diumenge, 9 de desembre de 2018

Liberals, llibertaris i libertins

Els liberals defensen, sobretot, la llibertat política. Els llibertaris, sobretot, la llibertat social. Els llibertins, sobretot, la llibertat moral.

Les tres categories s'encreuen entre elles en vuit possibilitats:
- 000: són els contraris a la llibertat política, social i moral.
- 001: són els llibertins contraris a les llibertats política i social. És el llibertinisme típic de l'Antic Règim entre les persones addictes a aquest règim, però també és el cas d'alguns autoritaris dels temps moderns.
- 010: són els llibertaris que recel·len de la llibertat política i moral. Tenen una visió conservadora de la política i de la vida quotidiana, que contrasta amb la creença en la llibertat de mercat i de contractació.
- 100: són els liberals contraris a la llibertat social i moral. És la posició d'alguns sectors jacobins, que defensen el rol de l'Estat en la vida social i moral, bo i admetent la llibertat política (expressió, premsa, sufragi, etc.).
- 011: llibertaris llibertins il·liberals. Defensen la llibertat en l'àmbit moral i social, però són contraris als conceptes de llibertat política, en associar-la a un estat que pot limitar precisament la llibertat personal i d'interacció.
- 101: liberals llibertins, però contraris a la llibertat social. Defensen la llibertat política general i la llibertat individual en l'esfera íntima, però discrepen de la llibertat d'interacció en témer els abusos dels forts sobre els febles.
- 110: liberals llibertaris, però contraris a la llibertat moral. Combinen la defensa de la llibertat política i social amb un conservadorisme personal, que estenen en el judici moral als altres.
- 111: liberals, llibertaris i llibertins simultàniament, que entenen que les tres esferes requereixen del mateix ideal de llibertat.

divendres, 7 de desembre de 2018

La reforma de l'article 49 de la Constitució

En el seu redactat actual l'article 49 de la Constitució diu:

"Els poders públics duran a terme una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als quals es prestarà l'atenció especialitzada que requereixen, i els empararan especialment en la construcció dels drets que aquest Títol atorga a tots els ciutadans"

Ara el Govern d'Espanya en proposa la modificació, en el segon avantprojecte de reforma de la Constitució que aprova en les darreres dues setmanes. Però si la reforma que es proposava fa set dies dels articles 71 i 102 era de precisió o delimitació, la que es proposa per a l'article 49 és d'extensió.

Resulta curiós que hom vulgui estendre un article que fa part dels "principis rectors de la política social i econòmica". Aquests principis s'han de complir de manera transversal en tota l'acció de govern, però no són exigibles de la mateixa manera que altres parts del Títol I. D'aquesta forma, un canvi en aquests principis és un autèntic brindis al sol: el que cal fer és aplicar el principi de manera quotidiana i no fer-hi modificacions estètiques que, després, per raons pressupostàries, hom no farà.

Però vejam el text proposat:

1."Les persones amb discapacitat són titulars dels drets i deures previsos en aquest Títol en condicions de llibertat i igualtat real i efectiva, sense que s'hi pugui produir discriminació.

2.Els poders públics realitzaran les polítiques necessàries per a garantir la plena autonomia personal i inclusió social de les persones amb discapacitat. Aquestes polítiques respectaran la seva llibertat d'elecció i preferències, i seran adoptades amb la participació de les organitzacions representatives de persones amb discapacitat. S'atendran particularment les necessitats específiques de les dones i nenes amb discapacitat. 3.Es regularà la protecció reforçada de les persones amb discapacitat per al ple exercici dels seus drets i deures. 4.Les persones amb discapacitat gaudeixen de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets".

El primer punt, de fet, ja queda cobert per l'article 14 (d'igualtat) i per l'article 9.2. La cultura de les identitats, amb la bona intenció de visibilitzar-les totes, no acaba d'entendre que la igualtat ho abasta tot. És clar que cal que la llibertat i igualtat siguin reals i efectives, però això ja ho diu l'article 9.2 d'una manera més general. Tornar-ho a reiterar en aquest punt crea confusió. Hom ha defensat la reforma per substituir "disminuïts físics, sensorials i psíquics" per "persones amb discapacitat", però no té gaire sentit que hom elimini precisament el triple concepte de "físic", "sensorial" i "psíquic".

El segon punt és el nucli central de la proposta d'article en el sentit que pren la forma de principi rector. Substituir els conceptes de previsió, tractament, rehabilitació i integració pels de "plena autonomia personal i inclusió social" té una bona intenció, però suposa un retrocés. Hom oblida que hi ha mecanismes de previsió, de tractament i de rehabilitació per superar aquestes discapacitats, i que les persones afectades, en la mesura que sigui possible, hi haurien de poder accedir en condicions d'igualtat. Això no és incompatible amb la "llibertat d'elecció i preferències". Alguns aspectes del redactat ja són contemplats per la legislació actual de manera que hi aporten poc. Algunes veues crítiques han manifestat desaprovació per la referència a les "organitzacions representatives", però cal dir que l'associacionisme ja és defensat per la nostra constitució com a dret fonamental (article 22). També hi ha veus crítiques amb la referència de gènere: no es pot interpretar com a discriminació encara que és obvi que els articles 14 i 9.2 ja són suficients en aquest sentit. La política de govern, en matèries de gènere o de discapacitat, ha d'orientar-se de manera transversal, i per això no calia cap reforma constitucional i potser ni tan sols legal, sinó executiva.

El punt 3 reitera elements ja presents en l'article 49 actual ("els empararan especialment..."). El punt 4 fa referència a acords internacionals, cosa relativament sobrera si pensem que el capítol III del títol III es dedica als Tractats Internacionals.

El Govern Frankenstein vol una Constitució Frankenstein. Quan algú de l'oposició hi objecti, diran que no té sensibilitat amb les "persones amb discapacitat", i amb aquest xantatge moral potser aconseguiran una reforma que no aportarà gaire res però que introduirà elements de confusió.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Eleccions 2D2018: què han fet els andalusos

Un total de 6.298.862 persones eren cridades a les urnes per elegir els diputats del Parlamento de Andalucía:
- 2.602.546 (41,32%) s'han abstingut.
- 1.009.243 (16,02%) han votat el Partido Socialista Obrero Español de Andalucía (PSOE-A), que ha aconseguit 33 escons.
- 0.749.275 (11,90%) han votat el Partido Popular Andaluz (PPA), que ha aconseguit 26 escons.
- 0.659.631 (10,47%) han votat Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (Cs), que ha aconseguit 21 escons.
- 0.584.040 (09,27%) han votat Adelante Andalucía, que ha aconseguit 17 escons.
- 0.359.978 (06,29%) han votat Vox, que ha aconseguit 12 escons.
- 0.081.133 (01,29%) han vist anul·lat el seu vot.
- 0.069.660 (01,11%) han votat el Partido Animalista Contra el Maltrato Animal (PACMA).
- 0.056.916 (00,90%) han votat en blanc.
- 0.022.017 (00,35%) han votat Andalucía Por Sí (AxSí).
- 0.015.009 (00,24%) han votat Equo Verdes-Iniciativa Andalucía.
- 0.007.155 (00,11%) han votat Recortes Cero-Por un Mundo más Justo-Grupo Verde (RC-M+J-GV).
- 0.006.592 (00,10%) han votat el Partido Comunista del Pueblo Andaluz (PCPA).
- 0.006.339 (00,10%) han votat Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 0.004.988 (00,08%) han votat Nación Andaluza (NA).
- 0.003.990 (00,06%) han votat Independientes Huelva (IxH).
- 0.003.942 (00,06%) han votat Ciudadanos Libres Unidos (CILUS).
- 0.003.205 (00,05%) han votat el Partido Comunista Obrero Español (PCOE).
- 0.002.939 (00,05%) han votat Escaños en Blanco (EB).
- 0.002.449 (00,04%) han votat Falange Española de las JONS (FE-JONS).
- 0.002.019 (00,03%) han votat Alternativa Republicana.
- 0.001.188 (00,02%) han votat Convergencia Andaluza (CAnda).
- 0.001.032 (00,02%) han votat Respeto.
- 0.000.968 (00,02%) han votat Ciudadanos Independientes de Linares Unidos (CILU-Linares).
- 0.000.649 (00,01%) han votat Izquierda Anticapitalista Revolucionaria (IZAR).
- 0.000.496 (00,01%) han votat Soluciona.
- 0.000.453 (00,01%) han votat Conecta Andalucía (ConecAnd).
- 0.000.325 (00,01%) han votat Unidos y Socialista+Por la Democracia (00,01%).
- 0.000.228 han votat el Partido Republicano Independiente Solidario Andaluz (RISA).

divendres, 30 de novembre de 2018

En defensa del redactat actual dels articles 71 i 102 de la Constitució

El Govern d'Espanya ha publicat un avantprojecte de reforma constitucional per restringir la prerrogativa d'aforament als membres del Govern (article 102.1) i de les Corts Generals (article 71.3).

L'article 71.3 ens diu: "En les causes contra Diputats i Senadors serà competent la Sala del Penal del Tribunal Suprem". Aquest precepte es relaciona amb el preceptes d'inviolabilitat (article 71.1) i d'immunitat (article 71.2).

L'article 102.1 ens diu: "La responsabilitat criminal del President i dels altres membres del Govern serà exigible, en el seu cas, davant la Sala del Penal del Tribunal Suprem".

Un dels problemes centrals de la reforma constitucional proposada és que es presenta com una reforma limitadora de l'aforament, bo i oblidant que la major part dels "aforaments" es determinen en normes de rang inferior a la Constitució. És curiós que hom no hagi començat per aquestes normes.

La proposta de reforma inclou:
- per a l'article 71.3 es proposa el text: "En les causes contra Diputats i Senadors per delictes comesos en l'exercici de les funcions pròpies del càrrec serà competent la Sala del Penal del Tribunal Suprem"
- per a l'article 102.1 es proposa el text: "La responsabilitat criminal del President i dels altres membres del Govern per delictes comesos en l'exercici de les funcions pròpies del càrrec serà exigible, en el seu cas, davant la Sala del Penal del Tribunal Suprem."

Aquesta reforma inclou una disposició transitòria per mantindre el règim d'aforaments de processos iniciats amb posterioritat a l'entrada en vigor de la reforma. També s'assenyala un termini d'un any per modificar les disposicions legals necessàries per adaptar-hi el règim processal dels aforaments.

Així doncs, per al Govern Sánchez aquesta reforma seria "el primer pas d'un procés més ampli, que revisi els aforaments previstos en múltiples normes dels ordenaments estatal i autonòmic". Degut a la forma del redactat de la reforma, serà necessària l'adaptació, ja que no es poden considerar inconstitucionals de manera sobrevinguda les normes que estableixen aquests aforaments.

Quan tota la reforma s'hagi dut a terme, però, és previsible quins seran els efectes. En la lluita política actual tot es contempla: qualsevol element en la vida privada d'un membre del Govern o de les Corts Generals és explotat pels seus rivals polítics. Així doncs, la reforma facilitarà l'obertura de causes "no-funcionals" contra representants democràtics, amb les corresponents exigències de "dimissió".

D'altra banda, la reforma presenta l'aforament com si fos un "privilegi", quan l'aforament vol protegir al mateix temps que la llibertat, autonomia i independència dels representants públics la independència judicial dels qui, eventualment, els ha de jutjar. Finalment, l'aforament resta als "aforats" una instància judicial, cosa que serveix per accelerar precisament aquests delicats processos judicials.

Veurem quina és la sort d'aquesta reforma constitucional. Si atenem al clima polític del present serà fàcil per a l'oposició convertir aquesta reforma en un cavall de batalla per mostrar la minoria parlamentària del Govern Sánchez. Hom podria votar en contra de la reforma fins i tot afirmant que és "insuficient". D'altra banda, en la tramitació de la Reforma, podrien presentar-se esmenes incòmodes per al Govern Sánchez.

dimecres, 21 de novembre de 2018

Contraposar feixistes a colpistes: una mala idea

El Grup d'ERC al Congrés dels Diputats expressà per boca del seu portaveu, el cornellanenc Tardà, la decisió de respondre amb el terme "feixista" a tots els que diguin "colpistes" als reponsables de l'octubre del 2017. La gota que va fer vessar el vas fou la proposta de Cs de comprometre's a no concedir indults als "colpistes". Aquesta proposta fou refusada per la majoria del Congrés.

El terme "colpista" o "putschista" s'associa al concepte de "coup d'état" o de "putsch". Tots dos termes designen l'enderrocament sobtat d'un règim o d'un govern a través de mitjans il·legals en el marc del règim "colpit". Certament que s'associa especialment als casos on aquest enderrocament es fa des de les pròpies estructures del règim. Quan la relació entre els colpistes i l'estat és especialment flagrant hom arriba a parlar d'autocolp d'estat. En termes generals, es tracta d'un acte sobtat i declarat. S'entén que és un acte d'una minoria conspiradora, ben planificat des de la clandestinitat i que tria el moment oportú per passar a una fase pública que és necessàriament breu i contundent. El terme "coup d'état" el trobem en el cicle revolucionari francès precisament en aquest sentit, i d'aquesta manera diferenciat d'una revolta o revolució de masses. En el segle XIX aquest concepte el trobem especialment vinculat al blanquisme, terme popularitzat per Marx i Engels, per designar l'estratègia de Louis Auguste Blanqui (1805-1881) de la conspiració secreta d'una minoria decidida que pren el govern i, des d'aquesta posició de poder, inicia la revolució socialista. Però també trobem el concepte de "pronunciamiento", en el que el punt de partida és la declaració d'un cabdill militar que troba com a primer suport les tropes sota el seu comandament. S'ha discutit molt sobre si la Revolució d'Octubre del 1917 a Rússia no fou sinó un "colp d'estat" bolxevic. Però el concepte de "coup d'état" i, especialment, el de "putsch", s'associa després del 1920, amb cercles decididament reaccionaris i elitistes, militars o militaritzats. Així el trobem en el Pronunciamiento de Miguel Primo de Rivera al setembre del 1923, on el propi autor el considera com un "acte suprem d'indisciplina", però precisament necessari per evitar una multitud d'indisciplines. Com que el concepte de "colp d'estat" té mala premsa, tots els colps d'estat s'autodefineixen com a revolucions, aixecaments, revoltes, etc., i procuren embolcallar-se d'un element de masses. En l'actualitat la majoria de "colps d'estat", a més, defineixen com a prioritari el "restabliment de la normalitat institucional" després d'un "període de transició".

El terme "colpista" és un terme carregat, però tècnicament definible. Un grup dotat de poder legítim fa quelcom il·legal per subvertir el règim legítim i establir-hi una nova legitimitat. Això és el colpisme, i és comprensible que hom defineixi com a "colpistes" els implicats en la tardor catalana del 2017. Els "intents de colps d'estat" són sovint els únics "colps d'estat" que es defineixen com a tals: si triomfen se'ls considera revolucions o quelcom semblant.

Quan Tardà contraposa "feixista" a "colpista" crea un determinat marc mental. És a dir, que els contraris al "colp d'estat" són partidaris del "règim feixista" vigent. Rufián ha aclarit que el que es tracta és de fer una reducció a l'absurd: "ni ells són feixistes ni nosaltres som colpistes". Resulta curiós que la Presidenta del Congrés, Ana Pastor, hagi assumit l'equivalència dels dos termes i els hagi esborrat tots dos del Diari de Sessions. Per Javier Maroto, del PP, el terme "colpista" és un terme legítim, mentre que el terme "feixista" ja no seria més que un exabrupte.

El cas és que el feixisme, com a moviment italià de 1919 a 1945, fou una forma de blanquisme o colpisme. L'acció de masses, la marxa sobre Roma, tenia sentit subjugada a la presa del poder des de dalt. I una vegada en el poder els successius "autocolps" consolidaven el feixisme. No tots els colpistes són feixistes, però tots els feixistes són colpistes, fins i tot dins d'un règim feixista.

El problema d'estendre el concepte de "feixisme" més enllà del seu context històric ("Itàlia, 1919-1945"), és que acaba servint com una simple arma llancívola contra l'adversari, ja buidat de tot contingut. Perquè el feixisme banalitzat és alhora elitisme i populisme, exaltació patriòtica i demagògia social, simplicitat argumentativa i ganes de resoldre-ho tot per la força.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Què han fet els neocaledonians en el referèndum del 4 de novembre del 2018

Nova Caledònia és actualment una "col·lectivitat sui generis" dins de la República Francesa. L'estatus actual remunta a la conflictivitat dels anys 1984-1988. Al moviment descolonitzador o independentista, se sumaven les tensions entre la població aborígen ("kanakes") i l'eurodescendent ("caldoches"), entre la Noumea blanca i la resta del territori. Per considerar completada la descolonització les autoritats franceses proposaren un referèndum el 13 de setembre del 1987 ("Voulez-vous que la Nouvelle-Calédonie accède à l'indépendance ou demeure au sein de la République française", amb les opcions d'Indépendance i de République française"). Però aquest referèndum fou boicotat pels independentistes, assolí una participació del 59,1% (amb un 98,3% dels vots emesos favorables a demorar al si de la República Francesa). El 26 de juny del 1988 fou possible la signatura a Matignon d'uns acords entre la delegació independentista de Jean-Marie Tjibaou i la delegació anti-independentista de Jacques Lafleur, de manera que s'obria la porta a un Pacte de 30 anys per a l'exercici de l'autodeterminació. El 6 de novembre del 1988, en un referèndum nacional, obert a 38.025.823 francesos ("Approuvez-vous le projet de loi soumis au peuple français par le président de la République et portant dispositions statutaires et préparatoires à l'autodétermination de la Nouvelle-Calédonie") aquests acords foren aprovats (per 8.986.489 vots a favor i 2.474.548 en contra). Aquest referèndum tornà a manifestar la divisió territorial de la Nova Caledònia, ja que mentre la província Sud el refusava (57,19% dels vots emesos), les províncies del Nord (80,99% dels vots emesos) i de les Illes Lleialtat (85,10% dels vots emesos) l'aprovaven. En el 1998 se signà l'acord de Nouméa, que concretava la celebració de fins a tres referèndums d'autodeterminació, el primer dels quals tindria lloc entre el 2014 i el 2018.

El Congrés de la Nova Caledònia aprovà el 19 de març del 2018 la celebració del primer referèndum per al 4 de novembre del 2018. En aquest referèndum no voten tots els ciutadans francesos residents a la Nova Caledònia. Hi són exclosos un 17%, essencialment francesos d'altres territoris (els dits "zoreilles") que s'han establert amb data posterior al 1994. En total, els inscrits per al referèndum foren 174.154, dels quals un 63% serien kanaks. Cal distingir entre el concepte sociològic de kanak, el que depèn del dret consuetudinari (un 80% del primer) i el referit a l'estatut civil (20%).

En definitiva els inscrits entren en alguna d'aquests categories:
- els inscrits en la consulta del 8 de novembre del 1998 sobre l'acord de Noumea.
- els que tinguin o hagin tingut l'estatut civil consuetudinari de Nova Caledònia.
- els nascuts a Nova Caledònia abans del 31 d'octubre del 1980 i que tinguin el centre d'interès material i moral a la Nova Caledònia, i per tant siguin inscrits en la llista electoral provincial respectiva.
- els nascuts a Nova Caledònia després del 31 d'octubre del 1980, en les mateixes condicions que els anteriors, però amb inscripció d'ofici.
- els nascuts a Nova Caledònia des de l'1 de gener del 1989 que s'hagin inscrit en eleccions congressuals i assembleàries i que tinguin si més no un progenitor inscrit en la consulta del 8 de novembre del 1998.

La pregunta en el referèndum d'ahir fou "Voleu que Nova Caledònia accedeixi a la plena sobirania i esdevingui independent?".

Dels 210.945 electors habituals de Nova Caledònia:
- 78.734 (37,32%) votaren No.
- 60.199 (28,54%) votaren Sí.
- 36.062 inscrits (17,10%) s'abstingueren.
- 35.950 (17,04%) eren exclosos del referèndum.
- 1125 (0,53%) emeteren un vot declarat nul.
- 1000 (0,47%) votaren en blanc.

A la Província Sud, la més poblada, guanyà el No (73,71% dels vots emesos). A la Província Nord guanyà el Sí (75,82% dels vots emesos), com a també a les Illes Lleialtat (82,18% dels vots emesos).

De les 33 comunes, el sí guanyà a Hienghène (94,75% dels vots emesos), Bélep (94,45%), Pouébo (94,25%), Canala (93,42%), Yaté (88,23%), Maré (84,58%), Ouvéa (84,18%), Houaïlou (83,90%), Poum (83,67%), Thio (83,08%), Touho (82,60%), Lifou (79,92%), Ponérihouen (79,64%), Poindimié (79,26%), Kaala-Gomen (75,42%), Kouaoua (73,54%), Sarraméa (72,90%), Ouégoa (69,84%), Voh (68,57%), Île des Pins (67,32%), Koné (64,32%) i Poya-Nord (64,16%). El no guanyà a Poya-Sud (97,95% dels vots emesos), Farino (90,82%), Nouméa (80,51%), Dumbéa (78,24%), Païta (74,10%), Le Mont-Dore (71,80%), La Foa (70,04%), Boulouparis (69,74%), Bourail (69,09%), Koumac (63,53%), Moindou (55,51%) i Pouembot (53,47%).

De les comunes on guanyà el sí, únicament Koumac i Pouembot fan part de la Província del Nord. La resta de comunes on guanyà el sí són les que constitueixen el litoral occidental de la província sud.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Una Superlliga Europea de Futbol

Fa 90 anys, els campionats de futbol a Espanya eren regionals, deixant de banda la competició per KO que constituïa el Campionat d'Espanya (la Copa del Rei). La temporada 1928-1929 suposà la introducció d'un campionat de lliga nacional. En un principi, aquesta Lliga Espanyola, amb dues divisions, havia d'ésser compatible amb els diferents campionats regionals. I així fou al començament. Però els campionats regionals acabarien per caure en popularitat durant la dècada dels 1930 i, ja passada la guerra, tindrien l'última temporada el 1939-1940. En els anys 1950 la UEFA comença a organitzar competicions regulars de clubs. El sistema continental quedarà configurat en tres competicions principals: la Copa d'Europa, la Recopa i la Copa de la UEFA. Posteriorment, ja en els anys 1990, s'articularan en dues, les actuals Lliga de Campions i l'Eurolliga. Però en aquest estadi la competició de regularitat en el futbol europea continua siguent la lliga nacional: la Liga, la Premier, etc.

Aquesta setmana l'Spiegel publicava informacions sobre els contactes per crear una Superlliga Europea.

L'esquema de construir una Lliga Europea de primer nivell, amb una o dues divisions, mentre que les lligues nacionals hi serien supeditades, tal com passa ara amb les lligues regionals respecte de les nacionals, no és una idea nova ni de bon tros. Al capdavall, la transformació de la Copa de Campions d'Europa en una Lliga de Campions amb dues fases, així com la fusió de la Recopa i de la Copa de la UEFA en una mena de "Segona Divisió Europea", ja jugava en aquest sentit. Però aquestes competicions eren considerades encara complementàries a les lligues nacionals, no pas substitutives.

Ja en el 1998 la companyia italiana Media Partners investigà aquesta possibilitat d'una Superlliga. En certa forma la consolidació del format Champions/EuroLeague ho desencoratjà. Els grans clubs europeus participaven ja durant bona part de la temporada en tres o quatre competicions majors (lliga nacional, copa nacional, copa de la lliga nacional, competició europeu) i el calendari ja quedava prou atapeït. Un dels arguments en favor de la Superlliga era garantir als grans clubs una presència continental cada temporada, però això ja quedava garantir amb escreix amb el sistema Champions/EuroLeague.

El juliol del 2009 la idea d'una Superlliga fou represa per Florentino Pérez, el president del Real Madrid C.F. Arsène Wenger, entrenador llavors de l'Arsenal, pronosticava que en deu anys hom adoptaria aquest format sobretot per la pressió dels grans clubs. El fet que la proposta tingués una certa ferum elitista la féu impopular. En el 2012, el jugador Clarence Seedorf es declarava partidari d'una Superlliga, però amb una idea més oberta. I, en el 2013, l'entrenador Gordon Strachan pensava en un futur on el Celtic i els Rangers abandonarien la Lliga Escocesa per incorporar-se a una Lliga Europea de 38 clubs, amb dos nivells (Primera Europea i Segona Europea).

En el 2016, la UEFA mantingué una sèrie de contactes amb els clubs europeus més rellevants. S'explorava una Superlliga tancada integrada pels 16 millors equips. Aquests 16 equips jugarien en dos grups una temporada regular. Els primers quatre classificats de cada grup llavors iniciarien una sèrie d'eliminatòries. La idea no fou del tot ben rebuda, i en el seu lloc es proposà una reforma del sistema Champions/Euroleague favorable als equips de les lligues nacionals més potents.

Les filtracions publicades a Der Spiegel ofereixen més detalls d'aquesta proposta de Superlliga. Es va arribar a considerar la possibilitat d'exonerar els clubs participants no tan sols de competir en les lligues nacionals sinó també d'haver de cedir jugadors a les seleccions nacionals europees.

Aquestes filtracions també parlen de com la Superlliga pren força renovada en les darreres setmanes. Sembla que hi ha una llista ja de 16 clubs disposats a establir aquesta lliga per tal de fer la primera edició en la temporada 2021-2022. Fins a aquella temporada caldria tancar els detalls sobre quins serien els 16-24 clubs que hi prendrien part en la primera temporada, les vies de promoció i de descens (si és que n'hi ha), i les relacions amb la UEFA, les Federacions nacionals i les Lligues nacionals. El més probable és que la cosa quedi en una nova reforma de la Champions League. Però la possibilitat d'una escissió del futbol de clubs amb l'establiment d'una Superlliga del tot aliena a la UEFA no resta exclosa.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Una solució contra el populisme electoral

Diversos processos electorals han fet créixer les alarmes sobre la idoneïtat del sufragi universal, igual, directe, lliure i secret en uns contextos socials i comunicatius diferents dels que van convidar a la introducció d'aquest sistema en els segles XIX i XX. El col·lapse dels partits polítics clàssics, així com de les ideologies tradicionals (conservadorisme, liberalisme, democràcia-cristiana, socialdemocràcia) ha alterat el panorama amb el sorgiment de "nous actors" caracteritzats pel populisme, l'antielitisme, el replegament identitari o l'autoritarisme antiliberal. La dinàmica de les xarxes socials facilita l'extensió d'aquests moviments. Molts votants actuen cada vegada més com a "trolls", cercant les opcions més destrellatades, a través de les quals expressen les seves frustracions personals. Hom parla de "perdedors de la globalització", però sota aquest sintagma apareixen diferents comportaments que poden anar des del nativisme fins al patriarcalisme, però que també inclouen les "polítiques d'identitat" que no deixen d'ésser més que l'altra cara de la moneda de l'"identitarisme".

Aquests "nous actors" poden prendre la forma de dos o tres contendents. Així tenim propostes "d'extrema dreta", "d'extrema esquerra" i "d'extrem centre", i combinacions entre elles, de manera que tot el panorama polític pot quedar cooptat per aquests moviments, que combinen fanatisme i irresponsabilitat.

Fins ara hom confiava en el fet que el sufragi universal té una sèrie de frens: 1) el sistema electoral; 2) el bicameralisme; 3) la independència del poder judicial; 4) l'existència de mecanismes de fiscalització de l'acció de govern, com ara un intèrpret constitucional, un ombudsman, un tribunal de comptes, etc.; 5) l'establiment constitucional de majories reforçades per a certs aspectes considerats crucials; 6) les forces armades i els cossos de seguretat de l'estat; 7) la Corona.

Però tots aquests frens poden ésser superats per un moviment populista. Alguns sistemes electorals, pensats per garantir majories estables, ja han estat aprofitats per partits com Syriza. El bicameralisme no resisteix un moviment populista potent de cicle llarg. Els jutges poden veure's arrossegats per aquestes dinàmiques, si són prou insistents, i el mateix podem dir de les altres institucions.

Una solució contra el populisme electoral seria una reforma del sufragi. Particularment caldria incidir sobre el sufragi passiu, establint nivells d'exigència més elevats, particularment a les noves formacions. L'ús de llistes obertes o desbloquejades pot facilitar candidatures més flexibles. L'establiment d'un carnet per punts tant pel que fa al sufragi passiu com l'actiu ajudaria a retirar elements incívics d'aquests processos. Una ponderació del vot d'acord amb el nivells de renda, de patrimoni, d'estudis o d'altres mèrits trencaria el sufragi igual, però ajudaria a una representació més responsable. Finalment, mecanismes de participació més orgànics, que complementin el simple sufragi ajudarien als elements més actius de la societat civil a modular les decisions dels representants públics.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

El conservacionisme racial català: un manifest de maig del 1934

Crec que és interessant llegir íntegrament aquest text:

Per la conservació de la raça catalana

Ara que Catalunya torna a recobrar la seva personalitat política i té davant d'ella noves responsabilitats, s'ha de procurar que tota l'estructuració social i econòmica del nostre poble es basi fermament damunt una població creixent i sana, homogènia quant al sentiment patriòtic i amb una clara visió dels destins de la nostra pàtria. La població catalana travessa, però, un període molt crític semblant, en certa manera, al que es produïa en els països decadents políticament o econòmicament que foren treballats profundament per totes les malvestats de la darrera guerra mundial, però amb arrels més pregones perquè la nostra davallada demogràfica ja ve de lluny i ofereix en alguns llocs de Catalunya caràcters essencialment greus que poden fer pensar en transformació o retrocés de la capacitat genètica. Al costat d'aquesta possible causa de caràcter constitucional hi ha tot el problema de la limitació de les naixences amb greus conseqüències de caràcter fisiològic, moral, econòmic, social i fins potser polític.

Per compensar el desequilibri entre els nous contingents humans que produïm i els que ens calen per a portar endavant les nostres activitats, hem d'acudir forçosament a la immigració forastera difícilment controlable perquè, suposant que fos possible limitar el nombre dels nouvinguts d'acord amb les necessitats de cada moment, ja no ho seria poder efectuar una tria qualitativa. Però, tot i que no poguéssim vigilar o dirigir la barreja de races - en el sentit polític del mot - almenys no hauríem de romandre desprevinguts davant les possibles conseqüències d'aquella. Adhuc en el cas extrem que els catalans, diguem-ne autòctons, haguessin de restar en franca minoria en un futur més o menys pròxim, hauríem de veure quines seran les característiques dels nous catalans descendents d'immigrats o producte de barreja.

Fóra incomprensible que les actuals generacions que es troben en el moment crucial quan pot començar-se a comprovar una transformació essencial de la nostra raça no es decidissin a emprendre un estudi d'aquest experiment de tanta transcendència per a la Catalunya de demà. Biòlegs, higienistes, antropòlegs, historiadors, demògrafs, economistes, sociòlegs i juristes han de col·laborar en aquesta tasca humanitària i patriòtica d'assentar les bases científiques d'una política catalana de la població. Creuen els que signen aquesta crida que és d'urgent consideració anar a l'aplegament de voluntats dins una Societat Catalana d'Eugènica que analitzi les nombroses qüestions i els diferents problemes de tot ordre i urgent resolució que comporta la situació, que breument s'ha exposat, per a la vida catalana i ho faci amb relació amb els estudis que puguin efectuar els altres pobles peninsulars i els altres països. També hauria de coordinar la recerca dels adequats mitjans de defensa de la nostra raça amb les obligacions internacionals que es deriven dels convenis de la Societat de Nacions, que el Govern de la Generalitat ha de fer complir.

Tots els que simpatitzin amb aquesta iniciativa poden dirigir-se a l'Institut d'Investigacions Econòmiques (Laietana, núm. 18, cinquè), per tal que siguin convocats oportunament a la reunió de constitució de la Societat Catalana d'Eugènica.

Jaume Alcober; J. M. Batista i Roca; J. M. Bellido; J. Calicó; Albert del Castillo; Leandre Cervera; Pompeu Fabra; J. M. Girona i Cuyàs; F. Masgoriç i Anglaseli; E. Mira; P. Nubiola; Antoni Peyri; Jaume Pi i Sunyer; H. Puig i Sals; J. de C. Serra-Ràfols; Anfós Trias i Maixencs; J. A. Vandellós; Salvador Vives.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Converses telefòniques i monarquia

La fugida de seus socials d'empreses barcelonines cap a altres terres desencadenada a començament d'octubre del 2017 ha mogut tota mena de discussions. Ja no sols per les empreses que fugien, sinó per les que no ho feien. Una de les que no ho va fer fou SEAT, i fonts de SEAT afirmaren poques setmanes després que els havien arribat a trucar de la Casa Real ("de la Zarzuela"). En saber-se més detalls ara, es veu que les trucades les va fer el mateix monarca. Si pensem que aquesta fuita d'empreses fou la que justificà a Puigdemont en el seu gir cap a la prudència, cap a la dilació de la DUI el 4 d'octubre, cap a la suspensió del 10 d'octubre i cap a la desbandada posterior al 27 d'octubre, hom podria dir que el Rei salvà més Espanya amb aquestes trucades particular que no pas amb el discurs del 3 d'octubre del 2017.

El 20 de juny del 1933, el rei Alfons XIII, en l'exili de Fontainebleau, es trobava amb els quatre principals líders monàrquics, José Calvo Sotelo, Luis Miranda, el Marquès de Torres de Mendoza (Emilio María de Torres y González-Arnau) i el Comte de Riudoms (Juan Nepomuceno Pérez-Seoane y Roca de Togores). Havien de tractar la situació dinàstica després de la decisió del Príncep d'Astúries, de renunciar formalment i explícita als drets de successió de la Corona, per tal de contraure matrimoni amb Edelmira Sampedro. La renúncia del príncep Alfons, traspassava els drets successoris (constitucionals i històrics) a l'infant Jaume. No obstant, l'infant Jaume era sordmut, i es considerà que això era un impediment en el món contemporani, ja que no podria mantindre una conversa telefònica. Fou així com l'endemà l'infant Jaume renuncià també als drets successoris, que recaigueren, doncs, en l'infant Joan. L'infant Joan, esdevingut príncep d'Astúries, rebria de mans del seu pare la successió en el 1941, i la cediria formalment el 1977, al seu fill, Joan Carles, que ja havia esdevingut Rei en virtut de la Llei de Successió del 1947 i del nomenament com a Príncep d'Espanya del 1969. El fill de Joan Carles I, Felip VI, pujaria al tron a través d'una abdicació.

Així doncs, el besavi de l'actual monarca esdevingué l'hereu dels drets successoris (de la dinastia històrica, que diu la Constitución del 1978) essencialment a la desgràcia del seu germà de no poder mantindre converses telefòniques. Deixant de banda les importants trucades que feren el Comte de Barcelona i el seu fill en les atzaroses dècades que els tocà d'exercir les seves monàrquiques funcions, certament podem dir que les converses telefòniques adquiriren plena rellevància en el 2017. Potser avui l'infant Jaume ho podria haver arreglat amb un Whatsapp punyent, però això ja és una altra història.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Unitat i independència

Que un primer aniversari pot rellançar un procés revolucionari que semblava estagnat és quelcom ja conegut arran de la Festa de la Federació, celebrada a París el 14 de juliol del 1790 en commemoració de la Presa de la Bastilla. Potser aquesta expectativa també s'ha generat en el cas de l'Octubre Català. Després de mesos i mesos de neoprocessisme, l'independentisme sembla esquerdar-se entre els dits neoprocessistes i els anomenats hiperventilats. Però el neoprocessisme consisteix en equilibris, en nedar i guardar la roba. Aquests equilibris es veuen enfortits si el neoprocessisme acaba per veure's ell mateix com el "just punt mitjà" entre els "hiperventilats" i els "equidistants".

Seria erroni pensar que el neoprocessisme, per la seva natura vacil·lant, no és perillós. Pot repartir colps, com han testimoniat les darreres hores, als "hiperventilats", i val més que els "equidistants" i els "constitucionalistes" no pensin que gaudeixen d'immunitat. El Conseller Buch, al mateix temps que acusa la CUP gairebé de terrorisme ja indica que, si per ell fos, Jusapol no hauria tingut dret a manifestar-se a Barcelona. Si Buch impulsa una estratègia de repressió desmobilitzadora contra tot el qui es mogui, no se n'escaparà ni un, ni tan sols la fracció mobilitzada del neoprocessisme.

En el discurs d'inici del curs legislatiu, el President Torra ha repetit una estratègia suada: la de recórrer a una referèndum quan no hi ha cap proposta ni de gestió ni d'avenç. Ja ho va fer Artur Mas en la legislatura del 2012, secundat no sols per CiU i ERC, sinó també per ICV. I Carles Puigdemont ho repetí en la qüestió de confiança de setembre del 2016. Ara Torra proposa un tercer referèndum, i ho fa imposant al Govern d'Espanya un ultimàtum que expiraria el novembre per celebrar-lo de manera acordada.

El neoprocessisme redobla les crides a la "unitat". I en nom de la "unitat", també, el Govern Sánchez dirà "no" a Torra i demanarà unitat també a PP i a Cs. Els interpel·lats a la unitat, parlaran de la necessària independència dels partits o dels sectors que representen. I es repetirà aquesta parella de contraris que és la unitat-independència.

dimarts, 25 de setembre de 2018

El Pla de Govern de la XII legislatura... autonòmica

Avui, el President Joaquim Torra ha fet públic el pla de govern de la present legislatura, la XII des de la restauració autonòmica del 1980.

El Pla segueix l'esquema d'allò presentat fa uns mesos en el ple d'investidura:
- Eix 1. Un país cohesionat amb drets i oportunitats per a tothom, que aplega 5 àmbits, 21 objectius, 283 mesures i 82 indicadors.
- Eix 2. Una economia pròspera, responsable i sostenible (Per un nou model productiu i una fiscalitat justa), que aplega 8 àmbits, 35 objectius, 397 mesures i 119 indicadors.
- Eix 3. Una societat enfortida democràticament, lliure i justa (Per a una governança compartida), que aplega 7 àmbits, 30 objectius, 287 mesures i 102 indicadors.
- Eix 4. Una Catalunya oberta al món, que aplega 2 àmbits, 7 objectius, 55 mesures i 20 indicadors.

Dins de l'eix 2, trobem l'àmbit 2.5, de "polítiques agroalimentàries", que considera com a principal objectiu "assegurar la transferència tecnològica i la competitivitat del sector agroalimentari". Així se cerca assolir un Pacte nacional per la política alimentària de Catalunya. Entre les lleis previstes hi ha la de creació de l'Agència de Control Oficial de la Cadena Alimentària, i la Llei d'ordenació vitivinícola.

dimarts, 28 d’agost de 2018

Josep Fontana i la historiografia identitària catalana


Avui s'ha produït la defunció de l'historiador Josep Fontana. No cal dir de l'impacte d'aquesta notícia en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. En general, com és lògic en els obituaris, dominen les mostres de respecte, les glosses a la seva figura i el lament de ja no poder disposar de la seva persona. Fontana, nascut a Barcelona el 1931, fou catedràtic d'història contemporània, successivament, de la Universitat de València, de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra. Hom l'ha situat com el punt de connexió entre els historiadors de mitjan segle XX (Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives) i els dels nostres dies. De fet, per al gran públic, les obres més conegudes són les que ja ha escrit en el segle present: "La història dels homes" (2000), "Aturar el temps" (2005), "De en medio del tiempo" (2006), "La construcció de la identitat" (2006), L'ofici d'historiador (2010), "La formació d'una identitat" (2014), "El siglo de la revolución" (2017), "L'ofici d'historiador" (2018), etc. En aquestes hores, Fontana ha estat definit com un "catalanista d'esquerres". Aquest sintagma s'ha tornat gairebé en un oxímoron, en un moment on el panorama mediàtic "respectable" es troba polaritzat entre la "dreta catalanista" i l'"esquerra espanyolista". Així doncs, els missatges de condol de la dreta catalanista el presentaven gairebé com l'historiador nacional, i els de l'esquerra espanyolista recordaven la seva implicació política en el PSUC (1957-1980) i la dels darrers temps, que el van dur a tancar les llistes dels comuns en alguna de les últimes eleccions. Aquesta contradicció entre el compromís d'esquerres i l'identitarisme regional no és pas exclusiva de Fontana, sinó que fins fa quatre dies dominava encara sobre les formes de fer del PSC i d'Iniciativa (ara Comuns). Els esdeveniments dels darrers mesos han vist la impossibilitat d'aquesta contradicció. El Procés ha arribat a on ha arribat gràcies al fet que l'hegemonia dins seu l'ha pres gent procedent de l'antiga Convergència, particularment dels sectors liberals de dretes. D'altra banda, l'oposició al Procés ha tingut un caràcter netament popular i de classe obrera, per bé que s'hagi manifestat políticament més a través de C's que no pas de PSC i Comuns. És en aquest sentit que sorprén l'absència de crítica a alguns elements de la divulgació històrica realitzats per Fontana en les darreres dues dècades. Certament, Fontana no arribava als extremismes de la pseudohistòria catalanista, que és d'altra banda el corrent favorit pels consumidors processistes. Però amb les seves argumentacions de vegades fornia elements de respectabilitat a aquestes tesis. És simptomàtic que l'octubre del 2014, l'Editorial Eumo publiqués "una història de Catalunya" de Fontana que tenia com a títol "La formació d'una identitat". Aquest llibre arribava a les portes de la convocatòria d'un referèndum il·legal auspiciat no tan sols per Convergència sinó també recolzat en Esquerra, la CUP i Iniciativa. Líders destacats que són avui als Comuns hi van cridar a participar, bé fent campanya pel Sí-Sí o pel Sí-No. La tolerància que mostrà llavors el Govern Rajoy seria cabdal pels esdeveniments posteriors. Però en aquests esdeveniments no podem menysprear el rol que juga una determinada visió identitària i essencialista de la "catalanista". Poc importa si la base d'aquesta visió és "racial" o "social", perquè tant en un cas com en l'altre "l'excepcionalisme català" (amb el que ja coquetejava perillosament en el seu moment el cronista Ramon Muntaner) és el que justifica aquesta deriva "rupturista". En el cas de Fontana, el rupturisme era doble, d'una banda nacional però de l'altra també social. En aquesta concepció, Fontana podria afirmar que els orígens de "la primera comunitat humana que es pot identificar amb Catalunya" es troba en el protectorat carolingi derivat de la conquesta franca de Girona (785) i Barcelona (801)!. El mite carolingi no té més objectiu que assenyalar una etapa concreta de la història d'Espanya en la qual la ingerència franca justifica la "particularitat catalana". Fontana arriba a l'extrem d'identificar "l'estat feudal" del segle XII amb un estat nacional (!). En aquest llibre del 2014, Fontana divideix la "història de Catalunya" en onze etapes: 1) el procés formatiu (clara perspectiva presentista i teleològica); 2) l'expansió (confonent les categories de catalanitat i de Corona d'Aragó); 3) la crisi (identificant-la amb la "fi de la dinastia de Barcelona"!); 4) a l'ombra de l'imperi (exagerant el paper de la Guerra dels Segadors i minimitzant la contribució catalana a aquesta primera fase imperial); 5) el redreçament (per tal de justificar-hi els fets de la Guerra de Successió); 6) la repressió i la represa (caricaturitzant el segle XVIII i aquesta segona fase imperial); 7) el fracàs del projecte liberal (alimentant la llegenda negra d'una Espanya inadaptada en el segle XIX); 8) la formació del catalanisme; 9) la conquesta de l'autonomia; 10) la llarga nit del franquisme (repetint la visió maniquea del victimisme) i 11) la transició i recuperació de l'autonomia. Cert és que Fontana en els darrers temps havia donat mostres d'esmenar aquests excessos. També és cert que aquesta historiografia identitària no tindria cap sortida si no hagués estat promoguda des de tot un sistema de comunicació públic de masses. Però cadascú té la seva responsabilitat en els fets d'octubre del 2017.

divendres, 3 d’agost de 2018

L'amenaça electoral

La cimera bilateral entre els governs Sánchez i Torra ha posat de manifest més d'un paral·lelisme entre aquests dos governs. Són governs en minoria parlamentària, bo i més quan són governs de perdedors, és a dir formats a partir de la segona llista més votada i no pas de la primera. Un altre paral·lelisme és el fet que, de manera o menys explícita, fan de la capacitat de dissoldre el Parlament respectiu i convocar eleccions una amenaça per a l'oposició respectiva, la de la llista més votada, PP en un cas i C's en l'altre.

L'arquitectura del govern Torra és, però, una mica més complexa. Torra és membre de JxCat, i el seu govern també rep el suport d'ERC. Ara bé, les enquestes assenyalen que ERC seria la primera força en unes virtuals eleccions. Fos com fos, la suma entre ERC i una Crida Nacional seria superior en aquestes noves eleccions i potser fregaria la majoria absoluta.

És així com s'entén que ara Torra repeteixi el cicle anual pressupostari, a l'estil de Carles Puigdemont. Si no li aproven els pressupostos, convocarà eleccions anticipades. Els primers interpel·lats són els de la CUP, i de nou es visibilitzarà el cicle habitual de "no d'entrada" fins a un "sí crític".

Hom pensaria que en aquesta repetició no hi haurà els dramatismes d'exercicis anteriors. Doncs no. Perquè Torra diu que els pressupostos ajudaran a tornar a fer efectiva la República. "Tornar-la a fer efectiva". Durant uns dies? Unes hores? Uns minuts? Uns segons?.

divendres, 1 de juny de 2018

La presa de possessió dels governs de Torra i de Sánchez

Un dels darrers actes del Govern Rajoy i també dels darrers de l'aplicació de l'article 155 ha estat l'autorització de la publicació del Decret 3/2018, pel qual Quim Torra feia una segona configuració de Govern de la Generalitat, ara ja sense cap nom vinculat al Govern Puigdemont.

Pedro Sánchez ha estat investit President del Govern com a conseqüència de l'aprovació de la moció de censura presentada contra Mariano Rajoy. Sánchez ha comptat amb 180 vots favorables a la moció. Ha declarat que farà un govern del PSOE (84 diputats) i que adoptarà els Pressupostos Generals aprovats la setmana passada pel Congrés (ara en discussió en el Senat).

La presa de possessió del govern de Quim Torra tindrà lloc demà. La del govern de Pedro Sánchez segurament s'escaurà dilluns.

Les lògiques de bloqueig no han funcionat. De fet, el Govern Torra assum el marc vigent al mateix temps que defensa el rol de l'Espai Lliure de Brussel·les (dimecres mateix, Torra va visitar Waterloo). En el debat de la moció de censura Sánchez va retreure a Tardà que fes servir l'expressió "presos polítics", per bé que tampoc va enfilar-se gaire.

En definitiva, que Sánchez pot haver dit que Torra és supremacista i això no és obstacle per restablir les relacions Gobierno-Generalitat.

Qui ha quedat tocat és el "centre-dreta liberal" espanyol. El reciclatge de l'expressió de Rubalcaba de "Gobierno Frankenstein" no ha funcionat. Ja no som a la tardor del 2016 ni a la tardor del 2017. Si Rivera insisteix en tractar de leprosos els independentistes catalans, Sánchez pot respondre que tots els diputats compten per igual com a representació de la voluntat popular. Si Rivera diu que "només veu espanyols", Sánchez pot parlar de "l'Espanya plural" i de "territoris que se senten nació". Si molt convé, Sánchez titllarà Rivera de "nacionalista" i dirà que el PSOE representa el veritable "patriotisme". El relativisme discursiu, tan explotat pel "centre-dreta liberal", té aquesta cosa: hom pot girar el mitjó de nou i restaurar-lo en la configuració inicial.

Deia l'ex-vicepresidenta Sáenz de Santamaría que "la festa no ha fet més que començar". I és cert. Però de moment aquesta festa pren la forma d'una pugna ideològica dins del PP i, de manera més àmplia, en l'espai de la dreta, arrossegant C's i VOX. Articular hegemonia discursiva des de l'oposició és fàcil per a determinades veus de la dreta, però no per a totes.

divendres, 25 de maig de 2018

Moció de censura contra Mariano Rajoy amb Pedro Sánchez de candidat

La dura sentència de l'Audiència Nacional per la primera peça del Cas Gürtel ha deixat tocat el Govern Rajoy que tot just havia aconseguit d'aprovar en el Congrés els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2018. Certament que Rajoy ha provat de minimitzar l'impacte assenyalant que la sentència no és ferma i que, en el pitjor dels casos, només considera el PP responsable civil a títol lucratiu.

El líder de l'oposició, Pedro Sánchez (PSOE) ja ha anunciat una moció de censura. Serà la segona moció de censura de la legislatura, després de la presentada en el seu moment per Pablo Iglesias (Podem). Diverses formacions polítiques ja han expressat el seu suport incondicional a la moció de censura, entre elles Podem i les Confluències, però també ERC, PDeCat i Bildu.

Aquests suports han fet que C's es desmarqués de la moció, en considerar que el PSOE havia cercat el suport de "populistes" i de "separatistes". En canvi, C's defensava que Rajoy dissolgués les Corts i convoqués eleccions generals. Ara bé, aquesta dissolució ja no es pot produir, ja que primer s'haurà de substanciar la moció de censura de Sánchez.

D'aquesta manera, C's ha passat a dir que donarà suport a una moció de censura de caràcter instrumental, és a dir enfocada a dissoldre les Corts i convocar eleccions. Sánchez també té present un escenari de convocatòria d'eleccions, però ja ha remarcat que primer hi haurà un govern del PSOE i que aquest govern haurà de treballar per l'estabilització abans de convocar eleccions. Això suposaria un programa de reformes socials, de lluita contra la corrupció i de combat al "supremacisme català". C's parla de la necessitat d'un govern fort, però només concep aquest govern fort després d'unes noves eleccions generals.

Les acusacions mútues entre PSOE i C's que deriven d'aquest escenari faciliten la resposta del PP. Rajoy aprofita el fet que les mocions de censura tenen un caràcter constructiu per dir que l'únic que pretén aquesta és instaurar un govern del PSOE, violant el principi del "partit més votat". D'altra banda, com que la moció de censura compta amb el suport de Podem i d'ERC, Rajoy es pot despatxar a gust contra ella en nom del "Frente Constitucional".

La moció de censura requereix una majoria absoluta. Una abstenció, doncs, és a efectes mediàtics equivalent a un NO a la moció.

C's podria optar per donar suport a la moció únicament si Sánchez promet prèviament convocar eleccions seguidament. Ara bé, també podria acordar amb Rajoy refusar la moció (votant-hi en contra o en abstenint-s'hi) a canvi de la promesa de convocar eleccions tot de seguida. Però, com ha recordat, correspon al President del Govern convocar aquestes eleccions, i ni el PP ni el PSOE semblen tindre presa per concórrer a uns comicis que, demoscòpicament, els són poc favorables.

Mentrestant, la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat ha afirmat que el DOGC té l'obligació de publicar el decret de nomenament de consellers de Quim Torra. Veurem si el DOGC (és a dir, el Govern d'Espanya) hi fa cas o no. En el Parlament avui mateix s'ha visibilitzat la guerra dels llaços (de posar-lo o treure'ls) que va esquitxar les platges del Maresme el cap de setmana passat.

dimecres, 23 de maig de 2018

El PNV-EAJ com a àrbitre dels Pressupostos Generals de l'Estat i de l'Aplicació del 155 a Catalunya

El PNV-EAJ ha decidit donar suport a l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat per a l'exercici del 2018. L'aritmètica parlamentària havia atorgat al PNV-EAJ aquesta posició d'àrbitre per dues raons. D'una banda, perquè C's havia admès de participar en aquest pacte pressupostari amb el PP sense condicionar-lo a desoir les demandes del PNV-EAJ. D'altra banda, perquè el PSOE s'havia autoexclòs de qualsevol pacte pressupostari, com també ho feren algunes altres forces (Podemos i confluències, i diverses formacions autonòmiques).

El PNV-EAJ havia condicionat explícitament el suport als Pressupostos a l'aixecament de l'aplicació de l'article 155 a la C.A. de Catalunya. El PP insistia en què això ja no depenia pas d'ell, sinó de la capacitat del Parlament de Catalunya per investir un nou President de la Generalitat. Una vegada desaparegut aquest darrer obstacle, amb la investidura de Quim Torra (JxCat) apareixia un nou obstacle: la formació de govern. Com que el decret de nomenament de consellers de Torra no fou del grat del Govern d'Espanya i aquest, en virtut de l'article 155, és qui controla el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el 155 continua vigent a Catalunya en el moment que el PNV-EAJ es compromet a aprovar els pressupostos.

Fonts del PNV-EAJ consideren que la condició que ells havien posat es complirà de manera imminent: es formarà un nou Govern de la Generalitat i el 155 deixarà de tindre vigor a Catalunya. No queda clar si és que l'aprovació dels pressupostos es fa a canvi que el Govern d'Espanya publiqui directament el decret de Torra, inclosos els quatre consellers polèmics (Rull, Turull, Puig i Comín). Més aviat sembla que el PNV-EAJ confia (o sap) que Torra redactarà un nou decret, prèvia renúncia pública d'aquests quatre consellers.

El cas és que Quim Torra avui ha renunciat a fer l'acte de presa de possessió dels nous consellers o, de part d'ells. Dues conselleres són diputades d'ERC al Congrés i ja havien anunciat que no anirien a Barcelona perquè la prioritat era garantir els vots per si el PNV-EAJ decidia no aprovar els pressupostos. Però finalment ha estat el mateix Torra qui ha encomanat a la Comissió Jurídica Assessora un estudi sobre com afecta la no-publicació en el DOGC d'un decret altrament publicat en la web de la Generalitat.

Segons el ministre de Justícia, Rafael Catalá, el Govern d'Espanya ha fet un encàrrec anàleg per saber de quins marges disposar per blocar la publicació del Decret de Torra de nomenament de consellers.

El PSOE surt del debat pressupostari com la principal força que hi ha votat en contra. Farà servir aquesta carta en la seva pugna contra C's? Sembla que no gaire. El Tripartit del 155, PP-PSOE-C's, vol minimitzar el desgast mutu. Cada força té la seva funció. El PSOE agita un patriotisme constitucional d'esquerres i això ho mostra Pedro Sánchez denunciant el supremacisme i el racisme de Torra. C's agita un patriotisme civil de més càrrega sentimental. I el PP se centra més en un patriotisme sensat de caire institucional.

El PNV-EAJ impedeix amb el seu vot que PP-PSOE-C's es vegin obligats a col·laborar massa estretament, la qual cosa els perjudica electoralment tant, d'una banda, per Podemos i Confluències, com de l'altra per VOX.

Queda, doncs, per saber com es resol el nomenament del Govern Torra. Acceptaran Torra i Rajoy el dictamen comú d'algun ens jurídic? Cedirà un dels dos abans que arribi aquest dictamen?

diumenge, 20 de maig de 2018

Pendents del DOGC: el nomenament del Govern Torra

Ahir el nou president de la Generalitat, Quim Torra, signava els decrets de nomenament de consellers i d'estructuració departamental del seu Govern. D'acord amb la Constitució i l'Estatut, i les lleis corresponents, és funció del President prendre aquestes decisions. Com tota decisió d'un organisme públic, existeixen vies per recórrer-hi, a la qual hi són capacitades diferents instàncies.

La dinàmica tòxica de la "culpa per associació" fa que l'acte de publicació del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en principi automàtic, no ho sigui del tot. El DOGC encara és en mans del Govern d'Espanya, de manera que d'acord amb aquesta lògica, si el DOGC publica els decrets de Torra, el Govern d'Espanya seria còmplice dels nomenaments i, més concretament, de la reposició de quatre consellers del govern anterior, ara investigats per delictes de rebel·lió.

Com que el Govern Rajoy és marcat estretament per C's, PSOE i VOX, ha de vigilar. Així en un comunicat el Govern d'Espanya anunciava que el Secretariat del Govern estudiaria els decrets abans de publicar-los. Al mateix temps, s'anuncia un acord entre PP, PSOE i C's per no aixecar les mesures aprovades pel Senat i aplicades pel Govern en virtut de l'article 155. No s'aclaria, però, si això implicaria la destitució de Torra, la dissolució del Parlament o la convocatòria de les noves eleccions.

L'estratègia de Torra cerca precisament que les institucions espanyoles facin un pas en fals que justifiqui el "col·lapse" de la legalitat vigent. Però si cap institució comet una il·legalitat existeixen mecanismes per corregir-la que són previstos precisament per aquesta legalitat.

dilluns, 14 de maig de 2018

De la investidura al nomenament

Per simplificar de vegades diem que les Corts Generals fan les lleis. I no és del tot cert. Les Corts Generals, normalment, debaten els projectes de llei que els arriben del Govern, els aproven en forma de llei, però aquesta llei no entra en vigor fins després la sanció i promulgació del Rei, acte que rep la contrasignatura del President del Govern (o d'un Ministre). Així doncs, és el Rei el que conclou l'acte legislatiu.

De la mateixa manera, correspon al Parlament de Catalunya investir un dels seus membres com a President de la Generalitat. Això és el que ha fet avui el Parlament de Catalunya: investir Quim Torra i Pla com a President de la Generalitat. Però Torra encara no és el President de la Generalitat.

Correspondrà al Rei signar el nomenament del nou President de la Generalitat, que rebrà la contrasignatura del President del Govern d'Espanya. És un acte degut, que inicia la comunicació del President del Parlament. Signat el nomenament, aquest és publicat al DOGC. Llavors arrenca la darrera fase que culmina amb la presa de possessió del nou President, previ jurament.

La situació política extraordinària fa que aquests actes deguts siguin quelcom més que actes automàtics. D'una banda, Quim Torra viatjarà demà a Berlin a parlar amb el President de la República Catalana, Carles Puigdemont. De l'altra banda, demà també, el President del Govern Mariano Rajoy tindrà una trobada amb el seu modèlic cap de l'oposició, Pedro Sánchez. Aquestes dues trobades poden desencadenar canvis ulteriors en el procés de nomenament i de presa de possessió.

Nomenar Quim Torra com a President de la Generalitat tindrà un cost polític per al Rei i el President del Govern. Més encara quan s'han carregat les tintes sobre la hispanofòbia de Torra. En les lògiques de la "culpabilitat per associació", el Rei Felip VI, Rajoy i Sánchez hi sortirien esquitxats. Veurem quins arguments gasten C's o VOX en aquest sentit, segons com vagin les coses en les properes hores.

El cost de no-nomenar Torra també és notable. Hi ha poc marge per fer-ho mantenint la continuïtat institucional. Si finalment es produís aquest nomenament, passaríem a la fase de la presa de possessió. És previsible que Torra faci servir una fórmula contundentment republicana en aquest acte de presa de possessió, i caldrà veure els costos d'acceptar-la o de no acceptar-la per part dels organismes competents.

Si Torra pren possessió del càrrec no s'esgotaran els interrogants. Perquè llavors s'obrirà la qüestió de l'aixecament o no de les mesures aplicades en virtut de l'article 155 de la Constitució

divendres, 11 de maig de 2018

Supremacisme i identitat

Quim Torra i Pla serà el quart candidat proposat per Roger Torrent en la present legislatura. Com els anteriors, és membre del grup de JxCat. Sembla que tindrà menys obstacles que els tres anteriors, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull.

Potser aquesta manca d'obstacles explica les reaccions que ha suscitat la seva candidatura. La ideologia nacionalista de Torra no és ben bé la mateixa que la de Turull, ni la de Puigdemont ni, molt menys encara, la de Sànchez. El patriotisme republicà de l'1-O no lliga gaire amb el perfil de Torra, no tant pel tema estricte de la república sinó per la qüestió identitària.

Hom podria pensar que qualsevol redibuixament de fronteres a l'Europa contemporània ha d'anar acompanyat d'una dosi d'identitarisme. Així, seria lògic que el republicanisme-català provi de trobar arguments centrats en la identitat catalana. Però els arguments de Torra hi van més enllà. En Torra, l'argumentari pro-independentista té com una columna vertebral el rebuig de l'espanyolitat (o hispanitat), no tan sols de l'espanyolitat de Catalunya, que també, sinó a l'espanyolitat integral. Així, doncs, aquesta espanyolitat ha d'ésser associada amb valors "negatius", de caire autoritari, reaccionari o conservador. Per contra, la Catalunya de Torra seria un exemple de "democràcia", de "progrés" i de "liberalisme". Això és supremacisme polític.

Però Torra no defensa únicament una Catalunya cívica d'acord amb el model de països semblants d'Europa que han assolit l'estatalitat en dates més o menys recents. Per Torra, la nació és nació cultural. Certament que en les seves expressions trobem una ambivalència entre les reivindicacions de "Països Catalans" i les reivindicacions centrades en la Catalunya estricta, però aquesta incoherència és general en el nacionalisme principatí. On Torra defuig la incoherència és en la vinculació de nació i llengua, en especial, i més extensament en factors culturals de tota mena. És així com s'entén la noció d'integració, que per a Torra és integració lingüística, com a base per a la integració cultural, i integració cultural com a base per a la integració política. El menyspreu a les persones pel fet d'emprar la llengua castellana, és una constant de Torra. La catalanitat és entesa en oposició a l'espanyolitat/castellanitat. Això és supremacisme cultural.

Encara més preocupant són els referents ideològics de Torra, que pouen en l'activisme cultural dels anys 1930, en el nacionalisme apolític de Nosaltres Sols i en les andanades antisindicalistes del "Capità Collons". Amb aquests referents, la qüestió ètnica es presentada de manera directa. La construcció de la Nació basada en aquests referents comporta una concepció idealista i essencialista de la catalanitat, entesa com a continuïtat de llinatge. Això és supremacisme ètnic.

dilluns, 23 d’abril de 2018

Revolucions de color: el groc català

Les "revolucions de colors" és un terme que ha fet fortuna en la darrera dècada per descriure una sèrie de processos de participació de masses, fonamentats en una resistència no-violenta, amb elements de desobediència civil, que, a través de manifestacions, vagues, etc., cerquen una transformació del govern, del règim o de l'estat. Tot sovint s'originen com a protestes contra governs o règims que són percebuts com a corruptes o autoritaris, que constituirien un obstacle per a la democràcia. El moviment s'identifica amb un color i s'organitza a través de l'activisme de base, d'organitzacions no-governamentals, més que no pas dels partits polítics opositors.

Retrospectivament, hom ha considerat un primer exemple la "revolució groga" de Filipines del febrer del 1986, que conduí a la caiguda del president Ferdinand Marcos.

Però el primer cas fou la "revolució rosa" de Geòrgia del novembre del 2003, que conduí a la convocatòria d'eleccions el març del 2004. Aquesta revolució s'articulà a través del moviment de resistència cívica Kmara.

Més clara fou la situació de la "revolució taronja" d'Ucraïna, que arrenca el novembre del 2004, i que conduí també a unes noves eleccions.

La revolució groga a Catalunya es diferencia d'alguns d'aquests precedents en el sentit que no tan sols cerca un canvi de govern o de règim, sinó també un canvi territorial, pel que l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria la República de Catalunya. Però la recepció mediàtica que rep té aspectes semblants. Així, tota la "revolució de color" esdevé sospitosa per a uns i irreprotxable per a uns altres. Els interessos geopolítics hi juguen un paper, però també cal tindre present les dinàmiques socials internes. En aquest sentit, la "revolució groga catalana" ha estat identificada com una revolució de classe mitjana, que topa doncs amb una oposició bimodal, tant de les elits com de les classes populars. Les revolucions de colors sovint acaben generant moviments contraris que adopten parcialment les mateixes estratègies. A Catalunya encara no ha eclosionat un "moviment taronja", però l'experiència de Tabàrnia assenyala en aquesta direcció.

dijous, 19 d’abril de 2018

Llarena contra Montoro

La frase de José María Aznar segons la qual abans es dividiria Catalunya que no pas es dividiria Espanya és en certa manera un profecia autocomplerta. Si la gestió del Procés ha estat reeixida per a Espanya és fonamentalment perquè ha cristal·litzat a Catalunya aquesta divisió entre unionistes/constitucionalistes i separatistes/independentistes. Alhora, l'adhesió als elements bàsics del "règim del 1978", incloent-hi la Corona, les Forces Armades, etc., sembla haver augmentat a Espanya (Catalunya inclosa) i, sobretot, haver-se fet més transversal.

Ara bé, la repressió judicial de la "rebel·lió d'octubre" trenca aquesta dinàmica en un sentit. La causa se substancia al Tribunal Suprem, a Madrid, i d'aquesta manera el conflicte es visualitzat com un conflicte Espanya-Catalunya, i així se l'acaba veient fora d'Espanya, quan es tracta de donar la raó als "tribunals espanyols" o als "polítics catalans". La inoperància de C's Catalunya hi ajuda, també cal dir-ho.

En aquesta setmana, però, la situació entra en una nova etapa, amb la visible col·lisió entre el Tribunal Suprem i el Ministeri d'Hisenda. El Tribunal Suprem estima en 2M € la malversació de cabals públics per organitzar l'1-O. Des del Ministeri d'Hisenda i des de la Presidència del Govern s'ha afirmat en més d'una ocasió que no s'ha utilitzat per a l'1-O "ni un euro de diner públic".

L'expressió "ni un euro de diner públic" en els llavis de dirigents del PP fa una lògica basarda. L'experiència del rescat bancari o de rescats viaris diversos, en els que se'ns ha promès "ni un euro de diner públic" ha estat ben amarga. Perquè si calia esmerçar un euro o un milió d'euros bé valia la pena per tal no esmerçar-hi els 40.000 milions d'euros que podria acabar costant el rescat bancari.

Quan el Jutge Llarena del Tribunal Suprem, jutge instructor de la "rebel·lió d'octubre" requereix al Ministre Montoro que li trameti la documentació en la qual es basa el ministre per dir "ni un euro de diner públic" trascendeix una topada entre Jutge i Ministre.

En el Partit Llarena trobem al Tribunal Suprem i a la majoria del Poder Judicial. Llarena és el jutge estrella del moment. L'home que a base de presons provisionals, encausaments espectaculars i euroordres d'extradició ha dut l'independentisme al marasme de la "lluita antirepressiva". Llarena recolza en els reports de la Guàrdia Civil, tant pel que fa a la violència de la rebel·lió com pel que fa a les quanties malversades. Així doncs, és simptomàtic que Albert Rivera, líder de C's, digui que no sap si creure a "Montoro o a la Guàrdia Civil". La Guàrdia Civil, doncs, suma per al Partit Llarena. I C's s'hi apunta. També s'hi apunta VOX, acusació particular del cas, i que gràcies a la seva iniciativa obstaculitzà l'alliberament del Joaquim Forn, l'antic Conseller d'Interior, quan ho sol·licità fa unes setmanes la mateixa fiscalia. Seria, però, simplificar dir que aquest "moviment" és purament d'extrema dreta. Més correcte seria dir que és un moviment de patriotisme contundent, de patriotisme judicial contundent, d'imperi de la Llei, i això no és patrimoni de la dreta sinó que és assumit per l'esquerra hispànica.

El Partit Montoro pot semblar feble davant de la solidesa del Partit Llarena. Però sembla que Montoro compta amb el favor del Partit Popular. És cert que hi ha hagut alguna declaració distanciada d'Andrea Levy, però també Javier Maroto ha dit alguna cosa en detriment de Cristina Cifuentes, i això no ha tingut un impacte en la solidesa real del PP per defendre "els seus". Els anti-Montoro no volen tan sols la dimissió del ministre, sinó que també assenyalen a la vicepresidenta i al president. La temptació del Partit Montoro de jugar el paper de "poli bo" envers l'independentisme català podria ser real, i alguns ja afirmen que la causa de la rebel·lió serà separada del Tribunal Suprem per anar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i encara a òrgans judicials catalans inferiors. La topada de Llarena amb Montoro seria, doncs, anàloga a la topada de McCarthy amb les Forces Armades.

divendres, 6 d’abril de 2018

L'eurofòbia canvia de bàndol

La detenció de Carles Puigdemont a Flensburg, el seu empresonament i la decisió de la fiscalia de Schleswig-Holstein de formular el càrrec d'alta traïció contra ell, aprofundiren els tics euròfobs i germanòfobs de l'independentisme català. De fet, des del mateix mes d'octubre, aquesta tendència havia crescut fins al punt que semblava fer bona la identificació que feia C's del Procés amb el Brexit o amb els populismes eurofòbics. Per a l'esquerra unionista, això era un exemple de la deriva identitària i ultradretana dels processistes.

Però la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein de refusar el càrrec d'alta traïció ha canviat la torna. Sí. Puigdemont ha estat posat en llibertat, però només sota una fiança quantiosa de 70.000 € i amb diverses mesures cautelars, que l'obligaran a fixar residència a Berlín. I sí, Puigdemont ha estat exonerat però no pas de malversació. I el Tribunal ha ratificat que no hi ha raons per assumir que la justícia espanyola no pugui ser neutral en aquest cas.

Però la lectura que s'ha fet en l'unionisme ha estat profundament negativa. De poc ha servit els intents del Govern d'Espanya i del Partit Popular per fer una crida al respecte a les decisions judicials. Tampoc no sembla que hi hagi confiança en els moviments que s'anuncien des del Tribunal Suprem d'Espanya, que podria recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. D'altra banda, la decisió del tribunal alemany és més desfavorable a Puigdemont, que no pas la decisió del tribunal escocès sobre Ponsatí, o la del tribunal belga sobre Comín, Serret i Puig, ja per no esmentar l'attitud de les autoritats suïsses. En Alemanya s'havien dipositat moltes esperances, i sembla que s'assum que s'han fet bocins.

Que "De Verdad" comenti la situació des d'una crítica a l'imperialisme alemany forma part de la coherència d'aquest mitjà i de les seves posicions. Però que C's, a través d'Albert Rivera, faci declaracions incendiàries sobre la discriminació d'Espanya l'allunya del seu posat europeista habitual. Les estridències de diferents mitjans parlant de "jueces nazi-rojos", de boicots als productes alemanys, o de crida a trencar amb la UE, amb la OTAN i arrenglerar-se amb Rússia, són més notables en procedir de mitjans que dilluns lloaven a la fiscalia alemanya.

Certament, que si la decisió del tribunal hagués estat una altra, aquest fenòmen l'hauríem vist en els mitjans processistes. El conflicte entre "independentistes" i "constitucionalistes" és projectat internacionalment de manera negativa, veient conspiracions on senzillament es produeixen decisions desapassionades. La separació de poders i la sobirania nacional són garanties que, si s'afebleixen, poden acabar produint un efecte boomerang.

És clar que no tothom que entra en el debat "independentista"-"constitucionalista" ho fa en aquesta mateixa clau. És evident que alguns actors l'utilitzen per promoure les seves posicions ideològiques generals i les seves preferències geopolítiques a nivell continental. Però la majoria dels actors, no interessats especialment en aquests debats "secundaris" farien bé de no deixar-se dur per rampells conjunturals.

En les properes hores, d'altra banda, sembla que Roger Torrent tornarà a proposar com a candidat a la Presidència de la Generalitat a Jordi Sànchez. Ara ho fa emprant una decisió de Nacions Unides favorable al respecte dels drets que Sànchez té com a diputat, i dels quals no se'l pot privar per una presó provisional. La conflictivitat que això implica amb els grups parlamentaris de C's, PSC i PP, podria fer que l'atenció la setmana següent torni al Parlament.

divendres, 23 de març de 2018

La violència del 20 de setembre i la malversació de l'1 d'octubre

La interlocutòria de processament del jutge Larrena, del Tribunal Suprem, ha estat revisada per la premsa a bastament en les darreres hores. Potser allò més remarcable és que hom continuï esgrimint el delicte de rebel·lió. Per fer-ho, d'acord amb el Codi Penal, cal assenyalar els elements violents i tumultuaris del Procés, i la interlocutòria se centra especialment en el 20 de setembre i en l'1 d'octubre. Amb el pas de les setmanes el relat sobre la violència d'aquella jornada ha pogut créixer. N'és una base la doctrina de definir com a violència tota forma de resistència ("violència passiva"). Però com que això no és suficient, la interlocutòria defineix la situació de la seu del Departament d'Economia a la Rambla de Catalunya el 20 de setembre com a "presa d'hostatges". És ver que això implicaria figures delictives addicionals, però la interlocutòria s'estima més considerar-ho com a fonament de fet per al delicte de rebel·lió.

El relat periodístic del 20 de setembre s'ha centrat especialment en els vehicles de guàrdia civil deixats sense vigilància i que quedaren "destrossats", plens d'enganxines i de bonys. Ara aquest relat es recicla en la interlocutòria, però de nou no implica delictes addicionals.

La interlocutòria estén la seva visió al 2012, i fa una enumeració de fets. També esmenta els plens del 6 i del 7 de setembre del 2018. No hi dóna, però, la rellevància del relat periodístic, que veu en aquestes jornades parlamentàries la mancillació de "tots els articles" de la Constitució i de l'Estatut. Tècnicament, és clar, això no és cert ja que les lleis del Parlament únicament reinterpretaven en aquests textos eliminant-ne les restriccions a la "lliure autodeterminació dels pobles". La interlocutòria no pot esplaiar-se en aquest sentit, perquè la substanciació del delicte de rebel·lió no es pot basar exclusivament en fets parlamentaris.

El delicte de malversació, esmentat a la interlocutòria, se centra en una despesa de 2 milions d'€ per al referèndum de l'1 d'octubre. Aquesta causa concreta de la malversació pot suposar un maldecap per al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que havia assegurat repetidament que, gràcies a la seva vigilància, la Generalitat no havia destinat ni un sol euro a l'1-O. Entre 0 € i 2.000.000 € hi ha un marge perillós, i aquesta mateixa setmana Albert Rivera, de C's, ja havia utilitzat aquesta informació contra el govern de Mariano Rajoy.

Aquesta setmana, el govern de Rajoy i, concretament, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, havia quedat en entredit per la decisió de la Fiscalia General de promoure la llibertat amb fiança de Joaquim Forn. Com a conseller d'Interior, la figura de Forn és essencial per arguir l'existència de preparatius de violència institucional en el marc del Procés. El fet que ara pugui adduir-se la violència (passiva o no) de manifestants, descarrega aquesta idea d'uns "escamots de la mort" organitzats per Forn. Però el cas és que el Tribunal Suprem desoí la fiscalia i atengué a la petició de l'acusació popular de VOX de mantindre Forn a la presó.

En les darreres hores els esdeveniments s'han precipitat. Finalment, el Parlament de Catalunya ha celebrat una sessió d'investidura, amb Jordi Turull, de candidat. Amb suports insuficients (64 diputats), no ha estat possible la seva investidura. L'endemà d'aquest Ple, Turull i la plana major del Procés han desfilat cap al Tribunal Suprem. La segona sessió d'investidura, prevista per demà dissabte, resta a l'espera de si Turull hi pot anar o bé, com demana la mateixa fiscalia, no hi pot anar per haver reingressat a la presó.

El compte enrere de la XII Legislatura ja ha començat. Si no hi ha investidura, el Parlament serà dissolt el 22 de maig, i les eleccions podrien tindre lloc el 15 de juliol.

La carrera entre VOX, C's i PP per treure rèdit de la liquidació del procés podria donar-los més centralitat política, fins i tot a Catalunya. Però les urnes, siguin del Parlament de Catalunya o de les Corts General, amb un vot secret, són poc previsibles.

dilluns, 19 de març de 2018

La investidura de març

Segons l'agenda i les declaracions dels diferents actors, la tercera convocatòria de Ple d'Investidura de la present legislatura del Parlament de Catalunya seria al caure. El Tribunal Suprem s'ha de pronunciar en les properes hores sobre el recurs presentat per Jordi Sànchez (el candidat de la segona convocatòria, ajornada per la impossibilitat del primer d'assistir-hi). El Tribunal Constitucional, semblantment, haurà de decidir aviat si considera que la primera convocatòria, del 30 de gener, compta a efectes dels dos mesos, i si el Parlament de Catalunya haurà de ser dissolt, doncs, el 30 de març, en cas que no hi hagi investidura. Fonts dels Grups Parlamentaris de JxCat i d'ERC asseguren que ja tenen enllestida una proposta de candidat (que no seria ni Puigdemont ni Sànchez) i de programa (en clau republicana) i que ara esperen el vist-i-plau de la CUP. A Ginebra, Carles Puigdemont comentava que aquesta proposta passa per formular una qüestió de confiança al Parlament a mitja legislatura, com ja es va fer en l'anterior, i hom parla de coronar la present legislatura amb una multiconsulta de caràcter constituent. Fora d'aquesta alternativa no hi ha altre horitzó que unes noves eleccions anticipades, que tindrien lloc el mes de maig-juny.

dissabte, 3 de març de 2018

El rellotge dels dos mesos

La XII Legislatura del Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya era convocada el passat 30 de gener al primer debat d'investidura, amb el cap de llista de la segona força més votada, Carles Puigdemont, com a candidat. El debat fou suspès pel President del Parlament, Roger Torrent, abans de començar, al·legant el recurs interposat pel Govern d'Espanya contra aquesta candidatura davant del Tribunal Constitucional. El consens és que el debat d'investidura no va no començar i que, per tant, no compte encara el període de dos mesos que té el Parlament de Catalunya per investir un President si no vol incórrer en un supòsit de dissolució automàtica.

Fins l'1 de març no se celebrà un nou Ple al Parlament de Catalunya. Es tractava més aviat un ple de pre-investidura. En ell, per exemple, el líder del PSC (la quarta força més votada) Iceta aprofità per proposar que comptes ja el rellotge dels dos mesos. No prosperà. De fet, el ple de pre-investidura destacà sobretot pel fet de reconèixer la legitimitat de Carles Puigdemont com a President de la República de Catalunya, bo i que aquest reconeixement es feia amb mots més foscos i amb intencions més simbòliques. La resposta de Puigdemont fou la de renunciar a la candidatura de la presidència de la Generalitat.

La renúncia de Puigdemont, d'acord amb el consens, no fa tampoc iniciar el rellotge de la investidura. De fet, aquesta situació ja s'esdevingué en la XI Legislatura del Regne d'Espanya, en la que la renúncia de Mariano Rajoy, el cap de la llista més votada, d'acceptar l'encàrrec de fer govern del rei Felip VI, impedí que corrés el rellotge anàleg, que no més va començar a córrer, arran del primer debat d'investidura amb Pedro Sánchez, el cap de la segona llista més votada, com a candidat.

Hom suposa que Roger Torrent obrirà una nova ronda de consultes i que farà una proposta de candidat. Sembla que el candidat proposat serà Jordi Sànchez, el n.2 de la segona llista més votada. Com que Jordi Sànchez es troba en situació de presó provisional, cal esperar una nova ronda de recursos. Això, com que impediria la celebració del debat d'investidura, faria que tampoc no comencés a córrer el rellotge.

Aturada, doncs, la XII Legislatura en un no-temps, l'atenció de les properes setmanes se centrarà a Brussel·les. La formació d'una Assemblea de Representants i d'un Govern de la República podria constituir un pas efectiu a la institucionalització autofrustrada d'octubre.

El Govern d'Espanya, però, ja ha assenyalat clarament que aquesta institucionalització, per simbòlica i inefectiva que sigui, també és contrària a la Constitució i a l'Estatut. La idea d'unes estructures paral·leles que "escapin" al control de les institucions espanyoles té molt poc recorregut.

divendres, 26 de gener de 2018

Rajoy-Puigdemont: segona ronda

El 27 d'octubre del 2017 guanyà Rajoy. I guanyà precisament perquè optà per convocar eleccions el 21D en el marc de l'aplicació de l'article 155. D'aquesta manera combinava l'anunci de les mesures de destitució amb mesures de reposició a través de noves eleccions.

Tres mesos després torna haver-hi un altre xoc institucional. El President del Parlament, Roger Torrent, ha proposat Carles Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat, fixant ple d'investidura per al dimarts dia 30. El President del Govern d'Espanya, Mariano Rajoy, respon interposant un recurs al Tribunal Constitucional contra aquesta proposta.

Si el recurs no fos admès pel Tribunal Constitucional, cosa no descartable del tot després del report negatiu emès pel Consell d'Estat, el Govern Rajoy quedaria molt tocat.

Si el recurs és admès i es dicta la suspensió de la proposta, la pilota passa a la teulada del Parlament.

El President del Parlament podria optar per acceptar la suspensió i iniciar una nova ronda de converses per proposar un altre candidat. Rajoy sortiria guanyador... de moment.

Si el President del Parlament opta per desobeir, Rajoy podrà renovar l'article 155 i dissoldre aquest Parlament, deixant sine die la convocatòria d'eleccions. Però en aquest cas la victòria de Rajoy seria més desgastadora.

Uns i altres volen calmar especialment la vorera del carrer que els segueix. Rajoy, en aquest sentit, ho té una mica més fàcil que Puigdemont.

dimecres, 3 de gener de 2018

Tabàrnia i Catalània: algunes definicions

Podem definir Tabàrnia, com el conjunt de comarques de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) on Ciutadans (C's) fou la primera força política en les passades eleccions del 21D. Aquestes comarques són el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp i l'Aran. Aquesta definició és més dinàmica i adient a algunes definicions basades en conjunts comarcals o subcomarcals fixos. I, en sentit etimològic, el gros d'aquestes comarques són les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona.

Catalània seria doncs la resta del territori de la CAC.

Sigui dit això caldria fer més precisions:
- Catabàrnia podria ser definida com el conjunt de municipis de Tabàrnia on la primera força no és pas C's o el PSC. Un exemple d'això seria Sant Just Desvern.
- Tatabàrnia seria el conjunt de municipis de Tabàrnia on la primera força sí és C's.
- Cacatalània seria el conjunt de municipis de Catalània on C's no és la primera força.
- Tacatalània seria el conjunt de municipis de Catalània on la primera força és C's. Un exemple en seria Lleida.

Però encara podríem arribar a un nivell més precís:
- Cacatabàrnia seria el conjunt de seccions censals de Catabàrnia on la primera força no és ni C's ni el PSC ni el PP.
- Tacatabàrnia seria el conjunt de seccions censals de Catabàrnia on la primera força és C's o un altre partit constitucionalista.
- Tatatabàrnia seria el conjunt de seccions censals de municipis de Tatabàrnia on la primera força és C's.
- Catatabàrnia seria el conjunt de seccions censals de municipis de Tatabàrnia on la primera força no és C's.
- Cacacatalània seria el conjunt de seccions censals de municipis de Cacatalània on C's no és la primera força.
- Tacacatalània seria el conjunt de seccions censals de municipis de Cacatalània on C's és la primera força.
- Catacatalània seria el conjunt de seccions censals de municipis de Tacatalània on C's no és primera força.
- Tatacatalània seria el conjunt de seccions censals de municipis de Tacatalània on C's és primera força.