diumenge, 27 de febrer del 2011

El Consell de Seguretat, l'OTAN i la UE davant Gaddafi

Quan onegen banderes tricolors per tota la Cirenaica i per zones creixents de la Tripolitània i quan Gaddafi queda progressivament convertit en poc més que batlle de Trípoli, és quan comencen a sentir-se moviments des de l'imperialisme atlàntic. I no són moviments gaire il·lusionants. Lluny de prendre mesures directes contra el patrimoni i les xarxes clientel·lars que Gaddafi té a Itàlia, a Suïssa i a altres indrets d'Europa, es prenen sancions genèriques contra la població de Líbia. Mentrestant, fins fa quatre dies, han prosseguit les trameses d'armamement a Gaddafi. Val a dir que bona part d'aquest armament ja és ara en mans dels protagonistes de la revolució líbia del 2011, per bé que la capacitat militar de Gaddafi (sobretot en armament pesat) no és gens menyspreable.

L'economia de Líbia s'orienta a l'exportació de petroli, fonamentalment a Europa, i això ha condicionat el règim de Gaddafi durant les darreres dues dècades. Concloses les "aventures" panislamistes o panafricanistes, Gaddafi s'havia reconciliat progressivament amb els països de l'OTAN i, particularment, amb els règims europeus. L'attitud dels règims europeus davant de la revolució àrab i de l'enderrocament dels presidents Ben Alí i Mubarak és marcada per la por de perdre peu en el nord d'Àfrica. En contrast, el govern nord-americà hi ha mostrat més adaptabilitat.

Quant a la qüestió de la intervenció militar directa, és rellevant entendre allò que deia Clausewitz. Hi haurà intervenció militar de l'OTAN, si el bloc imperialista atlàntic sospita que el nou govern de Líbia serà reaci a continuar la política econòmica de Gaddafi. No és pas que sospiti mala voluntat entre els dirigents dels partits respectables de l'oposició líbia, sinó que és conscient que la pressió popular que va a fer fora Gaddafi del poder també es farà sentir sobre el govern de transició i sobre els propers governs democràtics. Tunísia, en aquest sentit, constitueix un laboratori per saber l'abast d'aquesta revolució àrab.

divendres, 25 de febrer del 2011

Les protestes a Madison (Wisconsin) contra les retallades

L'anunci de retallades en el sector públic per part del governador de Wisconsin, i el debat d'aquestes mesures en el Capitoli estatal, han rebut la resposta organitzada no tan sols de treballadors del sector públic, sinó també d'altres col·lectius de treballadors i d'estudiants, que han acampat davant del Congrés estatal. Una mobilització d'aquestes dimensions (unes 15.000 persones) ha mogut ja sens dubte a reflexió als qui propugnen aquestes retallades. El llenguatge violent d'alguns comentaristes conservadors, que cridaven a respondre a les concentracions amb "foc viu", demostra la inquietud que generen les protestes de Madison i les anàlogues que es viuen en diversos estats nord-americans.

És simptomàtic que ara el governador de Wisconsin ofereixi la possibilitat de "salvar" llocs de treball en el sector públic a canvi de suprimir-hi la negociació col·lectiva. I és que això no va de "sector públic"/"sector privat", o de "conservadurisme fiscal"/"liberalisme fiscal", sinó de l'agressió de l'elit financera contra totes les altres classe, i contra la classe treballadora nord-americana en particular.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Els referents de Gaddafi

Mentre dirigents de la Unió Europea es limitaven a poc més que aconsellar "restraint from all parties", posant en la mateixa balança el president Gaddafi i la repressió amb armes pesades i la "violència" dels "manifestants" de Bengasi, de Trípoli, de Derna o de Baida, el president Gaddafi apareixia en la televisió pública per prometre més sang i foc.

Durant més de quatre dècades, Gaddafi ha sabut cobrir els seus discurs de les dosis adequades i canviants de panarabisme, panafricanisme, panislamisme, panmediterraneisme, socialisme o corporativisme, segons com ha convingut. De vegades, ha estat el campió del Magreb Àrab (i fustigador de l'entitat i de la llengua amàzigues), d'altres s'ha postulat com un referent per a tot el continent africà, i d'altres ha estat vist com un referents per moviments d'extrema dreta o d'extrema esquerra de banda i banda de la Mediterrània. No és estrany, doncs, que ara hagi rebut suports de governants o ex-governants de diferent signe polític que veuen en Gaddafi, per damunt de tot, l'encarnació de la fermesa de les seves poltrones. La "sanitització" que ha rebut la figura de Gaddafi en la darrera dècada contrasta amb la "satanització" necessària per fer passar com a 'humanitaris' els bombardejos del 1986. Un quart de segle després, el paper de Ronald Reagan el fa Gaddafi.

En la intervenció televisiva d'ahir, Gaddafi justificava els bombardejos contra la població civil. Citava l'exemple xinès de la Plaça de Tiananmen (1989), l'exemple rus del Parlament (1993), l'exemple nord-americà de Fal·luja (2005). No són exemples casuals. En el seu discurs, Gaddafi afirmava que els "rebels" volen convertir Bengasi en una base d'Al-Qaeda, i és l'espectre d'aquesta organització el que, segons Gaddafi, pot mobilitzar darrera seu, el suport de Washington i de Beijing. Gaddafi, doncs, prenia una bandera en el discurs que el permetia de comparar l'aixecament de Bengasi i d'altres ciutats amb un altre "Waco".

En aquesta espiral, però, és Gaddafi qui té els números de prendre el paper d'en David Koresh.

Les protestes de Líbia no són tan sols una protesta contra Gaddafi o contra la manca de llibertats polítiques. Es protesta contra Gaddafi i contra la manca de llibertats polítiques, per poder organitzar-se després per fer front a reivindicacions populars més fondes, que tenen a veure amb la distribució de la riquesa del país i amb el treball i el pa. Problemes comuns, en diferents intensitats, a tota la Mediterrània. Mentre les protestes continuïn circumscrites a la Mediterrània "àrab" o "magrebí", els dirigents com Gaddafi podran fer servir la bandera de la "conspiració". I els dirigents de la Mediterrània "romànica" o "europea", podran continuar amb les seves polítiques impunes d'espoliació de recursos naturals i de venda d'armes a governs autoritaris.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Mobilitzacions a Alcoi, València, Reus i Barcelona contra la censura del govern Camps

Després de les mobilitzacions de divendres 18, avui continuen les protestes contra les pressions exercides pel govern Camps per evitar que el senyal de TV3 arribi a les comarques del País Valencià on encara arribava. Les d'avui seran a València (a les 19.00, a la plaça de la Mare de Déu), a Barcelona (a les 19.30, passeig de Gràcia-València), a Alcoi (a les 20.00, a la plaça d'Espanya) i a Reus (a les 20.00, a la plaça del Mercadal).

La qüestió ja no és la qüestió de TV3 al País Valencià, sinó la qüestió més fonda de la protesta contra les accions que volen desarticular els Països Catalans, o les que assumeixen que la llengua catalana s'ha de dividir en diferents àrees històriques-polítiques, o les que impedeixen una pluralitat d'ofertes mediàtiques en la llengua del país.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Els hi fotrem

Després de gairebé mig segle de cançons en català, es moria aquesta setmana Jordi Barre, un exemple que el compromís pel país comença pel territori concret es trepitja.

dijous, 17 de febrer del 2011

Els màsters del germà del Cèsar: parla Felip Puig

"Com pot ser que les tres persones de més calat polític del Govern, que s'han passat 20 anys preparant-se per governar, no trobin més persones de confiança que els seus germans?"

D'aquesta manera ironitzava Felip Puig a final del 2003 davant de dos nomenaments curiosos del "primer tripartit": Apel·les Carod-Rovira i Manel Nadal, germans, respectivament, de Josep-Lluís Carod-Rovira i de Joaquim Nadal.

Aquesta frase la pronunciava Felip Puig, llavors conseller cessant, en els mateixos dies que cessava també el seu germà, Oriol Puig, del càrrec de director del Servei Meteorològic de Catalunya.

El sistema d'espoli per repartir-se els alts càrrecs del govern és digne d'elogi. Aquests càrrecs són de nomenament digital. No hi ha cap consideració ni de caire democràtic ni d'allò de "mèrits i capacitat". Per exemple, en la lògica del tripartit, calia repartir els càrrecs entre les famílies polítiques del PSC-PSOE, d'ERC i d'ICV-EUiA. Dins de la part corresponent a ICV-EUiA, calia fer repartiment entre ICV i EUiA. I dins del botí, certament exigu, corresponent a EUiA, calia repartir, si més no, entre els dos partits majoritaris de la coalició, el PCC i el PSUCviu. Al PSUCviu li va correspondre la Direcció del Servei Meteorològic de Catalunya, i fou encomanada a David Martínez, en tant que referent climatològic-ambiental d'aquest partit.

Teòricament, David Martínez podia sobreviure al tripartit. Martínez, però, des de la tribuna del Servei Meteorològic de Catalunya, va menar la darrera batalla pel límit de circulació dels 80 km/h en l'àrea metropolitana. Esvaïda la boira tòxica, el nou govern de CiU destituí Martínez i entronitzà, de nou, Oriol Puig.

Si el primer nomenament d'Oriol Puig, fa més d'una dècada, no va moure amb prou feines cap rierada de tinta, altrament s'ha esdevingut amb el segon nomenament.

Se li ha recordat a Felip Puig que Oriol Puig és germà seu. Felip Puig ha contestat les crítiques, assenyalant que son germà "té màsters" i que "la crítica s'ha de fer en funció del currículum i dels mèrits". La crítica, sí, els nomenaments, no.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Fa igual, segons com (II) - Ara, l'Oficina Europea de Patents

"Fa igual", ens sentim dir quan es parla de l'oficialitat del català a les institucions de la Unió Europea (Parlament, Consell, Comissió, Tribunal de Justícia, etc.). "Tant se val", ens reiteren, "car tots entenem". O es parla, després, de les despeses de traducció+interpretació.

Ara que es discuteix el Reglament de l'Oficina Europea de Patents, ja no són tan indiferents les qüestions lingüístiques. L'enèssima reforma del Reglament de l'Oficina Europea de Patents vol assolir finalment una normativa de "patent única". La qüestió de les llengües oficials de l'Oficina, però, ha aixecat les protestes dels estats espanyol i italià.

La reforma del Reglament mantindria com a úniques llengües oficials, l'anglès, el francès i l'alemany. Com que la redacció de les patents és matèria delicada, s'entén que cada "sol·licitant" ha de presentar les reivindicacions respectives, simultàniament, en les tres llengües.

La demanda dels governs italià i espanyol era ben modesta. Es tractava de fer de les llengües espanyola (castellana) i italiana (toscana) una mena de llengües semioficials davant de l'Oficina. Ni això, els han donat.

Val a dir que els governs italià i espanyol han fet molt soroll. Però la sang no arribarà al riu, i el Reglament tirarà endavant.

I davant llur, però, tenien altres opcions:
a) Sol·licitar que l'anglès sigui l'única llengua oficial a l'Oficina Europea de Patents. Al capdavall, més de la meitat de les sol·licituds que s'hi presenten són el resultat de l'R+D nord-americà. Quina fila farien llavors Merkel i Sarkozy!
b) Alternativament, acceptar la triple oficialitat, però exigir una rebaixa de tarifes per part de les patents procedents d'estats on no siguin llengües oficials el francès, l'alemany i l'anglès.

És clar que, amb uns índexs de patents ben inferiors a la mitjana europea, la capacitat de pressió dels governs italià i espanyol seria, en tot cas, ben anecdòtica.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Fa igual, segons com

“Da igual, da igual”, li deien a l’entrenador del Girona F.C. aquest cap de setmana a Huesca. Això li deien després d’haver-lo interromput quan responia en català a una questió formulada en aquesta llengua. Si tant igual hi feia, perquè no feia igual que respongués en català. És la questió dels drets lingüístics asimètrics per a diferents col•lectius. En un col•lectiu, el dret lingüístic és el dret d’expressar-se en la llengua d’elecció. En un altre col•lectiu, el dret lingüístic és l’obligació dels altres a que se t’adrecin en la llengua d’elecció.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Egipte: entre l'exèrcit i els manifestants

Ara que Hosni Mubarak ha dimitit com a president d'Egipte, tothom es felicita de la fi d'una "dictadura". Són els mateixos que, fins fa quatre dies, tenien el partit de Mubarak en la Internacional Socialista, o els que celebraven la contenció del règim egipci contra els islamistes, o saludaven encara la virtut dels acords de Camp David.

Quatre dies, literals. A començament d'aquesta setmana, tot era un clam sobre el "retorn a la normalitat" a Egipte. Els manifestants tornaven a casa, i Mubarak es comprometia a no optar a la reelecció en els comicis de setembre. Tot era normal i maco, i tot restava en pau.

Encara dijous, Mubarak no havia dimitit, i l'exèrcit havia fet crides als manifestants per tal que tornessin a casa. Entre mig, les detencions i les desaparicions perpetrades per aquest mateix exèrcit continuaven.

Finalment, però, mantenir Mubarak en un "govern de transició" ha esdevingut impossible. La pressió dels carrers era massa forta. Com que l'objectiu és la desmobilització, calia desmobilitzar amb la dimissió de Mubarak.

No obstant això, aquesta virtut sedant de la dimissió de Mubarak hauria estat més efectiva divendres de la setmana passada que no pas ahir. El descol·locament de l'oposició islamo-liberal i secularo-liberal ha quedat també més patent, si bé ara tant els Germans Musulmans com ElBaradei s'afanyen a 'celebrar' la dimissió de Mubarak. També ho fa la Lliga Àrab i, possiblement d'aquí a unes hores, també la mateixa administració Obama.

El pas del poder civil a l'exèrcit té com a missió controlar, doncs, aquestes manifestacions. El moviment que, des dels carrers, ha fet caure al govern és prou divers, tant des d'un punt de mira de classe social com d'adscripció ideològico-religiosa. Les concessions parcials i la repressió seran les eines del nou govern militar per complir les funcions que li atorga ara el gran capital internacional.

La caiguda de Mubarak no té gaire res a veure amb la caiguda del rei Faruk. El protagonisme popular i no pas el d'uns militars nacionalistes (que n'hi ha, és clar, i que s'han manifestat també pels carrers) condicionarà el futur imminent d'Egipte.

divendres, 11 de febrer del 2011

La virtut de decidir i el vici de la procastinació

Dues iniciatives sobiranistes recorren aquests dies la premsa barcelonina. D’una banda, el moviment de les consultes populars sobre la independència s’aferma a Barcelona, en la intensa campanya de vot anticipat i de sensibilització ciutadana. De l’altra, el Subgrup Parlamentari de Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat una proposició de llei que capacitaria el Parlament del Parc de la Ciutadella per prendre, democràticament, una decisió sobre la independència.

Hem dit d’aquestes propostes “sobiranistes” però també hauríem pogut dir “autodeterministes”. Són “sobiranistes” perquè consideren que la sobirania rau en el poble (directament o a través dels seus representants) i no pas en entitats ahistòriques. I són “autodeterministes” perquè consideren que és el subjecte sobirà qui ha decidir sobre el seu present i futur.

Són propostes “independentistes” en el sentit que és sobradament coneguda la posició majoritàriament independentista dels impulsors. Però cal remarcar que el camp “unionista” també hi ha persones, com Montserrat Nebrera, que han mostrat un suport actiu a la idea que anima les consultes sobre la independència. Nebrera ha donat en aquests darrers mesos, en nombrosos indrets, arguments força sòlids en contra de la independència, tal com han fet també, la Federació d’Associacions de Veïns de Cornellà de Llobregat. En positiu, ha estat possible també sentir la veu d’Ivan Arcas, batlle de Molins de Rei, amb l’aposta d’un “projecte federal europeu”. Són veus qualitatives, però gens menystenibles.

En l’altra banda dels defensors de les iniciatives, no hi ha els “unionistes” o “dependentistes”. Més aviat, hi ha els partidaris de l’al·lodeterminació (que decideixen uns altres) o, encara pitjor, de la indeterminació. Són els partidaris de la dubtosa virtut de no-decidir. És simptomàtic que el president Artur Mas dubti ara de participar en la consulta de Barcelona en nom de la “majoria de catalans”. És una direcció que, lluny de dirigir, no fa més que de cua dels poders fàctics. El problema és que aquesta “indecisió” s’encomana. Els valors del fatalisme i del no-hi-ha-res-a-fer són els valors que segrega aquest posicionament. Les attituds proactives són abandonades pel bé d’attituds reactives (reaccionàries).

dimecres, 9 de febrer del 2011

El desnonament de Vic

El moviment en defensa del dret de l'habitatge a Osona havia organitzat una acció de suport a una família afectada per la hipoteca a Vic. Vilaweb explica la intervenció contundent de la policia per garantir el desnonament. El dret del Banc de Santander va per damunt del dret a l'habitatge. A més, la família desnonanda, tot i perdre l'habitatge, no haurà saldat tampoc els comptes amb l'entitat financera.

No és difícil relacionar l'actuació policial d'avui a Vic (altrament, insòlita, per a aquesta mena de procediments), amb les declaracions de Felip Puig sobre "la fi de la impunitat". El govern Mas es troba disposat a la confrontació i la vol guanyar mitjançant la força. Davant seu, però, han de tenir present que s'enfronten a col·lectius que ja no tenen res a perdre...

dimarts, 8 de febrer del 2011

La ‘tarta’ de Felipe González

Ahir mateix, a una cadena radiofònica, Felipe González criticava les “visions primitives” de l’economia, que la conceben com una tarta en la qual, si una part rep una porció més gran, són les altres que se n’hauran de repartir una porció més petita. És la qüestió eterna entre lo relatiu i l’absolut. Aquesta “visió estàtica” de l’economia pedria, segons González, la visió que la tarta pot créixer.

De fet, l’èxit de les mesures d’austeritat i de competitivitat depenen del creixement de la tarta que permetin. González s’escandalitza dels qui diuen que allargar l’edat de jubilació fins els 67 anys dificultarà més la incorporació de joves als llocs de treball. O dels qui diuen que un augment de productivitat de l’hora treballada, sense reducció de jornada, comportarà una reducció de llocs de treball.

La idea de González funciona en el sentit que una reducció percentual de la ‘tarta’ que vagi a la classe treballadora suposa un augment de la rendibilitat dels investiments que es facin en aquella tarta. La tarta, doncs, creix. I, si bé els treballadors en reben una porció més petita en termes relatius, reben més tarta en termes absoluts.

Les dificultats per fer créixer una tarta potser massa madura, o el fet que tanta tarta pugui depassar el plat que l’ha de contindre, es passen per alt. I a banda d’això, cal pensar si el descontentament/satisfacció social depèn exclusivament de quantitats absolutes de pastís o sinó té a veure amb les quantitats relatives. Els hedonistes individualistes ens poden recomanar que no mirem pas mai al veí, i que cerquem la felicitat a través de la delimitació de necessitats i de la recerca de satisfer-les. Però el estatus social de la persona es defineix en un moment i en un espai concret. Un repartiment menys equitatiu de la tarta trasllada les definicions socials de pobresa.

No és estrany, doncs, que les definicions absolutes i consumistes siguin les preferides per González. En el programa radiofònic, finalment, entraven en la qüestió de les pensions dels ex-presidents. González, ara sí, sabia defensar la qüestió relativa. Ens explicava com ell ‘treballa’ malgrat haver superat en quatre anys l’edat legal de jubilació, o com en realitat ell no percep cap pensió sinó una assignació. Així doncs, González és un contribuent net de la seguretat social, sense el qual quedaria sense garantir el sistema públic de pensions.

diumenge, 6 de febrer del 2011

La CUP es presenta a Les Corts amb propostes per resoldre la qüestió de l’habitatge i en defensa de la Colònia Castells


Ahir es presentava, al Teatre de la Societat Coral l’Espiga de les Corts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). La CUP, tal com deia en la presentació Joan Agustí, és un espai de confluència de l’esquerra independentista i de les lluites socials. En el cas de Barcelona, la CUP fa una crítica al model de “Barcelona Museu” i proposa la reivindicació de la Barcelona de lluita i transformació social.

En l’acte d’ahir, la primera intervenció fou la de David Fernàndez. Aquest periodista té la virtut de saber lligar les estatístiques socials amb la xarxa mafiosa de la lumpenburgesia barcelonina, i de denunciar tots els revestiments ideològics que justifiquen els interessos de les elits socials. En aquesta Barcelona de 300.000 pobres, de 4.000-8.000 sense sostre, n’hi ha uns 80.000 pisos buits. I quines són les propostes dels dels actuals governs municipal i autonòmic? Allò que Fernàndez defineix de “polítiques de final de canonada”, que aboquen a més exclusió i més pobresa. Fernàndez alerta de la deriva berlusconiana que prenen els Països Catalans, potser més descarada a València, però ben arrelada també a Barcelona. Fernàndez pren la paraula al conseller Felip Puig quan proclamava, el passat 27 de gener, “el final de la impunitat”. De la impunitat de qui? Fernàndez posa l’accent en les lluites veïnals (com a periodista, és membre de la redacció de Carrer), i en la idea de fer de les necessitats socials drets. El repte, doncs, no és tant “arribar” a l’Ajuntament com forjar el poder sobirà que hi ha fora, amb el trencament de l’individualisme i amb la participació comunitària.

Òscar Simon fou el següent a intervenir. Membre de la Comissió d’Urbanisme de la CUP, és un exemple de com aquesta organització aplega diferents tradicions polítiques de l’esquerra revolucionària, més enllà de l’esquerra independentista. Potser per això mateixa, d’entrada Simon, explicava quin és el concepte de municipalisme de la CUP, un municipalisme complet que va més enllà d’una perspectiva reformista. Gran part de la intervenció l’ha dedicada a parlar de la “iniciativa ciutadana per l’habitatge”. Es tracta d’emprar un dels mecanismes de “participació ciutadana” que, si més no teòricament, existeixen a Barcelona. Aquesta “iniciativa ciutadana” s’adreça a un problema que condiciona les vides de bona part dels barcelonins (i dels que treballen a Barcelona, però han de viure, si us plau per força, a fora). La “iniciativa ciutadana” s’inspira en situacions ja existents de gestió de l’habitatge a Roma, Amsterdam, Viena o Marinaleda, i fins i tot en articles de la vigent Llei de l’habitatge. Cal una protecció contra els desnonaments d’aquelles persones que, per insuficència o absència de salaris, ja no poden fer front a uns pagaments notòriament excessius d’hipoteca o de lloguer. I, més enllà, de tapar un problema urgent, cal aprofitar el moment per fer una transformació de la situació de l’habitatge a Barcelona, amb el reforçament d’un parc públic d’habitatge, que desmercantilitzi aquest dret.

Joan Agustí prengué seguidament la paraula per oferir la visió de la CUP de Les Corts sobre el barri. El districte de Les Corts és el segon barri més car després de Sarrià-Sant Gervasi. Però aquest model elitista suposa una expulsió constant de veïns, no tan sols dels joves que s’emancipen, sinó també de gent gran. No és pas per una manca d’habitatges, i en aquest sentit, Agustí s’oposa a la construcció de nous habitatges quan no són necessaris. Així doncs, la CUP de Les Corts dóna suport a les lluites veïnals contra la requalificació del Miniestadi, i per la conservació de la Colònia Castells. La situació de la Colònia Castells és especialment sagnant, ja que s’hi produeixen enderrocs quan els qui promouen el projecte saben que hauran de mantenir durant anys uns solars de runa. A banda, la Colònia Castells constitueix un patrimoni històric del barri. La CUP de Les Corts també reinvidica l’ús de l’espai públic per a la vida associativa.

dissabte, 5 de febrer del 2011

La regeneració del mallorquinisme conservador, amb Jaume Font

La complexa situació en la qual ha quedat Unió Mallorquina, arran dels escàndols judicials en els quals s'ha vist implicada la seva direcció, sembla convergir amb el viratge del Partit Popular de les Illes Balears. Hom ja s'ha referit al fet de regidors que han votat favorablement mocions en els ajuntaments en defensa dels drets lingüístics, topant amb una direcció del PP que es reclama partidària del "liberalisme lingüístic" i que vol jugar la carta de la "desnormalització" (i desnormativització) del català. Els escàndols derivats dels "anys daurats" del govern Matas (PP+UM) han tacat en bona part de l'electorat illenc la imatge del nacionalisme (amb l'associació de "mallorquinisme" i "corrupció").

Com en una repetició de la història, de la mateixa forma que Unió Mallorquina nasqué de l'UCD insular, també la Lliga Regionalista Balear és impulsada per una figura procedent d'un partit d'àmbit espanyol. En aquest cas és Jaume Font, ex-conseller insular, qui, després d'haver abandonat el PP, encapçala ara aquest projecte.

Aparentment, de cara a les eleccions al Consell de Mallorca i al Parlament Balear del proper mes de maig, hi hauria la possibilitat d'una candidatura conjunta, amb unes sigles renovades.

dijous, 3 de febrer del 2011

Vuit raons per mobilitzar-se

La idea d’un “pacte social” per “sortir de la crisi” és, si més no, curiosa. Teòricament, se’ns diu, “sortirem de la crisi” si som “competitius” a “l’estil alemany”. Es tractaria, doncs, de perpetrar una sèrie de transformacions socials i econòmiques, d’acostumar la població a viure amb “frugalitat bismarckiana” i a fer-la treballar en uns sectors industrials i de serveis “d’alt valor afegit” i amb una producció “orientada a l’exportació”. La qüestió del “nosaltres” esdevé llavors cabdal. Aquest “nosaltres” no pot ésser el món o la humanitat, car aquesta “unitat”, per la seva universalitat, no pot exportar (ni importar) res. Si parlem d’un “nosaltres” més reduït, tal com vol el “nacionalisme econòmic”, la cosa ja pren un altre sentit. Però llavors els “nosaltres” competitiu pressuposa necessàriament la incompetència d’uns altres, els quals tampoc han de mantenir el nivell mínim per consumir els excedents exportats que generem. D’altra banda, el criteri de “frugalitat” posa de manifest que el “pacte social per sortir de la crisi” no és més que una manera d’augmentar la taxa d’explotació de treball. Naturalment, des d’una perspectiva quotidiana, aquest augment és vist com quelcom necessari per mantenir (o guanyar) un lloc de treball. Perquè, molt pitjor que l’explotació, és la manca d’explotació.

Sense una consideració de classe, tot queda com un garbuix intel·ligible. Tant si l’economia creix com si decreix, és inevitable l’establiment d’una lluita, d’un estira-i-arronsa, entre el “salari social agregat” i els “beneficis” que es distribuiran, en un altre àmbit de lluita, en forma de rendes, impostos i dividends. El “pacte social” és la manera de vendre com quelcom natural i inevitable allò que beneficia a una de les dues classes en pugna.

De la crisi de deute públic, hom podria “sortir”, també, amb l’exigència que tothom contribueixi a eixugar-ho, d’acord amb la seva “capacitat econòmica”.

El proper dimarts 15 de febrer, a les 7 del vespre, la Federació d’Associacions de Veïns, l’Assemblea de Treballadors/es en Atur i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca convoquen a la Plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat una concentració de rebuig, precisament, contra els abusos comesos en nom de la “crisi”:
1.- L’atur que, amb independència de les fluctuacions, afecta cada vegada més severament a la població treballadora.
2.- Les polítiques laborals públiques massa poc transparents i massa ineficients per fer front a les necessitats dels més desafavorits.
3.- Els desnonaments que, fins i tot després de practicats, deixen famílies amb nòmines embargades.
4.- Els abusos de les entitats financeres.
5.- Els recàrrecs per impagament de llum, aigua, etc., que pateixen les famílies afectades per la manca d’ingressos en esgotar les prestacions per atur.
6.- L’augment del rebut de la llum.
7.- L’augment del preu dels transports públics.
8.- Els efectes de l’augment de l’IVA del passat mes de juliol sobre els preus de béns de primera necessitat.

Vuit punts que reflecteixin qui paga “el pacte social” per sortir de la crisi.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Sis reivindicacions de l'assemblea d'aturats de Barcelona

En la concentració d'avui a la Plaça de Sant Jaume, mentre al Palau de la Generalitat es reunien els consellers del govern d'Artur Mas, l'assemblea d'aturats de Barcelona ha presentat sis reivindicacions bàsiques:
1.- Treball digne per a tothom i, en el seu defecte, prestació per atur fins a la recol·locació efectiva.
2.- Reducció dràstica de la jornada laboral sense retalls salarials, prohibició de les hores extres i a preu fet.
3.- Serveis bàsics gratuïts (aigua, electricitat, gas, etc.) per a les unitats familiars que tinguin tots els seus membres en l'atur.
4.- Moratòria en el pagament del lloguer o de les hipoteques en l'habitatge habitual.
5.- Targeta de transport gratuït per a tots els desocupats.
6.- Posar en marxa una borsa de treball municipal que gestioni de manera transparent i amb la participació de les AA.VV. i de les assemblees d'aturats l'ocupació generada en els serveis i empreses municipals.

El govern Mas, naturalment, respondrà com és habitual amb la cantarella de "no tinc competències" o que ha de governar per a tots els catalans (inclosos els que s'enriquiren amb el boom i s'enriqueixen ara amb la crisi).