diumenge, 30 de novembre de 2008

Quaranta anys no són res ('Forasters', Ventura Pons, 2008)

Quaranta anys és, diuen les tradicions orientals, l'edat del seny. Segons aquestes mateixes tradicions, quaranta anys és el termini que exhaureix una generació i, per tant, propi per a malediccions duradores. En quaranta anys no tan sols tornem com són ara els nostres pares si no, a més, amb deu anys de mitjana al capdamunt. Això els passa als habitants de la finca que retrata Forasters, el darrer film de Ventura Pons (Els Films de la Rambla), que adapta l'obra teatral homònima de Sergi Belbel. L'obra de Belbel s'ha trobat no fa gaire al mig d'una "polèmica" a Rojals (Baix Segura), sobre el llenguatge desinhibidament "xenòfob", "homòfob", "misògin", etc., que gastava. El film de Ventura Pons potser rebaixa el to (lògic, d'altra banda, en l'adaptació cinematogràfic de qualsevol obra teatral), però no li resta pas duresa. I la duresa, al capdavall, és el resultat del sotrac (un càncer terminal) que castiga dues vegades, amb un interval de quaranta anys, mare i filla (Anna Lizaran/Aida Oset). Al costat tindran, la mare al seu marit (Joan Pera) i la filla al seu germà (Dafnis Balduz/Manel Barceló). La malaltia obliga a bandejar un avi de casa, en el primer cas al sogre de la malalta (Joan Borràs), i en el segon al seu propi pare. Per acabar-ho d'adobar, sorollosos veïns nou-arribats (els "forasters") pertorben la "pau" de la malalta: en el primer cas, una família andalusa, i en el segon cas un grup musical amazic. Però no tot han de ser línies paral·leles o malediccions cícliques. A la decadència final de la darrera generació de la família, Rosa (Georgina Latre) i Marc (Nao Albet), han de succeir les figures catàrtiques de Manuel (Roger Príncep/Santi Pons) i d'Alí (Daniel Dantas).

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, 28 de novembre de 2008

Un estudi complet i centrat de la lingüística de Castigaleu ('La llengua de Castigaleu (Ribagorça)', de Jordi Moners, CERib, 2008)

El mes de juny apareixia aquest volum, el primer de la col·lecció de llengua de Riparcurtia Monografies, projecte editorial del Centre d'Estudis Ribagorçans. Si bé, com assenyala Artur Quintana en el pròleg, la lingüística ribagorçana ha rebut en el darrer segle una gran atenció per part dels romanistes, no sovintegen monografies exhaustives d'una parla local. I en aquest sentit aquesta obra de Jordi Moners (*el Prat de Llobregat, 1933) és exemplar. El punt de partida ha estat una recopilació lingüística, iniciada el 1995, i conclosa en bona mesura el 2001, feta a partir de pràcticament tot el centenar d'habitants del municipi (tant els del nucli urbà com de les aldees). El treball, doncs, no tan sols ocupa un determinat espai geogràfic (el terme municipal de Castigaleu) sinó també una determinada època (el tombant del segle XX a XXI) i se centra en una determinada generació (els nascuts entre 1920 i 1950). La metodologia de la recopilació ha estat "la forma indirecta, i sobretot pel sistema d'escoltar les tertúlies o converses de la gent, i enregistrar-les amb paper i llapis o amb la magnetofonia", és a dir una enquesta directa, que cerca l'estat d'ànim més natural, relaxat i espontani de l'informador. A partir d'aquesta feina s'aixeca un estudi lingüístic complet i centrat: fonètica i fonologia (amb el quadre de transformacions del romànic al català de Castigaleu), morfosintaxi, lèxic (amb un diccionari de 7.000 mots, dels quals més de mil no són recollits en el Diccionari Alcover-Moll) i paremiologia. En l'apèndix s'inclouen algunes mostres de literatura popular.


Mostra un mapa més gran


Potser l'elecció més encertada de l'exposició és la renúncia explícita una dialectologia comparada. Hi ha, és clar, referències al marc lingüístic de Castigaleu: ribagorçà, català nord-occidental i català general, i les influències de contacte amb el castellà, l'aragonès i el gascó. Però, en essència, es tracta d'un treball de microlingüística, especialment útil per als parlants de Castigaleu i de la Ribagorça que hi trobaran una guia d'orientació ortogràfica en mots no recollits pels diccionaris.


D'esquerra a dreta: Artur Quintana (de la Iniciativa Cultural de la Franja), Jordi Moners, Higinio Ciudad (alcalde de Castigaleu) i Ramon Sistac (Centre d'Estudis Ribagorçans), en l'acte de presentació del llibre a Castigaleu, el passat 6 de setembre (Foto: Sigrid Schmidt von der Twer)

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 24 de novembre de 2008

Churchill i Flemming: A Wondrous Fable



L'anunci de la Marató de TV3 potser té bones intencions. És clar que si es tracta de malalties mentals, el recurs a la il·lusió i a la confusió de la realitat amb la imaginació, no sembla forassenyat.

La història de Churchill i Flemming és un mite, una rondalla en circulació. La història diu que a Escòcia, el 1885, Winston Churchill va ser rescatat a punt d'ofegar-se d'una bassa per un fill de pagès, Alexander Flemming. El pare de Winston Churchill va voler compensar el pare del salvador, el qual refusà els diners però sí acceptà l'oferiment de Churchill de pagar els estudis al minyó. Anys a venir, Flemming descobriria la penicil·lina (1928). El 1943, Churchill malalt, hauria estat salvat una vegada més per Flemming, ara indirectament, a través de la penicil·lina.

El cas és que Churchill el 1885 tenia 11 anys, i Flemming en tenia 4. No hi ha cap biògraf de Churchill que hagi mostrat el jove Winston en perill de mort en semblants circumstàncies. Flemming era, efectivament, fill d'un pagès d'Escòcia, el setè de vuit germans (comptant germans i mig-germans). Pel que fa a la carrera mèdica d'Alexander Flemming, l'autèntic impulsor fou el seu germà gran Thomas (també metge), ajudat d'una herència familiar.

Churchill, efectivament, va caure malalt a Orient Mitjà (en l'època de la Conferència de Teheran, el 1943) de pneumònia. Però no fou tractat pas amb penicil·lina (prohibitiva llavors encara), sinó amb sulfadiazina. La sulfadiazina és un exemple dels únics fàrmacs antimicrobians coneguts abans dels antibiòtics, les sulfonamides. A diferència dels antibiòtics, produïts originalment per fongs i bacteris, les sulfonamides són un producte de síntesi química.

Sí que sembla que Churchill va consultar en una ocasió Flemming per un cas d'infecció estafilocòcica el 1946, però justament perquè la penicil·lina (encara prohibitiva llavors, i si no recordeu el Tercer Home de Graham Greene) no li havia funcionat. Ja en aquella època Flemming era especialment preocupat pels casos d'infeccions resistents als antibiòtics.

I quin és l'origen de la rondalla. Cal tenir present que en l'imaginari de post-guerra, Churchill i Flemming esdevenen autèntics sants laics. Ja el 1945, l'any que Flemming va rebre el Premi Nobel de Medicina juntament amb Florey i Chain (els grans artífexs de la producció sintètica de penicil·lina), el mateix Alexander Flemming es referia a la historieta de Churchill com "a wondrous fable".

Etiquetes de comentaris:

El concepte de sobirania cultural a Quebec

Quebec es troba en campanya electoral (les eleccions a l'Assemblea Nacional, el 8 de desembre). El Partit Quebequès ha fer èmfasi en el concepte de sobirania cultural.

Pauline Marois ha afirmat que "un govern del Partit Quebequès s'implicaria a l'endemà de les eleccions a endegar una negociació amb el govern d'Ottawa per tal de transferir a Quebec tota la responsabilitat en matèria de cultura... El govern de Quebec ha d'ésser l'únic mestre d'obra del finançament públic de cultura. Ha de rebre totes les sumes, actualment sota control federal que serveixen al finançament dels mitjans culturals. Aquesta transferència contempla els programes culturals de Patrimoni Canadà, Telefilm Canadà, l'ONF, el Consell de les Arts del Canadà i la CRTC".

Val a dir, que aquesta reivindicació es fa en un context federal on les autoritats d'Ottawa sostenen formalment la igualtat entre totes les llengües oficials, i particularment entre el francès i l'anglès.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Europeana es mor d'èxit

La inauguració d'Europeana, una mena de repositori virtual de la cultura europea, es va morir d'èxit d'aquest divendres, el dia de la seva inauguració.

Va rebre fins a 10 milions de clics per hora. Val a dir, que els portals d'internet l'havien situada en portada i qualificada d'enciclopèdia virtual d'Europa. I, per exemple, Vilaweb destacava que el català era una de les llengües europees utilitzades en peu d'igualtat. Això darrer més que res era el resultat de la participació catalana en el projecte i el fet que els mandats de política lingüística de la Unió Europea ja no es vinculen estrictament al caràcter oficial de les llengües.

És clar que el volum de trànsit a Europeana pot tenir altres explicacions més tèrboles. Les estratègies robòtiques d'access denial es poden fer servir per fer caure pàgines d'internet.

En tot cas, diuen que a mitjans desembre Europeana tornarà a funcionar més blindada.

Hi ha qui assenyala que l'èxit d'Europeana mostra algunes transformacions en les adscripcions nacionals del continent. De forma creixent, una identitat europea emergiria, especialment en les regions de contacte entre els grans grups lingüístics, les ciutats més dinàmiques i amb més bescanvi de població i en les anomenades "nacions petites". Cada vegada la història i la geografia es veuen amb una perspectiva més europea. Tampoc no és una novetat del tot: la història mitjaval ens mostra una identitat comuna (sota el nom de Cristiandat) feta tota d'una complexa xarxa de reialmes, llengües, viles i contrades. Segons aquesta visió, la Modernitat hauria estat un parèntesi de divisions nacionals. Al principi haurien dominat els processos d'acreció nacional i de divisió continental, seguits per una consolidació estantissa que esclataria en mig dels moviments reivindicatius de les nacions sense estat i del procés de construcció europea. Aquest procés, més que no pas un indici de la fortalesa d'Europa, seria el resultat de la seva feblesa. Allò que Europa va aconseguir lluitant contra ella mateixa (en les successives guerres, avui vistes com a guerres civils, de 1870, 1914 i 1939), ho perd ara. Però és clar que la visió és esquemàtica. La unió d'Europa funciona bé en els entorns merament formals, però s'esquerda sempre que hi ha una crisi. Fins i tot en política cultural, els diferents estaments (estatals i subestatals) recel·len d'una europeïtat que sovint es presenta com un mer condomini franco-alemany.

divendres, 21 de novembre de 2008

Grup ultraespanyolista amenaça Swiss International Airlines i pronuncia greus difamacions contra el poble català

Podeu trobar el text de la lletra en qüestió en els fòrums de Racó Català. Allò que va impulsar un membre del grup ultraespanyolista Unión, Progreso y Democracia, Manuel Opazo, fou el fet que en un vol Zuric-Barcelona no es va fer servir la llengua espanyola en la megafonia. Curiosament aquest partidet és dels que es proclamen partidaris del "liberalisme lingüístic". Una mica com allò del "lliure mercat": en sóc partidari si la transacció m'afavoreix, sinó crido a l'intervencionisme estatal, a la pietat empresarial i a la mobilització popular.

Si bé és legítim que Opazo sol·liciti l'ús del castellà en aquest vol, com es menja que en la mateixa lletra blasmi el Govern Balear per haver sol·licitat el mateix (l'ús del català en els vols d'Air Berlin)?

En la lletra hom pronuncia un frase falsa, però interessant: "3 millones de catalanes, de los cuales como máximo 700.000 dominan la lengua catalana". Possiblement, únicament una definició estricta de català que combinés llengua, llinatge i lloc de residència podria donar lloc a 3.000.000 de persones. Però, els 700.000? Que són, potser, les persones amb nivell D de català? La trampa es veu de seguida quan parla de "40 millones de españoles". És a dir, que els 700.000 d'hipercatalans i els 3.000.000 de catalans estrictíssims sí que compten, després de la garrotada, com a "españoles". Per cada dues paraules de la lletra reivindicant la llengua castellana, n'hi ha tres que ataquen la llengua catalana.

Després la lletra entra en el garbuix típic de llengües i dialectes. És evident que, en sentit estricte, no existeix la llengua catalana. Però tampoc no existeix la llengua castellana ni la llengua alemanya (ni la llengua suïssa-alemanya, ni llengua alt-alemanya, etc., etc., etc.). Si en sentit estricte, no hi ha llengües, de què es queixa el senyor Opazo? Ben mirat, en el vol en qüestió hom se li va adreçar en dos dialectes indo-germànics, dels quals un pertanyia al mateix grup dialectal que el dialecte que parla el senyor Opazo.

Més greus són les difamacions a l'estil de "comportamientos similares que se
están dando actualmente en regiones de España, se dieron en la época nazi. En
aquella época muchos decidieron mirar hacia otro lado
". La reductio ad Hitlerium ja fa molta pudor. Si Hitler promogué l'alemany de la mateixa forma que Pujol promogué el català, què no direm de qualsevol govern europeu dels nostres dies. Podríem fer l'experiment de retirar el txec o el polonès de la llista de llengües oficials: què dirien txecs i polonesos? el mateix que Hitler? Fer servir la comparació amb l'època nazi hauria de merèixer una condemna sense pal·liatius. O és que hem oblidat què van dir les organitzacions jueves quan el moviment animalista PETA va comparar el tracte als animals no-humans amb el tracte que els alemanys infringiren als jueus en l'època nazi?

Certament, l'espanyolisme destrueix les neurones de la racionalitat. Perden l'oremus de seguida. Però tot té remei. Avui gairebé cap ultraespanyolista sent coïssor quan sent parlar portuguès a Portugal sense traducció directa automàtica al castellà. L'espanyol, impassible l'ademan, oblida la colònia tan bon punt aquesta s'independitza. Prenguem-ne nota, doncs.

dimecres, 19 de novembre de 2008

La cúpula de la mar salada

Diuen que en el domini de l'estètica, l'ètica hi ha d'entrar de puntetes. Una mica amb la mateixa prevenció que hom diu que en l'àmbit de l'ètica, la racionalitat ha de guardar un silenci respectuós. Potser sí que això sembla raonable si veiem els abusos que en nom de l'ètica s'han fet en l'estètica (la censura moral de l'art). En valorar l'obra d'art, és clar, sempre hi ha consideracions de contingut, d'allò que expressa. També n'hi ha consideracions tècniques, de l'esforç material i mental que ha suposat el treball artístic. Però, en definitiva, l'experiència estètica va més enllà. I això diuen uns quants dels qui han vist i gairebé tocat la "cúpula de l'aigua", la "mar d'estalactites" que Miquel Barceló ha fet en la Sala XX, la "Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions" del Palau de les Nacions de Ginebra.

Diuen que, quan el savi assenyala a la Lluna, el ximple li mira el dit. Mirem, doncs, el dit que assenyala el sostre de la cova de Barceló. O dits. Els dits "progres" lloen l'obra, celebren el geni de Barceló i l'esperit de l'Aliança de Civilitzacions. Els dits "conservis" blasmen l'art degenerat, el balafiament de recursos públics i les Nacions Unides com a "govern mundial". La veritat és que tot es congria per aquesta mena de judicis maniqueus: les Nacions Unides i l'Aliança de Civilitzacions ja formen part de l'imaginari de les guerres culturals entre progres i conservis. A més, hi ha la qüestió dels diners. Quan ha costat l'obra de Barcelona? Quan ha cobrat l'artista? Quan ha pagat Espanya per la inauguració de la sala?. Preguntes similars a aquelles altres que han deixat tants i tants lloros sense xocolata.

És clar que no tot és la lluita entre "progres" i "conservis". Al capdavall, el govern Zapatero ha utilitzat la renovació de la Sala XX com una eina de propaganda personal i nacional. Personal perquè Zapatero es creu l'inventor de l'Aliança de Civilitzacions (mer reflex genuflex del paradigma huntingtonià del "Clash of Civilizations"). I nacional, perquè el govern volia sentir el secretari general de les Nacions Unides agrair Espanya per la seva solidaritat amb la causa de la pau. En aquest sentit, Barceló servia de peó a l'Espanya de Zapatero, i la universalitat de l'obra artística es converteix en un exercici de patrioterisme embafador. Damunt l'esquena del nostre poble, negat i perseguit, l'Espanya de Zapatero fa una campanya d'imatge mundial sensacional.

D'altra banda, tota la mala fel que treu el Partit Popular i el seu entorn mediàtic, se centra en la figura de Barceló. Poc els hi falta per fer una retrospectiva de Barceló per a la pròxima exposició d'entartete Kunst. La mala bava no fóra tanta si Barceló fos un d'ells. Perquè quan Zapatero diu que Barceló és "un genio, un genio español", és perquè ni ells s'ho creuen, que ho han de dir amb tant d'èmfasi.

Una cosa, però, trobo a faltar en l'obra de Barceló. Hi ha estalactites, sí, però no estalagmites. N'hi hauria d'haver. Així quan els botxins aspirants al Premi Noble de la Pau entrin per reunir-se no ho tindran tan fàcil per asseure's en còmodes butaques. O, millor encara, fora butaques i que s'asseguin en les estalagmites.

dimarts, 18 de novembre de 2008

La Barcelona de l'aiguafang, del Marinetti i dels esclaus japonesos

Amb el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (RBA, Barcelona, març de 2006), Joan lluís Lluís presentava una guia de la literatura utòpica feta des del nostre país. Literatura utòpica en el sentit que l'acció se situa en un lloc imaginari o, per dir millor, en una history line diferent a la de l'autor i del lector. En línies generals, la literatura utòpica (eutòpica, de vegades, però distòpica les més) cerca una finalitat de denúncia/paròdia social. Hi ha coses que no es poden dir en un marc realista sense traspuar un moralisme intens: en el marc irrealista (o alterrealista les coses es poden fer més dissimulades. Altrament el missatge de l'Andrea Víctrix de Villalonga o de l'Últim evangeli de Bofill se'ns faria difícil de pair.

En tot cas, Joan-Lluís Lluís a Aiguafang (La Magrana, Barcelona, setembre de 2008) ens ofereix una novel·la utòpica atípica. L'entorn se'ns descriu amb la naturalitat que el veurien les persones pujades en ell. Som a Barcelona, ben entrat en el segle XXI. De fa anys la ciutat és víctima d'una corrosiva pluja d'aiguafang que ha obligat les "autoritats" a tapar amb lones negres els monuments històrics. Tres personatges solitaris creuen trajectòries. El primer és un repartidor d'Ikea de professió, assassí en sèrie de vocació (l'assassí del martell). El segon és un esclau japonès: un de tants refugiats de l'ensorrament de l'economia i de la societat japoneses i que ha acabat en mans d'un matrimoni de la plaça de Sant Just que, a més de fer-lo treballar en les tasques domèstiques el prostitueixen els caps de setmana. La tercera és una jove sense casa, que es refugia en el terrats de les finques mig abandonades, malalta de Marinetti, una síndrome onírica de curs progressiu.

La Barcelona de l'Aiguafang no és gaire diferent de la nostra. El seu cataflà és tan sols una mica més relaxat que el barceloní dels nostres dies. Barcelona segueix com una ciutat multicultural, feta de capes d'immigrants, on cada capa menysprea les més recents i observa amb reticència les més antigues. Per això són tan menyspreats els japonesos, els darrers en arribar. L'obsessió per la seguretat ha fet que la policia hagi estat complementada amb fortes dotacions de dogmen. No obstant, fins i tot en aquesta societat, ningú no deixaria de considerar els tres protagonistes com a elements marginals, d'una marginalitat invisible i gairebé normalitzada.


La Barcelona de l'Aiguafang no és ben bé un lloc imaginari. És una projecció de futur, que per moltes persones ja és present

dilluns, 17 de novembre de 2008

La promesa d'un nou Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

El 1932, Pompeu Fabra parlava del "Diccionari General de la Llengua Catalana" (1932) com "el canemàs del futur Diccionari de l'Institut". Aclaria també que "el present Diccionari no pretén contenir tots els mots avui inventariats: això està reservat al futur gros diccionari de l'Institut". En l'actualitat hom ja disposa de la 2a edició del Diccionari de la llengua catalana. Però sap a poc, i la realitat és que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana fa més patxoca...

Salvador Giner ara promet un Diccionari que sí serà el "futur Diccionari de l'Institut".

Paga la pena de llegir l'advertiment d'en Pompeu Fabra: "En el futur Diccionari de l'Institut, en què els mots figuraran distribuïts en dues llistes alfabètiques distintes (com, per exemple, el Webster, anglès, o en el Petrocchi, italià), poden acollir-se -separats dels que vagin dels mots d'ús general en la llengua- des del mot antic completament caigut en desuetud fins al mot dialectal més insignificant i àdhuc els castellanismes i tots altres mots jutjats avui inacceptables que trobem usats en els escrits dels autors renaixentistes. Poden acollir-s'hi i àdhuc convé que s'hi acullin". En tot cas, això no hauria de ser "un encoratjament a usar-los, cosa ben perillosa en els moments actuals en què molts, desitjosos de millorar llur català, van a la recerca del mot estrany amb què reemplaçar l'habitual, sia aquest bo o dolent".

divendres, 14 de novembre de 2008

Els deu punts del FSM-2009

[Del Fòrum Social Mundial, que es reunirà a Belém del 27 de gener a l'1 de febrer del 2009:]

1. Per la construcció d'un món de pau, justícia, ètica i respecte per les diferents espiritualitats, lliure d'armes, especialment nuclears;

2. Per l'alliberament del domini mundial pel capital, les corporacions multinacionals, de la dominació imperialista, patriarcal, colonial i neo-colonial i dels sistemes desiguals del comerç, a través de la cancelació del deute dels països empobrits;

3. Per un accés universal i sostenible a la propietat comuna de la humanitat i de la natura, per la preservació del nostre planeta i dels seus recursos, particularment l'aigua, els boscos i les fonts renovables d'energia;

4. Per la democratització i la independència del coneixement, de la cultura i de la comunicació i per la creació d'un sistema de coneixement i adquisició compartits amb el desmantellament dels drets de propietat intel·lectual;

5. Per la dignitat, diversitat, assegurar la igualtat de sexe, raça, etnicitat, generació, orientació sexual i eliminació de totes les formes de discriminació i casa (discriminació basada en l'ascendència);

6. Per garantir (durant tota la vida de totes les persones) els drets econòmics,l socials, humans, culturals i ambientals, particularment els drets a l'alimentació, la salut, l'educació, l'habitatge, l'ocupació i una feina decent, comunicació i seguretat alimentària i sobirania;

7. Per la construcció d'un ordre mundial basat en la sobirania, l'autodeterminació i en els drets dels pobles, inclosos les minories i els migrants;

8. Per la construcció d'una economia democràtica emancipadora, sostenible i solidària, enfocada en cada poble i basada en un comerç ètic i just;

9. Per la construcció i l'expansió d'unes estructures i institucions polítiques i econòmiques locals, nacionals i globals, veritablement democràtiques, amb la participació del poble en les decisions i el control dels afers i els recursos públics;

10. Per la defensa de l'ambient (amazònic i d'altres ecosistemes) com a font de vida per al planeta Terra i pels pobles originaris del món (indígenes, afro-descendents, tribals i riberencs), que demanen els llurs territoris, llengües, cultures, identitats, justícia ambiental, espiritural i dret a viure.

dijous, 13 de novembre de 2008

La polèmica de 'Forasters' a Rojals

Quina se n'ha feta! Els mitjans de comunicació van plens de Rojals, una població del Baix Segura (en l'àrea lingüística castellana), on la professora de l'Escola Municipal de Teatre ha estat suspesa "de empleo y sueldo" per deixar llegir als seus alumnes, de 14 anys, una obra teatral de Sergi Belbel (Forasters), que tot just ara (veges coincidències) Ventura Pons ha adaptat al cinema.

Aparentment, el nus de la polèmica es troba en el llenguatge de part de l'obra. Un llenguatge dur, ple de referències homòfobes, xenòfobes, ginòfobes, efebòfobes, etc. La intenció de Belbel era exposar els espectadors a un llenguatge que no és gens políticament correcte però que és el pa de cada dia. Millor dit, és un llenguatge políticament incorrecte però socialment tolerat. En tot cas, la llengua vehicula els més baixos instints de les línies d'enfrontament de les nostres societats (autòctons contra forasters, normosexuals contra desviats, etc.) amb un recurs continu a la violència i a la deshumanització.

S'entén, però, que hi hagi pares preocupats. Uns, directament, pel llenguatge. Uns altres, més indirectament, perquè sospiten que l'obra pot animar els instints políticament incorrectes de la quitxalla.

Allò que s'hauria d'haver resolt amb el diàleg, s'ha resolt demagògicament. Ja ens podem imaginar que algú li tenia ganes a la professora. 'Forasters' hauria estat la mera excusa.

La desproporció de l'expedientament i els tics de censura ha desfermat la polèmica. Belbel i Pons han sortit el pas. Esperem, si més no, que això serveixi de promoció al film de Ventura Pons. I esperem també que a Rojals corregeixin els excessos censors i hiperprotectors.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Premi a la Unió de Botiguers i Comerciants d'Esplugues

Sense que serveixi de precedents, el Telenotícies va connectar amb Esplugues de Llobregat no per oferir cap notícia truculenta. O potser sí que és truculenta per alguns... En tot cas, la Unió de Botiguers i Comerciants d'Esplugues ha estat premiada per la Generalitat a la 5a edició del premi CCC a la millor iniciativa lingüística comercial en la categoria d'entitats territorials. Cal certament felicitar la tasca de la normalització i visibilització/audibilització de la llengua catalana en tots els barris d'Esplugues de Llobregat.

dijous, 6 de novembre de 2008

La dinastia espúria dels Borbons-Puigmoltó

'Amb la intenció evident de conculcar la figura de ses majestats en el transcurs d'una manifestació en què es titllava la dinastia borbònica de força ocupant de la comunitat autònoma catalana'

Vet ací un fragment de la sentència condemnatòria que l'Audiencia Nacional de Madrid ha imposat contra Eric Stern i Jaume Roura per "injúries a la corona espanyola".

Tot va començar amb una manifestació d'Onze de Setembre. Per si cal recordar-ho, la Diada de l'Onze de Setembre commemora la capitulació de Barcelona a mans del Duc de Berwick. El Duc de Berwick, com a fill natural de la branca catòlica dels Stuart, operava al servei de les Dues Corones, encapçalades per avi i nét. El cognom de Lluís XIV i Felip V podia haver estat referit de moltes formes. El membre fundador de la nissaga tenia el malnom de Capet, i Capets són, si més no per la línia patrilinial oficial. Però la branca primogènita dels Capet es va extingir un fadristern que duia el títol de comte de Valois en fou successor. Més tard també s'extingirien en ràpida successió les diferents línies dels Valois: els Valois-Valois, els Valois-Orléans i els Valois-Angulema. Fou així com la nissaga, també Capeta, dels ducs de Borbó arriba al tron de França per l'únic Borbó mitjanament digne que hi hagi hagut: el rei Enric de Navarra. La resta és història. El cas és que, bé sota Lluís XIV, o bé sota el seu nét Felip V, o sota el seu besnét Carles III, va desballestar-se tot el tramat polític de la Catalunya sobirana. Per si fos poc havien de seguir l'ominós Ferran VII i la seva filla Isabel II. "Se acabó para siempre la espúrea raza de los Borbones", deien els revolucionaris de 1868. Error. Als Borbons se'ls ha fet fora en nombroses ocasions (1705, 1808, 1868, 1931), però sempre tornen (1707-15, 1813-4, 1874-5, 1975).

Diu la Constitució Espanyola que la Corona encarna la "unitat" de l'estat espanyol. Sembla lògic, doncs, que en una manifestació política independentista hom prengui aquesta "figura" per cremar-la en efígie. Entra dins del sou, i gairebé dels supòsits de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado i de la Constitución Española.

La figura personal no era l'objectiu del conculcament. Ni tan sols la monarquia (dels perills de les manifestacions purament anti-monàrquics ja en parlarem en una altra ocasió). Era Espanya l'objectiu de conculcament. Perquè tot conculcament que no fem nosaltres, sera fet contra nosaltres.

Però no fem com Joseph K. No ens demanem la lògica del sistema d'inspectors, de jutges d'instrucció, d'advocats, de fiscals i de tribunals. Sortim-hi... que ens hi va la pell.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Un vot de rebel·lia: McCain/Palin

D'aquí a unes hores començaran els recomptes de les eleccions presidencials nord-americanes. És difícil preveure si el recompte serà smooth com el del 2004, o més enrevesat com el del 2000. Els tripijocs per deixar fora del cens a elements de l'obamisme sociològic és a l'ordre del dia de l'estratègia dels republicans.

Bàsicament, hi ha dos escenaris:
- ràpida (nit de dimarts, matinada en l'hora catalana) declaració d'Obama com a candidat victoriós.
- indecisió durant hores, dies o, fins i tot setmanes.

A hores d'ara gairebé tothom dóna per segura la victòria d'Obama. La candidatura de McCain/Palin és, sobretot, una candidatura de resistència. Fou el convenciment que tocava victòria demòcrata la que facilità la victòria de McCain mentre els seus rivals treien el peu de l'accelerador de les respectives campanyes. Però en les darreres setmanes, les enquestes apunten a una reducció de l'avantatge en vot popular d'Obama. Sarah Palin ha pronosticat que justament aquesta tendència farà que "arribin a la victòria en el moment just". Potser si per comptes d'unes hores, quedessin unes setmanes, no aniria del tot desencaminada.

Els darrers "endorsements" d'Obama han estat més patits que rebuts. La base popular forta d'Obama (en part heretada de Clinton) pot haver-se sentit una mica decebuda. Però per decebuda que se senti per les polítiques d'Obama aquesta base popular és fidelíssima al vot demòcrata. Tan fidel com ho era el "Solid South" en temps de les "Jim Crow laws". En canvi, per a la base popular de McCain, els "endorsements" patits per Obama el confirmen com el candidat dels "anti-patriotes". La base conservadora (religiosa o no) ho té ben fàcil per presentar Obama com el candidat de la "plutocràcia liberal", de la porno-indústria, de l'elitisme contra-cultural i de les burocràcies minority-oriented. Aquesta base ha anat superant la recansa que li produïa McCain (en part pel fenomen Palin) i no hi ha cap indici que assenyali una deserció electoral.

Entre les dues bases, hi ha els indecisos. Indecisos a nivell individual i indecisos a nivell d'estat (swing states) decidiran aparentment les eleccions. A diferència de l'escaigut en el 2000 i en el 2004, hi ha indicis d'una major permeabilitat territorial de les dues campanyes (particularment d'Obama en red states com Nevada). Però la impermeabilitat social continua. La polarització "cultural" dels Estats Units no ha davallat ni un gram, i l'arrenglerament és avui més sòlid que mai (i en aquest sentit, pel que fa a les minories més actives, eines com blogs, confidencials, e-pundits, Facebooks, Second Lifes i companyia, afua la tendència ja ben patent als llarg dels anys 1990). La polarització també implica que els sectors "extrems" siguin satel·litzades per les dues ribes mainstream del "liberalisme" i del "conservadurisme". Tot esdevé carn de "culture war": des de l'estudi genètic de les poblacions salvatges de l'ors bru fins als partits de hockey de dissabte i diumenge al matí.

Però la polarització no és simètrica. Cada bàndol té un punt més fort que l'altre. I en el punt de victimisme, els conservadors guanyen. Això fa que el vot conservador sigui un vot victimista. Una victòria hipotètica de McCain tindria moltes lectures. Una rebel·lió implícita de la majoria blanca? Una rebel·lió de les "middle classes" contra els sectors populars que menen una vida més precària? Una rebel·lió de "red-necks" culturals contra les elits secularitzades del món acadèmic i científic? Una rebel·lió de les "small towns" i dels suburbis residencials contra les metròpolis i els seus centres (bé dilapidats i/o víctimes d'una gentrification de "Bourbon Democrats")? Una rebel·lió de la "law-abiding people" contra els "petty criminals"? Una rebel·lió de la gent que hipòcritament ha d'acceptar i auto-imposar-se les normes morals i sexuals i els qui ni les accepten, ni se les imposen ni les imposen a d'altres? Una rebel·lió de la "church-going people" contra els "secular humanists"?

diumenge, 2 de novembre de 2008

Banco Português de Negócios, terra de fraternidade

A Vilaweb destaquen que la "nacionalització" del Banc Portuguès de Negocis (BPN) és la primera que es fa a Portugal des del llunyà 1975, en mig de la complexitat de la revolució post-caetanista. Molt ha plogut des de llavors. La fraternidade que ara es canta, però, no és però la de Grandola Vila Morena, sinó la del salvament de la confiança en el sistema financer.

A la pàgina del BPN encara ens diuen que "faça chuva ou faça sol" podrem gaudir, amb el "Super Rendimento Duo" de rendiments astronòmics. Ningú no ven "duros" a quatre pessetes, però. En tot cas, es deixen quatre pessetes per rebre'n després un "duro". Tota la superstructura financera recolza en l'economia real (l'explotació útil del treball humà). Però és la reducció de la taxa viable d'explotació i de la utilitat real de la mateixa (per la caiguda de la demanda efectiva) la que exigeix contínuament engreixar i enriquir la superstructura financera. Cal una nova bombolla, sigui de tulipans o del sector immobiliari de l'Antàrtida, per sortir de l'atzucac.

De mentres, les ràdios i les televisions llencen filípiques contra els abusos del "lliure mercat" i canten lloances als salvadors neokeynesians. Sona a la ràdio la nova versió de la Grandola Vila Morena. Els Caetanos de Chicago i de Viena tornen a les clavegueres dels anys 1940-1960.

La demonització d'Esteban González Pons

Esteban González Pons ha estat en les darreres hores víctima de la seva pròpia medicina, amb un linxament mediàtic insòlit en el qual els mitjans de comunicació "progressistes" i "conservadors" de les Espanyes coincideixen fraternalment. I tot perquè González Pons ha criticat alguns comentaris de Sofia Oldenburg (àlies reina d'Espanya) fets a través d'un llibre de Pilar Urbano. González Pons trobava que una reina no pot fer unes declaracions que poden fer enrabiar "mig país". Concretament, Pons es referia a unes declaracions de la citada princesa greco-danesa sobre el fet dels "matrimonis gais" (que ella troba bé, però que no troba bé que utilitzin el mot "matrimoni").

González Pons, que coqueteja entre la dreta irracional i la civilitzada, va caure en l'ull de l'huracà del PP-PP. Fou desautoritzat. Fins al punt que González Pons va haver d'aclarir que allò que havia ho havia dit "a títol personal".

El paperam, en tot cas, l'han fet portant-veus del PSOE, més monàrquics que la reialesa, que han blasmat contra González Pons. Que tingui cura Pons, no sigui que l'enviïn a l'Audiència Nacional on farà companyia als redactors d'El Jueves i als patriotes gironins. Un tal Hernando del PSOE n'ha fet befa, tot dient que cada vegada que obri la boca haurà de dir si "parla en nom d'Esteban, de González, de Pons, de Rajoy o del PP".

Mentrestant, al PSOE-PSC, Joan Ferran ha fet unes àcides declaracions sobre les declaracions de la monarca. Ningú no l'ha desautoritzat, perquè en els vents que corren convé que el PSC-PSOE guanyi una imatge radicalota. Per conveniència i per moda.

Potser hi ha qui pensarà que no n'hi ha per tant, i què és això de defensar l'ex-conseller Pons. Però si n'hi ha. Perquè cal identificar els mecanismes mentals d'un espanyolisme insadollable que no dubta en mossegar els seus propis adeptes quan aquests s'aparten un milímetre de la línia ortodoxa. Roma no paga traïdors. I Madrid, tampoc.

dissabte, 1 de novembre de 2008

L'apoteosi del neokeynesians: gira la roda

[Bertolt Brecht, traduït per Feliu Formosa:]

Ai, hem tingut molts amos,
eren tigres o hienes,
eren porcs i eren àguiles
i a tots els engreixàvem.
Fossin bons o dolents, nosaltres, què n'hem tret?
Si una bota és igual a una altra bota
i ens trepitjava sempre? Intentem de comprendre:
no ens calen altres amos, sinó acabar amb els amos!

Perquè la roda mai no deixa de voltar
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt.
Prò per a l'aigua de sota, això vol dir només
que dia rera dia la roda cal fer anar.

---
Reunió de pastors, ovella morta. Ningú no nega que siguin diferents (tigres, hienes, porcs i àguiles, bons i dolents). Els vulgareconomistes del segle XIX sabien perfectament on calia posar l'èmfasi per no perdre el favor de l'opinió pública: en la llibertat en abstracte, en la iniciativa en abstracte, etc. Els defensors (abstractes) del lliure-mercat, de Viena o de Chicago, cedeixen el pas als defensors (abstractes) de la intervenció de l'estat, de Londres o Massachussetts. Els mateixos partits (Laborista o Conservador, Social-cristià o Social-demòcrata, Demòcrata o Republicà) que abans defensaven a capa i espasa el paradigma neofisiòcrata del deixar-fer-deixar-passar, es reciclen a una neomercantilista crida a la "refundació del capitalisme".

Bretton Woods torna. I un nou New Deal prometen els partidaris esquerranosos d'Obama. Esperem que tant de mirar a 80, 70 o 60 anys endarrera, no se n'adonin del factor cabdal del boom econòmic dels 1950 i 1960: la Segona Guerra Mundial i la seva reconstrucció.

---
[Bertolt Brecht, traduït per Feliu Formosa:]

S'escometen amb fúria
i es maten per la presa.
Diuen que són uns lladres
els altres, i ells són bons.
Veiem com entre ells no cessen els insults
ni les baralles. Però així que nosaltres
no els volem engreixar,
heus aquí que, de sobte, es posen tots d'acord.

---

I de nou l'espectre de sempre. McCain acusa Obama de comunista. Les organitzacions progressistes titllen de comunisme corporatiu els plans elaborats per Paulson. El govern de Fernández ha de defensar-se de les acusacions de comunisme de pensions. I les propostes de Sarkozy sobre el blindatge dels capitals europeus són llegides a la Xina com una declaració de nacional-comunisme. Els únics que, aparentment, es lliuren de l'espectral llufa són els responsables del Partit Comunista Xinès, un dels pocs partits que es mantenen en l'ortodòxia de Chicago. Perquè poden.