divendres, 29 de juny de 2012

Bonaventura, Navarro i Strubell: un perill per a la monarquia espanyola

Els regidors de la CUP, Jordi Navarro, i Reagrupament, Carles Bonaventura, i el diputat de Solidaritat, Toni Strubell, figuraven en la llista de convidats a un acte de la Fundació Príncep de Girona. Com és sabut, el títol de Príncep de Girona (i l'antecedent directe de Duc de Girona), fou un d'aquells jocs de mans de l'època tardana del Casal de Barcelona, pel qual un títol sobirà com el comte de Girona es transformà un títol titular de l'hereu de la Corona d'Aragó. Precisament, el passat Dia de Sant Joan feia 600 anys del canvi dinàstic. Amb més o menys intensitat, els monarques posteriors han mantingut el títol de Príncep de Girona, per bé que supeditat al de Príncep d'Astúries. Tot això ve a tomb de dir-ho, en un moment que algú pot pensar que Navarro, Bonaventura o Strubell havien de fer com McGuinness i oferir una mà estesa a l'aspirant a Felipe Sesto. Si Navarro, Bonaventura o Strubell tingueren la temptació, no ho sabem. Sí que sabem que, tot i convidats, hom els retingué en l'entrada de l'acte. Els retenidors han argumentat "motius de seguretat". Malgrat les canes que pentinen, ningú no pot assegurar que no anessin a desplegar cap pancarta... Els retenidors i els convidadors no anaven ben coordinats... o potser sí. De primer conviden, per fer veure que la Fundació Príncep de Girona és una fundació neutral, normal i municipal. Després retenen, per fer veure amb claredat que no és més que un tinglado propagandístic per difondre les idees ràncies de la monarquia i de la hispanitat en el cor d'una terra que és, amb demoscòpia o sense, ja nítidament independentista...

dilluns, 25 de juny de 2012

La terra, els camperols i el Paraguai

El desallotjament violent de camperols sense-terra d'un latifundi que havien ocupat parcialment fou el pretext emprat pel president Fernando Lugo per destituir el seu ministre d'Interior. Lugo volia distanciar-se així de la violència policial. Amb el mateix desallotjament com a pretext, el vicepresident del govern, amb el suport de les dues cambres, ha desallotjat Lugo de la presidència. En una seqüència temporal simptomàtica, Lugo va acatar inicialment la decisió. Ara vol plantar resistència. Però de la mateixa manera que ni a Mèxic ni a Hondures, això va obrir una situació de poder dual, tampoc no serà el cas del Paraguai. Les eleccions són massa a prop i Lugo és Lugo. Si de cas, el poder dual el protagonitzen els camperols sense terra que lluiten contra el gran latifundisme (enfortit durant l'era Stroessner) i l'agroindústria multinacional. El 2% de la població del Paraguai posseeix el 77% del sòl agrícola. Els petits camperols, que són el 40% de la població, en tenen el 5%. Caldria, però, no sobredimensionar el rol del gran latifundisme en el colp contra Lugo. Al capdavall, el màxim beneficiat polític és Horacio Cartes, el candidat del Partit Colorat, vinculat al Banco Amambay. Segons fonts de l'ambaixada nord-americana a Asunción, el 80% del blanqueig de diners es fa a través d'aquesta entitat financera.

dijous, 21 de juny de 2012

L'aragonès occidental

El PP sap jugar amb el concepte de centralitat política. N'és un exemple la jugada del govern Bauçà a les Illes Balears, que amb la seva política agressiva fa desplaçar la "centralitat" i el "consens" a la defensa de l'status vigent. En aquest mateix sentit, el PP d'Aragó ha rescatat el terme "aragonès oriental" per referir-se a la llengua catalana i, més concretament, a la llengua catalana parlada en territori aragonès. Fins fa no gaire, aquesta denominació, en termes lingüístics, era exclusiva de corrents minoritaris. Ara, el PP la posa en circulació, i farà que la qüestió de la denominació de la llengua trontolli en la centralitat i el consens en la Franja de Ponent. De reaccions n'hi ha hagut moltes, però sembla que han passat per alt un fet. Si l'Aragó és una comunitat "trilingüe", ho serà per l'aragonès (o alt aragonès), el català i el castellà. Si el català ha de denominar-se aragonès oriental, per quina raó el castellà o espanyol no passa a denominar-se aragonès occidental. I, si el PP sembla preocupat per la diversitat interna de les dues primeres llengües, per què no es preocupa gens per la diversitat de parles de la majoria del territori aragonès, variants de la llengua castellana? L'asimetria és evident. El PP problematitza les llengües no-castellanes, mentre blinda qualsevol qüestionament de la llengua castellana. Però no és l'única asimetria. Les respostes de mitjans de comunicació barcelonins són, si més no, curioses. El seu neguit pel català a la Franja de Ponent contrasta amb el menyspreu continu a totes les variants occidentals del català. A banda, preocupats com són per la denominació de la llengua catalana, caldria demanar-se si ho són també per la manca d'oficialitat d'aquesta llengua. O, més generalment, caldria contrastar els titulars sobre "l'aragonès oriental" amb el silenci sobre altres aspectes de la vida franjolina, com ara les mobilitzacions mineres a Mequinensa, per exemple.

dijous, 14 de juny de 2012

De targetes, cotitzacions i salaris

Qualsevol valoració de la credibilitat i solvència del govern espanyol tendeix indefectiblement, cinc minuts després de fer-la, a ésser una sobrevaloració. N'hi ha prou a veure les insensateses que s'han dit sobre el "bail out" a la banca espanyola, i com el govern prova d'amagar que aquestes operacions suposaran un augment del dèficit i del deute públics. Però també es veu en els debats al voltant de l'aplicació del RD del 24 d'abril del 2012 sobre el dret a la targeta sanitària. Abans d'ahir, un arquitecte en atur de 28 anys, que no ha cotitzat mai a la seguretat social per haver treballat únicament en el circuit becari, denunciava haver perdut l'accés a la targeta sanitària. Vint-i-quatre hores després, el Ministeri de Sanitat "reinterpreta" el RD del 24 d'abril per dir que "tots els espanyols" tenen dret a la targeta sanitària, en virtut de la llei del 1986. Ara bé, puntualitza que els majors de 26 anys que no hagin cotitzat hauran de fer, per accedir a la targeta, una declaració de pobresa. Pobresa? Sí, ens diuen que qui tingui ingressos inferiors a 100.000 € anuals tindrà accés automàtic al sistema. Els que sí queden exclosos, tant en una interpretació com en l'altre, són els "estrangers" en situació irregular (inclosa la situació irregular "sobrevinguda"). Òbviament, caldrà veure si la troica comunitària (i, abans, el propi govern) no modifica aquesta interpretació. Cal dir que les agències de ràting i les mateixes institucions de la troica comunitària (i les federals de Berlín) són força generoses amb el govern Rajoy. Encara no l'han fet saltar per substituir-lo per un govern de tecnòcrates. Potser els passa com Diògenes amb la llanterna quan provava de trobar una persona honesta, en aquest cas tecnocràtica. Com no clonin a Laureà López Rodó, ho tenen verament cru. Els amics de fer paral·lels històrics, veuen en el cicle electoral francès que ja és a punt de tancar-se una repetició (en clau de farsa, és clar) del 1981. Seguint el paral·lel, és de pensar que el govern Hollande serà sotmès a una dura pressió dels "mercats" fins que, en el 1982 (perdó, en el 2013), canviï de rumb per tal de desencisar als encisats de torn. De mentres, Hollande ha anunciat que imposarà en l'administració un límit de x20 a la disparitat salarial entre els graons més enlairats i els més enfonsats. Si posem que el graó més baix cobra 1500 € mensuals, això suposaria un salari màxim de 30.000 €. Ja veiem com, fins i tot ara, el govern Hollande és d'una valentia certament moderada.

dilluns, 11 de juny de 2012

La Badalona de Vichy

El deteriorament de les normes jurídiques és un dels signes en els quals se centra bona part de l'atenció de la historiografia més recent sobre els règims feixistes dels anys 1930 i 1940. La introducció de lleis racials, la reversió de ciutadanies i d'estatus de refugiats, són la porta a les posteriors deportacions, detencions massives i, finalment, l'extermini. A la França de Vichy, particularment, els ciutadans respectables s'escandalitzen pel maltractament als ciutadans francesos d'ètnia jueva, especialment si es tracta de conversos al catolicisme. Però, en certa forma, els mateixos ciutadans respectables comprenen la necessitat de deportar els jueus que han immigrat il·legalment a França en els anys de preguerra. És inevitable fer tots aquests paral·lelismes en llegir notícies com aquesta (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/badalona/badalona-amenaca-nen-anys-perque-creu-estranger-1904342). Es tracta d'una amenaça a un nen de tres anys pel fet d'haver nascut a Rússia. Suposo que l'Ajuntament de Badalona, l'amenaçador, desconeixia que el nen de tres anys havia adquirit la nacionalitat espanyola per filiació adoptiva. O potser no ho desconeix, i volia que saltés a la premsa un cas sobre "adopció internacional". Fins ara, només els més extrems dels extrems havien blasmat l'adopció internacional com una porta d'entrada a la "corrupció genètica", però aquests extrems, per norma general, solen considerar Rússia com el gran reservori de la "raça blanca". Veurem, a mesura que es deterioren les normes jurídiques, si els fills adoptius pertanyents a les minories visibles no comencen a patir discriminacions, retirades de nacionalitat i altres mesures semblants.

dijous, 7 de juny de 2012

L’habitabilitat humana i un desplaçament d’estat en la biosfera terrestre

Quan popularment hom diu que la Terra és en perill de col•lapse, es fa, des del punt de mira planetològic, una exageració. Destruir la Terra com a planeta és quelcom que requereix molta i molta energia. Val a dir que sovint quan hom parla de la Terra parla de la superfície terrestre i, més concretament, de la biosfera, és a dir del conjunt d’ecosistemes. Destruir la biosfera terrestre, és a dir esterilitzar el planeta Terra tampoc no és cosa de bufar i fer ampolles. Però no ens enganyem. Quan diem “la Terra és amenaçada”, el que volem dir és que l’habitabilitat humana del planeta (la capacitat de la humanitat de viure-hi) és amenaçada. I, encara més, que és amenaçada una determinada manera d’entendre la humanitat. És així com cal llegir l’article recentment publicat a Nature sota el títol “Approaching a state shift in Earth’s biosphere” (Atansant-se a un canvi d’estat en la biosfera de la Terra). El “approaching” no parla en termes de segles, ni de dècades, sinó d’anys, i ofereix un terme mitjà de 10 anys en alguns pronòstics per el “canvi d’estat” global. El llistat d’autors i d’institucions d’aquest article és llarg (22 autors i 23 institucions), amb una feina de síntesi per part d’Anthony D. Barnosky i Elizabeth A. Hadly. Entre els contribuents hi ha Jordi Bascompte, del Grup d’Ecologia Integrativa de l’Estació Biològica de Doñana (Andalusia).

El punt de partida conceptual és el desplaçament sobtat d’estat que s’ha descrit per a ecosistemes individuals, i ben conegut per als conservacionistes. Un determinat indret que ha patit unes pressions (drenatge de recursos, abocament de residus, etc.) continuades durant dècades, pot patir una degradació igualment progressiva. Però pot haver-hi també un moment en el qual la degradació s’accelera: això és el canvi d’estat. El canvi d’estat seria la conseqüència de l’ultrapassament de determinats llindars crítics. En pocs temps es passa a un nou estat: l’antic ecosistema dóna lloc a un altre.

La biosfera no deixa d’ésser l’ecosistema a escala global. Els autors fan un esforç en la identificació dels punts crítics i de les perspectives de la pressió ambiental global vinculada a les activitats humanes.

Els autors fan dues recomanacions. En primer lloc, com a científics, consideren que cal millorar les prediccions biològiques a través d’una millor identificació dels símptomes primerencs de transició ecosistèmica (local o global), així com la connexió entre les diferents pressions ambientals i les possibles retroalimentacions (positives i negatives). En segon lloc, recorden que aquest procés no es pot veure de forma purament passiva o observacional, i que cal fer front a les causes dels canvis biològics antropogènics.