dijous, 31 de juliol de 2008

Psicòdid psicodèlic

diumenge, 27 de juliol de 2008

La connexió ferroviària Castelló-Tarragona en l'eix de mercaderies Ferrmed

L'entesa aparent entre els consellers Castells i Camps al voltant de la qüestió del finançament autonòmic i de les inversions en infrastructures s'ha d'analitzar en un marc més ampli.

En la roda de premsa oferida a València fa uns dies, el conseller Camps feia referència a la necessitat d'integrar la línia ferroviària de mercaderies que uneix els ports de València i de Barcelona en el marc d'una xarxa ferroviària de transport de mercaderies.

Una associació de referència en aquest sentit és Ferrmed, una associació no-lucrativa amb seu a Brussel·les i amb una visió realment continental de la situació:



Els punts més febles d'aquesta xarxa es troben precisament en la connexió Lió-Girona i en la Tarragona-Castelló. No cal dir que Ferrmed es troba integrada sobretot per la burgesia d'allò que ells diuen l'Arc Mediterrani, i uns altres dirien l'Espanya mediterrània. Curiosament l'esforç per convèncer d'integrar l'Arc Mediterrani al Gran Eix "Lotaríngic" i als eixos bàltics no és pas tant feixuc que convèncer les burgesies germanes de la Meseta de la prescindibilitat de la "visión radial de España". Les burgesies de l'arc Mediterrani fa molts anys que van dimitir nacionalment, i semblen que s'estranyen que no adoptin el mateix camí post-nacional a Madrid o a París, a Berlin o a Roma. La tendència a la unificació nacional europea potser sí és irresistible, però això no dissuadirà de resistir-se a qui sí té encara un estat per perdre.

Els soterrats a les fosses comunes del Cementiri Civil de València

El març del 2005 el Fòrum per la Memòria del País Valencià, guiat pel testimoni de gent gran, s'interessà pels arxius del Cementiri Civil de València. Tal com sospitaven, van trobar informació quant a les fosses comunes del període inicial de post-guerra. La sorpresa va aparèixer per la magnitud d'aquestes fosses. En els llibres de Registre d'Enterraments hi apareixen dades corresponents a 25.000 persones. Una bona part deviem procedir de les presons improvisades dels primers dies de l'ocupació franquista: el convent de Santa Clara, el monestir de Sant Miquel dels Reis, el monestir de Santa Maria del Puig, la plaça de Bous i d'altres edificis públics.

Com a resultat d'aquesta recerca documental i arqueològica, el Fòrum per la Memòria edità el passat mes de maig "El genocidi franquista a València: Les fosses silenciades del cementiri" (Icaria editorial).

Després d'un pròleg de Núria Cadenes ("No és lícit oblidar") i un context històric de Guillem de Fez Contreras, Amparo Salvador ens explica el procés que la va dur a fixar-se en el Cementiri de València. València havia estat la capital de la República Espanyola assaltada pel feixisme. En arribar l'avanç franquista a Vinaròs, l'anomenada "zona centro-sur" quedava tallada de qualsevol evacuació eventual que no fos per mar o per aire. València i Alacant, però també d'altres poblacions, havien acollit refugiats d'altres terres, alguns d'ells amb significació política. València va caure en mans del falangisme local i de les tropes nacionales. Salvador recorda que d'aquella època li han explicat com eren d'atapeïdes les presons, i com convertiren en presons el Manicomi o la Plaça de Bous (com 34 anys després seria el cas del Estadio Nacional de Santiago de Chile). És d'aquella època, entre el 1939 i el 1945, d'on daten els enterraments de les morts registrades a les fosses comunes del Cementiri Civil. Com declarava el 2006 el Fòrum per la Memòria, "entre les persones soterrades en les Fosses Comunes hi ha repressaliats per les seues idees i víctimes de la misèria material i moral del franquisme".

El volum (fins a un total de 422 pàgines) segueix amb informació exhaustiva de les Fosses i amb les llistes completes dels soterrats.

No hem d'oblidar, però, que l'esperó per a publicar-ho tot plegat han estat els intents fets en els darrers anys per destruir aquestes fosses amb el pretext de l'ampliació del Cementiri. Aquest silenciament, el 2005, ja havia destruït algunes de les seccions. Però els Llibres de Registre parlen clar i encara ho faran més a mesura que es publiquin estudis més exhaustius a partir dels llistats.

dissabte, 26 de juliol de 2008

Cap agressió sense resposta: el cas d'en Jaume

El Diari de Balears reportava una agressió patida per un carter de Santanyí en el bar Es Caliu (Cala d'Or) després d'haver estat increpat com a "funcionari" i d'haver dit el seu nom quan se li va demanar. Els agressors explícitament li exigien que els hi parlés en castellà, i com el carter no ho va fer (de fet ni tan sols els hi havia parlat), el tuparen. Com a conseqüència de la caiguda es va fer una esgarrinxada prou greu.

Ja no és que els hi molesti que s'hi parli en la llengua del país. No, a més, exigeixen que els hi parlem en castellà fins i tot quan no hi ha res a dir-los.

Dilluns o dimarts els carters de Santanyí faran un minut de silenci. Un acte de rebuig que serà ben multitudinari sense cap dubte.

Actualització: El dijous el propietari del bar feia uns aclariments al voltant de l'agressió, per la qual demanava disculpes. També afirmava que l'agressió no tenia motivacions lingüístiques, i que ell mai no ha tingut cap problema d'aquest tipus en els 14 anys que fa que viu a Mallorca.

divendres, 25 de juliol de 2008

Foc davant del Palau de Congressos

Vist sense perspectiva resulta difícil de dir. Cremen les cases de Can Vidalet-Can Pelegrí? O potser allò que crema és el Parc Comarcal de Can Vidalet? No serà Sarrià? Finalment TV3 ens ho aclareix: el foc s'ha produït en un vehicle a l'Avinguda Diagonal, a l'alçada del Parc Cervantes i del Palau de Congressos de Catalunya.


Mostra un mapa més gran
En el mapa trobem el punt des d'on es fa la fotografia en el cantó inferior esquerre, i el punt del foc en el cantó superior dret

dijous, 24 de juliol de 2008

An interesting picture, segons George Whiting Flagg



George Whiting Flagg (*New Haven, Connecticut, 26.6.1816) es va fer un nom entre la pintura nord-americana arran d'aquest quadre, realitzat l'any 1834 i exposat en primera ocasió el 1835.

La temàtica històrica (dels temps històrics tenebrosos del passat) era ben de moda llavors, i Flagg i els seus germans (així com el seu pare i el seu oncle, en Washington Allston) s'hi dedicaven a pler. Originàriament el quadre s'insipirava en els darrers moments de Maria Stuart. En una lletra al seu mecenes, Lumen Reed, datada del 16 de juny del 1834, el jove Flagg diu:

"I have changed the name of my picture to Lady Jane Gray. I find that Mary was too old at the time of her exicution to make an interesting picture."

Efectivament, el personatge de Mary Stuart, per bé que molt conegut per al públic de l'època com a "reina màrtir" (des del punt de mira catòlic) o com a víctima del despotisme absolut dels Tudor (concretament, d'Elizabeth Tudor), havia perdut el cap passats els 45 anys, el 1587. En canvi, Jane Grey, que també va caure sota el regnat d'un altre Tudor (Mary Tudor), per bé que catòlica, si bé menys recordada (al capdavall, ella sí havia usurpat el tron d'Anglaterra), fou decapitada abans dels 20 anys a la Torre de Londres. Així quan el jove Flagg va repassar els llibres d'història i computà l'edat de la Reina dels Escots, va optar per la persona de la "Reina dels Nou Dies".

I, finalment, la pintura s'exposà com a Lady Jane Grey preparing for execution. S'inaugurava així una carrera de pintor de temes històrics que, malgrat les anades i tornades de les modes i de l'opinió de la crítica, gaudiria sens dubte del favor del públic si hem de comptar les reproduccions en gravats que es van fer dels seus quadres més coneguts.

diumenge, 20 de juliol de 2008

El corporatisme i els seus descontents (Socialist Register - 2008)

Des de 1964, Socialist Register ofereix anualment un volum amb articles amb una visió àmplia d'esquerres de l'actualitat i de les perspectives de futur a curt termini. Ja fa anys que els editors fundadors, Ralph Miliband i John Saville cediren el testimoni a Leo Panitch i Colin Leys. En el que va de segle, els volums anals s'han dedicat a "les utopies necessàries i innecessàries" (2000), "classe treballadores i realitats globals" (2001), "un món de contradiccions" (2002), "identitats en conflicte" (2003), "el nou repte imperial" (2004), el neo-imperialisme americà (2005), la informació i el discurs social (2006) i el medi natural (2007).

El volum d'enguany, redactat en el curs de l'any 2007, du per títol "reaccions a l'imperialisme i al neoliberalisme" i s'adreça a les "noves forces de resistència que han emergit tant envers l'imperialisme americà com envers el neoliberalisme". L'ús del mot "reaccions" no és casual, ja que un dels objectius que es posen els editors és analitzar fins a quin punt aquestes forces "representen una alternativa progressiva", constitueixen un mer contrapunt de forces inter-imperialistes o no són més que respostes literalment reaccionàries.

Els editors consideren, i des del punt de mira militar no van desencaminats, que "la principal arena de resitència a l'imperialisme és l'Orient Mitjà". Justament, el primer assaig, d'Aijaz Ahmad, du per títol "L'islam, els islamistes i Occident", el qual d'entrada ja indica que es troba a desgrat amb "la política identitària (identity politics)" i el "culturalisme". Asef Bayat continua amb una valoració crítica de la natura de l'anti-imperialisme islamista, tot comparant-lo desfavorablement amb la teologia de l'alliberament de l'Amèrica llatina cristiana. Per Bayat, "l'objectiu darrer no és simplement l'anti-imperialisme, sinó l'emancipació". Gilbert Achcar, en el tercer assaig d'aquest bloc, prova d'obrir una via racional a aquells que posen la religió (identificada com a cultura i com a civilització) en el centre de l'anàlisi política, prescindit del contingut real dels moviments religiosos o seculars. Conclouen aquesta secció sobre l'Orient Mitjà textos sobre Irac (Sabah Alnasseri), Israel-Palestina (Bashir Abu-Manneh) i Turquia (Yildiz Atasoy).

El següent bloc es dedica a l'Amèrica Llatina, on l'"onada roja (pink)" mostra una coloració més amable que a Orient Mitjà, si més no per qualificar-la d'acord amb les categories més habituals de reformisme, populisme o nacionalisme. Comença William I. Robinson amb un panorama general (territorial i ideològic) de la regió. Margarita López Maya es mostra crítica amb la regressió que viu la promesa "democràcia participativa i protagonística" de Veneçuela. Potser per contrarestar les opinions de López Maya hi segueix un article de Marta Harnecker en un sentit ben oposat. Pel que fa al Brasil hom recull una entrevista de J. P. Stédile, del Moviment dels Sense Terra (MST). Els articles restants versen sobre Bolívia (Wes Enzinna), el moviment indigenista (Ana Esther Ceceña), la Comuna d'Oaxaca (Richard Roman i Edur Velasco Arregui) i Argentina (Emilia Castorina).

La tercera secció, més breu, es dedica a dos estats europeus, l'hongarès i el francès, i als Estats Units d'Amèrica. G. M. Tamás parteix de les mobilitzacions populars contra el recentment elegit govern social-liberal l'octubre del 2006 i constanta que, en general, a l'Europa de l'Est "la lluita es fa entre el capital transnacional i agents nadius i les classes mitjanes locals i ètniques i la intel·lectualitat etnicista i clericalista". Raghu Krishnan i Adrien Thomas no arriben a conclusions gaire diferents pel que fa a la "resistència al neoliberalisme a França", en la qual constaten una "crisi de representació política" que permet a l'epígon neoliberal per excel·lència que és Sarkozy d'arribar a l'Eliseu amb un programa centrat en captar el vot del bloc xenòfob i autoritari de bona part de la població autòctona. Dels EUA, Kim Moody posa de manifest les formes d'organització de la població treballadora immigrant dels Estats Units, que es mobilitzà de forma massiva el Primer de Maig del 2006.

El volum es tanca amb tres articles d'Alfredo Saad-filho, Elmar Altvater i Gregory Albo. Saad-filho contrasta el discurs keynesià que domina entre els "resistents" al neoliberalisme amb una alternativa marxiana, per posar de manifest les dues limitacions principals del keynesianisme: (1) considerar que la inestabilitat macroeconòmica i les crisis financeres mostren una fallida del neoliberalisme quan justament aquestes crisis han estat el motor per a introduir les reformes neoliberals), (2) suposar que la mera actuació de governs que prometen introduir "polítiques alternatives" al neoliberalisme pot desfer fàcilment les mesures introduïdes per governs anteriors de signe oposat. Altvater s'enfonsa en les arrels del neoliberalisme, amb especial èmfasi amb la diversitat de posicions avançades pels "paleo-liberals" (Adam Smith, David Hume, Bernard de Mandeville), per l'Escola de Viena (Friedrich Hayek) i per l'ordo-liberalisme (Walter Eucken), i en com el neoliberalisme triomfant dels anys 1980 i, sobretot, 1990, va convergir amb el neoconservadurisme per generar allò que Altvater anomena "el projecte político-econòmic agressiu de tipus Bush-Cheney". El darrer article de tots, el de Gregory Albo es dedica al "neoliberalisme i a l'esquerra", que no pot constatar gaire més que la realitat d'una esquerra desorientada i fragmentada, parcialment co-optada.

dimarts, 15 de juliol de 2008

La Unió per a la Mediterrània i embolica que fa fort


Mostra un mapa més gran

Al xicot de la Carla Bruni se'l veia aquest cap de setmana llarg ben joliu i ufanós. El rei i co-príncep de la república més monàrquica de les que es fan i es desfan, ha pogut celebrar que fa 219 anys una colla de terroristes van assaltar un centre d'acollida. I s'ho ha combinat per convidar mig planeta, gat i gos, tot aprofitant la cimera fundadora d'allò que ara s'anomena Unió per a la Mediterrània.

Això de la Unió per a la Mediterrània és una cosa tan nova que no hi puc posar ni el lligam. Fet i fet no és més que una nova reelaboració del Partenariat Euromediterrani que també s'anomena Procés de Barcelona per fer la gara-gara als catalans que, com és manat, no hi som directament presents ni en processos ni en partenariats sinó és sota la bandera dels nostres enemics més directes. Ara caldrà com es combina orgànicament els dos organismes però, aparentment, n'hi haurà prou ambquè el contribuent europeu es grati la butxaca esquerra després d'haver-se gratat la dreta.

En definitiva la Unió per a la Mediterrània i el Partenariat Euromediterrani poden interpretar-se com:

- organitzacions que marquen el Lebensraum de la Unió Europea al nord d'Àfrica i a Llevant. M'hi jugo un pèsol, però, que ni la diplomacia nord-americana ni la xinesa no hi perdran la son.

- sala d'espera (Purgatori) per a l'eventual ingrés a la Unió Europea. De fet, aquesta és la situació de Croàcia, Macedònia i Turquia, candidats a l'ingrés.

- consolació (llimb) per als estats que hom no vol que entrin a la Unió Europea. En el cervellet de Sarkozy, la intenció primera de la Unió per a la Mediterrània era encabir-hi sine die Turquia. Sense que en treguem l'entrellat entre els caps pensants del conservadurisme europeu el debat sobre l'ingrés de Turquia a la Unió Europea aixeca passions que recorden als duels dialèctics entre Gladstone i Disraeli.

En definitiva, formen part de la Unió per a la Mediterrània tots els estats de la Unió Europea (sí, Finlàndia, també) i Mauritània, Marroc, Algèria, Tunísia, Egipte, Territoris Palestins, Israel, Jordània, Líban, Síria, Turquia, Albània, Montenegro, Bòsnia-Hercegovina i Croàcia. Aquests darrers tres estats són els únics membres de la Unió per a la Mediterrània que no figuren en el Partenariat. D'altra banda, Líbia actua com a observadora tant en el Partenariat com en la Unió per a la Mediterrània. Podem comparar aquestes llistes, per exemple, amb el participants dels Jocs de la Mediterrània (Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Líban, Síria, Xipre, Turquia, Grècia, Albània, Montenegro, Sèrbia, Bòsnia-Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Itàlia, San Marino, Malta, Mònaco, França, Andorra i Espanya). També podríem utilitzar altres criteris, com el de conca fluvial, i recordar que la Conca Mediterrània, hidrològicament, va des del Volga (que desaigüa en la Mar Negra) fins al Llac Victòria (on hi ha les fonts del Nil). Però, en essència, organització com la Unió per a la Mediterrània el que volen marcar són les àrees d'expansió del capitalisme europeu. També serveixen per premiar governs com el de Mauritània (que manté el reconeixement d'Israel) o l'Autoritat Nacional Palestina, o per marejar la perdiu en el cas de l'ingrés de Turquia o de Macedònia (que sí forma part del Partenariat però que, Grècia mediant, va caure del llistat de la Unió per a en Sarkozy).

Tampoc no té la més mínima importància. Constatem en tot cas les preocupacions a casa nostra per la pèrdua de prestigi de la marca "Procés de Barcelona", o el fariseïsme immisericorde de Moratinos que ara surt amb la proposta de situar la seva la Unió per a en Sarkozy a Barcelona.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Històries del Llobregat ('Aqua. El riu vermell', Manel Almiñana, 2006)

Estrenat el passat mes de desembre, 'Aqua' es presenta com un documentari o, més aviat, com una sèrie d'històries, unes de més properes al documentari d'altres més a la ficció, al voltant d'aquest riu vermell. O rogenc. O roig. Els romans en deien Rubricatus, del qual deriva el nom de Llobregat.



El film d'Almiñana s'obre amb un pròleg que retrata la transformació que viu avui el Delta de l'Ebre, amb el desviament del curs del riu per fer possibles les ampliacions del Port i de l'Aeroport de Barcelona. Després l'acció salta a les Fonts del Llobregat, a Castellar de n'Hug, indret turístic emblemàtic per a tota la conca, per després baixar al llarg del riu. La història (la insurrecció revolucionària del 1933 a l'Alt Llobregat), l'economia (la memòria de les colònies tèxtils, els efectes de la construcció del pantà de Baells), la natura (les aus del Delta, la fauna nocturna de la ribera del Mig Llobregat), la gent, s'alternen en un seguit de relats. El treball de fotografia (Oriol Bosch) i de so directe contribueix en bona mesura a lligar aquests episodis.

El Llobregat s'escola per un espai de 170 quilòmetres i per més de dos milenis d'història documentada. Eix de comunicacions de Barcelona amb el seu rerepaís, la industrialització donà al riu uns nous usos més enllà de l'horta de ribera i de la pesca, i n'abusà. A la industrialització primitiva del tèxtil li han seguit altres usos que pressionen al riu i que, com la pròpia ampliació de Barcelona, li roben espai. La mirada d'Almiñana, però, vol capturar el riu tal com és ara, sense jerarquitzar entre natura i artifici, entre genuïnitat i adulteració. Però en el present viu el passat (en forma de memòria) i viu el futur (en forma de projectes). El riu és aigua, però aigua amb memòria i amb destí.

El cas Vilaró i els usos de la (des)informació

Vilaweb (des)informa avui de les complexitats del cas Vilaró. Fa poc més d'una setmana es va saber que Xavier Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, era ingressat a l'UCI i que els metges l'havien hagut de realitzar esplenectomia com a conseqüència d'un fort colp abdominal.

Algú va fer córrer que Vilaró havia estat ferit com a conseqüència d'una bala de goma dispadada pels Mossos d'Esquadra a la Plaça Espanya (o a una àrea directament adjacent) el diumenge 29 de maig en mig de les celebracions de la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa de futbol.

La premsa ho va saber (és a dir, va saber aquesta versió). Va interpretar que Vilaró formava part, de paisà, del desplegament policial per vigilar la possibilitat d'aldarulls. I aquesta premsa va pressionar l'Ajuntament perquè en dongués una resposta. Si no ho feia l'Ajuntament, deia aquesta premsa, ells farien públic allò que sabien. Aparentment, la premsa d'aquest país no gosa publicar gaire notícies si no les pot il·lustrar amb la imatge d'una roda de premsa oficial.

L'Ajuntament va acabar per acceptar aquesta versió, defensada també des de la Guàrdia Urbana, i la va publicar.

En publicar-se van haver-hi diferents reaccions, que podeu seguir amb un Blogsearch a Google:
- denúncia del secretisme de la Guàrdia Urbana. Aquest secretisme, segons l'argument més habitual, hauria procurat de no empanyar la imatge dels celebradors del 29 de juny. L'argument espanyolista podia dir que el secretisme obeïa a la necessitat d'amagar la violència policial en les dites celebracions. És curiós que no es comencés a parlar de la participació "d'elements d'extrema dreta" en les celebracions fins a la roda de premsa oficial sobre el cas Vilaró.
- suspicàcia davant l'actuació de policies de paisà en aquesta celebració. Si bé, fonts policials justifiquen aquesta actuació en general per controlar discretament multituds, també hi ha la saviesa popular segons la qual aquests elements policials poden desencadenar una provocació (a la recerca d'una ulterior càrrega policial) o conduir les masses cap als racons on seran més fàcils ulteriors atonyinades i/o detencions. La suspicàcia duta a l'extrem acaba per veure per tot arreu agents dobles, triples o quadruples, que ja han oblidat per qui treballen realment.
- denúncia de la violència dels antidisturbis de la policia catalana. Hom va recordar precedents i normatives internacionals sobre l'ús de les bales de goma. En aquesta línia van haver-hi les habituals valoracions a favor i contra els Mossos d'Esquadra.

La cosa es complica en aparèixer (per la mateixa viva rumorològica que l'anterior) una nova versió segons la qual Vilaró hauria patit la contusió abdominal en un altre context, allunyat de la Plaça d'Espanya de Barcelona, i del servei com a membre de la Guàrdia Urbana.

Ja ens podem imaginar les reaccions:
- denúncia del secretisme i desinformació de la Guàrdia Urbana i de l'Ajuntament. L'Ajuntament defensa ara clarament la versió del primer rumor. Potser és perquè el primer rumor és més honorable que el segon?
- suspicàcia de les intencions del primer rumor. Potser el primer rumor era una forma de reaccionar a les celebracions per la victòria de la selecció espanyola? Potser aquest segon rumor és una forma de reaccionar al primer rumor?
- debat sobre els Mossos d'Esquadra. Potser el primer rumor hauria estat generat i/o aprofitat pels "detractors" dels Mossos d'Esquadra. O potser el segon rumor hauria estat generat i/o aprofitat pels "apòlegs" dels Mossos d'Esquadra.

No hi ha un pam de net. Potser es podria fer un film d'aquells de seqüència no-linial, amb tractament paral·lel de personatges i històries, flaix-bacs continus, i una indeterminació constant quant a la realitat de cada segment del relat. Altrament, la veritat periodística no pot ser cap altra. Saber-ho i ser-ne conscient ajudaria a no fotre la pota. Perquè si, al capdavall, amb independència dels estímuls exteriors, ja tenim la cantarella feta d'acord amb els nostres prejudicis/conviccions, potser és que ja no en necessitem d'estímuls exteriors.

divendres, 11 de juliol de 2008

La fi d'un oasi nacional?

En les darreres dècades ha estat possible per a molts catalans jugar a l'ambigüitat nacional. Camaleònicament hom podia canviar de llengua i de nacionalitat, fins i tot d'ideologia segons l'ambient. La identitat era del tot maleable, i hom podia ser ultraindependentista amb els amics i ultraespanyolista a la feina. Normalment, és clar, la gent es quedava en un terme mig més discret. Hi havia qui mostrava més renuència al camaleonisme i qui fins i tot fruïa.

Al capdavall, la doctrina oficial afirmava que les identitats espanyola/francesa i catalana (amb totes les seves denominacions) eren compatibles. Aquest ideari era compartit pels espanyols des dels falangistes liberals de l'estil de Dionisio Ridruejo fins a la Organización Comunista de España. També en l'estat francès, la identitat catalana semblava guanyar cabuda, a mesura que madurava la Cinquena República, en el marc estatal.

Naturalment, per l'independentisme català aquest no era pas un ambient ideal. Desdibuixats els límits nacionals, la propaganda del neonacionalisme espanyol i de l'autonomisme (autonomismes) catalans era abassegadora.

Ha acabat aquesta etapa o simplement es recondueixen les línies a un cantó més proper i més favorable a les identitats estatals (i l'espanyola, en particular)?

Vicent Partal afirmava ahir que l'Espanya del 2008 comença a assemblar-se a la Sèrbia del 1986. Ho xifra en dos arguments paral·lels: la idea de l'hegemonia lingüística (espanyol = serbocroat) i la idea dels privilegis econòmics de la perifèria (Espanya estricta = Sèrbia). El nacionalisme espanyol que vehicula aquest famós Manifiesto de la lengua común, afirma això: que l'espanyol és la llengua comuna de tots els espanyols. Però aquest discurs de "llengua comuna" és realment un passador per "atreure" als catalans que ja ho pensen això (que conscientment són un bon pessic i que, en el comportament lingüístic habitual, són la immensa majoria). En realitat el discurs lingüístic central a Espanya és el que vehicula un recent reportatge de Telemadrid. No els preocupen ja les lleis de política lingüística, sinó el fet que els rètols (alguns rètols) siguin exclusivament en català. Com poden solucionar "aquest problema"? Ho podrien fer amb lleis d'obligatorietat del castellà en la retolació. Però també ho podrien fer a través d'una intensa campanya que faci equivaldre els usuaris del català amb l'enemic. En l'actualitat, els retoladors d'establiments al Principat es trobarien, doncs, ja sota la lupa dels vigilantes de la lengua i, llei en mà, els podrien fer la guitza tan si retolen en castellà, com si retolen en català o si retolen en totes dues llengües o en cap d'elles.

Si la intensitat política a l'estat espanyol creix al voltant de les identitats autòctones (regionals o nacionals), la veritat és que l'oasi identitari virtual en la qual ha viscut bona part de la població podria esberlar-se. O, dit d'una altra manera, les tensions que contínuament s'han viscut a València des de la transició (amb pujades o baixades, amb l'espanyolisme descobert o amb les cobertes regionals respectables, és a dir amb el búnquer amb o sense barraqueta) es traslladarien a aquest "elefant adormit" que és en bona mesura el Principat.

Jaume Marfany, al Bloc de la Cal d'Esplugues, diu quelcom de semblant, que ha arribat un moment on tothom, cadascú, s'ha de definir nacionalment. I la polarització entre la identitat catalana i la identitat espanyola impediria l'estabilitat de les posicions còmodament intermitges.

Crec que en fan un gra massa, tant Partal com Marfany. L'espanyolisme sempre ha fet de la difamació de Catalunya i de la catalanofòbia una peça cabdal de mobilització social. La catalanofòbia també és una eina de lluita entre partits en l'actual sistema polític bipartidista espanyol (PP = poli dolent; PSOE = poli bo). De repressió no ha deixat d'haver-hi en tots aquests anys, com tampoc no han mancat les iniciatives legals i paralegals contra la migrada normalització del català. No han mancat tampoc antics "catalanistes" que han caigut del burro i que, com Sant Pau, han abraçat la causa que abans fustigaven. Potser ara som en una situació quantitativament més polaritzada. Però lluny encara de l'hora de la veritat. Si la gent (la majoria de gent) s'ensuma que totes aquestes trifulques nacionalitàries no són més que maniobres personalistes i partidistes passarà molt i molt. Si la gent veu, en canvi, que hi ha un projecte engrescador al darrera de qualsevol de les entitats nacionals en pugna potser s'hi sumarà. O potser tot continuarà igual, tot canviant irreversiblement: i és que la catalanitat té data de caducitat (dècades? segles?) en l'actual sistema polític i social. I morta la cuca, mort el verí.

Els Jocs Nàutics Atlàntics de Getxo i Sopelana: un exemple esportiu de participació nacional

La jurisprudència internacional indica clarament la llibertat de federacions i comitès esportius pel que fa a la constitució dels equips que participaran en les seves competicions. Malauradament, no són pocs els estats que empren mitjans legals i paralegals per impedir la participació d'equips nacionals dels pobles sotmesos.

Per això crec que paga la pena d'entretindre'ns una mica en els Jocs Nàutics Atlàntics que cada any se celebren en algun punt del litoral atlàntic europeu. Enguany ho fan a Getxo i a Sopelana, a Biscaia (País Basc).

El programa esportiu és prou variat: vela, surf, rem, piragüisme i activitat subaquàtiques. A més, no tan sols participen esportistes atlàntics, sinó que també hi ha una nodrida representació mediterrània.

Hom constata el caràcter obert de les delegacions participants. Repassem-les:
- Escòcia, amb suport oficial de les autoritats escoceses.
- Astúries, amb suport oficial de les autoritats asturianes.
- Bretanya, delegació impulsada pel consorci Nautisme en Finistère.
- País de Gal·les, amb suport oficial de les autoritats turístiques gal·leses.
- Irlanda, amb suport oficial de les autoritats irlandeses.
- Man, amb suport oficial de les autoritats de l'illa.
- Galícia, amb suport oficial de les autoritats gallegues.
- Cornualles, amb suport oficial de les autoritats còrniques.
- Portugal, amb suport oficial de les autoritats portugueses.
- País Basc, amb suport oficial de les autoritats de la Comunitat Autònoma Basca.
- Catalunya, amb suport oficial de la Generalitat de Catalunya.
- Aquitània, amb suport oficial de les autoritats regionals.
- Andorra, amb suport oficial de les autoritats andorranes.
- Canàries, amb suport oficial de les autoritats de la Comunitat Autònoma.
- Bèlgica, amb suport oficial de les autoritats estatals.
- Itàlia, amb suport de l'ens turístic oficial de l'estat italià.
- Alemanya, amb suport de l'ens turístic federal.
- Àustria, amb suport de l'ens turístic federal.
- Normandia, amb suport de l'ens turístic regional.
- Suïssa, amb suport oficial de les autoritats federals.

De totes formes, el grau de suport oficial és divers. En gairebé tots els casos són les federacions esportives corresponents les que tiren del carro. L'interessant és veure la diversitat de participacions quant a l'estatus polític del territori que representen.

Això ens fa recordar que aquests dies es juga a Gällivare (Lapònia) la fase final de la Viva World Cup. Diumenge sabrem els resultats definitius d'aquesta competició futbolística. En l'apartat femení hi ha únicament representades les seleccions de Lapònia i les del Kurdistan del Sud. La competició masculina la lideren els Arameus-Siríacs i l'equip de Padània. Els nostres germans de Provença, de moment, no han guanyat cap partit, i ja únicament resta el match contra els amfitrions!

dijous, 10 de juliol de 2008

La innocència política dels infants

Hi havia una vegada uns nens de 9 o 10 anys que, finalitzat el curs regular, iniciaven a l'escola allò que se'n diu casals d'estiu. Inevitablement, els seus monitors els van dur a fer una volta pel poble, i els encomanaren l'activitat de reflectir allò que havien vist en un mural.

Passats uns dies, van aparèixer per l'escola les autoritats principals d'aquell poble. I dialogaren aquestes autoritats amb els infants, amb aquella condescendència amb la qual les autoritats parlen als governs fins i tot en les més representatives de les democràcies. El mural, però, no va acabar de fer el pes a les autoritats. Allà on el mural denunciava la urbanització de zones de seguretat forestal, les autoritats veien en canvi una oportunitat de netejar la muntanya d'ampolles buides i fer-hi un bonic passeig. Les autoritats, doncs, procediren a interrogar els infants que, en la innocència política de qui no coneix vocabulari polític, començaren a dir. Les autoritats provaven de convèncer-los i arribaren finalment a la conclusió que els infants eren endimoniats. Sens dubte, haurien d'haver estat els monitors els qui els havien menat demagògicament per comptes de, simplement, pedagògicament. La innocència d'alguns dels monitors no havien d'envejar res a la dels infants i, amb netedat de cor, exposaren els seus arguments. Les autoritats se n'anaren, amb posat de respecte per a opinions que no compartien i que consideraven infundades.

No ens diu la nostra història si el principi de llibertat de càtedra regeix en un casal d'estiu. Sí que ens diu que les autoritats, enfurismades, feren un parell de trucades. No podien tolerar que amb els seus diners es fes demagògia. El que sí que ens diu la història és que aquests diners venen de les contribucions que es paguen en el municipi, que les autoritats els gestiones però que no en són les propietàries.

PD. En un moment de la conversa amb la quitxalla, les autoritats se sentiren interpel·lades i afirmaren que en la qüestió de la urbanització ells no tenien res a veure, que era una cosa d'unes autoritats de més amunt (gestionades pel mateix partit). Doncs si no hi tenien res a veure a què fer-se cor agre cada vegada que algú protestava (infant, monitor o vilatà) contra aquella depredació del territori?

dilluns, 7 de juliol de 2008

Tele 5 crida el poble català a boicotejar-la

Com si no hi hagués prou amb signar un manifest que avantposa els "drets de la llengua espanyola" a la lliure elecció lingüística dels catalans al seu propi país, Tele 5 avui ho anunciava solemnement en el seu noticiari. Curiosament, Tele 5 ha pres aquesta iniciativa quan "liderava" les xifres d'audiències a Catalunya. Vorem el mes vinent on paren.

Duffy en llengua gal·lesa

O en llengua càmbrica, hauríem de dir.

Duffy (*Gwynedd, País de Gal·les/Cymru, 23.6.1984) és amb Rockferry (disc publicat el passat mes de març) un nom ja ben conegut arreu del món com a exponent d'allò que encara s'anomena blue-eyed soul. El public gal·lès la va començar a conèixer, però, molt abans, arran de la seva participació en el programa televisiu Wawffactor. Molta gent de fora del País de Gal·les no sap que el seu primer treball d'importància, Aimée Duffy, publicat el 2004, consisteix en tres cançons en llengua gal·lesa: "Dim Dealltwriaeth", "Hedfan Angel" i "Cariad Dwi'n Unig".

Dim Dealltwriaeth:



Hedfan Angel:



Cariad Dwi'n Unig:



Cariad dwi'n unig heno,
a ble wyt ti nawr?
cariad dwi'n unig heno,
ga'i cwrdd a ti wrth y wawr?
Cyffwrdd sydd mor syml
sy'n cadw fi fynd drost y cwmwl,
cyffwrdd sydd mor syml,
sy'n cadw fi fynd.
AROS YMA FWY AROS YMA'N AGOS
AROS WRTHAF I FY NGHARIAD DWI'N CARU TI.
un gusan fach i helpu ni'n mlaen
ar y daith hir o'm blaen.
Cofia fy nghalon pan ti yn bell,
ond plis arosa tan dwi yn well.
Cariad dwi'n unig heno a ble ga'i fynd?
Cariad dwi'n unig heno,
dwi'n methu ti fy ffrind

dissabte, 5 de juliol de 2008

Sal oberta a la nafra



Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui!

Maria Mercè Marçal

300 anys de la caiguda de Tortosa

L'estiu del 1708 el front hispànic entre les forces aliades i les forces de les Dues Corones es troba dins del territori del Principat, per bé que al Regne de València encara resisteixen Alcoi, Dénia i Alacant (que no caurà fins el març del 1709). Mentre a Flandes els aliats obtenen avenços que fan pensar Lluís XIV de cercar-hi la pau, a Catalunya la situació dels aliats és més de resistència i cada cop es confien més en els reclutament autòctons.

Al nord del Principat, forces alemanyes i catalanes sota el comandament d'Enric de Darmstadt i Rafael Nebot aturen les ofensives del duc de Noailles. El front a les comarques centrals (Urgell, Segarra) és relativament estable.

L'acció principal durant l'estiu serà el setge de Tortosa. El duc d'Orleans, amb 32.000 efectius, inicia el setge el 9 de juny. La guarnició tortosina la comanda el comte d'Effern, amb 1.500 soldats aliats, i el veguer Antoni Gil de Frederic, 2.500 soldats locals (entre la Coronela i companyies de Micalets). Calia comptar, a més, amb les operacions de guerrilla contra les forces borbòniques. Aquest hostigament, juntament amb la força artillera defensiva de Tortosa, va posar el setge ben difícil al duc d'Orleans, que va haver de fiar la comesa amb la pròpia capacitat de bombardeig de la plaça. El dies 29 i 30 de juny, els defensors protagonitzen sendes sortides. L'1 de juliol el comandament borbònic va ordenar obrir més trinxera: davant la negativa dels soldats, que temien un nou atac tortosí, diuen les cròniques que van haver de ser els oficials els qui es posessin a la feina.

Quan ja fa un mes dura el setge, el 9 de juliol, els borbònics llencen un assalt general. Els defensors recorren a calderes de pega i betum bullents per fer-los enrera.

Si bé les defenses tortosines resistiren aquest atac, que Orleans pretenia definitiu, era evident el problema d'abastiment (ja patent fins i tot abans de començar el setge). Això, i el fet que hom no podia esperar reforços de Tarragona o de Barcelona, va menar els defensors a una sortida negociada. Les capitulacions se signaren el 15 de juliol. Orleans es comprometia a garantir el pas al camp aliat dels qui ho desitgessin, amb armes i bagatges. Entre els qui marxaren cap a Barcelona hi havia Antoni Gil de Frederic que, poc després, seria nomenat veguer de Barcelona.

Els defensors havien perdut 1.300 homes, i els assetjants uns 3.000 homes. Davant la magnitud d'aquestes pèrdues, el duc d'Orleans renuncià a la idea d'una ràpida ofensiva contra Tarragona.

Aquest cap de setmana, 300 anys després dels moments cabdals del setge borbònic de Tortosa, la Federació Llull organitza a la capital ebretana un encontre commemoratiu, amb l'assistència de representants de Dénia, Palma i Perpinyà.

dijous, 3 de juliol de 2008

La crida a la unitat de Vicent Partal

Quan l'estiu del 2006, França va eliminar Espanya se sentiren els inevitables petards. Hijos de puta, hijos de puta, deia una aficionada: no contra els jugadors espanyols o francesos, sinó contra els petardistes catalans.

Ja m'imagino que molts catalans deien entre dents: fills de puta, fills de puta, etc.

A qui li ha agafat fort és an en Vicent Partal.

Avui llegim el segon editorial sobre el tema.

Però transcendeix per assenyalar un camí: el camí de la unitat.

Però, quina unitat?

Partal suggereix "d'Unió a les CUP". Però no és únicament un suggeriment d'unitat política, sinó també en els altres àmbits.

La qüestió és, quins han de ser els eixos d'aquesta unitat? Al meu personal entendre tres han de ser els eixos:
- reconeixement de la necessitat d'impulsar un àmbit català complet, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per tal de garantir el ple desenvolupament de la nostra llengua i de la nostra cultura.
- respecte al dret d'autodeterminació dels pobles i a les mesures per garantir-ne l'exercici.
- impuls de la identitat catalana com a espai de trobada i d'integració de les diverses comunitats lingüístiques i culturals que viuen en el nostre país.

El redactat podria ser diferent. Pot anar des de la lluita democràtica contra els intents de secessionisme lingüístic i cultura, els intents d'assimilació i d'anorreament per part dels estats espanyol i francès i els intents de marginar la catalanitat en nom de no sé quin post-isme. Fins a dir coses més contundents com: unitat, independència i catalanitat. Naturalment, hi haurà qui trobarà a faltar esments a la promoció dels interessos socials i econòmics de les classes populars, i a la defensa del patrimoni natural. En tot cas, hom pot deixar de la declaració inicial d'unitats aquests principis, però és clar que la unitat no es pot fer mai amb el preu d'ofegar el debat per tal de quedar-nos amb l'opció "no-ideològica" (i que, tinguem-ho clar, sempre anirà en contra de la majoria demogràfica i de la protecció al patrimoni natural, cultural i històric, i en favor del model econòmic vigent). Però, malgrat les diferències, la unitat no hauria de ser un impossible. Malament rai, però, si per unitat nacional o front patriòtic s'entén únicament impulsar un "pacte" de CiU i ERC cap al govern de la Generalitat. Ara com ara, aquest "pacte" sembla impensable. I si es produís, seria una declaració de guerra al PSOE i a l'estat espanyol... La qual cosa ens indica que promoure aquest "pacte", qui pugui, no seria del tot una mala idea...

dimarts, 1 de juliol de 2008

150 anys de la presentació de la teoria de Darwin-Wallace de la selecció natural com a mecanisme adaptatiu en l'evolució biològica

L'any 2009 serà l'Any Darwin. Es commemorarà el 12 de febrer el bicentenari del naixement de Charles Darwin. I el 24 de novembre els 150 anys de la publicació de la primera edició de l'Origen de les espècies. La primera impressió s'esgotà el mateix dia.

Que s'esgotés el mateix dia mostra, a banda de tàctiques editorials, que el debat sobre l'evolució biològica era d'interès per a un públic ampli (ampli, s'entén, malgrat totes les exclusions que el sistema econòmic vigent genera).

I és que l'estiu anterior, el del 1858, la teoria ja s'havia presentat en societat.

La data clau és l'1 de juliol, és a dir avui fa just 150 anys.

Aquell vespre es presentà a la Linnean Society de Londres els treballs d'Alfred Russell Wallace i de Charles R. Darwin. A través d'experiències naturalístiques en els tròpics i sota perspectives teòriques lleugerament diferents, els dos homes havien arribat paral·lelament a conclusions extraordinàriament similars.

De fet, que el jove Wallace tingués la intenció de publicar ja el seu treball teòric, precipità Darwin a posar per escrit allò que prèviament havia comunicat exclusivament a col·legues d'alta volada i prou amplada de mires com Charles Lyell, Jos. D. Hooker o Asa Gray.

Les conferències de l'1 de juliol, conjuntament amb una sèrie de lletres, foren publicades per la revista de la Linnean Society:

Darwin, C. R. and A. R. Wallace. 1858. On the tendency of species to form varieties; and on the perpetuation of varieties and species by natural means of selection. [Read 1 July] Journal of the Proceedings of the Linnean Society of London. Zoology 3: 46-50.

Breuement, Darwin i Wallace ens diuen que no hem de menystindre la variabilitat intraspecífica, és a dir el fet que cada individu o cada subpoblació d'una espècie difereix de l'individu o subpoblació tipus. Aquesta variabilitat calia entendre-la de manera més dinàmica, i no a través de categories excessivament jerarquitzades com ara subespècie, varietat o forma. Avui sabem, des de les primeres dècades del segle XX, que l'origen de la variabilitat són mutacions espontànies produïdes en el procés normal de còpia del material genètic de la generació paterna a la filial. Darwin i Wallace s'ho podien imaginar, però això tampoc no era important per a la seva teoria. L'important era constatar la tendència a aquesta variabilitat i al fet que aquesta variabilitat, si més no en part, era transmesa de la generació anterior a la següent. Les varietats que mostressin característiques adients a l'ambient on es desenvolupa l'espècie, mostraran un èxit reproductiu (longevitat · reproductibilitat) més elevat. Darwin parla de "selecció natural" per analogia a la "selecció artificial". De la mateixa forma que el "cultivador" o "criador" selecciona quines llavors o quins animals reservarà per a la reproducció d'acord amb els criteris que trobi pertinents, la "natura" selecciona les varietats més adaptades al seu ambient.

Després de 150 anys, els textos presentats a la Linnean Society encara serveixen d'excel·lent introducció a la teoria de l'evolució. Avui que no fan res a la tele, paga la pena de llegir-los.

PS. He pujat una traducció al català feta a corre-cuita.