dijous, 29 de juny del 2006

10.000 € per Mr. Aznar

Sovint, des de l'oficialisme, és fàcil sentir comentaris com: "què fàcil defensar la revolució des d'una càtedra universitària" o "què fàcil ser progressista amb tal o tal professió de 'coll blanc'". Fins i tot, més agror es destil·la si el revolucionari o progressista en qüestió és un "professional", que viu de difondre, amb sou de partit o d'òrgan de premsa, aquestes idees. En canvi, és rar sentir dir un comentari tan raonable: "Què fàcil pel senyor Aznar atacar els moviments progressius de les Amèriques o d'altres part del món, rebent uns 10.000 € mensuals del senyor Murdoch". Vull dir, que si els "revolucionaris professionals" són atacats des d'una retòrica hipòcrita, amb més raó caldria atacar als "reaccionaris extraordinàriament ben pagats".

dissabte, 24 de juny del 2006

Del comte Ramon Berenguer al diputat Artur Mas

Artur Mas pronunciava tot cofoi fa unes setmanes "el nou Estatut suposa que Catalunya serà la nació sense estat amb més reconeixement d'Europa". La locució "nació-sense-estat" ha estat utilitzada bàsicament per reivindicar un estat per una nació que no el té... o que el té en contra. Mas la transformava en un signe d'identitat de Catalunya. Així, Catalunya es definiria per allò que no té. Una carència que té com a expressió positiva la locució "nació sense estat". Lluís Vicent Aracil ja deia que Catalunya és el poble minoritzat més important d'Europa... i alhora el més patètic.

La frase de Mas, com moltes altres pronunciades per Maragall i, en general, per molts altres prohoms del tetrapartit, no responen, però, a una estupidització sobtada de la classe dirigent catalana.

869 anys abans de l'aprovació de l'Estatut, els nobles aragonesos posaren Aragó a mans del comte Ramon Berenguer de Barcelona. El comte fou reconegut com a hereu i gendre pel rei Ramiro, que el prometé a la seva filla Petronila. Segons Bernat Desclot, Ramon Berenguer va fer llavors:

"E jo reep la donzella e el regisme en aital manera: que, aitant com viva, no vull ésser apel·lat rei; que jo són ara un dels mellors comtes del món, e si era apel·lat rei, no seria gens dels majors".

dijous, 22 de juny del 2006

El duel Mas-Montilla i el vent de la història

Bufa el vent. I la victòria del "SÍ" a l'Estatut mostra alhora una consciència de la impossibilitat d'anar a mitjà o llarg termini contra el vent, i un desig d'anar-hi. Per això s'assumia l'Estatut com el màxim possible, i s'assumia l'Estatut com àdhuc generós si atenem a la situació real del catalanisme en l'entramat social.
Era costum en la Unió Soviètica i ho és encara a la República Popular Xinesa el fet que en els ens autònoms de la perifèria estatal, el lideratge fos compartit entre un "president" regional pertanyent a la nacionalitat autòctona i un "secretari regional del partit" pertanyent a la nacionalitat majoritària (russa o Han). El PSOE segueix a Catalunya aquesta lògica des de fa uns anys. Fins i tot no fa gaire Jordi Sevilla verbalitzava la lògica subjacent a aquesta bicefàlia.
Els costums són per trencar-los i, malgrat Sevilla, Maragall cedirà el testimoni a Montilla. Amb la benedicció de Zapatero (amb un poder sobre el PSC que Felipe González o Joaquín Almunia mai no haurien imaginat), l'ex-batlle de Cornellà serà amb tota seguretat el candidat del PSC a la Generalitat. S'esvaeix la possibilitat d'un Castells, i els únics recanvis de Montilla són Manuela de Madre, Celestino Corbacho i tots els altres polítics forjats en el municipalisme metropolità.

El vent bufa en un sentit, però no en sabem la força. I és en aquesta ignorància que PSC i CiU fien les apostes.

Pel PSC hi ha dues possibilitats:
- victòria del PSC (en nombre d'escons) a les eleccions de la Generalitat. Montilla, president. Govern de coalició amb CiU com a opció preferent, amb Mas de conseller en cap.
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president, amb el suport del PSC. Montilla, conseller en cap.
La victòria del PSC assenyalaria una gran força del vent i la satel·lització ja gairebé definitiva de CiU-ERC al voltant del PSC-PSOE. A mitjà termini, el PP substituiria CiU.

Per CiU hi ha les mateixes possibilitats, però com que la perspectiva és una altra, les esmento:
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president. Opció preferencial de pacte amb el PSC, amb possible cessió de la conselleria en cap a Montilla.
- victòria del PSC (en nombre d'escons). Montilla, president. CiU s'estimaria més no entrar en aquest govern Montilla, i difícilment Mas seria conseller en cap.
La victòria del PSC, de nou, indica una força del vent accelerada, i això faria replantejar la negativa de CiU a entrar en un govern Montilla.

Si realment el vent bufés tan fort, i no hi hagués cap oposició (i és difícil que aquesta vingui d'ERC i impossible que vingui d'ICV), l'autonomia del Principat evolucionaria ràpidament a la situació de fòssil polític. Una mica com els estats alemanys de la República de Weimar després de l'ascens de Hitler a la Cancelleria.

dissabte, 10 de juny del 2006

El vuitè SÍ dels barcelonins

La trampa dels referèndums és que el poder fa una qüestió, on el SÍ és la resposta que aquest mateix poder patrocina. La qüestió és encarada de forma que el SÍ aparegui com la resposta raonable i constructiva, i el NO com la resposta dels "extremistes" de dreta, esquerra, endavant, endarrera, un dos, tres.

Repassem la construcció dels SÍ en els referèndums celebrats en els darrers seixanta anys en el Principat de Catalunya:
- Primer referèndum: la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (6 de juliol del 1946). La llei anava més enllà de fixar la successió monàrquica de Franco, i definia formalment l'estat sorgit de l'Aixecament del 18 de juliol del 1936. El SÍ, per suposat, es presentava com un "SÍ a Franco" i "SÍ a Espanya".
- Segon referèndum: la Ley Orgánica del Estado (14 de desembre del 1966). Aquesta llei fonamental fixava l'engranatge institucional del tardo-franquisme, amb la separació de les funcions de Cap d'Estat i de Cap de Govern, entre d'altres. De nou, el SÍ era l'única resposta imaginable.
- Tercer referèndum: la Ley de Reforma Política (15 de desembre del 1976). Era la tercera llei fonamental que es presentava a referèndum, i la que liquidava les anteriors per reformar el franquisme en un règim homologable als de l'Europa occidental. La campanya fou prou més plural que les anteriors, per bé que amb restriccions gens menyspreables. El SÍ es presentava, però, com l'única via possible de futur, amb un messianisme del tot comparable a les dues experiències anteriors.
- Quart referèndum: el Projecte de Constitució espanyola (6 de desembre del 1978). Consolidat el post-franquisme, el bloc del SÍ fou més ampli que el de dos anys abans, tota vegada que gran part de l'oposició antifranquista ja havia estat assimilada. El SÍ es presentava com un "SÍ a la democràcia".
- Cinquè referèndum: el Projecte d'Estatut d'Autonomia (25 d'octubre del 1979). Encara que havien de passar dos anys per l'inici de l'harmonització autonòmica, és simptomàtic que el mateix 25 d'octubre les Vascongades i el Principat fessin els respectius referèndums d'autonomia. El front del SÍ va moure més adhesions entre el catalanisme que els dos anteriors, i fins i tot els més radicalets hi van fer figa.
- Sisè referèndum: la Permanència de l'estat espanyol a l'OTAN (12 de març del 1986). Tots els referèndums anteriors havien experimentat transformacions miraculoses: falangistes tornats monàrquics convençuts, nacional-sindicalistes convertits a la democràcia orgànica, franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida, anticonstitucionalistes reconfigurats en Jeffersons espanyols i anticatalanistes professionals regirats en autonomistes amatents. Però en aquest cas la conversió fou prou més sobtada. "OTAN, de entrada NO", es va convertir en "y de salida tampoco". És per això que el referèndum va ser de permanència (SÍ, a la permanència) i no de sortida (SÍ, a sortir-se d'una de les dues aliances a la guerra freda). El SÍ no es va presentar com un SÍ a l'OTAN sinó essencialment com un SÍ a la Comunitat Econòmica Europea (a la qual, de fet, Espanya ja havia ingressat tres mesos abans).
- Setè referèndum: el Tractat que estableix una Constitució per Europa (20 de febrer del 2005). De nou el SÍ convocà adhesions increbantables. Era el "SÍ a Europa" i la resta eren capricis asiàtics. En aquest cas les edicions neerlandes i francesa del referèndum van glaçar el cor a més d'un entusiasta.

Mirats els set referèndums anteriors i el proper, veiem com el SÍ a Europa, a Espanya, a Catalunya, és en realitat sempre un SÍ als que en aquell moment governen els territoris en qüestió. El poble s'ha de limitar a refrendar allò que ells han cuinat. Res a veure doncs amb els referèndums de suïssa, per posar un cas.

Potser fóra interessant trobar alguna persona, de més 83 anys d'edat, que hagi pogut votar als vuit referèndums i que a tots hagi votat que SÍ. Ningú no li negarà la coherència, o sí?

dimarts, 6 de juny del 2006

Cinc línies argumentals per votar NO el 18 de juny

Primera: L'Estatut del 1979 fou concebut des del catalanisme coetani com un pas previ cap a ulteriors avenços (federalistes, sobiranistes o independentistes, segons els sectors). Ara veiem que l'Estatut del 1979 és un pas previ a l'Estatut del 2006, absolutament continuïsta. No era això, no.

Segona: El Projecte Estatutari no nasqué d'una iniciativa ni d'una demanda ciutadanes, sinó fruit de l'egolatria de les cúpules dirigents del tetrapartit PSC-CiU-ERC-ICV, delitoses d'ocupar un lloc a la història a través del paper en no gosar-ho fer a través del carrer.

Tercera: L'Estatut del 2006 no reconeix inequívocament la pertinença del Principat a una Comunitat Nacional Catalana més ampla. Paral·lelament, l'Estatut del 2006 no deixa clara el caràcter contingent de la formulació autonòmica, així com la subjecció del Principat a l'estat espanyol, i la presenta amb un caràcter constitutiu, apriorístic i indepassable.

Quarta: L'Estatut del 2006, tal com va sorgir del Parlament, recollia plenament el programa de descatalanització del bloc PSC-PSOE-ICV-EUiA. La campanya que ara fa la Generalitat pel referèndum del 18 de juny utilitza desinhibidament aquest imaginari d'una Catalunya post-catalana.

Cinquena: L'Estatut del 2006, tal com es va redactar finalment a la Moncloa, mitjançant les negociacions entre el PSOE de Zapatero i la CiU de Mas, es va signar pocs dies després del pronunciamiento del general Mena Aguado, bona part de les propostes del qual hi foren recollides. El redactat final, doncs, es va fer sota l'amenaça colpista. A banda d'això, Zapatero va incomplir la seva promesa de respectar el (d'altra banda trist) text sortit del Parlament de Catalunya. Els qui negocien amb un mandatari que té el dubtós honor d'haver arribat a la presidència del govern gràcies un atemptat salafista haurien de tindre ben clar el valor de la paraula d'aquest personatge.

dissabte, 3 de juny del 2006

Dos escenaris per una mateixa tragèdia

Cito a continuació els dos paràgrafs introductoris d'un article recent de Michael D. Yates:

L’ampliació i aprofundiment del capitalisme, que molts economistes malanomenen globalització, ha tingut un impacte traumàtic en els treballadors. Accelerat per allò que s’ha denominat neoliberalisme (bàsicament, el programa política del capital global modern), la penetració creixent de la producció capitalista i de les relacions de consum en tot el planeta ha transformat literalment els obrers de pilar a pal. Per exemple, l’Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) ha forçat centenars de milers de camperols i assalariats mexicans a abandonar casa seva i migrar cap als Estats Units. De forma similar, l’austeritat governamental i els programes de «lliure mercat» --escamotejament de subsidis alimentaris i sanitaris als pobres, tancament i venda d’empreses estatals, repressió de les protestes obreres i camperoles, i similar– en països com Índia i Xina han privat molts obrers de la seguretat que havien assolit i empès camperols de la seva terra a les ciutats.

En les nacions riques del món, el neoliberalisme ha dictat un assalt als treballadors, amb retallades massives en la despesa de benestar social, proteccions legals, assistència sanitària i pensions. Al mateix temps, la producció s’ha transformat ràpidament de forma que molts llocs de treball poden funcionar amb beneficis amb únicament un petit nucli de treballadors a temps complet. La resta de la força de treball consisteix en treballadors a temps parcial i complet que treballen com a autònoms o com a empleats de companyies a les quals s’ha externalitzat feina. Per fer que aquest sistema funcioni de forma efectiva, hi ha d’haver un gran reservori d’homes i dones fàcilment explotables que cerquin feina. Els immigrats arribats recentment i els obrers nacionals desplaçats cobreixen exactament la papereta. Subministren la feina que exigeixen uns llocs de feina radicalment restructurats.

Com que les darreres frases constitueixen "thoughtcrime", no m'he estat de reproduir-les.