dilluns, 22 de maig de 2006

Crna Gora, de nou independent

Els que senten una adhesió increbantable a l'estabilitat fronterera d'Europa han tingut un nou ensurt. Val a dir que l'adhesió és l'adhesió a l'imperiet respectiu. Crna Gora, Montenegro com en diuen els italians, s'ha independentitzat mitjançant referèndum.
Que les fronteres s'ajustin per referèndums no és quelcom del tot desconegut a Europa. Saarland, Sarre, com diuen els francesos, ha fet en el segle XX dos referèndums per decidir la vinculació a França, Alemanya o una independència a la luxemburguesa. Però no hi ha dubte que el dret d'autodeterminació, ni el formulat per Wilson ni el formulat per Lenin, gaudeixen de gaire predicament en un continent on, com deia Fuster, queden desenes de milions de jacobins per civilitzar.

No entrarem en essencialismes nacionalitaris. Lingüísticament i culturalment, els pobles sud-eslaus, des d'Eslovènia fins a Bulgària, constitueixen un continu. Els croates poden ser considerats una transició entre els eslovens i els serbis, els macedonis una entre els serbis i els búlgars, i totes les combinacions intermitges que presentem seran prou plausibles. Dividir l'istrià en eslovè i croata exigeix un cert esforç filològic. Diferenciar clarament les llengües internes dels grups serbo-croata i búlgaro-macedoni és més afer d'historiadors i politòlegs que de lingüistes.

Crna Gora és, en aquest sentit, un país de llengua serbo-croata (o sèrbia, si us estimeu més), però la distintivitat de la llengua montenegrina és més patent que la d'altres nacions històriques de la regió.

Crna Gora és, en aquest sentit, un país de tradició greco-cristiana, vinculat a l'ortodòxia de Beograd, però també amb una església que ha sabut conservar l'autonomia durant segles. Fet i fet, a Crna Gora hom practicava l'autocefàlia eclesiàstica abans que el cristianisme ortodox assumís i generalitzés plenament aquesta pràctica.

El vincle entre religió i nacionalitat, i entre llengua i nacionalitat, té, però, una importància secundària per Crna Gora. Allò determinant per definir Crna Gora és la relativa unitat geogràfica de les comarques que l'integren i, particularment, la història política del país. Durant quatre segles Crna Gora girà al voltant de la família Petrović-Njegoš. Curiosament aquesta família governà des del càrrec d'arquebisbe de Crna Gora. Com que, d'acord amb el cristianisme ortodox, l'estament episcopal es reserva a monjos que han fet vot de celibat, el tron passava d'oncle a nebot. El 1851, la família Njegoš va adoptar el títol de knajz (príncep), desvinculà l'arquebisbat i el principat i seguí una línia directa de pare a fill. El 1910 el Principat de Crna Gora es transformà en regne.

I arribem així a la paradoxal història moderna de Crna Gora. El rei Nicolau, primer i darrer rei de Crna Gora, va maldar per aconseguir la unió de tota la Sèrbia Ortodoxa en un imperi, diferenciat alhora de turcs i de grecs. Però la Sèrbia estricta s'hi va avançar en aquest projecte, el va desvincular a la fe ortodoxa, i el transformà en el Regne de Serbis, Croates i Eslovens. El rei Nicolau fou destronat, i Crna Gora s'integrà en el nou Regne que després prendria el nom i la praxi unificada de Iugoslàvia (literalment, Eslàvia del Sud, tot i no comprendre Bulgària, la rival sud-eslava històrica de Sèrbia).

L'unitarisme monàrquic donà pas, el 1945, a una constitució federal, en el marc de l'experiència més o menys socialista del titisme. Crna Gora esdevingué una república constituent, a l'alçada d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia i Macedònia. Les vinculacions lingüístiques i polítiques amb Sèrbia han marcat l'evolució de Crna Gora des del 1991. Crna Gora no va acompanyar a Eslovènia i Croàcia el 1991. Més estranyament no va acompanyar Bòsnia-Hercegovina ni Macedònia. D'aquesta forma Crna Gora quedà en una Iugoslàvia reduïda formada pel tàndem Sèrbia-Crna Gora. L'aïllament internacional de Sèrbia, però, va obligar la classe dirigent de Crna Gora de cercar solucions veritablement autònomes. Una integració raonablement ràpida (pels volts del 2010) a la Unió Europea exigia la independència.

La història és complexa, la llengua és un continu poc prestat a divisions idiomàtiques nítides, la religió és poc més que una pràctica tradicional. Davant això el més raonable era demanar l'opinió dels qui hi viuen. O no?