diumenge, 29 de juliol del 2007

Pudor de clAVEgueram a l'Hospitalet, Sant Josep i Santa Eulàlia

Un dia d'aquests, en un indret de l'Hospitalet, a l'aire lliure, passaran 'Perfume', la versió cinematogràfica del 2006 de la novel·la de Patrick Süskind. Süskind, que tenia 26 anys, quan va escriure 'Das Parfum', el 1985, ja ens advertia al començament que la novel·la anava d'olors i flaires i que ja es feia al cas que pel lector modern resultava difícil capir l'ambient urbà menys asèptic de segles anteriors.

En veure els cartellets que anunciaven l'exhibició de cinema 'a la fresca', tot caminant des de la Rambla Just Oliveres fins a la Riera Blanca, no podia estar-me de pensar si Süskind hauria escrit el mateix pròleg en cas de viure aquest estiu en un casa del carrer Enric Prat de la Riba o del carrer de Santa Eulàlia. Al llarg de tot aquest eix viari, en efecte, la sentor s'enganxa de mala manera. Com que a la fi, hom s'acostuma, ja tan sols fan pudor les sorgències més directes.

No sabem a que és degut aquest "perfum". Algú podria pensar en les obres d'accés de l'AVE. Un dels punts negres de les sorgències tel·lúriques coincideix precisament amb el pont de Santa Eulàlia, molt a prop per on el Tren d'Alta Velocitat ha de fer-se camí Barcelona endins.

Veure les obres del TAV Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona, amb perfum o sense perfum, és un espectacle que mou a la reflexió. Per què obrir una nova via quan encara hi ha tant per fer en les vies existents (del metro, del carrilet, de la renfe)? Per què fer entrar el TAV a Barcelona quan el podrien deixar a El Prat? Aquesta darrera qüestió és maliciosa, ja que el TAV ha creuar Barcelona per continuar el seu camí... Un camí que s'aturarà a Figueres o a Perpinyà per molts anys, perquè quan connecti amb Tolosa o Montpeller la teletransportació haurà fets obsolets els mitjans de transport newtonians.

El TAV ha de creuar Barcelona, doncs. Ho farà a una velocitat discreta, ens diuen. Però sempre serà més segur anar del Prat a la Sagrera en un TAV esdevingut TBV, que no provar de fer el trajecte per 'rodalies'. Si no fos pels preus (i pels previsibles revisors) el TAV esdevindria una alternativa en la connexió del Prat i de l'Hospitalet amb Barcelona.

Però és just culpar el TAV de les ferums? Han irritat les obres als déus del subsòl? Des de l'Ajuntament se'ns dirà que la pudor és una constant de cada estiu. Que la culpa la té el fet que no plogui, que la sequera impedeix que es retin les clavegueres, que, en definitiva, és el canvi climàtic el responsable. També la culpa podria atribuir-se als veïns, malfactors que incompleixen reiteradament els horaris de deposició de la brossa als contenidors (i això, en el cas, no tan majoritari com sembla, que la hi deposin). També ens aclararien, aquestes mateixes fonts governamentals, que no hi ha perill per a la salut pública i que les molèsties es poden superar simplement amb ús d'ambientadors i de perfums. I vés per on, així tornem a la novel·la de Süskind, i ens hi quedem.

- Mapa de l'àrea.

dijous, 26 de juliol del 2007

Dues odes de Píndar i la impugnació de la veracitat dels mites homèrics

En parlar de la diferenciació del mite i del logos en la Grècia clàssica, Luther Martin (Hellenistic Religion, 1987) es remunta a Píndar. Cita dos passatges de les odes del poeta tebà on es relativitza la veracitat dels mites recollits i difosos pels poetes. És evident que serà després de Píndar que s'establirà la diferència entre el mite i la història antiga, i entre les explicacions mítiques del cosmos i les explicacions lògiques que hi contraposaran els filòsofs naturalistes.

Però aturem-nos en Píndar. Píndar va nèixer durant la 64a Olimpíada (522 a.n.e.), a Cinoscèfals (Beòcia) i va morir a Argos durant la 84a Olimpíada (443 a.n.e.), a l'edat de 81 anys. Vinculat especialment a Tebes, se'l compta entre els poetes lírics. Si bé va escriure poemes de diferents gèneres, els més coneguts i els que s'han transmès de forma íntegra són les epinícies, odes dedicades a vencedors dels jocs panhelènics (olimpíades, nemees, ístimcs i pítics). Una epinícia és un homenatge a un vencedor d'una prova esportiva (corredors, llençadors, lluitadors, propietaris de cavalls, etc.), però no és un poema esportiu. Del vencedor, Píndar refereix el llinatge i la pàtria, i això dóna peu a relatar fets mítics relacionats amb un o amb l'altra. I, més que el relat, és l'estil, el ritme, les figures, l'apel·lació a sentiments nobles, allò que constitueix el veritable homenatge de Píndar al vencedor.

De les epinícies de Píndar, hi havia registrats a la Biblioteca d'Alexandria quatre llibres, corresponents a les epinícies olímpiques, pítiques, nemees i ístimiques.

El rumor dels mortals i les fàbules mentideres

El primer fragment que cita Martin són els bordons 28 i 29 de la primera epínicia olímpica que Píndar dedicà a Hieró de Siracusa. Hieró, home fort de la ciutat greco-siciliana, va vèncer, a través del seu cavall Ferenic, en la 76a Olimpíada.

Aquests dos bordons pertanyen a l'epode que segueix les primeres estrofa i antístrofa del poema. Píndar lloa Hieró, i ho fa a través del lligam mític que Siracusa té amb Pèlop. De Pèlop, els poetes antics narren com el seu pare, Tàntal, el va sacrificar i el va servir enganyosament com a plat als déus. Píndar s'estima més dir de Tàntal "coses contràries als meus predecessors". Per fer-ho argumenta:

ἦ θαυματὰ πολλά, καί πού τι καὶ βροτῶν φάτις ὑπὲρ τὸν ἀλαθῆ λόγονδεδαιδαλμένοι ψεύδεσι ποικίλοις* ἐξαπατῶντι μῦθοι

(28)Sí, és cert que hi ha moltes meravelles, però de vegades també el rumor dels mortals va més enllà del relat verídic.
(29)Enganyen del tot les fàbules teixides de diverses mentides

La dolça paraula d'Homer

L'altre bordó citat per Martin és el 23 de l'epinícia nemea dedicada al jove Sògenes d'Egina, vencedor del Pentatló (485 a.n.e.). El fil conductor del poema és la pàtria del vencedor Egina, "la dels Eàcides". I entre els Eàcides qui de més honor que Àjax, el fill de Telamó. Àjax mor suïcidat, després d'haver tornat orat en haver perdut una partida de daus amb Odisseu per veure qui s'havia de quedar les armes del recentment traspassat Aquil·les. Homer, a l'Odissea, relata el fet de passada i ho fa des del punt de vista d'Odisseu. Píndar té un retret important per Homer: l'amoralitat que suposa narrar neutralment el reguitzell d'enganyifes i mitges veritats que Odisseu fa tant en els fets narrats a la Ilíada com a l'Odissea. Però, en fer-ho, Píndar ha de qüestionar també la veracitat d'Homer per arribar a la conclusió que el valor que prima en els poetes èpics és la bellesa del relat i no la historicitat (després hom dirà e se non é vero é ben trovato). Així tenim el bordó que fa:

σεμνὸν ἔπεστί τι: σοφία δὲ κλέπτει παράγοισα μύθοις: τυφλὸν δ' ἔχει

(23)[Homer] el fa sublim [a Odisseu]: la saviesa enganya quan sedueix amb rondalles: i encega

No se sap si es refereix a la "sofía" d'Odisseu o a la d'Homer. La primera va enganyar Àjax i el va conduir al suïcidi. La segona segella damunt l'heroi eginenc l'estigma de la intemperància i la bogeria. Una com altra mereixen la censura de Píndar.

---

Píndar, en definitiva, no arribarà a llençar els mites antics al cubell de les fantasies. Al capdavall és en els poemes èpics dels "segles foscos" on Píndar treu inspiració, per parlar de ciutats i de llinatges. Ho fa, però, amb esperit crític i amb conviccions morals. El canibalisme diví i les ensarronades odissaiques no fan per l'aristòcrata beoci.

dimarts, 24 de juliol del 2007

L'apagada continua una segona nit per 30.000 barcelonins

L'apagada del 23 de juliol va afectar uns 300.000 ciutadans del Barcelonès. Però els sectors més castigats es troben a l'Eixample. Un total de 30.000 barcelonins continuaran sense llum durant aquesta nit.

- Especial de Vilaweb.

I la nit del 25 al 26 de juliol encara hi ha 10.000 barcelonins sense llum. Les protestes del 24 i el 25 de juliol han mobilitzat sobretot petits comerciants al matí i veïns al vespre. El blanc de les protestes ha estat fonamentalment Fecsa, a la que s'acusa de tractar els usuaris barcelonins com un "mercat captiu" per alimentar aventures empresarials.

divendres, 20 de juliol del 2007

Juan del Olmo amenaça amb la presó un dibuixant de 'El Jueves'

La BBC informa del terrabastall que la censura espanyola ha organitzat contra el setmanari satíric en llengua espanyola 'El Jueves'. El jutge Juan del Olmo ha ordenat la captura de tots els exemplars del darrer número de 'El Jueves' que mostren en portada una caricatura dels "prínceps d'Astúries en acte marital". La portada ironitzava amb les propostes "natalistes" del govern Zapatero, que havia promès un ajut (molt condicionat i complicadíssim d'aconseguir) de 2.500 € per cada nou naixement o adopció.

La figura del Rei i la Casa Real en l'engranatge de la versió reformada del règim del 18 de juliol és central. El rei Juan Carlos marca la continuïtat del franquisme 1.0 amb el franquisme 2.0. Ja en el seu testament polític Franco havia deixat clar que hom podia renunciar a tot (vet ací la solidesa dels 'principios fundamentales del régimen') sempre que quedés garantida la unitat d'Espanya (traduïm: la subjecció de Catalunya a l'estat espanyol). La continuïtat dinàstica de la "espúria raza de los Borbones" té un significat simbòlic inqüestionable i té l'apreci incondicional del botifleram catalanesc.

La portada de 'El Jueves' constitueix un desafiament a la figura "irresponsable" del Rei i del seu 'hereu'. I alhora és un escarni al populisme buit i trampós de Zapatero.

Per Juan del Olmo, teledirigit des de la Moncloa i/o la Zarzuela, la caricatura 'ataca l'honor i la dignitat de les persones representades'. Uns arguments esgrimits, recordem-ho, per l'islamisme quan va haver-hi tot aquell afer sobre les caricatures del suposar fundador de la religió musulmana.

A la revista 'El Jueves' se la pot acusar de moltes coses. És evident que forma part de l'engranatge cultural de l'opressió nacional contra Catalunya. També se la pot acusar d'un gust dubtosíssim i de vehicular sovint missatges purament reaccionaris i/o que freguen el feixisme. Però res d'aquestes acusacions justifica que, en un context de 'normalitat' com el que, per bé o per mal, vivim, se segrestin publicacions o s'amenaci amb la presó a caricaturistes. I encara menys que aquesta persecució vagi a càrrec d'assalariats del social-totalitarisme de Zapatero o dels censuradors implacables que envolten al "sucesor a título de rey".

Del Olmo ha exigit la identificació del caricaturista (com si no fos prou clar, però és que, és clar, aquests censors volen a més aconseguir la traïció de la redacció de 'El Jueves'). L'amenaça amb la presó ja que en l'estat espanyol hi ha una llei especial que castiga amb dos anys de presó les injúries a la família reial.

David Lassman, autor de 'Pride and prejudice', una obra realment original i d'interessant lectura, però refusada

Jorge Luís Borges explora a 'Pierre Menard, autor del Quijote' el paper de l'autor i del seu context històric i social en la crítica literària. Menard, que amb prou feines escriu "els capítols novè i trenta-vuitè de la primera part de Dom Quixot i d'un fragment del capítol vint-i-dos", tenia en ment la (re)construcció literal de l'obra de Miguel de Cervantes. Menard cerca la completa identificació amb l'autor castellà. La (re)producció del text pot jutjar-se com una simple repetició? Pot valorar-se igualment un text idèntic quan hi ha tanta disparitat entre els autors? Cervantes escriu en la pròpia llengua, Menard en una d'estrangera. Cervantes ambienta els capítols en la seva pròpia època, Menard en una de pretèrita. Cervantes fa una paròdia de les novel·les de cavalleries, mentre Menard cerca un objectiu d'homenatge literari.

David Lassman s'ha convertit en un segon Menard. I no ho ha fet motivat per un text recòndit del proto-romàntic Novalis. Ho ha fet motivat per l'orgull ferit d'un autor rebutjat. Lassman, als seus 43 anys, mai no ha publicat res. L'escriptor incomprès de Bath havia vist refusada la seva novel·la per una cadena ben completa d'editors. Se l'havien llegida abans de refusar-la? De quins coneixements literaris gaudien 'referees' i 'literary agents'?

Com a revenja, Lassman va repicar fragments sencers de tres novel·les de Jane Austen: Pride and Prejudice, Northanger Abbey i Persuasion. Va canviar, això sí, i a diferència de Menard, el noms dels personatges. El text en conjunt fou dividit en dues seccions, sota l'encapçalament de "els dos primers capítols de 'First Impressions' de Alison Laydee".

Quines foren les primeres impressions dels qui havien de jutjar la qualitat de l'obra de "A. Laydee"? S'adonarien que "A. Laydee" era un joc amb "A Lady", signatura anònima de Jane Austen que apareix en les seves primeres creacions literàries?

Del total de 18 individus que revisaren l'obra:
- El responsable de Penguin no va captar gens l'ensarronada. Va trametre una nota a Lassman, on descrivia l'obra com a "realment original i d'interessant lectura", però de totes formes la refusaven. Curiosament la darrera reedició de "Pride and prejudice" de Penguin és del 2006.
- Uns altres 14 o no respongueren o ho feren en termes més discrets. Cap no es decidí a publicar la refosa austeniana.
- El responsable de Bloomsbury va rebre un text de 'Northanger Abbey', retitulat 'Susan'. Sense més explicacions declarava en la resposta: "no crec que el llibre sigui adient per la nostra llista"
- L'agent literari Christopher Little, representant, entre d'altres, de JK Rowling (l'autora de la saga de Harry Potter), va rebre el text. Es declarà "desconfiat de presentar aquest material a cap editor".
- Alex Bowler, editor adjunt de Jonathan Cape, sí que se'n va adonar. La seva resposta: "Gràcies per enviar-nos els primers dos capítols de 'Primeres impressions'. Us suggeresc que us adreçau al vostre exemplar de 'Pride and Prejudice', que endevino que viu en estreta proximitat a la vostra màquina d'escriure, i assegureu-vos que les vostres pàgines inicials no emulen massa estretament l'inici del llibre".

Bowler comet l'error que el narrador borgesià atribuïa als crítics superficial de l'obra oculta de Menard. Efectivament, Austen-Lassman, d'acord amb els paràmetres del món editorial anglès, no és un autor publicable. No té res a veure amb la Jane Austen de les dues primeres dècades del segle XIX, tan propera a la sensibilitat i els gustos literaris del públic culte de les darreres dècades del XIX i primeres del XX.

dimecres, 18 de juliol del 2007

Els fets del 9 de juliol del 1558

Entre el 9 i el 15 de juliol del 1558, una flota otomana va atacar Menorca i, especialment, Ciutadella i la meitat occidental de l'illa. Entre captius i morts, l'illa va perdre gairebé la meitat de la seva població. El 1558 seria recordat com "S'Any de Sa Desgràcia".

El Projecte 9 de Juliol, impulsat pel blog "Es Poblat d'en Talaiòtic", vol aprofundir en la veritat històrica rera aquelles jornades. La flota no era una flota corsària sinó una flota oficial otomana. Testimonis de l'època parlen també del paper de França en aquella desfeta, aliada com era de l'Imperi Turc. La impotència de Mallorca, Barcelona o, en general, de la monarquia de Felip II (I de Menorca), per assistir Menorca és un altre factor descurat per la història oficial. Com ho és també la resistència popular contra els turcs, que aconseguí alguna èxit parcial però que, malauradament, no va poder evitar la desfeta.

dilluns, 16 de juliol del 2007

La catàstrofe ecològica d'Eivissa

L'abast del vessament de combustible del 'Don Pedro' creix per moments. O potser és que l'evidència fa que els silencis sobre l'abast d'aquesta catàstrofe ecològica condueix a reconèixer paulatinament l'impacte. El vessament ha afectat les platges de Bossa, ses Figueretes i de Talamanca, que han restat tancades aquest cap de setmana. Sembla, però, que en els propers dies ja es reobriran.

També hi ha preocupació per si el vessament afecta el Parc Natural de Ses Salines. De moment, el vessament ja ha arribat a l'entorn marí del Parc Natural, si bé no hauria creuat les barreres de contenció.

De mentres, a banda de la feina de neteja de plagues i de seguiment de les taques de fuel, hi ha les obres de segellament del buc enfonsat.

Els accidents són accidents. Però la gestió dels accidents no ho hauria de ser. D'altra banda, la crítica no hauria de dependre del color del govern insular, autonòmic o estatal, més encara quan aquest color és el color monocolor del PSOE i partits satèl·lits. Davant de cada vessament, la premsa oficial de banda i banda sembla demanar-se primer que res: els que manen allà (hi tenen competència) són dels nostres o dels altres?

Per això resulta una excepció l'actitud del GOB, que ha manifestat com a punts reivindicatius:

  • Mesures de prevenció i mitjans d´actuació immediata per a accidents marítims.
  • La investigació de les causes i de les circumstàncies que envolten aquest accident, per tal de determinar l´assumpció de responsabilitats i les possibles sancions.
  • El compliment de la normativa marítima pel que fa al trànsit de vaixells de mercaderies.
  • La defensa dels valors ambientals de la zona afectada, en especial el fons marí que acull valors naturalístics protegits a nivell europeu, com és el cas de les praderies de Posidonia oceanica. Cal recordar que el punt d´enfonsament del vaixell es troba al límit del Parc Natural de Ses Salines d´Eivissa i Formentera, i de la praderia declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Aquests motius agreugen la responsabilitat de l´accident, que podria ser considerat delicte ecològic.
  • Que es promogui l´elaboració d´un Pla Integral de la Costa, que reguli els usos i la capacitat de càrrega de les costes de les Illes Balears.
  • Que es descartin els projectes d´ampliació dels ports d´Eivissa, Palma i La Savina.

dijous, 12 de juliol del 2007

Per què Déu no va aconseguir mai plaça en cap universitat?

- Perquè tan sols ha fet una publicació d'importància
- I era escrita en hebreu
- i sense referències
- No la va publicar en una revista amb revisió prèvia.
- Alguns fins i tot dubten que l'escrigués ell mateix.
- Potser sí que va crear el món, però què ha fet de llavors ençà?
- Els seus treballs de cooperació han estat força limitats.
- La comunitat científica l'ha ballat magrar per replicar els seus resultats.
- Mai no va sol·licitar al comitè ètic permís per emprar subjectes humans.
- Quan un experiment anava de mal borràs, provava de tapar-ho ofegant els subjectes.
- Quan els subjectes no es comportaven tal com era previst, els esborrava de la mostra.
- Rarament anava a classe, i es limitava a dir els estudiants que llegissin el llibre.
- Alguns diuen que feia fer la classe al seu fill.
- Va expulsar els seus dos primers estudiants per aprendre massa.
- Malgrat que tan sols hi havia deu requeriments, la majoria d'estudiants suspenien els seus exàmens.
- Les seves hores de visita eren infreqüents i habitualment les feia al damunt d'una muntanya.

dimecres, 4 de juliol del 2007

La nació de Garibaldi

Avui Giuseppe Garibaldi fa 200 anys. Recordat per uns com el lluitador de la "unificació italiana" i per d'altres com l'idealista manipulat per Cavour, la biografia de Garibaldi va molt més enllà de la visió estereotipada que l'estat italià, abans, durant i després del feixisme, n'ha volgut donar.

Garibaldi va nèixer doncs el 4 de juliol del 1807. Feia llavors 21 anys de la Declaració d'Independència de les colònies nord-americanes. Garibaldi neix a Niça, fill d'una família de mercaders, abocada a la mar. Niça en aquella època formava part de l'Imperi Francès. El 1792 s'havia produït la darrera annexió a França, fruit de les guerres de coalició que la França revolucionària va protagonitzar contra els estats monàrquics. Fet i fet, Niça, ciutat de parla occitana (però amb una llengua niçarda de forta personalitat pròpia), havia estat vinculada al Casal de Savoia des del segle XIV, tot i servant les darreres institucions comunals fins el 1775.

La caiguda de l'Imperi Napoleònic, suposa la restauració del Casal de Savoia com a Reis de Sardenya, i la reincorporació del Comtat Niçard al Regne de Sardenya-Piemont. És en el marc d'aquest estat i de la seva legislació que Giuseppe Garibaldi esdevé capità de la marina mercant als 25 anys.

Fou la primavera següent, com a capità del Clorinda, amb un carregament de taronges destinades al port rus de Taganrog (mar d'Azov), on va trobar-se en aquesta localitat a un compatriota, Giovanni Battista Cuneo, d'Oneglia (Ligúria). Cuneo era un refugiat polític, membre de "La Giovine Italia", l'organització fundada per Giuseppe Mazzini, que propugnava una república italiana unificada, liberal i progressista. Bona part de l'agitació de "La Giovine Italia" se centrava a combatre la presència austríaca en el Regne Lombard-Venet i en d'altres estats del nord d'Itàlia. Però l'absolutisme dels Savoia també rebia. Garibaldi se'n va fer, i el novembre del 1833 va conèixer personalment Mazzini, exiliat a Ginebra. També en aquesta època ingressa en els carbonari, societat d'inspiració masònica però decididament implicada en l'activitat revolucionària. El febrer del 1834 participa activament en una insurrecció al Piemont. Fallida, Garibaldi fuig a Marsella, mentre un tribunal de Genova el condemna a mort en rebel•lia.

De Marsella pren un vaixell cap a Tunis, i d'allà va al Brasil. No optarà, però, per la vida d'exiliat, i aviat prendrà partit en la lluita revolucionària del país. S'havia proclamat la independència de la República de Rio Grande do Sul, en lluita contra l'emperador del Brasil. L'exèrcit republicà consistia en gaúchos i eren coneguts despectivament com a farrapos per les forces imperials. Garibaldi participà en les operacions destinades a aconseguir la proclamació de la República de Santa Catarina. Fou en el curs d'aquestes operacions que conegué a Anita Ribeiro da Silva, que abandonà el seu home per esdevindre la companya de Garibaldi l'octubre del 1839. A partir del 1840 la causa dels farrapos entra en declivi.

El 1841 Garibaldi i la seva família (Menotti havia nascut el 1840, i el seguirien Rosita, Teresita i Ricciotti, entre el 1843 i el 1847) passaven a Montevideo, capital de la República Oriental d'Uruguai. La independència d'Uruguai era amenaçada pel dictador argentí Juan Manuel de Rosas, al qual havia recorregut l'antic dictador uruguaià Manuel Oribe. Garibaldi contribuí a la lluita amb la creació d'una Legione Italiana, i comandant la flota uruguaia. Aquesta legió italo-uruguaiana fou la primera que portà les camicie rosse.

Mentre Garibaldi participava en la defensa de Montevideo i en la lluita contra les diferents ofensives argentines, seguia els esdeveniments italians. En mig de l'onada reaccionària que havia seguit el cicle revolucionari del 1830-1834, hi havia poques esperances a les quals aferrar-se. Quan, el 1846, Giovanni Maria Mastai-Ferretti, de 54 anys i amb fama de liberal, era elegit papa com a Pius IX, no hi mancà qui considerà que aquest papa podia jugar un paper nuclear en la futura unificació d'Itàlia i en l'expulsió dels austríacs. El mateix Garibaldi, malgrat les seves posicions personals sobre la religió i l'església, no dubtava en mostrar-se favorable a un moviment nacional de redempció dirigit pel Papa i s'oferia al mateix nunci a Rio de Janeiro per si podien ésser útils els seus serveis militars.

El gener del 1848 comença un nou cicle revolucionari a Europa. De primer, Palermo s'aixeca contra el domini dels Borbons del Regne de Dues Sicílies. Garibaldi i la seva família, conjuntament amb 60 membres de la Legione, decideixen fer cap a Itàlia. Garibaldi provà de posar-se al servei del rei Carlo Alberto de Sardenya, qui, al capdavall, era de tendència constitucional. Davant de la passivitat del monarca piemontès, Garibaldi i els seus marxen cap a Lombardia i es posen al servei del Govern Provisional de Milà. També a Venècia i a les principals ciutats del Regne Lombard-Vènet hi havia hagut aixecament anti-habsburguesos. A Parma, el duc Carles II de Borbó era expulsat. El Gran Duc de Toscana es veia obligat a declarar la guerra a Àustria. Davant del panorama, Carlo Alberto encapçalà la coalició anti-austracista, i deixà fora de combat al Papa (que ja ha demostrat clarament fins on arriba el seu tarannà liberal) i al Regne de Dues Sicílies.

La revolució prenia força a Roma, i el febrer del 1849 es proclamava una República Romana. El Papa restava a Gaeta, sota la protecció del Regne de Dues Sicílies. Al nord, la guerra es girava contra Piemont, i Àustria recuperà els territoris perduts. Carlo Alberto va haver d'abdicar en favor del seu fill, Vittorio Emmanuele, i el Piemont va haver de pagar una forta indemnització de guerra a Àustria. Després de la derrota piemontesa, la legió garibaldina marxà a Roma a defensar la república contra la intervenció forastera.

El mes de juny la República Romana queia sota el setge de tropes franceses i napolitanes. En el decurs de la retirada dels garibaldins, moriria Anita, prop de Ràvena. Els garibaldins ja no tan sols restarien decebuts per sempre de l'atitud del Papa Pius IX, sinó també del caràcter de la República Francesa que l'any anterior havia substituït la monarquia orleanista però que continuava la política interferidora en els afers italians.

En tornar a territori piemontès, Garibaldi es veié obligat a exiliar-se. Va viure un temps a Tanger. Per mediació de Antonio Meucci va poder passar després a Nova York, on treballà en la factoria d'espelmes de Meucci a Staten Island. Poc després, reemprendria la seva professió de capità de la marina mercant i va fer diversos viatges al Pacífic (que, abans de la construcció del canal de Panamà, implicaven la circunnavegació d'Amèrica). En el decurs d'aquests viatges va conèixer al Perú Manuela Sáenz, la darrera companya de Simón Bolívar. També va visitar Anglaterra el 1854, des d'on navegà fins a Caprera. Després de comprar gran part d'aquesta illa del nord de Sardenya, donà per conclosos els seus anys mariners.
El 1859 tornà al front. El Piemont del ministre Cavour comptava ara amb el suport del nou Imperi Francès per foragitar els austríacs d'Itàlia. Garibaldi fou nomenat major general i dirigí una unitat de voluntaris, els Caçadors dels Alps. La decisió de Garibaldi implicava un distanciament vers el republicanisme de Mazzini, que no es refiava gens ni mica de Cavour. Lombardia, Parma, Mòdena, Toscana i les Legacions Papals s'integraven al Regne de Sardenya mitjançant plebiscits. Però uns altres plebiscits feien que Savoia i Niça s'integressin a l'Imperi Francès. Aquest darrer fet contribuiria a les conviccions anti-bonapartistes de Garibaldi.

Els aixecaments de Messina i Palermo, el 1860, van fer que Garibaldi es posés al capdavant dels "Mil" camicie rosse. Sicília fou alliberada i també votà la seva integració al Regne de Sardenya. Garibaldi passà després a Nàpols, darrer reducte borbònic a la península. El Regne de Sardenya es transformava en Regne d'Itàlia.

Garibaldi maridà llavors per l'església Giuseppina Raimondi, filla d'una noble família lombarda. El matrimoni durà de Nadal a Sant Esteve. No és d'estranyar que, anys a venir, fos reticent de casar-se amb la seva companya dels darrers anys, Francesca Armosino, amb qui tingué tres fills. Només va accedir a casar-se amb Armosino quan veia propera la mort i els problemes que això podria ocasionar a dona i fills.

Garibaldi, en bones relacions amb el monarca, però no tan bones amb Cavour, creà la Legió Internacional. Amb soldats francesos, polonesos, suïssos, alemanys i d'altres nacionalitats, Garibaldi tenia en ment l'alliberament de pobles oprimits (Croàcia i Hongria, sota jou habsburguès; les regions gregues encara sota jou turc; etc.). També tenia clar que l'obra d'unificació d'Itàlia havia d'anar "dels Alps a l'Adriàtic" i incloïa el Vènet austríac i els Estats Papals. Niça i Savoia eren figues d'un altre paner: integrades a un estat formalment constitucional (malgrat Bonaparte) la seva situació no podia comparar-se a les províncies sotmeses a la teocràcia papal o a l'autocràcia habsburguesa.

La perspectiva internacional de Garibaldi es manifesta el 1861 amb l'esclat de la Guerra Civil Americana. Garibaldi pren part per la Unió contra els estats esclavistes i ofereix a Lincoln el seu ajut a condició que s'aboleixi immediatament l'esclavitud. Lincoln s'hi negà, a contracor, i Garibaldi va retirar l'oferta però procurant que això no perjudiqués la imatge de la causa de la Unió en l'opinió pública progressiva del continent europeu.

El juny del 1862, Garibaldi inicià una operació d'alliberament de Roma sota la consigna 'Roma o Morte'. Des de Gènova navegà a Palerm, i reclutà voluntaris, amb els quals embarcà fins a Calàbria. Però l'exèrcit italià els impedí d'avançar, i Garibaldi desistí de l'empresa per tal de no entrar en combat amb tropes del Regne d'Itàlia.

Després d'uns mesos de convalecència, Garibaldi tornà a la seva propietat de Caprera. El 1864 realitzà una visita a Londres, el mateix any que els seus ex-companys mazzinistes ingressaven en l'Associació Internacional del Treball.

El 1866 tornava a esclatar la guerra entre el Casal de Savoia i l'Imperi Austríac. Garibaldi, de 59 anys, fou cridat de nou. En aquesta ocasió, el Regne d'Itàlia tenia com a aliat Prússia, que disputava a Àustria l'hegemonia alemanya. La victòria prussiana comportà la integració del Vènet al Regne d'Itàlia. No obstant això, Garibaldi no va poder avançar fins a Trento, que quedà fora dels acords territorials de post-guerra.


Garibaldi el 1866, retratat durant la tercera guerra austro-piemontesa.

El 1867 Garibaldi va aplegar de nou voluntaris per alliberar Roma. Ara va topar directament amb les tropes papals, assistides per les tropes franceses. Derrotat, va caure presoner i després d'aquesta nova derrota retornà a Caprera.

El 1870, la guerra franco-prussiana precipità l'enfonsament de l'Imperi Napoleònic. Roma quedà sense guarnició francesa, i les tropes italianes s'annexionaren els Estats Papals sense resistència: Pius IX es limità a declarar-se "presoner". Caigut Napoleó, Garibaldi va afirmar que calia sostindre la nova República Francesa contra una restauració monàrquica. I dit i fet, Garibaldi es posà al capdavant de l'exèrcit de voluntaris dels Vosges. Garibaldi mantingué correspondència amb la Comuna de París i quan aquesta l'oferí la comandància de la Guàrdia Nacional de la ciutat, declinà, tot proposant pel càrrec "Victor Hugo, Louis Blanc, Félix Pyat, així com Edgar Quinet i d'altres membres de la democràcia radical us poden servir". Reprimida la Comuna de París i consolidada una república monàrquica (república únicament per l'obstinació del comte de Chambord, pretendent al tron), Garibaldi va abandonar territori francès.


Garibaldi, comandant d'un exèrcit de voluntaris a França el 1870, retratat per Félix Nadar

Amb 72 anys, Garibaldi fundava la Lliga de Democràcia, que advocava pel sufragi universal, la creació d'un exèrcit permanent i l'abolició de la propietat eclesiàstica. Moriria tres anys després a Caprera, el 3 de juny del 1882.

dilluns, 2 de juliol del 2007

La reforma electoral al Principat

Tots sabem que tota la xerrameca d'aquests dies sobre una reforma electoral al Principat o, més concretament, l'adopció d'una llei electoral després de més d'un quart de segle d'ajornar-la, no té gaires perspectives. El més probable, a hores d'ara, és que no hi hagi cap canvi, és a dir que es mantingui la llei electoral espanyola. En tot cas i, com a molt, podria haver-hi algun retoc menor:
- per exemple, la substitució de les quatre circumscripcions actuals per set circumscripcions.
- per exemple, la introducció d'alguns escons d'elecció personal.

Això vol dir que, en essència, es mantindrà l'esperit actual de llistes tancades i de proporcionalitat ponderada (per límits percentuals i per assignació d'un mínim de representació a tota circumscripció). Com que en l'horitzó no hi ha primàries que valguin, són els aparells del partit els qui tenen la paella pel mànec en l'elecció dels diputats al Parlament de Catalunya.

Fem, però, política-ficció i pensem en alguns models electorals alternatius:
- El territori de Catalunya es divideix en 135 circumscripcions. Cada comarca contindrà, si més no, una circumscripció. El número de circumscripcions comarcals, tret d'aquesta reserva, serà proporcional a la població. Aquest és el sistema utilitzat per la Cambra de Representants dels EUA. A cada circumscripció hi haurà eleccions primàries (de partit i d'independents), prèvia a una jornada electoral única. El candidat que tregués més vots, seria el representant de la circumscripció al Parlament.
- En un altre model, més semblant al de l'Assemblea Francesa, la divisió per circumscripcions es fa atenent a tot el territori del Principat. Potser poden introduir-se factors de correcció territorials. En tot cas, les eleccions tornen a basar-se en circumscripcions unipersonals. Hi ha, però, ara, dues voltes. En la segona volta competeixen els dos candidats més votats en la primera. Qui guanya la segona volta, esdevé el representant de la circumscripció al Parlament.
- El caràcter personal dels dos sistemes anteriors podria fer preocupar els aparells dels partits. Una solució per ells seria comptar amb un sistema mixt. Posem que 70 diputats són elegits per circumscripcions unipersonals, mentre que els altres 65 són triats de forma proporcional en base a llistes tancades de partit. Aquest és el model del Parlament Escocès.

Existeixen, és clar, a més sistemes de vot preferencial, alguns dels quals ja foren discutits per Ramon Llull en les eleccions abacials dels convents de l'època (*).