Sant-tornem-hi. Aparentment, després de tres anys de vigència del “tercer” Estatut d’Autonomia de les “quatre províncies”, el Consejo del Reino (perdó, Tribunal Constitucional) té a punt de treure del forn el seu dictamen (perdó, sentència) sobre la (in)constitucionalitat del dit Estatut. No caiguem, però, en la brometa fàcil dels “tres anys”. Aquests ditets que us escriuen s’hi han estat, de vegades escrivint sota deu o setze mans, un bon grapadet d’anys per col·locar en tal o tal revista quatre o cinc fulls. És ben cert, que els senyors magistrats del TC no han de passar revisió, en tant que les seves sentències són inapel·lables: és a dir, es publiquen tal qual com les ragen. No és qüestió, però, de precipitar-se. Tres anys, o quatre o cinc, són justificadíssims.
Quan diem “sant-tornem-hi” no ens referim a l’enemic, sinó als connacionals. La previsible sentència retalladora ha agitat l’aviram nostrat. No serà perquè els agafi desprevinguts, després de tres anys. Els amoïna tant la cosa que han dit que no acceptaran ni “la modificació d’una coma”. Poca conya, però, amb les comes. Les dues comes més ben posades en la història recent d’aquest país ha estat obra i gràcia del Partit Socialista de Mallorca que la va inserir en el text estatutari de les Illes Balears de 1983: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la llengua castellana, caràcter oficial”.
Però no és una qüestió de comes, ben bé. Ens diuen que és inacceptable que un òrgan de 12 membres pugui potinejar sobre un text que va rebre “el referendament majoritari del poble català” (1.882.650 de 5.202.291; un 36,19%). Que això “esgota la via estaturària”, que “la via estatutària és morta”. Quantes vegades no haurem sentit això mateix, que “la via estatutària és morta”? Aquestes mateixes orelletes ho han sentit, a més d’ara, fa unes setmanes quan es va acordar una proposta de finançament que se saltava l’Estatut amb alegria, fa tres o quatre anys quan el Congrés dels Diputats potinejava l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, fa quatre o cinc quan “aspectes essencials” foren deixats de banda per la Comissió Redactora de l’Avantprojecte d’Estatut, fa cinc o sis quan Carod va rebre la “clau”, fa vuit o nou quan els pactes de Jordi Pujol amb el PP, fa dinou quan el Parlament del Principat recalcava que “no renunciava” al dret d’autodeterminació, etc. I, si parlem en termes d’orelles col·lectives, també ho sentírem fa vint-i-set anys amb el desengany de la LOAPA, fa trenta anys amb les rebaixes de l’Estatut de Sau, fa trenta-un anys quan es va refusar l’esmena del senador Xirinacs perquè la Constitució espanyola reconegués el dret d’autodeterminació de les nacions, fa quaranta-un quan ni que fos quatre gats reclamaven la independència com a única via, fa seixanta-nou anys quan el Front Nacional de Catalunya o el Consell Nacional Català donaven per finiquitada l’anterior experiència estatutària anorreada per Negrín i Franco, fa setanta-tres anys quan s’intuïa el final de “totes les opressions”, fa setanta-cinc anys quan es proclamava “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, fa setanta-set anys quan les Corts espanyoles parien un Estatut d’Autonomia retalladíssim, fa setanta-vuit anys quan s’acceptà un procés estatutari que se sotmetria a les Corts espanyoles, fa vuitanta-un anys quan es redactava la Constitució de l’Havana, fa vuitanta-quatre anys quan la Dictadura primoriverista anihilava la Mancomunitat quatriprovincial, etc., etc., etc.
Som d’acord que no és just equiparar tots aquests nodes històrics. A cada node històric, a cada bugada, l’estatutarisme o autonomisme perd un llençol. D’això ja havíem parlat en referir-nos fa uns dies a les “generacions de la decepció”. És sempre possible, i gairebé mai desitjable, que les noves generacions siguin vistes amb malfiança o menyspreu per part de les generacions anteriors. Qui sigui lliure de culpa, però... Els mateixos que el 2006 anaven amb pancartes de “Prou d’Estatuts, per la Independència”, trenta anys abans qualificaven els tres processos estatutaris de pas previ cap a la reunificació, la independència i, fins i tot, el socialisme. El paral·lelisme entre els processos de 1931-1936, 1977-1983 i 2005-2006 és esfereïdor pel que fa a la repetició d’arguments d’uns, d’altres i dels altres-altres. El paral·lelisme s’explica perquè, malgrat totes les diferències subjectives i objectives, la disparitat de situacions de desenvolupament econòmic i social, hi havia uns problemes subjacents comuns de dinàmica entre l’opressió i l’alliberament nacionals.
Racionalitzacions a banda, aquest agost-setembre del 2009 tornarem a sentir “la via estatutària s’ha acabat”. I, no, no s’ha acabat, per desgràcia. Més que parla d’una via estatutària sembla que parlem d’un gat. Hi van tres, i encara en queden quatre, de vides. I la tercera, amb sentència o sense sentència, encara belluga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada