dimecres, 30 d’abril de 2008

El Primer de Maig

Rosa Luxemburg, 1894:

El primer de maig demanà originàriament la introducció de la jornada de vuit hores. Però fins i tot després d'assolir aquest objectiu, el Primer de Maig no ha estat abandonat. Mentre la lluita dels treballadors contra la burgesia i la classe dirigent continui, mentre no se satisfacin totes les demandes, el Primer de Maig en serà l'expressió anual. I, quan arribin dies millors, quan la classe obrera del món hagi guanyat l'emancipació llavors també la humanitat probablement celebrarà el Primer de Maig en honor de les fortes lluites i dels molts patiments del passat.

Michael Leibowitz, 2008:

Quan s'apropa el Primer de Maig, hi ha quatre coses que paga la pena de recordar:

1. Pels treballadors, el Primer de Maig no celebra una festa estatal o concessions de l'estat sinó que commemora la lluita obrera des de sota.
2. El focus inicial del Primer de Maig fou una lluita per una jornada laboral més curta.
3. La lluita per una jornada laboral més curta no és una lluita aïllada sinó que és la lluita contra l'explotació capitalista.
4. La lluita contra l'explotació capitalista és una part essencial però no l'únic de la lluita contra el capitalisme.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Els 600 arriben a Alacant


Organitzat per la Federació Llull, associació que aplega Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, el Tren Jaume I surt de Barcelona a les 10.00h. A les 11.00h para a Tarragona, a les 12.00h a Castelló, i a les 13.00 a València


Poc abans de les 14.00, el tren s'atura. En passar uns minuts, la gent comença a baixar. Finalment no hi ha més alternativa que esperar a la reparació de l'avaria. Fins a dos quarts de sis, el Tren Jaume I no reprèn la marxa.


Després de vuit hores de tren, els 600 arriben a Alacant. La manifestació fa més de dos quarts d'hora que ha arrencat


Òmnium desplega la seva pancarta per incorporar-se immediatament a la mani


600 en una manifestació de 20.000 aviat es reparteixen i dilueixen. L'espera ha pagat la pena!

divendres, 25 d’abril de 2008

Els Vint-i-Cincs d'Abril

Poques dates congrien tants aniversaris com el vint-i-cinc d'abril. L'any passat commemoràvem els 300 anys de la Batalla d'Almansa. El vint-i-cinc d'abril també és Sant Marc, amb la qual cosa és una de les onomàstiques més celebrades de la Catalunya contemporània, a un nivell que, en les joves generacions, gairebé supera als tradicionals Joseps i Joans, i als noms de moda de generacions passades: els Miquels del Sis-Cents i Set-Cents, i els Jordis dels Nou-Cents. Qui tingui ganes de celebrar-ho que pensi que en un vint-i-cinc d'abril va nèixer un Sant Lluís, l'únic cap d'estat francès canonitzat de totes totes per l'església (al nostre pobre Sant Carlemany el davallaren dels altars).

El 25 d'abril també és una jornada d'alliberaments. Ho és a Itàlia, en commemoració de la derrota feixista del 1945, i del moviment partisà. També ho és a Portugal, amb la revolució dels clavells del 1974. Molts veterans d'una i altra contesa hauran hagut de dir allò de "no és això companys, no és això".

dilluns, 21 d’abril de 2008

El preu del nacionalisme banal: el Carrefour a la Xina, i els soldats neerlandesos a Afganistan

Quan hom parla de "nacionalisme" hom té present potser el nacionalisme tibetà, el nacionalisme frisó o el nacionalisme català. Són moviments nacionals explícitament declarats com a tal. En canvi, les nacionalistades que fa el govern xinès, l'extrema dreta neerlandesa o l'home de la Carla Bruni, no passen com a tals. I déu n'hi do la tinta que fan correr i la polseguera que aixequen. Com que el fetitxisme de l'estat és una de les característiques del món contemporania (en el benentès, és clar, de l'estat com a instrument de lluita de classes i de pugna entre nacions, etc., etc., etc.), hom assigna automàticament a la identitat estatal un estatus inqüestionable. Potser més i tot que a la religió, que ja és dir en aquests temps de "retorn" al fanatisme religiós de tota pell.

El cas és que Sarkozy diu que no sap si anirà a la inauguració dels Jocs de Beijing, i els incontrolats xinesos l'emprenen contra Carrefour i Citröen. Quina culpa té Carrefour? Cap ni una, però no hem d'oblidar que el capitalisme francès es troba en perfecta simbiosi amb el seu comitè executiu i segrega grandeur pels quatre costats.

El cas és que l'extrema dreta antisemita neerlandesa, que abans l'emprenia contra els jueus dels Països Baixos ara l'emprén contra els àrabs, amb un ús potiner de la "por a l'islam". I qui paga els plats trencats? Els soldats neerlandesos desplaçats a Afganistan. I quina culpa en tenen? Teòricament cap, perquè l'extrema dreta neerlandesa no té res a veure amb l'establishment polític dels Països Baixos (que és fanàticament multi-pluri des dels conservadors més conservadors fins als maoistes més maoistes). De totes formes, que no lluen la tricolor neerlandesa els dits soldats? Que no són forces d'ocupació? Que no són una forma de malbaratar part del capital generat als Països Baixos en una aventura colonial de dubtosa rendibilitat directa?

Si Europa construís d'una vegada una identitat nacional comuna, la classe dirigent europea s'estalviaria aquests disgustos. Per xinesos, àrabs i indostànics és molt més fàcil fer accions de boicot per separat contra l'estat europeu de torn que els ha emprenyat (Dinamarca, Regne Unit, Suïssa o Itàlia) que no pas haver-ho de fer contra tota la Unió Europea en bloc. I ja no diguem si la Unió Europea anés de bracet amb els Amèrica del Nord i la Federació Russa.

Però és clar construir aquesta identitat nacional europea significaria una renúncia per francesos i alemanys, per danesos i noruecs, per kosovars i portuguesos. I després diuen que no entenen per què dimonis que hi ha catalans que són tant de la ceba!!!

diumenge, 20 d’abril de 2008

Per quan la propera manifestació per una nova cultura de l'aigua a Barcelona?

Fa unes setmanes la revista Nature dedicava el seu dossier a la qüestió hídrica mundial. Una població en creixement, amb una activitat en creixença i una dispersió més àmplia pel territori, demana més aigua. I el cicle de l'aigua és el que és, i si bé les obres hídriques poden modificar-lo localment de forma positiva, també l'explotació dels recursos hídrics l'afecta de forma negativa.

Com totes les qüestions, la qüestió hídrica demana un cap clar. Cal una comprensió integrada del problema a tots els nivells, des del nivell purament hidrològic als aspectes sociològics i econòmics. Una comprensió que no pot ésser la simple contemplació passiva del sistema, sinó una actuació que sigui respectuosa amb les necessitats de tothom, de les generacions presents però també de les futures. No hi ha solucions senzilles.

Resulta preocupant, doncs, la demagògia de l'aigua que gasten les autoritats estatals i subalternes pel que fa a la qüestió hídrica a casa nostra. Amb una voluntat electoralista s'atien els enfrontaments regionals (Llobregat contra Ter, Terres del Segre i de l'Ebre amb les conurbacions tarragonina i barcelonina, Conques internes al Nord de l'Ebre amb les Conques del Sud, etc.) així com els enfrontaments sectorials (aigua de boca contra aigua de rec, com si en la balança ciutadana del consum de l'aigua no calgués incloure també el cost en aigua de la producció d'aliments i de tota mena d'articles de primera, segona o tercera necessitat).

La Generalitat Valenciana, en companyia amb el govern murcià, organitzava paelles descomunals pro-transvasament en els anys de la majoria absoluta aznariana a Madrid. Eren temps on fins i tot el Papa de Roma considerava pecat oposar-se a aital obra d'enginyeria. Les organitzacions populars i ecologistes que s'oposaven al transvasament de l'Ebre i del Xúquer-Vinalopó havien de treballar en un terreny hostil. En canvi, les autoritats barcelonines, també receptores del transvasament, mostraven simpatia amb les reivindicacions d'aragonesos i tortosins quant a la defensa de l'Ebre.

El Pla Hidrològic Nacional (PHN), que així se'n deia en l'època del PP, no va arribar a port. Hi havia l'escull, força important, del finançament comunitari. Però foren els esdeveniments de l'11-M del 2004 els qui tallaren el PHN.

La qüestió dels transvasament es reobre ara, a Barcelona. Després de tant parlar de la nova cultura de l'aigua tot s'ha reduït a una disminució del consum domèstic per càpita d'aigua potable. Però, en augmentar la població, també augmenten les necessitats hídriques. N'hi ha prou amb una sequera relativa per dur els pantans a la misèria. Diversos interessos econòmics, en mig de la crisi ara ja declarada, forgen ara un discurs que aprofita la realitat d'unes reserves d'aigua justetes. Hom parla de mesures provisionals per cobrir la tardor-hivern del 2008-2009, que ja no seran necessàries quan entri en funcionament una dessaladora per a l'àrea metropolitana. Aquestes mesures inclouen el transport per terra (trens, camions) o per mar (vaixells) d'aigua procedent de diversos llocs excedentaris de la Mediterrània nord-occidental. Ens volen fer creure que una altra mesura provisional podria ser la "captació" d'aigua des del Segre o des del minitransvasament Ebre-Tarragona. O sigui, la realització d'un transvasament en el sentit previst pel PHN.

El PSOE i el PP tenen servit doncs en safata un nou motiu per consolidar l'adhesió increbantable, respectivament, del Principat i del País Valencià, d'Aragó i de Múrcia. A més, dins del Principat, el PSOE aferma el seu paper en l'àrea metropolitana, que seria castigada per la insolidaritat de gironins (Ter), lleidatans (Segre), tortosins (Ebre) i tarragonins (minitransvasament). CiU queda descol·locada, i referma les tesis dels transvasaments en defensar el transvasament del Roine. ERC i ICV encara s'hi veuran més desgastades per aquest enfrontament, si és que no saben explicar la seva posició en un context comunicacionalment tan hostil com és una àrea metropolitana de Barcelona dominada pels mitjans de comunicacions afins al PSOE. Això també val pel moviment ecologista de Barcelona, que haurà d'articular les seves propostes positives (treballades de fa anys) sobre la qüestió i posar-les en pràctica en temes com els transvasaments del Ter-Llobregat (present), de l'Ebre (imminent) i del Roine (futur), en la qüestió de les dessaladores (i els problemes energètics i de residus que presenten) i en les mesures d'optimització de les xarxes de distribució d'aigua i de la seva reutilització, reciclatge i depuració.

Cal ciència i cal activisme. En aquest sentit hi ha l'experiència de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Ens diuen:

El 18 de maig hi ha convocada una manifestació a Amposta, a les 12h. Una cita per mostrar el nostre rebuig als transvasaments i a la interconnexió en concret. No som insolidaris. No volem que Barcelona no tingui aigua. Com bé va recordar Ester Baiges en el seu torn de paraula, la gent de l’Ebre està acostumada a transvasar fills a la capital. No volem a l’Ebre que els fills i filles pateixin la manca d’aigua. Que no us enganyin a Barcelona. La PDE aporta alternatives però, la campanya mediàtica i política és molt forta. Posant la por al cos de la gent tenen el camí fàcil per proposar transvasaments.

Per això mateix la gent del Barcelonès i del Baix Llobregat amb consciència hi hauria de fer cap a Amposta el 18 de maig, amb pancartes ben grans que indiquin l'origen, i amb la participació especial dels ebretans i fills d'ebretans que viuen i treballen a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Com deia el personatge anarquista d'Incerta glòria, de Joan Sales, ser pacifista en temps de pau no té cap mèrit, el mèrit és ser-ho en temps de guerra. I per això mateix la defensa d'una nova cultura de l'aigua té mèrit realment sota l'ombra d'un consum insostenible, que cal transformar radicalment.

dijous, 17 d’abril de 2008

Arguments jurídics per dir-ne català ('Català, per què?', Alfons i Francesc Esteve, 3i4, València, 2008)


Com una mena de catecisme en 66 mots, els germans xativins Alfons i Francesc Esteve, recullen la legislació i les sentències judicials pertinents sobre l'ús del glotònim català al País Valencià. D'entrada els autors ja ens aclareixen que tracten la qüestió des de l'estricte punt de vista de l'oficialitat i de la legalitat. És sovint des d'aquest punt de vista que hom justifica l'exclusivitat de la denominació de valencià, llengua valenciana o idioma valencià per designar la llengua catalana parlada a les comarques valencianes. Aquesta exclusivitat crea problemes pel fet que la romanística internacional, si més no des de Meyer Lubke, utilitza el nom català per designar les formes lingüístiques occitano-romàniques de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó i l'Alguer. Doncs bé, els germans Esteve mostren com d'acord amb el marc legal vigent no tenen cap raó d'ésser les maniobres impugnatòries a l'ús de les denominacions de "català" o "llengua catalana" en l'àmbit valencià, des dels cursos de llengua fins als usos lingüístics de les universitats. I ho mostren amb una finalitat: aconseguir la normalitat social de la nostra llengua.

diumenge, 13 d’abril de 2008

Marxa popular en defensa de Collserola

La Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola ha convocat aquest diumenge 13 d'abril una marxa popular, amb l'objectiu final d'una declaració de Parc Natural de Collserola sense retallades, ni de territori ni de protecció. La columna d'Esplugues sortia de la Plaça de la Magdalena a dos quarts de deu. Camí de la Plaça de Mireia, on s'havia de trobar amb els participants de Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, els marxaires han pogut comprovar l'abast de la destrossa que suposa ja el Pla Caufec. Els participants baix-llobregatins s'han unit amb els de Vallvidrera per arribar finalment a la Plaça del Tibidabo abans de l'hora prevista, dos quarts d'una. Moviments veïnals i ecologistes s'hi han donat cita. Ací podeu veure un recull fotogràfic.

'Parlem de llengua' (Xerrada debat, Esplugues, 12 d'abril del 2008)

Ahir es va realitzar, en el marc del Cap de Setmana per la Llengua organitzat per 'La Guitza', una xerrada-debat al Casal Cultural Robert Brillas, d'Esplugues de Llobregat.


En el debat hi van participar, d'esquerra a dreta, Aleix Costa ('La Guitza'), Miquel Lopez (professor de l'IES La Mallola), Ahmad Baghat, Jaume Marfany (de la CAL d'Esplugues) i Roberto Martínez (del col·lectiu Veu Pròpia a Terrassa).

La voluntat del debat, segons el moderador, Aleix Costa, era encarar la difícil situació de la llengua catalana a Esplugues de Llobregat i al Baix Llobregat en general. Miquel Lopez, professor de secundària a Esplugues, va alertar davant de l'acceleració dels processos de substitució i d'interferència lingüística que pateix el català davant del castellà, i va posar de manifest quantes coses hem d'aprendre dels moviments indigenistes. Ahmad Baghat va fer un paral·lelisme entre la situació lingüística de Catalunya i la del Marroc, pel que fa a les relacions lingüístiques amazic-àrab i català-castellà. Jaume Marfany, de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, va fer èmfasi en la necessitat de fer del català la llengua comuna de tota la població que viu als Països Catalans. Roberto Martínez va explicar els orígens del grup de Veu Pròpia de Terrassa, que aplega gent que ha fet l'opció d'adoptar la llengua catalana com a llengua habitual, i que refusa frontalment la manipulació que els sectors oposats a la normalització del català fan de la població immigrada.

Les dues hores de debat es van fer ben curtes davant les intervencions del públic: la situació de llengua a l'ensenyament, la discriminació lingüística en l'àmbit laboral, la interferència fonètica i sintàctica en el català de l'àrea metropolitana de Barcelona, la interacció lingüística amb barris de gran majoria castellanoparlant com Can Vidalet, les dificultats de mantindre una fermesa lingüística en la vida quotidiana i en l'activisme, la vinculació entre el retrocés del català i les transformacions econòmiques de la nostra societat, etc.

dijous, 10 d’abril de 2008

Qui és qui a la cançó d'en Tegmark

En Salvador té raó quan diu que és massa generositat dir que la cançó d'en Tegmark "explica el rerafons de la teoria". Més aviat fa un repàs per l'anecdotari històric que va portar a la teoria especial de la relativitat, i una de les conseqüències de la teoria general: l'expansió de l'univers.

- Ole Römer (Aarhus, 25.9.1644-Copenhague, 19.9.1710). El 1676, a 32 anys, mentre estudiava els moviments dels satèl·lits de Júpiter amb l'objectiu de fer-los servir com a cronòmetre precís en la navegació transoceànica, va demostrar que la velocitat de llum era finita.
- Albert Michaelson (Strelno, 19.12.1852-Pasadena, 9.5.1931). Recercador incansable de l'èter luminífer, el seu experiment amb Morley del 1887 és el resultat negatiu més important de la història de la ciència..
- Edward Morley (Newark, 29.1.1838-24.2.1923). Col·laborà amb Michelson per elaborar un dels instruments científics més precisos mai construït abans, amb uns resultats tan poc concloents com fecunds.
- Albert Einstein (Ulm, 14.3.1879-Princeton, 18.4.1955). Les teories de la relativitat, de l'efecte fotoelèctric, del moviment brownià, la teoria unificada de camp, la constant cosmològica, la paradoxa de la no-localitat dels fenòmens quàntics..
- Hendrik Lorentz (Arnhem, 18.7.1853-Haarlem, 4.2.1928). Per tal d'explicar els resultats de l'experiment de Michelson-Morley, Lorentz introduí els concepte de "dilatació temporal" i "contracció longitudinal", que després farien cap a la teoria de la relativitat especial d'Einstein.
- Stephen Hawking (Oxford, 8.1.1942). Els forats negres són objectes tan massius i amb un radi tan breu que ni la llum té una velocitat prou elevada com per sortir-se'n. Però Hawking va mostrar el 1974 que, en el marc de la física quàntica, fins i tot els forats negres han d'emetre radiació.
- Edwin Hubble (Marshfield, MO, 20.11.1889-San Marino, CA, 28.9.1953). Hubble va mostrar que nebuloses com l'Andromeda són galàxies tan o més enormes que la Via Làctia i, en calcular els moviments relatius entre galàxies va evidenciar una tendència general d'allunyament de les unes i les altres: l'expansió de l'univers.
- Arno Penzias (München, 26.4.1933). Penzias i Wilson van topar amb la radiació còsmica de fons gairebé per atzar. Esperit preparat en matèria de receptors de microones, no va fer el que haurien fet uns altres: esmorteir el soroll amb filtres.
- Robert Woodrow Wilson (Houston, 10.1.1936). Abans de caure que era la radiació còsmica de fons, la responsable del soroll Wilson i Penzias van fer netejar de coloms i de colomina l'antena de Bell Labs.
- John C. Mather (Roanoke, 7.8.1946). Cap científic del Satèl·lit Explorador de la Radiació Còsmica de Fons (COBE), va elaborar el programa d'estudi de les característiques fonamentals d'aquesta radiació.
- George Smoot (Yukon, FL, 20.2.1945). I qui millor que ell per mostrar l'homogeneïtat de la radiació còsmica de fons i el caràcter essencialment pla (smooth) del nostre univers.
- Alan Guth (New Brunswick, NJ, 27.2.1947). Ell ens explicà, el 1974, que si el nostre univers és pla tot ho devem a la inflació còsmica, sobtada expansió de l'univers juvenil. Literalment, doncs, no podem veure tot el que hi ha: car la llum de regions de la nostra bombolla expansiva encara no ha tingut temps per arribar als nostres ulls.

La llista és ben convencionaleta i no va gaire més enllà.

De totes formes, Max Tegmark és un bon comunicador. Una demostració la tenim a aquest article sobre els diversos conceptes de "multivers", que ja vam comentar en el seu moment.

En Salvador també comenta que en el seu pas per la facultat els professors no eren pas tan de la broma. No pot ser pas qüestió d'edat, si hem de jutjar per la fotografia d'un físic de la vella generació com en Roy Glauber:

dimecres, 9 d’abril de 2008

La relativitat en 6 minuts i a ritme de 'Yellow submarine'

Max Tegmark i Flora Lopis van penjar la setmana passada a Youtube aquestvídeo sobre les teories especial i general de la relativitat d'Einstein. Amb la melodia de Yellow submarine se'ns explica el rerafons de la teoria i les seves implicacions cosmològiques.

dimarts, 8 d’abril de 2008

La propaganda xinesa i les altres propagandes

La torxa olímpica, en el seu pas propagandístic per Europa, topa amb problemes de seguretat. La volen apagar els protestataris, fonamentalment al voltant de la reivindicació nacional de Tibet, però també al voltant de la repressió contra la lliure expressió a Xina o de l’impacte humà i ambiental del desenvolupament salvatge del gegant asiàtic.

Els responsables de seguretat de la torxa olímpica apliquen les tècniques de manual contra-terroristes i contra-sabotatges. En el benentès que, en la societat de l’espectacle, el pitjor sabotatge és el que afecta la imatge d’un acte propagandístic.

Un exemple recent a Barcelona. El passat divendres 28 de març se celebrava a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona una conferència sobre l’espai europeu d’universitats. La presència policial a les portes de l’edifici (i a l’interior) tenia com a principal objectiu dissuadir-hi l’entrada. Tancats en el búnquer, els cervells de l’espai europeu d’universitats podien predicar amb tota seguretat i llibertat davant dels periodistes oficials, que transmetrien després les dites prèdiques als seus mitjans d’incomunicació.

No obstant això, les protestes espontànies contra la torxa olímpica només són espontànies en part. La simpatia per la causa tibetana és estimulada des dels mitjans d’incomunicació, els quals diuen del Tibet coses que no dirien de Catalunya o de Manxúria. Si els articulistes que aquests dies blasmen la immigració xinesa al Tibet diguessin quelcom de semblant de la immigració castellana a Catalunya, acabarien a comissaria per apologia del genocidi. Potser per això, s’opta per la solidaritat amb el Tibet: perquè és una causa políticament correcta. I per què és políticament correcta? Per vàries raons, però si en les properes dècades assistim a tensions creixents entre la Xina, d’una banda, i el món desenvolupat europeu (europeus de Nord-amèrica inclosos), el Tibet serà un dels arguments esgrimits. Quan llavors els mitjans de comunicació europeus i nord-americans segreguin sinofòbia, farem bé de ser-hi vacunats. La temptació sinòfoba, per les classes populars europees, resulta lògica: els pobles xinesos (han) constitueixen el principal grup ètnic del món en nombre, tradició i puixança; els xinesos són escampats per tot el món i les seves comunitats generen una imatge d'avara povertà que desperta suspicàcies; l'alerta contra el perill groc, enunciada des de Napoleó fins a Mafalda, omple les ments dels futuròlegs polítics de les dues ribes de l'Atlàntic Nord.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 7 d’abril de 2008

La flama olímpica: raons per boicotejar-la

Beijing 2008 vol ser un escenari propagandístic del govern xinès. La situació de la classe treballadora dels pobles de la Xina ja en seria un bon cas per denunciar. A Beijing i fora de Beijing. També ho seria l'opressió nacional patida pel poble tibetà, però també per tots els altres pobles minoritzats i oprimits per la Xina. I, de retruc, per les nacions que, com la nostra, no podem presentar-se als Jocs Olímpics amb un equip nacional propi i unificat. O, pel fet que els Jocs Olímpics serveixen de plataforma pel nacionalisme dels estats reconeguts. O, ja posats, pel fet que vehiculen una expressió competitiva i elitista de l'esport ben allunyada del que hauria de ser la promoció autèntica d'una activitat física sana i cooperativa de la humanitat sencera.

Per això, i per moltes altres més coses es protesta contra Beijing 2008.

Cal ser conscient que, tot sovint, els protestataris progressistes es veuran de la mà amb els protestataris reaccionaris, amb els partidaris de la teocràcia tibetana i amb els qui protesten contra l'imperialisme xinès per fer avançar els imperialismes europeus i d'altres nacionalitats. Però, no obstant, els impediments patits per la torxa olímpica són una mostra d'una protesta global de base popular.