dijous, 10 de juliol de 2014

Catòlics i protestants en la Catalunya d'en Mas-Colell

Llegim a la premsa (p. ex., a 324.cat) unes declaracions del conseller d'economia Mas-Colell. Són rellevants pel càrrec de qui les expressa, i també per la persona que hi ha darrera del càrrec. Les declaracions les va fer en unes jornades organitzades pel diari econòmic "Expansión".

Bàsicament, Mas-Colell ens diu que el "conflicte" entre "Espanya" i "Catalunya" va per llarg. No és cap descoberta. Les coses que vénen de llarg solen anar per llarg. També ens diu que cal no oblidar que les causes del conflicte no són merament "econòmiques", cosa que és encara més certa si hom té una visió restringida de lo que és l'economia. Finalment, Mas-Colell diu que en aquest escenari de conflicte perllongat caldria seguir dos consells:
- "que ser sobiranista o no sigui viscut com un fet completament legítim, com ser catòlic o protestant"
- que "la vida política i l'econòmica segueixen el seu camí sense interferir-se".

Mirem primer el primer consell. Mas-Colell entén per "sobiranista" qui defensa la sobirania/independència de "Catalunya". I cal dir que entén per "no-sobiranista" qui defensa, justament, la sobirania d'"Espanya" sobre "Catalunya". "Sobiranistes" i "no-sobiranistes" són igualment sobiranistes, doncs, de manera que potser convindria una terminologia més clara. Des d'una perspectiva catalanocèntrica, podríem abusar i dir que hi ha "sobiranistes" (sense adjectiu, sobiranistes "catalans") i "jussanistes" (sense adjectiu, jussanistes "catalans", que en defensen el caràcter jussà sota una "Espanya" sobirana). Però el nucli del consell és presentar aquestes "dues" opcions com opcions "completament legítimes", posant com a exemple la relació entre "catòlics" i "protestants". Mas-Colell, naturalment, té present la situació actual d'Alemanya, on "catòlics" i "protestants" coexisteixen la mar de bé, com a opcions personals derivades de conviccions religioses, tradicions familiars o fins i tot identitats regionals o ideològiques. Tant és així que la CDU fou el resultat de la fusió de la democràcia cristiana catòlica i de la democràcia cristiana protestant (al seu torn, aquesta, producte de la reconciliació política de luterans i calvinistes).

El segon consell demana una separació. Si l'estat liberal va nàixer defensant la separació de l'estat i de la religió, ço que es demana ara és la separació de la "vida política" i de la "vida econòmica". De nou, caldria poar en els textos de Mas-Colell per sapiguer on comença una i acaba l'altra, bo i més ara que és conseller "polític" de qüestions "econòmiques". La no-interferència, en aquest sentit, s'entén mútua. L'administració "deixa fer i deixa passar", i el "món empresarial" es limita a actuar en la quotidianeïtat del mercat sense entrar en aventures polítiques. Això és senzillament fantàstic, car la política no és més que economia concentrada.

El conflicte "perllongat" anunciat per Mas-Colell implica sobretot un desig. Que continuï la "tensió" sobiranista que justifica l'existència i les polítiques actuals de la Generalitat. Resoldre la "tensió" bé a través de la independència o a través de la desaparició de l'autonomia política, suposaria la fi d'aquesta continuïtat. Així doncs, cal que hi hagi dues comunitats diferenciades, la "sobiranista" i la "no-sobiranista", i que sigui al voltant d'aquestes dues comunitats que s'articuli la vida política de les properes dècades. "Catòlics" i "protestants" protagonitzaren les guerres de religió dels segles XVI i XVII, i es projecten políticament fins ben entrat el segle XX. Mas-Colell demana que el xoc polític entre "sobiranistes" i "no-sobiranistes" es faci de manera pacífica, a través de les successives conteses electorals. Així, uns i altres protagonitzaran la "vida política". En la "vida econòmica", on no ha d'haver-hi interferències, també hi haurà aquestes dues comunitats, però en tot cas hauria de regnar un apoliticisme professional.

En aquesta perspectiva, fins i tot que momentàniament hi haguessin canvis d'estatus, ara amb una "Catalunya" independent, ara una altra vegada amb una "Catalunya" dependent, no hauria de produir més ensurts, i seria simplement el reflex de les correlacions polítiques de "sobiranistes" i "no-sobiranistes".

dimecres, 9 de juliol de 2014

Terratrèmol d'Alpicat

El comunicat de l'Institut Cartogràfic i Sismològic de Catalunya situa l'epicentre entre Torrefarrera i Lleida. El sisme tingué lloc la mitjanit de dimarts a dimecres, amb una magnitud de 1,9. A Alpicat el notaren, i reporten també testimonis que sentiren just abans del sisme un soroll sec.

dilluns, 7 de juliol de 2014

La qüestió d'Iceta

Ja fa alguns dies que Miquel Iceta considerava que la qüestió (doble qüestió aniuada) que hom s'havia tret del barret per consensuar el passat de desembre una "consulta" sobre la independència era un nyap. Que és un nyap és obvi. Però és remarcable la contraproposta constructiva que ens ofereix:

Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari, i el blindatge de les competències en llengua i cultura?

Es tracta d'una qüestió indirecta. Possiblement, sobrera i tot, cal aquestes negociacions poden ser establertes en qualsevol moment, i de fet es produeixen en el marc normal de funcionament de les institucions.

En tot cas, Iceta esmenta no una negociació oberta, sinó tancada per tres punts bàsics:
- caràcter nacional de Catalunya.
- pacte fiscal solidari.
- blindatge de les competències en llengua i cultura.

Tancada?

Anem punt per punt

"Caràcter nacional de Catalunya". Això no vol dir res. En l'actual bloc constitucional-estatutari, "Catalunya" és reconeguda com una "nacionalitat". Això és ja "caràcter nacional", de manera que Iceta inclou en el punt quelcom que ja és establert. Fins i tot reconèixer "Catalunya" com a "nació" tampoc no seria gran cosa. La qüestió bàsica és si es reconeix "Catalunya" o "Països Catalans" com una nació sobirana, i no com una part de cap altra "nació" ni "nació de nacions". Algú podria dir que tot plegat són mots buits. Possiblement. Raó superior per descartar aquests mots de qualsevol "negociació".

"Pacte fiscal solidari". Una altra vaguetat. En l'actualitat ja existeix un "pacte fiscal" que, per cert, el govern del tripartit 2.0 qualificava del millor de la història. El mot "solidari" és enganyós. El model fiscal actual és extremadament solidari, amb un bombeig continu de diners de les classes productives envers les grans elits financeres i burocràtiques. Però és evident que Iceta no es refereix a revertir aquesta solidaritat interclassista, sinó a reflexionar sobre la solidaritat interterritorial. Què hauria de dir en aquest punt el "pacte fiscal solidari"? Si limités els dèficits fiscals territorialitzats, el nom de "solidari" seria força irònic. Si no els limités en absolut, el nom de "pacte" fa riure.

"Blindatge de les competències en llengua i cultura". Iceta interpreta el conflicte en claus d'identitat lingüística i cultural. Si fos consegüent, podria haver dit en aquest punt "garantir la igualtat de tracte, en els respectius territoris, de les llengües i cultures d'Espanya". No ho fa. S'estima més parlar d'unes competències en llengua i cultura. Podrien fer la broma de si es refereix de blindar les competències estatals en aquestes matèries, per garantir la uniformització lingüística i cultural. Pel context, pensem que es refereix a les de la Generalitat. Ara bé, "llengua i cultura" són un àmbit transversal. Voler blindar-les sense blindar àmbits com els mitjans de comunicació, l'educació, el món socioeconòmic o el lleure, és tindre un concepte força folclòric de la "llengua i cultura".

dijous, 3 de juliol de 2014

Pèire Bèc (1921-2014)

El passat 30 de juny del 2014, es moria a Potchiers Pèire Bèc, qui durant gairebé vint anys (els anys 1960 i 1970) havia estat president de l'Institut d'Estudis Occitans. Marçal Girbau n'ha glossat la figura com un dels "eretièrs e continuadors dels trabalhs d'estandardizacion de la lenga occitana".

Pèire Bèc va nàixer a París l'11 de desembre del 1921, fill de pare gascó i de mare antillana. El 1931 tornaren a la terra pairal, establint-se a Casèras (Comenge). La llengua, denominada caserès, o directament patuès, era ben viva alhora que negligida. Va completar els estudis secundaris i va passar per feines diverses mentre es preparava per passar el batxillerat. En el 1939, fou durant un temps, pels seus coneixements lingüístics, intèrpret pels republicans espanyols exiliats. Després va fer de vigilant nocturn a una oficina postal. La joventut li fou marcada per la guerra: entre el 1943 i el 1945, fou deportat a Alemanya per fer-hi el Servei de Treball Obligatori. No fou fins després de la guerra que va passar el batxillerat i completà estudis d'alemany i d'italià. Compaginà a París l'ensenyament de llengües amb els estudis de lingüística romànica a la Sorbona. S'hi va doctorar finalment en el 1959.

Llavors ja era una figura destacada en l'occitanística. Havia publicat un volum de poesia (Au briu de l'estona, 1956). En el 1962 assumí la presidència de l'Institut d'Estudis Occitans. En el 1963, esdevingué professor de llengües i literatures de l'Edat Mitjana a la Universitat de Potchiers. En el 1968 llegí i publicà una nova tesi, Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans". Dins l'IEO renovà la tasca de l'estandarització de l'occità, és a dir de la construcció d'un occitan larg. Ell mateix en la seva obra literària, en vers ("La quista de l'Aute", 1971; "Sonets barròcs entà Isèut", 1979; "Cant reiau", 1985) i en prosa ("Contes de l'unic", 1977; "Lo hiu tibat. Racontes d'Alemanha", 1978; "Sebastian", 1981; "Contes esquiçats", 1984; "Racontes d'ua mòrt tranquilla", 1993; "Entà créser au món", 2004) emprava la llengua gascona que li era pròpia. En la tasca acadèmica el seu objecte estudi principal és la literatura occitana dels segles XII-XV, tant la pròpiament trobadoresca com la prosa, que contextualitza a més en un concepte de "civilització medieval". L'altre objecte d'estudi és la filologia romànica ("Manuel pratique de philologie romane", 1969).

No és estrany que, juntament amb Jacme Taupiac i Miquèu Grosclaude, fos membre de la Comission de Normalizacion Lingüistica de l'Aranès (1983), única variant de la llengua occitana que ha estat reconeguda com a oficial i pròpia del seu territori. De fet, Bèc havia confirmat la seva participació en la constitució de l'Institut d'Estudis Aranesi, que el passat mes d'abril era reconegut com a acadèmia i autoritat lingüística a Catalunya de l'occità.

De cinc a una: la llei de consultes i el 9N

En el seu moment, el Consell de Transició Nacional parlava de cinc vies per a convocar un referèndum sobre la independència. D'aquestes vies, la que passava per les Corts espanyoles, ja fou assajada. Ara, el Consell de Transició Nacional aclareix el panorama i assenyala ja únicament la llei de consultes. La llei vigent o una de nova, doncs, esdevé el vehicle per a la consulta pactada pel 9N.