dimarts, 28 d’agost de 2018

Josep Fontana i la historiografia identitària catalana


Avui s'ha produït la defunció de l'historiador Josep Fontana. No cal dir de l'impacte d'aquesta notícia en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. En general, com és lògic en els obituaris, dominen les mostres de respecte, les glosses a la seva figura i el lament de ja no poder disposar de la seva persona. Fontana, nascut a Barcelona el 1931, fou catedràtic d'història contemporània, successivament, de la Universitat de València, de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra. Hom l'ha situat com el punt de connexió entre els historiadors de mitjan segle XX (Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives) i els dels nostres dies. De fet, per al gran públic, les obres més conegudes són les que ja ha escrit en el segle present: "La història dels homes" (2000), "Aturar el temps" (2005), "De en medio del tiempo" (2006), "La construcció de la identitat" (2006), L'ofici d'historiador (2010), "La formació d'una identitat" (2014), "El siglo de la revolución" (2017), "L'ofici d'historiador" (2018), etc. En aquestes hores, Fontana ha estat definit com un "catalanista d'esquerres". Aquest sintagma s'ha tornat gairebé en un oxímoron, en un moment on el panorama mediàtic "respectable" es troba polaritzat entre la "dreta catalanista" i l'"esquerra espanyolista". Així doncs, els missatges de condol de la dreta catalanista el presentaven gairebé com l'historiador nacional, i els de l'esquerra espanyolista recordaven la seva implicació política en el PSUC (1957-1980) i la dels darrers temps, que el van dur a tancar les llistes dels comuns en alguna de les últimes eleccions. Aquesta contradicció entre el compromís d'esquerres i l'identitarisme regional no és pas exclusiva de Fontana, sinó que fins fa quatre dies dominava encara sobre les formes de fer del PSC i d'Iniciativa (ara Comuns). Els esdeveniments dels darrers mesos han vist la impossibilitat d'aquesta contradicció. El Procés ha arribat a on ha arribat gràcies al fet que l'hegemonia dins seu l'ha pres gent procedent de l'antiga Convergència, particularment dels sectors liberals de dretes. D'altra banda, l'oposició al Procés ha tingut un caràcter netament popular i de classe obrera, per bé que s'hagi manifestat políticament més a través de C's que no pas de PSC i Comuns. És en aquest sentit que sorprén l'absència de crítica a alguns elements de la divulgació històrica realitzats per Fontana en les darreres dues dècades. Certament, Fontana no arribava als extremismes de la pseudohistòria catalanista, que és d'altra banda el corrent favorit pels consumidors processistes. Però amb les seves argumentacions de vegades fornia elements de respectabilitat a aquestes tesis. És simptomàtic que l'octubre del 2014, l'Editorial Eumo publiqués "una història de Catalunya" de Fontana que tenia com a títol "La formació d'una identitat". Aquest llibre arribava a les portes de la convocatòria d'un referèndum il·legal auspiciat no tan sols per Convergència sinó també recolzat en Esquerra, la CUP i Iniciativa. Líders destacats que són avui als Comuns hi van cridar a participar, bé fent campanya pel Sí-Sí o pel Sí-No. La tolerància que mostrà llavors el Govern Rajoy seria cabdal pels esdeveniments posteriors. Però en aquests esdeveniments no podem menysprear el rol que juga una determinada visió identitària i essencialista de la "catalanista". Poc importa si la base d'aquesta visió és "racial" o "social", perquè tant en un cas com en l'altre "l'excepcionalisme català" (amb el que ja coquetejava perillosament en el seu moment el cronista Ramon Muntaner) és el que justifica aquesta deriva "rupturista". En el cas de Fontana, el rupturisme era doble, d'una banda nacional però de l'altra també social. En aquesta concepció, Fontana podria afirmar que els orígens de "la primera comunitat humana que es pot identificar amb Catalunya" es troba en el protectorat carolingi derivat de la conquesta franca de Girona (785) i Barcelona (801)!. El mite carolingi no té més objectiu que assenyalar una etapa concreta de la història d'Espanya en la qual la ingerència franca justifica la "particularitat catalana". Fontana arriba a l'extrem d'identificar "l'estat feudal" del segle XII amb un estat nacional (!). En aquest llibre del 2014, Fontana divideix la "història de Catalunya" en onze etapes: 1) el procés formatiu (clara perspectiva presentista i teleològica); 2) l'expansió (confonent les categories de catalanitat i de Corona d'Aragó); 3) la crisi (identificant-la amb la "fi de la dinastia de Barcelona"!); 4) a l'ombra de l'imperi (exagerant el paper de la Guerra dels Segadors i minimitzant la contribució catalana a aquesta primera fase imperial); 5) el redreçament (per tal de justificar-hi els fets de la Guerra de Successió); 6) la repressió i la represa (caricaturitzant el segle XVIII i aquesta segona fase imperial); 7) el fracàs del projecte liberal (alimentant la llegenda negra d'una Espanya inadaptada en el segle XIX); 8) la formació del catalanisme; 9) la conquesta de l'autonomia; 10) la llarga nit del franquisme (repetint la visió maniquea del victimisme) i 11) la transició i recuperació de l'autonomia. Cert és que Fontana en els darrers temps havia donat mostres d'esmenar aquests excessos. També és cert que aquesta historiografia identitària no tindria cap sortida si no hagués estat promoguda des de tot un sistema de comunicació públic de masses. Però cadascú té la seva responsabilitat en els fets d'octubre del 2017.

divendres, 3 d’agost de 2018

L'amenaça electoral

La cimera bilateral entre els governs Sánchez i Torra ha posat de manifest més d'un paral·lelisme entre aquests dos governs. Són governs en minoria parlamentària, bo i més quan són governs de perdedors, és a dir formats a partir de la segona llista més votada i no pas de la primera. Un altre paral·lelisme és el fet que, de manera o menys explícita, fan de la capacitat de dissoldre el Parlament respectiu i convocar eleccions una amenaça per a l'oposició respectiva, la de la llista més votada, PP en un cas i C's en l'altre.

L'arquitectura del govern Torra és, però, una mica més complexa. Torra és membre de JxCat, i el seu govern també rep el suport d'ERC. Ara bé, les enquestes assenyalen que ERC seria la primera força en unes virtuals eleccions. Fos com fos, la suma entre ERC i una Crida Nacional seria superior en aquestes noves eleccions i potser fregaria la majoria absoluta.

És així com s'entén que ara Torra repeteixi el cicle anual pressupostari, a l'estil de Carles Puigdemont. Si no li aproven els pressupostos, convocarà eleccions anticipades. Els primers interpel·lats són els de la CUP, i de nou es visibilitzarà el cicle habitual de "no d'entrada" fins a un "sí crític".

Hom pensaria que en aquesta repetició no hi haurà els dramatismes d'exercicis anteriors. Doncs no. Perquè Torra diu que els pressupostos ajudaran a tornar a fer efectiva la República. "Tornar-la a fer efectiva". Durant uns dies? Unes hores? Uns minuts? Uns segons?.