tag:blogger.com,1999:blog-197182502024-03-16T01:09:45.540+00:00Disponibilitat PermanentCom que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.comBlogger1926125tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-16812206917839347512024-02-11T15:56:00.001+00:002024-02-11T15:56:13.413+00:00El col·lapse de la circulació de recanvi meridional atlàntica<p><b>Climatologia:</b> El canvi climàtic és descrit habitualment com un canvi quantitatiu en el règim de temperatures i de precipitacions però l’acumulació de canvis quantitatius comporta canvis qualitatius. L’augment de la temperatura ambiental pot contribuir a una disminució de la criosfera a Amèrica del Nord, i l’aigua dolça mobilitzada aniria a parar bàsicament a l’Atlàntic Nord. Aquesta entrada d’aigua pot comportar el col·lapse de la corrent de recanvi meridional de l’Atlàntic, tal com indiquen models complexos de clima global. <a href="https://www.uu.nl/staff/RMvanWesten">René M. Van Westen</a>, <a href="https://www.uu.nl/staff/MAKliphuis">Michael Kliphuis</a> i <a href="https://www.uu.nl/staff/HADijkstra">Henk A. Dijkstra</a> han investigat el procés que hi ha al darrera d’aquest col·lapse en el Community Earth System Model. Troben que és crucial el mínim de transport d’aigua dolça d’aquesta circulació en el seu límit sud. En un <a href="https://www.science.org/doi/10.1126/sciadv.adk1189">article</a> a Science Advances publicat aquesta setmana expliquen que els primers senyals d’alerta d’aquest procés ja són en curs.</p>
<p><img src="https://www.science.org/cms/10.1126/sciadv.adk1189/asset/6eda0441-3163-4d90-954a-d746debf8633/assets/images/large/sciadv.adk1189-f3.jpg" width=300></p>
<p><i>El col·lapse de la circulació de recanvi meridional atlàntica comportaria un refredament considerable de l’hivern a l’Europa del Nord</i></p>
<p><b>La circulació de recanvi meridional de l’Atlàntic</b></p>
<p>Aquesta circulació, coneguda com a AMOC pel seu acrònim anglès, transporta de manera efectiva calor i sal a través de l’oceà global. Des del 2004 hom disposa de mesures continuades pel sistema RAPID-MOCHA a una latitud de 26°N. La circulació es mesura en Sverdrups (Sv), unitat equivalent a 1 milió de metres cúbics per segon. Entre el 2004 i el 2012 la circulació es reduí en diversos Sverdrups, i des de llavors s’ha reforçat de nou. Dades indirectes assenyalen que des del 1950, la circulació s’hauria reduït en 3 Sv, i que els nivells actuals serien els més baixos del darrer mil·lenni.</p>
<p>L’AMOC seria especialment sensible a l’entrada d’aigua dolça a l’oceà, bé sigui per precipitació, per l’escorrentia fluvial o per la fossa de glaç de les plataformes àrtica i groenlandesa. Durant el període glacial, canvis abruptes en l’AMOC s’haurien manifestat en el clima a escala regional i global.</p>
<p>Els indicadors clàssics assenyalen que l’AMOC s’acosta a un canvi qualitatiu que podria arribar abans del final del segle XXI.</p>
<p><b>Un indicador del col·lapse</b></p>
<p>Van Westen et al. han desenvolupat un nou indicador d’advertiment a través d’una simulació dirigida en el Community Earth System Model (CESM 1.0.5). El punt de partida és un equilibri corresponent a la situació preindustrial, assumint que els gasos d’efecte hivernacle, la constant solar i els nivells d’aerosols es mantenen en el temps. En aquest equilibri comencen a introduir una anomalia de flux d’aigua dolça a l’Atlàntic Nord en latituds de 20°N i 50°N, compensada en altres latituds: el ritme anual d’augment seria de 3 × 10<sup>−4</sup> Sv, de forma que en el 2200 s’arribaria a un valor de 0,66 Sv. En aquestes condicions hi hauria una disminució gradual de l’AMOC, que es faria evident cap a l’any 800, i amb un col·lapse abrupte en l’any 1750. Hom passaria d’un AMOC de 10 Sv en el 1750 a un de 2 Sv en el 1850. A partir del 2000 el valor de l’AMOC ja seria negatiu.</p>
<p>Aquest col·lapse de l’AMOC es manifestaria en un refredament de l’hemisferi nord, que arribaria a 10 K en l’Europa Occidental. Alhora, hi hauria un escalfament en l’hemisferi sud. La pujada del nivell del mar en algunes regions litorals atlàntiques seria de 70 cm. La zona de convergència intertropical es desplaçaria cap al sud mentre que la cèl·lula de Hadley de l’hemisferi nord s’enfortiria. La coberta glacial àrtica marina màxima (mes de març) s’estendria fins a una latitud de 50°N, mentre que retrocediria la màxima antàrtica (mes de setembre). El major glaç àrtic reforçaria el refredament de l’hemisferi nord per efecte d’albedo. El col·lapse de l’AMOC també es manifesta al bosc amazònic, amb un bescanvi entre l’estació seca i l’estació humida.</p>
<p>A Europa el col·lapse de l’AMOC es manifesta en un refredament durant un segle que, en l’Europa nord-occidental arriba a un ritme de 1 K per dècada i amb un valor final de 5-15 K. El canvi seria especialment notable en les temperatures hivernals. A Bergen, per exemple, la caiguda de la mitjana de febrer seria de 3,5 K per dècada.</p>
<p>Un paràmetre d’interès és el transport d’aigua dolça de l’AMOC a una latitud de 34°S (F<sub>ovS</sub>). Un valor positiu d’aquest transport indica que l’AMOC exporta salinitat en termes nets cap enfora de l’Atlàntic. En la realitat, però, l’Oceà Atlàntic funciona com una conca evaporítica en termes nets. De tota forma el transport a 34°S anuncia el col·lapse de l’AMOC en el model citat amb un avançament d’un parell de dècades.</p>
<p><b>Les perspectives de la situació actual</b></p>
<p>En els darrers 40 anys, F<sub>ovS</sub> ha experimentat una caiguda de 1,2 mSv per any. Van Westen et al. consideren que això s’acosta a una zona de perill per l’enfortiment de la retroalimentació de l’advecció salina. El canvi abrupte en el clima europeu que comportaria el col·lapse de l’AMOC no deixa espai per a mesures d’adaptació que siguin efectives.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.science.org/doi/10.1126/sciadv.adk1189">Physics-based early warning signal shows that AMOC is on tipping course</a>. René M. Van Westen, Michael Kliphuis, Henk A. Dijkstra. <i>Science Advances</i> (2024).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-24981520354284979852024-01-31T18:35:00.002+00:002024-01-31T18:40:02.537+00:00Una població d’home anatòmicament modern en l’estepa freda del nord d’Europa de fa 45.000 anys<p><b>Paleoantropologia:</b> Fa uns 45.000 anys la dispersió de l’home anatòmicament modern (<i>Homo sapiens</i>) a l’Euràsia Occidental coincideix amb el declivi i extinció de l’home arcaic autòcton (<i>Homo neanderthalensis</i>). En descriure aquests processos és vital el rol d’arqueòlegs especialitzats en isòtops estables com és el cas de <a href="https://wp.ull.es/ambilab/sarah-pederzani/">Sarah Pederzani</a>. Avui la revista Nature publica un <a href="https://www.nature.com/articles/s41559-023-02318-z">article</a> amb ella d’autora primera i corresponsal en el que els isòtops estables permeten datar en 45.000 anys d’antiguitat restes d’<i>Homo sapiens</i> trobades a Ilsenhöhle in Ranis, llavors una estepa freda. Aquestes restes es troben associades al tecnocomplex Lincombian-Ranisian-Jerzmanowician (LRJ), considerat de transició entre neandertals i sapiens. Pederzani et al. consideren que l’LRJ era realment connectat amb els sapiens en un moment en què aquests començaven a aparèixer a l’Europa Central. Els registres d’isòtops estables de dents equines de Ranis permeten Pederzani et al. de reconstruir les condicions climàtiques de Ranis en un període de 12500 anys des de l’època de LRJ fins al Paleolític Superior. El clima fou especialment fred fa 45000-43000 anys, però això no frenà l’expansió de l’home anatòmicament modern del tecnocomplex LRJ d’aquestes contrades.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/lw685/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41559-023-02318-z/MediaObjects/41559_2023_2318_Fig1_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>Pederzani et al. han reconstruït les condicions de l'estepa freda de Ranis de fa 45.000 anys a partir de dents d'èquids que hi van viure.</i></p>
<p><b>La transició del Paleolític Mitjà al Paleolític Superior</b></p>
<p>La transició del Paleolític Mitjà al Paleolític Superior a Euràsia s’acompanya de la dispersió de l’home anatòmicament modern (<i>Homo sapiens</i>) i de la desaparició d’altres hominins, el més conegut dels quals és l’home de Neandertal (<i>Homo neanderthalensis</i>). Com més dades arqueològiques i genètiques s’acumulen més complexa sembla aquesta transició, amb diferències geogràfiques, i anades i tornades. Pederzani et al. consideren crucial determinar les condicions ambientals i climàtiques d’aquest període per interpretar aquesta complexitat.</p>
<p>Tradicionalment hom ha assumit que l’expansió dels sapiens a latituds elevades fou possible gràcies a fases relativament càlides del Pleistocè Tardà. Pederzani et al. ens presenten un contraexemple a partir de restes faunístiques d’Ilsenhöhle in Ranis, a Alemanya. Anàlisis múltiples d’isòtops estables permeten documentar les condicions climàtiques i ambientals de la contrada en temps del tecnocomplex LRJ, associat a una incursió de sapiens en la regió.</p>
<p>Altres recerques genètiques, proteòmiques i cronològiques han mostrat que el tecnocomplex LRJ s’associa amb poblacions sapiens de fa 45.000 anys en el que hauria estat una de les primeres dispersions de la nostra espècie al continent europeu. Pederzani et al. ens mostren que la regió era llavors una estepa freda.</p>
<p>Les primeres excavacions arqueològiques a Ranis les dirigí W. Hülle entre 1932 i 1938. Entre el 2016 i el 2022 s’hi feren noves excavacions per part de la TLDA i el MPI-EVA. El tecnocomplex LRJ s’associa amb les capes 9 i 8 d’aquest jaciment, amb una antiguitat de 47.500-43.300 anys. S’hi han identificat restes de 12 individus identificats com a sapiens. Les dades zooarqueològiques i d’ADN de sediment indiquen ocupacions efímeres i de baixa intensitat: la majoria de restes de fauna foren acumulades per carnívors.</p>
<p>Pederzani et al. fan anàlisis d’isòtops estables d’oxigen, carboni, nitrogen, estronci i zinc sobre dents de <i>Equus</i> altrament datades pel radioisòtop carboni-14. S’analitza la bioapatita de l’esmalt, la dentina i la col·làgena de la mandíbula. Les dents abasten les capes 9-6 de Ranis, corresponents a una sèrie de més de 12 mil·lennis. Les proporcions d’isòtops estables en aquest material biològic informen de la temperatura estacional, la disponibilitat d’aigua i la coberta vegetal. També s’analitzen dents d’altres animals pel que als isòtops estables de zinc i d’estronci.</p>
<p><b>Metodologia</b></p>
<p>L’estudi multiisotòpic permet una reconstrucció d’aspectes climàtics, ambientals i ecològics. L’oxigen-18 informa de les condicions paleoclimàtiques. L’estronci-87 ajuda a establir l’origen geogràfic dels espècimens i a detectar-hi si són autòctons o migrants. El carboni-13 i el nitrogen-15 informen de la paleodieta i de la disponibilitat d’aigua.</p>
<p>Per a l’anàlisi només valien dents completament formades i mineralitzades. S’exclouen els primer molars M1. Les mostres de dentina o de mandíbula pesaven entre 300 i 600 mg. Les d’esmalt són esmicolades i convertides en fosfat d’argent per a l’anàlisi d’oxigen-18. La col·làgena s’extreu amb una desmineralització amb clorhídric, gelatinització i ultrafiltració.</p>
<p><b>12500 anys d’història a través de 16 espècimens dentaris equins</b></p>
<p>La datació per radiocarboni de 16 espècimens equins indica que tenen unes antiguitats d’entre 48.800 i 36.300 anys. Abasten, doncs, dotze mil·lennis llargs de la transició del Paleolític Mitjà al Superior.</p>
<p>Les dades de freqüència de l’isòtop oxigen-18 en el fosfat de l’esmalt dentari mostren cicles estacions sinusoidals en tots els espècimens. La freqüència pujaria en l’estiu i baixaria en l’hivern. La freqüència dels isòtops estronci-87 i -86 indicarien que aquests animals són compatibles amb les unitats litològiques de Turíngia. Aquests isòtops d’estronci correlacionen força amb la freqüència de l’isòtop zinc-66.</p>
<p>Els valors d’oxigen-18 en l’esmalt dentari varien al llarg d’aquests 12.000 anys. Els valors més baixos es corresponen al període de fa 45-43 mil anys, que seria el més fred de la sèrie. Els hiverns d’aquest període serien els més freds, i els estius els menys càlids, per bé que la diferència estacional seria la més considerable del període. Aquestes dades semblen corroborar-se amb les de nitrogen-15 de la dentina i de la col·làgena, igualment elevades.</p>
<p>Els valors de carboni-13 són més homogenis. Els valors de zinc-66 segueixen el patró habitual d’ésser més elevats en els herbívors (com el rinoceront llanut <i>Coelodonta antiquitatis</i>) i més baixos en els carnívors.</p>
<p>Els valors d’oxigen-18 també informen d’unes condicions de precipitació relativament eixutes. La disponibilitat d’aigua era especialment escassa en l’època hivernal.</p>
<p>A Ranis, fa 45-43 mil anys la temperatura atmosfèrica mitjana seria de 7 K menys que l’actual en l’estiu i de 15 K menys en l’hivern. L’amplitud tèrmica estacional pujava a 27 K (actualment és de 19 K).</p>
<p>L’anàlisi estatística indica que els èquids R10124, ETH-111922 i R10126, ETH-111920 són coetanis de l’humà R10875, ETH-127623 i d’altres restes humanes associades a dipòsits del tecnocomplex LRJ.</p>
<p>Els ossos amb marques de modificacions antropogèniques en dipòsits LRJ són majoritàriament de rens, però també n’hi ha d’èquids.</p>
<p><b>Els sapiens de les estepes fredes</b></p>
<p>Pederzani et al. ens ofereixen sobre les condicions en les que es desenvolupaven les poblacions d’home anatòmicament modern del tecnocomplex LRJ de l’Europa Central. Eren unes condicions climàtiques subàrtiques. L’ambient era fred i obert, especialment fa 45-43 mil anys. Malgrat unes condicions ambientals extremes, l’<i>Homo sapiens</i> era capaç de sobreviure.</p>
<p>Aquest període es correspon als estadis d’isòtops marins MIS 5 – MIS 3. Les dades d’oxigen-18 del fosfat dentari són de les més baixes que s’hagin registrat en èquids d’aquests estadis. Són fins i tot inferiors a les registrades a la cova de Bacho Kiron, a la Bulgària del Paleolític Superior Inicial. S’assemblen més a les dades del màxim glacial d’Escandinàvia i Rússia. Les temperatures mitjanes anuals serien inferiors als 0 °C, i les precipitacions tan baixes com ho són actualment a Rovaniemi. El clima deuria ser el propi d’una tundra freda subàrtica com les de les actuals Amderma i Pechora. Les temperatures mitjanes estivals no s’enfilaven més enllà del 12 °C, de manera que la presència d’arbrat seria gairebé impossible.</p>
<p>El fred intens de fa 45.000 anys fou precipitat pels esdeveniments de Dansgaard-Oeschger, i es correspondrien als estadials GS12 o GS13, quan a l’Europa central hi havia condicions semblants a les de l’actual Groenlàndia. Resulta admirable pensar en la supervivència d’aquests èquids d’estepa herbàcia freda. L’herbívor més nombrós, no obstant, seria el ren <i>Rangifer tarandus</i>.</p>
<p>Les poblacions humanes LRJ eren nòmades i feien un ús creixent del foc. La seva subsistència depenia de la caça de grans ramats salvatges de rens i d’altres herbívors de l’estepa freda. Pederzani et al. els anomena generalistes climàticament resilients.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41559-023-02318-z">Stable isotopes show <i>Homo sapiens</i> dispersed into cold steppes ~45,000 years ago at Ilsenhöhle in Ranis, Germany</a>. Sarah Pederzani, Kate Britton, Manuel Trost, Helen Fewlass, Nicolas Bourgon, Jeremy McCormack, Klervia Jaouen, Holger Dietl, Hans-Jürgen Döhle, André Kirchner, Tobias Lauer, Mael Le Corre, Shannon P. McPherron, Harald Meller, Dorothea Mylopotamitaki, Jörg Orschiedt, Hélène Rougier, Karen Ruebens, Tim Schüler, Virginie Sinet-Mathiot, Geoff M. Smith, Sahra Talamo, Thomas Tütken, Frido Welker, Elena I. Zavala, Marcel Weiss & Jean-Jacques Hublin. <i>Nature</i> (2024).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-23262034972442245732024-01-10T18:55:00.001+00:002024-01-10T18:55:13.270+00:00Genotips diploides de 1600 humans antics per descriure les poblacions postglacials de l’Euràsia Occidental<p><b>Genòmica de poblacions:</b> <a href="https://scholar.google.dk/citations?user=VBfIN9sAAAAJ&hl=da">Morten E. Allentoft</a>, <a href="https://globe.ku.dk/research/geogenetics/sikora-group/">Martin Sikora</a> i <a href="https://www.zoo.cam.ac.uk/directory/professor-eske-willerslev">Eske Willerslev</a> són els tres autors corresponsals d’un <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06865-0">article</a> publicat avui a la revista Nature sobre genòmica humana de poblacions de l’Euràsia Occidental durant l’actual període postglacial. Allentoft et al. són especialment interessats en les migracions humanes produïdes en aquesta regió durant l’Holocè. El grup de recerca de Sikora treballa en la intersecció entre la paleogenòmica humana i la paleoepidemiologia. En aquest treball Allentoft et al. presenten la seqüenciació de 317 genomes humans de l’Euràsia del nord i de l’oest principalment dels períodes mesolític i neolític. Els sumen a dades ja publicades per deduir els genotips diploides de 1600 humans antics. L’anàlisi que en fan mostra l’existència d’una gran divisió que segueix com a frontera la línia que uneix la Mar Negra i la Mar Bàltica. Això és especialment manifest en les poblacions caçadores-recol·lectores del Mesolític, de forma que se les pot diferenciar entre occidentals i orientals. L’arribada del Neolític tingué diferents manifestacions a l’est i a l’oest de la citada línia. A l’oest, la introducció de l’agricultura provocà uns desplaçaments de llinatges a gran escala i en moltes àrees la substitució dels llinatges caçadors-recol·lectors fou gairebé total. En canvi, a l’est no hi hagué cap substitució substancial. Si la transició neolítica suposà ja una disminució del nivell de relació a l’oest, cal esperar a 4000 anys abans del present per veure un fenomen semblant a l’est dels Urals. Allentoft et al. ho atribueixen a la persistència de grups localitzats caçadors-recol·lectors a l’est dels Urals. La difusió del llinatge vinculat a la cultura Yamnaya dissolgué la barrera entre est i oest en el decurs del mil·lenni precedent. Allentoft et al. remarquen que els Yamnaya descendien en part de poblacions caçadores-recol·lectores del Don Mitjà. Encara a l’est els Yamnaya haurien rebut una aportació genètica de poblacions associades a la cultura de les àmfores globulars. Fenòmens de substitució semblants s’haurien donat a la Sibèria Occidental, amb un flux que arribaria fins al llac Baikal.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41586-023-06865-0/MediaObjects/41586_2023_6865_Fig6_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>Allentoft et al. ens mostren les xarxes de major relació genètica entre les poblacions humanes de diverses etapes de l’Holocè. Les migracions prehistòriques tindrien un efecte profund i durador sobre la diversitat genètica de les poblacions eurasiàtiques.</i></p>
<p><b>Les migracions en la conformació de les poblacions humanes de l’Euràsia Occidental</b></p>
<p>La diversitat genètica de les poblacions humanes actuals de l’Euràsia Occidental ha quedat marcada per tres grans migracions prehistòriques:<br>- la de l’home anatòmicament modern, caçador-recol·lector, que ocupa la regió fa uns 45.000 anys.<br>- la dels pagesos neolítics que hi arriben fa uns 11.000 anys procedents de l’Orient Mitjà.<br>- la de pastors esteparis que es difonen fa uns 5.000 anys des de l’Estepa Pòntica.</p>
<p>L’entrada en l’actual període post-glacial suposà l’obertura de rutes de colonització que marcaren una divisió entre les poblacions occidentals de caçadors-recol·lectors (WHG en l’acrònim anglès, presents a Europa Occidental i Central) i les poblacions orientals (EHG). Els WHG serien descendents de les cultures epigravetiana, aziliana i epipaleolítica (identificades en el clúster de Villabruna). Els EHG, a més d’aquesta aportació, haurien rebut l’aportació d’una població siberiana del Paleolític Superior (ANE en l’acrònim anglès).</p>
<p>Entre els WHG del Mesolític hi ha diferències regionals. Així, entre els caçadors-recol·lectors de la Península Ibèrica hi ha una barreja local continuada, mentre que a Gran Bretanya i a l’Europa nord-occidental hi ha una major homogeneïtat, vinculada a la colonització de terres deslliurades del gel.</p>
<p>La formació dels EHG s’hauria donat fa 13.000-15.000 anys, seguint una clina en sentit oest-est. Els EHG de la Regió Bàltica i de l’actual Ucraïna tindrien una major afinitat amb el clúster Villabruna. Els EHG de l’actual Rússia haurien rebut una major aportació ANE.</p>
<p>Les poblacions mesolítiques de la Península Escandinava tindrien aportacions variades de WHG i EHG.</p>
<p>La línia de la Mar Bàltica a la Mar Negra separaria dues formes de transició neolítica. A l’est les societats caçadores-recol·lectores subsistiren per més temps. Així cultures neolítiques de l’estepa asiàtica central i del cinturó de la taigà russa visqueren canvis culturals (indústria lítica, introducció de la ceràmica) i econòmics (major diferenciació social) bo i retenint un estil de vida caçador-recol·lector.</p>
<p>Tant a l’est com a l’oest les innovacions neolítiques procedien d’Orient Mitjà, com ho manifesten les plantes i els animals domèstics de la nova economia. El procés de neolitització a bona part d’Europa s’acompanya de l’arribada d’immigrants d’origen anatòlic. En el cas de la Península Ibèrica són aquests pagesos d’origen anatòlic i egeu els que introdueixen el neolític en el litoral mediterrani i atlàntic i no és sinó gradualment que es barrejaran amb les poblacions locals caçadores-recol·lectores. Quelcom semblant passà a l’Europa sud-oriental i central. A Gran Bretanya, en canvi, la introducció de l’agricultura per poblacions continentals comportà una substitució completa de la població caçadora-recol·lectora.</p>
<p>A la Regió Bàltica la neolitització no alterà inicialment l’economia caçadora-recol·lectora, i l’agricultura i la ramaderia no s’introduïren fins fa uns 4800 anys amb la cultura de la ceràmica cordada (CWC en l’acrònim anglès).</p>
<p>A la Ucraïna Oriental coexistiren durant mil·lennis grups caçadors-recol·lectors mesolítics amb grangers neolítics arribats de l’oest.</p>
<p>Fa uns 5000 anys començà la ràpida difusió de la cultura Yamnaya, relacionada amb pobles pastoralistes de l’estepa de la primera Edat de Bronze, potser descendents d’EHG i caçadors-recol·lectors del Caucas (CHC en l’acrònim anglès). Aquesta difusió s’acompanyà de la CWC i cultures relacionades.</p>
<p>Allentoft et al. pretenen investigar aspectes d’aquests processos formatius a escala continental. Per fer-ho han seqüenciat els genomes de 317 individus les restes dels quals han pogut ser datades pel mètode del carboni-14 per espectrometria de masses amb accelerador (272 individus han estat datats en aquest mateix treball, 30 en altres treballs previs i 15 ho han estat per context arqueològic). Són individus principalment d’origen mesolític i neolític, que cobreixen la major part d’Euràsia (del Llac Baikal a la costa atlàntica, i d’Escandinàvia a l’Orient Mitjà). El més antic és del Paleolític Superior (fa 25.700 anys) i el més recent és del període medieval (fa 1200 anys), per bé que el 97% corresponen a la franja d’11.000-3.000 anys d’antiguitat. Les restes foren trobades en túmuls funeraris, coves, torbes i el fons marí.</p>
<p>Les dades d’aquests 317 individus han estat combinades amb les de bases genètiques fins a constituir una base de dades amb més de 1600 genomes antics diploides.</p>
<p><b>L’estructura genètica a gran escala</b></p>
<p>L’ADN antic d’aquests 317 individus era extret o bé del ciment dental o d’ossos petris. La profunditat de cobertura anava de 0,01× a 7,1×. Un mètode computacional fou aplicat a aquests 317 individus i a unes 1300 seqüències ja publicades per imputar-los genotips basats en 8,5 milions de polimorfismes mononucleotídics. Resultaren 1664 genomes antics diploides, dels quals foren exclosos d’anàlisi ulterior uns 71 per manca de relacions amb els altres o per un excés de contaminació estimada.</p>
<p>Aquests genomes foren analitzats per components principals (PCA) i agrupats pel model ADMIXTURE.</p>
<p><b>L’estructura de poblacions caçadores-recol·lectores després del darrer màxim glacial</b></p>
<p>La base de dades inclou 113 genomes de caçadors-recol·lectors, dels quals 79 foren seqüenciats en aquest estudi. L’individu NEO283 fou trobat a la Cova Kotia Klde, de Geòrgia, i té una antiguitat de 26.000 anys: un 76% del seu llinatge es correspondria a una població caçadora-recol·lectora del Paleolític Superior de l’Euràsia Occidental i la resta a una població eurasiàtica basal.</p>
<p>Les divisions ancestrals profundes de les poblacions eurasiàtiques haurien estat establertes en les primeres dispersions posterior al darrer màxim glacial (fa uns 20.000 anys) i persistiren durant tot el Mesolític. Si els WHG tindrien el seu origen predominantment en el Caucas, els EHG tindrien aportacions d’origen siberià.</p>
<p>NEO694 és un individu caçador-recol·lector de fa 9200 anys de les Coves de Santa Maira (Castell de Castells, La Marina Alta). La seva ascendència és predominantment WHG del sud d’Europa amb aportacions del Paleolític Superior possiblement de la cultura magdaleniana.</p>
<p>NEO646 és un individu mesolític de fa 8200 anys de El Mazo (Astúries). La seva ascendència indicaria un flux procedent dels Balcans, potser relacionat amb la introducció de micròlits geomètrics.</p>
<p>NEO113 i NEO212, de Golubaya Krinitsa (Don Mitjà), amb una antiguitat de 7300 anys, testimonien el contacte genètic de poblacions del Caucas amb població de la regió estepària.</p>
<p><b>Les grans transicions genètiques d’Europa</b></p>
<p>La zona a ponent de la línia que va de la Mar Negra a la Mar Bàltica hauria experimentat durant la transició neolítics uns grans desplaçaments de llinatge: les poblacions caçadores-recol·lectores haurien estat desplaçades per pagesos d’origen anatòlic. L’entrada d’aquest llinatge anatòlic es produí en un extens període de 3000 anys, començant pels Balcans (fa 8700 anys) i concloent a Dinamarca (fa uns 5900 anys).</p>
<p>La zona a llevant de l’esmentada línia no visqué els mateixos desplaçaments de llinatge, malgrat trobar-se a la mateixa distància d’Anatòlia. La continuïtat de llinatge s’acompanyà de la persistència de grups caçadors-recol·lectors que ja empraven ceràmica tot i no adoptar ni l’agricultura ni la ramaderia.</p>
<p>La divisió entre oest i est es començà a trencar fa uns 5000 anys. Poblacions de l’Estepa Eurasiàtica s’escamparen a banda i banda. Aquesta segona transició demogràfica marxà a un ritme molt més ràpid que la primera. En pocs segles passà del Bàltic oriental (fa 4800 anys) a l’Europa Occidental (fa 4200 anys).</p>
<p>Aquesta població estepària tindria un 65% d’ascendència en les poblacions caçadores-recol·lectores del Don Mitjà i un 35% en poblacions caçadores-recol·lectores del Caucas. Parlem de pobles caçadors-recol·lectors ceràmics vinculats a les tombes de tipus Mariupol.</p>
<p>La difusió del llinatge estepari fou diferent en cada regió. A la Península Ibèrica encara es mantingué en més d’un 50% els llinatges neolítics. A Escandinàvia, en canvi, aquest percentatge no arribà al 15%. Els llinatges esteparis s’associen a cultures com la CWC, mentre que els llinatges neolítics ho fan a la d’Amfores Globulars (GAC en l’acrònim anglès).</p>
<p><b>A l’est dels Urals</b></p>
<p>A l’est dels Urals la ceràmica arribà aviat procedent de l’Àsia Oriental. Les poblacions caçadores-recol·lectores eren complexes, amb assentaments permanents i, de vegades, fortificats. Allentoft et al. ens presenten dades de 38 individus pertanyents a diferents cultures.</p>
<p>En aquesta regió l’arribada de llinatges de l’estepa es produeix a fa 4600 anys relacionat amb la cultura Yamnaya. Hi ha una segona aportació, fa 3700 anys, relacionada amb les cultures del Bronze de Sintashta i Andronovo.</p>
<p><b>Genètica i cultura</b></p>
<p>Allentoft et al. proven de derivar indicis socioculturals de les seves dades paleogenètiques. Les relacions genètiques es dilueixen en períodes de creixement de la població efectiva, i augmenten en períodes de migracions.</p>
<p>Les dades d’homozigositat dels individus estudiats (detectable en 29 dels 1396 de la base de dades) indica que els aparellaments consanguinis no eren habituals.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06865-0">Population genomics of post-glacial western Eurasia</a>. Morten E. Allentoft, Martin Sikora, Alba Refoyo-Martínez, Evan K. Irving-Pease, Anders Fischer, William Barrie, Andrés Ingason, Jesper Stenderup, Karl-Göran Sjögren, Alice Pearson, Bárbara Sousa da Mota, Bettina Schulz Paulsson, Alma Halgren, Ruairidh Macleod, Marie Louise Schjellerup Jørkov, Fabrice Demeter, Lasse Sørensen, Poul Otto Nielsen, Rasmus A. Henriksen, Tharsika Vimala, Hugh McColl, Ashot Margaryan, Melissa Ilardo, Andrew Vaughn, Morten Fischer Mortensen, Anne Birgitte Nielsen, Mikkel Ulfeldt Hede, Niels Nørkjær Johannsen, Peter Rasmussen, Lasse Vinner, Gabriel Renaud, Aaron Stern, Theis Zetner Trolle Jensen, Gabriele Scorrano, Hannes Schroeder, Per Lysdahl, Abigail Daisy Ramsøe, Andrei Skorobogatov, Andrew Joseph Schork, Anders Rosengren, Anthony Ruter, Alan Outram, Aleksey A. Timoshenko, Alexandra Buzhilova, Alfredo Coppa, Alisa Zubova, Ana Maria Silva, Anders J. Hansen, Andrey Gromov, Andrey Logvin, Anne Birgitte Gotfredsen, Bjarne Henning Nielsen, Borja González-Rabanal, Carles Lalueza-Fox, Catriona J. McKenzie, Charleen Gaunitz, Concepción Blasco, Corina Liesau, Cristina Martinez-Labarga, Dmitri V. Pozdnyakov, David Cuenca-Solana, David O. Lordkipanidze, Dmitri En’shin, Domingo C. Salazar-García, T. Douglas Price, Dušan Borić, Elena Kostyleva, Elizaveta V. Veselovskaya, Emma R. Usmanova, Enrico Cappellini, Erik Brinch Petersen, Esben Kannegaard, Francesca Radina, Fulya Eylem Yediay, Henri Duday, Igor Gutiérrez-Zugasti, Ilya Merts, Inna Potekhina, Irina Shevnina, Isin Altinkaya, Jean Guilaine, Jesper Hansen, Joan Emili Aura Tortosa, João Zilhão, Jorge Vega, Kristoffer Buck Pedersen, Krzysztof Tunia, Lei Zhao, Liudmila N. Mylnikova, Lars Larsson, Laure Metz, Levon Yepiskoposyan, Lisbeth Pedersen, Lucia Sarti, Ludovic Orlando, Ludovic Slimak, Lutz Klassen, Malou Blank, Manuel González-Morales, Mara Silvestrini, Maria Vretemark, Marina S. Nesterova, Marina Rykun, Mario Federico Rolfo, Marzena Szmyt, Marcin Przybyła, Mauro Calattini, Mikhail Sablin, Miluše Dobisíková, Morten Meldgaard, Morten Johansen, Natalia Berezina, Nick Card, Nikolai A. Saveliev, Olga Poshekhonova, Olga Rickards, Olga V. Lozovskaya, Olivér Gábor, Otto Christian Uldum, Paola Aurino, Pavel Kosintsev, Patrice Courtaud, Patricia Ríos, Peder Mortensen, Per Lotz, Per Persson, Pernille Bangsgaard, Peter de Barros Damgaard, Peter Vang Petersen, Pilar Prieto Martinez, Piotr Włodarczak, Roman V. Smolyaninov, Rikke Maring, Roberto Menduiña, Ruben Badalyan, Rune Iversen, Ruslan Turin, Sergey Vasilyev, Sidsel Wåhlin, Svetlana Borutskaya, Svetlana Skochina, Søren Anker Sørensen, Søren H. Andersen, Thomas Jørgensen, Yuri B. Serikov, Vyacheslav I. Molodin, Vaclav Smrcka, Victor Merts, Vivek Appadurai, Vyacheslav Moiseyev, Yvonne Magnusson, Kurt H. Kjær, Niels Lynnerup, Daniel J. Lawson, Peter H. Sudmant, Simon Rasmussen, Thorfinn Sand Korneliussen, Richard Durbin, Rasmus Nielsen, Olivier Delaneau, Thomas Werge, Fernando Racimo, Kristian Kristiansen & Eske Willerslev. <i>Nature</i> (2024).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-80115069284021681322024-01-03T19:56:00.003+00:002024-01-03T19:56:56.735+00:00La zosurabalpina com a possible antibiòtic clínic contra les infeccions per CRAB<p><b>Farmacologia:</b> Sota l’acròstic CRAB hom fa referència a les soques de <i>Acinetobacter baumannii</i> que són resistents als antibiòtics beta-lactàmics de la classe dels carbapenems. Aquest bacteri és considerat un patogen emergent a escala global bo i més quan hom disposa de poques opcions de tractament. Caldria el desenvolupament d’una nova classe d’antibiòtics per fer-hi front, cosa que no s’ha esdevingut per a aquest bacteri des de fa mig segle. Per això la premsa s’ha fet ressò d’una recerca coordinada per <a href="https://ch.linkedin.com/in/michael-lobritz-md-phd-a4356a13?trk=public_post_feed-actor-name">Michael A. Lobritz</a> i <a href="https://amr-conference.com/speakers/ken-bradley/">Kenneth A. Bradley</a>, i que avui apareix en forma d’un <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06873-0">article</a> a la revista Nature, amb <a href="https://ch.linkedin.com/in/claudia-zampaloni-9ab84a7">Claudia Zampaloni</a> com a primera autora. Zampaloni et al. reporten la identificació i optimització d’antibiòtics peptídics macrocíclics lligats (MCP) amb una activitat antibacteriana potent contra CRAB. Aquesta nova classe d’antibiòtics actua contra la paret cel·lular bacteriana com ho fan els antibiòtics beta-lactàmics, però ho fa a través del blocatge del transport de lipopolisacàrid des de la membrana interna a la membrana exterior. Concretament inhibeixen el complex LptB<sub>2</sub>FGC essencial per a la deposició del lipopolisacàrid que ha de formar la paret cel·lular. Zampaloni et al. expliquen que un membre d’aquesta classe d’antibiòtics MCP, RG6006, designat com a zosurabalpina, és un candidat clínic capaç de combatre soques de CRAB altament resistents aïllades de pacients. Ho han comprovat tant en models in vitro com en ratolins. Més enllà de si aquest candidat o altres membres d’aquesta classe arriben a la pràctica clínica, Zampaloni et al. consideren important haver demostrat que LptB<sub>2</sub>FGC pot constituir una diana terapèutica en el tractament d’infeccions invasives per CRAB.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41586-023-06873-0/MediaObjects/41586_2023_6873_Fig3_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>La zosurabalpina té un efecte bactericida a través de la inhibició del transportador de lipopolisacàrid LptB<sub>2</sub>FGC</i></p>
<p><b>La necessitat de nous antibiòtics</b></p>
<p>Fa vuit dècades escasses que els antibiòtics aparegueren en la pràctica mèdica. Són considerats amb justícia un dels fonaments de l’atenció sanitària moderna, i sense ells no hi hauria hagut avenços en matèria de transplantaments o de tractaments oncològics. Però els tractaments amb antibiòtics també actuen com una pressió selectiva sobre els patògens infecciosos de forma que hi promouen l’augment de bacteris resistents a antibiòtics. Les resistències bacterianes són considerades una pandèmia silenciosa que cada any augmenta en termes de morbilitat i mortalitat. Això és especialment cert pel que fa a bacteris gramnegatius, i en el cas d’<i>Acinetobacteri baumannii</i> les formes resistents a antibiòtics constitueixen una amenaça crítica i urgent.</p>
<p><i>A. baumannii</i> és l’espècie més freqüent del complex <i>A. baumannii-calcoaceticus</i> (ABC), integrat per patògens bacterians oportunistes que provoquen infeccions invasives en pacients hospitalitzats i/o amb malalties crítiques. Són responsables d’una bona part de la pneumònia nosocomial i d’infeccions nosocomials sanguínies. Els CRAB són les variants d’<i>A. baumannii</i> que no responen a carbapenems, i de fet han deixat obsoleta aquesta classe d’antibiòtics. Hom ha hagut de recórrer a alternatives com antibiòtics de la classe de la polimixina, o a nous antibiòtics beta-lactàmics com cefiderocol o durlobactam; o fins i tot a còctels experimentals de bacteriòfags. Tot i amb tot, la mortalitat per infeccions invasives CRAB és del 40% al 60%.</p>
<p>Zampaloni et al. han identificat i optimitzat els MCPs lligats, una nova classe d’antibiòtics, i d’aquests han seleccionat un candidat clínic, la zosurabalpina. Aquests MCPs actuen sobre la maquinària de transport del lipopolisacàrid (LPS), cosa que no fa cap antibiòtic clínic adreçat a <i>Acinetobacter</i>. La selecció de la zosurabalpina es basà en propietats antibacterianes i farmacococinètiques in vitro que s’han confirmat en models animals d’infecció per <i>A. baumannii</i> d’ampli espectre de resistències.</p>
<p><b>L’aplicació de MCPs contra <i>A. baumannii</i></b></p>
<p>Un total de 44.985 pèptids macrocíclics (MCPs) procedents de Tranzyme Pharma foren assajats contra una col·lecció de soques bacterianes patògenes. Un grup de compostos amb activitat bacteriana compartien una subunitat tripeptídica (L-ornitina-L-ornitina-L-N-metiltriptòfa) i un lligam difenilsulfur que tancava l’anell. Entre aquests compostos RO7036668 tenia una concentració inhibitòria mínima de 4 mg/L contra <i>A. baumannii</i> ATCC 19606; alhora no era gens efectiu contra altres bacteris gramnegatius, i ben poc contra bacteris grampositius i llevats. RO7036668 no tenia propietats citotòxiques. En substituir la L-ornitina central amb una L-lisina i fer modificacions en l’anell benzènic s’obtingué el compost RO7075573, que era entre 4 i 64 vegades més potent que RO7036668 contra un panell de soques de <i>A. baumannii</i>.</p>
<p>A través del perfil de l’activitat antibacteriana de RO7075573 i d’altres MCPs, comparat amb el d’altres antibiòtics, Zampaloni et al. sospitaren que eren davant d’una nova diana.</p>
<p>En un model d’infecció subcutània de ratolins amb la soca CRAB ACC00535, RO7075573 era capaç d’induir una protecció completa front la sèpsia letal. En un model de ratolins neutropènics, RO7075573 era capaç de reduir la càrrega bacteriana.</p>
<p><b>La tolerabilitat de RO7075573</b></p>
<p>Administrat a rates RO7075573 provocava reaccions adverses en forma de caiguda de paràmetres lipídics degut a una agregació de vesícules de lipoproteïna.</p>
<p>Zampaloni et al. desenvoluparen una segona generació zwitteriònica de MCPs que no era tan lipofílica. El membre més prometedor d’aquesta segona generació rebria el nom de zosurabalpina: combinava una potent activitat contra <i>A. baumannii</i> multiresistent amb una baixa capacitat de precipitació de plasma.</p>
<p><b>El mecanisme d’acció</b></p>
<p>A través de l’estudi de mutants espontanis de <i>A. baumannii</i>, Zampaloni et al. aprofundiren en el mecanisme d’acció de la zosurabalpina. En un morbidostat seleccionaven mutacions que conferien una major resistència a la zosurabalpina. Aquestes mutacions afectaven gens implicats en la biosíntesi i transport de LPS: LptF i LptG. Els productes d’aquests gens són proteïnes del complex LptB<sub>2</sub>FGC.</p>
<p>Seran els assaigs clínics en humans ja en marxa els que determinaran el potencial de la zosurabalpina com a antibiòtic front les infeccions invasives per CRAB.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06873-0">A novel antibiotic class targeting the lipopolysaccharide transporter</a>. Claudia Zampaloni, Patrizio Mattei, Konrad Bleicher, Lotte Winther, Claudia Thäte, Christian Bucher, Jean-Michel Adam, Alexander Alanine, Kurt E. Amrein, Vadim Baidin, Christoph Bieniossek, Caterina Bissantz, Franziska Boess, Carina Cantrill, Thomas Clairfeuille, Fabian Dey, Patrick Di Giorgio, Pauline du Castel, David Dylus, Pawel Dzygiel, Antonio Felici, Fernando García-Alcalde, Andreas Haldimann, Matthew Leipner, Semen Leyn, Séverine Louvel, Pauline Misson, Andrei Osterman, Karanbir Pahil, Sébastien Rigo, Adrian Schäublin, Sebastian Scharf, Petra Schmitz, Theodor Stoll, Andrej Trauner, Sannah Zoffmann, Daniel Kahne, John A. T. Young, Michael A. Lobritz & Kenneth A. Bradley. <i>Nature</i> (2024).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-16456164591698448882023-12-31T23:00:00.001+00:002023-12-31T23:00:00.220+00:00Bon any 2024! Bon any dels camèlids!<p>Portem una dècada on cada any ens presenta una crisi que no s’acaba de cloure. El 2020 ens portà la covid-19, i el SARS-CoV-2 encara encapçala els hits parade dels hiverns respiratoris. El 2021 ens portà la investidura de Pere Aragonès i, contra tot pronòstic, va camí de cloure la legislatura. El 2022 ens dugué la guerra d’Ucraïna, encara oberta i amb front estagnat; i el 2023 ens ha dut una intensificació del conflicte a Terra Santa. Veurem què ens depara l’any que arrenca.</p>
<a data-flickr-embed="true" href="https://www.flickr.com/photos/91540711@N06/53243636398/in/album-72177720310420760/" title="Hôtel de ville de Paris"><img src="https://live.staticflickr.com/65535/53243636398_17779b27de_m.jpg" width="240" height="180" alt="Hôtel de ville de Paris"/></a><script async src="//embedr.flickr.com/assets/client-code.js" charset="utf-8"></script>
<p><i>2024 és Any Olímpic. Com en les olimpíades d’en fa 25 i d’en fa 31 la seu serà París</i></p>
<p><b>2024: Any Internacional dels Camèlids</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c0/Wild_Bactrian_camel_on_road_east_of_Yarkand.jpg" width=300></p>
<p><i>John Hill fotografià el 16 de juny del 2011 aquest camell bactrià salvatge que li sortí al pas mentre circulava per la carretera entre Yarkand i Khotan. El camell bactrià salvatge (‘Camelus ferus’) és una de les set espècies de la família dels <a href="https://www.departments.bucknell.edu/biology/resources/msw3/browse.asp?id=14200110">camèlids</a> amb exemplars vius en l’actualitat. Les altres sis són: el camell bactrià domèstic (‘Camelus bactrianus’), el camell dromedari domèstic (‘Camelus dromedarius’), la llama domèstica (‘Lama glama’), el guanac salvatge (‘Lama guanicoe’), l’alpaca domèstica (‘Lama pacos’) i la vicunya salvatge (‘Lama vicugna’)</i></p>
<p>L’Assemblea General de Nacions Unides aprovà el 20 de desembre del 2017 la resolució 72/210 que declarava l’any 2024 l’<a href="https://www.iyrp.info/international-year-camelids-iyc-2024">Any Internacional dels Camèlids</a>, bo i recordant que camells, llames, alpaques, vicunyes i guanacs constitueixen el principal mitjà de subsistència per a milions de persones que viuen en els ecosistemes més hostils del planeta: terrenys àrids i/o d’alta muntanya.</p>
<p>L’Any Internacional dels Camèlids vol conscienciar el públic general i els responsables polítics de l’important paper dels camèlids en la protecció d’ecosistemes, conservació de la biodiversitat, garantia de seguretat alimentària i d’adaptació al canvi climàtic.</p>
<p>La iniciativa d’aquesta declaració partí del Govern de Bolívia i fou presentada durant la presidència equatoriana del Grup de Països d’Amèrica Llatina i del Carib. L’Assemblea General de Nacions Unides l’aprovà per recomanació de l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO).</p>
<p>Entre els dinamitzadors de l’Any Internacional dels Camèlids hi ha la Lliga dels Pobles Pastorals, i s’entén la convocatòria com un pròleg a l’Any Internacional de Pastures i Pastors que se celebrarà el 2026.</p>
<p><b>L’any gregorià 2024 i els altres</b></p>
<p>L’Any del Senyor del 2024 és un any de traspàs (de 366 dies), amb lletra dominical GF (en el sentit que comença en dilluns, però que a partir del mes de març segueix el patró d’un any iniciat en dimarts) i cicle litúrgic B (com que 2024 mod 3 = 2, les lectures se centraran en l’Evangeli segons Sant Marc). El 2024 arrenca en la data juliana 2.460.310,5 i en el segon Unix 1.704.067.200. En el compte llarg maia l’any 2024 comença en 13.0.11.3.8. D’acord amb l’ISO-8601 la primera setmana del 2024 comença el mateix Cap d’Any: en total l’any serà de 52 setmanes, la darrera de les quals acabarà el diumenge 29 de desembre. La lluna arrenca l’any amb una edat de 20 dies i el nombre auri del 2024 és l’11. El Diumenge de Pasqua del 2024 serà el 31 de març. Per discrepància en el criteri d’inici de la primavera, el calendari julià marca com a Pasqua el 5 de maig. Pel que a la Pasqua Hebrea, el 15 de Nisan de l’any embolísmic deficient del 5784 del món serà el 23 d’abril del 2024.</p>
<p>L’any 2024 és l’era 2062, l’any 2777 de la fundació de Roma, l’any 3190 de la Discòrdia, l’any 6024 de la Llum i l’any 12024 de l’Holocè. El Cap d’Any Lunar serà el dissabte 10 de febrer, quan entrarem en el signe del drac de fusta (甲辰年). L’equinocci vernal del 2024 (20 de març) marcarà l’inici de l’any 181 de l’era bahá’í. L’equinocci autumnal del 2024 (22 de setembre) assenyalarà l’inici del 7533 del món segons el còmput bizantí, del 2017 de l’Encarnació segons el còmput etíop, de l’any 1741 dels Màrtirs i de l’any 233 de la república francesa. La lluna nova de juliol (dia 8) assenyalarà l’inici de l’any 1446 de l’hègira, de forma que el mes de Ramadà haurà anat de l’11 de març al 10 d’abril del 2024. Caldrà esperar a la lluna nova d’octubre (dia 3) per iniciar l’any 5785 del món segons el còmput hebreu. A grans trets, l’any 2024 es correspon a l’any 6774 de la fundació d’Assur, el 5125 de Kali Yuga, el 4357 de l’era coreana, el 2974 de l’era amaziga, el 2568 de l’era budista, el 2081 de la Vikram Samvat, el 1958 de l’era javanesa, el 1473 de l’era armeniana (ԹՎ ՌՆՀԳ), el 1431 de l’era bengalí, el 1386 de l’era birmana, el 1025 de l’era igbo, el 556 de l’era nanakhsani, el 113 de l’era iutxe i de l’era republicana xinesa (民國113年). El 8 de setembre els britànics entrarien en l’any 3 Cha. 3, i el primer de maig els japonesos ho farien en l’any 6 de l’era Reiwa (令和6年). El 19 de juny els espanyols entraríem en la segona dècada del regnat de Felip VI.</p>
<p><b>L’any 2024 astronòmic</b></p>
<p>Enguany el periheli, màxim apropament de la Terra al Sol, es produirà el dimecres 3 de gener a les 00:39UTC (0,98330 UA). L’afeli, màxim allunyament, tindrà lloc el 5 de juliol a les 05:06UTC (1,01673 UA).</p>
<p>Els equinoccis seran el 20 de març a les 03:07UTC i el 22 de setembre a les 12:44UTC. Els solsticis cauran en el 20 de juny a les 20:51UTC i el 21 de desembre a les 09:20UTC.</p>
<p>Tindrem novilunis l’11 de gener (11:57UTC), el 9 de febrer (22:59UTC), el 10 de març (09:00UTC), el 8 d’abril (18:21UTC), el 8 de maig (03:22UTC), el 6 de juny (12:38UTC), el 5 de juliol (22:57UTC), el 4 d’agost (11:13UTC), el 3 de setembre (01:55UTC), el 2 d’octubre (18:49UTC), l’1 de novembre (12:47UTC), l’1 de desembre (06:21UTC) i el 30 de desembre (22:27UTC). D’aquesta manera el 2024 serà un any de 13 lunacions (de la 1250 a la 1262 en la numeració de Brown).</p>
<p>El 2024 serà any de dos eclipsis solars, el primer total i el segon anular, cap d’ells visible des de Barcelona:<br>- el dilluns 8 d’abril del 2024, amb màxim a les 18:17:21UTC. Serà <a href="https://www.timeanddate.com/eclipse/solar/2024-april-8">un gran eclipsi nord-americà</a>. La franja de totalitat va del Pacífic a l’Atlàntic creuant estats mexicans (de Sinaloa a Coahuila), estatunidencs (de Texas a Maine) i canadencs (d’Ontario a Terranova). Com a eclipsi parcial serà visible a gairebé tota a Amèrica del Nord i a una fina franja de l’Europa Occidental. Serà l’eclipsi 30 dels 71 que integren el saros 139.<br>- el dimecres 2 d’octubre del 2024, hi haurà <a href="https://www.timeanddate.com/eclipse/solar/2024-october-2">un eclipsi anular</a> amb màxim a les 18:45:04UTC (cobertura anular del 93,26% del disc solar). La franja d’anularitat d’aquest eclipsi partirà del Pacífic Central i anirà fins a l’Atlàntic Sud creuant la Patagònia. Com a eclipsi parcial serà visible a part d’Oceania, la meitat austral de Sud-Amèrica i a l’Antàrtida. Aquest eclipsi serà el 17 dels 70 que integren el saros 144.</p>
<p>En el 2024 tindrem dos eclipsis lunars, el primer de caràcter penumbral i el segon de caràcter parcial, tots dos visibles des de Barcelona:<br>- entre el 24 i el 25 de març del 2024 es produirà <a href="https://www.timeanddate.com/eclipse/lunar/2024-march-25">un eclipsi penombral</a> que assolirà el màxim a les 07:12:51UTC de dilluns 25. Serà visible a l’hemisferi occidental i fusos annexes. En el cas de Barcelona la lluna entrarà a la penombra a les 05:53CET de dilluns 25, quan es trobi a una altitud de 10,3°; en el moment màxim, a les 06:49CET, la penombra afectarà el 52% del disc lunar, situació en la qual es produirà la posta lunar a les 06:53CET. Serà l’eclipsi 64 dels 71 que integren el saros 113.<br>- entre el 17 i el 18 de setembre del 2024 es produirà <a href="https://www.timeanddate.com/eclipse/lunar/2024-september-18">un eclipsi parcial lunar</a> que assolirà el màxim a les 02:44:18UTC de dimecres 18. Serà visible en l’hemisferi centrat en l’Oceà Atlàntic. En el cas de Barcelona la lluna entrarà en la penombra a les 02:41CEST de dimecres 18; l’eclipsi parcial començarà a les 04:12CEST i arribarà a un màxim del 3,5% a les 04:44CEST per finalitzar a les 05:15CEST; la fase penombral conclourà a les 06:47CEST, quan la lluna ja sigui a 9,7° de l’horitzó. Serà l’eclipsi 52 dels 73 que integren el saros 118.</p>
<p>Entre les principals conjuncions del 2024 podem citar, d’acord amb el <a href="https://astropixels.com/almanac/almanac21/almanac2024gmt.html">calendari d’Astropixels</a>:<br>- el 8 de gener, a les 14:24UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,8°N d’Antares.<br>- el 20 de gener, a les 13:25UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,9°S de les Plèiades.<br>- el 27 de gener, a les 16UTC, Mercuri s’acostarà a 0,2°N de Mart.<br>- el 5 de febrer, a les 00:15UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,6°N d’Antares.<br>- el 16 de febrer a les 19:31UTC, la Lluna en quart creixent s’acostarà a 0,6°S de les Plèiades.<br>- el 22 de febrer, a les 09UTC, Venus s’acostarà a 0,6°N de Mart.<br>- el 3 de març, a les 08:16UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,4°N d’Antares.<br>- el 15 de març, a les 02:54UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,4°S de les Plèiades.<br>- el 21 de març, a les 22UTC, Venus s’acostarà a 0,3°N de Saturn.<br>- el 30 de març, a les 14:24UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,3°N d’Antares.<br>- el 6 d’abril, a les 09:20UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.<br>- el 7 d’abril, a les 16:39UTC, la Lluna minvant ocultarà Venus.<br>- el 10 d’abril, a les 19UTC, Mart s’acostarà a 0,4°N de Saturn.<br>- l’11 d’abril, a les 12:38UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,4°S de la Lluna.<br>- el 26 d’abril, a les 20:00UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,3°N d’Antares.<br>- el 3 de maig, a les 22:26UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.<br>- el 5 de maig, a les 02:26UTC, la Lluna minvant ocultarà Mart.<br>- el 24 de maig, a les 02:31UTC, la Lluna plena s’acostarà a 0,4°N d’Antares.<br>- el 31 de maig, a les 08:01UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.<br>- el 5 de juny, a les 08:14UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,4°S de les Plèiades.<br>- el 20 de juny, a les 10:33UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,3°N d’Antares.<br>- el 27 de juny, a les 14:52UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.<br>- el 2 de juliol, a les 15:30UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,3°S de les Plèiades.<br>- el 14 de juliol, a les 01:48UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,9°N d’Spica.<br>- el 17 de juliol, a les 19:37UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,2°N d’Antares.<br>- el 24 de juliol, a les 20:38UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.<br>- el 29 de juliol, a les 21:13UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,1°S de les Plèiades.<br>- el 10 d’agost, a les 09:34UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,7°N d’Spica.<br>- el 14 d’agost, a les 04:38UTC, la Lluna creixent passarà a tocar d’Antares.<br>- el 14 d’agost, a les 15UTC, Mart s’acostarà a 0,3°N de Júpiter.<br>- el 21 d’agost, a les 02:54UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.<br>- el 26 d’agost, a les 09:26UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,1°N de les Plèiades.<br>- el 6 de setembre, a les 16:22UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,6°N d’Spica.<br>- el 9 de setembre, a les 02:50UTC, Mercuri s’acostarà a 0,4°N de Regulus.<br>- el 10 de setembre, a les 12:29UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,1°S d’Antares.<br>- el 17 de setembre, a les 10:14UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.<br>- el 22 de setembre, a les 10:17UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,2°N de les Plèiades.<br>- el 7 d’octubre, a les 18:48UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,2°S d’Antares.<br>- el 14 d’octubre, a les 18:05UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.<br>- el 19 d’octubre, a les 19:59UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,1°N de les Plèiades.<br>- el 4 de novembre, a les 00:16UTC, la Lluna creixent s’acostarà 0,1°S d’Antares.<br>- l’11 de novembre, a les 01:36UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.<br>- el 16 de novembre, a les 06:59UTC, la Lluna plena s’acostarà a 0,1°N de les Plèiades.<br>- el 27 de novembre, a les 11:33UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,4°N d’Spica.<br>- el 8 de desembre, a les 08:49UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.<br>- el 13 de desembre, a les 17:13UTC, la Lluna creixent s’acostarà a 0,1°N de les Plèiades.<br>- el 18 de desembre, a les 08:46UTC, la Lluna minvant ocultarà Mart.<br>- el 24 de desembre, a les 19:18UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,2°N d’Spica.<br>- el 28 de desembre, a les 14:37UTC, la Lluna minvant s’acostarà a 0,1°S d’Antares.</p>
<p>Les màximes elongacions de Mercuri seran el 12 de gener (matutina, 24°), el 24 de març (vespertina, 19°), el 9 de maig (matutina, 26°), el 22 de juliol (vespertina, 27°), el 5 de setembre (matutina, 18°), el 16 de novembre (vespertina, 23°) i el 25 de desembre (matutina, 22°).</p>
<p>Venus comença l’any com a estel matutí. Farà conjunció superior el 4 de juny a les 15UTC. Passarà al cel vespertí on acabarà l’any.</p>
<p>Mart comença l’any 2024 com a estel matutí en la constel·lació de Sagitari, i l’acabarà com a tal entre Capricorn i Aquari. Començarà el seu moviment retrògrad el 7 de desembre.</p>
<p>El 12 de gener serà l’equinocci marcià, amb el qual l’hemisferi sud entrarà en la primavera i l’hemisferi nord en la tardor. El 7 de juny tindrà lloc el solstici marcià que marcarà l’entrada de l’estiu a l’hemisferi sud i de l’hivern a l’hemisferi nord.</p>
<p>El 8 de maig del 2024, a les 11UTC, Mart passarà pel periheli, situant-se a una distància mínima del Sol de 1,38150 UA.</p>
<p>Júpiter comença l’any com a estel vespertí en la constel·lació del Carner. La conjunció amb el Sol es produirà el 18 de maig, a les 18UTC, ja dins la constel·lació del Bou. A partir de llavors, Júpiter guanyarà en elongació com a estel matutí fins arribar a l’oposició el 7 de desembre. Serà llavors el moment del 2024 més favorable a observar-lo, quan se situï a una distància de 4,089 unitats astronòmiques de la Terra, assolint una magnitud aparent de -2,81 i un diàmetre angular de 48,21 segons d’arc. Tancarà l’any, doncs, com a estel vespertí en la constel·lació del Bou, i amb un moviment retrògrad que haurà començat el 9 d’octubre.</p>
<p>Saturn començà el 2024 com a estel vespertí en la constel·lació de l’Aiguader. El 28 de febrer, a les 21UTC, farà la conjunció amb el Sol en aquesta constel·lació. Convertit en estel matutí guanyarà en elongació fins arribar a l’oposició el 8 de setembre a les 04UTC. Serà el millor moment de l’any per observar-lo: a una distància de la Terra de 8,658 UA, assolirà una magnitud aparent de +0,58 i un diàmetre angular de 19,20 segons d’arc. L’angle d’inclinació dels anells continua disminuint, ja situat per sota dels 5°. Entre el 29 de juny i el 15 de novembre, Saturn seguirà un moviment retrògrad. Acabarà l’any com a estel vespertí encara en la constel·lació de l’Aiguader.</p>
<p>Al llarg del 2023 Urà anirà desplaçant-se de la constel·lació del Carner a la del Bou. El 13 de maig a les 11h, farà la conjunció amb el Sol. L’oposició serà el 17 de novembre a les 03UTC, quan la distància a la Terra serà de 18,634 UA, la magnitud aparent de +5,61 i el diàmetre angular de 3,79 segons d’arc.</p>
<p>En el 2024 Neptú entra en la constel·lació de l’Aiguader. Farà conjunció amb el Sol el 17 de març a les 11UTC. L’oposició tindrà lloc el 20 de setembre a les 23UTC, moment en el que la distància a la Terra serà de 28,903 UA, la magnitud aparent de +7,81 i el diàmetre aparent de 2,36 segons d’arc.</p>
<p>Pel que fa als perihelis cometaris previstos podem destacar:<br>- el <a href="http://www.aerith.net/comet/catalog/0012P/2024.html">cometa 12P/Pons-Brooks</a> creuarà el periheli el 21 d’abril del 2024. Com a cometa vespertí podria arribar llavors a una magnitud de +4,9 en la constel·lació del Lleó.<br>- el <a href="http://www.aerith.net/comet/catalog/2023A3/2023A3.html">cometa C/2023 A3 Tsuchinshan-ATLAS</a> passarà el periheli el 27 de setembre del 2024 i podria ser el més lluminós de l’any com a cometa vespertí.</p>
<p>Les onze pluges de meteors més destacades tindran el seu pic el:<br>- el 4 de gener, a les 09UTC, els quadràntids.<br>- el 22 d’abril, a les 07UTC, els lírids, deslluïts per la lluna plena de l’endemà.<br>- el 4 de maig, a les 20UTC, els eta-aquàrids.<br>- el 27 de juliol, a les 22UTC, els delta-aquàrids.<br>- el 12 d’agost, a les 14UTC, els perseids.<br>- el 21 d’octubre, a les 06UTC, els oriònids.<br>- el 5 de novembre, a les 06UTC, els S-tàurids.<br>- el 12 de novembre, a les 06UTC, els N-tàurids.<br>- el 17 de novembre, a les 12UTC, els leònids.<br>- el 14 de desembre, a les 01UTC, els gemínids.<br>- el 22 de desembre, a les 10UTC, els úrsids.</p>
<p>Pel que fa al calendari cosmonàutic destacarem:<br>- l’abril hi ha previst el primer vol del transbordador Dream Chaser vers l’Estació Espacial Internacional.<br>- el maig hi ha previst el llançament de la missió robòtica xinesa 嫦娥六号, que té l’objectiu de prendre mostres de la cara distal de la Lluna i trametre-les a la Terra per a anàlisi.<br>- l’octubre hi ha previst el llançament de la missió robòtica de la <a href="https://europa.nasa.gov/">NASA Europa Clipper</a>. La missió disposa d’un mòdul que entraria en l’òrbita del satèl·lit jovià Europa l’abril del 2030.<br>- l’octubre seria la data més optimista per al primer vol del <a href="https://www.blueorigin.com/new-glenn">New Glenn</a> com a vehicle de llançament orbital<br>- segons els càlculs més optimistes, el mes de novembre podria ser el moment del llançament de la missió de la <a href="https://www.nasa.gov/mission/artemis-ii/">NASA Artemis II</a>, un vol tripulat per quatre astronautes que anirien i tornarien de l’òrbita lunar. Seria el primer vol tripulat en mig segle que va més enllà de l’òrbita baixa terrestre.<br>- l’agència espacial japonesa vol llençar el <a href="https://www.mmx.jaxa.jp/">MMX</a>, una missió robòtica marciana que prendrà mostres de Fobos i les farà arribar a la Terra el juliol del 2029.</p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/97/Artemis_2_map_march_2023.jpg" width=300></p>
<p><b>El nostre 2024 i el d’altres</b></p>
<p>El calendari electoral del 2024 és inusualment atapeït, amb més de 40 eleccions generals:<br>- 7 de gener: eleccions generals a Bangladesh.<br>- 13 de gener: eleccions presidencials a la República de Xina (Taiwan).<br>- 28 de gener: eleccions presidencials a Finlàndia.<br>- 4 de febrer: eleccions generals al Salvador.<br>- 8 de febrer: eleccions generals a Pakistan.<br>- 14 de febrer: eleccions generals a Indonèsia.<br>- 10 de març: eleccions legislatives a Portugal.<br>- 17 de març: eleccions presidencials a Rússia.<br>- 31 de març: eleccions presidencials a Ucraïna.<br>- a la primavera hi haurà eleccions presidencials a Eslovàquia.<br>- a l’abril o al maig hi haurà les eleccions general a l’India.<br>- 5 de maig: eleccions generals a Panamà.<br>- 19 de maig: eleccions generals a la República Dominicana.<br>- el mes de maig hi haurà les eleccions presidencials de Lituània.<br>- 2 de juny: eleccions generals a Mèxic.<br>- 6 de juny: eleccions al Parlament Europeu.<br>- el mes de juny hi haurà eleccions presidencials a Sri Lanka.<br>- el mes d’agost hi haurà eleccions presidencials a Ruanda.<br>- a la tardor hi haurà eleccions presidencials a Moldàvia.<br>- 13 d’octubre: eleccions legislatives a Lituània.<br>- 27 d’octubre: eleccions generals a Uruguai.<br>- el mes d’octubre hi haurà eleccions presidencials a Geòrgia i a Veneçuela.<br>- 5 de novembre: eleccions presidencials als Estats Units.<br>- el mes de novembre hi haurà eleccions presidencials a Romania.</p>
<p>El cap d’any del 2024 l’organització BRICS rebrà com a nous membres Egipte, Etiòpia, Iran, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units.</p>
<p>La presidència del Consell de la Unió Europea recaurà en Bèlgica en el primer semestre del 2024, i en Hongria en el segon.</p>
<p>El 14 de gener Bernardo Arévalo assumirà la presidència de Guatemala.</p>
<p>El 17 d’agost Nusantara esdevindrà la nova capital oficial d’Indonèsia. Nusantara, al litoral est de l’illa de Borneo, començà a construir-se el juliol del 2022.</p>
<p>El 17 de desembre expira el mandat del Parlament britànic. No és improbable que sigui dissolt abans i que les eleccions tinguin lloc en el 2024. En tot cas, la data més tardana per als comicis és el 28 de gener del 2025.</p>
<p>Entre les convocatòries esportives tenim:<br>- les <a href="https://olympics.com/en/gangwon-2024/">Olimpíades Juvenils d’Hivern</a>, que se celebraran a Gangwon entre el 19 de gener i el 2 de febrer.<br>- els <a href="https://www.paris2024.org/fr/">Jocs Olímpics d’Estiu</a>, que se celebraran a París entre el 26 de juliol i l’11 d’agost.</p>
<p>Entre les commemoracions culturals i històriques tindrem:<br>- 24 de febrer: <a href="https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Anselm-Clave-i-Camps">150è aniversari de la mort de Josep Anselm Clavé</a>.<br>- 23 de maig: <a href="https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Rosalia-Guilleumas-i-Brosa">centenari del naixement de la bibliotecària Rosalia Guilleumas</a>.<br>- 26 de maig: <a href="https://anthrospin.com/2023/05/24/reflecting-on-first-strike-fest/">bicentenari de la vaga de Slater Mill</a>.<br>- 3 de juny: <a href="https://www.goethe.de/ins/cz/de/kul/the/kfk.html">centenari de la mort de Kafka</a>.<br>- 13 de juliol: mil·lenari de la mort de l’emperador Enric II, el darrer representant de la dinastia otoniana. <br>- 18 de juliol: <a href="https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Angel-Guimera-i-Jorge">centenari de la mort d’Àngel Guimerà</a>.<br>- 7 d’agost: <a href="https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Joan-Salvat-Papasseit-00001">centenari de la mort de Joan Salvat-Papasseit</a>.<br>- 28 d’agost: <a href="https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Montserrat-Vayreda-i-Trullol">centenari del naixement de Montserrat Vayreda i Trullol</a>.<br>- 31 d’agost: tricentenari de la mort del rei Lluís I d’Espanya.<br>- 4 de setembre: <a href="https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Vicent-Andres-Estelles-00001">centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés</a>.<br>- 11 de setembre: <a href="https://ronsard500.wordpress.com/">cinquè centenari del naixement de Pierre de Ronsard</a>.<br>- 23 de setembre: 75è aniversari de Bruce Springsteen.<br>- 21 de novembre: <a href="https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Maria-Fortuny-i-Marsal">150è aniversari de la mort de Marià Fortuny</a>.<br>- 24 de novembre: <a href="https://iho.asu.edu/Lucy50">cinquantenari de la descoberta de Lucy</a>, espècimen d’<i>Australopithecus</i>.<br>- 30 de desembre: centenari de la inauguració del Metro de Barcelona.<br>- <a href="https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Isabel-Llorach-i-Dolsa">150è aniversari del naixement d’Isabel Llorach</a>.</p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/f/f3/1976_movie_poster_for_the_movie_%27a_boy_and_his_dog%27.jpg" width=300></p>
<p><i>Tant a la novel·la de Harlan Ellison (<i>A Boy and His Dog</i>, 1969) com al <a href="https://www.imdb.com/title/tt0072730/">film homònim del 1975</a> realitzat per L.Q. Jones i protagonitzat per un jove Don Johnson se’ns presenta un 2024 marcat pels resultats d’anys d’atacs nuclears. En comparació el nostre 2024 s’ha vist preservada de la disrupció civilitzatòria que suposaria una guerra amb armes nuclears. Però com el Better Business Bureau de la Topeka del Downunder d’aquesta novel·la, sembla com si els dirigents del nostre 2024 sentissin la necessitat d’introduir una mica de salvatgisme en un món amenaçat per l’ensopiment.</i></p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-51951591811355221782023-12-20T18:53:00.001+00:002023-12-20T18:53:07.129+00:00Els mitocondris en el processament dels lípids per l’epiteli intestinal<p><b>Biologia molecular:</b> Els greixos que ingerim són absorbits pels enteròcits de l’epiteli intestinal, els quals els apleguen en lipoproteïnes, concretament pre-quilomicrons, en el seu reticle endoplasmàtic, d’on són transportats a l’aparell de Golgi on maduren com a quilomicrons i són finalment secretats a la circulació portal on faran un primer pas hepàtic. Els laboratoris d’<a href="https://trifunovic.cecad-labs.uni-koeln.de/home">Aleksandra Trifunovic</a> i <a href="https://pasparakis.cecad-labs.uni-koeln.de/home">Manolis Pasparakis</a>, de la Universitat de Colònia, han coordinat una recerca sobre el rol que tenen els mitocondris dels enteròcits en aquest processament, que apareix avui en forma d’un <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06857-0">article</a> a la revista Nature que té com a primera autora <a href="https://ae.linkedin.com/in/chrysanthi-moschandrea-71a941125">Chrysanthi Moschandrea</a>. Moschandrea et al. mostren que la disfunció mitocondrial en enteròcits inhibeix la producció de quilomicrons i el transport dels lípids de la dieta als òrgans perifèrics. Per exemple, ratolins als qui s’han inactivat gens mitocondrials com DARS2 (el gen de la sintetasa de l’ARN de transferència de l’aspartat), SDHA (component de la cadena respiratòria) o COX10 (component de la citocrom oxidasa) en els seu epiteli intestinal mostren una acumulació de grans gotes lipídiques en els enteròcits de la porció anterior de l’intestí prim i no poden tirar endavant. Quan s’alimenta aquests ratolins amb una dieta sense greix no s’observa aquesta acumulació. E ratolins deficients pel gen DARS2 en l’epiteli intestinal hi ha un transport insuficient de lípids als òrgans perifèrics. A més de la manca de producció de quilomicrons madurs, en els enteròcits hi ha una dispersió progressiva de l’aparell de Golgi. Els mitocondris semblen importants per al tràfic lipídic del reticle endoplàsmic a l’aparell de Golgi, i sense la seva participació es formen a la cèl·lula gotes lipídiques. Moschandrea et al. pensen que això explicaria els trastorns intestinals observats en pacients amb malalties mitocondrials.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41586-023-06857-0/MediaObjects/41586_2023_6857_Fig4_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>Moschandrea et al. mostren com la inducció de la deficiència de DARS2 en ratolins interfereix en la producció de quilomicrons pels enteròcits.</i></p>
<p><b>La disfunció mitocondrial</b></p>
<p>La disfunció mitocondrial es manifesta molecularment com una deficiència en la fosforilació oxidativa. Aquest defecte metabòlic pot afectar gairebé qualsevol tipus cel·lular, i d’ací el caràcter devastador de les malalties mitocondrials. No obstant la majoria de malalties mitocondrials es presenten com a encefalomiopaties, ja que són el sistema nerviós central i el sistema muscular els teixits que més depenen del metabolisme oxidatiu. Ara bé, també hi ha afectacions gastrointestinals en forma d’anorèxia, dolor abdominal, restrenyiment crònic, diarrea o vòmits persistents. En part aquestes afectacions són degudes a alteracions neuroendocrines i de la musculatura llisa intestinal.</p>
<p><b>La deficiència de DARS2 provoca l’acumulació de lípids en cèl·lules de l’epiteli intestinal</b></p>
<p>En aquest treball Moschandrea et al. han generat ratolins que tenen un dèficit específic del gen DARS2 en cèl·lules de l’epiteli intestinal. El gen DARS2 codifica la sintetasa de l’ARN de transferència mitocondrial de l’àcid aspàrtic: sense ell els mitocondris no poden sintetitzar algunes de les subunitats de la cadena respiratòria. Aquests ratolins Dars2<sup>IEC-KO</sup> naixen amb una massa corporal molt reduïda i no arriben a sobreviure més enllà de les quatre setmanes d’edat. Anàlisis d’immunoblot mostren que a 7 dies d’edat tenen uns nivells reduïts de les subunitats I, III, IV i V de la cadena respiratòria mitocondrial dels enteròcits. Així tenen una formació reduïda dels supercomplexos de fosforilació oxidativa i una forta deficiència en citocrom c oxidasa. El microscopi electrònic mostra uns mitocondris inflats i amb unes crestes menys densament empacades i més fragmentades.</p>
<p>L’intestí prim d’aquests ratolins, a 7 dies d’edat, és més curt, i presenta unes vellositats truncades i amb menor quantitat de cèl·lules de Goblet i d’enteròcits absorptius. En les criptes intestinals hi ha una menor proliferació de cèl·lules epitelials, i una caiguda en el nombre de cèl·lules troncals. Això no es deuria a un augment de l’apoptosi o de la infiltració del sistema immunitari. Sí que s’observa en els enteròcits la presència de grans vacuoles citoplasmàtiques, que es tenyeixen amb l’oli vermell O, la qual cosa indica que tenen una composició lipídica. La immunotinció amb perilipina 2 confirma que aquestes vacuoles són gotes lipídiques. L’anàlisi lipidòmica amb espectròmetre de masses indica que l’intestí es troba enriquit en lípids, i especialment en triacilglicerols. La lipidòmica del fetge, en canvi, indica una depleció en triacilglicerols. L’anàlisi del sèrum dels ratolins mostra una caiguda en els nivells de glucosa i de HDL, però nivells normals de colesterol, LDL i triacilglicerols. Hi ha una reducció de l’expressió d’enzims que participen en la biosíntesi lipídica.</p>
<p><b>L’acumulació de gotes lipídiques en enteròcits mancats SDHA o COX10</b></p>
<p>Moschandrea et al. també generaren ratolins que són deficients en enteròcits d’altres gens mitocondrials:<br>- el gen SDHA, que codifica la succinat deshidrogenasa A, enzim que participa en el cicle de Krebs i en el complex II de la fosforilació oxidativa<br>- el gen COX10, que codifica l’enzim protohem IX-farnesiltransferasa.</p>
<p>Els fenotips d’aquests ratolins són semblants als descrits.</p>
<p><b>La pèrdua de DARS2 en adults provoca l’acumulació de gotes lipídiques</b></p>
<p>Moschandrea han desenvolupat un ratolí que deixa d’expressar el gen DARS2 en enteròcits quan se li administra tamoxifen. Quan hom comença a injectar aquests ratolins amb tamoxifen passen a perdre pes ràpidament, i al cap d’una setmana ja no poden continuar vivint. Les anàlisis per immunoblot i proteòmica confirmen l’especificitat d’aquest model. Alhora indiquen un enriquiment de la via de la ATF4, indicativa d’un estrès mitocondrial.</p>
<p>En aquest model de ratolí també es registra una caiguda en proteïnes que participen en la biosíntesi lipídica (FASN, FABP2). En canvi hi ha un augment de PLIN2, proteïna implicada en la formació de gotes lipídiques. L’anàlisi metabolòmica indicava una reducció en els nivells d’aspartat i una acumulació de succinat, a més d’una acumulació de metabòlits intermediaris de la via glucolítica, així com una acumulació d’acilcarnitines.</p>
<p>La necròpsia d’aquests ratolins revelava un tracte gastrointestinal dilatat i ple de fluid, amb una part proximal de l’intestí que havia tornat blanca de tanta acumulació de greix. Els mitocondris dels enteròcits apareixien inflats, i amb crestes apilonades i fragmentades. No hi havia un augment de la inflamació en general. Cal remarcar que l’acumulació lipídica observada en l’intestí proximal no apareixia en l’intestí distal.</p>
<p><b>L’acumulació de lípids de la dieta en els enteròcits</b></p>
<p>Quan aquest model de ratolí era alimentat amb una dieta sense greix, el tamoxifen no provocava un augment d’acumulació lipídica en l’intestí proximal. No obstant els animals perdien pes igualment i acabaven requerint eutanàsia.</p>
<p>En administrar a aquests ratolins trioleïna tritiada o colesterol marcat amb carboni-14, Moschandrea et al. constataven que els lípids de la dieta arriben insuficientment al plasma i a la majoria de teixits perifèrics (incloent-hi el fetge). Experiments semblants amb desoxiglucosa marcada amb carboni-14 indicaven una assimilació normal de sucres.</p>
<p><b>Les alteracions en l’aparell de Golgi</b></p>
<p>L’estudi d’enteròcits primaris d’aquests ratolins després del tractament amb tamoxifen indicava una caiguda en els nivells de l’apolipoproteïna B48, signe d’una insuficient producció de quilomicrons. L’aparell de Golgi mostrava una desorganització amb una reducció de les cisternes que haurien de contenir quilimicrons. El seu lloc era ocupat per gotes lipídiques. La immunotinció de TG38 i de E-cadherina indicava l’alteració patida per tot el sistema secretori de l’enteròcit. En analitzar ratolins eutanasiats a diferents dies de tractament amb tamoxifen, Moschandrea et al. remarquen que la desorganització de l’aparell de Golgi precedeix la formació de gotes lipídiques.</p>
<p>Val a dir que els enteròcits de l’intestí distal no mostren tanta alteració de la xarxa de Golgi ni tampoc una acumulació de gotes lipídiques.</p>
<p><b>El rol de DARS2 en l’intestí del nematode <i>Caenorhabditis elegans</i></b></p>
<p>Moschandrea et al. utilitzen una soca transgènica del cuc <i>C. elegans</i> que expressa la proteïna fluorescent verda fusionada la mannosidasa II de l’aparell de Golgi. Amb una ARN d’interferència afecten específicament l’expressió del gen DARS-2, i constaten que llavors hi ha disminució de l’aparell de Golgi sense que es vegi afectat el reticle endoplasmàtic. També en aquest organisme la disfunció mitocondrial en l’enteròcit pertorba l’absorció de greix del tub digestiu.</p>
<p>Els mitocondris dels enteròcits són necessaris per al processament dels lípids alimentaris. En malalties mitocondrials humanes, com la deficiència en el gen SAR1B, els símptomes intestinals (diarrea crònica, distensió abdominal, retard en el creixement) podrien relacionar-se amb una retenció de quilomicrons en l’epiteli intestinal.</p>
<p>Queda per saber quin és el mecanisme precís que relaciona un defecte mitocondrial amb l’organització del sistema secretor de l’enteròcit.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06857-0">Mitochondrial dysfunction abrogates dietary lipid processing in enterocytes</a>. Chrysanthi Moschandrea, Vangelis Kondylis, Ioannis Evangelakos, Marija Herholz, Farina Schneider, Christina Schmidt, Ming Yang, Sandra Ehret, Markus Heine, Michelle Y. Jaeckstein, Karolina Szczepanowska, Robin Schwarzer, Linda Baumann, Theresa Bock, Efterpi Nikitopoulou, Susanne Brodesser, Marcus Krüger, Christian Frezza, Joerg Heeren, Aleksandra Trifunovic & Manolis Pasparakis. <i>Nature</i> (2023).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-92173408687624655792023-11-17T18:35:00.003+00:002023-11-17T18:35:36.016+00:00L’Agència del Medicament del Regne Unit aprova la teràpia Casgevy per al tractament de l’anèmia falciforme<p><b>Hematologia:</b> L’Agència Reguladora de Medicina i Productes d’Atenció de la Salut del Regne Unit (<a href="https://www.gov.uk/government/organisations/medicines-and-healthcare-products-regulatory-agency">MHRA</a>) <a href="https://www.gov.uk/government/news/mhra-authorises-world-first-gene-therapy-that-aims-to-cure-sickle-cell-disease-and-transfusion-dependent-thalassemia">anunciava ahir</a> l’autorització de la primera teràpia gènica al món que cerca la guarició de l’anèmia falciforme i de la β-talassèmia dependent de transfusions. Aquestes són dues hemoglobinopaties hereditàries degudes a variants dels gens de la globina que, si bé en heterozigosi confereixen una certa resistència a la malària, en homozigosi condueixen a una malaltia severa. Són les comunitats ètniques d’origen africà i mediterrani les que presenten una major prevalença al Regne Unit d’aquestes condicions. La teràpia aprovada ahir rep el nom de Casgevy i consisteix en cèl·lules mare autòlogues (autotemcel) que han estat modificades genèticament ex vivo (exagamglogen) gràcies a l’eina d’edició genètica CRISPR.</p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4b/1911_Sickle_Cells.jpg" width=300></p>
<p><i>Electromicrografia de transmissió que mostra un eritròcit falciforme al costat d’altres eritròcits</i></p>
<p><b>Un nou tractament per a l’anèmia falciforme</b></p>
<p>La MHRA ha autoritzat aquest nou tractament a pacients majors de 12 anys afectats bé per anèmia falciforme bé per la beta-talassèmia dependent de transfusions sanguínies. La decisió s’ha pres després de la realització d’assaigs sobre la seguretat, qualitat i efectivitat del tractament.</p>
<p>El nou tractament rep el nom de Casgevy, i és la primera medicina aprovada per una agència del medicament que fa ús de l’eina d’edició genètica CRISPR.</p>
<p>Tant l’anèmia falciforme com la β-talassèmia són malalties genètiques degudes a mutacions detrimentals en gens que codifiquen les cadenes proteiques de l’hemoglobina, el pigment de transport d’oxigen que dóna el color característic a la sang. Els glòbuls vermells o eritròcits són el principal component corpuscular de la sang, i funcionen com a autèntics sacs d’hemoglobina. L’hemoglobina de pacients amb anèmia falciforme (hemoglobina S) provoca la deformació dels eritròcits que passen a adquirir una morfologia de falç per comptes de la normalment discoidal. L’anèmia falciforme és sobretot habitual en persones de descendència africana o caribenya i afecta unes 15.000 persones al Regne Unit. La beta-talassèmia ho és principalment en persones de descendència mediterrània o del sud d’Àsia.</p>
<p>Les alteracions moleculars i corpusculars de l’anèmia falciforme es manifesten en atacs de dolor sever, en infeccions greus i perilloses, a més de la pròpia anèmia.</p>
<p>Les alteracions moleculars de la beta-talassèmia es manifesten en anèmia severa, sovint amb la necessitat de rebre transfusions sanguínies cada 3-5 setmanes.</p>
<p>La finalitat de Casgevy és la d’editar el gen defectuós en les cèl·lules mare hematopoiètiques del moll de l’os d’aquests pacients. Així s’aconsegueix que el moll de l’os produeixi eritròcits amb una hemoglobina plenament funcional.</p>
<p><b>Teràpia gènica i teràpia cel·lular</b></p>
<p>El tractament Casgevy comporta un primer pas d’extracció de cèl·lules mare hematopoiètiques del propi pacient. Aquestes cèl·lules són tractades en el laboratori amb una tècnica d’edició genètica, i la població cel·lular resultant és transplantada al pacient. És, doncs, un autotransplantament de moll de l’os (o transplantament de cèl·lules hematopoiètiques autòlogues), però amb la particularitat que les poblacions cel·lulars transplantades passen per un procés extracorporal d’edició genètica.</p>
<p><b>Els assaigs clínics</b></p>
<p>En l’assaig clínic de Casgevy per a l’anèmia falciforme han participat 45 pacients. D’aquests hom disposa d’un període prou llarg de seguiment per a 29. D’aquests 29, n’hi ha 28 (97%) que no han patit cap atac dolorós en l’any posterior al tractament.</p>
<p>En l’assaig clínic de Casgevy per a la beta-talassèmia dependent de transfusió han participat 54 pacients. Dels 42 pacients dels quals hom disposa de prou temps de seguiment, 39 (93%) no han necessitat de cap transplantament de glòbuls vermells en l’any posterior al tractament. Els altres 3 pacients han vist reduïda la necessitat de transplantament en més d’un 70%.</p>
<p>Els efectes secundaris són els habituals d’un transplantament autòleg de moll de l’os: nàusees, fatiga, febre i major susceptibilitat a contraure infeccions.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.gov.uk/government/news/mhra-authorises-world-first-gene-therapy-that-aims-to-cure-sickle-cell-disease-and-transfusion-dependent-thalassemia">MHRA authorises world-first gene therapy that aims to cure sickle-cell disease and transfusion-dependent β-thalassemia</a>, comunicat de premsa del 16 de novembre del 2023.</p>
<p>- <a href="https://didaclopez.blogspot.com/2020/10/ledicio-genomica-per-crispr-charpentier.html">L’edició genòmica per CRISPR: Charpentier i Doudna, Premi Nobel de Química 2020</a>.</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-88131186454026204612023-11-04T11:51:00.003+00:002023-11-04T11:52:54.453+00:00El rol fisiològic de la proteïna precursora amiloide en la proteòstasi neuronal<p><b>Neurologia molecular:</b> És sabut que els pèptids beta-amiloide (Aβ) juguen un paper important en la patogènesi de la malaltia d’Alzheimer. Aquests pèptids deriven d’una proteïna precursora, designada com a APP. Conèixer quin és el paper fisiològic de l’APP pot ésser rellevant e la caracterització dels mecanismes molecular de les malalties neurodegeneratives. Amb aquesta intenció <a href="https://dms.hms.harvard.edu/people/mel-b-feany">Mel B. Feany</a>, professora de patologia de la Harvard Medical School, ha coordinat una anàlisi integrativa que apareixia ahir en forma d’<a href="https://www.nature.com/articles/s41467-023-42822-1">article</a> a Nature Communications, amb <a href="https://www.linkedin.com/in/vanitha-nithianandam-ph-d?challengeId=AQFgExuHw8rU5QAAAYuZlsszbbUCfFob9_fDBO6HdGfwg5SSz1f2beZ5JCxFzH38TGQ7OCHl1QdqLIa1IIEPz1FMcgJd8BmJnQ&submissionId=75855716-5560-9417-c0b2-a9c52f2d5d21&challengeSource=AgGZ33rb3AkOIwAAAYuZltcDwu5vQZ163pr-5fDobcnTIUs9Z8VW1q-uW9shE_w&challegeType=AgHonnNDr9WSIQAAAYuZltcHSttHkEpVBQ-Kq1dFrnBGl-Pgq9uVl1U&memberId=AgEn-tDbreEdMgAAAYuZltcK8Cr1lZ1G0HLo1LHYsgMTBEA&recognizeDevice=AgFw8LblMVdzfQAAAYuZltcOJ7Eeo3xYlBfl1R9tQIC4uRj-g2oT">Vanitha Nithianandam</a> com a primera autora. En l’article expliquen han recuperat Appl, la proteïna ortòloga de l’APP en <i>Drosophila melanogaster</i> en un rastreig de mutants neurodegeneratius d’aquesta mosca de la fruita. Investiguen la funció d’Appl en el cervell de mosques d’edat avançada mutants per al gen Appl a través d’estudis transcripcionals i proteòmics de cèl·lules aïllades. Nithianandam et al. troben que Appl té un rol en el control de múltiples processos cel·lulars, com ara la traducció d’ARNm a proteïna, la funció mitocondrial, el metabolisme d’àcids nucleics, el metabolisme lipídic, les vies de senyalització o la proteòstasi (l’equilibri entre la síntesi i degradació de proteïnes). L’Appl regularia l’autofàgia a través de la via de senyalització del TGFβ. Això no és quelcom exclusiu del cervell de <i>Drosophila</i>, tal com constaten Nithianandam et al. en models genètics de ratolins, de cèl·lules mare induïdes humanes (iPSC) i de tauopaties <i>in vivo</i>. Tot plegat suggereix que APP té un rol en la regulació de la proteòstasi en el cervell d’animals ben diferents.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41467-023-42822-1/MediaObjects/41467_2023_42822_Fig8_HTML.png?as=webp" width=300</p>
<p><i>La creació d’una línia de cèl·lules humanes de totipotència induïda a les que s’ha eliminat el gen APP a través de la tecnologia CRISPR mostra el rol de la proteïna APP en la proteòstasi quan aquesta línia és diferenciada en neurona</i></p>
<p><b>La proteïna precursora d’amiloide</b></p>
<p>Nithianandam i Feany han dissenyat aquest estudi. Els experiments foren realitzats per Nithianandam, Feany, <a href="https://www.linkedin.com/in/hassan-bukhari-03b18b3a">Hassan Bukhari</a> (Harvard), <a href="https://www.linkedin.com/in/matthew-leventhal-43020a88">Matthew J. Leventhal</a> (MIT), <a href="https://www.linkedin.com/in/rachel-battaglia-13533257">Rachel A. Battaglia</a> (Harvard), <a href="https://bioinformatics.bwh.harvard.edu/staff-member/xianjun-dong/">Xianjun Dong</a> (Harvard), <a href="https://be.mit.edu/directory/ernest-fraenkel">Ernest Fraenkel</a> (MIT) realitzaren experiments i/o analitzaren dades. La recerca s’ha finançat per la Michael J. Fox Foundation for Parkinson’s Research i la Ellison Medical Foundation. L’article fou tramès a la revista el 18 d’abril del 2023. Després d’un procés de revisió, l’article fou acceptat el 23 d’octubre i publicat el 3 de novembre.</p>
<p>La proteïna precursora amiloide (APP) és una proteïna transmembrana que consta d’un gran domini extracel·lular, un únic domini transmembrana i un petit domini intracel·lular. L’acció de la proteasa β-secretasa sobre el domini extracel·lular de l’APP i l’acció del complex ɣ-secretasa sobre el domini transmembrana resulta en la producció de pèptids, els quals s’agreguen en plaques extracel·lulars. Aquestes plaques amiloides són un signe requerit per al diagnòstic de la malaltia d’Alzheimer. La formació d’aquests pèptids intervindria en la patogènesi de l’Alzheimer. Hom ha descrit mutacions familiars en APP en formes de malaltia d’Alzheimer d’herència autosòmica i d’alta penetrància. Aquestes mutacions en concentren en els aminoàcids propers als llocs de tall de l’APP per les secretases. Altres formes familiars d’Alzheimer són provocades per mutacions d’alta penetrància en les proteïnes per aquesta raó denominades presenilines, que participen en el complex ɣ-secretasa. Totes aquestes mutacions tendeixen a afavorir la formació de pèptids amiloides de 42-43 aminoàcids (Aβ42-43), en detriment de la forma de 40 aminoàcids (Aβ40): els primers afavoreixen una major acumulació de plaques amiloides (són més amiloidogènics). En un sentit contrari una variant rara d’APP que afecta un lloc proper al tall de la β-secretasa redueix el risc de patir declivi cognitiu amb l’edat.</p>
<p>Bo i que hi ha un gran coneixement sobre el paper patològic dels pèptids beta-amiloides (Aβ) en la malaltia d’Alzheimer, no hi ha pas tant sobre el rol fisiològic de la proteïna precursora, l’APP. En vertebrats, a més de l’APP, hi ha dues proteïnes semblants més, APLP1 i APLP2. Ratolins knockout per al gen APP són viables i amb pocs signes d’anormalitat. En canvi, ratolins amb doble knockout per als gens APP i APLP2 o amb triple per a APP, APLP1 i APLP2, no ho són (pateixen mortalitat perinatal).</p>
<p><b>Appl en <i>Drosophila</i></b></p>
<p>En la mosca de la fruita (<i>Drosophila melanogaster</i>), hi ha un únic gen de la família APP, Appl. Mosques sense el gen Appl són viables.</p>
<p>Nithianandam et al. realitzaren un triatge genètic en <i>Drosophila melanogaster</i> a la recerca de proteïnes i processos requerits en el manteniment de la viabilitat neuronal amb l’edat. Entre les proteïnes identificades aparegué l’Appl. Seguidament, Nithianandam et al. feren una anàlisi transcriptòmica i proteòmica de mosques mutants per a l’Appl que indicava la importància d’aquesta proteïna en el control de la proteòstasi.</p>
<p>El triatge aplicat per Nithianandam et al. utilitza ARN d’interferència (RNAi) transgènic per induir un knock down de gens individuals. Com que el RNAi utilitzat deriva d’ARN missatger de neurones (pan-neuronal), inactivarà gens que s’expressen en aquest tipus cel·lular. Les mosques obtingudes en aquest triatge foren sacrificades a 30 dies d’edat: es preparaven seccions histològiques del cap i s’estudiava el nivell de neurodegeneració del cervell. En total s’analitzaren 6.258 gens diferents, dels quals el noquejament de 307 conduïa a una major neurodegeneració. Entre aquests 307 gens hi havia el gen <i>Appl</i>.</p>
<p>A través d’una deleció sintètica de la porció central del gen <i>Appl</i>, Nithianandam et al. crearen l’al·lel defectiu <i>Appl<sup>d</sup></i>. Les mosques amb aquest al·lel no expressen la proteïna Appl. En mosques de més de 30 dies amb aquesta mutació a les que s’havia introduït un reportador transgènic de l’activitat caspasa (relacionada amb l’apoptosi o mort cel·lular programada), Nithianandam et al. detectaven un augment d’aquesta activitat en neurones. Paral·lelament s’observa un augment del nombre de vacuoles neurodegeneratives en el neuropil i el còrtex del cervell d’aquestes mosques.</p>
<p>Nithianandam et al. utilitzen la seqüenciació unicel·lular d’ARN (scRNA) per identificar ARNm que siguin regulats per Appl en diferents tipus cel·lulars. Comparen així cervells desagregats de mosques control i de mosques <i>Appl<sup>d</sup></i>, de manera que abasten neurones, glia, hemòcits, cèl·lules del cos gras, cèl·lules còniques, etc. Així identifiquen 720 gens regulats per l’Appl a l’alça i 717 gens regulats a la baixa. Entre els primers hi ha gens mitocondrials. En els segons hi ha gens implicats en la síntesi proteica. Appl regularia la transcripció de gens implicats en la traducció d’ARNm, desenvolupament i funcionament d’axons i dendrites, funció sinàptica, adhesió cel·lular o memòria a llarg termini.</p>
<p>Com que Appl s’expressa principalment en neurones, Nithianandam et al. examinen especialment els resultats d’aquest tipus cel·lular. Així troben que Appl atenua la senyalització TGFβ/BMP.</p>
<p>Amb espectrometria de masses, Nithianandam et al. realitzen una anàlisi proteòmica i ubiqüitinòmica en caps de mosques control i <i>Appl<sup>d</sup></i>. La identificació de les proteïnes ubiqüitinilades (destinades a degradació pel proteasoma) es fa amb anticossos antidiglicina. Amb l’anàlisi proteòmica s’identifiquen 6.364 proteïnes, de les quals 545 són regulades a l’alça per Appl i 679 regulades a la baixa. Amb l’anàlisi ubiqüitinòmica s’identifiquen 41 proteïnes amb una major senyalització per Appl i 128 amb una de menor. Tot plegat indica que l’eliminació de l’Appl produeix una alteració en tres processos proteostàtics: la síntesi proteica, el plegament de proteïnes i la degradació de proteïnes.</p>
<p>La immunotinció de talls histològics de cervell de mosques amb anticossos anti-ubiqüitina indica que en les mosques <i>Appl<sup>d</sup></i> hi ha un augment d’agregats ubiqüitinilats en la retina i en el cervell. La introducció en aquestes mosques de l’expressió de la isoforma humana d’APP de 695 aminoàcids redueix aquests agregats. En canvi, quan s’interfereix (amb RNAi) l’expressió de components de la via de senyalització de TGFβ hi ha un augments dels agregats.</p>
<p>Amb anticossos anti-Atg8a, Nithianandam et al. segueixen la formació d’autofagosomes en cervell de mosques, i hi troben un augment en les mosques <i>Appl<sup>d</sup></i>. Amb anticossos anti-p62 també detecten un augment de la presència del sequestosoma 1 en els agregats retinals de <i>Appl<sup>d</sup></i>. Aquestes acumulacions es poden revertir amb l’expressió neuronal de la forma secretada d’Appl (Appl-s).</p>
<p><b>La deficiència d’APP en neurones de ratolí</b></p>
<p>En el model de doble deleció d’APP i d’APLP2 de ratolí (N-dCKO), Nithianandam et al. estudien cervells d’animals de 18 mesos d’edat, i els comparen amb controls. Les neurones corticals mostren un augment dels nivells d’ubiqüitina, LC3B i GABARAP, tots ells vinculats a l’autofàgia. També hi troben una reducció de la fosforilació de SMAD3, component de la via de senyalització de TGFβ.</p>
<p><b>La deficiència d’APP en neurones humanes</b></p>
<p>Nithianandam et al. utilitzen cèl·lules humanes a les que s’ha induït pluripotència (iPSC). Amb una tècnica CRISPR eliminen el gen APP en les iPSC, i després les diferencien en neurones amb l’expressió de la neurogenina2, alhora que les marquen amb la proteïna fluorescent verda (GFP). Com a controls utilitzen neurones isogèniques derivades d’iPSC que conserven el gen APP. Amb un Western blot s’asseguren que les neurones APP<sup>-</sup> no expressin la proteïna APP.</p>
<p>Les neurones humanes APP<sup>-</sup>, comparades amb els controls, mostren nivells més elevats d’ubiqüitina citoplasmàtica. També augmenten els nivells de marcadors autofàgics com LC3B i GABARAP. En el cas de GABARAP hi ha un augment de la ratio de GABARAP-I (forma citosòlica) respecte de GABARAP-II (la forma conjugada amb fosfatidiletanolamina que s’uneix a membranes cel·lulars). També hi ha una disminució de la forma fosforilada de SMAD3 en el nucli cel·lular.</p>
<p><b>APP i tauopatia</b></p>
<p>A més de les plaques d’Aβ, el diagnòstic post-mortem de la malaltia d’Alzheimer requereix la identificació de masses neurofibril·lars intracel·lulars de proteïna tau. La proteïna tau en una proteïna d’unió a microtúbuls.</p>
<p>La inducció de l’expressió d’una forma mutant de la proteïna tau humana en tot el sistema nerviós de <i>Drosophila</i> ha estat utilitzada pel grup de recerca de Feany com un model <i>in vivo</i> de tauopatia.</p>
<p>Aquest model de tauopatia aplicat a mosques <i>Appl<sup>d</sup></i> mostra un impacte addicional en la funció locomotriu. La neurotoxicitat tau també es dispara en forma d’una major apoptosi i formació de vacuoles en el cervell. L’esperança de vida d’aquestes mosques es redueix respecte dels controls.</p>
<p>Aquesta funció d’APP o Appl en la preservació de la proteòstasi fa qüestionar a Nithianandam et al. la viabilitat de promoure la depleció d’APP com a opció terapèutica en la malaltia d’Alzheimer. Aquesta depleció pot ajudar a reduir l’acumulació de pèptids amiloides, però també faria perdre la contribució fisiològica de l’APP.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41467-023-42822-1">Integrative analysis reveals a conserved role for the amyloid precursor protein in proteostasis during aging</a>. Vanitha Nithianandam, Hassan Bukhari, Matthew J. Leventhal, Rachel A. Battaglia, Xianjun Dong, Ernest Fraenkel, Mel B. Feany. <i>Nature Communications</i> <b>14</b>: 7034 (2023).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-60133762823113790042023-10-31T17:41:00.003+00:002023-10-31T17:42:24.703+00:00Quant carboni fòssil podem consumir sense fer pujar més de 1,5 K la temperatura global mitjana postindustrial?<p>Aquesta és la pregunta que volen respondre <a href="https://www.imperial.ac.uk/people/r.lamboll">Robin D. Lamboll</a> i els altres autors d’un <a href="https://www.nature.com/articles/s41558-023-01848-5">article</a> publicat a la revista Nature Climate Change. El concepte que hi ha darrera de la qüestió rep el nom de pressupost romanent de carboni (RCB en l’acrònim anglès), i es defineix com la quantitat neta de CO<sub>2</sub> que la humanitat pot emetre encara sense excedir un determinat nivell d’escalfament global. Habitualment aquest límit se situa en 1,5 K, entesa com la diferència entre la temperatura global mitjana del pic d’escalfament i la temperatura de l’època preindustrial. Així ho entén l’<a href="https://unfccc.int/process-and-meetings/the-paris-agreement">Acord de París del 2015</a>, que utilitza l’RCB com a indicador de la consecució dels objectius globals de mitigació del canvi climàtic antropogènica a través de l’acció política. El valor d’RCB és petit, és a dir que hi ha poc marge de maniobra, però aquesta petitesa fa que la incertesa en el moment de calcular-lo s’hi faci notar. Lamboll et al. avaluen en aquest article estimacions recents de l’RCB pel Panell Internacional Sobre Canvi Climàtic (IPCC), presenten dades més recents i càlculs encaminats a aconseguir unes estimacions més precises i robustes. A data de gener del 2023, l’RCB per disposar d’un 50% de probabilitat de situar l’escalfament per sota de 1,5 K seria, segons aquestes estimacions, de 250 GtCO<sub>2</sub>, que equival a sis anys de les actuals emissions. Si hom situa l’objectiu de limitació en un escalfament de 2 K, l’RCB seria de 1200 GtCO<sub>2</sub> (equivalent a 28 anys amb l’actual ritme d’emissions). Pel que fa a la incertesa d’aquestes estimacions, Lamboll et al. assenyalen les emissions antropogèniques d’altres gasos d’efecte hivernacle, que podrien persistir, segons el context socioeconòmic, en una societat global que hagués fet una transició energètica més enllà de les zero emissions netes de CO<sub>2</sub>. A aquesta incertesa s’hi suma la derivada de factors geofísics.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41558-023-01848-5/MediaObjects/41558_2023_1848_Fig1_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>Lamboll et al. han estimat la mida del romanent del pressupost de carboni per evitar un pic d’escalfament total de 1,5 K</i></p>
<p><b>El romanent disponible de carboni</b></p>
<p>Aquesta recerca ha estat concebuda per Robin D. Lamboll (investigador de l’Imperial College London), <a href="https://www.imperial.ac.uk/people/j.kikstra20">Jarmo S. Kikstra</a> (doctorand a l’Imperial College) i <a href="https://www.imperial.ac.uk/people/j.rogelj">Joeri Rogelj</a> (professor de ciència i política climàtiques de l’Imperial College). Lamboll, <a href="https://www.climatecollege.unimelb.edu.au/speaker/zebedee-nicholls">Zebedee R. J. Nicholls</a> (del Climate Energy College de la University of Melbourne) i <a href="https://environment.leeds.ac.uk/see/staff/1542/dr-chris-smith">Christopher J. Smith</a> (investigador de la University of Leeds) escrigueren i executaren <a href="https://github.com/Rlamboll/AR6CarbonBudgetCalc">el codi</a> per a la recopilació de dades. Lamboll, <a href="https://at.linkedin.com/in/edwardbyers">Edward Byers</a> (investigador de l’International Institute for Applied Systems Analysis), Kikstra i Rogelj analitzaren les dades. La recerca es finançà amb programes europeus.</p>
<p>Lamboll trameté l’article el 5 d’agost. La revisió fou a càrrec de Nadine Mengis, Antti-Ilari Partanen i Benjamin Sanderson. L’article fou acceptat el 20 de setembre i publicat el 30 d’octubre.</p>
<p>En el càlcul de l’RCB hom té en compte l’efecte d’altres factors antropogènics diferents de les emissions de CO<sub>2</sub>. La finalitat de l’RCB és disposar d’un element per jutjar la velocitat necessària del procés de descarbonització per assolir l’objectiu de no depassar els 1,5 K d’escalfament en relació al nivell preindustrial. Hom pot repartir l’RCB de manera equitativa entre les nacions signatàries de l’Acord de París. El problema és que aquest repartiment es fa sobre un RCB que ja és prou baix i per tant massa susceptible de veure’s afectat per les incerteses del procés d’estimació.</p>
<p>El Sisè Report de l’IPCC desglossà l’RCB en un component de CO<sub>2</sub> i en un component per altres factors. En el càlcul participaven:<br>- l’augment de temperatura per unitat de carboni emès (TCRE).<br>- l’escalfament històric (és a dir el nivell assolit d’escalfament antropogènic per damunt de la temperatura mitjana preindustrial).<br>- l’acció de mecanismes de retroalimentació del sistema terrestre (ESF).<br>- l’escalfament històric i recent degut a factors diferents de les emissions de CO<sub>2</sub>.<br>- les temperatures industrials, que l’IPCC manega amb una precisió de 0,2 K.</p>
<p>L’RCB es pot entendre com les emissions netes acumulades de CO<sub>2</sub> prèvies a l’assoliment de l’estadi de les zero emissions. En tots els escenaris contemplats, les emissions antropogèniques de CO<sub>2</sub> serien les úniques en arribar a un valor de zero, mentre que altres gasos d’efecte hivernacle encara tindrien emissions netes i passarien a protagonitzar l’escalfament addicional. Ara bé, aquests escenaris contemplen que després d’assolir les zero emissions de CO<sub>2</sub> hom passaria a una captació antropogènica neta de CO<sub>2</sub> atmosfèric, de manera que aquest factor contrarestés o cancel·lés l’efecte d’altres gasos d’efecte hivernacle.</p>
<p>Lamboll et al. actualitzen les estimacions de RCB per al 2022 i la situen en 250 GtCO<sub>2</sub> si hom vol assolir una probabilitat del 50% de limitar l’escalfament a 1,5 K. Ara bé, per disposar d’una probabilitat del 83% ja fem tard (-170 GtCO<sub>2</sub>). Si ens conformen amb una probabilitat del 17% l’RCB puja a 840 GtCO<sub>2</sub>.</p>
<p>Per limitar l’escalfament a 2 K amb una probabilitat del 90% l’RCB hauria de ser de 500 GtCO<sub>2</sub>. Per valorar aquestes xifres cal recordar que només en el 2022 les emissiona antropogèniques netes de CO<sub>2</sub> foren de 40 GtCO<sub>2</sub>, de manera que ja només tindríem 12 anys per disposar d’una probabilitat del 90% de limitar el pic d’escalfaments a 2 K.</p>
<p>Dit d’una altra manera, si l’objectiu de les zero emissions s’assoleix en el 2035 tindríem un 50% de probabilitat que el pic d’escalfament fos inferior a 1,5 K. Si l’objectiu no s’assoleix fins el 2050 hi hauria un 90% de probabilitat que el pic d’escalfament fos inferior a 2 K, però si ens hem d’esperar al 2070 aquesta probabilitat es reduiria al 66%.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41558-023-01848-5">Assessing the size and uncertainty of remaining carbon budgets</a>. Robin D. Lamboll, Zebedee R. J. Nicholls, Christopher J. Smith, Jarmo S. Kikstra, Edward Byers, Joeri Rogelj. <i>Nature Climate Change</i> (2023).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-48117193372277212152023-10-09T10:09:00.013+00:002023-10-09T16:10:25.968+00:00El mercat laboral femení: Claudia Goldin, Premi Nobel d'Economia 2023<p>La <a href="https://www.kva.se">Reial Acadèmia Sueca de Ciències</a> <a href="https://www.nobelprize.org/prizes/economic-sciences/2023/213265-press-release-swedish/">ha anunciat avui</a> la concessió del Premi Sveriges Riksbank en Ciències Econòmiques en Memòria d'Alfred Nobel a Claudia Goldin "<i>per haver fet avançar la nostra comprensió dels resultats de les dones en el mercat laboral</i>".</p>
<p><b>Claudia Goldin</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/43/Claudia_Goldin_%28cropped%29.jpg" width=300></p>
<p><a href="https://scholar.harvard.edu/goldin/home">Claudia Goldin</a> (*NY, 1946) es doctorà a la University of Chicago el 1972. És professora a la Harvard University.</p>
<p><b>Les dones en el mercat de treball</b></p>
<p>Com a historiadora econòmica Claudia Goldin ha treballat sobre dos segles d’arxius en referència a les diferències de gènere en el mercat laboral dels Estats Units. La participació de la dona en el mercat laboral segueix en aquests dos-cents anys d’història americana una forma d’U. Així doncs, en la transició d’una societat agrària a una d’industrial, a començament del segle XIX hi ha una caiguda en la participació laboral de les dones casades. Amb la terciarització de l’economia a principi del segle XX es registra un augment en la participació laboral de les dones casades. Aquest augment s’acompanya d’una evolució de les normes socials sobre la responsabilitat de la dona a la llar. Des de llavors creix el nivell educatiu de les dones, i ja a principi del segle XXI en molts països de renda alta el nivell educatiu mitjà de les dones supera substancialment la mitjana masculina. <a href="https://dash.harvard.edu/handle/1/2624453">Goldin & Katz (2002)</a> han assenyalat particularment el rol de la píndola anticonceptiva en aquesta transformació, de forma que la planificació familiar s’associà a una planificació de la carrera laboral.</p>
<p>Pel que fa als ingressos laborals, Goldin ha seguit l’evolució de la diferència de paga entre homes i dones, que es mantingué durant força temps. Goldin ho atribueix a decisions educatives fetes en la joventut, sovint basades en l’experiència de les generacions prèvies de mares i àvies. <a href="https://www.aeaweb.org/articles?id=10.1257/app.2.3.228">Bertrand et al. (2010)</a> assenyalen que actualment es manté una diferència de paga en una mateixa ocupació del sector financer o corporatiu entre homes i dones sense fills, d’una banda, i entre dones que són mares de l’altra: una diferència que arrenca en gran mesura des del moment del naixement del fill primogènit.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://scholar.harvard.edu/goldin/home">Pàgina web de Claudia Goldin a Harvard</a>.</p>
<p>- <a href="https://books.google.es/books/about/Understanding_the_Gender_Gap.html?id=Ti_tAAAAMAAJ&redir_esc=y">Understanding the Gender Gap: An Economic History of American Women</a>. Claudia Goldin. Oxford: Oxford University Press (1990). </p>
<p>- <a href="https://dash.harvard.edu/handle/1/2624453">The Power of the Pill: Oral Contraceptives and Women's Career and Marriage Decisions</a>. Claudia Goldin, Lawrence F. Katz. <i>Journal of Political Economy</i> <b>110</b>: 730-770 (2002).</p>
<p>- <a href="https://www.aeaweb.org/articles?id=10.1257/000282806777212350">The Quiet Revolution That Transformed Women's Employment, Education, and Family</a>. Claudia Goldin. <i>American Economic Review</i> <b>96</b>: 1-21 (2006).</p>
<p>- <a href="https://www.aeaweb.org/articles?id=10.1257/app.2.3.228">Dynamics of the Gender Gap for Young Professionals in the Financial and Corporate Sectors</a>. Marianne Bertrand, Claudia Goldin, Lawrence F. Katz. <i>American Economic Journal: Applied Economics</i> <b>2</b>: 228-255 (2010).</p>
<p>- <a href="https://journals.sagepub.com/doi/abs/10.1177/0002716211414398">The Cost of Workplace Flexibility for High-Powered Professionals</a>. Claudia Goldin, Lawrence F. Katz. <i>Annals of the American Academy of Political and Social Science</i> <b>638</b>: 45–67 (2011). </p>
<p>- <a href="https://www.aeaweb.org/articles?id=10.1257/aer.104.4.1091">A Grand Gender Convergence: Its Last Chapter</a>. Claudia Goldin. <i>American Economic Review</i> <b>104</b>: 1091-1119 (2014).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-79691711365360464022023-10-04T10:57:00.018+00:002023-10-04T17:30:15.220+00:00La síntesi de punts quàntics: Bawendi, Brus, Ekimov (Premi Nobel de Química 2023)<p><b>Nanotecnologia:</b> La <a href="https://www.kva.se">Reial Acadèmia Sueca de Ciències</a> <a href="https://www.nobelprize.org/prizes/chemistry/2023/213239-press-release-swedish/">ha anunciat avui</a> la concessió del Premi Nobel de Química a Moungi G. Bawendi, Louis E. Brus i Alexei I. Ekimov "<i>per la descoberta i síntesi de punt quàntics</i>". Els punts quàntics o taques quàntiques són partícules cristal·lines semiconductores d’uns pocs nanòmetres de diàmetre. Aquesta mida (1 nm = 10<sup>-9</sup> m) fa que efectes mecànics quàntics alterin les propietats òptiques i electròniques d’un semiconductor clàssic. Bawendi, Brus i Ekimov es repartiran a parts iguals els 11 milions de kronor sueques.</p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fa/Gaas_inas_quantum_dot.jpg" width=300></p>
<p><i>Electromicrografia de transmissió per agranatge de resolució atòmica que ens mostra una taca quàntica d’arseniür d’indi i de gal·li (InGaAs) dins d’un bloc d’arseniür de gal·li</i></p>
<p><b>Moungi G. Bawendi</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/06/Moungi_Bawendi.png" width=300></p>
<p>Moungi Gabriel Bawendi (*París, 15.3.1961) es doctorà a la University of Chicago el 1988 amb una tesi sobre bandes calentes de H<sub>3</sub><sup>+</sup> supervisada per Takeshi Oka. És professor al Massachusetts Institute of Technology (MIT) des del 1996.</p>
<p><b>Louis E. Brus</b></p>
<p><img src="https://www.chem.columbia.edu/sites/default/files/styles/cu_crop/public/content/pics/people/faculty/LouisBrusLowRes.jpg?h=7d5d45b5&itok=L3h4TGUE" width=300></p>
<p><a href="https://www.chem.columbia.edu/content/louis-e-brus">Louis E. Brus</a> (*Cleveland, 1943) es doctorà a la Columbia University el 1969. El 1973 començà a fer recerca a AT&T Bell Laboratories, desenvolupant en el 1983 nanocristalls semiconductors col·loidals. És professor de química a la Columbia University des del 1996.</p>
<p><b>Alexei I. Ekimov</b></p>
<p>Алексей Иванович Екимов (*28.2.1945) es doctorà a Ioffe Physical-Technical Institute de Sankt Petersburg amb una tesi sobre física de semiconductors. El 1975 rebé el Premi Estatal de la Unió Soviètica de Ciència i Enginyeria pels seus treballs sobre orientació de l’espín electrònic en semiconductors. Des del 1999 fou cap científic de Nanocrystals Technology Inc., amb seu a NYC.</p>
<p><b>Punts quàntics</b></p>
<p>Els punts quàntics es troben a cavall del món molecular i del món macroscòpic. El món macroscòpic, al capdavall, és integrat per molècules, i l’estructura molecular de cada cos macroscòpic determina les seves propietats químiques. Un punt quàntic també és un agregat de molècules, però d’una mida prou petita com perquè aquesta mida n’afecti les propietats a través d’efectes quàntics.</p>
<p>La mecànica quàntica introduí aviat el problema de la partícula en una capsa. Quan una partícula es troba confinada en un espai de mida comparable a la longitud d’ona que porta associada (segons el principi de de Broglie), les energies de la funció d’ona permeten estats que depenen críticament de l’invers del quadrat de la mida de l’espai.</p>
<p>Quan la mida de la ‘capsa’ depassa de llarg la longitud d’ona associada a la partícula, la mecànica quàntica no desapareix sinó que és la que explica la traducció de l’estructura electrònica de les molècules en les propietats macroscòpiques de la matèria. Els cossos metàl·lics poden entendre’s com un conjunt de nuclis atòmics immersos en un ‘gas’ integrat per electrons lliures. Segons el metall o aliatge, hom pot determinar com a fonamental la calor específica. Ara bé, si una làmina metàl·lica és prou prima (10 nm) i la temperatura ambiental és prou baixa (de l’ordre d’uns pocs kelvin) la calor específica pot variar d’acord amb el gruix de la làmina i apartar-se del valor propi del metall originari.</p>
<p>A final dels anys 1970, el grup d’Ekimov, de l’Institut Òptic Estatal de l’URSS S.I. Vavilov, aconseguí la creació de partícules cristalls de clorur de coure dins d’una matriu de vidre de silicat prou petits com per exhibir fenòmens quàntics (<a href="https://scholar.google.com/citations?view_op=view_citation&hl=en&user=vFgGwugAAAAJ&citation_for_view=vFgGwugAAAAJ:mVmsd5A6BfQC">Ekimov et al., 1980</a>). Així el color verd del vidre originari patia modificacions dependents d’aquests efectes quàntics. El vidre de silicat originari contenia clorur de coure per damunt del límit de solubilitat de la matriu gràcies a un tractament tèrmic. A una temperatura de 4,2 K, Ekimov et al. observaven línies d’excitons anàlogues a les observades en làmines fines de clorur de coure, però amb una formes que variaven d’acord amb el tractament tèrmic rebut pel vidre en el moment de la seva formació. En l’interior del vidre es formaven cristalls de CuCl: la mida mitjana d’aquests cristalls depenia del règim de temperatura sota el qual s’havia format el vidre (Golubkov et al., 1981). Els efectes quàntics sobre les propietats semiconductores eren observables perquè la mida dels cristalls era de l’ordre de nanòmetres o de desenes de nanòmetres (<a href="https://ui.adsabs.harvard.edu/abs/1981JETPL..34..345E/abstract">Ekimov & Onushchenko, 1981</a>).</p>
<p>En els anys 1980, el grup de Brus aconseguí demostrar efectes quàntics dependents de mida en nanopartícules que suraven en un medi líquid. Els punts quàntics col·loidals de Brus, a diferència dels punts quàntics immersos en vidre d’Ekimov, sí podien ésser objecte de processament ulterior. <a href="https://pubs.aip.org/aip/jcp/article-abstract/79/2/1086/776583/Quantum-size-effects-in-the-redox-potentials?redirectedFrom=fulltext">Rossetti et al. (1983)</a> mostraren com la mida de cristal·lits de sulfur de cadmi (CdS) en solució aquosa influïa d’acord amb un efecte quàntic de mida sobre els espectres de ressonància de Raman i els espectres electrònics. Els efectes quàntics, detectables en cristalls frescos de 4-5 nm, s’esvaïen l’endemà quan recristal·litzaven a una mida superior (12,5 nm).</p>
<p>El 1993, el grup de Bawendi introduí un mètode per a la producció química de punts quàntics d’alta qualitat (<a href="https://pubs.acs.org/doi/10.1021/ja00072a025#">Murray et al., 1993</a>). La síntesi d’aquests punts quàntics comença amb la injecció i piròlisi immediata de reactius organometàl·lics en un solvent coordinador calent. En resulta una supersaturació abrupta de manera que el moment de nucleació dels cristalls queda ben definit. El reescalfament de la solució a la temperatura adient produeix un creixements i anellament que estabilitza la dispersió col·loidal. Un procés de precipitació diferencial permet separar cristalls de mides diferents. Amb una sola ronda de creixement, Murray et al. produïen nanocristal·lits de sulfur, seleniür i tel·luriür de cadmi de 1,2 a 11,5 nm. Els efectes quàntics es difuminaven en nanocristalls de mides superiors a 2 nm.</p>
<p>La introducció de punts quàntics en la tecnologia dels díodes emissors de llum ha donat lloc a la tecnologia QLED, utilitzada en pantalles d’ordinadors i televisors. Làmpades QLED són també utilitzades en histologia. Els punts quàntics poden jugar en el futur un paper en desenvolupament d’electrònica flexible, de nanosensors, de cèl·lules solars ultrafines, d’encriptació, etc.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.chem.columbia.edu/content/louis-e-brus">Pàgina de Louis E. Brus</a> al web del Department of Chemistry de la Columbia University.</p>
<p>- <a href="https://scholar.google.com/citations?view_op=view_citation&hl=en&user=vFgGwugAAAAJ&citation_for_view=vFgGwugAAAAJ:mVmsd5A6BfQC">Exciton light absorption by CuCl microcrystals in glass matrix</a>. A.I. Ekimov, A.A. Onuschenko, V.A. Tsekhomskii. <i>Sov. Glass Phys. Chem</i> <b>6</b>: 511-512 (1980).</p>
<p>- <a href="https://ui.adsabs.harvard.edu/abs/1981JETPL..34..345E/abstract">Quantum size effect in three-dimensional microscopic semiconductor crystals</a>. A. I. Ekimov, A. A. Onushchenko. <i>JETP Lett+</i> <b>34</b>: 345-349 (1981).</p>
<p>- <a href="https://pubs.aip.org/aip/jcp/article-abstract/79/2/1086/776583/Quantum-size-effects-in-the-redox-potentials?redirectedFrom=fulltext"> Quantum Size Effects in the Redox Potentials, Resonance Raman-Spectra, and Electronic-Spectra of Cds Crystallites in Aqueous-Solution</a>. R. Rossetti, S. Nakahara, L. E. Brus. <i>J. Chem. Phys.</i> <b>79</b>: 1086-1088 (1983).</p>
<p>- <a href="https://pubs.aip.org/aip/jcp/article-abstract/80/9/4403/625821/Electron-electron-and-electron-hole-interactions?redirectedFrom=fulltext">Electron–electron and electron‐hole interactions in small semiconductor crystallites: The size dependence of the lowest excited electronic state</a>. L. E. Brus. <i>J. Chem. Phys.</i> <b>80</b>: 4403-4409 (1984).</p>
<p>- <a href="https://pubs.acs.org/doi/10.1021/ja00072a025#">Synthesis and characterization of nearly monodisperse CdE (E = sulfur, selenium, tellurium) semiconductor nanocrystallites</a>. C. B. Murray, D. J. Norris, M. G. Bawendi. <i>J. Am. Chem. Soc.</i> <b>115</b>: 8706-8715 (1993).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-70881229210217465742023-10-03T09:52:00.025+00:002023-10-03T17:38:48.114+00:00Polsos de llum d'attosegons de durada: Agostini, Krausz, L'Huillier (Premi Nobel de Física, 2023)<p><b>Fotònica:</b> La <a href="https://www.kva.se">Reial Acadèmia Sueca de Ciències</a> <a href="https://www.nobelprize.org/prizes/physics/2023/213182-press-release-swedish/">ha anunciat avui</a> la concessió del Premi Nobel de Física a Pierre Agostini, Ferenc Krausz i Anne L'Huillier "<i>per mètodes experimentals que generen polsos de llum d'attosegons per a l'estudi de la dinàmica d'electrons en la matèria</i>. Un attosegon (10<sup>-18</sup>) és l’escala de temps pròpia de la metrologia ultraràpida. Els tres guardonats es repartiran a parts iguales els 11 milions de kronor sueques.</p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/1d/Powerlite_NdYAG.jpg" width=300></p>
<p><i>Làser Nd:YAG (de granat d’itri i alumini dopat d’impureses de neodimi). La llum verda que s’observa és del primer harmònic, amb una longitud d’ona de 532 nm.</i></p>
<p><b>Pierre Agostini</b></p>
<p><img src="https://opic.osu.edu/agostini.1?aspect=p&width=300" width=300></p>
<p><a href="https://www.linkedin.com/in/pierre-agostini-15707366">Pierre Agostini</a> (*Tunis, 23.07.1941) es doctorà a la Universitat d’Ais-Marselha el 1968. És professor emèrit de The Ohio State University, amb seu a Columbus.</p>
<p><b>Ferenc Krausz</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/19/Ferenc_Krausz_%28cropped%29.jpg" width=300></p>
<p><a href="https://www.attoworld.de/">Krausz Ferenc</a> (*Mór, 17.05.1962) es doctorà a la Universitat de Tecnologia de Viena el 1991. És director de l’Institut Max Planck d’Òptica Quàntica, amb seu a Garching. És també professor a la Ludwig-Maximilians-Universität München.</p>
<p><b>Anne L'Huillier</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/40/Anne_LHuiller_01.JPG" width=300></p>
<p>Anne Genevieve L’Huiller Wahlström (*Paris, 16.08.1958) es doctorà a la Universitat Pierre i Marie Curie de París el 1986 amb una <a href="https://www.theses.fr/1986PA066268">tesi sobre ionització multifotònica i multielectrònica</a>. És professora a la Universitat de Lund.</p>
<p><b>La dinàmica electrònica de la matèria a l’escala d’attosegons</b></p>
<p>En la matèria els processos de moviment o de canvi d’electrons pot donar-se en escales temporals de 10<sup>-16</sup>-10<sup>-18</sup> s. Per seguir experimentalment aquests processos es necessari poder crear polsos lluminosos d’una durada de l’ordre d’attosegons (10<sup>-18</sup> s). Ara bé, mentre que la unitat atòmica intrínseca de temps és d’uns 24 attosegons, l’escala temporal d’un pols òptic monocíclic és de 1000 attosegons (=1 femtosegon). De tota manera el desenvolupament de tecnologia làser permeté arribar a polsos lluminosos de 6000 attosegons amb els quals ja resultava possible seguir els estats de transició de reaccions químiques, o el que és el mateix seguir el moviment d’àtoms en molècules.</p>
<p><a href="https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.42.1127">Agostini et al. (1979)</a> observaren experimentalment el procés d’ionització per damunt de llindar (ATI) en constatar com era possible que un àtom de xenó absorbessin més de sis fotons.</p>
<p><a href="https://iopscience.iop.org/article/10.1088/0022-3700/16/8/012">L’Huiller et al. (1983)</a> aconseguiren la producció d’ions amb càrregues múltiples (Xe<sup>2+</sup>, Xe<sup>+</sup>) a partir de gasos nobles com el criptó (Kr) o el xenó (Xe) a través de processos d’absorció multifotònica amb un puls làser de 50 picosegons (=50 milions d’attosegons) amb un rang d’intensitat de 1,064 W·cm<sup>-2</sup>…</p>
<p>En el 1987 el grup d’Anne L’Huiller a Paris-Saclay descobrí que la transmissió de llum d’un làser infraroig Nd:YAG a través d’un gas noble genera nombrosos harmònics diferents de llum. Si un làser resulta de l’amplificació de llum a través d’una emissió estimulada de radiació, aquests harmònics presenten longituds d’ona que es corresponen a múltiples de la freqüència de la llum làser originària (1064 nm). Així, el cas de l’argó (Ar) arriben a generar-se harmònics fins al 33, el qual té una longitud d’ona de 32,2 nm. Aquests harmònics resulten de la interacció de la llum làser amb els àtoms del gas noble, que comporta l’excitació d’electrons d’aquests àtoms, traduïda eventualment en l’emissió de llum. El més interessant és que a partir del cinquè harmònica la caiguda d’intensitat cau més lentament com més alt és l’harmònic. En el cas del Xe, apareix un continu de radiació a longituds d’ona inferior a 350 nm (<a href="https://iopscience.iop.org/article/10.1088/0953-4075/21/3/001">Ferray et al., 1988</a>).</p>
<p><a href="https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.66.2200">L’Huillier et al. (1991)</a> presentaren un càlcul de la generació harmònica en xenó exposat a un fort camp làser, d’acord amb el qual predeien que la generació d’alts harmònics era un efecte degut a un sol electró.</p>
<p><a href="https://journals.aps.org/pra/abstract/10.1103/PhysRevA.49.2117">Lewenstein et al. (1994)</a> presentaren una teoria quàntica completa de la generació d’alts harmònics.</p>
<p><a href="https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.73.2180">Schins et al. (1994)</a> observaren com un plasma de gal·li generat per làser induïa transicions d’Auger en argó.</p>
<p><a href="https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.77.1234">Antoine et al. (1996)</a> demostraren experimentalment que els harmònics d’alt ordre generats per un àtom sotmès a un camp làser intens formaven trens de polsos ultrabreus corresponents a trajectòries diferents d’electrons que són tunnelats cap enfora de l’àtom i s’hi recombinen. Una selecció adient de trajectòries permetia aconseguir un tren de polsos d’attosegons de durada.</p>
<p><a href="https://opg.optica.org/ol/abstract.cfm?uri=ol-22-8-522">Nisoli et al. (1997)</a> aconseguiren comprimir polsos d’alta energia de 20 femtosegons en fer-lo passar per fibres plenes de criptó, de manera que obtenien polsos de 20 μJ i de 4,5 femtosegons de durada.</p>
<p>En el 2001, el grup de Pierre Agostini aconseguí la producció de sèries de polsos consecutius de llum cadascun dels quals tenia una durada de 250 attosegons (0,25 femtosegons) (<a href="https://www.science.org/doi/10.1126/science.1059413">Paul et al., 2001</a>).</p>
<p>En el 2001, el grup de Ferenc Krausz aconseguí aïllar en un sistema atòmic polsos de llum d’una durada de 650 attosegons (<a href="https://www.nature.com/articles/35107000">Hentschel et al., 2001</a>).</p>
<p>La física d’attosegons ha permès estudiar processos de dinàmica electrònica de la matèria. <a href="https://www.science.org/doi/10.1126/science.1189401">Schultze et al. (2010)</a> aconseguiren mesurar un retard de 21 ± 5 attosegons en la fotoemissió d’electrons procedents d’orbitals 2p d’àtoms de neó comparat amb la d’electrons de l’orbital 2s dels mateixos àtoms: naixia així l’espectroscòpia fotoelectrònica.</p>
<p>El repte actual és aprofitar-la per a finalitats pràctiques com ara el diagnòstic mèdic.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.attoworld.de/">Pàgina web del grup de recerca Attoworld</a>.</p>
<p>- <a href="https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.42.1127"> Free-Free Transitions Following Six-Photon Ionization of Xenon Atoms</a>. P. Agostini, F. Fabre, G. Mainfray, G. Petite, N. K. Rahman. <i>Phys. Rev. Lett.</i> <b>42</b>: 1127 (1979).</p>
<p>- <a href="https://iopscience.iop.org/article/10.1088/0022-3700/16/8/012">Multiply charged ions induced by multiphoton absorption processes in rare-gas atoms at 1.064μm</a>. A. L'Huillier, L. A. Lompre, G. Mainfray, C. Manus. <i>J. Phys. B: Atom. Mol. Phys.</i> <b>16</b> 1363 (1983).</p>
<p>- <a href="https://iopscience.iop.org/article/10.1088/0953-4075/21/3/001">Multiple-harmonic conversion of 1064 nm radiation in rare gases</a>. M. Ferray, A. L'Huillier, X. F. Li, L. A. Lompre, G. Mainfray, C. Manus. <i>J. Phys. B: At. Mol. Opt. Phys</i> <b>21</b>: L31 (1988).</p>
<p>- <a href="https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.66.2200"> Higher-order harmonic generation in xenon at 1064 nm: The role of phase matching</a>. A. L’Huillier, K. J. Schafer, K. C. Kulander. <i>Phys. Rev. Lett.</i> <b>66</b>: 2200 (1991).</p>
<p>- <a href="https://journals.aps.org/pra/abstract/10.1103/PhysRevA.49.2117"> Theory of high-harmonic generation by low-frequency laser fields</a>. M. Lewenstein, Ph. Balcou, M. Yu. Ivanov, Anne L’Huillier, P. B. Corkum. <i>Phys. Rev. A</i> <b>49</b>: 2117 (1994).</p>
<p>- <a href="https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.73.2180"> Observation of Laser-Assisted Auger Decay in Argon</a>. J. M. Schins, P. Breger, P. Agostini, R. C. Constantinescu, H. G. Muller, G. Grillon, A. Antonetti, A. Mysyrowicz. <i>Phys. Rev. Lett.</i> <b>73</b>: 2180 (1994).</p>
<p>- <a href="https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.77.1234">Attosecond Pulse Trains Using High–Order Harmonics</a>. Philippe Antoine, Anne L'Huillier, Maciej Lewenstein. <i>Phys. Rev. Lett.</i> <b>77</b>: 1234 (1996).</p>
<p>- <a href="https://opg.optica.org/ol/abstract.cfm?uri=ol-22-8-522">Compression of high-energy laser pulses below 5 fs</a>. M. Nisoli, S. De Silvestri, O. Svelto, R. Szipöcs, K. Ferencz, Ch. Spielmann, S. Sartania, F. Krausz. <i>Opt. Lett.</i> <b>22</b>: 522-524 (1997).</p>
<p>- <a href="https://www.science.org/doi/10.1126/science.1059413">Observation of a Train of Attosecond Pulses from High Harmonic Generation</a>. P. M. Paul, E. S. Toma, P. Breger, G. Mullot, F. Auge, P. Balcou, H. G. Muller, P. Agostini. <i>Science</i> <b>292</b>: 1689-1692 (2001).</p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/35107000">Attosecond metrology</a>. M. Hentschel, R. Kienberger, Ch. Spielmann, G. A. Reider, N. Milosevic, T. Brabec, P. Corkum, U. Heinzmann, M. Drescher, F. Krausz. <i>Nature</i> <b>414</b>: 509-513 (2001).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-85933386153936595442023-10-02T10:07:00.029+00:002023-10-02T16:46:12.790+00:00Nucleòsids modificats per a l'ARNm de síntesi: Katalin Karikó & Drew Weissman, Premi Nobel de Medicina, 2023<p>L'Assemblea Nobel del Karolinska Institutet <a href="https://www.nobelprize.org/prizes/medicine/2023/213174-press-release-swedish/">ha anunciat avui</a> la decisió de guardonar amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina Katalin Karikó i Drew Weissman "<i>per descobertes en relació a la modificació de bases nucleosídiques que permeteren el desenvolupament de vaccins d'ARN missatger efectius contra la covid-19</i>". Recordem que aquests vaccins, si bé es basen en l'ARNm del gen S del coronavirus SARS-CoV-2, són constituïts per nucleòsids modificats diferents de la guanosina, adenina, citosina o uracil.</p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f3/Comparing_uptake_of_RNA_and_modRNA_by_the_cell.jpg" width=300></p>
<p><i>Molècules d’ARN missatger amb nucleòsids modificats (modRNA) són més eficients en la transferència d’informació que les d’ARN missatger nadiu (mRNA), i no desencadenen els mecanismes de protecció cel·lular que poden conduir a l’apoptosi</i></p>
<p><b>Katalin Karikó</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/1a/Karik%C3%B3_Katalin_Szegeden.jpg" width=300></p>
<p><a href="https://www.med.upenn.edu/apps/faculty/index.php/g325/p13418">Karikó Katalin</a> (*Szolnok, 17.1.1955) es doctorà a la Universitat de Szeged el 1982. Fou investigadora postdoctoral a l'Acadèmia Hongaresa de Ciències de Szeged entre 1982 i 1985. Després investigà a la Temple University de Philadelphia i a la University of Health Science de Bethesda. Fou professora ajudant de la University of Pennsylvania entre 1989 i 2013. És vicepresidenta de BioNTech RNA Pharmaceuticals. Des del 2021 és professora a la Universitat de Szeged i a la Perelman School of Medicine de UPenn.</p>
<p><b>Drew Weissman</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/30/Drew_Weissman.png" width=300></p>
<p><a href="https://www.med.upenn.edu/apps/faculty/index.php/g275/p20322">Drew Weissman</a> (*Lexington, 1959) es doctorà en medicina a la Boston University el 1987. Va fer pràctica clínica a Beth Israel Deaconess Medical Center de la Harvard Medical School i recerca als National Institutes of Health. El 1997 establí un grup de recerca propi a la Perelman School of Medicine. És professor en recerca sobre vaccins i director del Penn Institute for RNA Innovations.</p>
<p><b>Modificacions de nucleòsids en la tecnologia de vaccins d'ARNm</b></p>
<p>Els avenços en immunologia van permetre esclarir la base biològica dels vaccins, alhora que la vaccinologia fou un dels puntals del coneixement bàsic i aplicat sobre el sistema immunitari. L'isolament dels agents etiològics de malalties infeccioses servia per a la fabricació de vaccins atenuats o inactivats. El coneixement de l'estructura molecular de virus i altres patògens obria la porta a fabricar vaccins a partir dels components immunològicament més rellevants. Amb les tècniques d’enginyeria genètica resultava possible sintetitzar en el laboratori proteïnes antigèniques de la coberta viral. També hom podia introduir parts rellevants del genoma víric en un vector adient.</p>
<p>Ara bé, tant la fabricació de vaccins atenuats o inactivats, com la de vectors vaccinals basats en l’enginyeria genètica requereix l’ús de cultius cel·lulars a escala industrial. Per això, ja des dels anys 1970 hom treballà en el desenvolupament de plataformes de síntesi de molècules antigèniques independent de cultiu cel·lular. D’una banda es treballava en la síntesi de pèptids (fragments proteics). D’altra banda, en els anys 1980 s’introduïren mètodes de transcripció <i>in vitro</i>, amb els quals es podia sintetitzar àcid ribonucleic (ARN) a partir de fragments d’àcid desoxiribonucleic d’origen biològic, és a dir una forma d’ARN missatger (ARNm) anàloga a la que es genera dins del nucli cel·lular.</p>
<p>L’aplicació directa d’ARNm sintètic com a molècula immunogènica era poc o gens viable, per la inestabilitat de l’ARN i la difícil penetració en teixits i cèl·lules. Hom assajà sistemes lipídics (micel·les de fosfolípids) per encapsular molècules d’ARN i afavorir-ne la farmacocinètica. Però fins i tot en aquest cas l’administració d’ARN exogen provocava reaccions inflamatòries en animals d’experimentació.</p>
<p>Aquests obstacles no feren a la bioquímica Katalin Karikó de desistir en aquesta línia de recerca, que impulsava des del seu grup a la UPenn. Inicià una col·laboració amb el metge especialitzat en immunologia Drew Weissman, que treballava en cèl·lules dendrítiques. Com que les cèl·lules dendrítiques són les presentadores professionals d’antígens a limfòcits, la clau era trobar formes efectives per fer-hi arribar les molècules d’ARNm de síntesi.</p>
<p>En cultius de cèl·lules dendrítiques, l’exposició a ARNm de síntesi desencadena una resposta de tipus inflamatori. En canvi, quan aquests cultius cel·lulars són exposats a ARNm d’origen cel·lular no hi ha la mateixa resposta. Aquesta activació diferencial de cèl·lules dendrítiques podia ser favorable, però calia determinar les causes subjacents a aquesta diferència.</p>
<p>En principi l’ARNm biològic i l’ARNm sintètic són polímers construïts a partir de ribonucleòtids caracteritzats per la seva base nitrogenada. Essencialment, trobem ribonucleòtids d’adenina (A), uracil (U), guanosina (G) i citosina (C). Ara bé, l’ARN biològic pot patir modificacions post-transcripcionals que afectin aquestes bases per les quals no passa l’ARN de síntesi. Karikó & Weissman realitzaren la síntesi d’ARNm amb nucleòsids modificats com m5C (citosina metilada en posició 5), m6A (adenina metilada en posició 6), m5U (uracil metilat en posició 5), s2U o ψ (pseudouridina), i comprovaren que l’ARNm resultant no provocava una resposta pro-inflamatòria en cèl·lules dendrítiques (<a href="https://www.cell.com/immunity/fulltext/S1074-7613(05)00211-6">Karikó et al., 2005</a>).</p>
<p>Les molècules d’ARNm sintètic que havien incorporat el nucleòsid ψ per comptes d’U presentaven tant en models cel·lulars íntegres com en lisats cel·lulars una major capacitat d’ésser traduïdes a proteïna, una major estabilitat biològica i una menor immunogenicitat (<a href="https://www.cell.com/molecular-therapy-family/molecular-therapy/fulltext/S1525-0016(16)32681-8">Karikó et al., 2008</a>). La raó d’aquesta diferència era que l’ARNm amb ψ no activava la PKR (una protein-cinasa dependent d’ARN). L’activació de la PKR per ARNm de síntesi sense nucleòsids modificats condueix a la inhibició de la maquinària traduccional dels ribosomes (<a href="https://academic.oup.com/nar/article/38/17/5884/1031556">Anderson et al., 2010</a>).</p>
<p>La introducció de pseudouridina i d’altres nucleòsids modificats obria la porta a aplicacions terapèutiques de l’ARNm sintètic. Hom assajà vaccins basats en aquesta tecnologia des de principi de la dècada passada contra el virus Zika i el MERS-CoV. En declarar-se la pandèmia de covid-19 el març del 2020, hom aconseguí en nou mesos l’aprovació de vaccins d’ARNm modificat basats en la seqüència del gen S del virus causant, el SARS-CoV-2. Aquests vaccins, amb una eficàcia del 95% sobre les formes greus de la covid-19, contribuïren a superar la fase aguda de la pandèmia en qüestió de poc més d’un any.</p>
<p>Però la tecnologia d’ARNm modificat de síntesi també té altres aplicacions potencials en matèria de teràpia molecular contra el càncer o contra malalties rares.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.med.upenn.edu/apps/faculty/index.php/g325/p13418">Pàgina web de Katalin Kariko a la Perelman School of Medicine U Penn</a>.</p>
<p>- <a href="https://www.med.upenn.edu/apps/faculty/index.php/g275/p20322">Pàgina web de Drew Weissman a la Perelman School of Medicine U Penn</a>.</p>
<p>- <a href="https://www.cell.com/immunity/fulltext/S1074-7613(05)00211-6">Suppression of RNA Recognition by Toll-like Receptors: The impact of nucleoside modification and the evolutionary origin of RNA.</a>. K. Karikó, M. Buckstein, H. Ni, D. Weissman. <i>Immunity</i> 23: 165–175 (2005).</p>
<p>- <a href="https://www.cell.com/molecular-therapy-family/molecular-therapy/fulltext/S1525-0016(16)32681-8">Incorporation of pseudouridine into mRNA yields superior nonimmunogenic vector with increased translational capacity and biological stability</a>. K. Karikó, H. Muramatsu, F.A. Welsh, J. Ludwig, H. Kato, S. Akira, D. Weissman. <i>Mol. Ther.</i> <b>16</b>: 1833–1840 (2008).</p>
<p>- <a href="https://academic.oup.com/nar/article/38/17/5884/1031556">Incorporation of pseudouridine into mRNA enhances translation by diminishing PKR activation</a>. B.R. Anderson, H. Muramatsu, S.R. Nallagatla, P.C. Bevilacqua, L.H. Sansing, D. Weissman, K. Karikó. <i>Nucleic Acids Res.</i> <b>38</b>: 5884–5892 (2010).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-63311757152140009032023-10-01T10:42:00.002+00:002023-10-01T10:42:31.439+00:00L’impacte en mortalitat de les mutacions mitocondrials heteroplàsmiques deletèries<p>Més enllà del genoma contingut en el nucli cel·lular hi ha el genoma dels orgànuls citoplasmàtics coneguts com a mitocondris. El genoma mitocondrial conté alguns gens importants que, en cas de mutació deletèria, poden conduir a malalties relacionades amb l’envelliment cel·lular. Hi ha una diferència substancial amb les mutacions de gens nuclears: en una cèl·lula poden haver-hi de milers a desenes de milers de còpies d’ADN mitocondrial. Així, sovint les mutacions mitocondrials poden existir en estat d’heteroplàsmia, és a dir que siguin presents únicament en una fracció de les còpies. Dan Eytan Arking, co-director de mecanismes biològics del Johns Hopkins University Older Americans Independence Center, ha coordinat una recerca sobre mutacions mitocondrials heteroplàsmiques deletèries en 194.871 participants del <a href="https://www.ukbiobank.ac.uk/">UK Biobank</a>. En un <a href="https://www.nature.com/articles/s41467-023-41785-7”">article</a> publicat ahir a Nature Communications, amb Yun Soo Hong i Stephanie L. Battle com a primeres autores, mostren com aquest tipus de mutacions s’associen amb un 50% d’augment de risc de mortalitat. A través de la caracterització funcional de variants mononucleotídiques (SNVs), han construït un índex MSSm que s’associa amb mortalitat general, prevalència i incidència de càncer i mortalitat per càncer. L’associació és especialment robusta amb la leucèmia. Hong et al. pensen que les SNVs mitocondrials heteroplàsmiques podrien ésser un marcador de pronòstic en la leucèmia.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41467-023-41785-7/MediaObjects/41467_2023_41785_Fig1_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>El cercle exterior registra totes les posicions heteroplàsmiques sinònimes o que afecten regions no-codificants del genoma circular mitocondrial. El segon cercle registra totes les SNVs heteroplàsmiques no-sinònimes. El tercer cercle registra les posicions sense heteroplàsmia. El cercle interior conté anotacions gèniques.</i></p>
<p><b>El genoma mitocondrial</b></p>
<p>Els mitocondris no són tan sols els orgànuls cel·lulars responsables de la major part de la producció energètica sinó que participen en l’homeostasi del calci, l’apoptosi (mort cel·lular programada), l’oxidació d’àcids grassos o la generació de metabòlits intermedis. Cada cèl·lula conté milers de mitocondris, cadascun dels quals conté una o més còpies d’un cromosoma circular. El cromosoma mitocondrial no té histones que el pleguin protectivament com els cromosomes nuclears; el sistema de reparació d’ADN és més limitat; i es troba més exposat a espècies reactives d’oxigen (els mitocondris són els principals responsables de la respiració oxigènica cèl·lular): tot plegat afavoreix l’adquisició de mutacions. Com que cada cèl·lula conté milers o desenes de milers de còpies d’ADN mitocondrial, el més habitual és que aquestes mutacions n’afectin tan sols una fracció: es diu llavors que són mutacions en heteroplàsmia.</p>
<p>Històricament, les mutacions en ADN mitocondrials només podien detectar-se en homoplàsmia o en una alta freqüència heteroplàsmica, però les noves tècniques permeten també observar-les en molt baixa freqüència heteroplàsmica. Estudis de seqüenciació genòmica indiquen baixos nivells d’heteroplàsmia en un 40-50% de les mostres. El 30% de les heteroplàsmies observades són heretades (d’herència materna, ja que l’embrió rep exclusivament mitocondris de l’òvul). La manifestació d’aquestes mutacions heteroplàsmiques es concentra en teixits amb alts requeriments energètics. Alhora, la disfunció mitocondrial té un impacte en la disminució de la longevitat, augment de la incidència de càncer i de malalties degeneratives.</p>
<p>Hong et al. han desenvolupat <a href="https://github.com/ArkingLab/MitoHPC">MitoHPC</a>, un conjunt d’eines bioinformàtiques que mesuren variants mononucleotídiques (SNVs) d’ADN mitocondrial en grans bases de dades de seqüenciació genòmica, com l’UK Biobank. MitoHPC construeix una seqüència mitocondrial consens per a cada individu de la base de dades. En una primera ronda identifica al·lels principals, que definiran la seqüència consens; i en la segona els al·lels minoritaris.</p>
<p>UK Biobank és una gran cohort d’homes i dones recrutats entre el 2006 i el 2010 quan tenien entre 40 i 69 anys, de la qual hom disposa d’informació clínica i material biològic. Hong et al. treballen sobre 194.781 individus de UK Biobank.</p>
<p><b>Un total de 74.639 SNVs heteroplàsmics</b></p>
<p>Hong et al. han identificat en aquests 194.781 individus, un total de 74.369 SNVs heteroplàsmiques amb una fracció al·lèlica igual o superior al 5%. De fet, el 30,5% dels individus analitzats tenen almenys una heteroplàsmia. Les 74.369 SNVs es corresponen a 11.602 al·lels, que afecten 10.161 posicions mitocondrials (el 61,8% del genoma mitocondrial, excloent-hi les regions homopolimèriques poliC). Dels 11.602 al·lels heteroplàsmics, n’hi ha 4.257 que es detecten únicament en un individu; tan sols 1.305 al·lels es troben en 10 o més individus.</p>
<p>Hong et al. consideren homoplàsmics els al·lels amb una freqüència superior al 95% en les seqüències d’un individu. En total identifiquen 4.540.598 SNVs homoplàsmiques, corresponents a 7.929 posicions úniques (de les quals 6.586 poden presentar un al·lel heteroplàsmic). Hi ha 385 individus sense cap variant homoplàsmica. De les 14.285 variants úniques trobades, el 49,3% poden ésser heteroplàsmiques o homoplàsmiques; el 31,9% únicament heteroplàsmiques; i el 18,8% únicament homoplàsmiques.</p>
<p>Entre les mutacions mitocondrials heteroplàsmiques detectades la ratio entre transicions i transversions és de 28,7 a 1.</p>
<p>Entre els individus analitzats hi ha 28 parelles de bessons homozigòtics, 760 parelles mare-fill i 3.657 parelles de germans de pare i mare. Això fa que Hong et al. puguin deduir que el 30% de les heteroplàsmies observades siguin heretades; la resta han estat adquirides individualment és a dir que són producte de mutacions somàtiques.</p>
<p>Amb l’edat augmenta el nombre de SNVs mitocondrials heteroplàsmiques. L’estatus de fumador també l’augmenta. En canvi, no hi ha diferències entre sexes.</p>
<p><b>L’impacte d’heteroplàsmies mitocondrials en mortalitat i morbiditat</b></p>
<p>Els individus que presenten 4 o més heteroplàsmies tenen un 50% (amb un interval de confiança del 95% que va de 14% a 98%) més de risc de mortalitat que els individus sense cap heteroplàsmia.</p>
<p>No totes les heteroplàsmies tenen el mateix impacte sobre el risc de mortalitat. Les heteroplàsmies sinònimes (que no alteren el proteoma mitocondrial) no hi tenen un impacte significatiu. Les heteroplàsmies no-sinònimes sí que el tenen, i bo i més aquelles que introdueixen un codó stop que atura la síntesi proteica.</p>
<p>Quan l’heteroplàsmia afecta una posició conservadora de l’ADN mitocondrial l’associació amb el risc de mortalitat es fa més alt.</p>
<p>Hong et al. han construït una escala MSS per avaluar l’heteroplàsmia mitocondrial que han validat amb cohorts del TOPMed consortium: ARIC, MESA, FHS, WHI. L’escala MSS no recull però l’associació amb la mortalitat quan s’aplica a la població negra del UK Biobank.</p>
<p>L’escala MSS s’associa especialment amb el risc de mortalitat per neoplàsies, per malalties digestives i per causes externes. L’associació és especialment elevada amb la mortalitat per càncer de pulmó, càncer de mama, limfoma i leucèmia. L’escala MSS s’associa amb una major incidència de càncer de pulmó, limfoma i leucèmia, explicable pel fet que la disfunció mitocondrial és força rellevant en aquestes neoplàsies. És significatiu que l’escala MSS s’associï amb la bronquitis, la neutropènia, la trombocitopènia o l’anèmia aplàstica.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41467-023-41785-7">Deleterious heteroplasmic mitochondrial mutations are associated with an increased risk of overall and cancer-specific mortality</a>. Yun Soo Hong, Stephanie L. Battle, Wen Shi, Daniela Puiu, Vamsee Pillalamarri, Jiaqi Xie, Nathan Pankratz, Nicole J. Lake, Monkol Lek, Jerome I. Rotter, Stephen S. Rich, Charles Kooperberg, Alex P. Reiner, Paul L. Auer, Nancy Heard-Costa, Chunyu Liu, Meng Lai, Joanne M. Murabito, Daniel Levy, Megan L. Grove, Alvaro Alonso, Richard Gibbs, Shannon Dugan-Perez, Lukasz P. Gondek, Eliseo Guallar, Dan E. Arking. <i>Nature Communications</i> <b>14</b>: 6113 (2023)</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-19510241580512346542023-09-15T01:53:00.062+00:002023-09-15T17:48:33.814+00:00Menjar fòssils, repetir mots i robotitzar aranyes mortes (Premis Ig Nobel 2023)<p>Ja tenim la <a href="https://improbable.com/ig/winners/?amp=1#ig2023">llista</a> dels guardonats amb els <a href="https://improbable.com/ig/2023-ceremony/">Premis Ig Nobel del 2023</a>.</p>
<p><iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/P9UQi0ORXv4?si=JNUNcZZLNBkpiEhH" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen></iframe></p>
<p><b>Menjar fòssils (Zalasiewicz; Premi Ig Nobel de Química i Geologia)</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e0/Giovanni_Arduino_geological_section_Valle_dell%27Agno.jpg" width=300></p>
<p><i>Secció geològica de la Valle dell'Agno realitzada el 1758 per Giovanni Arduino (1714-1795), pioner en l'estudi de fòssils. Arduino estudiava estrats geològics, fòssils i minerals amb tots els sentits, incloent-hi el gust, i així ens descriu com closques fòssils d'una roca argilosa deixen un gust amarg i orinós.</i></p>
<p><a href="https://www.anthropocene-curriculum.org/contributors/jan-zalasiewicz">Jan Zalasiewicz</a> ha rebut el Premi Ig Nobel de Química i Geologia "<i>per explicar per què a molts científics els agrada llepar roques</i>". Concretament, el novembre del 2017, escrigué un <a href="https://www.palass.org/publications/newsletter/eating-fossils">article</a> per a la revista de la Palaeontological Association titulat precisament "Eating fossils". Allà ens explica com remullar una roca amb saliva ajuda a destacar textures, però pioners de la geologia com Giovanni Arduino (1714-1795) anaven més enllà i feien descripcions detallades de la sabor de fòssils i minerals. Seguidament, Zalasiewicz feia algunes reflexions sobre com allò que fossilitza és la part més indigerible dels organismes del passat.</p>
<p>Zalasiewicz recollia ahir el guardó personalment.</p>
<p><b>Alienar mots (Moulin et al.; Premi Ig Nobel de Literatura)</b></p>
<p><iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/Opy3GHerfmI?si=ILqvZtw8qxQqidQ-" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen></iframe></p>
<p><a href="https://scholar.google.com/citations?user=vFFEvjQAAAAJ&hl=en">Chris Moulin</a>, Nicole Bell, Merita Turunen, Arina Baharin i Akira O'Connor han rebut el Premi Ig Nobel de Literatura "<i>per estudiar les sensacions que experimenten les persones quan repeteixen un mot moltes, moltes, moltes, moltes, moltes, moltes, moltes vegades</i>".</p>
<p><a href="https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/09658211.2020.1727519">Moulin et al. (2021)</a> publicaren un article a la revista Memory titulat "La la la la inducció de jamais vu en el laboratori: alienació de mot i saciació semàntica. "Jamais vu" és el nom del fenomen oposat al "déja vu", és a dir trobar subjectivament estrany quelcom que ens era familiar. Així Moulin et al. feien repetir certs mots a subjectes fins que aquests els començaven a trobar peculiars. Amb trenta repeticions o repeticions seguides durant un minut ja es podia aconseguir un jamais vu.</p>
<p>Chris Moulin i Akira O'Connor recollien ahir aquest guardó.</p>
<p><b>Necrorobotitzar aranyes (Yap et al.; Premi Ig Nobel d'Enginyeria Mecànica)</b></p>
<p><img src="https://onlinelibrary.wiley.com/cms/asset/1e4b53c2-f7fb-4ab0-8f4d-e68b07db2bf5/advs4339-fig-0001-m.jpg" width=300></p>
<p><a href="https://fayeyap.rice.edu/">Te Faye Yap</a>, Zhen Liu, Anoop Rajappan, Trevor Shimokusu i Daniel Preston han rebut el Premi Ig Nobel d'Enginyeria Mecànica "<i>per reanimar aranyes mortes per utilitzar-les com a eines mecàniques prensils</i>".</p>
<p>Yap et al. publicaren un <a href="https://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1002/advs.202201174">article</a> a la revista Advanced Science el juliol del 2022 en el que presentaven la necrobòtica com la disciplina d'aprofitament de materials biòtics com a actuadors llestos per al seu ús. Com a exemple posaven una aranya eutanitzada que, amb un pas senzill de fabricació, es convertia en una eina prensil. L'eina resultant, com l'aranya viva, fa sevir la pressió hidràulica per estendre les potes. El necrobot-aranya pot agafar objectes de fins a un 130% de la seva masssa.</p>
<p>Te Faye Yap i Daniel Preston recolliren el guardó. El treball no fa ben bé part de la tesi doctoral de l'enginera Yap de la qual Preston és el supervisor.</p>
<p><b>Analitzar orina i femta en el Bany de Stanford (Park; Premi Ig Nobel de Salut Pública)</b></p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41746-022-00582-0/MediaObjects/41746_2022_582_Fig1_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>Proposta de lavabo intel·ligent per a la monitorització de la covid-19</i></p>
<p>L'uròleg <a href="https://profiles.stanford.edu/seung-min-park">Seung-min Park</a> ha rebut el Premi Ig Nobel de Salut Pública "<i>per inventar el Bany de Stanford, un dispositiu que utilitza una varietat de tecnologies - inclosa una tira d'anàlisi d'orina, un sistema de visió computeritzada per a l'anàlisi de la defecació, un sensor anal acoblat a una càmara d'identificació i una connexió de telecomunicacions - per a monitoritzar i analitzar ràpidament les substàncies que excreten els humans</i>.</p>
<p><a href="https://www.nature.com/articles/s41551-020-0534-9">Park et al. (2020)</a> presentaren un sistema desmuntable de lavabo per a la monitorització personalitzada de la salut a través de l'anàlisi d'excrements. <a href="https://www.nature.com/articles/s41575-021-00462-0">Park et al. (2021)</a> defensen la utilitat de biomarcadors digitals d'excrements humans. <a href="https://www.nature.com/articles/s41746-022-00582-0">Ge et al. (2022)</a> han mostrat com a aquest disseny es pot aplicar en la monitorització de la covid-19. <a href="https://www.science.org/doi/10.1126/scitranslmed.abk3489">Ge et al. (2023)</a> ho consideren un sistema de monitorització passiu en un context de salut de precisió.</p>
<p>Park recollí ahir el guardó.</p>
<p><b>Pensar com parlar enrere (Torres-Prioris et al.; Premi Ig Nobel de Comunicació)</b></p>
<p><img src="https://media.springernature.com/lw685/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41598-020-67551-z/MediaObjects/41598_2020_67551_Fig3_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><a href="https://www.uma.es/departamento-de-psicobiologia-y-metodologia-de-las-ciencias-del-comportamiento/info/127378/torres-prioris-maria-jose/">María José Torres-Prioris</a>, Diana López-Barroso, Estela Càmara, Sol Fittipaldi, Lucas Sedeño, Agustín Ibáñez, Marcelo Berthier i Adolfo García han rebut el Premi Ig Nobel de Comunicació per "<i>estudiar les activitats mentals de persones expertes en parlar cap enrera</i>".</p>
<p>En un <a href="https://www.nature.com/articles/s41598-020-67551-z">article</a> a Scientific Reports de juny del 2020, Torres-Prioris estudiaven les signatures neurocognitives de la seqüenciació fonèmica de locutors experts en parlar en sentit contrari, és dir persones capaces de pronunciar en l'ordre invers la seqüència de fonemes de paraules o frases. La neuroimatge indica que aquestes persones tenen un major volum de matèria grisa, una major difusivitat mitjana i una connectivitat funcional potenciada en les regions responsables d'operacions fonològiques i lingüístiques. En comparar dues d'aquestes persones, trobaven diferències individuals pel que fa a les àrees cerebrals que s'activaven en parlar a l'inrevés.</p>
<p>María José Torres-Prioris i Adolfo García recollien ahir el guardó.</p>
<p><b>Comptar pèls nasals (Pham et al.; Premi Ig Nobel de Medicina)</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0c/Nasal_hair.jpg" width=300></p>
<p><a href="https://www.researchgate.net/profile/Christine-Pham-14">Christine Pham</a>, Bobak Hedayati, Kiana Hashemi, Ella Csuka, Tiana Mamaghani, Margit Juhasz, Jamie Wikenheiser i Natasha Mesinkovska han rebut el Premi Ig Nobel de Medicina "<i>per utilitzar cadàvers per a explorar si hi ha un nombre igual de pèls en cadascun dels dos narius d'una persona</i>".</p>
<p>En un <a href="https://www.jaad.org/article/S0190-9622(20)32002-8/fulltext#%20">article</a> publicat al Journal of the American Academy of Dermatology el desembre del 2020, Pham et al. quantificaven u mesuraven els pèls nasals d'una població cadavèrica. La raó d'aquest estudi era aprofundir en l'alopècia areata, una malaltia inflamatòria associada amb la pèrdua de pèl en el cuir cabellut, pestanyes, celles i narius. La pèrdua del pèl dels narius produeix en alguns d'aquests pacients una major incidència d'al·lèrgies, infeccions respiratòries de vies altes i sequetat nasal. Amb aquest recompte en cadàvers, Pham et al. volien analitzar la relació entre la quantitat de pèls nasals i la qualitat de la vida.</p>
<p>Pham, Mesinkovska, Juhasz, Hashemi i Mamaghani recolliren ahir el guardó.</p>
<p><b>Tastar l'efecte de l'electricitat en aliments (Miyashita & Nakamura; Premi Ig Nobel de Nutrició)</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/6c/1402_The_Tongue.jpg" width=300></p>
<p><a href="https://www.meiji.ac.jp/cip/english/frontline/miyashita/index.html">Homei Miyashita</a> i <a href="https://www.researchgate.net/profile/Hiromi-Nakamura-4">Hiromi Nakamura</a> han rebut el Premi Ig Nobel de Nutrició "<i>per experiments per a determinar com pals i palletes electrificats poden canviar el gust d'aliments</i>".</p>
<p>En una <a href="https://dl.acm.org/doi/10.1145/1959826.1959860">comunicació</a> a la 2nd Augmented Human International Conference de març del 2011, Nakamura & Miyashita proposaven un mètode per augmentar la percepció del gust. El punt de partida és el sabor elèctric, és a dir la sensació que resulta d'estimular la llengua amb corrent elèctric. Per aconseguir aquesta estimulació elèctrica en begudes presentaven unes palletes connectades a un circuit elèctric. Per a aliments sòlids, proposaven un sistema basat en forquilles o pals connectats a un circuit elèctric.</p>
<p>Miyashita i Nakamura recollien ahir el guardó.</p>
<p><b>Estudiar l'avorriment (Tam et al.; Premi Ig Nobel d'Educació)</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/95/Thomas_Jefferson_High_School_Students_in_a_Classroom.jpg" width=300></p>
<p><a href="https://www.researchgate.net/profile/Katy-Tam">Katy Tam</a>, Cyanea Poon, Victoria Hui, Wijnand van Tilburg, Christy Wong, Vivian Kwong, Gigi Yuen i Christian Chan han rebut el Premi Ig Nobel d'Educació "<i>per estudiar sistemàticament l'avorriment de mestres i alumnes</i>".</p>
<p><a href="https://bpspsychub.onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/bjep.12309">Tam et al. (2020)</a> realitzaren un estudi amb 437 alumnes de 14-15 anys i 17 mestres, en el que els participants havien de completar un diari durant dues setmanes sobre l'avorriment a classe: s'observava una associació negativa entre l'avorriment del mestre i la motivació dels estudiants, alhora que l'avorriment de l'alumne era esperonat per la sensació que el mateix mestre s'avorria a classe. <a href="https://bpspsychub.onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/bjep.12549">Tam et al. (2022)</a> constataren en classes universitàries que els estudiants que anticipaven que una lliçó seria avorrida s'hi avorrien més durant la lliçó i posteriorment reportaven haver-s'hi avorrit més.</p>
<p>Chan, Tam i Van Tilburg recolliren ahir el guardó.</p>
<p><b>Mirar cap amunt quan un desconegut mira cap amunt (Milgram et al.; Premi Ig Nobel de Psicologia)</b></p>
<p><a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Stanley_Milgram">Stanley Milgram</a> (1933-1984), Leonard Bickman i Lawrence Berkowitz han rebut el Premi Ig Nobel de Psicologia "<i>per experiments al carrer d'una ciutat per veure quants passavolants s'aturaven per mirar cap amunt quan veien estranys mirant cap amunt</i>".</p>
<p>El 1969, aquests tres autors publicaven un <a href="https://psycnet.apa.org/doiLanding?doi=10.1037%2Fh0028070">article</a> al Journal of Personality and Social Psychology sobre el poder d'atracció de multituds de mida diferent. L'experiment, com s'ha dit, consistia en un nombre de persones degudament instruïdes que es posaven mirar cap a dalt d'un edifici en mig d'un carrer molt transitat: hom mesurava el nombre de vianants que s'aturaven per fer el mateix. Com més gran era el grup que feia de ganxo, major era la proporció de passants qu s'hi unien.</p>
<p>Len Bickman recollia ahir aquest guardó.</p>
<p><b>Comprovar com els peixos remenen l'oceà amb la posta</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bc/Pelagiczone.svg" width=300></p>
<p><a href="https://www.southampton.ac.uk/people/5ygpzq/doctor-bieito-fernandez-castro">Bieito Fernández Castro</a>, Marian Peña, Enrique Nogueira, Miguel Gilcoto, Esperanza Broullón, Antonio Comesaña, Damien Bouffard, Alberto C. Naveira Garabato i Beatriz Mouriño-Carballido han rebut el Premi Ig Nobel de Física "<i>per mesurar l'abast en el qual la barreja de l'aigua oceànica és afectada per l'activitat sexual de les anxoves</i>".</p>
<p>Fernández Castro et al. publicaren l'abril del 2022 un <a href="https://www.nature.com/articles/s41561-022-00916-3">article</a> a Nature Geoscience en el que comprovaven que les agregacions de peixos en fresa induïen una intensa barreja a les capes altes de l'oceà. Per fer-ho analitzaren de manera continuada durant 14 dies la turbulència a escala de centímetres d'una zona litoral. Cada nit hi havia un augment d'un o dos ordres de magnitud de la dissipació turbulenta, que arribava a 10<sup>-6</sup>-10<sup>-5</sup> W·kg<sup>-1</sup>. Aquest augment s'associava a l'activitat nedadora de grans agregacions d'anxoves que s'aplegaven en la temporada de fresa. La dissipació conduïa a una vigorosa barreja turbulenta, amb una eficiència comparable a un procés geofísic.</p>
<p>Bieito Fernandez Castro, Beatriz Mouriño-Carballido, Alberto Naveira Garabato, Esperanza Broullon i Miguel Gil Coto recollien ahir el guardó.</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-57965944579158172892023-09-07T17:51:00.001+00:002023-09-07T17:51:12.990+00:00Ho’oleilana, una oscil·lació acústica bariònica de 1000 milions d’anys-llum<p><b>Cosmologia:</b> D’acord amb la teoria de la física de l’univers calent primerenc seria d’esperar observar-hi oscil·lacions acústiques bariòniques (BAOs). L’estudi de separacions de parelles de galàxies en bases de dades de centenars de milers d’objectes confirma l’existència d’aquests BAOs. <a href="https://home.ifa.hawaii.edu/users/tully/">R. Brent Tully</a>, <a href="https://smp.uq.edu.au/profile/7106/cullan-howlett">Cullan Howlett</a> i <a href="https://www.researchgate.net/profile/Daniel-Pomarede">Daniel Pomarède</a> presenten aquesta setmana en un <a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/1538-4357/aceaf3">article</a> a The Astrophysical Journal la descoberta d’una forta contribució individual al senyal esmentat de BAO a una z = 0,068. Els tres autors, noms ben coneguts en la recerca sobre les grans estructures de l'univers, han donat a aquesta entitat el nom de Ho’oleilana. Aquesta estructura tridimensional té un radi mitjà de 155 h<sub>75</sub><sup>-1</sup> Mpc, i en el centre s’hi troba el supercúmul de Boötes. En la coberta perifèrica de Ho’oleilana es troba el Gran Mur Sloan, el Gran Mur del Center for Astrophysics i el complex Hercules. Si Ho’oleilana és una estructura BAO se’n dedueix un valor de la constant de Hubble de 76,9 (72,1-85,2) km·s<sup>-1</sup>·Mpc<sup>-1</sup>.</p>
<p><img src="https://content.cld.iop.org/journals/0004-637X/954/2/169/revision2/apjaceaf3f1_lr.jpg?Expires=1694710624&Signature=HCHvcVxnO-fiOrGOccUrXefuSf66wn5JLr8mkxuS3dEklMm~cOlx-IKrDwjE2W8LB7POTUyDrLj5u~mMEDSUYF3mohZI2HoRcM1gLCIt0~4-gJVT13cYr4l0tOS4xJQIcKjjYgyjwIYExMs0fh~x1P-M3NxKC23b49SXGEKm78Ks-3PhYXuJwyKPYisEPX3kk4sqI~VnL~~5QxGIJr-93Zs6MDAoSmGvcIT5VYfGxo69K71bgjPQ0sRz4AIOk6bSkUmNCREwZQY9wMX0aQ34gbxam002dZvwxA9BL2pMVGyrpSUyQzAQGenKz0x2DInBOwe~OGFt0yDjtdY-JRoluA__&Key-Pair-Id=KL1D8TIY3N7T8" width=300></p>
<p><i>Distribució de grups galàctics en la regió nord del nostre univers observable</i></p>
<p><b>Les BAOs del jove univers</b></p>
<p>D’acord amb la teoria del Big Bang calent, 390.000 anys després d’aquest origen les ones de pressió generades en el plasma calent quedarien registrades en forma de fluctuacions bariòniques. Els romanents d’aquestes ones, observats en fases cosmològiques posteriors, constitueixen una font d’informació sobre l’evolució còsmica. Fins ara hom ha pogut constatar l’existència de BAO a partir de contribucions múltiples.</p>
<p>A gran escala l’univers és força homogeni. L’homogeneïtat de l’1% s’assoleix a 70-120 h<sub>75</sub> Mpc. Així doncs, les fluctuacions de densitat ocasionades per BAO individuals no haurien de suposar més que uns pocs punts percentuals en la densitat material mitjana.</p>
<p>Tully et al. examinaven visualment mapes de la compilació de distàncies galàctiques Cosmicflows-4 quan trobaren una estructura interessant. Aquesta estructura es troba a 250 Mpc de la Terra, i integra tota una sèrie de supercúmuls, filaments i murs que fins ara es consideraven no pas especialment connectats. Aquesta estructura ha rebut el nom de Ho’oleilana, i és una de les estructures més grans observades en l’univers proper.</p>
<p>Entre les estructures integrades a Ho’oleilana hi ha el Gran Mur Sloan, el supercúmul Corona Borealis, el supercúmul Ursa Majoris, el supercúmul Virgo-Coma, SCL 95, SCL 154, el supercúmul Boötes, 12 Abell, A1795, A1781, A1825 i A1831.</p>
<p><b>L’estructura tridimensional de Ho’oleilana</b></p>
<p>Tully et al. reporten doncs una estructura en anell. L’anàlisi estatística indicaria que aquesta estructura no resulta d’una disposició aleatòria de galàxies sinó de la bombolla resultant d’una BAO. En la modelització de la BAO que hauria donat lloc a Ho’oleilana, Tully et al. empren diferents paràmetres cosmològics. En aquesta modelització constaten que Ho’oleilana ha patit un procés d’homogeneïtzació entre la seva formació (z = 1060) i la situació actualment observable (z = 0,07).</p>
<p>El radi de Ho’oleilana, al seu torn, ofereix informació cosmològica rellevant. Tully et al. confien que missions futures com el Dark Energy Spectroscopic Instrument (DESI) o el 4MOST Hemisphere Survey ajudaran a validar aquesta identificació i a detectar estructures similars.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/1538-4357/aceaf3">Ho'oleilana: An Individual Baryon Acoustic Oscillation?</a>. R. Brent Tully, Cullan Howlett, Daniel Pomarède. <i>The Astrophysical Journal</i> 954: 169 (2023).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-91216568088117793342023-09-06T17:55:00.000+00:002023-09-06T17:55:02.248+00:00Una subpoblació d’astròcits glutamatèrgics en el sistema nerviós central<p>Fa temps que sabem que la visió d’un sistema nerviós integrat per unes neurones que fan i desfan, i una glia que els presta suport és incompleta. En realitat comunicacions multimodals entre cèl·lules glials com els astròcits i les neurones controlen l’estructura i la funció del sistema nerviós central. Els grups de recerca de <a href="https://wwwfbm.unil.ch/dnf/group/molecular-mechanisms-of-cerebellar-development/member/telley-ludovic-telley">Ludovic Telley</a> i d’<a href="https://wysscenter.ch/team/andrea-volterra">Andrea Volterra</a>, des de Losena, estudien aquesta interacció entre astròcits i neurones. Saben que els astròcits són capaços d’alliberar ràpidament quantitats de glutamat prou elevades com per controlar l’excitabilitat, plasticitat i activitat sincrònica de xarxes de neurones interconnectades per sinapsis. Aquest mecanisme sembla també al darrera de problemes neurològics i psiquiàtrics. Però si els astròcits poden fer això és perquè compten d’un aparell d’exocitosi similar a les neurones, possiblement dependent de calci. En un <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06502-w">article</a> publicat a la revista Nature que té a <a href="https://wwwfbm.unil.ch/dnf/group/glia-an-active-synaptic-partner/member/volterra-roberta-de-ceglia">Roberta de Ceglia</a> com a primera autora es presenten dades a favor d’aquesta hipòtesi de l’exocitosi de glutamat per astròcits. A través d’eines moleculars, bioinformàtiques i d’imatge capaces d’explorar l’heterogeneïtat funcional dels astròcits, i d’interferir en el procés d’exocitosi de glutamat <i>in vivo</i>, De Ceglia et al. han identificat nou clústers diferents d’astròcits hipocampals entre els quals hi ha una subpoblació que expressa components de la maquinària d’alliberament de glutamat pròpia de les sinapsis neuronals. Aquesta població d’astròcits es localitza en punts concrets de l’hipocamp. Amb un marcador de glutamat pel sistema GluSn-FR, De Ceglia constaten que aquest subgrup d’astròcits pot desencadenar l’alliberament local de glutamat quan rep l’estimulació adequada. Aquest alliberament queda suprimit si s’indueix en astròcits la deleció del transportador de glutamat VGLUT1. Aquests astròcits glutamatèrgics participen en la funció normal i patològica dels circuits cortico-hipocampals i nigrostriatals. Així doncs, podrien constituir una diana terapèutica en algunes neuropaties.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41586-023-06502-w/MediaObjects/41586_2023_6502_Fig1_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>De Ceglia et al. han identificat una subpoblació d’astròcits glutamatèrgics en l’hipocamp murí i humà</i></p>
<p><b>L’anàlisi transcriptòmica de cèl·lules individuals</b></p>
<p>De Ceglia et al. han recorregut a l’anàlisi transcriptòmica de cèl·lules individuals amb l’objectiu d’identificar astròcits capaços d’alliberar glutamat a través d’una maquinària vesicular d’exocitosi. El primer pa fou integrar vuit bases de dades de cervell de ratolí que recullen dades de seqüenciació d’ARN de cèl·lules isolades (scRNA-seq) o de nuclis isolats (snRNA-seq) que cobreixen cèl·lules hipocampals i, particularment, astròcits. En avaluar les dades de cèl·lules hipocampals hi troben 15 clústers transcripcionals, corresponents als principals tipus cel·lulars clàssics. Així doncs hi trobaven neurones glutamatèrgiques, neurones GABAèrgiques, cèl·lules no-neuronals, etc. Entre aquestes cèl·lules no-neuronals hi havia astròcits, caracteritzats per l’expressió de gens com Slc1a2 (que codifica la proteïna GLT1), Slc1a3 (que codifica la proteïna GLAST), Gja1 (que codifica la proteïna CX43) i Aqp4.</p>
<p><b>Astròcits possiblement glutamatèrgics</b></p>
<p>Diem que una cèl·lula és glutamatèrgica si és capaç d’alliberar en breu temps quantitats prou efectives de glutamat com per excitar una neurona glutamatosensible. El glutamat és un aminoàcid que en el sistema nerviós central actua com a neurotransmissor en sinapsis interneuronals de tipus excitatori.</p>
<p>Entre els astròcits hipocampals de ratolí, De Ceglia et al. identificaren nou clústers. Aquests clústers presenten expressions diferencials de gens implicats en el transport iònic, en processos metabòlics, en la funció mitocondrial, el desenvolupament cel·lular, etc. El clúster 6 es caracteritza per un perfil transcriptòmic que recorda al dels precursors neurals del gir dentat hipocampal. El clúster 7 expressa particularment gens vinculats a l’exocitosi regulada per canals iònics i a la secreció de glutamat.</p>
<p>Dades morfològiques, immunohistoquímiques i transcripcionals indiquen que aquest clúster 7 representa una subpoblació d’astròcits que expressa gens requerits per a la secreció regulada glutamatèrgica.</p>
<p><b>La distribució d’astròcits glutamatèrgics</b></p>
<p>En talls histològics d’hipocamp de ratolí, De Ceglia et al. exploren l’alliberament de glutamat vinculat a astròcits. L’estimulació d’astròcits no condueix sempre a l’alliberament de glutamat, sinó únicament en un subgrup d’astròcits. Aquest alliberament astrocític de glutamat resta aturat si s’indueix una afectació en VGLUT1.</p>
<p>En un model de ratolí al que s’ha implantat una cànula optofluida en el gir dentat de l’hipocamp, De Ceglia identifiquen un alliberament de glutamat arran de l’estimulació específica d’astròcits.</p>
<p><b>El paper dels astròcits glutamatèrgics en la funció hipocampal</b></p>
<p>De Ceglia et al. treballen amb un model de ratolí transgènic que en resposta al tamoxifè deixa d’expressar el gen <i>Slc17a7</i> en astròcits. En aquests animals es produeixen canvis en la potenciació a llarg termini, en capacitats de memòria i en patrons d’excitabilitat aguda.</p>
<p>La deleció de VGLUT2 en astròcits altera la funció del circuit nigrostriatal en ratolins.</p>
<p><b>Els astròcits glutamatèrgics com a diana terapèutica</b></p>
<p>De Ceglia et al. exposen un exemple de gliotransmissió glutamatèrgica rellevant en la funció hipocampal. L’exocitosi dependent de calci de vesícules carregades de glutamat no seria, doncs, patrimoni exclusiu de les neurones. Aquesta gliotransmissió glutamatèrgica reforça la potenciació a llarg termini, base de la funcions hipocampals vinculades a la memòria; també contraresta la hiperexcitació. Aquestes accions la fan interessant com a possible diana terapèutica en la malaltia de Parkinson.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06502-w">Specialized astrocytes mediate glutamatergic gliotransmission in the CNS</a>. Roberta de Ceglia, Ada Ledonne, David Gregory Litvin, Barbara Lykke Lind, Giovanni Carriero, Emanuele Claudio Latagliata, Erika Bindocci, Maria Amalia Di Castro, Iaroslav Savtchouk, Ilaria Vitali, Anurag Ranjak, Mauro Congiu, Tara Canonica, William Wisden, Kenneth Harris, Manuel Mameli, Nicola Mercuri, Ludovic Telley & Andrea Volterra. <i>Nature</i> (2023).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-87550373133148288622023-08-19T08:27:00.004+00:002023-08-19T10:29:45.956+00:00Luna 25 i Chadrayaan-3: dues estacions de superfície en la regió polar sud de la Lluna<p>La cursa per ser els primers en arribar al pol sud de la Terra conclogué el 14 de desembre del 1911 amb Roald Amundsen i el seu equip. Així guanyaven la mà a l’Expedició Terra Nova de Robert F. Scott, que hi arribà el 17 de gener del 1912. Scott i els seus homes no tornarien vius de l’expedició, afegint doncs encara més dramatisme. Una lògica semblant es repeteix aquests dies en la cursa per arribar al pol sud de la Lluna. Val a dir que parlem ara d’expedicions no tripulades, i que més que tractar-se del pol sud es tracta de la regió polar sencera. El cas és que la setmana vinent hi ha previst l’aterratge a la regió polar de la Lluna, Луна-25 i चंद्रयान-३. De les dues missions, la índia havia estat llençada el 14 de juliol, i la russa ho havia estat el 10 d’agost. Malgrat això, és previst que la Luna-25 arribi el seu destí, al nord del cràter Bogulawsky, el dilluns 21 d’agost, mentre que Chandrayaan-3 ho faria el dimecres 23, entre els cràters Manzinus C i Simpelius N.</p>
<p><b>Luna 25</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/ff/Maquette-Luna-Glob-Lander-b-DSC_0075.jpg" width=300></p>
<p><i>Maqueta del mòdul d’aterratge de Luna 25</i></p>
<p>Inicialment la missió tenim el nom de Luna-Glob, en el sentit d’afirmar el caràcter global de la Lluna i reivindicar l’interès de fer-hi arribar una estació de superfície en la regió polar. La denominació de Luna-25, però, fou adoptada per reprendre la sèrie de missions lunars de la Unió Soviètica, la darrera de les quals (Luna-24) retornava a la Terra el 22 d’agost del 1976.</p>
<p><a href="https://iki.cosmos.ru/missions/luna-25">Luna 25</a> assenyala en tot cas la primera expressió del programa Luna-Glob de l’agència espacial russa Roscosmos. És operada per l’Institut Rus de Recerca Espacial i ha estat fabricada per NPO Lavochkin.</p>
<p>La missió fou llançada per un coet Soyuz-2.1b/Fregat des del cosmòdrom de Vostochny (Regió d’Amur) el 10 d’agost a les 23h10m57,189sUTC. La massa llençada era de 1750 kg, i la càrrega pròpiament de la missió fa 30 kg. La missió consisteix en un mòdul d’aterratge, amb un braç robòtic perforador per a la presa de mostres i instruments científics d’anàlisi.</p>
<p>El dia 16 la Luna 25 entrà en òrbita lunar.</p>
<p>L’aterratge és previst pel dia 21 d’agost, a una latitud sud 69,545° i una longitud de 43°E. El lloc d’aterratge se situa al nord del cràter Boguslawsky. Com a alternatives de reserva s’han contemplat zones d’una latitud una mica inferior al sud-oest del cràter Manzini o al sud del cràter Pentland.</p>
<p>L’estació de superfície Luna 25 tindrà una missió científica d’almenys un any. Els vuit instruments científics són:<br>- ADRON-LR, per a l’anàlisi de regolita per neutrons actius i raigs gamma.<br>- ARIES-L, per a la mesura de plasma exosfèric.<br>- LASMA-LR, un espectròmetre d masses per làser.<br>- LIS-TV-RPM, un espectròmetre d’infrarojos per a l’anàlisi de minerals.<br>- PmL, per a la mesura de la precipitació de pols i micrometeorits.<br>- THERMO-L, per a la mesura de propietats termals de la regolita.<br>- STS-L, per a l’obtenció d’imatges locals i panoràmiques.<br>- un retroflector làser que contribuirà a mesures de la libració lunar.</p>
<p><b>Chandrayaan-3</b></p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d7/Chandrayaan-3_Integrated_Module_in_clean-room_01.webp" width=300></p>
<p>Com el seu nom indica, Chandrayaan-3 és el “tercer vehicle lunar” de l’Organització de Recerca Espacial de l’Índia (ISRO). Si Luna-25 consisteix exclusivament en un mòdul d’aterratge, Chandrayaan-3 compta amb un mòdul d’aterratge Vikram i un ròver Pragyan. A més, el mòdul de propulsió funciona com un satèl·lit de comunicacions.</p>
<p>La missió <a href="https://www.isro.gov.in/Chandrayaan3.html">Chandrayaan-3</a> fou llençada el 14 de juliol a les 09:05:17UTC amb un coet LVM3 M4 des del Centre Espacial Satish Dhawan. La massa llençada fou de 3900 kg, corresponent a 2148 kg del mòdul de propulsió, 1726 kg del mòdul Vikram i 26 kg del mòdul Pragyan.</p>
<p>La durada de la missió de Chandrayaan-3 és de dues setmanes per a Vikram i Pragyan, però per al satèl·lit podria arribar al mig any.</p>
<p>El 5 d’agost, Chandrayaan-3 entrà en òrbita luna, amb un pericinti de 153 km i un apocinti de 163 km.</p>
<p>La data prevista d’aterratge és el 23 d’agost del 2023 a les 12:17UTC. El lloc d’aterratge se situa a una latitud de 69,367621°S, i a una longitud 32°E, és a dir entre els cràters Manzinus C i Simpelius N. D’aquesta manera, tot i haver arribat a l’òrbita lunar abans que la Luna 25, la missió russa la superarà en la data d’aterratge per dos dies, i també la guanyarà en termes de la latitud de la localitat d’aterratge.</p>
<p>El mòdul orbital compta amb un espectropolarímetre SHAPE que es dedicarà a estudiar les emissions d’infraroig proper de la Terra. La finalitat és aconseguir un perfil de la Terra com a planeta habitable des d’una distància de 380.000 km.</p>
<p>El mòdul Vikram consta de:<br>- l’equip ChaSTE, que mesurarà la conductivitat termal i la temperatura locals de la superfície lunar.<br>- l’equip ILSA, que mesurarà l’activitat sísmica local.<br>- la sonda LP, que estimarà les variacions locals en densitat de plasma de l’exosfera lunar.</p>
<p>El mòdul Pragyan compta amb els instruments:<br>- APXS, un espectròmetre de raigs X de partícules alfa, amb el qual es faran anàlisis de composició química i mineralògica de la superfície lunar.<br>- LIBS, un espectròmetre làser que estimarà la composició elemental (Mg, Al, Si, K, Ca, Ti i Fe) de regolita i de roques lunars.</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-87086820734726333662023-08-17T10:31:00.008+00:002023-08-17T12:56:13.953+00:00La constitució de la Mesa del Congrés <p>Avui s'ha constituït la Mesa del Congrés. Vegem-ne les votacions:<br>- Francina Armengol ha estat elegida presidenta amb 178 vots. Per darrera han quedat Cuca Gamarra (139 vots) i Gil Lázaro (33 vots).<br>- Han estat elegits vicepresidents Alfonso Rodríguez (primer, 113 vots), José Antonio Bermúdez de Castro (segon, 73 vots) Esther Gil (tercera, 65 vots en primera volta i més en la segona) i Marta González (quarta, 65 vots).<br>- Han estat elegits secretaris Isaura Leal (primera), Gerardo Pisarello (segon), Carmen Navarro (tercera) i Guillermo Mariscal (quart).</p>
<p>La Mesa tindrà majoria de PSOE (Armengol, Rodríguez, Leal) i Sumar (Gil, Pisarello). El PP (representat a la Mesa per Bermúdez, González, Navarro i Mariscal) ho tindrà coll amunt per aconseguir la investidura de Feijóo. Tampoc no és segur que l'aconsegueixi Pedro Sánchez, encara que va per bon camí.</p>DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-91797481763835844632023-07-12T17:17:00.002+00:002023-07-12T17:17:31.449+00:00Les associacions organo-minerals de la superfície marciana: dades de la NASA Perseverance al cràter Jezero<p><a href="https://didaclopez.blogspot.com/2021/02/tres-missions-que-arriben-mart-hope.html">Des de febrer del 2021</a>, la missió de la NASA Mars 2020 explora el cràter Jezero amb un rover, Perseverance, i un helicòpter, Ingenuity. Ara la revista Nature publica un <a href="https://science.jpl.nasa.gov/people/sunanda-sharma/">article</a>, amb l’astrobiòloga Sunanda Sharma com a primera autora, en el que es reporta la detecció d’espectres Raman i de fluorescència compatibles amb diverses espècies de molècules orgàniques aromàtiques en les formacions Máaz i Séítah del cràter Jezero. Aquests senyals de fluorescència es troben associats amb minerals de diferent manera. No fa gaires dècades, hom assumia que la matèria orgànica de la superfície marciana seria gairebé inexistent degut a l’acció destructiva de la radiació ultraviolada i altres radiacions ionitzants. Més endavant hom descrigué la presència de molècules orgàniques en meteorits marcians presents a la Terra, així com en espècimens procedents del cràter Gale. Sharma et al. ens presenten ara una diversitat de molècules aromàtiques, que persisteixen malgrat les condicions de la superfície marciana. És possible que aquestes molècules siguin protegides per la seva associació amb minerals. Val a dir que els minerals associats a aquestes signatures són vinculats a processos aquosos. Descriure els processos de síntesi, transport o preservació d’aquesta matèria orgànica, és a dir del cicle del carboni a Mart, és una de les finalitats de la missió NASA Mars 2020 i de l’instrument Sherloc.</p>
<p><img src="https://media.springernature.com/full/springer-static/image/art%3A10.1038%2Fs41586-023-06143-z/MediaObjects/41586_2023_6143_Fig3_HTML.png?as=webp" width=300></p>
<p><i>Associacions entre lectures de fluorescència i imatges de mineral de les roques Bellegarde i Quartier</i></p>
<p><b>La matèria orgànica marciana</b></p>
<p>La matèria orgànica és la basada en els enllaços tetravalents de carboni, en els esquelets d’hidrocarburs. Etimològicament, el nom d’orgànic fa referència al fet que aquesta és la matèria dels organismes vius, però ara és obvi que la immensa majoria de la matèria orgànica de l’univers no té res a veure amb la vida, ni com a matèria orgànica viva ni com a matèria orgànica morta. La matèria orgànica, així doncs, és considerada més com una base per a la vida i no pas exclusivament com el seu resultat o la seva encarnació material.</p>
<p>La detecció de matèria orgànica en mostres procedents de la superfície marciana, no obstant, no deixa de ser una notícia si atenem al fet que les condicions ambientals d’aquell planeta són destructives per a ella. Així doncs, si hi ha matèria orgànica és perquè hi ha processos que la generen, la hi transporten o la hi preserven. Entre els processos abiòtics de generació de matèria orgànica hi ha les interaccions entre aigua i roca o la reducció electroquímica de diòxid de carboni. També s’ha postulat una aportació exògena procedent de la pols interplanetària o dels impactes de meteorits. També hem de recordar que l’experiment de la Viking de 1976 no tan sols no excloïa la possibilitat de formes de vida actuals sinó que, segons com ho interpretem, les assenyalava.</p>
<p>La missió de la NASA Mars 2020 és dotada de l’instrument SHERLOC (amb el bacònim de “Scanning Habitable Environments with Raman and Luminiscence for Organics and Chemicals), que vol inspeccionar Mart a la recerca de compostos orgànics i la seva associació precisa amb minerals i textures.</p>
<p>El vehicle central de la NASA Mars 2020 és el ròver Perseverance. Aquest vehicle és capaç de realitzar mesures in situ, però també de recollir mostres que puguin ser trameses eventualment cap a la Terra. La Mars 2020 aterrà al cràter Jezero, que com el seu nom en croat indica, és un antic llac. En la superfície de Jezero trobem carbonats, argiles i sulfats. En la primera campanya de la missió de la Perseverance han estat explorades dues formacions, Máaz i Séítah. Mááz és una formació màfica rica en piroxè i plagioclasa. Séítah és una formació ultramàfica rica en oliví. L’instrument SHERLOC ha observat tres superfícies rocoses originals de Máaz, i set superfícies recentment abrasades de Máaz i Séítah. Aquesta abrasió consisteix en retirar-hi la capa exterior de roca, és a dir la part meteoritzada i coberta de pols, de forma que s’hi genera un forat cilíndric de 45 mm de diàmetre i d’una fondària de 8 a 10 mm.</p>
<p>SHERLOC combina un espectròmetre Raman i de fluorescència de l’ultraviolat profund per rastrejar la distribució de molècules orgàniques i minerals en superfície rocoses amb una resolució de 0,1 mm. La càmera WATSON ofereix imatges de color que donen un context espacial més ample.</p>
<p><b>Quatre grups de senyals de fluorescència</b></p>
<p>En els 10 objectes observats per SHERLOC s’han detectat senyals de fluorescència. Aquests es poden classificar en quatre grups:<br>- Grup 1: el senyal és un doblet a 303 nm i 325 nm de longitud d’ona.<br>- Grup 2: el senyal és una sola banda àmplia entre 335 nm i 350 nm.<br>- Grup 3: el senyal és una sola banda àmplia entre 270 nm i 295 nm.<br>- Grup 4: el senyal és un parell de bandes, a 290 nm i a 330 nm.</p>
<p>Aquests senyals són consistents amb l’emissió d’hidrocarburs aromàtics mono- o policíclics. De tota manera, Sharma et al. admeten que també podrien derivar d’una luminiscència no-orgànica (p.ex. de Ce<sup>3+</sup>).</p>
<p>L’objectiu Bellegarde presenta fluorescència del grup 1. Aquest objectiu es troba en la roca Rochette, de la formació Máaz. La fluorescència s’associa a cristalls blancs que són probablement sulfat de calci hidratat.</p>
<p>L’objectiu Quartier presenta fluorescència del grup 1. Aquest objectiu es troba en la roca Issole, de la formació Séítah. La fluorescència s’associa a cristalls blancs, que serien una barreja de sulfats (càlcic i magnèsic), amb diferents estats d’hidratació. El senyal de fluorescència fou confirmat per la Perseverance amb una segona observació obtinguda onze dies més tard de la primera.</p>
<p>La fluorescència més habitual és la de Grup 2. Aquesta s’ha detectat en tots els objectius estudiats. En la majoria de casos es troba en els límits entre grans, o ben a prop. S’associa a un ventall de minerals: carbonats, fosfats, sulfats, silicats i, en menor mesura, perclorats. Si en la formació Máaz, la fluorescència de Grup 2 s’associa amb piroxè, en el cas de la formació Séítah, ho fa amb oliví.</p>
<p>El Grup 3 s’ha observat en tres perforacions d’objectius (Guillaumes, Bellegarde, Alfalfa) i en un objectiu originari (Foux). Se l’ha trobada associada amb silicats i carbonats. El senyal ees correspondria a un únic compost aromàtic, com ara el benzè.</p>
<p>El Grup 4 s’ha observat en dos objectius, Guillaumes i Garde. El senyal s’associa amb espais intragranulars. La font serien compostos aromàtics d’un o de dos anells.</p>
<p><b>L’abundància de matèria orgànica en la superfície del cràter Jezero</b></p>
<p>Sharma et al. estimen que l’abundància de matèria orgànica en la formació Séítah seria de 2 ppm. En la formació Máaz aquesta xifra puja a 20 ppm.</p>
<p>La diferència de concentracions podria explicar-se per la història diferent de totes dus formacions. La formació Máaz seria una roca basàltica alterada hídricament. La formació Séítah seria un cumulat d’oliví alterat per fluids, però on l’exposició a l’aigua fou relativament menor. Cal pensar doncs que foren processos hídrics els qui actuen de manera diferenciada entre les dues formacions.</p>
<p>Els senyals del Grup 1 semblen compatibles amb una síntesi abiòtica en medi aquós de matèria orgànica. La reducció electroquímica de CO<sub>2</sub> dissolt en aigua hauria donat lloc a compostos orgànics aromàtics que haurien estat preservats durant eres geològiques en una matriu cristal·lina de sulfats i d’altres minerals.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://www.nature.com/articles/s41586-023-06143-z">Diverse organic-mineral associations in Jezero crater, Mars</a>. Sunanda Sharma, Ryan D. Roppel, Ashley E. Murphy, Luther W. Beegle, Rohit Bhartia, Andrew Steele, Joseph Razzell Hollis, Sandra Siljeström, Francis M. McCubbin, Sanford A. Asher, William J. Abbey, Abigail C. Allwood, Eve L. Berger, Benjamin L. Bleefeld, Aaron S. Burton, Sergei V. Bykov, Emily L. Cardarelli, Pamela G. Conrad, Andrea Corpolongo, Andrew D. Czaja, Lauren P. DeFlores, Kenneth Edgett, Kenneth A. Farley, Teresa Fornaro, Allison C. Fox, Marc D. Fries, David Harker, Keyron Hickman-Lewis, Joshua Huggett, Samara Imbeah, Ryan S. Jakubek, Linda C. Kah, Carina Lee, Yang Liu, Angela Magee, Michelle Minitti, Kelsey R. Moore, Alyssa Pascuzzo, Carolina Rodriguez Sanchez-Vahamonde, Eva L. Scheller, Svetlana Shkolyar, Kathryn M. Stack, Kim Steadman, Michael Tuite, Kyle Uckert, Alyssa Werynski, Roger C. Wiens, Amy J. Williams, Katherine Winchell, Megan R. Kennedy & Anastasia Yanchilina. <i>Nature</i> (2023).</p>
<p>- <a href="https://didaclopez.blogspot.com/2021/10/un-antic-sistema-deltaic-al-crater-de.html">Un antic sistema deltaic al cràter de Jezero visitat per la NASA Perseverance</a> (octubre del 2021).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-44739426270310517092023-07-02T09:00:00.003+00:002023-07-02T09:01:46.024+00:00El llançament del telescopi espacial Euclid de l’Agència Espacial Europea<p>Ahir dissabte 1 de juliol, a les 15:12UTC, es produïa el llançament des de Cap Canaveral d’un coet SpaceX Falcon 9. En la càrrega científic del coet hi havia la nau <a href="https://www.euclid-ec.org/">Euclid</a> de l’Agència Espacial Europea, que té la missió de servir com a telescopi espacial. El programa científic d’Euclid consisteix en l’elaboració d’un mapa tridimensional del nostre univers de galàxies. La precisió d’aquest mapa permetrà investigacions cosmològiques bàsiques. D’acord amb el model estàndard cosmològic, el principal component del nostre univers és una energia no ben descrita més enllà del seu efecte accelerador sobre l’expansió de l’univers, i que en conseqüència rep el nom d’<i>energia fosca</i>. El segon component de l’univers és un material caracteritzat únicament pel fet de fornir cohesió a les estructures galàctiques i supragalàctiques, i que en conseqüència rep el nom de <i>matèria fosca</i>. No és estrany, doncs, que l’Euclid Consortium es defineixi com una “missió espacial per a cartografia l’univers fosc”.</p>
<p><img src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/68/Euclid_looking_into_the_Universe_ESA24697255.jpeg" width=300></p>
<p><i>La destinació del telescopi espacial Euclides és una òrbita heliocèntrica en un dels punts de Lagrange del Sistema Sol-Terra</i></p>
<p><b>Un llançament reeixit</b></p>
<p>Després del llançament del Space X, la nau Euclid se separà del coet. A les 17h57 l’estació australiana de New Norcia confirmava el primer senyal d’Euclid.</p>
<p>El destí d’Euclid és una òrbita al voltant del segon punt de Lagrange (L2) del Sistema Sol-Terra. Aquest punt L2 es troba a uns 1,5 milions de km de la Terra, en direcció antisolar, i té una òrbita heliocèntrica de període igual a la del nostre planeta.</p>
<p>Euclid arribarà a l’òrbita de L2 d’ací a 4 setmanes. Llavors començarà l’alineament del telescopi i l’arrencada de l’instrumental. Durant els dos mesos següents es faran comprovacions dels equips. Només llavors començaran les observacions pròpiament dites, que duraran un sis anys.</p>
<p><b>L’instrumental científic d’Euclid: VIS i NISP</b></p>
<p>El telescopi Euclid és un telescopi reflector de 1,2 metres d’obertura. Compta amb una pantalla que li permet cobrir-se de la llum del Sol, de la Terra i de la Lluna, i captar imatges de l’espai profund.</p>
<p>El Consorci Euclides aportà els dos instruments científics principals de la missió:<br>- la càmera de radiació electromagnètica visible (VIS). La finalitat de VIS es obtindre imatges precises de galàxies<br>- l’espectròmetre i fotòmetre de l’infraroig proper (NISP). La NASA aportà els detectors del NISP. La finalitat del NISP és l’anàlisi de les emissions infraroges de les galàxies. A través de l’estudi de les corresponents línies espectrals es pot determinar la velocitat radial i, juntament, amb les dades de lluminositat fer una estimació de la distància a la que es troben.</p>
<p><b>Un mapa de galàxies</b></p>
<p>La finalitat d’Euclid es determinar les posicions de milers de milions de galàxies. Això implica d’una banda determinar-ne les seves coordenades celestes d’ascensió recta i declinació, homologables respectivament a la longitud i a la latitud. De l’altra banda, hi ha la determinació més delicada, la d’estimar la distància de cada galàxia, així com la seva velocitat longitudinal i radial.</p>
<p>El catàleg resultant oferirà informació precisa de la forma, posició i moviment de milers de milions de galàxies, és a dir de l’estructura galàctica de l’univers observable. Com que la velocitat de la llum és finita, i l’univers es troba en expansió, d’aquest univers observable es pot deduir la dinàmica galàctica.</p>
<p>En total, el mapa d’Euclid cobrirà vora un terç de l’esfera celeste.</p>
<p><b>El Consorci Euclid</b></p>
<p>El Centre d’Operacions de l’ESA (ESOC) a Darmstadt controlarà les instruccions i comunicacions del telescopi espacial Euclid a través de la xarxa d’antenes Estrack de l’ESA. Les dades adquirides seran analitzades pel Consorci Euclid, integrat per més de 2000 investigadors de més de 300 institucions d’Europa, Estats Units, Canadà i Japó.</p>
<p>Cada any, el Consorci farà accessible les dades adquirides a través del Science Archive, que es troba hostatjat al Centre d’Astronomia de l’ESA (ESAC), amb seu a Villanueva de la Cañada.</p>
<p>Les dades d’Euclid ens mostraran la part visible i infraroja de l’univers de galàxies. No obstant, la precisió de les dades permetrà deduir l’acció gravitatòria de la matèria fosca, i l’acció de l’energia fosca sobre el ritme d’expansió de l’univers. Aquestes dades indirectes seran les que serviran per posar a prova els diversos models sobre la natura d’aquest univers fosc.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p><a href="https://www.esa.int/Science_Exploration/Space_Science/Euclid/ESA_s_Euclid_lifts_off_on_quest_to_unravel_the_cosmic_mystery_of_dark_matter_and_dark_energy">ESA’s Euclid lifts off on quest to unravel the cosmic mystery of dark matter and dark energy</a>, notícia a la pàgina web de l’Agència Espacial Europea.</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-75380933479566243932023-06-30T16:24:00.003+00:002023-06-30T16:24:52.057+00:00NANOgrav: 15 anys d’investigació d’ones gravitacionals de baixa freqüència a través del ritme de radiopúlsars<p>La setmana científica ha estat marcada per l’<a href="https://nanograv.org/news/15yrDataSet">anunci</a> de <a href="https://nanograv.org/">NANOGrav</a> de la <a href="https://iopscience.iop.org/collections/apjl-230623-245-Focus-on-NANOGrav-15-year">publicació</a> a The Astrophysical Journal Letters d’una sèrie d’investigacions sobre l’univers de les ones gravitacionals de baixa freqüència. NANOGrav és una col·laboració internacional dedicada a l’estudi d’aquestes interaccions a través de les interferències que produeixen en la ritmicitat observable de radiopúlsars.</p>
<p><iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/rkdyVA0xiVI" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen></iframe></p>
<p><i>NANOGrav convocà ahir dijous 29 una roda de premsa des de la National Science Foundation per comunicar resultats de les anàlisis de 15 anys de dades, en la que hi intervingueren l’astrofísic <a href="https://my.vanderbilt.edu/stephentaylor/">Stephen Taylor</a></i>, l’astrònoma <a href="https://astro.cornell.edu/thankful-cromartie">Thankful Cromartie</a>, l’astrofísic <a href="https://www.seti.org/our-scientists/michael-lam">Michael Lam</a>, l’astrofísic teòric <a href="https://www.linkedin.com/in/lzkelley">Luke Kelley</a> i l’astrofísica <a href="https://gwac.wvu.edu/about/people/maura-mclaughlin">Maura McLaughlin</a></i>.</p>
<p><b>Les ones gravitacionals</b></p>
<p>Projectes com la <a href="https://www.ligo.org/">LIGO Scientific Collaboration</a> han estat pioners en la detecció directa d’ones gravitacionals. Val a dir, però, que les ones gravitacionals que detecta LIGO o VIRGO són les més potents, les que resulten de la fusió d’objectes astronòmics massius.</p>
<p>Anys abans que LIGO reportés la primera detecció directa d’una ona gravitatòria, concretament en el 2004, naixia el North American Nanohertz Observatory for Gravitational Waves (NANOgrav), dedicat a la detecció indirecta d’ones gravitacionals de baixa freqüència. Aquesta detecció indirecta es fa a través de l’observació de púlsars que tenen un període de l’ordre de milisegons. De fet, les dades que s’han presentat aquesta setmana consisteixen en 15 anys d’observacions de radioones de 68 púlsars a través de l’Observatori d’Arecibo, el <a href="https://greenbankobservatory.org/">Green Bank Telescope</a> i el <a href="https://public.nrao.edu/telescopes/vla/">Very Large Array</a>.</p>
<p>D’aquests 68 púlsars, n’hi ha 67 amb tres o més anys de dades sobre periodicitat. Aquests 67 púlsars es poden aparellar en 2211 combinacions per tal d’analitzar la correlació entre la mesura de periodicitat i la separació angular dels púlsars. La predicció Hellings-Downs, basada en la teoria general de la relativitat, assumeix que la correlació seria gairebé nul·la entre parelles de radiopúlsars separats per distàncies angules de l’esfera celeste entre 60˚ i 120˚. Les dades 15 anys d’observacions de NANOGrav encaixen amb aquesta predicció.</p>
<p>Les dades de 15 anys de NANOGrav ofereixen informació sobre el rerefons d’ones gravitacionals del nostre univers. Aquest rerefons és el resultat de sistemes binaris de forats negres en els que dos components tendeixen a convergir en el baricentre comú. Si el projecte LIGO observa individualment algunes d’aquestes fusions, el projecte NANOGrav ofereix un retrat de conjunt (<a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/2041-8213/acdac6">Agazie et al., 2023a</a>).</p>
<p><b>Observacions de 68 púlsars</b></p>
<p>En essència les dades de NANOGrav consisteixen en el monitoratge, a través dels més potents radiotelescopis, de púlsars de període de l’ordre de milisegons. Aquest monitoratge s’ha fet fonamentalment des del Green Bank Telescope, però també hi ha dades del desaparegut Radiotelescopi d’Arecibo i del Very Large Array (<a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/2041-8213/acda9a">Agazie et al., 2023b</a>). De cada púlsar hi ha dades de període sobre diverses freqüències de radioones de cada poques setmanes. El primer objectiu d’aquestes observacions és determinar amb una alta precisió solucions de periodicitat per a cadascun dels púlsars (<a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/2041-8213/acda88">Agazie et al., 2023c</a>). Seguidament es fan una modelització dels diversos processos que hi ha al darrera de les irregularitats que afecten els períodes de rotació intrínsecs del púlsar. Aquesta correcció de soroll permet predir el temps d’arribada de cada pols amb una precisió inferior al microsegon per dècada. Precisions de l’ordre de 10<sup>-16</sup> són necessàries per tindre la sensibilitat suficient per detectar ones gravitacionals de la banda de nanohertz.</p>
<p><b>NANOgrav i la nova física</b></p>
<p>El primer senyal detectable d’ones gravitatòries de nHz per NANOgrav consisteix en un fons estocàstic, resultat de la superposició d’un gran nombre de fonts individuals d’ones gravitacionals. Aquest fons d’ones gravitacionals indueix un “soroll vermell” en les discrepàncies entre el períodes observats dels radiopúlsars i els períodes predits. Aquest soroll és més potent com inferior siguin les freqüències de fluctuació. <a href="https://ui.adsabs.harvard.edu/abs/1983ApJ...265L..39H/abstract">Hellings & Downs (1983)</a> estimaren el límit superior d’aquesta radiació gravitacional isotròpica a través de dades dels púlsars PSR 1133 + 16, PSR 1237 + 25, PSR 1604-00 i PSR 2045-16. La corba Hellings-Downs es basa en la relativitat general, concretament en l’acció que el camp gravitatori de la Terra produiria sobre les ones gravitacionals. D’aquesta manera la correlació entre observacions i prediccions del període de dos radiopúlsars seria funció de la separació angular existent entre els dos radiopúlsar, és a dir la distància angular que presenten les seves posicions aparents en l’esfera celeste.</p>
<p>Ara fa uns tres, quan NANOgrav analitzava 12,5 anys de dades, hi havia un fort indici d’un procés comú de soroll vermell. En afegir ara 2,5 anys més d’observacions, ja tot indica que aquest soroll vermell és el producte del fons d’ones gravitacionals en el que la pròpia Terra es troba submergida.</p>
<p>L’avenç entre NANOgrav12.5 i NANOgrav15, és que en el segon s’hi han sumat línies de base més llargues, i les dades de 20 púlsars que no eren presents en el primer. També ha crescut la complexitat d’algoritmes, tècniques i codis emprats per NANOgrav i per altres projectes internacionals de periodicitat de púlsars. Tant les anàlisis freqüentistes com les bayesianes indiquen l’acció d’aquest fons d’ones gravitacionals.</p>
<p><a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/2041-8213/acdc91">Afzal et al. (2023)</a> exploren les possibles interpretacions cosmològiques d’aquest fons d’ones gravitacionals, particularment pel que fa a la inflació còsmica, la inducció escalar d’ones gravitacionals, les transicions de fase de primer ordre, les cordes còsmiques i els murs de domini. Un ampli ventall de models cosmològiques pot reproduir el senyal observat per NANOgrav. Ara bé, cordes còsmiques estables originades en la teoria de camp no poden reproduir aquest senyal. Pel que fa a la interpretació estàndard dels forats negres massius binaris inspirals (SMBHBs) com a fonts d’ones gravitacionals, cal dir que molts altres models cosmològics ajusten molt millor. És això un indici d’una nova física? Afzal et al. s’hi resisteixen aquesta conclusió, ja que no tenim prou dades de la població SMBHB.</p>
<p>Afzal et al. també han explorat si en el senyal detectat per NANOgrav hi ha indicis de la presència de subestructures de matèria fosca (ultralleugera o no) en la Via Làctia. No n’hi troben, de manera que proposen uns límits superiors a les dimensions d’aquestes subestructures.</p>
<p><b>Lligams:</b></p>
<p>- <a href="https://nanograv.org/">Pàgina web de NANOGrav</a>.</p>
<p>- <a href="https://nanograv.org/news/15yrDataSet">NANOGrav’s 15-Year Data Release</a>, comunicat de premsa de NANOGrav del 28 de juny.</p>
<p>- <a href="https://iopscience.iop.org/collections/apjl-230623-245-Focus-on-NANOGrav-15-year">Focus on NANOGrav's 15 yr Data Set and the Gravitational Wave Background</a>. The NANOGrav Collaboration. <i>The Astrophysical Journal Letters</i>. Article introductori.</p>
<p>- <a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/2041-8213/acdac6">The NANOGrav 15 yr Data Set: Evidence for a Gravitational-wave Background</a>. <i>ApJL</i> <b>951</b> L8 (2023)</p>
<p>- <a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/2041-8213/acda9a">The NANOGrav 15 yr Data Set: Observations and Timing of 68 Millisecond Pulsars</a>. <i>ApJL</i> <b>951</b> L9 (2023).</p>
<p>- <a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/2041-8213/acda88">The NANOGrav 15 yr Data Set: Detector Characterization and Noise Budget</a>. <i>ApJL</i> <b>951</b> L10 (2023).</p>
<p>- <a href="https://iopscience.iop.org/article/10.3847/2041-8213/acdc91">The NANOGrav 15 yr Data Set: Search for Signals from New Physics</a>. <i>ApJL</i> <b>951</b> L11 (2023).</p>
DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-36004098278954252342023-06-25T18:28:00.003+00:002023-06-25T18:28:59.382+00:00Les setze tribus polítiques segons Cluster17<p><a href="https://www.cluster17.com">Cluster17</a> ha classificat la societat francesa en <a href="https://cluster17.com/les-clusters/">16 clústers polítics</a>. Aquests tenen correspondències amb la societat espanyola:<br>- 1) <a href="https://cluster17.com/los-multiculturalistas/">Els multiculturalistes</a>, contraris al bloqueig de vaixells d'immigrants.<br>- 2) <a href="https://cluster17.com/los-socialdemocratas/">Els socialdemòcrates</a>, contraris a la introducció d'un test intel·lectual per a concedir el dret de vot.<br>- 3) <a href="https://cluster17.com/los-progresistas/">Els progressistes</a>, contraris a la prohibició del canvi de sexe.<br>- 4) <a href="https://cluster17.com/les-clusters/cluster-4/">Els solidaris</a>, partidarios de aumentar los impuestos a los ricos.<br>- 5) <a href="https://cluster17.com/les-clusters/cluster-5/">Els centristes</a>, contraris a la sortida de la Unió Europea.<br>- 6) <a href="https://cluster17.com/les-clusters/cluster-6/">Els revoltats</a>, partidaris de la possibilitat de destituir càrrecs electes.<br>- 7) <a href="https://cluster17.com/les-clusters/cluster-7/">Els apolítics</a>, no són interessats en la política.<br>- 8) <a href="https://cluster17.com/les-clusters/cluster-8/">Els socialmonàrquics</a>, són favorable a la prohibició del vel a la universitat<br>- 9) <a href="https://cluster17.com/los-eclecticos/">Els eclèctics</a> no encaixen en cap dels grups establerts.<br>- 10) <a href="https://cluster17.com/los-conservadores/">Els conservadors</a> s'oposen a l'abolició de la monarquia.<br>- 11) <a href="https://cluster17.com/los-liberales/">Els liberals</a> s'oposen a un referèndum pactat sobre la independència de Catalunya.<br>- 12) <a href="https://cluster17.com/los-arraigados/">Els refractaris</a> s'oposen a la reducció del consum de carn.<br>- 13) <a href="https://cluster17.com/les-clusters/cluster-13/">Els euroescèptics</a> són favorables a la pena de mort per a terroristes.<br>- 14) <a href="https://cluster17.com/los-patriotas/">Els patriotes</a> són favorables al bloqueig de vaixells d'immigrants.<br>- 15) <a href="https://cluster17.com/les-clusters/anti-assistanat/">Els antiassistencialistes</a> són favorables a la reducció del finançament d'assistència a immigrants irregulars.<br>- 16) <a href="https://cluster17.com/les-clusters/cluster-16/">Els identitaris</a> són contraris a la concessió del vot a estrangers.</p>DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-52166743603447918182023-06-21T14:54:00.021+00:002023-06-21T15:53:44.145+00:00Les candidatures presentades a la circumscripció de Barcelona per a les eleccions generals del 23J2023<p>La Junta Electoral de Barcelona ha enumerat avui les candidatures presentades a la província de Barcelona per a les eleccions generals de juliol.</p>
<p>Les candidatures presentades al Congrés són les següents:<br>- 1. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) (PSC). La llista, encapçalada per Meritxell Batet, l'actual presidenta del Congrés, és integrada per 32 candidats i 10 suplents.<br>- 2. Frente Obrero (FO). La llista, encapçalada per Albert Balasch, és integrada per 32 candidats.<br>- 3. Partido Animalista Con el Medio Ambiente (PACMA). La llista, encapçalada per Iván Guijarro, és integrada per 32 candidats i 4 suplents.<br>- 4. Partido Popular/Partit Popular (PP). La llista, encapçalada per Nacho Martín Blanco, és integrada per 32 candidats i 10 suplents.<br>- 5. Partido Cannábico Luz Verde (PC-LV). Aquesta candidatura ha estat retirada.<br>- 6. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La llista, encapçalada per Gabriel Rufián, és integrada per 32 candidats i 10 suplents.<br>- 7. Vox (Vox). La llista, encapçalada per Juan José Aizcorbe, és integrada per 32 candidats i 3 suplents.<br>- 8. Escons en Blanc (Escons en Blanc). La intenció dels membres de la llista, integrada per 32 candidats i 3 suplents, és no ocupar els escons del Congrés pels quals siguin elegits.<br>- 9. Sumar-En Comú Podem (Sumar-ECP). La llista, encapçalada per Aina Vidal, és integrada per 32 candidats i 10 suplents.<br>- 10. Junts (Junts). La llista, encapçalada per Miriam Nogueras, és integrada per 32 candidats i 10 suplents.<br>- 11. Caminando Juntos (CJ). La llista, encapçalada per Antonio Miranda, és integrada per 32 candidats i 2 suplents.<br>- 12. Candidatura d'Unitat Popular-Per la Ruptura (CUP-PR). La llista, encapçalada per Albert Botran, és integrada per 32 candidats i 10 suplents.<br>- 13. Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC). La llista, encapçalada per Domènec Merino, és integrada per 32 candidats i 1 suplent.<br>- 14. Recortes Cero (Recortes Cero). La llista, encapçalada per Nuria Suárez, és integrada per 32 candidats i 4 suplents.<br>- 15. Unidos por la Solidaridad Internacional (Unidos SI). La llista, encapçalada per Enric Martínez, és integrada per 32 candidats i 8 suplentes.<br>- 16. Partit Demòcrata Europeu Català-Espai CiU (PDeCat-E-CiU). La llista, encapçalada per l'independent Roger Montañola, és integrada per 32 candidats i 9 suplents.<br>- 17. Familia y Vida (PFyV). La llista, encapçalada per Josep Maria Clotet, és integrada per 32 candidats.</p>
<p>Les candidatures presentades al Senat són les següents:<br>- 1. 1. Manuel Cruz (PSC), amb dos suplents.<br>- 1. 2. Elena Vila (PSC), amb dos suplents.<br>- 1. 3. Gabriel Colomé (PSC), amb dos suplents.<br>- 2. 1. Dimitri Nagib Defranc Ceballos (PACMA), amb dos suplents.<br>- 2. 2. Luisa Claver (PACMA), amb dos suplents.<br>- 2. 3. Alejandro Cuesta (PACMA), amb dos suplents.<br>- 3. 1. José Tutusaus (PP), amb dos suplents.<br>- 3. 2. Mónica Parés (PP), amb dos suplents.<br>- 3. 3. Álvaro Benejam (PP), amb dos suplents.<br>- 4. 1. Joan Queralt (independent, amb el suport d'ERC), amb dos suplents.<br>- 4. 2. Ernest Maragall (ERC), amb dos suplents.<br>- 4. 3. Ana Maria Surra (ERC), amb dos suplents.<br>- 5. 1. Daniel Carmona (Vox), amb dos suplents.<br>- 5. 2. María del Mar Buscá (Vox), amb dos suplents.<br>- 5. 3. David Cosculluela (Vox), amb dos suplents.<br>- 6. 1. Marta Mullor (Escons en Blanc), amb dos suplents, i amb la intenció de no ocupar l'escó si surt elegida.<br>- 6. 2. Jose Antonio Del Hoyo (Escons en Blanc), amb dos suplents, i amb la intenció de no ocupar l'escó si surt elegit.<br>- 6. 3. Étel Gordo (Escons en Blanc), amb dos suplents, i amb la intenció de no ocupar l'escó en cas d'elecció.<br>- 7. 1. Laura Campos (Sumar-ECP), amb dos suplents.<br>- 7. 2. Concepción Abellán (Sumar-ECP), amb dos suplents.<br>- 7. 3. Pere Camps (Sumar-ECP), amb dos suplents.<br>- 8. 1. Antoni Castellà (Junts), amb dos suplents.<br>- 8. 2. Rosa Huguet (Junts), amb dos suplents.<br>- 8. 3. Antoni Morral (Junts), amb dos suplents.<br>- 9. 1. Juan Luis Fernández Miguélez (CJ), amb dos suplents.<br>- 10. 1. Ferran Peris (PCTC), amb dos suplents.<br>- 11. 1. Antonina Rodrigo (Recortes Cero), amb dos suplents.<br>- 11.2. Antonio de la Pueta (Recortes Cero), amb dos suplents.<br>- 11. 3. Pilar Ruiz Palacios (Recortes Cero), amb dos suplents.<br>- 12. 1. Ángel-Luis Garcia Martinez (Unidos SI), amb dos suplents.<br>- 13. 1. Lorena Iglesia (PDeCAT-E-CiU), amb dos suplents.</p>DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19718250.post-41314715771604591232023-06-10T22:02:00.020+00:002023-06-11T09:36:50.327+00:00Dotze coalicions electorals per al 23J<p>El 23 de juliol se celebraran a Espanya eleccions generals. Un dels primers passos és la presentació de coalicions electorals. Aquestes són les que <a href="http://www.juntaelectoralcentral.es/cs/jec/elecciones/coalicionesJECGenerales">s'han constituït de manera vàlida davant de la Junta Electoral Central</a>:<br>- Ahora Canarias - Partido Comunista del Pueblo Canario (Ahora Canarias-PCPC). Coalició formada per <a href="https://ahoracanarias.org">Ahora Canarias</a> i el <a href="https://pcpe.es/category/territorios/canarias/">Partido Comunista del Pueblo Canario</a>. El seu àmbit són les Canàries.<br>- Candidatura d'Unitat Popular-Per la Ruptura (CUP-PR). Coalició formada per <a href="https://cup.cat">Candidatura d'Unitat Popular</a> i Capgirem. El seu àmbit és Catalunya i les Illes Balears.<br>- Resistencia Popular (RP). Coalició formada pel Partido del Trabajo Unificado, Democracia Efectiva i <a href="https://www.unionrepublicana.es">Unión Republicana</a>. El seu àmbit és estatal.<br>- Izquierdas por la Independencia. Coalició formada per l'<a href="https://www.esquerra.cat">Esquerra Republicana de Catalunya</a> i <a href="https://ehbildu.eus">Euskal Herria Bildu</a>. El seu àmbit és el Senat pel que fa al País Basc, Navarra i Catalunya.<br>- Estat Valencià del Benestar (EVB). Coalició formada per <a href="https://www.viamediterrania.org">Via Mediterrània</a> i <a href="https://republicavalenciana.org">República Valenciana-Partit Valencianiste Europeu</a>. El seu àmbit és la Comunitat Valenciana.<br>- Decidix-Los Verdes Ecopacifistas (Decidix-Centro Moderado). Coalició formada per <a href="https://decidix.org">Decidix</a> i Los Verdes Ecopacifistas. El seu àmbit és la Comunitat Valenciana.<br>- Partit Demòcrata Europeu Català-Espai CIU (PDeCAT-E-CiU). Coalició formada pel <a href="https://www.partitdemocrata.cat">Partit Demòcrata Europeu Català</a> i l'<a href="https://www.espaiciu.cat">Espai CiU</a>. El seu àmbit és Catalunya.<br>- Junts. Coalició formada per <a href="https://junts.cat">Junts per Catalunya</a>, el <a href="https://mesesquerres.cat">Moviment d'Esquerres de Catalunya</a> i <a href="https://www.democrates.cat">Demòcrates de Catalunya</a>. El seu àmbit és Catalunya.<br>- Existe. Coalició formada per <a href="https://teruelexiste.info">Teruel Existe</a>, <a href="https://aragonexiste.org">Aragón Existe</a> i <a href="https://españavaciada.org">España Vaciada</a>. El seu àmbit és Aragó.<br>- Bloque Extremeño (BQEX). Coalició formada per Extremeños Prex Crex, <a href="https://juntosporextremadura.es">Juntos por Extremadura</a>, <a href="https://caceresviva.com">Cáceres Viva</a> i <a href="extremenistas.org">Partido Extremeñista-Extremeñistas-Partido de los extremeños</a>. El seu àmbit és Extremadura.<br>- Recortes Cero. Coalició formada per la <a href="https://www.uce.es">Unificación Comunista de España</a>, Demos+ i Viva!. El seu àmbit és estatal.<br>- Sumar. Coalició formada per Movimiento Sumar, <a href="https://podemos.info">Podemos</a>, <a href="https://izquierdaunida.org">Izquierda Unida</a>, <a href="https://maspais.es">Más País</a>, <a href="https://verdesequo.es">Verdes Equo</a>, <a href="https://masmadrid.org">Más Madrid</a>, <a href="https://encomupodem.cat">En Comú Podem</a>, <a href="https://catalunyaencomu.cat">Catalunya en Comú</a>, <a href="https://compromis.net">Coalició Compromís</a>, <a href="https://mes.compromis.net">Més-Compromís</a>, <a href="https://iniciativa.compromis.net">Iniciativa del Poble Valencià</a>, <a href="https://verds.compromis.net">Verds Equo del País Valencià</a>, <a href="https://chunta.org">Chunta Aragonesista</a>, Partido Drago Canarias, <a href="https://mespermallorca.cat">Més per Mallorca</a>, <a href="https://mespermenorca.cat">Més per Menorca</a>, <a href="https://www.batzarre.org">Batzarre-Asamblea de Izquierdas</a>, <a href="https://iniciativadelpuebloandaluz.org">Iniciativa del Pueblo Andaluz</a>, <a href="https://alianzaverde.es">Alianza Verde</a> i <a href="https://www.ias.as">Izquierda Asturiana</a>. El seu àmbit és estal.</p>DLhttp://www.blogger.com/profile/15700557401433617820noreply@blogger.com0