divendres, 21 d’octubre de 2016

Relectures: "El desfile de la victoria - Fernando Díaz-Plaja (1976)"

Enguany fa quaranta anys, l'Editorial Argos publicava aquest llibre de Fernando Díaz-Plaja (1918-2012). Es tracta d'una novel·la ambientada en una ucronia o en una història alternativa. La seva línia temporal se separa de la nostra en la Batalla de l'Ebre, la tardor del 1938. Contra tot pronòstic, s'acumulen un seguit de circumstàncies que fan que el 2 d'abril del 1939 la guerra conclogui amb l'evacuació dels darrers reductes en poder dels facciosos. La República venç la guerra. Díaz-Plaja dedica alguns capítols a explicar-nos la història posterior. Espanya queda al marge de la guerra, bo i que envia una divisió de voluntaris a Rússia (la "División Roja") per auxiliar a la gran guerra patriòtica. El final de la Segona Guerra Mundial, com en la nostra línia temporal, suposarà un rearrenglerament, amb una guerra freda entre les potències occidentals i les orientals. En aquest context geopolític, Espanya s'arrenglera amb el bloc occidental. Tot i amb tot, en el sistema de partits polítics, el Partit Comunista d'Espanya conserva un lloc important, encara que en l'oposició. A la seva esquerra hi figuren el POUM i la FAI, la qual participa en els processos electorals. Ja fora de l'arc parlamentari, entre els grups d'extrema esquerra hi ha el Frente Revolucionario Intransigente (FRI). Però el govern gira al voltant del PSOE. Dels partits republicans, Unión Republicana és el més destacat. La dreta parlamentària és representada per la Izquierda Cristiana.

La novel·la s'ambienta en els anys 1960 d'aquesta línia temporal. Díaz-Plaja comet alguna inconsistència. Així ens presenta Carrillo com un jove prometedor, encara que Carrillo passaria llavors de la quarentena. També fa tornar Alejandro Lerroux de l'exili gairebé centenari. Bàsicament això es deu a la necessitat d'allargar les trajectòries vitals dels dirigents de la Segona República. Així Besteiro és el President del Govern malgrat passar dels noranta anys. De manera més realista, el president de la república és Fernando Valera.

Però allò que interessa a Díaz-Plaja és fer un joc de miralls. El protagonista de la novel·la és un fill rebel. En la nostra línia temporal seria un d'aquells fills del bàndol franquista que se suma a l'oposició d'esquerres. En la línia temporal de la novel·la és el fill de 22 anys d'un diputat del PSOE i líder del Sindicat de Tipògrafs.

El joc de miralls val per allò que fa referència al conflicte dreta-esquerra. Però, naturalment, Díaz-Plaja també fa referència a la qüestió de classe. El protagonista procedeix d'una família treballadora i el seu inconformisme el fa acostar-se als ambients de la burgesia desplaçada, d'on procedeix la seva xicota.

Certament, els miralls ja no poden oferir la mateixa imatge quan tenim present aquesta oposició de classe. Però també en el pla polític, la continuació de la Segona República no és homòloga a la dictadura franquista. La democràcia parlamentària fa que hi hagi un pluralisme polític, del qual s'exclou en tot cas un extrem, l'extrem dels monàrquics, dels falangistes i dels sectors que combateren amb Franco. Les famílies del règim franquista no tenien aquest instrument parlamentari d'actuació i el seu funcionament era més sord.

Les dues Espanyes havien tastat ja els canvis de sort en la guerra civil. Són aquestes experiències les que fa servir Díaz-Plaja per projectar-les en aquesta història alternativa.

En la novel·la les dues Espanyes segueixen dos moviments contradictoris. D'una banda hi ha el moviment de reconciliació. De l'altra hi ha la reacció contra aquesta reconciliació per part dels sectors més extrems. Hom podria pensar que l'evolució ulterior al 1976 de la nostra línia temporal es correspondria a una altra reconciliació en la línia temporal de la victòria republicana. És clar que en aquest cas no hauria hagut una restauració monàrquica i les tendències de l'estructures de l'estat serien cap a l'esquerra i no pas cap a la dreta.

Des del 1976, però, hi ha hagut altres canvis. L'evolució del bloc soviètic ha deixat pas a societats que poden assemblar-se al que hauria estat una República triomfadora que s'hagués hagut d'adaptar al triomf global del capitalisme. Si en la novel·la són les dretes les nostàlgiques, en una continuació de la mateixa ho haurien acabat de ser també les esquerres.