dilluns, 28 d’abril de 2014

La República Mundial Unitària contra remei per als conflictes territorials

Fa una mica més de sis anys, comentàvem com tractava George Orwell a "1984" la problemàtica nacional dins del macrostat Oceania, i com això es traslladava al cas d'una hipotètica Euràsia. Oceania, Euràsia i Estàsia eren els tres grans estats existents a "1984", entrelligats per un joc d'aliances i de guerra permanent i que, malgrat les diferències ideològiques formals (engsoc, neobolxevisme, negació de la individualitat) compartien un mateix sistema de "col·lectivisme oligàrquic". Malgrat la matriu respectivament anglòfona, russa i xinesa dels tres estats, es presentaven tots ells com a grans imperis multinacionals, o uninacionals, en el sentit que fomentaven una nova identitat.

Però, quin seria el cas d'una República Mundial Unitària? Per definició, aquesta República Mundial no tindria cap enemic exterior (si més no, mentre no es produeixi cap contacte amb una civilització tecnològica extraterrestre). El patriotisme de "1984" no hi tindria lloc.

La República Mundial Unitària (RMU) apareixeria com la solució sinàrquica als conflictes territorials. En aquests sis anys, la conflictivitat territorial no ha fet més que augmentar. La independència de Kosovë, Abjàsia o Ossètia del Sud; l'annexió de Crimea; els processos d'independència d'Escòcia i de Catalunya; i la continuïtat de mil i una reivindicacions territorials. En aquests conflictes, hom presenta l'status quo com si fos un element neutre, quan en realitat el manteniment de l'status quo ja és en ell mateix conflictiu. La independència del Sudan del Sud ha transformat l'status quo, però no ha suposat la solució dels conflictes nacionals a la zona; la solució alternativa d'un Sudan refederalitzat tampoc no ho hauria suposat. La reproducció diària dels Estats Units d'Amèrica o de la República Popular Xinesa exigeix unes bones tones de violència institucional, de les quals la vigilància transfronterera i les polítiques "migratòries" no són element menor. La creació de meres unions estatals, com la Unió Europea, no fan més que afegir un nivell administratiu més a tots aquests problemes.

La RMU, òbviament, hauria d'aplicar sistemes de divisions administratives. Però no exigiria una divisió administrativa coherent per a totes les finalitats. En alguns casos, les subdivisions administratives de la RMU haurien de seguir un criteri demogràfic, mentre que en d'altres seguiria criteris territorials. Cada subdivisió rebria un codi numèric, i així podrien abandonar-se els corònims que tenen etimologies ètniques. La unitat territorial 4392, per exemple, no tindria cap marca que fonamentés la supremacia en el seu interior de tal o tal agrupament nacional, religiós, lingüístic, etc.

divendres, 25 d’abril de 2014

La proposta de llei electoral per al Principat del PSC-PSOE

Com Sant Tomàs, farem bé de no creure'ns cap "Llei Electoral de Catalunya" fins a veure-la en acció en alguns comicis. En aquesta legislatura, s'hi treballa, ens diuen, però val a dir que, poc o molt, també s'hi havia treballat en totes les legislatures anteriors del 1980 ençà.

Veurem ara la proposta que manega el PSC-PSOE, i que en Sergi Castañé ha resumit en un arxiu Excel.

És una proposta que entra dins d'allò que hom ha anomenat "el sistema electoral alemany de doble vot". El Parlament de Catalunya mantindria els 135 escons, dels quals 57 serien corresponents a "districtes uninominals" i 57 serien elegits pel sistema proporcional. El diputat 135 seria l'escollit en una circumscripció per a la "Catalunya Exterior" (els veïns administratius del Principat que resideixen fora).

Val a dir que aquesta proposta pot topar amb l'article corresponent de la constitució espanyola:

"1. En los Estatutos aprobados por el procedimiento a que se refiere el artículo anterior, la organización institucional autonómica se basará en una Asamblea Legislativa, elegida por sufragio universal, con arreglo a un sistema de representación proporcional que asegure, además, la representación de las diversas zonas del territorio"

Així doncs, la Constitució estableix aquests límits: sistema de representació proporcional i representació de les diverses zones del territori.

Mirem, més detingudament la proposta del PSC-PSOE.

Els districtes uninominals són 57. Aquests districtes es reparteixen entre les comarques de Lleida (5 escons), Catalunya Central (7 escons), Tarragona (6 escons), Girona (6 escons), Àrea Metropolitana Est (9 escons), Àrea Metropolitana Oest (8 escons), Barcelona (16 escons). Els districtes regionals segueixen una distribució paral·lela d'escons. Ara bé la proporcionalitat dels 57 escons del "segon vot" s'assigna d'acord amb els resultats globals, d'acord amb la Llei d'Hondt. Finalment, d'acord amb la Llei d'Hondt, es reparteixen per regions, la dotació d'escons de cada candidatura.

Quin impacte tindria la implantació d'aquest sistema?

D'acord amb els resultats del 2012, CiU aconseguiria 47 escons (per comptes dels 50). CiU se'n duria la majoria de diputats de circumscripcions uninominals (5 de Lleida, 7 de la Catalunya Central, 6 de Tarragona, 6 de Girona, 5 de l'Àrea Metropolitana Est, 1 de l'Àrea Metropolitana Oest i 9 de Barcelona ciutat). Per tal d'arribar als 47 escons que li corresponen en proporcionalitat, rebria escons addicionals de les llistes proporcionals: 2 de Lleida, 1 de la Catalunya Central, 2 de Tarragona, 1 de Girona. També es faria amb l'escó de la Catalunya Exterior.

ERC aconseguiria 21 escons (els mateixos que amb el sistema actual). ERC no aconseguiria cap escó uninominal. Rebria de les llistes proporcionals, 1 escó per Lleida, 2 per la Catalunya Central, 2 per Tarragona, 2 per Girona, 3 per l'Àrea Metropolitana Est, 2 per l'Àrea Metropolitana Oest i 5 per Barcelona.

El PSC-PSOE aconseguiria 23 escons (3 més que no pas amb el sistema actual). Aconseguiria la majoria d'escons uninominals de l'Àrea Metropolitana: 4 per l'Est, 7 per l'Oest i 7 per Barcelona-ciutat. Rebria, a més, 5 escons de les llistes proporcionals (1 de l'Àrea Metropolitana Est, 3 de l'Àrea Metropolitana Oest i 1 de Barcelona).

El PP treuria 19 escons (els mateixos que amb el sistema actual). Sense diputats uninominals, rebria els escons de les llistes proporcionals de Lleida (1), Catalunya Central (1), Tarragona (2), Girona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (3) i Barcelona (6).

ICV-EUiA treuria 12 escons (per comptes del 13 del sistema actual). Sense diputats uninominals, rebria els escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Tarragona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (2) i Barcelona (3).

Pel que fa a C's repetiria 9 escons. Sense cap d'uninominal, rebria escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Tarragona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (2) i Barcelona (3).

Quant a la CUP treuria 4 escons (per comptes de 3). Rebria escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Àrea Metropolitana Est (1), Àrea Metropolitana Oest (1) i Barcelona (4).

En l'Àrea Metropolitana Oest trobem, com hem dit, 8 districtes uninominals. D'aquests, 7 haurien anat a parar al PSC-PSOE i 1 a CiU. Pel que fa als proporcionals es reparteixen entre PSC-PSOE (3), ICV-EUiA (3), ERC (2), PP (2), C's (2) i CUP (1). Els candidats no tan sols competeixen dins del mateix districte sinó que competeixen amb els candidats del mateix partit d'altres districtes.

No hi ha dubte que els partits miraran amb lupa els diversos detalls de l'aplicació doble de la Llei d'Hondt. La qüestió de dissenyar els districtes serà matèria de debat. I, en conclusió, hom tancarà la legislatura sense llei electoral.