dilluns, 25 de març de 2013

Djotodia, com a nou president de la República Centrafricana

El conflicte a Ubangui-Xari semblava haver arribat a una aturada el passat 13 de gener, quan el president François Bozizé nomenava un govern de coalició encapçalat per Nicolas Tiangaye. Però la Seleka (Coalició) no havia tramès els seus flamants ministres a Bangui, i continuava a insistir en la necessitat de la destitució o renúncia de Bozizé. El divendres 22 de març, les tropes de la Seleka van creuar la línia d'alto al foc i van ocupar Damara i Bossangoa. El dissabte 23 entraven a Bangui, mentre Bozizé optava per creuar la frontera i entrar en territori de Congo-Kinshasha. Tal com ja havia anunciat, François Hollande, les tropes franceses (1250 efectius) deixaren fer i es limitaren a ocupar l'Aeroport Internacional de Bangui-M'Poko. Les tropes internacionals que suposadament havien de garantir la línia d'alto al foc s'han limitat a respondre atacs armats de membres o simpatitzants de Seleka. Davant d'aquests atacs, el govern sud-africà ha optat per sol·licitar ajut a França per evacuar les seves tropes

El cap visible de Seleka, Michel Am-Nondroko Djotodia, ha assumit provisional la presidència de la República. Aquest gest ha suposat la condemna de la Unió Africana i l'anunci de sancions. França ha sol·licitat la convocatòria del Consell de Seguretat de Nacions Unides amb la mateixa intenció.

Djotodia, nascut a Vakaga el 1949, fou en el seu moment cònsol a la ciutat de Nyala (Darfur, Sudan-Khartum). En el decurs de la guerra contra Bozizé (2004-2007) assumí, des de Cotonou (Benin-Dahomey), la presidència de la Unió de Forces Democràtiques pel Reagrupament i el Grup d'Acció Patriòtica per a l'Alliberament de la República Centrafricana. El 20 de novembre del 2007 fou detingut per la policia beninesa i no fou posat en llibertat fins el febrer del 2008 quan, acabada la guerra, accedí a entrar en converses de pau amb Bozizé. Djotodia, ara ja com a cap visible de l'oposició a Bozizé, fou nomenat ministre el passat mes de gener.

Djotodia ha anunciat que el seu govern té com a principal tasca fer front a la difícil situació econòmica i social del país, i que s'obre ara un període provisional que conclourà amb la convocatòria d'eleccions presidencials en el 2016, data en la qual havia de concloure el mandat del deposat Bozizé.

diumenge, 24 de març de 2013

Les tres línies vermelles d'ICV de Badalona

El proper dissabte 30 de març, al matí, tindrà lloc, com cada darrer dissabte de mes, ple a l'Ajuntament de Gallifa (Vallès Occidental). En l'ordre del dia hi ha prevista una moció de censura contra el batlle, Jordi Fornas (SI). Fornas s'ha fet un nom en el desafiament de la legalitat simbòlica espanyola (la imposició de la bandera de les dues barres) i en les propostes de desobediència fiscal. No entrarem a valorar la gestió que el govern municipal hagi fet en els darrers 21 mesos. Els regidors de CiU, que presenten la moció de censura constructiva, han inclòs en el text de la moció una referència significativa. Un dels motius per censurar Fornas és el fet que el batlle ha incorregut en "enrocaments en qüestions de política nacional". Això equival bàsicament a cedir al xantatge de la Delegació del Govern espanyol. A més, és evident que la Delegació del Govern hostilitza Gallifa, amb una política coherent i ferma en el terreny simbòlic, mentre que també hostilitza Corbera de Llobregat, malgrat que en aquest darrer cas, el govern local ha fet esforços extenuants per complir la legalitat.

La decisió de CiU de censurar Fornas és una decisió local? Potser té elements locals, però també té a veure amb l'interès de CiU de neutralitzar Fornas, qui té un paper actiu en la dinamització de l'Assemblea de Municipis per la Independència (AMxI).

I la decisió de CiU de no censurar Albiol és una decisió local o nacional? Com cal interpretar que alhora que se censura un batlle independentista, es tolera la continuïtat d'un govern municipal que segrega supremacisme espanyol? Quines són les prioritats de CiU?

Per cert, la premsa ha venut el "desacord" per censurar Albiol a una manca d'attitud de CiU i d'ICV. Alguns han aprofitat per carregar contra ICV de Badalona, perquè no han prioritzat prou la necessitat de foragitar Albiol. Bé, doncs, i les prioritats de CiU?

S'ha dit que CiU no posava condicions al pacte, i que ICV sí les hi posava. Quan hom no posa condicions per a arribar a un acord, voldria dir, en principi, que accepta "qualsevol condició" de l'altre. No acceptar les condicions de l'altre és una forma de posar condicions.

ICV marcava tres condicions per a l'acord:
1. La lluita contra la crisi i els desnonaments, recuperant serveis a les persones eliminats pel govern del PP.
2. Garantir la transparència del govern, la participació ciutadana i el treball col·legiat.
3. I formar part d’un equip de govern on no hi hagi cap persona imputada.

El punt 3, que excloïa Ferran Falcó, hauria estat el motiu central de la negativa. Molt s'ha discutit en les darreres setmanes, la qüestió de quan ha de dimitir un càrrec públic en el curs d'un procés judicial. El problema de base d'aquest debat és la concepció del càrrec públic. Hom pensa en la "política" com una carrera personal i, en aquest sentit, es veu com una tremenda injustícia que hom pateixi un bandejament per una imputació que finalment no arriba enlloc o que arriba a una sentència que no preveu inhabilitacions. En una concepció no centrada en les persones, Falcó hauria estat a l'alçada i hauria deixat que algunes altres persones de CiU accedissin al govern de coalició de Badalona. Quant a les altres dues condicions, no són pas bàsiques? Quin sentit té censurar Albiol si hom vol practicar el seu mateix estil i el seu mateix contingut? És tot una qüestió de cadires, de sigles o d'estètiques?

Els qui conceben la "política" com una pràctica col·lectiva, no sectària i compartida, no tenen por de ni de les rotacions ni de les incompatibilitats ni de les necessitats d'assumir responsabilitats.

dilluns, 18 de març de 2013

El colp bancari de Xipre

L'anunci del rescat bancari de Xipre ha fet saltar pels aires un principi com el de la "garantia dels dipòsits bancaris". Disfressat d'impost, es preveu una quitança del 6-10% dels comptes allotjats en els bancs xipriotes. És simptomàtic que un dels arguments esgrimits per la UE sigui que els comptes bancaris de Xipre són un 8,8 vegades superiors al de l'economia real, mentre que la mateixa taxa al conjunt de l'Eurozona és de 3,3. La decisió de la troika comunitària (CE+BCE+FMI) encara no s'ha tancada, però especialment simptomàtica en tant que afecta un estat, la República de Xipre (del Sud) que "superà" ostensiblement els criteris de l'entrada a la UE (2004) i a l'Eurozona. És interessant com l'anunci d'aquestes mesures ha estat rebut fins i tot per la premsa econòmica seriosa (i.e. la premsa econòmica vulgar). El ministeri Merkel s'ha volgut distanciar de les mesures, alhora que diu que l'impost sobre comptes corrents és un "afer de Nicòsia". El ministeri Putin, per contra, ha condemnat els termes del rescat. Xipre forma part de diverses interseccions. Fa part de la Unió Europea, però geopolíticament se situa en una Mediterrània Oriental plena de conflicte (Egipte, Palestina, Síria). Fa part de la República de Xipre però també de la República Turca de Xipre del Nord, alhora que conté dues bases de sobirania britànica al sud de l'illa. I fa part de l'Eurozona però també s'hi deixa sentir la influència econòmica russa.

Xipre: colp d'estat financer

Malgrat la situació geogràfica, Xipre no és pas un territori perifèric del sistema europeu. No és tan sols un estat membre de la Unió Europea sinó que també ho és de l'Eurozona. La quantitat i les condicions del "rescat", anunciat divendres passat, té unes conseqüències directes en la "credibilitat" de les institucions comunitàries. Ara aquestes institucions presenten la realitat de la banca xipriota com a catastròfica. Són les mateixes institucions que lloaven l'economia xipriota quan es produí l'entrada de la República de Xipre del Sud a la Unió Europea (2004) i a l'Eurozona. Ara mateix, les institucions parlen del fet que els bancs xipriotes tenen un valor 8,8 vegades superiors a l'economia real, mentre que en l'Eurozona aquesta taxa és de tan sols 3,3. Aquesta afirmació mou a la reflexió. Fins fa quatre dies, aquest índex era únicament divulgat pel Seminari d'Economia Crítica Taifa i d'altres obradors del "marxisme tronat".

dissabte, 16 de març de 2013

La cimera econòmica i social que no s'ha fet

Avui s'havia de fer una cimera econòmica i social al Palau "Reial" de Pedralbes. S'havia de fer, però no s'ha fet. Tampoc no era clar ni qui hi podia assistir ni qui havia dit que no hi assistiria ni, encara menys, de què es discutiria. De fet, l'única cosa clara per al populatxo era que a les 17h, es faria una assemblea popular a fora del Palau, que començaria amb una introducció-resum de la cimera per part dels diputats assistents de la CUP-AE. Finalment, tampoc no es farà aquesta assemblea. O sí es farà, perquè res no impedeix que s'hi faci una assemblea, allà o on sigui, convoqui o no convoqui la CUP o l'Artur Mas.

Hem dit que no se sabia què es discutiria. Des del govern de la Generalitat i des dels partits polítics parlamentaris se'ns dirà que sí, que hi havia propostes i contrapropostes. Potser. Però tal com ho planteja la majoria CiU-ERC no hi ha res a discutir perquè, segons ells, no hi ha alternatives. La situació econòmica i social, segons aquesta tesi, deriva de dos fets imponderables, meteorològics, la crisi mundial i la crisi de l'estat espanyol.

Hi ha qui diu (cada vegada més gent) que això de la crisi mundial (o, més ben dit, la crisi de les economies nord-atlàntiques, però eurocentrísticament això és el món) és irresoluble. Només cal esperar, diuen, que el cicle econòmic segueixi el seu curs, precisament aquell cicle econòmic que era titllat fa cinc o sis anys de superstició numerològica del marxisme tronat. De vegades, hi ha una certa discussió si cal aplicar mesures pro-cícliques (austeritat i retallades socials) o mesures anticícliques (estímul i retallades de drets laborals) o una combinació de totes dues (retallades socials i retallades de drets laborals), però en tot cas es diu que les mesures de retallades són inevitables. I ho són, evidentment, en la mesura que la defensa dels interessos del capital és prioritat implícita de tots els partits polítics de la dreta, del centre i de la pseudo-esquerra.

També hi ha la qüestió de l'estat espanyol. En aquest sentit, ja no es fa servir el concepte d'irresolubilitat. Teòricament, els dos partits majoritaris, i ERC en particular, diuen que hi ha una solució: la independència. La conversió de la Comunitat Autònoma actual en un Estat independent esvairia, de colp i volta, una de les potes del problema. De fet, se suposa que les eleccions del novembre del 2012 van plebiscitar l'adopció d'un full de ruta que passés per una consulta popular sobre la constitució d'aquest estat independent i, d'acord amb el resultat de la consulta (el previsible "sí" esclatant), inici d'un procés de "transició nacional" que conduiria a aquell estat independent. Però el procés ara mateix es troba empantanagat. Ni la declaració de sobirania del mes de gener ni la recent declaració autodeterminista (amb suport de CiU, ERC, PSC i ICV) contemplen ni dates ni mecanismes per a aquests processos. No s'ha creat ni una Junta Organitzadora de la Consulta sobre la Independència ni tampoc un Consell de Transició Nacional.

Seria injust dir que, acceptats com a inevitables els dos obstacles esmentats (la crisi europea i la crisi espanyola), no hi ha absolutament res a fer, o únicament es poden fer unes coses. També se'n poden fer altres. Serà posar-hi pedaços, certament, però també els pedaços obeeixen a uns interessos de classe concrets. La CUP-AE anava precisament a presentar una sèrie de propostes (de pedaços) en la cimera de Pedralbes.

divendres, 1 de març de 2013

Les conseqüències jurídiques de la "declaració de sobirania"

Des de l'independentisme més consegüent, la declaració de sobirania del Parlament del Parc de la Ciutadella fou rebuda amb escepticisme. Feia la sensació que ço que calia, a manca d'una declaració unilateral d'independència, era un compromís ferm de fer efectiu el dret d'autodeterminació, és a dir de fer efectiu un referèndum vinculant sobre la independència. L'independentisme menys exigent i, en definitiva, la majoria social del poble català del Principat aprovà la passa feta pel Parlament, en el marc d'un full de ruta que ha de conduir a la constitució d'una república catalana independent. Es jutjaren convenients les possibles cessions a CiU i a ICV, en la mesura que aquestes cessions són necessàries per dur a terme un procés d'autodeterminació que no pot ser feina exclusiva dels independentistes, sinó que també hi han de participar els unionistes democràtics i els partidaris de solucions federals o confederals amb Espanya i Europa.

Tanmateix, era un fet que la declaració de sobirania no tenia conseqüències jurídiques. El conseller Homs s'ha manifestat nítidament en aquest sentit.

El mateix Govern espanyol, després de l'aprovació de la declaració, el 23 de gener, va dir el mateix: que la declaració no tenia conseqüències jurídiques. No obstant, el Consell d'Estat espanyol va recomanar al Govern que impugnés davant del Tribunal Constitucional d'Espanya aquella declaració. Així ho ha fet el Consell de Ministres reunit avui, alhora que ha sol·licitat la suspensió de la declaració.

A efectes pràctics i, per un mínim de cinc mesos, la declaració de sobirania del 23 de gener no té efectes d'acord amb la legalitat espanyola. Aquesta suspensió no la pot recórrer ni el Govern de la Generalitat ni el Parlament. Però sí la poden desobeir, tot desplegant alguns dels punts d'aquella declaració. Si ho fan, s'aprofundirà la situació de xoc de legalitats/legitimitats. Si no ho fessin, però, la legalitat emergent l'hauria de representar, per comptes de les institucions d'una comunitat autònoma, unes noves institucions emergents.