dijous, 30 de març de 2006

Els càrrecs de confiança, quan la confiança fot fàstic

La premsa aniria més plena del cas de l'acomiadament de Maria Teresa Ciuró si no fos que el clientelisme que traspua el cas crea una mena de xarxa d'influències que convida a mig tapar-ho tot. Si ens assabentem és perquè, en la lluita política entre les 'famiglie', casos com aquest poden ser utilitzats contra el contrari. Els clients de les 'famiglie' rivals que es dediquen a l'ofici de la ploma carreguen contra ERC sense que això els impedeixi de callar quan el cas té lloc dins els seus rengles. No sé si era Bertold Brecht qui parlava en un poema de com la roda de la història fa pujar uns bàndols en detriment d'uns altres i que els únics a compadir eren els 'encarregats' de girar amb els seus músculs la roda en qüestió... aquests anaven realment baldats. Com els 'proles' de 1984, el ciutadà senzill assisteix a aquests casos amb una barreja d'indiferència i sornegueria.
Maria Teresa Ciuró era càrrec de confiança de Carme Laura Gil. El Pacte del Tinell, però, va desallotjar CiU de la Generalitat. Ciuró va ser confirmada en el càrrec "atès els seus coneixements del Departament", i així hi dipositava la seva confiança Bargalló. L'entrevista de Perpinyà va fer que Zapatero es desempellegués de Carod-Rovira. Bargalló substituí de rebot Carod-Rovira, i Cid substituí Bargalló. Llavors ja havien trobat una persona de confiança, i van poder fer fora Ciuró. Ciuró havia durat tres mesos perquè entre els 'nyerros' no n'hi havia cap amb prou 'pesquis' per fer-se càrrec del càrrec. Entre el desembre del 2003 i el gener del 2004 molta gent va veure la llum i es va fer 'nyerra'. Ciuró, en canvi, restà 'cadell'.
Com es feien 'nyerros' els 'cadells'. Ara ja ho sabem. Vendrell, un home que de diners sí que en sap (a diferència de molts altres que l'han menystingut històricament), enviava lletres on suggeria el pagament de quotes. Qui pagava era de confiança. Qui no, no.
Ciuró va caure. Ara es despenja amb la lletra. I el millor de tot és que Bargalló afirma que Ciuró era una endollada de Carme Laura Gil. I quin càrrec de confiança no és un endollat? Quina funció tenen aquests càrrecs de confiança sinó és la de crear un exèrcit de pretorians disposats a defensar el programa zapaterista a Catalunya?

dijous, 23 de març de 2006

S'omplen la boca de pau i d'antiracisme i callen davant la catalanofòbia

L'espectacle estúpid al que assistim els que encara consumim mitjans de comunicació catalans és realment insuperable. La llagoteria que mostren davant Zapatero, presentat com un pacificador, és del tot repulsiva. Ara resulta que demà "comença la pau". Què curiós! Fa 42 anys, Franco presumia de "Veinticinco años de paz". Ara els seus successors ideològics i gairebé carnals ens parlen de "pau". És curiós que aquests analistes passin per alt l'existència del terrorisme jihadista... Possiblement consideren que el terrorisme jihadista (dit internacional) és un signe de diversitat cultural enriquidor que cal celebrar. Possiblement. Un divendres després del "macrobotellón" del Raval (instigat per antisistema i delinqüents "violents") assistim, segons ens diuen des del zapaterisme, al primer divendres de pau... La Quaresma ja les té, aquestes penitències.

Pels "celebradors de la diversitat" i els "ultrazapateristes" els hi recomano, a veure si cauen d'una vegada de la torre d'ivori, una notícia publicada a la web d'Unitat Nacional Catalana el passat 9 de març:

Divendres passat una noia empordanesa anava en autobús direcció Palafrugell i en el mateix autobús hi anaven sis nois d'uns 18-19 anys i una noia espanyolistes. Durant el viatge li van anar tirant papers al cap i insultant-la per ser catalana i quan van arribar a Palafrugell li van dir: "contigo tenemos que hablar" en un to amenaçador i ella va dir-los que no, que la deixessin en pau que ella no els havia fet res, llavors dins del mateix bus i sense que cap passatger fes res per evitar-ho van començar a agredir-la amb cops de puny, ella va baixar corrents de l'autobús mentre li anaven propinant puntades de peu i un cop a baix la van agafar entre els sis i la noia espanyola li va començar a propinar cops de puny a la cara mentre ella amb tota la impotència anava cridant perquè algú l'ajudés amb la boca sagnant. Finalment dos nois que ho van veure van anar a separar-los i ella va marxar plorant amb una dent trencada, els ulls morats i amb tota la ràbia i impotència d'haver sigut agredida per una colla d'espanyols pel sol fet de ser catalana a Catalunya.

dimarts, 21 de març de 2006

Carretero abjura de l'antizapaterisme i Tura veu conspiracions per tot

El govern del tripartit del Tinell ocuparà, si no ho remeiem, les pàgines d'epíleg de la Història de Catalunya. El pitjor de tot és el contingut amb que omplen aquestes pàgines. No sabem com hem de definir una persona que promet acceptar un Estatut tal com surti d'un Parlament autonòmic i després incompleixi la seva promesa, sinó és amb el terme de "demagog". De "demagog" i d'"espanyolista". Una cosa similar va dir Carretero, i gairebé li ha costat el bigoti. El metge d'origen urgellenc havia atacat la figura sacrosanta de José Luís Rodríguez Zapatero el qual, com en el seu temps va fer en Juan José d'Àustria, exerceix d'"amics dels catalans" per les Espanyes. Amb amics com aquest, qui vol enemics? Però Carretero, com a conseller, va oblidar que hom pot atacar Bono, Chaves o Ibarra, però no Zapatero. Zapatero és bo. Zapatero és bambi. Zapatero és negrín. Així, Carretero, que no va haver de pensar en dimitir pel cas de les benzineres de Puigcerdà, ho ha hagut de fer ara. Com que el seient és el seient, ha abjurat dels errors antizapateristes i antiestatutistes i ha tornat al dogma de la correcció política social-catanyola.
Pontificis Maxima d'aquesta nova religió és, sens dubte, la consellera Tura. Segons Tura, dels 500 participants en el passada gresca de divendres, uns 200 (un 40%!) eren "joves antisistema" i "delinqüents comuns". Tota religió necessita enemics, i la religió turaniana els té en els "antisistema". En aquest sentit la socialdemòcrata Tura, com el seu antecessor Noske, es caracteritzen per una profunda convicció "antiantisistema".
"Delinqüents comuns" i "joves antisistema", diu Tura. "Confabulació islamo-basco-catalana-asturiana", diuen uns altres de l'atemptat que obrí les portes de la Moncloa al "demagog" Zapatero. El paral·lelisme és evident.
El 1955 al sector sota ocupació soviètica i amb govern titella estalinista hi va haver una rebel·lió de marcat signe obrer. Ja té nassos que a un govern "obrer" li facin una revolta obrera, de la mateixa forma que té nassos que a un govern "tolerant i obert" li facin una gresca al carrer. Els dirigents de la RDA s'enfurismaren. Bertold Brecht els va dir que el millor que podien fer, donat que el govern era inqüestionable, era dissoldre el poble i convocar-ne un altre. Els dirigents de la RDA van atribuir la rebel·lió a "delinqüents comuns", però com que no colava, van afegir-hi "simpatitzants nazis".
Afortunadament som en democràcia, deteriorada, però democràcia. El jutge instructor del cas de les gresques de divendres, així, ha pogut actuar sense fer cas de les cabòries del tàndem Tura-Clos.
El proper divendres els veïns del Raval patiran de nou els excessos de gent vinguda d'altres barris i que allà fa (i desfa) el que no gosaria mai fer a casa seva. La consellera Tura no hi serà. La Guàrdia Urbana tampoc. Ja s'hi van posar la medalleta contra la conspiració "anti-sistema" divendres passat.