dimarts, 27 de març de 2012

Tomeu Amengual pren el testimoni de Jaume Bonet en la Vaga de Fam dels Jubilats per Mallorca

El cap de setmana passat ha estat marcat, sens dubte, per les impressionants mobilitzacions a Mallorca, que ompliren carrers i col·lapsaren trens. És la contestació popular a la política antinormalitzadora perpetrada per un govern autonòmic teledirigit per la FAES. Creixen les veus que alerten del fet que aquesta mateixa política pot esclatar-li al mateix Partit Popular en forma d'una escissió o, pitjor encara per ells, d'un esmicolament. El govern Bauçà, però, sembla cec a aquests riscs i juga a la tensió de la corda, ja no tan sols en la qüestió lingüística i nacional, sinó en tots els àmbits, com mostra la duresa del decret de serveis mínims per a la vaga general del 29 de març.

El protagonisme a Mallorca, però, ja no resideix en les institucions "oficials", sinó en les autèntiques institucions públiques. Com Jubilats per Mallorca. Jaume Bonet ha seguit una vaga de fam de 26 dies. Ara l'ha començada Tomeu Amengual. La generació nascuda en la segona meitat dels 1950 pot confiar, en tot cas, en un jovent mallorquí, balear i català, nascut ja en els 1990, i que també es va fer notar de valent en la manifestació de diumenge.

dilluns, 26 de març de 2012

El poble d'Altafulla decideix l'adhesió de a l'Associació de Municipis per la Independència

El 25 d'abril del 2010, ara fa 23 mesos, 3.825 veïns majors de 16 anys de la localitat d'Altafulla (Baix Gaià) foren cridats a les urnes per pronunciar-se si eren favorables a un estat català independent. D'aquests veïns, uns 562 van acudir a les urnes. Un vot fou declarat nul, però dels 561 vots vàlids, foren favorables 512. 34 persones hi van votar en contra, i 15 votaren en blanc.

Ahir, 25 de març del 2012, 23 mesos justos després, 3.967 veïns majors de 16 anys d'Altafulla eren cridats a les urnes per decidir si volien que el poble s'adherís a l'Associació de Municipis per la Independència. En aquest cas, el nombre de votants ha estat de 548, tots emissors de vots vàlids. Han votat que sí 453 persones. El no ha comptat amb un suport de 91 vots. 4 persones han votat en blanc.

En els mitjans, hom ha parlat d'una "consulta oficial", car la convocava l'Ajuntament d'Altafulla. No sembla que hagin tingut més convocatòria que la "consulta popular", per bé que la jornada de votació es feia a un únic punt de poble i en una única data.

Segurament, si es tractés de participar activament en el redactat de la futura Constitució de l'Estat Català, hi hauria molt més engrescament.

diumenge, 18 de març de 2012

El tripartit profund i la commutació de les sentències d'empresonament de Servitje i Lorenzo

És extraordinàriament difícil que un cas de malversació de fons públics sigui detectat. I és força difícil que un cas detectat sigui dut a judici i que els tribunals s'hi pronunciin a favor de la fiscalia. Potser a partir d'ara, la cosa ja no serà tan difícil a un nivell o a un altre.

Per això, un cas com el 'cas Treball' era un cas com un cabàs. Dins de les ramificacions d'aquest 'cas Treball' (en ell mateix, tota una forma de treballar) és especialment cridanera la trama ordida per Josep Maria Servitje (militant llavors d'Unió Democràtica de Catalunya, i secretari general del Departament del Treball en l'època del conseller Ignasi Farreres) i Víctor Manuel Lorenzo (també militant en el seu temps d'Unió Democràtica de Catalunya, i llavors empresari). La trama en qüestió es fonamentava en la contractació d'estudis. Servitje contractava estudis a l'empresa de Lorenzo, bo i aprofitant els forats de la llei de contractació. Com que els encàrrecs no depassaven una determinada xifra, la supervisió dels contractes era menor. Els estudis eren perfectament irrellevants, però allò que la fiscalia va demostrar davant del jutge era el fet que d'aquesta manera es desviaven fons públics.

El jutge va condemnar Servitje a una pena de quatre anys i mig de presó. Lorenzo fou condemnat a una pena de dos anys i mig de presó. Les sentències no s'executarien fins que no fossin fermes. En tot cas, suposaven, en cas de ser-ho, l'ingrés a la presó.

No entrarem a valorar la funció que té la presó. El cas és que la presó és emprada pel sistema com a amenaça, i és ben fàcil de muntar qualsevol cas si es vol per fer ingressar a la presó (preventivament, fins i tot) a qui es vulgui. De la mateixa manera, el sistema és prou hàbil com per estalviar a Servitje i a Lorenzo d'anar a la presó.

Deia Marta Llorens que l'indult a Servitje i a Lorenzo era lògic i just. Lògic perquè no és lògic que vagin a presó persones que no pertanyen a la categoria de subhumans que internament defensen els falsos demòcrates i falsos cristians. Just perquè no és just que vagin a la presó dos simples txitxarel·los d'una conxorxa molt més grossa.

Efectivament, Servitje i Lorenzo han vist substituïdes les seves condemnes a presó per multes. A Servitje, 3.600 euros. A Lorenzo, uns altres 3.600 euros. Aquestes quantitats equivalen a un grapat de paràgrafs d'estudis irrellevants.

Es dóna el cas que Lorenzo és "reincident". Havia estat condemnat a dos anys de presó arran d'una qüestió similar, però que tenia a veure amb el Consorci de Turisme de Catalunya (el 'cas Turisme'). Aquesta condemna no fou efectiva ja que fou similarment bescanviada per una multa més substanciosa, de 9.800 €. Ja veieu com les retallades fins i tot a les multes substitutòries de presó.

El govern Zapatero (PSOE) va iniciar el procediment d'indult per Servitje i Lorenzo pel cas Treball. L'expedient d'indult inclou l'informe preceptiu de l'Audiència de Barcelona, un informe desfavorable a la concessió de l'indult. L'expedient, però, tirà endavant, ja que l'informe preceptiu (una mica com els estudis irrellevants) no és vinculant. Ha estat ara, el govern Rajoy (PP) qui l'ha substanciat, tal com es publicava en el BOE del 13 de març del 2012.

===
III. OTRAS DISPOSICIONES
MINISTERIO DE JUSTICIA
3577
Real Decreto 416/2012, de 17 de febrero, por el que se indulta a don Josep María Servitje Roca.
Visto el expediente de indulto de don Josep María Servitje Roca, condenado por la Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Décima, en sentencia de 30 de marzo de 2009, como autor de un delito continuado de prevaricación en concurso medial con un delito continuado de malversación de caudales públicos a la pena de cuatro años y seis meses de prisión y seis años de inhabilitación absoluta, por hechos cometidos en el año 1994, en el que se han considerado los informes del Tribunal sentenciador y del Ministerio Fiscal, a propuesta del Ministro de Justicia y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día 17 de febrero de 2012,
Vengo en conmutar a don Josep María Servitje Roca la pena privativa de libertad impuesta por otra de un año de multa, que se satisfará en cuotas diarias de diez euros, cuyo inicio y forma de cumplimiento serán determinados por el Tribunal sentenciador, dejando subsistentes los demás pronunciamientos contenidos en la sentencia, a condición de que no vuelva a cometer delito doloso en el plazo de tres años desde la publicación del real decreto.
Dado en Madrid, el 17 de febrero de 2012.
JUAN CARLOS R.
El Ministro de Justicia,
ALBERTO RUIZ-GALLARDÓN JIMÉNEZ
cve: BOE-A-2012-3577

dimarts, 13 de març de 2012

El Moviment per la Llengua

El passat 21 de febrer es complien el 60è aniversari de la gran jornada de mobilitzacions per la llengua bengalí, impulsades pels estudiants de la Universitat de Dhaka. En aquelles mobilitzacions les forces policials paquistaneses obriren foc contra els manifestants. Màrtirs d'aquella jornada han quedat en els annals de la història bengalí i mundial: Abdus Salam, Rafiq Uddin Ahmed, Abul Barkat i Abdul Jabbar.

En el context de la República Islàmica de Paquistan, creat com a estat nacional per als musulmans de l'ex-Imperi de l'Índia, l'urdu era l'única llengua oficial, bo i respectant-se l'estatus de la llengua anglesa. El territori del Paquistan quedava dividit en dues grans zones, l'occidental i l'oriental. En el Paquistan Oriental, la immensa majoria de la població era de llengua bengalí. L'ús de la llengua bengalí en les funcions de llengua moderna havia estat sabotejat pel colonialisme anglès, però alhora aquest colonialisme havia posat les bases per fer del bengalí una plena llengua nacional. Allò que reivindicaven des del 1948 la majoria dels estudiants de la Universitat de Dhaka era la plena oficialitat del bengalí en el marc de l'estat paquistanès o, si més no, del Paquistan Oriental. En el territori bengalí que havia quedat sota el govern federal de Nova Delhi, el bengalí gaudia de reconeixement com a llengua oficial a tota la Unió i a l'estat de la Bengala Occidental.

Les autoritats paquistaneses d'Islamabad sempre pensaren que l'enfortiment de la llengua bengalí desfaria la identitat paquistanesa. Responsables militars, policials i governatius destinats al Paquistan Oriental però originaris del Paquistan Occidental, eren ferms en l'oficialitat de l'urdu. Molts d'ells no eren pas parlants nadius d'urdu, sinó més aviat d'altres llengües occidentals, primordialment el punjabí. La consciència lingüística de la nació punjabí no era la mateixa que la de la nació bengalí, i això explica el desenvolupament ulterior de la República Islàmica, que culmina, en el 1971, amb la ruptura en dos estats, és a dir amb la independència de Bangla Desh.

No sé fins a quin punt els impulsors del Moviment per la Llengua tenen present aquest precedent. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és oficial d'acord amb l'Estatut d'Autonomia. Ho és també, com a llengua oficial de l'estat, la llengua castellana. Però l'oficialitat del català a les Illes Balears es troba assetjada per la política que aplica el Govern Bauçà seguint els dictats neoespanyolistes del PP i de la FAES. La degradació de l'oficialitat en co-oficialitat, d'altra banda, ha estat sancionada repetidament per les cambres legislatives i pels tribunals de l'estat espanyol. Sota el pretext de l'oficialitat del castellà, l'oficialitat del català sempre és contestada, sempre és en precari.

Ja hem dit que a la Dhaka del 1952, el sacrifici el feren els estudiants universitaris, conscients del seu paper capdavanter en la construcció nacional bengalí. A la Mallorca del 2012, el sacrifici el fan els Jubilats per Mallorca, que s'han declarat en vaga de fam en defensa del català contra els atacs del propi govern balear.

dilluns, 12 de març de 2012

Les eleccions gregues del mes d'abril

Tothom s'imagina que el govern espanyol de Mariano Rajoy desfermarà una nova ofensiva, molt més gran que la desfermada en els darrer mesos, una vegada superats els tràmits de les eleccions andaluses (i asturianes).

A casa nostra també hi ha força atenció pel que passa a la pre-campanya electoral francesa. Sarkozy, Hollande, Le Pen o Bayroux, per no esmentar més candidats, malden infructuosament per desmarcar-se els uns dels altres. Hollande pot servir de vàlvula d'escapament, com s'esdevingué fa més de 30 anys amb Mitterrand.

Però l'interès europeu electoral hauria de centrar-se en les eleccions gregues previstes pel mes d'abril. O, més ben dit, en si es faran o no es faran aquestes eleccions. Si es fan, i es fan en condicions democràtiques, i s'accepta un previsible resultat que afavoreixi les formacions més o menys d'esquerres, els estaments financers internacionals faran una demostració de força de la seva capacitat per continuar amb la democràcia formal. Però creixen les veus dels lacais d'aquests estaments que, particularment, a l'Europa Occidental defensen l'ajornament d'aquestes eleccions en mesos o en anys (fins el 2015!). Un polític polonès com Jacek Saryusz-Wolski, gens sospitós d'ultraesquerranisme, alertava contra la temptació per part de les autoritats financeres europees de resoldre la crisi política de Grècia per una via d'intervenció militar:

"Un afebliment de la democràcia a Atenes, amb una possible implicació militar per mantindre l'ordre en el pitjor dels escenaris previsibles, seria catastròfica per a la Unió Europea i la seva imatge, en l'entorn - tan en el sud com en l'est - com en el món".

Saruysz-Wolski parla des d'una Polònia-miracle que, com la Turquia-miracle, mantenen unes taxes notables de creixement econòmic i de desenvolupament aparentment sòlids. És lògic que tenim escenaris "desestabilitzadors". Alhora, la referència al sud i a l'est són nítides. Les campanyes d'expansió imperial euro-atlàntica a la riba sud de la Mediterrània tenen com a base "l'exportació de la democràcia" i poca credibilitat tindrien si liquidessin la democràcia formal a Grècia. D'altra banda, la referència a l'est és més interessant, encara. A Polònia, l'est vol dir Rússia. Des de Moscou, Belgrad és un soci privilegiat, d'acord amb la mateixa tradició paneslavista que cultiva també en les relacions amb Sòfia. Però la Rússia de Putin també podria recórrer a una panortodòxia i declarar-se pal·ladí d'una Grècia intervinguda militarment, fent-ho servir per als interessos de Moscou a Síria, sense anar més lluny.

dimecres, 7 de març de 2012

El català a l'escola, i l'escola al català

No sé quantes persones arreu del territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya eren pendents de la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quant al futur del català com a llengua vehicular a l'ensenyament. És lògica la preocupació. Si la co-vehicularitat ha d'ésser com la co-oficialitat, ja caldrà calçar-se. El cas és que el TSJC s'ha estimat més deixar passar un dia, i ja ho decidiran demà. Torneu-hi, demà, si us plau, i no ha passat res. La consigna de concentrar-se demà, Diada de la Dona Treballadora, serà més difícil de seguir que no pas avui, un Set de Març qualsevol.

Sigui com sigui, resulta curiós com aquest fet ha eclipsat l'anunci del futur tancament de la Bressola de Càldegues, a la Guingueta d'Ix. Una frontera absolutament virtual, en el qual amb prou feines hom sap on comencen i acaben els termes municipals de Puigcerdà, de la Guingueta o de Llívia, assenyala un destí absolutament dispar d'una mateixa llengua. La Bressola de Càldegues és l'única escola de tot el sector sota dominació francesa de la Cerdanya on el català és llengua vehicular. El cas és que la responsabilitat del tancament de la Bressola de Càldegues es troba més aviat en la miopia absoluta dels titellaires que creuen que maneguen la política ceretana des de Can Fanga.

Alhora, com explica Bryce Lafontaine, creix el moviment d'indignació per la ultraperiferització de l'Alta Cerdanya i del Capcir en el marc de l'estat francès, de la regió languedociana i del departament rossellonès. Alguns batlles fins i tot discuteixen si donar suport a l'Associació de Municipis per la Independència. En alguns casos, hom promou la reunificació directa de la Cerdanya. La reunificació política, és clar, car la reunificació humana i econòmica, accelerada en els darrers anys, és imparable. Veurem si aquesta reunificació des de baix és capaç de crear les sinèrgies suficients per salvar la Bressola de Càldegues i estendre aquest projecte a altres localitats.

dissabte, 3 de març de 2012

Sheldon Adelson com a pretext

Sheldon Adelson és un self-made man, que ha lluitat dur, i brut, per arribar a la posició que ocupa. Una posició prou desafogada com per llençar una carretada absurda de bitllets a un perdedor tan estrepitós com impresentable com Newt Gingrich.

Però aniríem fora d'osques si pensessim que Adelson és un bilionari excèntric que té capricis milionaris, de la mateixa manera que alguns altres es deixen la pasta en tunejar-se el cotxe. No, senyor. Adelson mostra en els diners que llença damunt Gingrich que s'ho pot permetre. En biologia, d'això se'n diu "exhibir un hàndicap" en la qual una feblesa particular demostra la fortalesa de l'estructura conjunta. A més, Adelson lliga curt els altres candidats, Romney i Obama. Fet i fet, els diners d'Adelson han servit més per deixar Romney com un drap brut que no pas per dur Gingrich a la White House.

Caldria saber fins quin punt tot això d'Eurovegas no juga un paper similar per part dels nostres governants. Sembla que el govern dels millors sembla decidit a superar les ofertes que Madrid i Toledo fan per quedar-se Eurovegas. La candidatura barcelonina ha estat adequadament externalitzada al Baix Llobregat. Ahir divendres, a Viladecans, va tindre lloc la reunió de la proto-coordinadora que s'hi mobilitzarà en contra.

Amb la candidatura d'Eurovegas, els nostres governants exhibeixen un missatge gens sutil. Si volem feina, ens diuen, caldrà que renunciem a la seguretat social, a les proteccions quant a la jornada laboral i al dret d'acció col·lectiva, a les figures contractuals establertes per la llei, a les indemnitzacions per acomiadament improcedent, i a unes quantes altres coses. La llista de condicions exposades, suposadament, per Adelson afegeixen també tota una sèrie d'exempcions en matèria ambiental o en matèria de protecció contra els fumadors passius. Caldrà saber si les exempcions fiscals, juntament amb diverses demandes d'assistència per part dels poders públics, no convertirien Eurovegas més en un forat pel fisc que no un salvavides. Quan trigarien la resta d'empresaris (que queden) al Baix Llobregat a demanar un tracte similar al concedit a Adelson i als seus socis? I, més important encara, quan trigarien a rebre'l?

Els nostres governants, en tot cas, el que volen exhibir és la potència del seu argument central: cal reduir el dèficit [que ells han provocat amb el seu frau fiscal] i per això val tot. Tota una sèrie d'intel·lectuals de l'ex-esquerra pugen al taxi d'Adelson per rubricar una nova onada d'ofensives contra la classe treballadora. Esperen que aquestes rúbriques siguin generosament retribuïdes pels Adelson de torn.