dilluns, 30 de desembre de 2013

El ministeri Margallo i la internacionalització del 'procés català'

En el marc del moviment català d'alliberament nacional han sovintejat les crides a "internacionalitzar" la "qüestió catalana". També hi ha hagut qui ho posat en dubte, en la mesura que la "qüestió catalana", des de la perspectiva catalana, és una "qüestió" vinculada a l'ocupació/assimilació exercida pels estats espanyol i francès i, per tant, entesa en un marc de relacions bilaterals (o trilaterals). Una de les raons per "internacionalitzar" era evitar la cantarella típica de la "comunitat internacional": "això és un fet intern 'espanyol'". En el diari 'El País' llegim que el ministre d'Afers Exteriors espanyol ha tramès un report de 210 pàgines, estructurades en bona part com un catecisme, a les legacions (129 ambaixades i 92 consolats) que "Espanya" té repartides "por el extranjero". No hi ha pas dubte que l'unionisme més entenimentat ja haurà posat el crit al cel d'aquesta nova visibilització del caràcter "internacional" del conflicte "Espanya/Catalunya". Però el report de Margallo, sobretot, cerca oferir un argumentari comú contra les qüestions que poden rebre, des de l'estament autòcton corresponent, ambaixadors, cònsols i la resta de personal diplomàtic i administratiu.

És curiós que l'argumentari s'hagi inspirat en la "campanya pel no" que el govern Cameron realitza de cara al referèndum escocès del 14 de setembre del 2014. Potser l'hauran de reciclar finalment i començar a fer "campanya pel no" per al referèndum principatí del 9 de novembre del 2014. Justament aquell referèndum "que-no-es-farà-mai-mai-mai-mai".

dissabte, 28 de desembre de 2013

L'impost de circulació per a vianants entrarà en vigor un any abans del previst

Entre els anuncis del que va ser, ahir, el darrer Consell de Ministres, la premsa ha passat de puntetes per un dels més espinosos: l'impost de circulació per a vianants. Aquest impost, recolzat en una directiva comunitària, ja s'aplica a diversos països de la Unió Europea, però no era previst la seva entrada en vigor en l'estat espanyol fins l'1 de gener del 2015. Ara, la vicepresidenta Sáenz de Santa María ens diu que entrarà en vigor ja en el 2014, per bé que els vianants no hauran d'abonar l'import, uns 100 € per persona i any, fins l'1 d'octubre del 2015. No hi ha dubte que el govern espanyol ha de quadrar uns pressupostos que fan aigües, però els experts alerten dels efectes negatius que aquesta taxa tindria sobre l'activitat econòmica i, especialment, per al turisme.

Ahir, Twitter anava ple de comentaris que consideraven que aquesta és una nova raó en pro de la independència. Oblidaven dir que, si el Govern de la Generalitat s'oposa a la mesura, és senzillament perquè exigeix que el govern espanyol respecti el caràcter autonòmic de l'impost de vianants, en virtut de l'annex de la directiva comunitària que en el seu moment pactà el tripartit amb el govern de José Luís Rodríguez-Zapatero. Segons aquest acord, el 50% dels ingressos de l'impost de vianants serà per als governs autonòmics, mentre la resta se'l repartiran l'Administració Central i els municipis. La Generalitat ja anunciava ahir al vespre que interposaria un recurs de constitucionalitat contra l'entrada en vigor d'aquest impost, però cal recordar que només els recursos presentats per l'Estat suposen una suspensió efectiva de la norma impugnada.

Per avui dissabte hi ha previstes concentracions davant dels Ajuntaments contra l'impost de vianants.

dimarts, 24 de desembre de 2013

La guerra al Sudan del Sud

El passat 14 de desembre del 2013, un motí en les Forces Armades del Sudan del Sud amenaçava directament el poder del president Salva Kiir. L'endemà, Kiir qualificava el motí d'intent de colp d'estat i anunciava que estat aixafat. El cas és que el dia 16, el conflicte esclatava de manera ja oberta, tant a Juba com a Jonglei. Des de llavors, les xifres de víctimes mortals es compten per centenars. El conflicte ha estat qualificat de diverses maneres. Molts comentaristes exteriors han posat èmfasi en divisòries nacionalitàries o etnoreligioses. Els comentaristes interns parlen d'una confrontació al si de les estructures de l'estat i de l'exèrcit, amb dos partits articulats al voltant, d'una banda, del president Kiir, i de l'altra al voltant de l'ex-vicepresident Riek Machar. Així, Kiir acusà Machar d'instigar el colp, mentre Machar ha dit que tot plegat ha estat veritablement un autocolp del mateix Kiir.

La República del Sudan del Sud esdevingué un estat independent el 9 de juliol del 2011, en un procés d'autodeterminació reconegut per Khartum i les potències internacionals. Abans i després de la consecució de la independència, la situació del país ha estat definida com de guerra permanent. L'actual Constitució Transicional de la República del Sudan del Sud concentra en el President de la República, a més de funcions representatives i executives, les de comandant en cap de les forces armades. El president té també atribucions especials per al nomenament i separació no tan sols de ministres, sinó també de governadors.

L'actual situació arrenca del febrer del 2013, quan el president Salva Kiir, en el marc de la reorganització de les forces armades, signà la retirada de més de 100 generals. Aquestes i altres mesures foren criticades fins i tot pel mateix govern i, particularment, pel vicepresident, Riek Machar. El mes de juliol, Kiir reestructurà el govern, i destituí Machar i un gran nombre de ministres. Machar acatà la destitució però acusà Kiir de comportaments dictatorials i anuncià la intenció de disputar-li la presidència en les eleccions previstes per al 9 de juliol del 2015.

En l'estructura institucional de la República del Sudan del Sud són tres les branques principals. La primera és la formada per les institucions de la República, la dels 10 estat, 86 comtats i administracions locals. La segona la constitueix el Moviment d'Alliberament del Sudan del Sud (SPLM). La tercera és constituïda per les forces armades: l'Exèrcit d'Alliberament del Sudan del Sud. Les reformes de Kiir afectaven totes tres. Algunes institucions de l'SPLM foren suprimides i el seu Secretari General, Pagan Amun, fou destituït.

Aquests conflictes poden llegir-se en clau ètnic. A Sudan del Sud viuen 62 grups nacionals reconeguts, dels quals un bon nombre són transfronterers amb Sudan-Khartoum, Centràfrica, Congo-Kinshasha, Uganda, Kènia i Etiòpia. Lingüísticament, una bona part d'aquests grups pertanyen a la família Nilo-Sahariana (dinka, nuer, bari, shil·luk), mentre d'altres, especialment al SO de la República, pertanyen a la família Ubanguiana (zande). La funció de llengua franca la realitza l'anglès, que és l'única llengua oficial, per bé que a Juba i a la Província d'Equatòria hom empra també una variant pidginitzada d'àrab. La correlació entre nacionalitat, llengua i religió és ben complexa. De fet, mentre la resta del Sudan Anglo-Egipci era nítidament de tradició musulmana, en el Sud conserva tota la força el substrat religiós autòcton. Damunt d'aquest substrat operen les diferents filiacions religioses, bàsicament cristianes i musulmanes. Prova d'això és que el president Kiir, tot i que és formalment membre de l'església catòlica (el principal grup cristià a la República) té un fill que es confessa musulmà. El president Kiir és de nació dinka, mentre l'ex-vicepresident Machar és nuer, i l'ex-secretari general de l'SPLM, Pagan Amum, és shil·luk.

Malgrat l'aparença d'arrengleraments de caire tribalista, el cert és que el conflicte dins de l'SSLM i de les forces armades té una vessant clarament de faccionalisme polític. En aquest sentit, encara no tots els caps militars i civils hi han pres decididament part. El conflicte que ara ha esclatat s'uneix a conflictes de natura més clarament tribal com els que hi ha hagut a Jonglei. Des de l'esclat obert de les hostilitats, s'hi han vist involucrades també les forces que Nacions Unides té desplegades en el territori, particularment ugandeses. El conflicte també ha aturat algunes operacions petrolíferes (les principals operadores són la China National Petroleum Corp, l'ONGC Videsh i Petronas.

Com en el cas de Centràfrica, l'economia sud-sudanesa és molt subdesenvolupada. De totes formes, a l'agricultura de subsistència, cal sumar-hi també una notable població dedicada a la ramaderia i diversos cultius comercials (cotó, cacahuet, goma aràbiga, canya de sucre, etc.). L'existència de recursos naturals (bàsicament el petroli, però també metalls, energia hidroelèctrica, fusta) permet importacions alimentàries des de les regions veïnes de Sudan-Khartoum, d'Uganda i de Kènia.

dilluns, 23 de desembre de 2013

ERC: oposició lleial o entrada al govern

La proposta Mas de consulta sobre l'estat propi/estat independent per a l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya ha fet córrer prou rius de tinta. Una d'aquestes branques fluvials és la que té a veure amb la qüestió de si, ara que ja tenim qüestió(/ons) i data (9 de novembre del 2014), el govern Mas ha de remodelar-se per tal de deixar espai a consellers de (o proposats per) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Fa deu anys, quan ERC experimentà un creixement electoral respecte de les eleccions del 1999, hi hagué poca discussió sobre l'entrada en el govern (el primer tripartit, amb el trio Maragall-Carod-Saura). Fins i tot, semblava que l'única alternativa a formar el tripartit, era una coalició entre CiU i ERC. La tercera via, la de romandre a l'oposició, era blasmada dins i fora d'ERC en considerar-la un signe d'inmaduresa. Aquests blasmes dificultaren, però no impediren, el posicionament contrari d'ERC a l'Estatut del 2006 (l'Estatut de la Moncloa, pactat entre Zapatero i Mas, cepillado d'Alfonso Guerra inclòs) i la consegüent sortida d'ERC del govern Maragall. Ara bé, en les eleccions de la tardor del 2006, la direcció d'ERC reedità el tripartit i, de nou, l'única alternativa que consideraren, ni que fos remotament, fou la del pacte amb CiU. Les pintades anònimes de CiU-ERC caigueren en sac foradat tant en el 2003 com en el 2006. La major complexitat de l'espai polític parlamentari des del 2010 (de cinc grups parlamentaris hom passà a set) han fet que aquesta mena de pintades hagin estat més escadusseres en temps recents.

Naturalment, el canvi operat en ERC no és més que la conseqüència (i causa) de càlculs electorals especialment hàbils per part del tàndem, altrament contradictori i dinàmic, format entre Junqueras i Rovira. Comentaristes afins atribueixen el canvi a una transformació més profunda:

- En el 2003-2011, un pacte CiU-ERC era dificultat per la lògica política de l'autonomisme. Aquest pacte hauria dificultat les complicitats de la Generalitat bé amb el PP estatal (a través d'un pacte "legislatiu" amb el PP al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles) o bé amb el PSOE estatal (a través del pacte de govern amb el PSC-PSOE). Els motius d'aquesta dificultat ja els vam comentar l'octubre del 2007.

- Del 2011 ençà, les dificultats provenen d'una altra consideració. Un pacte CiU-ERC suposaria crear una mena de "Front Catalanista" que disminuiria les capacitats de "nedar i guardar la roba" (governar i mirar-s'ho). D'una banda, el "Front Catalanista" contribueix a enfortir, paradoxalment, l'espai polític espanyol, en el qual el "catalanisme" seria un moviment més, complementari als eixos polítics tradicionals (conservadors-democristians-liberals-socialdemòcrates) i adscribible al "regionalisme/autonomisme". De l'altra, un govern de CiU-ERC deixaria l'oposició en "males mans".

És aquesta darrera consideració la que ha esgrimit Rovira per anunciar que ERC romandrà a l'oposició. Un pacte CiU-ERC disminuiria la capacitat d'aquestes formacions per "liderar el procés". El "procés" ha de servir per crear lleialtats transclassistes i transideològiques, però això no seria efectiu si el "procés" quedés vinculat directament a les polítiques concretes del govern Mas. Amb Junqueras com a cap d'oposició, ERC manté prou ambigüitat per no tacar-se massa amb la "gestió". Ja li arribarà el moment quan, si les enquestes l'encerten, ERC "supera" CiU.

divendres, 20 de desembre de 2013

El Consell Ibèric de Carles Viver Pi-Sunyer

Diuen que la natura no fa salts. Fa una setmana hom va convertir la reivindicació d'un referèndum sobre la independència en un referèndum amb tres respostes (no-estat; estat dependent; estat independent). La proposta del Consell Ibèric llençada pel Consell Català sobre la Transició Nacional suma una altra baula.

Així doncs, tindríem una graduació sobre les relacions entre "Catalunya" i "Espanya" gairebé de natura contínua:
- l'assimilació directa dins "Espanya", amb desaparició de qualsevol entitat administrativa que dugui el nom de "Catalunya". Proposta típica del "nordestismo" i, de moment, marginal.
- la regió sense valor administratiu (o amb un valor limitat). És a dir l'estatus de l'època franquista.
- la Comunitat Autònoma (o regió autònoma), que és la fórmula vigent actual i la que també hi hagué en temps de la Segona República Espanyola.
- l'entitat federada (dita "regió", "país" o "estat") de la Federació Espanyola, proposta virtualment defensada pels "federalistes".
- l'estat confederat, lligat per vincles "confederals" amb el Regne d'Espanya. És la proposta "confederalista" de Duran-Lleida.
- l'estat lliure associat al Regne d'Espanya.
- la República Catalana vinculada al Regne d'Espanya a través de la participació en un Consell o Conferència bilateral que, en la proposta de Viver Pi-Sunyer, s'ampliaria a la República Portuguesa i al Principat d'Andorra (i, why not, al Domini de Gibraltar).
- la República Catalana sense vincles amb el Regne d'Espanya més enllà dels que pugui tindre amb altres estats.

Viver Pi-Sunyer podria protestar i dir que el Consell Ibèric no és incompatible amb la República Catalana Independent. Si acceptem l'analogia amb el Consell Nòrdic, el Benelux o el Consell Britànic-Irlandès, la pertinença a aquesta mena d'organitzacions internacionals no és incompatible amb la independència.

No obstant, hom podria protestar encara per un altre punt de l'esquema abans assenyalat: el fet que és un esquema unidimensional, exclusivament vinculat a les relacions "Espanya"-"Catalunya". O una encara més profunda: la de concebre encara les relacions territorials a través de divisions tancades i jerarquitzades, per comptes de xarxes difuses amb lligams inhomogenis.

dijous, 19 de desembre de 2013

La suspensió de l'autonomia d'Irlanda del Nord (1972) i el PP de Catalunya

La partició d'Irlanda, consagrada per la Government of Ireland Act (1920), es va fer efectiva quan el Parlament d'Irlanda del Nord, creat arran d'aquella llei, i constituït el 7 de juny del 1921, va sol·licitar al monarca britànic que la jurisdicció del Parlament i del Govern de l'Estat Lliure Irlandès no es fes extensiva als sis comtats nord-orientals. El territori d'Irlanda del Nord cobria la major part de l'Ulster, i per això les dues denominacions esdevingueren intercanviables en el llenguatge polític. El citat Parlament d'Irlanda del Nord va durar cinquanta anys, fins que fou suspès el 30 de març del 1972, i definitivament abolit per la Northern Ireland Constitution Act (1973). És aquesta suspensió d'autonomia la que ara esgrimeix el PP per dir que una suspensió anàloga en el cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya no trencaria pas la continuïtat constitucional. Curiosament, aquella suspensió fou dictada aparentment des de Londres per evitar els abusos dels unionistes/lleialistes/protestants (que controlaven les institucions nord-irlandeses) envers els republicans/nacionalistes/catòlics.

Les autoritats britàniques havien sabut sempre emprar les línies divisives internes d'Irlanda per sostindre el seu domini. A final dels anys 60, contra el creixent moviment estudiantil (que trencava barreres sectàries) alimentaren la reacció, vehiculada a través del Royal Ulster Constabulary (RUC) i dels segments més fonamentalistes del protestantisme. Les agressions contra marxes pels drets civils, que denunciaven la discriminació patida per la població catòlica, donaren pas a una escalada de les topades intersectàries. El 14 d'agost del 1969, el govern unionista sol·licità el desplegament de l'exèrcit britànic. Aquest desplegament significà que que el control de la seguretat del territori fou transferit del govern autònom a les autoritats militars. L'actuació militar elevà els greuges de la població catòlica. Això va fer que fins i tot el partit socialdemòcrata, l'SDLP, abandonés el Parlament d'Irlanda del Nord el 15 d'agost del 1971. Foren soldats britànics els que perpetraren la massacre del 30 de gener del 1972, disparant contra una marxa pels drets civils. Sota el pretext de posar pau entre "catòlics" i "protestants" i contindre les organitzacions paramilitars "unionistes" i "nacionalistes", el govern de Londres sol·licità del govern nord-irlandès el traspàs de totes les funcions sobre ordre públic que encara eren en mans de les autoritats autonòmiques. Davant la negativa, el 30 de març del 1972 s'aprovà la Northern Ireland (Temporary Provisions) Act 1972, les mesures de les quals es feren definitives amb la Llei Constitucional d'Irlanda del Nord (1973). Aquesta Llei, però, anà acompanyada de la Northern Ireland Assembly (1973), per la qual s'establia una nova Assemblea d'Irlanda del Nord que substituïa el Parlament abolit. Alhora, la Llei Constitucional és encara vigent en l'actualitat, i és la base de l'estatus d'Irlanda del Nord, a la qual hom reconeix de facto el dret d'autodeterminació sobre les seves relacions amb la República d'Irlanda i amb el Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord.

divendres, 13 de desembre de 2013

La qüestió 0 abans de la 1 i de la 2: Volem desobeir?

Ja tenim la qüestió i la data. Bé, dues qüestions anidades. La primera, més indecisa, fa "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?". La segona, vinculada a la primera, diu "En cas afirmatiu, ¿vol que aquest Estat sigui independent?". La data, d'altra banda, serà el diumenge 9 de novembre del 2014. Quant a la via, de moment, tenim l'acord parlamentari subscrit per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP-AE.

En primer lloc, com a qüestió 0, apareix la substanciació d'aquesta consulta/referèndum. El més probable és que hom faci mans a la Llei de Consultes, bé la vigent (impugnada i suspesa davant del Tribunal Constitucional d'Espanya) o de l'actualitat en fase de tràmit al Parlament de Catalunya. També és oberta, recordem-ho, la via estrictament referendària que hauria de passar per les institucions espanyoles.

És rellevant que una de les forces autoexcloses, el PSC-PSOE, insisteixi ara en la "legalitat". O que també ho faci CiU. Ara bé, cal que responguem ja ara a la qüestió 0. Si és negativa la resposta, l'acord parlamentari quedaria en un no res.

Fóra, però, incorrecte romandre a la qüestió 0 i mantindre una attitud indiferent envers quelcom que ha galvanitzat tant la gent com l'acord del 12 de desembre. De fet, ara se'ns apareixen sentiments similars als viscuts l'abril del 2010 quan Esplugues Decideix va decidir tirar endavant la consulta sobre la independència del 20 de juny del 2010.

Hi ha qui ha remarcat, en comparar la consulta del 2014 amb la del 2009-2011 ("Esteu d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"), la senzillesa formal dels enunciats. Res de referències gratuïtes a la Unió Europea. Ara bé, tampoc referències a un "estat social i democràtic de Dret". Tanta nuesa esfereix alguna persona. Què és un "estat"? Què és un "estat independent"? No cal endinsar-s'hi gaire. Marx deia que un estat és el comitè executiu de la classe dominant de torn. La forma implítica de l'estat futurible és el d'una república democràtico-burgesa, situada en l'òrbita de la Unió Europea i de l'OTAN. Tot plegat, poc falaguer. Però no hem d'oblidar que no partim d'una "tabula rasa", sinó d'una Comunitat Autònoma de Catalunya integrada en el Regne d'Espanya, que és membre de la Unió Europea i de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Quan ens demanen si volem quelcom, hem de pensar també en allò que ja tenim i en si convé o no substituir-ho per allò nou. És clar que la desobediència també implica la voluntat de deixar de ser interpel·lat per ser interpel·lador.

Els enunciats potser són senzills, però les dues qüestions i el seu anidament és farragós. No són poques les veus que blasmen CDC, ERC i la CUP per haver acceptat aquest nyap.

En primer lloc, caldrà aclarir qui pot votar a la segona qüiestió. ¿Només els que hi votin afirmativament la primera? Si és així, els partidaris del "no" de la primera, no podran sumar-se al "no" de la segona. Sembla que l'acord considera que la segona qüestió és únicament adreçada als que diguin sí a la primera. Si és així, però, una marca en la segona qüestió anul·laria un vot negatiu (o en blanc) de la primera qüestió? Com evitar que hi hagi vots "no/no" (o "no/sí", o "blanc/sí", o "blanc/no")?

Tot plegat, ens condueix a les qüestions del recompte i de l'executivitat. El referèndum/consulta ha de ser vinculant, en el sentit d'orientar la política de la Generalitat en un sentit preestablert (amb opcions nítides per a cada resultat possible). També cal fixar prèviament els requisits de quòrum (participació) i de percentatge (majoria simple, 50%, etc.) de cadascuna de les dues qüestions binàries.

Crec que no és necessari fixar un quòrum. Que, en la primera qüestió, hauria de guanyar l'opció explícita més votada (el sí o el no). La segona qüestió no s'hauria de condicionar individualment i caldria recomptar-la de manera separada. Ara bé, el resultat de la segona qüestió únicament hauria de ser rellevant si ha guanyar prèviament el sí de la primera qüestió.

La meva opció és el "Sí/Sí", però cal respectar les altres opcions representades en la Unitat Popular. Cal respectar l'abstenció. Cal respectar el vot en blanc o el vot nul a una de les qüestions o a totes dues. I també les diferents combinacions de vots explícits (inclosa el "No/Sí" que vol dir no a l'estat i sí a un estat independent com a mal menor). Però, primer, hem de respectar la qüestió 0. I la Unitat Popular hi ha de fer una resposta unívocament afirmativa i sempre dependent dels interessos de la revolució mundial.

dijous, 12 de desembre de 2013

El Cinquè Centenari de la redacció de "El Príncep", de Maquiavel

El 10 de desembre del 1513 és la data que du una lletra de Niccolò Machiavelli adreçada a Francesco Vettori. Vettori era llavors l'ambaixador florentí a la cort papal de Lleó X. Machiavelli era llavors exiliat de Florència, en l'Albergaccio, un mas de propietat seua situat en Sant'Andrea in Percussina. La lletra es famosa essencialment per aquest paràgraf:

E perché Dante dice che non fa scienza sanza lo ritenere lo havere inteso - io ho notato quello di che per la loro conversazione ho fatto capitale, e composto uno opuscolo De principatibus; dove io mi profondo quanto io posso nelle cogitazioni di questo subietto, disputando che cosa è principato, di quale spezie sono, come e' si acquistono, come e' si mantengono, perché e' si perdono. E se vi piacque mai alcuno mio ghiribizzo, questo non vi doverrebbe dispiacere; e a un principe, e massime a un principe nuovo, doverrebbe essere accetto: però io lo indirizzo alla Magnificentia di Giuliano. Filippo Casavecchia l'ha visto; vi potrà ragguagliare in parte e della cosa in sé e de' ragionamenti ho hauto seco, ancora che tutta volta io l'ingrasso e ripulisco.

Per aquesta raó hom ha triat el 10 de desembre del 2013 com a data per commemorar "El Príncep", una de les obres sobre teoria i pràctica polítiques que ha sabut resistir millor el temps malgrat (o precisament per) haver estat redactada amb la vista posada en els problemes més prements de la política del moment. En tot cas, el 10 de desembre, Maquiavel ja sembla haver arribat a un redactat final, tret del darrer capítol (Esortazione a liberare l'Italia dalle mani dei barbari), potser el més compromès, que és de redacció més tardana.

Com expressa ja a Vettori, l'obra havia de ser dedicada a Giuliano de' Medici. El 1513 havia estat el gran any de Giuliano. Entre els títols assolits que ho reflecteixen hi ha el vicari de Soragna; noble romà; governador perpetu de Parma, Piacenza, Reggio Emilia i Modena; capità general de la Santa Església Romana. Hom també ha citat altres "prínceps" com a inspiradors de Maquiavel, particularment Cèsar Borja, però també el rei Ferran II d'Aragó. La figura de Giuliano topà, però, amb certs límits. La lògica d'aliar-se amb tal o tal bàrbar contra tal altre s'imposava. En el 1515, Giuliano s'hi casa en la cort del rei de França amb Filiberta de Savoia i el matrimoni rep el títol de Ducs de Nemours. Aliat amb el rei cristianíssim i el papa, Giuliano era l'aspirant a ocupar el tron de Nàpols una vegada foren foragitades les tropes del rei catòlic. Els plans foren capgirats per la mort de Giuliano el 17 de març del 1516. Com que l'objectiu de la dedicatòria, al capdavall, era recuperar el favor medicià, Maquiavel tingué prou amb substituir en la dedicatòria el nom de Giuliano pel del nou príncep, Lorenzo de' Medici.

La circulació de l'obra en vida de Maquiavel fou purament manuscrita. No fou impresa fins el 1532, cinc anys després de la mort de Maquiavel.

L'obra ha tingut les més diverses lectures. No són pocs els que l'han interpretat com una sàtira del poder tirànic, i han posat de manifest els contrastos entre allò que declara el text i les idees i pràctiques polítiques del mateix Maquiavel. La majoria, però, l'ha llegit de manera literal. Alguns prínceps semblen haver-lo tingut privadament en algun moment de la vida com una lectura profitosa: l'emperador Carles V, el rei Enric VIII d'Anglaterra, la reina Caterina de França, Thomas Cromwell. Entre els primers condemnadors hi ha Reginald Pole, Jeronymo Osorio i Ambrogio Caterino Politi, les crítiques dels quals impulsaren l'Església a incloure'l entre l'índex de llibres prohibits (1559). Curiosament, en els països catòlics, el maquiavelisme era vist com un dels productes del protestantisme i, inversament, és presentat com una eina catòlica per part dels protestant. Un exemple d'aquestes associacions el tenim explicitat en el "Discurs contra Maquiavel" (Ginebra, 1576), obra d'Innocent Gentillet. Gentillet, refugiat hugonot, titllà "El Príncep" de "Alcorà dels cortesans", i l'associà amb la reina Caterina i la matança de la nit de Sant Bartomeu del 1572. En el segle XVII, Maquiavel és blasmat pels autors catòlics contrareformistes (Giovani Botero, Justus Lipsius, Carlo Scribani, Adam Contzen, Pedro de Ribadeneira i Diego Saavedra Fajardo), que consideren que el seu príncep és massa violent i belicós, i que l'astúcia política ha de recolzar en l'impuls de la industriositat dels súbdits. Així, la teoria política oficial del Sis-Cents s'estima més Tàcit com a referent de realisme polític que no pas Maquiavel. En el Set-Cents, els corrents racionalistes i il·lustrats valoren de vegades positivament el realisme polític de Maquiavel. Encara hi ha condemnes, com la del rei Frederic de Prússia que hi escriu una crítica de sabor volterià titulada "Anti-Maquiavel" (1740). Jean-Jacques Rousseau interpreta la condemna eclesiàstica de "El Príncep" d'una manera que farà fortuna: "La cort de Roma va prohibir severament el llibre: bé que ho crec! És precisament ella qui el desplega més eficaçment". Més tardanament, l'opuscle ha generat comentaris més o menys aprovatius entre les més diverses tendències. Ja hem citat Cromwell i encara hom pot citar altres líders, tant de la Revolució del 1640 com de la del 1688, de la Revolució Americana del 1776, de Napoleó (entre els papers imperials capturats després de la batalla de Waterloo n'hi havia comentaris al llibre) i de gàngsters com John Gotti o Roy DeMeo (que el tingueren com la "Bíblia de la Màfia"). Mussolini va publicar a la revista Gerarchia un "Preludio al Principe" (1924). Gramsci s'erigeix com un nou Maquiavel i als Quaderni del carcere parla sovint del vell, i interpreta el rol del partit comunista com el del "príncep modern". Les lectures i crítiques de Gramsci sobre aquest particular tornen a reproduir els esquemes de les lectures i crítiques de Maquiavel dels segles precedents.

dijous, 5 de desembre de 2013

La República Centrafricana sota Djotodia

Des del mes de març passat, semblava que la situació a Ubangui-Xari era estable dins de la gravetat. L'accés al poder de Michel Djotodia, de fet, havia estat reconeguda internacional a la Cimera de N'Djamena del mes d'abril. El mes de maig, el primer ministre, Nicolas Tiangaye formulava la prevista sol·licitud al Consell de Seguretat de Nacions Unides de trametre una força internacional de pau. Alhora, es formulaven càrrecs per crims contra la humanitat i d'incitació al genocidi contra el deposat president François Bozizé, càrrecs merament formularis en tant que Bozizé havia escapat del país des del 24 de març.

Malgrat això, o precisament per això, el conflicte armat continuà. Les denúncies de casos de violacions, tortures, assassinats i desaparicions cresqueren particularment a partir del mes de juny, així com les denúncies de recrutament de menors d'edat. Entre el juny i l'agost, més de 200.000 persones van haver d'abandonar casa seva. El mes d'agost, es reprenia plenament el conflicte entre les forces de la Séléka i els partidaris de Bozizé. Alhora, també dins de les diferents forces que integren la Séleka (CPJP, CPSK, FDPC, FPR, UFDR) augmentaven les dissensions. El govern francès, ja des del mes d'agost, ha demanat una "intervenció" per aturar el "genocidi". La política imperialista francesa, tres mesos després, sembla requerir ja una intervenció militar unilateral.

Des del mes d'agost opera el Front pel retorn de l'ordre constitucional a Centràfrica (FROCCA), impulsat per François Bozizé, que encara es considera el "president constitucional". Bozizé i el FROCCA han tingut cobertura en els mass media francesos.

Djotodia va voler cobrir les aparences constitucionals poc després d'haver pres el poder. El 31 de març del 2013 va nomenar un govern de 34 membres, presidit per Tiangaye. Aquest govern era integrat únicament per nou membres declarats de Séléka, a més d'uns altres vuit representants de partits de l'oposició a Bozizé. La resta de membres eren formalment independents ("representants de la societat civil"), i un altre dels ministres havia de fer de pont amb els partidaris de Bozizé pels seus vincles personals amb el president deposat.

El 6 d'abril del 2013, Djotodia signà un decret per a la formació d'un Consell de Transició, que va fer la primera sessió el 13 d'abril. En aquella primera sessió elegiren Djotodia com a president provisional de la República. Fins i tot els dirigents regionals més vinculats a Bozizé acceptaren Djotodia, si bé amb el títol més precís de "cap d'estat de la transició", en el benentès que Djotodia no es presentaria a les futures eleccions presidencials.

La pressió internacional va fer que Djotodia anunciés el mes de setembre la dissolució de Séléka com a força militar. Una part dels combats (a Bossembele, a Bossangoa, etc.) que hi hagut posteriorment tenen a veure amb la resistència a aquesta dissolució i d'altres a la necessitat de finançar les milícies a través del pillatge, quelcom tràgic en un país on bona part de la població viu de l'agricultura no-comercial. Precisament, el camp centrafricà és cobejat per les "potencialitats" que ofereix a la introducció de cultius comercials (cotó, cafè, tabac), a banda dels interessos fusters i miners (diamants, or) i de la disponibilitat de força de treball per a la indústria (alimentària, tèxtil, calçat, etc.)

El seguiment de la premsa internacional, francesa en particular, sobre el conflicte amaga poc aquests interessos. La duresa del conflicte s'expressa en els centenars de milers de persones desplaçades. Per tal de justificar una intervenció militar, des de la premsa internacional es presenta el conflicte com una baula més en la "lluita de civilitzacions" entre cristians (Bozizé) i musulmans (Djotodia), i s'assenyalen imaginats vincles entre organitzacions fonamentalistes (musulmanes como Boko Haram o cristianes com el Lord's Resistance Army) i les milícies de la Séléka (majoritàriament musulmans) o els grups de vigilància autodenominats "anti-balaka" (majoritàriament cristians). És la combinació de la tradició religiosa i dels diferents grups ètnics la que, segons Hollande, justifica intervindre per "evitar un genocidi" o potser per desencadenar-lo del tot.

dimarts, 3 de desembre de 2013

La Unió Europea i les protestes contra Ianukovitx

És simptomàtic com, en els darrers mesos, ha desaparegut la referència a la "Unió Europea" en la futura qüestió del futur referèndum sobre la independència catalana. El setembre del 2009, hom va combregar a Arenys amb aquesta qüestió: «Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?». En els darrers quatre anys molt ha plogut sobre el prestigi de la Unió Europea arreu. Les institucions europees han estat del tot incapaces de projectar una imatge diferenciada a la dels grans governs europeus, particularment de l'alemany, i no són més que una de les potes de la troica formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Qualsevol indici "federalista" ha desaparegut. És ben cert que des de l'esquerra consegüent sempre s'ha dit que qualsevol "unió europea" en clau capitalista o és un projecte utòpic o un projecte reaccionari. La part utòpica és la que representen les institucions polítiques de la UE, i la part reaccionària és la que actua senzillament de corretja de transmissió dels interessos del gran capital financer internacional. La sensació d'abandonament respecte de la UE és viscuda per sectors ben diversos del moviment d'alliberament nacional català, particularment pels qui hi havien dipositat esperances històriques. Encara persisteix, però, la sensació que la UE, l'OTAN i altres institucions "supraestatals" són una garantia contra una possible agressió militar oberta per part de l'estat espanyol, per bé que cada dos per tres dirigents de la UE demostren com de poc justificable pot arribar a ésser aquesta sensació.

El cas és que la "Unió Europea" ja no apareix en les qüestions proposades des dels més diversos rodals per al referèndum. I això quan fa només uns mesos, les anàlisis demoscòpiques mostraven com el suport majoritari a la constitució de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en estat independent tornava minoritari en la perspectiva d'un estat independent que no fos membre de la UE. Alguns juristes han defensat calladament, la caiguda de la referència a la UE en el referèndum per evitar que aquest quedi invalidat després de guanyar-lo si un estat català hagués d'estar-se fora de la UE (i per tant, no fos possible assolir "l'Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"). Hi ha un cert consens que correspondrà al futur estat català decidir si sol·licita o no l'adhesió a la UE i a l'OTAN i que, juntament amb aquestes organitzacions, caldrà negociar la situació provisional derivada de la independència.

Algú podria pensar que aquest procés demostra com l'euroentusiasme de molts catalans era degut, precisament, a la impotència de no tindre un "estat propi". Assolida l'homologació amb els "països normals" d'Europa, l'euroescepticisme camparia amb "normalitat".

Cal anar, però, amb cura amb les anàlisis basades en el binarisme euroentusiasme/euroescepticisme. A l'altra punta del subcontinent, a Ucraïna, hom assisteix ara a colossals manifestacions contra el president Viktor Ianukovitx. Els mitjans de comunicació ucraïnesos, russos i europeus en general, ho han avaluat com un esclat "pro-UE" contra el govern ucraïnès per haver abandonat l'acord d'associació d'Ucraïna amb la UE. Aquesta visió té, naturalment, part de raó. Ucraïna es troba clivellada per diverses polaritats geopolítiques est-oest: els usos lingüístics (entre la normalització de l'ucraïnès a l'oest i la normalització del rus a l'est i a Crimea), les adscripcions polítiques (Timoixenko vs. Ianukòvitx) i les fidelitats religioses (catolicisme romà - catolicisme uniata - Patriarcat de Kiev - ortodòxia autocèfala - ortodòxia autònoma). Aquestes polaritats tenen una traducció supranacional, amb un bàndol vist com a "pro-occidental" i un altre com a "pro-rus".

El principal motor de les protestes a Ucraïna, però, traspua la complexitat del moviment. Es tracta del Grup d'Acció de Resistència Nacional, integrat bàsicament per UDAR (Aliança Democràtica Ucraïnesa per a la Reforma), el Partit de la Pàtria (de Timoixenko) i l'Associació 'Svoboda'. Mentre UDAR i el Partit de la Pàtria tenen vincles amb la CDU, Svoboda forma part de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals (entre els quals hi ha els partidaris francesos de Bruno Gollnisch, el Jobbik hongarès i el British National Party).

D'altra banda, la posició de Ianukovitx també té la seva complexitat. La composició social dels seus partidaris explícits no és gaire diferent de la dels seus opositors. El conflicte, però, té una base real, ja que diferents interessos econòmics de les classes dirigents tiren més cap a Occident o cap a Orient. En el decurs dels darrers anys, la balança sembla haver girat més cap a Moscou, davant de les perspectives gens falagueres d'una major integració econòmica amb l'Europa Occidental. Potser alguns sectors voldrien una solució de compromís, que mantingués l'Acord d'Associació amb la UE i els acords duaners amb Rússia. Però Moscou i Brussel·les tenen pressions pròpies per la realitat interna de Rússia i de la UE, i difícilment podran arribar a una entesa.

El malestar social a Ucraïna, mentrestant, es vehicularà en les manifestacions en contra (i a favor) del govern de Ianukovitx, davant l'absència d'una alternativa diferent a les proposades pels dos sectors de l'oligarquia ucraïnesa.