dissabte, 29 de març de 2014

El cas Iwao Hakamada

Hakamada Iwao (袴田 巖) ha estat considerat, si més no des del 2011, la persona condemnada a mort que més temps ha passat empresonada esperant l'execució de la sentència. Tot i que condemnat a mort l'11 de setembre del 1968, la sentència fou suspesa a la pràctica pels dubtes al voltant del cas. Tot i amb tot, la sentència fou convertida de facto en una cadena perpètua. Dijous passat, el Tribunal del Districte de Shizuoka n'ordenà l'alliberament i la repetició del judici. A 78 anys d'edat i després de 38 anys d'empresonament, Hakamada pateix des de fa anys una psicosi institucional, agreujada per llargs períodes de confinament solitari.

Hakamada treballava en una fàbrica de miso de Shizuoka. El miso és una pasta fermentada de soja, arròs o ordi, rica en proteïnes, vitamines i sals, que pot emprar-se per fer brou, salsa o condiments. Hakamada havia nascut a Shizuoka mateix el 10 de març del 1936. Durant un parell de temporades (1959-1961) fou boxador professional, arribant a l'elit nacional de la categoria de pes ploma (de 29 combats professionals, en guanyà 16 i els 2 únics que va perdre fou per punts).

El 30 de juny del 1966, Hakamada era entre les persones que acudiren a ajudar en l'extinció de les flames de la casa d'un dels caps de l'empresa. El foc fou extingit, però els cossos dels ocupants, el cap mateix, la dona i els dos fills foren rescatats sense vida. La causa de la mort, però, no fou el foc, ja que presentaven ferides mortals d'arma blanca (un total de quaranta ferides entre les quatre víctimes). La desaparició d'uns 200.000 yens en metàl·lic feia pensar en el mòbil d'un robatori.

Hakamada fou detingut setmanes després, el mes d'agost. Durant 23 dies fou sotmès a interrogatoris policials. Les llargues sessions, fins a 16 hores diàries, suposaren un total de 264 hores. A base de puntades de peu i bastonades i de denegar-li durant les llargues hores d'interrogatori un got d'aigua o la possibilitat d'anar al lavabo, Hakamada era comminat a signar una confessió. La confessió arrancada finalment en aquestes condicions i un parell de pijames trobats en l'escorcoll de l'apartament de Hakamada, amb algunes taques de sang i benzina, serviren per poder incriminar Hakamada. Com a arma del crim, hom presentà un ganivet de pelar fruita de 19 centímetres de fulla. L'agost del 1967, a més, la policia "va trobar" cinc peces de roba ensangonada en un tanc de la fàbrica.

Durant el judici, el mateix Tribunal del Districte de Shizukoa refusà part de la confessió de Hakamada i censurà el comportament policial durant els interrogatoris. Ara bé, fou més la part "acceptada" de la confessió que no pas les febles proves forenses (els pijames, finalment, foren retirats per la fiscalia) les que feren que els tres magistrats del cas declaressin Hakamada culpable i el condemnessin a mort l'11 de setembre del 1968. La defensa apel·là davant del Tribunal Superior de Tòkio, però l'apel·lació fou eventualment refusada. Els dubtes generats pel cas, deixaren congelada, però, la sentència que, fins l'11 de novembre del 1980, no fou ratificada pel Tribunal Suprem del Japó. El Ministeri de Justícia deixà la sentència sense signar. No obstant, Hakamada continuà empresonat i mantingut en les condicions de confinament solitari de la majoria de reus de mort.

Durant anys, Hakamada s'ocupà activament del seu cas, particularment per l'estigma que això suposava per als seus germans i germanes i per al seu fill. Canvià d'equip d'advocats en el 1981. La defensa sol·licità un nou judici, sol·licitud que el Tribunal de Districte de Shizukoa refusà el 9 d'agost del 1994. La salut mental de Hakamada, però, es deteriorà molt en els anys següents. El 27 d'agost del 2004, el Tribunal de Districte de Shizukoa tornava a refusar la demanda d'un nou judici.

Les coses començaren a canviar el març del 2007, quan un dels tres jutges de la sentència del 1968, Norimichi Kumamoto donà suport a la tesi de la innocència de Hakamada. Confessà que ja ho havia sostingut quaranta anys abans, però que els seus dos companys, més grans que ells, s'imposaren. La campanya per l'alliberament de Hakamada guanyà força i servia alhora per denunciar la pena de mort i molts aspectes del sistema judicial japonès.

Amb l'anunci d'un nou judici, el cas entrà en una nova fase.

dilluns, 24 de març de 2014

Què han fet els perpinyanesos en la primera volta de les eleccions municipals del 2014?

- Un 43% s'han abstingut - Un 19% han votat la llista de Lluís Aliot, del Front Nacional. - Un 17% han votat la llista de Joan Marc Pujol, de l'UMP. - Un 07% han votat la llista de Jaume Cresta, del PSF. - Un 06% han votat la llista de Clotilde Ripoull. - Un 03% han votat la llista de Joan Codonyès, dels Verds. - Un 02% han votat la llista de Felip Simon

dijous, 20 de març de 2014

Dos no es barallen si un no vol?

La retòrica dels editorials del "ABC" i de "El País" contra el "colpisme" de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), focalitzat en la seva presidenta, Carme Forcadell, no és cap novetat. Si de cas, ho és la focalització, però de fet la literatura editorialística d'aquesta premsa recorre de manera cíclica a la difamació de moviments populars del signe més divers. N'hi ha prou a recordar càrregues contra el 15-M, la PAH o les Marxes del 22M, i ja no diguem els "Rodea a la Moncloa" o "Encerclem el Parlament". La retòrica contra l'ANC ja l'experimentà la Crida en el seu moment i, és clar, les successives reencarnacions de l'esquerra independentista catalana. Els amics de la "neutralitat" s'han afanyat a presentar com a contraexemples editorials dels mitjans de comunicació catalanescs. Aquests "tercera-viistes", a l'estil de Duran Lleida, es declaren "atrapats". Un sentiment d'"atrapament" que també els aclapara en altres conflictes. No és possible una entesa? Un ambient de col·laboració internacional i intranacional positiu de "tothom guanya"? No. Ni és possible a Crimea ni és possible a Catalunya. A Escòcia, encara, però a les vores mediterrànies-euxínies no hi ha marge per a gaires negociacions.

Els editorials inflamadors són més un símptoma que no pas una causa. Un símptoma disgustant, potser, però símptoma a la fi. Tota la vora mediterrània-euxínia pateix d'un excés de "capital": en forma de sobrecapacitats, d'atur, de producció que no es col·loca ni pot competir amb la del centre continental, etc. Contra això hi ha una "solució". I per evitar aquesta "solució", hom no guanya res blasmant l'escalada de xovinismes de la premsa. Més aviat cal presentar una "altra solució". Els amics de la "neutralitat" dels nostres dies no han nascut en un bon moment.

dimecres, 19 de març de 2014

L'annexió de Crimea i Sebastopol per part de Rússia - reconeixements i fets

Ja fa més de cinc anys que el mapamundi polític que gasten a Moscou no coincideix amb el de Washington D.C. Entre d'altres coses, en el de Washington D.C., Kosovë apareix com un estat independent tant de Sèrbia com d'Albània, mentre que en el de Moscou fa part de Sèrbia. En el de Moscou, Abjàsia i Sud-Ossètia són estats independents, mentre que en el de Washington D.C. són territoris de Geòrgia. Crimea, que en els mapes de Washington D.C. encara és una república autònoma d'Ucraïna, ha passat en les darreres hores en els mapes de Moscou d'estat independent a convertir-se en una de les repúbliques autònomes de la Federació Russa.

Hom dirà, a l'estil del ministre Margallo (que no reconeix ni Kosovë ni Abjàsia ni Sud-Ossètia, ni tampoc la Crimea russa) que tots aquests territoris vaguen en el limbe del no-reconeixement. És clar que paga la pena enumerar ací una llista d'estats membres de Nacions Unides que no tenen un reconeixement universal. Armènia, degut al conflicte de Nagorno-Karabakh, no ha estat reconeguda per Paquistan. La República de Xipre no és reconeguda per la República Turca. La República de Corea (del Sud) no és reconeguda per la República Popular Democràtica de Corea i aquesta no és reconeguda ni pel règim de Seul ni tampoc pel Japó. La República Popular Xinesa no és reconeguda pels 21 estats de Nacions Unides que encara mantenen relacions amb la República de Xina (a Taiwan). Finalment, l'Estat d'Israel no és reconegut per 32 estats membres de Nacions Unides.

Els reconeixements mutus són qüestió espinosa. Set estats que no són membres de Nacions Unides reben el reconeixement d'algun estat membre de Nacions Unides. L'Estat de Palestina és reconegut per 134 membres de Nacions Unides, la República de Kosovë per 108, i la República Àrab Saharaui Democràtica ha estat reconeguda en algun moment per 84 estats membres de Nacions Unides. La República de Xina (a Taiwan) és reconeguda per 21 estats membres de Nacions Unides. Abjàsia i Sud-Ossètia, a banda de per Rússia, són reconegudes per Nicaragua, Veneçuela, Tuvalu i Nauru. La República Turca de Xipre del Nord és reconeguda per Turquia.

Podem esmentar finalment tres estats que, malgrat disposar del domini efectiu sobre el territori que reclamen, no reben el reconeixement de cap estat membre de Nacions Unides. La República Moldava de Pridnístria és reconeguda per Abjàsia, Nagorno-Karabakh i Sud-Ossètia, mentre la República de Nagorno-Karabakh (Artsakh) és reconeguda per Abjàsia, Sud-Ossètia i Pridnístria. La República de Somaliland no és reconeguda per cap estat.

dijous, 6 de març de 2014

Annexions sense guerra

Una consigna àmpliament difosa en els darrers dos anys de la Gran Guerra (1914-1918) fou la de "pau sense annexions". Era la idea de posar fi a la guerra sense que els vencedors (relatius) no es cobressin un preu massa alt per la pau. Alhora, era la idea per la qual els vençuts (relatius) acceptarien posar fi a la guerra sense cercar un canvi de fortuna. La consigna circulà entre sectors antiimperialistes, però també entre els pacifistes i, finalment, fou assumit per les potències bel·ligerants. Formalment, el principi no fou abandonat ja que les annexions de postguerra es feren normalment sota la coberta del "principi de les nacionalitats" i, tot sovint, amb l'exercici del "dret d'autodeterminació" a través de plebiscits o de votacions per part d'organismes de representació (més o menys) popular.
La Federació Russa de Putin recull aquell testimoni. De la mateixa manera que Rússia no ha reconegut la República de Kosove, les potències occidentals no han reconegut la independència d'Abjàsia i d'Ossètia del Sud, que sí va reconèixer Rússia en el 2008. Ara, amb motiu del bandejament de Ianukòvitx de Kiiv, Moscou aplica uns criteris particulars per resoldre la crisi: reconèixer Ianukòvitx com a "president legítim" i animar vivament els sectors russòfils de les províncies marítimes d'Ucraïna. D'altra banda, les potències nord-atlàntiques apliquen uns altres criteris particulars: reconèixer el nou govern de Kiiv i aprovar-hi la concessió d'ajuts.
És en el marc d'aquest "xoc de legitimitats", que Kiiv s'ha afanyat a nomenar governadors per a les províncies (oblystar) orientals. Fa uns dies, les autoritats de la República de Crimea, l'únic territori autònom de la República d'Ucraïna, manifestaven la intenció de convocar un referèndum sobre una ampliació de l'autonomia. Avui, però, el Parlament de Crimea s'ha estimat més un referèndum més "contundent". Així, el proper 16 de març, els crimeans hauran de triar entre dues opcions:
- 1. continuar com a part d'Ucraïna "d'acord amb la constitució del 1992".
- 2. donar suport a "la reunificació de Crimea a Rússia com a part de la Federació Russa".
S'entén que en tots dos casos, Crimea mantindrà l'estatus de república autònoma. La tria és si pertànyer a la República d'Ucraïna o a la Federació Russa. Rússia aconseguirà, probablement, una reannexió de Crimea sense gaire sidral. Les potències nord-atlàntiques, naturalment, no reconeixeran l'annexió i formularan les protestes oportunes. En els mapes occidentals, Crimea continuarà com a part d'Ucraïna, de la mateixa manera que Abjàsia i Ossètia del Sud continuen dins de la República de Geòrgia dins d'aquests mapes.
L'interval entre la declaració del Parlament i el referèndum és de 10 dies. Contrasta amb els més de 10 mesos de coll que es van donar les formacions polítiques suposadament "autodeterministes" del Parlament de (la Comunitat Autònoma) de Catalunya.

dissabte, 1 de març de 2014

La guerra de Crimea

Els moviments de tropes a Crimea i la roda de premsa de Ianukòvitx a Rostov del Don obren una nova fase en el conflicte ucraïnès. D'una banda, el règim provisional de Kiiv s'aferma. De l'altra, Rússia juga amb el suport popular que té a Crimea i a la Ucraïna Oriental.

També cal comptar amb les reaccions dels Estats Units, de la Unió Europea i de l'OTAN, que han afirmat que una intervenció russa a Ucraïna seria com traspassar una línia vermella. L'experiència de la guerra russo-georgiana, però, és tinguda en compte per part de Moscou. Rússia, malgrat lo que puguin pensar els ciutadans més russòfils de Crimea o de Mariupol no té la intenció ni la necessitat de fer annexions. Ni tan sols es contempla, encara, la possibilitat de reconèixer unilateralment (com ha fet amb Abjàsia o amb Ossètia del Sud) una virtual independència de Crimea. Tot i així, hom no pot menysprear els riscos d'un conflicte obert a Crimea i, per extensió, a tot el litoral nord de la Mar Negra, ni que aquest conflicte no assoleixi un abast més ample.

Els comentaristes contemplen ara diferents perspectives. Caldrà veure si Ianukòvitx és capaç de constituir un "govern a l'exili" que tingui, des de Rostov, influència pràctica a l'Ucraïna oriental i meridional. Caldrà saber si realment les autoritats de Simferopol són fermes en la seva intenció d'ampliar l'autonomia de la República de Crimea, i com encaren les relacions entre la majoria russa i la minoria tàrtara. Alhora, cal tindre present també la situació de la regió d'Odessa i del Dniestr i com pot relacionar-se un conflicte intra-ucraïnès amb la situació de Pridnístria i Moldàvia, i amb les tensions creixents a Gagàusia. D'altra banda, a l'Ucraïna central i occidental caldrà saber quin dels partits controla la situació, i quin pes poden adquirir les organitzacions més dretanes com Svoboda i Pravy Sektor.


Mostra un mapa més gran