diumenge, 29 de juny de 2008

Un editorial a Nature sobre les llengües

[Us presentem aquest article editorial de Nature, que mostra ben a les clares quina és la visió il·lustrada davant del jacobinisme lingüístic]

Comédie-Française

Les llengües regionals i minoritàries s'haurien de protegir, a França, i a tot arreu.

Quelle horreur! Els 40 membres elitistes de l'Académie française salten de les fauteuils, encesos per la legislació aprovada per l'Assemblea Nacional de França, que posaria llengües regionals com el bretó, l'occità, el cors, l'alsacià, el català i el basc en la constitució com a part de l'heretatge nacional. Als membres els ultratja particularment que les llengües regionals rebin un esment en el primer article de la constitució — que defineix França com una "república indivisible, laica, democràtica i social" — per davant del segon article, que designa el francès com la llengua oficial. L'acadèmia, creada el 1635 per protegir la puresa de la llengua francesa, votà unànimament aquest mes de condemnar la iniciativa com a "lògica desafiadora", i com a amenaça a la nació.

En realitat, "lògica desafiadora", és una descripció adient de la pròpia votació. La globalització ja amenaça d'extingir la meitat de les 6.000-7.000 llengües del món. Això seria una pèrdua tràgica per a la humanitat i per a la nostra comprensió d'ella, ni que fos perquè el coneixement i la cultura són indefugiblement entrelligats amb les llengües en les quals evolucionen. Les llengües també s'enriqueixen mútuament, i forneixen un devesall de dades per a la recerca en lingüística i en història. L'altra principal acadèmica francesa, l'Académie des Sciences, s'hauria de fer sentir en la matèria.

El multilingüisme té uns altres beneficis pràctics. Els científics francesos que parlen llengües regionals a banda de la llengua nacional testimonien que el bilingüisme primerenc els ha ajudat a dominar l'anglès i d'altres llengües. Alguns fins i tot defensen que els processos mentals implicats els han ajudat a ésser científics millors i més creatius.

L'Académie française defensa que les llengües regionals de França són tan òbviament part del seu heretatge que no hi ha cap necessitat de salvaguardes constitucionals. Això no és innocent. És precisament la manca de reconeixement constitucional la que ha bloquejat França de ratificar tractats internacionals cabdals de conservació de llengües minoritàries: els tribunals han sentenciat que la ratificació és prohibida pels principis constitucionals existents, com la indivisibilitat de la república i la unitat del poble francès.

De fet, si governs francesos anteriors haguessin seguit aquesta via, el bretó, que es parla a Bretanya, faria temps que hauria estat eradicat. Únicament l'obstinada persistència bretona ha impedit que això s'esdevingués, particularment a través de la creació de les escoles en llengua bretona Diwan dels anys 1970 ençà.

Yec'hed mat (a la vostra salut) per això — perquè les llengües regionals i minoritàries, com les espècies en perill, mereixen protecció. Les llengües que no són revitalitzades amb un exercici constant s'extingeixen. És hipòcrita que França, que és una de les primeres defensores accèrrimes de la pròpia elegant llengua nacional, negui el mateix dret a regions que volen mantindre les pròpies llengues vives i vibrants. La legislació de l'Assemblea Nacional fou refusada la setmana passada pel Senat conservador de França. Però encara podria reintroduir-s'hi, i ho hauria de ser: pel bé tant de la ciència i del seu propi i ric heretatge, França hauria d'eliminar els obstacles constitucionals tan ràpidament com sigui possible, i ratificar la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries.

dissabte, 28 de juny de 2008

El Correllengua 2008 arrenca amb homenatges al comte Guifré i l'abat Oliba



El proper 11 d'agost es commemoraran els 1111 anys de la mort de Guifré el Pilós, en combat contra Llop b. Muhammad, a la Vall d'Ora (Solsonès). La llegenda atribueix l'origen de les quatre barres a quatre dits sucats en les ferides de Guifré. En el sistema decimal, justament, quatre barres s'escriuen per fer el número 1111.

Fa 1000 anys, el 1008, en dues dates diferents, l'ex-comte Oliba de Berga-Ripoll esdevingué abat dels monestirs benedictins de Ripoll i de Cuixà. Oliba era fill del comte Oliba Cabreta, fill del comte Miró, fill del comte Guifré el Pilós. Si Guifré destaca per la seva obra fundacional en el pla polític (consolidació i concentració del poder comtal), l'abat Oliba té un pes enorme en l'organització religiosa, social i econòmica de la proto-Catalunya.

Finalment, la passada Candelera, commemoràvem el 800 aniversari del naixement de futur rei en Jacme, el Conqueridor. El rei Jaume fou fill del rei Pere el Catòlic, fill del rei Alfons el Cast, fill del comte Ramon Berenguer el Sant, fill del comte Ramon Berenguer el Gran, fill del comte Ramon Berenguer Cap d'Estopes, fill del comte Ramon Berenguer el Vell, fill del comte Ramon Borrell, fill del comte Borrell, fill del comte Sunyer, fill de Guifré el Pilós. Si Oliba era besnét de Guifré, el Conqueridor n'era net de rebesnét de rebesnét. De Guifré a Oliba s'escauen tres generacions. D'Oliba a Jaume, set. Comparativament direm que deu generacions són les que separen la generació actual de la que va viure la Guerra d'Ocupació Borbònica del 1707-1715. Les veus sinistres podrien dir que costa tant d'alçar una nació com de destruir-la. Però les coses no són unidireccionals. Guifré, Oliba i Jaume, com qualsevol altre nom en majúscules de la història, pensa que la seva època és la que corona la història anterior. A cada generació li falta la perspectiva del futur, justament perquè és el futur allò que es construeix.

Justament aquest és l'ànim del Correllengua-2008. Aquest 28 de juny se'n feia la inauguració al monestir de sant Miquel de Cuixà. Els punts cardinals del correllengua continuaran a Barcelona, l'11 de setembre, a Fraga, el 29 de setembre, a València, el 12 d'octubre i a Perpinyà, el 30 d'octubre, que en serà cloenda.

La jornada d'avui arrencava a quarts de nou al Castellet de Perpinyà, que acull la Flama del Canigó d'enguany. La Flama del Canigó va néixer el 1955 sota iniciativa de Francesc Pujades, d'Artés de Tec, inspirat en el Canigó de Jacint Verdaguer. En els anys següents diversos col·lectius i, destacadament, el Cercle de Joves de Perpinyà, emprà la flama del Canigó per encendre les fogueres de Sant Joan. Des de llavors la flama del Canigó encén 30.000 fogueres de Sant Joan per tot Catalunya. Així, cada any, el cim del Canigó rep teies d'arreu dels Països Catalans. El 22 de juny, el Cercle de Joves de Perpinyà transporta la llàntia que tanca la Flama fins al Canigó, amb la qual s'encendrà una foguera. La flama de l'any anterior es perpetua i es regenera per renovar el ritual de les Fogueres de Sant Joan.

La Flama del Castellet, doncs, ha sortit enguany de forma ben primerenca, amb la voluntat d'homenatjar l'abat Oliba. A dos quarts de deu, la comitiva arribava a Toluges, la localitat que el maig del 1027 va acollir un sínode presidit pels bisbes Oliba de Vic i Berenguer d'Elna que proclamà la inviolabilitat de les esglésies i de les sagreres i es promulgà la pau i treva i l'excomunió contra els invasors dels béns eclesiàstics i contra els deshonests. L'assemblea de Toluges, reivindicada incansablement pel Consell Nacional Català i per Batista i Roca, fou un dels eixos de l'inoblidable discurs de Pau Casals a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 24 d'octubre del 1971.

La Flama del Canigó ha continuat després el seu periple fins a Prada de Conflent. S'hi han donat cita persones vingudes de diverses comarques del nord del país, que han estat rebudes pel batlle de Prada:



Eren les 11 del matí i calia fer els tres quilòmetres que separen Prada de sant Miquel de Cuixà:



En arribar a Sant Miquel de Cuixà, la comitiva ha estat rebuda per Daniel Codina, prior del monestir.



Els actes a la cripta del monestir han inclòs un parlament de Jaume Gaspar Deloncle, en representació de l'Associació Flama dels Països Catalans. Eulàlia Ara ha interpretat el Cant dels ocells, i tot seguit s'ha inaugurat el Memorial de la Pau Abat Oliba, la llàntia del qual s'ha encesa amb la Flama del Canigó. Daniel Codina ha fet un parlament de la figura de l'abat Oliba i del significat de la pau en les societats contemporànies. Josep Serra, en nom de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, ha recordat que la pau també exigeix la fermesa en la reivindicació d'allò que és just. Ha estat llavors que la Flama del Canigó ha encès la flama del Correllengua 2008. Amb la tenora Jordi Ametller ha tocat la Muixeranga, i els assistents han sortit al claustre després de rebre l'agraïment de Pep Ribas, president de la CAL.


La Cantada ha anat a càrrec de les corals de Sant Medir (Barcelona) i de Sant Miquel de Cuixà

Després de dinar, Joan Jaume Prost ha fet una conferència on ha exposat la precària situació legal de la llengua catalana a la Catalunya Nord. Prost ha fet especial esment a les reaccions protagonitzades per l'Acadèmia Francesa i pel Senat davant de la proposta d'incloure les llengües no-franceses de l'estat francès en la constitució de la república.


Prost ha recordat que no hi ha cap reconeixement pràctic del dret d'adreçar-se en la pròpia llengua a les institucions públiques i ha constatat que moltes declaracions de principis en favor de la llengua no es tradueixen en mesures per garantir-ne la transmissió i l'ús

La primera parada del Correllengua 2008 ha estat Rià. Enric Balaguer ha conduït la comitiva per aquesta població, l'indret on sembla més probable situar el naixement de Guifré el Pilós, vers l'any 840.


L'estructura de bona part del nucli de Rià recorda a la lliça d'un castell. Efectivament, fins al segle XVII, restà dempeus un castell vinculat a l'antiga nissaga conflentins dels Bel·lònides, dels quals destacaria, a partir del 870, en Guifré el Pilós.

Ha estat en l'àrea del castell, en la qual s'hi han excavacions en la decada passada, on s'ha realitzat un homenatge a les víctimes de la repressió francesa. Rià resultà especialment castigat el 1674, després d'una fallida rebel·lió contra el govern de Lluís XIV. Indicis documentals assenyalen que fou en el descurs d'aquesta repressió que el castell fou aterrat. Part dels repressaliats serien empresonats i torturats al Castellet de Perpinyà.



Després de la lectura del manifest de la CAL, enguany redactat per Isabel Clara Simó s'ha realitzat una ofrena foral en memòria d'aquells fets:

divendres, 27 de juny de 2008

Preguntar és ofendre?

Sembla que sí. Els 'demòcrates de tota la vida' de les Espanyes s'esquincen les vestidures d'Armani davant de la provocació del Parlament Basc. Tal semblaria com si el Parlament Basc hagués aprovat una llei per realitzar un referèndum sobre la independència del País Basc: 'voldria vostè que els territoris bascos de Biscaia, Guipúscoa, Àlaba, Navarra, Lapurdi i Zuberoa s'integressin en un estat sobirà i independent?. No, no ha aprovat aital llei.

Vet ací el text de la llei que ha aprovat el Parlament de Vitòria:

En virtut de la present autorització del Parlament Basc, el President sotmet a constulta de tots els ciutadans i ciutadanes del País Basc amb dret de sufragi actiu, i amb caràcter no vinculant, les següents qüestions

És vostè d'acord en fer costat a un procés de final dialogat de la violència, si prèviament ETA manifesta de forma inequívoca la seva voluntat de posar fi a la mateixa d'una vegada i per sempre?

És vostè d'acord enquè els partits bascs, sense exclusions, iniciin un procés de negociació per a assolir un Acord Democràtic sobre l'exercici del dret de decidir el Poble Basc, i que dit Acord sigui sotmès a referèndum abans que finalitzi l'any 2010?

Malgrat totes les limitacions del Pla Ibarretxe 2.0, val a dir que conté punts notablement positius:
- separa el procés de final dialogat de la violència de l'exercici del dret de decidir del Poble Basc. És impossible el final dialogat i no-dialogat de la violència. Sempre hi ha violència, de forma que la fi de la violència al País Basc serà decretada pels poders fàctics d'Espanya i del País Basc quan ens diguin, a través dels mitjans de comunicació oficials, que "ja no hi ha violència al País Basc". Els poders fàctics entenen com a fi de la violència la dissolució d'ETA. Potser seria més honest per la llei dir "és vostè d'acord amb fer costat a un procés de fi dialogat d'ETA?". Però, en separar aquesta qüestió, de la dret d'autodeterminació del poble basc (encara que hi digui "dret de decidir" és obvi a què fa referència), fa un forat en el discurs de l'espanyolisme.
- posa una data concreta a l'assoliment de l'Acord Democràtic, que hauria d'arribar abans del 2010. És clar que l'Acord Democràtic és pràcticament impossible quan hi ha dues posicions totalment enfrontades: els partidaris de l'Acord Democràtic i els que consideren una veritat pre-democràtica la pertinença estatal dels diferents herrialdes bascos a "espanya" o a "frança".

La llei aprovada fixa la consulta pel dissabte 25 d'octubre del 2008. L'àmbit serà únicament la Comunitat Autònoma del País Basc. Per impedir la consulta, les forces espanyoles hauren de fer un esforç extra-democràtic de gran embalum. No quedaran gairebé a Europa, quan un procés similar com el d'Escòcia tiri endavant.

És gairebé inevitable, vist des de Catalunya, demanar-se per què no hi ha res de semblant a les propostes de Salmond o d'Ibarretxe. La clau és que les classes dirigents de les terres catalanes es troben molt més implicades i d'una forma més generalitzada en l'estat espanyol. La dependència és més afuada. Cal no oblidar, però, que al País Basc o a Escòcia l'unionisme gaudeix de molt bona salut i plantarà cara de valent. A Catalunya, en canvi, sembla que els 'nacionalistes' volen eludir les qüestions centrals del "dret de decidir" i centrar-se en la "supervivència nacional" en el marc de l'estat espanyol.

dijous, 26 de juny de 2008

Anàlisi de text: ciutadans d'un món massa petit

D'un manifest d'intel·lectuals espanyols:

Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas co-oficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello “normalización lingüística”).

El pretès universalisme del manifest s'esgota ràpidament:

- "ciutadans" no vol dir "ciutadans del món" sinó "ciutadans espanyols".
- "territoris" no vol dir "territoris" sinó "comunitats autònomes".
- "llengües" no vol dir "llengües" sinó "llengües 'regionals' d'Espanya".

Per això hi ha uns "ciutadans que parlen qualsevol de les llengües co-oficials". Els quals tenen un dret "a rebre educació i ser atesos per l'administració".

S'afirma que "les llengües no tenen dret d'aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com a prioritàries en detriment del castellà". No diu si el castellà sí té dret a aquestes imposicions.

La qüestió seria si les persones tenen dret a imposar o a no imposar la seva llengua. En el moment que un català parla català, ni que sigui en un renec, no deixa d'utilitzar aquesta llengua "en detriment del castellà".

L'universalisme s'esgota aviat. Les llengües no tenen drets però hi ha llengües oficials (de primera) i llengües co-oficials (de segona).

Fa trenta anys, en Xavier Romeu ja ho advertia:

A base d'imposar el castellà per damunt de tots els altres, i tolerant el català en règim de cooficialitat (si no fessin ni això ensenyarien massa l'orella, evidentment), és possible (segons els sociolingüistes és segur) que s'arribi a una situació aparentment estable, per defunció o arraconament extrem de la llengua més poc afavorida, en el nostre cas el català. Això, indubtablement, seria un gran avenç pel que fa a l'apaivagament de les lluites d'alliberament nacional que es produeixen a tot l'Estat espanyol. Seria un primer pas cap a la pau, la pau del silenci...

I concloïa:

Per això, quan el PSAN dels Països Catalans, en la seva lluita d'alliberament nacional, defensa l'oficialitat del català a tota la nació catalana, el que està fent és fornir una arma per a l'alliberament de classe i per a l'avenç cap al socialisme.

dimarts, 24 de juny de 2008

'But He Loves You': en memòria de George Carlin (1937-2008)



Tota una reflexió sobre el concepte de Déu i de l'Infern. Però també les alternatives reben garrotades: "el Sol ens dóna llum, escalfor, vida, càncer de pell".

Pel que fa a la mort, Carlin, fundador del frisbeetarianisme, deia que, després del traspàs, "the soul gets flung onto a roof, and just stays there". Com un frisbee que va a parar a la teulada.

diumenge, 22 de juny de 2008

Reivindicació de Rüştü

A Rüştü Reçber (*Korkuteli, 10.5.1973) ningú no li pot discutir gaire a aquestes alçades que ja fa part de la història del futbol turc i del futbol europeu. La nit de divendres constata això de forma espectacular. Certament, Rüştü fou un dels màxims responsables del gol croata escaigut al llindar de la fi de la pròrroga. Però també és qui esperona dos minuts després l'equip a aconseguir el que semblava impossible. I, després, ja en els penals, atura el darrer. En les seves mans, Turquia arriba a les semifinals. Amb Alemanya tot és possible. I després... Si ho ha estat Grècia de campiona, no ho pot ésser Turquia. Nacionalismes esportius a banda, hom pot assenyalar justament que el porter comet una heroïcitat per netejar una falta. Però, al capdavall, no és aquesta la història d'Aquil·les (que aconsegueix la glòria d'occir Hèctor després d'haver fet perillar als aqueus amb la seva còlera deposadora d'armes). O no és la història de Paris (que en un rampell posa en perill Troia, però després la salva, ni que sigui momentàniament, d'una sageta miraculosa contra el taló d'Aquil·les).

Tot això ve a tomb per una imatge que té el barcelonista de Rüştü, un porter que, passats els 30 anys, arriba al Barça però no qualla, ni encaixa, se'l relega a suplent i se'n va per la porta del darrere.

Una pista del bandejament de Rüştü ens l'ofereix ell mateix en una declaració de l'època:

"No és normal per un porter de la meva història que el deixin fora perquè no sé espanyol!"

Mite o realitat això em recorda els discursos que s'han sentit aquests dies sobre si cal demanar o no la llengua catalana als professors universitaris. El món del futbol, on el mèrit prima d'una manera molt més pura i transparent, i on els resultats es comproven a la llum del sol, dels estels, dels focus i dels flaixos periodístics, un dels millors porters d'Europa era discutit per no saber espanyol. Se'ns dirà que l'espanyol és vital com a llengua de treball en el FC Barcelona, o que ho era en el 2004. I que el català és una cosa folclòrica. Però quants professors potencials de les universitats catalanes pel fet de no saber espanyol hi queden fora a la pràctica (que ni se'ls hi acudeixi de concursar-hi!). La llàstima és que la validació universitària no té un ritme futbolístic i tot queda en una venda de fum, en una engalipamenta d'adolescents desinformats. L'heroi de Kortukeli patirà una nova validació dimecres vinent i, si tot li va bé, una altra el diumenge.

Un instant en la vida privada i vida pública d'una directora ('Pretextos', Sílvia Munt, 2007)

Produïda el 2007 per Ovídeo TV SA, 'Pretextos' de Sílvia Munt té una lectura immediatament autobiogràfica. Però més que reflectir la vida de Sílvia Munt, el film acaba per reflectir les asprors que la directora troba en les seves relacions personals i professionals, amb actors, crítics i públic en general. La sensació d'irrealitat i d'inutilitat persegueix els personatges però tots (principals i secundaris) acaben per trobar el seu pretext... o gairebé tots.

Viena (Sílvia Munt) es troba a punt d'estrenar una representació de Txekhov. No d'una obra de teatre, sinó d'una adaptació teatral d'un dels relats breus de l'autor rus, Dama amb gos (1899). De problemes n'hi ha, però especialment en la relació amb els actors. Anna Sergeevna ha de ser interpretada per Marta (Mercè Llorens), que no té gaire apreci per Ricardo (Francesc Garrido), que és qui ha de fer del seu amant, Dmitri Gurov. Per acabar-ho d'adobar, abans d'una de les preestrenes, Viena discuteix amb el seu marit, Daniel (Ramon Madaula). Daniel és metge geriàtric, i la residència on treballa constitueix el contrapunt de realitat a la representació teatral. En aquesta residència és on trobem Eva (Laia Marull), que hi fa el torn de nit. Els dos mons connecten també a través d'en Lucas (Álvaro Cervantes), fill de Daniel i Viena, i que arrossega Eva en les seves obres de creació sonogràfica. Què fa, ens diu Sílvia Munt, més respectable les professions de Daniel o de Viena en relació a l'experimentació d'en Lucas? És en respondre aquesta qüestió i d'altres de similars que hom es retrata, o retrata, si més no, quins seran els seus pretextos.

Qui t’ha ferit et guarirà (Naomi Klein: ‘La doctrina del xoc’; tr. Pacmer; Empúries, 2007)


L’època contemporània ha estat marcada per una acumulació gegantina de riquesa, base indispensable de l’explosió demogràfica, de la diversificació de les activitats humanes i de l’augment de la capacitat tecnològica i del coneixement. Cal diferenciar, però, dos períodes o processos d’acumulació de riquesa en les societats contemporànies. D’una banda hi ha l’acumulació capitalista pròpiament dita, on el capital mobilitza treball per tal de reproduir-se i d’ampliar-se (o, des del punt de mira del treball, on treball congelat en forma de capital explota el treball viu per tal de convertir-ne una part en nou capital).

Però per a l’arrencada d’aquest procés d’acumulació capitalista es fan necessaris dos aspectes. Primer, una concentració suficient de riquesa en mans de persones disposades a comprar força de treball aliena (una força que és merament potencial, i que cal aplicar productivament per cobrir necessitats socials reals per tal de treure’n profit). Segon, hi ha d’haver una porció de la població que no tingui res més per vendre que la seva força de treball. Aquesta població sorgeix de dues vies complementàries: el creixement demogràfic i l’expropiació de la petita propietat. El conjunt de tot aquest procés d’acumulació pre-capitalista ha estat referit com a acumulació originària o acumulació primitiva.

Val a dir que els mètodes de l’acumulació capitalista (basats, a grans trets, en la lliure competència en un mercat lliure, en el marc d’un estat democràtic) i els mètodes de l’acumulació originària (on hom recorre a una extorsió, més o menys violenta, en el marc d’estats autoritaris o absolutistes) s’entrelliguen. Els primers es fan més importants en les etapes recents, en els països més rics i en moments de fort creixement econòmic. Els segons esdevenen patents en les primeres etapes, en els països en vies de desenvolupaments i en moments històrics o sectors econòmics en una situació de crisi (d’estancament o de destrucció de capital).

Allò que Naomi Klein (*Montreal, 1970) denomina “estratègia de xoc”, “capitalisme de xoc” o “capitalisme del desastre” és, al capdavall, un procés “primitiu” o “originari” per fer entrar en l’esfera de capital allò que mai no hi havia entrat o allò que s’hi havia sortit. A "La doctrina de xoc: L'ascens del capitalisme del desastre" Klein s’ocupa especialment de la reintegració a l’esfera del “lliure mercat” de països o sectors que havien quedat “protegits” per la intervenció estatal, ja fos la intervenció parcial de l’estat capitalista de benestar, o la intervenció total de l’estat ‘socialista’ (o, més aviat, de l’estat ‘col·lectivista burocràtic’, de l’estat ‘obrer degenerat’ o de l’estat ‘de capitalisme d’estat’, que no discutirem ara per noms). El repàs de casos és interessantment variat:
- el xoc produït pels colps militars a l’Amèrica Llatina, especialment a Xile i a Argentina.
- el xoc produït per les polítiques econòmiques agressives del 'neo-conservadorisme', tant als països desenvolupats (Thatcher) com als països en vies de desenvolupament (la Bolívia dels anys 1980).
- el xoc produït per la massacre de la Plaça de Tiannamen la primavera del 1989. Klein fa seva l'anàlisi de la nova esquerra xinesa d'aquells fets.
- el xoc produït per la privatització de les economia estatalitzades del bloc soviètic, amb especial esment als casos de Polònia i de Rússia. En aquest cas Klein emfasitza la importància política de l'autocolp d'estat del 2003.
- la crisi econòmica de l’Àsia sud-oriental del 1997. Klein recorda que no en resultaren únicament afectades les economies de les àrees emergents, sinó també àrees d'un capitalisme força més desenvolupat com Taiwan i, especialment, el sud de Corea.
- l’esclat de la bombolla de les punt.com el 2000.
- el xoc produït arran de l’atemptat jihadista de l’11 de setembre del 2001 a Nova York.
- el xoc produït arran de la invasió nord-americana del 2003 a Irac.
- el xoc produït arran de les destrosses provocades pel Katrina a Nova Orleans l’estiu del 2005.
- el xoc produït arran del gran tsunami de l’Oceà Índic de desembre del 2005.

En tots aquests casos, el xoc (espontani o induït) serveix per obrir un curt període de temps d'intensos canvis, reformes o transfomacions, passat el qual hom reprendrà el curs normal dels esdeveniments dins les noves circumstàncies.

Per a Klein en tots aquests processos la pugna es troba entre els defensors del “lliure mercat” per tot producte o servei, i els partidaris de “regulacions i intervencions estatals democràtiques” per aquells productes o serveis de més gran rellevància social. Als primers Klein els identifica amb allò que a Amèrica es denomina(va) ‘neoconservadors’, i a Europa es designa com a ‘neoliberals’, si bé l’autora considera que el mot que més els hi escau és de ‘corporativistes’, ja que a la pràctica afavoreixen la fusió de l’elit empresarial (corporate elite) amb la direcció de l’estat. També els identifica amb una transformació d’allò que Einsenhower anomenava “complex militar-industrial” amb un “complex de desastre-reconstrucció”. I com a sustentament d'aquest corporativisme Klein situa l'Escola de Xicago de Milton Friedman.

El problema és que, en definitiva, han estat els mateixos 'agents socials' que impulsaren mesures 'keynesianes' entre els anys 1930 i 1970, els que després han promogut les mesures 'friedmanianes'. Així no és d'estranyar que alguns llibertaris seguidors de Friedman repudiin el curs actual dels esdeveniments (de l'11-S ençà) com una tendència col·lectivista basada en el 'keynesianisme militar'. Mentre que keynesians ortodoxos defensen en línies generals el curs vigent als Estats Units i a la Unió Europea, tot assenyalant que, malgrat tot, els conservadors 'a la Bush' o 'a la Sarkozy' són, per damunt de tot, conservadors compassius ('compassionate conservative').

Seria injust, però, atribuir a Klein la defensa automàtica d'un retorn al keynesianisme o economia mixta de mercat (que si interessa al capital, tornarà, amb més força si cal i tot) com a única alternativa possible al corporativisme actual. Únicament alerta contra els simplismes ideologitzants (als quals atribueix, d'altra banda, les trajectòries del 'comunisme' estalinià i maoista).

Per jutjar quines són les sortides que Kelin propugna cal llegir les conclusions del llibre ('El xoc s'esvaneix: La puixança de la reconstrucció dels pobles'). Es fan estranyes aquestes conclusions després d'haver llegit el panorama ombrívol dels capítols anteriors. Però és ben cert que tot procés històric assoleix el zenit ben poc abans d'iniciar un camí coll avall que, en alguns casos, pot accelerar-se considerablement. Pensem, si no, en el capitalisme d'estat soviètic: és cap a l'any 1980 on aconsegueix els més grans èxits de solidesa interna (malgrat, o potser gràcies, l'estagnació), d'inseriment internacional i d'abast geogràfic (a la sisena part de la superfície terrestre calia sumar-hi les elits nacionalistes del Tercer Món que es proclamaven marxistes-leninistes).

La reconstrucció dels pobles és, doncs, l'alternativa al capitalisme del desastre, segons Klein. En aquesta resistència no és or tot el que lluu, i Klein n'és ben conscient:
- A Sud-amèrica han pujat al govern nous projectes polítics que assenyalen a una reconstrucció nacional i continental de les economies sud-americanes. En especial la puixança econòmica de Brasil i, en menor grau, de Veneçuela, poden fer preveure una superació de les condicions neocolonials.
- A Europa, Klein identifica especialment el rebuig ciutadà, manifestat en referèndums, front a constitucions i tractats que cerquen "una codificació de l'ordre corporativista". Klein també fa esment del resultat inesperat de l'atemptat jihadista de l'11-M: allà on els partidaris de la 'doctrina de xoc' haurien suposat un tancament de files patriòtic al voltant del PP hi va haver una resposta possibilista envers l'alternativa tova de Zapatero.
- A Rússia la resposta a l'era Ieltsin ha estat l'actual era Putin. La Rússia de Putin, una vegada lliurada dels mitxelins de la indústria poc rendible, xifra la seva potència en l'exportació de matèries primeres energètiques (particularment, gas a Europa). Klein és conscient que "la indignació pública [contra la teràpia de xoc dels 1990] té poques formes d'expressar-se fora del nacionalisme i el protofeixisme".
- A Orient Mitjà, Klein esmenta els casos de Hamas i de Hezbol·là i s'atura especialment en el paper d'aquesta organització islamista xiita en la reconstrucció del Líban després de la guerra del 2006. Klein dibuixa un paral·lelisme entre els programes de reconstrucció de Hezbol·là (finançats a través d'Iran) amb els programes de reconstrucció ofertats pel capitalisme occidental. Certament, Hezbol·là recolza en "un suborn o clientelisme" a la població libanesa (i a petites empreses locals), però és que no és pas menys suborn o clientelisme el transvasament de diners públics (libanesos i occidentals) a una llarga cadena de contractistes i subcontractistes. Si Hezbol·là practica un "benestarisme populista" bé podríem dir que l'Administració Bush (i els seus homòlegs europeus, faltaria més) practiquen un "benestarisme empresarial" (corporate welfare).
- Klein acaba per referir-se a processos de reconstrucció d'un abast més modest, però que poden generar un impacte més que notable en el terreny. Parla així dels moken i de la seva activitat a Ban Tung Wah (Phanng Nga, Tailàndia) per superar alhora la destrucció originada pel tsunami i l'amenaça depredadora dels "reconstructors" associats a l'estament turístic.

Per a Klein la tasca principal del moment és la "construcció amb resiliència", és a dir la preparació per a propers xocs que, sens dubte, vindran. Però per superar aquest cicle de "capitalisme de rostre humà"/"capitalisme de guerra" o de Keynes amables i de Hayeks antipàtics, cal fer un pas endavant i, si més no, (re)plantejar-nos els fonaments comuns a totes dues fases del mateix sistema.

Us deixem amb el film que Alfonso Cuarón i Naomi Klein han fet com a presentació d'aquest llibre:

Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte, 21 de juny de 2008

La Rosa del Llobregat: Visita a Sant Feliu


Mostra un mapa més gran

Sant Feliu de Llobregat (Roses de Llobregat, entre el 1937 i el 1939) és la capital administrativa del Baix Llobregat. En conseqüència hi acull el Consell Comarcal. De poc va servir que la ponència originària del 1936 defensés Martorell. Aquesta capitalitat comarcal ha estat el fonament principal que va menar a erigir Sant Feliu en cap de bisbat (2004). A banda de Sant Feliu i algunes altres parròquies de la riba esquerra del Llobregat, gairebé tota la diòcesi és constituïda per les terres transllobregatines de l'antic bisbat i comtat de Barcelona.


Els Pisos Bertrand foren construïts el 1923-24 al costat de la fàbrica Bertrand, per allotjar-hi part dels treballadors, a peu de la mateixa carrertera reial. La Carretera Reial, de fet, ha marcat el desenvolupament de Sant Feliu en els darrers dos segles. Divideix el municipi en dos trossos. I alhora es fa evident el gradient entre els sectors més propers a l'àrea metropolitana de Barcelona (que tenen el Trambaix a l'abast de la mà des del 2004) i els sectors més allunyats, que mantenen més forta la sabor comarcal


Si la Carretera Reial marca l'eix Esplugues-Sant Just- Sant Feliu-Molins fou construïda en temps de l'il·lustrat rei Carles III de Borbó, la línia fèrria marca l'eix l'Hospitalet-Cornellà-Sant Joan Despí-Sant Feliu-Molins. El ferrocarril arribà a Sant Feliu el 1855


La Casa de la Vila. En les primeres eleccions de la represa democràtica del 1979, Sant Feliu es convertí en un dels municipis 'psuqueros'. En la façana hi veiem l'escut històric, amb la graella de Sant Llorenç (en l'actualitat la forma oficial és la versió caironada) .

Paga que ens aturem una mica en la qüestió dels sants. Llevat de l'època de la guerra, Sant Feliu de Llobregat ha dut el nom del seu patró originari. El cas és que la capella de Sant Feliu fou reconsagrada el 1524 en forma d'església parroquial (la parròquia es constituïa les terres baixes de les parròquies de Sant Just Desvern i de Sant Joan Despí). L'escut del municipi adoptà simplement els signes del patró parroquial. Però el topònim romangué fidel al sant originari. Ja que hi som, recordarem que sant Feliu és un màrtir gironí, traspassat el 303. En canvi, sant Llorenç fou martiritzat a Roma, si bé la tradició ha assenyalat Osca com el seu lloc de naixença. De sant Llorenç s'explica que caigué durant la persecució de Valerià (anys 258). Fou condemnat a morir a foc lent a la graella. Diu l'hagiografia que va demanar als seus torturadors que li donguessen la volta, "car, si no, aquest altre costat quedarà poc fet".


L'església parroquial de Sant Llorenç s'ha vist enlairada a la categoria catedralícia (a sota)



El Palau Falguera és l'edifici més senyorial de Sant Feliu. La façana principal data del 1870, però la major part de l'edifici data de les obres fetes a partir del 1636 en dues cases de pagès adquirides pel mercader barceloní Jaume Falguera. A sota teniu l'escut de l'ennoblida nissaga, damunt de l'antiga porta principal.


El Palau Falguera va recaure eventualment als marquessos de Castellbell (una branca dels Amat). El 1988, el 9è marquès de Castellbell, el bon vivant Josep Lluís de Vilallonga (1920-2007), se'n va desprendre, i el 1995 fou adquirit per l'Ajuntament de Sant Feliu.


Més enllà de palaus, el patrimoni arquitectònic sovint es troba en cases més modestes, que ens mostren la història viva d'un poble


La Ciutat Esportiva Joan Gamper, del Futbol Club Barcelona, ha esperonat el recent creixement urbanístic del municipi, que ara mateix es troba un xic congelat (a sota)

Etiquetes de comentaris:

divendres, 20 de juny de 2008

Irlanda diu NO al Tractat de Lisboa i encara s'estranyen

Com que a Irlanda li han demanat en referèndum, Irlanda ha dit que no. Vet ací l'especificitat irlandesa: no és el resultat sinó el procediment.

Certament, però, en d'altres estats el resultat hauria estat "SÍ". Que jo recordi a l'estat espanyol no s'ha dit que "NO" en cap referèndum, com a mínim des del referèndum aquell de la "Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado" (*)

Irlanda diu NO al Tractat de Lisboa, perquè les institucions europees s'aixequen amb un considerable "dèficit democràtica". És aquest "dèficit" lo que permet coses com la recent "directiva de temps de treball" o la "directiva de retorn" (quan la paraula 'retorn' recorda als discursos utòpics de l'extrema dreta sobre una Europa que podria retornar al passat monoracial). Segur que hi ha irlandesos partidaris del "retorn" però ben pocs hi haurà partidaris de les 65 hores.

Potser és injust dir NO al Tractat de Lisboa per les polítiques que apliquen els seus "signataris". Però també és curiós que s'acusi als irlandesos d'euroescèptics. Ara Sarkozy afirma que per culpa del NO d'Irlanda Sèrbia trigarà més a "incorporar-se" a la Unió Europea.

Bé estar de sentir que volen repetir el referèndum fins que surti "Sí". Ens ho apuntem per quan ens toqui a nosaltres de fer el nostre (i no sobre Lisboa, i ja m'enteneu).

dilluns, 16 de juny de 2008

Les constitucions francesa i espanyola i la llengua catalana

L'Acadèmia Francesa ha posat el crit al cel davant la possibilitat que s'incloguin les llengües "regionals" en el text constitucional (previsiblement com a "langues de France"). La identitat francesa es veuria en una situació de perill. Ja em direu ara qui és "identitaire" i qui és "communitairiste" en aquest sarau. Per si ho hem oblidat no fa ni trenta anys que la constitució francesa diu allò que "la langue de la République est le français".

TV3 s'ha fet ressò de la notícia. Però no s'hi ha fet un exercici de dret constitucional comparat.

La constitució espanyola afirma (i ho fa des del 1978) que "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la". Sí que hi ha una referència a "Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts" i a "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció".

Ni en un cas ni en l'altre s'esmenta pel nom (o pels noms, ja posats) la llengua catalana.

Sí s'esmenta en la Constitució d'Andorra: La llengua oficial de l'Estat és el català. D'això, justament, es tractaria.

dissabte, 14 de juny de 2008

Les revolucions copernicanes del Nou-Cents ('El mico destronat', Toni Gisbert, Edicions del Bullent, Picanya, 2008)



És ben conegut el compromís de Toni Gisbert (*Alzira, 1967) amb la racionalitat i amb la ciència, i el seu interès per allò que ens ensenyen la física, la geologia i la biologia contemporànies quant a la posició real de la humanitat en la biosfera, en la Terra i en l'univers. Un compromís que passa pel rebuig dels irracionalismes, ja siguin "de dreta" (justificadors de l'opressió) o "d'esquerra" (d'evasió de la realitat). Si a "Quan el mal ve d'Espanya" (Columna, 2007) es tractava de respondre racionalment als tòpics sobre el País Valencià contemporani, a "El mico destronat" (Edicions del Bullent, Picanya, 2008) es tracta d'exposar breument, com diu el subtítol, "què ens ha ensenyat la ciència al segle XX".

El llibre apareix dins la col·lecció 'Claus per a entendre el món', que té com a finalitat "entendre qui som".

La revolució científica encetada en el segle XVI no somou únicament els dogmatismes religiosos de l'Edat Mitjana. També esmicola les doctrines metafísiques de la filosofia antiga. No tan sols en pateix el teocentrisme mitjaval, sinó també l'antropocentrisme renaixentista. Quan Copèrnic recupera l'antiga idea de l'heliocentrisme, d'una Terra que fa voltes al Sol i que, per tant, ja no és el centre de l'univers, s'inicia un atac implacable a la mateixa centralitat d'allò humà en la natura.

Toni Gisbert s'ocupa, però, que la part més recent d'aquesta revolució científica, la que arrenca el 1859, amb la publicació de l'Origen de les espècies. L'afirmació 'venim dels micos', constatada no tan sols per l'anatomia comparada d'espècies vives sinó també per la paleontologia, és l'eix del primer capítol del llibre. El segon, 'no som individus' constata els ensenyaments de disciplines com la genètica o la microbiologia, que ens fan veure com el mateix individu humà no és comprensible fora de la població humana ("l'evolució actua sobre poblacions, no sobre individus"). A més, el mateix cos humà és l'hàbitat d'una multitud de bacteris i d'altres microorganismes (sense oblidar l'origen endosimbiòtic dels mitocondris i, possiblement, d'altres orgànuls cel·lulars): el cos humà, al capdavall, allotja més cèl·lules bacterianes que cèl·lules humanes. El tercer capítol, 'competència, herència, atzar i cooperació' fa un repàs de la història de la teoria de l'evolució, emmarcada dins de la història general de la humanitat: els moviments en la història general cerquen justificació ideològica en la natura, i els conceptes evolutius són emprats pel camp imperialista i també per les tendències revolucionàries. El quart capítol posa en dubte l'excepcionalisme de l'espècie humana, tot comparant-la amb d'altres espècies de primats, però també amb els fets socials que es registren en d'altres grups d'organismes (com ara, els insectes socials).

Els capítols finals reblen el missatge del llibre. Malgrat tot el que hagi ensenyat la ciència del segle XX, resulta una il·lusió oblidar els límits del coneixement humà, els biaixos de la subjectivitat humana en capir el món. I, alhora, Gisbert també ataca les visions que exageren la importància de la humanitat en la biosfera. "Som nosaltres, els presumptuosos micos destronats, els que depenem del planeta, i no a l'inrevés".

Potser el conjunt del llibre no és gaire humanista. Però si cal avançar en allò que Eudald Carbonell anomena "consciència crítica d'espècie" és vital conèixer el lloc concret que ocupa la humanitat, sense exageracions antropocèntriques, ni fugides endavant que ens tornin, de nou, a la superstició i a la ignorància.

Etiquetes de comentaris:

divendres, 13 de juny de 2008

Una victòria aliada a Catalunya (Xavier Rubio: Almenar 1710; Llibres de Matrícula, 2008)

Richard F. Hamilton i Holger H. Herwig proven de definir a "The Origins of World War I" (2003) què és una guerra mundial. "Definim una guerra mundial", diuen, "com la que implica cinc o més grans potències i que té operacions militars en dos o més continents". Els autors, de seguida són conscients, com també ho era Winston Churchill que aquesta definició obligava a considerar en l'Europa post-westfaliana vuit guerres mundials:
- La guerra de la Gran Aliança (guerra de la Lliga d'Augsburg), entre el 1689 i el 1697.
- La guerra de la Successió Espanyola, entre el 1701 i el 1714. La part nord-americana de la guerra rep el nom de la Guerra de la Reina Anna i se la compta dins de la sèrie de guerres entre anglesos i francesos (i els aliats indígenes respectius).
- La guerra de la Successió Austríaca, entre el 1740 i el 1748.
- La guerra dels Set Anys, entre el 1756 i el 1763 ("la primera guerra mundial", segons Churchill).
- Les guerres revolucionàries franceses, entre el 1792 i el 1802.
- Les guerres napoleòniques, entre el 1803 i el 1815.
- La "primera guerra mundial", entre el 1914 i el 1918.
- La "segona guerra mundial", entre el 1939 i el 1945.

Segons Hamilton i Herwig, la guerra de successió espanyola merita el títol de guerra mundial:
- hi participen cinc grans potències: Àustria, Anglaterra, França, Holanda i Espanya. Tècnicament la guerra es presenta com un enfrontament entre les Dues Corones (França i Espanya) i els aliats o la Coalició formada per Gran Bretanya, les Províncies Unides, l'Imperi i Savoia. Naturalment, el conflicte es presenta també com a conflicte intern dins d'aquelles unitats "incompletes": l'Imperi (amb una Baviera francòfila) i la Monarquia Hispànica (amb una Corona d'Aragó austracista). La guerra, tot i ser una "guerra de reis" o una "guerra de potències" també es plasma en conflictes socials de gran embàlum (com s'esdevé al Regne de València).
- si bé la participació extraeuropea en la guerra és certament limitada (permetre la coronació i jura de Felip V va lligar de mans i peus el partit austracista de les colònies americanes), la guerra és d'una gran severitat. Les grans potències van perdre 1.251.000 homes, i això sense comptar les víctimes de cossos paramilitars i les civils. Aquesta severitat no seria superada fins a les guerres napoleòniques.
- La intensitat de la guerra és també de consideració: 12.490 morts en combat per cada milió d'habitants. Una xifra que no seria superada fins a les guerres napoleòniques.

Ara ens trobem al bell mig del Tricentenari d'aquella gran guerra europea i nord-americana. Dues dates han estat o seran especialment commemorades en el nostre país: el Vint-i-Cinc d'Abril del 1707 i l'Onze de Setembre del 1714. La primera data assenyala la Batalla d'Almansa, recentment revisada per David Garrido, número 350 de "Els Episodis de la Història" de Dalmau Editors. La Batalla d'Almansa, derrota aclaparadora de les forces aliades, suposarà l'entrada de l'exèrcit de les Dues Corones al Regne de València i l'abolició dels Furs. La segona data, la de l'Onze de Setembre, assenyala la caiguda de Barcelona i l'aplicació de la mateixa Nova Planta al Principat de Catalunya. Al voltant de les dues dates han girades les reflexions sobre el conflicte bèl·lic entre els catalans, de primer els memorialistes (els que s'hi queden i els exiliats a Viena), i després els historiadors.

Almenar 1710: Victòria anglesa a Catalunya es proposa cobrir aquest forat relatiu, fent referència a la campanya aliada del 1710 que, triomfant a Almenar, durà Carles Terç de nou a Madrid, per segona i darrera vegada. Si Almansa és la gran derrota aliada en el teatre peninsular de la guerra, Almenar és la gran derrota borbònica en aquest mateix teatre.

Aquest divendres s'ha presentat aquest llibre al Memorial 1714, al costat del Fossar de les Moreres.


D'esquerra a dreta, Xavier Rubio, autor de 'Almenar 1710'; Valentí Gual, professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona; Jordi Miravet, president del Memorial 1714; i Xavier Hernández i Cardona, historiador militar

En l'acte, Jordi Miravet ha fet esment de la rellevància dels nous estudis històrics que qüestionen el paradigma de Decadència-Renaixença per referir-se a la història moderna de Catalunya. Per comptes d'aquest binomi, hom identifica, creixentment, tres períodes de Renaixença, la barroca (que culmina en el neoforalisme de l'època de Joan-Josep d'Àustria i del rei Carles II i que s'estronca arran de la victòria borbònica del 1714-1715), la neoclàssica (que podria anar de Baldiri i Reixach fins a Antoni de Campmany) i la romàntica (que s'identifica, aquesta sí, amb la Renaixença o Renaixement de la historiografia noucentista). Per Miravet la història troba sentit en il·luminar el present, i ha considerat el menysteniment dels estudis militars a Catalunya és un signe de manca de cultura democràtica.

Xavier Hernàndez i Cardona ha recordat que Almenar 1710 vol ser el primer d'una llarga sèrie de llibres sobre història militar. Aquesta sèrie, anomenada Camp de Mart, resta sota la direcció d'en Joan Santacana, i compta amb l'assessorament de Didpatri, grup de recerca de la UB.

Valentí Gual ha situat la historiografia militar en el context dels tombs que ha fet la historiografia en les darreres dècades. Uns tombs fets sovint en extrems que van de menysprear els fets per centrar-se en les interpretacions del materialisme històric a defugir els condicionants econòmics de cada període històric per trobar que fan massa ferum de marxisme. Succeïdes les modes parcials de la "història quotidiana", la "història social", la "història a través de documents testamentaris", hom pot arribar a l'extrem d'oblidar en quin any va esdevindre l'Onze de Setembre. Per Gual les claus de la guerra de Successió que encara no han estat prou explorades es troben en l'endeutament de comuns i universitats abans i durant la guerra. S'oblida també l'abast de l'impacte social i polític de la guerra: la transformació de comuns i universitats en ajuntaments de matriu castellana i, en conseqüència, el pas de jurats, cònsols i paers a regidors; l'impacte del catastro com a "simplificació fiscal"; i el fet que suposaria pel país l'exili, sovint irreversible, de 25.000 persones, quadres i dirigents del partit austracista.

Xavier Rubio ha tornat a constatar, en el seu parlament, l'oblit historiogràfic dels anys que van del 1707 al 1714 i, particularment, de la campanya del 1710. La Batalla d'Almenar, pròpiament, no va durar pas més gaire de mitja hora, però el llibre havia de tractar també una part considerable als antecedents d'aquesta batalla i a les seves conseqüències. Possiblement, l'aspecte més interessant del treball de Rubio és l'enfocament metodològic que defensa. No n'hi ha prou, ens diu, amb el treball a partir de "fonts primàries". Les "fonts primàries", bé reports, bé memòries, són sempre matèria subjectiva. Així, com a exemple, Rubio cita les valoracions contradictòries de la batalla de Villaviciosa (que tanca la campanya del 1710) que, mentre testimonis franco-espanyols i anglesos consideren una derrota aliada, els testimonis catalans compten com a victòria.

Una eina metodològica emprada en aquest treball ha estat la prospecció arqueològica de la localitat. Mitjançant sensors de posició i detectors de metall, el grup de Rubio s'ha pogut fer una idea de la importància estratègica de la localitat com a pas entre Catalunya i Aragó. Des de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, fins a la guerra civil entre franquistes i republicans, Almenar ha testimoniat el pas i la topada d'exèrcits.

Xavier Rubio és enginyer superior en informàtica i potser això explica l'èmfasi que fa d'una altra eina metodològica: la de la teoria matemàtica de jocs, la teoria de decisions i la simulació. Cal demanar-se per què hi ha una batalla a Almenar el 27 de juliol del 1710 a darrera hora de la vesprada. Per què la càrrega de la cavalleria anglesa desfa la superioritat numèrica de les tropes espanyoles; per què aquestes emprenen la retirada, per ser després derrotades a Saragossa, i obrir el camí de Madrid al rei-emperador. La clau militar per als borbònics és el domini de Balaguer o, més aviat, tallar la comunicació entre el blat de l'Urgell i les bases austracistes de Cardona i Barcelona. Per als austracistes, justament, la clau és mantindre aquesta comunicació, en la qual els miquelets tenen un paper fonamental. Sense el control de Lleida, Almenar també esdevé el pas més convenient per arrencar una nova ofensiva adreçada a arribar a Madrid.

Les claus de la batalla i de la campanya del 1710, el context internacional, els factors humans i de terreny de la conflagració i la presa de decisions són repassats en aquesta obra de 184 pàgines.


Xavier Rubio signa exemplars del seu llibre en l'acte de presentació al Memorial 1714

Lligams:

- Pàgina web no-oficial del llibre.
- Polemos.org, pàgina web de patrimoni bèl·lic i arqueologia de camps de batalla. N'és webmestre, en Xavier Rubio.

dijous, 12 de juny de 2008

Dues victòries parcials

- La mobilització contra l'empresonament de Franki Argemí ha estat la causa principal de la concessió del tercer grau. No n'hi ha prou, és clar. Cal demanar la completa llibertat i una justa indemnització pel procés i empresonament polític que ha patit (Entrevista a Franki a Vilaweb TV).

- El torrent de protestes contra les difamacions vertides contra el poble català en general i les institucions balears en particular per part d'un editorial del Magazin d'Air Berlin ha conduït, després d'unes primeres respostes deplorables per part d'Air Berlin i de les instàncies espanyoles, a unes declaracions ja una mica més racionals d'Álvaro Middleman. (Notícia a Llibertat.cat)

Cinc lluites: la COS sobre la nova directiva de temps de treball

La Coordinadora Obrera Sindical ha emès un comunicat en resposta al projecte de directiva comunitària del temps de treball. Aquesta directiva separa el temps convocatòria inactiu del temps de convocatòria actiu (que es considera com a únic temps de treball, passant per alt el paper preparatiu del temps inactiu o, si s'escau, la seva prescindibilitat en una bona organització del treball). També es relativitza el límit de les 48 hores, amb acords individualitzats, que poden fer allargar la setmana laboral de forma permanent fins a 60-65 hores.

La COS acaba el seu manifest amb cinc punts de lluita:
- Lluitar per conservar i aplicar veritablement, la jornada de 40 hores, i avançar envers jornades laborals de 35 i 30 hores, per garantir la plena ocupació i la precarietat zero.
- Lluitar per unir les nostres veus, unir la nostra lluita i unir les nostres respostes, per fer la major força possible davant aquestes misèries. Cap treballador/a pot restar-hi fora d’aquesta unitat, doncs totes i tots ens ho juguem tot.
- Lluitar per un veritable Marc Sociolaboral i Socioeconòmic Nacional dels Països Catalans, al nord i al sud de l’Albera, perque els i les treballadores d’aquest país siguem l’únic garant de protecció i projecció dels nostres drets i dignitat per a tot el nostre poble, i per a totes les treballadores, treballadors i pobles de la UE.
- Lluitar per l’enfortiment de la transgressió i la desobediència, per garantir-nos el descans, l’esbarjo i la formació, com a drets inalienables per construir persones dignes i lliures, no màquines.
- Lluitar per la lluita unitària i coordinada de totes les treballadores i treballadors de tota la UE, per poder garantir així els nostres drets i millores socials, fer-les créixer i exportar-les arreu del món, perquè també en puguin gaudir totes les treballadores i treballadors explotats de tots els països del món.

dimarts, 10 de juny de 2008

La flexiguretat laboral: un marc legal per a augmentar l'explotació del treball

Déu n'hi do la nova directiva comunitària sobre temps de treball. Els qui us parlin de "noves tecnologies" com a eina per reduir jornades laborals sense disminuir-ne la productivitat, em sembla que us enganyen. La línia a la Unió Europea és augmentar la productivitat amb l'augment de la jornada laboral impagada: i això es fa amb l'allargament de la jornada laboral. O dit d'una altra manera, amb més hores i menys treballadors. El percentatge població activa es manté doncs en uns nivells més baixos del que podria ser el cas, i els qui són actius ho són per més temps (amb el consegüent augment de la sinistralitat laboral, etc.). La xerrameca de compaginar feina i família s'enfonsa: per què coi han de criar fills les dones treballadores europees si surt molt més barat importar les noves generacions dels països del tercer món?

Fins i tot la versió edulcorada de la directiva és ben explícita:

Els principals punts d'acord en la Directiva de Temps de Treball són:

* el temps de convocatòria ("on-call time) es dividirà en temps de convocatòria actiu i inactiu. El temps de convocatòria actiu es comptarà com a temps de treball [Encara que el temps de convocatòria inactiu o és prescindible o necessàriament l'ha de lliurar el treballador sense rebre'n res a canvi].
* el temps de convocatòria inactiu pot no comptar-se com a temps de descans i es podrà comptar com a temps de treball si les lleis nacionals o els actors socials ho acorden
* el límit màxim estàndard resta en 48 hores de treball per setmana si no és que un treballador individual tria una altra cosa (opt-out)
* el nou límit de protecció (cap) per als treballadors que facin hores extraordinària: setmana laboral màxima de 60 hores si no és que els actors socials acorden una altra cosa [per exemple, 168 hores?]
* el nou límit per als treballadors que facin hores extraordinària si el temps de convocatòria inactiu es compta com a temps de treball serà de 65 hores setmanals
* el límit protegeix tots els treballadors ocupats durant més de 10 setmanes amb un mateix patró [o sigui, que si hi treballa menys, s'apliquen les 168 hores]
* hores extraordinàries únicament sota certes condicions, com ara: no acordar-les durant el primer mes de contracte, cap represàlia per no signar-les o per abandonar-hi després de signar-hi, els patrons han de mantindre registres de les hores treballades de forma extraordinària

Els principals punts d'acord pel que fa a la direcció de l'empreses de treball temporal:

* tractament igual des del primer dia pels treballadors d'empreses temporals al que realitzen els treballadors regulars en termes de paga, permís de maternitat i altres permissos
* possibilitat de derogar algunes d'aquestes coses amb acords col·lectius i amb acords entre els actors social a nivell nacional
* els treballadors d'empreses temporals seran informats d'oportunitats permanents d'ocupació en l'empresa usuària
* accés igual a les instal·lacions col·lectives (cantina, bressola, serveis de transport)
* els estats membres hauran de millorar l'accés dels treballadors d'empreses temporals a la preparació i a les bressoles en períodes entre assginacions per tal d'augmentar-ne la contractabilitat
* els estats membres hauran de garantir sancions per l'incompliment de les empreses de treball temporal i de les empreses usuàries.

---
Això de la flexiguretat laboral acaba per resultar atractiu per als qui es troben en les posicions més desfavorables: per ells, la normativa comunitària signada avui seria gairebé el paradís. Que no s'il·lusionin. Per flexiguretat cal entendre el deteriorament de les condicions laborals de les capes mitjanes i superiors de les classes treballadores europees. I aquest deteriorament no es farà en benefici de les dones, dels joves, dels immigrants o dels treballadors sense ofici, sinó en benefici de les burocràcies empresarials i estatals que signen normatives, les incompleixen, i després les revisen, de nou, sempre a la baixa.

La premsa alemanya i el cas Hunold

Deien Joan Fuster i Gloria Swanson que tant se val si parlen bé o malament d'un, l'important és que en parlen.

L'editorial difamatori anti-català de Joachim Hunold, un dels màxims responsables d'Air Berlin, ha mogut ja força comentaris i iniciatives al nostre país.

Ens ocuparem ara de tres comentaris publicats per la premsa alemanya:

- Sprachenstreit: Katalanen ärgern sich über Air-Berlin-Chef Hunold. Publicada el diumenge dia 8 a Spiegel. S'hi publica l'editorial de la polèmica i es comenten la iniciativa de boicot de "El Diari de Balears" i el fet que l'eurodiputat Joán (sic) Puig Cordón hagi penjat en el seu blog un logo alterat d'Air Berlin amb l'esvàstica. Aquest detall, que no és responsabilitat de Joan Puig, sinó del qui va dissenyar la desafortunada modificació del logo. Pot semblar una tontada, però barrejar les esvàstiques perquè sí oblida que els arguments de Hunold són els arguments típics dels "demòcrates estatistes". Però això ja és una altra història. De la notícia ens quedem amb una explicació: Die Balearen gehören mit Katalonien und Valencia zu den Regionen, in denen Katalanisch und Spanisch offizielle Sprache ist (Les Balears pertanyen amb Catalunya i València a les regions on el català i l'espanyol són llengües oficials). Però, en general, es dedica més espai a les apologies insistivament catalanòfobes dels responsables d'Air Berlin.


- "Air Berlin: Benvingut, senyor Hunold", de Stern, notícia d'avui. Ens quedem amb el comentari final: "die Katalanen gelten eigentlich als sehr reiselustig" (els catalans són considerats pròpiament com a força amants de viatjar).

- "Was Joachim Hunold tatsächlich schrieb", a Die Welt reprodueixen l'editorial de Joachim Hunold. En el comentari recorden que Air Berlin és la principal aerolínia que opera a Mallorca.

Per acabar recordem que Joachim Hunold ja va rebre uns quants titulars quan la Naturschutzbund Deutschland li va atorgar el premi Dinosaurer, en l'edició del 2007. El jurat declarava: „Joachim Hunold hat die Trophäe für seine Ignoranz gegenüber notwendigen Klimaschutzmaßnahmen mehr als verdient. Obwohl ihm die negativen Folgen des Klimawandels für Mensch und Natur bekannt sind, spielt Hunold das Thema unverfroren in der Öffentlichkeit herunter. Er ist ein Umweltsünder wider besseren Wissens und ohne schlechtes Gewissen“ ([Joachim Hunold ha guanyat el trofeu per la seua ignorància respecte les mesures necessàries per a la protecció del clima. Malgrat que les conseqüències negatives del canvi climàtica per a la humanitat i la natura són conegudes, Hunold juga frívolament amb el tema en declaracions públiques. És un contaminador contra la millor ciència i sense mala consciència]).

dilluns, 9 de juny de 2008

La memorable batalla del Bruc, segons Josep Baborés

[Josep Baborés (1758-1822), rector de Gualba, va escriure durant la Guerra del Francès un Poema d'aversió i lluites contra Napoleó. Aquest mes de juny es commemora el bicentenari de les primeres lluites desfermades al Principat per l'ocupació francesa].

La memorable batalla del Bruc

Tement ells [els francesos] alguna revolució
intenten privar-nos la munició.
Ixen sis o set mil amb fúria i prestesa
per prender-nos lo polvorí de Manresa.

Altra divisió [napoleònica] tira a Tarragona,
volent-se'n apoderar, com se pregona.
Comptàvem cinc de juny quan la Catalunya
totes les armes de son valor empunya

i, per trobar-se pres lo cap, Barcelona,
està muda la llengua, no lo pregona.
I ja que no pot la llengua proclamar-lo,
amb la força de son braç va a defensar-lo.

D'improvís se mou sometent general
a colps de campanes, servint de tabal.
Acuden molts de Vic i de Lluçanès,
de Manresa, Igualada i del Penedès,

amb alguns artillers, dos o tres canons,
amb gran valor envestint com uns lleons
aquells coraceros que, desaforats,
pensaven tenir-nos del tot subjugats,

saquejant i matant de tota manera
com feren a l'Arboç i en Esparraguera.
Perquè tots fugien guanyaren lo truc,
però envidant-los del memorable Bruc.

Volent fer ells lo vaitot, tot ho perderen,
fins dels de Tarragona, que ho corregueren.

De tota Espanya esta primera victòria
mereix per tots caps sempiterna memòria.
Aquí veren coraceros invencibles
de son Déu de les batalles tan terribles

per tota l'Europa destrossats i morts,
i fou que no portaren bons passaports.
Per ço, quan per allà pàssies, llegiràs
aquest o semblant rètol que hi trobaràs:

Passatger que per ací,
que no saps tu lo que hi ha?
Aquell que per tot passà,
no pogué passar aquí.

Amb aquesta tan favorable acció
se conforta, alena nostra nació.
De tot Catalunya, la gent a la una;
tot lo regne, tot enter, se mancomuna.

Escarapel·la luego tothom se posa
a la barretina, o barret una rosa.
Com si tots los d'Espanya fossen soldats,
a favor de Fernando tots allistats.

Envesteixen a molts dels governadors,
alguns dels alcaldes reputats traïdors,
que traguen les armes tenen escondides.
Muden alguns, altres hi perden les vides.

Llàstima, com no tots, pués pocs se'n trobaren
que no fossen entacats, com sospitaren.
Repentinament, sens ésser declarada
se troba la Espanya amb la més obstinada

guerra. Però no, que no mereix nom de guerra
tant ultratge, hostilitat, fet a la terra.
És lladronici, assassinat lo més vil
que haja fet mai lo més bàrbaro gentil.

Dia vuit, envesteixen cap a Montgat;
tot lo Vallès i Marina alborotat.
Tot és colps de campanes i sometents
per reprimir a tots aquells insolents.

Per dirigir-nos i atacar tants de mals
posen Juntes per totes les capitals.
Plagués a Déu que, així com posaren rics,
que són, los demés, molt covards e inics,
hi haguessen posat pobres dels més entesos.
Els gavatxs hauríem mort amb quatre mesos.

A setze van per Montgat a Mataró,
a on, per tenir poca prevenció,
i molts d'ells no volent dolents declarar-se
en pro ni en contra, elegiren ausentar-se.

Entre estos consta haver-s'hi també trobat
los governadors de Mataró i Montgat.

Les desgràcies i maldats que cometeren,
horrendes i pasmoses com mai se veren
obligaren els de Arenys a agasajar-los,
com ho feren als disset, per aplacar-los.

Ni per això. Foren també saquejats
després de molts pagos que els foren petxats.

Lo dia divuit arriben a Tordera,
fou un estrago per tota la carrera.
Lladres famosos saquegen, cremen, matent,
derroten lo que troben i malbaraten.

Los nostres, per tots cantons infatigables,
van atacant i destruit a aquells diables;
i, no tenint bales, de ferro fem daus,
que traspassen sos corassos com a claus.

Posaren siti dia vint a Gerona.
Rendir-se mana el general en persona.
Què rendir-se Gerona? Primer morir.
"A l'arma, a l'arma" era gust a tots sentir.

Frares i capellans, tothom se prepara,
granades, bombes, bales tothom dispara.
Corren a porfia tots per les muralles,
de nit i de dia portant vitualles.

Ells, tercs i protervos, tempten escalar-se;
los de dintre, ferms, procuren defensar-se.
Cerca de la muralla, alguns dos mil
d'ells bateren les pernes, canalla vil.

Ben escarmussats tornen a Barcelona
per fer-se bé d'aquells grans monos la mona.
Grans monos, pués mai volgueren levantar-se
ni tingueren esperit per desfogar-se.

Foren traïdors, los demés afrancesats,
com se veu amb los vestits agavatxats.
Mentres per ací amb pim-pom tot retronava,
tot lo demés regne també consonava.

Totes les províncies amb gran valentia
los rendeixen amb valor i bisarria.
Amb la ajuda del Senyor tot són victòries,
de què quedaran perpètues memòries.

diumenge, 8 de juny de 2008

Per un milió d'euros: Visc-a Barcelona i els seus crítics

Fa uns mesos, al programa satíric de TV3, Polònia, Sergi Mas interpretava un José Montilla recentment "ascendit" a la presidència de la Generalitat per obra i gràcia del partit de Carod i Puigcercós, i li feia dir allò de "Visc/a Catalunya" que tant podia llegir-se com a "Visca Catalunya" (afirmació catalanista) o com a "Visc a Catalunya" (constatació post-catalanista).

Sense cap rastre de vergonya (la vergonya cria ronya), el bipartit barceloní assum la caricatura del tripartit català en serio. I llença ara una campanya d'imatge sota el títol de Visca Barcelona. La campanya té un contingut típic d'encefalograma pla. Aquell contingut buit amb el qual pot identificar-se l'home i la dona post-moderns, la persona sense atributs. Comptant la quantitat de persones que es desplacen a Barcelona per treballar-hi o fer-hi gestions, hi ha també la sublectura que la pot interpretar: "Jo visc a Catalunya, i tu no! Fote't i vés a clapar a la teva ciutat-dormitori!". Però per damunt de qualsevol sublectura hi ha el missatge principal, netament panglossià (el segle XXI és el segle de Pangloss), i que es redueix a "Vivim en la millor de les Barcelones possibles". Fins i tot, es podria aventurar que "si pugués haver-hi una Barcelona millor, ja no seria Barcelona". Goita, però, que amb aquesta afirmació, i tenint present les transformacions viscudes a Barcelona en els darrers 25 anys, segons com, hi seria d'acord: "Barcelona, millorada per l'administració Maragall-Clos-Hereu, ja no és Barcelona".

Aquestes reflexions no costen un ral. En canvi, la campanya ha costada 1.200.000 €.

"I ara", em diran els bipartidaris del bipartit, "quina vulgaritat això de comptar calers!".

I, si no fossin tant descreguts, encara ens hi farien una citació evangèlica:

Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres". Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella.

En resum, els bipartidaris podrien dir, a la requesta de "Per què s'hi han malgastat 1.200.000 euros? Es podia haver donat als pobres":

Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a nosaltres no ens tindreu pas sempre.

Sigui com sigui, la campanya té els seus crítics. I és que hi ha campanya que demanen a crits que se les parodii, que se les converteixi en material de denúncia.

Els sexes de les plantes

dissabte, 7 de juny de 2008

Sudtirol, Campiona de l'Europeada

La selecció combinada germano-ladina de Sudtirol ha guanyat l'Europeada de futbol, en batre a Chur (Grisons, Suïssa) a la selecció de la comunitat nacional croata de Sèrbia per 1-0. Més abultat ha estat el resultat de la final de consolació on la selecció rroma d'Hongria ha guanyat per 9-0 a la selecció de la comunitat danesa d'Alemanya.

La reivindicació lingüística reto-romànica, impulsada per la Lia Rumantscha, ha estat un dels eixos d'aquest torneig futbolístic. A més dels amfitrions, que han jugat sota el nom de Rètics, cal citar que la selecció de Sudtirol també representa una comunitat reto-romànica (la ladina). En l'actualitat el territori reto-romànic es troba clivellat en tres zones lingüístiques: els Grisons (romanxs), els Dolomites (ladins) i el Friül.

El Sudtirol o Tirol del Sud no és més que la secció del Tirol que fou incorporada el Regne d'Itàlia el 1918, arran de la Gran Guerra. El Comtat del Tirol, no hem d'oblidar-ho, contenia també territori de llengua lombarda (tridentina), on el sentiment d'italianitat va ser fort durant les darreres dècades del segle XIX. En la fixació de la frontera post-bèl·lica, l'estat italià barrejà els conceptes lingüístics (on tota forma lingüística romànica era considerada 'dialecte italià') amb els conceptes de divisòria d'aigües (conca padana versus conca danubiana).


El Comtat del Tirol fou dividit arran de la guerra entre la nova República d'Àustria i el Regne d'Itàlia. La part incorporada a l'estat italià es dividí en dues províncies, el Trentino i l'Alto Adige. Habitualment, el nom de Sudtirol es reserva a aquesta segona província

El nom oficial de la regió és Província Autònoma de Bulsan (denominació italiana: Provinzia autonoma de Bolzano; denominació alemanya: Autonome Provinz Bolzen; denominació ladina: Provinzia autonoma de Bulsan). Els italians s'estimen més la denominació geogràfica d'Alto Adige (que remarca la pertinença de la regió a la conca padana), que els ladins anomenen Adesc Aut. Els alemanys s'estimen més la denominació de Südtirol, que remarca la pertinença cultural al Tirol. Els ladins també assumeixen la denominació de Sudtirol. Hi ha una discussió en l'àmbit romànic per si n'hem de dir "Tirol del Sud" o "Sudtirol". Val a dir, que la denominació "del Sud" indica simplement que aquest territori tirolès pertany a una entitat administrativa diferent del länder austríac de Tirol.

La província gaudeix d'una autonomia legislativa limitada a través del Cunsëi dla Provinzia Autonoma de Bulsan.

El cens del 2001 mostra la següent composició lingüística de la població: alemanys (290.774 hab; 69,38%), italians (110.206 hab; 26,30%) i ladins (18.124 hab; 4,32%). Històricament el territori havia estat de llengua cèltica. La romanització va cristal·litzar en una forma lingüística pròpia que es present avui en la forma de ladí, dins el sistema lingüístic reto-romànic (que inclou la llengua romànica del Grisons, Dolomites i Friül). Hi segueix un procés de germanització fet en detriment de la llengua ladina, que també va haver de cedir espais als avenços del lombard i del venecià. En tot cas, fa segles que la llengua majoritària al territori que ens ocupa és l'alemanya, concretament la tirolesa, que fa part del grup meridional de l'austro-bavarès. En les darreres generacions s'ha produït un avenç de l'alemany estàndard. Però encara més ha avançat l'italià estàndard, que és la llengua que parla bona part de la població immigrada al Sudtirol en les darreres generacions. A partir dels anys 1960 s'adopta l'actual sistema tri-comunitari "germanòfon", "italianòfon" i "ladí". L'entrada d'Àustria a la Unió Europea ha suposat efectivament un avenç en les relacions intra-tiroleses. No obstant, la manca de reconeixement del dret d'autodeterminació efectiu al territori fa que el conflicte nacional sigui lluny de resoldre's satisfactòriament. L'esquema tri-comunitari, a més, és cada vegada més qüestionat degut a l'onada immigratòria extra-comunitària que rep la regió, amb una forta indústria turística.

Tot a punt per a la final de l'Europeada de Futbol

Els resultats de quarts de final, el dijous, foren els següents:

- Croats de Sèrbia-Alemanys de Polònia: 2-0.
- Rroma d'Hongria-Rètics: 5-1.
- Danesos d'Alemanya-Sòrabs: 3-1.
- Sudtirol-Occitans: 2-0.

Els occitans foren, doncs, eliminats davant del combinat germano-ladí del Tirol del Sud. Els Rroma d'Hongria es desferen dels amfitrions romanxs.

Les semifinals, jugades ahir, van resultar en:
- Croats de Sèrbia-Danesos d'Alemanya: 5-1.
- Sudtirol-Rroma d'Hongria: 4-0.

Avui dissabte s'ha jugat el partit de consolació entre danesos i rroma.

I ara a migdia comença la gran final, entre els croats de Sèrbia i el sud-tirol.

[Observatori contra la Difamació:] Una diputada espanyola afirma una falsedat contra Tv3 i Canal9

Una diputada espanyola, Rosa Díez, de Unión, Progreso y Democracia (UPyD) va afirmar davant del ple del Congrés una sèrie de difamacions contra institucions i empreses públiques del nostre país.

Un exemple:

"A la televisió pública catalana i a la valenciana no hi ha ni una sola hora de castellà".

La resposta:

"Un estudi encarregat pel govern valencià demostra que Canal 9 cada vegada emet més hores en castellà i menys en català. En concret per a l'any 2006 l'estudi de la consultora Ernst & Young confirma que Canal 9 va emetre 3.794 hores en català (un 13% menys que al 2005) i 3.655 en castellà (un 14% més)".

Conclusió:

Per a UPyD és veritat és el següent postulat matemàtic:

0 = 3655

dijous, 5 de juny de 2008

Air Berlin realitza greus difamacions contra el poble català a la seva revista

Joachim Hunod, a través de l'editorial d'Air Berlin Magazín, respon a una demanda que havia fet el Govern Balear perquè Air Berlin inclogués el català entre les llengües en les seves relacions amb els clients. Hi ha la circumstància que Air Berlin opera en els aeroports de Barcelona, Palma, Maó, Eivissa, València i Alacant.

Hunod podria haver-se limitat a una negativa. O a la callada per resposta.

Però per justificar la negativa Hunod ha tingut la necessitat de difamar el poble mallorquí.

De passada, Air Berlin també inclou una caricatura que difama al poble bavarès. I referències insultants a gallecs i a bascos.

La ideologia lingüística que segrega Hunod és la següent. El bavarès és un dialecte alemany, ergo els bavaresos són inferiors als alemanys. I, per tant, com que el català és un altre dialecte, també els catalans són inferiors als alemanys.

Hunod afirma que el fet que a Mallorca es parli català és el resultat de la imposició recent que han fet els governs democràtics de Cañellas, Matas i Antich.

Si no volen utilitzar que no l'utilitzin. Nosaltres també podem abstindre'ns de volar amb Air Berlin.

Però difamacions de l'estil d'imposicions lingüístiques, insistències en la inferioritat de la llengua catalana (i, per tant, del poble català), són intolerables. Aquestes difamacions serien impensables en qualsevol poble que gaudís d'un estat independent i unificat. Quantes difamacions d'aquesta mena han de patir, per exemple, els eslovacs? Què passaria si una companyia aèria alemanya respongués en uns termes semblants al govern israelià quant a l'ús de la llengua hebrea?

El poble català ha de demostrar que insults d'aquesta mena no passen desapercebuts.

L'Europeada entra en la fase final

L'Europeada afronta a partir d'avui els darrers partits, una vegada superada la fase de grups. Els Catalans han patit de valent: dels tres partits jugats els han perdut tots (15-1 amb els danesos d'Alemanya; 19-0 amb els aromanesos de Romania; i 5-0 amb els amfitrions retoromànics).

Avui els quarts de final enfronten:
- Els alemanys de Polònia contra els croates de Sèrbia.
- Els rroma d'Hongria contra els rètics.
- Els sòrabs contra els danesos d'Alemanya.
- Els sud-tirolesos (alemanys i ladins) contra els occitans.

dimarts, 3 de juny de 2008

Ramon Maria Calderé: el cost de la dignitat

Ramon Maria Calderé, un dels jugadors més carismàtics del Barça dels anys 1980, i que, en la seva etapa d'entrenador, ha patit com ningú les injustícies arbitrals contra els equips que dirigia (pensem en Japón Sevilla i en el Sant Andreu), ha estat multat a Múrcia per 2.500 €.

S'hi jugava un partit entre el CF Reus i el Sangonera. La qüestió va acabar en tangana. Ramon Maria Calderé es va encendre quan li van dir "catalán de mierda". S'hi va interposar la Guàrdia Civil, i Calderé va acabar imputat per un delicte d'atemptat a l'autoritat i una falta per lesions. En un judici inusualment ràpid si considerem el que és habitual en la justícia espanyola, ha estat condemnat. Haurà de pagar 2.400 € per l'atemptat i 100 € per les lesions.