Disponibilitat Permanent

La lluita per la sobirania econòmica

2012-01-29T14:21:00.002Z

Després de les mobilitzacions contra les retallades socials de la Generalitat a Alacant i a València, o les protestes contra el Govern Balear a Felanitx, ahir es convocaven manifestacions a Barcelona i d'altres ciutats "contra la dictadura financera".

Ostensiblement, són els grans poders financers els que exigirien als governs autonòmics i estatals una política d'austeritat en les despeses socials i una nova contrareforma laboral. En un cas i en l'altre es tracta d'augmentar la taxa d'explotació del treball, de disminuir el percentatge d'ingressos agregats que van a parar a les classes treballadores en forma de salaris o de prestacions públiques. Alhora, el desmantellament de serveis públics de tota mena obre "oportunitats de negoci". S'opera en una lògica d'expropiació, que recorda a la lògica de l'acumulació primitiva. N'hi ha prou a recordar ara mateix la crisi de les "preferents" que ha blocat l'accés a estalvis a moltes famílies treballadores i d'altres classes populars que havien confiat en la solidesa i honestedat de la Caixa i d'altres entitats. O recordar amb quina irresponsabilitat es concedeixen "altes" a treballadores i treballadors que pateixen malalties o incapacitats de llarga durada. Sobre la lògica de la "medicina de lliure mercat" en parlava no fa pas gaire Michael Parenti a partir d'una experiència viscuda en carn pròpia.

Aniríem errats, però, si pensessim que les mesures d'austeritat i de liberalització segueixen un interès pur en preservar l'ampliació del capital. La mà invisible, en aquest cas, es fa servir de dits ben visibles. Posem un exemple. La retallada de la jornada laboral (i salari) d'una part dels interins de la Generalitat de Catalunya suposarà un estalvi en 2 anys de 30 milions d'euros. És una xifra irrisòria si pensem amb l'estalvi de 800 milions d'euros que s'aconseguiria fixant un salari màxim en l'administració, i netejant en profunditat els abusos en el conceptes de dietes i diversos. O considerem també el fet que l'estalvi que s'aconsegueix en tancar un servei propi pot ésser superat amb escreix amb els costos d'externalitzar-lo. Els dits visibles, però, són els que tenen nebots als quals col·locar en alts càrrecs del sector públic, o els que tenen nebots als quals fer concessions públiques generoses i que gairebé sempre freguen la més pura il·legalitat. El capital considera que els costos de mantindre aquests "alts paràsits" són costos de gestió que són assumibles si aconsegueixen exprimir més les classes treballadores. A mesura que es desmantellen els serveis socials, l'estat burgès es desproveeix de maquillatges embellidors i deixa veure l'essència d'eina repressora. A l'eina repressora cal afegir, a més, a través de l'endeutament públic i de l'inflament dels interessos corresponents, la tasca encomiable de buidar les butxaques dels "petits contribuents" a major glòria dels grans inversors. Les grans fortunes evadeixen impostos per poder dedicar-se a deixar diners a unes arques públiques buidades pels "conservadors fiscals".

Hi ha xifres que convé no oblidar. El nivell de PIB del nostre Principat és del 110% comparat amb la mitjana de la Unió Europea dels 15 (els 15 estats membres incorporats amb anterioritat del 2004) i malgrat això la despesa social és del 74%. La pressió fiscal sobre les classes populars en el Principat no va gaire endarrera de la mitjana UE-15 (i, possiblement, ara la superarà). Existeix, doncs, un dèficit social, del qual un 40% és directament atribuïble a l'espoliació fiscal de l'estat espanyol i un 60% el podem atribuir a l'espoliació autòctona. La diferenciació entre un apartat i l'altre pot no semblar gaire pertinent, si atenem que l'alta burgesia del Principat (la representada per organitzacions com "Puente Aéreo") té un sòlid interès en la preservació de tots dos apartats. Els servidors fidels d'aquesta elit en l'àmbit polític, acadèmic i comunicatiu els faran tota la feina bruta que calgui per impedir que el gros de la població lligui caps.

Ahir comentàvem l'inici d'una campanya política de l'esquerra independentista del Baix Llobregat. També ahir, en la manifestació de Barcelona, Endavant deixava sentir la seva veu amb una crida a la "sobirania econòmica" per cinc raons:
- 1. ser lliures d'imposicions espanyoles, espolis econòmics i polítiques centralistes que ens perjudiquen i empobreixen com a poble.
- 2. ser lliures d'imposicions neoliberals de la UE, d'agències de Ràting i d'institucions financeres internacionals que només promouen més retallades i privatitzacions.
- 3. tenir una banca pública destinada a promoure l'economia real i no l'especulació financera.
- 4. tenir una política fiscal realment sobirana i socialista que garanteixi uns serveis públics justos i universals i que acabi amb l'atur i la pobresa.
- 5. poder decidir sobre el nostre futur com a poble i posar l'economia al servei de les persones i del medi ambient, i no al servei dels beneficis privats.

Rarament apareixen plegats aquests arguments fora de l'àmbit de l'esquerra independentista. La dissociació entre la reivindicació independentista i les altres reivindicacions populars, o la dissociació entre aquestes darreres, és molt més perillosa que no pas sembla. D'una banda, es perden energies que podrien potenciar-se plegades. De l'altra, facilita les coses a l'oportunisme autonomista i al neoxovinisme espanyol i francès, que malden per treure benefici de la indignació popular.

Ara és l'hora: poder popular

2012-01-28T10:57:00.002Z

Ahir arrencava la campanya de l'esquerra independentista del Baix Llobregat amb motiu de l'ofensiva capitalista que es manifesta en les privatitzacions, en la desocupació i en la precarietat de les condicions laborals i d'habitatge. Les classes populars de la comarca del Baix Llobregat hi són particularment castigades.

L'acte inaugural es va fer al Centre Cívic Sant Pancraç, a Sant Joan Despí. La CUP de Sant Joan Despí va convidar la pratenca Elena Idoate a fer una xerrada que va rebatre els arguments tècnics al voltant de la "crisi del deute sobirà". De fet, és aquesta "crisi" la que justifica ideològicament les polítiques d'austeritat pública i de retallades. Idoate va assenyalar que l'augment de la desocupació dels darrers mesos (que supera de llarg el 20% a casa nostra) té molt a veure amb les retallades. A la destrucció directa i indirecta de llocs de treball vinculats als serveis educatius, sanitaris i socials, cal afegir també el fet que el deteriorament d'aquests serveis suposa també un augment del temps dedicat a la cura d'infants i de malalts en l'àmbit de la llar treballadora. Així doncs, si l'esclat de la bombolla immobiliària en el 2008 afectà una mà d'obra majoritàriament masculina, en els darrers dos anys, el contagi passà a sectors industrials i, particularment, de serveis, on la mà d'obra femenina arriba a ser majoritària. A més de la desocupació, la dona també pateix, degut a l'estructura patriarcal, una major càrrega de feina a la llar. Aquesta tendència s'agreujarà encara més, amb la continuació de les polítiques de retallades.

Idoate ha repassat els nombre de la crisi del deute. En l'actualitat, l'estat espanyol té un nivell d'endeutament que depassa lleugerament el 60% del PIB. El 60% era la xifra contemplada en els criteris de convergència del Tractat de Maastricht, i en l'actualitat estats com el francès o l'alemany el depassen amb escreix (80-90%). El problema, segons Idoate, es troba més aviat en el deute privat, que quintuplica el deute públic. De fet, del deute total, tan sols un 16% es correspon al sector públic, mentre que un 20% té a veure amb el deute familiar (derivat, alhora, de la bombolla immobiliària). La resta del deute se la reparteixen, a parts iguales, les empreses productives (de béns i de serveis) i les empreses financeres. Amb un deute total que equival al producte interior brut de cinc anys (o de sis, si es té present la tendència a la recessió), som davant d'un deute impagable. Per a l'economia catalana, però, l'aspecte més negatiu és la manca de perspectives productives o extractives, mancança que fou a la base de la bombolla immobiliària.

En les intervencions del públic, es va esmentar la taxa Tobin. Idoate va respondre que la solució passa no pas per taxar les transaccions financeres internacionals, sinó per sotmetre el sistema financer a les necessitats populars.

En les conclusions, Idoate reiterà la necessitat d'espais de confluència de lluita. En aquest sentit, Josep, de la CUP de Sant Joan Despí, recordà que l'endemà (per avui) hi ha convocada una manifestació contra la "dictadura financera", que sortirà de la Plaça Catalunya a les 17h.

Accepteu que Escòcia hauria de ser un país independent?

2012-01-26T18:09:00.002Z

Curta i ras, aquesta és la qüestió que el primer ministre escocès Alex Salmond (i el govern britànic de Cameron-Clegg) formularan als escocesos. Segons Salmond, el referèndum es faria en el 2014, mentre que el govern britànic vol que se celebri abans de l'estiu del 2013.

Amb aquesta qüestió, Salmond es desdiu de la idea de convocar un referèndum amb tres respostes, a l'estil que acostuma a defensar, en les nostres latituds, ICV. L'independentisme escocès sap que això comporta un risc, però que no pas menys perillosa era la via de semblar als ulls del public escocès i europeu que es feia un independentisme especulatiu (un independentisme anti-independència).

Val a dir que la qüestió plantejada és fins i tot més planera que no pas la que votaren centenars de milers de catalans entre el 13 de setembre del 2009 i el 10 d'abril del 2011. En aquell cas s'especificaven tota una sèrie de tres distintius d'aquell estat (que si democràtic, que si social, que si integrat a la Unió Europea, etc.). En el cas d'Escòcia, allò que es demana és la independència. Sí o no?

En el cas que la independència guanyés el referèndum del 2014 (si és que el govern britànic accepta convocar-lo en aquella data), el procés de transició cap a la independència culminaria en el 2016. En el curs dels dos anys hauria hagut un procés constituent, en el qual, ara sí, es decidirien els aspectes més diversos (monarquia o república; organització federal o unitària; pertinença a la Unió Europea, a l'Espai Schengen o a la Zona Euro, etc.).

La insubmissió fiscal i el rol de l'Agència Tributària Catalana

2012-01-25T16:40:00.002Z

Ahir es presentava a Barcelona la campanya "Diem Prou", que proposa als contribuents del Principat de deixar de pagar a l'estat una sèrie d'impostos. Els pagaments s'haurien de fer a l'Agència Tributària Catalana. Actualment, tan sols un 5% dels ingressos fiscals són recaptats per l'Agència Tributària Catalana. La campanya s'adreça als estrats mitjans de la població, els que paguen IVA i impost de societats. Alguns dels participants començaran a fer aquesta insubmissió el mes d'abril, amb motiu de l'abonament del primer trimestre de l'IVA.

Sens dubte, la iniciativa suposarà tot un repte per al Govern d'Artur Mas. CiU diu representar primordialment aquests sectors socials. També CiU ha centrat els seus arguments justificatius en l'espoliació fiscal de la qual és víctima el Principat (vora un 10% del PIB). CiU ha substituït, però, la reivindicació de la independència (per la qual Mas votà favorablement l'abril del 2011) i, àdhuc, la del concert econòmic, en benefici d'un dubtós pacte fiscal. És simptomàtic, també, que Carme Chacon s'hagi declarat contrària del pacte fiscal, del concert econòmic i de la independència. El cas és que de pacte fiscal ja en tenim, precisament el pacte fiscal que fa que l'Agència Tributària Catalana tan sols recapti el 5% dels diners dels contribuents del Principat.

Els promotors de la iniciativa, de fet, han assenyalat que correspondrà a l'Agència Tributària Catalana decidir què faran amb els diners. Ben galdós paper seria que lliuressin els diners a l'Agència Espanyola, i prou.

Queda també en l'aire la qüestió de la repressió que anirà associada a aquest moviment de desobediència fiscal. N'hi ha prou a recordar la repressió associada a la insubmissió fiscal en la qual el contribuent dedueix la porció dels impostos destinada a finalitats odioses (balafiament en l'exèrcit o en la monarquia, o pagament d'interessos per deute odiós). L'independentisme organitzat se la juga tant o més que el propi govern Mas en donar resposta a aquestes amenaces repressives.

Entre la SOPA i la PIPA

2012-01-21T09:06:00.003Z

Déu n'hi do la que s'ha format aquesta setmana amb el debat de les lleis "contra la pirateria informàtica" (SOPA i PIPA, els backònims dels quals són Stop Online Piracy Act i Protect Intellectual Property Act, respectivament) al Congrés nord-americà. L'Administració Obama es veu pressionada pels grans lobbies interessats en la protecció de la "IP" (Intellectual Property, entesa fonamentalment com a propietat corporativa) i pels no pas menys grans lobbies que es basen en el maneig indiscriminat d'informació. Obama podria veure afectats els seus donatius si queda malament amb els primers. Però el segon lobby va fer un gran acte de pressió a través del tancament de webs durant la jornada de dimecres, particularment per part de Wikipedia i Reddit, i també amb el suport de Google. La resposta a aquesta apagada ha estat l'operació contra Megaupload. Però també la resposta ha estat l'aturada del procés d'aprovació de SOPA i PIPA, que arriba després dels atacs d'Anonymous a pàgines webs de l'Administració nord-americana.

El colp contra Megaupload demostra fins a quin punt SOPA i PIPA no són imprescindibles per al Govern nord-americà. La força bruta de qui controla efectius policials i qui té influència sobre els dipòsits financers no es pot comparar amb l'exercida per Anonymous o per Wikipedia-Reddit. No és el mateix introduir-se en els ordinadors del Departament de Justícia que hackejar-los una pàgina web corporativa. I Wikipedia o Google saben que no poden anar molt més enllà d'una jornada de "tancament" sinó volen perdre pistonada en favor de competidors potencials.

En tot cas, el col·lapse de la bombolla financera fa poc més de tres anys implica que la lluita pels recursos entre els diferents sectors de la burgesia (nord-americana i mundial) es fa més espectacular. Les eleccions presidencials del 2012, ara en la fase de primàries, i després, en la tardor, en la fase final, en seran un bon aparador.

Romney vs. Gingrich

2012-01-20T16:27:00.002Z

A mesura que cauen candidats com Rick Perry, queda cada vegada més configurades les primàries presidencials republicanes als Estats Units entre Mitt Romney i Newt Gingrich. La dreta religiosa i l'ultraconservadorisme fiscal del Tea Party Movement poden sentir-se un xic orfes en aquesta elecció. Romney, ex-governador de Massachussetts, és vist com un "moderat" per als conservadors, i cal recordar que el mormonisme encara no ha estat digerit (com sí ho ha estat el catolicisme, en part) per part de la dreta religiosa clàssica. És cert que la dreta religiosa clàssica sap fer la vista grossa quan toca i, per exemple, en el 1980 va estimar-se més el divorciat recasat Ronald Reagan al new-born Christian Jimmy Carter. Vuit eleccions més tard, però, el suport de masses per a un candidat republicà s'haurà d'extreure de la demagògia minarquista. Ron Paul, el candidat més proper a les tesis del "right libertarianism", és poc donat a fer els compromisos necessaris per arribar a aconseguir una candidatura pel Partit Republicà. Cal no descartar, però, que arribi a presentar-se en solitari. Si ho fa, Obama ho tindrà més senzill per aconseguir la reelecció.

Gingrich, com Reagan, és un divorciat recasat, que també té un seguici entre el conservadorisme religiós, però també en el nacional-conservadorisme. Els atacs que ha fet contra Romney (presentant-lo com un exemple del crony capitalism), podrien fer de Gingrich una figura reclutadora del "paleoconservadorisme" més o menys proteccionista i aïllacionista.

De moment, els atacs de Gingrich han estat força inefectius, fins i tot contraproduents. En la lògica del conservadorisme republicà, afermada pel Tea Party Movement, cal confiar en el "free market". I això vol dir que ni tan sols es pot legislar per defensar el "free market" contra la formació d'oligopolis i corrupteles. La corrupció i el cunyadisme, segons aquestes tesis, només es poden eliminar des de l'espontaneïtat. Corrupció i cunyadisme encareixen els productes, i els consumidors, en fugir-ne, enfonsant a la llarga les empreses que hi cauen. A la llarga, com deia Keynes, tots morts.

Des del seu blog, Paul Krugman reprenia la idea que l'embogiment doctrinari del Partit Republicà el condueix a un atzucac en el qual tots els candidats, o són ximples (fools) o són un frau (fraud). En el primer cas, des de la ximpleria, s'empassen la doctrina. En el segons cas, des de la intel·ligència, saben què han de dir per no ésser atacats pels Limbaugh de torn.

A hores d'ara, per cada afiliat republicà hi ha dos de demòcrates. Siguin Gingrich o Romney l'elegit final, Obama ho té més fàcil que no pas ho sembla. La paradoxa la mostren les enquestes. Quan es compara Obama amb un candidat republicà indeterminat, la victòria sembla encara al segon. En canvi Obama guanya en les enquestes tants si s'enfronta a Romney com, sobretot, a Gingrich.

La sensació de bona part de l'electorat potencial és que tant hi fa. Les polítiques seran les mateixes amb un president que un altre. El sistema permet que hom triï president, però no permet que hom triï un programa polític.

La Caravana per la Independència del Maresme

2012-01-16T16:27:00.003Z

En el marc de les activitats que tenen lloc en diverses comarques per difondre el projecte de l'Assemblea Nacional Catalana, ahir es feia al Maresme una Caravana per la Independència. Després de setmanes d'esforços i dels darrers dies d'encartellades arreu de la comarca, des de Montgat fins a Malgrat, i des de Teià fins a Palafolls, cal dir que la Caravana per la Independència ha tornat a demostrar com és sentida en els segments més actius de la població de la reivindicació de posar fi a la dependència nacional. Especial protagonisme tingueren en la jornada d'ahir els tractors, com a símbol de la castigada i combativa pagesia de la comarca.

La convocatòria també demostra el tremp de l'Assemblea Comarcal per la Independència. L'Assemblea Comarcal és el resultat de la convergència de diverses assemblees locals, de les quals destaca Mataró per la Independència, en nombre i en expressió d'unitat per a l'acció. En les institucions i en el carrer, l'independentisme és ben viu a la comarca, com ho va demostrar l'onada de consultes (que arrencà a Arenys de Munt l'heroic 13 de setembre del 2009). I no s'ha perdut pas pistonada de llavors ençà. N'hi ha prou a pensar en el treball realitzat per regidors de la CUP i d'altres formacions independentistes a Arenys de Munt, a Vilassar de Mar o a Argentona.

I més enllà de l'independentisme, hi ha un coixí que qüestiona el dèficit democràtic d'un estat espanyol que, a diferència del britànic (sense anar més lluny), no posa vies per a l'exercici del dret d'autodeterminació dels pobles. Els sectors autodeterministes, alhora, avancen cap a formulacions independentistes. N'és una prova el fet que a Malgrat de Mar triomfés una moció en la qual el municipi s'adheria a l'Associació de Municipis per la Independència. Tan sols les forces polítiques al·lodeterministes, com el PSOE i el PP, s'hi oposaren. L'eterna batlle de Malgrat, Conxita Campoi, ha declarat sense embuts que desconeixerà la moció aprovada. Que desconeguin, que desconeguin, que ja s'ho trobaran fet si no saben argumentar seriosament el seu "unionisme".

Paradoxes rifenyes

2012-01-14T12:44:00.001Z

Qui pujava avui a la Penya del Moro (Sant Just Desvern) es trobava un enquestador de l’Ajuntament del dit municipi que us demanava de quin poble éreu i us informava de les restes del poblat ibèric que hi ha al cim, i de la placa trobada que ara es troba en el Museu Arqueològic de Catalunya. No us deia res de les restes mitjavals del mateix indret, molt més pregones, i que expliquen el topònim. Es veu que aquesta enquesta es fa mensualment.

Qui baixava avui de la Penya del Moro podia trobar-se amb un vehicle dels Agents Rurals. Pentinaven la zona sense esperar-se de trobar ningú, car ara hi ha la recomanació de desallotjar la muntanya quan es fa una batuda de senglars. La zona, però, semblava una romeria, entre els qui fan jogging, els qui solquen col•lectivament els camins amb bicicletes de muntanya i altres elements xirucaires de dissabte. Els Agents Rurals explicaven que els accessos eren tallats per la citada batuda.

Com lliga l’enquesta municipal amb el tancament dels accessos? Com es pot tancar un accés sense que gairebé ningú que hi passa, vegi que està tancat? Cada administració fa sa guerra.

Hi ha, però, una qüestió més fonda. Què els hi agafat ara per aquest excés de zel en les batudes de caça? No n’hi ha prou amb la senyalització habitual? Al capdavall, els caçadors de senglars s’han d’apartar força dels camins més transitat si volen arribar a tocar-ne cap. Aquesta setmana havíem sentit la pensada d’obligar a boletaires i esparregueraires i d’altra fauna forestal a fer-los anar amb roba de colors cridaners. Precisament es tracta d’evitar que siguin confosos amb senglars. Potser és que la pensada de l’administració és dificultar l’accés a espais naturals per part de vianants que no contribueixen (i que, sovint, a més, depreden). Hi haurà properament una taxa per passejar en terreny forestal? I, si n’hi ha, caldrà estendre-la també al territori urbà? Serien uns diners que serien ben aprofitats, per exemple en anàlisis demoscòpiques.

La CUP de l'Hospitalet de Llobregat desgrana les xifres de "l'austeritat"

2012-01-13T17:05:00.003Z

La CUP de Reus ha aconseguit una victòria moral en forçar la dimissió de Josep Prat al consorci municipal Innova i al holding sanitari USP Hospitals. Caldrà anar amb cura que no sigui una victòria pírrica i que, Prat, concentrat ara en l'ICS, no faci la feina que té en el cap amb més llibertat que no pas abans.

La CUP de l'Hospitalet de Llobregat encara no té regidor, però el mig miler de persones que van optar per aquesta opció en les passades eleccions del mes de maig no tenen raons per sentir-se decebudes. A través d'un comunicat recent de la CUPL'H, podem veure l'impacte de la política d'austeritat sobre les esquenes dels veïns i veïnes dels barris de l'Hospitalet de Llobregat:
- Les retallades en sanitar comporten tancament de plantes senceres i quiròfans als hospitals i reducció de llits.
- Unitats com l'UCI, traumatologia o neurocirúrgia funcionen per sota del 50% de la capacitat, amb el consegüent augment de les llistes d'espera.
- Fa uns mesos es va produir el tancament del CAP de la Marina. Els 30.000 veïns del barri de Bellvitge tenen ara un sol ambulatori.
- Són especialment amenaçats també els CAP del barri de Santfeliu i el d'Amadeu Torner (Santa Eulàlia).
- Les retallades municipals ha comportat la desaparició dels mediadors socials.
- L'equip de govern municipal ha procedit a tancar la Televisió de l'Hospitalet, potser massa poc dòcil i massa català per al seu gust.
- L'Ajuntament ha esbombat com la gran cosa, la congelació salarial dels regidors. No passeu ànsia, però. La primera regidora percep 77.000 €. Cadascun dels 6 "tinents d'alcalde" percep 71.000€, i la resta de membres del govern municipal tenen una percepció per càpita de 69.000 €. Els portaveus dels tres grups opositors (PP, CiU i PxC) perceben també 69.000 €. La resta de regidores reben 1800 € per l'assistència a cada ple. Potser per això, la concentració popular per al ple del dimarts 24 de gener es preveu notable.
- També s'ha "enorgullit" del fet de reduir en quatre el nombre de càrrecs de confiança (de 34 a 30) o el fet de passar de 9 a 6 sots-batlles.

El comunicat de la CUP acaba amb una crida: "Des de l’Hospitalet defensem allò que és nostre. Defensem el sector públic. Construïm la Unitat Popular".

Quan el govern autonòmic falla, és el torn dels governs locals

2012-01-12T16:12:00.002Z

Vint-i-un municipis han presentat al·legacions o protestes contra els projectes de contrareforma lingüística del govern Bauçà. En alguns d'aquests municipis no ha estat obstacle, ans al contrari, el fet que el consistori tingui una majoria absoluta per al Partit Popular. És el cas de sa Pobla i de Manacor. També el PP de Pollença o el de Sineu, que governen en coalició amb altres formacions polítiques, se sumen a la llista. Val a dir que en casos com el de Manacor es manifesta l'existència d'una minoria de regidors del Partit Popular que sí comparteixen el programa lingüístic de Bauça. D'altra banda, com afirmava Vicent Partal en un editorial, la contrareforma lingüística del govern Bauçà és indestriable del programa nacional espanyol segregat des de la FAES. La FAES, ambivalentment FAlange ESpañola i Fundación para el Análisis y el Estudio Avanzados, vol convertir l'oficialitat de la llengua catalana en una mera anècdota. Òbviament, alhora, aquest objectiu no se circumscriu a les illes Balears i Pitiüses, sinó que també s'estén a tot el territori continental sota sobirania espanyola.

La pugna interna en el Partit Popular en aquest sentit és complexa. El sector més procliu al govern Bauçà ha fet jugar a favor el descrèdit popular que, per casos de corrupció, ha patit el "mallorquinisme" d'Unió Mallorquina i dels vinculats a la línia de l'antic govern Matas. El govern Bauçà, però, ha dispositat massa confiança en les seues forces. Ara, afirma, que prendrà mesures contra el PP manacorí.

L'SNP recull el guant de Cameron i convocarà el referèndum sobre la independència d'Escòcia la tardor del 2014

2012-01-11T17:09:00.003Z

L'Scottish National Party (SNP) ha repost ja oficialment les declaracions de Cameron sobre el referèndum sobre la independència d'Escòcia. Tal com s'havia avançat, hi ha una doble idea: 1) el temps no el pot imposar el govern britànic i 2) la forma del referèndum l'ha de decidir el Parlament escocès. La intenció ara del govern Salmond és obrir negociacions amb el govern Cameron per tal de celebrar un referèndum vinculant.

L’independentisme monàrquic

2012-01-10T16:46:00.000Z

Quin sentit o utilitat pot tindre aquesta moció de la CUP que, originada a Viladamat (Empordà), ara s’estén a diversos municipis amb presència de regidors de l’esquerra independentista? Aquesta moció demana que els municipis es declarin “moralment exclosos dels dominis de la Monarquia espanyola”. Entre les raons es diu que la dita monarquia 1) prové de l’herència de la dictadura franquista, 2) és una imposició antidemocràtica; 3) és un càrrec hereditari i vitalici, i no accessible a la ciutadania ni sotmès a la sobirania popular. Bé, d’acord. Però quina utilitat té?
Potser no pas gaire, però una cosa bona sí que té. Obliga a posicionar-se. En aquest sentit, és hereva d’aquella moció que, sorgida del Port de la Selva, sol·licitava l’exclusió moral de la Constitució espanyola. La monarquia espanyola no és únicament constitucional (en el pitjor sentit del terme) sinó també preconstitucional. L’actual monarca, al capdavall, no va haver de jurar la Constitució, ja que s’entenia que ja valien els juraments prestats sota les Lleis Fonamentals del Regne. Obliga a posicionar-se, doncs, sobre tot aquest tinglado que és l’estat espanyol. Certament, que pot ésser malinterpretada si no es llegeix sencera. Però ja tornarem després a aquestes malinterpretacions.
Perquè el públic general la interpreta de forma molt clara. Sí a la moció és dir Sí a l’abolició de la monarquia espanyola, si més no, de la monarquia espanyola a casa nostra (a la part de casa nostra que viu sota la seva dependència). Dir que No és dir No. I abstenir-se, en aquests casos, és com dir que No.
La moció, presentada a Vic, comptà amb els vots favorables dels regidors de la CUP i d’ERC. Comptà amb el vot contrari dels regidors de PxC. PSC i ICV, en clau més espanyolista que monàrquica, s’hi van abstenir. CiU i SI també es van abstenir, i és aquest posicionament el més interessant, i el que fa valuosa la moció.
Josep Maria Vila d’Abadal (UDC), batlle de Vic, explicà els motius de l’abstenció. És de suposar que eren compartits per part dels altres regidors de CiU i de SI. L’abstenció, en aquest cas, és la forma de presentar-se com un “independentisme d’ordre”. Per Abadal, qüestionar la monarquia divideix l’independentisme, i considera que serà una futura constitució catalana la que decidirà si el futur estat català independent serà monàrquic o republicà.
Abadal, doncs, ostensiblement, s’hauria abstingut per evitar ofendre tant a l’independentisme republicà com a l’independentisme monàrquic.
Formalment, el Principat d’Andorra és una diarquia (i, en aquest sentit, paradoxalment, cola dins de les monarquies). Els dos co-prínceps, el president de la República Francesa i el bisbe d’Urgell, són col•legialment caps d’estat. El dit president de la República Francesa és una figura gairebé monàrquica, per bé que sotmesa a elecció popular a dues voltes cada cinc anys. Els bisbes catòlics són nomenats de manera més fosca, amb una Santa Seu que consulta les forces vives que toca segons cada diòcesi. El Regne d’Espanya és una monarquia hereditària, així definida ja constitucionalment, i assignada en el mateix text constitucional a una persona amb noms i cognoms (Juan Carlos de Borbón y Borbón).
En la ment de Vila d’Abadal i de “l’independentisme d’ordre”, l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria un nou Estat de la Unió Europea mitjançant el procediment d’ampliació interior. En general, sempre s’havia assumit que aquest “nou estat” tindria una forma de govern republicana. Ara, segons Vila d’Abadal, hi hauria la possibilitat de fer un estat monàrquic amb el territori de les quatre províncies.
Com que “l’independentisme d’ordre” és, per definició, “independentisme especulatiu” (encara que també hi ha força “independentisme especulatiu” en la banda de “l’independentisme d’arracada”), semblaria completament gratuït discutir com seria aquesta monarquia. Tàcitament, hom pensaria que els monàrquics catalans volen una independència en la qual la mateixa persona que ara ocupa el tron espanyol sigui, com ho fou històricament, Rei d’Aragó, de València, de Mallorques, etc., etc., etc. Caldria saber quin títol gastaria Joan Carles I com a cap d’estat de “Catalunya”. Rei dels catalans? Rei del Principat de Catalunya? No seria més propi que gastés el títol de Príncep o, fins i tot, el de Comte. Seria tota una originalitat que s’intitulés “Gran Comte de Catalunya”. Més val ser comte gran que rei xic, com ja defensava el seu temps Ramon Berenguer, príncep d’Aragó.
Existeix, naturalment, una altra via. Per comptes de compartir rei amb l’estat espanyol, hom podria cercar la instauració d’una nova dinastia. En l’opció a) seria possible triar, com va fer Noruega en el seu moment, un infant o una infanta de la família reial espanyola. La infanta Elena? La infanta Cristina, amb Iñaki Urdangarín com a príncep consort? En l’opció b) hom cerca una altra alternativa, extra-borbònica. N’hi ha a carretades de prínceps alemanys, que foren en el segle XIX, la pedrera per fer de caps d’estat de nous reialmes “independents”.
Ben mirat, pot semblar ridícul això de defensar el manteniment de la monarquia, tot i haver assolit la “independència”. Però ara és quan comença el punt de les malinterpretacions. Perquè no és pas menys ridícul defensar el mateniment de l’estat espanyol, tot i haver aconseguit de fer fora els Borbons (per cinquena o sisena vegada). Ara mateix, la figura del Rei, de la Casa Reial i de la Família Reial rep un tractament abans impensable per part de la premsa del règim. El cas Urdangarín ha fet possible portades i titulars que, en un altre moment, haurien segrestat publicacions (pensem en el cas del ‘Jueves’) o portat gent a l’Audiencia Nacional (pensem en el fotos cremades del Borbó a Girona). Alguns “progres” nostrats, fins i tot, han arribat a tindre la barra de fer-nos vindre por amb un eventual enderrocament de Joan Carles I, seguit de la proclamació de la Tercera República i de José María Aznar com a president. Vaja! D’això hem de tindre por? Hem de tindre por ara d’un Aznar president de la República, quan un Rajoy president del Govern és molt més efectiu per reconduir la migrada autonomia regional? Ni una Tercera República amb Aznar de president, ni una amb Llamazares (per posar un cas), poden ésser considerades etapes serioses en el camí de la independència dels Països Catalans. Si cauen pel camí, benvingudes, però seran més un destorb que no pas una empenta.
I, finalment, què entenem per República? La paraula república, a casa nostra, té un sabor progressista i democràtic. Però la paraula república, com passa a la Catalunya Nord, també s’empra en clau d’assimilació nacional, cosa inevitable quan una república com la francesa no és més que un revestiment republicà d’un antic estat dinàstic. La paraula república també s’ha contaminat d’oligarquisme. En el Great Old Party (GOP) no són pocs els comentaris que oposen el concepte de “republicà” amb el de “demòcrata”, titllant aquest darrer de “demagògic” i “igualitarista”. El règim polític que Plató dibuixava a “Politeia” s’ha traduït en les llengües romàniques com a “república”. I quina república! És una república, la platònica, amb elements de monarquia (el “rei-filòsof”) i d’aristocràcia (la divisió en quatre classes: governants, guardians, mercaders i artesans). No s’estimaren finalment orleanistes i legitimistes més la Tercera República que qualsevol monarquia estantissa?
Fa quaranta anys, l’independentisme s’estimava més parlar d’Estat (Socialista) dels Països Catalans, que no pas de República, potser per aquesta raó de l’oligarquisme. També en la idea que l’estat, sempre, és un leviatan (d’una classe contra unes altres), i que val més no embellir-lo amb paraules enganyoses (república equival etimològicament amb cosa pública).
Monarquia? República? La dicotomia, tal com es presenta ara, sembla qüestionar únicament qui serà el cap d’estat. Quantes Repúbliques oficials no intenten d’establir nissagues hereditàries? Òbviament, la forma republicana, oberta a tota la ciutadania, i que segueix un sistema electiu (directe o indirecte), és nítidament més progressiva que la forma monàrquica. Però també cal dir que la presidència de l’estat (la presidència de la república) és més progressiva si, per comptes, del càrrec unipersonal (el president/la presidenta) s’instaura una forma col·legiada. El Consell Federal o el Consell d’Estat o el Consell de la República, o la Presidència del Consell Suprem, etc., són exemples de presidències col·legiades de l’estat. És el cas de la Confederació Helvètica, on no hi ha pas un cap d’estat, sinó un Consell Federal.

L'estratègia de Cameron, pensada per a garantir Unió, suposa un envit a l'independentisme escocès

2012-01-09T17:04:00.002Z

El govern de Cameron ha llençat un envit a l'independentisme escocès. Proposa Cameron que es faci un referèndum en els propers 18 mesos amb una qüestió senzilla i clara: "Voleu la Independència d'Escòcia?". Una qüestió que es respon amb un SÍ o amb un NO.

Cameron la sap llarga. Fins a cert punt, l'independentisme de l'Scottish National Party (SNP) és un independentisme retòric. Si aquest independentisme no pren l'envit de Cameron i convoca el referèndum en aquests termes i en aquests terminis, la causa de la independència d'Escòcia patirà un sever retrocés. Això, és clar, no perjudicaria l'hegemonia política de l'SNP a Escòcia, però sí l'hegemonia de l'independentisme a l'SNP.

La resposta de l'SNP ha estat massa tèbia. Més o menys s'ha dit que són els escocesos els que han de decidir quan i com faran el referèndum. Això sembla indicat que l'SNP afavoreix un referèndum a més llarg termini i amb una pluralitat de respostes.

Els termes de Cameron disten molt d'un reconeixement del dret d'autodeterminació. Aquest dret seria independent de terminis i, òbviament, ha de dependre de l'autoritat escocesa com es fa la consulta popular.

De totes formes si, en qüestió de 18 mesos, no s'ha convocat un referèndum nítid i de "sí/no" sobre la independència d'Escòcia, el Regne Unit de la Gran Bretanya podria veure's seriosament enfortit.

Aquesta és la clau de Cameron. Cameron sap que, per al manteniment de la unió d'un estat plurinacional, no hi ha res com una sensació de llibertat.

El que potser no saben els de l'SNP és que mantindre la flama de l'independentisme sense fer les passes efectives necessàries per a la independència és una via que cap poble no comprarà de forma majoritària. I qui diu l'SNP, diu sigles més nostrades.

Els donatius privats a la Fundació Nóos

2012-01-07T11:29:00.003Z

El 'cas Urdangarin' esclata ara en un moment on tothom qüestiona el balafiament de diners públics. L'atenció s'ha centrat en els diners rebuts de part del Govern Balear en temps de Jaume Matas. També hi interès en els diners rebuts des de la Generalitat Valenciana. Pel que fa a la Generalitat de Catalunya, malgrat que el conseller-vicepresident Bargalló se'l va treure del damunt, la Fundación Nóos va poder trobar algunes altres vies més comprensives. Jaume Matas sembla que ha declarat que li semblava fora de to fer passar la "fundació del gendre del rei" per un concurs públic. Joan Baptista Soler, llavors president del València C.F., ens ha demanat, retòricament, de com podia negar una col·laboració al "gendre del rei". Excuses públiques i privades s'assemblen força.

No obstant això, sembla que hi ha l'acord tàcit de considerar més greu el balafiament de diner públic cap a la Fundació Nóos (i la resta de l'entramat Urdangarín-Borbón) que no pas el balafiament de diner privat, procedent de societats anònimes esportives, o de societats anònimes sense més.

La llista és llarga:
- Telefònica: 703.852 €.
- BBVA: 502.021 €.
- Repsol: 237.800 €.
- Abertis: 116.000 €.
- Gas Natural: 41.760 €.
- Miquel Torres: 41.760 €.

Citem únicament, per posar un exemple, societats que formen part del patronat d'aquesta joia del botiflerisme que és la Fundació Príncep de Girona.

Què hauran de pensar els treballadors (directes i indirectes) de Telefònica? Què hauran de pensar les persones afectades per una hipoteca signada pel BBVA? Què pensarà el conductor automobilístic quan es deixa un ronyó cada vegada que carrega el dipòsit en una estació de Repsol? O aquest mateix conductor quan pagui una morterada de peatge a Abertis per tindre la mobilitat suficient que li permeti guanyar-se el pa i pagar la hipoteca que té amb el BBVA? O quan pagui la factura energètica, entre d'altres, a Gas Natural?

Qui té més perdó, potser, és el celler Miquel Torres? Sí, és clar. Però al pagès que li ven la collita per un preu vergonyós li puja la mosca al nas.

Dèficits i prioritats: el Deutsche Bank va per avant dels proveïdors valencians

2012-01-05T15:13:00.002Z

Quin enrenou s'ha generat per la possibilitat que la Generalitat Valenciana no arribés a complir amb el venciment d'un crèdit de 123 milions d'€ del Deutsche Bank! I, tanmateix, des de l'actual president Albert Fabra, fins a la premsa de València, Barcelona, Madrid o Londres, tot s'atribueix a la "política de grans esdeveniments" dels governs de Zaplana, Olivas i Camps. Certament que aquesta "política de grans esdeveniments" va ocasionar un endeutament públic ben odiós. La qüestió és perquè ningú no protestava cada vegada que una entitat financera com el Deutsche Bank engreixava la maquinària d'aquests "grans esdeveniments".

En certa manera, la intervenció de la Tresoreria de l'Estat no deixa d'ésser més un rescat al Deutsche Bank que no pas als ciutadans i contribuents valencians. El govern Rajoy també aprofita per, a través del ministre Guindos, assegurar a la premsa econòmica internacional que posaran les "comunitats autònomes" en cintura. Que les faran passar pel tub? Faran? Que no és cert que cada any les balances entre allò que l'estat espanyol recapta a casa nostra i allò que inverteix són francament desfavorables. En el cas del País Valencià això és encara més odiós, car és l'únic territori de l'estat que té una balança negativa i, a més, es troba amb un renda per càpita inferior a la mitjana estatal.

En tot cas, el Deutsche Ban rebrà la part que li pertoca. No poden dir el mateix els petits i mitjans proveïdors de la Generalitat Valenciana als quals es deuen uns diners d'unes factures per les quals sí han hagut de pagar IVA. Mentrestant, el teixit econòmic, els treballadors, que són els que produeixen, veuen barrat l'accés als mitjans de producció per una contenció del crèdit.

Són també moments per a l'aritmètica. L'eliminació de l'impost del patrimoni suposà una retallada d'ingressos equivalent a la meitat d'aquests 123 milions famosos. L'impost del patrimoni no tornarà, és clar. La via dels ingressos es recuperarà, segons el govern Fabra, a través del tram autonòmic de l'IRPF. També la Sanitat pública haurà de patir per via de 400 milions de retallada.

El control de la contaminació lumínica a Arenys de Munt

2012-01-04T16:21:00.002Z

Arenys de Munt no s'estalviarà únicament un 50% de la despesa municipal en enllumenat, amb les mesures que entraran en vigor a partir del proper 7 de gener. A més, els arenyencs guanyaran en un cel menys contaminat. La contaminació lumínica no tan sols afecta un element cultural central com és el coneixement dels estels i del nostre entorn planetari, sinó que també té un impacte en els ritmes biològics de plantes i animals.

Des de la International Dark Sky Association es mena una lluita incansable per a la preservació i recuperació del cel nocturn.

Els tècnics municipals, esperonats per l'equip de govern de la CUP, han tingut presents els factors ambientals. No es tracta d'estalviar per estalviar, ja que les mesures s'orienten també a substituir l'enllumenat actual per un de més eficient energètic i millor dissenyat per il·luminar el terra i no pas el cel.

El govern Bauçà acceptaria que el govern Rajoy violés l'Estatut Balear en matèria de finançament

2011-12-31T15:55:00.002Z

En el Consell de Ministres, el primer ordinari del Govern Rajoy, s'esgrimia tota una bateria de propostes d'austeritat. Per primera vegada des del 1967, per exemple, no pujarà el salari mínim interprofessional. L'augment dels trams més baixos de l'IRPF, alhora, amenaça amb revertir la migrada pujada de les pensions.

En la llarga llista de mesures també hi havia aquesta:
- eliminació del finançament previst en els Estatuts d'Autonomia d'Andalusia, Castella i Lleó, Illes Balears i Catalunya.

En el cas balear i principatí, el finançament esmentat hauria de paliar parcialment els efectes del dèficit fiscal, és a dir el fet que bona part de la contribució que passa a arques de l'estat no retorna ni en forma de despesa ni d'inversions.

La mesura esmentada fou qualificada hores després d'error en un comunicat del govern Rajoy.

L'interès rau en què van fer els dos governs autonòmics implicats mentre aquest 'error' no es donava com un 'error'.

El govern Mas es va posar a estudiar l'impacte de la mesura anunciada. Recordem que hi ha uns 759 milions d'€ que podrien haver estat afectats per 'l'error'.

El govern Bauçà va declarar a la premsa que avaluava el total que ja no percebrien les arques balears en 400 milions d'€. No hi feia pas fàstic a aquesta mesura. En paraules del vicepresident Aguiló, els 400 milions serien benvinguts. Però venia a dir que no havien estat inclosos en els Pressupostos autonòmiques i que, en conseqüència, no tindria efectes en la política del govern Bauçà.

---
ESTATUT D'AUTONOMIA DEL PRINCIPAT. DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES

La inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s'ha d'equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l'Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l'alliberament de peatges o la construcció d'autovies alternatives.
A aquest fi, s'ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.

---
ESTATUT D'AUTONOMIA BALEAR. DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA NOVENA. INVERSIONS DE L'ESTAT
1. Mentre les Corts Generals, en aplicació del que preveu la disposició addicional sisena, no aprovin la modificació de la Llei 30/1998, de 29 de juliol, del règim especial de les Illes Balears, i, en tot cas, en un termini no superior a set anys, la inversió de l’Estat s’establirà atenent la inversió mitjana per càpita realitzada a les comunitats autònomes de règim comú, determinada d’acord amb la normativa estatal, homogeneïtzant les actuacions inversores realitzades en aquestes comunitats autònomes per a permetre’n la comparabilitat i tenint presents les circumstàncies derivades dels fets diferencials i excepcionals de la comunitat autònoma de les Illes Balears amb incidència en la quantificació de la inversió pública.
2. Per fer front a aquest compromís inversor, el Govern de la comunitat autònoma de les Illes Balears proposarà al Ministeri d’Economia i Hisenda els convenis oportuns per a l’execució dels programes i les accions estatals sobre R+D+I, transports, ports, medi ambient, ferrocarrils, carreteres, obres hidràuliques, protecció del litoral, costes i platges, parcs naturals i infraestructures turístiques.
3. La Comissió Mixta d’Economia i Hisenda s’encarregarà del seguiment de l’execució dels compromisos anteriors.

Samoa canvia de data i conclouen 119 anys de segle americà

2011-12-30T21:21:00.003Z

Jules Verne i Umberto Eco han jugat literàriament amb la línia internacional de canvi de data. L'eurocentrisme, que fixa el temps universal en el meridià de Greenwich, es reflecteix en aquesta línia, que ha de passar, doncs, per l'antimeridià de Greenwich. Aquest meridià creua l'illa de Wrangel i el Districte Autònoma dels Txukotka, i segueix després sense creuar cap més terra fins arribar a l'Antàrtida. Ja és ben convenient que creuï l'Oceà Pacífic. Així no divideix, fora dels casos esmentats, cap territori contingu. És clar, que sí que divideix un espai, el d'Oceania, o dels "Mars del Sud". En la immensitat de l'oceà, conquerit per les cultures melanèsies i polinèsies, la línia Internacional del Canvi de Data sí produeix algunes molèsties. Des de la localitat estricta, és clar, no hi ha problemes, però sí apareixen en les relacions exteriors. Quan els espanyols colonitzaren les Filipines, aquest problema es va resoldre assignant les illes a la "data americana", la del Port d'Acapulco, d'on partia el galeó que comunicava la Nova Espanya amb les Filipines. Una vegada perduda la Nova Espanya, i augmentat el flux comercial de Filipines amb les colònies de les Índies Orientals neerlandeses i amb la Xina, es va fer aconsellable un "canvi de data". Així, a les Filipines, el dilluns 30 de desembre del 1844 fou seguit pel dimecres 1 de gener del 1845.

En aquella època, els assentaments russos a "Nova Rússia" (Alaska, etc.) seguien, inversament, la data de Moscou, la qual cosa feia que el canvi de data tingués lloc en territori nord-americà. Després de la "compra d'Alaska", aquests territoris canviaran de data per seguir la dels Estats Units d'Amèrica. Això implicà un doble canvi, de data estrictament, i de calendari, car hom passava del calendari julià al calendari gregorià. Així doncs, el divendres 6 d'octubre del 1867 fou seguit pel divendres 18 d'octubre del 1867.

En el 1884, la Conferència Internacional del Meridià, en aprovar el meridià de Greenwich com a meridià de referència per al temps universal, aprovava també l'antimeridià com a línia de canvi de data. No obstant això, la Conferència va recalcar que el temps universal no havia d'interferir amb els usos locals. La línia de canvi de data, doncs, en aquella època dividia d'un costat l'Imperi Rus, el Japó, la Xina, les Filipines, Insulíndia, Nova Guinea i les altres illes de la Melanèsia (incloent-hi Nova Caledònia), així com Austràlia i Nova Zelanda; de l'altre costat quedaven els Estats Units i Canadà, però també la immensa majoria de la Polinèsia i de la Micronèsia, llavors dividides entre els imperis colonials britànic, francès i espanyol.

Aquest esquema comença a canviar el 1892. El Regne de Samoa, sota el govern de Malietoa Laupepa, seguia la data d'Austràlia i de Nova Zelanda, i la del Japó. La important colònia comercial nord-americana, però, tendia a seguir la data de Califòrnia. Defensaren davant del rei samoà que, al capdavall, Samoa era quatre fusos horaris a l'oest del Japó i a només tres fusos horaris a l'est de Califòrnia. El govern samoà accedí, i el dilluns 4 de juliol del 1892 fou seguit per un altre dilluns 4 de juliol del 1892. Els nord-americans celebraren la Diada de la Independència per partida doble.

L'esfondrament de l'imperi colonial espanyol en el 1898, no tingué gaires conseqüències per al canvi de data. Tot i passar a l'àrea d'influència nord-americana, Filipines no va readoptar la data americana i continuà en el cantó asiàtic. En el 1900, les illes de la Micronèsia teòricament sota sobirania espanyola foren venudes a Alemanya, i igualment en aquest cas es mantingué la data anterior (en aquest cas, la data oriental o americana). Durant la Primera Guerra Mundial, les possessions alemanyes al Pacífic foren conquerides pel Japó (nació aliada a Gran Bretanya i a França en aquella guerra), i passaren a adoptar la data asiàtica.

La descolonització ha provocat la introducció de canvis en la Línia Internacional de Data. Per exemple, Kiribati, dividit per l'antimeridià, optà per passar-se globalment a la data asiàtica, particularment perquè les illes més habitades queden a l'oest de l'antimeridià. Això fa que les illes més orientals tinguin com a hora oficial GMT+14, és a dir que vagin més de catorze hores avançades respecte de l'hora solar de Greenwich.

Samoa Occidental, ara de nou, torna a la data asiàtica. Ho ha fet tot esborrant el 30 de desembre del 2011. Hauria estat un signe de mal gust haver-ho fet amb el 4 de juliol del 2012. Juntament amb la Samoa Occidental, també s'hi ha passat a la data asiàtica, el territori de Tokelau, associat a Nova Zelanda.

Ara mateix, amb la data americana, al Pacífic, hom compta únicament amb:
- territoris nord-americans, com l'Estat de Hawaii, la Samoa Americana i d'altres possessions, deshabitades o amb mera presència militar i tècnica.
- territoris associats a Nova Zelanda, concretament Niue i les Illes Cook.
- la Polinèsia Francesa.

Cal demanar-se fins quin punt la Samoa Americana resistirà sense saltar també la Línia Internacional de Canvi de Data. Ja no es tracta només de triar entre la data americana i l'asiàtica, sinó també de començar l'1 de gener al mateix moment que Samoa, o unes 24 hores més tard.

Des de Filipines en el 1845 i, amb les comptades excepcions d'Alaska i del Regne de Samoa (aquesta darrera, revertida), la Línia Internacional de Canvi de Data no ha fet més que endinsar-se en el Pacífic en direcció a orient. Orient? Sí, és clar. En el Pacífic, l'Orient són les Amèriques, i l'Occident és la Xina.

Els avantatges del bi- o tri-partidisme

2011-12-29T02:01:00.000Z

Un avantatge substancial és el fet que els governs de sistemes polítics bi- o tri-partidistes és l'aplicabilitat del "i tu més?". Si, a més, hi ha diverses administracions simultànies governades per cadascun d'aquests 2 o 3 partits, la cosa va de meravella. Així, tu pots congelar el salari mínim interprofessional. Algú t'ho critica des del partit d'oposició? Cap problema. Perquè aquest partit de l'oposició, quan era al govern, va abaixar un 5% el salari de treballadors públics. Li ho retreus i, seguidament, apliques la mateixa mesura. Imagina, no costa gaire, que durant el teu mandat, les xifres de desocupació augmenten en 5 punts a la teva demarcació. Tranquil. Segur que en una altra demarcació, on governa un altre partit, l'augment de la desocupació seria de 6 o 7 punts. I sempre pots dir que no és competència teva això de la desocupació, malgrat que això no t'impedeix de tindre el teu particular Servei d'Ocupació o, fins i tot, de Promoció Econòmica. Suposem, finalment, que la cosa va fatal, que els teus índexs de popularitat van pel terra. Tranquil. Avances les eleccions, i el partit d'oposició prendrà els regnes del poder per tal d'aplicar la mateixa política que aplicaves tu, amb l'avantatge que ara la podràs críticar a cor que vols.

Les Moreres s'inaugurarà el març del 2013 com una sala de festes

2011-12-28T02:00:00.002Z

Després de setmanes de rumors insistents, l'equip municipal liderat per Pilar Díaz ha reconegut que el projecte de Les Moreres es redefinirà amb un gir de 180º. Per comptes d'un equipament polisportiu, Les Moreres esdevindrà una Sala de Festes, especialment orientada per a l'oci nocturn i cercarà un "públic cosmopolita i de qualitat". L'alcadessa d'Esplugues oferirà els detalls del projecte en el Ple d'aquest vespre, en el qual s'han d'aprovar els Pressupostos Municipals per al 2012. Precisament, en l'apartat d'investiments, el projecte de Les Moreres se'n duia originàriament gairebé dues terceres parts de tot aquest capítol de despeses.

La redefinició de Les Moreres en sala de festes permetrà reduir aquesta partida. L'estalvi es destinarà a continuar les obres de l'Auditori, que podria ésser inaugurat abans de l'estiu.

Davant de les veus crítiques que han censurat que Esplugues de Llobregat es quedi sense un Polisportiu, l'alcaldessa ha recordat les instal·lacions polisportives de La Plana i de Can Vidalet, així com l'existència d'una àmplia zona d'esbarjo en l'Avinguda Lorenzo Palacín (els terrenys del Pla Caufec). La Sala de Festes Les Moreres cobrirà, segons Díaz, una necessitat àmpliament sentida per la ciutadania que, altrament, ha de buscar ofertes d'oci a altres municipis de la comarca. A més, serà una font d'ingressos per l'Ajuntament més sòlida que no pas el polisportiu. El que no sabem és si els veïns d'una de les zones més tranquiles d'Esplugues de Llobregat consideran si paga la pena haver de suportar les molèsties que un local d'oci d'aquestes dimensions generarà nit rere nit.

El govern Rajoy i Lehman Brothers

2011-12-24T18:15:00.002Z

Anava a fer un comentari sobre el nou ministre espanyol d'economia, antic responsable de Lehman Brothers a la Península i un dels impulsors de les "quotes participatives" de la CAM. En la narrativa habitual, la caiguda de Lehman Brothers la tardor del 2008 inaugura l'actual període de "crisi" (o de Gran Recessió). Sigui com sigui, potser és per això que Rajoy no l'ha fet vicepresident, i que haurà de compartir funcions amb el Ministeri d'Hisenda, que recau en Cristóbal Montoro. Podria fer una selecció de les opinions que han vertit diversos columnistes sobre el nou ministre d'economia espanyola i el seu passi per Lehman Brothers. No cal, però. No és cap cosa original, la de Rajoy. No hem d'oblidar que Arias Navarro va accedir a la presidència del govern, malgrat que el seu predecessor havia mort en un atemptat que ell mateix, com a ministre de Governació, no havia pogut evitar. Arias Navarro se'n va assabentar per la premsa de la mort de Carrero. Luis de Guindos també va saber que alguna cosa no rutllava a Lehman Brothers quan en aquella tardor de 3 anys, li van escupir la tarjeta de crèdit de l'empresa en voler pagar un dinar de feina. Guindos tampoc no va poder evitar res. Ni en el 2008 ni en el 2012.

Salvem l'Hospitalet!!! Salvem el Baix Llobregat!!!

2011-12-16T17:21:00.002Z

Convocada per l'Assemblea de l'Hospitalet, l'Assemblea de Treballadors/es i Usuaris/àries de l'Hospitalet de Bellvitge, la Federació d'Associacions de Veïns de l'Hospitalet, l'Hospitalet Anticapitalista, col·lectiu de Mediadors Comunitaris, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Ràdio i Televisió de l'Hospitalet, Units contra les Injustícies Hipotecàries, la Vocalia de Joves de les Associacions de Veïns de l'Hospitalet i la Xarxa de Suport Mutu, el proper dilluns 19 de desembre tindrà lloc, a partir de les 18h30, una Assemblea-Concentració sota el títol de "Salvem l'Hospitalet!" a la Plaça de l'Ajuntament.

Des de fa 10 o 15 anys, els "Salvem" planem per tota la geografia dels Països Catalans i per les nacions del nostre entorn. Agressions de tota mena, ambientals, patrimonials, socials, etc., eren pa de cada dia en els dies del "creixement econòmic" del "miracle (ibèric/espanyol/català/valencià). Ara som en els dies del "decreixement econòmic" i les agressions continuen. Llavors eren els tancaments d'empreses i les deslocalitzacions, ara ja és la pura supervivència de tots aquells que no tenen ni lloc de treball ni ingressos o, en cas de tenir-ne un o l'altre, amb prou feines poden fer front a les necessitats bàsiques d'allotjament, alimentació i indumentària. Llavors era la lluita contra la degradació del nostre entorn i del seu impacte en la salut de les poblacions, i ara és la preocupació per la degradació del sistema sanitari.

Des d'Esplugues de Llobregat hauríem de prendre bona nota de l'esforç unitari que suposa convocar una concentració d'aquesta mena. No és pas un grup d'afinitat qui convoca, sinó col·lectius populars prou amplis i, encara diria més, contradictoris. Però en l'ofensiva desfermada contra les classes populars, fins i tot les reivindicacions més parcials i possibilistes no tenen més remei que ésser, ni que sigui implícitament, "anticapitalistes", ço és socialistes.

D'altra banda, també hem de recordar que aquest diumenge, 18 de desembre, tindrà lloc la Marxa del Baix Llobregat contra les Retallades. El punt de trobada per als pobles i barris de Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Esplugues serà davant de l'edifici Walden, en l'estació del Trambaix. Des d'allà hom marxarà fins a Molins de Rei a través de Sant Feliu, i hom continuarà fins a Quatre Camins per trobar-se amb les marxes provinents del nord, oest i sud de la comarca.

La XVI Fira Solidària de Santa Llúcia, dedicada al deute, del Sud i del Nord

2011-12-10T12:39:00.002Z

La Fira Solidària de Santa Llúcia arriba a la XVIa edició. Al llarg d'avui dissabte, diferents entitats i agrupacions del barri de Can Vidalet seran presents en les diferents carpes (la de l'Assemblea 15M de Can Vidalet-Pubilla Cases, en la imatge). El tema d'enguany és la qüestió del deute, del deute públic però també del deute privat; del deute dels països del Nord però sense oblidar el deute dels països del Sud. El deute (o els deutes) assenyalen el domini aclaparador de l'aristocràcia financera per damunt de tota l'economia. Les relacions creditor-deutor es compliquen, en un moment on allò que recerca el creditor ja no és tant el retorn del deute sinó la perpetuació d'una relació de domini, de dependència. Això és nítidament clar en el cas del deute (majoritàriament odiós) dels països del Sud. Però també ho és en el cas del cicle format pel "rescat als bancs" i en l'investiment d'aquest rescat en la compra del deute. La modificació recent de la Constitució espanyola, que prioritza absolutament el retorn del deute, sacralitza la dependència envers el parasitisme financer. El drama és que el sistema econòmic que vigeix en l'economia real necessita dels estímuls financers davant d'uns mercats saturats i d'una població treballadora cada vegada més empobrida (relativament i, fins i tot, absolutament).

Francisco Ferrer, del Seminari Taifa, parlarà avui, a partir de les 19h30, al Centre Socio-cultural Molí-Cadí del deute (dels deutes) i del seu impacte.

Joan Tapia, Angela Merkel, Herbert Hoover i les eleccions del 1932

2011-12-07T20:33:00.002Z

Hegel deia que tots els fets i personatges de la història mundial apareixen (si més no) dues vegades. Marx va afegir-hi que la primera vegada ho fan com a tragèdia i la segona com a farsa. Marx posava com a exemple la comparació entre la Primera i la Segona República Francesa. Anagramàticament, podem dir que "révolution française", "un véto corse la finira". En el primer cas, Napoléon Bonaparte, antic patriota cors reconvertit en dirigent de la nació francesa; en el segon cas, un nebot que no és nebot, i que únicament brilla en l'arbre genealògic postís dels Bonaparte per la mort prematura d'un germà gran, carbonari.

Una mica aquesta és la sensació que hom té quan es fan paral·lels entre la situació de la Gran Depressió del 1929 amb la Gran Recessió iniciada el 2008.

Joan Tapia, en les planes del Periódico, feia un paral·lel entre l'austera i lliurecanvista Angela Merkel i l'auster i lliurecanvista Herbert Hoover. Al llarg dels darrers seixanta anys, és costum recurrent de trobar paral·lels als cancellers alemanys del moment. En alemany i en altres llengües, però, hem pogut llegir comparacions de tota mena, bé amb presidents nord-americans bé amb els cancellers alemanys de la República de Weimar. Brandt, Schmidt, Kohl i Schroeder sempre foren en algun moment dels seus mandats comparats amb Müller, Brüning, Papen i Schleicher. La literatura consegüentment generada és un pèl avorridota. Bo i més, quan l'autor ens vol convèncer que Brüning i Schleicher són com el dia i la nit quan, irremissiblement, no fan més que defensar (amb certs matisos diferenciadors) els interessos de les classes dominants alemanyes dels anys 1930.

El que hem dit de Brüning (o Papen) i de Schleicher (o Müller) ho podem dir també de Hoover i de Roosevelt. La mitologia del "hayekisme de dretes", és clar, ens parla d'un Hoover que fa de rei-tronc i que és substituït per un rei-serp en l'estanyol del petit i mitjà fabricant independent dels Estats Units d'Amèrica. La mitologia del "keynesianisme d'esquerres", de manera absolutament paral·lela, ens presenta un Hoover "laissez-fairista" i un Roosevelt que, gràcies a un programa ambiciós, rescatà el país de la Gran Depressió.

Molt bé, Joan, comprem que la Merkel és Hoover. Entestada com està entestada en les xifres del dèficit i del deute públics, deixa fora de l'anàlisi les insuficiències cròniques dels països de la perifèria europea.

Però, i qui és el Roosevelt alemany? Enlloc no se'l veu. Després de l'ensarronada de l'Obama (saludat en el seu moment per Paul Krugman), l'única humorada que se m'acut és assenyalar aquest (ara) vellet simpàtic que és Helmut Schmidt. Un Roosevelt alemany més juvenil? No ho sé, com no valgui citar la destrelletada Helga Zepp-Larouche, i els seus plans d'infrastructures descomunals...

La tesi de Tapia és que Merkel és Hoover. Com Hoover, la política (o no-política) de Merkel, no farà més que obstaculitzar qualsevol sortida del pou. L'electorat europeu, doncs, haurà de reaccionar, segons aquesta tesi, i elegir un Roosevelt europeu (o 27, o 257, o 2537).

En això s'equivoca. Les eleccions del 1932 ja han tingut lloc en la seva segona versió, ço és "com a farsa". Han estat reproduïdes ací i allà del subcontinent europeu. Hoovers i més Hoovers han estat elegits com a alcaldes (i alcaldesses) com a presidents regionals (i presidentes) i com a primers ministres de governs estatals (i primeres ministres). En el nostre "microcosmos", les eleccions del 1932 han estat guanyades pel candidat republicà, el president Herbert Hoover. I no hem d'oblidar que Hoover fou un dels presidents més longeus dels Estats Units d'Amèrica, i que fou president en una època en la qual no hi havia límit per presentar-se en successius mandats. Hoover també fou l'home que enganxa l'època del "fiscal conservatism" dels anys 1930 (de l'estil Brüning) amb la farsa subsegüent de les reaganomics (i thatcheronomics) dels anys 1980.

Què hauria passat si Hoover hagués guanyat les eleccions del 1932, les de debò, volem dir? No ho sé. Potser llavors no hi hauria hagut un Roosevelt que apedacés un sistema que més valia (i més val) llençar al cubell de les deixalles.

Limitar els salaris dels alts càrrecs a menys de 5.000 € mensuals

2011-12-02T22:45:00.003Z

La mesura del títol permetria un estalvi similar al de les mesures impulsades pel Govern Mas-Ortega. Alhora, afectaria únicament a un 3% del col·lectiu de "treballadors públics".

S'ha passat de puntetes sobre aquest fet. És lògic. El Govern Mas-Ortega se sent especialment vinculat a aquest 3%. Al capdavall, és el 3% de germans, amics, coneguts i co-militants, que col·loquen i col·locaran en secretaries generals, direccions generals i d'altres posicions d'alta coordinació. Ens juren i perjuren que els salaris de més de 5.000 € són justificats, perquè, si no, aquests germans, amics, coneguts i co-militants, s'anirien al sector privat. Cony, potser, que hi vagin, a veure si creen una mica d'economia productiva i de llocs de treball...

La implantació d'una taxa turística

2011-11-25T20:10:00.003Z

És curiós que la mateixa premsa que condemnava en els termes més durs l'ecotaxa del primer govern balear de progrés, celebri ara la proposta del darrer govern principatí de la tisora. Ja sabem que el Tea Party dels nostres rodals no és gaire consegüent. Tenim un exemple en les sucoses subvencions de la Barcelona Graduate School (la 'Fundació Mas Collell', per entendre'ns). O tenim un altre exemple, en com es gestionarà el patrimoni alienat de la Generalitat a través d'empreses (unes altres fundacions, com la de D.M. o la de M.R.J.). Alguns, de les pedres, sí que en saben fer pans...

Què hem fet en aquestes eleccions?

2011-11-20T21:31:00.002Z

Amb l'escrutini al 82%, podem oferir unes xifres aproximades d'allò que han fet els espluguins amb dret de vot:
- Un 70% ha anat a votar.
- Un 69% ha votat de forma vàlida.
- Un 68% ha votat a una candidatura.
- Un 30% s'ha abstingut.
- Un 23% ha votat al PSC-PSOE.
- Un 17% ha votat al PP.
- Un 14% ha votat CiU.
- Un 7% ha votat ICV-EUiA.
- Un 3% ha votat ERC-Rcat i bla, bla, bla.
- Un 2% ha votat bé en blanc o bé a "Escons en Blanc".
- Un 1% ha votat PxC.
- Un 1% ha votat en blanc.
- Un 1% ha votat Escons en blanc.
- Un 1% ha votat nul.
- Un 1% ha votat UPyD
- Un 0,5% ha votat PACMA (el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal).
- Un 0,5% ha votat Pirates.cat.
- Un 0,3% ha votat Anticapitalistes.
- Un 0,1% ha votat UCE (la Unificación Comunista de España).

Amb el 88% del vot escrutat a la part dels Països Catalans on se "celebraven" aquestes eleccions, podem fer la mateixa distribució i dir que:
- Un 70% ha anat a votar.
- Un 69% ha votat de manera vàlida.
- Un 68% ha votat una candidatura.
- Un 30% s'ha abstingut.
- Un 25% ha votat el PP.
- Un 19% ha votat PSOE.
- Un 10% ha votat CiU.
- Un 5% ha votat candidatures d'Esquerra Unida (en coalició o en solitari).
- Un 3% ha votat ICV-EUiA.
- Un 3% ha votat ERC.
- Un 2% ha votat UPyD.
- Un 2% ha votat les candidatures d'Esquerra Unida del País Valencià i de les Illes Balears.
- Un 2% ha votat bé en blanc bé a Escons en Blanc.
- Un 1% ha votat Compromís.
- Un 1% ha votat en blanc.
- Un 1% ha votat nul.
- Un 0,6% ha votat PxC.
- Un 0,6% ha votat Escons en Blanc.
- Un 0,4% ha votat PACMA.
- Un 0,3% ha votat la coalició encapçalada pel PSM (Partit Socialista de Mallorca).
- Un 0,2% ha votat les candidatures del Partit Pirata.
- Un 0,1% ha votat Anticapitalistes.
- Un 0,1% ha votat España 2000.
- Un 0,1% ha votat les candidatures del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya.
- Un 0,1% ha votat Unificación Comunista de España.
- Un 0,03% ha votat el Partit Humanista.
- Un 0,03% ha votat les candidatures dels "Republicanos" o del Partit Republicà d'Esquerra.
- Un 0,02% ha votat el Centre Democràtic Liberal.
- Un 0,01% ha votat la candidatura "Per un Món + Just".
- Un 0,01% ha votat el Partit Família i Vida.
- Un percentatge infinitessimal ha optat per votar el Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI).

Tres quartes parts de la població dels Països Catalans no han votat al Partit Popular. En canvi, tan sols un 56% de la població del conjunt de l'estat espanyol pot dir el mateix.

El 43% del cens electoral ha aconseguit, doncs, el 53% dels diputats al Congrés i el 64% dels escons en disputa per al Senat.

En un altre ordre de coses, 1 de cada 5 persones que tenien dret de vot a Euskal Herria han votat Amaiur.

Per molts anys, Llibertat.cat

2011-11-19T23:08:00.002Z

En poques hores, ja podreu veure a llibertat.cat el nou disseny d'aquest portal, un dels més destacats de l'esquerra independentista dels Països Catalans. El nou disseny, amb canvi d'editora, s'implanta quan fa cinc anys que arrencava aquest projecte, hereu del llibertat.com dels anys del tombant de segle. Però si llibertat.com era més una xarxa social (com es diu ara), llibertat.cat és més aviat un portal informatiu. Avui, al Casal Independentista Jaume Compte es commemoraven precisament els cinc anys d'existència d'aquest mitjà de comunicació. L'acte ha començat amb un debat sobre la situació dels mitjans de comunicació als Països Catalans. Entre els ponents hi ha hagut la Laia Altarriba, en Roger Palà o en Vicent Partal. Hom ha parlat de les experiències de l'Accent, del Setmanari la Directa, de Vilaweb, o de meta-mitjans com Contrastant, Enfocant o Mèdia.cat. A banda de la qüestió nacional (particularment, de la qüestió de la unitat nacional dels Països Catalans), també hom ha reflexionat al voltant de les transformacions dels mitjans de comunicació.

En l'acte s'han lliurat els guardons Llibertat.cat. Agustí Barrera, Toni Cucarella, Jordi Navarro, Jordi Borràs o Harmonies de Lluita han rebut premis per les seves contribucions respectives al projecte de Llibertat.cat, en els apartats respectius de memòria històrica, articles d'opinió, blog, fotografia i imatge, o informació cultural.

Després d'un sopar, curosament preparat pels militants de l'MDT més implicats en llibertat.cat, ha estat el torn de Marcel Casellas, que ha fet girar la seva actuació al voltant de la història de la melodia i de la lletra de la Cançó dels Segadors.

Quan cal dir que NO: la rellevància de la crítica sistèmica

2011-11-13T16:40:00.003Z

Richard Wolff, durant la Diada de Sant Martí, va publicar un escrit al voltant de la moviment "Ocupem Wall Street" (OWS). Els "ocupem", els moviments d'indignats i de iaio/quissoflautes, les assemblees de pobles i barris, les acampades, les plataformes pels drets socials i per l'habitatge, etc., que creixen en onada que acompanya el deteriorament constant de les condicions de vida de les classes populars, tenen com a originalitat, segons Wolff, el fet de representar una crítica sistèmica. És una crítica contra un sistema en el qual l'interès d'un 1% plana per damunt de les vides d'un 99%. Wolff els contrasta amb els moviments típics de les esquerres de les dues darreres dècades: uns "moviments socials" centrats en problemàtiques concretes (no a la guerra, llibertats civils, drets civils, pobresa, negociació col·lectiva) o en sectors concrets de la població (discriminats per raons d'etnicitat, gènere, orientació sexual, origen, etc.).

Potser és per això que, des de la intel·lectualitat d'esquerres hi ha hagut i hi ha una demanda de "concretar" les reivindicacions. Aquesta demanda de concreció, plasmada burdament de vegades en la idea de fer "una llista de reivindicacions" o d'altres en la idea de prioritzar unes lluites per damunt d'unes altres, és un xic sospitosa. El caràcter ample del moviment, que aspira a cobrir tots els aspectes de la vida, fins i tot aquells que ara són enretirats de l'espai públic, el fa difícil de sotmetre's a les capacitats i interessos de les burocràcies d'esquerres.

Per a Wolff, la qüestió organitzativa té el doble perill de caure en:
1) col·lectius purament horitzontals, mancats de coordinació i d'enfocament. Això pot conduir a una multiplicació massiva d'instàncies i de plataformes, amb el consegüent malbaratament d'energia i d'esforços, i l'extensió d'una sensació de desorientació i desmoralització.
2) una concentració de poder que pot dissipar i desarticular la iniciativa i l'entusiasme generals.

Wolff considera que als Estats Units la situació pot ser millor que a Europa. Als Estats Units la "vella esquerra" (que, en el seu temps, fou la "nova esquerra") es troba francament en crisi. En canvi, a Europa, segons Wolff, els "indignats" cauen ràpidament en desunió i tensió amb les organitzacions existents de l'esquerra. I, a l'inrevés, caldria afegir. Per Wolff, el que caldria és evitar un conflicte que "afebleix i divideix l'esquerra, precisament quan el que caldria més és el contrari". Però quina unió és la que convé? Tan sols a través des de les accions conjuntes des de la base hom pot impedir la cooptació de les energies per part de les velles burocràcies, i també alhora impedir que els aspirants "alternatius" a substituir les velles burocràcies (per fer-ne unes de noves, no tingueu pas dubte) puguin sortir-se amb els seus interessos particulars.

Quan Mallorca era el seu jardí: el cas Urdangarín

2011-11-12T14:15:00.002Z

Mai des dels escàndols que vinculaven els tripijocs de Colón de Carvajal amb els del sucesor a título de rey, no s'havia vist la Família Reial espanyola tan esquitxada com ara amb el "cas Aizoon". Aizoon era l'empresa de marquèting esportiu que servia de tapadora a Iñaki Urdangarín (gendríssim reial) i al seu entorn immediat. Una altra tapadora era l'Institut Nóos, dedicat també als esdeveniments esportius, i que fou constituïda en el 2003 pels denominats "ducs de Palma". A mitjan de la dècada dels 2000, durant el govern Matas que s'intercala entre els dos governs balears de progrés, l'Institut Nóos va signar un conveni amb el Govern Balear per organitzar un congrés esportiu. La justificació de la subvenció ulterior es va fer com se solen fer les justificacions de les subvencions, amb aquella alegria. Les quantitats, però, són força notables. La justificació no ha resistit la més mínima revisió, malgrat els esforços fets a posteriori pel propi Institut Nóos. El cas és obert, naturalment, i hi ha allò de la pressumpció d'innocència, i bla, bla, bla. Però escàndols com aquest, o com els que han esquitxat els governs autonòmics de Balears i del País Valencià, o la pròpia diputació de Barcelona (amb el cas de les 'motxilles') cauen molt malament en una població que només rep des de les altes instàncies carretades de moralina infecta.

Caiguda de les demandes de vot per correu a les eleccions del 20 de novembre

2011-11-11T20:43:00.002Z

Mentre els canvis de govern a Grècia i a Itàlia il·luminen amb claredat allò que deia Marx dels "comitès executius de la burgesia", a l'estat espanyol hi ha convocades unes eleccions sense gaires arguments. Els uns ens diuen que els hem de votar perquè, per a Catalunya, no és el mateix Rajoy que Rubalcaba. Com arguïa profundament un simpatitzant d'aquests un, és un error equiparar Rajoy i Rubalcaba, perquè són "dues persones". Dues persones, i no una de sola, encara que això potser requeriria més d'un Concili de Calcedònia per acabar-ho d'aclarir. Uns altres ens parlen de la "força de Catalunya". Pobra Catalunya, tant rebregar-li el nom, i nyerros i cadells tan sols són d'acord en negar-li allò que més li convé: la unitat i la independència.

També veiem com uns altres demanen el vot diem que el més important és l'ocupació (el empleo, vaja). I és que a hores d'ara els treballadors en atur ja comencen a veure literalment el dimoni per tot arreu, perquè únicament una maledicció bíblica (estructural) pot explicar la situació d'atzucac en la que han entrat vides que fa 2 o 3 anys semblaven ben encaminades.

Finalment, hi ha qui equiparar no participar en aquests comicis amb callar. Callar? No serà callar, més aviat, participar en aquest tripijoc? Cada vot a les urnes servirà per dir que la "democràcia" té el suport d'un 60%, d'un 70% o d'un 80% de la població, i que un 60%, un 70% o un 80% dels ciutadans "calla i atorga" a l'imperialisme financer globalitzat.

D'altra banda, a Jesús, quan li presentaren el denari amb el cap de Tiberi Cèsar, va dir allò de "al Cèsar lo que és el Cèsar [el denari] i a Déu lo que és de Déu"...

Quinze (i més) opcions per al 20 de novembre

2011-11-06T17:41:00.002Z

”28-O: Hoy no me puedo levantar”. Aquesta pintada històrica, del 1982, al carrer Marcel·lí Esquius, cantonada amb el carrer Molí, en la zona més canvidaletenca del barri de Pubilla Cases, va durar uns quants anys. La cançó de Mecano es convertia en una crida a no aixecar-se aquell diumenge d’octubre que donà pas al període històric del “felipismo”. La pintada no fou gaire efectiva, que diguem. En les eleccions espanyoles del 1982, l’abstenció es reduí a 5.377.666 efectius, en contrast amb els 8.577.298 abstencionistes del 1979. És cert, però, que la xifra del 1982 suposava un valor no tant migrat com les del 1977, amb menys de 5 milions d’abstencionistes. Des de llavors l’abstenció sempre ha superat els 7 milions d’efectius. Els resultats més dolents després del 1982 per a l’abstenció es registren en les disputades eleccions del 1993 (7.311.695 abstencionistes) i 1996 (7.359.775). Per contra, l’any 2000 l’abstenció superà la barrera dels 10 milions. Què passarà en aquestes eleccions? En el 2004, malgrat la forta crida a la participació arran dels fets de l’11-M, l’abstenció retingué 8.416.395 persones en les seves files. En el 2008, ja sense aquesta pressió, la xifra s’enfilà a 9.172.737. Saber si en el 2011, la xifra puja per damunt dels 10 milions o no, serà un bon símptoma del grau d’adhesió que el sistema encara té en el conjunt de l’estat espanyol.

Més interessant, però, seria veure la cosa des de la perspectiva de les terres catalanes i de les comarques amb major vitalitat nacional. Quants punts més (o menys) d’abstenció hi haurà respecte les terres de l’Espanya estricta?

Deixant de banda tot això, és costum inveterat en aquest blog de fer una repassada a les diferents opcions de vot de les quals gaudirem els ciutadans amb dret de vot a aquestes eleccions en la circumscripció provincial de Barcelona:
- Abstenció: Es defineix com no personar-se en l’urna corresponent i lliurar carnet juntament amb sobre als responsables de la mesa. L’abstenció passiva és ben senzilla de fer. L’abstenció activa passa per donar suport a les campanyes actives de crida a l’abstenció, com la que du a terme la CUP. La participació democràtica a través de les assemblees de poble i de barri, com les que tenen lloc a la Plaça de Catalunya del barri de la Plana, o a la Plaça de la Bòbila de Can Vidalet-Pubilla Cases són un clar exemple que hi ha vida més enllà de les eleccions.
- Vot nul: Des dels rengles independentistes s’ofereix una alternativa a l’abstenció, la d’anar a votar, bo i introduint en el sobre una estelada. Els “Joves per la Independència” recomanen indistintantment això o l’abstenció. Existeixen, naturalment, altres propostes de vot nul: votar amb el cv (degudament actualitzat i anonimitzat), votar amb el símbol de “no a les retallades” o el vot amb paperetes degudament corregides. Aquesta darrera opció, però, no sé si és recomanable. La tendència històrica de caiguda del vot nul es deu al fet que allò que, en el 1977 o en el 1979, s’hauria considerat vot nul, ara s’adjudicaria a un partit. El vot nul, per exemple, en 1982 fou de 419.236 efectius, en el 2008 havia baixat a 165.576. De fet, el vot nul superà al vot blanc en totes les eleccions anteriors al 1989. El “vot nul” suposa engreixar les xifres de “participació”, però sense engreixar el còmput limitador del 3% per a entrar en el Congrés
- Vot en blanc. El vot en blanc assolí una xifra història en les eleccions del 2004, amb 407.795 efectius. És un vot vàlid i que computa alhora d’establir el 3%. En aquest sentit, es considera un arma de doble tall. D’una banda, és un vot que dificulta l’entrada al Parlament d’opcions alternatives. De l’altra, és un vot que ajuda a bloquejar el pas de forma efectiva de formacions polítiques indesitjables. Si pesem les dues consideracions, és evident que domina la segona, i que el vot en blanc és també un vot antifeixista.
- Candidatura 10: Escons en Blanc (Eb). Com a alternativa a la primera consideració que indicàvem sobre el vot en blanc, hi hauria la possibilitat del vot a aquesta candidatura. A més, és un vot en blanc que pot deixar buit algun escó a Madrid.
- Candidatura 9: Anticapitalistes. Diversos grups formalment comunistes opten per presentar-se sota aquesta denominació.
- Candidatura 5: Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA). Una opció que, de ben segur, recollirà part del vot alternatiu que vol anar a candidatures expresses sense embrutar-se massa.
- Candidatura 3: Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa: l’Esquerra Plutal (ICV-EUiA). La llista encapçalada per Coscubiela pot semblar la més indica per als qui es conformen amb el “vot (marginalment) útil”.
- Candidatura 4: Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat). Una altra llista de “vot (marginalment) útil”. En aquest cas, però, un vot “útil” que serà interpretat com un refrendament a l’independentisme especulatiu.
- Candidatura 11: Unificación Comunista de España (U.C.E.). Si els “ocuppies” dels Estats Units parlen en nom del 99%, les candidatures de l’UCE, en el 20-N, busquen “l’opinió i els interessos de la gent, del 90% de la població”.
- Candidatura 8: Pirates de Catalunya (Pirata.Cat): Aquestos els hauria posat més amunt si no haguessin fet la badada d’ampliar la col·laboració per a aconseguir avals amb els hedillistes de Falange Auténtica.
- Candidatura 1: Convergència i Unió (CiU). Opció acceptable, si hom és favorable a la precarització més absoluta de les condicions de vida del poble català.
- Candidatura 2: Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Amb Carme Chacon, de cap de llista, ja em direu per quina raó aquesta candidatura l’havíem d’haver posat més amunt.
- Candidatura 7: Partit Popular/Partido Popular (P.P.). Una candidatura curiosa que promet allò (“treball estable”) que, segons ells, no hauria de ser considerat cosa a prometre per part del poder polític.
- Candidatura 6: Unión Progreso y Democracia (UPyD). Una de les opcions indesitjables que dèiem abans.
- Candidatura 12: Plataforma per Catalunya (PxC): Una raó per votar en blanc.

La llista feta anteriorment val per a les eleccions al Congrés. Però, és clar, també hi ha les eleccions al Senat. En aquest cas, també hi ha l’opció de l’abstenció, la del vot nul o la del vot en blanc. Com que si es fa vot exprés, es poden marcar tres creuetes, hi ha la possibilitat de fer vots parcials (votar 1 candidat o 2 candidats). Feta aquesta explicació, resumim els candidats:

- Moisès Broggi i Vallès (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). Membre de Reagrupament, el metge centenari voldria fer ús del fet que les llistes de color sèpia són obertes.
- Jaume Ventura Rovira (Escons en Blanc (Eb)).
- Montserrat Camprubí Boix (Escons en Blanc (Eb))
- Oriol Hernàndez Planas (Escons en Blanc (Eb))
- Jordi Guillot Miravet (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA). És el candidat d’ICV al Senat.
- Elena Allue Tejerina (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Joan Grimal Molins (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Concepción Dempere Llinàs (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Mireia Ingla i Mas (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). D’ERC.
- Lluïsa Llop Fernández (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). D’ERC
- Pilar Costa Chulio (Unificación Comunista de España (U.C.E.)).
- Jordi Martinez Rigol (Unificación Comunista de España (U.C.E.))
- Francesc Sergio Ibáñez Laffort (Unificación Comunista de España (U.C.E.))
- Rubén-Darío Castañé Carmona (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Noemí Romero Panadero (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Sergi Jordà Vera (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Mònica Almiñana Riqué (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA): Del PSC-PSOE.
- Carles Martí Jufresa (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA): Forma part del corrent de refugiats del PSC-PSOE després del 22-M.
- Montserrat Candini i Puig. (Convergència i Unió (CiU)). Candidata antipopulista.
- Jordi Torra i Vendrell (Convergència i Unió (CiU)). De CDC.
- Josep Vives i Portell (Convergència i Unió (CiU)). Del Bages.
- Manuel Reyes López (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)).
- Domingo Beltran Arnaldos (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)).
- Emma Salarich Matavacas (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)). La segona suplent de Salarich és l’espluguina Mercè Haro.
- María Brosed Flores (Unión Progreso y Democracia (UPyD)).
- August Armengol Rofes (Plataforma per Catalunya (PxC)).
- Marta Riera Camps (Plataforma per Catalunya (PxC)).
- David Parada Pérez (Plataforma per Catalunya (PxC)).

No els agraden pas els referèndums

2011-11-05T07:53:00.002Z

Fa 100 o 150 anys, les úniques repúbliques relativament dignes d'aquest nom es comptaven amb els dits de la mà, dos d'ells assignats a la Confederació Helvètica i a la Unió Nord-americana. En tots dos casos, repúbliques federals, governades a multinivell (òrgans locals, òrgans estatals o cantonals, òrgans federals o nacionals). Una i altra s'havien forjat en la lluita contra l'autoritarisme monàrquic, dels Habsburg (i dels Borbó i dels Bonaparte) l'una, del King George III l'altra. En tots dos casos hi havia una transformació ràpida i implacable des d'una economia agrària a una economia industrial amb un paper predominant de les finances, que duria els Estats Units d'Amèrica a suplantar el Regne Unit de la Gran Bretanya com a potència mundial.

Potser d'aquella època ha quedat en la cultura democràtica nord-americana i suïssa la rellevància dels referèndums populars per triar una mà de coses. La iniciativa ciutadana en la convocatòria d'aquests referèndums també és notable, cosa que contrasta amb la concepció dels referèndums que tenia, per exemple, Napoleó III o, més a prop en el temps, Francisco Franco. Els referèndums que es convoquen des del poder tenen gairebé sempre garantit l'èxit: el SÍ. De vegades, apareix un NO, però no sé si sap fins quin punt no era un NO desitjat pel propi govern que feia campanya per al SÍ.

Malgrat les manipulacions que tenen els referèndums, suposen un exemple de "democràcia directa". A diferència de les eleccions de representants, on es voten persones, partits o coalicions, en els referèndums hom ha de respondre una qüestió. Fins a cert punt, els representants polítics, els partits i les coalicions poden orientar el vot dels seus seguidors, o àdhuc condicionar-lo. Però, amb tot, cal respondre personalment una pregunta. Que, després, la cosa sigui vinculant o no, ja són figues d'un altre paner.

El cas és que la premsa democràtica europea ha reaccionat de molt males maneres a la proposta d'un referèndum a Grècia sobre l'operació de "rescat" als creditors del deute grec. Els arguments esgrimits s'assemblen perfectament als esgrimits contra la concessió del sufragi universal (inclòs, especialment, el sufragi universal femení) o als esgrimits per retallar atribucions als parlaments d'elecció més o menys popular en pro d'òrgans com la Reserva Federal o el Banc Central Europeu. Poques vegades des dels editorials del poder i, el que és encara més significatiu, des de les trones del poder formal, s'havien sentit arguments pre-autoritaris tan descarnats. La retòrica democratiquera que havia fonamentat el "nou ordre mundial" post-1989 s'està desfent tan bon punt pensen que no poden guanyar ni totes les eleccions ni tots els referèndums.

La salut com a bé privat o potser és que hauran de tornar epidèmies de tifus a Europa

2011-11-01T09:03:00.002Z

Amnistia Internacional responia ahir amb una lletra adreçada al conseller de Salut de la Generalitat del Nord, Boi Ruiz, a unes suposades declaracions que havia fet el dit conseller a l'agència espanyola de notícies EFE (F de Franco). I diem suposades perquè costa de pair que un membre d'un govern democràtic es despengi amb declaracions à la Sarrazin, que sonen més a paròdia de l'ultraconservadorisme més curt de mires que no pas a unes declaracions serioses.

Tres eren les tesis d'aquestes suposades declaracions:
- "la salut és un bé privat que depèn de cada ciutadà i no de l'Estat"
- "la salut depèn d'un mateix"
- "la salut depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits"

Sembla que sentim la Margaret Thatcher quan deia allò que "la societat no existeix". Epistemològicament, Thatcher, química de formació i professió, hauria d'haver dut la sentència a les darreres conseqüència. "La societat no existeix, únicament els individus" hauria d'haver donat pas a "L'individu humà no existeix, únicament existeixen les cèl·lules" o, encara millor, "Les cèl·lules no existeixen, únicament existeixen les molècules". I, així, fins i tot, hom hauria pogut coincidir amb els filòsofs d'Abdera per dir "Tot és o àtoms o buit".

Les tesis assenyalades vindrien a afirmar que cal retornar a l'època en la qual l'estat burgès (i pre-burgès) no tenia cap política ni cap iniciativa quant a la salut pública. Aquesta època, cal dir-ho, no ha existit mai. Sempre s'han fet polítiques de salut pública, entesa com quelcom més que la salut privada individual de cada ciutadà. Així doncs, es tractaria de passar a una època en la qual la salut (col·lectiva i individual) seria deixada completament a l'albur del mercat. En aquest punt és particularment important recordar que això no té res a veure amb l'austeritat. Recentment, Colin Pritchard i Mark S. Wallace comparaven els efectes de diferents polítiques pressupostàries en la salut sobre la mortalitat. I, entre d'altres coses, sorprenia constatar que el nivell de despesa (en relació al PIB) en la salut pública dels Estats Units era comparable al de les economies europees avançades, però que això hi calia afegir una disparatada despesa en salut privada, i tota plegada (pública i privada) convergia en unes dades preocupants d'ineficiència.

L'ultraindividualisme tanoca de la segona tesi no mereix gaire comentari. És la moralina habitual que ara, els autors de l'extrem centre, promouen com a cosa nova. També la salut d'una persona que ha rebut una pallissa brutal per pispar-li la cartera depèn d'ell mateix? O la salut d'una persona que cau víctima de la infecció d'un virus extremadament virulent depèn d'ell mateix? De qui, de la persona o del virus? Ja no és que la sentència negui els determinants socials de la salut, sinó és que nega la influència directa d'uns individus sobre els altres, o fins i tot la influència del medi exterior.

Per això, la tercera tesi ens parla d'un individu aïllat, pur, sotmès únicament a tres forces:
- el codi genètic de la persona.
- els antecedents familiars.
- els seus hàbits.

Vaja! De les tres forces, tan sols la tercera (i segons com) pot restar sota l'àmbit del lliure albiri. La primera és consubstancial a la persona, i la segona també ho és, especialment si per "antecedents familiars" incloem els antecedents que influeixen en la classe social de la qual formarà part la persona.

Robert Koch (1843-1910) i Rufold Virchow (1821-1902) foren dos grans noms en la història de la patologia. En els determinants de la malaltia, Koch posà èmfasi en els microorganismes, descrigué els mètodes per atribuir una malaltia a un microorganisme concret. Sens dubte, els microorganismes eren agents causals de molts dels brots epidèmics que assolaven l'Europa de l'època, des del tifus fins al còlera. Però, com Virchow posà de manifest, les condicions d'alimentació i d'habitatge eren vitals per decidir si una persona exposada a un agent infecciós acaba per emmalaltir-hi, i si ho fa, quin serà el curs de la malaltia infecciosa.

Algú podrà pensar que això darrer entra en els "hàbits individuals". Sí, és clar. Que en una ciutat alemanya mitjana i mitjanament industrialitzada hi hagués barris d'immigrants recents amuntegats en condicions insalubres és una situació que resulta de la suma d'hàbits individuals. Aquests hàbits influïen en el fet que un brot de tifus esclatés eventualment en aquests barris, i fes autèntics estralls. En els barris més pudents de la ciutat, el tifus acabava per arribar, potser sense fer tants estralls, però occint membres del consell municipal i familiars llurs. Llavors, ni que fos llavors, el dit consell municipal començava a prendre's seriosament els principis de la "medicina social".

Horari d'estiu, horari d'hivern

2011-10-29T09:10:00.003Z

Tornem a una altra de les matinades de confusió. La del darrer cap de setmana de març i la del darrer cap de setmana d'octubre sorgeixen sempre els dubtes. S'avança l'hora o s'endarrereix? La gent que té dificultats per identificar espontàniament i ràpida l'esquerra de la dreta (jo, personalment, sovint he de pensar en l'acte d'escriure, veure de mà el polze i l'índex es troben, i llavors concloure la lateralitat del meu camp de visió) li costa de destriar una cosa de l'altra. Si l'hora s'avança o s'endarrereix serà en relació a alguna cosa. Ara bé, com que l'hora de referència és l'hora oficial, qui s'avança o s'endarrereix seran els moments de sortida i posta del Sol (i de la Lluna, i de Júpiter, etc.).

La cosa seria més senzilla si utilitzéssim tot l'any el mateix fus horari. Per exemple, el meridià de Greenwich, que deixa Barcelona i València a banda i banda, seria una bona referència. El temps de Greenwich (GMT) és la base del temps universal coordinat (UTC). Fa molts anys, però, les autoritats franceses i espanyoles es van sumar al "temps europeu central" (CET), que podríem simplificar com el meridià de Berlin. L'avantatge d'aquest canvi és fer que cap fus horari no trenqui l'Europa Occidental continental. Que a Sèrbia i a Galícia sigui la mateixa hora, malgrat la diferència de gairebé dues hores solars, no sembla, però gaire racional.

Per acabar-ho d'adobar, durant la major part de l'any (set mesos), no emprem el CET sinó el CEST (l'hora d'estiu de l'Europa Central). És a dir, que passem, ni més ni menys que al meridià de Moscou (o, si més no, al meridià de Kiiv).

Així doncs, des de final de març fins a final d'octubre tenim com a hora oficial, l'hora solar de Moldàvia. Durant els cinc mesos d'hivern, en canvi, retornem a l'hora solar de Viena o de Berlin.

En conseqüència, la darrera nit de dissabte-diumenge del mes de març ens avancem una hora, és a dir hi ha una hora menys de nit (a les 2 de la matinada-CET hom salta a les 3 de la matinada-CEST). Aquesta nit farem el camí invers (de les 3 de la matinada-CEST passem a les 2 de la matinada-CET).

No entrarem en el debat de si s'estalvia o no s'estalvia amb aquests canvis d'hora. Si això fos efectiu, potser fins i tot convidaríem a adaptar-nos al fus horari de la República Popular Xinesa. Si les terres del Turquestan Oriental s'han adaptat a gairebé quatre hores de diferència de l'hora solar per anar a la par de Beijing, no veig quin problema hauríem de tindre nosaltres.

Enguany, fins i tot, havia circulat el rumor que enguany treien això de l'horari d'hivern, per tal que l'horari de l'estalvi (el CEST) dominés durant tot l'any. Era un rumor, és clar, però jo no posaria en el foc que no s'hagi debatut aquesta possibilitat d'estalvi i d'austeritat en les més altes instàncies de la Heiligen Europäischen Union.

Recull de premsa del 20 d'octubre

2011-10-21T20:35:00.002Z

Lluny de fer com la majoria dels afectats, una família de Pubilla Cases, que va veure subhastat el seu habitatge a final de l'any passat, va decidir de resistir-hi. Perdien el pis i s'hi quedaven amb un deute impagables (afegint-hi unes exagerades costes judicials) justament per haver quedat els tres membres treballadors de la família a l'atur, com tants altres treballadors industrials de la nostra comarca.

Però es van moure, i a la primavera, tota sola, la família va aturar el primer desnonament. La segona convocatòria era a l'octubre. En el nou context de mobilització popular posterior al 15 de maig, i amb el treball acumulat per associacions com 500x20 o com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i d'altres col·lectius, la família tenia terreny a on acudir.

La convocatòria del 20 d'octubre se la van fer seva les Assemblees de l'Hospitalet i d'Esplugues, les Assemblees de barris de Florida-Can Serra i de Pubilla Cases-Can Vidalet. Però, també, molt particularment, els veïns de la mateixa escala que van fer de pont també amb els mitjans de comunicació.

Per desgràcia, un desnonament al nostre barri no és notícia. Però un desnonament on, malgrat tota la bilis segregada pels esbirros dels poders financers, la protesta veïnal l'atura (provisionalment) sí que ho és:

- Digital L’H: http://digital-h.cat/web/digital-h/noticia/-/journal_content/56_INSTANCE_txR0/11023/4637213

- 3-24 http://www.324.cat/noticia/1426686/barcelones/Indignats-i-veins-protesten-dins-duna-oficina-de-Catalunya-Caixa-despres-daturar-un-desnonament-a-lHospitalet

- Noticias Cuatro http://play.cuatro.com/directo/portada/cuatro-10/ver/noticias-cuatro-mediodia (a partir del minuto 21) Emocionante! Estáis muchos de vosotros!

- Agència Catalana de Notícies http://acn.cat/acn/638767/Societat/video/LHospitalet-de-Llobregat-desnonament-Pubilla-Cases-hipoteca-dacio-crisi-pobresa-Catalunya-Caixa-oficina-bancaria-banc-protesta-indignats-indignacio-veins-moviment-veinal.html

- Directa http://www.directa.cat/galeria/%E2%80%9Cmans-enlaire-aixo-es-un-robatori%E2%80%9D-0

- 20minutos http://www.20minutos.es/noticia/1194225/0/indignados-vecinos-15m-15o/catalunya-caixa/desahucio-vivienda/

La baula més feble del corredor mediterrani (o Alacant és important)

2011-10-19T15:43:00.002Z

La premsa va plena amb la decisió de la Comissió Europea de considerar el 'corredor mediterrani', d'Algecires a Montpeller, com una de les infrastructures ferroviàries preferent pel que fa al trànsit de mercaderies. Una doble bona notícia, si atenem a la necessitat de reduir el transport de mercaderies per carreterera, i també si atenem als intents del govern espanyol de deixar el corredor amputat entre Algecires i València. La baula més feble del corredor mediterrani, justament, és la formada per les terres de Xàtiva i d'Alacant, per les regions de Múrcia i de l'antic Regne de Granada. Els efectes d'un bandejament en aquest projecte de corredor ferroviari haurien estat tremends per a la indústria de les comarques centrals i meridionals del País Valencià.

En certa forma, la decisió de la Comissió Europea recorda la del Banc Mundial pel que fa a l'Autopista del Mediterrani. En tots dos casos són decisions que han tallat els intents d'allò que s'anomena l'Espanya radial, i no és més que els tentacles mesetaris dels pobles de la Ibèria estricta.

La segona joventut d’un Premi Nobel (Ian McEwan: Solar; tr. Emili Olcina; Empúries, 2011)

2011-10-18T16:19:00.002Z

L’any passat apareixia aquesta novel·la d’Ian McEwan (*Aldershot, Anglaterra, 1948) que, el mes de març, publicava Empúries en la traducció d’Emili Olcina. El protagonista de la novel·la, Michael Beard, té, si fa no fa, la mateixa edat que Ian McEwan. Al llarg de la primera dècada del segle XXI, doncs, li tocaria començar la transició cap a la tercera edat. Però ni Beard ni McEwan es ressignen, com bona part de la generació coetània, a baixar de l’escenari. No exagerem, però, els paral·lels entre autor i personatge. No és la mateixa la carrera d’un novel·lista que la d’un físic i, més encara, si es tracta d’una persona que ha rebut el Premi Nobel de Física abans de fer els 40 anys. La idea originària de McEwan, possiblement, era la de fer una novel·la que tingués de rerafons la “crisi del canvi climàtic” i els “esforços científics” per ensortir-se’n, particularment pel que fa a la recerca sobre fonts d’energia renovables que siguin alternativa als combustibles fòssils. McEwan es confrontà amb aquest problema en una excursió heroica el febrer (!) del 2005 a l’illa d’Spitzbergen, que en la novel·la suposa un tombant en la trajectòria de Michael Beard. En la construcció d’aquest personatge, McEwan s’ha deixat assessorar prudentment per científics com Graene Mitchison (física fonamental), John Schnellnhumer i Stefan Rahmstorf (climatologia), James Bosch i John A. Tuner (energètica), Malcolm McCulloch (enginyeria), Mike Duff, Philip Diamond, Tim Garton Ash i Annalena McAfee, i també ha fet les lectures i els viatges que ha considerat adients. És clar que la tasca no era fàcil. Michael Beard és, físicament, el típic nerd, però alhora és un femeller notable, cosa que no ignoren els tabloids. En començar el segle, Beard va pel cinquè matrimoni, en aquest cas amb una dona atractiva gairebé 20 anys més jove que, cansada de les infidelitats del marit, s’embolica amb l’encarregat de les obres de reparació de la casa matrimonial. El nom de Beard du, com una llufa enganxada, l’etiqueta de “Premi Nobel de Física”. Un Premi Nobel guanyat en el 1983 arran d’una sèrie d’articles científics publicats a començament dels anys 1970 al voltant de la “combinació Beard-Einstein”, amb la qual el llavors jove físic impressionà l’inoblidable Richard Feynman. La carrera científica de Beard, però, després de l’energia de joventut es fa estantissa. Però la glòria ja no li pot prendre ningú, especialment després d’haver rebut el Nobel, i amb un bon olfacte Beard sap aprofitar totes les ocasions que li cauen, en un mar de comitès, d’assessoraments, d’organitzacions, etc. Com que, remotament, la “combinació Beard-Einstein” té quelcom a veure amb l’aprofitament de l’energia solar com a font de generació d’electricitat, Beard aconsegueix una plaça en un dels instituts creats a bombo i plateret pel flamant govern de Tony Blair.

McEwan ens condueix al llarg de la dècada de la mà de Michael Beard. En un cert sentit, la novel·la també és una sàtira del decenni, de les bombolles especulatives que esclaten, dels macroprojectes de dubtós sustentament, del costat burocràtic de “l’R+D” i dels viaranys de la propietat intel·lectual d’allò que s’ha generat en institucions alimentades amb diner públic. Beard és un vividor, és cert, i un aprofitat, però ningú no li pot arrabassar el geni de la joventut... Empeltat de les il·lusions d’un dels seus postdocs, Beard acaba prenent-se seriosament la necessitat de “salvar el món” a través de l’aplicació de la “combinació Beard-Einstein” a l’extracció d’energia solar tot emulant els principis fotoelèctrics de la fotosíntesi... Se n’ensortirà? Es farà mereixedor, com Linus Pauling o Frederick Sanger, d’un segon Nobel? Es casarà per sisena vegada? O acabarà a la garjola?

El 15 d'octubre: De la Bòbila a Plaça Universitat

2011-10-15T20:05:00.004Z

La manifestació del 15 d'octubre és una manifestació mundial i, possiblement, les convocatòries més rellevants són les que es preparen ara mateix a Amèrica del Nord, el cor mateix del sistema financer. A Can Vidalet i Pubilla Cases, el 15 d'octubre començava aquest migdia amb taller de pancartes (vegeu-ne un exemple a la foto) i dinar popular. Havíem dit que seria un "dinar de carmanyola". Res més lluny de la realitat: ha estat un senyor dinar de forquilla i ganivet, i de cafè, copa i puro. Això no obstant, tal com era previst, s'han complert les etapes següents. S'ha sortit de la Bòbila a les 15h35. S'ha arribat al metro de Can Serra, a les 15h40, i a les 16h00 ja s'era a Plaça d'Espanya, lloc de trobada de les assemblees del Baix Llobregat (des de Martorell fins a Sants, i des de Sant Vicenç dels Horts fins a Cornellà). Tot la mitjana de la Gran Via ha quedat cobert per aquest seguici, nodrit amb més aportacions, fins a la Plaça de Catalunya. Allà, finalment, arrencava la manifestació, a les 17h30: Passeig de Gràcia, Aragó i Passeig de Sant Joan fins a Arc de Triomf. Conclosa la mani, diversos seguicis han anat a les diferents convocatòries previstes: Hospital del Mar, Nou Barris, etc. El gros de l'Assemblea de Can Vidalet-Pubilla Cases ha seguit fins a Plaça Universitat i després a les assemblees de la Facultat d'Història i del MACBA.

El 15 d'octubre, a la Bòbila, comença al migdia

2011-10-14T18:56:00.002Z

- A les 12h00, Taller de Pancartes.
- A les 13h00, Assemblea.
- A les 14h00, Dinar de carmanyola.
- A les 15h30, sortida fins al Metro de Can Serra (L1).
- A les 16h00, trobada del Baix Llobregat a la Plaça d'Espanya (BCN).
- A les 17h00, a Plaça Catalunya.

Occupy Can Vidalet!

Taller de samarretes a la Bòbila

2011-10-12T14:06:00.002Z

Avui, 12 d'octubre, l'Assemblea de Barri de Can Vidalet-Pubilla Cases s'ha celebrat a les 12h, per comptes de l'hora habitual (els dimecres, a les 20h). En la imatge veiem esteses part de les samarretes que s'han estampat amb els símbols de l'Acampada de Plaça de Catalunya o de l'Assemblea de Canvi-Pubilla.

Un 15 d'octubre contra la caiguda dels ingressos de la classe treballadora

2011-10-11T15:18:00.003Z

El dissabte 15 d'octubre les raons de la indignació i de l'emprenyamenta es manifestaran de nou pels nostres carrers.

De motius no en falten. La caiguda dels ingressos de la classe treballadora es manifesten en una reducció a l'accés als mitjans de producció, en una reducció de les percepcions per hora treballadora i en totes les retallades que es produeixen en la part del "salari social" (atenció sanitària, serveis educatius públics, serveis socials i altres serveis públics).

No hi ha dubte que el protagonisme de les mobilitzacions el tindrà particularment Nova York, i els altres ciutats nord-americanes. No debades, les mobilitzacions al voltant de Wall Street no tan sols són fortes sinó que difícilment podran ser usufructuades per un reformisme que, en aquell gran país, és inexistent.

Per això també és particularment il·lustratiu llegir el report de Sentier Research sobre els ingressos domèstics medians als Estats Units. La mediana d'ingressos informa del valor que se situa, en una distribució, al bell mig, deixant un 50% per damunt i un 50% per sota, i és més informatiu, en aquest sentit, que la mitjana aritmètica, ja que la distribució d'ingressos, en una societat de classes, mai no pot seguir una distribució normal.

En desembre del 2007, l'economia nord-americana entrà en recessió, de la qual no sortí fins el juny del 2009. En aquest període, la caiguda de la mediana d'ingressos reals (corregida la inflació) fou del 3,2%.

Doncs bé, durant la recuperació, des del juny del 2009 fins el juny del 2011, malgrat les xifres (certament, modestes) de creixement econòmic, la caiguda de la mediana d'ingressos reals ha estat del 6,7%.

La recuperació econòmica nord-americana ha estat caracteritzada per una escassa força en la creació de llocs de treball. I els llocs de treball que es creen són d'una pitjor "qualitat" que no pas els que hi havia abans, amb la qual cosa els ingressos familiars ja no s'han pogut recuperar. A banda d'això, cada vegada costa més trobar feines suplementàries, o que els "teenagers" trobin una feina a temps parcial o durant l'estiu que compaginar amb els estudis.

La virtut de les mobilitzacions "Occupy Wall Street" i d'altres que en aquests moments es produeixen a Brussel·les, o les descentralitzades en ciutats, viles, pobles i barris, no és mostrar aquestes xifres, sinó fer veure que no és producte d'una "desgràcia natural". Ans al contrari, la recuperació econòmica només es pot basar (miracles tecnològics, a banda) en l'augment de la taxa d'explotació a través d'una reducció general de les condicions de vida de la majoria de la població.

Marxa des del Pont d'Esplugues fins a Cornellà per a la convocatòria d'una vaga general

2011-10-09T10:52:00.002Z

Acordada en el marc de la Coordinadora d'Assemblees del Baix Llobregat-15M, avui sortirà del Pont d'Esplugues, a les 18h, una marxa fins a les seus comarcals dels principals sindicats. El lema és "Exigim una Vaga General".

Acte antifeixista a Sant Boi de Llobregat, el dissabte 8 d'octubre

2011-10-06T19:59:00.002Z

Tindrà lloc a Cal Ninyo, carrer Joan Bardina, el dissabte 8 d'octubre, a les 16h30.

La desocupació laboral als Països Catalans

2011-10-05T07:09:00.001Z

Si la premsa destacava el ritme de creació d'ocupació a les Illes Balears a començament d'estiu, ara, a final d'estiu, no destaca prou el ritme de destrucció d'ocupació. L'estacionalitat, de fet, és la que marca, per al mes de setembre, uns augments de desocupació, ja no tan sols a les Illes sinó també al Principat i al País Valencià. Prenent dades de la xarxa de l'INEM, el nombre de desocupats a les tres comunitats autònomes és de més de 1.200.000. I això que en aquestes llistes no es compten les persones que, mancades de prestació, no tenen cap incentiu per continuar inscrites en la xarxa de l'INEM.

Innovacions de la xarxa de l'INEM com la possibilitat de fer "recerques automàtiques" de feina a partir del propi currículum electrònic, serveixen de poc. Com de poc serveix la inclusió d'ofertes laborals recollides per portals privats de feina. En el portal de Feina Activa, hi ha 15.685 llocs ofertats per 600.000 inscrits en el SOC. Per cada lloc de treball, 40 aspirants de mitjana, i això comptant que dins d'aquestes ofertes s'inclouen ofertes públiques d'ocupació que no s'arribaran ja a convocar, o ofertes privades que no es cobriran si hom no troba un candidat idealíssim.

Els 24 del Parlament

2011-10-03T15:37:00.002Z

Ja s'avisava des del grup antirepressiu, en l'Assemblea de l'1 d'octubre a Plaça de Catalunya de la imminència d'un operatiu en represàlia per l'acció feta en el Parlament del Principat el dia, 15 de juny, que es votaven els pressupostos.

També es recordava la convocatòria automàtica d'una concentració, a les 19h, a Plaça Catalunya.

L'ordre de detenció contra els 24 ha partit de l'Audiència Nacional, òrgan excepcional en l'aparell del Poder Judicial de l'estat espanyol. Se'ls acusa d'un delicte "contra les institucions de l'estat". Hi ha una acusació particular per part de "Manos Limpias". El Parlament de l'Audiència Nacional i el Parlament de Manos Limpias pot ser moltes coses, però no és el nostre Parlament.

Artur Mas, quina pena fas!!!

2011-09-30T18:55:00.003Z

Res no hi ha de més pudent i execrable que l'autonomisme. Res de més reaccionari que aquest dependentisme català, regionalitzador i botifler. Res no encarna millor la decadència de la Catalunya dependent que aquest "govern dels pitjors". Aquest govern criptoracista i neogaltonià (de Galton i de les galtes que gasten), que aquest govern de pinxos extorquidors, que porten la Tresoreria de la Generalitat amb tants de dubtes, i amb tantes anades i tornades de Suïssa o del Palau.

Han guanyat les eleccions, diuen. No, no les han guanyades. Les eleccions les han perdudes els altres. I les perdran, una darrera l'altra, perquè no mereixen gens el vot del gros dels pobles que viuen als Països Catalans.

En tot cas, sempre ens queda el menyspreu envers el govern de la gentola. Gentola incapaç i curta de gambals. Les declaracions recents d'Artur Mas al voltant de la llengua que es parla a Sevilla, a Granada o a La Corunya (sic) són un reflex de tot el que significa CiU. Primer es pren un argument aparentment radical, i després hom demana perdó genuflex.

Però, què ha dit el President de la Diputació Regional? Ha dit que està molt orgullós que els catalans parlin el castellà millor que a Sevilla, a Granada o a la Coruña (sic). Que als catalans (que parlen en castellà), hom (l'hom castellà) els entén millor que no pas als sevillans, als granadins i als corunyesos (sic).

Hi ha quelcom de més trist? Un president que suposadament vota SÍ a la independència, considera beneficiós que els catalans sigui més castellans que els castellans! És clar que justament aquest és l'objectiu de la "immersión lingüística".

D'altra banda, el dictum de Mas reflecteix a les clares l'hispanocentrisme radical de CiU. És un hispanocentrisme vergonyant, perquè no s'admet, i en aquest sentit no pot produir res de bo. Mas no farà mai com Prim, ni serà president del govern espanyol ni, malgrat la islamofòbia, dirigirà cap batalla de Tetuan.

L'hispanocentrisme es manifesta en el menyspreu envers la "perifèria", i d'ací el comentari maliciós contra andalusos i gallecs. D'altra banda, el senyor Mas desconeix que la Corunya forma part de l'àmbit lingüístic galego-portuguès. També traspua el senyor Mas la vella concepció (tot en ell és arnat) que hi ha una "llengua" (la castellana) i uns "dialectes" (el sevillà i el granadí). És comprensible que des del govern promoguin la liquidació de les filologies, ara que aquestes filologies comencen a aplicar criteris científics per a conèixer la diversitat lingüística de totes les parles romàniques.

En l'esquema del Gobineau de la Plaça de Sant Jaume hi ha "superiors" i "inferiors". Ell es considera superior a sevillans, granadins i corunyesos. Ell es considera inferiors als vallisoletans. I d'aquí a unes setmanes, aquest individu farà voleiar la senyera... Enganyarà ben poca gent, i els independentistes que no se n'apartin prou de l'autonomisme pudent, quedaran ben empestats.

20 de novembre: no, aquestes tampoc no són les teves eleccions

2011-09-27T13:46:00.002Z

Fa cinc anys dèiem, en referència a les eleccions autonòmiques del 2006, que aquelles no eren les teves eleccions. Des d'aquest blog hem suspès de tant en tant les crides a l'abstenció, o les hem fetes vinculant-les a altres opcions, considerades un mal menor. Ara, en aquestes eleccions espanyoles del 20 de novembre, ho tenim més fàcil per dir que "no són les teves eleccions". No ho són, pel marc territorial que defensen aquestes eleccions. Però tampoc per la metodologia electoral, la qual, a més, ha endurit les condicions del sufragi passiu. En la mateixa situació concreta d'allò que s'hi juga, l'abstenció es referma. El suposat rostre humà de Rubalcabra no és més que continuïsme zapateril en la submissió completa als grans poders financers internacionals. Rajoy, de fet, ara fa campanya exclusivament per convèncer els poders financers que la seva submissió no serà pas menys completa. Les crides al vot útil "nacional" per part de CiU no mereixen comentari. Les d'ICV, millor no fer sang, encara que no crec que pagui l'esforç de posar-se la pinsa al nas el proper 20 de novembre. Hom pot reconèixer virtuts en Coscubiela sense necessitat de rebaixar-se a votar-lo. El mateix podem dir de l'Alfred Bosch. Més encara, direm que com menys el votem, més fàcilment el recobrarem com l'escriptor popular i de qualitat que és. I avalar als partits "extraparlamentaris"? No els fem cap favor avalant-los. Cada vegada que enganxen cartells electorals s'allunyen de la base obrera o popular que diuen defensar. Alhora, reforcem les dinàmiques grupusculars i la divisió en capelletes. No, tampoc no són les seves eleccions, encara que no ho sàpiguen.

I que ningú no pensi que abstenció el 20 de novembre, significa abstenir-se de fer coses. Ara és el moment de defensar les estructures populars bastides en els propers mesos i el moment de fer-les avançar. Com més nets siguem d'electoralisme, més fàcilment podrem fer aquesta tasca.

Manifestació #25-S: pel dret a l'habitatge

2011-09-24T08:26:00.002Z

Tan sols bombolles especulatives poden promoure nivells de creixement econòmic en els països capitalistes desenvolupats. Potser és per això que els vulgareconomistes habituals ens expliquen que "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats". Ara el que cal, diuen, es reduir els salaris per sota de totes les possibilitats.

Els actius tòxics de bancs i caixes volen cobrar-s'ho tot. No tenen prou amb quedar-se l'habitatge que van col·locar a través d'una hipoteca, sinó que, en adjudicar-se aquest habitatge per un 60% de la tasació, encara poden rampinyar habitatges d'avalistes, i deixar uns i altres amb deutes de cinc i de sis xifres. Mentrestant, les entitats financeres exigeixen més i més ajuts i facilitats als poders públics: amb els diners dels rescats de baix interès fan negoci amb el deute sobirà. L'espiral de deute que denunciava fa una dècada la XCADE per als països en vies de desenvolupament, afecta ara als països en vies de subdesenvolupament.

Arrossegats per la tempesa, hom cerca quelcom on aferrar-se. Debades. Els compromisos, els pactes, les reformes, semblen ja més utòpics que la pròpia superació revolucionària del capitalisme.

I, alhora, hom pensa que han d'haver solucions. Aquesta és la intenció de la manifestació de demà, a Barcelona (Plaça de Catalunya, 18h), a Girona (al Pont de Pedra, 18h), a Lleida (a la Plaça Ricard Vinyes), a Tarragona (Plaça Imperial Tàrraco, 18h), a València (Plaça Sant Agustí, 18h), a Gandia (a la Plaça dels Indignats, 18h), a Benidorm (a l'estació del TRAM, 18h), a Alacant (davant de la Diputació, 19h), a Palma (Plaça d'Espanya, 18h), etc. Es reivindica la modificació de la llei hipotecària, perquè la dació de l'habitatge saldi el deute; es reivindica la supensió dels desnonaments per raó d'insuficiència d'ingressos laborals; es reivindica un parc públic d'habitatges de lloguer. És a dir, es demana un vaccí contra futures bombolles hipotecàries, un vaccí contra la llosa que per a la competitivitat del país són els costos dels lloguers, un vaccí contra el fet que hi hagi gent sense casa i cases sense gent.

Meses dels Parlaments, deixeu tramitar les ILPs!!!

2011-09-22T14:07:00.002Z

L'ordenament jurídic espanyol va bastir la iniciativa legislativa popular, com tantes d'altres coses, sense ganes. Jurídicament, n'ha limitat fortament l'abast. No poden tractar matèries pertinents a lleis orgàniques, o de pressupostos, o de política internacional, o moltes d'altres. Reglamentàriament, a més, s'han interposat obstacles addicionals.

És francament lleig veure com, a banda de tots aquests obstacles, apareixen d'altres. La constitucionalitat de les lleis és atribució del Tribunal Constitucional d'Espanya, que s'hi pronuncia sobre aquelles lleis que, recentment aprovades, rebin recurs d'inconstitucionalitat per part de les instàncies amb capacitat d'interposar aquest recurs, o que siguin objecte d'una qüestió de constitucionalitat per part de jutges o tribunals. Per això, és bastant lleig que la Mesa del Parlament valori la constitucionalitat de les ILPs i rebutgi les propostes sense deixar que la ciutadania s'hi pronunciï amb les corresponents signatures.

Ha passat, ara, al Parlament del Principat, amb la ILP per consagrar la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. Ja té nassos que es consideri inconstitucional això, havent-hi sentència favorables del TC. És clar que els pallussos miserables que van promoure un procés vergonyós de reforma de l'Estatut (que venia a consagrar la legimitat de l'estat post-franquista) en són plenament responsables de la "reforma constitucional" perpetrada per la sentència posterior del TC sobre l'Estatut del Principat del 2006. La Mesa del Parlament ha rebutjat aquesta ILP.

En el Congrés espanyol, mentrestant, després de mig any de retencions i de misèries, ara s'ha donat curs a la ILP presentada per associacions d'afectats per les injustícies hipotecàries que, contempla, entre d'altres punts, la dació en pagament retroactiva. Sis mesos perduts en els quals desenes de milers de famílies han entrat en l'espiral de no poder fer front als pagaments hipotecaris i d'iniciar un procés que els pot suposar la pèrdua d'un habitatge i un endeutament irremediable de per vida.

165.507 M€ vs. 93.351 M€: les aportacions que van fer possible el 'miracle espanyol'

2011-09-20T13:51:00.002Z

Andrés Hurtado, el jove metge de El árbol de la ciencia, de Pío Baroja, canvia el País Valencià per la Manxa, concretament per Alcolea del Campo. Són els anys de final de segle XIX. Alcolea és llavors un poble (una ciutat) tocat per la fatalitat. Arran del Tractat dels Vins franco-espanyol, del 1882, els alcoleans mutaren els camps de cereals en vinyes... Seguiren uns anys de forta expansió, d'electrificació, de prosperitat, etc. El tractat tingué una durada de deu anys. Durant aquest període, la producció vinícola espanyola va veure disminuïts els aranzels. El 1892, però, el tractat no fou renovat, i retornaren els antics aranzels. Ningú, a Alcolea, no s'havia posat d'acord per passar-se al cultiu vitivinícola. Després del tractat, tampoc ningú no es va posar d'acord per aprofitar els beneficis adquirits amb el vi per tornar a la producció cerealística en unes condicions millors que les anteriors al 1882. Baroja ens diu: "el poble acceptà la ruina amb resignació". Els alcoleans, segons Baroja, es resignen tot dient: "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats". Baroja rebla: "Aquell estoïcisme va acabar per enfonsar el poble".

L'estoïcisme, l'austeritat, són els mots d'ordre dels dies presents. I ho són no tan sols a la Manxa, sinó a tot Europa. "Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats", "Cal treballar més i cobrar menys", "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats".

Les retallades en el consum domèstic van començar tan bon punt la "crisi" va començar a mostrar les orelles, el 2008 (o, potser, el 2007). Després dels "rescats financers", les retallades es traslladaren a les despeses públics, tota vegada que els ingressos públics davallaven dramàticament. Grècia, en aquests moments, té una taxa anual de decreixement del 7%. L'esclat de bombolles especulatives és tan antiga com la producció de mercaderies. El problema és que, en aquesta ocasió, el poder concentrat en mans de la classe dirigent és enorme, prou elevat com per garantir els seus títols tòxics. La contrapartida és l'esquilmament de la resta (de la majoria) de la població.

El 'miracle espanyol', a hores d'ara, és, evidentment, un 'miratge'. De la Península, l'única economia sòlida, fins a cert punt, és la basca. Disposar d'un teixit industrial pesant, fort i diversificat, i d'unes entitats financeres pròpies són la clau de l'excepcionalisme basc. El dinamisme econòmic que trobem (encara) en els Països Catalans té com a principals amenaces l'esmicolament del seu sector productiu i el desmuntatge implacabhttp://www.blogger.com/img/blank.gifle de les migrades entitats financeres pròpies. Però hi ha un altre aspecte en el qual mai no s'insisteix prou. A diferència del País Basc (concert econòmic de les Vascongades i el conveni econòmic de la Navarra estricta), la nostra terra fa part de "comunitats autònomes de règim comú". El "dèficit fiscal" assoleix valors que varien, segons l'època i el territori, entre el 5% i el 10%. Feridora és la situació de les Illes Balears, dramàtica la del Principat i especialment penosa la del País Valencià, que pateix aquest dèficit malgrat trobar-se amb un nivell de renda per habitant inferior a la mitjana estatal.

En el butlletí número 9 de l'associació independentista Sobirania i Justícia, llegim un article de Lluís Bonet i de Claudi Grinyó que du per títol "Solidaritats històriques". És un títol irònic, que fa mà del grandiloquent títol d'una obra de Josep Lluís González Vallvé i de Miquel Àngel Benedicto Solsona, "La mayor operación de solidaridad de la historia: Crónica de la política regional de la UE en España". Aquest llibre aparegué en el 2006, quan es tanca el segon programa septennal d'ajuts de la CEE del "fons de cohesió". El títol fa referència al nivell que tingueren els ajuts per a l'estat espanyol entre 1986 i 2006, que els autors qualifiquen de "tres vegades superior al que suposà el Pla Marshall per a tots els estats beneficiats després de la Segona Guerra Mundial". El valor era equivalent, comptant tota la població estatal, a 130 € per persona i any.

En total, els ajuts rebuts entre 1986 i 2006 foren uns 118.000 M€, als quals podríem sumar els del Programa FEOGA-GA (ajuts al sector agrícola en forma de polítiques de preus i de compensacions per la reforma de la política agrícola comuna) per arribar als 160.000 M€. Encara amb més afegits, la xifra global de recepcions percebudes s'enfila a 211.007,25 M€. Val a dir, però, que caldria deduir les aportacions espanyoles a la Unió Europea (117.656,66 M€). El saldo de percepcions netes seria de 93.350,59 M€.

Els dos autors continuen amb els càlculs. Ara passen a les relacions financeres entre el Principat i la resta de l'estat. En total, en el període 1986-2006, el dèficit fiscal d'aquest territori autonòmic fou de 165.507 M€.

Les dues xifres són contradtades. L'aportació solidària del Principat doblava en valors absoluts l'aportació solidària de la Unió Europea. Si ho expressem en valor per càpita, cada ciutadà del Principat aportà 78 vegades més que l'aportació del ciutadà de la Unió Europea. La diferència fonamental és que, mentre els ajuts europeus, són sotmesos a una comptabilitat més o menys estricta, però sempre oficial, la comptabilitat de les balances fiscals és semioficial.

Ennuegat amb els melindros (IV): La doctrina Conde-Pumpido sobre la condemna a la violència 'vingui d'on vingui'

2011-09-17T10:26:00.002Z

La repressió contra l'independentisme basc marca el pas de la deriva que pren de forma creixent l'estat espanyol. En una emissora radiofònica, aquest matí, hom podia sentir les declaracions de Cándido Conde-Pumpido qui ha estat el fiscal general de l'Estat durant l'època de Zapatero. Conde-Pumpido s'ha referit a la sentència d'Otegi, però les paraules anaven més enllà. En les properes eleccions del 20-N, Bildu obtindrà uns resultats esclatants a les quatre circumscripcions basques i, a més, amb un discurs nítidament independentista. Conde-Pumpido va fer tot el possible per il·legalitzar Bildu. Només una sentència del Tribunal Constitucional va revertir la decisió presa pel Tribunal Suprem. En tot cas, Conde-Pumpido assenyalava el camí per il·legalitzar Bildu abans de les eleccions, i frenar el previsible èxit electoral. És en aquesta doctrina on s'hi veu la radicalització de l'espanyolisme. L'actual "llei de partits" ha estat substituïda ja per una doctrina que exigeix una condemna genèrica de la violència. Conde-Pumpido va més enllà, ja que ara també es podrien condemnar els partits polítics que condemnen la violència "vingui d'on vingui". "Vingui d'on vingui" és una expressió favorita del neutralisme petit-burgès, però també amaga el pòsit de radicalisme democràtic que també condemna la violència estructural del sistema, o la violència dels aparells de l'estat. Així doncs, darrera d'aquesta condemna "genèrica" s'amaga un perill "subversiu" que, segons Conde-Pumpido, també seria il·legalitzable.

Conde-Pumpido també feia referència a les reformes sobre el ministeri fiscal i parlava del necessari acord entre els dos "partits majoritaris". La crisi de l'estat espanyol, des de tots els punts de mira, s'adreça a un atzucac. En la desesperació, es fan crides a l'entesa entre els dos "partits majoritaris" en els termes d'estat. El turnisme s'evidencia en la campanya electoral derrotista que menen els dirigents del PSOE. Però també s'evidencia en el fet que el PP ha volgut fer callar les veus internes, com la de González Pons, sobre un canvi polític, orientat als interessos de la mitjana i petita burgesia. El continuïsme de Rajoy respecte de Zapatero es fa patent. Certament, el PPSOE i els governs que formin aquest bipartit no són més que el comitè executiu de la gran burgesia transnacional. Fins ara, aquesta tasca havia estat compaginable amb el manteniment dels mínims de la democràcia formal. Quina durada tindrà aquesta compatibilitat mentre ens endinsem en la crisi econòmica, política i social?

Joan-Pere Cerdà (1920-2011), poeta de les muntanyes ceretanes

2011-09-15T15:08:00.002Z

Com quatre espigues sou,
muntanyes,
quatre espigues de vidre
tallades
en el cristall de l'aire.

Com quatre pomes sou,
muntanyes,
fruita amarada d'aigua
feta
per llavis de la plana.

Com braus sou, muntanyes.
Com braus que alcen el cap
acabada la sesta,
l'ombra d'un somni us queda en la blavor de l'ull
i el banyam temedor burxa a mig cel
l'enlluernadora presència.

Un 11 de setembre, el d'enguany, es moria el poeta Jordi-Pere Cerdà. El seu nom era Antoni Querol, però ell trià un nom, compost, que reflectís la modernitat i l'antigor de la seua llengua, i un cognom que assenyalés el seu origen. Havia nascut, efectivament, a Sallagosa, al bell mig de la Cerdanya, entre Llívia, la capital històrica, i Puigcerdà, la capital moderna. Enguany feia 70 anys dels seus inicis com a dramaturg, a Perpinyà, si bé sempre ha estat reconegut com a poeta.

Concentració pel català com a llengua vehicular única en l'ensenyament

2011-09-13T15:08:00.005Z

Poques vegades es veuen a Esplugues de Llobregat concentracions tan multitudinàries a la Plaça de l'Ajuntament com la d'ahir. Potser caldria prendre bona nota que, lluny d'haver quedat adormida, la qüestió de l'opressió nacional és ben viva entre la població catalana.

Josep Termes: un historiador de classe

2011-09-09T13:41:00.002Z

Josep Termes i Ardèvol va nàixer en un període cabdal de la història del moviment obrer, la que va del 19 de juliol i queda tancada mesos després, uns diran que per la reconsolidació del Govern de la Generalitat, uns altres que pels fets de maig del 1937 i uns altres per l'entrada de les tropes franquistes en la campanya de 1938-39. Fill de pagesos semiproletaritzats i migrats a Barcelona, les seves aportacions com a historiador se centren en la història política, en la història dels moviments, en la història contemporània de les lluites de classes (i de les lluites dins la classe) del Principat, dels Països Catalans o de la Península. Vinculat al PSUC, militant i actiu en la premsa del partit, fou més el PSUC qui s'hi distancià d'ell que no pas a l'inrevés. Paradoxalment, Termes serví com a bon desinfectant contra les doctrines habituals de la direcció psuquera envers el moviment anarco-sindicalista o envers els orígens populars del catalanisme. S'ha mort avui, als 75 anys. Termes va poder dur a terme bona part de la seva trajectòria historiogràfica en el marc de la universitat, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Els qui coneguin l'ambient de les actuals facultats d'història, de sociologia o d'economia ens podran dir fins quin punt hi ha perspectives de poder fer-hi feina sense haver de sotmetre's als imperatius ideològics vigents.

Les llengües vehiculars

2011-09-07T14:24:00.002Z

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-Principat (TSJC) ha mostrat que el sistema d'immersió lingüística (nom particularment estúpid per referir-se al fet d'emprar la llengua vernacla com a llengua vehicular en l'ensenyament) és jurídicament feble. La llei que el sustenta es troba recorreguda davant del Tribunal Constitucional. I el mateix Tribunal Constitucional, en haver-se de pronunciar sobre l'Estatut d'Autonomia del Principat (degut al gest estúpid, previ, de reformar l'estatut del 1979) ja va atacar qualsevol interpretació sobre els usos oficials de les llengües que no fos la de la "co-oficialitat". No obstant això, de moment, la resposta general, de l'administració, dels partits polítics, dels sindicats i col·lectius docents, dels pares i mares d'alumnes, dels sindicats i col·lectius d'estudiants, etc., mostren una força prou elevada com per defensar el sistema actual. Òbviament, el sistema actual no pot frenar els processos sociolingüístics que tenen lloc en un marc econòmic i polític concret, de forma que, tot sovint, per a molta gent, la diferència entre el sistema actual i el sistema que voldrien imposar els "bilingüistes" sigui ben etèria.

En tot cas, Vicent Partal reflexionava sobre la qüestió. Al nord del Sénia, un sistema d'ample consens és qüestionat per un grapat de famílies, i queda ben coix en els tribunals. Al sud del Sénia, en canvi, centenars de milers de famílies defensen l'ús del català com a llengua vehicular, i es troben amb un sistema que no respon a aquesta demanda, insuficient, i amenaçat per l'enèssim invent del Departament d'Ensenyament. Mentrestant, la desprotecció dels alumnes a la Franja de Ponent és absoluta pel que fa fins i tot a agressions lingüístiques pròpies de l'era franquista. El PP balear més d'una en prepara. I així podríem seguir.

La situació del català en l'ensenyament, però, és molt millor que en la de qualsevol altre àmbit social, a qualsevol territori que ho analitzem. Fet i fet, és un miracle quotidià que això es mantingui, malgrat totes les pressions en contra. Difícilment això revertirà. Però calen demostracions que tota la societat s'implica en l'ensenyament. D'ací la rellevància de les convocatòries del 12 de setembre del 2011. S'ha demanat d'anar vestits de color groc, en solidaritat amb els col·lectius educatius, i en solidaritat amb els alumnes. S'ha demanat també de fer concentracions arreu del país. A Esplugues, a la Plaça de Santa Magdalena, davant de l'Ajuntament, la concentració començarà a les 7 del vespre.

La Segona Festa Estellés

2011-09-03T19:58:00.002Z

[El poeta mediterrani contempla el mar, el mar d'un 4 de setembre, per exemple, i diu:]

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

100 anys de la manifestació de Berlin “contra el bel·licisme” i “per la pau dels pobles”

2011-09-03T14:12:00.002Z

El primer diumenge de setembre del 1911, tal dia com avui fa cent anys, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) convocava a Berlin una manifestació sota els lemes “Contra el bel·licisme!” (Gegen die Kriegshetze!) i “Per la pau dels pobles!” (Für den Völkerfrieden!). S’alternaven, com de costum, dos lemes, el lema negatiu (en aquest cas, contra l’agitació bel·licista) i el lema positiu (la pau dels pobles). Hi assistiren unes 200.000 persones. Per tal que tothom pugués sentir els manifestos i els discursos, s’aixecaren al llarg del recorregut unes deu plataformes. Entre els oradors destacaven August Bebel, de 71 anys, i Karl Liebknecht, de 40, representants de la vella i de la jove generació de dirigents socialdemòcrates. Liebknecht havia perdut feia una setmana la seua dona, Julia, morta després d’una delicada operació quirúrgica. Bebel, vidu de feia un any, era de salut ben delicada, i havia d’afrontar diversos problemes familiars. La convocatòria de la manifestació s’havia decidit arran de la crisi d’Agadir, que havia esclatat l’1 de juliol del 1911, quan el canoner alemany Panther arribà al port marroquí d’Agadir. Formalment, el Panther havia arribat al Marroc dins dels esforços per “posar pau” en el Sultanat del Marroc. A principis d’any havia esclatat una revolta, i en el mes d’abril, els revoltats havien assetjat el Palau de Fez. En el mes d’abril, els francesos enviaren tropes amb l’objectiu oficial de protegir les vides i propietats dels europeus. Amb el mateix objectiu, el 5 de juny del 1911, els espanyols havien ocupat Larache i Ksar-el-Kebir.

En començar el segle, el Sultanat del Marroc era un dels pocs estats africans que no havien estat reduïts a l’estatus de colònia o de protectorat. De fet, les potències europees no reconeixien la independència més que de dos estats africans, l’Imperi d’Etiopia i la República de Libèria. En el 1904, el Regne Unit va reconèixer que el Marroc entrava dins de l’àrea d’influència de França. L’Imperi Alemany, que també cobejava el Marroc, hi va protestar. Aquesta primera crisi marroquina no es va resoldre fins a la Conferència d’Algecires, en la qual es reconeixia a França i a Espanya una missió especial en la protecció dels interessos europeus en el país. La pressió colonial sobre el Sultanat del Marroc desencadenà la rebel·lió de començaments del 1911.

El moviment de tropes franceses i espanyoles (aquestes, a efectes pràctics, subordinades a les primeres) no fou vist amb bons ulls pel govern britànic. Al Regne Unit no l’interessava que el Marroc fos reduït a la situació de “protectorat” franco-espanyol, ja que això deixaria tot el Magreb sota el domini colonial francès. Però, òbviament, tampoc no era interessat en l’establiment d’un govern marroquí oposat a la ingerència colonial europea. Per acabar-ho d’adobar, l’arribada del Panther a Agadir feia pensar en la intenció d’Alemanya d’establir-hi una base naval. Així s’entén la forta protesta diplomàtica, francesa i anglesa, contra l’operació naval alemanya.

El 7 de juliol, l’ambaixador alemany a París anuncià que no tenia cap aspiració territorial al Marroc, i que acceptaria un Protectorat francès del Marroc sempre que se salvaguardessin els interessos econòmics alemanys al Marroc, i que hi hagués una compensació territorial en forma de cessions de part del Congo francès en favor del Camerun alemany. El 15 de juliol, la proposta alemanya es feia més precisa. Eren disposats a reconèixer el protectorat francès del Marroc i a cedir a França Togolàndia i el nord del Camerun, a canvi de rebre tot el Congo francès fins al Riu Sangha i també fer-se amb el dret, exercit fins llavors per França, d’intervenció en el Congo belga. Les negociacions entre França i Alemanya ja havien començat. La premsa burgesa, però, de banda i banda, escalfava l’ambient. El 21 de juliol, David Lloyd George declava que “si la Gran Bretanya és tractada malament en interessos que li són vitals, com si no importés gens en el gabinet de les nacions, llavors dic emfàticament que la pau a aquest preu seria una humiliació intolerable per a un gran país com el nostre”. Les declaracions de George foren llegides com un advertiment a Alemanya, i com un refermament de l’entesa anglo-francesa. La premsa burgesa alemanya recordà com d’injusta era la divisió colonial . L’Imperi Britànic era molt més estès que no pas reflectia el poder real de la Gran Bretanya. L’Imperi Francès també era mastodòntic davant de les proporcions econòmiques de la metròpoli. Els imperis neerlandès i portuguès eren un fòssil d’una altra època, sostinguts tots dos per l’Imperi Britànic, de la mateixa manera que les colònies africanes de belgues i d’espanyols no eren més que sufragànies de l’imperi francès. I, al damunt, l’Imperi Britànic i l’Imperi Francès es coaligaven contra Alemanya, la gran potència industrial, bla, bla, bla.

L’SPD era una partit poderós, el partit més fort d’Alemanya en termes de vots i de militants, recolzat a més en la classe social que, de manera imparable, esdevenia hegemònica a Europa com a conseqüència del mateix desenvolupament del capitalisme. El juliol del 1909, Barcelona havia mostrat el que era una revolta obrera contra una guerra colonial. En el 1907, Bebel havia desafiat tots els consells moderadors que deploraven la seva denúncia contra la guerra d’agressió de l’Imperi Alemanya contra els hotentots. La crisi d’Agadir, però, ja no era la perspectiva d’una guerra al Marroc, sinó la d’una guerra mundial.

La posició de l’SPD en el 3 de setembre del 1911, però, no era gens fàcil. La premsa burgesa ho presentà com una mostra de submissió a l’imperialisme franco-britànic. Fins i tot, hi hagué qui assenyalà que, d’aquesta manera, es traïa al poble marroquí en la lluita contra l’imperialisme francès. No faltaven tampoc veus, dins del moviment obrer alemany, que consideraven que l’imperialisme franco-britànic era denunciable pel seu caràcter parasitari, financer, en front al més sanitós capitalisme industrial alemany, puixant i renovador.

Cent anys després, la història es repeteix. Però ara ja no hi ha un SPD amb la mateixa força que llavors i amb el mateix caràcter de classe. Les guerres imperialistes dels nostres dies les fan “exèrcits professionals” i no pas lleves forçades. La propaganda bèl·lica, però, reprén els mateixos tints de l’època. Els caps hotentots del 1907 eren opressors del seu propi poble, que calia alliberar. Marroc era en el 1911 un ‘rogue state’, que calia protegir d’ell mateix. Un a un, en les vuit dècades precedents, tots els estats del nord d’Àfrica havien passat a l’estatus de colònia o protectorat de França, d’Itàlia o de Gran Bretanya, sempre en nom de la civilització i del desenvolupament. Òbviament, la guerra mundial, en el 1911, no fou aturada per la manifestació de l’SPD. Les potències no se sentien preparades per a una guerra mundial oberta... Encara.

2 de setembre, per la sanitat pública: contra retallades i privatitzacions

2011-09-02T18:37:00.003Z

El recinte de la Maternitat, seu, entre d'altres, del Departament de Salut de la Generalitat del Principat, acollia avui des de les 6 de la tarda, una concentració-assemblea per la sanitat pública. Columnes vingudes des de Bellvitge, l'Esperança o el Dos de Maig havien sortit a les 4 d'aquests hospitals en lluita. Col·lectius de treballadors del sector de la salut i de treballadors d'altres sectors, usuaris de la sanitat pública, han arribat des d'altres pobles, viles i barris: Viladecavalls (que lluita activament i amb ocupacions contra el tancament del CAP de Can Trias), Rubí, etc. Especialment destacada ha estat la presència del moviment veïnal i popular dels barris de l'Hospitalet de Llobregat. Una auxiliar d'infermeria de Bellvitge, precisament, era la que explicava l'impacte que ja tenen les retallades en el tractament de l'ictus. Des de la Vall d'Hebron es denunciava la intenció de cedir espais públics a l'empresa privada. També s'ha denunciat com els tancaments parcials ha proliferat la massificació en urgències, i com això afecta particularment els pacients més grans i els pacients infantils. Sinistrament, tot aquest atac a la sanitat pública (una part efectiva del salari social agregat de la classe treballadora) va vinculat pels qui també es planyen de l'excessiva esperança de vida de les classes populars del nostre país. Contra això, creixen les veus que consideren que només l'acció per excel·lència de classe, la vaga general, pot constituir una eina que reverteixi l'actual situació defensiva en una d'ofensiva. Els mateixos que la reivindiquen, però, també són conscients del treball previ necessari: caixes de resistència, foment de la unitat obrera, mobilització popular.

1 de setembre: retorn a la normalitat

2011-09-01T13:37:00.002Z

En aquests dies, s'ha encunyat políticament un nou terme, "agosticitat", en referència a fer coses en "agost" quan tothom fa vacances. Vacances han fet als jutjats, però, tranquils, ja han reprès avui l'activitat desnonadora. Amb policia o sense, uns quants habitatges han passat avui al domini efectiu d'entitats financeres que ni els poden vendre ni els volen llogar.

Sense esperar a l'1 de setembre, la policia va practicar desallotjaments a quatre CAPs Vallès del ocupats (ocupats, parcialment) i que oferien una atenció sanitària autogestionada com a resposta a les retallades estivals de la Generalitat.

Això és el retorn a la normalitat.

Protesta a Son Gotleu (Palma) per la mort d’un veí de 28 anys

2011-08-30T06:56:00.002Z

Les tensions socials en aquest barri de Palma es vehiculaven ahir arran de la mort, de matinada, del ciutadà d’origen nigerià, Efosa Okosun, en precipitar-se d’un cinquè pis del carrer Tomàs Rullan. Els nigerians del barri iniciaren una protesta l’endemà al matí pel fet que les forces policials no haguessin arrestats els pressumptes responsables, membres del grup gitano ‘Los peludos’. Durant la protesta i, en mig de la intervenció policial, es produïren destrosses en cotxes aparcats, comerços i mobiliari urbà. La Regidoria de Seguretat Ciutadana i la Policia Local aconseguia fer seure a la taula representants d’associacions nigerianes i gitanes a la comissaria de Llevant. No obstant el retorn a la normalitat, alguns veïns nigerians s’oposaven a la negociació i a la suposada representació per part d’alguna de les associacions. Bona part de les tensions interètniques a Son Gotleu es vincula, segons alguns veïns, al negoci del narcotràfic. D’altra banda, els nigerians denuncien que viuen sota un estat de persecució per part dels gitanos. La percepció dels gitanos és justament la inversa. Però són aquestes percepcions les que fan que un determinat fet tingui un impacte social i tradueixi la conflictivitat latent en fets noticiables.

Comença la resposta a la contrareforma pressupostària del PP-PSOE

2011-08-28T19:27:00.003Z

La contrareforma pressupostària impulsada des de Frankfurt, Brussel·les i Berlin, i executada pel PP-PSOE, en el cas concret de l'encara estat espanyol, ha començat a rebre una resposta al carrer. A Barcelona, l'assemblea de la Plaça de Catalunya s'ha decidit per un recorregut cap al Parc de la Ciutadella, tot passant per la Plaça de Sant Jaume i Pla de Palau. S'ha rebutjat la idea de fer la manifestació en direcció a les seus del PSOE i del PP. Sí que s'ha passat per la Rambla, a l'alçada de la seu de CDC. En els parlaments, intervencions, etc., que s'han succeït i que continuen ara en l'Assemblea del Parc de la Ciutadella, s'ha parlat del ja famós article 135 i del que suposa l'establiment constitucional d'un límit al dèficit i al deute públics. En particular, s'ha posat l'accent en el fet que ara s'enfortiran normativament totes les mesures de retallades en educació, sanitat i serveis socials. Per molts, però, la qüestió va més enllà de l'article 135, i es demana un referèndum sobre la reforma constitucional o, ja directament, una assemblea constituent. Que ningú no interpreti que tota la massa manifestant defensa particularment l'actual situació de l'article 135. Qualsevol contingut social que les mans de Solé Tura haguessin introduït, bàsicament per fer veure, en aquella Constitució del 1978 ha quedat avui més que liquidat. Malgrat les il·lusions existents quant al possible "retorn" a un "estat del benestar", pagaria recordar les mancances de les experiències passades, i els contextos històrics on tingueren lloc: els països capitalistes més avançats, espoliadors del Tercer Món i necessitats de dics de contenció contra el moviment obrer sindicalista, socialista o comunista. El centre capitalista europeu s'arronsa, i els Països Catalans (unes comarques més que unes altres) s'hi van quedant a fora. El control imperialista exercit pels "Tres Grans" va en declivi. I els dics de contenció no són gens necessaris, mentre continua l'autovoladura de totes aquelles estructures, eminentment reformistes, de la classe treballadora.

La demanda d'un referèndum sobre la reforma de l'article 135 té tantes poques perspectives com la de "retorn al keynesianisme". No hi ha ni 35 diputats ni 26 senadors que siguin disposats a signar. Però justament això evidencia una vegada més la buidor de les apel·lacions quadriennals a l'exercici democràtic de "votar". El diputat que tingués el gest de demanar el referèndum es veuria directament apartat de les llistes tancades del 20 de novembre. A més, l'escenari de tres urnes per al 20 de novembre (Congrés, Senat, referèndum) és massa perillós com per permetre'l.

Com més enrenou, però, més reaccions. Per exemple, caldrà seguir atentament la posició de Josep Antoni Duran Lleida. Fa unes hores, deia que donaria suport a la reforma de l'article 135 si s'inclou una clàusula que prohibeix que el "dèficit fiscal" de les comunitats autònomes sigui superior al 4%. El 4% és el límit estipulat en l'ordenament jurídic alemany. No cal dir els beneficis que això suposaria per a la castigada economia dels Països Catalans. Serà CiU capaç de defensar això consegüentment? Si ho refusa el PP-PSOE, que ho refusarà, serà CiU consegüent fins a votar no a la reforma o fins a subscriure la convocatòria del referèndum? Ho dubtem, però caldrà veure fins a on arriba CiU.

El mateix podríem dir de les altres forces polítiques. D'especial interès és la posició que adoptin els diputats del PSOE "més sensibles". Què faran el PSC, el PSPV i el PSIB? Què faran els sectors de centre-esquerra del partit? Els esforços per insuflar-hi vida on no n'hi ha, tindran un rèdit similar, en el millor dels casos, a l'obra del doctor Frankenstein.

La reforma de l’article 135 encobreix la contrareforma que consagra encara més la temporalitat en la contractació laboral

2011-08-27T10:24:00.002Z

El Govern d’Espanya tirava endavant ahir un reial decret amb l’enèssima contrareforma de la legislació laboral. Una nova mostra d’un ‘consens’, segregat des de la patronal, i que vol canviar ‘drets’ per ‘ocupació’. El cas és que uns es perden sense que l’altra avanci. L’erosió pràctica de les condicions laborals, a més, supera la que dicten les pròpies contrareformes laborals, sense comptar que una part important de les relacions laborals queden al marge o fora de tota cobertura legal. Vegem, amb més detall, les mesures incloses en la darrera contrareforma:
- suspensió durant dos anys de les garanties de l’article 15.5 contra l’encadenament abusiu de contractes temporals.
- ampliació dels supòsits del contracte de formació i aprenentatge. Els patrons hi podran acollir treballadors de fins a 30 anys d’edat, i durant un període de dos anys (ampliable a tres). La bonificació quant a la seguretat social d’aquests contractes serà completa per a petites i mitjanes empreses, i del 75% per a les grans (de més de 250 treballadors). El salari podrà ser del 75% del salari mínim interporfessional.

El govern ha aclarit que aquestes mesures són transitòries. En el 2013, l’edat màxima del contracte de formació se situarà en 25 anys (ara és de 21, però durant el 2011-2013, serà de 30). També ha assenyalat que entre les mesures hi ha bonificacions per a la conversió de contractes de formació en fixos, o la pròrroga de la paga de 400 € per a desocupats de molt llarga durada. El cert és que entre les mesures també hi ha un abaratiment dels costos empresarials de l’acomiadament, tal com exigia el Banc Central Europeu.

També és el Banc Central Europeu el principal inspirador de la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola. Quan, fa poc més d’un any, hom parlava de la perspectiva de la “intervenció” de l’estat espanyol per part de les autoritats comunitàries, es referia precisament a situacions com l’actual. No cal dir que l’esquerra espanyolista està que trona amb aquesta pèrdua de “sobirania”. Com és una constant històrica, a menys sobirania espanyola, més es recrudeix l’ofensiva opressora contra la nació catalana i les altres nacions “perifèriques” de l’estat dinàstic. En la reforma de l’article 135 apareix aquest aspecte, però també un altre. Amb el nou articulat, les referències a una “economia social de mercat” esdevenen paper mullar, la qual cosa explica la forta incomoditat que se sent ara mateix en els rodals neoreformistes més o menys radicalets.

No perdem, però, la perspectiva. Els governs centrals europeus malden per exportar a la perifèria els costos de la “crisi continental”. En aquests moments, això apareix com un sacrifici necessari si hom vol mantindre la “pau social” en les regions centrals. Si aquesta exportació (com acabarà evidenciant-se en darrer terme) és insuficient, caldrà vehicular la fi de la “pau social” per vies d’escapament, és a dir “bocs expiatoris” en els quals la població no-blanca de les regions centrals té tots els números que li toqui el rebre.

Tornem, ara sí, a l’article 135. Vegem el redactat del 1978:

1. El Govern haurà de restar autoritzat per una llei per tal d’emetre deute públic o contreure crèdit

[Això suposa que les Corts Espanyoles són les que generen el marc normatiu (una llei) sobre l’endeutament públic i sobre els prèstecs públics.]

2. Es considerarà sempre que els crèdits per a abonar el pagament d’interessos i capital del Deute Públic són inclosos en l’estat de despeses dels pressupostos, i no podran ser objecte d’esmenes ni de modificacions mentre d’ajustin a les condicions de la llei d’emissió.

[Apareix, doncs, una garantia completa als creditors envers la possibilitat de declarar un determinat deute com a “deute odiós” i desfer-se’n d’ell, a no ser que la llei d’emissió ja ho explicités.]

La reforma de l’article 135 consistirà en afegir punts i més punts. Vegem el redactat proposat complet. Posem en negreta tota la part nova:

1. Totes les administracions públiques adequaran les seves actuacions al principi d’estabilitat pressupostària.

[Es cristal·litza constitucionalment, doncs, el principi d’estabilitat pressupostària, que fins apareixia en lleis i en els Tractats de la Unió Europea i, per tant, ja tenia una validesa quasi-constitucional]

2. L’Estat i les comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establers, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus estats membres.

[És la primera vegada, en tota la constitució espanyola, que es farà referència a la UE. Cert és que la reforma del 27 d’agost del 1992 (article 13.2, sobre el dret de sufragi dels no-espanyols) es va fer sota l’influx de la Unió Europea, però això no s’explicitava. En aquest cas s’explicita la vinculació constitucional de les decisions de la Unió Europea sobre el dèficit. A efectes pràctics, els tractats comunitaris ja obligaven legalment a aquests marges]

2 [segon paràgraf] Una llei orgànica fixarà el dèficit estructural màxim permès a l’Estat i a les comunitats autònomes en relació amb el seu producte interior brut. Les entitats locals hauran de presentar equilibri pressupostari.

[Apareix doncs, el mecanisme de la llei orgànica per trasposar els acords de la UE. Observeu com la llei orgànica obligarà també a les comunitats autònomes. Això restarà encara més, autonomia normativa en matèria financera a les comunitats autònomes]

3. L’Estat i les comunitats autònomes hauran d’estar autoritzats per llei per emetre deute públic o contraure crèdit

[És el resultat de la reforma de l’article 135.1. Observeu que la referència originària a l’Estat s’estén ara, a més, a les comunitats autònomes. La idea del PP-PSOE és que aquest redactat reflecteix millora la situació actual de “corresponsabilitat fiscal”. A efectes pràctics, cal dir que les comunitats autònomes ja eren sotmeses a la llei en les operacions financeres.]

3. [segon paràgraf] Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmenes ni de modificacions mentre s’ajustin les condicions de la llei d’emissió.

[Remodelació considerable de l’article 135.2. És ben significativa la referència a la “prioritat absoluta”. Cal agrair als reformadors de la Constitució que indiquin qui ha de ser el màxim beneficiari de la maquinària impositiva: els poders financers.]

3. [tercer paràgraf] El volum de deute públic del conjunt de les administracions públiques en relació al producte interior brut de l’Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

[Es consagra constitucionalment, juntament, amb el sostre de dèficit públic, el sostre de deute públic, i en tots dos casos es fa referència a la UE. Recordem que aquests dos eren uns dels quatre “criteris de convergència” del Tractat de Maastricht, els altres dos feien referència als tipus de canvi monetari (avui obsolets, amb la moneda única) i a la inflació (ja no gaire considerada en un context sense perspectives de fort creixement econòmic).

4. Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic només es poden superar en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d’emergència extraordinària que s’escapin del control de l’Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l’Estat, apreciades per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats

[La clàusula d’escapament, altrament prevista en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, es deixa sota el control del Congrés dels Diputats, amb majoria reforçada. Observeu, que també ha de passar pel Congrés les situacions de recessió econòmica que afectin una comunitat autònoma en concret.]

5. Una llei orgànica desenvoluparà els principis a què es refereix aquest article, així com la participació, en els procediments respectius, dels òrgans de coordinació institucional entre les administracions públiques en matèria de política fiscal i financera. En tot cas ha de regular: a) La distribució dels límits de dèficit i de deute entre les diferents administracions públiques, els supòsits excepcionals de superació dels mateixos i la forma i termini de correcció de les desviacions que sobre un i altre es puguin produir. b) La metodologia i el procediment per al càlcul del dèficit estructural. c) La responsabilitat de cada Administració Pública en cas d’incompliment dels objectius d’estabilitat pressupostària.

6. Les comunitats autònomes, d’acord amb els seus respectius estatuts i dins dels límits a que es refereix aquest article, han d’adoptar les disposicions que siguin procedents per l’aplicació efectiva del principi d’estabilitat en les seves normes i decisions pressupostàries.

Arribat al final d’aquest article podem recordar que l’Estatut d’Autonomia del Principat, ja consagra el principi d’estabilitat (Article 214. Estabilitat pressupostària. Correspon a la Generalitat l'establiment dels límits i les condicions per a assolir els objectius d'estabilitat pressupostària dins els principis i la normativa de l'Estat i de la Unió Europea) encara que potser en uns termes que ara podrien ser considerats inconstitucionals. En l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, en canvi, no hi ha referència a l’estabilitat pressupostària, però sí al principi de suficiència (garantiment dels recursos financers suficients d’acord amb “les necessitats de gasto de la Comunitat Valenciana”). L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears consagra el principi d’estabilitat pressupostària en l’article 136.

El mecanisme de reforma constitucional que se segueix en la “part no-protegida” per la Constitució, es basa en una majoria qualificada (tres cinquenes parts) de les dues cambres de les Corts Generals. En aquest cas el referèndum tan sols es pot convocar si ho demanen un 10% dels diputats o un 10% dels senadors. Les convocatòries de mobilitzacions, en aquest sentit, se centren en la demanda de un referèndum. El desgast d’exposar a referèndum aquesta reforma és evident des de tots els punts de mira. Per això, cal donar suport a concentracions com la convocada a Plaça de Catalunya el diumenge 28 d’agost, a les 19h.

Quan el govern dels millors renuncia a governar

2011-08-26T11:42:00.002Z

Després de la mobilizació del passat 18 d'agost a la Plaça de Sant Jaume, avui l'Assemblea d'Aturats/des de Barcelona i col·lectius de perceptors del PIRMI, expressaven aquest matí davant la porta principal del Parlament de Catalunya el seu rebuig a la gestió dels consellers Mena i Clerias. Els dos consellers, precisament, compareixien avui davant de la Diputació del Parlament a requeriments dels grups parlamentaris d'ICV i d'ERC. La diputada Anna Simó (ERC de l'Hospitalet) es referia després a les intervencions dels diputats dient que havien dedicat el 90% dels temps a criticar governs anteriors (és a dir, els tripartits 1 i 2). És el que té el bipartidisme: un partit governant por governar fent oposició al partit opositor. I l'abrandat partit opositor, que ara fa costat a aquestes mobilitzacions, tenia com a cap un President de la Generalitat que es va fer fonedís el passat més d'octubre quan la II Marxa contra l'Atur arribava a Barcelona. Nyerros i cadells, cadells i nyerros. O, com deia Brecht, "Perquè la roda mai no deixa de voltar i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt. Però per a l'aigua de sota, això vol dir només que dia rera dia la roda cal fer anar". El cas és que, fa uns dies, el govern Mas havia de retirar una de les mesures més polèmiques (el pagament mitjançant xec nominal per enviament postal). Sí mantenen les mesures que faran reduir el nombre de perceptors del PIRMI, no pas per una mesura de creació de llocs de treball, sinó per a una redefinició, més estricta, del que vol dir patir desinserció social. En aquestes circumstàncies, la demanda d'una "renda ciutadana bàsica" acaba per semblar forassenyada, malgrat haver quedat registrada en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (la part no anul·lada pel Tribunal Constitucional). El govern dels millors és atenallat. No pot dir ni fava davant del "dèficit fiscal" ni de la manca de capacitat de decisió sobre infrastructures o grans investiments. No pot fer més que una tímida resposta davant de l'anunci que la propera reforma constitucional arrabassarà encara més autonomia pressupostària al Parlament. Per això les urpes i les dents tan sols les poden exercitar contra allò que ells (precisament ells, els millors!) consideren "els fracassats".

Mentrestant, s'estructuralitza un índex de desocupació de dues xifres percentuals, que assoleix proporcions descomunals en els grups d'edat més extrems (més joves i més grans). Gent que, d'acord amb l'ortodòxia social, és definida com de la classe mitjana, han de veure com han de compartir amb els consogres, tres dies sí, tres dies no, la parella conformada pel fill i la jove. Les fonts alternatives d'ingressos, d'altra banda, que no apareixen en l'estatística, també semblen reduir-se. Aquest col·lapse, tan desigualment repartit, hauria de fer reaccionar al govern dels millors? La utopia que amaga aquesta qüestió ens hauria d'envermellir el rostre. Des de quan la Pompadour s'ha preocupat pel "deluge d'aprés nous"?

La reforma de la Constitució espanyola per prohibir els pressupostos deficitaris

2011-08-25T08:12:00.000Z

L’anunci de la reforma de la Constitució per introduir en el Títol VII una previsió per tal que els pressupostos públics siguin “equilibrats” (és a dir, no deficitaris) cal incardinar-lo en un esforç propagandístic enorme. Malgrat que és evident que la “crisi d’endeutament públic” (i privat) es troba en una subocupació de les capacitats productives i, en conseqüència, una disminució dels “ingressos”, el discurs dominant se centra en les “despeses”. Fruit d’aquest discurs, hi ha la idea d’haver estirat més el braç que la màniga, o d’haver viscut per damunt de les (nostres) possibilitats, o de les lloances a l’austeritat. La intenció no és cap altra que la de continuar amb la retallada de la “porció social” dels salaris dels treballadors, mentre la “porció individual” és salvatjament castigada a través de la desocupació/subocupació i, particularment, de la por a la desocupació.

Els efectes materials de la reforma constitucional, en ells mateixos, no semblen a primera vista greus. Actualment, diferents disposicions normatives forcen als “pressupostos equilibrats” o posen limitacions a l’endeutament. D’altra banda, l’ortodòxia econòmica seguida pels principals partits (per tots els partits parlamentaris, al capdavall) garanteix també aquest principi. Inversament, l’aprovació d’aquesta reforma no impedirà ni l’augment dels dèficits pressupostaris ni l’endeutament públic. La previsió d’una llarga estagnació (l’estat natural del capitalisme madur) fa virtualment impossible reduir el “deute sobirà”. A més, cal no oblidar que aquest “deute sobirà” serveix per vehicular una part substancial dels beneficis empresarials (i dels salaris nominals) a les arques dels oligopolis financers en forma d’interessos.

Deixant de banda totes aquestes reflexions, l’adopció d’una reforma constitucional en aquest sentit és també un atac a les eines pròpies de l’època del “capitalisme autoregulador” (keynesianisme) com era l’aprovació de “pressupostos deficitaris” com a eina “anti-cíclica” (equilibrada històricament per “pressupostos superavitaris”). És, en certa mesura, liquidar una antigalla preservada en una Constitució que fou aprovada en un altre context de correlació de forces (1978). Que, a més, la reforma de la Constitució es pugui tramitar per via d’urgència, sense gaire debat previ en la “societat”, és una ironia sinistra per part de partits polítics que havien fet de la Constitució un text sagrat contra els drets dels pobles. No és estranya, doncs, la reacció de molts catalans davant de la demanda de sotmetre a referèndum aquesta reforma: que se sotmeti a referèndum també la continuïtat de la dependència nacional.

La Mediterrània després de la batalla de Trípoli

2011-08-23T08:07:00.001Z

Fonts properes a l’OTAN celebraven ahir la caiguda imminent del règim de Gaddafi (la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular Socialista), tal com ho havien celebrat el passat mes de març. Hores més tard, llavors com ara, han fet reiterades crides als “gaddafistes” per tal que deixin les armes. No obstant, els fets dels darrers dies han suposat un avanç definitiu per al Consell Nacional de Transició de la República Líbia. Si abans de la batalla, els territoris del Consell Nacional de Transició consistien, a la Tripolitània, d’enclavaments en una regió encara controlada per les forces del govern de Trípoli, la situació actualment és la inversa. Lluny queda la situació d’aquella que, en la primavera, va amenaçar les forces del Consell Nacional de Transició de veure reirrompre el gaddafisme a la Cirenaica.

Mentre la posició del Consell Nacional de Transició es consolida a la Tripolitània, també la posició de l’OTAN i de les potències imperialistes que l’encapçalen (els Estats Units i, en menor terme, l’estat francès) s’ha consolidat sobre el Consell Nacional de Transició. Així doncs, si el Consell Nacional de Bengasi ja era reconegut com el govern libi oficial per part del govern Sarkozy, ara l’Administració Obama ha fet també el pas de traslladar-hi el reconeixement diplomàtic. Com el “vaixell de Teseu”, el Consell Nacional de Transició ha anat patint unes remodelacions, i encara n’haurà de patir més. Segons el desenllaç de la batalla de Trípoli, haurà d’incorporar més o menys sectors del gaddafisme “moderat”, això sense comptar amb tots els responsables del règim anterior que s’hi han passat.

L’escenari, doncs, que apareix al davant és el del canvi de règim, un canvi en el qual la intervenció de l’OTAN (dels Estats Units) ha estat cabdal. La ironia ha volgut que l’arxienemic de l’Administració Reagan hagi estat foragitat per l’Administració Obama. Però no perdem el fil. El govern de Gaddafi s’havia “reintegrat” entre els “governs respectables”, a canvi de cessions basades en les riqueses naturals de Líbia, i del petroli en particular. Les riqueses de Líbia permetien mantindre el règim de Gaddafi, una atapaïda xarxa clientel·lar, i una gestió social dels ‘gastarbeitern’ no gaire diferent de les d’un estat del Golf. L’acumulació de riquesa per al capital libi també suposava una acumulació de greuges per a les classes populars, diferents però paral·leles, a les viscudes en altres països mediterranis.

Les potències nord-atlàntiques (i les europeees, en particular) van rebre a contrapeu les protestes de Tunísia que provocaren la caiguda de Ben Ali. Amb prou feines s’havien recuperat, quan es produí la caiguda de Mubarak. Però des de llavors han sabut reaccionar. Les protestes de Bahrain foren ofegades amb la intervenció del Consell del Golf. La situació al Iemen, quedà estagnada, però la posició arbitral d’Aràbia Saudita s’hi ha vist enfortida. Líbia i Síria quedaren en una situació de guerra civil. Les protestes d’altres indrets, malgrat ésser més o menys voluminoses, no han arribat a presentar la qüestió del poder.

Hom s’ha demanat, per què la intervenció de l’OTAN s’ha centrat en Líbia i no en Síria. Més rellevant serien els motius de la intervenció a Líbia i d’una possible futura intervenció a Síria. En un cas i en l’altre, la principal motivació rau en la feblesa mostrada per Trípoli i Damasc en la gestió de les protestes populars de la primavera: lluny de poder assimilar-les i adreçar-hi una repressió selectiva, van haver d’obrir foc contra tots els manifestants. La interpretació de Trípoli i de Damasc era que la caiguda dels governs de Tunis i d’el-Cairo es van deure al fet de no haver estat prou contundents. Sens dubte, si haguessin reeixit a ofegar les protestes, les relacions diplomàtiques de tots dos governs amb els països de l’OTAN, haurien millorat. La dinàmica de repressió/contrarepressió, però, genera un camí sense retorn.

A diferència de Líbia, a Síria no existeix un govern formal oposat a Damasc. La potència militar síria, d’altra banda, és més elevada que la líbia, la qual cosa ha desencoratjat, de moment, una intervenció de l’OTAN. La localització geopolítica de Síria és, a més, molt més sensible. Si llegim la premsa conservadora nord-americana més prosionista, particularment en aquests dies, tindrem la sensació que els “canvis de règim” no són una bona cosa. Per exemple, des de fa mesos hi ha preocupació per a un “Egipte radical”. Sense Mubarak, la lluita política entre els sectors del govern provisional d’Egipte i la necessitat de controlar una possible “segona revolució” ha trobat en l’antisionisme una forma de vehiculitzar efectivament les energies populars. Un recrudiment del conflicte a Palestina, en el moment en el qual la societat israeliana dista molt de tindre una situació harmoniosa, pot tindre efectes poc previsibles.

Sigui com sigui, l’OTAN ha resultat ben enfortida després de la Batalla de Trípoli. Amb independència del temps i dels recursos que s’hi ha dedicat, l’OTAN no s’ha vist empantenagada com a Afganistan. A més, els costos de les operacions de terra han estat “externalitzats” a les forces del Consell Nacional de Transició. Amb aquesta experiència, la pulsió per participar a Síria serà més forta. L’OTAN ofereix a les potències nord-atlàntiques victòries mentre que en l’àrea econòmica tots són “nombres vermells”.

El Primer Centenari d'Enric Valor

2011-08-21T17:15:00.002Z

El 22 d'agost del 1911 naixia a Castalla Enric Valor Vives. Demà, doncs, es compleixen els 100 anys de l'efemèride. L'Any Valor ha començat pràcticament des del 13 de gener del 2010 (desè aniversari de la mort), i ha servit per per comprovar quines són les visions que els coetanis (alguns gairebé coetanis de la maduresa i vellesa del propi Valor) tenen sobre l'escriptor. Es fa difícil condensar tot el que s'ha durant els últims divuit mesos. Val a assenyalar l'activitat commemorativa que hi ha hagut en les terres més vinculades a l'obra de Valor, la Foia de Castalla, la conca del Vinalopó o Alacant. En comparació, potser més discretes, han estat les commemoracions a València o a Barcelona, però també cal dir que l'àmbit acadèmic ha mantingut un interès permanent en l'obra de Valor, particularment de l'obra rondallística, des de fa tres o quatre dècades. Menys voluminós ha estat el record de la figura política d'Enric Valor. El republicanisme de Valor en els anys 1930, en una Alacant que tota parlava català, s'expressa per diversos canals, des de la premsa fins a la ràdio, i en la militància a l'Agrupació Regionalista Alacantina. L'alacantinisme de Valor defensa l'autonomia valenciana, superadora dels límits provincials. La victòria franquista ho estroncarà tot. Testimoni de la resistència, en la qual cultura i política es troben naturalment entrelligades, serà la repressió continuada durant tot el règim, i que durà Valor a la presó. Ja en el 1999, en el si d'una Universitat Politècnica de València on el procés de la normalització lingüística no acabava mai d'arrencar, Valor deia: "no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma".

Gràcia obre el curs 2011-2012 de la Universitat Comunista dels Països Catalans amb una xerrada sobre l’internacionalisme

2011-08-20T10:52:00.001Z

En el marc de les festes d’estiu de Gràcia, la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC) obria el curs amb una xerrada sobre l’internacionalisme. La ponència convidada anà a càrrec del Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (MOVICE) de Colòmbia. D’una banda, MOVICE ha recorregut a l’acompanyament internacional com a eina de protecció i de denúncia envers les amenaces i les violències institucionals. Alhora, des de MOVICE i des dels moviments populars colombians que hi donen suport hi ha la plena consciència que la violència estatal (i paraestatal) a Colòmbia és inseparable de les polítiques d’expoliació imperialista contra el treball i contra els recursos naturals del país. I això és cert no tan sols en les dècades més recents, sinó també en les primeres fases de la violència política a Colòmbia (1946-1961), marcades per les connivències entre l’oligarquia colombiana, el govern nord-americà i les grans transnacionals dels monocultius comercials. En la situació actual, amb les economies nord-atlàntiques considerablement afeblides, Colòmbia els és la darrera gran plataforma en el continent sud-americà.

L’internacionalisme, doncs, apareix en forma de cooperació i de solidaritat. Però aquests dos mots, i fins i tot el mateix mot de l’internacionalisme, poden rebre diversos continguts. En la xerrada d’ahir, hom es va referir a l’evolució històrica de moltes iniciatives de cooperació internacional, nascudes des d’una solidaritat política (p.ex. amb la revolució sandinista), i que han patit en major o menor grau una burocratització i absorció per part de les institucions burgeses de “cooperació”. Les subvencions, teòricament concedides d’acord amb la solidesa i impacte tècnics d’un projecte, obeeixen a les estratègies d’internacionalització de l’estat que les concedeix.

La xerrada també va fer referència als debats històrics de l’internacionalisme dins del moviment obrer. L’internacionalisme que apareix en l’Europa del segle XIX, bé des d’instàncies burgeses (conservadores o, sobretot, liberals) o des dels moviments socialistes, és un internacionalisme que s’aplica en les relacions entre les “nacions” europees. Unes nacions de llengües emparentades o encreuades, que comparteixen formes culturals, ideològiques, religioses, etc., però que alhora topen unes amb les altres, per raons fins i tot de la pròpia definició geogràfica o ètnica o, ja més freqüentment, per la lluita per l’hegemonia regional, continental o mundial. Són aquestes mateixes “nacions europees” les que expandeixen imperis sobre la resta del món, un imperialisme que és causa, però també efecte, del desenvolupament capitalista centrat en Europa (en Anglaterra, en primer lloc, des d’on difon a les àrees continentals de la interfície franco-alemanya). Aquesta dualitat entre les “nacions civilitzades” i les “nacions semicolonials i colonials”, entre el centre i la perifèria del món capitalista, marca profundament qualsevol proposta internacionalista. La xerrada repassà els models de les tres primeres internacionals obreres (1870-1943), i com han deixat pas a un context en el qual es defuig la idea d’una Internacional orgànica. En tot cas, debats històrics sobre el posicionament de les organitzacions obreres davant de les guerres d’agressió imperialista del tombant dels segles XIX i XX, es repeteixen cent anys després. Què ha de predominar, el suport a organitzacions i moviment d’altres països amb els quals es comparteixen coordenades programàtiques, o el rebuig al programa imperialista de la burgesia de la pròpia nació (o grup de nacions)? No és aquest l’únic debat. Durant la xerrada es va citar repetides vegades a Rosa Luxemburg. Luxemburg defensà, tant per a la Segona Internacional com per a la Tercera, un model de partit mundial amb seccions nacionals. Era el model que corresponia quan el desenvolupament capitalista hauria fet impossibles les guerres nacionals pròpiament dites. Però també és un model en el qual es pot imposar com a “internacional” els criteris d’un grup nacional concret.

La Plaça Sant Jaume clama contra les retallades en inserció social

2011-08-18T18:06:00.002Z

Avui 18 d'agost, els afectats per la reforma del PIRMI (renda mínima d'inserció), col·lectius de treballadors en atur i de les assembles populars, han mostrat el seu rebuig a la decisió del govern de la Generalitat de substituir el pagament mitjançant transferència bancària del PIRMI per un xec bancari a domicili. A 10 d'agost, 40.000 dels peprceptors no havien pogut cobrar la quantitat. No són pocs els que han hagut de passar gana i dormir al carrer. Des de la Generalitat s'ha insistit que el PIRMI ha perdut la funció que li era originària. És cert. Molts perceptors del PIRMI no són persones que fossin al marge del mercat laboral. Són persones que, com a conseqüència d'una desocupació de llarga durada, o la concatenació de feines temporals, no tenen ara dret a cap pensió (ni contributiva ni no-contributiva) per motiu d'atur. I justament és aquí on es veu tota la mentida d'un govern incapaç. Incapaç sempre, malgrat embolcallar-se falsament en senyeres (amb estel o sense), de liderar una lluita nacional contra la dependència política, la negació del dret d'autodeterminació nacional i l'espoliació econòmica. Incapaç sempre, malgrat la retòrica habitual de la defensa de la petita i mitjana empresa, de plantar cara als abusos de monopolis i oligopolis. I és com a conseqüència d'aquesta incapacitat que el govern de CiU no pot més que menar una política de retallades i revestir-la d'arguments que Breivik podria copiar i enganxar en les seves llargues tirades sobre la civilització cristiana.

Per comptes de presentar la dimissió irrevocable, els consellers Mena i Cleries, i el president Mas, continuaran a explicar que no s'hi pot fer res, que no hi ha alternativa. La reforma del PIRMI traspua la ideologia d'aquests personatges:
- s'ha suprimit l'actualització de la RMI d'acord amb la previsió de l'IPC. La xifra actual de 423 € mensuals, doncs, anirà retallant-se d'any en any.
- s'aplicaran limitacions de la RMI d'acord amb el salari mínim interprofessional, la qual cosa equival a reconèixer que la RMI fa de prestació per desocupació.
- s'elimina la possibilitat del pagament immediat de la RMI per als casos que l'equip d'atenció primària considerava urgents. Ara caldrà esperar l'aprovació de la sol·licitud. La pràctica administrativa de forçar els terminis o d'incórrer en el silenci administratiu demostrarà quina responsabilitat política tindrà aquest govern.
- la percepció de la RMI serà de 60 mensualitats. Conclòs aquest període, haurà de passar un any, per tornar-la a demanar.
- s'exigirà 2 anys de residència (ara se n'exigia 1) per poder percebre la RMI. La intenció del govern d'aixecar la bandera nativista és ben clara.
- es deteriora el finançament de la despesa associada al PIRMI. Així doncs, serà més fàcil esgotar els crèdits pressupostaris i tallar-lo directament, tal com amenaçava el mateix president de la Generalitat.
- també s'allarga a 6 mesos el període de misèria pel qual ha de passar una família abans de poder sol·licitar el PIRMI.

Mentrestant, continuen les concentracions. El proper divendres 26 d'agost, a partir de les 9h30, davant del Parlament de Catalunya, on els consellers Clerias i Mena hauran de respondre a una interpel·lació interposada per alguns grups parlamentaris.

I l'1 de setembre, a les 10h, dijous, en el marc de l'Assemblea d'Aturats de Barcelona (c. Sant Pere més Baix, 70), es preparà el curs de mobilitzacions en defensa d'un principi bàsic: 1) plena ocupació de tots els treballadors; 2) prestació per desocupació a tots els treballadors fins a la recol·locació efectiva.

Les ombres de Brüning, Salazar i Calvo Sotelo, i l’apel•latiu als “plens poders” i als “governs de concentració nacional”

2011-08-18T09:50:00.001Z

Fóra injust comparar els actuals ministres d’economia de la Unió Europea amb Heinrich Brüning (1885-1970), António de Oliveira Salazar (1889-1970) o José Calvo Sotelo (1893-1936). Des d’un punt de mira tècnic, cadascú a la seva manera, Brüning, Salazar i Calvo Sotelo tenien unes capacitats i una preparació econòmica poc present en els seus homòlegs contemporanis. Uns i altres apliquen, aparentment, les mateixes polítiques procícliques i tenen, fins a cert punt, les mateixes inclinacions autoritàries, però en tant que servidors d’uns interessos de classe, els dels anys 1930, es guanyen més merescudament el sou. Motiu d’intens debat seria discutir si les circumstàncies d’aquell període eren més complexes (o no) que l’actual.

Brüning és, en l’actualitat, sinònim del canceller alemany que, a través del recurs a la legislació per decret presidencial, obre la porta a la destrucció de la Constitució de Weimar. Salazar s’associa amb la dictadura que marca el segle XX portuguès, encara que ni fou el primer dictador ni el darrer del règim inaugurat per Óscar Carmona i tancat per Marcelo Caetano. Calvo Sotelo, ministre en la Dictadura de Primo de Rivera, esdevingué després la figura capdavantera de la dreta espanyola i, pòstumament, assassinat per elements propers al PSOE, “protomàrtir de la Cruzada”. És comprensible que els seus epígons dels nostres dies se n’apartin. Però si presentem les biografies en el zenit del poder:

- Heinrich Brüning (*Münster, Westfàlia, 26.11.1885) es doctorà en economia política a la Universitat de Bonn en el 1915 i, seguidament, serví com a tinent en la Gran Guerra, condecorat amb la Creu de Ferro de segona i primera classe. Després de la guerra s’implicà amb Carl Sonnenschein en la tasca d’assistir als soldats desmobilitzats a la reintegració a la vida civil. S’integrà en el Zentrum, el partit de centre d’inspiració catòlica, i s’arrenglerà en el sector més social que representava Adam Stegerwald, i ocupà càrrecs en la federació de sindicats cristians. També era l’editor de “Der Deutsche”, que tenia com a línia la defensa de la política social catòlica contra els “excessos” de la dreta burgesa i latifundista i els de l’esquerra marxista. La crisi hiperinflacionària del 1923, però, afectà justament els estrats populars que més bé s’identificaven amb el Zentrum, i Brüning convertí l’estabilitat econòmica en el seu ideari. Encara se l’associava amb l’ala esquerrana del Zentrum, i la “lex Brüning” del 1924, per exemple, que el va fer un nom conegut, cercava reduir la pressió fiscal damunt dels treballadors assalariats. No era pas un líder carismàtic, però era tingut com un expert en finances. La crisi governamental de març del 1930 es vinculava a la nova situació econòmica mundial, marcada per la recessió nord-americana: el govern de coalició de Hermann Müller es trencà. Brüning fou nomenat canceller. En l’economia alemanya, a banda dels problemes generals que s’observaven en tots els països industrialitzats, pesava encara la càrrega de les reparacions de guerra. De totes formes, Brüning optà per polítiques d’austeritat, que desencoratjaven la concessió de crèdits i els augments salarials. La política de Brüning topà amb el Reichstag, on els partits governamentals eren minoria. La dissolució del Reichstag i les noves eleccions encara situaren el govern Brüning en una situació més precària, ja que es quedà amb l’únic suport del Zentrum. Brüning va haver de continuar la seva política comptant amb l’aquiescència, ara de la dreta, el DNVP, ara de l’esquerra, l’SPD. És llavors quan Brüning opta per recórrer a la clàusula constitucional que permetia l’adopció de mesures legislatives per decret presidencial (“Notverordnung”). Les retallades socials i la contenció salarial arribava en un moment de fort augment de la desocupació.
- António de Oliveira Salazar (*Vimieiro, Viseu, 28.4.1889) era d’un origen més modest, fill d’un empleat rural. Va estudiar Dret a la Universitat de Coïmbra, guanyà la càtedra d’Economia i Finances el 1917, i es doctorà en el 1918. Com Brüning, s’arrenglerà amb el catolicisme polític, i guanyà fama com a articulista en aquesta premsa. Així doncs, el govern dictatorial de Sidónio Pais (1917-1918) ja el tingué com a ministrable. En el 1921 fou elegit diputat, en les llistes del centre catòlic, però no assumí l’escó. El colp militar del 28 de maig del 1926 posava fi a la Primera República, i el nou govern de José Mendes Cabeçadas el cridà com a ministre de Finances, però renunciar poc més tard ja que el clima de crisi econòmica i de confrontació social no li semblava gens propici. El 27 d’abril del 1928, el nou president ja era Óscar Carmona, i la nova “Dictadura Nacional” el cridà com a ministre de Finances. Hom confiava en Salazar per redreçar l’economia i afavorir la possibilitat de contraure empréstits exteriors. Salazar acceptà, sota la premissa que controlaria les despeses de tots els ministeris. La política d’austeritat de Salazar reeixí a aconseguir una situació de superàvit en l’exercici del 1928-1929, ajudat pel bon context econòmic nacional i internacional. El pes de Salazar creixia. Bloquejà qualsevol retorn a la democràcia parlamentària mitjançant la creació de la Unió Nacional (1930) i amb una Constitució (1933) que instituïa l’Estado Novo, amb Salazar com a perenne President del Consell de Ministres.
- José Calvo Sotelo (*Tui, 6.5.1893) era fill de jutge. Es va llicenciar en dret a Saragossa i, com Brüning i Salazar, es demostrà un alumne excel•lent. Seguí la trajectòria del pare i guanyà, successivament, places d’oficial lletrat del Ministeri de Gràcia i Justícia (1915) i d’advocat de l’Estat (1916), amb puntuacions excepcionals. Ja en l’etapa d’estudiant, com els dos anteriors, es vinculà a la premsa catòlica (El Noticiero), i el 1917 es doctorà amb la tesi El abuso del derecho como limitación del derecho subjetivo. Com Brüning, Calvo Sotelo participà en l’organització dels obrers des dels rengles conservadors, en aquest cas dels partidaris d’Antonio Maura, tant des d’un punt de mira propagandístic (El proletariado ante el socialismo y el maurismo) com pràctic (impuls d’una mutualitat obrera d’orientació maurista). Fou secretari personal d’Antonio Maura e temps del Gobierno Nacional (maig-novembre del 1918). El 1919 fou elegit diputat. Topava amb el conservadorisme d’arrel canovista, particularment en la qüestió del caciquisme municipal (proposició de reforma del règim local), però també en la gestió de la conflictivitat laboral i social. Va ser un dels signataris del manifest de la Democràcia Cristiana, i tingué una fonda influència en l’elaboració del programa social dels mauristes. El maurisme va perdre el govern el desembre del 1920, però el recuperà l’agost del 1921, i Calvo Sotelo fou nomenat governador civil de València. Fou com a maurista que assumí la Direcció General de l’Administració en el nou govern dictatorial de Primo de Rivera, el desembre del 1923. Formalment, Calvo Sotelo es declara de “conviccions democràtiques”, partidari del parlament i del sufragi, però en considerar la corrupció del sistema constitucional (particularment, en els anys 1917-23), defensava un sanejament, tant se valia si els mitjans eren dictatorials o democràtics. Calvo Sotelo tingué un paper essencial en l’aprovació dels Estatuts Local i Provincial que, d’una banda, volien posar fi al caciquisme, però que tingué un efecte permanent en la liquidació del sufragi directe per a elegir els membres de la Diputació Provincial, mentre alhora liquidava la Mancomunitat de Catalunya, substituint-la per una provisió de “regions” que influiria després en les Constitucions del 1931 i del 1978 (en forma de “comunitats autònomes”). El desembre del 1925, Calvo Sotelo esdevenia Ministre d’Hisenda. Menà una lluita contra el frau fiscal i elevà la pressió fiscal sobre la “riquesa territorial”. Introduí un “impost de rendes i guanys”, de caràcter progressiu. Mitjançant l’emissió de deute públic, es posà en marxa un pla d’obres i serveis públics. Als crítics d’aquesta política, els demanava quin avantatge tindria ser solvent, si això era la “solvència de la ruina”. Però Calvo Sotelo fallà en la tasca primera que s’havia proposat, el manteniment de la cotització de la peseta, i el 20 de gener del 1930, dimitia com a Ministre d’Hisenda. El propi Primo de Rivera renunciava el 28 de gener del 1930 davant del rei. Calvo Sotelo ocupà la presidència del Banc Central en el febrer del 1930, on topà amb els criteris amiguistes de concessió de crèdit que regnava en el Consell d’Administració, fet pel qual acabà per dimitir el 15 de setembre. Mentrestant, el nou govern de “Dictablanda” de Dámaso Berenguer, amb Manuel Argüelles com a ministre d’Hisenda, iniciava una política contra el dèficit, tot aturant les inversions públiques. En tot cas, el 14 d’abril del 1931, es proclamà la Segona República, i Calvo Sotelo s’exilià a Portugal. Des de l’exili, aconseguí ser elegit diputat a les Corts republicanes en el juny del 1931, però davant la perspectiva d’haver de sotmetre’s a un tribunal parlamentari, s’estimà més no retornar. De Lisboa passà a París, on contactà amb Charles Maurras. Calvo Sotelo també seguia amb interès el ‘New Deal’ de Roosevelt, i en febrer del 1933 visità Roma i s’entrevistà amb Benito Mussolini i amb Italo Balbo. En les eleccions del 1933 fou candidat de la Renovación Española, resultà elegit i, després de l’aministia del 30 d’abril, entrà a Madrid el 4 de maig. La Renovación Española representava el monarquisme, tota vegada que la CEDA (el partit dretà majoritari) passava a considerar la forma de govern (monarquia o república) com quelcom accidental. És en el 1934, quan nega que vulgui una dictadura, però sí reclama un govern “amb plens poders”.

Calvo Sotelo no tornaria a governar, i moriria assassinat el 13 de juliol del 1936, a mans de personal vinculat al nou govern del Front Popular. Salazar seria víctima d’un accident domèstic el 3 d’agost del 1968, i el 27 de setembre, degut a les seqüeles, fou substituït en la presidència del govern per Marcello Caetano. Encara viuria fins el 27 de juliol del 1970. Brüning, per la seva part, s’havia mort el 30 de març del mateix any. Brüning deixà la cancelleria el 30 de maig del 1932, fortament desacreditat dins i fora del seu partit. Tingué temps per aprovar la llei que liquidava el Reichstag i posava tots els poders de l’estat en mans d’Adolf Hitler, mentre signava ell mateix la dissolució del Zentrum, el 6 de juliol del 1933. Més prudent que d’altres dirigents de la dreta, passà als Països Baixos en el 1934. A partir del 1939 fou professor de ciència política en la Universitat de Harvard. Provà de retornar a Alemanya en el 1947, i de reprendre la carrera política, però el seu nom no s’avenia amb els nous idearis. Konrad Adenauer i la seva política europea, la unió de protestants i catòlics sota la CDU, les polítiques d’intervenció pública en pro de la recuperació econòmica de post-guerra, tot això no lligava amb Brüning. Se’n va tornar, doncs, als Estats Units.

Decrets d’emergència, estat nou, plens poders. És terminologia dels anys 1930. No obstant, si llegim editorials de la premsa de la setmana passada, trobem per tot referències quant a la inefectivitat de Barack Obama o d’Angela Merkel. Al primer, el Daily Telegraph, l’acusava de ben intencionat però inefectiu, i a la segona de no entendre ni l’escala ni la natura del “desastre” que espera a Europa. El Süddeutsche Zeitung atribuí la manca de “força” d’aquests dirigents pel fet “d’estat pendent de properes eleccions o pel fet que d’haver d’aconseguir majories parlamentàries”. La tesi és ben senzilla: si només hi ha una política possible, per què perdem el temps amb partits i parlaments? Llavors apareixen crides com la que fa ara CiU quant a un govern “de concentració nacional (sic)” per a l’estat espanyol, una macrocoalició amb el PSOE, el PP, CiU i PNV-EAJ. Situacions com les viscudes a Londres la setmana passada, reforcen aquest discurs de la “mà dura” i de la “valentia” dels governs per dur a terme mesures impopulars i per reprimir qualsevol dissidència. Malgrat els vincles del propi primer ministre, Cameron, amb la xarxa d’espionatge de “News of the World”, ell mateix es revesteix d’una túnica de moralitat espartana. Quan fa ben poc encara de la matança perpetrada per Anders Behring Breivik, les seves idees contra el “multiculturalisme” i “l’estat del benestar” es reprodueixen en la premsa respectable de tot Europa. Les podem trobar fins i tot en català, per justificar les mesures adoptades pel govern Mas contra els perceptors de la renda mínima d’inserció. Avui mateix, a la Plaça de Sant Jaume, a les 18.00h (6 de la tarda), hi haurà una concentració de rebuig contra aquesta mesura.

La denúncia i les propostes d’un periodista (Joaquim M. Puyal, Aicnàlubma, Columna, Barcelona, 2011)

2011-08-16T08:32:00.001Z

Aquestes “reflexions sobre la societat i els mitjans” i aquestes “propostes per a la nova televisió” apareixien el mes de febrer d’enguany en el que és el primer llibre de Joaquim Maria Puyal (*Barcelona, 1949). El gran públic coneix Puyal per les transmissions radiofòniques dels partits del Barça (‘la transmissió d’en Puyal’, TdP), model lingüístic i comunicatiu, més valuós precisament per narrar un esdeveniment “en directe” i per transmetre una intensitat en 90 minuts d’un joc, el futbolístic, que rarament la pot mantindre en el terreny de joc. El públic televisiu coneix Puyal, al llarg dels anys, pels programes més destacats, el Vostè pregunta, el Vostè jutja i La vida en un xip, caracteritzats tots ells per la innovació formal i, si més no, per l’intent d’oferir continguts de rellevància social. Menys coneguda, potser, és la faceta docent i de recerca. Fruit sobretot d’aquesta tasca, però també, òbviament, de les anteriors, per primera vegada Puyal traduïa en un llibre inquietuds que han evolucionat en el seu pensament durant les darreres tres dècades. Aquesta transposició d’idees en un llibre ha comptat amb el suport essencial del disseny d’Enric Jardí i de la maquetació de Víctor Igual, perquè també en el formatatge del llibre trobem un esforç en la distribució dels continguts. L’Aicnàlubma del títol procedeix de la faula que obre el llibre, i que reflexiona sobre els mecanismes de generació d’urgències per part dels mitjans de comunicació de masses. Segueix després una Autocrítica de la praxi mediàtica, que ofereix una visió de la professió periodística integrada en el context econòmic en la qual es produeix i que, sense perdre una orientació internacional, tracta sense embuts sobre la situació comunicativa d’un país, el nostre, marcat per la imposició nacional dels estats ocupants. Puyal, en aquest sentit, és molt per damunt de les vestals periodístiques que, en nom de la llibertat de premsa, es tanquen a banda a qualsevol crítica que es faci de la feina que fan, o també de les jeremiades que blasmen els mitjans de comunicació de masses com si fossin (o poguessin ésser) autònoms de l’estructura social en la qual es desenvolupen. És cert que en molts aspectes, Puyal no fa més que repetir idees i conceptes, però ho fa de manera ben profitosa, i mostra d’això són les més de 100 pàgines de notes, on es barregen citacions d’obres teòriques (particularment, de l’Escola de Frankfurt) i articles d’opinió més circumstancials. Que les notes siguin posades a banda, i no pas en el peu de pàgina, permet fer una lectura més linial de l’Autocrítica de la praxi mediàtica. Després d’aquesta autocrítica, Puyal ofereix una revisió del manifest sobre l’Ofici de Periodista que havia presentat en el Col•legi de Periodistes de Barcelona en el novembre del 2006 i uns “Drets de l’espectador (de la televisió gratuïta)”. Puyal s’interessa especialment per aquest mitjà (la televisió generalista en obert) per la centralitat que té com a mitjà de comunicació, arrossegant fins i tot els continguts que es difonen a través de la xarxa d’internet. Encara que es formulin en forma de drets, també els podem llegir com una mena de lleis del mitjà televisiu. Així doncs, la televisió ha d’obeir les lleis de l’entreteniment i de la comprensió, que són consubstancials a la producció. Més enllà d’això, Puyal considera que cal exigir als productors de programes que facin continguts d’interès. Els responsables de la programació, alhora, haurien de vetllar per la diversitat i la complementarietat dels continguts, defugint la situació tan sovint actual de contraprogramació de programes d’un perfil molt similar en diferents cadenes. De manera similar, els drets dels espectadors de reivindicació també són uns deures: el d’ignorar, el de desconfiar i el de denunciar. Entre els aportacions del llibre d’en Puyal podríem destacar moltes, però acabarem amb una de sola. Puyal discrepa del considerar que la nostra és una “societat de la informació”, car tota societat genera, articula i treu partit de la informació. Alhora, Puyal qüestiona la matematització de la informació que fa C. E. Shannon (i que, en termes d’informació ecològica, recollia Ramon Margalef), i considera que la pràctica més perniciosa és la de la “infodeformació”, que és presentar com a “informació” allò que genera en el receptor “una percepció dels fets allunyada de la real, que el condueixen a l’error”. La infodeformació no tan sols fa passar falsedats per veritats, sinó que també cerca una substitució de l’univers simbòlic, que afecta els fets, els costums, els símbols i les referències d’una comunitat.

Cada dues generacions, un Borbó destronat: podria perdre’s una tradició de 300 anys?

2011-08-14T10:34:00.002Z

Visita al Palau de Pedralbes. Una reina espanyola ofereix un infant al poble català. Fa molts anys, en una altra visita, va sorgir la qüestió de qui era la reina i qui era l’infant. Algú va proposar que es tractava de Maria Cristina, que oferia al poble l’infant que, fill pòstum del rei, havia d’ocupar el tron des del bressol com a Alfons XIII. El rostre rodanxó de la monarca, però, no es corresponia al de Maria Cristina (la Maria Cristina de Maria Cristina me quiere gobernar, y yo le sigo, le sigo la corriente, porque Maria Cristina me quiere gobernar), sinó més aviat al de la seva sogra, l’ex-reina Isabel II. Si ens apropem més a l’escultura en veiem la signatura. L’Agapitu Vallmitjana la va fer el 1860, més o menys en l’època que l’industrial Eusebi Güell adquirí les finques de Can Feliu i Can Cuiàs. No obstant, la finca Güell que en resultà no va esdevindre Palau Reial fins el 1918, quan Güell la cedí a Alfons XIII mentre Alfons XIII el creava “comte de Güell”. Vuit anys després de l’estàtua de Vallmitjana, la reina Isabel II (la dona retratada en l’estàtua) va haver de marxar a l’exili: havia esclatat la Revolució Gloriosa del 1868 (Gloriosa en record a la Revolució Gloriosa anglesa del 1688). També acompanyava la mare en l’exili, l’infant retratat, llavors ex-príncep Alfons d’Astúries. En aquells dies del 1868, algú va dir o cridar allò de “Se acabó para siempre la raza espuria de los Borbones”. El Sexenni Liberal, contemporani i co-causal amb la guerra franco-prussiana o amb la Comuna de París, va donar temps a regències, votacions a les Corts de candidats a rei al més pur estil de Casp, magnicidis per sempre més irresolts, entronitzacions de fadristerns savoiards, una república provisionalment federal amb un 50% de presidents catalans, una tercera guerra carlina, cantons internacionalistes, l’inici de la guerra d’independència de Cuba, una proclamació de l’Estat Català, un colp d’estat amb el general Pavia entrant a cavall al Parlament, i una nova regència que, després d’un altre pronunciament, va haver de donar pas al fill d’Isabel II, proclamat Alfons XII. La raça espuria dels Borbons no s’havia acabat encara. Cinquanta-sis any després, el fill pòstum d’Alfons XII i el nét de la reina Isabel II (morta en el 1902), dit Alfons XIII, efectuava la “guillada d’en Cametes” per evitar un “bany de sang”. A diferència de la vegada anterior, directament es va proclamar la República (Macià, fins i tot, proclamà la República Catalana, reconvertida tres dies després en Generalitat de Catalunya). Aquesta República, depenent del tros de terra, durà entre cinc i vuit anys. Es restaurà el “Reino de España” (Espanya, com a unitat política, és un Estat catòlic, social i representatiu que, d’acord amb la tradició, es declara constituït en Regne, art 1 de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado), però sense rei, amb Franco al capdavant. En aquest sentit, el Palau de Pedralbes, que fou residència del rei Alfons XIII quan venia a Barcelona, també va acollir durant la guerra al president de la República Espanyola, Manuel Azaña, i ara acollia al Jefe del Estado (La Jefatura del Estado corresponde al Caudillo de España y de la Cruzada, Generalísimo de los Ejércitos, don Francisco Franco Bahamonde, art 2 de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado). Nou fou fins el 1969 que s’exercí l’article 6 de la citada llei del 1947 (En qualsevol moment el Cap d’Estat podrà proposar a les Corts la persona que estimi que hagi d’ésser cridada en el seu dia a succeir-lo, a títol de Rei o de Regent, amb les condicions exigides per aquesta Llei, i podrà, alhora, sotmetre a l’aprovació d’elles la revocació de la que hagués proposat, encara que ja hagués estat acceptada per les Corts). Així, en quedar vacant la Capitania de l’Estat, en virtut de l’article 7, un Borbó, Joan Carles de Borbó, nét d’Alfons XIII, assumí la Corona.

Repassem. El fill d’Isabel II, Alfons XII, pare d’Alfons XIII, va ocupar el tron arran del pronunciament de Sagunt, i ja no el va perdre per cap altra causa, que la causa biològica de morir-se. Quan es va morir, la filla gran era princesa d’Astúries, però no la van fer reina perquè la reina-vídua tenia un parell de faltes i, efectivament, com que era en estat, hom s’estimà més d’esperar-se a veure què naixia. Va nàixer Alfons XIII el qual, com hem vist, fou destronat el 1931, 56 anys després de la seva àvia. El fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles I, Joan de Borbó (intitulat Comte de Barcelona) no va ser destronat mai, ja que difícilment podia perdre allò que no havia tingut. L’infant Joan, amb dos germans grans, ni tan sols va ser príncep d’Astúries, i no podem acceptar com a destronament que Franco se’l saltés, ja que, segons la Llei de la Successió, podia fer lo que li rotés en la qüestió de la Successió.

S’ha dit, doncs, que Alfons XII i Alfons XIII són els reis de la Primera Restauració Borbònica, reis constitucionals d’acord amb la Constitució de 1876, mentre que Joan Carles I és el rei de la Segona Restauració Borbònica, rei constitucional d’acord amb la Constitució de 1978. Deixant de banda similituds (Cánovas-Sagasta, UCD/PP-PSOE), això es pot discutir. Tècnicament, d’acord amb la Llei de Successió i amb la Constitució del 1978, Joan Carles I és un rei “instaurat” (i no “restaurat”). Per exemple el redactat de l’article 57 de la Constitució diu: “La Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S. M. En Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica”). Es fa referència a una “dinastia històrica”, però se l’assenyala com el primer d’una nova successió hereditària.

D’altra banda, Alfons XII és el rei de la “Primera” Restauració Borbònica? No és pas cert això. De fet, el seu avi Carles IV també fou destronat. El destronament és una mica més indirecte. El motí d’Aranjuez posa fi al regnat de Carles IV, el 19 de març del 1808. Formalment, Carles IV abdicà en favor del fill, el príncep d’Astúries, el futur Ferran VII, pare d’Isabel II. Però aquesta abdicació és una mica estranya, ja no tan sols per la pressió popular sinó també per la pressió de l’Emperador dels Francesos, Napoleó Bonaparte. L’Emperador pressionà Carles IV, exiliat a Baiona, perquè donés per anul·lada l’abdicació i va fer que renunciés als seus drets dinàstics en favor del Gran Cors. Ferran VII també acudí a Baiona i, el 6 de maig, signà la renúncia a la Corona en favor del seu pare. Carles IV, doncs, tornava a ser el rei d’Espanya, però per cedir el títol seguidament a Napoleó el qual, com a bon germà, el cedí al primogènit de Letízia Ramolino, Josep, que va haver d’abdicar com a rei de Nàpols en favor del seu cunyat, Joaquim Murat. Josep Bonaparte va atorgar la primera constitució escrita del Regne d’Espanya, l’Estatut de Baiona. Ferran VII i Carles IV no van moure ni un dit per recuperar la corona. La Constitució del 1812 atribueix la Corona al “señor don Fernando VII de Borbón, que actualmente reina”. Ferran VII, rei efectiu a partir del 1814, no serà destronat. El seu pare, Carles IV, mort el 1819, si bé acceptà l’entronització del fill, sí que es donava per destronat.

Així doncs, Ferran VII protagonitza una autèntica Restauració Borbònica, paral·lela a la que tingué lloc a França en el 1814 (salvat el parèntesi dels Cent Dies). Els monàrquics poden mantenir la ficció d’un Ferran VII que regna ininterrompudament des del 1808, de la mateixa manera que poden parlar d’un Lluís XVII (1793-1795) i d’un Lluís XVIII (des del 1795).

El pare de Carles IV, Carles III governà els seus reialmes sense interrupció, primer com a duc de Parma (1731-1735), després com a rei de les Dues Sicílies (1734-1759) i, finalment, com a rei de les Espanyes (1759-1788). En canvi, el pare de Carles III, Felip Quint, sí que va patir “esdeveniments” que es poden considerar enderrocaments.Felip Quint havia assumit la Corona d’Espanya el 1700. En el 1705, una onada revolucionària, ajudada pel bàndol aliat (Gran Bretanya, Països Baixos, Imperi Alemany, Portugal, Savoia, Prússia, Hànnover, etc.) comença a consolidar la candidatura de Carles Terç, arxiduc d’Àustria. Els Regnes de València, d’Aragó i de Mallorques, els de Sardenya, Sicília i Nàpols, i el Principat de Catalunya el proclamen rei, substituint en aquest acte a Felip Quint. En dues ocasions, Felip Quint, a més, és foragitat de Madrid, el 1707 i el 1710. Felip Quint recuperarà Madrid en aquestes dues ocasions, a més de conquerir (literalment) els regnes de la Corona d’Aragó. Haurà de renunciar, això sí, a Menorca, a Flandes, a Nàpols, a Sicília i a Sardenya, a més de Gibraltar. En guerres posteriors, Felip Quint aconseguirà pels fills del seu segon matrimoni amb Isabel de Farnesio les corones de Sicília, de Nàpols i de Parma, però mai la de Sardenya. Quant a Menorca, no serà recuperada pels Borbons, de forma definitiva, fins temps de Carles IV.

Així doncs, Felip Quint fou enderrocat en 1705, si bé recuperà els territori perdut entre 1707 i 1715. Els fills de Felip Quint que regnaren a Espanya, Lluís I (1724), Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788) no foren destronats. Ja hem vist que el nét, Carles IV, sí que ho fou, i que va viure els darrers 11 anys a l’exili. El besnét, Ferran VII, va servar el tron durant 16 anys, fins i tot anant, quan calia, per la via constitucional (1820-1823). La rebesnéta, Isabel II, sí que fou enderrocada el 1868, i va viure els darrers 34 anys de la vida a l’exili. El fill de la rebesnéta no fou enderrocat, i regnà com a Alfons XII. El nét de la rebesnéta, Alfons XIII, sí va haver de fer el camí de l’àvia, el 1931. Cada dues generacions, un Borbó se n’ha d’anar, ni que sigui temporalment. Es perdrà aquesta tradició en la generació del rebesnét de la rebesnéta? Darrerament, s’ha especulat molt sobre la salut del “sucesor a título de rey”. Que no se’ns escapi.

2500 anys de la Batalla de Marató

2011-08-12T07:03:00.003Z

La rellevància de la Batalla de Marató es fa de mal dir. Ja m’imagino que no podem esperar, amb la situació en la qual es troben l’Àtica, Grècia i Europa, gaires celebracions en commemoració d’una Batalla tan celebrada des de l’Antiguitat. Això de celebrar els 2500 anys de les coses no sembla gaire afortunat, i si no que els ho diguin als Pahlavi. Se’m fa inevitable parlar de la Batalla de Marató sense fer record a aquelles celebracions del 1971 quant als 2500 anys de la Monarquia Persa. Allò que es commemorava el 1971 eren els 2500 anys de l’entronització de Cir com a rei de Babilònia. Cir ja feia anys que governava damunt dels perses, dels medes i dels assirians. Encara havia de conquerir després altres terres. Des del 1971 han passat 40 anys, i molts dels règims representats en els “2500 anys de la Monarquia Persa” han estat agranats per la història. Els 40 anys que separen la conquesta persa de Babilònia de la batalla de Marató també són curulls en esdeveniments i transformacions. Velles oligarquies i tiranies havien estat superades, en ocasions per unes altres, de vegades, com a Atenes, per un règim més isogòric o isonòmic, fins i tot democràtic. És fascinant recórrer, de la mà d’Heròdot, aquestes quatre dècades. La revolució jònia, malgrat que el carià Heròdot en malparli, malgrat que acabés en derrota, no deixa d’ésser suggerent. És una revolució que cerca l’alliberament nacional contra el domini imperial persa i que, com a primer pas, segella la unitat dels estats jònics (la Lliga Paniònia) i foragita els tirans que havien venut el país al Gran Rei i als seus sàtrapes i generals. En certa mesura, la Batalla de Marató venja aquella revolució fallida. Al capdavall, els atenesos eren un poble jònic.

La Batalla de Marató ha tingut un bon predicament en la història. Pels contemporanis és un triomf decisiu que tanca una de les fases de les guerres greco-perses. Fases posteriors de la guerra i noves victòries, faran que la victòria de Marató sigui relativitzada en les dècades següents. Segle i mig després, amb la victòria d’Alexandre i la instauració de regnes helenístics en les terres del Gran Rei, les guerres greco-perses del passat són vistes amb menys glòria. Caldrà esperar potser a èpoques posteriors, amb una Grècia sotmesa a l’Imperi Romà, per trobar un interès renovat en el període. La Batalla de Marató, en aquest sentit, se la veurà com la inauguració del període clàssic per excel·lència (que es perllonga fins a l’inici de la Guerra del Peloponès). Al llarg dels segles, la Batalla de Marató ha estat vista des de moltes perspectives. La victòria d’un estat lliure contra un imperi, la victòria d’Occident contra Orient, la victòria d’Europa contra Àsia, la victòria dels grecs contra els bàrbars, etc. En els darrers dos o tres segles, la Batalla de Marató ha servit de fonament a les doctrines occidentalistes habituals, que veuen un “etern occidental”, eternament amenaçat per hordes asiàtiques o per les hordes interiors.

Quant a la celebració dels 2500 anys de Marató, caldria demanar-se si té gaire sentit fer-ho ara, des d’un punt de mira purament cronològic. La Batalla fou en l’any 490 a.C. (o -489, si preferiu aquesta notació), tal com indiquen les fonts històriques. També se’ns indica la data i el mes (Metageitnion). Els grecs feien servir un calendari lunisolar. Els mesos començaven amb la lluna nova. La correcció solar del calendari exigia la introducció d’un “mes tretze” en alguns anys. No obstant, no és possible reconstruir amb exactitud la introducció d’aquest “mes tretze”. D’aquesta manera, si bé la data més probable sigui la del 12 de setembre del 490 a.C., també podria ser la del 12 d’agost. Aclarim, en aquest sentit, que l’extensió del calendari que fem és la del calendari julià. La qual cosa complica la situació, ja que ara fem servir un calendari gregorià. Segons el calendari julià, 2500 anys equivalen a 913.125 dies, i d’acord amb el calendari gregorià a 913.106 dies. En tot cas, avui, 12 d’agost del 2011, és també 12 de metageitnon, de forma que serà més assenyat col·locar el post avui.

La batalla

L’ordre de formació de les tropes d’Atenes i de Platea era el següent:
- l’ala dreta era sota el comandament de Calímac, que era l’arcont polemarc d’aquell any.
- en el cos central trobem les tropes de les deu tribus (phyllai) d’Atenes, amb uns 2.000 efectius (200 per tribu). La divisió en 10 tribus d’Atenes era relativament recent, i un xic artificial. Les 10 tribus eren l’Erectea, l’Egea, la Pandionísia, la Leòntida, l’Acamàntida, l’Enea, la Cecròpia, la Hipopòntide, l’Aiàntida i l’Antioquia.
- l’ala esquerra era constituïda per les forces de Platea. Aquesta ciutat, situada en la frontera entre Beòcia i l’Àtica, era l’única que havia respost a la crida atenenca contra els perses.

La situació dels atenesos era d’inferioritat numèrica. Per això van allargar el front de l’exèrcit, reduint la densitat del cos central, en favor de la densitat de les ales dreta i esquerra. Des de l’extrem de l’ala dreta a l’ala esquerra hi hauria uns 8 estadis de distància. En els sectors del centre corresponents a les tributs Leòntida i Antioquia, la profunditat d’aquesta línia de l’exèrcit era de quatre fileres, mentre que en altres zones hi havia profunditats de vuit.

No fou fins després de consultar el presagi comunicat pel sacrifici ritual, que s’ordenà l’avançament d’aquest exèrcit. En aquell moment, les tropes del Gran Rei es trobaven a uns 8 estadis.

En veure aquest moviment, els comandaments perses es confiaren en excés. Sabien que ateneses i platencs no disposaven de cossos de cavalleria ni de cossos d’arquers. La superioritat numèrica persa era de tres a un. A un estadi de distància, la infanteria inicià la càrrega.

La batalla es perllongaria durant tot el dia. En el centre de l’exèrcit, les tropes tribals atenenques toparen amb els soldats de nació sakastana (escita) que servien al Gran Rei. La superioritat dels sakastanes va prevaldre aviat, i els atenencs van haver de retirar-se, trencant la formació, perseguits per les tropes reials. En canvi, en les ales la victòria fou dels grecs. Vençuda la primera resistència, les dues ales gregues iniciaren un moviment de convergència, en el qual quedaren atrapades les tropes reials del centre. Girada així la truita, foren els perses els que corregueren per arribar a les naus. Foren pocs els que arribaren i, els grecs maldaren per calar foc a les naus.

Fou prop de les naus on caigueren morts, entre d’altres, el polemarc Calímac i un dels deu estrategs, Estesilau Trasilaides. Quan prenia una de les naus, fou mort Cinègir, fill d’Euforió. Un altre fill d’Euforió, el dramaturg Esquil va sobreviure a la batalla. En totals, els atenencs només van poder capturar set de les naus.

A la batalla de Marató hi moriren gairebé 6.600 persones (6.400 de l’exèrcit reial i 192 de l’exèrcit grec.

Potser la història més coneguda de la batalla de Marató és la que fa referència a l'herald Filípedes. Després la victòria fou expedit a Atenes per comunicar el resultat de la topada. Havia de fer el recorregut amb totes les armes i proteccions, car altrament hauria semblat un desertor. I havia de fer-ho ben de pressa. La flota persa, tot just s’encaminava per vorejar l’Àtica i atacar una Atenes desguarnida. Per acabar-ho d’adobar, hi havia el perill que el partit aristocràtic, sincerament pro-persa, no se sublevés i lliurés la ciutat al Gran Rei. Afortunadament, els pro-perses eren prou dividits entre els seguidors del pisistràtida Hípies i de la noblesa de tota la vida (els alcmeònides). En tot cas, Filípedes aconseguí l’objectiu i comunicà la victòria. Es va morir després, però ja s’havien posat en marxa els preparatius per a la resistència. Després, arribaren les tropes victorioses procedents de Marató... La Batalla de Marató no havia decidit, encara, el curs de la guerra... però havia ajudat prou.

Epíleg

La història de Filípedes és, potser, la més coneguda actualment de totes les llegendes generades al voltant de la Batalla. La trajectòria de Filípedes marca la distància de la “marató”, com a cursa de fons. Heròdot ens explica que Filípedes era capaç d'anar d'Atenes a Esparta (237 km) d'un dia per l'altra, la qual cosa demostra la seva perícia com a ultramaratonià. Les dues olimpíades modernes celebrades a Atenes, la del 1896 i la del 2004, van fer la “marató” des de Marató a Atenes. Per aquells viaranys estranys de l’etimologia, la del 1992, es va fer des de Mataró a Barcelona.

En l’antiguitat, potser, una llegenda més difosa era la d’Epicel Cufagòrides. Epicel, a diferència de Filípedes, sobrevisqué als fets i els pogué comptar durant molts anys a qui el volgués escoltar. Epicel, que era cec des de la jornada de la batalla, explicava que la seva ceguesa no era deguda a cap ferida. Epicel explicava que no va rebre cap colp durant el combat furiós que entaulava contra un soldat reial. Durant el combat, Epicel va veure com s’hi creuava un hoplita gegantí, barbat fins a l’escut. El soldat reial amb el qual combatia també va veure aquesta paorosa visió i es va morir de l’ensurt. Epicel, tot seguit, perdé la vista. Qui era aquest hoplita? Era la imatge d’Ares, el déu de la guerra, o no seria la imatge que encarna tots els qui des d’aquella jornada, han parlat de la batalla de Marató amb massa grandiloqüència? No era l'Indro Montanelli quan deia que la batalla de Marató havia estat el "primer round" entre Europa i Àsia? No podia ser John Stuart Mill quan deia que la batalla de Marató havia estat més important per a la història d'Anglaterra que no pas la batalla de Hastings?

La tàctica thatcheriana de CiU: ara li toca a la renda mínima d'inserció

2011-08-10T09:55:00.003Z

En avaluar les polítiques de la "revolució neoconservadora" de Margaret Thatcher quant a les polítiques del "welfare state", hom ha fet èmfasi, més que no pas en les retallades directes, en tota una sèrie de mesures col·laterals que "desencoratjaven" sol·licituds. El "conservadorisme compassiu" ha defensat aquest estil de fer sota la premissa que les polítiques assistencialistes s'han de centrar únicament en els sectors "realment" desafavorits de la societat, i adreçar-se a la "inserció". El "conservadorisme compassiu" es presenta amb un discurs i unes pràctiques paternalistes. Burxat, fins i tot, davant les desigualtats patents, la defensa del "conservadorisme compassiu" ha estat al·legar la caritat (pública o, preferentment, privada) envers els més desafavorits i, en cas que siguin "irrecuperables", de bastir uns mínims d'alimentació i allotjament. Per això, ens diuen, en les nostres societats, no hi ha ningú que es mori de fam sinó, en tot cas, d'orgull, ja que els braços de la beneficiència sempre són oberts.

En els temps de creixement econòmic i d'atur relativament reduït, aquest esquema semblava funcionar. Però tan ben aviat com, a partir del 2008, s'entrà en una nova espiral de creixement de la desocupació, de la subocupació i de la infraocupació, les polítiques assistencialistes (públiques i privades) revelaren clares mancances. Menjadors i d'altres iniciatives que podien suplir les necessitats de 'marginals' víctimes de l'alcoholisme o d'altres drogaddiccions, ara havien de fer front a les demandes de famílies senceres. Els elevats preus que paga la classe treballadora (particularment, la procedent de la darrera onada immigratòria) per allotjar-se acceleraven urgències socials que, en altres economies, haurien trigat més en aparèixer. Molts dels qui perderen la feina en la tardor del 2008, tenien dret a la prestació contributiva per desocupació: el termini per rebre-la era, com a màxim de 2 anys. Pocs, però, s'imaginaven que arribarien a exhaurir-la sense trobar abans feina. El percentatge de persones que ja no tenen cap ingrés creix sobretot a partir del 2010. Des del poder se'ns tranquilitza assenyalant l'existència d'un mercat laboral informal (i d'autoocupació informal), a més de l'existència de xarxes de suport familiar. Però fins i tot aquest suport té un límit. Les raons que hi ha al darrera de la "desocupació formal" també influeixen en la "desocupació informal" (la desocupació absoluta). D'altra banda, unes administracions castigades per la manca d'ingressos tendiran, com ja mostra el govern de CiU en l'atac als "mercats il·legals", a reprimir les activitats econòmiques 'en negre'. Ostensiblement, els dirigents polítics d'arreu del país tenen com a únic horitzó la confiança en una onada emigratòria que paliï aquesta situació, sense pensar que, a més emigració, més febles seran les oportunitats d'un futur hipotètic creixement.

En tot cas, el govern de Mas es mou en difícils equilibris. L'agitació de la senyera (amb estel o sense) s'ha compaginar amb la voluntat d'hegemonitzar un "tercer espai de centre" entre el PP i el PSOE a nivell estatal. La promesa electoral del "concert econòmic" ja ha estat substituïda per un "pacte fiscal" que, en teoria, es podria negociar en el 2013, amb representants de CiU tant en el govern del Principat com en el govern estatal.

En aquest context, és interessant assenyalar que les propostes del nou govern Fabra vagin en la línia d'aprimar les competències de la Generalitat. Ja no es tracta de demanar més finançament per cobrir les competències marcades per l'Estatut, sinó de reduir els àmbits competencials fins a fer-los compatibles amb les capacitats econòmiques actuals del govern autonòmic.

Si el govern Mas, en tot aquest context, ha de renunciar a agitar la senyera, passarà a agitar altres instruments per tal de no patir cap davallada en les properes eleccions del 20 de novembre del 2011. Les enquestes preveuen, en el cas del Principat, uns resultats de l'estil CiU: 16, PSOE: 16, PP: 12, ICV: 2, ERC: 1. CiU pot guanyar al PSOE, i tot dependrà de quina força es desgasti menys. CiU practicarà l'electoralisme, però quin electoralisme? Podem veure quina mena d'electoralisme practicarà CiU en la forma amb la qual s'han gestionat els pagaments del mes d'agost de la "renda mínima d'inserció". La "renda mínima d'inserció" és un mecanisme d'ajut gestionat no pas des dels serveis d'ocupació sinó des de l'assistència social. No és pas automàtic ni cobreix tota la població que el necessitaria, sinó que aplica també una sèrie de consideracions socials i familiars, bona part d'elles atribuïbles a l'ideari "democristià" que si més no una part de CiU diu defensar. Bé, doncs, CiU ha substituït l'ingrés en compte corrent pel pagament a través d'un taló nominal. Tant se val si això incrementa els costos (enviament postal) o si afecta els perceptors que es mouen pel territori a la percaça d'ofertes de feina, o si es perdran talons per mobilitat obligada de qui no té habitatge propi. L'important, per al govern, és visibilitzar que té "mà dura" contra els perceptors del PIRMI. L'electorat més sensible a la maniobra, identifica els perceptors del PIRMI amb els "immigrants" o, en tot cas, amb la "poor white trash". En els comicis de novembre del 2010, CiU va tenir prou amb el fet que un 16% de la població del Principat els votés per fer-se amb el govern de la Generalitat.

Els avalots de Tottenham

2011-08-08T11:19:00.002Z

L'avalot de Totthenham ha agafat desprevinguts la policia, el govern i a la lleial (i no tan lleial, però prou lleial) oposició de Sa Majestat. És normal. El detonant de l'avalot és sempre un "fet aïllat". Aïllada fou l'autoimmolació del venedor de fruites de l'interior de Tunísia, aïllats són els fets que desencadenen avalots a Tottenham o a Salt. De "fets aïllats" n'hi ha un munt, i seria força interessant entendre perquè alguns "fets aïllats" desencadenen rebomboris socials, mentre que d'altres únicament ocupen espais en les pàgines de successos. La mort de Mark Duggan, de 29 anys, serà àmpliament analitzada pels mitjans. És previsible fins i tot la posició de tal o tal comentarista, amb independència que sigui a 10 km de Tottenham o a 10.000.

Però el fet aïllat de Tottenham s'ha transformat ja en un fet no tan aïllat. De primer, la manifestació d'unes 200 persones davant de la Comissaria de Tottenham. Després, les accions directes, més o menys espontànies, a cotxes de policia. A la premsa convencional, en aquestes ocasions, li agrada de parlar del "pendent". Coll avall, doncs, les protestes es transformaren en actes violents, en saquejos (expropiacions) de botigues de grans marques, de centres de telefonia mòbil, i d'altres establiments.

Com són els esvalotadors? Cadascú els defineix com més els interessa. Des de l'extrema dreta anglesa, són definits pels grups racials que els integren. Des de la dreta anglesa no tan extrema, ens informen que són NEETs. NEETs? "Not in Education, Employment or Training". Sense educació ni ensinistrament difícilment poden trobar un lloc de treball en una societat que destrueix més llocs de treball que els que crea. És una explicació simplista, és clar. La taxa de desocupació a Tottenham és elevada, i la taxa juvenil de desocupació encara ho és més, com també ho és més per als treballadors que no pertanyen a la majoria blanca i anglòfona, però no arriba al 100%. Encara.

L'acord del Congrés nord-americà fracassa en la mateixa setmana de concloure's

2011-08-06T09:03:00.002Z

Després de tot la parafernàlia muntada el dilluns sobre l'acord bipartisà per retallar la despesa pública nord-americana i augmentar el sostre de l'endeutament, desapareix un dels arguments que sustentaven l'acord. El President Obama havia assenyalat que era imprescindible arribar a un acord per tal d'impedir que el deute federal nord-americana perdés la seva puntuació "AAA" a "AA+".

Això de les A, cal explicar-ho. Històricament, les qualificacions estudiantils anaven de la A a la F (A, B, C, D, E, F), en la qual A és l'excel·lent i F és el molt deficient. Per superar una assignatura n'hi ha prou amb una C. Amb el transcórrer de les dècades va haver-hi una inflació de les notes. D'una banda, les notes més deficients s'acumulaven en la "F". De l'altra, les notes aprovades tendien a pujar. La "C" fou abandonada, i la "B" és convertí en l'aprovat justet. Així doncs, l'A es va haver de desdoblar. En primer lloc aparegué la A+, després la A++, i encara més tard la A+++. En alguns indrets el sistema es complicà: A, A+, AA, AA+, AAA.

"AAA" és la puntuació màxima que acorden agències de qualificació com "Standard & Poor's". Si ahir comentàvem la notícia que la fiscalia italiana l'ha emprès contra agències de qualificació com S&P o Moody's, no és de més dir que això té pinta de matar el missatger. Els sistemes de qualificació de S&P o de Moody's poden ser discutibles i, fins i tot, poc transparents (si fossin transparents del tot, els ratings els podria calcular cadascú a casa seva). I, segurament, més d'un o més de dos fa pràctiques poc elegants amb la informació dels ratings. Però que es mantingués la puntuació "AAA" per al deute nord-americà és quelcom més difícil d'explicar que no pas la davallada que ha decretat S&P cap a l'estatge "AA+". El consol, en tot cas, és que S&P considera que una baixada cap a l'estatge "AA" només serà possible si el deute augmenta en el 2012. Com que és bastant difícil que el deute disminueixi, l'estatge "AA" serà assolit probablement encara sota l'Administració Obama.

No seria cap problema perdre momentàniament la puntuació "AAA" o la "AA+" si fos per haver fet una política coherent d'estímul de l'economia nord-americana, i d'un estímul que, a més, afavorís els sectors més deprimits de la població nord-americana. Però aquesta pèrdua té lloc en un context on les polítiques públiques són més aviat de caire "pro-cíclic". Tothom, fins i tot sectors liberals, viuen pendents de l'estat de despeses. Ningú no veu que la tragèdia es troba en la subocupació de la capacitat productiva, i els que ho veuen callen.

Trichet i la prima de risc

2011-08-05T13:34:00.002Z

A començaments de la setmana (i del mes), la prima de risc vinculat al deute públic espanyol se situava en més de 400 punts respecte la prima de risc vinculada al deute públic alemany. La cosa, després, ha baixat. Però el que importa és la tendència que tingui aquesta prima. Les polítiques d'austeritat pressupostària i les de contrareforma laboral difícilment revertiran la situació. Preocupats únicament pels comptes de despesa, ningú no pensa en els comptes d'ingressos. Val a dir que, això, és indiferent. Les polítiques d'austeritat i de contrareforma no persegueixen resoldre la qüestió del "deute públic", sinó que assenyalen uns esforços (ja veurem si reeixits) per augmentar les taxes de guany del capital.

En tot cas, bona part del deute dels estats de la perifèria de la zona euro (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia) és irretornable. Els "rescats" són inevitables. Fet i fet, això mateix indicava Jean-Claude Trichet, de Banc Central Europeu, en anunciar injeccions de liquiditat extraordinària. Les proporcions del deute italià i espanyol no tenen res a veure amb els dels altres tres estats. Les economies grega, portuguesa i irlandesa són economies nacionals, mentre que les economies espanyola i italiana inclouen realitats nacionals diverses. La qüestió del "dimensionament" d'aquests dos estats es plantejarà de nou, i ja veurem com s'acaba resolent. En tot cas, Trichet venia a dir que l'operació de rescat es farà extensiva en el temps, amb mesures preliminars, com la indicada dijous. En unes altres declaracions, José Manuel Durão Barroso indicava que la situació del deute ja era preocupant a països del centre de la zona euro (en referència a Itàlia però també, possiblement, a Bèlgica).

El problema, òbviament, és d'abast europeu. L'escenificació d'un diàleg entre les autoritats comunitàries (que fan de poli dolent), estatals (que fan de poli bo que, a contracor, ha d'aplicar els dictats de les primeres) i locals (que executen allò que dicten les segones) pot anar bé per garantir l'estabilitat dels sistemes de partits polítics dels diferents nivells, però no poden calmar als inversors. Ans al contrari, els exciten. I, així doncs, la prima de risc espanyola batia un nou rècord i se situava en els 420 punts. La prima de risc italiana la superava i arribava als 423 punts.

El deucentisme de Ferran Mascarell: massa tard per tornar al despotisme il·lustrat

2011-08-03T07:45:00.003Z

La historiografia italiana fa unes quantes temporades que parla del "Duocento", del "Trecento", del "Quattrocento" o del "Cinquecento" per referir-se als segles de la llarga i inacabable (inacabada?) Renaixença. Són respectivament els segles coneguts com a segle XIII, XIV, XV o XVI, és a dir els períodes que van dels 1201 (o 1200) a 1300 (o 1299), etc. En català, hom ha utilitzat freqüentment Dos-cents, Tres-cents, etc., per referir-se a aquests mateixos segles. El XVII és el Sis-cents, i hom parla del racionalisme sis-centista. El XVIII és el Set-cents, i hom parla de la filosofia social set-centista. El XIX és el Vuit-cents, i hom parla de l'enginyeria vuit-centista. El XX és el Nou-cents, i hi ha novel·les que es diuen Novecento, i moviments que es reclamen "noucentistes".

Un segle són cent anys. Els antics romans identificaven aquest període (o un d'una mica més llarga) amb el període temporal necessari que ha de passar perquè tots els habitants d'una ciutat hagin traspassat. És a dir, "en cent anys, tots calbs". Cent anys són molts anys. En el 1911 no havien nascut els avis de gent avui dreta, feta i ja mig marcida. En el 1911 encara no s'havia produït ni la Primera Guerra Mundial ni la Revolució d'Octubre ni la teoria de la relativitat general.

Així doncs, el moviment "nou-centista" no va durar pas cent anys. Quedà el dubte si es referia a la primera dècada del segle XX (els anys 1900, 1901, i fins el 1910), o si s'estenia a la següent. El "nou-centisme", ara, en els llibres de text, es despatxa en dues ratlles o en dues dècades, entre la Mancomunitat de Prat i Puig, i la camisa blava futura d'Eugeni d'Ors. El "nou-centisme" se'ns feia antipàtic, ja que superava (i soterrava) el "modernisme", amb la qual cosa calia suposar que no era més que un "post-modernisme". Potser el "modernisme" no era tan modern com el "nou-centisme", o el "nou-centisme" era un retorn al classicisme realista del "pre-modernisme". El classicisme apol·lini i l'arcaicisme/modernisme dionisíac se succeeixen en l'esquematisme de la historiografia "vuit-centista": romànic (XII), gòtic (XV), renaixentista (XVI), barroc (XVII), neoclassicisme (XVIII), romanticisme (XIX), realisme (XX). I el "nou-centisme" és succeït per un "avant-guardisme", que fa suposar que els "nou-centistes" eren "rera-guardistes".

En la segona meitat del segle XX, hom ha (re)descobert les dècades. I se'ns parla dels anys 1950, dels anys 1960, etc. La dècada passada, la del 2000-2010, va quedar sense nom i sense identitat. Els "anys zero" tenien un ressò massa fundacional. I, en la dècada present, els "anys deu", tampoc no hi ha denominació (ni identitat) fixa. Només faltaria! Els assignadors d'identitat dels anys 1980 i dels anys 1990 ens prometies, respectivament, "revolucions conservadores" i "finals de la història".

Ferran Mascarell prenia a Castellterçol l'esperit de Prat de la Riba. Si Prat de la Riba sabia conduir, des de la Lliga i des de la Mancomunitat, una diversitat d'interessos i de tendències, Mascarell se'ns apareix com la síntesi del 'pujolisme convergent' i de 'l'obiolisme socialista'. No debades ha estat conseller amb Pasqual Maragall i ara ho és amb Artur Mas. En el món cultural, Mascarell ha estat vist amb més simpatia que no pas els cal·lígules que sovint han ocupat la conselleria de Cultura. Consellers abraonadors i bocamolls, autèntics filisteus, han posat el llistó a Mascarell prou baix.

El sintètic Mascarell vol tornar a Prat de la Riba. I del "noucentisme" passem al "deucentisme", literalment. Mascarell no ha canviat de mil·lenni. O potser ha tornat endarrera. L'any 10 cents, és l'any 1000, de manera que tornem al segle XI? Més senzillament, potser tornem al 1911. Tenim un estat espanyol dinàstic, amb una constitució (tant se val la del 1876 que la del 1978), uns partits dinàstics, i unes diputacions provincials (que ara s'anomenen comunitats autònomes). La temptació de reprendre el fil de Prat de la Riba allà on ell ho va deixar...

Però "deucentisme" no és "noucentisme". Per començar, Mascarell defensa un estat eficient. Prat de la Riba s'hauria conformat amb un estat eficaç. Prat de la Riba defensava una Catalunya, potser petita o potser gran, però encardinada en una Espanya que anava des de Portugal fins al Roina. Ara, Mascarell, defensa un "estat propi" i considera Espanya "un estat inadequat i immobilista".

Mentre els dionisíacs ens canten "Evohe, Evohe, identitat o estat?", Mascarell diu que cal reconstruir el catalanisme i desplegar-lo 'culturalment i estatalment'. La dicotomia dionisíaca és destruïda apol·líniament. I contra triar entre els anarco-dionisíacs i els arco-dionisíacs, Mascarell parla d'un estat adient i amb una societat culta. Mascarell defensa el paper de l'estat com a "eina de les nacions per cercar el futur", i defineix la cultura com "el nervi de la nació". "Història", "cultura", "nació" i "futur" són el tetralema de Mascarell. "Geschichte", "Kultur", "Volk", "Zukunft", que haurien dit en alemany, si l'alemany hagués estat més de moda en el segle XVIII. L'estat adient i eficient que condueix una societat culta cap al futur, o la societat culta que basteix un estat que li fa de comitè executiu, són ideals eterns. Els podria signar Voltaire o els podria signar Clístenes.

Més endeutament i més austeritat: un programa bipartisà contra les classes populars dels Estats Units

2011-08-01T11:57:00.004Z

"No gosen declarar la fallida de les arques federals nord-americanes" podria ser un titular. Fet i fet, allò que es discutia al Congrés no era pas aquesta fallida, sinó l'augment del sostre de deute. Un estira-i-arronsa entre "republicans moderats" i "demòcrates moderats" hauria conduït a un acord bipartisà en el qual, uns, accepten l'augment del sostre d'endeutament, i els altres accepten tota una sèrie de mesures de retallades socials de proporcions hercúlies. Els altres, a més, haurien pal·liat la situació en haver convençut als uns de la necessitat que les retallades també afectin la partida de despesa militar. Tot plegat, però, s'ha de contextualitzar. Aquest acord, que obre la via a l'augment del deute públic nord-americà, únicament serveix per garantir la nota "A+++" per a la solvència federal nord-americana: un "sacrifici" fet per tal d'evitar contractar deute en condicions més desavantatjoses.

Però, qui se sacrifica? Des del "Tea Party movement" s'assenyala que l'augment del sostre d'endeutament conduirà a magnificar el problema del deute públic. Els comentaristes que tendeixen a capgirar les relacions, no se n'adonen que l'acord significarà que el "Tea Party movement" haurà de canviar de discurs i centrar-se en "saludar" les retallades de la despesa. La corretja de transmissió cap a sectors populars i intermitjos blancs que representa el "Tea Party movement" podria arribar a trencar-se amb l'esforç.

És clar que centrar-ho tot, com fa el Tea Party movement, en l'aspecte de l'intervencionisme econòmic de les autoritats o en la qüestió dels impostos/endeutament públic, fa perdre de vista les raons que els fonamenten. Certament, els buròcrates de Washington en treuen partit, i amb ells tota una corrua d'elements clientel·lars. Però també els no pas menys buròcrates de Wall Street treien (treuen) partit de les bombolles financeres. La qüestió, doncs, no seria tan explicar la "crisi financera" o la "crisi de deute públic" en la intel·ligència o la moralitat d'un grapadet d'individus (sovint els mateixos), com explicar com és possible que bona part del creixement econòmic dels Estats Units es basi, d'una banda, en aquesta financialització de l'economia i en l'estímul que suposa la despesa militar associada al rol superimperialista que exerceixen els Estats Units en el món. Vist així, Obama i el Congrés han comprat temps. El món (la Xina) encara els necessita. Encara.

Per exemple, podem veure lo que deia fa uns dies en Richard D. Wolff sobre la representació teatral perpetrada a Washington:

O podem llegir quina és la situació del creixement econòmic als Estats Units en el primer semestre del 2011, de la mà de Dean Baker, del CEPR.

Una circular del Departament d'Interior i la por a les protestes contra les retallades en salut

2011-07-31T17:25:00.002Z

Un imperatiu en aquestes setmanes era fer de tallafocs davant de les protestes populars contra les polítiques d'austeritat i de sobreexplotació promogudes amb el pretext de la "crisi". A aquesta tasca s'han esmerçat de manera oberta i decidida tots els apòlegs conservadors, però també, de manera menys clara, i probablement retorçada, tot un seguit d'hiper-revolucionaris. Uns i altres han volgut convèncer, respectivament, que això de les protestes és qüestió de lumpenproletaris o de petits-burgesos. O de les dues coses alhora. Dos arguments paral·lels (antiparal·lels) que serveixen l'objectiu de mantindre apartades les protestes dels interessos de la classe treballadora (cosa compartida pels elements petit-burgesos que volen dirigir les protestes) i la classe treballadora apartada de les protestes (opció vital per a les forces de la gran socialdemocràcia governants i de les petites socialdemocràcies aspirants). En tot cas, aquests dies a Santfeliu, no s'acaben de veure els quissos i les flautes com a elements predominants, en una protesta veïnal, protagonitzada per treballadors jubilats que veuen l'amenaça del tancament del Centre d'Assistència Primària (CAP) del barri.

Les protestes al voltant de les retallades palpables en el sistema d'atenció primària i hospitalària han aconseguit una àmplia base (potser no quantitativa, encara, però sí qualitativa) entre col·lectius de treballadors de la salut, i d'usuaris i de veïns (és a dir, treballadors d'altres sectors).

En aquests dies de confusió, una circular dels mossos d'esquadra tant pot ser un instrument de "propaganda negra" com de "propaganda grisa" o de "propaganda blanca". En el primer cas, la circular en qüestió voldria denunciar, de manera mentidera, el maquiavelisme del govern Mas-Puig-Ruiz. En el segon cas, la circular en qüestió servirà per afeblir les xarxes comunicatives dels "protestataris". En el tercer cas, la circular en qüestió voldria, senzillament, transformar les protestes en un afer de "seguretat ciutadana". Les vivències dels treballadors de CAPs o d'ABSs (Àrees Bàsiques de Salut) quant a les agressions per part de pacients impacients, serien la font nodridora dels arguments d'aquesta circular quant a la possible "violència" de les protestes. La criminalització de les protestes és necessària, alhora, per atemorir als possibles participants... No sé si funcionarà aquesta estratagema de divisió i d'atemoriment. En un context de forta precarització de condicions de vida, i amb el protagonisme creixent dels estrats que menys coses tenen a perdre, el govern Mas-Puig-Ruiz es veurà obligat a prendre mesures encara més contundents. Els Burke dels segle XXI ja preparen els tinters per denunciar, com deia Brams, les agressions a cops de cap contra les porres dels agents policials.

El 20 de novembre del 2011: un dia que no ens hauríem de llevar

2011-07-29T14:27:00.002Z

Segons el modus operandi del PSOE, quan se'ls ha cremat un president o batlle, toca el moment de fer-lo cessar, nomenar un substitut i anar amb aquest substitut a la conflagració electoral. Això és el que es va fer a Esplugues amb Pilar Díaz (també es va fer amb Lorenzo Palacín, és clar, però d'una manera més forçosa), o a Barcelona, successivament, amb Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu. Hauria estat previsible, en aquesta lògica, que José Luís Rodríguez Zapatero hagués cessat fa unes setmanes o fa uns mesos, i que Rubalcaba, entronitzat a la Moncloa, afrontés les eleccions. No ha estat així. Rubalcaba, de fet, ha deixat el govern i ara apareix com el portaestandart del radicalisme petit-burgès, estandart que abandonarà en l'improbable cas que triomfi damunt de la candidatura de Rajoy.

I què ens fa a nosaltres aquestes eleccions de l'estat espanyol? O què ens en fan les eleccions presidencials o parlamentàries de l'estat francès? Nacionalment, no gens, i en aquest sentit la posició de l'abstenció activa sembla la més raonable.

De totes formes, l'anunci d'avui d'eleccions anticipades al 20 de novembre del 2011 no ens deixa del tot indiferents. La data del 20 de novembre mateixa encara resona massa a les morts de Franco (escaiguda, malgrat tot, amb força probabilitat el mateix dia 19 de novembre) i de José Antonio Primo de Rivera. Els dos dirigents successius de la Falange es van morir, de forma ben diferent, l'un afusellat a Alacant, l'altre trepanitzat a Madrid, amb 39 anys de diferència. 39 anys i 2 mesos fou la durada del règim franquista a les zones on l'alçament triomfà el mateix 18 de juliol (Mallorca, Eivissa i Formentera, per exemple), mentre que a Alacant, el règim franquista durà 36 anys i mig. És una manera de data, és clar. El franquisme no comença ben bé el 18 de juliol, quan Sanjurjo encara vivia. Ni tampoc no va acabar el 20 de novembre, quan dos dies després, el sucesor a título de rey i tot el ventall de l'oposició antifranquista respectable començaren a treballar plegats en la línia del testament polític del dictador biològicament traspassat. El diumenge electoral, doncs, farà 36 anys d'aquest fet biològic.

La campanya electoral, doncs, es farà en un mes de novembre. La pre-campanya ocuparà els mesos de setembre i d'octubre. L'embafament d'una campanya d'aquesta mena en un context social i polític difícilment previsible es farà ben dur. La sensació d'alienació respecte d'aquesta democràcia serà combatuda no només des dels dos partits dinàstics, sinó també des d'altres rodals. Vaccinar-se contra Rubalcaba o els rubalcabetes radicalets o radicalassos, és una bona opció a 4 mesos vista.

Un triomf governamental, policial i judicial a major glòria de l'especulació urbanística: el desallotjament de Ca l'Alegre de Dalt, n. 56

2011-07-27T13:53:00.002Z

Després de l'intent frustrat de desnonament del passat dilluns 20 de juny, els sicaris de la immobiliària, amb uniforme policial o amb acreditació de secretari judicial, han aconseguit el seu objectiu. Han fet fora la família que hi vivia, descendents de qui aixecà la casa. I ho han fet sense soroll, sense imatges de resistència popular, com les que es van viure aquesta mateixa setmana a Barcelona. A Gràcia la cosa ha anat més fina. No és que no hi hagués convocatòria contra l'acció de desnonament, sinó que s'ha practicat el desnonament l'endemà de la convocatòria. A primera hora del matí, sense capacitat per convocar els veïns, el desnonament s'ha produït.

La casa ha quedat buida, doncs. I aquest és el primer senyal per enrunar-la. Com explicaven els advocats de la família és molt probable que el projecte de construcció previst per la immobiliària no tiri endavant. Si no ho fa, és molt difícil que la immobiliària opti per una construcció més modesta, si més no en l'actual clima del sector. Així doncs, en qüestió de setmanes o de mesos, hi podria haver un solar buit, tal com pasa al número 54 del mateix carrer.

El Canal de la Infanta, el Camí de la Fonteta i zona verda per als veïns de Femades-Remonta

2011-07-25T18:29:00.003Z

Aquest vespre, convocats per la Plataforma Protegim el Canal de la Infanta, veïns de l'Hospitalet de Llobregat han caminat des de la Plaça de l'Ajuntament fins al cul de sac de l'Avinguda Josep Tarradellas (carrer Alps). La reivindicació és garantir la preservació de les restes arqueològiques del tram del Canal de la Infanta que passava pel terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat. L'ampliació de l'avinguda (carrer Alps) amenaça directament un dels sectors més ben conservats. Aquesta ampliació, alhora, té lloc en el marc de l'ARE de la Remonta. Aquest pla urbanístic, les obres del qual podrien arrencar el gener del 2012, contempla la destrucció del barri del Camí de la Fonteta, tal com comentàvem amb motiu de la manifestació del 20 de març. Veïns de Femades i de la Remonta també temen que la recuperació per al barri de l'antiga caserna militar no serveixi per ampliar la zona verda del barri sinó que, ans al contrari, en suposi una destrucció. Aquestes tres reivindicacions es troben doncs en la mateixa cruïlla. Davant tenen un Ajuntament que sembla tancat en banda. "Us heu despertat tard", "cal ampliar el parc d'habitatges d'aquesta zona de l'Hospitalet de Llobregat", "cal millorar les comunicacions amb els barris veïns de Cornellà i d'Esplugues", "el patrimoni real de l'Hospitalet de Llobregat és immaterial", etc. El Pla Metropolità del 1976 és tingut com poc més que la Bíblia. Tant se val si opcions contemplades en aquest pla (com l'ampliació de les Avingudes de l'Electricitat i de Josep Tarradellas fins a Cornellà) són avui balderes degut a l'evolució ulterior (particularment, la construcció del Tercer Cinturó), que l'Ajuntament segueix entestat en un model urbanístic caduc.

Les quatre reivindicacions de "Protegim el Canal de la Infanta", però, mereixen un tractament individualitzat:
- 1. Es reivindica la protecció, rehabilitació i difusió de les restes del Canal de la Infanta. El Canal de la Infanta, inaugurat fa poc més de 200 anys, fou vital en el desenvolupament agrícola i industrial de l'Hospitalet de Llobregat durant gairebé segle i mig. Alguns dels manifestants recordaven com s'hi banyaven, amb tota la imprudència de la infantesa. D'altres recordaven les obres de cobertura d'allò que ja havia esdevingut poc menys que una claveguera a cel obert. A tot Europa, hom pren consciència de la importància del patrimoni arqueològic modern, i de com aquest patrimoni serveix per estructurar nous barris.
- 2. Es reivindica un procés de participació ciutadana real i eficaç davant d'aquest patrimoni.
- 3. Es reclama una Comissió Intermunicipal per a la conservació del llegat del Canal de la Infanta.
- 4. Es demana un model de ciutat més sostenible, respectuós i humà que deixi enrere els models obsolets i predemocràtics.

Que fa la policia? Desnona veïns que fa 26 anys que viuen al Clot

2011-07-25T14:41:00.002Z

L'Assemblea Social del Clot-Camp de l'Arpa, la Xarxa de Suport Mutu i d'altres entitats i col·lectius del barri del Clot havien convocat avui, 25 de juliol, a partir de les 8.30h, una concentració anti-desnonament en el carrer d'Andrade. Una família, que fa 26 anys que viu al barri, havia d'ésser desnonada del seu pis, un pis de lloguer de renda antiga. A diferència d'altres ocasions, amb habitatges de propietat sobre els quals pesa una execució hipotecària, la policia ha intervingut a partir de les 12h per fer efectiu el desnonament. La policia ha trencat el cordó veïnal i ha accedit a l'habitatge pel balcó. En parlen, per exemple, a Racó Català.

Zapatero i Al-Qaeda: l'opinió d'un feixista clerical nordicista

2011-07-24T19:03:00.003Z

La premsa burgesa ara es dedica a estudiar extractes dels textos del terrorista que va matar gairebé un centenar de joves militants laboristes a una illa de Noruega. Volen conjurar el fet que la ideologia del terrorista és coincident amb tota la faramalla de l'austeritat i del galtonisme en la qual xopa aquesta premsa burgesa.

Llegint en aquests textos, s'han trobat una afirmació contundent: Zapatero accedí al poder gràcies a Al-Qaeda.

Aquesta afirmació és un tabú per diversos motius. Primer, perquè no és una descripció destrellatada. Segon, perquè el dogma oficial de la dreta conspiranoica carpeto-vetònica, a diferència de l'escandinava, no ha acceptat mai del tot l'autoria jihadista de l'atemptat de l'11 de març del 2004.

És una afirmació, d'altra banda, incompleta. El desplaçament electoral del 14-M fou, particularment, el desplaçament des de l'abstenció (i des d'altres posicions: blanc, nul, candidatures minoritàries d'esquerres) cap a les llistes del PSOE. Un desplaçament que es va produir per indignació davant de les manipulacions del PP d'Aznar, que entrà en una espiral hubrídica. Però que també es va produir per les pors d'aquella jornada. L'ambient pogromista de les hores en les quals els assenyalats eren els "independentistes" (genèricament, bascos o catalans, condemnatoris o no-condemnatoris de les accions d'ETA) i, per extensió, els membres de les nacions minoritàries, fou també un motor de vots cap a Zapatero.

Massacre a Noruega contra un campanent de Lliga Jove Obrera noruega

2011-07-23T10:27:00.003Z

Noruega és l'únic dels països nòrdics que no és membre de la Unió Europea ni té intenció de fer-ho. Després de segles de supeditació a les monarquies danesa, primer, i sueca, després, la independència de Noruega es basteix en bona mesura damunt de les reserves petrolieres. La gestió dels beneficis obtinguts, per bé que realitzada en línies capitalistes i imperialistes, ha estat prou equilibrada com perquè reverteixi de forma sostenible en el benestar de la població i en el desenvolupament i diversificació de l'economia nacional.

La massacre a l'illa d'Utøya, amb 84 morts, i els atemptats amb cotxe bomba en el centre d'Oslo, amb 7 morts, han posat d'actualitat el 'model noruec'. La premsa internacional ja tenia preparades llargues tirades sobre el fet immigratori a Noruega, sobre les comunitats de religió o tradició musulmana, sobre el supremacisme islàmic, sobre la islamofòbia, sobre el nordicisme o sobre la xenofòbia pura i dura d'una societat que, ètnicament, fins fa no gaire, era tan sols dividida per l'adscripció a una de les dues modalitats oficials de la llengua noruega. L'autoria, en aquest cas, no sembla atribuir-se al terrorisme islàmic, sinó més aviat al terrorisme cristià. O, dit d'una altra manera, no s'atribueix al terrorisme jihadista, sinó més aviat al terrorisme islamofòbic. L'interès se centra en un detingut, Anders Behring Breivik, de 32 anys. L'estat policial noruec i els mitjans de comunicació han pogut oferir un perfil ideològic força acurat: nacionalista, conservador, cristià, anti-immigració, islamòfob, etc.

L'illa d'Utøya és propietat de la Arbeidernes ungdomsfylking (Lliga Jove Obrera, AUF) des del 1950, present que llavors va fer a aquesta organització la Oslo og Omegn faglige samorganisasjonen (Confederació Sindical d'Oslo). La AUF fou el resultat de la fusió, el 1927, entre les organitzacions juvenils del Partit Socialista i del Partit de l'Esquerra Comunista. Malgrat que té consideració d'organització política independent, és a tots els efectes l'organització de joves de l'Arbeiderpartiet (AP). L'AP és el principal partit de la coalició de govern, encapçalada per Jens Stoltenberg. L'atemptat al centre d'Oslo, de fet, tenia presumiblement com a principal objectiu Stoltenberg i els seus ministres (de l'AP, del Partit de l'Esquerra Socialista i del Partit del Centre).

La massacre contra el campament d'Utøya es produí quan hi havia unes 600 persones, bona part d'elles joves de 15 i 16 anys. Els testimonis han explicat com l'agressor entrà en el camp amb uniforme policial, sota el pretext d'investigar una amenaça terrorista.

20 de juliol: una nova jornada reivindicativa de la sanitat pública

2011-07-19T15:22:00.002Z

Amb una manifestació a Cornellà, que surt avui a les 19h de la Plaça de Catalunya, s'inicien un seguit d'activitats que marcaran les jornades del 20 i 21 de juliol. Hom protesta contra les retallades en sanitat pública, que es fan patents en la reducció d'hores d'atenció primària, tancament d'ambulatoris, clausura de plantes hospitalàries, etc. El doble escanayament (nacional i de classe) al qual és sotmesa la classe treballadora catalana és especialment patent en aquest camp. Sota el pretext de lluitar contra el dèficit i el deute públics, hom practica una política que no tan sols disminueix els estàndards de vida de la majoria de la població sinó que també destrueix oportunitats d'ocupació. On queden les famoses proclames sobre el sector biotecnològic-biosanitari com a sector d'especialització per a l'economia catalana? Òbviament, fóra una il·lusió que les mobilitzacions del 20-J presentessin com a destijable un escenari de "retorn". Lluny d'això, des de les assemblees de barri i de poble, la lluita per la sanitat pública va acompanyada d'unes reivindicacions més profundes sobre la distribució del treball i de la capacitat de decisió polítiques. I si el 20-J és, fonamentalment, una jornada de resistència, de caràcter defensiu, és per fer girar la truita com abans millor, i transformar els moviments populars en uns moviments d'ofensiva.

17, 18, 19 de juliol: 75è aniversari

2011-07-17T13:04:00.002Z

Per tenir una idea de l'escala temporal del cicle dels anys 1930, podem comptar les dates del 75è aniversari d'aquells fets: el 12 i 14 d'abril del 2006, el 6 d'octubre del 2009, el 16 de febrer del 2011 i el 17 de juliol del 2011. Són anys convulsos, uns i altres, amb ritmes diferents, amb correlacions de forces i expressions polítiques dispars. En arribar al 75è aniversari del juliol del 1936, queda oberta la qüestió de la data.

El 17 de juliol és el dia efectiu de l'alçament militar, de l'inici del bàndol "facciós". En els anys de la guerra i en la immediata post-guerra, el 17 de juliol era l'aniversari oficial. El 17 de juliol comencen els moviments al Protectorat Espanyol del Marroc del Nord. També és en aquesta jornada que els falangistes de València prenen la ràdio i emeten un comunicat anunciant la imminència d'una revolució "nacional-sindicalista".

El 18 de juliol l'alçament s'estén per la Península. El govern de la República coneix la situació, i és en aquesta jornada en la que es produeix l'assumpció i dimissió de Martínez Barrio. És la jornada també en la que entren en acció els principals protagonistes de la rebel·lió militar: Sanjurjo, Mola, Queipo de Llano, Cabanellas, etc. En el franquisme, el 18 de juliol cristal·litzà finalment com l'efemèride a recordar, com el dia de la paga de juliol, com el dia de l'inici de la "Cruzada Nacional" (o, en termes nacional-sindicalistes, de la "guerra de liberación nacional").

I el 19 de juliol, l'alçament militar arriba a Barcelona. És on es produeixen les topades més importants entre els "rebels" i els "lleialistes". Amb independència de les valoracions enfrontades sobre la rellevància dels futurs milicians en la jornada del 19 de juliol (que comencen en aquella mateixa jornada), l'escenari a Barcelona mostra uns trets distintius. En aquella jornada, la situació a Barcelona queda decidida. No era la situació, per exemple, a València. Ni tan sols a Palma. Caldria esperar uns dies, fins el 21 de juliol, potser, per veure com havia quedat el panorama.

"Començament de la guerra civil"? Sí, en el sentit que el colp militar del 17/18 de juliol no tirà endavant com havien volgut els protagonistes. Sanjurjo perdé la vida en el vol que l'anava a treure de Portugal. La Junta Militar que havia de governar sota la direcció de Sanjurjo, va haver de fer mà a una situació més col·legiada, amb Cabanellas, general de divisió, maçó, destinat a Saragossa, com a primera figura. Sense Sanjurjo, la direcció esdevingué més col·legiada, més territorialitzada, i en les pugnes entre els elements directors més destacats (Mola, Queipo), s'assignà la direcció definitiva a Franco en el mes de setembre. No fou fins durant el mes d'agost del 1936, que el bàndol "sublevat", adoptà la bandera espanyola bicolor per comptes de la tricolor. Llavors, la guerra ja era en marxa, i el genocidi de classe agafava unes proporcions enormes. El poder del "nou règim" s'afiançà en aquesta repressió programada, que havia de tenir una fonda influència en l'evolució de les dècades posteriors.

El 19 de juliol, doncs, fou essencialment una "resposta". I això també segellà el seu destí. La victòria ho ajornava tot... Si abans del 18 de juliol, calia respectar el govern d'esquerres, ara amb més raó, s'exigia aquest respecte. Això suposava, però, el convenciment que hom podia destruir el feixisme en el marc de l'estat vigent. Qualsevol qüestionament "separatista" quedava ajornat (i la repressió vinculada a l'afer Reverter en fou l'efecte), però també s'abandonava qualsevol esperança en un aixecament o en una resistència dins Alemanya, dins Itàlia, o dins la zona facciosa d'Espanya. La victòria esdevingué prioritària. Què hauria passat si s'hagués assolit? El 1945 del nord de l'Albera enllà, es va fer esperar més de tres dècades, i s'hi arribà amb un "sucesor a título de rey" i amb una constitució possibilitada a través d'una "ley fundamental del Reino".

L'estiu del 1936 també era el 75è aniversari de l'inici de la Guerra de Secessió a Nord-amèrica. Si joves revolucionaris i democràtics d'Europa havien anat a aquella lluita per la Unió contra els estats esclavistes, ara s'organitzaven les Brigades Internacionals, entre elles la "Brigada Lincoln". Entre el 1861 i el 1936, passen els mateixos anys que entre el 1936 i el 2011.

El judici de mísser Francesc Camps per jurat popular

2011-07-16T20:58:00.002Z

A hores d'ara, el president de la Generalitat, Paco Camps, encara no ha dimitit dels seus càrrecs en l'ens post-autonòmic i en la regional del partit dinàstic opositor. Tampoc no és que hi hagi hagut gaires explicacions d'aquesta no-dimissió. Fonamentalment, Camps continua imputat per suborn impropi, amb data de judici per al proper trimestre. El president de la Generalitat, advocat, podria seure en la banqueta d'acusats amb les atribucions pròpies de la dignitat advocatícia. Això assuajarà, pretesament, la fotografia del president-imputat. Mentrestant, els mitjans afins a Camps opten pel muts i a la gàbia. Podrien, alternativament, menysprear els càrrecs (qui es deixa subornar per quatre tratjos?) o presentar Camps com un president-màrtir (del zapaterisme-rubalcabisme). En els passats comicis del 22-M, aquests foren arguments suficients. El cas és que el PP valencià encara no s'ha preparat per al previsible relleu de Camps. Les tensions internes (de base territorial i sectorial) podrien aflorar de nou en la perspectiva successòria.

Trias i Madrid-2020

2011-07-14T14:06:00.002Z

Semblava que s'anava a tancar la finestra del dijous sense post. I, de nou, en Xavier Trias ens l'ofereix. Si dimarts era la resuscitació de la candidatura Barcelona-Pirineus 2022, ara es tracta del suport de Barcelona a Madrid 2020. Deu ser cosa de l'entente CiU-PP i, particularment, de l'entente amb els sectors menys desil·lustrats del PP, encapçalats per Alberto Ruiz-Gallardón. Trias haurà de fer equilibris. Li han demanat si la candidatura de "Madrid-2020" no interferirà en la de "Barcelona-Pirineus 2022". Potser un dia d'aquests algú demanarà a Gallardón la inversa, si la candidatura de "Barcelona-Pirineus 2022" no interfereix amb la de "Madrid 2020". Aquestes xifres d'anys, 2020 i 2022, em recorden a Blade Runner o a Soylent Green, ambientades al capdavall en un més proper any 2019. La sensació cyber-punk de totes dues candidatures és quelcom més que una sensació. Són unes convocatòries que recorden els 2500 anys de l'Imperi Persa (del 1971) o la que, si les coses financeres haguessin anat més lentes, hauria estat els 2500 anys de la Batalla de Marató en l'Àtica del 2010. Però com deien Trias, Gallardon i la Pompadour...

El batlle Trias i Barcelona-Pirineus

2011-07-12T13:30:00.002Z

Fa 18 mesos rèiem de valent amb l'astracanada del PSC-PSOE barceloní quan proclamava desvergonyidament la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics del 2022. Els mitjans de comunicació propers a CiU xalaven particularment davant la bomborinada de l'equip d'Hereu. Ha ha ha! Hi hi hi! Dos mesos més tard, va caure la nevada del 8 de març, i Hereu semblava rabejar-s'hi. Els titulars d'aquella nevada, però, es van centrar en les línies elèctriques i fèrries que quedaren tallades.

La defenestració del PSC-PSOE, successivament, de la Generalitat, de l'Ajuntament i de la Diputació, semblava haver posat fi a la candidatura de Barcelona-Pirineus. Ara eren temps de seriositat, d'austeritat, de treball de formiga, i no hi havia lloc per aital cigalada. O això pensàvem.

A Saragossa, on el PSOE de Belloch encara talla part del bacallà, també hom promovia una candidatura per als Jocs d'Hivern del 2022. Una altra astracanada, a la qual calia afegir també la cueta de "-Pirineus". Tant difícil seria formar una candidatura, senzillament, de "Pirineus", o anomenada d'acord amb alguna de les moltes estacions d'esquí que, de Navarra fins al Rosselló, té aquesta serralada? Què coi pintaven Barcelona, Tolosa, Saragossa, Vitòria o Bordèu? No es tractava de potenciar el territori pirinenc?

Si Saragossa-Pirineus sembla ara ajornada sine die és, segons explica Belloch, senzillament pel fet que el Govern d'Aragó no s'hi sent gaire implicat. Potser una candidatura que es digués "Pirineu Aragonès" tindria més números de comptar amb finançament autonòmic, però la realitat és que els principis d'austeritat no permeten grans empreses de rendibilitat dubtosa.

Algun periodista, potser maliciós, va demanar a Xavier Trias, el flamant batlle de Barcelona, què pensava de la retirada de la candidatura de Saragossa-Pirineus. El batlle la trobava bé, aquesta retirada, ja que milloraren les perspectives de Barcelona-Pirineus (!). Trias matisava que Barcelona-Pirineus 2022 havia de servir al "territori" i no per fer altres coses... Esperem que això no impliqui la construcció d'un estació d'esquí amb neu artificial als peus de Collserola.

Els límits de les energies no-renovables i el decreixement (Carles Riba Romeva i Salvador Pueyo a l’Assemblea d’Esplugues)

2011-07-10T15:24:00.002Z

La Comissió de Model Econòmic de l’Assemblea d’Esplugues s’ha interessat particularment per les qüestions energètiques i l’impacte ambiental associats a l’activitat humana. Ahir dissabte, en el cicle de xerrades que organitza l’Assemblea d’Esplugues, eren convidats a parlar l’enginyer Carles Riba Romeva, professor de l’UPC i membre del Centre de Disseny d’Equips Industrials, i l’ecòleg Salvador Pueyo, de l’Institut Català de Ciències del Clima i membre de l’Entesa pel Decreixement.

La xerrada de Carles Riba (*Palma, 1947) duia per títol “La fi de 200 anys irrepetibles”. Carles Riba Romeva és un dels néts dels poetes Clementina Arderiu i Carles Riba. Es foguejà en els anys 1960 i 1970 en la lluites estudiantils (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, SDEUB) i dels professors no-numeraris (els PNN). Enginyer de formació i professió, treballà durant mig any en el taller de xapisteria de la Seat, però a la comarca és particularment conegut per la seva implicació en les lluites veïnals de mitjan anys 1970, particularment en la defensa de la construcció d’equipaments per comptes de les grans proliferacions d’habitatges. Riba fou el primer batlle democràtic de Sant Joan Despí, i ocupà una de les vicepresidències de la Diputació de Barcelona. A partir del 1983 retorna plenament a l’activitat acadèmica i investigadora, no absenta sovint de contradiccions i d’equilibris amb les seves conviccions socials i ambientals. Recentment, ha publicat “Recursos energètics i crisi”, que du per subtítol la ja referida fi dels 200 anys irrepetibles. En la xerrada, Carles Riba ha fet un repàs de les tesis principals d’aquest treball. Per començar, ha fet una completa exposició de les estatístiques més assenyalades sobre consum energètic en el món actual, sobre la forta regionalització dels recursos energètics i del consum d’energia, i sobre les perspectives gens falagueres de l’esgotament de les fonts no-renovables (petroli, gas, carbó, urani, etc.). Riba ha estat implacable contra aquells que consideren que la transició energètica consistirà en la substitució progressiva d’unes fonts d’energia no-renovables per unes altres. En primer lloc, Riba ha remarcat l’alt contingut energètic dels combustibles fòssils. També ha atacat les comptabilitats esbiaixades que s’apliquen en parlar de “l’economia d’hidrogen” o dels “cotxes elèctrics”, tot fent abstracció de quines són les fonts energètiques que confeccionen l’hidrogen o que serveixen per produir electricitat. També ha manifestat els seus dubtes quant a l’eficiència energètica, fent referència a la paradoxa de Jevons, segons la qual una major eficiència energètica condueix a un abaratiment de l’energia i a l’estimulació de consumir més energia. Riba ha assenyalat un escenari en el qual, cap al 2060, s’exhaureixen les reserves de combustibles fòssils, però molt abans d’aquesta data, s’hauria trencat en mil bocins el paradigma de l’energia barata. Per Riba, doncs, el problema més urgent és l’energètic, que es farà patent a ulls de tothom abans fins i tot que altres efectes col•laterals (com el canvi climàtic). Amb l’estat de coneixements actuals, Carles Riba no albira una alternativa viable basada en noves fonts d’energia, que substitueixen merament el consum energètic basat en els combustibles fòssils. Es presenta, doncs, de grat o per força, un escenari de “decreixement energètic”. Per Riba, és cabdal que les societats (començant, particularment, per les societats europees) comprenguin els límits naturals i promoguin una actuació solidària.

Salvador Pueyo participa en la Subcomissió de Decreixement de l’Assemblea de Barcelona. És membre de l’Entesa pel Decreixement, expressió barcelonina de la catalana Xarxa pel Decreixement. Pueyo, al llarg de la xerrada, ha hagut de contrastar el concepte de decreixement que propugnen amb la realitat de l’estagnació econòmica o amb les crides a l’austeritat que es fan des dels poders públics. És conscient que no es pot bandejar de la qüestió del decreixement, la qüestió del model econòmic i polític vigent. En aquest model, on la immensa majoria de la població dels països industrials viu del treball assalariat, la lògica del creixement econòmic com a forma per permetre el benestar social sembla indepassable. Alhora, que el creixement econòmic apareix als ulls de la majoria de la població com la millor condició de vida per als treballadors assalariats (reducció de l’atur, possibilitats d’ascensió social o d’augmentar el poder adquisitiu), també és en aquesta situació quan més forta es fa la competència entre treballadors. Pueyo contrasta, doncs, les propostes del decreixement (basades en una redistribució de la riquesa, de la feina, de l’habitatge, etc.) amb les propostes ortodoxes sobre la “reactivació de l’economia”. El “decreixement”, però, no és cap programa, i Pueyo ha esmentat la necessària interacció entre els diferents nivells territorials (del local al mundial), o el rol que poden jugar les diferents propostes i experiments alternatius (“transition towns”, “eco-xarxes”, etc.), com a eina de generació de coneixement i de sensibilització.

Desenes de milers diuen a Barcelona que, la independència, sí que toca

2011-07-09T22:43:00.003Z

En les darreres 52 setmanes, o 364 dies, que fa que tingué lloc la manifestació del 10 de juliol del 2010, han canviat algunes coses i altres segueixen com sempre. Alguns canvis venien d'abans del 10-J, i d'altres no s'han fet patents fins després. Però de tots els canvis els més interessants són els que s'han produït en les desenes de milers de persones que van anar al 10-J i han repetit en el 9-J. Molts, en una ocasió i en l'altra, hi anaren amb dubtes, amb precipitació, sense gaires ganes. En el 10-J, pel fet que la manifestació tenia un caràcter semi-oficial i es convocava sota el pretext de defensar un estatut d'autonomia. En el 9-J, pels dubtes de la conveniència de 'commemorar' o no aquella mani. D'altres, de dubtes, en tenen pocs i se'n fan de totes, sempre que hi hagi la possibilitat de cridar 'independència' pel mig. En tot cas, les 52 setmanes han donat per molt en el pla organitzatiu. Hi ha organitzacions polítiques que no hi eren en el 10-J i d'altres que, per miracle, han arribat al 9-J. El floriment de plataformes, iniciatives, i grups d'afinitat diversos, a banda d'altres formes organitzatives més tradicionals, continua en el 9-J amb més vivacitat fins i tot que en el 10-J. I també molts són els que tenen una recansa més o menys forta davant d'aquesta proliferació i prolixitat organitzatives. Moltes de les plataformes locals del 10-J s'havien foguejat ja en les consultes, però les del 9-J afegien l'experiència adquirida amb Barcelona Decideix. Unes altres plataformes locals s'hauran enriquit, especialment en moltes comarques de l'interior, amb les assemblees i acampadades del 15-M. La intersecció entre uns moviments i els altres, malgrat pesi als espanyolistes d'esquerres i als sobiranistes d'ordre, existeix. Finalment, caldrà constatar un aspecte particularment engrescador: la presència de joves menors de 18 o de 16 anys. Uns quants no van poder votar a les consultes del 2009 o del 2010 per no arribar a l'edat mínima necessària. Contra el vent profundament desnacionalitzador que bufa, aquest jovent, minoritari certament, planta una resistència heroica. Esperem que les organitzacions dels grans (organitzacions juvenils incloses) sàpiguen aprendre d'aquest jovent i empeltar-se de saba nova. D'una saba que diu que sí, que la independència sí que toca, i que no entén del tacticisme dels qui van a les manifestacions només quan no els hi agrada el partit que mana a la Generalitat del Principat.

News of the World, la Fox i l'imperi d'en Murdoch

2011-07-08T13:40:00.002Z

Si sentim els apòlegs de la denominada societat oberta que generaria el capitalisme madur, semblaria que hauríem de celebrar les tendències oligopolístiques i mundialitzadores dels mass media. Els grans hòldings multinacionals només es mouen pels beneficis, i els beneficis, en el sector del mass media, es fan de cara a obtenir la màxima audiència possible (de televidents, radiooïdors o llegidors) per captar el màxim d'anunciadors, que són els que sufraguen els mitjans, al capdavall. Teòricament, doncs, les línies editorials de cada mitjà s'haurien d'adaptar als gustos de tal o tal sector de públic. Però les coses no van ben bé d'aquesta manera. N'hi ha prou amb comparar els posicionaments polítics dels lectors de premsa diària en català amb les línies editorials i les columnes d'opinió de cada mitjà, per constatar el viratge a la dreta de les darreres respecte dels primers. En el món anglosaxó això també es reflecteix. El públic dretà, per exemple, és exposat a editorials i comentaristes que, sistemàticament, van més enllà de les opinions més o menys moderades del seu públic. Els mitjans de comunicació de Rupert Murdoch en són un bon exemple. La Fox, als Estats Units, juga un paper cabdal en crear la sensació que el consens neoconservador és l'ideal favorit dels americans-de-peu-de-carrer.

A Gran Bretanya, News of the World jugava un paper semblant, amb les diferències oportunes de sensibilitat de banda i banda de l'Atlàntic. Com a publicació setmanal, distribuïda sovint com a suplement dominical, News of the World podia apartar-se del frec a frec quotidià, i dedicar-se a "investigacions" més reposades. El sensacionalisme de News of the World l'acostava a un públic particular, massiu, àvid d'històries demolidores. Però News of the World sabia per on havia de carregar. L'escàndol d'aquests dies és la manera de fer, la manera d'extorquir, la manera d'espiar. Les revelacions mostraran fins a quin punt, Murdoch i els seus col·laborades empraven el setmanari per influir en les decisions dels representants públics. No és res, però, que hagi d'escandalitzar. El que sí és un escàndol és la manca de mitjans propis que han de patir les classes populars. Embrutidors o no, els mitjans que llegim habitualment defensen com a naturals uns interessos que són contraposats als propis, més enllà de guerres culturals entre liberals i conservadors, o entre dretes i esquerres.

És el català una llengua oficial a la Unió Europea?

2011-07-06T14:11:00.003Z

És cert que el català no és una llengua oficial de la Unió Europea. El llistat de llengües oficials dels organismes comunitaris ha quedat tancat arran de l'article corresponents del Tractat de la Unió Europea (heretat de la frustrada Constitució europea).

No obstant això, és evident que el català és llengua oficial a la Unió Europea. Ho és, d'acord amb el que estableixen la constitució espanyola i els estatuts d'autonomia del Principat, del País Valencià i de les Illes Balears. L'estatus de llengua oficial en aquests territoris és innegable.

Un text d'una normativa comunitària com el següent no és fàcil d'interpretar:

'Dins del seu territori, l'estat membre en el qual es ven el producte pot estipular que l'etiquetatge s'hagi de fer en una o més llengües, d'entre les oficials de la Unió'

La normativa comunitària en qüestió cedeix a l'estat la competència d'estipular les llengües d'etiquetatge de productes alimentaris.

La cometa 'entre les oficials de la Unió' té la problemàtica següent: aquesta llista pot concebre's de manera restringida. Si es fa així, ni el català ni el luxemburguès, per posar dos exemples, no són llengües oficials de la Unió Europea. Sí que ho són, però, als respectius territoris. Interpretar la cometa en qüestió de manera contrària a l'ús obligatori del català en l'etiquetatge és clarament abusiu. Òbviament, la responsabilitat que el català no sigui llengua oficial de la Unió Europea és dels estats espanyol i francès, que no ho han volgut mai. És fins i tot, sospitosa l'afegit "d'entre les oficials de la Unió". Més encara, quan un grup d'eurodiputats catalans ha presentat una esmena en contra, rebutjada. D'aquesta manera sibil·lina, l'aparallatge jurídic de l'estat espanyol voldria desfer les normatives sobre etiquetatge aprovades pel Parlament del Principat. Perquè, amb la interpretació que gasten, el català no podria ser mai més que una llengua optativa... i això, amb gràcies, que no la prohibeixin.

Les tribulacions d’un fabricant de setrills i setrilleres (‘El cau del conill’, Cristian Segura, Columna-Destino, Barcelona, 2011)

2011-07-04T13:34:00.002Z

Aquesta és la primera novel·la d’en Cristian Segura (*Barcelona, 1978) i en ella aboca un seguit d’experiències i coneixences acumulades al llarg de més de dotze anys de fer de periodista, incloses llargues estades a Berlin i a Beijing. El títol de la novel·la fa referència al cognom del protagonista. L’Amadeu Conill és l’hereu d’una nissaga d’industrials del vidre. El pare, l’Enric Conill, especialitzà el negoci familiar en la fabricació de setrills i setrilleres. L’Amadeu internacionalitzà el negoci, traslladà la producció a la Xina i s’orientà al mercat sud-asiàtic. En el 2007, a 55 anys, l’Amadeu Conill veu com trontolla l’empresa, a conseqüència, aparentment, d’una crisi bacteriològica que trastorna els hàbits alimentaris dels clients i fa caure en picat la venda de setrills i setrilleres. Segura vol retratar en aquesta novel·la, ambientada en una parahistòria situada entre el 2007 i el 2010, amb crisis múltiples, i múltiples oportunitats, les contradiccions d’una burgesia barcelonina, que es mou entre el conservadorisme social i la necessitat perpètua de reinventar-se. Aquesta tensió es trasllada amb les relacions amb les autoritats (catalanes, espanyoles o xineses), amb l’art i la cultura, amb el futbol de masses i el tenis d’elit i amb les dues llengües (i identitats nacionals) en conflicte. L’Amadeu Conill, en el seu cau, pot veure’s com a exemple de moderació, allunyat tant dels “pijos progres” (com el seu fill gran, l’Enric, etern doctorand d’Història de l’Art) o dels “pijos locos” (com el seu fill petit, l’Arnau, tauró de l’especulació immobiliària). La crisi personal, familiar i empresarial d’en Conill, com totes les crisis, és superada, per conduir-lo a una nova definició de la “moderació” ben allunyada de l’anterior, i que tan sols prepara el terreny a una crisi més gran i més ample.

Sant Llorenç Savall inicia el Correllengua 2011 amb homenatge a Joan Oliver/Pere Quart

2011-07-03T07:50:00.002Z

Enguany es commemora el 25è aniversari del traspàs de Joan Oliver (*Sabadell, 1899) que signà l’obra poètica com a Pere Quart. El vincle d’Oliver amb Sant Llorenç Savall se centra en el Marquet de les Roques, el mas del segle XII adquirit per l’avi, l’industrial i financer Antoni Oliver, reconvertit en finca modernista en 1896, i que restà patrimoni familiar fins el 1941, quan passà als Valls. El Marquet de les Roques fou un dels centres del grup d’escriptors sabadellencs format pel propi Oliver, per Francesc Trabal o per Armand Obiols. Els actes d’avui començaven a les 11 del matí amb una cercavila amb geganters i grallers de la Quadrilla d’en Joan Muntada, seguida per una representació d’Allò que tal vegada s’esdevingué, a càrrec de l’Agrupació Cultural Set. Després de les intervencions del Secretariat Nacional de la CAL, organitzadora del Correllengua, i de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sant Llorenç, qui ha parlat ha estat Ignasi Riera. Riera, ara resident a Madrid, és nebot d’Oliver, i ha fet una glosa de la figura del seu oncle, sense amagar, en un gest que l’honora, els justos retrets que un Pere Quart octogenari feia als protagonistes de la transició-claudicació (Riera era llavors militant destacat del PSUC). L’actuació coral ha anat a càrrec de la Coral de Sant Medir i de la Coral “Els Emprius”, que han conclòs amb una actuació conjunta.

El Manifest del Correllengua 2011 ha estat redactat per en Cesk Freixas, lectura que ha precedit l’encesa de la Flama del Correllengua a càrrec d’un grup de joves de Sant Llorenç. Els actes del matí han estat tancats amb una altra memorable actuació de Jaume Calatayud i Vicente Monera, amb el títol “Joan Oliver, l’home/Pere Quart, el poeta”. Els textos triats i comentats de Calatayud fan una succinta anàlisi de classe de la trajectòria vital i literària de Joan Oliver/Pere Quart, de les relacions amb autors contemporanis (des de Francesc Trabal fins a Xavier Benguerel). Monera ha sortit molt ovacionat i lloat. En aquesta ocasió, Monera s’ha permès d’introduir per a un poema, El burgès, no pas música pròpia sinó la de Quico Pi de la Serra. La lletra de Pere Quart, la música de Pi de la Serra i la interpretació de Monera, ens presenten aquestes tres èpoques, separades per llargues dècades d’ensopiment, de qüestionament de l’ordre vigent.

A la tarda, s’ha fet una visita al Marquet de les Roques, sota el guiatge del Masover. El Marquet de les Roques, després de la desaparició de la darrera hereva dels Valls, passà a propietat de la Diputació de Barcelona. Les profanacions de l’espai escaigudes en els anys de la llarga nit franquista, convertit en lloc de trobades feixistes, es tornen ara en incertesa. Només un espai del casal es destina a la difusió del llegat d’Oliver i de la Colla de Sabadell, o a recordar l’obra de l’arquitecte, Juli Batllevell, mentre el gros de l’edifici es troba en un estat deteriorat.

La imatge del Correllengua 2011, amb les estelades flamejants, és obra de l’autor espluguí Joan Sanagustín, creador també de la imatge d’Esplugues Decideix

No als desnonaments, substituïm hipoteques per lloguers: acció a la Maurina (Terrassa)

2011-07-01T11:57:00.003Z

Veïns i veïnes de la Maurina i d'altres barris de Terrassa, organitzats en la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, en l'Assemblea de Terrassa, en associacions de veïns i en altres col·lectius, es concentraven aquest matí, a les 10h, davant d'un habitatge del carrer de Núria. Era un dels habitatges en els quals avui s'havia de practicar una execució hipotecària, un desnonament, el desallotjament d'una família per deixar el pis buit. El banc (la caixa en aquest cas, reconvertida, ironies del destí, en una Banca Cívica) vol quedar-se amb el pis per la meitat del seu valor i deixar la família afectada sense llar i amb un deute impagable que s'enfila a les cinc xifres. Òbviament, el desnonament no s'ha pogut produir. Passades les 11h, la policia primer i els jutjats després comunicaven el desistiment, davant de l'aglomeració produïda. El desnonament, però, segueix vigent, però únicament amb nova data. Després d'aquesta comunicació, s'ha fet una marxa fins a la Rambla d'Ègara, on es troba l'oficina de la Banca Cívica. Durant una setmana, una de les persones de la família afectada hi ha acampat per fer pressió. La reivindicació de la família és signar una dació en pagament. La família renuncia a la propietat de l'habitatge (i a tot el que ha pagat d'interessos i de capital), a canvi de la cancel·lació del deute, i s'ofereix a quedar-se al pis tot pagant un lloguer. Pocs esforços, però, ha fet la banca en qüestió per arribar un acord. La concentració ciutadana davant de l'oficina bancària, un migdia de divendres, és sens dubte una taca en la imatge de l'entitat. Una taca merescuda, quan no s'entén que hi hagi gent sense casa i cases sense gent.

Espoliació en nom de l'austeritat

2011-06-30T07:34:00.003Z

El Parlament grec, en mig d'intenses protestes obreres i populars, va aprovar una nova bateria de mesures d'austeritat. Com en altres ocasions, se'ns assegurava que aquestes mesures són absolutament imprescindibles i que, amb elles, es resoldran els problemes vinculats al deute públic grec. Tant se val si el caràcter pro-cíclic de les mesures aprofundirà més en la situació d'estagnació de l'economia grega. Si no es pot crear riquesa, doncs, la solució serà redistribuir-la. Així doncs, hi haurà una retallada pressupostària del 12% entre el 2012 i el 2015 (despesa sanitària i ), es privatitzaran empreses públiques per valor de 50.000 milions de dòlars, es destruiran 150.000 llocs de treball en el sector públic, augmentarà la càrrega fiscal sobre petites empreses i treballadors autònoms. En definitiva, després d'haver destruït bona part de les forces productives gregues, l'única possibilitat de garantir la continuïtat de l'acumulació és l'espoliació de les classes populars.

Les mesures no se circumscriuen pas a Grècia. Amb altres intensitats resten a tot Europa. Avui hi ha vaga en el sector públic a Gran Bretanya.

De fet, tota aquesta crisi té com a causa potser cabdal la crisi de direcció de la classe treballadora. Dominen respostes estatalistes i sectorialistes i les "estratègies" reformistes-centristes. Després, aquesta "direcció" s'afanya a justificar les seves dimissions en la manca de "mobilització" de la base, i quan la base es "mobilitza" s'afanyen a desmobilitzar-la o a desviar adequadament aquestes "mobiltizacions". La manca de direcció de la classe treballadora és la base de la contraofensiva patronal de les darreres dècades, de la congelació dels salaris reals en els països més desenvolupats i del programa d'austeritat dels nostres dies.

El sistema electoral alemany i la representació territorial

2011-06-28T07:19:00.002Z

Continuem encara amb la qüestió d'una llei electoral al Principat per regular les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella.

La 'proposta Ortega' contemplava unes 67 circumscripcions (40 comarcals, 17 municipals i 10 submunicipals). El caràcter d'aquestes circumscripcions ja garanteix una representació territorial.

No obstant, en aquesta 'proposta', basada en l'alemanya, quedarien per assignar 68 o més diputats. Aquests 68 diputats compensarien aquells partits que serien subrepresentats en els 17 municipis.

Com es fa la distribució a Alemanya? En primer lloc, es calcula, entre els partits amb representació (més de 5% del vot federal), quin nombre de diputats els correspon? Per exemple, en les eleccions del 28-N, a ICV-EUiA no li hauria correspost ni un sol diputat per circumscripcions uninominals. No obstant, en la distribució d'escons, els corresponien, per exemple, uns 9 diputats.

Com s'assignarien aquests 9 diputats en el territori?

Una circumscripció única, implicaria que els 9 diputats fossin triats de la llista tancada única.

Si es mantenen les quatre circumscripcions, però, n'hi hauria quatre llistes tancades, com en l'actualitat. Si apliquem el sistema alemany, aquests 9 diputats s'haurien de repartir proporcionalment d'acord amb els vots obtinguts a cada circumscripció. Això donaria:
- 7 diputats d'ICV-EUiA per Barcelona.
- 1 diputat d'ICV-EUiA per Girona.
- 1 diputat d'ICV-EUiA per Lleida.

Això no és gaire diferent de la distribució que realment va haver amb les passades eleccions.

La diferència del sistema alemany és que la distribució territorial es fa posteriorment a l'assignació proporcional d'escons. És clar que això significa que el "segon vot" que importa és el vot federal i no pas estatal. Però, d'altra banda, la territorialitat queda reflectida en el "primer vot".

Una altra qüestió és el caràcter tancat de les llistes del "segon vot" en les eleccions del Bundestag. Realment, combinar en una papereta un "primer vot" personal i un "segon vot" amb llistes obertes o desbloquejades, seria un guirigai immens per al recompte. El "segon vot", amb llistes tancades, podria democratitzar-se a través d'un sistema de primàries.