dimarts, 26 de febrer de 2008

La CUP demana el no-vot al 9-M

La CUP ha comunicat que l'opció vàlida el 9-M per "els qui creuen que el Dret a decidir és un dret irrenunciable" és no votar a cap dels partits que s'hi presenten. Queden obertes, a nivell territorial, comarcal i municipal, les opcions pel vot nul, l'abstenció activa o el vot en blanc. L'abstenció activa havia estat el 2004 la via defensada per la CUP. En aquesta ocasió, a les comarques gironines hom propugna el vot nul, al Maresme el vot en blanc i en d'altres territoris es faran accions de crida a l'abstenció.

diumenge, 24 de febrer de 2008

La incursió militar turca al Kurdistan del Sud

La incursió militar turca al Kurdistan del Sud és una nova etapa en el complex conflicte nacional que viu el Kurdistan i els països veïns.

La República de Turquia és un estat fermament unitari, i que utilitza la llengua turca i la identitat nacional turca com a eines de cohesió ciutadana. Així, hom reconeix les minories religioses, islàmiques i no-islàmiques, però no pas les minories nacionals que es distingeixen per factors lingüístics. És el cas dels kurds, una nació de llengua iraniana, que és majoritària al "sud-oest de Turquia", però també al "nord d'Irak" i a "l'oest d'Iran". No cal dir que l'estat turc i les institucions turques reben el suport d'una part nodrida del poble kurd. Però també hi ha una reivindicació nacional kurda, viva en l'àmbit polític, i que es plasma no tan sols entre els kurds del Kurdistan sinó també entre d'altres nacionalitats del Kurdistan, a més de dins de la comunitat kurda d'Istanbul.

El Partit dels Treballadors de Kurdistan (PKK) i les Forces de Defensa Popular (HPG) menen una resistència armada contra l'ocupació turca del Kurdistan del Nord. Tenen bases militars en territori oficial iraquià, particularment en la Regió Autònoma del Kurdistan i, sobretot, en les àrees vinculades al Partit Democràtic del Kurdistan (afiliat a la Internacional Socialista).

Les relacions entre el Govern Regional del Kurdistan (Kurdistan del Sud) i el PKK-HPG disten molt de ser fluides. Hi ha un compromís tàcit de no agressió, en el benentès que el Govern Regional no interfereixi les activitats no-armades del PKK-HPG en territori oficial turc, i que el PKK-HPG no interfereixi políticament en el Kurdistan del Sud.

A efectes pràctics, doncs, no hi ha una unitat política en tot el Kurdistan. Diferents organitzacions operen en territori turc, iraquià, sirià o iranià, i són comptades les iniciatives que superen aquesta divisió política. Això contrasta amb l'increment de les relacions entre les diferents regions kurdes més enllà de les fronteres oficials. En l'actualitat tan sols hi ha operacions de guerrilla en territori turc, a càrrec del PKK, per bé que la repressió nacional és activa no tan sols de part turca, sinó també iraniana i siriana. A Iran la reivindicació nacional kurda s'ha vinculat de forma creixent en els darrers anys a la reivindicació religiosa sunní front el caràcter constitucionalment xiita de la República Islàmica d'Iran.

També hi ha una especial tensió entre les dues forces polítiques principals del Kurdistan del Sud. D'una banda el Partit Democràtic del Kurdistan, de Barzani, i, de l'altra, la Unió Patriòtica del Kurdistan, de Talabani. Totes dues formacions coincideixen en l'objectiu d'un Kurdistan autònom dins un Irak federal. S'han repartit els càrrecs, de forma que Talabani és president d'Iran (un càrrec sobretot cerimonial), i Barzani és president del Govern Regional.

La 'invasió' de Turquia és tan sols una 'invasió' des del punt de vista dels qui defensen les fronteres actuals. I aquest és el cas de Talabani i Barzani, que han condemnat la 'invasió'. També la vinculen a l'interès de Turquia per controlar els recursos del nord d'Irak: les operacions contra el PKK o la defensa del comunitat turcomana de Mosul i d'altres localitats, seria doncs un pretext.

Els Estats Units han indicat que confien que les operacions turques seran limitades, i ha recomanat que hi hagi una col·laboració per part de les autoritats iraquianes i del Govern Regional.

Certament la posició dels Estats Units ja no gaudeix de la comoditat d'altres temps. L'assalt a l'ambaixada dels Estats Units a Belgrad n'és una mostra. També ho foren, fa uns mesos, les protestes turques contra els debats sobre el genocidi armeni del 1915 al Congrés dels Estats Units. Qüestions locals com la de Kosovo, es presenten amb importants repercusions, en una cadena d'aliances virtuals. Així, per exemple, Turquia i la República Turca de Xipre del Nord van reconèixer Kosovo, mentre Grècia i Xipre del Sud no ho feien. Armènia reconeixia Kosovo, en un gest que podia preludiar el reconeixement armeni de la independència de facto de Nagorno Karabakh, i és per això que Azerbaidjan no ha reconegut la independència de Kosovo. En el cas del reconeixement del genocidi del 1915, Turquia ha trobat el suport impensat d'Israel. En l'actual incursió al Kurdistan del Sud, Turquia es queda més aviat sola, perquè els Estats Units no poden desautoritzar ni Barzani ni Talabani. D'altra banda, una feblesa del govern turc seria aprofitada automàticament pels sectors kemalistes. Pel que fa al conflicte intern del Kurdistan del Nord (entre partidaris de la integració nacional, autonomistes i independentistes, i entre detractors i simpatitzants del PKK), les operacions militars de l'exèrcit turc en territori oficial iraquià poden escalfar encara més els ànims. A Istanbul, les tensions entre les comunitats turca, kurda, armènia i grega sempre es poden escapar de les mans, amb el greuge que qualsevol topada de consideració tindria un ressò global.

Pintades i pintades


Pinten l'estanquera en la persiana metàl·lica del Casal Republicà Aurora Bertrana, d'Esplugues, que servei de seu a les organitzacions polítiques catalanes ERC i JERC

dissabte, 23 de febrer de 2008

Les opcions del 9-M

Tampoc no són les nostres eleccions, ja ho sabem. Però com que molts catalans de la "província de Barcelona" hi són convocats, podríem fer una ullada a les possibilitats oferides pel Ministerio del Interior:

- Abstenció. És la més fàcil i, de moment, és legal. Aprofitem-ho!!!
- Blanc. Si us fa més patxoca d'anar-hi, per votar en blanc heu de recordar que no cal posar-hi cap tros de paper en blanc (ganes de llençar!!!), sinó que n'hi ha prou amb deixar el sobre buit.
- Nul. És l'opció més creativa. Podeu agafar una papereta i ratllar els noms que us facin ràbia, o bé podeu posar-hi un paper amb alguna consigna adient (des de l'independentisme s'hi han proposat unes quantes: Independència! Voto per la independència dels Països Catalans!, etc., etc.). També hi podeu posar les cendres d'un retrat del rei, però, ojo!, que potser doneu un ensurt als de la taula si es pensen que són espores de carboncle!!!
- Partit Popular. Li tenim tanta ràbia a Zapatero, que hi estem temptats, però, vaja, el masoquisme el podeu expressar d'altres formes...
- Convergència i Unió. Només recomanable pels convençuts que els catalans ens hem d'aplegar tots sota l'ègida de l'Oriol Pujol.
- Partit dels Socialistes de Catalunya. Altrament dit, PSOE. Que no us enganyi el vermell, si us plau.
- Els Verds-l'Alternativa Ecologista. La principal opció del vot en verd.
- Esquerra Republicana de Catalunya. Volen un país de 1a, però no se sap quin.
- Partido Antitaurino Contra el Maltrato Animal (PACMA). La principal llista animalista.
- Partit per Catalunya (PxC). Els angladistes segueixen la seva croada nativista selectiva.
- Solidaridad y Autogestión Internacionalista (SAIn). Grup cristià reaccionari i espanyolista (perdó per la triple redundància).
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Una de les llistes explícitament comunistes.
- Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). El rostre humà del tripartit.
- Alianza Nacional (A.u.N.). Si us va la marxa...
- Els Verds-Los Verdes. Una altra llista verda.
- Ciudadanos en Blanco. La idea és votar-los, perquè si treuen un escó el deixin en blanc.
- Izquierda Republicana-Partit Republicà d'Esquerra. L'azanyisme del segle XXI.
- FE de las JONS. Nostàlgics de la Falange d'abans del Decreto de Unificación de fa 71 anys.
- Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA). Gray Panthers.
- España 2000. Dreta espanyolista bon vivant.
- Partit Republicà Català. Opció explícitament independentista.
- Partit Humanista de Catalunya. Formació política que es reclama no-violenta.
- Partido de las Libertades Civiles. Opció que reclama les llibertats civils de gais, lesbianes, transexuals i bisexuals.
- Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. La principal opció del victimisme espanyolista autòcton.
- Unión, Progreso y Democracia. Uns altres progres que els hi duele Espanya.
- Partit Carlí de Catalunya. Déu, Pàtria, Rei i Furs? No, Federalisme, Socialisme, Confederació i Autogestió.
- Alternativa Española. L'enèssima llista unitària de la dreta espanyolista.
- Falange Auténtica. Uns altres falangistes pre-1937, però amb ferum de third-position.
- Alternativa Motor y Deportes. Defensors d'una vida trepidant out-doors.
- Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI). El lambertisme continua!!!
- Els Escons Insubmissos-Alternativa dels Demòcrates Descontents. Perquè no se m'enfadin direm que són més demòcrates que els propis demòcrates. En tot cas, si surten no aniran a Madrit, i això ja és un què.
- Lluita Internacionalista (LIT-CI). Si són tan internacionalistes perquè no es constitueixen en partit mundial?
- Democracia Nacional (DN). Els més cools de la dreta espanyolista també són els més il·legalitzables...
- Por Un Mundo + Justo (PUMJ). Més que internacionalistes... mundialistes.
- Partit Família i Vida (PFiV). Visca els valors de la família i la vida, malgrat les famílies concretes i les vides concretes!!!

També hi ha eleccions al Senat, i s'hi presenten dos Boixos (en Josep Maria, de RC, i en Quim, del PCPC), però què voleu que us digui...

dimarts, 19 de febrer de 2008

Francesco Cossiga defensa el dret d'autodeterminació pel poble català

Espanya no vol reconèixer la independència de Kosovo. Si fos atenent als drets històrics del poble serbi al territori (i, particularment, al nom) de Kosovo hi hauria poc a objectar. Si fos atenent a l'estabilitat de la regió, tindria també una justificació. Al capdavall, la 'pau' la pot garantir tant un Kosovo autònom en una Sèrbia democràtica, com un Kosovo independent, o un Kosovo integrat en la República d'Albània, o qualsevol altre combinació que us imagineu. Entenguem-nos, la poden garantir igualment poc.

Però no és per això. Ens diuen que Espanya no vol reconèixer Kosovo perquè es tracta d'una modificació d'estatus polític sense la ratificació de tots els agents implicats. Però la raó principal que comenten tots els analistes polítics és la "qüestió dels separatismes", basc, basc i català, basc, català i gallec.

Tothom s'afanya, però, a dir que Kosovo no és cap precedent de res, que és un cas especial, etc., etc., etc. Però si tan especial és, perquè Espanya s'hi suma al Bloc dels Tretze. Dels Tretze sabem que:
- Azerbaijan diu que no reconeix Kosovo, perquè tem que això faci que hom reconegui la independència de Nagorno Karabakh i/o l'annexió de facto del territori ocupat per Armènia en la guerra del 90.
- Bielorrúsia, per solidaritat amb Moscou i Belgrad.
- Xipre, perquè una de les primeres entitats en reconèixer Kosovo fou la República Turca de Xipre del Nord (RTXN). També hi ha una miqueta de panortodòxia en la decisió, a més del temor d'un reconeixement per algun país turc o musulmà de la RTXN
- Geòrgia, perquè tem que Rússia s'aprofiti per fer reconèixer la independència d'Abjàsia i Ossètia del Sud. I això fa, curiosament, que Geòrgia es lligui diplomàticament a Moscou. La sap llarga, en Putin!!!
- Kazakhstan, per solidaritat amb Moscou.
- Moldova, pel temor a un reconeixement de la República de Pridnístria. També hi deu jugar un paper la solidaritat panortodoxa amb Belgrad.
- Romania, per solidaritat amb Chisinau i, també, més directament, amb Belgrad.
- Rússia, per solidaritat amb Belgrad, però també per fer una demostració de força front als Estats Units i els seus aliats.
- Sèrbia, perquè la qüestió de Kosovo no es discuteix a Belgrad.
- Eslovàquia, per solidaritat paneslava amb Belgrad. Cal no oblidar tampoc la minoria eslovaca de Vojvodina.
- Espanya, per temor a un avenç de les reivindicacions basques, catalanes, etc.
- Sri Lanka, per temor a un reconeixement de Tamil Eelam (l'estat tamil de l'illa de Ceilan, que tan sols controla una petita part del territori reivindicat).
- Vietnam, per solidaritat amb Moscou, encara que també s'hi pot fer una lectura interna (distanciament dels Estats Units, recrudiment del xovinisme viet contra les minories nacionals, etc.).

Tots aquests estats (i molts dels altres) coincideixen a posar per damunt un anomenat dret internacional al dret d'autodeterminació dels pobles. Sabem perfectament que l'imperialisme instrumentalitza l'autodeterminació, però encara més instrumentalitza l'anomenat dret internacional per aplicar l'anomena colonialisme intern. Però és evident que una "democràcia internacional" no és possible si hom accepta com a entitats apriorístiques els 192 estats actuals. Molts d'aquests estats tenen un origen dinàstic i/o colonial, i encara que alguns reben el suport majoritari de la seva població, no sempre és aquest el cas. A més, els que s'omplen la boca de neutralitat nacional dels estats són els primers a decretar "llengües oficials" i a fer "cursos d'identitat nacional" als immigrants.

Per això és saludable sentir les declaracions de Francesco Cossiga sobre el posicionament d'Espanya en la qüestió de Kosovo. Es plasmen, però, en lletres a Ibarretxe i a Montilla. Diuen:

"Esprimo quale rappresentante della Comunità del Popolo Basco nel Regno di Spagna, il mio consenso appassionato alla iniziativa basca - scrive Cossiga a Juan José Ibarretxe Markuartu - di chiedere che il Governo di Madrid riconosca il Kossovo quale Stato indipendente e sovrano e di rivendicare anche in questa occasione il diritto del popolo basco all'autodeterminazione e dunque, ove il Popolo lo voglia, all'indipendenza".
Allo stesso modo al presidente della Generalitat de Catalunya José Montilla i Aguilera Cossiga scrive che "ben sapendo che diversa ed anzi opposta è la posizione del Governo del mio Paese, per intima convinzione ideologica e per solidarietà con il Governo di Madrid esprimo a lei il mio consenso appassionato alla iniziativa del Governo e del Parlamento della Generalita, di chiedere che il Governo di Madrid riconosca il Kossovo quale Stato indipendente e sovrano e di rivendicare quindi anche in questa occasione il diritto del popolo catalano all'autodeterminazione e dunque, ove il Popolo lo voglia, all'indipendenza".

Us imagineu la fila d'en Montilla en llegir aquestes línies? Us fa ràbia que en aquesta hora (o en qualsevol hora) sigui Montilla qui les llig? Bé, doncs, ja sabeu qui el va fer president!!

dilluns, 18 de febrer de 2008

El Grup dels Sis s'amplia a Vuit, però Espanya fica la pota

Eslovàquia i Bulgària s'han afegit a la llista de membres de la Unió Europea que han declarat que no reconeixeran Kosovo. Eslovàquia vol cultivar bones relacions amb Sèrbia (per raons similars a Hongria). D'altra banda, Bulgària, a més de bones relacions amb Sèrbia, té por que la minoria albanesa de Macedònia (que és majoria a moltes comarques de l'oest d'aquest estat) tiri per dret i demani la incorporació a Albània, a Kosovo o (com s'estila ara) una independència per separat. Macedònia, més prudent, s'espera al que diguin els "grans" de la Unió Europea.

De moment, Afganistan ha reconegut la independència de Kosovo. És la forma de la Casa Blanca de dir que sí sense mullar-se gaire. També ho ha fet la República de Xina, en l'estira-i-arronsa que les autoritats de Taipei mantenen amb les de Beijing. Minut a minut la llista s'ha ampliat: Albània (sense fer massa soroll), Estònia, Letònia, Turquia (i la República Turca de Xipre del Nord) i, last but not least, els Estats Units.

També cal sumar a la llista les quatre potències comunitàries, França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. Cal anar al tanto, perquè la República Popular Xinesa sembla fer costat clarament a Rússia i a Sèrbia, i en el Consell de Seguretat poden saltar espurnes.

Espanya ha estat el primer estat de la UE en dir que no reconeixeria la independència de Kosovo.

S'han precipitat, perquè s'han guanyat titulars de tot el món que ho identifiquen amb els "problemes separatistes" de la dita Espanya. Alguns titulars únicament expliciten el cas basc, al qual la persecució policial i judicial espanyola contra la branca política del moviment magnifica més que unes quantes accions militars.

L'únic que li faltaria al govern Zapatero (instal·lat gràcies a Al-Qaeda) és que acabi la legislatura associat a Rússia i a la Xina comunista. A veure si algú desenfeinat de la CIA ens tindrà presents en les seves oracions.

Vet ací una de les coses que diuen de nosaltres:

Catalonia does not have a violent independence movement, but separatist strivings are gaining strength, with small groups burning pictures of King Juan Carlos in 2007, and regionalist parties growing bolder in demanding more autonomy.

diumenge, 17 de febrer de 2008

El Grup dels Sis contra la independència de Kosovo (Today Kosovë, Tomorrow Catalunya)

Kosovo ja és formalment independent. En pocs mesos, doncs, els partidaris de la unificació amb Albània seran vistos com uns traïdors, i acabaran amagant les banderes de l'àliga bicèfala a les golfes. O, potser no. Però l'experiència de Macedònia (amb els partidaris de la unitat nacional bulgaro-macedònica) és un indici de com van aquestes coses.

Sigui com sigui, dins de la Unió Europea la posició majoritària és el reconeixement de la independència de Kosovo. Cap estat de la Unió Europea defensa la reintegració de Kosovo a sobirania sèrbia. I cap estat de la Unió Europea no toleraria la reunificació de Kosovo i Albània. Dit això de passada, direm que cap estat de la Unió Europea no tolerarà el dret de Mitrovica Kosovska a reintegrar-se a Sèrbia, o el dret de la República Srpska de separar-se de Bòsnia-Herecegovina, etc., etc., etc.

Hi ha, però, sis estats que es caracteritzen, de moment, per l'oposició a reconèixer la República de Kosovo. Són aquests:
- Espanya. De la mateixa forma que alguns catalans quan diuen Kosovë volen dir Catalunya-Principat, la diplomàcia espanyola quan esmenta el cas, per comptes de veure l'àliga bicèfala negra sobre camp de gules, veu ikurriñak i senyeres per tot. Això ja va passar el 1991, amb Eslovènia i Croàcia, quan Fernández Ordoñez deia que "nunca reconoceremos Eslovenia i Croacia". Nunca és molt de temps, Paquito.
- Xipre. De la mateixa forma que els llavis de Slavian lover de Putin pronunciaven el mot d'Espanya, també ho feien i, amb més claredat, amb el de Xipre. De Xipre del Nord, volem dir. A Xipre del Sud no volen la reunificació de qualsevol manera, però tenen por de qualsevol reconeixement internacional de la RTCN. Evidentment, Putin no reconeixerà mai Xipre del Nord, però alguns països turcs i/o musulmans de l'Àsia Central podrien fer el pas ni que fos per plaure la Sublim (però laica) Porta.
- Grècia. On va Xipre, va Grècia, malgrat que l'Enosis hagi pujat definitivament al quarto dels mals endreços. És clar que també podem pensar en les minories nacionals del nord de Grècia. Però, tranquils, entre l'estat i l'església, i l'església i l'estat, els grecs del nord amb cognoms valacs, bulgars o turcs, són d'una convicció grega que ni Aquil·les.
- Eslovènia. A Eslovènia sempre els hi va fotre aquell dèficit fiscal que anava a industrialitzar Kosovë i Macedònia. Els hi fotia també que, malgrat la suposada industrialització, encara haguessin de patir torrentades d'albanesos i de macedonis als afores de Ljubliana i de Maribor. Però si Eslovènia forma part del Grup dels Sis és perquè vol cultivar les relacions amb Sèrbia. Al capdavall, les querelles nacionals dels eslovens dels nostres dies són amb els croates i amb els alemanys (perdó, austríacs) de Caríntia.
- Hongria. A Hongria hi ha molta sensibilitat per les minories ètniques... fins que ho deixen de ser. I, és clar, els albanesos de Sèrbia eren minoria, però els albanesos de Kosovë són majoria. Hongria també té al cap la minoria hongaresa de Vojvodina (que és minoria a Vojvodina, fins i tot a alguns districtes històrics del Banat). Hongria, com Eslovènia, vol tindre bones relacions amb Sèrbia. Pel capitalisme hongarès i eslovè... Sèrbia pot ser territori de promisió per a la propera dècada.
- Romania. A Romania hom pensa en la minoria hongaresa de Transilvània (que també és minoria a Transilvània, malgrat no ho sembli). Que es moguin les fronteres no els hi fa gràcia. Tampoc no els hi fa gràcia les amenaces de Putin de reconèixer Pridnístria (un territori reconegut internacionalment com a part de Moldàvia, i amb una minoria de llengua romanesa que viu en la precarietat nacional més absoluta). D'altra banda, Romania, com Grècia i Xipre, són països de tradició ortodoxa, i tampoc no volen allunyar-se massa de l'eix Belgrad-Moscou.

Sigui com sigui, els Estats Units reconeixeran Kosovë i el Grup dels Sis es farà com un terró de sucre.

Fem una porra per veure qui caurà abans del burro:
- Eslovènia.
- Romania.
- Hongria.
- Espanya.
- Grècia.
- Xipre.

D'altra banda, hem sabut que en Carallot-Rovira ha exigit al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol que reconegui la independència de Kosovë. Amb aquests desgraciats al capdavant de l'independentisme, ni tomorrow ni a la vall de Josafat serà Catalunya independent.

El Pla Caufec en 'zona de seguretat forestal'

Fa un parell de mesos podíem veure aquesta imatge pels voltants dels terrenys afectats pel Pla Caufec:



Ara, allà mateix, ja veiem el camí més trillat:



Però tranquil tothom, que no es tracta d'una àrea forestal. A més, amb tants de cables i tantes cabres que hi passen, tampoc no n'hi ha per tant. És tan sols una "zona de seguretat", on no s'hi pot fer foc ni collir romaní.


Tot, al capdavall, és una qüestió d'imatge. Un dia o altre aquests cartellets de 'zona de seguretat' desapareixeran i el govern d'Euràsia ens assegurarà que mai no hi van ser



Remei? Optimisme. Que no ho diu la Carme Chacón, la de la Catalunya Optimista? Ara, que l'optimista és una pessimista mal informada (i no hi ha ceguesa més profunda que la de qui no vol veure). I els altres, què diuen? Que "respectaran Catalunya". Qui, els catalans o els amos? Deixem-ho còrrer.

---
Més fotos.

---
-

dissabte, 16 de febrer de 2008

Votam o votem

En Juli Cuéllar demana al seu blog quina és la millor opció a fer el 9 de març. La veritat és que em sembla que cau en diumenge, i el millor que es pot fer els diumenges és o no sortir de casa o passar tot el dia a l'aire lliure, a la fresca.

Mentrestant, en Salvador Molins i Escuder ens diu que votem per la independència de Catalunya a l'Avui digital. Quan jo ho he fet la xifra d'independentistes era del 77%. No és representatiu, és clar. Però hi ha tantes poques representatives...

divendres, 15 de febrer de 2008

Putin i Kosovo

Vejam més detingudament les declaracions de Putin en el seu discurs presidencial anual, anticipades i comentades en els darrers dos dies, al voltant de la situació de Kosovo comparada amb la situació de reivindicacions independentistes en l'Europa Occidental.

Llegim el report de l'Agència Novosti. Putin va dir dijous que troba injustificats els arguments de les potències europees sobre el fet que Kosovo sigui un "cas especial".

Per exemple sentim que diu: "No vull ofendre ningú [els greco-xipriotes], però Xipre del Nord ha estat una república independent de fet durant 40 anys [no del tot cert, tan sols 25 anys, des del 1983]. Per què no la reconeixeu? No teniu vergonya els europeus d'aplicar un doble patró en la resolució de problemes idèntics en diferents parts del món?". D'altres casos de secessió, esmentats per Moscou, afectarien els estats de Grècia (les minories del nord), Espanya, Geòrgia (Abjàsia i Ossètia del Sud són independents de fet) i Moldàvia (Pridnístria també és independent de fet). Putin va dir, entre d'altres coses, «a Espanya (sic) la gent no vol viure en un sol estat; doneu'ls-hi suport, doncs».

Putin s'erigeix com a defensor de la "llei internacional" (una "llei internacional" fabricada contra l'autodeterminació dels pobles, però que també podríem veure com un garant contra annexions imperialistes). Per Putin, Kosovo és un cas de "conflicte interètnic, amb crims per totes dues parts i una independència completa de facto". També cita la resolució del Consell de Seguretat 1244 que afirmava la sobirania i integritat territorial de la República Federal de Iugoslàvia (de la qual, Sèrbia n'és la successora).

Putin ja ha dit que no prendrà cap "represàlia il·legal" en cas que la independència de Kosovo sigui reconeguda internacionalment. També diu que cal trobar una solució negociada entre els governs de Belgrad i de Pristina i que, en tot cas, s'han de respectar els drets dels serbis de Kosovo. Però fa poques hores, a Novosti llegíem una notícia després eliminada (i corregida), segons la qual potser Moscou es replantejaria la relació amb Abjàsia i Ossètia del Nord (la notícia original la podem llegir encara a Kyiv Post).

En resum, Putin s'oposa a una independència de Kosovo que no rebi el vist-i-plau de Belgrad. A canvi de no fer més mullader quan la independència de Kosovo sigui un fet, Putin rebrà alguna compensació de la Unió Europea. Quina? Ja es veurà.

dijous, 14 de febrer de 2008

L'emprenyament de Putin

En Jaume ens demana en un comentari al post anterior "Vols dir que picaran la cresta a Espanya perquè Putin no els retregui que Europa té doble vara de mesura, segons que el problema sigui seu o bé dels altres?".

Bé, en principi la qüestió de Kosovo, des del punt de vista rus, i des del punt de vista anglo-franco-alemany, té una importància en ella mateixa molt relativa.

Es tracta més d'una qüestió de l'equilibri de poder entre Rússia i la Unió Europea (que, en aquest cas, actua de vicari dels Estats Units). Rússia ha afirmat que no prendrà mesures en cas que Kosovo sigui reconegut com a estat independent pels estats membres de la Unió Europea. No obstant, Rússia dóna encara suport a les raons de Sèrbia (que reclamen per a Kosovo un estatus de 'més que autonomia, menys que independència'). Així doncs, la cessió de Rússia a la independència de Kosovo tindrà unes contrapartides.

Si Rússia vol fer més espectacular el seu capteniment en el cas de Kosovo, pot burxar encara una mica (té dret de vet al Consell de Seguretat de les Nacions Unides). L'emprenyament de Putin es podria arribar a manifestar en:
- un reconeixement dels estats de Pridnístria, Abjàsia i Ossètia del Sud. Pridnístria s'hi va separar de Moldàvia el 1990, i Abjàsia i Ossètia del Sud ho van fer de Geòrgia el mateix any. Jo no crec que Putin arribi a reconèixer aquests estats (perquè l'interessa mantenir unes relacions amistoses amb Chisinau i amb l'oposició georgiana).
- una exigència de l'aplicació del dret d'autodeterminació a d'altres conflictes nacionals, però en l'Europa Occidental. Putin ha esmentat en alguna ocasió els casos escocès, bretó, basc o català. És evident que es tracta d'un joc dialèctic, ja que Putin no vol replantejar una cosa que obligaria a revisar l'estatus de Txetxènia.

En tot cas, segurament les declaracions de Putin quan Kosovo sigui un fet consumat, aniran per aquest estil: com França o Espanya accedeixen a una independència de Kosovo quan ells no voldrien que algú interferís en els seus problemes nacionals. Fet i fet, la diplomàcia espanyola ha estat de les més reticents a la independència de Kosovo (i justament per aquest motiu).

dilluns, 11 de febrer de 2008

La degradació de la democràcia espanyola (I)

Les instàncies policials, judicials i polítiques de l'estat espanyol (Ertzaintza, inclosa) presenten l'ofensiva jurídico-policial contra l'esquerra independentista basca com una qüestió militar: una sèrie d'organitzacions de l'esquerra independentista basca serien potes necessàries de l'organització armada ETA. No discutim si som potes o cues, però que la finalitat de la justícia espanyola sigui purament militar i no política no s'ho creu ningú. Ni tan sols els propugnadors incansables de la lluita contra la violència i de la denúncia de les pistoles (de les pistoles de l'enemic, s'entén).

Ara bé, que la finalitat sigui política no és cap cosa d'esquinçar-se les vestidures. És un fet que el moviment basc d'alliberament nacional és l'únic amb cara i ulls que hi ha a les nacions oprimides de l'Europa occidental. Una cosa és tolerar el moviment quan no tenia una influència determinant en el curs real de la nació basca, i l'altra tolerar-lo en els nostres dies que sí la té.

L'estat espanyol, però, se la juga.

El govern de Zapatero, per exemple, vol treure un rèdit electoral i serveix en safata un tema on el PP s'hi sent més còmode (molt més que en l'economia on ha de vendre unes receptes neolibs amb les quals no pot combregar bona part del seu electoral més popular; o molt més que la immigració extra-comunitària, on per cada exabrupte d'Arias Cañetes, han de fer deu o vint genuflexions de penitència xenòfila).

Però que el govern de Zapatero se la jugui, poc importa. "Cristinita, de Cánovas a Sagasta, y de Sagasta a Cánovas", que deia Alfons Puigmoltó.

A l'estat espanyol se li pot ennuegar l'operació. Cada iniciativa té un risc determinat de produir la repulsa de les institucions europees, ni que sigui amb efecte retardat. I si un risc de 0.2 l'elevem a una potència arbitràriament elevada, el risc de repulsa és de 1.0. Si algú vol collar, des de Brussel·les, Berlin, París o Washington, a l'estat espanyol ja saben per on fer-ho. Si Putin s'emprenya molt per la independència de Kosovo d'aquest diumenge, encara poden patir i tot.

I això vist des de l'exterior. En l'interior de la societat basca, l'operació Garzón 2.0 no fa més que agreujar les tibantors. També garantitza que l'estat espanyol mai no podrà celebrar la victòria militar sobre ETA (malgrat que, de fet, ja la té a la mà). Deuen calcular que tot això reforça la cohesió de la nació espanyola contra un enemic domesticat (ETA i el seu entorn).

Més informació: basque-left.org

divendres, 8 de febrer de 2008

L'Arquebisbe de Canterbury, un dhimmi agraït?

Les declaracions Rowan Williams, arquebisbe anglicà de Canterbury, tenen suc.

Bàsicament ha dit que trobaria adient l'aplicació de la xària en relacions matrimonials i financeres entre ciutadans britànics de religió musulmana.

Aquest sistema d'una llei civil específica per a la població musulmana en un país de majoria no-musulmana no és nou. S'aplica a la Unió Índia des de la independència.

A més, la legislació britànica ja reconeix particularitats en el règim matrimonial a la població jueva. Per no parlar del fet que, a Anglaterra, l'església anglicana és encara la 'religió establerta' o 'de l'estat'.

D'ací que sorprenguin algunes reaccions acidíssimes per part de figures cristianes i jueves del Regne Unit.

No sorprenen tant algunes reaccions enfurismades fetes per sectors fa dues generacions poaven en l'anti-semitisme, i ara poen en la malanomenada islamofòbia.

De totes formes, les declaracions de Williams representen ben a les clares que els cristians europeus, per norma general, es preparen cap a la submissió. És a dir, cap a l'assumpció d'un estatus de dhimmi o protegit sota la xària islàmica. Saben perfectament que sota una xària d'abast europeu, la població no-musulmana es veuria obligada a la conversió o a reafirmar la seva pertinença a algunes de les religions legals (presumiblement, les diferents corrents cristianes i el judaïsme). En aquest escenari, les esglésies cristianes recuperarien part d'uns ramats que altrament restarien escampats.

Tot el discurs dels jerarques cristians i jueus contra l'anomenat islamisme o islamofeixisme és francament epidèrmic. Perquè a l'hora de la veritat són els primers defensors de la cohesió dels anomenats musulmans. Ridículament, hi ha cristians i jueus a Europa que recorden als musulmans descarriats i mig-descreguts el deure de pregar, de fer dejuni, de fer almoina i d'anar a la Meca.

Tècnicament doncs, poc importa que el fanatisme islàmic adopti uns aspectes especialment repressius. Perquè és connatural a les religions de la societat contemporània exercir un paper repressiu, alienador i extorquidor. Ja no importen creences ni liturgies: sols importa instal·lar com un càncer hereditari entre les masses populars, aprofitant-ne els desenganys i les pors, per conduir-nos a tots plegats a l'infern en aquesta terra. Si fos una mica més jove, en Williams encara se circumcidaria i faria un curset de reciclatge sobre xària, ni que fos perquè les mesquites són més plenes que les esglésies a Anglaterra.

dissabte, 2 de febrer de 2008

Família, negocis i viatges (My Way, J. A. Salgot, 2007)

Fa quaranta anys que un Paul Anka (*1941) ja envellit artísticament de forma prematura va sentir 'Comme d'habitude', de Claude François (1939-1978). De seguida va comprar-ne els drets per fer una versió en anglès. Però si la lletra de François feia referència més o menys referència al trencament de la seva relació amb France Gall (*1947), la lletra de Paul Anka ('My Way') parla d'un paio que és camí de tornada de tot. Un Frank Sinatra (*1915) crepuscular va popularitzar la cançó, que a desgrat seu el va perseguir les tres darreres dècades de la seva vida. Des de llavors la versions de 'My Way' han estat incomptables: esmentem Elvis Presley, Sid Vicious i Gipsy Kings per tindre'n una idea de l'abast de les relectures fetes.

A My Way, J. A. Sanglot, ens presenta versions de Dolo Bertran i Jaume Sisa. No obstant això el pes de la banda sonora del film recau en Antònia Font i, molt especialment, en Joan Miquel Oliver. Les lletres post-humanístiques d'Antònia Font s'adiuen força amb la història que retrata visualment Sanglot. Marc (Ariel Casas) és un home acomodat, casat amb una prometedora dissenyadora de perfums (Sílvia Marsó), i amb qui viu juntament amb la seva filla, ja gran, d'una anterior relació (Susanna Fawaz). Arran de la mort de la mare, Marc entra en contacte de nou amb el seu pare (Joan Dalmau) després d'anys i panys de no veure'l. A qui sí veu és al seu germà (Jaume García Arija) amb qui fa negocis de tràfic de drogues.