dimecres, 30 de març de 2016

Lenin sobre l'aixecament de Pasqua

Aquests dies commemorem el Centenari de l'Aixecament de Pasqua. Karl Radek i molts altres socialdemòcrates de fora d'Irlanda tractaren l'aixecament com un "putsch" nacionalista. Lenin, el juliol del 1916, els responia:

"El terme 'putsch', en el seu sentit científic, pot emprar-se tan sols quan l'intent d'insurrecció s'ha relevat merament com un cercle de conspiradors o de maníacs estúpids, i no ha aixecat cap simpatia entre les masses. El moviment nacional irlandès, amb una història de segles, que ha passat a través de diversos estadis i combinacions d'interessos de classe, es manifestà, particularment, en un Congrés Nacional Irlandès de masses a Amèrica, que cridà per la independència irlandesa; es manifesta en lluites al carrer realitzades per un sector de la petita burgesia urbana i un sector dels treballadors després d'un període d'agitació de masses, manifestacions, repressió de diaris, etc. Qualsevol qui qualifica una rebel·lió així de 'putsch' o és un reaccionari endurit, o un doctrinari irremediablement incapaç de visualitzar una revolució social com a fenomen viu".

Així doncs, Lenin advertia contra esquematismes en la qualificació de processos revolucionaris:

"Imaginar que és concebible la revolució social sense revoltes de petites nacions a les colònies i a Europa, sense esclats revolucionaris d'un sector de la petita burgesia amb tots els seus prejudicis, sense un moviment de les masses proletàries i semi-proletàries políticament inconscients contra l'opressió dels terratinents, de l'església i de la monarquia, contra l'opressió nacional, etc., imaginar-ho és repudiar la revolució social".

Ara bé, també alertava contra la suficiència del nacionalisme irlandès:

"La dialèctica de la història és tal que petites nacions, impotents com a factor independent en la lluita contra l'imperialisme, juguen un rol com un dels ferments, un dels bacils, que ajuden la força anti-imperialista real, el proletariat socialista, a fer la seva aparició en l'escena. Ha estat mala sort per als irlandesos que s'hagin aixecat prematurament, abans que la revolta europea del proletariat hagués tingut temps de madurar".

dimarts, 29 de març de 2016

Taxonomia de l'extrema dreta a Europa

"Preocupació per l'auge de l'extrema dreta a Europa". És l'espectre que agiten des de la dreta a l'esquerra. L'auge. La premsa d'extrema dreta, en canvi, es plany més aviat per les divisions, per la manca de combativitat i per l'oportunisme de certes propostes electorals per menjar-los l'espai i dur-los a la "respectabilitat". Pot semblar curiós que aquesta preocupació s'hagi disparat després dels atemptats de Brussel·les. Al capdavall, els atemptats a l'aeroport i al metro els ha reivindicat el Daesh. Però és que el Daesh també és extrema dreta.

L'identitarisme és la clau de totes les formes d'extrema dreta, però també són les identitats les que la diferencien:
a) nació: la identitat nacional de l'extrema dreta és sovint simple i directa, i té una especial rellevància en l'extrema dreta europea. De vegades, però, la identitat nacional pot ser múltiple, amb fórmules binacionals (de nació petita i de nació de nacions) de divers signe. La nació, alhora, pot ser defensada en una clau més herderiana (basada en la nació "en si") o en una clau més renaniana (basada en la nació "per si"). Finalment, el nacionalisme pot posar èmfasi en la independència, en la unitat i/o en l'expansió, segons la situació en la que es trobi la nació reivindicada.
b) religió: la identitat religiosa juga evidentment un rol central en l'extrema dreta "gihadista". Però els grups identitaris autòctons poden arrenglerar-se també segons la postura religiosa més o menys militant, i segons si aquesta és de signe "cristià" ("catòlic", "protestant", "ortodox") o "neopagà". No hem d'oblidar tampoc el lema de Ben Klassen segons el qual, per a l'home blanc, "la seva religió és la seva raça". El racisme d'extrema-dreta té certament un to religiós, amb combinació de definicions "naturalístiques" i d'altres de "culturalístiques".
c) ideologia: la polaritat entre "capital" i "treball", afuada per la crisi del 2008, obliga a l'extrema dreta a definir-se. N'hi ha d'individualista, especialment a l'Europa de l'Est, però la més organitzada és de caire col·lectivista. Dins de l'extrema dreta col·lectivista poden dominar més o menys els esquemes de jerarquització social, o bé pot haver-hi una visió igualitarista, això sí restringida habitualment als homes "de bé" i autòctons. D'aquesta manera podem tindre una extrema dreta més conformista amb l'ordre social vigent, i una altra que proposa transformacions de caire populista. Cal incloure en aquest apartat els posicionaments diversos quant al paradigma heteropatriarcal, ja que si bé és defensat reaccionàriament per la majoria de grups, no hem d'oblidar l'existència d'altres [pensem en els hereus de Pim Fortuyn] que adopten la visió dels "drets de la dona" i dels "drets dels gais" com quelcom de caràcter europeu sota l'amenaça de la intolerància primitiva dels "musulmans".
d) geopolítica: aquest eix es manifesta actualment per la tensió existent entre l'OTAN i Rússia. Així podem catalogar els diferents grups segons si són més euratlantistes o més eurasianistes (russòfils). L'eix geopolític entronca, és clar, amb les concepcions identitàries ("nacionals", "religioses" i "racials") i socials ("liberalisme", "populisme").

dimecres, 23 de març de 2016

Cent anys d'horaris d'estiu

Som ja a la darrera setmana de març, la qual cosa vol dir que aquest dissabte abandonarem el fus d'horari de Berlín per seguir el de Moscou.

Això dels horaris d'estiu (Sommerzeit) arrenca fa 100 anys. El 30 d'abril del 1916, els Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) canviaren l'hora oficial de GMT+1 a GMT+2. La mesura fou presentada com una manera d'estalviar combustible (carbó) per a la il·luminació durant els mesos estivals. El canvi d'hora faria començar les activitats més aviat, bo i aprofitant millor les primeres hores de claror.

No era la primera vegada que s'aplicava l'horarir d'estiu, però els exemples anteriors eren de caràcter local. A Orillia (Ontàrio), el batlle William Sword Frost el va practicar durant els estius del 1911 i 1912. Figures com George Hudson, William Willett o Robert Pearce havien defensat aquesta mesura.

L'horari d'estiu aplicat als Imperis Centrals també seria adoptat, en els husos respectius, pels Aliats, en la mateixa línia d'esforç de guerra. No es va aplicar a Rússia l'estiu del 1916, però sí en el 1917. Als Estats Units s'aplicà per primera vegada l'estiu del 1918.

L'estiu del 1919 molts països que l'havien aplicat l'abandonaren. El retingueren, però, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, el Canadà i França. Irlanda el retingué després de la independència. La Gran Recessió del 1929, la Segona Guerra Mundial o la Crisi del Petroli del 1973 esperonaren en onades successives l'adopció general de l'horari d'estiu en els països extratropicals.

dimarts, 22 de març de 2016

Els atacs del Daesh a Istanbul i Brussel·les

Després de l'atac d'Istanbul de fa uns dies, aquest matí el Daesh reivindicava atemptats a l'aeroport i al metro de Brussel·les. De nou, sentim Valls i Hollande parlant d'estat de guerra. Algú pensarà ara que, sí, que es muntarà una aliança mundial amb cara i ulls que, amb la col·laboració dels governs de Damasc i Bagdad i de les autoritats locals de Mesopotàmia, destrueixi l'heresiarcat de Raqqa.

No sembla, però, que sigui el cas. Els mandataris dels estats de la NATO tenen massa compromisos amb els companys de viatge del Daesh. Per tant, tot quedarà en foc d'encenalls. Qualsevol mesura de "seguretat" de caire indiscriminat, en casos com aquests, és poc menys que inútil. Si s'aproven mesures de caire indiscriminat i, alhora, es manté la submissió envers els dictats de Riad, el Daesh en resultarà beneficiat.

dijous, 17 de març de 2016

La posició del SEP (UK) davant del Brexit

El passat 29 de febrer el Partit de la Igualtat Socialista (SEP) del Regne Unit emetia un comunicat sobre la seva posició favorable a boicotar el referèndum sobre el Brexit que tindrà lloc al Regne Unit el proper 23 de juny.

El boicot respon a un refús a arrenglerar-se en els camps del "Remain" i del "Leave", que són liderats per "thatcheristes que defensen una austeritat més gran, mesures brutals contra els immigrants i la destrucció dels drets dels treballadors".

Aquesta posició sembla més que defensable. El 23 de juny als britànics se'ls consulta sobre l'acord de Cameron amb la UE que permetrà la continuïtat de totes aquestes polítiques. El refús d'aquest acord, suposaria igualment garantir la continuïtat de totes aquestes mateixes polítiques, si bé formalment fora de la UE.

No obstant, hi ha hagut una discussió al voltant de la posició del SEP (UK) davant del referèndum escocès del setembre del 2014. En aquella ocasió, el SEP (UK) defensà votar "No" a la qüestió de si Escòcia havia de ser un país independent.

Certament, els dos referèndums tenen característiques diferents. El Regne Unit és un estat, mentre que la Unió Europea no ho és. Alhora, la qüestió del referèndum escocès era directa, i girava al voltant del concepte d'independència nacional. El "No", doncs, era un no explícit contra la independència escocesa, i no suposava explícitament una defensa del Regne Unit.

Segons el SEP (UK) les dues posicions són coherents, "motivated by our opposition to nationalism and our fundamental aim of maintaining the unity and political independence of the international working class". Així l'oposició al nacionalisme escocès calia entendre's vinculada estretament a la crida a “the overthrow of British imperialism and its state apparatus”, the “creation of a workers’ government committed to socialist policies” and “the formation of the United Socialist States of Europe.”.

Des de certs rodals podríem pensar que la unitat i independència política de la classe treballadora internacional requereix de la consigna d'un Estat Socialista Mundial, bo i més quan veiem que les diferents forces de la pseudo-esquerra cauen en temptacions nacionalistes, ja siguin d'àmbit escocès, britànic o europeu. Vist així, potser la posició de boicot hauria estat la més lògica en tots dos casos.

Ara bé, hom podria respondre que la independència d'Escòcia hauria suposat una divisió més en la classe treballadora. En aquest cas, el "no" seria imperatiu. Ara bé, estenent aquesta lògica caldria ara defensar el "Remain", per tal de no separar la classe treballadora del Regne Unit de la resta de la Unió Europea.

El SEP (UK) és, com diu el seu nom, un partit de UK. I això el condicionà a fer proclames sobre una Gran Bretanya socialista. Quan parla de la creació d'un govern obrer dedicat a polítiques socialistes s'entén que parla d'un govern obrer britànic, que hauria enderrocat l'imperialisme britànic i el seu aparell i que, alhora, se sumaria a la formació dels Estats Units Socialistes d'Europa. Gran Bretanya i Irlanda del Nord seria un estat d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa.

Ara bé, quina diferència hi ha en fer això i en proposar un Estat Socialista d'Escòcia, que fes part d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa? Clàssicament, des del leninisme s'ha respost que l'esforç de construcció nacional d'Escòcia suposaria una pes addicional a l'objectiu dels Estats Units Socialistes d'Europa. Ara bé, Lenin mateix tingué bones relacions amb McLean, i per ells la qüestió de la independència d'Escòcia o de la unitat de Gran Bretanya era discutida obertament sense apriorismes. Hom pot remarcar que l'hegemonia del thatcherisme a Anglaterra és molt més marcada que a Escòcia. Arrabassar Escòcia al thatcherisme ajudaria a derrotar el thatcherisme a Escòcia i a Anglaterra. Hom pot dir, en canvi, que la divisió no convé en aquests termes, ja que el nacionalisme escocès podria segrestar la voluntat popular i mantindre-la en un estat de consentiment més elevat que no pas és ara.

En qualsevol cas, és important, en prendre qualsevol decisió, explicar clarament quins són els motius que han dut a prendre-la. Construir els motius després d'haver-la presa condueix a automatismes que són arriscats. La consigna d'una "Gran Bretanya Socialista" pot ser esgrimida fàcilment per una pseudo-esquerra que faci argumentacions nacional-populistes. La consigna d'uns "Estats Units Socialistes d'Europa" pot ser esgrimida igualment des de populismes que coquetegen amb el supremacisme europeu o, més moderadament, amb l'excepcionalisme europeu o l'eurocentrisme. I aquestes formes són tan nacionalistes com les que esgrimeixen l'SNP i els seus aliats d'esquerres.