diumenge, 24 de juny de 2007

La mirada del veí artista: 'Raval, Raval' (Antoni Verdaguer, 2006)

Ambientada en el Barri Xino dels primers mesos del Tripartit 1.0 (desembre del 2003-maig del 2004), 'Raval, Raval' retrata de la vida d'uns personatges que viuen i/o treballen al barri. La mirada d'Antoni Verdaguer no desenfoca els personatges i procura mantenir-los tots en un mateix pla. Si la voluntat inicial era rodar un "documental-ficció" (i prou embarbussada han estat les relacions entre Verdaguer i la productora Iris Star) hem de felicitar-nos perquè finalment hagi primat la 'ficció'. A diferència del pensament dominant i oficial, que primi la ficció no vol dir que el film hagi de ser "amoral". Els qui han de rebre, reben, i, a més, ho fan en proporció. S'allunya de la tortura identitària dels que volen culpar de tot "als aborígens", però també de l'extrem contrari de l'autovictimització.

La transformació del barri i les tensions etno-religioses són els dos eixos del film de Verdaguer i és ben possible que el seu tractament hagi estat també l'eix de la polèmica amb la productora. En tot cas, el film sembla no contradir els "principis ideològics, ètics i morals". I, en conseqüència, la policia fa el que fa, els catedràtics de Biogenètica fan el que fan i la violència no és patrimoni de cap grup.

Tot i l'aspecte dominant de "ficció" també hi ha referències a dos fets coincidents en el temps. L'atemptat de l'11-M en una línia de rodalies de Madrid (11 de març del 2004) i el desallotjament d'una finca al Raval (15 de març del 2004). Verdaguer reflexiona sobre la visió que uns i altres (uns i altres i altres) tenen dels fets. I és bo de saber, per exemple, que mentre uns respiraven alleujats en "assebentar-se" que no era ETA, uns altres es veien venir un "pogroms". La sang no va arribar al riu, afortunadament. Però la finca fou desallotjada i s'hi construí en el seu lloc un elegant hotel de luxe.

divendres, 22 de juny de 2007

La mostra més absurda de catalanofòbia mai coneguda: la multa a Cristóbal Camacho

Es diu Cristóbal Camacho (*Cadis, 1961) i ha estat víctima d'una acció oficial de caire catalanòfob. No. No es tracta del secretari general de Veu Pròpia, ni d'un militant independentista de la vella guàrdia que hagués ultratjat aquella trista mitja senyera que alguns presenten com a "bandera española". I sí, els agressors, en aquest cas, són els Mossos de Saura, aquesta policia del multiculturalisme bien entendido. Però, tranquils, Camacho es troba físicament bé. L'agressió, en aquest cas, ha consistit en una multa.

Vegem el cas i jutgem. No hem llegit la notícia a Llengua Nacional ni a Tanyada, sinó a un mitjà tan poc sospitós del vici catalanista com és El Periódico de Catalunya. Signa la notícia Cristina Buesa, que tampoc no té antecedents, que se sàpiga, per crims "de la ceba".

Cristóbal Camacho és transportista, és a dir camioner, i treballa per Transports Flix. Trafega normalment amb matèries perilloses i procura recordar tota la normativa al respecte. Aquesta normativa exigeix la realització d'una revisió i l'expedició del certificat corresponent. Camacho va fer fa uns mesos la revisió pertinent a l'Ampolla, seu del Consorci d'Aigües de Tarragona. Li van expedir el certificat corresponent on, clar i català, s'hi deia que podia transportar, entre d'altres substàncies, clor. D'aquest certificat se'n diu "carta de port".

El dijous de la setmana passada, van aturar Camacho en un control a l'AP-7, a l'alçada de la Roca del Vallès. Els Mossos li van demanar tota la documentació. I el van multar. El butlletí de denúncia en qüestió, també expedit de forma clara i catalana, deia que el motiu de la multa és transportar una càrrega perillosa de Tarragona a Barcelona fent "ús d'una carta de port escrita en una llengua no oficial al país d'origen - Espanya".

Camacho es va alterar. Poseu-vos en la seva situació. Penseu que sou de Cadis, que treballeu a la Ribera d'Ebre i que aneu amunt i avall tot el dia. Llavors no pensaríeu que els Mossos us fan una agressió catalanòfoba. No, senzillament pensaríeu que es tracta d'una mordida. Sofisticada, però mordida. Una mordida que no és individual sinó col·lectiva i la responsabilitat darrera de la qual la té un govern en declarat estat de guerra contra els seus ciutadans.

El propietari de Transports Flix, Armando Torres, és que haurà de pagar la multa. Però a Camacho la denúncia li comptarà si un bon dia els mateixos Mossos d'Esquadra li volen retirar el permís de conducció. I que us retirin el permís de camions no és una cosa que faci gaire gràcia.

Armando Torres tampoc no interpreta els fets en clau d'agressió catalanofòbica. "El mateix policia que ens ha multat per portar un paper en català segurament a la tarda sancionarà un negoci per fer exactament el contrari: retolar només en castellà". Aquest extrem no el sabem. Si mai s'hagués multat un negoci per retolar només en castellà, el mateix Vidal-Quadres s'hauria esgargamellat de valent davant l'Assemblea de les Nacions Unides i el Tribunal Penal Internacional.

És evident que els Mossos d'Esquadra, a més d'altres consideracions, volien atacar la política lingüística del Consorci d'Aigües de Tarragona. Deixem pels experts les interpretacions de les lluites intestines de la burocràcia d'aquest dissortat Principat.

I llegim la normativa, amb Agustí Colom, del Consorci d'Aigües de Tarragona. La normativa comunitària exigeix que la carta de port sigui en una llengua oficial del país d'origen i que, en tot cas, n'hi hagi una versió en qualsevol d'aquestes tres llengües: anglès, francès o alemany. Fou el Consorci qui faltà en no incloure una versió en una d'aquestes tres llengües. Però, donat el limb en el qual es troba l'oficialitat del català, sembla discutible dir que el català no és llengua oficial a la província de Tarragona. Ni Transports Flix ni, molt menys, Cristóbal Camacho eren responsables de res de res. Se'ls ha multat en un signe d'arbitrarisme. Com que cal treure tantes multes diàries per control, hom ha multar pel que sigui.

I, casualment, es multa per la llengua catalana. Segons els Mossos d'Esquadra, la llengua catalana no és una llengua oficial. Malgrat això, tenen la barra d'escriure el text de la multa en català. [...Text autocensurat...].

Què vol exactament el govern de Montilla-Carod-Saura amb directrius com la donada als Mossos d'Esquadra contra l'ús exclusiu del català en documentació oficial? Desencoratjar l'ús del català per part d'institucions públiques o privades. Perquè, de la mateixa manera que poden multar també poden imputar delictes si la documentació en qüestió és prou sensible (transport i gestió de matèries perilloses, àmbit sanitari, àmbit educatiu, etc.). Com que fer-ho tot en bilingüe acaba per ésser feixuc, els ciutadans que no vulguin encarar-se a la troika Montilla-Carod-Saura ho hauran de fer tot en castellà, és a dir en espanyol, és a dir en español.

Montilla, natural d'Iznájar, és, fins i tot, un heroi en aquesta croada contra la llengua catalana. Saura, venut definitivament als gastarbeitern que seran els seus futurs electors, també té justificacions per defensar la llengua de la "madre patria". Però, i Carod? Què mou a Carod? Quin ressentiment el pot fer prosseguir en el govern català més anti-català de la història? Però aquestes qüestions són romanços. El que no vol Carod, es haver de treballar com Camacho. Si li ofereixen un sou (una pensió) com a vicepresident i, a més, pot donar curs a la seva revenja ressentida i estúpida, més content que un gínjol.

dissabte, 16 de juny de 2007

Concert d'Al Tall a Sant Feliu de Llobregat (15 de juny del 2007)

El Cultura Viva d'enguany se celebra a l'antiga capital de la Riba Esquerra del Baix Llobregat, avui cap de comarca i, no us ho perdeu, seu episcopal (des del 2004). Així que, els membres d'Al Tall, acompanyats de la coral Crescendo, van cantar ahir a la Plaça de Vila tenint just al front la catedral santfeliuenca.

La jornada central del Cultura Viva és avui, amb actes especialment dedicats a la quitxalla que puja, nascuda en el tombant de segle i que en un obrir i tancar d'ulls ha de fer-se amb els destins d'aquest país. Però ahir ja hi va haver un parell de plats forts. Esmentem, per exemple, el pregó de Toni Albà, caracteritzat com a Juan Carlos I. Té nassos que el pregó, en conseqüència, s'hagi fet en castellà i amb una visió òbviament espanyola. Però cal reconèixer que és justament per borbons i botiflers que Catalunya necessita de CALs i de Cultures Vives. Per contrarestar la borbonada, els responsables de la CAL de Sant Feliu van encarregar un parlament a l'historiador Oriol Junqueras, també baix-llobregatí, però de l'altra banda (Sant Vicenç dels Horts).

El concert d'Al Tall, encetat a quarts d'onze, va durar un parell d'intenses hores. La Cantata d'Almansa fou complementada amb cançons de crítica política i social seguint pals tradicionals, a més d'himnes ja consagrats, com el Tio Canya, el Cant dels Maulets o Viurem. Per primera vegada Al Tall ha actuat amb una coral. Es tracta de la santfeliuenca Coral Crescendo.

divendres, 15 de juny de 2007

Waldheim, Amnistia Internacional i el Vaticà

La necrològica de Kurt Waldheim ha coincidit en el temps amb la condemna d'Amnistia Internacional per part del Vaticà. Dues notícies sorprenents: la primera perquè feia temps que pensàvem que Waldheim ja era mort, i la segona perquè el posicionament del Vaticà encara ha d'ésser valorat pels vaticanòlegs. Mentre els vaticanòlegs reflexionen sobre la Banca Vaticana, les relacions vaticano-islàmiques o les 'temptacions' de restaurar el catolicisme polític de pre-guerra, lligarem les dues notícies. Demagògic? Potser, però no em digueu que el paral·lelisme s'ho mereix.

Kurt Waldheim ja tenia 68 anys quan es presentà al càrrec de president de la República Federal Austríaca per tal de coronar la seva carrera política (1986). Waldheim, home del Österreichische Volkspartei, el Partit Popular Austríac, havia estat Secretari de les Nacions Unides entre el 1972 i el 1981. Val a dir que les Nacions Unides foren creades inicialment com l'associació de països en guerra contra l'Alemanya nazi. Quan Waldheim fou nomenat pel càrrec de secretari general tothom sabia que havia estat ciutadà del Reich alemany i que havia servit en la Wehrmacht. Però molta gent pensava que el seu paper s'havia limitat a uns mesos durant la Campanya Oriental del 1941. Waldheim tenia llavors 23 anys i en resultà ferit. Segons es pensava, fou mobilitzat de nou únicament en els darrers moments de la guerra. Waldheim es lliurà voluntàriament als anglesos i el mateix any 1945 inicià la seva carrera en el servei diplomàtic de la restaurada República Austríaca.

La cosa era més complicada i, a partir del 1986, se saberen més coses. Per exemple el seu ingrés, després de l'Anschluss a la Lliga d'Estudiants Alemanys Nacional-Socialistes. També va ingressar llavors com a Ritter (genet) a la SA, és a dir a la SA encapçalada per Victor Lutze i convertida en una mera associació nazi de segona. És cert que Waldheim no ingressà en l'Exèrcit Alemany fins el 1941. Però també era cert que el 1943 Waldheim feia de Oberleutnant en les campanyes de Feindaufklärung (anti-partisanes) en els Balcans. Waldheim va admetre que hi era, però que únicament feia feina burocràtica. No devien opinar el mateix els responsable de l'Estat Independent de Croàcia, que li atorgaren una medalla de plata per les operacions militars contra els "terroristes" de Tito. La feina burocràtica de Waldheim també passava per revisar la propaganda "contra la guerra jueva" que llençaven els aviadors alemanys darrera de les línies soviètiques.

Al capdavall, seria raonable dir que el Waldheim del 1938 o del 1943, no fa res més que el que farà el Waldheim del 1945: preparar-se per fer carrera. En tot cas, la Comissió de Crims de Guerra de les Nacions Unides tenia el nom de Waldheim entre els reclamats l'any 1945. Potser la falera per separar Àustria d'Alemanya i bastir una nova República Federal Austríaca va obligar els aliats a fer la vista grossa.

La persecució contra Waldheim entre el 1986 i el 1992 fou de consideració. Curiosament, però, Waldheim va rebre molts més atacs dels aliats occidentals (els Estats Units i la Comunitat Europea) que no pas del bloc soviètic (en aquella època, en descomposició) o dels països àrabs. El Vaticà, no cal dir-ho, va ser un dels "països" visitats pel mandatari austríac. Ostracitzat, la popularitat de Waldheim va augmentar, però, a Àustria. Simon Wiesenthal sortí en defensa de Waldheim per insistir que el mandatari austríac no havia participat en els crims de guerra contra els partisans i/o jueus. Wiesenthal se n'adonà que carregà massa les tintes contra Waldheim podria diluir les responsabilitats d'aquells fets i fins i tot alimentar el ressentiment dels alemanys que consideraven que únicament se'ls jutjava negativa per haver perdut la guerra (Vae victis!, que deia Brennus).

El Vaticà fou comprensible amb Waldheim. I potser no seria qüestió d'irritació si no fos perquè ara més d'un "catòlic" ens vol convèncer del "paganisme hitlerià" i que el Tercer Reich perseguia amb la mateixa sanya els jueus i els gitanos que els catòlics (no-jueus i no-gitanos).

No és tan comprensible el Vaticà amb Amnistia Internacional. Aquesta organització fou fundada el 1961 per Peter Benenson i Alec Digges. Simpatitzants comunistes i catòlics renascuts feren una campanya en favor de dos estudiants portuguesos que havien estat condemnats pel salazarisme per fer un brindis per la llibertat. La denúncia de l'existència de presos polítics fou complementada després per la denúncia de tortura i de la pena de mort. Sempre encarada a la denúncia de la violència institucional, bé dels estaments jurídics, policials i militars dels estats, o bé de diferents organitzacions armades. Això ha suposat que s'ha deixat en segon terme aquella violència no-institucional, la que perpetren patrons contra treballadors; pares de família contra dones, filles i fills; i cacics contra subjugats en general. El Vaticà ara es despenja pel fet que Amnistia Internacional ha abandonat la doctrina catòlica sobre l'avortament per defensar "the rights of women and girls to be free from threat, force or coercion as they exercise their sexual and reproductive".

Com es pot interpretar la crida del Vaticà a boicotejar Amnistia Internacional? En primer lloc, es constata que el Vaticà sempre es mostra molt més dur amb els catòlics més dissidents que no pas amb les institucions que combreguen amb altres religions o amb cap ni una. El Vaticà, així, ha estat sempre més bel·ligerant amb les autoritats de Lisboa, Madrid, Roma o Viena, que no pas amb París i, ja no diguem, amb Washington, Londres, Berlín o Moscou.

Però també hi ha una altra lectura. Amnistia Internacional ha rebut crítiques per posar en el mateix sac les denúncies contra els rogue states i els estats democràtics. Com que un atac directe en aquest sentit perjudicaria la imatge de qui el fes en el pla oficial, s'ha recorregut al Vaticà i a un tema social.

divendres, 8 de juny de 2007

El president del Parlament europeu reitera la necessitat d'oficialitzar la llengua catalana per utilitzar-la a la Cambra

El president de l'Eurocambra, Hans-Gert Pöttering, ha respòs en una lletra la demanda de l'eurodiputat Pau Romeva per tal que s'hi pugui utilitzar el català al Parlament de Strasburg. La demanda de Romeva havia rebut el suport de destacats eurodiputats catalans (Maria Badia, Josep Borrell, Ignasi Guardans, Bernat Joan, Raimon Obiols i Teresa Riera), així com dels eurodiputats Gérard Onesta, de Tolosa, i de Inés Ayala, de Zaragoza. Romeva afirmava que el reconeixement parcial de la llengua catalana que estipula la normativa comunitària i, especialment, l'acord impulsat pel tàndem Zapatero-Moratinos, feia possible l'ús actiu del català a la cambra.

Pöttering ha refusat la demanda de Romeva i ha reiterat que únicament les llengües oficials de la Unió Europea poden utilitzar-se a l'Europarlament. L'escrit de Pöttering, clar i català, mostra la necessitat imperativa de la inclusió del català a la llista de llengües oficials (alemany, anglès, búlgar, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, danès, finès, francès, grec, hongarès, irlandès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès, suec i txec).


Pöttering ha reiterat que l'única via a l'ús normalitzat del català a les institucions europees és la seva inclusió en la llista de llengües oficials

Algú pot defensar que 24 llengües oficials seria una llista massa elevada. Llista que, amb la inclusió del turc o de l'albanès, es faria més llarga. I més llarga que es farà quan el serbocroata compti com quatre llengües diferents (serbi, croata, bosni i montenegrí) o s'inclogui el macedoni. Comparativament, a Sud-àfrica hi ha 11 llengües oficials, però a la Índia hi ha 23 llengües oficials. És curiós, no obstant, que els debats sobre el "plurilingüisme" europeu prenguin tintes negatives quan es tracta del català i no, per exemple, del romanès, del búlgar o de l'irlandès. Si 24 llengües són massa, no és que 5 sigui un nombre gaire manegable tampoc. Ara, vés i digue'ls-hi que de llengua oficial només n'hi hauria d'haver una (English, of course) i ja els veuràs endolats per la llengua de Molière o la de Calderón.

I pels qui els agrada fonamentar el plurilingüisme amb citacions bíbliques, vet ací un parell:

Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que això fos divulgat en la llengua de cada poble. (Ester 1, 22)

Llavors van fer venir de seguida els secretaris del rei. Era el dia vint-i-tres del mes tercer, és a dir, el mes de sivan, i, d’acord amb tot el que va dictar Mardoqueu, es va escriure als jueus, als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura. (Ester 8, 9)

dimarts, 5 de juny de 2007

Les declaracions del president Vladimir Putin sobre els independentismes escocès, català i basc

El president Vladimir Putin ja sent properes les eleccions presidencials, previstes pel març del 2008. Potser així cal entendre les bravates de les declaracions pronunciades ahir al Kremlin. Putin barreja com ningú més la nostàlgia de la superpotència soviètica i de la Rússia tsarista-ortodoxa, amb les propostes "eurasiàtiques", "panortodoxes" o "paneslaves".

La topada de Rússia amb el bloc occidental que representen el G-7 i l'OTAN ha trobat nous motius amb el procés que vol resoldre la situació política de Kosovo. Aquesta regió que comptava amb una majoria sèrbia al començament de l'Edat Moderna, i que avui és una terra aclaparadorament albanesa, va rebre en la Iugoslàvia titista una autonomia quasi-republicana com a "província de la República de Sèrbia". El nacionalisme serbi, principal força motriu en l'esberlament de la federació iugoslava, va trobar en Kosovo el leit motiv de les mobilitzacions dels 1980 i 1990. I quan la situació degenerà en guerra civil, els Estats Units lideraren una intervenció que convertí Kosovo en un protectorat de l'OTAN.

De forma reiterada, les autoritats occidentals han coartat el dret d'autodeterminació de Kosovo. Ara, de forma restringida (és a dir, tot descartant d'entrada la reunificació amb Albània o amb Sèrbia), pretenen conduir la regió a la constitució d'un estat sobirà. És clar que la futura República de Kosovo haurà de suportar un grau de tuleta encara superior al que es brinda a les repúbliques de Bòsnia-Hercegovina i Crna Gora.

La independència de Crna Gora (Montenegro), escaiguda l'any passat, es posa com a exemple per la futura independència de Kosovo. Però és evident que des de Belgrad o des de Moscou no es contempla igual la independència d'una república eslava i ortodoxa, que la d'una república albanesa i de majoria musulmana. Tampoc a Atenes o a Skopje, es contempla la independència de Kosovo amb massa alegria i l'ombra del "perill albanès" plana sobre grecs i eslavo-macedonis.

El president Putin reflexionava precisament sobre totes aquestes coses. És cert que la premsa europea ha posat més atenció en la qüestió de l'escut anti-míssils patrocinat per l'administració Bush, i al qual Putin respondria amb el redireccionament d'armes nuclears per tal que apuntin a l'Europa occidental.

Però Putin també deia altres coses, més relacionades amb Kosovo. Putin defensa que Kosovo es reintegri a Sèrbia sota la fórmula proposada per Belgrad ('més que autonomia, menys que independència'). Però per argumentar aquesta defensa posa un seguit d'exemples ben interessants:

1) Censura així que "Occident" vulgui reconèixer la independència de Kosovo, mentre no reconeix les independències de Transdniéster, Abkhàzia i Ossètia del Sud.

2) Amb la independència de Kosovo, "Occident" tastaria poc després la seva medicina ja que aquesta mesura atiarà l'independència a Europa Occidental i cita Putin com a exemples: "Escòcia, Catalunya i País Basc".

Aturem-nos en el punt 1). Cal dir que Rússia no ha reconegut en cap cas les independències d'aquestes tres repúbliques. No obstant nega el dret de Chisinau o de Tblissi per imposar la "sobirania" moldava o georgiana. Curiós que no negui el dret de Moscou d'esclafar fins al genocidi la República de Txetxènia (Itxkèria). També val a dir que les autoritats d'aquestes tres repúbliques controlen efectivament els seus respectius territoris, si bé la tutela russa és més que clara (sobretot en el cas d'Abkhàzia i Ossètia del Sud). Diguem finalment que els drets dels pobles abkhaz i osseti són una excusa per defensar una població russòfona o russificada. En aquest sentit, les autoritats del Tradniéster no amaguen el seu caràcter nacional rus. Llàstima que la minoria romanesa (=moldava) d'aquest territori no desperti la mateixa compassió que la minoria sèrbia (=iugoslava) de Kosovo.

Passem ara al punt 2). Rússia promou de facto les independències de Tradniéster, Abkhàzia i Ossètia del Sud. Els EUA promouen de facto la independència de Kosovo. Es troben empatats. Els imperialismes de tant en tant patrocinen alguna "independència". En canvi les reunificacions nacionals ho tenen més magre: pensem en el cas greco-xipriota, en el cas de Moldàvia-Romania, en el cas de Macedònia-Bulgària, etc. L'única reunificació acceptada ha estat la d'Alemanya, patrocinada, és clar, per l'imperialisme alemany.

Putin la sap llarga. En apel·lar a Escòcia, Catalunya i País Basc cerca dividir el "bloc occidental" sobre la qüestió de Kosovo. Pels laboristes anglesos la subjecció d'Escòcia és un punt d'honor pel qual serien disposats a reconsiderar el cas de Kosovo (p.ex. deixar-lo en un limb administratiu pels segles dels segles). Per Espanya (=Castella) no és una qüestió d'honor, sinó de conservar o perdre la seva posició de potència de segona a la UE (i convertir-se en una de tercera).

Catalunya apareix en els llavis de Putin al costat d'Escòcia i el País Basc. L'existència d'opcions independentistes i/o sobiranistes en el primer pla d'aquestes dues nacions és un fet. A Escòcia, sobretot, però també al País Basc. En canvi a Catalunya fa massa temps que l'independentisme institucional s'associa a l'especulació política. Algú podrà dir que mentre Escòcia parla anglès, i el País Basc parla majoritàriament castellà, a Catalunya hi ha una identitat nacional més ferma darrera de la reivindicació independentista. Potser sí. Però tal com van les coses ara Catalunya és un simple fantasma. Un espectre amb el qual Putin pot fer més por a l'opinió pública espanyola que amb mil caps nuclears apuntant a Madrid.

diumenge, 3 de juny de 2007

L'eixemple de Xàtiva, 300 anys després

El 25 d'abril del 1707 les tropes aliades pateixen una clara derrota a Almansa a mans de les forces borbòniques del duc de Berwick. Tot seguit s'inicia la invasió de les comarques central del Regne de València. El 5 de maig, les tropes franco-castellanes posen setge a Xàtiva, ciutat que s'havia destacat en la defensa del rei Carles III, dels furs i de les aspiracions de les classes populars. Xàtiva, com era d'esperar, hi resistí.

Però finalment caigué. I aquesta setmana es commemoren els 300 anys de la ferotge conquesta borbònica. Després de la conquesta, les tropes massacraren els refugiats (dones i criatures) de l'Església de Sant Francesc. La repressió fou metòdica i cercava esborrar Xàtiva del mapa. La ciutat, capital de la Governació del Xúquer, fou cremada. El seu lloc l'havia d'ocupar una nova fundació, la Colonia Nueva de San Felipe. Malgrat tot, l'esperit de Xàtiva perdurà i el malnom maliciós de socarrats serví d'esperó per recordar la ignomínia. Quan el nom de Xàtiva fou recuperat oficialment durant el Trienni Liberal, ja feia dècades que el nom de San Felipe era en desús. I el record que Felip Quint va voler deixar a la ciutat vençuda, és ben viu, però a través del seu retrat, penjat de cap per avall encara avui a l'Almodí.