dimecres, 30 de gener de 2013

Sí o no? La senzillesa escocesa

Fins ara, el govern d'Alex Salmond proposava com a qüestió del referèndum d'autodeterminació d'Escòcia la següent: "Esteu d'acord que Escòcia hauria de ser un país independent?". D'acord amb paràmetres catalans, és una qüestió de senzillesa extrema. Res d'embolicar-se en estats socials i democràtics de dret o en pertinences congènites a organitzacions de dret internacional com la UE. Només cal recordar les floritures de la qüestió que, des d'Arenys de Munt fins a Barcelona recorregué ciutats, viles i pobles entre el setembre del 2009 i l'abril del 2011.

Vet ací però que, d'acord amb paràmetre escocesos, fins i tot la qüestió formulada per Salmond és massa enrevesada. La Comissió Electoral d'Escòcia en proposa una altra: "Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o no?". Finalment, això es formularia segurament en unes paperetes encapçalades per "Escòcia hauria de ser un país independent?" i seguides d'una casella en blanc, d'una casella amb un SÍ i d'una casella amb un NO.

La contextualització de la qüestió és la que indica el significat de cadascuna de tres opcions vàlides. Un SÍ implica la creació d'un Estat Escocès independent, és a dir l'abandonament del Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord. Un NO implica la continuació d'Escòcia com a "home country" del referit Regne Unit. I un vot en BLANC indica indiferència envers les dues opcions.

La Comissió Electorala d'Escòcia considera que la introducció "esteu d'acord que..." és innecessària i suposa un biaix implícit cap al SÍ.

Caldria dir que situar la independència en el SÍ ja és un biaix. És un fet conegut que, en els referèndums, el SÍ compta un avantatge psicològic. En la situació d'Escòcia, per exemple, el SÍ podria comptar amb aquest avantatge tant si la qüestió és "Escòcia hauria de ser un país independent?" com si diu "Escòcia hauria de continuar dins del Regne Unit?". Però val a dir que la mateixa noció d'independència ja suposa un biaix, car la independència evoca valors positius d'autosuficiència i d'autoorganització. Això ho podem veure si presentem les qüestions anteriors com "Escòcia hauria de separar-se del Regne Unit?" i "Escòcia hauria de continuar sota la dependència del Regne Unit?". També es produeix una diferenciació si substituïm Regne Unit per Anglaterra i fem "Escòcia hauria de separar-se d'Anglaterra?" o "Escòcia hauria de continuar vinculada amb Anglaterra?". La fórmula de Regne Unit, de fet, fou la triada per l'expansió política d'Anglaterra. Mentre Gal·les i Cornualla foren annexionades al Regne d'Anglaterra, els Regnes d'Escòcia i d'Irlanda foren annexionats a un Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda.

Els referèndums d'Escòcia sobre la independència i del Regne Unit sobre la permanència en la Unió Europea seran dues de les grans fites de la dècada. Mentrestant, el procés d'autodeterminació català es caracteritza per tarannàs molt poc democràtics (particularment, per part de l'estat espanyol) i per una elevada dosi d'especulació.

dimarts, 29 de gener de 2013

La CUP es queda sola en votar en contra del nomenament de Crespo com a vicepresident de la Comissió d'Empresa del Parlament

Ho podem dir en llatí, "Caesaris coniugium non facto modo turpi, sed etiam fama sinistra vacare debeat", per bé que la sentència la coneixem a través de Plutarc, en grec ("Τὸν Καίσαρος ἔδει γάμον οὐ πράξεως αἰσχρᾶς μόνον ἀλλὰ καὶ φήμης καθαρὸν εἶναι"). En català diríem "la dona del Cèsar...". El Cèsar modern, el poble conscient, però, ha d'empassar-se l'adagi. "Fins que no es demostri el contrari..." o "... si no dius 'pressumpte', t'interposaré una querella..." són les respostes de la Pompeia moderna. Val a dir que la darrera encarnació de Pompeia, Xavier Crespo, ex-batlle de Lloret, ha afirmat que no interposarà cap querella... de moment. Potser trobarà una altra Via per revenjar-se de qui aireja els seus pressumptes draps bruts. L'escàndol de "Cafè Amb Llet", és a dir l'escàndol que un parell d'editors de revista comarcal fos processats abans que no s'investigués l'opacitat que denunciaven quant al Consorci Hospitalari de l'Alt Maresme i de la Selva, hauria d'haver convidat CiU a la prudència, i a fer com Cèsar amb Pompeia. No fou el cas. Tampoc no semblen haver-se esmenat ara que s'ha sabut que el Clodi ucraïnès pagava a la Pompeia lloretenca viatges a la Sarmàcia Oriental. La premsa en va plena: que si màfia russa, que si màfia jueva, que si màfia ucraïnesa... quan potser caldria dir, més senzillament, màfia catalana. Fos com fos, el Cèsar convergent ha dit que no, que no repudiarà la Pompeia-Crespo, que hi posa la mà en el foc. Potser per això, avui mateix, Pompeia ha estat nomenada vicepresidenta de la Comissió d'Empresa del Parlament del Parc de les Feres. Tota una declaració de principis de quina mena d'empreses han de bastir la "recuperació" econòmica.

Els enemics de Cèsar van rebre l'escàndol del festival de la Bona Dea com una forma de carregar contra el partit dels populares, dels quals Cèsar era la imatge moderada i Clodi era la imatge radical. En la transposició contemporània, però, els partits oponents a CiU no han fet llenya de Pompeia-Crespo. El repartiment de les comissions els és prioritari. Llegim en el diari Ara que tots els partits opositors han assentit al nomenament vicepresidencial. Tots? No, tots, no. La CUP-AE hi ha votat expressament en contra. No vull ni pensar quina mena de lletres rebran en aquesta ocasió les tres persones diputades del Grup Mixt.

divendres, 25 de gener de 2013

Decidim junts: el pitjor nacionalisme és el que no s'explicita

Des d'alguns rodals, potser amb la millor de les intencions, s'ha fet córrer la fórmula dels "essencialistes dels Països Catalans". Al capdavall, l'esquerra independentista més o menys consegüent s'ha caracteritzat per presentar de forma axiomàtica els Països Catalans (o, més senzillament, la Catalunya completa) com el marc nacional del poble català, adduint els criteris clàssics de "comunitat de llengua i de territori". És clar que caldria veure fins quin punt alguns dels crítics dels "essencialistes dels Països Catalans" no són ben bé uns "essencialistes del Principat" o, més concretament, del conjunt de territoris que el decret de don Javier de Burgos va incloure en les províncies de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Un criteri diagnòstic de "l'essencialista del Principat" és veure la cara que posa si hom suggereix, senzillament, que per tal de guanyar més ràpidament el curs cap a una República Catalana es podria prescindir dels forats del "NO" que constitueixen el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès. Un autèntic "no-essencialista", per exemple, no tindria cap problema per considerar l'establiment d'una República Osoneca com un pas endavant cap a la independència, de la mateixa manera que el manteniment i constitucionalització de la independència d'Andorra és un potent actiu que, sense anar més lluny, ens dóna un escó en l'Assemblea General de les Nacions Unides i ha fet del català llengua oficial en algunes instàncies internacionals com la Unió Llatina.

Amb aquest "essencialisme" passa una mica com amb el "nacionalisme". En el llenguatge polític espanyol, per exemple, els "nacionalistes" sempre són els altres. És simptomàtic en aquest sentit, per exemple, el fet que la Unificació Comunista d'Espanya parli de partit nacionals (per referir-se als partits d'àmbit estatal espanyol, majoritàriament nacionalistes espanyols) i de partits nacionalistes (per referir-se als partits d'àmbit autonòmic o supraautonòmic, que molt sovint són nacionalistes de les nacions perifèriques de l'estat espanyol).

Significa això, doncs, que tothom és "nacionalista" encara que ho siguin dins d'un armari retòric? No. Hi ha "anacionalistes" autèntics, gent que milita contra els "nacionalismes" i, per començar, ho fa contra les seves pròpies assumpcions i prejudicis nacionalitaris. Però de la mateixa manera que la no-violència de Gandhi no condemnava la violència revolucionària dels oprimits, també l'anacionalista comme il faut defuig esdevindre còmplice del "nacionalisme fort".

Una de les trampes retòriques del "nacionalisme" implícit és l'ús d'un "nosaltres" que no és explicitat. Per exemple el "Mejor unidos" de Ciudadanos, utilitza un nosaltres que no és explicitat, perquè s'entén que el marc del "Mejor unidos" és el marc de l'actual estat espanyol i per extensió el marc de l'actual unió europea estructura en l'estat espanyol i en 26 o 27 estats addicionals. Una consigna similar és el "Decidim junts", referit explícitament a la idea que l'estatus polític d'un territori s'ha de "codecidir" amb el beneplàcit o la participació dels aparells polítics de l'estat dinàstic al qual pertany el dit territori, i no de les persones que viuen en aquell territori.

dimecres, 23 de gener de 2013

La declaració de sobirania... mancada d'executivitat?

La declaració de sobirania per part del Parlament del Parc de la Ciutadella podria haver servit per obrir un procés instituent que contemplés, d'acord amb allò expressat pels programes electorals dels principals partits parlamentaris, la convocatòria d'un referèndum sobre la independència. Per exemple, hom podria haver enumerat les "estructures d'estat" necessàries, com ara la capacitació de l'Agència Tributària Catalana. En aquest darrer sentit, per exemple, gestos com el protagonitzat pels Ajuntaments de Gallifa o d'Alella (que lliuren el pagament d'IRPF i d'IVA a l'Agència Catalana) poden ser un nucli pràctic rellevant de sobirania.

Aquest defecte de la declaració de sobirania no sols era en el text aprovat (redactat per CiU-ERC-ICV i que ha comptat, també, amb 1 vot favorable de la CUP) sinó també en el text redactat per la CUP (que ha estat rebutjat en la mateixa sessió). Val a dir que tots dos textos eren molt més substanciosos que el tercer text, presentat per PSC-PSOE, i que no era ni tan sols una declaració de sobirania.

La lectura en els mitjans internacionals d'aquesta declaració, però, no ha entrat en detall en aquestes mancances institucionals. Allò rellevant és que la declaració topa amb la doctrina constitucional espanyola sobre la "indivisibilitat" de la sobirania "nacional".

Serà en el carrer, en la vida de cada dia, però, on es decidirà si aquesta declaració és un avenç real, i no va a fer companyia al calaix de declaracions sobre el dret d'autodeterminació o el dret de decidir que, periòdicament, des del 1988, aprova el dit Parlament del Parc de la Ciutadella.

dilluns, 14 de gener de 2013

Quatre documents per a una declaració de sobirania

Fins a quatre documents circulen a hores d'ara com a propostes per a una eventual "declaració de sobirania" per part del Parlament del Parc de la Ciutadella. El primer a redactar-se fou l'elaborat consensuadament entre CiU i ERC i que exposa com a principis de la declaració: 1) sobirania; 2) legitimitat democràtica; 3) transparència; 4) diàleg; 5) Europa i 6) legalitat. El segon, elaborat per ICV, a diferència del primer, si esmenta els Països Catalans com un marc compartit de llengua i de vincles històrics i culturals. Quant als principis del "procés català del dret a decidir", ICV esmenta, de manera anàloga: 1) legitimitat democràtica; 2) diàleg; 3) pluralitat; 4) transparència; 5) legalitat; 6) europeisme; 7) cohesió social; 8) qualitat democràtica; 9) paper central del Parlament; 10) Acord Nacional. Un tercer document ha estat elaborat pel PSC-PSOE. No hem pogut llegir aquest document, que contemplaria de manera tèbia un "dret de decidir" però sense voler atorgar al Parlament del Principat unes atribucions de "sobirania".

El quart document, consultable en aquest enllaç, ha estat redactat a partir dels treballs del Grup de Seguiment de la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP-AE), i és el més complet dels quatre. El punt de partida d'aquest document diu que "els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l'autodeterminació". També esmenta l'experiència històrica de l'Estatut de Núria (1931) com a mostra de la voluntat d'autogovern, i fa un repàs històric per arribar a l'actual Constitució espanyola del 1978, que prohibeix expressament la federació dels territoris que configuren els Països Catalans. Val a dir, en aquest sentit, que l'article 145.1 de la Constitució del 1978 ("En cap cas d'admetrà la federació de Comunitats Autònomes") és manllevat directament de l'article 13 de la Constitució del 1931 ("En cap cas d'admet la Federació de regions autònomes"). Seguidament, el preàmbul contextualitza la situació actual, marcada per atacs a la llengua catalana per part dels estats espanyol i francès, pel moviment autodeterminista i per la crisi capitalista, de manera que es demana que el el procés d'autodeterminació "vagi acompanyat d'un replantejament del marc econòmic, dels tractats internacionals contrets per l'Estat i de la forma que prendrà la nostra democràcia". La declaració pròpiament dita inclouria vuit punts:
1) declaració favorable a la realització d'un referèndum democràtic per decidir quin ha de ser el futur del poble català.
2) contextualització del referèndum en un procés constituent en el marc dels Països Catalans.
3) expressió de la voluntat del territori representat pel Parlament de participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, bo i considerant sempre "la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris".
4) referències al "progrés i la justícia social" i al "foment de la cultura i la llengua pròpies", acompanyades de l'objectiu d'una "societat més democràtica, igualitària i justa, fonamentada en l'Estat del benestar, les llibertats polítiques, els drets socials i ecològics i la solidaritat internacional".
5) referències a aconseguir un acord ampli i amb diàleg amb la comunitat internacional.
6) debat profund sobre el model polític, institucional, econòmic, social i cultural.
7) referèndum d'autodeterminació amb una pregunta explícita sobre la constitució d'un nou estat independent, que s'hauria de celebrar abans del 2015. El referèndum "ha de contemplar la participació de totes les persones del país, al marge del reconeixement actual de la seva ciutadania".
8) crida a la mobilització en defensa del dret a decidir i del protagonisme popular en el procés.

La Declaració de Sobirania apareix no pas com un element executiu. En aquest sentit, haurà d'ésser complementada amb les disposicions corresponents per a convocar el referèndum, bastir estructures participatives per al procés d'autodeterminació i crear els instruments de diàleg entre els territoris dels Països Catalans.

El concepte nacional de la CUP parteix dels Països Catalans. Aquest no és pas el concepte de nació política que sostenen CiU i ICV. Per això resulta poc menys que impossible que el bloc CiU-ERC-ICV accepti el text de la CUP. Qualsevol negociació s'ha de fer des de l'honestedat, és a dir expressant cada part quines són les línees vermelles que provocarien una eventual abstenció (o, fins i tot, un vot negatiu) a un text de "declaració de sobirania". Haurà de correspondre al Grup de Seguiment prendre, doncs, la decisió final quant al sentit del vot dels tres diputats de la CUP-AE.

diumenge, 13 de gener de 2013

L’Operació Serval: la intervenció francesa en l’Azawad

L’actual conflicte militar a l’Azawad arrencava ara fa un any, el 16 de gener del 2012, quan grups rebels tuareg atacaven posicions de l’exèrcit malià a Ménaka. Actualment, la lluita té lloc a tres bandes. En primer lloc, hi ha el Moviment Nacional per a l’Alliberament de l’Azawad, que impulsa l’Estat Independent de l’Azawad. En segon lloc, hi ha diferents grups islamistes, coneguts sota els noms d’Ansar ad-Din, el Moviment pel Tawhid i la Jihad en l’Àfrica Occidental (MTJAO), Al-Qaeda en el Magreb Islàmic, el Comitè Popular per la Propagació de les Doctrines del Profeta i la Jihad (conegut com a Boko Haram) i Ansar al-Sharia. En tercer lloc, tenim el govern de Mali, que compta amb el suport de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) i de França, amb la complicitat de diversos altres estats de l’OTAN (Estats Units, Gran Bretanya o Espanya) i de la mateixa Unió Europea. Cap d’aquests tres blocs és absolutament homogeni. Entre els grups islamistes, per exemple, els factors nacionals també són presents, i mentre Ansar ad-Din és format majoritàriament per tuareg (el seu dirigent, Iyad Ag Ghaly, fou un els fundadors del Moviment Popular per a l’Alliberament d’Azawad), Ansar al-Sharia, grup presentat a Gao el passat 9 de desembre, té com a base els àrabs barabish de Timbuktu. Similarment, el MTJAO trencà amb Al-Qaeda defensant una perspectiva més africanista, és a dir de l’extensió de la jihad a zones de l’Àfrica Occidental que no són de majoria musulmana, concepció que comparteix amb Boko Haram.

Tampoc el tercer bloc, encarnat per França i els seus aliats a banda i banda de l’Atlàntic i de la Mediterrània, és absolutament sòlid com mostren, sense anar més lluny, les lluites pel poder que hi ha hagut a Bamako durant els darrers dotze mesos. Precisament, aquesta contesa per decidir qui havia de fer el rol de titella de París i assegurar la “unitat” de Mali ha estat un dels motius que han empès a l’estat francès d’intervindre a cara descoberta a l’Azawad.

La justificació legal d’aquesta intervenció comença a fabricar-se el 12 d’octubre de l’any passat. Sota la forma de petició d’intervenció militar internacional del govern provisional de Bamako i de la CEDEAO, França presentà al Consell de Seguretat una resolució per crear una força internacional que ajudaria l’exèrcit malià en la lluita contra els grups islamistes. El Consell de Seguretat aprovà la resolució, que encomanava a la CEDEAO i a la Unió Africana el pla corresponent, que contemplava una força militar de 3.000 efectius.
Paral•lelament, hi havia un nou canvi de govern a Bamako, arran de la detenció i dismissió forçosa del primer ministre provisional, Cheick Modibo Diarra (10 de desembre). Precisament, un dels motius de colp contra Diarra, orquestrat pel capità Amadou Haya Sanogo, era el fet que aquest havia defensat la intervenció militar estrangera, mentre que bona part de les forces armades malianes s’estimen més que la col•laboració internacional es limita a un supot financer i logístic. Arran del colp, el president provisional, Dioncounda Traoré, nomenà un nou primer ministre, Django Sisoko. El nou govern de Sisoko, presentat el dia 15, guanyava en pes de ministres procedents d’Azawad.

La línia de demarcació oficial de l’Estat d’Azawad passa entre les ciutats de Konna i Mopti, de manera que Mopti queda en el territori de Mali estricte, i Konna en l’Azawad. El 8 de gener, dotze soldats de l’exèrcit malià foren fets presoners prop de Konna per un grup islamista. Dos dies després, el dia 10, les forces de l’MTJAO, amb el suport d’Al-Qaeda i d’Ansar ad-Din, assaltaven Konna i feien fora les tropes governamentals. Com ja s’ha dit, l’MTJAO no reconeix pas la frontera entre Azawad i Mali, de forma que 1.200 dels seus homes continuaven la progressió cap a Mopti.

Aquest avenç cap a Mopti ha estat el detonant per posar en funcionament l’Operació Serval, nom que rep la intervenció militar francesa, comandada per l’almiral Édouard Guillaud. La primera acció tingué lloc el divendres 11 de gener, quan efectius del Quart Regiment d’Helicòptes de les Forces Especials de l’Exèrcit de l’Aire francès dispararen contra una columna islamista, prop de Sévaré i de l’Aeroport Internacional de Mopti Ambodédjo. Els morts entre els rengles salafistes es comptaven per desenes, i 4 vehicles de la columna foren destruïts. Els francesos, d’altra banda, tan sols van perdre un helicòpter, un dels dos pilots del qual resultà mort arran de trets de la columna islamista.

El mateix divendres s’iniciava la contraofensiva de les forces armades malianes per recuperar Konna. La nit de divendres a dissabte, quatre Mirage 2000-D, procedents d’una base txadiana bombardejaren “objectius” propers a Konna, entre ells el centre de comandament dels islamistes. Poques hores després, tropes malianes, prenien Konna, amb una presència destacable de tropes de terra franceses.

En conseqüència, s’han accelerat els preparatius de l’Operació Sérval. Avui mateix diumenge, dos C-17 Globemaster III de la RAF han arribat a la base aèrea d’Évreux per començar el transport aeri cap a Bamako de vehicles blindats francesos. També el govern francès ha demanat als Estats Units que acceleri l’enviament de drons. Demà dilluns començaran a desplegar-se les primeres tropes de la CEDEAO.
Contrasta la posició de França en el conflicte de Mali-Azawad amb l’haguda en el conflicte en la República Centre-africana. En aquest segon cas, París ha saludat la signatura a Libreville, aquest divendres 11 de gener, d’un acord entre el govern del president François Bozizé i la Séléka. Segons aquest acord, el 18 de gener, Bozizé designarà un primer ministre a proposta de la Séléka, mentre que alhora es dissoldrà l’Assemblea Nacional i es formarà un govern de coalició, a l’espera de noves eleccions en un termini de 12 mesos (prorrogable). Bozizé s’assegura així la continuació del seu mandat (que no acaba fins el 2016) i les tropes de Séléka tenen garantit el control dels seus territoris en el centre i nord de la República.

dissabte, 12 de gener de 2013

El PSOE, el dret d'autodeterminació i la unitat d'Espanya

Alfredo Pérez Rubalcaba ha dit recentment que el PSOE no acceptaria mai "que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom". És una frase molt bonica. Un partit socialista i internacionalista la podria convertir en un eslògan central del seu programa de radicalitat democràtica. Per exemple, no és acceptable que una reduïda casta burocràtica decideixi qüestions de gestió pública que afecten tothom. O, per exemple, no és acceptable que una direcció unipersonal o un consell reduït decideixin els destins d'una empresa de desenes, centenars o milers de treballadors. Però Rubalcaba no es refereix a aquesta mena de decisions. No. Es refereix exclusivament a negar el dret d'autodeterminació de "nacionalitats i regions" de l'estat espanyol.

Fa prop de quaranta anys, en el Congrés de Suresnes, el mateix PSOE havia aprovat el text següent:

Resolució sobre Nacionalitats i Regions
Davant de la configuració de l'Estat espanyol, integrat per diverses nacionalitats i regions marcadament diferenciades, el PSOE manifesta que:
1) La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d'autodeterminació d'aquestes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol.
2) En analitzar el problema de les diverses nacionalitats el PSOE no ho fa des d'una perspectiva interclassista del conjunt de la població de cada nacionalitat sinó des d'una formulació d'estratègia de classe, que implica que l'exercici específic del dret d'autodeterminació per al PSOE s'emmarca dins del context de la lluita de classes i del procés històric de la classe treballadora en lluita per la seva completa emancipació
3) El PSOE es pronuncia per la constitució d'una República Federal de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol per considerar que aquesta estructura estatal permet el ple reconeixement de les peculiaritats de cada nacionalitat i el seu autogovern alhora que salvaguarda la unitat de la classe treballadors dels diversos pobles que integren l'Estat Espanyol.
4) El PSOE reconeix igualment l'existència d'altres regions diferenciades que per les seves característiques especials podran establir òrgans i institucions adequades a les seves peculiaritats.

El punt 1) d'aquesta resolució és redactat de forma prou emboirada com per amagar el fet que el dret d'autodeterminació d'una nacionalitat (=nació) equival al dret de constituir-se en estat independent. Però, de totes formes, és evident el PSOE contempla que és "cada nacionalitat" la que determina "lliurement" les relacions que manté "amb la resta dels pobles que [ara] integren l'Estat espanyol". Tan sols "el ple reconeixement del dret d'autodeterminació", és a dir la "facultat de decidir", pot fornir la "definitiva solució del problema de les nacionalitats".

Fixeu-vos bé que el punt 1) no treu que el punt 3) afirmi que el PSOE defensa la "unitat d'Espanya", sota la fórmula d'una "República Federal de les nacionalitats", contemplant també l'autoorganització de les "regions" (punt 4). És a dir, no és incompatible la defensa del punt 1) amb una posició "espanyolista".

El PSOE de Rubalcaba (però també el PSC de Navarro) prescindeix del punt 1). Òbviament, també prescindeixen del concepte de "república federal", ja que ja els hi està bé una monarquia que reconeix el dret d'autonomia (que no d'autodeterminació) de nacionalitats i regions. Per acabar-ho d'adobar, el seu argumentari prescindeix naturalment de qualsevol consideració de classe, justament perquè "la unitat de l'Estat espanyol" és contemplada "des d'una perspectiva interclassista" o, més aviat, caldria dir, verbalment aclassista i pràcticament lligada als interessos de les elits financeres, burocràtiques i patronals.

És curiós, però, que la "definitiva solució" del problema de les nacionalitats no els interessi. El PSOE es mor justament pel recrudiment d'aquest problema de les nacionalitats. Cada vegada cedeix més espai al nacionalisme espanyol (PP, UPyD, C's) i als nacionalismes "perifèrics" (CiU, ERC, Compromís, PSM, BNG, PNV-EAJ, etc., etc., etc.). Tampoc no és que això sigui una mala notícia. La posició del PSOE fa esvair qualsevol mitologia sobre la capacitat de l'estat dinàstic espanyol per reformular-se. La duresa, sovint, s'acompanya de fragilitat.

dissabte, 5 de gener de 2013

L’ofensiva de l’Aliança (Seleka) en la República Centrafricana

El 13 d’abril del 2007 se signava un acord de pau entre el govern centrafricà de François Bozizé i la Unió de Forces Democràtiques pel Reagrupament (UFDR) de Michel Djotodia. L’acord signat a Birao implicava una amnistia per a l’UFDR (i per a les Forces Armades oficials), el reconeixement de l’UFDR com a partit polític legal, i la integració dels combatents de l’UFDR en les Forces Armades Centrafricanes (FACA). Les negociacions donaren lloc, ja en el 2008, a un acord de govern entre Bozizé i Djotodia. En el 2009 es convocaren eleccions locals i per a l’any següent hi havia d’haver comicis generals, presidencials i parlamentaris. En principi, les eleccions havien de tindre lloc el 18 d’abril (primera ronda) i el 23 de maig (segona ronda) del 2010. El 30 de març, la primera data fou ajornada al 16 de maig, i el 29 d’abril, ajornada sine die. El 16 de juny, la Comissió Electoral Independent acordà eleccions per al 24 d’octubre, però el 27 de juliol, el president de la Comissió, Joseph Binguimale, ho tornava a deixar sine die, tot aclarint que “ço que endarrereix la decisió final sobre aquestes eleccions és actualment el fet que la Unió Europea exigeix una confirmació de data abans de proveir-nos ajut financer”. Finalment, les eleccions quedaren fixades per al 23 de gener del 2011 (primera ronda) i 27 de març (segona ronda). Convergència Nacional (Kwa Na Kwa), la formació del president Bozizé, aconseguí 61 dels 100 escons, mentre els altres anaven a independents (26, alguns d’ells també pro-Bozizé), a Majoria Presidencial (11), al Moviment per l’Alliberament del Poble Centrafricà (1) i al Reagrupament Democràtic Centrafricà (1). Quant a les eleccions presidencials, Bozizé les guanyà en la primera volta, amb 607.184 vots (un 33,2% del total de persones registrades en el cens electoral), mentre el seu rival més directe, Ange-Félix Patassé aconseguia just 184.716 vots.
Tot aquest procés deteriorà l’acord assolit entre Bozizé i Djotodia. A més, l’UFDR havia estat tan sols un dels grups armats en combatre el govern de Bozizé. Altres grups eren la Convenció de Patriotes per la Justícia i la Pau (CPJP), l’Exèrcit Popular per la Restauració de la Democràcia (APRD), el Moviment d’Alliberadors Centrafricants per la Justícia (MLCJ) i el Front Democràtic Centrafricà (FDC). L’acord de pau del 25 d’agost del 2012 entre el govern de Bozizé i la CPJP, per exemple, coincidia amb combats en regions orientals i central de la República per part d’altres grups. Dins de la pròpia CPJP, a més, s’havia produït una escissió (CPJP-Fonamental), liderada per Hassan Al-Habib. El 15 de setembre La CPJP-F inicià ofensives contra les FACA a Sibut, Damara i Dekoa, alhora que afirmava ésser disposat a marxar sobre Bangui. El 13 de novembre es produí un nou atac prop de Libi, en la carretera que uneix Sibut i Damara, i el mateix dia en Obo era atacat un vehicle de l’exèrcit. Aquest segon atac fou atribuït al Front Popular pel Redreçament, un grup armat txadià.
Però l’actual situació de guerra oberta comença el passat 10 de desembre, quan un grup armat va prendre les poblacions de N’Délé, Sam Ouandja i Ouadda. El grup armat és el resultat de l’Aliança (Séléka, en llengua sango) formada per l’UFDR, el CPJP-F i diversos grups menors (CPSK, FDPC i FPR). A N’Délé la resistència, infructuoosa, fou a càrrec del govern i del CPJP-Oficial. El 15 de desembres, les forces de Seleka prengueren Bamingui, i el dia 18, ja en clara marca cap a Bangui, avançaren cap a Bria (d’interès estratègic per les seves mines de diamants). Davant d’aquests avenços, el president Bozizé va fer una crida al govern txadià d’Idriss Déby, el qual ha començat a enviar tropes a territori centrafricà. En efecte, Bozizé, a més de comptar amb 4500 soldats propis, confia en les forces de la MICOPAX, la “Missió per la consolidació de la pau en la República Centrafricana”, coordinades per la Comunitat Econòmica d’Estats Centrafricans (ECCAS), i que inclou forces angolenyes, cameruneses, txadianes, nord-congoleses i gaboneses.
El 10 de desembre, la Seleka entrà a Kabo, important nus de comunicació entre la República i el Txad. El 23 de desembre, feien el mateix a Bambari, i el dia de Nadal queia Kaga-Bandoro (on es concentren les principals forces txadianes). L’endemà, centenars de manifestants envoltaven l’ambaixada francesa a Bangui, acusant directament els francesos de l’ofensiva de la Seleka. Un altra columna de manifestants, menor en nombre, es dirigí a l’ambaixada dels Estats Units, apedregant cada cotxe que veien entrar o sortir amb personal de raça europea.
El mateix dia de Sant Esteve, les forces de la Seleka arribaven ja a Damara, deixant-se a l’esquena la ciutat de Sibut, malgrat que en aquesta segona ciutat hi havia les tropes txadianes replegades des de Kaga-Bandoro. En aquest context, el ministre d’administració territorial, Josué Binoua, feia una crida a França a intervindre en el cas que els rebels arribessin a la capital Bangui. La crida de Binoua contrastava amb el sentiment dels manifestants de Bangui. En qualsevol cas, una altra crida, en aquest cas del portaveu de la Seleka, el coronel Djouma Narkoyo, demanava a la FACA que deposés les armes davant la pèrdua de legitimitat i de control del país per part de Bozizé.
Com ha respost el govern d’Hollande a la crida, primer de Binoua, i després, el 27, del propi president Bozizé? Hollande declarà que tan sols hi desplegaria tropes per tal de protegir els ciutadans francesos però no pas per defensar el govern de Bozizé. Similarment, els únics plans contemplats per les autoritats militars nord-americanes eren el de l’evacuació de “diversos centenars” de ciutadans americans i “d’altres països”. Així doncs, la “seguretat” a Bangui sembla a les mans del comandant del MICOPAX, el general Jean-Felix Akaga. Però la seguretat d’Akaga és relativa ja que mentre afirmava que arribarien aviat reforços des de l’exterior a la MICOPAX, fonts militars de Gabon i Camerun deien que l’ECCAS no havia pres cap decisió al respecte.
El divendres 28 s’inicià una contraofensiva de la FACA contra la Seleka a Bambari, que fou refusada, però que alhora assenyalava l’escalada en el conflicte. El mateix dia tenia lloc una reunió de ministres d’exteriors de l’ECCAS, en la qual s’acordà l’enviament e més tropes per a la MICOPAX, tal com anunciava el ministre d’exteriors txadià Moussa Faki. D’altra banda, el sots-secretari general de l’ECCAS, Guy-Pierre Garcia informava que la Seleka i el govern de Bozizé havien acordat començar un torn de negociacions no pas més tard del 10 de gener. Alhora, començaven a Bangui les evacuacions de personal per part de la US Air Force que, temerosa d’una reproducció els fets de Bengasi, se’n duia l’ambaixador i unes altres 40 persones. També la Creu Roja evacuava part del seu personal estranger.
El 29 de desembre, la Seleka entrava a Sibut, poques hores després que hagués estat evacuada per tropes txadianes i de la FACA, les quals s’havien dirigit cap a Damara. De fet, entre la Seleka i Bangui ja tan sols quedava, com a població important, Damara. En conseqüència, el govern disposà un toc de queda (de 7 del vespre a 5 del matí) i prohibia l’ús de les motos-taxis. La decisió, lluny de tranquilitzar la població, accelerà l’èxode de milers de persones, per carretera o per via fluvial. D’altra banda, creixia el desplegament de guardes privats per custodiar botigues i centres comercials davant previsibles intents de saqueig. En un gest similar, el contingent francès s’enfortia amb 150 paracaigudistes procedents de Gabon, amb els quals aquestes tropes arriben a 400 efectius que, com insistia el primer ministre Jean-Marc Ayrault no tenien cap altre objectiu que “protegir ciutadans francesos i europeus”.
El diumenge 30, després d’una reunió amb el president de la Unió Africana Thomas Yayi Boni, el president Bozizé declarava la possibilitat de constituir un govern d’unitat nacional amb membres de la Seleka i que, en tot cas, el seu govern iniciaria conserves de pau “sense condicions i sense retard”. Per Cap d’Any, començava l’arribada de més tropes internacionals cap a Damara. Als 400 soldats txadians ja desplegats en aquesta ciutat, calia sumar 360 soldats, a parts iguals del Gabon, Congo-Brazzaville i Camerun, comandants per un general gabonès.
Però la notícia del dimarts 1 de gener a Bangui era una altra. Un jove, arrestat la nit anterior per pressumptes lligams amb la Seleka, havia estat mort per trets de la policia. L’agent responsable havia declarat que el jove s’intentava escapar. Tan bon punt s’escampà la notícia i el fet que el jove mort era de fe musulmana, hi hagué protestes al barri PK5, en les quals resultà mort un oficial de policia. De fet, com reconeix el Departament d’Estat nord-americà, les represàlies a Bangui desencadenades contra “simpatitzants” de la Seleka segueixen línies ètniques. A la República Centrafricana es parlen 120 llengües, per bé que tan sols són oficials el francès i el sangho (que fa el paper de llengua franca en les relacions interlingüístiques). La majoria d’aquestes llengües són de la família ubangiana. En el sud, hi trobem zones de llengua bantú; en el nord, llengües Bongo-Bagirmi; un grup a banda el constitueix la llengua runga. El grup nacional majoritari és el Baya o Gbaya (33%), al qual pertany el president Bozizé; per darrera queden els banda (27%), els mandja (13%), els sara (10%), els mbourn (7%), els m’baka (4%) i els yakoma (4%). Segons els cens del 2003, el 80,3% de la població és de fe cristiana, un 10,1% és de fe musulmana, i un 9,6% segueix religions autòctones. De fet, potser més important que la identitat lingüística, ètnica o religiosa, és la diversitat regional de la República Centrafricana, marcada per una regió principal d’altiplà savanoide (amb una alçada mitjana de 500 m per damunt del nivell del mar), una regió muntanyosa al nord-est (els monts Fertit), les baixes colines de la regió sud-occidental i el massís nord-occidental de Yade. Els homes de la Seleka són predominantment del nord (FDPC) i del nord-est (UFDR, CPJP), i dins de les seves files hi ha formacions d’origen i perspectiva txadiana (l’FPR): vet ací els targets de les forces policials de Bozizé (ell mateix nascut al territori gabonès). Tampoc no cal parlar de la continuïtat territorial que té el Txad amb tots els estats veïns (Congo-Kinshasha, Congo-Brazzaville, Gabon, Camerun, Txad, Sudan-Khartum i Sudan del Sud), i que fa que la MICOPAX no sigui vista com un cos estranger (sensació que sí produeix, i molt, el contingent francès, fins i tot abstraent-hi el factor racial).
Com a gest de bona voluntat, el president Bozizé assumí el ministeri de Defensa, desplaçant al seu fill, Jean François, fins llavors ministre i potencial successor polític. També optà per destituir el cap de l’exèrcit, Gillaume Lapo.
Davant d’aquesta situació, la Seleka aturà l’ofensiva, però mantingué l’exigència d’immediata destitució del president Bozizé. Bozizè, però, ha recordat que té mandat fins el 2016. Des de la MICOPAX, el general Akaga ha dit que Damara representa la “línia vermella” que els rebel no poden creuar, si no volen desencadenar “una declaració de guerra” contra tots els estats membres de l’ECCAS.
Però això no vol dir que les tropes de Seleka s’hagin quedat quietes. Avui dissabte, han ocupat Alindao, sense resistència. En total, Seleka controla ara 11 ciutats i pobles, que farà servir en les negociacions que començaran la setmana vinent.

dimarts, 1 de gener de 2013

Bon any 2013!

Com és habitual en els darrers anys, l’any 2013 comença amb una esperança que és gairebé una seguretat... L’any 2013 serà millor que l’any 2014, així que gaudim-lo!!! Serà un any normal, de 365 dies, que arrencarà i acabarà en dimarts. És ja un any que assenyala l’entrada plena en el III mil•lenni (i en el segle XXI), com indica el fet que és el primer any d’aquestes agrupacions que empra 4 dígits diferents per a les 4 xifres (o 5 dígits diferents per a les 5 xifres, si l’escrivim com a 02013, a l’estil de la Long Now Foundation). Des del 1987, fa 26 anys, aquesta circumstància digital no s’havia donat. Ara la tindrem repetida successivament fins el 2019. Els triscaidecafòbics trinaran, sens dubte, davant les promeses del tretzè any del III Mil•lenni. Si mirem els dos precedents dels segles anteriors, el 1813 i el 1913, la historiografia els tracta sovint com a mers anys enfadosos de dilació envers els fenòmens realment rellevants, del 1814 i del 1914, de la (primera) derrota napoleònica i de l’inici de la (primera) guerra mundial.

Any Internacional de la Quinoa

La proposta de dedicar un Any Internacional a la quinoa (Chenopodium quinoa) va partir del govern de l’Estat Plurinacional de Bolívia. Per a moltes poblacions de les regions andines, la quinoa n’és el cereal principal (es pot cultivar fins a 4.000 metres per damunt del nivell de la mar), i en d’altres complementa al panís. Val a dir, però, que la quinoa no és una planta de la família de poàcies (com ho són tots els cereals clàssics) sinó de la família de les amarantàcies. La riquesa en midó, però, la converteix nutricionalment en un cereal. Més enllà del contingut en hidrats de carboni, cal valorar el seu elevat contingut de proteïna (12-18%). En aquest punt guanya als cereals poacis, més pobres en proteïna, i d’una proteïna de menys qualitat: la quinoa conté de forma equilibrada tots els aminoàcids essencials per a l’espècie humana (histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, feninalanina, treonina, triptòfan i valina). També cal valorar-ne l’aportació mineral (fòsfor, magnesi, ferro) i l’alt contingut en fibra dietètica. La forma de consum més habitual és la de llavor bullida, prèviament desproveïda de la coberta (rica en saponina).

La quinoa es cultiva des de fa 6.000 anys. En temps dels inques hom es referia a la quinoa com la chisaya mama, la mare de tots els grans. Si bé després de la conquesta espanyola, el cultiu davallà una mica, ha retingut tota la rellevància entre els pobles de l’altiplà andí.

La proposta boliviana comptà amb el suport de Perú, Equador, Paraguai, Argentina, Uruguai, Nicaragua, Hondures, però també de dos països caucàsics que més recentment n’han introduït el cultiu, Azerbaijan i Geòrgia. Alhora, també fou subscrita per l’Organització d’Agricultura i Alimentació (FAO). Presentada en l’Assemblea General de les Nacions Unides en desembre del 2011, la proposta fou aprovada i, en conseqüència, es decidí dedicar l’any 2013 a la quinoa.

Bona part de la tasca de l’Any Internacional recau en l’Oficina Regional de la FAO per a l’Amèrica Llatina i el Carib. També és força actiu el govern de Bolívia, i aquest fou un dels eixos presentats en la Fira Interministerial recentment celebrada a Barcelona.

L’Any Internacional de la Quinoa vol ser un reconeixement “als pobles indígenes andins, que han mantingut, controlat, protegit i preservat la quinoa com a aliment per a les generacions presents i futures gràcies al llur coneixement tradicional i pràctiques de viure bé en harmonia amb la mare terra i la natura”. Hom remarca “les qualitats nutritives excepcionals de la quinoa, l’adaptabilitat a diferents sòls agro-ecològics i la contribució potencial en la lluita contra la fam i la malnutrició”.

El principal instrument de l’Any Internacional és un Pla, que se centra en focalitzar l’atenció mundial en el rol que juguen la biodiversitat i el valor nutricional de la quinoa en fornir seguretat alimentària i nutrició, pensant també en els objectius d’eradicació de la pobresa marcats en el “Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni”.

L’Any Internacional de Cooperació en l’Aigua

Fou l’Assemblea General de Nacions Unides del desembre del 2010 la que declarà el 2013 com “l’Any Internacional de Nacions Unides de la Cooperació en l’Aigua” (Resolució A/RES/65/154). Cada any, el 22 de març, se celebra el Dia Mundial de l’Aigua i, enguany, aquesta jornada també es dedicarà a la cooperació. La direcció de l’Any Internacional correspon a la UNESCO. Parlar de cooperació internacional en matèria d’aigua, en els nostres dies, és parlar també de tots els moviments que hi ha per a la mercantilització i globalització dels recursos hídrics, en un procés que habitualment incapacita i desempodera les masses populars. Així que una de les tasques d’aquest Any Internacional serà fer-nos veure els factors “positius” que hi puguin haver. Per acabar de revestir-ho tot, la participació de la UNESCO vol fer que l’Any Internacional sigui transversal, implicant les ciències naturals i socials, l’educació, la cultura i la comunicació.

Formalment, l’objectiu de l’Any Internacional és “conscienciar tant del potencial d’un augment de la cooperació com dels reptes que encara la gestió de l’aigua a la llum de l’augment de la demanda d’accés, distribució i serveis hídrics”. Entre els punts candents a tractar hi haurà l’educació, la diplomàcia, la gestió transfronterera, la cooperació financera i els marcs legals. S’hi parla també del “desenvolupament de recursos hídrics que siguin realment sostenibles”.

Altres commemoracions

El dijous 12 de setembre del 2013 és el 800è aniversari de la Batalla de Muret. Les tropes aliades de Ramon VI de Tolosa, Bernat V de Comenge, Ramon Roger I de Foix i del rei Pere el Catòlic foren derrotades per les tropes franceses i croades que comandava Simó de Montfort. La Batalla de Muret és vista com un dels fets principals de l’ocàs polític d’Occitània, que quedà a mercè del rei de França, mentre que la branca occitana transpirinenca, la catalana, hauria de fer camí propi. El rei Pere el Catòlic, de 36 anys, fou comptat entre els morts, com també Hug de Mataplana, de 40 anys, celebrat trobador.

L’any 2012 ha estat el de la commemoració del 600è aniversari del Compromís de Casp, fet el 24 de juny del 1412, i que atorgà la corona aragonesa a l’infant Ferran de Castella, comte de Trastàmara. La història de l’Interregne, però, no s’esgota ací. El maig del 1413, el principal rival de Ferra, el comte Jaume d’Urgell comença una campanya militar, manifestada en les partides d’Antonio de Luna a Trasmoz i Montaragó, i en altres esclats als Regnes d’Aragó (Saragossa, Osca, Calataiud) i de València. Jaume surt de Balaguer el mes de juny, però el dia 25 les tropes castellanes de Ferran aturen els urgellistes a Lleida. Poc després Jaume es reuní amb tropes angleses i gascones, recrutades pels Luna, i que havien entrat a Aragó a través de Jaca. També aquestes tropes foren aturades per les de Ferran, el 10 de juliol. Davant d’aquesta derrota, Jaume d’Urgell deixà d’avançar cap a Alcolea, i tornà a Balaguer. El mateix rei Ferran, davant de la situació amenaçadora, decidí deixar Barcelona per dirigir personalment la campanya. Balaguer fou posat sota setge, i Montaragó es reté l’11 d’agost. El 31 d’octubre, després de negociacions, Balaguer també es reté, i el comte Jaume es lliurà al rei Ferran. Conduït a Lleida, fou jutjat i condemnat a presó perpètua. La derrota, empresonament i mort de Jaume, dit el Dissortat, ha fornit una llegenda, justificada en el propi final del Casal de Barcelona com a dinastia sobirana. És simptomàtic que, en el 1463, la Generalitat revoltada contra el rei Joan II (fill de Ferran I), proclamés com a rei l’infant-conestable Pere de Portugal, fill d’Elisabet d’Urgell i nét, per tant, del Dissortat. El 31 d’octubre del 2013 commemorem, doncs, els 600è aniversari de la derrota final del comte Jaume d’Urgell.

El 2013 també és el 600è aniversari de la mort de noms tan recordats com el del notari i escriptor Bernat Metge, el poeta Pere Marc (pare d’Ausiàs Marc), el miniaturista Arnau de la Penna i el mestre d’obres Arnau Bargués (conegut per la façana antiga de la Casa de la Ciutat).

La commemoració dels “300 anys d’ocupació i de resistència” té en el 2013 tota una sèrie de fites. És en el 1713 que es convoca la Junta de Braços el Principat de Catalunya, que fa una crida a la resistència contra les tropes borbòniques. El 2 de novembre del 2013 recordarem el 300è aniversari del martiri Bac de Roda, Francesc Macià i Alambert, un dels Vuit Vigatans del 1705, i que fou denunciat, detingut i penjat pel partit borbònic.

El 2013 també el 300è aniversari del naixement de Ramon de Ponsic i de Camps. Natural de Sant Quirze del Vallès, era fill hereu d’en Joan de Ponsic i de Monjo. A 22 anys ingressà en l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual ocupà la secretaria durant 20 anys. Regidor perpetu hereditari de l’Ajuntament de Barcelona des del 1743, rebé el privilegi nobiliari en el 1746. Era, doncs, un home del règim, tant en política com en cultura. Però se’l recorda sobretot pel fet que presentés treballs en català a l’Acadèmia de Bones Lletres, quan la immensa majoria de treballs eren en castellà. Entre aquestes obres hi ha les “Regles per a practicar la virtud” i “L’anyorança de l’aimat”.

El 2013 commemorem el 250è aniversari de la mort d’Agustí Eura i Martro. Va nàixer a Barcelona el 1680. Religiós augustinià i mestre en teologia, se’l recorda particularment com a literat i, de fet, el 1732 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres. A banda d’escriure en llatí, també va fer obra original i traduccions en català. Per exemple, entre les traduccions va fer una de les “Lamentacions de Jeremies profeta” i una altra de les “Heroides” d’Ovidi. Entre els poemes religiosos que va fer en català hi ha “Anatomia mental del cos humà” i “En memòria d’una sepultura”. El 1736 fou nomenat bisbe d’Ourense, seu que ocupà fins a la mort. La seva obra en català ha romàs inèdita, amb una única excepció, la “Descripció de la muntanya i santuari de Montserrat”, que fou publicada durant la Renaixença (1859).

El 2013 commemorem el centenari de la publicació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1913, en efecte, és un any fundacional. Fou l’any del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, que donà lloc a l’Associació General de Metges de Llengua Catalana. La Diputació de Barcelona fundà el Consell d’Investigacions Pedagògiques i l’Escola Elemental del Treball (una de les primeres també en adoptar el català com a llengua escolar). També es crearen l’Escola Catalana d’Art Dramàtic i l’Escola de Decoració Torres García. També fou l’any de la fundació del Servei Aerològic de Barcelona.

El 10 de juliol del 2013 farà cent anys del naixement, a Santa Coloma de Farners, del poeta arenyenc Salvador Espriu.

És també el centenari del naixement de Josep Deloncle, alhora que el cinquantè aniversari de la fundació de la Casa Pairal, Museu Català de les Arts i Tradicions Populars de Perpinyà. Deloncle, mort el 22 de maig del 1990, fou una figura incansable del catalanisme, molt relligadora de reivindicacions i estudis i de les més diverses tendències culturals i polítiques.

El 2013 és el Centenari del naixement d’Antònia Adroher. Quan era mestra a Ultramort, es va adherir al Bloc Obrer i Camperol, que donaria lloc després al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Era acabada de casar quan esclatà la guerra, on va perdre el seu home en els primers dies de la contesa. Entre l’octubre del 1936 i el febrer del 1937 fou responsable de Cultura i Propaganda de l’Ajuntament de Girona. Membre després de la secció gironina del Consell de l’Escola Nova Unificada, fou mestra a Girona. Exiliada a Perpinyà, mantingué la militància fins el POUM fins el 1976, quan un sector de militants s’integrà en el PSC-Congrés. Es va morir en el 2007.

El 2013 també és el Centenari del naixement de la bailaora Carmen Amaya. Altres figures que seran commemorades són les d’Aurora Díaz-Plaja o les de Josep Janés.

El 2013 és el cinquantenari del 1963 i, per tant, per exemple, del triomf del “Se’n va anar” al Festival de la Cançó del Mediterrani, o de les declaracions, el 13 de novembre, de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, a Le Monde, en les quals va dir allò dels “catalans som espanyols, però no castellans”.

Els espectacles del cel

Tindrem en el 2013 dotze llunes noves: l’11 de gener, el 10 de febrer, l’11 de març, el 10 d’abril, el 10 de maig, el 8 de juny, el 8 de juliol, el 6 d’agost, el 5 de setembre, el 5 d’octubre, el 3 de novembre i el 3 de desembre. La lluna nova de maig produirà un eclipsi solar anul•lar, que arrencarà en l’Austràlia Occidental i es mourà per l’Oceà Pacífic Central (vegeu mapa). La lluna nova de novembre, en correspondència, produirà un eclipsi solar, en part anul•lar i en part total, i que es veurà com a lleugeríssim eclipsi parcial (menys del 10%) a casa nostra (vegeu mapa).

Corresponentment, tindrem eclipsis de lluna el 25 d’abril i el 25 de maig, i el 18 d’octubre. L’eclipsi del 25 d’abril serà parcial, i visible per bona part d’Àfrica, Europa, Àsia i Austràlia. L’eclipsi del 25 de maig deixarà el disc lunar simplement en la penombra, i serà visible per bona part de les Amèriques l’Europa i Àfrica occidentals. El del 18 d’octubre també serà penumbral, i visible també a casa nostra.

Pel que fa a les pluges de meteors les principals serien:
- el 3-4 de gener, arribarà el pic de les Quadràntides, que poden assolir fins a 40 meteors per hora. Se’n podran veure, de fet, entre l’1 i el 5 de gener. La lluna, en quart minvant, per aquestes dates perjudicarà la visibilitat.
- el 21-22 d’abril serà el màxim de les Lírides, amb uns 20 meteors per hora. La lluna creixent, força plena, serà un obstacle a la visibilitat, però com que es posarà abans de l’albada, les darreres hores de la matinada seran més favorables.
- el 5-6 de maig serà el màxim de les Eta Aquàrides, amb uns valors de 10 meteors per hora. La regió del cel més poblada hauria d’ésser la de llevant, després de mitjanit.
- el 28-29 de juliol serà el màxim de les Delta Aquàrides del Sud, amb uns 20 meteors per hora, preferent de matinada i en el cel de llevant.
- el 12-13 d’agost serà el màxim de les Perseides, o Llàgrimes de Sant Llorenç, que poden arribar a 60 meteors per hora. La lluna deixarà de fer nosa aviat, i la màxima visibilitat ja es podrà assolir abans de la mitjanit, cap al cel nord-oriental.
- el 21-22 d’octubre serà el màxim de les Oriònides, amb uns 20 meteors per hora. Enguany la lluna minvant, encara grossa, reduirà fortament la visibilitat.
- el 17-18 de novembre serà el màxim de les Leònides, amb 40 meteors per hora. La lluna plena farà força nosa, i caldrà esperar particularment que comenci a baixar durant la matinada.
- el 13-15 de desembre serà el màxim de les Gemínides, amb fins a 60 meteors per hora. La lluna creixent serà ja força grossa. La millor perspectiva serà a llevant, de matinada.

El 28 de maig tindrà lloc una conjunció entre Venus i Júpiter que els deixarà a menys d’1º l’un de l’altre. Haurem de mirar a ponent, poc després de caure el Sol. Si les condicions atmosfèriques són favorable també podrem veure en la proximitat el planeta Mercuri.

Enguany també és força favorable, per als astrònoms aficionats dotats de bon telescopi i de bona orientació, l’observació d’Urà i de Neptú. En efecte, Neptú assolirà l’oposició el 27 d’agost i el 3 d’octubre ho farà Urà.

Vers el mes de novembre tindrà lloc el llançament de Mangalyaan. Aquesta missió és la primera que l’Organització de Recerca Espacial Indiana (IRSO) destina a Mart. Els objectius bàsicament són de desenvolupament tecnològic de cara a futures missions interplanetàries. El Mangalyaan, si reïx, serà el primer satèl•lit artificial de Mart no construït ni per nord-americans, ni russos ni europeus. La data d’arribada a Mart es calcula pel setembre del 2014. L’òrbita, fortament el•líptica, amb distàncies mínimes i màximes a la superfície planetària de 500 i 80.000 km, permetria recopilar dades de l’atmosfera marciana.

D’altres missions previstes per al 2013 són:
- el Chang’e 3, que és la primera missió xinesa a la Lluna que té previst d’aterrar-hi.
- el Venus In-Situ Explorer (VISE), de la NASA, que té previst d’aterrar a Venus i realitzar observacions i experiments en la superfície planetària.
- el Mars Atmosphere and Volatile EvolutioN (MAVEN), de la NASA, mòdul orbital destinat a l’estudi de l’atmosfera marciana.
- el Tiangong-2, que serà el segon (i definitiu) laboratori orbital xinès, una de les primeres etapes d’una projectada estació espacial.

Pel que fa als punts cardinals de l’any astronòmic, els del 2013 seran:
- el periheli de la Terra (màxima aproximació al Sol, 147.098.070 km) serà el 2 de gener,a les 00:32 UTC (01:32 hora oficial).
- l’equinocci del 20 de març, a les 11:02 UTC (12:02 hora oficial).
- el solstici del 21 de juny, a les 05:04 UTC (07:04 hora oficial).
- l’afeli de la Terra (màxim distanciament del Sol, 152.097.700 km) serà el 5 de juliol a les 03:32 UTC (05:32 hora oficial).
- l’equinocci del 22 de setembre, a les 20:44 UTC (22:44 hora oficial).
- el solstici del 21 de desembre, a les 17:11 UTC (18:11 hora oficial).

I ja que hem parlat d’hores, els Països Catalans tindrem els següents fusos horaris al llarg del 2013:
- fins les 01:00 UTC del 31 de març, seguirem el UTC+1.
- així doncs al minut 01:59 de l’hora oficial del 31 de març hi seguirà el 03:00, de manera que passarem a UTC+2, que mantindrem fins a les 01:00 UTC del 27 d’octubre.
- així doncs al minut 02:59 de l’hora oficial del 27 d’octubre hi seguirà, de nou el 02:00, de manera que tornarem a l’UTC+1.

Els signes dels temps

És simptomàtic que s’hagi anunciat que el 4 de març, el setmanari Newsweek hagi anunciat que abandona el paper per publicar-se electrònicament (descarregable en dispositius mòvils).

L’1 de juliol, la República de Croàcia s’incorporarà com a membre de ple dret de la Unió Europea. Serà la primera incorporació en solitari a la Unió Europea des del 1981, quan ho va fer Grècia. El temps de les onades d’entrades de nous membres sembla haver tocat a la fi.

El 7 de setembre tindrà lloc a Buenos Aires las 125a Sessió del Comitè Olímpic Internacional. El punt més important en l’ordre del dia serà l’elecció de la seu dels Jocs de la 32a Olimpíada. Les tres candidatures supervivents són les d’Istanbul, Tòkio i Madrid. Una de les tres succeirà en la torxa olímpica a Rio de Janeiro, la seu del 2016.

Els calendaris

L’any 2013 de l’era comuna es correspon a l’any 2766 de la fundació de Roma, i a l’any 2051 de l’era dels Cèsars. També és l’any 2963 de l’era amazic (que commemora la pujada al tron egipci de Shoshenq I). Entre d’altres correspondències, podem citar:
- l’any 2013 és l’any 25 de l’era Heisei al Japó, l’any 102 de l’era Juche a Corea i també l’any 102 de l’era de la República a Taiwan.
- l’any 2013 es correspon parcialment amb l’any 1434 de l’hèjira, que va començar el 14 de novembre del 2012 i acabarà el 4 de novembre del 2013. El mes del Ramadà començarà el 8 o 9 de juliol i conclourà el 7 o 8 d’agost.
- el 6 de febrer del 2013 començarà l’any 62 del regnat d’Elisabet II d’Anglaterra.
- el 10 de febrer del 2013 tindrà lloc la primera lluna que marca l’any nou lunisolar. A Corea, començarà l’any 4346.
- la primavera del 2013 es correspondrà a l’inici de l’any 2557 de l’era budista i a l’any 1375 de l’era birmana.
- la primavera del 2013 donarà entrada a l’any 6763 del calendari assirià.
- el 21 de març del 2013 començarà l’any 1392 de l’hèjira, d’acord amb el calendari solar iranià.
- el 21 de març del 2013 serà el Cap d’Any (Naw-Rúz) del calendari bahá’í, que entrarà en l’any 170.
- el 26 de març del 2013 serà la Pasqua hebrea, mentre que la Pasqua gregoriana s’esdevindrà, d’acord amb el precepte dominal, el 31 de març. La Pasqua juliana es farà esperar fins el 5 de maig. Les altres festivitats lunisolars de la Cristiandat llatina seran el 9 de maig (Festa de l’Ascensió), el 19 de maig (la Pasqua Granada) i 30 de maig (Corpus Christi).
- amb la primavera també comença l’any nou en el calendari indià, que serà el 2070 de Vikram Samvat, el 1936 del Shaka Samvat i el 5115 de Kali Iuga.
- a mitjan abril del 2013, començarà l’any 1420 del calendari bengalí.
- L’any 2013 queda encavalcat entre els anys 1462 i 1463 del calendari armenià de 365 dies (l’any 1463 començarà el 24 de juliol del 2013).
- a final d’estiu del 2013, començarà l’any 7522 de l’era del món computada d’acord amb la tradició bizantina.
- el 5 de setembre del 2013 començarà l’any 5774 del món d’acord amb la tradició hebrea.
- l’11 de setembre del 2013 també assenyalarà l’arrencada de l’any 1730 de l’era copta (“any dels màrtirs”) i de l’any 2006 de l’era etíop.
- l’equinocci de tardor marcarà l’entrada en l’an CCXXII (any 222) del Calendari Revolucionari.

Pel que fa als festius tenim com a festius laborals de caràcter general al nostre Principat els següents:
- l’1 de gener, Cap d’Any, que s’escau en dimarts.
- el 29 de març, Divendres Sant.
- l’1 d’abril, Dilluns de Pasqua Florida.
- el Primer de Maig, que s’escau en dimecres.
- el 24 de juny, Sant Joan.
- el 15 d’agost, l’Assumpció, que s’escau en dijous.
- l’Onze de Setembre, que s’escau en dimecres.
- el 12 d’octubre, Festa del Pilar, que és dissabte.
- l’1 de novembre, Tots Sants, que s’escau en divendres.
- el 6 de desembre que s’escau en divendres.
- el 25 de desembre, Nadal, dimecres.
- el 26 de desembre, Sant Esteve, dijous.

Cal afegir, a més, els dos festius locals que assenyali cada municipi, que fan un còmput total de 14.

L’any 2013 en la ficció

L’any 2013 era l’escenari temporal en el qual els X-Men a “Days of Future Past” (1980) combatien la tirania dels robots Sentinels. També és l’any en el que passa l’acció de “Escape from L.A.” (1996).

L'abisme fiscal

L'abisme fiscal, en sentit estricte, tindrà lloc en el moment que els ingressos fiscals siguin inferiors al pagament dels interessos del deute públic. Per això resulta curiós que hom parli d'abisme fiscal per referir-se a les mesures que havien automàticament d'entrar en vigor l'1 de gener del 2013 per protegir els comptes federals nord-americans. Aquestes mesures automàtiques havien estat adoptades per tal de "tranquilitzar els mercats" i aconseguir mantenir les capacitats d'endeutament del govern nord-americà. Però la tranquilitat d'ahir era el nerviosisme d'avui perquè aquestes mateixes mesures podrien afectar greument el mercat nord-americà (el mercat real, de béns i serveis) i afectar molt negativament l'economia mundial. És clar que tota la monserga sobre "l'abisme fiscal" no ha tingut més sentit que justificar una nova bateria de mesures contra la classe treballadora nord-americana. Presentant-les en el marc d'una situació límit, hom introdueix mesures que abans haurien estat considerades socialment impossibles.

La història, és clar, no acabarà amb l'acord in extremis aconseguit fa unes hores en el Senat nord-americà. Sense anar més lluny, el proper mes de febrer, hi haurà un nou debat sobre la necessitat d'elevar el nivell d'endeutament (com ja va passar l'agost del 2011), i per tal de fer acceptar aquesta necessitat, els representants i senadors "conservadors" arrencaran noves "concessions" al govern d'Obama. Per al gran públic serà difícil distingir entre les "mesures automàtiques" i les "mesures voluntàries", entre les "mesures conservadores" i les "mesures liberals". N'hi ha prou a saber que la dinàmica d'espoliació de les classes populars, als Estats Units o a la Unió Europea, és l'única recepta possible per garantir l'acumulació de capitals en una economia estagnada.