Adéu a l’article 11 de la Constitució Italiana?

Si, després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver un “miracle alemany”, al costat d’un “miracle italià” i un “miracle japonès” és, certament, per la destrucció prèvia que hi havien fet les potències aliades anglo-nord-americanes. Però el cert és que el “miracle” va anar més enllà de recuperar els nivells pre-1939 o pre-1929. Japó, Itàlia i Alemanya, en graus diversos, van atènyer un estatus més sòlid que el que havien tingut en el capitalisme d’entre-guerres. Part de l’explicació dels “tres miracles” (només part, però no una part menystenible) té a veure amb les condicions draconianes que els aliats anglo-nord-americans van imposar quant a la capacitat militar d’aquests tres estats. Així, mentre les cinc potències “vencedores” de la Segona Guerra Mundial esdevenien potències “atòmiques” i es llençaven a una cursa militar, Japó, Alemanya i Itàlia anaven “per feina”. Val a dir que la relació entre el “bloc vencedor” (descomptant l’URSS i la RP Xinesa) i el “bloc vençut” era simbiòtica. Japó, l’Alemanya Occidental i Itàlia quedaven sota l’esfera directa dels Estats Units, a través de pactes militars bilaterals (Japó) o de la integració en aliances més àmplies (Alemanya Occidental i Itàlia, a través de l’OTAN). Entre la fi de la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial s’escolen poc més de vint anys. La lletra del Tractat de Versalles (1919), per no parlar del seu esperit, queda en un no-res en qüestió dels primers anys del nazisme (1933-1935). En canvi, la Segona Guerra Mundial exercí una ombra històrica molt més allargada a través de la guerra freda. Si la Gran Guerra del 14 prometia ésser la “guerra que posaria fi a totes les guerres”, la del 39 la complia parcialment en el sentit que les pugnes “inter-imperialistes” es resoldrien per altres cabals diferents a una Tercera Guerra Mundial: guerres regionals (Grècia, Corea, Vietnam, Afganistan), pugnes comercials i industrials (CEE, EFTA, COMECON) i lluites simbòliques (cursa espacial, guerres culturals, etc.). La caiguda del bloc soviètic, entre el 1989 i el 1991, posa fi, efectivament, a aquesta “part de la història”. Abans de 1989 era gairebé impensable una “reunificació” d’Alemanya i, plantejar-ho, equivalia en molts àmbits a rebre la resposta de “si Alemanya es reunifica, tindrem una tercera guerra mundial en pocs anys”. Fins i tot després de la caiguda del mur de Berlín hi havia gent que plantejava seriosament el manteniment de dos estats separats. Un rere l’altre caigueren tots els paradigmes indiscutibles del període de la “guerra freda”. Per exemple, les àrees neutrals que servien de tap entre els dos blocs a Europa es veieren del tot somogudes: la tragèdia de l’àrea meridional (Albània, les guerres de Iugoslàvia), l’obertura de l’àrea central (amb Àustria ingressant a la Unió Europea i amb Suïssa com a membre de les Nacions Unides) i la transformació de l’àrea septentrional (l’ingrés de Suècia i Finlàndia a la UE fou coetani al d’Àustria, el 1995). L’OTAN s’estengué als estats que prèviament havien format part del Pacte de Varsòvia. I, alhora, aquesta expansió obria nous focus bèl·lics, tot començant per la Primera Guerra del Golf (1991). Els Estats Units restaren com a única superpotència però per això mateix havien de recobrir la seva actuació: les guerres es transformaren en “missions de pau” i en afer de “tota la comunitat internacional”. És en aquesta època que tropes alemanyes, italianes i japoneses entren en servei per primera vegada fora del seu territori des de feia dècades.

Sobreviuen encara algunes escorrialles jurídiques del període. Per exemple, l’article 11 de la Constitució Italiana diu: “Itàlia repudia la guerra com a instrument d’ofensa a la llibertat dels altres pobles i com a mitjà de resolució de les controvèrsies internacionals; consent, en condicions de paritat amb els altres estats, les limitacions de sobirania necessàries per a un ordenament que asseguri la pau i la justícia entre les nacions; promou i afavoreix les organitzacions internacionals dedicades a tal objectiu”. Fins ara, després de gairebé vint anys d’implicació en “missions internacionals de pau”, l’article 11 no havia donat gaire guerra. Al capdavall, les “missions de pau” no contemplen específicament la guerra “com a instrument d’ofensa a la llibertat d’altres pobles”. Ans al contrari, totes les guerres menades per aquestes “missions de pau” s’han presentat “com a instrument de defensa de la llibertat”. El calibre de la guerra d’Irac (2003) posava problemes a aquest engany, però enlloc com a Afganistan perquè la dreta italiana no replantegi l’article 11. D’acord amb les normatives legals i militars, els soldats italians en missions de pau tenen prohibida la realització d’ofensives militars. El passat dilluns dia 10, la premsa italiana es feia ressò de les intencions de reformar aquestes normatives, i així ho confirmaven els ministres de Defensa (Ignazio La Russa) i d’Afers Exteriors (Franco Frattini) del govern Berlusconi (*).

Fa temps que l’article 11 és paper mullat. De fet, la mateixa integració d’Itàlia en l’OTAN (1949), per bé que implícitament inclosa en el redactat de l’article (“consent les limitacions de sobirania...”), ja el tocava prou. La integració de l’Alemanya Occidental en l’OTAN (1955) va ser la justificació per a la Unió Soviètica per crear un Pacte de Varsòvia que inclogués l’Alemanya Oriental. Però ni tropes italianes ni alemanyes van formar part, per exemple, dels contingents que, sota la bandera de les Nacions Unides, intervingueren en la guerra de Corea. El 1999, però, Itàlia i Alemanya tenen un paper en l’operació de l’OTAN contra la Tercera Iugoslàvia. Deu anys després, amb la guerra d’Afganistan, la implicació és molt més gran i perllongada, ja que les operacions a Sèrbia no implicaren l’ocupació més que de la província de Kosovo, i les d’Afganistan impliquen l’ocupació d’amplis territoris que són tan o més hostils a les tropes euro-nord-americanes com ho foren a les soviètiques.

Algú dirà que no n’hi ha per tant. Durant els primers deu anys posteriors a la Segona Guerra Mundial es van signar molts documents amb aspiracions d’eternitat. Hom declarà la “neutralitat d’Àustria” com tan eterna com la suposada neutralitat eterna de Suïssa des del segle XIII. I, similarment, hom declarà que mai, mai, mai, Alemanya, Itàlia i Japó serien potències militars. No obstant, de bell antuvi, els pressupostos militars dels dos estats alemanys, d’Itàlia i del Japó, si bé comparativament menors, no deixaren de créixer, precisament, al redós dels respectius “miracles”. El “miracle”, en tot cas, és que aquells papers i tractats poguessin durar quaranta, cinquanta o seixanta anys. Que el Versalles de la Segona Guerra Mundial sigui soterrat o, a punt de fer-ho, i que La Russa i Frattini es deleixin per estampar-hi la signatura, ens apropa, com ho va fer el Pacte de Munich, a una nova conflagració mundial que, naturalment, ningú no denominarà Tercera Guerra Mundial. Per als afganesos, és clar, això no és una cosa de futur: ja la tasten, i de fa temps, aquesta conflagració.