divendres, 31 de maig de 2013

Els fets del Liceu

L'escridassada als prínceps borbònics al Gran Teatre del Liceu ha originat tota una sèrie de valoracions. És un fet que la corona espanyola i l'estat espanyol tenen una fortíssima crisi d'imatge. Per això les elits barcelonines comencen a valorar la possibilitat de girar-los l'esquena, mentre que sectors mesocràtics, directament, els xiulen. En les imatges del Liceu també s'hi veuen els aplaudiments, perquè tota protesta genera la protesta de la protesta. Ahir, al Liceu, uns quants nebots xiuladors deien als seus oncles aplaudidors que cal ésser assenyat. Que, de vegades, cal canviar quelcom (la monarquia, la dependència o totes dues) perquè no canviï allò que sí els és essencial.

dimecres, 29 de maig de 2013

La reivindicació de la independència de les illes Ryukyu

Les illes Ryukyu (Nansei, en japonès) conformen un arc insular entre Taiwan (Xina) i l'arxipèlag japonès. La principal d'aquestes illes és Okinawa. El moviment independentista de les Ryukyu fou especialment fort durant l'ocupació militar nord-americana (1945-1972). La República de les Ryukyu no arribà a cristal·litzar i, en el 1972, els Estats Units retornaren el control de l'arxipèlag a l'Imperi Japonès. El Kariyushi Club és el partit polític independentista més conegut, si bé ara mateix reivindica un estatus específic provisional per a l'arxipèlag en el marc de l'estat japonès. Aquest Club considera que les illes Diaoyu (Senkaku, en japonès) són part de Ryukyu. La disputa sobre la sobirania de les Diaoyu entre la Xina (tant Xina-Beijing com Xina-Taipei) i el Japó ha fet córrer rierades de tinta en la premsa xinesa i en la japonesa. Però és simptomàtic que veus diverses de la Xina s'interessin ara en el moviment independentista d'Okinawa. Encara que la posició oficial xinesa és la reivindicació exclusiva de les illes Diaoyu, Beijing podria modificar la seva posició envers les illes Ryukyu.

dilluns, 27 de maig de 2013

No et parlen en suec, sinó en anglès

En la geografia europea, Husby és més a prop de Sant Ildefons, de Santfeliu, de Can Vidalet o de Pubilla Cases que no pas del centre d'Estocolm. La realitat, és clar, és calidoscòpica, i també a Husby trobem realitats divergents. Fos com fos, l'esclat dels darrers dies amplifica per un instant aquestes realitats i les connecta, mostrant com determinades barreres nacionals i determinats mites sobre diferents models cauen fet miques a mesura que avança l'ofensiva anti-obrera i anti-popular de les elits financeres i dels seus aliats subalterns. És llavors quan un afer privat s'amplifica. Quan un conflicte entre un veí de l'antiga immigració i de la generació vella amb uns veïns de la nova immigració i de la generació jove topen, la policia es fot pel mig i el clima d'impunitat que generen els discursos de la tolerància zero fan un mort. Tolerància zero que, seguidament, els elements més inquiets del barri traslladen en forma d'esclat antipolicial.

Un d'aquests elements deia: "cremem cotxes i llancem pedres a la policia i als seus vehicles. Està ben fet perquè ara la gent sap on és Husby. És l'única manera que ens escoltin".

La contundència dels fets sovint no s'acompanya amb contundència de principis. "Que ens escoltin". Com si la burgesia europea no fos conscient de quins són els beneficis (múltiples) que extreu de generar atur, discriminació, racisme, autoodi, dependència, passivitat, etc. Tot l'aparell policial-judicial-sociològic escolta Husby i escolta totes les banlieues del món desenvolupat. Escolta per reprimir, per ofegar i, gairebé diríem ja en el millor dels casos, per explotar una força de treball abaratida. També escolta per fer servir les àrees més degradades com a toc d'atenció a les àrees no pas tan degradades, i crear a través d'aquestes estratificacions tota una sèrie de complicitats. I quan hi ha l'esclat, comença una nova maquinària per criminalitzar i per vehicular la ràbia a través de moviments que no siguin gaire tòxics pel sistema.

"Deixa les pedres i agafa una salsitxa", deia un lema d'una barbacoa popular al centre de Husby. La violència espontània genera víctimes col·laterals entre els propis veïns. Atreure policia al barri, en aquest context, és també augmentar els riscos de quedar "entre dos focs".

Les xifres macroeconòmiques semblen envejables. La taxa de desocupació a l'àrea metropolitana d'Estocolm és del 3%. A Husby és el del 9%. Però la desocupació juvenil és més elevada. Kim Amor, per al Periódico de Catalunya, citava unes declaracions d'Adar. Adar és suec i té 29 anys i és a l'atur. Els seus pares són de nacionalitat kurda i de ciutadania iraquiana, invandrade a Suècia fa molt de temps. Tant de temps que Adar ja va nàixer a Suècia. A Husby, amb una taxa de desocupació del 9%, Adar, de 29 anys, declara que "no ha treballat mai". Adar encara continuava:

"Per ser immigrant, la policia t'atura al metro i no et parla en suec, sinó en anglès; no et demana el DNI sinó el passaport, com si fossis un estranger. I aquí tots som suecs".

Mentrestant, potser aquesta tarda mateix, controls policials pararan la gent segons el seu color de pell o altres trets racials a les parades de Can Vidalet, de Sant Ildefons o de Gavarra. A alguns ciutadans espanyols els demanaran la targeta de residència o potser el passaport. Humiliacions quotidianes, atur quotidià, misèria quotidiana. I, a més, ací la taxa de desocupació no és del 9%.

divendres, 17 de maig de 2013

Un sistema concertat paral·lel en llengua espanyola per al Principat?

Una de les conseqüències de la LOMCE, el projecte de la qual ha estat aprovat avui en el Consell de Ministres d'Espanya, seria enfortir a casa nostra la xarxa de centres concertats més afins a les tesis ideològiques i nacionalitàries del govern espanyol. Sota el pretext de garantir l'ús del castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament públic, centenars o milers d'alumnes podrien ésser vehiculats cap a aquests centres tan bon punt els pares sol·licitessin precisament "escapar" a l'ús del català com a llengua vehicular. És qüestió menor si ho paga el Ministeri espanyol o el Departament autonòmic, car els diners provenen al capdavall del contribuent. Hi ha molts altres aspectes en aquesta LOMCE. Ara bé, és obvi que ara mateix la manera més detrurera de defugir la LOMCE és a través de la independència.

dilluns, 13 de maig de 2013

El cas Noureddine Ziani

Noureddine Ziani s'ha convertit en blanc per al govern espanyol en la seva política d'atemoriment contra el procés d'independència de (si més no, una part de) Catalunya. Alhora, el fet que s'hagi tramès la seva expulsió "per raons de seguretat d'estat" pot enfortir la seva figura en els mitjans catalans, tan delitosos sempre de trobar herois que, nascuts fora de les fronteres, abracen la causa de les llibertats catalanes. Si a Ziani se li pogués encolomar un delicte, més encara vinculat amb el terrorisme salafista, la "justícia" espanyola no dubtaria en aprofitar-ho. De moment, però, es limita a tramitar-ne l'expulsió. Val a dir que aquest tràmit d'expulsió, degut a les normatives de l'espai Schengen, seria efectiu no tan sols per al territori espanyol sinó per a bona part de la Unió Europea.

Ziani és el president de l'Espai Catalano-Marroquí de la Fundació Nous Catalans. Apareix, doncs, en l'òrbita de les organitzacions de la nova immigració que treballen políticament en l'entorn de Convergència i Unió (CiU), en un tramat en bona part animat per Àngel Colom. Ziani arribà a aquest entorn en la seva etapa com a president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC).

El Centro Nacional de Inteligencia (CNI), en les seves filtracions a la premsa, ha deixat entreveure que Ziani seria una mena de "triple agent", vinculat alhora amb la monarquia alauita, sectors "radicals" de l'islamisme polític (radical, ací, vol dir incòmodes per als interessos de l'imperialisme nord-atlàntic) i, horreur, els sectors "sobiranistes" de CDC i de la Generalitat de Catalunya. Aquests suggeriments potser pretenen empastifar el propi Artur Mas. Però Artur Mas ja és prou empastifat per moltes coses, i no és el govern espanyol el més indicat per anar empastifant ("negra!", li diu el corb a la garsa). La merda, però, se'ls gira en contra. Perquè hom podria suposar que Rabat comença a fer esforços per encaminar-se diplomàticament a un escenari d'independència d'una República Catalana. Rabat podria utilitzar el procés d'autodeterminació català amb les mateixes intencions que Madrid ha emprat les relacions amb el Front Polisario: seria una forma de tornar una moneda. Les relacions amb l'islamisme radical serien més complexes de pair. És un fet que Rabat sempre s'ha esforçat per "controlar" les comunitats musulmanes de la Península (marroquines i no-marroquines) amb una dobles intenció. D'una banda, blindar-se contra possibles moviments laics de la diàspora magribina que comencin a qüestionar la subsistència de la monarquia alauita. D'altra banda, mantindre a ratlla els sectors salafistes que, ara mateix, tenen bones raons per menysprear una monarquia que simbolitza massa les "impureses" de l'islamisme tradicional magribí. Ziani, conscientment o inconscientment, es troba en la cruïlla dels dobles interessos de Rabat i de Barcelona, i el moviment que vol fer ara Madrid podria estretar més les subterrànies relacions entre el monarca alauita i els sectors sobiranistes de la burgesia barcelonina.

dimecres, 8 de maig de 2013

El català d'aquí i el català d'allà

Enric Millo, del Partit Popular, feia, de Barcelona estant, unes declaracions que esmenen la plana els seus companys de partit d'Aragó, que han esborrat de la Llei de llengües les referències a les llengües catalana i aragonesa, bo i substituint-les per les referències pretesament neutres de "llengua aragonesa pròpia de l'Aragó Oriental" (LAPAO) i "llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca" (LAPAPYP). És curiós que hom no hagi aprofitat per redefinir la llengua castellana d'Aragó com a llengua aragonesa pròpia del Baix Aragó. En tot cas, Millo deia que la llengua que es parla a la Franja és "català". Tot seguit continuava per dir que "era una variant diferent de la variant de català d'aquí però català". És obvi que la llengua catalana de Barcelona és d'una varietat nítidament diferenciada de la llengua catalana de la Franja. Però, Millo venia més o menys a justificar la idea que hi ha una "variant del català de Catalunya (Principat)" i una "variant del català de la Franja (Aragó)". I això ja no és tan innocent. D'una banda, la Franja de Ponent forma part del bloc del català nord-occidental, el qual bloc té la major part del seu territori dins de la "província" de Lleida. De l'altra, les variants lingüístiques de la Ribagorça conformen una clara continuïtat lingüística entre el català nord-occidental i l'aragonès (alt aragonès). Les variants lingüístiques del Baix Cinca tenen una pràctica identitat amb les variants lingüístiques del Segrià. I les del Matarranya conformen, amb les d'altres comarques del Baix Ebre, un bloc lingüístic tortosí (transició entre el català nord-occidental i el valencià). Les isoglosses no haurien de justificar divisions artificials, però encara menys ho haurien de justificar fronteres administratives.

El report Casasnovas, la meritocràcia i l'auctorictas

El report Casasnovas saltava avui a la premsa en grans titulars. El report, entre d'altres mesures de "racionalització", proposa una restructuració del personal de les administracions públiques, de tal manera que únicament el personal que exerceix com a autoritat pública tingui consideració de funcionari, mentre que la resta de personal sigui "personal laboral". Aquesta mesura implicaria un canvi en les normatives bàsiques de l'estat espanyol, ja que aquestes reserven explícitament als "funcionaris" tota una sèrie de funcions lligades a potestats públiques. És cert que la tendència de les darreres dècades ha anat en la línia de transformar les posicions més subalternes (els antics grups D i E) en posicions laborals. També és cert que veus com la de Joan Rosell, de la CEOE, proposaven reduir el caràcter de "funcionari" al personal d'alta direcció. No obstant, si les administracions públiques tenen actualment una alta ratio personal funcionari/personal laboral, això es deu a la pràctica de les externalitzacions. La qüestió bàsica de la transparència no depèn gaire de les formes jurídiques que prenguin la prestació dels serveis públics (funcionarial, laboral, contractual), però és evident quines són les formes que més afavoreixen les pràctiques quasi-mafioses. Seria erroni, però, posar massa l'accent en la transparència i en la meritocràcia, i oblidar que la qüestió fonamental és la divisió de la societat en classes, l'oposició de l'estat a la societat i d'un fals interès públic a l'interès de les persones.

dimarts, 7 de maig de 2013

La violència dels desnonaments d'inquilins

Ahir a Barcelona, la premsa comunicava el suïcidi d'un veí de Barcelona de 40 anys, descobert per la comitiva judicial que l'anava a desnonar. Avui a Alacant, la premsa comunica el resultat d'un desnonament, contra el qual havia fet convocatòria Stop Desnonaments-PAH d'Alacant. En aquest cas, la comitiva judicial s'ha hagut d'obrir camí amb la força policial (2 detinguts i 4 ferits).

dilluns, 6 de maig de 2013

Desnonaments i lloguers

Alguns dels moralistes pagats pel poder financer per blasmar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) lloen a les persones que viuen en habitatges de lloguer. Els patrons d'aquests moralistes són els que han pressionat per retallar progressivament els drets dels inquilins en favor de la propietat. Amb aquests canvis normatius o sense aquests canvis normatius, res no impedeix que cada vegada hi hagi més gent que, mancada d'ingressos suficients, no pugui pagar les quotes mensuals de lloguer. Rarament això és notícia en els mitjans si no passa com avui, quan la comitiva judicial que anava a practicar el corresponent desnonament s'ha trobat el cadàver suïcidat de la persona que anaven a desallotjar. Per demà dimarts s'ha convocat una concentració de rebuig a la Plaça de Catalunya, a les 20h.

divendres, 3 de maig de 2013

L'estatut d'autonomia i el bloc constitucional: una proposta buida de reforma constitucional per part del PSC-PSOE

El procés d'independència hauria d'animar, en el bàndol dependentista, tota una sèrie de maniobres d'ensabonament, molt ben dissenyades, i contra les quals l'independentisme català hauria de saber batallar. De moment, però, l'ensabonament previst en el manual no es veu per enlloc. Ans al contrari, domina l'insult i l'amenaça. Fins i tot quan apareix una pretesa ensabonada, aquesta no resisteix la més mínima anàlisi sense tornar-se fum. És el que sembla que passarà amb la reforma constitucional impulsada pel PSC-PSOE. És obvi que, atenent al blindatge de la constitució espanyola, qualsevol proposa de reforma que no sigui directament dictada per la troica comunitària (i, per tant, d'obligat compliment per al bloc parlamentari format pel PP-PSOE i comparses) és foc d'encenalls. Però fins i tot aquesta "reforma federalista" és tristota cosa de no dir. Miserables fins i tot quan demanen.

El gran caramelet del pre-pro-avantprojecte de reforma constitucional diu, en titular, que "l'Estatut tindrà consideració de Constitució de Comunitat Autònoma". Ja em direu quina reforma és aquesta. L'Estatut continuarà dient-se Estatut, nom que la tradició legal espanyola reserva a les cartes atorgades (l'Estatut de Baiona napoleònic) o a les "espècies" del "gènere espanyol" (bé siguin territorials o socials, com és el cas de l'Estatut dels Treballadors, l'Estatut de l'Empleat Públic o els estatuts de tal o tal associació). I la Comunitat Autònoma es dirà "Comunitat Autònoma", nom igualment denigrant (cosa que explica, per cert, perquè el PP imposa la designació de "Comunitat Valenciana" per damunt de la de Regne o Antic Regne de València o de la de País Valencià). Així doncs, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Autònoma tindrà, si bé no el nom, sí la consideració de "Constitució".

Tampoc això darrer sembla gran cosa. Al capdavall, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, els Estatuts d'Autonomia formen, juntament amb la Constitució Espanyola, un conjunt normatiu designat informalment com a "bloc constitucional". És en atenció al "bloc constitucional", que el Tribunal Constitucional d'Espanya dirimeix els recursos de constitucionalitat i de competències que els diversos òrgans capacitats li fan arribar. Val a dir que aquest "bloc constitucional" es basa, alhora, en la jerarquia normativa, segons la qual els Estatuts d'Autonomia han d'adir-se amb la Constitució.

Vet ací, doncs, el gran què d'aquesta reforma constitucional que el PSC-PSOE vol vendre ara. Maquillatge pur de l'actual "estat de les autonomies". No arriba ni al nivell del constitucionalisme federal alemany, en el qual la Constitució Federal i les Constitucions Estatals tenen vides paral·leles, si bé les disposicions de la primera tenen "sobirania" per damunt de les darreres.