diumenge, 29 d’abril de 2012

El debat de les alternatives (4): el socialisme planificat democràticament d’Al Campbell

Si continuem la llista que ens proposaven des del Grup Ayllu sobre alternatives, ara tocarà entrar en la formulació que Al Campbell fa del “socialisme planificat democràticament”. Una bona exposició dels trets bàsics de les propostes de Campbell la trobem en l’article aparegut en la primavera del 2002 a Science and Society, del qual podem trobar un esborrany anterior ací. No obstant això, també convindria fer una ullada a publicacions més recents.
Al Campbell és professor d’economia política, economia socialista, microeconòmica i econometria a la Universitat de Utah. Les contribucions més conegudes són el camp de l’economia del socialisme i de la planificació. També s’ha ocupat de l’economia cubana (Campbell, 2008) i de l’economia de cooperatives. Potser, des d’un punt de mira acadèmic, la més valuosa és la seva crítica del neoliberalisme com a pràctica i la de les teories microeconòmiques vulgars.
La formulació del socialisme planificat democràticament parteix de la idea que és indesitjable o impossible emprar els mercats com a eina en una societat socialista autèntica. Quines, doncs, han d’ésser les eines d’una societat socialista autèntica? En primer lloc, Campbell distingeix entre els procediments que institueixen el control democràtic del poble de totes les institucions de les quals és part, i els procediments de coordinació, control i planificació conscients de l’economia. Tots dos aspectes (l’aspecte de coordinació i l’aspecte de presa de decisions), adverteix Campbell, són rellevants.
També és rellevant, per Campbell, l’especificació dels objectius del socialisme. Dins d’aquests objectius cal distingir diversos nivells de concreció:
- el nivell més abstracte i ample, és el que s’associa al “desenvolupament humà”, entès com el desenvolupament del potencial de cada ésser humà o l’oportunitat per desenvolupar capacitats potencials.
- el nivell intermig parla en termes d’igualtat, de solidaritat, d’autogovern, i és el que s’identifica amb les reivindicacions radical-democràtiques.
- el nivell més concret presenta reivindicacions com la nacionalització/socialització/col•lectivització dels mitjans de producció, entès com a mitjà per garantir la igualtat i la democràcia econòmica.
- en un altre sentit el socialisme de caire més humanista remarca els valors d’individualitat i de privacitat, de llibertat i d’autonomia, o el de diversitat.
- finalment, també s’inclou com a objectiu la protecció del medi natural.
Campbell contrasta el socialisme planificat democràticament amb l’economia de mercat en tres aspectes centrals: què es produeix, com entren en el procés de producció els elements que hi són necessaris, i com es distribueix ço que es produeix.
En l’article que hem citat abans, Campbell enumera 16 procediments encaminats a la coordinació, control i planificació econòmiques conscients:
- 1. La població nacional votarà per determinar directament com dividir l’actual PIB entre el consum actual i la inversió, i com dividir el consum actual entre consum individual, consum col•lectiu i serveis socials i costos operatius de govern.
-2 . Als treballadors se’ls pagarà (col•lectivament) tot el valor de ço que produeixen, i després se’ls taxarà d’acord amb les decisions preses en 1.
- 3. Les decisions els efectes de les quals són predominantment interns al lloc de treball les prendran els consells obrers de planta.
- 4. Sectors socials que van més enllà de la força de treball de la planta seran inclosos en qualsevol decisió sobre la producció que afecti significativament aquests sectors. Aquestes decisions les prendrà un govern elegit democràticament o consells elegits democràticament per prendre aquestes decisions.
- 5. Les decisions sobre inversions, consum col•lectiu i serveis socials les determinarà un govern elegit democràticament o consells democràtics específics.
- 6. A cada persona se li pagarà la mateixa quantitat per hora de treball social contribuït.< br>- 7. Cada bé durà dos preus, un preu d’intercanvi al qual s’intercanviarà realment, i un preu de cost.
- 8. El preu de cost d’un bé (siga un bé de consum, un bé d’equipament o un bé intermediari) serà la suma de ço que s’ha de pagar als treballadors, el preu de cost dels béns intermediaris i el cost d’utilització dels béns d’equipament.
- 9. Un “Consell d’Inversions” elegit democràticament determinarà les inversions per expandir (o les desinversions per contraure) la producció d’acord amb els buits relatius entre el preu d’intercanvi i el preu de cost de tots els béns. Tots els béns d’equipament seran propietat del poble col•lectivament, i no de la planta o fàbrica que els utilitza.
- 10. Es calcularà un preu de cost per als béns d’equipament. Cada any, el Consell d’Inversions rep una part democràticament establerta del PIB per a inversions. D’acord amb els mecanismes descrits a 9. comprarà els béns d’equipament necessaris als productors, a preu de cost, i els distribuirà als diferents llocs de treball. Els llocs de treball pagaran un lloguer pels béns d’equipament que utilitzen, de forma que així retornaran el cost del bé d’equipament al Consell d’Inversions, d’acord amb el temps estimat de depreciació per desgast físic o per obsolescència tecnològica.
- 11. S’afegirà una tarifa al preu de cost de qualsevol recurs renovable amenaçat de sobreexplotació, de forma que la demanda a aquell preu no excedeixi un nivell de producció per damunt de la sostenibilitat ambiental. Per als recursos no-renovables s’establirà una tarifa d’acord amb la taxa de depleció socialment determinada com a acceptable. Les tarifes són una font d’ingrés per al govern.
- 12. Les empreses expandiran la producció, d’acord amb l’estoc de capital existent, sempre que el cost marginal de produir una altra unitat sigui per sota del preu d’intercanvi obtingut pel producte.
- 13. Les persones poden treballar tantes hores com vulguin en treball social.
- 14. La feina indesitjada es retribuirà a una taxa superior per hora treballada. La taxa servirà per garantir que el nombre de persones que volen fer una determinada feina s’adigui amb el nombre necessari per la societat d’acord amb el producte social desitjat.
- 15. Com més elevada sigui aquesta taxa correctiva per a les feines indesitjades, més esforços i fons de recerca s’hi dirigiran per a reestructurar o transformar la feina per fer-la més desitjada, o per mecanitzar-la i eliminar-la.
- 16. Qualsevol servei social útil, determinat per la societat, que no produeixi un servei a un consumidor, serà pagat per la societat d’acord amb la lògica del pagament per contribució social. Això val especialment per a la cura dels infants.

divendres, 27 d’abril de 2012

El debat de les alternatives (3): l’economia planificada d’equivalències de Heinz Dieterich Steffan

El tercer post sobre el debat de les alternatives toca dedicar-lo a Heinz Dieterich i a la seva proposta d’economia planificada d’equivalències.

Heinz Dieterich Steffan va nàixer el 1943 a Rotenburg in Hannover. Va estudiar sociologia a Frankfurt i a Bremen, per després creuar l’Atlàntic. Des del 1977 es professor de sociologia i metodologia de la Universitat Autònoma Metropolitana de la Ciutat de Mèxic.

El pas per Bremen deixà una forta emprempta en la producció intel·lectual de Dieterich. Juntament amb acadèmics com Arno Peters, Carsten Stahmer i Raimundo Franco configurà l’anomenada Nova Escola de Bremen. Una de les idees centrals de la Nova Escola de Bremen és el “principi d’equivalència”, és a dir que la història, la geografia, la sociologia, han de donar una veu igual a totes les persones, bo i salvant les tendències al presentisme, a l’eurocentrisme i a l’elitisme.

Dieterich és considerat un dels autors més influents de l’anomenat “socialisme del segle XXI”, expressió que faria referència a les renovacions teòriques que acompanyen als processos de construcció del socialisme de l’Amèrica Llatina, de Veneçuela en particular i, en menor mesura, de Bolívia i d’Equador. Dieterich, de fet, fou fins el 2007 assessor del govern veneçolà d’Hugo Chávez, si bé posteriorment se n’ha distanciat. En el 2005, publicà “Hugo Chávez y el socialismo del siglo XXI” i l’any següent “Der Sozialismus des 21. Jahrhunderts. Politik und Denken”.

El model del “socialisme del segle XXI” gira al voltant de quatre eixos:
- 1. L’economia d’equivalència.
-2 . La democràcia participativa.
- 3. El desenvolupament estructura regional democràtic com a organitzacions de base.
- 4. El subjecte racional-ètic-estètic.

L’economia d’equivalència té com a nucli central la teoria del valor de l’economia clàssica, segons la qual el treball és la font de tot valor. El valor d’una mercaderia és el resultat del temps social de treball necessari per a produir-la. Dieterich té en ment una economia nacional basada en aquesta teoria del valor, però que progressivament deixa enrera els mecanismes de mercat, per adoptar mecanismes de planificació democràtica. Els productors directes participen en la planificació estatal. Alhora, es mantenen els incentius individuals, d’acord amb el principi del “socialisme de primera fase”: “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons el seu rendiment”.

Òbviament, aquesta economia planificada d’equivalència requereix uns mitjans de producció socialitzats. També requereix d’un sistema que comptabilitzi les aportacions individuals i col·lectives a la producció social i que connecti la producció amb el consum. De fet, teòricament, en l'economia de mercat basada en la propietat individual dels mitjans de producció concentrats en una classe social, el treball rep l'equivalent del valor de la força de treball (és a dir, el treball que costa generar, mantenir i reproduir aquesta força de treball), només a condició que el valor d'ús de la força de treball generi, a més, un valor addicional sense el qual el capitalisme perd tot sentit.

Arno Peters també aplicà el “principi d’equivalència” a les relacions de l’economia global, particularment com a solució als problemes de la situació semicolonial i neocolonial en la qual viu generalment la perifèria del món capitalista.

diumenge, 22 d’abril de 2012

El debat de les alternatives (2): el socialisme “puixant” de David Laibman

Si seguim la sèrie començada ahir, ara tocaria parlar del socialisme puixant de David Laibman.

David Laibman es va doctorar en economia el 1973, en la New School for Social Research. La tesi doctoral, The Invariance Condition for Value-Price Transformation in a Linear, Non-Decomposable Two-Sector Model, tenia com a fonament la teoria del valor de Marx. Ja en aquella època havia mostrat el seu interès per la música, particularment pel ragtime de començament del segle XX, gravant “The New Ragtime Guitar” (1970) amb Eric Schoenberg i “Classical Ragtime Guitar” (1980).

Els interessos acadèmics de Laibman abasten teoria econòmica, economia política i economia matemàtica. És professor d’economia en el Brooklyn College i en el Graduate Center de la City University of New York.
És conegut també per ser l’editor de “Science & Society”, definida com a publicació de “pensament i anàlisi marxistes”.

El pensament de David Laibman el podem seguir a través dels seus articles, però particularment a través de tres llibres: “Value, Technical Change and Crisis: Explorations in Marxist Economic Theory” (1992), “Capitalist Macrodynamics: A Systematic Introduction” (1997) y “Deep History: A Study in Social Evolution and Human Potential” (2007).

Laibman s’ha ocupat de les qüestions de la planificació socialista de l’economia. Dins d’aquesta planificació caldria distingir dues etapes:
- la primera, de planificació per projectes, es caracteritza pel fet que el pla se centra en sectors i/o projectes estratègics.
- la segona, de planificació sistemàtica, ja inclou tots els sectors econòmic en un marc únic. Dins d’aquesta segona etapa, cal distingir una primera fase de “comandament” i una segona fase “integral”.

En cadascuna d’aquestes etapes de la planificació socialista, els mercats (la producció i el consum de mercaderies) juguen un paper minvant. Laibman identifica les tres fases indicades en el desenvolupament històric de l’URSS. La planificació estratègica és la dels anys 1930, seguida en els anys 1950 per la fase sistemàtica de comandament i en els anys 1960 fins als 1980 en la fase sistemàtica integral. Pel que fa a la pervivència de les relacions de mercat en aquesta tercera fase, Laibman cita el baix nivell de consciència socialista: els actors productius centren el punt de mira en la unitat de producció, en l’empresa individual. Així doncs, el mecanisme del pla seria insuficient com a mètode d’avaluació de resultats i caldria encara una “confirmació secundària” de la utilitat social a través dels bescanvis de mercat.

Laibman ha definit el seu socialisme “puixant” contra dues tendències teòriques que considera errònies. La primera d’aquesta tendències seria el “socialisme de mercat”, que constituiria una “capitulació a les qualitats elementals, atomístiques, polaritzants i alienadores dels mercats espontanis”. La segona seria el “socialisme hurrah”, que seria “un retorn a l’ortodòxia tradicional basada en textos marxistes clàssics, completada amb grans referència als “productors associats lliurement” i crides a l’abolició de la llei del valor”. Contra això, el “nou” socialisme seria l’esforç de crear visions de possibilitat socialista i de començar a respondre les qüestions dures quant a les formes institucionals i estructures del socialisme.

Als qui consideren que respondre algunes d’aquestes qüestiones a hores d’ara és “utòpic”, Laibman els respon que “el socialisme és la primera forma de societat humana que cal construir conscientment” i recorda que l’espècie humana erigeix estructures en la imaginació abans d’erigir-les en la realitat. En el 2002, exposava l'arquitectura bàsica d'un sistema de coordinació democràtica, bo i compaginant la planificació centralitzada amb l'autonomia d'empresa, i oferint un espai a l'emprenedoria social i individual.

dissabte, 21 d’abril de 2012

El debat de les alternatives: la democràcia econòmica de David Schweickart

Ayllu, grup de solidaritat dels barris de Can Vidalet i Pubilla Cases, prepara per als tres primers dilluns de maig, un seminari amb el títol “El debat de les alternatives”. El primer dilluns, el dia 7, serà el torn de Josep Manel Busqueta, del Seminari d’Economia Crítica Taifa, que provarà de respondre la qüestió de “Què podem considerar alternatiu?”. El 14 de maig, Blai Dalmau, de Democràcia Inclusiva, parlarà d’aquesta proposta d’organització social. El 21 de maig, Jordi Garcia Jané, de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya parlarà del que, al seu parer, són els embrions d’una societat poscapitalista.

Les tres sessions tindran lloc en el local parroquial de Sant Antoni, al n. 67 del carrer Verge de la Mercè de Can Vidalet, de 20h a 22h.

Un dels aspectes del debat són, justament, les alternatives que es presenten en forma de “propostes normatives”. És perfectament normal que això faci una ferum d’utopisme. A més, no és or tot el que lluu, i algunes de les propostes “anticapitalistes” són d’un caràcter socialment regressiu. De totes formes, el mateix full de convocatòria del seminari ens fa un llistat d’aquestes propostes alternatives, i no serà perdre massa el temps, intentar fer una descripció de cadascuna d’elles.

Començarem per la “democràcia econòmica” de David Schweickart.

Schweickart és de formació matemàtica. Es va graduar en matemàtica a la Universitat de Dayton, y es doctorà en aquesta disciplina en la Universitat de Virgínia. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Kentucky (1969-70). Acadèmicament, després va prendre el rumb de la filosofia, doctorant-se a la Ohio State University. Des del 1975, és professor de filosofia de la Loyola University Chicago. Com a professor visitant, ha estat temporades a Cuba i a El Salvador, i també a Europa (Espanya, Itàlia, República Txeca).

Ja en el 1980, publicava “Capitalism or Worker Control? An Ethical and Economic Appraisal”. En mig del triomfalisme típic dels primers 90, publicà “Against Capitalism” (1993). En el 1998, juntament amb Bertell Ollam, Hillel Ticktin i James Lawler, publicà “Market Socialism: The Debate Among Socialists”. La configuració de les propostes de “democràcia econòmica” ja eren presents en aquestes obres, però es fan més explícites a “After Capitalism” (2002).

Què és aquesta “democràcia econòmica”? El mateix Schweickart la considera una modalitat d’economia de mercat i, en aquest sentit, se la pot entendre també com una modalitat de “socialisme de mercat” o d’economia social de mercat. En tot cas, són quatre les idees clau de la “democràcia econòmica”:
- autogestió obrera en el lloc del treball. Si n’hi ha supervisors, aquests són elegits pels propis treballadors. Aquesta autogestió de cada empresa, no treu que les empreses siguin propietat col·lectiva de tota la societat. La titularitat dels beneficis recau en els propis treballadors que gestionen l’empresa. Les empreses paguen un impost de societats d’acord amb el capital que empren.
- banca pública, com a instrument de gestió de la inversió de capital. Els ingressos de la banca pública els obtenen dels impostos que paguen les empreses autogestionades.
- es produeix per al mercat (es produeixen mercaderies) no tan sols els béns i serveis de consum, sinó també els mitjans de producció (matèries primeres, instruments i maquinària). Les diverses empreses públiques, autogestionades, competeixen en el mercat per vendre béns i serveis, i per comprar-hi mitjans de producció.
- s’apliquen mesures proteccionistes encaminades a aconseguir una igualtat comercial entre nacions.

El mercat i la banca apareixen, doncs, com els dos instruments bàsics de gestió general de l’economia. En cada unitat empresarial vigeix un sistema de “democràcia interna”, mentre que les relacions amb les altres empreses es fonamenten en la competència en el mercat i en la configuració de possibles aliances. El contrapès al mercat, l’exerceix la banca pública que pot corregir els desequilibris. Fonamentalment, el paper de la banca pública és finançar l’expansió de les indústries existents i la creació de noves.

Schweickart és actualment és un dels editors de SolidarityEconomy.Net. El concepte de “democràcia econòmica” apareix sovint en les seves pàgines. Entre els models d’empreses de propietat i gestió democràtiques de companyies citen sovint el grup Mondragon (al País Basc), les cooperatives obreres de l’Emília-Romanya o la companyia química Scott Bader. De totes formes, el concepte de “democràcia econòmica” va més enllà. Nyegosh Dube l’explica en tres nivells:
- el nivell microeconòmic, o nivell d’empresa, on cal valorar positivament qualsevol guany per part dels treballadors de control en el lloc de treball i de participació en la gestió. Aquesta “co-participació” seria un pas envers l’objectiu d’una gestió democràtica completa, que inclouria la propietat obrera de la pròpia empresa.
- el nivell mesoeconòmic. En aquest cas, el control obrer es manifesta a través de control de fons d’inversió. Els obrers decideixen quines són les inversions que cal fer en l’economia local o regional. Aquest és un potent mecanisme per estendre la democràcia obrera a més companyies, ja que pot constituir una de les exigències per optar a aquest finançament.
- el nivell macroeonòmic. En aquest cas, els treballadors apareixen com a ciutats que destinen democràticament recursos a través d’un fons d’inversió nacional (i internacional) per aconseguir objectius socials. Per exemple, hom pot prendre decisions d’ajut a sectors o regions més desafavorits. Entre els objectius sovint citats per SolidarityEconomy.Net apareix el desenvolupament d’una “economia verda” (és a dir, afavorir la transició energètica cap a fonts d’energia renovables). Els instruments d’aquest nivell són “consells d’inversions”, elegits democràticament.

Dube considera que el camí de l’establiment d’una veritable democràcia econòmica passa per una transició gradual, feta tant des de baix com des de dalt, i tant des de dins com des de fora. Per als Estats Units d’Amèrica, parla de tres punts de transició: a) institució de la co-determinació, és a dir l’entrada en els consells de direcció de les empreses de representants dels treballadors. Una altra possibilitat és l’establiment de consells obrers com a contrapès als consells d’administració. Naturalment, aquesta co-determinació hauria de tindre un contingut real, i no tan sols de nom. b) col•locació d’un terç de la propietat de cadascuna de les 200 companyies americanes sota un consorci de titularitat pública. A canvi, aquestes companyies quedarien exemptes de l’impost de societats. c) institució d’un pla per afavorir la propietat obrera. El model seria el Pla Meidner aplicat a Suècia en els anys 1970. Gradualment, tant el consorci de titularitat pública com els fons dels treballadors guanyarien la majoria de l’empresa.

dijous, 19 d’abril de 2012

El preu del binacionalisme (en les receptes)

El binacionalisme català-espanyol té uns costos. Com que per al nacionalisme espanyol, el binacionalisme català-espanyol és o bé un mal menor o bé una tapadora útil, no hi ha hagut gaires discussions quant els seus costos. Sí que la hi haguda des del nacionalisme català.

Deixant de banda els nacionalismes, tenim un exemple dels costos de la binacionalitat catalana-espanyola en les mesures d'ajustament. Aquestes mesures d'ajustament pretenen dinamitar la sanitat pública per tal de salvar-la. Per la part de la nacionalitat catalana, es va introduir la mesura de l'€ per recepte (si més no, al Principat). Per la part de la nacionalitat espanyola, ara (si més no, a la part dels Països Catalans sota "sobirania" espanyola) hi haurà un augment del preu dels medicaments entre un 10% i un 20%.

És clar que, en un cas i en l'altre, es tracta de quantitats simbòliques quan les comparem amb les perspectives venidores, ja no únicament en matèria farmacèutica sinó sanitària general. El cas és que disposar de dos governs fa que el descens a l'infern sigui en stereo.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Ni a Collserola ni enlloc

Així acabava avui la marxa antimilitarista contra la presència de membres de l'exèrcit espanyol fent pràctiques al Parc de Collserola. La marxa havia arrencat a les 10h al Baixador de Vallvidrera, i després de passar pel Patronat del Parc i pel Puig d'Ossa (on s'han visitat les restes de les defenses antiaèries de la guerra del 36), s'ha arribat a les 13h davant de la Caserna del Bruc. En el manifest de rebuig a la presència de militars a Collserola es recordava no tan sols el perill que suposen per als civils en el Parc, sinó el fet que aquestes pràctiques les fa un exèrcit, avui convertit en secció de l'OTAN, que les aplica després en les seves campanyes ultracolonials. De totes formes, la marxa també ha tingut un clar caràcter independentista i de rebuig a la presència continuada de les forces d'ocupació en el nostre país.

dimecres, 11 d’abril de 2012

L'hubris del tirà (col·lectiu)

El moment climàtic en el qual una tragèdia grega, com les d'Esquil, però també les d'Eurípides i Sòfocles, se jugava la possibilitat de guanyar el concurs anual i/o de passar a la posteritat, és quan el protagonista, l'antiheroi, comença a desbarrar amb tota claredat.

Potser és un moment difícil de determinar. Hi ha espectadors predisposats contra el personatge, bé perquè coneguin la història o bé perquè, en general, són predisposats contra qualsevol protagonista. D'altres espectadors assisteixen impassibles a tota la tragèdia, i ni tan sols al final se n'adonen del nivell de destrucció (i autodestrucció) del qual ha estat capaç l'antiheroi. Però la majoria d'espectadors perceben en un moment o altre aquest moment climàtic.

Podríem fer ara un repàs de les diverses tragèdies gregues que ens han arribat completes. No caldrà. Potser més endavant sí que ho haurem de fer, però ara no cal. En les tragèdies modernes apareix un conseller que acaba per veure enemics per totes bandes, i que assenyala als intel·lectuals que conniveixen amb els intel·lectuals que conniveixen amb els intel·lectuals que cremen (intel·lectualment) contenidors. El conseller, transformat en un Hammurabi, qualsevol reclama la no tan vella llei d'ull per contenidor, i dent per paperera. En un altre nivell, un protagonista més col·lectiu, un partit suposadament popular, comença a caligulejar de mala manera, i a fer pressupostos que no duren ni una setmana i mitja. Caligula exclamava que tant de bo tothom tingués un sol coll, per poder-lo tallar d'un sol colp. El nostre cal·ligula col·lectiu, menys caligulesc, juga com el gat amb els ratolins autonòmics ferits de mort. En un tercer nivell, la successora d'Strauss-Kahn ens diu que vivim massa temps.

Els més optimistes pensen que, després d'això, s'ensorrarà el sistema "democràtic" actual, hi haurà una guerra mundial amb armes nuclears i que, els supervivents es despertaran en un nou 1945 que repetirà un nou cicle d'expansió econòmica i d'harmonia social. L'optimista és un pessimista mal informat.

divendres, 6 d’abril de 2012

Una declaració d'independència: ⴰⵣⴰⵓⴰⴷ, 2012

Reproduïm a continuació el text de la declaració d'independència que entra en vigor avui mateix a Azawad.

NOSALTRES, POBLE DE L'AZAWAD,

Per la veu del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad, en concert amb:

El Comitè Executiu,
El Consell Revolucionari,
El Consell Consultiu,
L'Estat Major de l'Exèrcit d'Alliberament,
Les oficines regionals

Recordant els principis del dret internacional i els principals instruments jurídics internacionals que regeixen el dret dels Pobles a disposar d'ells mateixos, notablement, la carta de Nacions Unides en els seus articles 1 i 55, les disposicions pertinents de la declaració internacional dels drets dels pobles autòctons;

Considerant la voluntat explícitament expressada en la lletra datada del 30 de maig del 1958 adreçada al president francès pels notables, guies espirituals de totes les comunitats de l'AZAWAD;

Considerant que en el 1960, en ocasió de l'atorgament de la Independència als pobles de l'Àfrica Occidental, França vinculà sense el seu consentiment l'AZAWAD a l'Estat malià que tot just havia creat;

Recordant les massacres, les exaccions i humiliacions, espoliacions i genocidis de 1963, 1990, 2006, 2010 i 2012, que han afectat exclusivament el poble de l'AZAWAD fins al Primer d'Abril del 2012;

Recordant el comportament inhumà de Malí que ha utilitzat les diferents sequeres (1967, 1973, 1984, 2010….) per fer desaparèixer el nostre poble per anorreament alhora que ell mateix sol·licitava i obtenia un ajut humanitari generós;

Considerant l'acumulació de més de 50 anys de mal govern, de corrupció i de col·lusió militar-política-financera, que posa en perill l'existència del poble de l'AZAWAD i en perill l'estabilitat sub-regional i la pau internacional;

Considerant l'alliberament complet del territori de l'AZAWAD;

Proclamem irrevocablement, L'ESTAT INDEPENDENT de l'AZAWAD a comptar d'aquest dia divendres 6 d'abril del 2012.

DECLAREM:

El reconeixement de les fronteres en vigor amb els estats limítrofes i la llur inviolabilitat;

L'adhesió total a la carta de Nacions Unides;

El compromís ferm del MNLA per crear les condicions de pau duradora, per iniciar els fonaments institucionals de l'Estat basats en una Constitució democràtica de l'Azawad independent.

El Comitè Executiu del MNLA invita l'ensems de la Comunitat Internacional en un impuls de justícia i de pau a reconèixer sens retard l'Estat de l'AZAWAD Independent.

El Comitè Executiu del MNLA fins a la constitució de l'Autoritat del Territori de l'AZAWAD continuà a garantir la gestió de tot el territori.


GAO - 06/04/2012

SECRETARI GENERAL-MNLA

BILLAL AG ACHERIF

dimarts, 3 d’abril de 2012

Les altres víctimes d'un 30 de juny

Des del passat dijous, diverses imatges creuen pels caps. També, paraules. Els sistemes econòmics i socials es jutgen (es verifiquen) a través de la seva capacitat de desenvolupar les forces productives. Una situació de virtual estagnació econòmica, que va molt més enllà dels límits de l'economia dels Països Catalans i que, de fet, és la norma dels tres grans centres del capitalisme mundial (Amèrica del Nord, Europa i Japó) sembla instal·lada permanentment. De totes formes, l'editorial del Monthly Review del mes de març ens tornava a recordar que "l'estagnació és l'estat normal de les economies madures del capitalisme monopolístic". I també que "sense l'ajut d'un estímul extern com una gran guerra, una bombolla financera o una innovació que faci època, el procés d'acumulació de capital és incapaç de moure's".

Pel que fa a la guerra, fins ara, el fet que hi hagués un bon nombre de potències nuclears ha estat un factor dissuasori important. No obstant, el nombre de "guerres locals" no ha fet més que crèixer, i la inestabilitat política es troba més i més difosa.

És, doncs, exagerat fer referència, a hores d'ara, a la nit del 30 de juny del 1934? Sí, segurament sí que ho és. Som encara ben instal·lats en la fase Brüning: austeritat, recurs cada vegada més freqüent a normes d'excepció, bo i mantenint encara les formes democràtiques. El fet que un govern com el de Mariano Rajoy, en un context trepidant, hagi pogut sostindre's durant 100 dies, i no hagi corregut la sort de Berlusconi o de Papandreu, és més meritori que no pas sembla.

Els processos quantitatius però acaben per tornar-se qualitatius. De mica en mica, s'omple la pica, i vessa... El 30 de gener del 1933, la Kamarilla del president Hindenburg no era en absolut conscient de la transcendència del nomenament d'Adolf Hitler com a nou canceller d'Alemanya. La Kamarilla, en qüestió, que reflectia els interessos de la coalició de classes dominants (burgesia industrial i financera, i aristocràcia terratinent i burocràtica), considerava el nou govern com un mer comitè executiu d'aquests interessos. La cosa se'ls hi va anar de les mans, però.

En el moment present, quan l'activitat dels governs és nítidament la de contribuir a l'expropiació d'àmplies masses populars en benefici d'una minúscula burgesia financera, aquests mateixos governs necessiten ampliar la base social. Per fer-ho, no dubten a recórrer a tots els arguments habituals de la xenofòbia o, potser, prendran la bandera del neopatriarcalisme. Però tampoc amb això no tenen prou, i la temptació de l'ús de la força per ofegar tota dissidència consegüent s'està manifestant cada vegada més, en forma de pilotes de goma, d'acusacions de desordres públics basades en arxius policials de natura política, etc. Brüning cada vegada més esdevé Schleicher. I, que jo recordi, Schleicher no era tant "pro-austeritat" com Brüning. En tot cas, Schleicher, que tants esforços va fer per aconseguir el suport del partit nazi, particularment a través de Gregor Strasser, s'escorreria per la mateixa aiguera un 30 de juny del 1934 que el propi Strasser, en la matança que seguí a l'imaginari putsch de Röhm. Setze mesos van del 30 de gener del 1933 al 30 de juny del 1934.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Azawad i Barotselàndia

El colp d'estat a Bamako, realitzat per evitar el triomf del Moviment Nacional per l'Alliberament d'Azawad, s'hi ha girat en contra. Bona part de l'Azawad és sota el control del Moviment Nacional. La independència de l'Azawad, és a dir de la meitat més occidental de l'actual estat de Mali, podria quedar consolidada en dies o setmanes. Teòricament, l'estat d'Azawad ha interpretat en termes nacionals com l'estat dels tuareg o, fins i tot, com l'estat amazic.

Paral·lelament, a Zàmbia, s'ha proclamat la independència de Barotselàndia. El Regne Barotse, antic protectorat britànic, sempre ha mostrat un cert malestar per la inclusió en la Rodèsia del Nord-Niasalàndia i, posteriorment, en l'actual estat de Zàmbia.

Són dos casos paral·lels, per bé que ben diferenciats. La independència del Sudan del Sud, reconeguda internacionalment, és també un model diferent. Ni Bamako ni Lusaka són Khartum. També caldrà veure si les independències d'Azawad i de Barotselàndia no són una moneda de canvi per obtenir una reformulació confederal de Mali i de Zàmbia.

I encara que els factors principals en un cas i en l'altre s'han de trobar en el terreny, és evident que les diferents potències extra-africanes faran càbales, especialment de l'Azawad.