dimarts, 31 de gener de 2006

La islamofília danesa condueix a la danofòbia dels països "musulmans"

En la seva lluita contra els drets guanyats històricament per la classe treballadora danesa, tot ha valgut. La retallada de l'estat del benestar ha anat acompanyada d'un foment de la immigració extraeuropea de dificilíssima justificació si atenem únicament als interessos nacionals de Dinamarca. A Noruega aquest mateix procés ha estat esmorteït pel fet que la producció petroliera ofereix una base més àmplia a l'estat del benestar. El nombre de musulmans a Dinamarca supera ja les 100.000 persones. En aquest context s'ha produït un fet que mostra quin és l'agraïment que genera aquesta política d'immigració. Protestes antidaneses i antinoruegues per la publicació d'unes caricatures de denúncia del feixisme islàmic han derivat en mesures de boicot, en amenaces contra ciutadans danesos i noruecs, etc. No cal dir que la policia danesa, en aquest mateix context, lluny de preocupar-se de la seguretat dels ciutadans danesos o de previndre un atemptat salvatge a Copenhague, s'ha encarregat simplement d'augmentar la censura de premsa i la vigilància contra tota la dissidència danesa que no comparteix els dogmes socials i nacionals del nostre temps del multiplurisme. Qui és veritablement racista? Qui fa propaganda del genocidi? Qui amenaça la pau mundial?

-Notícia.

dilluns, 30 de gener de 2006

Per un referèndum mundial sobre l'Estatut del Principat

El tetrapartit afirma que el referèndum sobre l'Estatut s'ha de fer en l'àmbit autonòmic. Pel Partit Popular, en canvi, cal fer un referèndum d'àmbit estatal, la qual cosa va contra la Constitució postfranquista sigui dit de passada. Des del punt de mira d'aquest bloguista, que acaba de caure del cavall i ha vist la llum cosmopolita, únicament hi ha una reivindicació possible: la convocatòria d'un referèndum mundial sobre l'Estatut. L'argument principal del PP és que l'Estatut esberla Espanya, però Aznar ha reconegut que aquest esberlament amenaça la democràcia mundial i pot dur el planeta Terra al llindar d'una balcanització on els supervivents envejaran els morts. No és així, certament. L'Estatut en tot cas accelera el procés de disgregació, dissolució i transmutació de Catalunya. O, millor dit, l'Estatut és l'expressió jurídica d'aquest procés. Però és qüestió de parers, i sembla que tothom hauria de tindre quelcom a dir-hi. Per què el ciutadà de Salamanca té més dret a decidir sobre Catalunya que el de Narbona, i per què el de Narbona hauria tindre'n més que el de Nagasaki?

PD. Després de postejar aquest missatge he rebut una mà de correus-protesta. Segons alguns correus, la meva proposta és "geocèntrica", car exclou altres civilitzacions intel·ligents de l'univers, les quals, en bona lògica cosmopolita, hi haurien de dir la seva. Uns altres correus han denunciat l'especiesisme que suposaria restrigir el referèndum a l'espècie humana, i mentre uns propugnen estendre'l a tots els grans simis d'altres prefereixen no discriminar entre éssers vius i inerts, ni tampoc entre éssers materials i imaginaris.

diumenge, 29 de gener de 2006

Aznar il·lumina el camí de l'emancipació dels pobles de la Terra

Si volguessin fer un llibre amb tots els fets i, sobretot, dites de José María Aznar no ens bastarien tots els estocs de paper del món. Altrament, com que seria un llibre molt ensopit, millor serà deixar en pau els arbres paperers. Aznar és, amb tot, una de les figures més intensament mediocres de l'Europa occidental i únicament per això hauria d'ocupar un lloc central com a model per tot el jovent del món... com a model a defugir, és clar. Antic "joseantoniano", Aznar va tindre la humorada de batejar la fundació del PP, la Fundació para el Análisis y los Estudios Sociales, amb un acrònim, FAES, de FAlange ESpañola. Potser algú hi veurà una contradicció amb el fet que Aznar ha estat darrerament president de la Internacional Democristiana (IDC, que ara em sembla que ja no es diu cristiana... coses de la globalització). Però no hem d'oblidar que la democràcia cristiana originària tenia moltes concomitàncies amb moviments tradicionalistes, corporativistes i nacionalistes i que, per exemple, la democràcia cristiana xilena s'hi va dir durant molts anys Falange. Cadascú té les seves idees, és clar, totes respectables, i totes prescindibles, altrament, car Aznar va practicar una política d'intensa desespanyolització demogràfica de la Península alhora que aplicava un neonacionalisme nonacionalista de difícil digestió.
Aznar és un amic que ens estima, als catalans. Ens sobrevalora, i tot. El catalanisme, com el basquisme, és un gran fantasma en la ment no gaire sanitosa del polític de Valladolid. Potser la mala consciència de ser fill d'un Imanol, i nét d'un navarrès que, durant una època, va protagonitzar una de les corrents més militaristes i ultrancistes del nacionalisme basc, ha marcat la figura del nostre polític.
Aznar, internament, deu creure que hi ha una mena de Sínode Català que, ocultament, manega els fils del tripartit, de Hamas i d'Evo Morales, amb la finalitat exclusiva de 'trencar' Espanya i dominar el món. Faria riure, si no fos perquè les seves paraules han incitat i inciten a actes progromistes contra la població catalana, com els que vem estar a punt de patir l'11 de març del 2004.
Ara, Aznar, es despenja a Manila amb unes declaracions ben sucoses, en el marc del Congrés de la IDC. Aznar alerta, amb aquella demagògia cosmopolita d'intencions tan fosques, contra "l'afany de posar per sobre dels drets de les persones suposats drets col·lectius de races mítiques o de nacions boiroses que es perden en la nit dels temps". La qual cosa, traduïda, vol dir que el programa internacional del neoconservadurisme exigeix la trituració de tota fidelitat nacional per tal de generar individus aïllats i alienats fàcilment explotables, com a treballadors, o assimilables, com a lacais o consumidors.
Aznar, ben assenyadament, posa en contacte els moviments nacionals d'Europa, com el basc, amb els moviments d'emancipació de Sud-amèrica. Així ens diu que "el populisme revolucionari de Llatinoamèrica és la versió de l'altre costat de l'Atlàntic del nacionalisme excloent". D'aquesta forma entenem que allò que el neoconservadurisme refusa és el fet que s'exclogui de les decisions sobiranes d'un poble el parer i els interessos de les grans multinacionals i potències forasteres. Per l'estat imperialista de les multinacionals no hi ha res més incòmode que una nació insubmissa, que una nació que s'autodetermina, que una nació que s'allibera sota la direcció dels treballadors que amb la seva suor la recreen de dia en dia.

dissabte, 28 de gener de 2006

La política de la moral, a la barcelonina


La campanya de denúncia de la CAJEI del Barcelonès, contra l'Ordenança del Civisme impulsada pel molt correcte políticament Ajuntament de Barcelona, és un gran encert. El grafisme típic de les campanyes d'autobombo del dit Ajuntament serveix per il·lustrar la cara real d'aquest Pentapartit barceloní que deixa Tangentopolis a l'alçada d'una bressola.
Si us hi fixeu en el cartell, la CAJEI gira els mots que reivindiquen part o la totalitat d'aquestes forces polítiques: esquerres, ecologisme, progressisme, democràcia, etc. Els mots en el llenguatge abstracte no volen dir res, ja ho sabem, però sempre és esclaridor observar l'ús que se'n fa. Què diferencia el principi animador d'aquesta Ordenança del Civisme de la Llei franquista de "Vagos y Maleantes"?
El "civisme", en boca d'aquestes perles, es transforma en "incivisme", en "idiòcia", en aquella hipocresia inconscient que es limita a censurar els altres, a veure la palla en l'ull aliè i no copsar-ne la viga en el propi. Una visió excloent que considera les persones simples mitjans pel propi enriquiment (ja ho sabeu, l'infern són els altres).

El "civisme" barceloní recorda molt i molt la política de la moral que gasten els neoconservadors nord-americans per amagar la seva gran traïció, per amagar el mal que han fet i fan al poble nord-americà. Si els neoconservadors utilitzen un moralisme cristià (sense Crist, és clar, que els hi és un xic incòmode), els nostres neoprogressistes utilitzen un moralisme il·lustrat. Els uns i els altres odien qualsevol anàlisi materialista de la realitat, i hi oposen un subjectivisme poca-vergonya per fer passar bou per bèstia grossa, per fer-nos censurar amb més irritació la pixada en el carrer que el mobbing immobiliari, per fer-nos censurar amb més irritació la prostitució al carrer que la discriminació laboral de la dona en aquesta ciutat de disseny, etc., etc., etc., que no acabaríem. Thomas Frank ha fet un interessant retrat de la maniobra moralista dels amorals neocons. Malgrat l'antiamericanisme rampant del qual fan gala els nostres governants barcelonins, practiquen quelcom de molt similar, amb el greuge que el caràcter parasitari de l'elit barcelonina és encara més pronunciat que el de la nova-iorquesa.

divendres, 27 de gener de 2006

La comunitat internacional i les eleccions a Palestina

Hi ha dues expressions que diuen més pel que no diuen que pel que diuen. Una és "societat civil", entesa com a contraposada a l'estat, però que sovint no vol dir res més que la "societat dels bons ciutadans", en el sentit senatorial del terme. L'altra és "comunitat internacional", que no es refereix a cap altre sector que al dels governs dels estats del món i, particularment, als governs dels estats poderosos i els seus àdlateres, abans coneguts com a "aliats del món lliure".
Els qui utilitzen els termes "societat civil" i "comunitat internacional" s'omplen la boca de "democràcia". Hom pensaria que en la seva religió de la correcció política, res no hi hauria més sagrat que unes eleccions parlamentàries. Les urnes i els escons, lligats màgicament per un mandat que mai no pot ser imperatiu, per un únic acte cada quatre o cinc anys, són l'alfa i l'omega d'aquesta santíssima democràcia.
Ves per on, però, quan els resultats electorals o plebiscitaris, no són els volguts, hom qüestiona la salut mental dels electors i arriba fins i tot a posar pals a les rodes al resultat electoral. Qui recordi la nit del referèndum sobre la constitució europea del maig passat a l'estat francès, tindrà present aquesta reacció.
Deixant de banda el fet que Hamas sigui una trepa reaccionària, si creguessim en la religió de la democràcia representativa, hauríem d'agenollar-nos davant l'expressió "sobirana" del "poble palestí". I així ho hauríem fet si hagués guanyat Al-Fatah. Però la victòria per majoria absoluta de Hamas ha posat nerviosa la comunitat internacional, ja prou preocupada per l'out-sider que tenen de president a Iran.
Em fa l'efecte, però, que allò que tem la comunitat internacional no són els Ahmadinejads o els Hamas. Més aviat temen el dia després que aquest recanvi al qual han recorregut les masses iranianes i palestines faci fallida. A qui recorreran, exhaurida la llista de dirigents "nacionalistes" i "religiosos"? I si tanta por els fes l'islamisme, a què ve que el promoguin com a religió d'estat en el cor mateix d'Europa, amb generoses subvencions i càtedres ben dotades.

dimarts, 24 de gener de 2006

Contra el dret d'autodeterminació, el privilegi de l'heterodeterminació

La moral nacionalcatòlica ha refusat els prefixos auto- i homo- pel que fa a la sexualitat, en la seva persecució contra l'onanisme i la sodomia (dos mots que fan referència a uns passatges bíblics mal llegits, però això és una altra història). Tant de refús, convida a uns excessos d'heterisme gens recomanables.
Catalunya, ens diuen, no té dret d'autodeterminació. I al qui ho reclama li diuen, sempre sota la mateixa lògica nacionalcatòlica, que és un 'nacionanista'.
Catalunya, ens diuen, no és una nació, i això ho diuen gent de proclamades conviccions post-nacionalista o cosmopolites, que no és que es limitin a negar la nacionalitat catalana sinó que, per comptes d'afirmar una nacionalitat universal (o multiversal), afirmen, per l'article 8è, la nacionalitat espanyola.
Catalunya, segons aquesta lògica, no té dret a convocar un referèndum per decidir la seva constitució en estat federal i independent.
En canvi, els negadors de l'autodeterminació catalana, defensen una curiosa heterodeterminació (o heteroindeterminació) espanyola (o castellana). Així, sectors propers al PP propugnen la convocatòria d'un referèndum "estatal" sobre si Catalunya-Principat és o no és una nació. És a dir, proposen un curiós referèndum d'heterodeterminació. En mans de Zapatero, es transforma, cal dir-ho, en un referèndum d'heteroindeterminació.
I de la mateixa forma que, en totes les revolucions passades, els privilegiats han gosat de comparar les seves prebendes o privilegis amb els drets reivindicats pels desheretats, els apòlegs del panhispanisme es fan les víctimes i reclamen un suposat dret de decidir el destí de Catalunya. Però no havíem quedat que Catalunya no existia? A què discutir-ne res, si no és més que una romanalla mitjaval?

diumenge, 22 de gener de 2006

Per què cal anar a les manifestacions de febrer pel dret d'autodeterminació

Els "dirigents" polítics del Principat no s'han limitat a "renovar" el pacte estatutari amb la monarquia post-franquista, sinó que fins i tot la "renovació" que ells havien aprovat l'han retallada a petició de Zapatero i davant el soroll de sabres originat pel "pronunciamiento" del general Mena Aguado. El PSC i CiU d'una banda, el cosmopolitisme anticatalà d'ICV de l'altra i, més despenjat, la post-catalanista ERC, han cedit novament, com era de preveure. Que ningú no s'enganyi. Malgrat que aquestes formacions polítiques toquin fons, quan ho facin, excavaran.
Pels dissabtes 11 i 18 de febrer hi ha convocades a Barcelona dues manifestacions a les quals caldrà anar-hi. La primera manifestació es mou sota el lema de l'autodeterminació (11 de febrer), la segona sobre el dret de decidir (18 de febrer). No hi ha pas dubte que els assistents a aquestes manifestacions cobreixen un ampli ventall de posicions, des del panhispanisme estatutarista fins a l'independentisme pancatalà més coherent. Però això no treu que davant l'amenaça real del colpisme espanyol i la possibilitat d'un desmantellament de l'estat democràtic de les autonomies, no calgui una mobilització popular que prepari el camí, si s'escau, de la resistència. Una resistència que passa és clar per la independència i unitat de Catalunya, però que no pot menysprear aquells catalans patriotes que encara no ho han assumit.

dissabte, 21 de gener de 2006

El protocol dels Savis del Canigó o quina una se'n pensaran des de l'Okhrana castellana

En una llista elaborada per El Mundo, el dirigent polític catalano-aragonès Josep Lluís Carod-Rovira apareixia com a número 4. La llista anava de "personatges influents a Espanya". Ja té tela que un home que amb prou feines pot controlar el seu partit, aparegui en una llista de "manaies" d'àmbit panhispànic.
L'histerisme de certs sectors espanyolistes amenaça d'arribar a extrems okhranistes. Quan publicarà El Mundo 'El protocol dels Savis de Canigó', aquella petita obra on la direcció secreta del catalanismes prepara la dominació del món (i de l'estat espanyol en particular)?
La ironia és que els dirigents autonomistes barcelonins no mereixen convertir-se en objecte de difamacions quant al seu pretés maquiavelisme. Si una cosa no són, és maquiavèlics.
La histèria continua, perquè la histèria no té a veure amb Catalunya, sinó amb conflictes interns de la pròpia Espanya. La histèria no hauria de frenar ningú. Els espanyolistes tenen poca memòria. Mireu Portugal, ara cap castellà no s'hi sent histèric pel fet que la llengua portuguesa hi sigui obligatòria, que el govern portuguès recapti tots els impostos d'aquell territori i que una delegació portuguesa segui a les Nacions Unides.

divendres, 20 de gener de 2006

En defensa d'Iu Forn

Quan la setmana passada vaig llegir l'article d'Iu Forn, vaig pensar que gastava unes formes dures per un contingut massa tou. Dir fills de puta als militars espanyols per després conformar-se amb un estatutet de segona i autocensurat, em sembla paradoxal. La histèria desencadenada per l'article és digna de millor causa. Ara bé, l'escàndol és un dret tan legítim com el dret d'escandalitzar. El que sí que no és de rebut en una societat democràtica és la persecució legal de l'opinió. Que la fiscalia hagi emprès accions contra Iu Forn és propi d'un país bananer o, pitjor encara, d'un país estalinista, encara que Catalunya ja la té, aquesta curiosa barreja de bananerisme-estalinisme. És ben curiós que la mateixa justícia que deixa impunes delictes econòmics i ecològics de gran embàlum, o que deixa campar lliurement tota una 'petita delinqüència' amb l'excusa de la 'multiculturalitat' i la 'tolerància', sigui capaç de perseguir Iu Forn per quatre ratlles.
L'existència del 'delicte d'opinió' en una societat com la nostra (i això no és exclusiu de l'estat espanyol, sinó també de l'estat canadenc, per exemple) és un dels signes més clars de la perenne amenaça d'involució totalitària. L'existència d'una clara corrent colpista en l'exèrcit espanyol, i el clima de 'pogrom' anticatalà que atien amplis sectors dominants espanyols, ens duen a una situació paral·lela a la de fa 70 anys.
Ara és el moment de no equivocar-se. El poble català no pot lligar la seva sort a les esquerres espanyoles com Zapatero, car aquestes esquerres no tenen en absolut cap base social fonamentada. Zapatero és president gràcies als vots dels catalans que van témer un gir feixista després de l'11-M per part del govern del PP. Però Zapatero no és més que un pedaç, i cal preparar una estratègia del tot diferent pel previsible col·lapse de l'actual democràcia espanyola. I aquesta estratègia ja no passa per concebre que una de les dues Espanyes és la bona.

dimarts, 17 de gener de 2006

La legitimitat democràtica del govern i de l'exèrcit espanyols

Les declaracions d'un responsable del PP de Melilla quant al fet que José Luís Rodríguez Zapatero va accedir a la presidència del govern gràcies a l'atemptat jihadista que va produir gairebé 200 morts han remogut un fang incòmode. Tant és així, que fins i tot Acebes ha desautoritzat Carlos Benet per dir allò que pràcticament qualsevol persona informada pensa. Com també tothom pensa que si no hagués per estat per la política immigratòria del PP (plegada als interessos empresarials d'aconseguir mà d'obra barata) no hi hauria un atemptats jihadistes ni tota una petita i gran delinqüència que reforça els discursos de 'seguretat' dels 'neocons'.
Similarment un article d'Iu Forn, que aprofitava les declaracions de Mena Aguado han remogut també un altre fang, el de la legitimitat democràcia de l'exèrcit espanyol.
Òbviament, tota legitimitat depèn de la força, i és la força, l'imperi de la llei, l'únic factor seriós que cal considerar en avaluar la legitimitat d'un règim. En aquest sentit, i únicament en aquest sentit, el govern i l'exèrcit espanyols són legitims.

divendres, 13 de gener de 2006

Qüestions obertes sobre el canvi climàtic: Josep Enric Llebot, Premi Literatura Científica-2005

Climatologia: L’etimologia popular, de vegades, ha relacionat oratge amb orat. I no va errada, car oratge, en sentit estricte, és un vent suau (auraticu, en romanç antic), mentre que orat fa referència al fet d’atribuir les malalties mentals a un vent maligne (i així, l’auratu, seria l’exposat a una aura nociva, ni que sigui en sentit metafòric, i aura vol dir vent). «El temps és boig?» és una frase ben recurrent. Més greu potser és el fet que el clima, que és la inferència estatística del temps meterològic, passi per boig. I cal anar alerta amb acusació de bogeria climàtica, de canvi climàtic, car en pocs anys s’ha passat d’una situació on es considerava una facècia d’apocalíptics a una altra on qualsevol maltempsada ens fa alçar el dit acusador contra el gran capital petrolier. Entre poc i massa, vaja. Per això és ben rebut un llibre d’en Josep Enric Llebot (*Barcelona, 1953), «El temps és boig? i 74 preguntes més sobre el canvi climàtic», guardonat amb el 10è Premi Literatura Científica, que convoquen la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) i Rubes Editorial.



Josep Enric Llebot



El físic Josep Enric Llebot ha aplicat els coneixements teòrics de la termodinàmica de processos irreversibles (*) en el camp de les ciències ambientals i biològiques. La termodinàmica estudia el correlat macroscòpic de la dinàmica de partícules, mesurable a través de les variables de temperatura, pressió i volum. A banda de la tasca pròpiament docent i investigadora, cal reconèixer-li una incansable feina en el camp de la comunicació i divulgació científica, com mostren els seus articles a la premsa general, o els llibres que ha escrit o traduït, així com les activitats desplegades al llarg d'aquest proppassat 2005, Any de Física.

A El temps és boig? i 74 preguntes més sobre el canvi climàtic té la voluntat d'abastar tot allò que ara ha pres ja el nom de la ciència del canvi climàtic, i que va des de la paleoclimatologia (l'estudi de les variacions climàtiques de la Terra al llarg de les eres geològiques) fins a la geofisiologia (l'estudi del flux energètic –solar i geotermal– i dels cicles biogeoquímics) en la vessant teòrica, i des de les perspectives de futur fins a les propostes de contenció o adaptació al canvi climàtic antropogènic. Llebot estructura el llibre en 75 assaigs-qüestions, a les quals, més que donar una resposta tancada, prova de raonar quin és l'state of the art.

El clima del passat

El títol del llibre, ens explica Llebot al prefaci, neix d'un comentari tan vell com la humanitat (si més no, la humanitat neolítica), "el temps és boig", en boca d'un pagès tossenc que venia a atribuir aquesta bogeria meteoro-climatològica a les coses maldestres que els homes (els homes poderosos, s'entén) infrigeixen a la Mare Terra. És cert que aquestes relacions entre cataclismes naturals i mals comportaments són arrelades en el pensament mític-animista que forma el canemàs on s'han alçat els pensaments metafísic-filosòfic i científic-tecnològic. L'home primitiu, amb prou feines, podia percebre unes regularitats en allò que semblava caprici dels esperits de la natura. El determinisme modern, en canvi, cerca justament aquestes regularitats climàtiques, més enllà de les oscil·lacions meteorològiques. Aquest determinisme comportava el risc de perdre de vista que el clima d'un lloc es descriu a partir de mitjanes, màximes i mínimes, del càlcul estatístic a partir dels valors reals obtinguts per termòmetres, baròmetres, higròmetres, pluviòmetres, nivòmetres, etc., etc., etc.
El clima és una mitjana estatística, però, sobretot, una mitjana mòbil. I no tan sols en el marc de les eres geològiques, dels períodes glacials i interglacials, sinó també en el decurs dels milenis i dels segles. I, alhora, entre el caos dels fenòmens meteorològics és possible d'abstreure encara unes oscil·lacions interannuals, que tot just ara la ciència meteorològica comença a aplicar en la vida pràctica.
La paleoclimatologia s'ocupa de les grans oscil·lacions climàtiques que hi ha hagut al llarg de 4.570 milions d'anys. I hi ha hagut de tot. Des de períodes de glaciació gairebé mundial fins a èpoques d'una exuberància tropical àdhuc en latituds extremes.


Les oscil·lacions en la distribució isotòpica de l'oxigen permeten de reconstruir l'evolució de les temperatures al llarg dels darrers 542 milions d'anys

En l'actualitat (volem dir des de fa uns 680.000 anys) el clima de la Terra té com a principal oscil·lació la que va de les eres glacials a les eres interglacials. Els mecanismes que regulen els cicles aparents de 40.000 o 100.000 anys, encara no han sigut del tot identificats, per bé que segurament neixen d'una combinació de moviments astronòmics i factors vulcanològics i atmosfèrics (*)


Evolució de les concentracions atmosfèriques de CO2 al llarg dels successius cicles glacials

En un marc temporal més restringit, la paleoclimatologia històrica estudia les variacions, seculars i puntuals, que hom troba en el clima de l'actual època interglacial. L'estudi de documents i l'arqueologia constitueixen valuoses eines per la paleoclimatologia històrica.
La paleoclimatologia històrica, en tractar dels darrers segles o milenis ja es fon de ple amb la ciència del canvi climàtic antropogènic, associat a l'expansió demogràfica i econòmica assolida per la civilització europea en els darrers tres milenis i, en particular, en els darrers tres segles. El factor antropogènic és el factor nou, absent en la història prèvia de la Terra, i és aquest caràcter de novetat que fa preocupant tot efecte humà sobre el clima general. O, vist des d'una òptica més positiva, com que és el factor que, en un principi, és més al nostre abast, és també el primer que cal que controlem.

El coberta fluida de la Terra i el canvi climàtic

La segona part del llibre inclou els assaigs més relacionats amb l'atmosfera i la hidrosfera, com a compartiments determinadors del clima. La fisiologia de l'atmosfera i la hidrosfera, aspecte central de les ciències ambientals, ha donat pas en les darreres dècades a una disciplina de la patologia climàtica, adreçada a les alteracions que les emissions industrials de gasos d'efecte hivernacle i altres factors antropogènics hi puguin haver ja produït, o bé produiran en un futur previsible.

La biosfera i el clima

La biosfera no és simplement un compartiment passiu, saprofític, d'allò que determinen atmosfera, hidrosfera i litosfera. El propi cas de l'antroposfera (si és que volem anomenar així la humanitat) n'és un exemple. Però també ho és el paper que té la coberta vegetal en la determinació de microclimes. De totes formes, en general és més cert que són els éssers vius els qui s'adapten al clima que no pas a la inversa. En la tercera part del seu llibre d'assaigs, Llebot s'ocupa de com pot afectar el canvi climàtic als ecosistemes naturals o al rendiment agrícola.

Perspectives de futur

O de present, perquè el canvi climàtic antropogènic, en certs aspectes, ja ha començat. En demanar-nos pel futur, cal conèixer les tendències presents, i en això s'hi fonen els models climatològics amb els models econòmics relacionats amb el futur (encara llarg) dels combustibles fòssils.

Què cal fer?

Deixar fer i adaptar-s'hi és una consigna més estesa que no pas semblaria pel discurs políticament correcte dels grans mandataris mundials. En aquest sentit la ciència del canvi climàtica s'hauria de limitar a consignar les tendències i a aconsellar l'adopció de mesures adaptatives davant els previsibles canvis de temperatura, precipitacions, nivells de neu, etc. L'esperit de Kyoto, però, assenyala, a més d'aquestes mesures adaptatives, tot un seguit de mesures preventives, associades, en darrer terme, a la qüestió de la transició energètica (*).

Lligams:

- El temps és boig? i 74 preguntes més sobre el canvi climàtic, guardonat amb el 10è Premi Literatura Científica.

- Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.

Altres posts:

- Un report encarregat per l'Institut d'Estudis Catalans analitza el canvi climàtic i les mesures per fer-hi front.

- L'Agència Europea de l'Ambient valora l'impacte del canvi climàtic en el subcontinent.

- Les riqueses naturals i el canvi climàtic: una predicció per l’Europa del segle XXI.

- Impacte de l’estiu calorós i sec del 2003 en la vegetació europea.

- Escalfament climàtic i ciclons tropicals.

- L'imperialisme davant el canvi climàtic.

- El repte de les prediccions meteorològiques estacionals: l'aplicació en l'agricultura de Zimbabwe.

dimecres, 11 de gener de 2006

El cas Hwang: la ressolució d’un frau «científic»

Biologia cel·lular Fa un parell de setmanes comentava que un comitè d'investigació de la Universitat Nacional de Seül havia posat de manifest que el grup de recerca de Hwang Woo-Suk havia falsificat dades quant a l'eficència de les tècniques de transferència nuclear (clonació de teixit adult) per obtindre cèl·lules mare autòlogues. Si en un principi, hom podia pensar que les falsificacions eren de caire quantitatiu, per exemple al voltant del nombre d'òvuls de donants utilitzats en el experiments, o al voltant dels dies de supervivència de les cèl·lules mare suposadament obtingudes, un darrer report, tal com informa la versió digital de la revista Science, indicaria que el frau és encara més seriós. Tant que la revista Science, en un gest de damnatio memoriæ, podria decidir de suprimir els dos articles que Hwang et al. publicaren en base a aquestes recerques. El més trist de tot és que les recerques són valuoses, els obstacles que Hwang et al. trobaren realment en el seu camí eren il·lustratives de tot allò que ignorem en el camp de la teriogenologia. La fal·lera per aconseguir fites, per cremar etapes, posa en perill la continuïtat del propi grup de recerca.


Els membres del comitè d'investigació anunciaven ahir que el grup de Hwang no ha aconseguit mai de derivar cèl·lules mare d'embrions clonats

La qüestió de l'eficiència de la transferència nuclear

El febrer del 2004, el grup de recerca liderat per Hwang Woo-Suk, comunicà a la revista Science que havia reeixit a obtindre una línia cel·lular pluripotencial, a partir d'un blastocist clonat. L'embrió clonat hauria sigut el resultat de la transferència del nucli d'una cèl·lula somàtica (de la pell) a un òvul extret a la mateixa persona i prèviament enucleat. Els autors alertaven que no podien descartat que els blastocists no fossin ben bé producte de la clonació, sinó d'una partenogènesi induïda accidentalment. Declaraven, en tot cas, que la línia cel·lular havia conservat l'estabilitat en el decurs de, si més no, 70 passatges (sembres i resembres en cultius in vitro). També afirmava que si les cèl·lules d'aquesta línia es mantenien en certes condicions in vitro podien generar cossos embrioïdes, i que si s'injertaven en ratolins immunodeficients podrien crèixer fins donar lloc a teratomes (nom que reben els tumors de cèl·lules embrionàries).

La primera passa d'aquest procés és aconseguir embrions amb una dotació genètica idèntica a la del donador de cèl·lules cutànies. Aquesta és la part de clonació o, per ser més específics, de transferència nuclear (dels nuclis cel·lular del donador) a òvuls enucleats (i.e. dels quals s'ha eliminat el material genètic propi). Val a dir que aquesta tècnica de clonació de teixit adult és prohibida, pel que fa a material humà, en la legislació nord-americana. Similarment, la legislació de la majoria de països eurasiàtics prohibeix, si més no, la clonació de teixit adult amb finalitats reproductives. Aquesta clonació reproductiva s'ha assolit en ovelles, en gats, en rates i en gossos. La clonació terapèutica, en canvi, no exigeix que l'embrió clonat vagi més enllà de la setmana de vida. En aquest estadi de blastocist, hom pot extreure de l'embrió blastòcits, cèl·lules embrionàries totipotents (en el sentit que, en l'ambient adient, poden donar lloc virtualment a tots els tipus cel·lulars fetals i adults).

La qüestió de l'eficiència és essencial. Quina és la probabilitat que un òvul sigui enucleat i transferit amb un nucli cel·lular somàtic amb prou èxit com perquè s'hi desenvolupi un embrió fins l'estadi de blastocist? Segons la comissió d'investigació Hwang no ha depassat d'una probabilitat d'1 entre 10, una xifra que, amb tot, és molt superior a la d'altres grups de recerca, i igual a l'eficiència obtinguda pel grup d'Alison Murdoch a Newcastle.

La qüestió de l'eficiència de l'obtenció de línies de cèl·lules mare a partir dels embrions resultants de la clonació

La passa següent en el procés és l'extracció de blastòcits dels embrions clonats i l'establiment, a partir d'ells, d'una nissaga o línia cel·lular. Aquesta línia cel·lular totipotent hauria d'ésser el material a partir del qual obtindre, per mecanismes encara no massa aclarits, tipus cel·lulars d'interès per a transplantaments cel·lulars destinats a la restauració de funcions perdudes com a conseqüència de malalties degeneratives. La diferenciació in vitro i el transplantament prometen una sèrie de dificultats que empal·lideixen les que ara hom troba per la producció de cèl·lules mare embrionàries.
En aquesta fase, la qüestió anterior passa a ser: quina és la probabilitat que d'un embrió reeixidament clonat se n'obtingui una línia de cèl·lules mare embrionàries?. La diferència entre les dues fases és, a la pràctica, més boirosa, cal moltes de les proves associades a la primera únicament es podran fer a partir de les cèl·lules mare que obtenim després de la segona. Així doncs, la qüestió més habitual combina totes dues probabilitats i fa quina és la probabilitat que d'un òvul se n'obtingui una línia de cèl·lules mare embrionàries?. Si la probabilitat és de 5 o 10 entre 1000, això vol dir que per cada línia cel·lular hom gastarà de mitjana entre 100 i 200 òvuls. Aquestes són les xifres que s'hi han trobat en els darrers anys els diferents grups de recerca que treballen en diverses espècies de mamífer. Amb una xifra així resulta prohibitiu el trasllat d'aquesta tènica a la pràctica clínica quotidiana. Per això quan, el 2005, el grup de Hwang presentava un nou article a Science, el que més en destacà la premsa fou la xifra d'èxit. Hwang et al. afirmaven haver aconseguit 11 línies de cèl·lules mare embrionàries a partir d'11 donadors de cèl·lules cutànies i, en total, deien que tan sols havien fet servir uns 220 òvuls. La xifra de probabilitat passava a 100 entre 1000 (10 ó 20 vegades més que les xifres habituals).
El nombre real d'òvuls, però, no era una cosa que pogués falsificar-se fàcilment. El passat mes de novembre, Hwang reconeixia haver recorregut a males pràctiques per aconseguir donadores d'òvuls, entre elles haver-ho recomanat a col·laboradores de recerca. Aquest escàndol va acabar per evidenciar que el nombre d'òvuls emprats per aconseguir les 11 línies havia sigut molt més elevat: el grup de Hwang et al. ha reconegut que ni tan sols no n'està segur de la xifra. Segons la comissió d'investigació el nombre total d'òvuls rebuts entre el novembre del 2002 i el novembre del 2005 fou de 2.061, procedents de quatre hospitals coreans.

La qüestió de la perdurabilitat de les línies de cèl·lules mare embrionàries autòlogues

El desenvolupament de la tecnologia de les cèl·lules mare adreçat al transplantament cel·lular exigeix ara, i encara més ho farà en el futur, una autèntica revolució en el cultiu cel·lular. Les contaminacions amb material cel·lular no-humà, per no parlar, de la contaminació amb microorganismes, virus, provirus, etc., provoquen el refús automàtic d'aquestes línies cel·lulars. L'aparició d'alteracions cromosòmiques en els successius passatges de la tècnica també poden fer malbé subllinatges cel·lulars. No n'hi ha prou amb pervivències de setmanes... La pràctica clínica exigirà mesos i, fins i tot, anys... La temptació de cobrir les línies cel·lulars que queien per d'altres de fictícies fou massa forta per l'equip de Hwang.

Un origen partenogenètic

La línia cel·lular que protagonitzava l'article del 2004 va rebre el nom de NT-1 (nuclear transfer-1). Un nom esbiaixat, altrament, car indueix la idea que tot plegat va sortir a la primera. Mostres d'aquesta línia cel·lular foren congelades en diferents passatges, i repartides entre diferents col·laboradors coreans.
La comissió d'investigació de la Universitat Nacional de Seül va recollir 23 mostres de cèl·lules NT-1, 20 procedents del laboratori de Hwang, 1 del Banc de Línies Cel·lulars de Corea, 1 de MizMedi Hospital de Seül i 1 del laboratori de Shin Yong Moon (Universitat Nacional de Seül). Segons afirmaven en l'article de Science les cèl·lules NT-1 eren genèticament idèntiques a les cèl·lules de la donadora (la "donadora A"). La comissió ha trobat, però, que:
- 11 de les 20 mostres del laboratori de Hwang es corresponen realment a una línia cel·lular establerta a partir d'un embrió obtingut per fecundació in vitro al MizMedi Hospital.
- les altres 12 mostres (9 del laboratori de Hwang i les altres 3 d'altres institucions) difereixen genèticament de les 11 anteriors. Aquestes 12 mostres no han pogut ser relacionades amb altres línies del Banc de Corea. La comissió creu que es tracta d'una altra línia cel·lular, originada a partir d'òvuls d'una altra donadora (la "donadora B"), ja que l'ADN mitocondrial és idèntic. Però no es tracta en cap cas de cèl·lules amb un material genètic idèntic al d'aquesta dona, ja que, de 48 marcadors genètics analitzats, n'hi ha 8 que difereixen entre la dona i la línia cel·lular. En aquests 8 marcadors, hom troba una situació d'homozigosi en la línia cel·lular, és a dir que tan sols una de les dues còpies genètiques (materna o paterna) de la dona hauria passat a les cèl·lules mare.

Així doncs la línia cel·lular NT-1 són realment dues. La NT-1a es correspon a una línia cel·lular del MizMedi Hospital a la que se li va fer jugar el paper de NT-1 (Hwang afirma que es tracta d'un engany deliberat amb la voluntat de perjudicar-lo). La NT-1b, però, s'hauria originat a partir dels òvuls de la donadora B... però com? La comissió creu que es tractaria d'un esdeveniment partenogenètic. La partenogènesi consisteix en el desenvolupament embrionari a partir d'un òvul no fecundat. Hi ha llinatges de sargantanes, de fet, que es reprodueixen exclusivament per partenogènesi, és a dir que femelles verges (no n'hi ha mascles) produeixen filles idèntiques. En els pugons, s'alternen generacions partenogenètiques amb generacions de reproducció sexual creuada. En els himenòpters (abelles, vespes, formigues), tots els mascles són producte de la partenogènesi, mentre que les femelles s'originen per fecundació. Diferents toxines poden induir la partenogènesi d'òvuls de mamífers, per bé que els embrions moren al cap de poc de temps. L'abril del 2004, un grup d'investigadors japonesos, liderat per Tomohiro Kono, va aconseguir de fer viable un embrió partenogenètic, i així nasqué la ratolina Kaguya (*). Sense aspirar a la partenogènesi reproductiva, hi ha grups que l'han aprofitada cèl·lules mare embrionàries en ratolins i en micos.
En les investigacions publicades el 2004, Hwang et al., treballaven amb donadores dobles, en el sentit que la mateixa persona donava òvuls i cèl·lules cutànies. Per això mateix no podien distingir gaire fàcilment entre embrions que resultessin autènticament de la transferència nuclear o que neixessin accidentalment d'una partenogènesi induïda. La revista Science ha admès que potser van collar massa Hwang per demostrar un origen no-partenogenètic de les cèl·lules NT-1, i que aquesta pressió podria haver-los dut pel mal camí.

El gos Snuppy no és cap frau

El gos Snuppy fou reportat per Hwang et al. fa uns mesos com el primer gos nascut per la clonació d'un individu adult. La comissió el material genètic de Snuppy amb el de la gossa que el va parir (mare de lloguer), el de la gossa que va donar l'òvul on fou concebut (mare mitocondrial) i el del gos afgà que va donar el nucli somàtic (pare-bessó clònic). Diferents laboratoris han confirmat que l'ADN mitocondria de Snuppy és el de la seva mare mitocondrial, que per 27 marcadors d'ADN nuclear Snuppy coincideix amb el seu pare-bessó clònic.

Lligams:

- Summary of the Final Report on Hwang's Research Allegation, notícia de la Universitat Nacional de Seül (10 de gener del 2006).

- Interim Report of Professor Hwang Woo-Suk, notícia de la Universitat Nacional de Seül (29 de desembre del 2005).

- South Korean Team's Remaining Human Stem Cell Claim Demolished. By Dennis Normile, Gretchen Vogel and Jennifer Couzin. With reporting by Sei Chong in Seoul ScienceNOW Daily News 10 January 2006

Altres posts:

- Realitat i invenció en els estudis de Hwang Woo-Suk (desembre del 2005).

- L'equip de Woo Suk Hwang optimitza l'obtenció de cèl·lules mare autòlogues a partir de la clonació somàtica (maig del 2005).

- Clonació de clonacions (febrer del 2004).

dimarts, 10 de gener de 2006

El segle d'Albert Hofmann, descobridor de la dietilamida d'àcid lisèrgic

Psicofarmacologia: Demà, 11 de gener, el químic orgànic Albert Hofmann farà 100 anys. Descobridor i sintetitzador, el 1938, de la dietilamida de l'àcid lisèrgic (LSD), un dels alcaloides de la banya de sègol (Claviceps purpurea), cinc anys més tard experimentaria personalment les seves propietats al·lucinògenes. Per celebrar el seu aniversari, hom ha convocat a Basilea per aquest cap de setmana un simposi internacional sobre la LSD. Pel proper dia 21, el barceloní Institut Municipal d'Investigació Mèdica (IMIM) prepara una jornada d'homenatge.



La formació

Albert Hofmann va nèixer a Baden (Aargau, Confederació Helvètica) l'11 de gener del 1906. Interessat per la bioquímica, va estudiar química a la Universität Zürich, on es graduà el 1929. Va fer la tesi doctoral sobre aspectes de l'estructura química de la quitina, la substància majoritària de l'exoesquelet d'artròpodes i d'altres invertebrats.


Estructura química del monòmer de la quitina, dues molécules de N-acetyl-D-glucos-2-amina unides per enllaços β-1,4. Fet i fet, la quitina recorda en aquest sentit la cel·lulosa, amb l'única diferència dels grups acetilamino que trobem en el carboni-3 de l'esquelet hidrocarbonat. Si la cel·lulosa és el component glucídic de la paret cel·lular d'un gran nombre d'éssers vius (destacadament, les plantes), la quitina apareix integrant la paret cel·lular de molts fongs, i la paret corporal d'artròpodes d'altres grups d'animals


Hofmann, a 29 anys, en el laboratori de la Sandoz a Basilea

A mitjans dels anys 30, Hofmann deixava Zürich i la Universitat, per Basilea i els laboratoris Sandoz (1886-1996). La companyia havia nascut de l'embranzida dels colorants industrials, però ja el 1899 s'havia aventurat pels camins de l'alimentació (amb la síntesi de la sacarina), i el 1917, de la mà d'Arthur Stoll en la recerca farmacèutica. Aquestes dues derivacions, fet i fet, neixien de la primera, i totes tres trobaven inspiració en els quitrans d'origen carbonaci o petrolier. Hofmann entrava en la secció farmacèutica amb inspiracions més botàniques i, àdhuc zoològiques. Conèixer els principis químics de les drogues vegetals i animals, al capdavall, forniria les bases per la síntesi química d'aquests principis actius o d'altres de derivats.

La recerca sobre la banya de sègol i la descoberta de la LSD

Una de les línies de recerca de Hofmann anava enfocada a identificar i sintetitzar els principis actius del líquid d'escil·la (Scilla, de la família del jacint), molt popular llavors com a antitussiu. L'altra línia de recerca, en principi menys prometedora, involucrava la banya de sègol (Claviceps purpurea).
La "banya de sègol" és, pròpiament, la forma de resistència hivernal d'aquest fong ascomicet, paràsit del sègol (Secale cereale). El "foc de Sant Antoni" o "foc sagrat", del qual parlen les cròniques mitjavals i de l'Alta Edat Moderna, fa referència a una intoxicació a pa de sègol contaminat amb un excés de C. purpurea. Un còctel de toxines fúngiques és, en darrer terme, el responsable d'aquest ergotisme gangrenós, una malaltia que afectava greument la circulació perifèrica fins al punt d'exigir mutilacions successives. El 1670 Thuillier va proposar-ne l'etiologia actualment acceptada.


El fet que els nous casos de foc gangrenós es concentressin a mitjans de gener, va associar la malaltia a la protecció de sant Antoni.

El 1938 l'ergotisme semblava una malaltia del passat, gràcies als controls imposats al pa de sègol (i a la lenta, però ferma, difusió del pa de blat). Però la pròpia acció tòxica, a nivell vascular i neural, dels alcaloides de la banya de sègol els feia farmacològicament interessants. Si hom volia sintetitzar-los químicament, la millor via era imitar el fong. Bona part dels alcaloides de la banya de sègol són derivats de l'àcid lisèrgic. Dins aquest estudi, Hofmann va sintetitzar la dietilamida de l'àcid lisèrgic (LSD), una substància nova, no present en la banya de sègol.


Estructura química de la LSD

Els assaigs de cribatge a la recerca de propietats farmacològiques interessants van dur la LSD al calaix dels mals endreços, destí inexorable de la immensa majoria de substàncies químiques que es fan i es desfan als laboratoris farmacèutics.

El divendres 16 d'abril del 1943, Hofmann va patir un episodi psicodèlic. Va sospitar que s'havia intoxicat, per via cutània, amb algunes de les substàncies amb les quals treballava al laboratori. En aquell moment havia tornat a sintetitzar la LSD i tot indicava que era aquesta substància la responsable. En tot cas va esperar a dilluns, dia 19, per empassar-se via oral 0,25 mg de la LSD. Com que de seguida s'hi va trobar malament, va jutjar oportú de prendre la bicicleta i tornar a casa. L'episodi psicodèlic fou encara més clar: no podia parar de riure, perdé la noció del temps i l'espai, alteracions en la percepció exterior i l'interior (amb sentiments forts i alternants de pànic i meravella), i tres dies més tard, ja recuperat de la sospita d'una possessió dimoníaca, plasmava l'experiència en el quadern de laboratori.

Els laboratoris Sandoz de seguida hi veieren una sortida comercial en el camp de l'esquizofrènia. Els primers assaigs, fets en col·laboració amb la Universitat de Zürich mostraven reaccions d'eufòria. Les idees freudianes de la repressió com a font de malaltia psíquica reforçaven el pensament que la LSD (Delysid n'era el nom comercial) seria poc més que una panacea en l'àmbit de la psiquiatria.

L'àcid i la contracultura

L'ús psiquiàtric de la LSD es difongué ràpidament a un ús psicoteràpic per tractar complexos, adiccions o comportaments o tendències no volguts. Paral·lelament s'hi difonia l'ús lúdic, de primer entre estudiants i els intel·lectuals beats, després a àmplies capes socials. Les pròpies experiències de Hofmann foren inspiració pels dos altres elements de la tríada lisèrgica, Timothy Leary (1920-96) i Ken Kesey (1935-2001).


Hofmann, a 72 anys, amb William S. Burroughs (mort el 1997), que llavors (1978) en tenia 64 anys

La il·legalització

La proliferació de l'ús lúdic de la LSD i, sobretot, el perill d'una generalització de l'atitud neo-beat entre el jovent nord-americà, va animar les veus que recelaven de psicotròpics, psicoteràpies i d'altres llibertinatges decadents. D'altra banda, més i més psiquiàtres sospitaven de les alteracions permanents en el caràcter que podia comportar l'abús de les drogues psicodèliques. El 1965, la Sandoz accedia a les pressions del govern federal dels EUA per aturar-ne la producció. El 1968 hom començava a imposar restriccions al tràfic de la LSD.
Hofmann ha recordat que "durant tota la història, la gent ha emprat substàncies d'expansió mentral per explorar la consciència i enfortir la pròpia vida". Les drogues psicodèliques, com les de natura excitadora (begudes cafeiques) o tranquilitzadora, són, en certa manera, una expansió de les accions de neurotransmissors i neuromoduladors en les funcions superiors del sistema nerviós central. Hofmann és conscient de l'elevada toxicitat d'algunes d'aquestes substàncies (no tan sols en la formulació química més o menys purificada, sinó també en la formulació natural), però, per comptes d'apostar per la via de la demonització (que no és més que la versió post-moderna del control xamànic de les substàncies psicotròpiques), creuen en la via de la "comprensió i l'aplicació responsable". La hipocresia d'alguns governants, que s'esquincen les vestidures davant la trajectòria vital d'un Hofmann o d'un Leary, mentre observen passivament com la joventut es destrueix com a conseqüència de la pròpia ignorància que els moderns xamans han permès, faria riure sinó fos per la tragèdia de la realitat.

L'experimentació de psicotròpics fins als 100 anys

La descoberta de les accions psicodèliques de la LSD va provocar un viratge definitiu en la carrera científica i personal d'Albert Hofmann. Nomenat ja director del Departament de Productes Naturals de la Sandoz, centrà els seus esforços en l'estudi dels principis actius de les drogues psicodèliques. Així la recerca en fongs basidiomicets del gènere Psilocybe va dur a la síntesi química del principi actiu, la psilocibina, investigada en l'actualitat pel tractament d'obsessions-compulsions.


Estructura química de la psilocibina

El 1960, Hofmann posava de manifest que els principis actius de la convolvulàcia Rivea corymbosa (ololiuhqui) eren alcaloides del grup de l'ergolina. En canvi, el 1962, mostrava que el principi actiu de la Salvia divinorum eren diterpens (salvinorina A). Química, botànica i etnologia es fusionaven en les recerques de Hofmann d'aquell període.
Quan, el 2001, va provar per primera vegada la 3,4-metilenedioximetamfetamina (MDMA), el valorava així: "té una sorprenent capacitat per estimular la comunicació i generar afecte. És un afrodisíac en sentit ampli, no genital, d'una toxicitat no menyspreable".

Lligams:

- The Albert Hofmann Foundation.

dissabte, 7 de gener de 2006

Hi ha risc real d'un colp d'estat contra el govern Zapatero?

Les declaracions del tinent general Mena Aguado, Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra (JEME), i la reacció que ha tingut el tinent general Sanz Roldán, Cap de l'Estat Major de les Forces Armades (JEMAD) mostra una divisió política a l'exèrcit espanyol, inèdita des dels temps del postfranquisme. L'entrada a l'OTAN i el sobredimensionament del pressupost militar (del qual quedaven fora, els salaris d'oficials subalterns i de la suboficialitat i tropa professionals), així com les aventures neocolonials de signe 'humanitari' van poder imposar una "pau" que ara s'esvaeix.
Mena Aguado, ras i curt, recordava que les Forces Armades intervindrien en cas que la reforma de l'Estatut del Principal inclogués coses com el deure del coneixement del català. La qüestió lingüística no l'hauríem de menysprear mai, ja que és la principal contradicció dels estats dinàstics (o post-dinàstics) plurinacionals. No oblidem, per exemple, que la Iugoslàvia de Tito mai no va qüestionar l'oficialitat exclusiva del serbocroata en l'Exèrcit Federal.
Anècdotes a banda, la reacció de Sanz Roldán, demanant el cessament de Mena Aguado al ministre de Defensa mostra l'existència d'un clivellament que ni el més fi observador no hauria predit. Al capdavall, la posició de Bono, en el si del govern Zapatero, és prou conciliadora amb els sectors més ultranacionalistes de les forces armades.

L'excepcionalitat de l'estat espanyol en el context de l'Europa Occidental (i part de l'Oriental) és ben patent. Un atemptat islamista va dur Zapatero a la Moncloa, la qual cosa li ha restat clarament legimitat democràtica en relació a la majoria dels governs de l'Europa occidental. Similarment, el multipartidisme de l'estat espanyol (salvada l'excepció del Principat) és escleròtic, i les pròpies tendències bonapartistes de l'administració (heretades de l'època franquista), així com la boirosa delimitació del govern i de l'oposició amb els grans grups econòmiques (la Caixa, Grupo Prisa, etc.), fa que la lluita intraclassista de la casta dirigent prengui un caràcter desconegut a d'altres països europeus.
L'Estatut de Catalunya, òbviament, és l'excusa, ja que darrera d'ell no hi ha més que un fantasma del passat (o del futur). Però el debat estatutari, i la crispació mediàtica que l'envolta, mostra la incapacitat de la democràcia formal espanyola per funcionar amb normalitat. No hi ha pas dubte que l'existència (o persistència) d'una nació catalana que suposa el 16% de la població estatal és un dels factors més intensos d'anormalitat.
Factors a banda, hi ha un risc real de colp d'estat contra Zapatero? No sembla probable. Les lluites, personals i col·lectives, en el si de la cúpula de les Forces Armades s'expressen políticament i ideològica, al voltant dels conceptes d'unitat-diversitat d'Espanya, o al voltant de l'addicció o no a tal o tal ministre.

Quant a l'interrogant de les implicacions internacionals d'un ensorrament violent del govern Zapatero, o de la militarització d'aquest mateix govern, val a dir que els Estats Units no es troben en condicions d'intervenir-hi. L'estat espanyol, com l'estat cubà o el veneçolà, no justificaria una operació militar de gran envergadura per fer fora un díscol Zapatero, o per ajudar el poble català en cas que s'iniciés una campanya de progroms. I, altrament, la violència que podria generar la situació actual, es vehicularia més probablement vers la violència contra els sectors immigrats i depauperats de la població, la qual cosa tampoc no animaria una intervenció militar de l'OTAN o part dels membres de l'OTAN.

Sigui com sigui, hom registra en el moviment catalanista i progressista unes mancances evidents de preparació per fer front a una situació (per ara hipotètica) d'il·legalitat, que caldria resoldre, sinó amb urgència, sí amb diligència.

divendres, 6 de gener de 2006

Les dues cares de Nord-amèrica: els miners de Sago i els lobbistes de Washington

Tota nació moderna té dues cares, ja ho sabem. També les tenen els Estats Units d'Amèrica. Hi ha dues Amèriques, és cert, però no tothom se les mira de la mateixa manera. En l'imaginari corrent dels progressistes europeus (europeus-continentals, volem dir), hi ha una Amèrica 'cool', enrotllada, de NY o de Frisco, de la qual hom lloa l'europeïtat (Nova Anglaterra) i àdhuc la mediterraneïtat (Califòrnia). I, en contradistinció d'aquesta Amèrica cosmopolita o metropolitana, d'aquesta Amèrica 'metro', hi ha una Amèrica 'retro', tantes voltes caricaturitzada en la premsa de la (Vella) Europa. És cert que l'Amèrica 'retro' és el reservori electoral i ideològic dels neoconservadors, però no és pas menys cert que l'Amèrica 'retro' és la primera víctima de l'imperialisme... de l'imperialisme de l'Amèrica 'metro' i 'cool'.
Les dues Amèriques han tornat a aparèixer a la premsa europea. D'una banda tenim l'Amèrica 'retro' dels Apalatxes, la regió més castigada per la contrareforma neoliberal. De l'altra banda tenim l'Amèrica 'metro' dels lobbistes de Washington. Així hem vist la tragèdia de la mina de carbó de Sago, a West Virginia. Com més detalls sabem de la tragèdia més clarament hom veu que, malgrat les diferents condicions laborals dels diversos estrats i grups nacionals de la classe obrera internacional, aquesta classe obrera, en mans de la gent 'cool' de tot el planeta són merament una eina per fer (molts) calers.
Però on van els calers "produïts" amb la sang dels miners de Sago? Ho veiem en la mateixa plana dels diaris, que fan referència a l'escàndol Abramoff. Val a dir, que aquest escàndol demostra que la independència del poder judicial, malgrat tot, continua viva als Estats Units, cosa que no podem dir d'altres estats de latituds i longituds que ens són més properes i gairebé coincidents.
Jack Abramoff (*1958) és fill d'una família judeo-americana d'Atlantic City, que va deixar la ciutat en el moment que aquesta s'ensorrava i s'hi va traslladar a Beverly Hills (1968). El 1970, als 12 anys, va abandonar el secularisme patern com a conseqüència d'una crisi religiosa, que el retornà al judaïsme militant. El 1980, com a estudiant universitari, uní el seu destí a la causa neoconservadora de Reagan, heretada després per la família Bush. El 1988 va produir "Red Scorpion", basada en la lluita de Jonas Savimbi contra el govern comunista d'Angola. En aquella època, Abramoff va haver de front a la intel·ligència de la correcció política, que li recordà que Savimbi era aliat a la Sud-àfrica de l'època de l'Apartheid. En els anys 1990 ja el trobem en la seva carrera de 'lobbista' plagada d'escàndols. Abramoff era un 'lobbista' de lloguer, dedicat a mitjançar entre els 'representants' i 'senadors' i els grups pròpiament de pressió.
El 2004, Abramoff ja era un nom 'tacat' pel sector 'mainstream' del neo- o judeo-conservadurisme (que encara no li havia perdonat la suposada col·laboració amb el propagandisme sud-africà). No obstant, va recaptar 100.000 dòlars per la campanya de Bush. La campanya va incloure el soborn de sectors "dissidents" del Partit Republicà (tant dels elements "centristes" situats entre el paleo- i el neo-conservadurisme, com de l'ala esquerra d'inspiració "llibertària"). No hi ha dubte que les lluites internes en el si del Great Old Party aprofitaran el cas Abramoff per estomacar-se de valent. Però dubtem molt i molt que els (pocs) defensors autèntics de l'Amèrica 'retro', dels 'rednecks' i de la 'poor white trash', puguin superar el joc maquiavèlic d'aquesta curiosa dreta religiosa sense religió concreta i patriòticament cosmopolita.

dijous, 5 de gener de 2006

Nicolas, un amic que us estima

La cadena de comandament formada pel president Jacques Chirac, el primer ministre Dominique de Villepin i el ministre d'Interior, Nicolas Sarkozy, fa temps que grinyola, com tota la dreta respectable francesa d'altra banda. Va ser la dreta de De Gaulle, Pompidou i de Giscard la que va dur "França" a l'actual situació de no-retorn. Per una desena part del que van fer aquests presidents, Pétain, Laval i Doriot foren condemnats pels tribunals i per història.
No va ser fins ahir que les autoritats franceses van permetre que es conegués el segrestament d'un tren Niça-Lyon per part d'una colla joves que la correcció política ens impedeix de definir com d'origen magribí. Aparentment les tornes s'han girat i ara la riba colonitzada i atemorida de la Mediterrània és la riba nord. El segrestament, ens tranquil·litzen els periodistes del règim multicultural, no tenia móbils polítics, sinó que simplement hom ho feia per amussar-se i per arreplegar uns calerons a base de robar mòbils. Fet i fet, ni tan sols hem de dir que era un "segretament".
Els responsables policials i governamentals callaren l'acció, com també han "relativitzat" la crema de cotxes la nit de Cap d'Any. Potser Villepin i Sarkozy comencen a veure l'ombra de Le Pen en el camí de l'Eliseu i s'han decidit per l'estratègia de l'estruç. L'únic que el cap que caldrà soterrar sota la sorra serà el cap de la "poor white trash".
Com que finalment han saltat a la premsa els fets, fa uns minuts, Sarkozy ha anunciat la creació d'una força policial de 1.000 o 1.500 agents per "custodiar" la xarxa ferroviària. Fins i tot Chirac ha presentat a l'opinió pública dos joves, els únics que han pogut detenir, als quals castigaran. Els joves, de nacionalitat marroquina, de moment tenen garantida la residència en territori francès... i les despeses de manteniment, com les de la força policial del ministre Sarkozy, aniran a càrrec del contribuent...