Paleoecologia: L’arqueòleg Jean-Marc Pétillon és especialista en tecnologia òssia del darrer paleolític del Pirineu i de la Conca Aquitana. Fa anys que s’ocupa en la reconstrucció de l’ús que els humans d’aquell temps i d’aquell país feien de productes obtinguts de grans cetacis. L’aportació de l’arqueòloga biomolecular Krista McGrath és clau en aquesta reconstrucció. En un article publicat avui a la revista Nature Communications, amb McGrath de primera autora i Pétillon d’autor corresponsal, se’ns presenten els indicis que les eines del Paleolític Tardà fetes d’os de balena ofereixen quant a l’ecologia humana i cetàcia de la Badia de Biscaia. Som davant d’un exemple primerenc d’adaptació humana a un entorn litoral. McGrath et al. han analitzat fragments ossis de balena trobats en jaciments magdalenians del Paleolític Superior de l’entorn de la Badia de Biscaia, alguns dels quals amb indicis d’elaboració humana, i d’altres sense aquests indicis, i ho han fet a través de múltiples analítiques: ZooMS, radiocarboni, isòtops estables. L’espectrometria de masses zooquímica (ZooMS) permet una identificació taxonòmica d’aquests fragments, que indica que pertanyen a un mínim de cinc espècies de grans balenes. Són els indicis més antics coneguts d’explotació d’aquests recursos animals. La datació per radiocarboni indicaria que aquest ús remunta a una antiguitat de 20.000 a 14.000 anys. La major difusió i diversitat d’eines fetes d’ossos de balena es correspon al període 17.500-16.000 AP (=abans del present). L’anàlisi d’isòtops estables (δ13C and δ15N) reflecteix les diferències de cada espècie de balena quant al comportament alimentari. Tot plegat indica que l’ecosistema marí de la Badia de Biscaia en aquelles èpoques era ben ric.
McGrath et al. han identificat taxonòmicament 173 espècimens d’ossos, treballats o no, trobats en contextos de jaciments magdalenians de la Badia de Biscaia.
L’ús prehistòric de recursos baleners
Les balenes són els animals vivents més grans de la Terra. Les poblacions actuals, però, no són més que una mera fracció de les que hi havia en un passat relativament recent. Ha estat l’activitat balenera intensiva la que ha delmat la majoria de poblacions. Ara bé, abans i tot de l’activitat balenera intensiva, els ésser humans aprofitaven els recursos baleners en forma de carn, oli, os o barba. Així doncs, molts grups humans costaners, tant caçadors-recol·lectors com agricultors-ramaders, tenien en les balenes un recurs crucial de subsistència. Hi accedien a través de l’aprofitament de balenes que havien quedat varades en platges, però també amb una cacera més o menys organitzada.
La reconstrucció prehistòrica dels aprofitaments baleners, com tota l’arqueologia litoral, es troba afectada per la fragilitat d’aquests jaciments. L’erosió o la transgressió marines ha esborrat o fet inaccessible molta informació arqueològica. Ara bé, hom pot seguir-la a través de materials d’origen litoral que foren exportats cap a l’interior. És el cas de tota una sèrie de jaciments del sud-oest de França i de la Ibèria Atlàntica atribuïbles a la cultura magdaleniana mitjana i superior, amb un antiguitat de 19 a 14 mil anys, i corresponent al final de l’estadi isotòpic marí-2 (MIS2). Hi trobem restes de percebes de balena, indicatives de la importació de pell, greix o carn de balena; fragments d’ossos de balena, en alguns casos processats; dents de balena processades; i més de 150 eines i caps de projectil fets d’os de balena. Tot plegat és testimoni d’una utilització regular de productes de balena per part de societats humans amb finalitats nutricionals i de matèries primeres.
Hi ha indicis més antics d’aprofitament de recursos litorals a l’Europa paleolítica, alguns dels quals remunten al Paleolític Mitjà (fa 150-40 milers d’anys). Però no és fins a la cultura magdaleniana que aquest aprofitament fa un salt endavant en termes de volum i de diversitat. En pensar sobre el període magdalenià és important recordar que, en el context del període glacial, el nivell de la mar era 120 metres per sota de l’actual. Així la línia de costa magdaleniana és avui sota l’oceà. Jaciments del Magdalenià Mitjà i Superior d’Ibèria i dels Pirineus mostren, a banda de les evidències ja citades, representacions d’animals marins, restes de foques i dofins, restes de peixos i aus marines, restes de mol·luscs marins consumits com a aliment, closques de mol·luscs utilitzades per fer ornaments, etc. Aquesta intensa presència indicaria l’inici d’una economia litoral ben establerta.
McGrath et al. presenten els resultats sobre 83 objectes ossis elaborats procedents de 26 jaciments de coves i refugis rocosos de cultura magdaleniana de la regió cantàbrica i del sud-oest de França. Visualment, tots aquests 83 objectes havien estat identificats com a fragments d’ossos de balena.
També han analitzat 90 fragments ossis no-elaborats procedents de la cova de Santa Catalina, a Biscaia. Aquests fragments foren identificats visualment com a fragments d’ossos de balena. Alguns dels fragments presenten osques de percussió.
Entre les anàlisis utilitzades per McGrath et al. hi ha ZooMS (Zooarqueologia per Espectrometria de Masses), que detectat el perfil de masses de pèptids de col·làgena.
Han aplicat sobre 37 objectes elaborats i sobre 31 objectes sense elaborar la tècnica de datació de radiocarboni (carboni-14) amb AMS ECHoMICADAS. En aquesta submostra també han analitzat la presència dels isòtops estables carboni-13 i nitrogen-15.
La datació indica l’aprofitament de carcasses d’un mínim de cinc espècies de balenes, que hauria arrencat fa 20.000-19.000 anys, i arribat a un pic fa 17.500-16.000 anys.
La identificació taxonòmica per ZooMS
Dels 173 espècimens ossis analitzat per ZooMS, 83 són d’objectes elaborats i 90 de fragments ossis no treballats. McGrath et al. han pogut fer una identificació taxonòmica en 169 dels 173 objectes.
Dels 83 objectes elaborats que visualment havien estat classificats com fets d’ossos de balena, 71 han estat confirmats com a cetacis. N’hi ha 8 que en realitat correspondrien a grans mamífers terrestres, i 4 no han donat cap identificació taxonòmica. Això implica que l’atribució visual macroscòpica és correcta en 71 dels 79 objectes. Els 8 objectes classificats visualment de manera errònia com fets d’ossos de balena es corresponen a objectes d’aspecte molt porós: aquesta porositat és pròpia dels ossos de balena, però també és present en alguns ossos de mamuts, rinoceronts, rens i èquids.
Dels 90 fragments ossis de Santa Catalina classificats visualment com de balena, 60 han estat confirmats per ZooMS. Dels altres 30, 29 es corresponen a grans mamífers terrestres i 1 a una foca.
Comptat i debatut, les anàlisis de ZooMS de 131 espècimens de cetacis indiquen a presència d’un mínim de sis taxa cetacis: rorqual comú (Balaenoptera physalus, 65 espècimens), catxalot (Physeter macrocephalus, 32 espècimens), balena grisa (Eschrichtius robustus, 11 espècimens), balena blava (Balaenoptera musculus, 2 espècimens), una marsopa (1 espècimen) i 13 espècimens atribuïbles bé a Eubalaena glacialis o a Balaena mysticetus. Hi ha 7 espècimens que no es poden atribuir a un cetaci concret.
Datació per radiocarboni
Dels 37 objectes elaborats analitzats, en 5 no fou possible una datació per radiocarboni degut a una deficient preservació de col·làgena.
Els altres 32 objectes elaborats ens ofereixen un quadre geocronològic. Les dues peces més antigues es corresponen al jaciment càntabre de Rascaño (20.200-19.600 AP) i al jaciment càntabre d’El Juyo (19.600-19.000 AP). Es tracta del Magdalenià Inferior Càntabre (Rascaño IVb i El Juyo 8).
Hi segueixen quatre objectes de tres jaciments (Duruthy, Isturitz i El Pendo) amb una antiguitat de 19.000-17.500 AP.
El pic temporal s’assoleix entre el 17.500 i el 16.000 AP, amb 26 objectes de 12 jaciments (La Paloma, Las Caldas, Ermittia, Urtiaga, Iruroin, Isturitz, Bourrouilla, Duruthy, Brassempouy, Saint-Michel, Mas d’Azil i La Vache).
Cap dels objectes analitzats és posterior al 16.000 AP.
Dels 31 fragments ossis de balena de Santa Catalina, 30 han estat dadats per radiocarboni. N’hi ha dos corresponents Eubalaena glacialis o a Balaena mysticetus, del període 16.500-16.000 AP. Els altres 28 es corresponen a balena comuna, i 27 tenen una datació de 16.000-14.500 AP.
Les anàlisis d’isòtops estables
Les ratios de carboni-13 i de nitrogen-15 foren avaluades en 55 mostres d’ossos de balena. El valor de δ13C va de −16,8‰ a −11,6‰. El valor de δ15N va de 9,1‰ to 17,5‰. En 8 mostres fallà l’extracció de col·làgena, en 2 l’IRMS i 7 foren descartades per presentar una ratio C:N igual o superior a 3,77 o perquè el pic de N era per sota de 700 mV.
Les ratios d’isòtops estables presents s’estructuren per taxa. No hi ha diferències per antiguitat. De fet, els valors entren dins del rang que hom troba en mostres modernes.
Ecologia de balenes i ecologia humana
Les datacions d’aquest estudi informen del moment de la mort de la balena. McGrath et al., però, creuen que entre la mort de la balena i la seva elaboració per mà humana o devien passar més d’unes poques dècades, ja que les condicions ambientals afavorien la degradació de carcasses de balenes mortes.
La fabricació d’estris fets d’ossos de balena arrencaria, doncs, en el 20.000-19.000 AP, en el litoral sud de la Golf de Biscaia. Són els indicis més antics coneguts a parer de McGrath et al., que no tenen tanta confiança amb indicis de jaciments anteriors del període gravetià. Fa 20.000 anys començava el Període Glacial Tardà. Hom deixava enrere el Darrer Màxim Glacial, i el nivell de la mar pujava gradualment.
L’aprofitament d’ossos de balenes en el context magdalenià del Golf de Biscaia va fer un pic entre el 17.500 i el 16.000 AP. Som llavors en el Magdalenià Mitjà en la regió cantàbrica i ja en el Magdalenià Mitjà-Tardà al sud-oest de França. En aquest període són actives xarxes de bescanvi i de difusió per les quals circulaven matèries primeres lítiques, peces d’art i instruments.
La majoria dels objectes fets d’os de balena es corresponen a elements d’armes per a la caça, com ara puntes de projectil i eixos. L’os de balena seria una alternativa en aquestes funcions a l’ús de banyes.
Vers el 16.000 AP hi ha una finalització abrupta d’aquest ús d’objectes elaborats a partir d’ossos de balena. Santa Catalina indica la presència de fragments d’ossos de balena en jaciments més recents, però per alguna raó ja no s’utilitzaven per fer eines. McGrath et al. pensen que l’elaboració d’instruments fets amb ossos de balena es feia en el litoral, que arribaven terra endins ja manufacturats.
Les dades que ofereixen McGrath et al. ens dibuixen un Golf de Biscaia en el període 20.000-16.000 AP ben ric en espècies de grans cetacis. Llavors com ara, el Golf de Biscaia es caracteritza per aigües altament productives i una batimetria complexa. Fa 16.000-20.000 anys el clima era considerablement més fred que l’actual, amb gel marí probablement present si més no estacionalment. La comunitat de cetacis del Golf de Biscaia de llavors seria més aviat semblant a la de les aigües àrtiques dels nostres dies.
Actualment al Golf de Biscaia hi ha balenes comunes, catxalots, balenes blaves i marsopes. Les balenes grises desaparegueren de l’Atlàntic Nord en el segle XVIII.
Les anàlisis d’isòtops pesants estables, suggereix que les balenes del Pleistocè s’alimentaven de nivells tròfics més elevats que les balenes de l’Holocè, encara que una part de la diferència es deuria a viure en aigües més fredes que les actuals.
McGrath et al. pensen que l’aprofitament de recursos baleners en el Magdalenià es feia a través de l’adquisició oportunista de balenes varades o a la deriva. Els ossos de balena eren apreciats perquè la seva gran mida permetia utilitzar-los per a fabricar eines més llargues útils per a la caça. A Santa Catalina les restes òssies de balena s’utilitzarien fonamentalment com a combustibles per a les llars i per extreure’n l’oli.
Lligams:
- Late Paleolithic whale bone tools reveal human and whale ecology in the Bay of Biscay. Krista McGrath, Laura G. van der Sluis, Alexandre Lefebvre, Anne Charpentier, Ana S. L. Rodrigues, Esteban Álvarez-Fernández, François Baleux, Eduardo Berganza, François-Xavier Chauvière, Morgane Dachary, Elsa Duarte Matías, Claire Houmard, Ana B. Marín-Arroyo, Marco de la Rasilla Vives, Jesus Tapia, François Thil, Olivier Tombret, Leire Torres-Iglesias, Camilla Speller, Antoine Zazzo & Jean-Marc Pétillon. Nature Communications 16: 4646 (2025).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada