dimecres, 31 de maig de 2006

Migracions, xenofòbia, xenofília i papanatisme

En el seu editorial d'avui Vicent Partal es mostra alarmat. La raó? Que Mariano Raxoi, en el debat sobre el Estado de la Nación (espanyola), posés damunt la taula "la migració i la delinqüència". És curiós que Vicent Partal coincideixi amb els comentaristes de l'extrema dreta en el desencís davant d'un Raxoi que va posar aquestes dues qüestions per damunt del "problema" d'ETA. I dic curiós perquè qualsevol persona amb una ment mínimament quantitativa sap a la perfecció que ETA és, ha estat i serà una cortina de fum per desviar l'atenció dels problemes reals (com la migració i la delinqüència, però també com la desnacionalització de les societats basca i catalana, etc.). Partal s'ha alarmat pel fet que la cortina de fum s'esvaeix. I més s'esvairà quan el procés de pau avanci i ETA abandoni definitivament les armes.
Per Partal, naturalment, hi ha "problemes" en l'àmbit de la immigració, però considera que és preferible la tàctica de l'estruç, car és un tema "molt perillós". Perillós, per qui? I perillós pels problemes materials que pugui provocar o pels problemes teòrics que pugui plantejar al dogma neoreligiós de la correcció política?
Per Partal la prioritat en l'àmbit de la migració no s'adreça al col·lectiu d'immigrants, sinó al dels autòctons. Dit d'una altra manera, es tracta de fer que la població autòctona acumuli prous complexos (de racisme, d'euroculpa i històries i histèries similars) com perquè no pugui fer cap discurs sobre la migració que s'aparti del dogma de la correcció política. En bona lògica per Partal la culpa de tot la tenen "els periodistes ens prestem alegrement a magnificar els aspectes més espectaculars i ressaltar-ne les arestes més complicades". A partir d'ara i si la veu de Partal té encara influència en les instàncies de l'ex-tripartit, els periodistes de "successors" s'hauran de calçar per no rebre cap citació per "hate speech" en elaborar una notícia sobre tal o tal assalt.
Per si de cas, Partal rebla que "la nostra economia avui ja no podria funcionar amb normalitat sense els migrants". Hauríem de traduir que "nostra" vol dir "del gran capital transnacional".

La de Partal és l'opinió ortodoxa. L'opinió dels qui passen olímpicament de la misèria creixent d'Àfrica, d'Amèrica Llatina i d'Àsia, i que creuen que la solució d'aquesta misèria serà l'ofegament d'Europa i dels Estats Units (i del Japó, però el Japó, ves per on, no s'ha deixat entabanar). Així destruirem el Tercer Món i el Primer Món d'una tacada.

Els arguments que, per contra, maneguen els de l'Optimum Population Trust són molt més discutibles. És a dir que són arguments no basats en la correcció política sinó en un intent d'encarar els problemes culturals, demogràfics i ambientals del planeta. Hom pot discutir si els de l'OPT l'encerten en el seu neomaltusianisme. Però sí l'encerten en una cosa sobre la migració. Com diu el professor Aubrey Manning:

"The UK has a moral obligation to accept some immigration, given the current world situation, “but we need immigration like we need a hole in the head”".

La recepta d'OPT és però utòpica:

"The real solution lies in reducing the impact of consumption and population in richer countries and supporting environmentally sustainable development in poorer ones, which will lessen the push factors behind migration."

Perquè creure que es pot reduir substancialment el consum dels països rics sense un canvi profund en l'estructura social és utòpic. Però ja se sap que els de l'OPT no són més que una colla de supremacistes blancs.

dilluns, 22 de maig de 2006

Crna Gora, de nou independent

Els que senten una adhesió increbantable a l'estabilitat fronterera d'Europa han tingut un nou ensurt. Val a dir que l'adhesió és l'adhesió a l'imperiet respectiu. Crna Gora, Montenegro com en diuen els italians, s'ha independentitzat mitjançant referèndum.
Que les fronteres s'ajustin per referèndums no és quelcom del tot desconegut a Europa. Saarland, Sarre, com diuen els francesos, ha fet en el segle XX dos referèndums per decidir la vinculació a França, Alemanya o una independència a la luxemburguesa. Però no hi ha dubte que el dret d'autodeterminació, ni el formulat per Wilson ni el formulat per Lenin, gaudeixen de gaire predicament en un continent on, com deia Fuster, queden desenes de milions de jacobins per civilitzar.

No entrarem en essencialismes nacionalitaris. Lingüísticament i culturalment, els pobles sud-eslaus, des d'Eslovènia fins a Bulgària, constitueixen un continu. Els croates poden ser considerats una transició entre els eslovens i els serbis, els macedonis una entre els serbis i els búlgars, i totes les combinacions intermitges que presentem seran prou plausibles. Dividir l'istrià en eslovè i croata exigeix un cert esforç filològic. Diferenciar clarament les llengües internes dels grups serbo-croata i búlgaro-macedoni és més afer d'historiadors i politòlegs que de lingüistes.

Crna Gora és, en aquest sentit, un país de llengua serbo-croata (o sèrbia, si us estimeu més), però la distintivitat de la llengua montenegrina és més patent que la d'altres nacions històriques de la regió.

Crna Gora és, en aquest sentit, un país de tradició greco-cristiana, vinculat a l'ortodòxia de Beograd, però també amb una església que ha sabut conservar l'autonomia durant segles. Fet i fet, a Crna Gora hom practicava l'autocefàlia eclesiàstica abans que el cristianisme ortodox assumís i generalitzés plenament aquesta pràctica.

El vincle entre religió i nacionalitat, i entre llengua i nacionalitat, té, però, una importància secundària per Crna Gora. Allò determinant per definir Crna Gora és la relativa unitat geogràfica de les comarques que l'integren i, particularment, la història política del país. Durant quatre segles Crna Gora girà al voltant de la família Petrović-Njegoš. Curiosament aquesta família governà des del càrrec d'arquebisbe de Crna Gora. Com que, d'acord amb el cristianisme ortodox, l'estament episcopal es reserva a monjos que han fet vot de celibat, el tron passava d'oncle a nebot. El 1851, la família Njegoš va adoptar el títol de knajz (príncep), desvinculà l'arquebisbat i el principat i seguí una línia directa de pare a fill. El 1910 el Principat de Crna Gora es transformà en regne.

I arribem així a la paradoxal història moderna de Crna Gora. El rei Nicolau, primer i darrer rei de Crna Gora, va maldar per aconseguir la unió de tota la Sèrbia Ortodoxa en un imperi, diferenciat alhora de turcs i de grecs. Però la Sèrbia estricta s'hi va avançar en aquest projecte, el va desvincular a la fe ortodoxa, i el transformà en el Regne de Serbis, Croates i Eslovens. El rei Nicolau fou destronat, i Crna Gora s'integrà en el nou Regne que després prendria el nom i la praxi unificada de Iugoslàvia (literalment, Eslàvia del Sud, tot i no comprendre Bulgària, la rival sud-eslava històrica de Sèrbia).

L'unitarisme monàrquic donà pas, el 1945, a una constitució federal, en el marc de l'experiència més o menys socialista del titisme. Crna Gora esdevingué una república constituent, a l'alçada d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia i Macedònia. Les vinculacions lingüístiques i polítiques amb Sèrbia han marcat l'evolució de Crna Gora des del 1991. Crna Gora no va acompanyar a Eslovènia i Croàcia el 1991. Més estranyament no va acompanyar Bòsnia-Hercegovina ni Macedònia. D'aquesta forma Crna Gora quedà en una Iugoslàvia reduïda formada pel tàndem Sèrbia-Crna Gora. L'aïllament internacional de Sèrbia, però, va obligar la classe dirigent de Crna Gora de cercar solucions veritablement autònomes. Una integració raonablement ràpida (pels volts del 2010) a la Unió Europea exigia la independència.

La història és complexa, la llengua és un continu poc prestat a divisions idiomàtiques nítides, la religió és poc més que una pràctica tradicional. Davant això el més raonable era demanar l'opinió dels qui hi viuen. O no?

divendres, 19 de maig de 2006

Els Legionaris de Crist... el tornen a crucificar, per si de cas

La caiguda en desgràcia del fundador de la Legió de Crist, Marcial Maciel, es pot interpretar de moltes formes. Fa l'efecte que una organització fundada el 1941 (abans de Stalingrad) al Mèxic del cardenisme no hauria de ser gaire recomanable. Si els vells jesuïtes deien que l'Opus Dei havia fet bona (als ulls d'una certa esquerra) la Companyia de Jesús, gairebé podríem dir que la Legió de Crist (Mel Gibsons a banda) ha fet bona l'Obra d'Escrivà de Balaguer. De totes formes, que Santa Rita conservi la vista a aquesta esquerra...
Fer-se dir "legionari de Crist" és, com a mínim, arriscat. Jesús, al capdavall, si és cert que fou condemnat per les autoritats jueves, fou executat per legionaris romans. És clar que la història canvia, i l'Evangeli segons Wolfowitz recomana no citar jueus (Israel) ni romans (EUA) com a culpables de res de res... Fins i tot Judes ha estat 'rehabilitat'. Una rehabilitació, per cert, que es carrega la Divina Commedia, on Dante situava Judes en el pitjor lloc de l'infern... Però Dante és ben poc recomanable en aquests dies que corren de persecució implacable de l'islamofòbia: Mafomet també és retratat pel poeta florentí en el Tàrtar per 'sectari'.
Les coses són relatives i, segons com, el segle XX (i potser també el XXI) demanava uns legionaris que tornessin a crucificar un Jesús que tornava massa vermell. I és una llàstima, perquè a Mateu 25 trobem una paràbola en els seus llavis on es glorifica l'especulació financera.

dissabte, 13 de maig de 2006

El referèndum de l'Estatut i la degradació de la democràcia

La qüestió del referèndum de l'Estatut s'està convertint en una excusa perfecta per part del sector més autoritari, dirigista i policial del PSC-PSOE per degradar la ja força afeblida democràcia autonòmica. La defenestració d'ERC després que les bases d'aquest partit haguessin imposat a la direcció el 'NO' a l'Estatut n'és un símptoma. Però és un símptoma encara més clar les manipulacions que des del bloc nosko-estalinià PSC-ICV cerquen reduir el percentatge d'abstencions. Així, des d'ICV, Joan Saura havia suggerit la possibilitat de mantindre els col·legis electorals oberts durant 14 hores seguides. Ara, des del PSC, es parla de convocar el referèndum en dia laborable.
Aparentment, les dues mesures voldrien facilitat la participació voluntària, que es podria veure coartada per l'atractiu del lleure cap-setmanal. Però no hem d'oblidar els efectes coercitius que aquestes mesures poden exercir en el cos electoral.
D'una banda, un allargament de la jornada electoral, posem des de les 6 del matí a les 12 de la nit, suposa augmentar la pressió sobre les persones seleccionades per cobrir les meses electorals. I aquesta pressió no podrà ser contestada degut a l'obligatorietat de prestar aquest servei.
De l'altra, votar un dia laborable podria suposar una eina de coerció adreçada contra els treballadors. Si el Govern imposa la necessitat d'un permís i d'una justificació, l'empresariat tindrà la capacitat de distingir els treballadors abstencionistes. I aquesta distinció difícilment no podria posar en perill el caràcter secret del vot emès pels treballadors participacionistes. Segurament els treballadors més pressionats seran el personal laboral de les administracions públiques, i és difícil no veure una eina de depuració en la col·locació de la jornada plebiscitària en dia laborable.

Uns trets que apropen el referèndum del juny a la lògica dels referèndums franquistes.

dilluns, 8 de maig de 2006

Alt càrrec cultural de la Generalitat titlla la literatura catalana de mitjania subvencionada

I no és de la Generalitat Valenciana, sinó de la Generalitat de Catalunya, governada per un tripartit d'esquerres i catalanista. Una cosa és opinar en concret sobre tal o tal obra literària catalana, antiga, present o futura. I l'altra és condemnar-la en general, i fer-ho davant de The Times.
El ja molt degenerat Institut Ramon Llull va anar a parar fa unes setmanes a mans d'Emili Manzano, que és com nomenar un supremacista blanc en l'Institut Martin Luther King. Però en tot cas, per The Times, l'IRL i la Generalitat de Catalunya són la representació institucional i democràtica de la cultura catalana.
Per això darrer és tan greu que Manzano aprofités, tal com reporta Tribuna Catalana, per amollar que a Catalunya es promocionen obres literàries de segon i tercer ordre, 'simplement perquè són en català'.
El cas és que Manzano no troba gens malament que es promocionin obres de segon i tercer ordre dels amiguets, dels literats del règim, sinó que ho considera consubstancial de la política cultural cottolenguista que promet el conseller Mascarell.

Una de dues, o totes dues. O Manzano menysprea sense raó la literatura catalana o menysprea la intel·ligència del contribuent català.

Ja sabem que Fuster responia al vell adagi "Pus parla català, que Déu li don glòria", amb un "Pus parla català, vejam que hi diu". Suposem que Manzano, com tots els goril·les del tripartit, en sentir de parlar de literatura duen la mà a la pistola.