dimarts, 30 de setembre de 2008

Entre la por i l'extorsió

Durant anys l'únic discurs dels "vulgareconomistes" dels nostres dies ha estat blasmar l'intervencionisme estatal. Aquests pundits són hereus dels que qualificaven Richard Nixon del president més socialista que hagués tingut mai els Estats Units. No anaven desencaminats, ja que de socialismes n'hi ha de moltes classes. És a dir hi ha socialismes encaminats a tal o a tal classe. El cas és que els més honestos d'aquests "vulgareconomistes" no han deixat ni un sol dia de llençar filípiques contra el keynesianisme militar de Bush 43. I no diguem ara, que Bush 43 és el principal defensor d'una intervenció potser no exagerada però certament sí cridanera. No podem menysprear el discurs d'aquests "vulgareconomistes", ja que certament si l'opinió públic nord-americana s'oposa a l'operació de rescat de Bush-McCain-Obama és per haver sentit durant anys i panys el discurs del survivalisme econòmic.

No obstant, els "vulgareconomistes" del minarquisme es troben ara que molts antics coaligats abandonen el vaixell i s'apunten a les nocions de Bush i, fins i tot, a les d'Obama sobre la regulació del mercat financer. No són desencertats quan diuen que un dels problemes econòmics és el recurs d'una moneda situada massa enlaire. Però el congressista Ron Paul peca de monetarista quan afirma que el pla Bush 43 ferirà el dòlar de mort.

Els que han abandonat el vaixell insisteixen en el fet que hom no pot defensar postures filosòfiques en l'aire. No els hi falta raó. En el discurs dels "llibertaris" à la Ron Paul, hom parla de "llibertats abstractes", d'"estats abstractes", de "drets abstractes" i d'"intercanvis abstractes". Una visió utòpica, ens diuen els "pragmàtics". I, certament, els mateixos defensors de la "llibertat econòmica" a l'estil de l'escola austríaca cauen en postulats que no compartirien els més purs de l'escola: uns defensen a la pràctica un estat fort i intervencionista en l'exterior (com si l'intervencionisme exterior no comportés un intervencionisme interior), d'altres es pleguen creuats de braços davant les pràctiques monopolístiques (quan, de fet, ells mateixos deien que una màfia i una burocràcia són indistingibles) i d'altres defensen la col·locació de barreres artificials (com ara, les barreres anti-immigració, que Ron Paul subscriu).

Les coses, però, no s'han de veure en l'abstracte, sinó en el concret. I la decisió dels congressistes de rebutjar el Pla Bush-McCain-Obama és ben lògica. Les eleccions són a la cantonada, i els que votin "sí" quedaran més marcats que els que votaren "sí" a la mort de Lluís XVI. És clar que hi ha "no" i "no". Sospitem que no pocs republicans han votat que no al Pla per considerar-lo massa intervencionista: voldrien un rescat educat sense fer qüestions. Justament, d'altres (majoritàriament demòcrates) hauran votat que no per considerar insuficients els controls.

Llegim, però, d'altres opinions sobre la qüestió, situades més enllà dels límits econòmicament correctes. La Naomi Klein ens diu que ara és hora de "resistir la doctrina de xoc de Wall St", és a dir la doctrina de la por i de l'extorsió. La resposta és coneguda: com més resistència a les demandes de les entitats financeres més difícil serà aconseguir prèstecs i més se'n resentirà l'economia productiva i qualsevol consum o inversió una mica ambiciosa esdevindrà inviable. Michael Perelman respondria que acceptar això seria com "recompensar els malfactors pels seus crims" i que els diners es podrien invertir en infrastructures, en serveis sanitaris, en habitatges socials, etc. La contraresposta té un ressò evangèlic: "Vendre el perfum i donar els diners als pobres? Als pobres sempre els tindreu i a mi no pas sempre. Apa, xiquets, una miqueta de perfum, si us plau".

Quedem-nos, però, finalment amb en James K. Galbraith. Galbraith dubta del Pla Bush 43 i suggereix algunes alternatives, menys apressurades i més previsores. El cas és que Galbraith adverteix que res no pot evitar dos problemes: 1) la crisi de l'habitatge i l'efecte col·lateral de la contenció de crèdits; 2) les retallades en la despesa pública d'estats i de corporacions locals, que amenaça de desembocar en una crisi d'infrastructures. Les propostes de Galbraith són nixonianament socialistes i ningú, en l'actual correlació de forces, hi farà cap... de moment.

diumenge, 28 de setembre de 2008

Minuts musicals (6) - La Fera Ferotge (Ovidi Montllor)



Les imatges (canal de vídeo LlunaDePau) es corresponen a l'actuació que el 1975 va fer Ovidi Montllor (*Alcoi, 4.2.1942 - Barcelona, 10.3.1995), acompanyat de Toti Soler (*Vilassar, 7.6.1949), a Prats de Lluçanès, concretament a la interpretació de La fera ferotge (lletra i música d'Ovidi).

dissabte, 27 de setembre de 2008

Concurs de fotografia Magdalena-2008



Sempre arribo tard a les coses i enguany no m'he pogut presentar al concurs de fotografia de les Festes de Santa Magdalena d'Esplugues. Tampoc no cal fer-s'hi mala sang, ja que la foto que volia presentar no hauria guanyat mai dels mais. El joc de llums i ombres es desastrós. A més, què vol dir aquesta soca? Que potser no volem el progrés i no som conscients de com són de necessàries les obres d'ampliació de l'Avinguda dels Països Catalans? Que potser no volem el Monorail que comunicarà els nostres barris a una velocitat de vertígen?

divendres, 26 de setembre de 2008

L'Estatut i el Finançament (article 204)

ARTICLE 204. L'AGÈNCIA TRIBUTÀRIA DE CATALUNYA

1. La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els tributs propis de la Generalitat de Catalunya, i també, per delegació de l'Estat, dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, corresponen a l'Agència Tributària de Catalunya.

2. La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels altres impostos de l'Estat recaptats a Catalunya corresponen a l'Administració tributària de l'Estat, sens perjudici de la delegació que la Generalitat en pugui rebre ni de la col·laboració que es pugui establir especialment quan ho exigeixi la naturalesa del tribut. Per a desplegar el que determina el paràgraf anterior, s'ha de constituir, en el termini de dos anys, un consorci, o un ens equivalent, amb participació paritària de l'Agència Estatal d'Administració Tributària i de l'Agència Tributària de Catalunya. El Consorci es pot transformar en l'Administració tributària a Catalunya.

3. Les dues Administracions Tributàries han d'establir els mecanismes necessaris per a permetre la presentació i la recepció a les oficines respectives de les declaracions i la resta de documentació amb transcendència tributària que hagin de produir efectes davant l'altra administració, amb vista a facilitar el compliment de les obligacions tributàries dels contribuents. La Generalitat participa, en la forma que es determini, en els ens o organismes tributaris de l'Estat responsables de la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels tributs estatals cedits parcialment.

4. L'Agència Tributària de Catalunya s'ha de crear per llei del Parlament i disposa de plena capacitat i atribucions per a l'organització i l'exercici de les funcions a què fa referència l'apartat 1.

5. L'Agència Tributària de Catalunya pot exercir per delegació dels municipis les funcions de gestió tributària amb relació als tributs locals.

---
A diferència d'altres òrgans previstos per l'Estatut del 2006, l'Agència Tributàri de Catalunya ja funciona. De fet, arrencà la seva activitat l'1 de gener del 2008, arran de l'Ordre ECF/496/2007, de 21 de desembre.

No cal dir que el principal protagonisme continua en mans de la Agencia Tributaria del govern espanyol. No s'ha complert la creació del Consorci previst a 204.2. La idea de la simplificació en una única Administració Tributària de Catalunya sembla llunyana en el temps (i l'Estatut només la contempla com a possibilitat).

---
---
D'aquesta mateixa sèrie: 201, 202, 203.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Bremer-Bickle-Hinckley (2)

Paul Schrader crea Travis Bickle bàsicament a partir d'Arthur Bremer, però Bickle és una influència menys segura per a John Hinckley Jr. Bremer i Bickle tenen orígens socials semblants, però la família de Hinkcley no pertany a allò que a Amèrica s'entén per "working class".

Arthur Bremer havia nascut el 21 d'agost del 1950 a Milwaukee, Wisconsin. El seu pare era camioner i la mare era cambrera.

Travis Bickle també devia néixer el 1950. Però, a diferència de Bremer, Bickle té un passat més dens. Al capdavall, Bremer es gradua el 1969 i assoleix els seus minuts de fama en la campanya de 1972, mentre que Bickle l'assoleix en la campanya (fictícia) de 1976. Així Bickle ha tingut quatre anys més que Bremer per adquirir un passat. L'ambigüitat de Bickle supera possiblement les intencions de Schrader. Hom pot dubtar del passat relatat de Bickle. Bickle ens diu que ha servit a Vietnam, i no tenim raons per dubtar de la seva paraula. Però Bickle, als seus pares, possiblement d'un origen i situació similars als de Bremer, els diu que ara treballa pels serveis secrets. I sabem que això darrer no és veritat. Però quina és la veritat en la ment (en els estats mentals successius) de Bickle?

Hinkcley s'aparta d'aquest esquema. Neix el 29 de maig del 1955. Cinc anys de diferència en aquesta època de la història nord-americana són molts anys. Ni que sigui pel fet que els nascuts el 1950 tenen el Vietnam de ple (per bé que Bremer no fou cridat a files) i els del 1955 hi queden fora. És cert que Hinckley neix a Ardmore (Oklahoma), però creixerà a a Dallas (Texas). Prové de família petroliera (Hinckley Oil) i quan els pares se'n van a Colorado, ell resta a Texas, matriculat des de 1972 a la Texas Tech University.

Altres posts de la sèrie: 1.

dissabte, 20 de setembre de 2008

El tensiòmetre imperialista (080920 - Eritrea-Djibouti)

Des de fa uns mesos les tensions frontereres entre els estats de Djibouti i Eritrea han escalat, amb enfrontaments des d'abril que culminaren en desenes de soldats morts dels dos exèrcits durant el mes de juny. Les Nacions Unides ja s'hi han desplegat per la frontera i abans d'ahir presentaven un report de la situació.

El casus belli entre Eritrea i Djibouti és la regió de Doumeria. La frontera no es troba ben demarcada i, en tot cas, és hereva de les fronteres colonials entre la Somàlia Francesa (o Territoris dels Afars i Isses) i de l'Eritrea italiana. La població de Djibouti és integrada pels afars i pels somalís (isses). L'Eritrea oriental és fonamentalment habitada per afars. En un cantó i l'altre de la frontera es parla la mateixa llengua i els costums són similars (religió musulmana sunní, etc.). A Djibouti les llengües oficials són el francès i l'àrab i a Eritrea ho és el tigrinya. De fet, el nacionalisme tigrinya és la base del nacionalisme eritreu, oposat a la pertinença a un estat etíop, i que culmina amb la independència d'Eritrea el 1993. Per l'època que Eritrea s'independitzava d'Etiòpia, l'estat somalí ja havia col·lapsat. La frontera oriental de Djibouti és amb Somaliland, un estat hereu de l'antiga Somàlia britànica que, tot i independent de facto, no té cap reconeixement internacional oficial. Per acabar d'emmarcar la situació cal recordar que el Grup del Mitjà Oriental per al Desenvolupament Saudí impulsa una autèntica obra descomunal amb la construcció d'un pont entre Aden, al Iemen, i Djibouti. Iemen, Djibouti i Eritrea constitueixen àrees potencials d'inversió per als capitals de l'Aràbia Saudita. Eritrea, naturalment, va sortir de la guerra d'independència amb un exèrcit ben armat i ensinistrat. És aquesta força la que va permetre en certa mesura sostindre al Front Oriental contra el govern sudanès (cal recordar, a més, que les fronteres entre Sudan i Eritrea, hereves de les fronteres colonials anglo-italianes són encara disputades). Eritrea també va entrar en conflictes armats amb el Iemen per la possessió de les illes Hanish a mitjans dels anys 1990. L'Exèrcit de Djibouti s'ha enfortit considerablement en els darrers anys.

En tot aquest el govern d'Eritrea es troba ben aïllat. Les relacions d'Occident amb el govern sudanès s'han deteriorat per la qüestió de Darfur, però no fins al punt desitjable des del punt de mira eritreu. Etiòpia, d'altra banda, arran de l'entrada en territori de l'estat somalí es presenta internacionalment com un membre (cristià) de l'aliança internacional contra el terrorisme. Iemen i Djibouti tenen el suport tàcit d'Aràbia Saudita. A diferència de Djibouti o Somàlia, a Eritrea la població es reparteix meitat i meitat entre el credo musulmà sunní i el cristià ortodox. El nacionalisme eritreu sempre ha recalcat la convivència entre les dues religions. Amb la independència l'Església d'Eritrea es va separar de la d'Etiòpia (de forma que en l'actualitat el cristianisme copte es troba dividit entre l'Església Egípica, l'Etíop i l'Eritrea). Donada la mentalitat que corre entre els "serveis de política exterior" de tots aquests països, és evident de la desestabilització religiosa d'Eritrea resulta extraordinàriament temptadora. No obstant això, les tensions entre les regions afars d'Eritrea i les regions de majoria tigré i tigrinya podrien jugar un paper encara més destacat que les tensions religioses. Cal recalcar que si bé hi ha i hi han hagut formacions polítiques opositores afars tant en territori djiboutià, com etíop i eritreu, també hi ha implicació afar entre els governs d'aquests tres estats.

De mentres, les Nacions Unides s'han decantat de forma tàcita per Djibouti i han acusat Eritrea de manca de col·laboració. Cal no oblidar les informacions repetides per Etiòpia i els seus aliats occidentals sobre l'auxili que els eritreus haurien prestat a grups "insurgents" de Somàlia. D'aquí a situar Eritrea en la llista dels "rogue states" hi ha un pas molt fi. Recordem, de passada, que Djibouti té una de les guarnicions franceses més nodrides fora de territori francès.

El control estratègic de l'estret de Bab el Mandel (sobre el qual s'hauria de construir el pont) és al rerafons dels posicionaments internacionals sobre aquest conflicte. No cal dir la importància d'aquesta ruta marítima que comunica la Conca Mediterrània amb l'Oceà Índic (producció petroliera dels països àrabs i perses, exportacions d'Índia, sud-est asiàtic i Xina, etc.). Un conflicte obert entre Djibouti i Eritrea seria qualsevol cosa menys un conflicte local. Encara que la sang vessada, de moment, és la dels soldats afars i d'altres nacions vestits amb l'uniforme de dos estats que, en darrer terme, no són més que el producte dels repartiments territorials de francesos i italians.

divendres, 19 de setembre de 2008

Les funcions de la islamofòbia i de la islamofília

És ben coneguda la preocupació de la majoria de moviments islamistes per la indumentària i per l'esteticisme de barbes i cabells. Malauradament no hi ha la mateixa preocupació per salvaguardar els preceptes religiosos en un àmbit com és la limitació de la usura: aparentment les paraules divines i profètiques, inamovibles en algunes qüestions, fluctuen d'acord amb els tipus d'interès en d'altres. L'islamisme és, doncs, fonamentalment, una eina de control social: la fraternitat religiosa és l'excusa per mantenir incòlumes les estructures socials presents, fetes les degudes deduccions per al manteniment dels nous sacerdots de la puresa. Vist d'aquesta forma, l'excepcionalisme islàmic queda anul·lat: totes les altres religions i formes de pensament fan (o proven de fer) el mateix. És simptomàtic en aquest sentit els casos d'enveja de fàtua que senten els cristians quan afirmen: "què fàcil ho tenen els provocadors per insultar el cristianisme, mentre no gosen dir res de l'islamisme. Si els cristians reaccionéssim igual que els musulmans, ja veuríem si serien tant valents". Francament, esperem que aquesta enveja de fàtua es quedi en paraules. Més que res perquè els usuaris del Metro de Barcelona ja tenim prou amb l'amenaça islamista. Una amenaça que, ens expliquen cínicament els islamistes indostànics del TTP, és un càstig per la participació zapaterista en l'aventura opiàcia d'Afganistan. Hi ha dues opcions: retirar les tropes espanyoles d'Afganistan o retirar els indostànics de Barcelona. O fer les dues coses. O reflexionar sobre els atemptats quotidians, no necessàriament islàmics, que pateixen els barcelonins de dia en dia.

El paràgraf anterior segurament entraria en la categoria "d'islamòfob, cristianòfob i anti-semita" que gasten els ulemes d'una altra religió, més propera i més nombrosa, i que en l'actualitat és credo oficial.

No obstant això, hi ha dues menes d'islamofòbia:
- la islamofòbia que resulta d'una fòbia a les religions.
- la islamofòbia que és un instrument polític i que consisteix en la propagació de l'odi contra grups de persones i de pobles que són considerats (i que, generalment, ells mateixos se'n consideren) musulmans.

Aquesta segona islamofòbia poc o gens té a veure amb la religió, de la mateixa forma que l'antisemitisme dels conservadors i nacional-socialistes de la primera meitat del segle XX tenia molt poc a veure amb la religió. El paral·lelisme és apte en certa forma, ja que hereus ideològics d'aquell antisemitisme dels contubernios judeo-masónicos es proclamen ara enemics d'una suposada islamofília. Malgrat la suposada adhesió a Israel que gasten aquests neo-conservadors reciclats, és evident el subtext que escriuen: "ara hi ha una potent minoria musulmana a Europa, i això constitueix una feblesa. Tots sabem les febleses d'Europa quan hi havia una potent minoria jueva i com la seva eliminació/expulsió, a mitjans del segle XX, va resoldre els problemes: des del 1945 no hi ha hagut cap guerra mundial. Potser caldrà recuperar mesures semblants per a la minoria musulmana". Tanmateix, aquesta minoria musulmana ha estat fruït de les calculades polítiques migratòries dels estats europeus. Unes polítiques migratòries que, malgrat celebrar la diversitat, no oculten que el seu interès màxim constitueix en disciplinar la classe treballadora autòctona i en treure profit polític de les friccions inter-ètniques que en resultin. La llur consigna és diàfana: pau entre classes, guerra entre pobles.

Si quan l'acusació d'islamofòbia recau en el primer grup, la nostra resposta és: "sí, sóc islamòfob, i què?", els respectables islamòfobs del segon grup neguen l'acusació i en fan befa. Diuen, efectivament, que ells no odien pas a tots els musulmans, únicament als fanàtics (entenent per fanàtic, aquell que no combrega amb el seu programa imperial, ja que si compagina el fuetejament de dones amb unes bones pràctiques comercials i d'austeritat en la despesa pública no-militar se'l considera immediatament 'islamista moderat'). Aquesta és la mateixa resposta que gasten els nostres catalanòfobs, que ens diuen i perjuren que no tenen res en contra dels catalanets bons.

Però en definitiva la islamofòbia de la "dreta" neoconservadora no és una finalitat en ella mateixa. És un instrument de connexió amb les "masses". Si anessin despullats amb el seu programa econòmic, les dites masses els rebrien a garrotades (i més ara). I com que són "neo", no poden presentar-se com a defensors de valors familiars i tradicionals tal com fan els "paleoconservadors". Únicament els queda agitar la guerra cultural contra els progres i l'odi contra els mateixos extra-europeus que ells han importat, contractat i allotjat. Però neoprogres i neocons, en comanditat i alternança, han convertit Europa en un paradís de la "diversitat" i de la trencadissa post-keynesiana. La partida fa temps que quedà en taules.

Altres posts:

- Antisemitisme, anticamitisme i jafetisme (25/7/2006).

- La dreta europea dividida entre la judeofília i la islamofília (15/12/2006).

dijous, 18 de setembre de 2008

Potències de 10: entre l'AIG i la Crisi

La premsa oficial valora èticament l'acció d'Enric Duran de demanar préstecs a entitats financeres sense pensar a retornar-los. Parlem d'uns 490.000 euros, dedicats a sufragar diverses iniciatives populars.

La premsa, en canvi, gairebé no valora que la Reserva Federal Americana "injecti" 85 mil milions de dòlars a l'asseguradora AIG.

Únicament si més de 100.000 de les persones que van llegir la versió en paper de la publicació aperiòdica "Crisi" (tirada de 200.000 exemplars) fessin el que ha fet Enric Duran podrien pujar a la xifra "injectada".

És lleig comparar. Like Hyperion to a satyr. El que no ens diuen és qui sufraga les ales d'aquest Hiperió que amenaçada d'estavellar-se a la Faetó... El diari "Crisi" ofereix algunes pistes sobre el significat de la financialització de l'economia mundial. Algunes, només. La premsa oficial deplora aquests diners (els de Duran), amb els quals l'Enric Duran s'hauria pogut comprar un piset de 4 cambres i 98 m2 per la zona d'Aribau. El diners d'AIG, tant se val, que són per una bona causa. Fins i tot hi ha zombies keynesians que les celebren, aquestes nacionalitzacions.

dilluns, 15 de setembre de 2008

L'Estatut i el Finançament (article 203)

El tercer article de finançament de l'Estatut exposa quines són les competències de la Generalitat en matèria financera. Aquestes competències són certament limitades degut al fet que l'Estat té àmplies competències legislatives en matèria d'Hisendes Públiques, incloses les Hisendes autonòmiques i les Hisendes Locals. El que declara l'article són les úniques competències que pot declarar, doncs. Així s'assum la capacitat normativa respecte els tributs propis i, sobretot, respecte els tributs estatals cedits a Catalunya, així com la gestió, recaptació, liquidació i inspecció. Des de l'1 de gener d'enguany d'aquestes tasques s'encarrega l'Agència Tributària de Catalunya.

El punt 6 de l'article declara els principis normatius (equitat i eficiència) i enumera els objectius de l'exercici d'aquestes competències financeres:
- cohesió i benestar socials.
- progrés econòmic.
- sostenibilitat mediambiental.

---
ARTICLE 203. COMPETÈNCIES FINANCERES

1. La Generalitat té capacitat per a determinar el volum i la composició dels seus ingressos en l'àmbit de les seves competències financeres, i també per a fixar l'afectació dels seus recursos a les finalitats de despesa que decideixi lliurement.

2. La Generalitat participa en el rendiment dels tributs estatals cedits a Catalunya. A aquest efecte, aquests tributs tenen la consideració següent:

a. Tributs cedits totalment, que són aquells respecte als quals corresponen a la Generalitat la totalitat dels rendiments i la capacitat normativa.

b. Tributs cedits parcialment, que són aquells respecte als quals corresponen a la Generalitat una part dels rendiments i, si s'escau, la capacitat normativa.

3. En el marc de les competències de l'Estat i de la Unió Europea, l'exercici de la capacitat normativa a què fa referència l'apartat 2 inclou la participació en la fixació del tipus impositiu, les exempcions, les reduccions i les bonificacions sobre la base imposable i les deduccions sobre la quota.

4. Corresponen a la Generalitat la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels tributs estatals cedits totalment, i també aquestes funcions, en la mesura en què s'atribueixin, respecte als cedits parcialment, d'acord amb el que estableix l'article 204.

5. La Generalitat té competència per a establir, mitjançant una llei del Parlament, els seus tributs propis, sobre els quals té capacitat normativa.

6. L'exercici de la capacitat normativa en l'àmbit tributari, per part de la Generalitat, es basa en els principis d'equitat i d'eficiència. En la seva actuació tributària, la Generalitat promou la cohesió i el benestar socials, el progrés econòmic i la sostenibilitat mediambiental.

---
D'aquesta mateixa sèrie: 201, 202.

diumenge, 14 de setembre de 2008

Minuts musicals (5) - Luna Rossa (Banda Bassotti)



El 12 de desembre del 1969 una bomba explotà en la seu de la Banca Nazionale dell'Agricoltora a la Piazza Fontana de Milà, amb el resultat de 16 morts i 88 ferits. Les forces policials responsabilitzaren un grup anarquista i un dels detinguts, el ferroviari Giuseppe Pinelli va morir sota custòdia policial. Amb el temps es va evidenciar que l'atemptat de la Piazza Fontana havia estat obra de grups parapolicials. El 1971 Claudio Bernieri escrigué la lletra i la música de Luna Rossa, que el 1995 versionà la Banda Bassotti en el disc Avanzo di cantiere. Les imatges (canal de video Eskape1987) mostren la interpretació feta al Derrame Rock 10, celebrat a Pravia (Astúries) el juliol del 2005.

El tensiòmetre imperialista (080914 - Crimea)

La Guerra de Crimea (1854-1856) va enfrontar, d'una banda, l'Imperi Britànic, l'Imperi Francès, l'Imperi Otomà i el Regne de Sardenya-Piemont contra l'Imperi Rus. Els senyors conservadors dels nostres dies no solen repassar aquesta guerra, ja que deuen considerar l'aliança d'Anglaterra i França amb Turquia com quelcom d'anti-natural (Turquia era, al capdavall, la seu del "Califat Mundial"). Aquesta guerra es va fer per tal de conservar Crimea sota l'Imperi Otomà i es va vendre a Occident com una guerra anti-imperialista, ja que es tractava de defensar el feble (els otomans) contra el poderós (l'expansionisme rus). No cal dir que la premsa russa reaccionària va carregar les tintes amb l'aliança entre les monarquies "post-cristianes" d'occident i la Sublim Porta. A efectes pràctics, el que defensaven francesos i anglesos era un Imperi Otomà com a "espai obert" a la concurrència imperialista: l'alternativa era veure l'Imperi Otomà mig annexionat a Rússia i convertit en un "espai tancat".

En els darrers dies s'han creuat (des)informacions al voltant de Crimea. Des de l'agència Interfax, se'ns fa saber que les autoritats russes no tenen cap aspiració envers Crimea i que respecten i valoren la integritat territorial d'Ucraïna.

Aclarirem, per si cal, que Crimea, finalment, fou incorporada a l'Imperi Rus, tornat després Unió Soviètica. En l'organització federal de la Unió Soviètica Rússia i Ucraïna foren repúbliques diferenciades. I, en temps de Kruscev, per celebrar el 300 aniversari de la unió entre Rússia i Ucraïna, hom va reassignar Crimea a Ucraïna. Des de llavors Crimea fou l'única república autònoma d'Ucraïna, i així continuà quan l'URSS es va dissoldre i Ucraïna (membre fundacional de les Nacions Unides) esdevingué un estat sobirà i independent a tots els efectes.

La premsa occidental té una idea molt clara d'Ucraïna. Es tracta d'un país ambivalent. A l'oest tindríem les regions més rosses i més ucraïneses (amb l'extrem de la Rutènia Subcarpàtica), que més simpatitzarien amb l'Occident i amb les idees del Territori Entre-Mars (de la Bàltica a la Mar Negra) d'un cert nacionalisme polonès. A l'est tindríem les regions més cossaques i més russes (ja no s'estila dir-ne més asiàtiques), terres de miners i d'indústria pesada, que més simpatitzarien amb Rússia. Aquest esquema dualista es manifestaria en la identitat nacional, en la llengua habitual, en les preferències per un pol imperialista o per l'altre, etc., etc., etc. La cosa, no cal dir-ho, és més complexa.

En l'esquema dual d'Ucraïna, Crimea queda fora. Queda fora geogràficament (com a península), políticament (com a república autònoma) i etnogràficament. El substrat de Crimea són les poblacions pre-eslaves (gòtiques i, sobretot, tàrtares), i la població eslava ha incorporat també en certa manera un cert esperit de particularisme territorial. Certament, l'autonomia de la qual gaudeix Crimea dins d'Ucraïna és més gran que la que gaudeixen les seves homòlogues de la Federació Russa.

Les informacions que apareixen a la premsa mundial sobre l'estatus de Crimea s'han d'interpretar més en clau de relacions Rússia-OTAN que no pas en clau crimeana. Els hereus dels Aberdeen i dels Napoleó III volen fer front al tsar-Putin tot defensant Ucraïna. Els més putinistes que en Putin juguen a posar una espasa damunt de Kiiv per tal que Ucraïna no s'associï tant amb l'OTAN o la Unió Europea. Que la cosa vagi a més dependrà de la valoració de costos-beneficis d'una aventura bèl·lica. Si considerem que els costos d'un xoc entre potències nuclears són potencialment elevadíssims, certamnet que no hi haurà soroll de sabres a menys que els beneficis potencials siguin igualment elevats... Els comptes no surten i el tensiòmetre continua en la part baixa...

dissabte, 13 de setembre de 2008

El curs polític 2008-2009

Arrenca un nou curs polític. Damunt la taula apareix la paraula crisi. La crisi econòmica, en general, encara s'ha notat poc en forma de crisi social, però la situació podria certament agreujar-se des d'aquest punt de mira en el decurs d'aquest any. En l'aspecte polític hi ha crisi en la construcció europea, i hi ha també una crisi dels estatuts 2.0. Els estatuts 2.0, per molt previsible que fos el seu fracàs, han de decebre per força quan hom constata la impossibilitat de ser aplicats en matèria de finançament públic. Cal dir que la decepció conjunturalment es fa més gran perquè amb un govern espanyol reforçat (l'oposició del PP va queda certament tocada arran de les darreres eleccions) menys joc hi ha per a la negociació. En aquest escenari sovintegen les crides a la unitat. Cal distingir-ne dos grups:
- les unitats front el govern espanyol, posen l'accent en una entesa "tetrapartita" (o, fins i tot, inclusiva envers el PP) i en un gran bloc de la societat civil catalana. Aquesta unitat, tàcitament, lliura la direcció al sector catalanista del PSC.
- les unitats front els partits polítics espanyols amb responsabilitats de govern a casa nostra (el PSOE i el PP). Certament els defensors d'aquesta estratègia es troben en minoria en les instàncies dels partits polítics parlamentaris (ERC i ICV, per no parlar de les altres forces parlamentàries d'esquerres, sumides en una crisi permanent) i les diferents instàncies sindicals, socials, etc., de caire majoritari (molt ben controlades políticament pel PSOE).

Si sovintegen les crides a la unitat, però, és possiblement per fer-se passar un cert sentit de culpabilitat... i tot seguit continuar a la feina cadascú per la seva banda. Tampoc no és mala cosa en una situació de manca d'idees i de projectes que hi hagi una certa multiplicitat. Qui sap si de la diversitat en sortirà quelcom de bo. Ara bé, això cal dir-ho fluixet, ja que si ens senten la fragmentació encara serà més gran.

De mentres, caldrà posar l'accent en aquelles reivindicacions que menys poden ser assumides per les sucursals espanyoles i franceses. Altrament, l'assimilació política avançarà i com més avanci menys força hi haurà després per contrarestar el recrudiment de l'ofensiva econòmica i social que anuncien els portant-veus patronals i estatals de la crisi.

divendres, 12 de setembre de 2008

El tensiòmetre imperialista (080912 - l'Eix Chávez-Morales)

Alguns comentaristes havien assenyalat que els Estats Units, en haver de prioritzar les seves campanyes a l'Àsia Sud-Oriental (bàsicament, Irac i Afganistan) han hagut de deixar de banda l'Amèrica Llatina, i que això ha estat el factor que ha possibilitat l'ascens de tota una sèrie de governs nacionalistes. Certament, però, hi ha d'altres factors. De manera clara Brasil mostra un rearrenglerament de la classe dirigent, que no oculta (via Lula o via Petrobras) que aspira a un lloc en la primera filera del capitalisme global. No hi ha tantes diferències entre aquestes aspiracions i les que mostren tota una altra sèrie de governs, i que tampoc no cal entrar a valorar ara mateix.

En tot cas sí és interessant de constatar com puja la temperatura entre les relacions dels Estats Units, d'una banda, i de Veneçuela i Bolívia de l'altra. Fa una setmana, Daniel Ortega, de Nicaragua, anunciava el reconeixement de les independències d'Abkhàsia i Ossètia del Sud, en un clar desafiament als Estats Units. Ara, Bolívia i Veneçuela han expulsat els seus respectius ambaixadors nord-americans, mentre els Estats Units responen amb l'anunci de l'expulsió de l'ambaixador veneçolà a Washington.

La clau de la darrera crisi es troba a Bolívia. La posició d'Evo Morales s'ha afeblit. D'una banda el govern ha perdut suport entre els sectors, bé perquè s'hi han desil·lusionat bé perquè hagin passat a les organitzacions que es limiten a donar un suport crític al govern. De l'altra, l'oposició de dretes ha ampliat la seva base no tan sols a Santa Cruz i sinó a l'est de Bolívia en general. A uns i altres, doncs, els interessa reforçar la imatge d'un enfrontament entre territoris, per tal de blindar una adhesió patriòtica el més àmplia possible.

Des dels Estats Units ja sabem quina és la política que solen aconsellar els assessors en aquests casos. Tot ho ventilen amb referències al caràcter "indígena" de l'oest i el caràcter "crioll" de l'est, amb totes les conseqüències que se'n derivarien quant a la laboriositat dels darrers i el caciquisme irremeiable dels primers. No cal dir que Morales ha utilitzat abusivament el fet que l'actual ambaixador nord-americà a Bolívia hagués estat diplomàtic a Iugoslàvia el 1991. En insistir en la valoració territorial de conflicte (per comptes de la valoració de classe), Evo Morales vol aconseguir adhesions fermes a l'oest però així arrisca realment que a Santa Cruz hom passi del federalisme al confederalisme, i del confederalisme a l'independentisme. Al capdavall, la configuració política de Perú-Bolívia-Paraguai, heretada en part de les divisions colonials, no quedà del tot afermada fins el 1935 i no hi ha res escrit sobre possibles reconfiguracions. Ara bé, la dreta cruceña no pensa pas en això i més aviat vol fer servir Santa Cruz de trampolí per recuperar el poder a tota Bolívia.

En aquest cas, i a hores d'ara, la participació oficial nord-americana a Amèrica Llatina és força inferior a la d'altres èpoques. Tampoc no li calen grans esforços per desestabilitzar uns projectes polítics que arriben al poder amb un programa adreçat a un públic electoral i que després l'exerceixen d'acord amb el públic mesocràtic que pot garantir el funcionament de la burocràcia estatal. La qüestió és saber quina seria la reacció dels Estats Units si Amèrica Llatina fos una arena més clara d'expansió dels interessos econòmics xinesos o, fins i tot, russos. Potser llavors els fantasmes dels colps militars que advoca ara Chávez es faran realitat. I és que continuar l'adhesió a Perones i Velascos Alvarados com a substituts de l'acció popular revolucionària té el seu preu.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Bremer-Bickle-Hinckley (1)

Diuen que la natura imita l'art. Per això quan John Hinckley Jr. va provar d'assassinar el president Ronald Reagan, la premsa va investigar l'obsessió prèvia de Hinckley per Jodie Foster i per Taxi Driver. John Hinkcley Jr. s'hauria inspirat en l'atemptat que en aquest film Travis Bickley assaja contra el senador Palantine. El guionista de Taxi Driver, Paul Schrader s'havia inspirat, però, en un altre assassí real: Arthur Bremer. Bremer perpetrà un atemptat contra el candidat presidencial George Wallace, que quedà greument ferit. El nom de Bickle té la mateixa inicial que el de Bremer. El nom de Hinckley comparteix el grup consonàntic "ckl" de Bickle. En el primer cas, la ment de Schrader transformava el cas real en el cas fictici. En el segon cas, la ment de Hinckley s'identificava amb Bickley per molts motius, però la sonoritat del cognom, inconscientmet, potser ho enfortia tot una mica.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Minuts musicals (4) - Sempre més (Brams)



Sempre més és el títol d'aquesta cançó i de l'últim disc de Brams (1990-2005). En el vídeo (canal Darmagon) veiem la interpretació que van fer en el programa televisiu El Club.

divendres, 5 de setembre de 2008

El tensiòmetre imperalista (080905, mapes de reconeixement internacional)

Vegem primer el mapa actualitzat del reconeixement internacional d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia:


En color blau tenim els estats que han fet el reconeixement (Rússia i Nicaragua) i en vermell els qui han repudiat aquest reconeixement

Aquest mapa mostra el fet que Rússia vol refer una mica els seus contactes internacionals en el Tercer Món. Veneçuela també ha declarat el seu suport al reconeixement dels dos estats caucàsics. El "no" se centra en els Estats Units i els seus aliats de la Unió Europea i d'altres nacions de l'anglosfera.

---
El següent mapa mostra els estats que reconeixen Kosovo:



A grans trets assenyala els estats amb més vincles amb els Estats Units.

---
El tercer mapa mostra els estats que reconeixen la República Àrab Saharaui Democràtica:



En color blau fosc veiem els estat amb plenes relacions diplomàtica, i en blau més fluixes els que es limiten al reconeixement. Els 43 estats són bàsicament estats d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia que durant els anys 1970 i 1980 sostenien governs "anti-imperialistes".

---
El quart mapa mostra els estats que reconeixen la República de Xina per comptes de la República Popular Xinesa.



En la majoria de casos les relacions es mantenen per la forta influència de Taiwan en els bescanvis comercials. Sigui com sigui, tots aquests estats es troben en el punt de mira de Beijing.

dijous, 4 de setembre de 2008

Perplexitats

Fa 34 anys, que Josep Vicent Marquès ja ho anunciava a País perplex (1974). I això que llavors ningú no s'ho pensava del tot, la perplexitat que havia de caure. I la que cau. Perquè, segons l'anuari de l'IEC, la població catalana viu en un estat de perplexitat. Hom dirà que Marquès i l'IEC es refereixen a dos àmbits geogràfics diferents (el País Valencià i el Principat), a dues èpoques diferents (el pre-post-franquisme i el post-post-franquisme) i a dues perplexitats diferents (la perplexitat de país o identitària i la perplexitat absoluta o oceànica).

Acudim als diccionaris.

Fabra: "Perplex - Dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc. decantar-se".

Certament, la perplexitat enunciada per Marquès és més fabriana que l'anunciada per l'IEC. Si més no, el 1974, ni que sigui a jutjar per les cartes als diaris, hi havia parts, partits, etc., pels quals decantar-se. Ara ni això. La perplexitat post-moderna dubta, sense més.

L'Alcover-Moll:

PERPLEX, -EXA
|| 1. adj. Indecís, dubtós sobre el que cal fer; cast. perplejo. En Perot restà tot perplex, Riba Perot 54.
|| 2. ant., m. Perplexitat, embolic, cas dificultós. Estaua en gran duptes e perplex què faria, Vida Coet. Los fets eren venguts a tant perill e perplex que io creguí hora fou aquesta ciutat e tot lo regne perís en un jorn, doc. a. 1450 (BSAL, ix, 124). De què... sta vuy la vila ab gran perplex y ab grandíssim perill, doc. a. 1518 (arx. mun. d'Igualada).
Fon.: pəɾpléks (Barc.); peɾpléks (Val.); pəɾpléʦ (Palma).
Var. form.: perpleix (Proc. Olives 1279; Spill 64); perplexo (Lacavalleria Gazoph.); perplexe (Víct. Cat., Ombr. 61).
Etim.: pres del llatí perplexu, ‘embolicat’.

PERPLEXITAT f.
Qualitat o estat de perplex; cast. perplejidad. Estam en gran perplexitat, doc. a. 1310 (Miret Templers 379). Tots los del dit consell estaven en perplexitat e dubtosos, Pere IV, Cròn. 120. Aquesta perplexitat no em deixa dormir, López-Picó Lleures 166.
Fon.: pəɾpləksitát (Barc.); peɾpleksitát (Val.); pəɾpləʦiðát (Palma).
Etim.: pres del llatí perplexĭtāte, ‘embolic’.

Comencem a lligar caps. La perplexitat és un embolic, sense més. Ganes de fer servir un cultisme que, d'altra banda, la llengua catalana arossega des de fa set segles.

La pista definitiva la trobem en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

perplex -a
adj. [LC] Dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se. Les seves declaracions han deixat perplexa la població.

Guaiteu l'exemple! Qui és el que perplexa la població? Qui l'atemoreix amb la pèrdua de feina o amb una agressió feixista? Qui en fa befa quan aixeca el cap de terra? Perplexitat, diuen. Embolica que fa fort!

dimecres, 3 de setembre de 2008

Unes declaracions de Dennis McShane sobre el dret a dir dels estats

"On est d'accord que les peuples baltes ont le droit à leur pays, les georgians aussi ont le droit à leur pays, l'Espagne ont le droit à dire que les catalans et le Pays Basque restent partie de l'Espagne jusqu'au moment que les peuples là decident entièrement. On n'utilise pas maintenant, 20 ans après la chute du mur de Berlin, l'invasion, j'insiste, terrestre, aérienne et navale." (Dennis McShane, 27.8.2008)

Ex-Secretari d'Estat d'Afers Exteriors amb Tony Blair, Dennis McShane feia aquestes declaracions a la cadena France Inter:

- Hom és d'acord que els pobles bàltics tenen dret al llur país. La frase implica una recança envers Estònia, Letònia i Lituània, però en tot cas un advertiment a les pressions russes sobre aquests països.

- Els georgians també tenen el dret al llur país. Encara que els tancs s'hi passegen a cor què vols.

- Espanya té el dret a dir que els catalans i el País Basc resten part d'Espanya. Observeu l'associació d'idees Geòrgia-Espanya, Abkhàsia-Catalans, Ossètia del Sud-País Basc. També és curiós el concepte d'aquest dret. Tindria dret Espanya a dir que Portugal és part d'Espanya?

Però la cosa continua:

- Espanya té el dret de dir que els catalans i el País Basc resten part d'Espanya fins al moment que els pobles decideixen altrament. Observeu, doncs, que McShane avantposa els dret "de decidir" dels pobles al dret "a dir" dels estats.

Però en quin marc?

- Hom no utilitza pas ara, 20 anys després de la caiguda del mur de Berlin, la invasió, insisteixo, terrestre, aèria i naval.

És a dir, allò que refusa McShane és la invasió terrestre aèria i naval de Rússia sobre Abkhàsia, Ossètia del Sud i Geòrgia.

dimarts, 2 de setembre de 2008

El tensiòmetre imperialista (080902 - Rússia-Geòrgia i Estats Units-Iran)

És ben natural que en les nacions oprimides, hi hagi una tendència a veure els esdeveniments mundials des d'un prisma excesivament nacionalitari. Entitats promogudes per catalans, com el Ciemen, han produït una notable literatura sobre qüestions nacionals de tot el món. Publicacions digitals com Nationalia o Món Divers en són un exemple d'aquest prisma. De manera més racionalitzada i metòdica, l'occità Ben Vautier proposa una visió etnista per entendre el món. No cal dir que una forma oportunista d'aquesta visió ha gaudit de predicament en les cancelleries durant les dues darreres dècades, i particularment en la CIA i altres agències governamentals nord-americanes. El candidat demòcrata a la vice-presidència, Joe Biden, és un bon exemple d'aplicació (interessada) de les teories nacionalitàries a la política internacional. No cal dir que les respostes jacobines que es presenten com a anti-ètniques o anti-identitàries no són més que respostes etnicistes i hiper-identitàries de nacions expansives i ideològicament desinhibides. Però també cal anar a l'aguait amb defensors de la "diversitat cultural" que compaginen aquesta defensa amb un programa netament imperialista.

Tot això ve a tomb perquè el conflicte russo-georgià té una lectura evidentment etnista, que es pot entretindre a descriure la diversitat nacionalitària del Caucas. Els grans grups ètnics es relacionen amb les diferents unitats polítiques (estatals i subestatals) de manera complexa. Factors com la llengua, la religió, la tradició política, etc., són estudiats amb detall pels assessors de les diferents potències imperialistes.

Una tendència d'aquesta visió pot comportar un excés analític, però més sovint comporta una tendència a lligar la realitat present d'una localitat a la realitat passada d'aquella mateixa localitat o a les realitats presents d'altres localitats veïnes.

El conflicte russo-georgià, certament, no pot analitzar-se de manera aïllada. Comunica amb altres conflictes. Que aquestes comunicacions saltin en una escalada o ampliació de la crisi depèn, però, de molts altres factors. L'OTAN i la Unió Europea han demostrat abastament una renuència a contribuir a aquesta escalada. Rússia, d'altra banda, fa valer el seu potencial militar com a via de negociació en el seu altre gran potencial, l'energètic.

El conflicte russo-georgià no connecta d'una forma directa amb els altres dos grans conflictes del caucas:
- el conflicte de Txetxènia. La situació és controlada per Rússia i les accions de resistència són presentades metòdicament com la prova que Rússia també mena la seva particular "guerra contra el terrorisme".
- el conflicte de Nagorno Karabakh. La situació sembla estable. Azerbaidjan ha protestat l'actuació russa a Abkhàsia i a Ossètia del Sud. Les autoritats de Nagorno Karabakh han saludat el reconeixement rus a les dues repúbliques. Armènia ha descartat que pensi reconèixer unilateralment el govern de Nagorno Karabakh (a la pràctica, però, el govern de Nagorno Karabakh fa part de l'administració armeniana i sovintegen els casos de transferència de càrrecs entre les dues entitats). Azerbaidjan manté una calculada posició entre Rússia, Turquia i Iran. Les tensions entre turcs i armenis (d'un abast mundial, donada la diàspora dels dos pobles) no han entrat massa en el conflicte de Nagorno Karabakh. Però el panturquisme no oblida el fet que Armènia ocupi un terç del territori oficialment azerbaidjaní.

Per febles que siguin les connexions entre els diferents conflictes, el cert és que, si convé, se les pot fer esclatar per simpatia, com va esdevindre en el 1914 de forma clàssica (conflicte Sèrbia-Àustria; auxili de Rússia a Sèrbia; ultimàtum d'Alemanya a Rússia si atacava Àustria; advertiment de França i d'Anglaterra a Alemanya si atacava Rússia).

No obstant, resulta d'interès el vincle entre Geòrgia i l'OTAN, d'una banda, i els interessos dels Estats Units envers un hipotètic atac a Iran. Davit Kezerashvili, ministre de Defensa de Geòrgia, que havia viscut uns anys a Israel (d'on ha estat ciutadà), i el primer ministre Vladimer Gurgenidze, han estat diana d'atacs anti-semites per part de la premsa opositora georgiana. El reforçament militar georgià ha comptat, certament, amb la participació israeliana, però més destacadament amb països de l'OTAN (i els Estats Units, preferentment). Tot aquest ajut té un objectiu predominantment econòmic, però també hi ha dos càlculs estratègics. El primer, el de contenció a Rússia ha estat sempre present en la premsa internacional. El segon és més indirecte i consisteix en el fet que Geòrgia podria cedir eventualment als Estats Units bases aèries destinades a atacar objectius en el nord-oest d'Iran. Si bé un atac a gran escala contra Iran seria del tot contraproduent pels interessos nord-americans, atacs "quirúrgics" o "selectius" contra la possible adquisició de tecnologia nuclear d'aplicació militar per part d'Iran són a l'agenda de qualsevol govern israelià. La derrota de Geòrgia en el present conflicte ha enfonsat l'oposició al govern georgià i ha agreujat la dependència d'aquest govern envers els Estats Units i els seus aliats (OTAN, Israel).


Hi ha dues formes de fer arribar el petroli del Caspi als mercats europeus. Una passa per Rússia, i l'altra esquiva Armènia i Rússia, per passar per Geòrgia i Turquia. En una polarització inter-imperialista, s'accentuarien els lligams Azerbaidjan-Turquia i Turquia-UE-EUA-Israel i, de forma contraposada, els lligams Rússia-Armènia(-Iran?). Si la polarització no ha anat a més és per la conveniència de Baku de tindre bones relacions simultànies amb Moscou, Teheran i Ankara

dilluns, 1 de setembre de 2008

El tensiòmetre interimperialista (080901 - Els cinc punts de Medvedev)

No, la Unió Europea no sancionarà Rússia pel reconeixement unilateral d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia.

La Rússia de Putin-Medvedev, doncs, guanya la partida, si més no de moment.

Medvedev enunciava els cinc punts del que al seu parer ha de ser la política mundial:
- la superioritat dels principis fonamentals de la llei internacional. Això és una referència directa al reconeixement internacional de Kosovo i a les operacions georgianes a Ossètia del Sud de principis d'agost.
- la multipolaritat de l'escena internacional. Això es tradueix amb el refús a la unipolaritat nord-americana.
- Rússia no cerca confrontació amb cap altre país, però tampoc aïllament. "Desenvoluparem, en la mesura que sigui possible, lligams amistosos amb Europa, els Estats Units i d'altres països del món".
- Rússia protegirà les vides dels seus ciutadans siguin on siguin. Aquesta, doncs, serà el pretext de futures intervencions militars. En aquest sentit, cal no oblidar que molts ciutadans ex-soviètics de nacionalitat russa han optat o poden optar a la ciutadana de la Federació Russa, encara que no hi resideixen. Aquest ha estat el cas de la majoria de la població d'Ossètia del Sud.
- Rússia cercarà el desenvolupament de lligams amb regions amigues. Es tracta d'una referència a l'Àsia Central i a les relacions amb Xina, en el marc de l'Organització de Cooperació de Xangai. També podria indicar un reforçament de la diplomàcia russa en el sud-est asiàtic, Orient Mitjà, Àfrica i Amèrica Llatina, aspecte molt descuidat en les darreres dues dècades.