diumenge, 2 d’agost del 2009

La via més ràpida per a l'oficialitat del català a la Unió Europea

La Unió Europea, més coneguda pels "amics" com a Quart Reich, té una estricta política d'oficialitat lingüística. Gràcies als ciutadans neerlandesos i francesos, si més no, els catalans van salvar la vergonya de veure escrit en negre sobre blanc, en un Tractat que Instituïa una Constitució per a Europa, una llista de "llengües oficials" on lluïa el català... per la seva absència. Que potser els il·lustres membres de la Convenció presidida per Giscard d'Estaign dubtaven de la plena lingüicitat del català? Que s'havien deixat seduir pels profunds debats dels fòrums de Tele 5 de l'estil "Catalán: ¿lengua o dialecto?"? Que havien mostrat dubtes seriosos sobre la qualificació del català com a llengua tot poant en les obres dels llemosinistes decimonònics? No ben bé. No sé sap qui va dir, possiblement sociolingüista francès de primera hora, que la diferència entre una llengua i un dialecte és la possessió, per part dels parlants de la primera, de flota i de canons. En l'àmbit germànic això va com anell al dit dels neerlandesos. Els luxemburguesos, però, malgrat no tindre litoral i canons els justos, tenen la sort de ser "trilingües", cosa que no els passa als alsacians (esdevinguts ja, per la plu part, monolingües). En l'àmbit romànic passen coses semblants.

El cas és que, a la Unió Europea, la diferència entre una llengua oficial i una simpàtica i entranyable llengua regional estriba en que la dita llengua sigui oficial en un estat de la Unió Europea. El primmirat podrà dir, amb el dit posat sobre l'article 3 de la Constitució Espanyola, que "les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts". Diu, efectivament, oficials o, si es vol, "també oficials", cosa que no és exactament cooficials o, encara menys, suboficials. Això a banda, les autoritats espanyoles interpreten la Constitució Espanyola al seu gust (només faltaria, que l'han fet elles) i segons l'article 3.1, la llengua oficial és la castellana, i prou. Hom pot dir, a més, que l'irlandès és llengua oficial de la República d'Irlanda des del principi i que la seva oficialitat a la Unió Europea no es reconèixer fins fa un parell d'anys, al redòs de les campanyes mogudes a l'illa per l'exclusió de l'irlandès de la llista del famós article de la fallida Constitució Europea.

Islàndia, un país que ha perdut la riquesa fictícia que en realitat no havia tingut mai, ha obert en les darreres setmanes la porta a un ingrés (hospitalari) a la Unió Europea.

Alguns catalans ja han posat el crit al cel. I és que a Islàndia hi ha 300.000 islandesos, que tenen com a primera llengua i com a llengua oficial l'islandès. L'islandès, com el feroès, són el producte de l'evolució dels dialectes insulars de l'escandinau occidental que introduïren els seus (primers) pobladors.

L'islandès, doncs, serà llengua oficial a la Unió Europea. És molt dubtós que cap govern islandès renunciés a això: els llocs de treball dels traductors corresponents a Brussel·les no són per menysprear, sobretot si teniu fills i filles en edat de merèixer (una feina). També podria despenjar-se un atac de gasiveria a Brussel·les que digués que, amb el danès, ja fan. Però aquest criteri de gasiveria podria estendre's també al suec, per exemple. O a les llengües romàniques, que amb un traductor que hagués fet l'EuroComRom, tindrien prou i gràcies. A alguns catalans això els hi faria gràcia i tot, més que res en veure els esgarips corresponents d'espanyols i de francesos.

L'islandès, doncs, passarà la mà per la cara al català.

Inútils i contraproduents seran les corrues de catalans amb cendra damunt dels cabells arrossegant-se davant dels peus de Zapatero o de Moratinos. No cal anar tan lluny per implorar l'oficialitat del català a la Unió Europea. Poden implorar-la sense moure's de casa. Jaume Bartumeu, del Partit Socialista d'Andorra, i ara cap de govern, ha deixat entendre en alguna ocasió que, a mig o llarg termini, el Principat d'Andorra (o la República d'Andorra) hauria de fer el pensament d'entrar-hi a la Unió Europea. Al capdavall el català no va ser llengua oficial de la Unió Llatina fins que el govern andorrà no ho va sol·licitar. Hi haurà, naturalment, qui dirà que el fet no s'ho mereix, que Andorra hauria de fer molts sacrificis, que els beneficis econòmics per a Andorra serien molt minsos, que l'status quo actual d'adscripció a l'Espai Econòmic Europeu ja és més que suficient, que Andorra ja pertany al Consell d'Europa i que amb això ja n'hi ha prou i massa, etc. Però tot això ho deia Islàndia sencera fa un any.