dijous, 27 de setembre de 2012

La consulta sobre la independència: prioritàriament en la legislatura 2012-2016

El Parlament del Parc de la Ciutadella ens ha obsequiat avui amb una resolució, que diu això:

Resolució

1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema" Catalunya nou Estat d'Europa".

2- El Parlament de Catalunya constata que al llarg d'aq uests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació l'Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.

3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment demo­cràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb dià­leg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena lliber­ tat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sen­se coaccions de cap mena.

5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalu­nya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

---

El Parlament és el Parlament, és a dir no és el Govern. Així doncs, atribueix la iniciativa de la consulta "sobre el futur" al Govern. "Prioritàriament", s'indica la legislatura 2012-2016, però sense gaire concreció. Es parla de "transició nacional" i no pas d'estat propi. Som davant d'una proposició autodeterminista i no pas independentista. El cas, però, és que el contingut suposa un avenç respecte d'altres declaracions prèvies sobre el dret d'autodeterminació que havia fet el dit Parlament, i en la qual l'exercici del dret d'autodeterminació quedava previst per a la setmana dels tres dijous. Ara, si més no, pel que fa a la consulta, es parla prioritàriament d'un futur proper.

Un punt positiu és que aquesta consulta supleix amb escreix la consulta prevista en el full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana, en el qual full de ruta hom proposava de fer una consulta sobre la independència organitzada pels ajuntaments adscrits a l'Associació de Municipis per la Independència. Val a dir, però, que una consulta com la proposada és sobrera si tenim en compte la que ja es va fer (i s'hauria de continuar fent) a nivell municipal, organitzada rigorosament per grups de voluntaris.

En tot cas, qualsevol via imaginable de les descrites en la proposició del Parlament passa pel trencament amb la legalitat vigent, espanyola i autonòmica. Just això, ens ha d'obligar a ésser ambiciosos. Si hem de trencar amb el marc autonòmic per poder convocar una consulta sense vist-i-plau de Madrid, també hem de trencar amb els marcs autonòmics i estatals per estendre el procés a la totalitat dels Països Catalans i, alhora, trencar els marcs legals vigents per sotmetre a la decisió democràtica del poble no tan sols les fronteres i constitucions estatals, sinó el mateix entramat social, econòmic i cultural. Perquè si ja no acceptem ni el dret diví dels reis ni el caràcter inexpugnable de constitucions blindades, tampoc assumirem el fatalisme sistèmic del "no-hi-ha-alternativa" en cap altre àmbit

dilluns, 24 de setembre de 2012

Per què el govern Mas no vol pronunciar el mot "independència"?

Xavi Oca parlava recentment del canvi d'hegemonia que s'ha produït, i en el qual l'hegemonia de l'autonomisme-federalisme ha estat substituïda per l'hegemonia de l'independentisme. Avui, ésser catalanista o nacionalista s'ha convertit, fora de malabarisme intel·lectuals, en sinònim d'independentisme. El canvi, però, no és uniforme. El "nou independentisme" té un concepte radial dels Països Catalans, en el qual hi ha un territori nacional irrenunciable (les quatre províncies), uns territoris addicionals de primera corona (la Franja de Ponent i la Catalunya Nord) i una segona corona formada pel País Valencià i les Illes Balears. Com que Andorra ha sabut mantindre la independència no forma part de l'esquema territorial del "nou independentisme". És lògic que aquest esquema territorial generi incerteses en el territoris de la segona corona. Pau Fabra, d'Elx, es queixa particularment del fet que aquest "nou independentisme" no contempli què passarà eventualment amb el País Valencià i les Illes Balears en l'escenari d'una República Catalana restringida que arriba a pactes amb un Regne d'Espanya que reté els territoris citats.

La indefinició territorial va acompanyada indestriablement d'una indefinició del contingut polític d'aquest reivindicat "estat propi". Que CiU empri terminologies com "estat propi" o "estructures d'Estat", i les hagi combinat fins fa quatre dies en un full de ruta que incloïa "un pacte fiscal en la línia de concert econòmic", és simptomàtic. Artur Mas ha dit en alguna ocasió que no li agrada parlar d'independència perquè en l'actualitat els estats són "interdependents".

És cert que el mot "independent" ha canviat de significat. La historiografia hispànica post-napoleònica parlar de "Guerra d'Independència" per referir-se a les lluites del 1808 al 1814. No obstant, el Regne d'Espanya, sota l'ègida napoleònica, va mantindre la independència formal (amb un rei propi, el germà de l'emperador), i fins i tot els decrets que annexionaven part de Catalunya i part d'Aragó a l'Imperi dels Francesos no foren aplicats en tota formalitat. De totes formes, en l'actualitat, al Regne Unit és possible l'existència d'un Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) que, bàsicament, lluita contra les dependències del Regne Unit respecte de les instàncies de la Unió Europea. L'UKIP, en canvi, no té problemes en les dependències del Regne Units envers els Estats Units.

La cosa, doncs, és complicada, ja que és perfectament acceptat defensar la independència envers París i Madrid, i defensar la (co/inter)dependència envers la troika formada pel BCE, la Comissió Europea i l'FMI.

Les ambigüitats del govern Mas són calculades. Ara mateix, amb el viratge fet, confien en guanyar unes eleccions al Parlament avançades. Guanyades aquestes elecciones, deuen confiar en contemporitzar les coses. No oblidem que si van guanyar les eleccions del novembre del 2010 fou essencialment gràcies al creixement de la reivindicació nacional. Podrien repetir la jugada ara? Potser. Però si no fos el cas, hi ha diverses vies cap a "l'estat propi", algunes de les quals fins i tot són compatibles amb la monarquia espanyola, amb les forces armades espanyoles, amb l'imperialisme cultural espanyol i amb la tutela de la justícia espanyola.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Eleccions autonòmiques plebiscitàries a la vista?

És simptomàtic que l'ANC hagi tramès correus electrònic per aclarir la concentració de la Plaça Sant Jaume de dijous passat, que es convertí en una benvinguda independentista al president Artur Mas, provinent de les negociacions fracassades per l'enèssim pacte fiscal Generalitat-Estat espanyol. #Totsambelpresident va provocar reaccions al·lèrgiques en determinats rodals. I cal dir que dir, com diu Josep Guia, que "no se'ls creu", que no ens els creiem, ens converteix en suspectes d'antipatriotisme. Amb més duresa, potser, un col·laborador de Terra i Lliberta, donava irònicament les "gràcies" a l'ANC.

El creixement del nombre de persones que s'estimen més viure en un estat català que viure en un estat espanyol és un fenomen complex. És unilateral pretendre que tot és producte d'un adoctrinament fet a través de les escoles de (o concertades amb) la Generalitat i els mitjans de comunicació (públics o privats) en català. Però, alhora, la normalització lingüística en l'ensenyament i en els mitjans de comunicació ha tret la bena a molta gent que considerava que la identitat catalana era massa feble per esdevindre una identitat nacional. Així doncs, en certa forma, l'autonomia ha alimentat la independència, tant en la pròpia lògica autonomista (que parteix de la idea de "ésser una nació") com en les insuficiències d'aquesta autonomia (i que ara esclaten en la forma d'un endeutament i dèficit públics que justifiquen retallades socials i augments de pressió fiscal al "poble petit").

Deia Joan Fuster que totes les llibertats són solidàries. Nosaltres, en la pràctica, oblidem això sovint. L'abril del 2011, recordem-ho, fou marcat per la consulta sobre la independència a Barcelona, amb les crides il·lusionants durant el recompte que feien "aquesta és la nostra democràcia" (i que, per una nit, canviaven l'habitual "aquesta és la seva democràcia"). Un mes i escaig després, les crides il·lusionants es produïen al voltant de la Plaça Catalunya de Barcelona, o de la Plaça de l'Ajuntament de l'Hospitalet o del Parc Onze de Setembre d'Esplugues. Algunes persones hi foren a l'abril i hi foren al maig, però alguns del maig no eren a l'abril, i alguns de l'abril no eren al maig. Ara torna a girar una mica la truita, i l'agitació pels "drets socials" sembla abandonada per l'agitació de la "independència nacional".

El problema clau és que encara ens manca capacitat per fixar dinàmiques. Sovint, els debats se centren en caracteritzar les propostes d'altri. Així, valorem el moviment Occupy un dilluns. El dimarts estudiem el contingut de classe de l'Assemblea Nacional Catalana. El dimecres reflexionem sobre si tal Plataforma pels Drets Socials és o no és controlada per elements polítics "refor". El dijous pensem si el manifest signat per un grup d'intel·lectuals juga a favor o en contra de la unitat dels Països Catalans. I en acabar la setmana lectiva, discutim si ens afegim o no a una campanya per denunciar una agressió contra el patrimoni natural o cultural. Després sí, en votar afirmativament per la iniciativa, aquesta tira endavant gràcies al nostre esforç, i la podem colorejar més o menys.

Ara ens passa el mateix amb les virtuals eleccions al Parlament del Principat. N'hi haurà o no. I què fem? I unes elecciones que no convoquem a una institució en la qual no creiem en el nostre mapa dels Països Catalans, ens convertiran xibolet per fer-nos mala sang i per dir-nos el nom del porc els uns als altres.

dimecres, 19 de setembre de 2012

Ja han dit que no al concert econòmic... ara què?

Mariano Rajoy ha dit que no és d'acord amb el concert econòmic per al Principat. Amb això queda liquidada la dilació que suposava "el pacte fiscal en forma de concert econòmic". Quin sentit té mantindre les negociacions per un pacte fiscal si no va amb la forma de concert econòmic?

Intel·ligentment, el govern Mas treu ara l'espantall de l'hisenda pròpia, i vol articular l'Agència Tributària de Catalunya amb les diputacions provincials (i, mitjançant elles, els municipis). Aquesta hisenda pròpia, però, en el millor dels casos únicament recull una part de les contribucions que paguen persones físiques i jurídiques del Principat.

De la mateixa manera que és un greu perill fiar-ho tot a l'estat de comptes de la Generalitat i de les altres administracions, tot oblidant altres indicadors econòmics més rellevants (índex de desocupació de força de treball i de mitjans de producció; indicadors de desigualtat social; balances comercials, etc.), també pot resultar absurda la construcció independent d'estructures d'estat sense haver fet una proclamació política clara en aquest sentit.

divendres, 14 de setembre de 2012

La independència dependent

L'Arcadi Oliveres expressava no fa gaires dies el seu estupor quan, tot parlant amb un destacat independentista, l'Oliveres feia: "l'estat català, que serà una república...". I l'interlocutor feia "o no". Ara sentim a dir que un futur estat català (el segon estat català, com puntualitza molt bé l'Agustí Cerdà, car el Principat d'Andorra és el primer) "no hauria d'ésser necessàriament una república". No? Què seria, alternativament? Una monarquia? I si fos una monarquia, qui faria de rei (o regent, o príncep)? Us imagineu un Principat de Catalunya amb el Borbó (un Borbó o una Borbona) com a "cap d'estat"? Ja ens podem imaginar coses, ja. Aquest segon estat català, evolució natural i harmoniosa de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria qui sap si un Principat de Catalunya restaurat (amb l'Urdangarín i l'Urdangarina com a "prínceps"?) o un Regne de Barcelona (amb Joan Carles I, com a Rei de Barcelona), per allò de la marca internacional. Seguint aquesta "doctrina", el català i el castellà serien les dues llengües co-oficials, com ara, o pitjor que ara, si és precís. Tant per tant, la bandera espanyola (bicolor o tricolor, segons els esdeveniments a l'Espanya estricta) seguiria també com a bandera co-oficial. Els retrats de Sa Majestat continuarien en els llocs oficials, esdevinguda ja Majestat Catalana. En qüestions de defensa, potser ens trobaríem amb una Unió d'Armes, i amb les Forces Armades espanyoles assumint aquestes funcions, amb el beneplàcit de l'OTAN. La participació en la Unió Europea del nou estat potser seria mediada a través d'un protectorat franco-espanyol. Tota aquesta caricatura és caricatura però també reflecteix el desig d'una "transició nacional" on "tot canviï perquè res canviï". El manteniment dels símbols estatals actuals seria alhora el símbol del manteniment de les mateixes èlits. Aquesta caricatura, naturalment, també serà aprofitada per una suposada esquerra, més espanyola que esquerrana, i que ens vol fer vindre por amb un "rogue state", terra de màfies i d'erosió absoluta dels drets socials. Aquest "rogue state" ja existeix i és el que patim sota l'ample paraigua de la Unió Europea, la República Francesa i el Regne d'Espanya. Així, que por, molta por, ja no pot fer això de "l'estat ultraliberal". Ara bé, és comprensible que una transició nacional així no desperti gaires entusiasmes entre els rodals que consideren que les limitacions territorials i socials del projecte són força greus. Amb bon pas, però, cal confiar en les capacitats de l'esquerra independentista per fornir un projecte socialista per als Països Catalans.