dimarts, 30 de juny de 2009

Els usos lingüístics a la Regió de Barcelona

S'han publicat aquests dies les dades sobre l'enquesta d'usos lingüístics del Principat de Catalunya, realitzada el 2008, i que mostra una informació més completa que l'anterior (2003).

Centrem-nos, però, en l'anomenada Regió de Barcelona (formada, a criteris estatístics, per les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès, Maresme i Penedès), amb una població total de 4.145.700 persones. Si seguim les definicions realitzades pels enquestadors, el més aconsellable és centrar l'anàlisi en la "llengua inicial". D'acord amb la llengua inicial, els grups lingüístics serien:
- 1. Castellà: 2.617.000 persones (63,1%). Aquest grup ha augmentat respecte el 2003 en 240.000 persones.
- 2. Català: 1.022.800 persones (24,7%). Aquest grup ha disminuït respecte el 2003 en 78.700 persones.
- 3. Castellà i català: 175.200 persones (4,2%). El grup constitutivament bilingüe hauria augmentat des del 2003 en 64.800 persones. L'augment explica bona part de la reducció del "grup català", és a dir aquella que no té a veure amb el creixement demogràfic negatiu d'aquesta comunitat. Segurament la tasca pedagògica del tristpartit quant a la "cohesió social" ha fet de les seves en aquesta tendència.
- 4. Àrab: 73.800 persones (1,8%).
- 5. Altres llengües i combinacions de llengües: 227.900 persones (5,5%). Entre aquestes llengües hi ha el gallec-portuguès, el romanès, el francès, el rus, l'anglès, etc. Respecte el 2003, el conjunt lingüístic no-castellà/no-català hauria augmentat en 150.000 persones.

Fora d'aquesta preocupant bilingüització "constitutiva" del que queda de comunitat lingüística catalana, hi ha també d'altres dades curioses. A partir de l'enquesta es deduiria que hi ha 278.800 persones en la Regió de Barcelona que, quan s'adrecen a algú en català i aquest algú els respon en castellà, ells continuen en català. Paral·lelament, a la mateixa Regió de Barcelona, hi hauria 2.590.100 persones que, inversament, si s'adrecen a algú en castellà, i aquest algú els respon en català, ells passarien llavors al català. Segurament aquestes respostes, com moltes altres, deriva més del desig que de la realitat. Així potser més que una enquesta d'usos lingüístics semblaria de vegades més aviat una enquesta de desitjos lingüístics. Però no va mal, no, ja que, sense caure tampoc en exageracions voluntaristes, del desig la realitat es canvia. En tot cas, segons la mateixa enquesta el 94,9% de la població de la Regió de Barcelona diu entendre el català, i un 76,5% diu que el sap parlar.

La qüestió del salari mínim a Alemanya


En la imatge teniu la seu a Darmstadt (Südhessen) de la Federació Sindical Alemanya (Der Deutsche Gewerkschaftsbund, DGB), la central sindical majoritària a la República Federal d'Alemanya. Majoritària, és clar, en relació a les altres, ja que és un fet la tendència a la baixa en l'afiliació sindical, tret d'altra banda comú a tot Europa. Hom ha atribuït aquesta davallada a les tendències burocratitzants, a l'assumpció del "paradigma" de la competitivitat nacional i a un adreçament preferent i gairebé exclusiu a les capes més professionals i més ben pagades de la classe treballadora. La direcció de DGB, acceptant en part aquesta crítica, atribueix sovint la davallada a un fet cultural, a una manca d'autorespecte i de sentiment (passiu) de classe. Es tractaria d'una crisi de desmoralització, marcada d'una banda per l'agressivitat patronal en el lloc de treball (i, sobretot, en el mercat de treball, és a dir en els moments de cercar feina) i per una manca de reconeixement social del treball (reduït a un factor malauradament necessari per al creixement econòmic). D'ací la consigna que apareix en el llindar: "Chancen Fördern; Anerkennung Fördern". És a dir, la idea que el sindicat és una eina per fornir oportunitats (formació, borses de treball, assessorament) però que, com que no tan sols de pa viu l'home, també forneix reconeixement. Això seria l'oferta bàsica al treballador en general, que cal complementar amb una oferta al treballador especial. En l'època del miracle alemany, els sindicats s'adreçaven a les dones treballadores i als joves (nois i noies) treballadors com un fet complementari: les unes complementaven el salari familiar (i, idealment, en esdevindre mares se'n retiraven per uns anys, pocs o molts) i els uns es trobaven en un període d'ensinistrament. Quan el miracle alemany va començar a desfer-se (és a dir, quan el creixement alemany ja no tenia res de miraculós), hom va veure com els joves s'eternitzaven i les noves generacions incorporades a les grans companyies no atenyien ja la miraculosa estabilitat que havien tingut (i encara tenien) els seus progenitors masculins. D'altra banda, i per escàndol de bisbes i de vells jerarques sindicals, el model tradicional de família saltava pels aires, i la concepció del treball de la dona com a treball complementari exposava la dona a una situació de misèria (dins o fora del matrimoni). Per acabar-ho d'adobar, els gastarbeitern, si bé hom havia esperat que fessin massivament el camí de tornada "conclòs" el miracle, s'hi havien quedat i criat en gran nombre. Alemanya és un dels tres estats de la Unió Europea on no hi ha salari mínim. Val a dir que els 24 estats de la UE que sí tenen salari mínim, l'han situat en uns còmodes nivells de misèria. No obstant, el fet que no hi hagi salari mínim a Alemanya és un dels factors principals pel creixement del fenomen dels "arm trotz arbeit", allò que en l'Anglaterra protocapitalista s'anomenaven "working poors". En l'Alemanya del miracle alemany, els pobres, si més no en l'imaginari del moviment obrer socialdemòcrata, eren gent que, per mala fortuna o per mal cap, havien caigut en el lumpenproletariat, la classe social desposseïda que ni tan sols tenia esma (o possibilitat) de vendre la seva força de treball. Eren, doncs, "arm und arbeitloss", i tot i inspirar protecció per part del welfare state, també venien a sanctificar l'ètica del treball. En l'actualitat els neoconservadors critiquen el concepte de pobresa: diuen que és absurd definir el llindar de pobresa de forma relativa, ja que així sempre hi haurà pobres. Evidentment, la pobresa és quelcom relatiu i poques altres definicions poden ser imaginables més enllà del llindar de la pobresa calculat com un percentatge respecte del nivell d'ingressos mitjans o medians de la població general. Sigui com sigui que es defineixi la pobresa, l'ètica del treball no pot sentir més que aberració per la constatació de l'existència del fenomen dels "arm trotz arbeit", els pobres que són pobres malgrat tenir feina. Contra això, DGB impulsa la campanya "Deutschland Braucht den Mindestlohn", que ofereix la xifra de 7,50 € per hora com a paga mínima. Bona part de la campanya s'adreça precisament a convèncer als que paguen els salaris de 5, 4, 3, etc. € per hora que això està molt mal fet, és un pal a les rodes dels consumidors (brauchern) que acaba per perjudicar l'economia nacional. Els que paguen aquests salaris responen, sorneguers, que a ells no els interessa pas tant el mercat interior com la competitivitat en el mercat exterior, i que això demana sacrificis. L'orientació excessivament exportadora de l'economia alemanya és, segons DGB, una de les causes de la crisi econòmica alemanya, la qual ja s'arrossegava de fa mitja dècada quan, per acabar-ho d'adobar, una crisi mundial ha ensorrat també els mercats exteriors. La qüestió del salari mínim també ha de servir, segons la cúpula sindical, per engrescar les dones i/o joves i/o immigrants, col·lectiu(s) que presenta les taxes més baixes de sindicació. En mig de la crisi DGB ha adoptat un vocabulari que feia (cinquanta) anys que no se'l sentia: caricaturitza el "finanzmarktkapitalismus" com un tauró, fa congressos sobre capitalisme, etc. El seu sector juvenil participa en l'organització de Nachttanzdemo, combinacions per al jovent de manifestació-concentració, festa amb DJs al carrer, i continuació de la gresca fins a altes hores de la matinada (la una o les dues). Precisament, aquest dissabte se'n fa una, a Gießen. La consigna és "wir wird zahlen nich für eure Krisis!" (No pagarem per la vostra crisi!).

dilluns, 29 de juny de 2009

El telèfon de Philipp Reis, un pobre mestre d'escola

L'actual número 10 de la carretera de Frankfurt, com altres edificis del sud de Gießen (Hessen Central, Alemanya) es troba lligada a l'expansió de les àrees de ciències de la Universitat en els anys trenta i quaranta del segle XIX. Llavors la Universitat encara es deia Ludoviciana, i servia d'universitat per al Gran Ducat de Hesse (Großherzogtum Hessen), és a dir per a les tres províncies del centre i del sud de Hesse que havien quedat adscrites al Casal de Hessen-Darmstadt. És l'època de Justus von Liebig, que impulsa els estudis de química i de fisiologia, no únicament al servei de l'ensenyament de medicina sinó també encarat a qüestions agronòmiques. Un dels deixebles de Liebig, Johann Heinrich Buff (*Rödelheim, 1805), es va orientar cap a la física. Cap el 1836, un any abans de tornar a Gießen, ja com a professor de física, va rebre del seu sogre, com a present, aquest edifici llavors de nova construcció. En l'edifici Buff va instal·lar, tal com havia fet Liebig en un edifici un xic més amunt, laboratoris dedicats a la docència i a la recerca. Així doncs, quan Philipp Reis va arribar a Gießen per presentar el seu model de telèfon el 1864, ho va fer en aquest edifici.

1864? Però no havia estat Alexander Graham Bell l'inventor del telèfon, el 1876? Això diuen els llibres de text, normalment, esperonats segurament per l'American Century, car Bell treballava als Estats Units i, justament, el seu "Mr Watson — Come here —I want to see you" s'escaigué l'any del Centenari de la Independència. El rival directe de Bell en aquells dies era Elisha Gray. I cinc anys abans de les successives patents rivals de Bell i de Gray, Antonio Meucci havia patentat un "telègraf sonor" (sound telegraph). De fet, el 1844 Innocenzo Manzetti ja havia parlat de la possibilitat d'un "telegrafo vocale", i el 1854 Charles Bourseul escrivia sobre "la transmissió elèctrica de la paraula". Però correspon a Philipp Reis haver estat pioner en plasmar les idees difuses de Manzetti o Bourseul (de les quals és possible que Reis tampoc no en sabés gaire) en un aparell. En honor de Gray i de Bell cal dir que, en general, desconegueren les aportacions de Reis i desenvoluparen els seus aparells de forma independent. Ara bé, també el nom de "telèfon" sembla haver estat aportació de Philipp Reis.

Philipp Reis havia nascut el 1834 a Gelnhausen, però ja de ben jove, orfe, va anar amb l'àvia que vivia a Friedrichsdorf. Tant Gelnhausen com Friedrichsdorf es troben al nord-oest de Frankfurt am Main. Després del seu període formatiu, el 1858 tornà a Friedrichsdorf, com a professor d'institut. Aquesta plaça li donava prou temps com per dedicar-se a la recerca. La primera línia que provà fou la transmissió elèctrica per aire, però aviat prendria la tasca de la construcció d'un telèfon, entès com un aparell per a la transmissió de so a través de senyals elèctrics. La idea era bàsica: transformar el so en senyal elèctric en un aparell emissor, i reconvertir en senyal elèctric en el so original en l'aparell receptor.



El 1860 construïa un primer prototip de telèfon, que permetia la transmissió de sons a través d'un cable de 100 metres. Reis es va esforçar per difondre la seva invenció tant a les revistes científiques (particularment, l'Annalen der Physik) com al Reial Cos de Correus de Prússia. Entre el 1861 i 1863, mentre perfeccionava el seu invent, va fer diverses demostracions a Frankfurt (davant la Societat de Física). El 1864 va creuar la frontera (perquè, efectivament, en aquella època, per anar de Friedrichsdorf a Gießen calia creuar, si més no, una frontera estatal) per fer una demostració en l'edifici que surt a la fotografia de la capçalera. Com passava sovint, la demostració no passar d'unes felicitacions per l'enginy de Reis (al capdavall, en paraules de Reis, "un pobre mestre d'escola"). No obstant la demostració va colpir prou l'editor d'Annalen der Physik, el professor Poggendorf, per lamentar no haver publicat l'article de Reis quan aquest li havia enviat el 1861. Poggendorf va sol·licitar llavors Reis un breu article descriptiu sobre el telèfon. I Reis va respondre: "Ich danke Ihnen sehr, Herr Professor, aber es ist zu spät. Jetzt will ich ihn nicht schicken. Mein Apparat wird ohne Beschreibung in den Annalen bekannt werden" (Li ho agraeixo força, senyor professor, però és massa tard. Ara ja no ho necessito. El meu aparell serà conegut sense cap descripció als "Annalen").

Malgrat tot, ni el món universitari ni l'administració civil o militar, bé de Prússia (que el 1866 s'havia annexionat tots els territoris de Hessen que no eren del Casal de Hessen-Darmstadt) o de Hessen-Darmstadt, hi veia gaires aplicacions al telèfon de Reis. Al capdavall, hom ja tenia prou i massa potser amb el telègraf normal i corrent. Els primmirats es queixaven que l'aparell de Reis distorsionava massa la veu. Certament, calia bona orella per identificar el que s'hi deia des de l'altra banda. En canvi, la música es transmetia acceptablement... Però qui podia pensar en transmetre música per via elèctrica?

Foren ben pocs els que s'interessaren pel telèfon de Reis. Un d'aquests fou el professor Vanderwyde, qui va realitzar diverses demostracions per Europa i qui, entre el 1872 i el 1873 el va presentar, amb un cert èxit, a Nova York.

Philipp Reis, en tot cas, va acabar per desinteressar-se pel telèfon, mig convençut pels professors de física que li deien que la transmissió elèctrica de la paraula era un impossible. El 1867 es donava de baixa de la Societat Física de Frankfurt, aparentment pel fet que algú d'aquesta societat havia qualificat el telèfon de "joguina filosòfica". Es va morir a 40 anys a Friedrichsdorf, després d'una llarga malaltia. El 1878, quatre anys després de la mort de Reis i dos anys després de la invenció de Reis, la Societat Física de Frankfurt va erigir un obelisc damunt la tomba de Reis a Friedrichsdorf. Avui dia hi ha pocs municipis a Hessen que no tinguin un carrer o una plaça dedicat a aquest malaurat professor d'institut.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 28 de juny de 2009

Minuts musicals (9) - En companyia d'abisme (Pau Alabajos i els Músics Furtius, 2007)



Pau Alabajos (*Torrent, 1982) ha estat aquests dies a Alemanya. L'any passat va publicar per Cambra Rècords el seu segon disc, Teoria del caos, en el qual és inclòs En companyia d'abisme, un dels temes més introspectius i personals del cantautor.

Hondures: de conflicte institucional a colp d'estat

Poques hores abans d'iniciar-se la consulta ciutadana que havia d'obrir la porta a una reforma de la Constitució d'Hondures (o a un nou període constituent, tal com defensen alguns moviments socials), hom ja ha passat de "conflicte institucional" (entre el President, d'una banda, i el Comandament de les Forces Armades i la Cort Suprema de Justícia, de l'altra) al colp d'estat. Un moviment que poca gent s'esperava, certament. El mateix Zelaya havia declarat fa uns dies que l'amenaça de colp havia quedat aturada davant del veto que l'Ambaixada dels EUA havia fet a l'oposició dretana. Certament, però, Hugo Chávez i Fidel Castro havien parlat ja en les darreres hores d'aquesta possibilitat: Fidel havia comparat Zelaya amb Allende i Chávez havia comparada la situació amb la viscuda a Veneçuela durant el darrer intent de colp d'estat. Val a dir que no únicament des de l'ALBA (l'organització interamericana promoguda des de Caracas i la Havana) sinó també des de l'Organització d'Estats Americans (OEA) s'havia fet una condemna prèvia de les temptacions colpistes.

D'altra banda el caràcter de masses que havia pres el moviment al voltant del president Zelaya deixava a l'oposició dretana poc marge de maniobra. Han optat per desallotjar Zelaya del poder: l'han detingut, l'han dut a una base de la Força Aèria (la qual, fins ara, havia mantingut la mateixa posició ambígua que va saber cultivar Pinochet fins el mateix 11 de setembre de 1973) i l'han traslladat a Costa Rica. El mateix procediment fet servir a Haïti contra Jean Bertrand Aristide en el colp d'estat de febrer del 2004.

La premsa internacional, a hores d'ara, cerca la reacció de Washington. De moment, la Unió Europea ha condemnat el colp d'estat.

Però el més important són els esdeveniments d'Hondures. El material electoral ja s'ha repartit pel país, amb la qual cosa l'exèrcit i a policia podria intervenir per requisar-lo. I, d'altra banda, ja abans de l'hora prevista per començar la consulta, han començat les mobilitzacions populars contra els colpistes.

L'impacte panamericà de la crisi institucional d'Hondures

És sens dubte una visió esquemàtica, però no del tot inútil, la que sovint és present en les anàlisis polítiques del darrer segle i mig sobre els estats americans, des d'Alaska fins a Tierra del Fuego, i concep l'existència de dos pols, un de caire "desarrollista" i un altre de caire "populista". Els pols prenen noms diversos al llarg de la història: conservadors i liberals, blancos i colorados, democrats i republicans (abans de l'escissió de Th. Roosevelt), republicans i democrats (després d'aquesta escissió). No cal dir que aquests pols no són més que els punts determinants dels diferents eixos polítics de la classe dirigent de cada país, i que bona part de la seva funció és mobilitzar i atreure els elements subalterns bé sota la consigna de la tradició, l'small government o l'ordre (el pol "desarrollista") o bé sota la consignar de "l'estat de benestar" o un ambigu progrés social de caire justicialista. En condicions normals, doncs, hi ha una tendència a un bipartidisme, i cadascun dels dos partits dominants ocupen un pol o l'altre. Resulta curiós, per exemple, constatar quina ha estat la posició de cadascun dels pols al voltant de la limitació constitucional, legal o factual dels mandats presidencials. Als EUA, per exemple, regí pràcticament des del començament un compromís no-escrit de no aspirar a un tercer mandat presidencial una vegada expirats dos de consecutius. És Ulysses S. Grant, un "republicà" (en aquella el partit "progressiu" o "popular" front l'aristocràtic partit demòcrata), qui prova infructuosament de trencar aquesta norma (insistim, no constitucional). I és Franklin D. Roosevelt, un "demòcrata" (convertit ara en el partit "progressiu", tota vegada que el gir populista de Woodrow Wilson i l'escissió dels seguidors de Theodor Roosevelt del Great Old Party havia capgirat la funció dels dos partits), el primer que inicia un tercer mandat... i fins i tot un quart. Serà el Congrés de majoria republicana els que imposarà, després dels 12 anys de presidència de Roosevelt, un límit constitucional de dos mandats. Resulta curiós, per exemple, que aquestes limitacions (constitucionals, legals o "voluntàries") dels mandats presidencials fossin respectades pels Somoza a Nicaragua, per Batista a Cuba o per Trujillo a la República Dominicana amb el simple recurs de presidents-testaferro. Per als "conservadors" trobar relleu en la direcció política resulta més fàcil, tota vegada que normalment ja detenten el control gairebé exclusiu de la direcció econòmica (la qual cosa permet una porta giratòria entre els dos compartiments). Per als "liberals", en canvi, el recurs a un lideratge populista més o menys estable els és més necessari per aconseguir de mobilitzar la "seva" base social. Aquest problema general és en el rerafons de la crisi institucional d'Hondures. El govern del president Manuel Zelaya (Partido Liberal de Honduras) vol impulsar una reforma de la Constitució de 1982 per tal que s'elimini la limitació a un mandat presidencial consecutiu. El Partido Nacional de Honduras és el principal defensor d'aquesta limitació. Zelaya fou elegit en les eleccions del 27 de novembre del 2005 i va prendre possessió del càrrec el 27 de gener del 2006. Al llarg de l'any 2006 la pressió de diferents moviments socials i laborals va forçar Zelaya a fer "un tomb a l'esquerra" que culminà l'any passat amb l'ingrés d'Honduras a l'Alternativa Bolivariana per a les Amèriques (ALBA) que impulsa Veneçuela, juntament amb Cuba i Nicaragua. En les darreres setmanes Zelaya havia preparat per avui diumenge una consulta popular que, si triomfés, faria que s'instal·lés una quarta urna en les eleccions generals del 29 de novembre. És a dir, que a més de l'urna de les presidencials, de la dels diputats del congrés i la dels representants locals, hi hagi una de consulta sobre la reforma de la constitució (per a eliminar la limitació de mandat presidencial i per a introduir-hi altres reformes). Però la consulta d'avui diumenge necessita, com la de qualsevol elecció regular, un suport logístic que únicament poden donar, a Hondures, les forces armades. El general Romeo Vásquez, cap de l'Estat Major Conjunt de les Forces Armades, s'hi va negar a col·laborar en la consulta de diumenge. Zelaya va respondre amb la destitució de Vásquez. Davant de la situació, el ministre de Defensa, Edmundo Orellana, va presentar la dimissió. El dimecres Zelaya convocava una assemblea de moviments populars en el palau presidencial i, amb aquest suport, s'adreçà a la base aèria on es trobava part del material electoral, que li lliurà el general Luís Javier Prince, comandant màxim de la Força Aèria d'Honduras. La consulta d'avui diumenge, doncs, es podrà realitzar. Però la crisi institucional continua, ja que la magistrada Rosalinda Cruz, de la Corte Suprema de Justicia, ha decretat la restitució del general Vásquez. La polarització a Hondures creix, i els partidaris de Zelaya i els dirigents dels moviments socials assenyalen un clima pre-colpista entre "sectors" de l'exèrcit, dels mitjans de comunicació, de l'Església Catòlica, tots ells representants de "sectores de la burguesía". És a dir, els sectors de la burgesia que van propiciar el Tractat de Lliure Comerç amb els EUA enfront dels altres sectors de la burgesia que s'estimen més promoure el Tractat de Comerç per als Pobles amb Veneçuela. La topada entre dues estratègies de la burgesia hondurenya arrossega els diferents moviments socials d'Hondures. Però, alhora, aquesta topada té lloc en un marc d'afebliment relatiu de l'hegemonia nord-americana a Amèrica Central i al Carib que, de moment, i amb estils diferents, aprofiten Veneçuela i Brasil. És simptomàtic que mentre les grans cadenes nord-americanes fixen l'atenció a Teheran, Tegucigalpa els ha passat per alt.

dissabte, 27 de juny de 2009

El cor del príncep Jordi


Avui és un dia reivindicatiu. Arrenca el Correllengua 2009, en el castell natal de Manuel de Pedrolo; es fa un Acte de Sobirania davant del Parlament de Catalunya; hom es manifesta contra la repressió a Barcelona; etc. No serem pas menys. Però, quin objectiu triar en el bell mig d’Alemanya? Potser una bona solució seria el despatx d’en Tilbert Dídac Stegmann (*Barcelona, 1941), a Frankfurt. Una alternativa la tenim un xic més al sud, a Darmstadt. Allà, a la cripta dels prínceps (Fürstengruft, en veieu la porta a la capçalera del posst) de l’Església de la Ciutat (Stadtkirche) hi ha, guardat com a relíquia, el cor del príncep Georg von Hessen-Darmstadt. Per als alemanys és un príncep cavaler més, entre innombrables generacions i innombrables casals sobirans, perdut en una muntanya prosopogràfica. No pas per als gibraltarenys i, encara més, per als catalans, que se’n recorden i que l’han homenatjat diverses vegades en els darrers anys, quan hom ha commemorat el tercer centenari dels seus fets d’armes, des de la victòria fins a la mort. Potser hi ha molt de mitografia, però són els fets d’armes de fa 300 anys, els drets de conquesta, els que “fonamenten jurídicament” l’actual estatus de Gibraltar i també l’actual de Catalunya... El Prinz Georg va néixer uns 300 anys abans que Josep Guardiola, el 25 d’abril de 1669, però a Darmstadt que queda força més al nord que Santpedor. Tan al nord, que el Prinz Georg no va ser batejat catòlic, sinó batejat en el si de l’església luterana, la religió dels seus pares. El seu pare era Ludwig VI., Landgraf (comte sobirà) de Hessen-Darmstadt, és a dir el príncep regnant d’un dels estats en els quals s’havia dividit Hessen uns cent anys abans. El record de la Guerra dels Trenta Anys, que a Hessen s’havia viscut com una guerra civil (amb l’enfrontament entre els casals de Darmstadt i de Kassel, entre luterans i calvinistes, amb el rerefons de la intervenció sueca, i de les manipulacions franceses i habsburgueses) era ben recent. La seva mare era Elisabeth-Dorothea de Sachsen-Gotha-Altenburg, filla del Herzog (duc) Ernst I. Per a Ludwig VI. aquest era el seu segon matrimoni, en haver quedat vidu de la primera muller, i per a Elisabeth-Dorothea seria l’únic. Com que del primer matrimoni, Ludwig VI., tenia ja dos fills, Ludwig i Friedrich, tota la descendència amb Elisabeth-Dorothea era destinada, en un principi, a engruixir els immensos rengles de prínceps i princeses reials de difícil col·locació. Quan va néixer Georg, ja havia nascut d’aquest matrimoni un altre fill, Ernst Ludwig, i encara haurien de néixer més tard, sis infants, cinc homes i una dona. Com a prínceps luterans, no aspiraven, a diferència dels catòlics, a carreres eclesiàstiques, de forma que l’única “sortida” que tenien era la carrera militar. El 24 d’abril de 1678, quan el Prinz Georg té nou anys, mor el seu pare. El succeeix el Prinz Ludwig (l’únic fill supervivent que quedava del primer matrimoni del Landgraf difunt), però el nou Landgraf Ludwig VII. mor el 31 d’agost, a Saxònia, de viatge per casar-se amb la seva promesa. Morts, doncs, els dos fills mascles del primer matrimoni del Landgraf Ludwig VI., l’herència va caure inesperadament en el fill gran del segon matrimoni, Ernst Ludwig, d’11 anys. Elisabeth va passar, doncs, a fer-se càrrec de forma efectiva de la tutela del nou Landgraf i de la resta de fills i filles. L’entrada en l’edat adulta per al Prinz Georg tindrà lloc, com era costum, entre els fadristerns de la noblesa alemanya amb un Kavalierstour, que realitza en companyia, entre d’altres, de la seva germana Sophie Luise, un any menor que ell, l’any 1686. Van viatjar per França i Suïssa. Conclòs el viatge, Sophie Luise es casà amb el seu promès, el Príncep (regnant) Albrecht Ernst II. von Oettingen-Oettingen, i Georg comença la seva carrera militar. Els lligams entre el Casal de Hessen-Darmstadt i els Habsburg de Viena era considerable, i arrencava ja de l’època de la Guerra dels Trenta Anys (quan els Hessen-Darmstadt, malgrat ser luterans o precisament per això, s’estimaren més el partit de l’emperador catòlic, al de les intervencions successives de danesos, suecs i francesos). Així que el Prinz Georg entrà al servei de l’Emperador, que en aquella època era Leopold I. La primera campanya la realitza en la guerra contra els turcs, participant en la batalla de Mohacs (Hongria), sota el comandament d’Eugeni de Savoia que, malgrat no ser més que cinc anys més gran que Georg es trobava ja elevat al rang de Feldmarschalleutnant. Però les coses comencen a canviar el 1688. El que comença com un problema successori en el Palatinat es converteix ràpidament en un arrenglerament de forces contra Lluís XIV de França (la Lliga d’Augsburg) i en una guerra d’abast continental (o transatlàntic, ja que també té conseqüències a Amèrica del Nord i en d’altres indrets). És en el marc d’aquest conflicte bèl·lic que es produeix la Revolució Gloriosa contra el rei James II d’Anglaterra (convertit en el catolicisme), i que aviat lideraran la germana (protestant) de James II, Mary, i el seu marit, el príncep Willem d’Orange, que es convertiran en els nous reis. França acull James II i s’inicia a les Illes Britàniques una resistència “jacobina” contra els reis William i Mary. El 1690, el Prinz Georg integra les forces imperials que van a sostindre als “orangistes” a la catòlica i jacobina Irlanda. Després d’aquesta campanya torna al continent, on es converteix, curiosament, a la fe catòlica. El 1694 ja és Generalfeldwachtmeister, i l’any següent, després de destacar en les successives campanyes renanes, és destinat a Catalunya. És en aquesta primera estada a Catalunya. La fama militar, però, no l’adquireix fins el 1697, durant la defensa de Barcelona, assetjada pels francesos del duc de Vendôme. El príncep Jordi va aconseguir de resistir durant 52 dies, fins que van arribar l’ordre de Madrid de cedir la ciutat. En tot cas, la guerra (que passarà a les cròniques com la Guerra dels Nou Anys o la Guerra de la Lliga d’Augsburg o la Guerra de Successió del Palatinat o la Primera Guerra Jacobina) va concloure poc després amb la Pau de Ryswick, i les forces franceses es retiraren de Barcelona. El rei Carles II omple el ja príncep Jordi (o Jorge) d’honors: cavaller de l’Ordre del Velló d’Or, coronel de la Guàrdia Reial i, de forma més pràctica, Virrei de Catalunya (1698). Compagina el càrrec a Catalunya amb la vinculació a l’emperador, que l’eleva al rang de Feldmarschall el 1699. El càrrec de virrei, naturalment, s’associa a la representació del rei regnant, i quan Carles II mor, el 1700, el príncep Jordi cessa com a tal a l’espera del nomenament que faci el nou rei. I el nou rei, per voluntat testamentària del difunt, no és altre que un nét del rei Lluis XIV, el duc Felip d’Anjou. Com era natural, en Felip d’Anjou no va renomenar el príncep Jordi com a virrei de Catalunya. L’emotiu acte de comiat del príncep Jordi a Barcelona no serà tampoc el darrer. Si Felip d’Anjou es coronà com a rei (Felip V de Castella i IV d’Aragó) és, simplement, perquè els antics aliats encara no han tingut temps de recompondre l’aliança contra Lluís XIV, malgrat els esforços de l’emperador Leopold, que promou com a rei d’Espanya el seu fill segon, l’arxiduc Carles. Aconseguida l’aliança, la popularitat del príncep Jordi a Barcelona farà que se’l seleccioni per encapçalar el contingent imperial que, des de 1703, embarcat en una flota anglesa realitza diverses operacions en el litoral espanyol. Alhora, com a “vicari general de la Corona d’Aragó”, en nom del rei Carles III, participa en els contactes amb els austracistes catalans de l’interior (els Vigatans) i de l’exterior (Joan Baptista Basset). El maig de 1704, fracassa un intent de desembarcament a Barcelona. Poc després s’aconsegueix una victòria: el desembarcament i la presa de Gibraltar, en l’estret que uneix la Mediterrània i l’Atlàntic. És el príncep Jordi, juntament amb sir George Rooke, qui dirigeix la força desembarcadora de 1800 homes en la zona que encara avui es coneix com a “Catalan Bay”. Com a successor de Rooke en el càrrec de governador de Gibraltar, el príncep Jordi es destacà en la defensa contra successius intents franco-espanyols de reconquesta. L’any següent, el 13 de setembre de 1705, el príncep Jordi es trobarà en un altre desembarcament, aquesta vegada al costat de Lord Peterborough. El príncep Jordi amb els seus homes es dirigeix a la presa de Montjuïc, en mans de les forces de les Dues Corones. És en aquesta acció on cau mortalment el príncep Jordi, a l’edat de 36 anys. No serà fins el 9 d’octubre que els aliats prendran Montjuïc i que Barcelona reconeixerà l’arxiduc Carles com a rei de les Espanyes. Serà llavors quan les despulles del príncep Jordi seran soterrades en el monestir de Gràcia que avui és l’Església dels Josepets. Des de Darmstadt, el seu germà gran i la seva mare van demanar el trasllat de les despulles en diverses ocasions. No ho aconseguiran. Però el 1711, el cor que, d’acord amb els procediments funeraris dels prínceps de l’època, havia estat conservat a banda, degudament embalsamat, és tramès des de Barcelona a Darmstadt, on se’l col·loca en la Cripta dels Prínceps de l’Església de la Ciutat, en un recipient d’argent que penja del sostre. Dos dies abans del sisè aniversari de la mort del príncep Jordi, Barcelona va caure en mans dels borbònics. Després hi hauria de tot, damunt Darmstadt i damunt de Barcelona. No sé exactament si fou en les guerres napoleòniques, durant les desamortitzacions dels anys 1830 o durant la guerra del 1936 que la mòmia del príncep Jordi es va perdre. De guerres napoleòniques, aixecaments revolucionaris, contra-alçaments reaccionaris i bombardejos, Darmstadt també n’ha patit uns quants . Però el cor del príncep Jordi, malgrat algun sotrac, encara hi és.



La Darmstadt Stadtkirche és l'església que serveix també de panteó al Casal de Hessen-Darmstadt

divendres, 26 de juny de 2009

De reis i presidents

Aquestes dues imatges són separades per 14 anys (1970 i 1984). Els dos personatges amb indumentària cridanera van néixer amb 23 anys de diferència, i s'han mort amb 32 anys de diferència (és a dir, un, el de la dreta, ha viscut 9 anys més que l'altre). Visites presidencials de dos artistes d'origen humil engolits (voluntàriament) per l'star system. Altrament si no els hagués engolit (voluntàriament) l'star system, haurien estat en un estat de perpètua subocupació, un a Mississippi o a Tennessee i l'altre a Indiana o a Califòrnia. El temps tot ho posa a lloc. Quins són els senyors amb tratjo i corbata que els acompanyen?

dijous, 25 de juny de 2009

Quan no troben paraules per defensar-se, denuncien

- Hom pensa que una Fundació en Defensa de la Nació Espanyola podria fer moltes coses
- Gràcies
- DENAES

DENAES és el nom d'una Fundació en Defensa de la Nació Espanyola. Podrien dedicar-se a promoure la truita de patates (truita espanyola) per comptes de la vulga truita francesa. O podrien dedicar-se a la commemoració de la grip espanyola de 1918 que sí era una grip de veritat i no com la martingala que han muntat ara per la "grip nova" que ni és nova ni és grip ni és res. També podrien fer costat al ministre Corbacho en la seva lluita per "llocs de treball espanyols". O podrien dedicar-se a fer campanyes als casinos de Mònaco, Reno o Las Vegas en pro de la introducció de la baralla espanyola. És un fet conegut, que clama al cel, que la baralla espanyola en bona part de l'Hemisferi Occidental s'identifica amb el tarot i altres pràctiques de mal veure. Vet ací una línia de treball per la Fundació.
- Gràcies
- DENAES

Ves per on, però, que una Fundació en Defensa de la Nació Espanyola no pot ser altra cosa que una Fundació en Atac de la Nació Catalana. Una opció legítima, certament. Podrien fer campanyes pedagògiques de reciclatge, per exemple: un espanyolisme de rostre humà, com si diguessin. No. La Fundació DENAES s'estima més la contundència i per això denuncia als tribunals les coses que no li agraden. Té l'avantatge de jugar en camp propi: el sistema polític de la nació espanyola es caracteritza per il·legalitzar les coses que no li agraden.

Per això aquests DENAES han denunciat l'Entitat Pro-Seleccions Esportives Basques (ESAIT) i Catalunya Acció per "instigar" la xiulada a l'himne espanyol que va fer el Mestalla en el partit de la Copa del Rei [espanyol] del mes passat. DENAES ja ha dit que respecta als xiuladors i que no els denuncia. Però sí denuncia als instigadors. Van repartir xiulets els instigadors? Que no tenen els bascos i els catalans prou raons per xiular? Potser sí en tenen prou, les mateixes raons que porten a xiular la Marsellesa en partits a l'estat francès per part d'altres grups ètnics "oblidats". Els DENAES recorden a l'Ali Khamenei: es pensen que el Twitter té un efecte hipnòtic i mou milions de masses a voluntat d'una petita colla d'instigadors.

A més, he estat repassant les imatges que va oferir TVE del partit, concretament les de l'himne, i en cap moment he sentit xiulets. Aquests de la DENAES deuen tenir orella de tísic.

dimecres, 24 de juny de 2009

L'anticolonialisme autogestionari i europeïsta de Robèrt Lafont

S'ha mort avui, diada de Sant Joan, a Florència, l'occitanista nimesà Robèrt Lafont (*Nimes, 1923). Si bé la premsa destacarà sens dubte la seva obra literària (poètica, narrativa i teatral), de les més destacades en les lletres occitanes de la segona meitat del segle XX, també cal dir que aquesta contribució literària, com les contribucions filològiques, d'història de la llengua i de la literatura occitanes i, encara de forma més evident, en la sociolingüística, són indestriables de la seva formulació de l'occitanisme polític. Per exemple, les seves aportacions sobre la història literària occitana en els segles XVII i XVIII serveix per omplir el buit entre els dos períodes literaris sobre els quals s'ha centrat històricament l'atenció exclusiva (trobadors i felibres). O els seus estudis de sociolingüística no s'adrecen pas a la simple descriptiva (base gairebé exclusiva de la sociolingüística francesa original) sinó que fan propostes sobre el redreçament lingüístic. No és casual que sigui en els anys 1970, però, quan eclosiona el Lafont polític. Abans, en les dècades prèvies, l'ambient és massa esclafador contra qualsevol reivindicació nacional dins la "França metropolitana". I si ja no és tan esclafador, després, és perquè el nacionalisme francès ha assumit que ha triomfat. Ara bé, és per la revifalla nacional (no exclusiva, ni tampoc principal, d'Occitània) que el 1981 serà inserit en la Constitució Francesa la referència al francès com a "llengua de la república". El cicle que va del 1968 al 1981, gens exclusiu de l'estat francès, i estès de forma "global", va acabar en fallida, i per això és fàcil mirar-se'l avui amb distància. Però correspon a Lafont en essència el trasllat de la idea gramsciana del colonialisme interior (aplicat inicialment per Gramsci a la seva Sardenya natal i al Mezzogiorno) a "l'hexàgon". El centralisme parisenc es transforma mentalment en una formulació colonialista o imperialista francesa, i les "regions", per lliurar-se'n, han de connectar entre elles en un espai europeu (una Europa dels Pobles). La temptació de descartar l'europeïsme, tan difosa en els nostres dies, bo i justificada pel caràcter real de la Unió Europea, no hauria de fer perdre de vista la via europea a la superació dels estats dinàstics i post-dinàstics en els quals Catalunya i Occitània sencera han quedat atrapades. Un altre punt que pot sobtar en el Lafont dels anys 1970 és la reivindicació de l'autogestió, que va molt més enllà de l'autonomia territorial en incorporar el concepte d'autogestió popular. No ens ha d'estranyar, ja que en els anys 1970 l'autogestió obrera no era simplement una consigna de la Iugoslàvia de Tito sinó que també era inclosa en el programa, per exemple, de Convergència Democràtica de Catalunya d'aquella mateixa època.

dimarts, 23 de juny de 2009

Centenari tràgic de la Setmana Gloriosa o centenari gloriós de la Setmana Tràgica?

Amb tants de centenaris, bicentenaris, sequicentenaris i milenaris, és fàcil perdre's. No som més que formiguetes en un munt de runes. Ara bé, sorprén el silenci (no pas general, naturalment) al voltant del centenari dels fets de juliol de 1909, aquells fets que la historiografia oficial ha batejat com a Setmana Tràgica. La imatge que ha prevalgut en l'imaginari col·lectiu (si és que n'ha prevalgut cap) és la de les esglésies cremades i les mòmies monàstiques escampades pels carrers. No és una imatge gaire políticament correcta pels gustos culturals dels nostres dies... El qualificatiu de tràgic no és, però, una mera condemna. Amaga també la idea que la noblesa inicial de la rebel·lió (de caràcter anti-militarista i de base popular) fou pervertida pels radicales (ells mateixos que volien elevar les novícies a la categoria de mares, és a dir, violar-les) i que el curs anti-clerical que prengué de llavors ençà segellà una fàcil repressió per part de les autoritats i l'alienació dels sectors més moderats de la petita burgesia i de la menestralia. No és mala idea, no. Però, és clar, els que pensen així sempre desitgen una consciència i una puresa revolucionàries que no són d'aquest món, i només hi ha que veure'ls ara en les valoracions que fan de les protestes iranianes: que si en Musavi no és aigua clara, que si hi ha massa estudiants i massa pocs treballadors, etc. Segons ells, la socialdemocràcia russa s'hauria d'haver abstingut el 1905, per tal com les protestes van arrencar amb el moviment clerical i hiper-tsarista del pope Gapon. O el maig del 1968 s'hauria d'haver descartat d'entrada com un moviment d'estudiants no gaire aplicats.

Però tornem a 1909. Veiem la seqüència d'actes:
- al llarg de la primavera de 1909, el moviment d'alliberament nacional rifeny havia recrudit la seva campanya de sabotatges contra interessos miners espanyols.
- a finals de juny de 1909, les autoritats espanyoles de Melilla van desplegar forces militars i de policia per protegir la línia fèrria (bàsicament dedicada al transport de la producció rifenya al port de Melilla).
- a començaments de juliol de 1909, hi hagué la topada més greu fins llavors entre els escamots rifenys i les forces espanyoles, i la situació ja es va fer de guerra oberta. La producció minera restava sota l'amenaça de paràlisi completa.
- el 9 de juliol de 1909, el govern espanyol d'Antoni Maura va reconèixer la situació de conflicte obert, i el ministre de guerra, el general Arseni Linares, ordenà l'expedició d'un cos de 40.000 soldats, trets en la major part entre els reservistes del Principat. Els reservistes eren els homes que ja havien fet el servei militar, amb una edat mitjana que depassava els 25 anys i la majoria ja casats i amb fills. La mesura tenia garanties d'impopularitat. Cridava al cel la col·lusió entre els interessos particulars dels inversors miners i els homes de govern de Maura. I si bé per a Linares (que havia estat capità general de Catalunya fins feia uns mesos, abans d'assumir la cartera ministerial) podia justificar-se el fet de recórrer fonamentalment als reservistes barcelonins pel fet d'ésser la burgesia barcelonina una de les capdavanteres en la colonització del Rif, també hi havia qui interpretava la mesura com un càstig a Barcelona (i a Catalunya, en general) per tota l'agitació prèvia (el moviment obrer, la Solidaritat Catalana, etc., en plena ebullició des de 1906). Des del govern Maura hom no va comptar amb una resposta gaire elevada, per tal com semblava que en la pugna entre la patronal i el sindicalisme, el segon havia quedat desorganitzat i dividit.
- el diumenge 11 de juliol comença l'embarcament de reservistes al port de Barcelona.
- la setmana del 12 al 18 de juliol, se succeeixen les protestes, tant al port com en altres llocs de la ciutat. Hi ha enfrontaments amb les forces policials. Aparentment, les protestes no tenen cap direcció clara, si bé els diferents partits de l'oposició hi donen suport. Les protestes són contra la mobilització però també contra la guerra del Rif en general.
- la setmana del 19 al 25 de juliol mostra una conflictivitat creixent, bo i que les autoritats, encapçalades pel governador civil Ángel Ossorio, esperaven que la cosa s'anés calmant. En aquest punt, la premsa del republicanisme d'esquerres adquireix un cert protagonisme en l'esperonament de les protestes, però aquestes també reben el suport de la premsa radical i de la socialista, així com de la premsa catalanista. A finals de la setmana, comença a posar-se al capdavant de la protesta una direcció sindical, que convoca vaga general contra la guerra que començaria el dilluns 26.
- la vaga declara el 26 de juliol fou seguida majoritàriament en els diferents nuclis industrials del Principat. A Barcelona el seguiment era gairebé unànim, però no s'havia aconseguit que s'hi sumés el sindicat de tramviaires. Així doncs, ja ben de matí començaren els enfrontaments entre els vaguistes que volien deturar els tramvies i alguns tramviaires. Aviat intervingué la policia per restaurar la circulació dels tramvies, i es generalitzaren les topades entre vaguistes i policies. Davant de la situació, des de Madrid, el ministre de governació Juan de la Cierva col·locava la província de Barcelona sota comandament militar, la qual cosa va possibilitar que el capità general de Catalunya, el general Luis de Santiago, hi declarés l'estat de guerra. Ossorio, que encara esperava que la cosa s'anés calmant, dissentí d'aquesta declaració, i va dimitir.
- ja el mateix dilluns, el comitè de vaga perdia el control de la insurrecció a Barcelona. Les direccions de les diverses formacions polítiques se'n distanciaven. Però els quadres sindicals i polítics sí eren presents en els carrers, especialment els militants del Partit Republicà Radical (lerrouxista). El caràcter antibel·licista de les mobilitzacions l'adreçava fàcilment a l'odi contra les dues institucions típiques i improductives de l'antic règim: l'exèrcit i el clero. No era pas la irreligiositat del poble barceloní la que impulsà la crema d'esglésies, sinó precisament la seva religiositat: si allò que era sagrat es posava al costat dels qui enviaven joves pares de família a què els degollessin els rifenys, tot allò que fes ferum de sagrat havia de ser sagradament destruït. Per molts dels assaltants, criats a comarques on l'església encara ho controlava pràcticament tot, l'emancipació era amenaçada per la persistència d'aquelles esglésies de ciutat.
- allò que se'n diu la Setmana Tràgica és, doncs, la que va del 26 de juliol a l'1 d'agost. De la mateixa forma que els protagonistes dels fets s'adreçaven a les esglésies com a símbol, és al voltant d'aquest símbol que la historiografia ha assistit sempre en la revisió dels fets. Dels 160 esglésies, monestirs i altres edificis religiosos, en resultaren destruïts o greument afectats pels incendiaris i assaltadors una vuitantena. Algú pot dir que aquesta crema no era pas novedosa, ja que a Barcelona s'havia instaurat una tradició continuada de 74 anys d'incendis: però el 1835 hom s'adreçava gairebé exclusivament als convents i no pas a l'església secular. El 1909, hom no distingia entre esglésies i convents. Es repetien, però, les escenes anticonventuals: la premsa d'ordre va treure (en treu ara, fins i tot) gran profit de les mòmies de monges desenterrades i passejades pels carrers fins a deixar-les de qualsevol manera. Les històries de soterraments en vida i d'esquelets d'infants corrien per tot Barcelona. El 1909 també és diferent del 1936 en un sentit: el nombre de capellans morts durant la Setmana Tràgica fou de 3.
- el 27 de juliol Barcelona ja era en mig d'una revolta aparentment espontània. En les altres ciutats catalanes la vaga era seguida de forma irregular, però no hi havia una situació insurreccional. D'altra banda, el comitè de vaga de Barcelona havia esperat debades que la vaga s'estengués a Espanya.
- des del Ministeri de Governació, Juan de la Cierva qualificava els fets de Barcelona de "revolta separatista", mentre que els dirigents republicans, socialistes i sindicalistes atribuïen el descontrol de la revolta a l'agitació anticlerical dels caps lerrouxistes. El dimecres 28, la situació començava a canviar. El caire pres per la revolta havia allunyat ja molts participants inicials. I els reforços que tot just arribaven a la guarnició militar de Barcelona servien per desencadenar una forta repressió.
- fins el divendres dia 30, però, resistiren focus insurreccionals.
- el dilluns 2 d'agost, les autoritats militars donaven la situació per pacificada i comunicaven un balanç de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre. Les víctimes civils s'han avaluat en prop d'un centenar de morts i molts centenars més de ferits.

La repressió continuà durant les setmanes següents, i s'adreça al tancament de la premsa d'esquerres que s'havia significat en el moviment contra la guerra, a la clausura de centres obrers, al tancament d'escoles laiques (a les quals s'acusava del caràcter anticlerical de la revolta), etc. El nombre de processats fou de 2.000, part d'ells per la jurisdicció militar que imposà desenes de condemnes a mort i n'executà cinc el 13 d'octubre de 1909.

- Tràgica, roja i gloriosa. Una setmana de 1909, cicle d'activitats que ha realitzat l'Institut Català d'Antropologia en les darreres setmanes.
- La setmana tràgica, al blog Vita Moleskine.
- Setmana Tràgica: crònica documental, a la web de l'Ajuntament de Barcelona.
- Setmana Tràgica, a la web de l'Observatori de la Vida Quotidiana.
- I Jornades Internacionals sobre el conflicte marroquí i la Setmana Tràgica, maig de 2009.

dilluns, 22 de juny de 2009

La llei electoral del Principat (IV) - set o nou vegueries?

La idea de la nova llei electoral del Principat (de fet, la primera llei electoral que, al Principat, s'apartaria de la legislació espanyola) és utilitzar les vegueries com a circumscripcions electorals per comptes de les províncies. Val a dir que fa 30 anys que ja es parla d'introduir una divisió territorial pròpia al Principat i, tot el més que s'ha fet, el 1987, fou la introducció de les comarques i dels Consells Comarcals. Les Diputacions Provincials, lluny de desaparèixer, han castrat el paper dels Consells Comarcals. Des de l'adveniment del tripartit (2003) s'ha parlat de fer un mapa de vegueries, tasca pendent que els governs de CiU no van mai encarar (no van anar més enllà de la supressió, merament virtual, de la Corporació Metropolitana de Barcelona).

L'antecedent més proper de la divisió del Principat en regions o vegueries és la de 1936:


El més probable és que el mapa de vegueries adopti, si fa no fa, aquesta forma:



Com veiem, hom passaria de les nou regions de 1936 a set vegueries. Contra aquesta proposta hi ha dues reivindicacions. Una, centrada a Vic, reclama una vegueria pròpia de l'Alt Ter, amb Osona i Ripollès, i que seria hereva de la Regió VI. Paral·lelament, al Penedès hom reclama una vegueria pròpia "Anoia-Penedès", que deixaria reduïda la Regió de Barcelona a les cinc comarques que la integraven el 1936. Com veieu les nou vegueries proposades no coincideixen amb les regions de 1936, ja que hom entén que no és desitjable separar en dues regions la conurbació de Tarragona-Reus-Cambrils.



A banda d'aquest mapa reivindicat de nou vegueries, hi ha la qüestió d'Aran. Des d'Aran hom ha protestat la integració en una vegueria de l'Alt Pirineu-Aran. Més que no pas la reivindicació d'una circumscripció pròpia, des de Vielha hom sospita que l'atitud d'una vegueria amb capitalitat a Tremp o a la Seu d'Urgell no seria exactament la mateixa que la de la Diputació de Lleida, sinó que prendria tonalitats de més alta intromissió.

Suposem, doncs, que aquestes reivindicacions tiren endavant, i que les vegueries de l'Alt Ter i de l'Anoia-Penedès arriben a port, mentre Aran esdevé circumscripció electoral pròpia. Suposem, tal com diu l'avantprojecte Ausàs de la llei electoral, que hom estableix un mínim de 2 diputats per a cadascuna d'aquestes circumscripcions, i que els altres 125 s'assignen d'acord amb criteris de proporcionalitat. I ara, sota aquesta premissa, passem els resultats electorals del 2006. Tenim:
- CiU aconsegueix 49 diputats, és a dir 1 més dels que va aconseguir amb el sistema provincial o dels que hauria aconseguit amb el sistema de 7 vegueries.
- PSC-PSOE aconsegueix 42 diputats, és a dir 5 més dels que va aconseguir amb el sistema provincial o 3 més dels que aconseguiria amb el sistema de 7 vegueries. En general, el PSC-PSOE es beneficia d'aquesta subdivisió de circumscripcions ja que, com a segona força en la majoria d'elles, treuria profit del detriment corresponent del PP i d'ICV (quarta o cinquena força, alternativament, segons les circumscripcions).
- ERC aconsegueix 18 diputats, és a dir 3 menys dels que va aconseguir amb el sistema provincial o 2 menys dels que aconseguiria amb 7 vegueries. ERC és en la majoria d'aquestes circumscripcions la tercera força i, per tant, en aquelles circumscripcions on es trien menys de 5 diputats sempre té les que de quedar per sota de la seva representació real.
- el PP aconsegueix 12 diputats, és a dir 2 menys que amb les 4 províncies i 1 menys que amb les 7 vegueries. El PP, matemàticament, no podria des de la quarta posició assolir representació en les circumscripcions amb menys de 3 diputats, i és aquesta la clau de la seva davallada com més elevat sigui el nombre de circumscripcions.
- ICV-EUiA aconsegueix 11 diputats, és a dir 1 menys dels que obtindria amb les 4 províncies o les 7 vegueries. La raó: la mateixa que la del PP.
- Ciutadans aconsegueix 3 diputats, és a dir els mateixos que va aconseguir amb les 4 províncies o els que aconseguiria amb les 7 vegueries. Això és degut al fet que tota la seva representació l'ha de treure necessàriament de la circumscripció més poblada, sigui la província de Barcelona, la vegueria de Barcelona-Vallès-Penedès o la vegueria de Barcelona-Vallès.

En resum, doncs, i per acabar aquesta sèrie de posts, no sembla que la futura llei electoral del Principat vagi a canviar molt el panorama. No obstant, en passar de quatre a set (o nou) llistes és més previsible que hi hagi problemes interns en la confecció. També és important tenir present que el mapa polític del Principat del 2006 no serà exactament igual al del 2010. I que en el 2010 la circumscripció continuarà sent la província (i, molt probablement, ho sigui també el 2014). C's serà probablement substituït per UPyD (però, segurament, amb pitjors resultats i amb una presència parlamentària, si en tenen, més precària). Pel que fa a ERC sembla inevitable la caiguda i és molt difícil que aquesta caiguda sigui aprofitada per Reagrupament, RC o els seguidors de Santiago Espot, a no ser que vagin plegats. La distància en nombre de diputats entre CiU i el PSOE augmentarà, i ICV davallarà, mentre que el PP quedarà si fa no fa com ara. El més divertit seria veure què passa si el tripartit no suma 67 diputats i, CiU+ERC tampoc.

La llei electoral del Principat (III) - què hauria passat amb una circumscripció única el 2006?

Ja hem vist com el pas de circumscripcions provincials a circumscripcions veguerials no hauria alterat gaire el Parlament de Catalunya, tant si el mínim per a cada vegueria fos d'1 diputat com si fos de 2 diputats. En tots dos casos CiU+ERC i PSOE+ERC+ICV haurien depassat la xifra dels 66 diputats, i haurien comptat amb la majoria absoluta.

Però, què hauria passat si hi hagués circumscripció única? En els anys 1980, el PSUC va defensar l'agrupació de les "quatre províncies" en una "província única" i que l'estructura de la Diputació Provincial es fusionés, sense més, a la Generalitat de Catalunya, de forma que l'única divisió existent al Principat fos la combinada de comarques i municipis. Una opció que no es contempla per a la futura llei electoral del Principat és la de la circumscripció única. En aquest cas qualsevol criteri territorial desapareix d'entrada: el principi "un votant, un vot" es manifesta completament. Certament hom pot introduir criteris de representativitat territorial en les llistes de 135 candidats que presentés cada partit, de la mateixa manera que hom demana una paritat de gènere. També cal recordar que l'avantprojecte de llei electoral contempla la idea de les llistes "desbloquejades", és a dir que cada partit presentaria una llista ordenada de candidats on l'elector podria assenyalar els noms que més li plagués (bé amb creuetes o bé amb números). D'aquesta forma comarques senceres podrien votar pel seu favourite child. El 2006, per exemple, els carreteristes podrien haver marcat el nom de Carretero sense marcar el de Carod; o els del PCC podrien haver marcat els seus companys en la llarga llista de 85 candidats barcelonins d'ICV-EUiA i no haver tingut tanta mala consciència com deuen tenir ara. M'hi jugo un pèsol que això del "desbloqueig" de llistes no arriba a port.

Bé, tornem al cas. Suposem que hi hagués hagut una circumscripció única, ideal suprem dels neolerrouxistes:
- CiU esdevé la principal força parlamentària, amb 46 diputats. Perd, doncs, 2 diputats. Això es deu al fet que perd efecte el seu primer lloc (en passar de 4 circumscripcions a 1).
- PSC-PSOE queda com la segona força, amb 37 diputats. No es veu afectat pel "canvi". Això es deu al fet que el PSC-PSOE va ser la segona força més votada en les 4 circumscripcions, i ho seria també en la circumscripció única.
- ERC queda com a tercera força, amb 20 diputats. Perd 1 diputat, ja que el tercer lloc destacat a "Girona", "Tarragona" i "Lleida" queda neutralitzat per la manca relativa de vots a "Barcelona".
- PP queda com a quarta força, amb 15 diputats. Guanya 1 diputat, ja que pot aprofitar millor tots els seus vots.
- ICV-EUiA queda com a cinquena força, amb 13 diputats. Guanya 1 diputat, per la mateixa raó que el PP.
- Ciutadans queda com a sisena força, amb 4 diputats. Guanya 1 diputat ja que, en aquest esquema, no perd els vots aconseguits en les tres circumscripcions minoritàries.

No hi ha canvis de lloc destacats. Però el bloc CiU+ERC hauria perdut 3 diputats, amb la qual cosa no hauria pogut formar govern amb majoria absoluta. En aquest escenari, el carodisme hauria tingut camp obert per reeditar el tripartit (que mantindria els seus 70 diputats) amb molts menys costos polítics.

Insistim, però, que la futura llei electoral contemplarà entre set i nou circumscripcions (molt probablement, set: Girona, Barcelona, Vic-Manresa, Tarragona, Terres de l'Ebre, Lleida i Alt Pirineu-Aran). En aquest escenari CiU i ERC sí haurien sumat 68 diputats (per comptes de 69 com sumen ara, encara). Si en el 2010 el "tercer espai sobiranista" fa presència en el Parlament (cosa que cal posar en dubte), i CiU+ERC+Reagrupament arribessin a la barrera dels 67 diputats (cosa també força difícil), hi ha una llei política no-escrita que impediria el pacte, amb independència de quina llei electoral hi hagi llavors.

diumenge, 21 de juny de 2009

Minuts musicals (8) - Superstition (Stevie Wonder)



Stevie Wonder (*1950) va escriure Superstition el 1972, i en el vídeo veiem la interpretació que feia per a la quitxalla en el programa Sesame Street. La tornada diu: "When you believe in things that you don't understand,/Then you suffer,/Superstition aint the way, no, no, no". Quina millor definició de superstició? Creure en allò que no entenem, és a dir pura falsa consciència: "saber" sense mirar. Dit amb una altra paraula: fe.

La llei electoral del Principat (II) - què hauria passat el 2006 si la circumscripció hagués estat la comarca?

Continuem el post d'ahir, on vam veure com la substitució de les províncies per vegueries no alteraria substancialment la composició del Parlament de Catalunya d'acord amb els resultats del 2006. En un cas i en l'altre el PSOE i els seus dos partits satèl·lits haurien pogut reeditar coalició. Tampoc no hi hauria canvis tant si hom reservés a cada vegueria un mínim d'1 diputat (com defensen els Ciutadans pel Canvi) o de 2 diputats (com defensa l'equip del conseller Ausàs). La clau d'això es troba probablement en el fet que dues de les noves circumscripcions electorals (la "Catalunya Central" i les Terres de l'Ebre) mostrarien un empat en el nombre de diputats assignats al PSOE i ERC (de forma que els guanys que fa el PSOE amb l'augment de representació de la Regió de Barcelona els perd en aquestes dues noves regions).

Però, suposem que fem una llei electoral on la circumscripció és la comarca. En aquest cas podríem assignar un mínim d'un diputat per comarca (41 diputats), bo i deixant la resta (94 diputats) a un repartiment proporcional. En aquest cas, per exemple, el Barcelonès triaria 30 diputats (54.000 censats per cada diputat) i l'Alta Ribagorça 1 diputat (3.100 censats per diputat). La disparitat seria, doncs, molt més elevada que si es fessin circumscripcions veguerials (40.000 censats per diputat a la Regió de Barcelona contra 27.000 censats per diputat a l'Alt Pirineu-Aran, en el cas de l'opció contemplada per CpC, i 42.000 contra 18.000 en la proposta Ausàs). Paga retenir aquestes xifres i comparar-les amb la situació actual (47.000 censats per diputat a la província de Barcelona i 21.000 censats per diputat a la de Lleida).

Però no és la disparitat l'únic criteri per jutjar la defensa de la comarca com a circumscripció. També hi ha el factor de proximitat i de lligam amb el territori. Un debat centrat exclusivament en la relació "una persona - un vot" pot amagar la idea que el diputat és simplement diputat del partit. Així, passar de circumscripcions provincials a veguerials que, en principi, no altera la composició partidista del Parlament sí altera (en sentit d'apropar) la composició territorial. No cal dir que una representació comarcal augmentaria aquest apropament territorial. I si la qüestió és la disparitat, hom podria combinar diferents comarques i en uns casos emprar circumscripcions regionals (el cas de l'Alt Pirineu) i en d'altres emprar circumscripcions comarcals (el cas del Barcelonès, del Baix Llobregat o del Vallès Occidental).

Però tornem al model de 41 diputats + 94 diputats, i passem-hi les dades del 2006. Els resultats serien els següents:
- CiU: 71 diputats.
- PSC-PSOE: 37 diputats.
- ERC: 13 diputats.
- PP: 7 diputats.
- ICV: 6 diputats.
- Ciutadans: 1 diputat.

Com veiem, CiU seria la gran beneficiada d'una circumscripció comarcal, i qui rebria de valents són els partits minoritaris (ERC, PP, ICV i Ciutadans). Això es deu al fet que, com més petita és la circumscripció i menys diputats elegeix, menys proporcional és en relació a les candidatures. Hi ha sistemes de correcció i de transferència de vot, però si l'Alta Ribagorça només tindria 1 diputat, no hi ha més guanyador que el que obté més vots. En l'altre extrem trobem la circumscripció única: 135 candidats en cada llista. El problema és que llavors no hi ha garanties que una llista contempli gent de tot el territori, i comarques i regions senceres poden quedar-se sense diputats.

El debat de la llei electoral del Principat és obert. Sembla clar que la circumscripció serà la vegueria. Però, quines vegueries? Les de l'informe Roca? O les propugnades des del Penedès, des d'Igualada, des de Vic o des de Ripoll?

Què s'hi juga a Teheran?

Les mobilitzacions a Teheran, tant les dels "partidaris" de Musavi com, en menor mesura, les dels "partidaris" d'Ahmadinejad, amenacen de fer saltar pels aires la "unitat nacional" tan defensada per Ali Khamenei. L'èxit de Khamenei, però, és clar. Sense el treball de 30 anys dels dirigents clericals de la revolució islàmica, avui alguns partidaris "secularistes" de Musavi i alguns partidaris "nacionalistes" d'Ahmadinejad haurien pogut fer causa comuna i enviar a pastar fang als partidaris "neoliberals" de Musavi i als partidaris "feixistes" d'Ahmadinejad. Val a dir, però, que el que passa a Teheran, té un fidel reflex en el que s'esdevé a Iran i, en general, a tot el món. Sense una organització clara, les masses populars es veuen obligades a la indiferència (opció majoritària) o a adherir-se a tal o tal figura messiànica. Les victòries electorals d'Ahmadinejad, tant la del 2005 com la del 2009, són un frau. Però no tant un frau en les urnes (fora de l'engruiximent de les xifres de participació electoral) com un frau entre allò que porta la gent a votar Ahmadinejad i allò que farà Ahmadinejad en el govern.

És espectacular veure, doncs, com la premsa d'esquerres de tot el món es divideix entre "ahmadinejadistes" i "antiahmadinejadistes". Hi ha una certa esquerra sempre veu Velascos-Alvarados per tot arreu. És la mateixa esquerra que, en l'època de la puixança d'Ali Khamenei en la segona meitat dels 1980, deia: "goita, és un clergue d'esquerres, ja que va estudiar a la Universitat Patrice Lumumba de Moscou". També Musavi, a principis dels 1990, era assenyalat com la gran promesa de l'esquerra iraniana. I suposo que els criteris que va fer servir aquesta determinada esquerra per "saludar" la victòria d'Ahmadinejad el 2005 eren els següents: 1) no és un clergue professional, una mica beatot, això és tot; 2) té la pell molt més fosca que no Khomeini, Khamenei, Khatami o Rafsanjani i és molt més hirsut; 3) ergo, és el representant que durà la revolució islàmica pels camins de la revolució social, i bla, bla, bla. És una llàstima que Juan Posadas no sigui entre nosaltres: segurament Posadas ens diria que Iran ja és un estat obrer (degenerat, és clar, però obrer) i que l'únic que hi ha en disputa és si el degenera una miqueta més en Musavi o en Khamenei-Ahmadinejad.

Dit això, és comprensible que gairebé totes les forces de l'esquerra iraniana se sentin esperonades pels fets de Teheran. I és obligat que denunciïn la repressió policial.

Però la situació per a l'esquerra no-iraniana és diametralment diferent. Teheran és avui, entre d'altres coses, també una lluita entre blocs imperialistes. I és així com cal llegir les declaracions de Moscou o de Beijing, o les de Praga, Brussel·les o Washington. Bàsicament hi ha dues posicions:
- l'hiperimperialisme nord-americà, de moment, juga la carta de la prudència. No té gaire a guanyar a curt termini i sí quelcom a perdre, si s'implica massa en la batalla de Teheran. Per això, és normal que el protagonisme diplomàtic sigui cedit a la presidència txeca de la Unió Europea.
- els "aspirants", de moment, juguen la carta de declaracions en pro d'Ahmadinejad. Així s'ha manifestat de forma clara la diplomàcia veneçolana, que denúncia la intromissió "internacional" en els afers "interns" d'Iran. També Brasil ha fet unes declaracions anàlogues, encara que de to una mica més neutre. La diplomàcia xinesa i la diplomàcia russa s'han pres el seu temps, i han acabat per dir-hi la seva. Bàsicament, des de Beijing hom denuncia els intents o temptacions occidentals de promoure una revolució "de color" a Iran, és a dir una revolució a l'estil de la "revolució taronja" de Ucraïna o la "revolució llimona" de Kirgízia.

La diplomàcia xinesa feia un paral·lel entre Teheran i Bangkok. A Tailàndia, els colors enfrontats són el groc i el vermell i, implícitament, els xinesos atribuïen el groc a Musavi (és a dir, el color de les classes mitjanes, aclaparades pels impostos) i el vermell a Ahmadinejad (és a dir, el color de les classes populars, necessitades de welfare). És curiós aquest esquema de divisió, ja que és justament el que promouen els "pundits" pro-republicans als Estats Units (un Partit Republicà "groc" en favor d'un Obama "vermell" que duria la Unió al camí del social-welfarisme, etc., etc., etc.). Però és evident que el que més preocupa a la diplomàcia xinesa, és el destí de la producció petroliera d'Iran. Un afebliment d'Iran i, de retruc, de l'OPEC, podria ser aprofitat pels Estats Units i la Unió Europea per posar energèticament contra les cordes la Xina.

dissabte, 20 de juny de 2009

Llei electoral del Principat: què passaria si s'hagués aplicat la ILP de CpC el 2006?

Alguna vegada en aquestes pàgines hem parlat de la promesa llei electoral del Principat. La cosa sembla ara que va de veres. A banda de la projectada ILP que els Ciutadans pel Canvi han començat a coure, des del Govern de la Generalitat s'ha tramès als grups parlamentaris un avantprojecte de llei electoral. Vegem-ne els principals punts:
- la circumscripció electoral és la vegueria.
- a cada vegueria se li assigna un mínim de 2 diputats.
- la resta de diputats s'assignen d'acord amb criteris de població.
- les llistes són tancades, però els electors podrien marcar, de la llista, els seus favorits. Aquesta proposta farà que li posi un tercer ciri a Sant Ramon Llull perquè em guardi de ser cridat a servir en una mesa electoral.

La proposta presentada pel conseller Ausàs és molt semblant amb la de Ciutadans pel Canvi. L'únic és que els de CpC pensen en deixar en 1 diputat el mínim de cada vegueria.

No cal dir que algú podria pensar que aquesta mesura electoral va encarada a enfortir el PSOE i afeblir CiU.

De totes formes, hi ha factors que contraresten aquesta intenció. Bàsicament, hom passaria de 4 províncies a 7 vegueries (com que encara no hi ha mapa concretat i la cosa va per llarg, així que parlem del 2014, com a mínim). Això fa, per exemple, que els territoris interiors de la província de Barcelona s'emancipin de les àrees més PSOE-dependents.

Si fem alguns càlculs, podem aplicar la llei electoral que sorgiria de la proposta de Ciutadans pel Canvi als resultats del 2006. Si ho fem veure que canvien poques coses:
- el PSOE guanya un diputat a costa d'ERC.
- ICV guanya un diputat a costa del PP.
Curiosament, si el mínim assignat a cada vegueria passa a 2, llavors el PSOE guanya dos diputats, a costa d'ERC i del PP.

De moment no he fet els càlculs sobre altres possibilitats:
- si es contemplessin les vegueries d'Anoia-Penedès i d'Osona-Ripollès, la situació canviaria... però en detriment del PSOE.
- si la circumscripció electoral fos la comarca, i a cada comarca se li assignés un mínim d'1 diputat, la cosa ja es posaria interessant.

El cas em recorda a l'altra reforma que volen fer, en aquest cas de la llei electoral espanyola, i que tindria resultats semblants. Conclusió: els espanyolistes de CpC i d'UPyD no saben de matemàtiques. Com que no llegeixen en català, tampoc no cal patir perquè descobreixin aquest post.

Und du, mein Schatz, bleibst hier? Wenn i komm...

Quan algú prova de racionalitzar l'estatus d'Elvis Aron Presley (*8.1.1935) com a icona cultural del segle XX nord-americà, tot sovint es diu d'ell, això, que és una icona 100% americana. Per justificar-ho es diu que, a diferència de tants altres artistes de fama mundial, Elvis mai no va actuar fora d'Amèrica del Nord (inclosa la gira al Canadà de 1957, i incloses, també, les actuacions a Hawaii). Fet i fet, l'única estança perllongada d'Elvis fora dels Estats Units es va produir ara fa 50 anys, entre l'1 d'octubre de 1958 i el 2 març de 1960. És en concloure aquest període de 17 mesos que, en l'avió de tornada, Elvis realitza la seva única estada (d'hores, en un aeroport militar) a Gran Bretanya. Però aquests 17 mesos fora d'Amèrica del Nord no resten gens l'americanitat d'Elvis, ja que és fora precisament com a membre de les Forces Armades nord-americanes. Com tots els nascuts en 1935, Elvis va rebre la notificació d'incorporació a les forces armades a finals de 1957. En aquella època rodava King Creole, per la qual cosa sol·licità una pròrroga d'uns mesos i no s'incorporà al US Army fins el 24 de març de 1958, quan ingressà a la base de Fort Chaffee (Arkansas). No cal dir el rebombori de la premsa, i la propaganda militar i patriòtica, amb el permís d'Elvis, va acabar per aigualir allò de trencadora que havia tingut la seva imatge des de 1956. Elvis i el seu entorn són preocupats pel fet que 2 anys de servei militar poden afectar irreversiblement la seva carrera en un moment de ple dinamisme de la indústria discogràfica americana (som abans, recordeu, del febrer de 1959). Hi havia una solució, els Special Services, però Elvis va refusar un tracte massa favorable, i l'entorn hi era d'acord en el sentit que això podria perjudicar més la seva imatge que no pas una absència perllongada. A més, la RCA havia acumulat prou material en les sessions de gener i febrer de 1958 com per tirar durant dos anys, i ja preparava l'edició de discos recopilatoris. De Fort Chaffee, Elvis és destinat a fer l'ensinistrament a Fort Hood (Texas). És a Fort Hood on li arriben les notícies del greu estat de salut de la seva mare, Gladys, a la qual li havien diagnosticat una hepatitis a principis d'agost. El dia 12, Elvis rep un permís d'urgència, i se'n va a Memphis, on Gladys mor el dia 14. És en aquest context, que Elvis conclou el període de Fort Hood (17 de setembre) i és destinat a Friedberg in der Wetterau (Hessen), en la 3rd Armoured Division.

Friedberg (en la fotografia, la icònica Adolfsturm, del segle XIV) havia estat promoguda a principis del segle XIII per la dinastia dels Hohenstaufen (que esdevindría la família materna del nostre rei Pere el Gran) com un centre comercial alternatiu a Frankfurt am Main. La ciutat va gaudir des de llavors de l'estatus de Freie Reichstadt, és a dir de ciutat lliure, situada sota l'única autoritat de l'Emperador, cosa que, donat el declivi de la institució després de l'ensulsiada dels Hohenstaufen, és el més semblant a la independència. Fou un altre emperador, Napoleó, qui liquidà aquest estatus, tot integrant-la en el Gran Ducat de Hesse-Darmstadt. Després de la Segona Guerra Mundial, Hessen, juntament amb Hamburg i Baviera, constituïren la zona d'ocupació nord-americana. Progressivament, les autoritats militars nord-americanes traspassaren el poder a les noves autoritats civils però, en el context de la guerra freda, l'ocupació militar persistí. Així, el 1956 s'obria la base de Ray Barracks, en el terme de Friedberg, que honorava en el seu nom un tinent caigut en la batalla de Hürtgenwald, el novembre de 1944.

Elvis, doncs, arriba a Friedberg quan Ray Barracks ja era operatiu de feia 2 anys, i les atribucions de l'exèrcit nord-americà eren exclusivament militars. A través de successius cursos, Elvis passà pels graus de soldat de primera (27 de novembre de 1958), especialista (1 de juny de 1959) i sergent (20 de gener de 1960). El 2 de març, abandona Ray Barracks i és transportat, via Anglaterra, als Estats Units, on conclou formalment el seu servei militar el dia 5.

El panorama ja és un altre. Certament, Elvis conserva la fama i no cal preocupar-se per la seva carrera. La idea és clara, en principi, una doble carrera musical i cinematogràfica, bo i primant la segona, i amb el referent dels crooners de la generació anterior.

L'etapa alemanya d'Elvis, però, no conclou en aquest punt. La maquinària de propaganda de Hollywood encara la necessita. La imatge d'Alemanya encara s'ha d'exorcitzar en el públic nord-americà, i alhora cal tenir cura dels German-Americans, i de la imatge nord-americana en l'Alemanya Occidental. Som en el 1960: els militars han aconseguit de treure's del damunt un incomodador McCarthy, i un Eisenhower que acaba alertant del perill de la "complex militar-industrial" (per joia i delit de Paul Sweezy, per exemple) deixarà pas a un nou estil d'imperialisme il·lustrat sota l'ègida de JFK.

Però encara no som tan entrat en el 1960. Som encara a la primavera. I ja s'ha forjat el guió del proper film d'Elvis: G. I. Blues. Pràcticament calca el servei militar d'Elvis: el mateix destí, la mateixa unitat, amb els canvis pertinents per modificar un Elvis cantant professional per un Tulsa McLean amateur. Cal una noia, és clar, i la triada per a interpretar el paper d'alemanya és Juliet Prowse, la qual ha saltat a la fam just uns mesos abans per un comentari desafortunat de Nikita Kruschev (Kruschev, de visita al rodatge de Can-Can, qualifica d'immoral el ball que fa Prowse per al film). També s'havia guanyat els seus deus minuts de fama (avant la lettre), l'assessor militar del film, John J. Mawn, que a Fort Chaffee, el març de 1958, havia dit a la premsa que, després d'afaitar-lo, Elvis quedaria com una ceba pelada (peeled onion). El film, com tots els films d'Elvis, seria un èxit. I de les cançons del film, una seria número 1. Es tracta de "Wooden Heart (Muss I Denn)", que va donar nom a l'album corresponent. El punt de partida de la cançó és una melodia popular suaba, d'un soldat que se'n va a la guerra i demana al seu tresor (mein Schatz) si hi restarà (bleibst hier) quan torni (wenn i komm). En la versió feta per a Elvis s'introdueix nova lletra anglesa, però es respecta la tornada en alemany de Suàbia.

divendres, 19 de juny de 2009

El pentapartit com a embut quinquagèmin

Pensàvem fa unes setmanes que l'estiu i la tardor anaven a quedar marcats per dues iniciatives legislativa populars. Una, encarada al Parlament de Catalunya, proposava fer el 12 de setembre del 2010, una consulta popular sobre si hom era d'acord amb la constitució d'un estat independent membre de la UE i bla, bla, bla. L'altra, encarada al Congreso de los Diputados [de España], proposaria que es garantís la recepció dels anomenats canals autonòmics a tot el territori estatal. La primera ha topat amb la negativa de la Mesa del Parlament i ha quedat en punt mort. Aquesta negativa, juntament amb el fet que TV3-TV3 s'hagi deixat de veure a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, ha estat justificada, respectivament, pels reponsables del pentapartit i del tripartit sota la cantarella que "cal respectar la legalitat". Val a dir que ni la ILP era il·legal ni tampoc no és tan clar que fos il·legal l'emissió de TV3-TV3 a Balears. Però no és aquesta la qüestió: suposem que fossin il·legals. Llavors, per exemple, podríem fer com Vicent Partal i, demanar-nos, "si els partits que els protagonitzen ens diuen que cal respectar la legalitat mentre ells detenen el poder, per què invoquen la voluntat de subvertir-la com a bandera electoral per a arribar-hi? Ho demane".

La qüestió és, evidentment, retòrica. Però aprofitarem per viatjar a la terra del pentapartit original: del Pentapartito. Entre el 1980 i el 1992, durant els darrers anys de la Primera (Segona) República Italiana, el Pentapartito restà en el poder. Hi era tothom. O gairebé tothom: per l'esquerra, hom excloïa el Partito Comunista Italiano, per la dreta, el Movimento Soziale Italiano, i per l'esquerra el Partito Radicale Italiano. Com veieu, en aquella època sense margarides ni popolos, els noms dels partits italians eren avorridíssims. No pas menys avorrits eren els noms dels cinc partits: la Democrazia Cristiana, el Partito Sozialista Italiano, el Partito Socialista Democratico Italiano, el Partito Repubblicano Italiano, el Partito Liberale Italiano. Era un pentàgon formidable. A la dreta, la DC i el PLI; a l'esquerra, el PSDI i el PSI; en el centre, el PRI. Entre els partits religiosos, la DC (catòlica), llavors monolítica; i els altres quatre, la "maggioranza laica". Entre els partits de tradició "burgesa", la DC, el PLI i el PRI; entre els partits de tradició "proletària", el PSI i el PSDI. Hom entenia els votants de la DC i del PSI, però qui podia votar al PRI, el PLI i el PSDI? Aquest és un dels misteris del Pentapartito. Però la combinació de partits laics i religiosos, de partits d'esquerres i de dretes, de partits burgesos i proletaris, de partits corruptes i corruptors, feia que els vots de la majoria d'italians anessin a parar a un únic centre de poder. Altrament, els Berlinguer, els Natta, etc., haurien picat a les portes.

En el cas del Principat estatutari, l'eix polític-religiós "confessionalisme-laïcisme" es veu substituït per un eix nacionalitari. Altrament, el pentapartit principatí té una estructura similar: 2 partits grans i 3 comparses. De les comparses, una és el PP (que, com el PLI, és més de dretes que CiU-DC i de signe contrari en el "segon eix polític"); una altra és ERC i una altra és ICV-EUiA. No obstant, el Pentapartit és una mena de "outer party": en el rovell trobem el Tripartit (PSOE-ERC-ICV/EUiA), l'inner party. Encara que això és circumstancial.

Efectivament, poques diferències hi ha en l'interior del Pentapartito. Però, n'hi ha. Per això en temps de CiU, TV3-TV3 si es veia al País Valencià o a les Illes o a la Catalunya Nord o fins ben entrat Aragó. També en temps de CiU, en el 1990, es va produir aquella declaració autodeterminista del Parlament de Catalunya. Poca cosa, direu, però Craxi no era Andreotti.

El cas, però, és que arriba la campanya electoral i tothom va amb promeses:
- el PP promet que se saltarà la legalitat tan tolerant amb els matrimonis homosexuals, l'avortament, la immigració i la immersió lingüística. Després no fa res (no cal, la immersió lingüística, l'únic que realment li fa oi de debò, ja es mor tota sola).
- CiU promet sostres més alts i procediments polítics à la Prat de la Riba (la força del segell). Després, a l'hora de la veritat (1980-2003), de res o poca cosa (TV3 i els Mossos d'Esquadra es feren més, malgrat, que per Pujol).
- el PSC-PSOE promet, i quan promet és garantia que no farà.
- ERC promet la independència pel 2012, i després vota en contra de fer-hi una consulta dos anys abans de la fatídica data.
- ICV/EUiA promet una esquerra de debò, i després fa l'esquerra de tripartit.

Cadascú fa promeses de cara a la seva galeria. Ben àmplies. Si no les fessin, els índexs de participació no arribarien al 30%. I llavors haurien de fer com en Khamenei o en Jeb Bush, omplir les caselles.

Són grandíssims embuts, que recullen un 40-50% de les gotes de pluja i les vehiculen per servir els interessos de potser un 0,1% de les citades gotes. Quin efecte meravellós de concentració! Per això han de prometre il·legalitats i després cenyir-se a la legalitat que han creat ells. Cada quatre anys, com les plantes del Sahara, brollen i venen fum. I un 40-50% els compra. Aquest darrer és el miracle autèntic del Pentapartit del segle XXI.

dimecres, 17 de juny de 2009

És possible la inserció social sense la inserció laboral?

En un curs anunciat per la Fundació Jaume Bofill hom es fa la qüestió de l’encapçalament, sota la premissa que el treball ha perdut “centralitat” en la qüestió social. Recorda un punt la tria que, des certa esquerra, hom planteja entre “la renda mínima universal” i el “treball per tothom” (que passa, certament, per una dràstica reducció de la jornada laboral). O la idèntica que planteja una certa dreta entre el “welfare” i el “workfare”, és a dir entre l’ajut incondicional a tothom i l’ajut condicionat a l’acceptació d’un lloc de treball (o la participació, en altres formes, en el “mercat de treball”). De totes formes és més probable que els responsables del curs tinguin presents les admonicions que Lluís Maria Xirinacs feia a l’esquerra “clàssica” (i.e. socialista i revolucionària, si més no programàticament revolucionària) per les referències que feia a la classe obrera, tota vegada que en la Catalunya actual (la Catalunya dels anys 1990 en endavant) hi havia tanta gent del poble que, de grat o per força, vivia al marge del mercat laboral. Ja no som en el temps de Vallmitjana, com potser es pensen els apòlegs del “workfare”, i no trobarem ja, més que les recialles, d’aquell lumpenproletariat digne i orgullós, murri i reaccionari. Els “exclosos socials” entren majoritàriament en la “categoria” dels “working poor”, gent que treballa o busca feina, o totes dues coses alhora. També n’hi ha “exclosos entre els exclosos” i en aquest cas l’exclusió social es fa particularment manifesta per la completa exclusió laboral. Hom podria dir que l’interrogant inicial parteix d’un concepte abstracte d’“inserció”: què vol dir inserció? “Què es dur una vida normal? – es demana Travis Buckley – barbacoes i partits de bèisbol?”. Per a la visió dominant (la visió de la classe dominant i, curiosament, també d’una part de l’esquerríssima ultrancera), inserció social és inserció en l’activitat econòmica, bé en la formulació majoritària (venedor de força de treball) bé en la formulació minoritària (comprador de força de treball), bé en les formulacions intermitges (mentre encara n’hi hagi). És a dir que, com diu La internacional, “qui no treballe, morirà”, però no referida al gènere humà en general, sinó al gènere humà proletari. I la inserció és justament la del “venedor-comprador” de força de treball, tant si la venda es realitza com si no (si no es realitza, és a dir, en cas d’“atur forçós”, també es compleix una important funció social, de memento mori envers els “no-encara-a-l’atur”). Ja hem dit que hi ha una esquerra suposadament ultrancera amb una moral laboral que faria empal·lidir d’enveja Jean Calvin. En Paul Lafargue ja els va respondre de forma adient. El “treball” és sempre una activitat poc o gens agradosa que fem per tal d’arribar a una “finalitat útil”, útil per a un mateix o útil per a un altre que ens la bescanviarà (directament o, més normalment, a través d’un mitjà de canvi) per una utilitat seva que sí ho sigui per a nosaltres. Però el treball, no en abstracte sinó en la realitat de les societats explotadores modernes (tinguin estrelletes grogues en banderes roges o no), és el mitjà fotudament necessari per “ampliar el capital”, de la divisió del qual s’alimenten els no-treballadors (des del rei d’Espanya fins a l’invàlid de llarga durada, i passeu-me la redundància). És aquesta finalitat del treball la que impedeix (o, si més no, limita) totes les crides a les 35, 30, 25 o 21 hores setmanals, o la utopia paleokeynesiana (als neokeynesians, ja tant els hi fa) de la “plena ocupació”. Posar a treballar a segons qui té més costos que beneficis: les persones excloses del mercat laboral no ho són pas, en general, més que per aquesta raó. En la “inserció” de moltes d’aquestes persones esdevé imperatiu un període previ d’inserció social i després ja es veurà si hi ha sort i poden accedir al mercat laboral (a algun mercadet que s’hi assembli). És una cosa tan trista que no és d’estranyar que els nostres científics socials maldin per trobar causes psicològiques, genètiques o epigenètiques a aquesta misèria i, com que abstreuen les causes socials, finalment reïxen a trobar cromosomes Y supernumeraris o IQs de dues xifres. Si el treball fos el que hauria de ser, una càrrega intermediària per a la satisfacció d’una necessitat (i ja parlàvem l’altra dia de les escales lul•lianes de necessitat), ja veuríeu com tothom maldaria per repartir-ho fins i tot entre els més ronsos, i no diria ni piu en cas de no tenir-ne.

Premi a la bona conducció

Aquest article de la Marta Rojals a Vilaweb em fa pensar en aquell policia motoritzat de trànsit que va i fa aturar un automòbil després d'haver-lo seguit una bona estona.
- Que he fet res de dolent, agent? - diu el conductor
- Ui no, i ara! Just al contrari. Fa mitja hora que el segueixo i, d'acord amb la nova normativa de trànsit, volia estendre'l-hi una felicitació i afegir-li dos punts al seu carnet de conduir
- Uf! Què bé! Llàstima que no en tingui, de carnet
La dona que anava al costat, en sentir això, intervé de seguida: "No li faci cas, agent, que va borratxo". I la sogra, que sordeja de fa anys, rebla: "Ja sabia jo que amb un cotxe robat no arribaríem gaire lluny!".

dimarts, 16 de juny de 2009

El pentapartit barra el pas a una proposta democràtica d'autodeterminació

Són molts els que no acabàvem de combregar amb la proposta d'Iniciativa Legislativa Popular que la Plataforma Deumil.cat i l'associació Catalunya Estat Lliure havien presentat a la Mesa del Parlament de Catalunya, com a requisit previ abans de la recollida de signatures. Bàsicament, l'objecció té a veure amb el fet que no es contemplava la territorialitat i que no es contemplava la cautela esmolada que Fuster recomanava en l'ús del mot Catalunya. A més, la proposta era jurídicament impecable i s'emmarcava en l'ordenament jurídic vigent (una altra). De totes formes, aquestes objeccions no podien conduir a blasmar la iniciativa en qüestió. Reiterem tot seguit el contingut de la iniciativa:

Text articulat de la proposició de llei per la qual es convoca un referèndum d'autodeterminació

Exposició de Motius

Aquest Parlament, en la seva funció principal de representació del poble de Catalunya, ja ha declarat en més d'una ocasió que el poble de Catalunya no renuncia a exercir el dret a l'autodeterminació. Només cal que recordem el que proclamàvem en la Resolució 98/III de 12 de desembre de 1989 d'aquest Parlament en la qual vàrem manifestar que l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979; o el que expressàrem en la Resolució 679/V de 1 d'octubre de 1998 d'aquest Parlament en la qual vàrem proclamar que ratificàvem un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat.

Ha arribat el moment d'exercir aquest dret del poble de Catalunya a l'autodeterminació mitjançant la celebració d'un referèndum en el qual tots els catalans i catalanes puguin participar de la decisió del futur que volen per Catalunya.

Article únic.

1. Es convoca un referèndum en el qual es crida a participar a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb dret de sufragi actiu, per tal de sotmetre a la seva decisió la pregunta següent:

Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?

2. La consulta se celebrarà el dissabte 12 de setembre de 2010.


Com es llegeix en el text, la competència assenyalada de celebració de consultes populars en el territori de Catalunya correspon, ni que sigui de forma limitada, a la Generalitat de Catalunya. Així doncs, no hi havia cap obstacle jurídic a què aquesta iniciativa legislativa popular iniciés el seu camí. Naturalment, el Ple del Parlament de Catalunya era sobirà per "no prendre en consideració" la iniciativa, encara que aquesta hagués assolit les 65.000 signatures demanades.

És del tot antidemocràtica la decisió que ha pres la Mesa del Parlament de Catalunya, refusant d'entrada el text articulat presentat i bloquejant la recollida de signatures. Cal remarcar que la decisió ha estat unànime. És a dir hi han votat a favor tots els representants del pentapartit: Ernest Benach (ERC), Higini Clotas (PSOE), Lluís Corominas (CiU), Lídia Santos (PSOE), Antoni Castellà (CiU), Jordi Miralles (EUiA) i Rafael Luna (PP). Caram, caram, caram. Quina bella unanimitat! I com d'entranyable és veure organitzacions suposada autodeterministes en connivència amb el PSOE i el PP. El diputat Miralles, per exemple, tenia tot el dret de votar-hi en contra el 12 de setembre del 2010, fins i tot el dret de votar-hi en contra en la presa de decisió de la ILP o en la votació final del text. Però fer-ho ara...

No cal dir que aquesta decisió es pot recórrer als tribunals, i no hi ha pas dubte que les associacions esmentades ho faran ràpidament. Ja posats a ser legalistes, si cal arribar al Tribunal Constitucional de España, s'hi arriba.

Altrament, si amb les cauteles esmolades abans esmentades, hom vol sotmetre la iniciativa legislativa popular al poble directament, sense passar per Dumes regionals i regionalistes, potser fóra una camí més senzill i efectiu.

La formulació lul·liana de la piràmide de Maslow

Al llarg del segle XX, Joaquim Xirau i Abelard Tona i Nadalmai s'han ocupat de les referències econòmiques (en el sentit més ample i bàsic del terme) de l'obra de Ramon Llull. Entre les citacions favorites d'aquests autors apareix, del Blanquerna, aquesta: "tot valor consisteix en tres elements: el primer, les coses terrenals que valen pel sosteniment i manteniment del cos; el segon, guanyar virtuts i mèrits; i, el tercer, quan totes les coses són bones, per elles i per a elles, es coneix a Déu i és amat i servit". En la qüestió del valor apareixen, doncs, tres nivells jeràrquics, de més urgents a més enlairats. La formulació d'Abraham Maslow (1943) distingeix cinc nivells:
1. Nivell fisiològic (més urgent).
2. Nivell de seguretat.
3. Nivell social.
4. Nivell de reconeixement.
5. Nivell d'autorealització.

Aquests cinc nivells es poden reduir a dos, tal com fa la formulació de Frederick Herzberg (1959):
1. Nivell d'higiene: que inclou els factors fisiològics, de seguretat i socials.
2. Nivell de motivació: que inclou els factors de reconeixement i d'autorealització.

En la correspondència amb Llull tenim:
- "les coses terrenals que valen pel sosteniment i manteniment del cos". És el corresponent a la vida terrenal. I per tant inclou els factors d'higiene de Herzberg (els tres primers nivells de Maslow).
- "guanyar virtuts i mèrits". És el corresponent a la "glòria terrenal" (o "fama") de l'ideal cavalleresc. Es correspon, en la societat moderna, al nivell de reconeixement de Maslow.
- "quan totes les coses són bones, per elles i per a elles, es coneix a Déu i és amat i servit". Naturalment, en el gir antropocèntric de la societat post-medieval, aquest tercer nivell lul·lià esdevé el cinquè nivell de Maslow: l'autorealització.

No obstant Herzberg no comparteix l'esquema jerarquitzador de Llull i de Maslow, els quals consideren que mentre no se satisfà mínimament un nivell inferior hom no pot preocupar-se pels nivells superiors. En aquest sentit paga contextualitzar la citació lul·liana. La frase la pronuncia l'Emperador, adreçada a un joglar que l'acompanya, quan, perduts i afamats en mig del bosc, troben l'assistència de Blanquerna (ja esdevingut ermità). L'ermità ha ofert a l'Emperador i al joglar un tros de pa, i és llavors que l'ermità demana a l'emperador: "Què us sembla de més profit: el pa que mengeu o tot l'Imperi?". L'emperador respon: "en aquest moment més ens val i ens aprofita el pa que mengem que tot l'Imperi".

És en aquest moment que Blanquerna conclou: "Molt pobre de valor, doncs, és el vostre Imperi que no és de tant profit com el pa del seu senyor". En defensa del valor de l'Imperi, l'Emperador haurà de parlar dels "tres elements" del valor. El pa correspon a un primer nivell essencial, i únicament satisfeta la gana, ja "aprofitarà" més el segon nivell (l'Imperi). En aquest intercanvi entre Blanquerna i l'Emperador, Llull prefigura un altre debat, el que es produeix entre les teories objectiva i subjectiva del valor. La teoria intrínseca o objectiva, covada en Adam Smith, i desenvolupada per David Ricardo (des d'on serà adoptada pel marxisme), considera el treball o esforç (específicament, el treball social mitjà) posat en la confecció d'un objecte la mesura del seu valor. La teoria subjectiva o marginal del valor se centra en el "marge de cost-benefici" que obté un subjecte concret. El camí que porta del valor al preu és més dreturer en el segon cas que no pas en el primer. De totes formes, la valoració marginal s'adiu més a la valoració individual ("valor d'ús") que no pas a la valoració socialment consensuada ("valor d'intercanvi"). I, al capdavall, reprès el camí, l'Emperador no tindrà dubte del valor del seu Imperi respecte a un rossegó de pa d'ermità. Altrament, si el Ricard III de Shakespeare hagués fet realitat la seva demanda ("My kingdom... my kingdom for a horse..."), hagués trobat cavall i hagués salvat la pell, tard o d'hora hagués tornat a reclamar el seu regne.