dimecres, 31 d’octubre de 2012

271.000 € per fer apologia de la participació electoral

Aquest ha estat el cost de l'spot institucional de la Generalitat per a les eleccions del 25-N:

271.000 € seria l'equivalent a demanar 10 € a cadascuna de les persones que han avalat les Candidatures d'Unitat Popular (CUP).

Des de l'oposició espanyolista, hom ha posat el crit al cel en el contingut de l'spot i, particularment, en el fet que hom faci referència a la mani de l'11-S. L'estupidesa d'aquesta oposició espanyolista, particularment dels partits suposadament binacionalistes, consisteix en no veure el suport nítidament majoritari d'aquella manifesta, i que ja no res li pot arrabassar el seu caràcter històric.

Però l'important no és el contingut de l'spot. És un contingut que convida a votar CiU, per la mateixa raó que CiU s'erigeix ara en la representant del poble català. Tan sols una perspectiva de classe (de classes populars) i de nació completa (de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, i de l'Hospitalet a Burjassot) pot desmuntar aquest abús de CiU i dels seus satèl·lits. És més rellevant encara que el contingut, el fons.

Com es pot gastar aquesta barbaritat de calés en una campanya que no serveix absolutament de res? No seria millor destinar aquests diners a garantir el dret de vot dels ciutadans del Principat que viuen fora de les fronteres estatals? O destinar-los a un millor funcionament del procés electoral? No, senyor. Aquests diners s'estan destinant a una finalitat oprobiosa, que trenca el mateix dret de vot. El dret de vot implica, també, necessàriament, el dret a l'abstenció). No és tolerable que amb diners de tothom es faci una campanya implícitament denigrant contra les persones que optaran per l'abstenció. Uns ho faran per manca d'interès en les opcions presentades. Uns altres per malfiança en el sistema democràtic actual. Uns altres per declarar fermes conviccions àcrates.

Des dels lacais de CiU se'ns respondrà que sempre es fa això de "incitar a la participació". Sí, és cert. Però en aquestes eleccions tothom restarà pendent e l'índex de participació. Si, finalment, l'índex de participació no augmenta tot el que diuen que augmentarà, com ho justificaran? Per això mateix volen sotmetre a la ciutadania a un nou xantatge participacionista.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

A Barcelona, el 25N, el número 7 és el que pertoca

CANDIDATURA NÚM. 7 CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR - ALTERNATIVA D’ESQUERRES (CUP-ALTERNATIVA D’ESQUERRES) 1. Sr. David Fernández i Ramos. 2. Sra. Georgina Rieradevall i Tarrés 3. Sr. Joaquim Arrufat i Ibáñez 4. Sra. Isabel Vallet Sánchez 5. Sr. Xavier Safont-Tria Ramón 6. Sra. Roser Veciana i Olive 7. Sra. Anna Maria Gabriel Sabaté 8. Sr. Jaume Casals Ció 9. Sra. Blanca Serra i Puig 10. Sr. Francesc Freixas Morros 11. Sr. Francesc Ribera Toneu "Titot" 12. Sra. Marta Cordomí Forns 13. Sra. Maria Esther Del Alcázar i Fabregat 14. Sra. Núria Gibert i Dasca 15. Sr. Josep Garganté Closa 16. Sr. Nicolàs Castellano Petidier 17. Sra. Àngels Rus Sánchez 18. Sra. Eulàlia Sabater Díaz 19. Sr. Marc Serra i Torrent 20. Sra. Marta Rius Gallart 21. Sra. Neus Montaner Sanchez 22. Sr. Xavier Oca Baradad 23. Sr. Martí Majoral i Torrent 24. Sr. Andreu Curto Baiges 25. Sra. Maria-José Lecha Gonzàlez 26. Sr. Manuel Màrquez Berrocal 27. Sra. Teia Àlvarez i Pons de Vall 28. Sra. Clara Camps Calvet 29. Sr. Eloi Escútia Fors 30. Sr. Llorenç Casanova Fernàndez 31. Sra. Eva Pous i Calvet 32. Sr. Fabià Díaz Cortés 33. Sr. Joan Ribet Casademunt 34. Sra. Núria Comerma i Cortada 35. Sr. Óscar Simón Bueno 36. Sra. Judith Saus Moreno 37. Sr. Adam Majó Garriga 38. Sra. Alba Johé i Tort 39. Sr. Joan Garriga Quadres 40. Sr. Andreu León de Cabo Sindín 41. Sr. Joan Sebastià Colomer i Tejada 42. Sra. Anna Gabaldà Felipe 43. Sr. Jordi Pueyo Tapias 44. Sra. Isabel Costa Bassas (Betty) 45. Sr. Karim Akbih Verdaguer 46. Sr. Alexandre Maymó López 47. Sra. Laura Pabon Lara 48. Sr. Albert Botran Pahissa 49. Sra. Laia Altarriba i Piguillem 50. Sr. Otger Amatller Gutierrez 51. Sra. Maria Oliver Reche 52. Sr. Jesús Maria Carrasco Gómez 53. Sra. Elisabet Linares Pruna 54. Sra. Neus Pujol i De Isidro 55. Sr. Òscar de la Guardia Casals 56. Sr. Aleix Auber Àlvarez 57. Sr. Eduardo Càliz Robles 58. Sra. Juliana Bacardit Garriga 59. Sra. Míriam Ferràndiz Saus 60. Sr. Ramón Maria Piqué Huerta 61. Sr. Antoni Iborra Plans 62. Sr. Jordi Pagès Ansón 63. Sra. Èlia Badia i Casas 64. Sra. Mireia Romo Segura 65. Sr. Lluís Perramón Raya 66. Sra. Maria Freixas i Alió 67. Sr. Roger Brujons i Tomàs 68. Sra. Teresa Franco Presas 69. Sr. Xavier Monge Profitós 70. Sr. Roger Sànchez Amat 71. Sra. Anna Maria Guijarro Casas 72. Sr. Oliver Carlos Martínez Martínez 73. Sra. Esther Rocabayera i Jordán 74. Sr. Joan Catà Ten 75. Sr. Lluís Millà Salinas 76. Sra. Sandra Redondo Ibáñez 77. Sra. Roser Calvet Riera 78. Sr. Lluís Cabrera Sànchez 79. Sr. Carles Belda Valls 80. Sr. Francesc Lucchetti i Farré 81. Sra. Maria Soler Aznar 82. Sra. Iolanda Maurici Jareño 83. Sr. Oleguer Presas Renom 84. Sr. Julià De Jòdar Muñoz 85. Sr. August Gil Matamala Suplents: 1. Sr. Jordi Méndez Cordobés 2. Sra. Jordina Fernández Tarrés 3. Sra. Raquel Rodríguez Boixader 4. Sr. Marc Sallas Batlle 5. Sr. Aitor Blanc Aranjuelo

dilluns, 29 d’octubre de 2012

La rebilingüització del nom oficial de Maó

El PP diu que el restabliment del duet bilingüe oficial Maó/Mahón (o, potser, Mahón/Maó) és una forma d'ésser coherent amb la història. Amb quina història? Raimon ens respon: "ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d'ells". A algú potser se li acut de demanar que Saragossa adopti per nom oficial Zaragoza/Saragossa per comptes de Zaragoza per ésser coherent amb la història? A algú potser, però no li faran cas. I bé que fan. Maó, en castellà, es diu Mahón. En anglès, es diu Port Mahon. En esperanto, Maono. En d'altres llengües, de comunitats nacionals menys vinculades amb Menorca, hom, de mica en mica, ha optat per Maó, precisament perquè aquest ha estat l'únic nom oficial de la ciutat des del 2006. El Maó/Mahón, en aquest sentit, despista, i condueix finalment a la desaparició de la forma recomanada pels lingüistes.

Només cal repassar el mapa oficial dels Països Catalans per adonar-se del nyap que suposen els noms en francès o en espanyol en zones lingüísticament catalanes. Fins i tot en el cas que també es reconegui la forma catalana, finalment s'imposa l'espanyola o francesa en els usos internacionals (Google Maps, GPS i similars). Si algú pensa que el Principat resta al marge d'aquestes querelles, n'hi ha prou a recordar que encara aquesta mateixa setmana el consolat espanyol de Londres obligava a alguns sol·licitants de vot per a les eleccions del 25N que posessin "Gerona" i no "Girona" en les sol·licituds.

Quant a l'origen i evolució del topònim, s'ha escrit força. El nom oficial llatí fou Mago, encara que, per exemple, Plini s'hi refereix també al Portus Magonis. La relació entre aquest topònim i l'antropònim fenici i, encara més particularment, amb l'almiral Magó Barca (el més jove dels tres fills d'Amílcar) potser data dels primers segles de dominació romana. No obstant, el més probable és que el Mago-topònim sigui més antic. Coromines aventura un origen lígur-sorotàptic (i.e. d'una llengua indogermànica pre-italo-cèltica). Es fa difícil intuir quin era el nom amb el qual coneixien la ciutat els propis menorquins de l'època, però potser no s'apartava gaire de la pronúncia actual [mó]. La forma "Maco", que apareix en algun text geogràfic de l'Antiguitat Tardana, podria ésser el resultat d'una hipercorrecció. En caure la consonant, ens queda [maó/mëó], que és la pronúncia que adopten els no-maonesos, encara que també hi ha la variant [mëvó], particularment a Mallorca, que introdueix una [v] per evitar el diftong. És per marcar el diftong, que s'escriu la 'h', tal com ho fa Ramon Muntaner quan diu que "lo port de Maho que és en l'illa de Manorqa". La solució ortogràfica per indicar que s'ha de pronunciar [maó] i no [máo] és la conservació de la -n etimològica, que a més reapareix en el gentilici "maonès". Cal no oblidar que en la normativa general occitana, s'escriu Maon (si l'n s'hagués de pronunciar caldria posar un accent a la o). Així doncs, en la dualitat Maó/Mahón s'amaguen criteris ortogràfics diferents (manteniment o no de les h mudes intercalades) i solucions fonètiques diferents (emmudiment o no de la -n etimològica).

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Cafèambllet i Kostas Vaxevanis

La velocitat de la justícia (perdó, de l'aparell repressiu de mitjà i llarg termini de l'estat espoliador) és relativa. Únicament d'aquesta manera, s'explica la rapidesa de procesos com la demanda de Via contra cafeAMBllet.

10.000 € de multa. L'honorabilitat dels qui es mouen en els marges de la legalitat (perdó, els codis imposats pels gestors de l'estat espoliador) es defen amb una rapidesa que contrasta amb la lentitud dels processos sobre contractes i informes que tan sols serveixen per justificar un trasvasament de diner públic (perdó, espoliat al contribuent) a les butxaques privades.

I el que val per a la contractació dels hospitals de l'Alt Maresme, val també per als evasors fiscals de Grècia. Els mateixos defensors suposats dels creditors de les administracions gregues van recopilar dades sobre els diners evadits per les grans fortunes gregues, i no les han emprades pas per cobrar els seus deutes, no. Ans al contrari, silenciaren la llista i continuaren exprimint les classes populars gregues. Cobrar el deute no és pas tan important com generar nous marges per a les taxes de benefici. Més aviat, la cantarella sobre el deute i l'austeritat és la manera de justificar la despossessió a Grècia i a tot Europa.

El periodista Kostas Vaxevanis, editor de Hot Doc, va publicar el dissabte la llista de 2000 noms de ciutadans grecs amb comptes a Suïssa. La resposta de la justícia no s'ha fet esperar, i avui mateix ha estat arrestat.

Encara avui podem llegir la versió electrònica de cafeAMBllet. Accedir a Hot Doc ja resulta més complicat. No passa res, perquè sí podem llegir com el New York Times parla de la fortuna de Wen Jiabao. La geopolítica limita la informació sobre la corrupció. La resta ens ho hem d'imaginar.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Pollença aprova una moció a favor del dret de decidir com a poble cap a l'estat propi

La moció aprovada a Pollença ha comptat amb un ample i variat suport entre les forces consistorials.

MOCIÓ A FAVOR DEL DRET A DECIDIR COM A POBLE CAP A L’ESTAT PROPI

Exposició de motius

Si tenim en compte que el dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans, qüestió aquesta que està recollida a la carta de les Nacions Unides, com també al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ratificat per l’Estat espanyol el 27 de juliol de 1977, que en el seu Article 1 proclama: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. Els estats en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.”

No podem passar per alt la situació social i econòmica que pateixen molts de veïns i veïnes del municipi de Pollença, per extensió, de tot els ciutadans de les Illes Balears com a conseqüència de la seva pertinença al Regne d’Espanya. Avui, a les Illes Balears, l’atur afecta a moltes famílies i un percentatge molt important de la població es troba al llindar de la pobresa. A més, l’espoli fiscal suposa al voltant de 3.500 milions d’euros anuals per a les Illes Balears.

És, doncs, davant d’aquest context crític que viu el país, que es constitueixen noves associacions, entitats i plataformes ciutadanes, com la recent creada “Assemblea Nacional Catalana de Mallorca”, amb l’objectiu d’actuar amb fermesa i en defensa dels interessos col·lectius, generant un clima de confiança i esperança pel ciutadans de les Illes Balears, en el marc del conjunt dels Països Catalans. El Regne d’Espanya ha demostrat la seva incapacitat per a administrar els recursos públics de forma eficient i per a garantir un funcionament ordenat de les seves institucions financeres supervisores, amb el “Banco de España” en primer lloc. És un estat que es troba en fallida econòmica i que ens hi arrossega.

Al mateix temps, ha incomplert de forma reiterada les seves obligacions econòmiques amb el Govern de les Illes Balears, causant així uns greus perjudicis als seus ciutadans i posant en descrèdit internacional les seves institucions. Aquesta conducta de deslleialtat institucional ha agreujat els desequilibris creats per l’espoli, insostenible, que pateixen les Illes Balears i que desvia cap a Espanya uns recursos imprescindibles per al bon funcionament dels serveis públics del Govern de les Illes Balears, dels diferents Consells insulars i dels ajuntaments.
A més, ara, des del Govern Espanyol, s’estan promovent grans canvis legals que atempten contra l’autonomia local i, fins i tot, contra la pròpia existència del món municipal i dels serveis que aquest presta al conjunt de la seva població.

Les Illes Balears i el conjunt dels Països Catalans han de preservar com a poble els seus trets nacionals, la seva llengua, la seva cultura, el llegat de la seva història com a tret principal d’acolliment i de diàleg.

És per tots aquests motius, però principalment per a preservar el benestar dels veïns i veïnes del municipi de Pollença, i per tal d’impedir que l’agreujament d’aquesta situació de crisi derivi en greus problemes de cohesió social, de degradació de les activitats empresarials i en més increments de l’atur i la pobresa de les classes treballadores, que aquest Ajuntament vol fer sentir la seva veu en aquests moments històrics que ens està tocant viure.

Per tot això, es demana al Ple de l’Ajuntament de Pollença l’adopció dels següents ACORDS:

L'Ajuntament de Pollença donarà el seu suport a totes les comunitats autònomes que decideixin iniciar el procés de constituir-se com a estat propi, prèvia consulta a la ciutadania de cada territori, confiant que les Illes Balears sigui una d'elles.

L’Ajuntament de Pollença manifesta el ple suport a totes aquelles iniciatives de la societat civil i/o institucions, orientades i desenvolupades democràticament i pacíficament, que fomentin la informació, la consulta popular i la concreció del dret a decidir de les persones i els pobles, a l’hora d’avançar cap a l’estat propi.

L’Ajuntament de Pollença apel·la a l’esperit cívic de la Unió Europa, inclòs l’Estat espanyol, per tal que permeti que els ciutadans de les Illes Balears, i dels diferents pobles de l’Estat espanyol, puguin decidir el seu futur com a poble.

                                                                                                          Pollença, 25 d’octubre de 2012

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Assemblea oberta de la CUP - (Casal de Cultura Robert Brillas, dijous 25 d'octubre, a les 19h)

Vora un centenar de veïns d'Esplugues de Llobregat i de Sant Just Desvern han avalat la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP) a la circumscripció de Barcelona per al Parlament del Parc de la Ciutadella. Aquest dijous serà el torn de fer una assemblea oberta, perquè més vots i avals, el que calen són mans.

divendres, 5 d’octubre de 2012

El nostre Breivik particular

Boig. Boig i prou. Boig, antisocial i prou. Prou. Prou. Prou. En noruec i en català, prou. No s'hi pot parlar. A Utoya, els morts foren morts actuals. A Mallorca, els morts foren morts potencials. La intervenció policial en el segon cas va fer que la cosa anés fins el seu punt, i no pas més enllà. En el primer cas, Breivik anava amb uniforme de la policia.

La policia, però, ja assenyalava l'odi als "universitaris" com un tret de la personalitat del Breivik potencial.

Ara hom comença a desgranar "l'ideari" del Breivik potencial. En Jordi Borràs ho expressa així: "xenòfob, espanyolista, antisemita, filonazi i profalangista". Excuseu-li la redundància.

Si no fos per la policia, els explosius haurien detonat a la Universitat de les Illes Balears. Sense explosius, serà simplement el deteriorament de l'augment de les taxes, la desmoralització del personal docent i de serveis, el descrèdit de titulacions buidades de pressupost, els avenços de les arbitrarietats, els qui acabaran per ensorrar les universitats. Sense explosius. Les polítiques xenòfobes, espanyolistes, antisemites, filonazis i profalangistes dels ministres verds de torn són ben bé matèria d'un thriller sobre psicòpates.

dijous, 4 d’octubre de 2012

El Port de la Selva, la Plaça de la Constitució i el carrer Joan Carles I

El Ple Municipal del Port de la Selva, un dels municipis pioners en considerar-se desafectat de la constitució espanyola, decidirà avui el nou nom que ha de dur el carrer fins ara conegut com Rei Joan Carles I. Hi ha qui ho considerarà fora de lloc. Com és que al Port de la Selva hi havia un carrer dedicat a una persona viva, i ben viva, segons llegim al New York Times? I encara més quan aquesta persona viva és sucesora a título de rey de un règim notòriament feixista. Però, en tot cas, cal saludar la reparació que avui farà el Port de la Selva.

Més complicat em sembla el canvi de nom de la Plaça de la Constitució. Potser seria innecessari. Al capdavall, se suposa que la República Catalana (o Estat Català) que sorgirà del procés suposadament endegat en l'actualitat, tindrà també una Constitució. No ho donem per segur, és clar, però ho suposem. D'altra banda, també el nostre país tingué les seves Constitucions, esborrades a còpia de Decrets de Nova Planta, recentment referendats per les Corts Espanyoles. Les Constitucions Catalans (o Constitució Catalana), passades o futures, bé podrien merèixer una plaça.

I és que es tracta no pas de canviar de nom les places de la constitució i les places de la independència, sinó de donar-los el sentit correcte, l'adjectiu escaient, en el benentès que els adjectius escaients són els adjectius el·líptics. Vindrà un dia que direm "Constitució" i pensarem "Constitució catalana", i no com ara, esclaus que som, que a la "Constitució espanyola" li diem "Constitució".

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Els dimonis del ministre Wert

El ministre Wert vol fotre mà a l'educació de l'estat espanyol, recentralitzant-la, manllevant a les "comunitats autònomes" (nacionalitats i regions, segons la constitució espanyola) les competències en aquest àmbit (reconegudes també segons la referida constitució espanyola).

El ministre Wert no se n'amaga de les raons. Són raons polítiques. Segons el ministre Wert, cal centralitzar l'ensenyament per poder incloure-hi com a valor vehicular el sentiment nacional espanyol. No ho diu així, potser. Ho diu en negatiu, ja que atribueix el creixement de l'independentisme català al Principat a aquestes competències en ensenyament. Ja fa més de trenta anys, un il·lustre dirigent valencià del centrisme espanyol s'exclamava que tots els mestre als País Valencià eren del PSAN. Aquesta és una de les mitologies de l'espanyolisme: la idea que el control polític de l'educació és crucial per fer triomfar un projecte polític.

El nacionalisme més efectiu és el que no es nota. El que penetra "sin que se note el cuidado". Els segles XVIII i XIX són la història d'una llarga paciència de l'estat espanyol per castellanitzar les nacions perifèriques de la península. Fet i fet, l'esforç de castellanització estatal triomfà bàsicament per la castellanització interna i "voluntària" de les elits d'aquestes nacions. En el segle XX les coses s'acceleren, i la pressió estatal excedeix clarament la capacitat autocastellanitzadora de les dites elits. Únicament els historiadors del futur i, a poder ser, que siguin d'un país molt i molt llunyà, sense prejudicis nacionals, ens podran explicar perquè aquesta pressió cedí crucialment en els anys 1980. El resultat de la crisi econòmica i laboral del 1977? La necessitat de reabsorbir els ferments revolucionaris associats a aquesta crisi, a la fi del franquisme i al post-maig del 1968? Un càlcul post-estatal de les elits barcelonines? Un sentiment de culpa momentani de l'espanyolisme en veure el triomf dels seus objectius a l'abast de la mà? Fos com fos, van cedir. Seria excessiu considerar absolutament cabdals els tres pilars fonamentals del pujolisme (del pujolisme sellaresià, a desgrat del propi Pujol): escola, mitjans audiovisuals públics i policia autonòmica?

Ara Wert vol revertir la situació. Per fer-ho, és clar, ha de defensar la politització de l'ensenyament. Però això va en contra de tots els dogmes del post-politicisme de dretes.

L'experiència històrica demostrà que l'única manera de revertir el (no gaire potent) procés de catalanització de l'escola que es va viure en els anys 1930 fou una guerra, una victòria, una depuració i una repressió ferotges. Esperem que el ministre Wert no sigui un alumne aplicat de l'assignatura d'història.