dimarts, 28 de novembre del 2006

Fan pagar a la família d'una víctima d'agressió nazi la meitat de les costes del procés

A la Xina fan pagar el preu de la bala amb la qual maten els condemnats a mort als familiars. A Barcelona, ahir, un tribunal espanyol va condemnar els familiars d'una víctima d'una agressió neonazi a pagar "el 50% de les costes del procés". Aquesta decisió es justifica perquè el senyor jutge va considerar una "temeritat" que l'acusació particular del procés sostingués que Roger fou assassinat.
Assassinat o occit, Roger va caure ferit a les Festes de Gràcia del 2004. El crim tenia una clara motivació política: l'autor i els seus acompanyants cridaven consignes neonazis. La premsa d'aquells dies arribà a justificar el crim sota la premisa que Roger i els seus acompanyants eren okupes.
Roger va quedar en coma i va morir uns quants mesos després. El seu agressor fou llavors acusat d'assassinat, no tan sols per l'acusació particular sinó també per la fiscalia.

El jurat ha considerat finalment Aitor culpable d'homicidi. El jutge l'ha condemnat a 11 anys (la pena mínima era de 10 anys), però amb l'esperança d'un indult. Si no arribés l'indult, Aitor no podria deixar la presó fins d'aquí 5 o 6 anys. Tot plegat, haurà sortit més malparat que els botxins xinesos.

La indemnització per l'homicidi s'ha computat amb el barem habitual per les víctimes d'accidents de trànsit. En total, la família rebrà 90.000 €. Una quantitat que no servirà ni per cobrir els costos dels sis mesos que Roger va passar a l'hospital abans de morir (91.000 €).

dissabte, 25 de novembre del 2006

Casp II: Estrena el 28 de novembre


Amb José Montilla com a "Ferran d'Iznájar", Carod-Rovira com a "Sant Vicent Febrer" i Joan Saura com a comte de Cardona, "Casp II" és un thriller polític que actualitza amb una ironia escatològica els esforços que Catalunya ha fet per deixar de ser-ho durant les darreres seixanta dècades sense reixir-ne... de moment. Artur Mas convenç en el seu paper del "Dissortat", però Felip Puig sobreactua quan diu allò de "Fill meu, o rei o res", de forma que en aquestes seqüències el film es transmuta involuntàriament en un drama pitarresc. Cal felicitar sens dubte el departament de vestuari i de maquillatge, així com l'assessor lingüístic i co-guionista Andreu Buenafuente. El 3% de la recaudació de la taquilla es destinarà a finalitats d'interès social no-nacional

diumenge, 19 de novembre del 2006

El terratrèmol de divendres va tindre Lorda com a epicentre

Quines coses! El divendres al vespre vaig notar una sacsada breu però sostinguda. Fa pocs minuts (diumenge) n'he notat un altre. Avui dia per saber si això és un terratrèmol o si és el veí entusiasta del bricolatge res millor que consultar la web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), amb un servei de sismologia de provada aptitud.

Del terratrèmol de divendres ens podem fer un mapa, veure els registres de diferents sismògrafs, i entendre com es calcula la magnitud (que va resultar de 5,1). Tot i que va depassar l'escala necessària per quedar registrat a les llistes de la USGS, no hi figura. No serà una senyal sobrenatural de la Mare de Déu, ella que a Lorda parlava en dialecte lordetà, per avisar-nos dels perills que còrrer la llengua occitana-catalana en mans del Tripartit 2.0? Fet i fet, la CAL "demana que Esquerra no cedeixi la direcció de Política Lingüística en el nou Govern". Potser caldria demanar que es deixi la Política Lingüística en mans de la Mare de Déu, ella de les poques que no es proclama ciutadana del món...

El mapatxe Carod compara Mas amb AMLO

Josep Lluis Carod-Rovira, cap visible de l'agrupació zapaterista ERC, va fer ahir unes declaracions sorprenents. Va dir "Som a Catalunya i no pas a Mèxic" i "això és Europa". La segona frase, certament, podria semblar una bernatada si no fos perquè gran part de Catalunya és cada vegada menys europea. La primera frase sembla també lògica: Catalunya és Catalunya, Mèxic és Mèxic, etc. Però no és una frase innocent en boca d'algú que fa president de la Generalitat a un ex-ministre espanyol i que tàcitament assumeix que "Som a Espanya".

Situem les frases en context. Fa uns mesos va haver-hi eleccions presidencials a Mèxic, on guanyà per un estretíssim marge Andrés Manuel López Obrador. El candidat panista Felipe Calderón, però, fou declarat vencedor. Des de llavors no han fet més que ploure les evidències d'una adulteració electoral on els dirigents priistes corruptes haurien afavorit Calderón.

La comparació entre Mèxic i Catalunya no és forassenyada. A Mèxic el sistema d'elecció presidencial és formalment democràtic: un ciutadà, un vot, i guanyà el candidat amb més vots. Una altra cosa és que hi hagi adulteracions. A Catalunya el sistema d'elecció presidencial és indirecte: trien el president els diputats del Parlament. A mig camí hi ha el sistema israelià: els ciutadans elegeixen directament el primer ministre, però és davant del Parlament que aquest haurà de treure endavant el seu govern.

Carod diu que cal "respectar primer la llibertat i la democràcia", un discurs, per cert, similar al sostingut pel PAN i el PRI. Tot és relatiu. Les llistes electorals amb més vots foren les de CiU, no les del PSOE. Però d'altra banda ja hem dit en un post anterior que ERC i ICV-EUiA formen part de la Unió Zapaterista. I és un fet que la Unió Zapaterista va superar amb escreix en nombre de vots i de diputats CiU.

AMLO es va proclamar aviat "president legitim". I ara juga amb el "poder dual", tot mantenint la participació del PRD i dels seus aliats en els organismes constitucionals, i aixecant estructures paral·leles, de caire simbòlic.

AMG, Artur Mas i Gavarró, ha estat denominat "l'altre president" per dirigents de CiU com ara Felip Puig. Dir altre significa reconèixer que el president serà José Montilla, el màxim dirigent de la Unió Zapaterista-Entesa Nacional de Progrés. Mas no aixecarà cap estructura paral·lela. Més encara, ha renunciat a ser formalment "cap de l'oposició".

Si entre AMLO i AMG els paral·lelismes s'exhaureixen aviat, no s'esdevé el mateix amb Calderón i Montilla. Els dos es presenten amb un discurs messiànic de legitimitats democràtiques, amb un estil més propi d'una teocràcia que d'un govern representatiu. Calderón pot dir-se president d'acord amb els resultats oficials de les eleccions. En canvi, Montilla tan sols pot dir-se president legítim si assumeix que tots els votants d'ERC són tan botiflerots com JLCV.

Més dades? Podríem pensar en el fet que el PRI i el PSOE són membres de la mateixa Internacional Socialista. Podríem demanar-nos què feia el PRD i AMLO quan començà l'ocupació militar de Oaxaca. Calderón, al capdavall, sap que ni l'entorn d'AMLO ni els zapatistes (que no zapateristes) de La Otra Campaña suposen, ara per ara, cap amenaça apreciable. Més li preocupa els possibles avenços d'una Asamblea Popular de los Pueblos de México, que sí planteja realment la qüestió del poder. Però això és una altra història.

Lligams:

- Página Oficial de Andrés Manuel López Obrador.

- Convención Nacional Democrática.

- Frente Amplio Progresista (FAP), integrat pel Partido de la Revolución Democrática (PRD), Partido del Trabajo (PT) i Convergencia.

dissabte, 18 de novembre del 2006

Esquerra i Iniciativa, dues potes del PSOE

Fins fa poc algunes publicacions de l'esquerra independentistes encara utilitzaven l'expressió esquerra nacional per referir-se a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). És aquesta expressió correcta si s'interpreta aquestes dues forces polítiques com la fase parlamentària d'uns sectors socialment progressius i nacionalment emancipadors? Per respondre aquesta qüestió caldria centrar-se en els comportaments parlamentaris d'aquestes dues forces polítiques. I especialment il·lustrativa seria la seva atitud davant la formació d'un nou govern de la Generalitat. Considerar que José Montilla representa una opció socialment progressiva és molt dubtós. Però afirmar que representa una opció desnacionalitzadora no és gens agossarat. Negar-ho, des de les posicions d'ERC, no és més que una mostra aberrant d'autoodi, en el millor dels casos, o de cinisme gruixut, en els pitjors.

La demagògia gruixuda de dirigents com Carod i Puigcercós, que parlen de "cohesió social", encén de ràbia no pocs catalans. El llenguatge de Carod i Puigcercós fa el joc al lerrouxisme, si és que no és en realitat la versió contemporània del lerrouxisme apta per pal·ladars sensibles ex-catalanistes. És un discurs odiós que fa passar l'oprimit per opressor. Insistim que aquesta fraseologia pro-cohesió social, aquest integracionisme falsari, és compartida per Carod i Puigcercós. S'equivoquen doncs els qui atribueixen el discurs neolerrouxista d'ERC a Carod-Rovira pel seu origen aragonès. Per què, com justifiquen doncs que Puigcercós digui el mateix?

La formació del Segon Tripartit no és una mera reedició del Primer. Significativament Maragall ha deixat pas a Montilla. Significativament, també, la dretanització d'ICV-EUiA és molt més acusada. I significativament també, ERC manté avui un discurs que, en les conclusions finals, és idèntic al sostingut pel Partit de la Ciutadania.

La dinàmica d'aliances possibles és que la respon, al capdavall, la qüestió inicialment plantejada. Són ERC i ICV forces polítiques independents? ICV ja va deixar clar durant la campanya electoral que tan sols entraria en un govern PSC-ERC-ICV, descartant altres possibilitats. L'atitud d'ERC ha sigut la mateixa, per molt que ho hagin volgut desmentir amb silencis.

Això fa que en l'esquema de les forces parlamentàries del Principat, ERC i ICV siguin satèl·lits del PSOE. A efectes pràctics el PSOE de Catalunya es caracteritza per:
- utilitzar una etiqueta diferenciada en la forma del PSC.
- posseir una plataforma extra-partit anomenada Ciutadans pel Canvi.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot ecosocialista, anomenada ICV.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot catalanista, anomenada ERC.

Aquestes dues candidatures alternatives expliquen perquè el PSOE ha anat minvant esforços per fer-se passar per catalanista. Qualsevol esforç en aquest sentit podria fer-los perdre vots en certs sectors (que ara han començat a passar-se al Partit de la Ciutadania). Amb la incorporació definitiva d'ERC al Bloc Zapaterista, s'asseguren la captivitat d'una sèrie de vots i d'intel·lectuals, que es movien a l'òrbita d'ERC.

Sense les dues potes del PSOE, el desgast de la força central hauria comportat la fi del tripartit i per tant la fi d'un govern controlat al 100% per Zapatero. Val a dir que l'altra alternativa viable, la del govern CiU-PSOE hauria suposat un govern Zapatero en un percentatge força elevat.

Durant 25 anys, les institucions autonòmiques han anat oscil·lant en un difícil equilibri. Fa temps que quedà clar que no podien ser l'embrió d'institucions nacionals. Ara ha quedat clar que no són més que excrescències de l'estat espanyol. Justament per això ERC i, encara més clarament, ICV són excrescències del partit espanyol PSOE-PP.

diumenge, 5 de novembre del 2006

Esquerra farà José Montilla president de la Generalitat

El procés de degeneració de les forces polítiques catalanes al Principat continua accelerat. N'és una mostra palpable el desenllaç definitiu de les eleccions de l'1 de novembre. Les veus que afirmaven que era important una bona participació electoral per garantir que CiU i ERC depassés la línia dels 68 escons s'han demostrat una vegada més equivocades. Si ja en el 2003 aquesta majoria combinada CiU+ERC no va impedir la sortida triomfal de Zapatero en la balconada del Palau de la Generalitat, ara en el 2006 la Generalitat tindrà com a president José Montilla. La ficció del PSC que havia encarnat Maragall s'esfondra també definitivament.

La lògica política de l'antiaznarisme va ser el motor del primer tripartit. Ara, quan fa més de dos anys que José María Aznar és un cadàver polític (denostat fins i tot pels 'neocons' que desconfien del seu cripto-antisemitisme pro-Reis Catòlics), encara el veiem guanyar batalles després de mort.

El grau de degeneració de les forces polítiques catalanes del Parlament de Catalunya arriba, però, a un graó per sota de l'antiaznarisme-zapaterisme. CiU, malgrat guanyar en nombre de vots i d'escons, era incapaç de proposar seriosament un govern CiU-ERC perquè això hauria significat un govern sense capacitat de negociar a Madrid. Dit d'una altra manera, les forces polítiques catalanes degenerades han renunciat (possiblement, per sempre) a gestionar els governs autonòmics, tant si ho permet o no l'aritmètica electoral. Tammateix l'aritmètica electoral (que dependrà de la celeritat dels processos de nacionalització dels ciutadans sud-americans a Catalunya d'acord amb la voluntat de Zapatero) fa que sigui difícil sinó impossible que es repeteixin les proporcions d'escons de les eleccions del 2003 i del 2006.

L'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat (que no serà contrarestada ni tan sols per un Puigcercós, un Carod o un Castells com a 'conseller en cap') no fa més que ratificar un fet proclamat de manera continuada per l'independentisme en els darrers 25 anys: les autonomies són institucions de (i al servei) l'estat espanyol. La ficció de les presidències de Pujol i de Maragall s'esvaeixen. Els tres diputats de Ciudadanos, a més, faran més fàcil al Tripartit 2.0 la tasca d'enrunament de les darreres quimeres pujolistes.

Allò que és determinant, però, no són aquests signes objectius. Serà decisiva, altrament, l'atitud subjectiva dels sectors patriòtics. Continuarà l'encaterinament amb les forces polítiques degenerades? Un desencantament els durà pels viaranys traïdorencs de l'apoliticisme o d'uns malentesos culturalismes i etnicismes? Podrà articular-se una opció nacional?

La Nació Catalana i l'Espanya de Zapatero

Aquest és el títol del sopar-tertúlia que el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) organitza pel proper divendres dia 10 de novembre a les 20.30 a la Sala de Conferències del Casal Jaume I de Gandia.