dissabte, 28 de juny del 2014

Candidatures unitàries

És obvi que els sistemes electorals vigents, en les diferents demarcacions (municipal, comarcal, provincial, autonòmica, estatal, comunitària, etc.), no són pas perfectes, si és que n'hi pot haver de sistemes de representació "perfectes". Tots impliquen un joc tàctic, renúncies, sacrificis, pinces al nas, i tant tiben de la corda que, tot sovint, l'abstenció, més o menys activa, és percebuda com l'única resposta digna. Els sistemes electorals que vigeixen en el nostre territori segueixen, tots, amb alguna excepció negligible, un sistema de representació proporcional i de vot únic. O votes la llista, o no la votes. Com s'ha construït la llista i com s'associa a un programa és cosa que queda a la babalà, més enllà d'una sèrie de criteris (com evitar-hi disparitats de gènere).

Tot plegat, la qüestió electoral no pot tancar la "vida", ni tan sols pot tancar la "lluita institucional". L'electoralisme presenta unes exigències que poden topar amb els requeriments generals de la "lluita institucional" i de la "lluita més general". Cada procés electoral parteix dels resultats anteriors, que impliquen ajuts i espais públics a les candidatures que parteixen d'una millor representació. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de representació és, diuen, llençar el vot. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de guanyar realment, és aconseguir uns representants d'oposició simbòlica, que enforteixen més el sistema que no pas el roseguen. Presentar una candidatura amplíssima, obertíssima, etc., implica el risc de fer-hi entrar elements indesitjables i d'aconseguir victòries electorals pírriques.

Evitar el risc de la "poca representació" i evitar el risc de la "representació diluïda" és el missatge que plana aquests dies en les propostes conductores, més o menys nítides, per bastir candidatures alternatives, d'unitat popular, de transformació, d'instituència, als diferents municipis on hi haurà eleccions (presumiblement) el proper mes de maig del 2015.

També hi ha propostes de candidatures d'unitat o de transversalitat per a les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella, tinguin aquestes lloc el novembre del 2014 o ja entrat el 2015 o el 2016.

Vegem primer aquesta segona proposta. És la repetició de la consigna CiU+ERC del 2003. Però ara ja no es tractaria d'un pacte post-electoral de govern, com un pacte pre-electoral. Altrament, el pacte hauria d'atreure també altres forces polítiques i, encara més, elements que són contemplats com a "independents". Aquesta candidatura unitària serviria especialment el caràcter "plebiscitari" de les properes eleccions autonòmiques. Suposem que tothom hi signa. Que realment es basteix aquesta candidatura de "Front Patriòtic". El triomf electoral és cantat, però després, què?. Negociacions amb Madrid? Declaració unilateral d'independència? Procés pragmàtic per la via del fet? Un perfil baix conduiria a una situació ben perillosa. El Front Patriòtic podria enquistar-se en una mena de "Partit Català", perfectament integrat en un sistema polític espanyol. La contrapartida seria que l'oposició a aquest govern de "Partit Català" el capturarien forces polítiques que, de manera explícita o no, són sucursals de partits d'àmbit polític (estatal) espanyol.

Així doncs, no són gaire innocents els qui demanen aquesta "candidatura unitària".

I l'altra opció? Bé, l'altra opció, com la primera, també pot conduir a un enfortiment del sistema. En la situació de crisi que viuen els partits socialdemòcrates i post-eurocomunistes, en la qual l'estat francès ocupa un lloc d'avantguarda, posar-hi tots els ous en aquest mateix cistell foradat condueix a una trencadissa òbvia. Tampoc no plorarem pas per segons quins ous.

divendres, 27 de juny del 2014

La cimera de Ieper

Com cada mig any, té lloc la "Cimera de la Unió Europeu", amb la reunió del Consell Europeu que presideix Herman Van Rompuy i que integren, a banda d'ell, els 28 caps de govern (o d'estat) dels 28 estats membres d'aquesta Unió sui generis. Aquestes reunions es fan normalment a Brussel·les, però enguany es trasllada a una altra localitat flamenca, Ieper (Ypres en francès normatiu). El trasllat es deu a com s'associa el nom d'aquesta ciutat a les crueltats de la Primera Guerra Mundial. Precisament, demà dissabte, farà cent anys justos de l'assassinat dels prínceps hereus de l'Imperi Austro-hongarès, fet que normalment es considera detonant de la guerra, que acabaria per esclatar un mes després. Els paral·lelismes amb la situació actual són inevitables, i els dirigents de la UE s'afanyen a recordar com ara la UE és un projecte de "pau, solidaritat i cooperació". La Europa Festung, però, és exportadora de misèria i de guerra. Internament, les pugnes entre les diferents agrupacions de les classes dirigents desmenteixen fins i tot la idea de "pau interna", per no parlar en les ofensives antisocials que aquestes mateixes classes realitzen contra les classes populars del subcontinent.

La Cimera servirà per elegir Jean-Claude Juncker com a President de la Comissió Europea. Juncker, malgrat haver dimitit dels seus càrrecs el juliol de l'any passat per escàndols relacionats amb els serveis secrets, fou rescatat del purgatori pel Partit Popular Europeu, que el presentà com a candidat en les eleccions del passat mes de maig. La comèdia de presentar candidats a la Comissió Europea a través d'aquelles eleccions va anar pel camí del pedregar, tan bon punt alguns governs estatals, particularment el britànic, van anunciar que vetarien Juncker.

Una vegada configurats els grups del Parlament Europeu (populars: 274; socialdemòcrates: 196; liberal-demòcrates: 83; Verds-Aliança Lliure Europea: 57; conservadors-reformistes: 57; Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica: 35; Europa de la Llibertat i de la Democràcia Directa: 31), tot torna a la normalitat burocràtica de cada dia a la UE.

dijous, 19 de juny del 2014

La mobilització sindical funciona: la secció sindical de la COS a Scolarest

Després d'uns dies de mobilització pel cas d'un acomiadament, COS Scolarest ha comunicat que ha aconseguit la readmissió de la treballadora. Fins i tot en sectors, com el lleure, amb una força de treball jove, en situacions de precarietat, fragmentació, poca valoració social, etc., l'organització sindical de base obté alguns resultats en respostes reactives a abusos.

dijous, 5 de juny del 2014

La protecció social en el món - el report 2014-2015 de l'Organització Internacional del Treball

Aquest dissabte tindrà lloc a la Barceloneta la Segona Trobada d'Unitat Popular. És simptomàtica la divisió en tres debats paral·lels en el primer punt del programa: a) "Els sindicats i l'autoorganització en el món dels treballs"; b) "Els drets socials i la defensa del bé comú avui"; c) "La crisi del sistema de partits i la democràcia representativa". Aquesta concepció "laboral-social-política" és la base precisament de recloure els treballs a l'esfera privada, excloure les persones treballadores de l'esfera política, i fer co-dependre la "cobertura social" dels drets "adquirits" en el primer àmbit i de les "concessions" que facin els governs. Aquesta és, al capdavall, la visió d'organismes oficials, com l'Organització Internacional del Treball, i la dels seus reports periòdics. Un exemple el tenim en el Report Mundial sobre Protecció Social 2014-2015, publicat el passat 3 de juny.

La "protecció social" s'entén estructurada en àrees: 1) protecció social d'infants i famílies; 2) protecció social de les persones en edat de treballar; 3) pensions de vellesa; 4) cobertura sanitària.

La justificació de la protecció social d'infants i famílies es trobaria en els "drets dels infants". Sense aquesta protecció, la cantarella habitual de la "igualtat d'oportunitats" és paper mullat. La mortalitat infantil diària és de 18.000 persones, la major part degudes a causes que es podrien evitar amb una protecció social adient. Sense una protecció social a les famílies, les mesures legals contra el treball infantil per garantir l'accés a l'educació queden en un no res. El report analitza la situació en els diferents estats, i remarca que en 75 estats no hi ha cap programa de protecció, mentre que en els 108 on sí hi ha legislació, molt sovint no cobreix més que una petita part (la més vulnerable) de la població. La inversió pública en aquests programes és del 0,4% del PIB, per bé que hi ha molta disparitat entre les àrees amb major inversió (Europa Occidental, 2,2%) i les de menor (0,2% a Àfrica, Àsia i Pacífic).

La protecció social per a les persones en edat de treballar se centra en la qüestió de la seguretat d'ingressos. Per a la classe treballadora i altres capes populars, hi ha l'amenaça permanent de la desocupació, d'accidents i malalties laborals, de discapacitats, d'enfermetats i de la maternitat, que poden fer reduir o anul·lar els ingressos. La inversió pública en aquests programes és de 2,3% del PIB, de nou amb fortes variacions regionals, des del 0,5% a Àfrica al 5,9% que trobem a l'Europa Occidental.

Element cabdal en aquest apartat és la protecció contra la desocupació. Les mesures contra la desocupació temporal són dissenyades també per facilitar els canvis estructurals de l'economia, estabilitzar la demanda agregada en situacions de crisi laboral i reduir el pes de l'economia "informal". Ara bé, aquests programes no cobreixen més que a una part reduïda de la població treballadora (28%), fonamentalment concentrada a Europa (80% de cobertura) i Amèrica Llatina (38%), mentre que el grau de cobertura és del 21% a l'Àsia Sud-Occidental, el 17% en l'Àsia-Pacífic, i el 8% a Àfrica. Si ho expressem en els percentatges de la població desocupada que rep prestacions específic, la cobertura és encara inferior, amb una mitjana mundial del 12% (64% a Europa Occidental, 7% a Àsia-Pacífic; 5% a l'Amèrica Llatina i el Caribe; menys del 3% a Àfrica i Àsia Sud-Occidental).

Un altre aspecte relació és la protecció contra lesions i malalties laborals. Tan sols el 33,9% de la força de treball mundial és coberta per legislacions que obliguen a l'assegurança contra accidents laborals i malalties professionals, percentatge que arriba al 39,4% si afegim les legislacions que preveuen una cobertura voluntària. A la pràctica, però, el grau de compliment de les legislacions és baix en la majoria de països, on la cobertura és, a fi de comptes, insuficient per l'impacte familiar de la sinistralitat laboral. En el sector informal la situació és més dramàtica. El report constata la tendència a abandonar el sistema basat en les compensacions patronals per un mecanisme d'assegurança social.

La cobertura de discapacitats per garantir una seguretat d'ingressos, l'accés a l'assistència sanitària i a mesures d'inclusió social és enormement negligida. A banda de la cobertura contributiva, tan sols 87 estats presenten sistemes no-contributius en les seves legislacions.

La protecció legal obligatòria de la maternitat únicament cobreix el 40% de les dones treballadores en actiu. Si s'afegeix la cobertura optativa, la xifra arriba al 48%. L'incompliment d'aquesta protecció a Àsia-Pacífic, Amèrica Llatina i Àfrica, fa que la xifra real de cobertura sigui del 28%. La cobertura se centra en les etapes finals de la gestació i els primers temps després del part, la qual cosa obliga fins i tot a les beneficiàries a accelerar la seva reincorporació a la feina.

Pel que fa a la gent gran, hi ha un 48% que no rep cap mena de pensió. Entre els que en reben, són molts els que tenen una pensió insuficient. La perspectiva d'una baixa o nul·la pensió fa que moltes persones treballadores grans provin d'allargar el màxim possible la seva vida laboral, amb feines cada vegada pitjor pagades i més precàries. Com que les exigències dels sistemes de seguretat social van per damunt de la realitat dels mercats de treball, un 58% de les persones en edat de treballar no tenen perspectives de cobrar una pensió contributiva de vellesa.

La cobertura universal de salut abasta tan sols al 39% de la població mundial. En els països més empobrits, el percentatge per sota del 10%. De fet, de la despesa sanitària global, el 40% recau personalment en els mateixos malalts. Fins i tot la població mundial amb cobertura sanitària veu com hi ha aspectes no-coberts, altres sotmesos a re-pagaments i que sovint la ràtio de personal sanitari:població assistida és enormement baixa. Per garantir una bona ràtio global, a banda d'una redistribució de la força de treball sanitària, caldria la creació de 10,3 milions de llocs de treball en el sector.

dimarts, 3 de juny del 2014

Procés constituent per decidir-ho tot

La qüestió de la llei orgànica que havia de fixar l'abdicació del rei Joan Carles I i donar pas al procediment de successió semblava que hauria de ser pur tràmit. I, ho serà, ja que una bona mà de diputats, de la mà del PPSOE i forces annexes, l'aprovarà. Esperem que CiU tingui el senderi per, si més no, no votar-hi a favor. Les concentracions d'ahir al vespre reclamaven, des de referèndums a repúbliques, passant per processos constituents. En el "procés" que ha de conduir a l'establiment d'una República Catalana a partir de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, algunes veus mostraven preocupació. És evident que és més fàcil guanyar el SíSí el 9N si l'alternativa del No i del SíNo és el continuïsme pur, que si hi ha una perspectiva de canvi de règim.

Un canvi de règim no ha de ser una mera "segona transició" de canvi de rei i de maquillatge. Tampoc no ho pot ser un mer "canvi de fronteres" que deixi incòlumes totes les estructures. Sense autodeterminació, però, no pot haver-hi tampoc cap entesa possible entre els diversos projectes nacionalitaris que conviuen, sense anar més lluny, a la Regió de Barcelona. Les banderes espanyoles tricolor, les estelades blaves o vermelles, les banderes vermelles i/o negres, i tots els altres colors de l'arc, no haurien de fer-se trampes en aquest sentit. Cal un procés constituent que ho qüestioni tot, que no dongui per suposades o per neutrals cap de les estructures existents. Un procés constituent des de la base i des de la localitat és infinitament més complex que un referèndum, però no hi ha excuses. Els referèndums, en tot cas, s'haurien de convocar sempre en el marc d'aquest procés constituent, com a punts d'inici, d'orientació, de clarificació, al llarg del temps, i sense estalviar ni les necessitats destituents de les estructures vigents i la construccions instituents de les noves.

dilluns, 2 de juny del 2014

Cap a una triple qüestió el 9-N?

Mentres el Camamilla Party continua molt interessat en les factures de la llum i de l'aigua de Can Vies, en les últimes hores hi ha hagut dos anuncis. El primer, més recent, el de l'abdicació del "sucesor a título de rey". El segon, de divendres, va ser l'oferta velada del president del "Gobierno de España", Mariano Rajoy, sobre una reforma constitucional. El traspàs de la Corona a "Felipe VI" facilita aquesta reforma, en tocar un dels punts que s'havia qüestionat, el de la primacia "del varón a la mujer" en la sucessió. És clar que s'entén que la teca de la reforma és en el Títol VIII. Tot plegat, però, fa la sensació de "fi de règim" i, com en tots els finals, s'acumulen les promeses de refundació i de reforma. Diu el president Mas que el canvi de rei no afecta el "procés". Però cal recordar que el govern Mas havia dit que eren disposats a obrir la consulta del 9N a una pregunta addicional si hi havia una oferta seriosa per part de l'estat espanyol. Si el govern espanyol fos més hàbil sabria negociar la situació i pensar en una espècie de tercera pregunta (o "pregunta zero") que tapés les altres dues. No té gaire marge, però. La possibilitat de fer un referèndum el 9N simultani a tot l'estat sobre el "meló de la reforma constitucional", no crec que la contemplin ara mateix. Altrament, si no ho fan, és perquè contemplen que el 9N no hi haurà consulta, sinó, a tot estirar, unes "plebiscitàries". Fins i tot en aquest cas, el govern de la Generalitat podria ser prou hàbil i fer coincidir les eleccions al Parlament de Catalunya amb una consulta paral·lela amb la "doble pregunta" ja pactada. La convocatòria "oficial" blindaria l'altra.