Bon any 2023! Bon any del mill!

Comencem l’any 23 amb certa prevenció envers els anys senars. I és que l’any 19 fou el qui generà el virus que va fer la guitza durant l’any 20, mentre que l’any 21 generà les condicions de crisi inflacionària que han marcat l’any 22 que ara hem tancat. Hem de confiar, però, que l’any 2023, que és l’Any Internacional del Mill (o dels Mills), pot aportar elements a favor del desenvolupament sostenible i de l’erradicació de la fam i de la misèria. Així doncs, Bon any 23! Bon any dels mills!

Les Nacions Unides ha declarat el 2023 com l’Any Internacional dels Mills. I ho diuen en plural perquè sota el nom de “mill” s’inclouen tota una sèrie de gramínies o poàcies caracteritzades per la petitesa de la llavor. El ràpid creixement i la capacitat de suportar condicions càlides i eixutes converteixen el mill en un element central del desenvolupament sostenible.

2023: Any Internacional del Mill

L’Assemblea General de Nacions Unides aprovà la resolució 75/263 que designava l’any 2023 com a “Any Internacional del Mill”. La celebració es fa en el marc de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, i especialment en atenció a l’objectiu de l’erradicació de la pobresa en totes les seves formes i dimensions. Les espècies de gramínies conegudes sota el nom del mill comparteixen una resiliència a climes càlids i secs, alhora que ofereixen tota una sèrie de beneficis nutricionals diversificant dietes basades en els cereals més habituals (arròs, panís o blat). D’aquesta manera l’Any Internacional del Mill s’ha d’entendre en el marc de la Dècada de les Nacions Unides d’Acció Sobre la Nutrició (2016-2025) i de la Dècada de les Nacions Unides de l’Agricultura Familiar (2019-2028). La diversitat d’espècies designades sota el nom de mill (Pennisetum glaucum, Eleusine coracana, Panicum miliaceum, Setaria itàlica, etc.) permet fer una referència al cultiu autòcton de cada regió.

L’any 2023 gregorià i els altres

L’Any del Senyor del 2023 és un any comú (de 365 dies), amb lletra dominical A (en el sentit que comença en diumenge) i de cicle litúrgic A (com a any de mòdul 3 d’1 centra la lectura en l’Evangeli Segons Mateu). Arrenca en la data juliana de 2.459.945,5 i en el segon Unix de 1.672.531.200. En el compte llarg maia l’any 2023 comença en 13.0.10.3.3. En termes de l’ISO-8601 la primera setmana del 2023 comença el 2 de gener, de forma que enguany tindrà 52 setmanes (la darrera de les quals conclourà precisament el 31 de desembre del 2023). La Lluna comença l’any 2023 amb una edat de 8 dies i el nombre auri de l’any és 10. El Diumenge de Pasqua del 2023 serà el 9 d’abril. Per discrepància en el càlcul de l’epacta, la Pasqua Juliana no serà fins el diumenge següent (16 d’abril). La Pasqua Jueva (15 de nissan) haurà començat el capvespre del 5 d’abril.

L’any 2023 és l’era 2061, l’any 2776 de la fundació de Roma i l’any 3189 de la Discòrdia. L’Any Nou Lunar s’escaurà el diumenge 22 de gener, quan entrarem en el signe del conill d’aigua (癸卯年). L’equinocci vernal del 2023 (20 de març) marcarà l’inici de l’any 180 de l’era bahá’í. L’equinocci autumnal del 2023 (23 de setembre) assenyalarà l’inici de l’any 7532 del món segons el còmput bizantí, de l’any 2016 de l’Encarnació segons el còmput etíop, de l’any 1740 dels Màrtirs segons el còmput alexandrí i de l’any 232 de la república francesa. La lluna nova de juliol (dia 19) assenyalà l’inici de l’any 1445 de l’hègira, de forma que el mes de Ramadan anirà del 23 de març al 22 d’abril del 2023. La lluna nova de setembre (dia 16) indicarà l’inici de l’any 5784 segons el còmput hebreu. A grans trets, l’any 2023 es correspon a l’any 6773 de la fundació d’Assur, el 5124 de kali yuga, el 4356 de l’era coreana, el 2973 de l’era amaziga, el 2567 de l’era budista, el 2080 de la vikram samvat, el 1957 de l’era javanesa, el 1472 de l’era armeniana (ԹՎ ՌՆՀԲ), el 1430 de l’era bengalí, el 1385 de l’era birmana, el 1024 de l’era igbo, el 555 de l’era nanakshani, el 112 de l’era iutxe i de l’era republicana xinesa (民國112年). El 8 de setembre els britànics entrarien en l’any 2 Cha. 3, i el mes de maig el Japó entra en l’any 5 de l’era Reiwa (令和５年).

L’any 2023 astronòmic

El periheli d’enguany, màxim acostament de la Terra al Sol, s’escaurà el 4 de gener a les 16:17UTC (0,98329 UA). L’afeli, màxim allunyament, es produirà el 6 de juliol a les 20:07UTC (1,01668 UA).

Els equinoccis seran el 20 de març a les 21:25UTC i el 23 de setembre a les 06:50UTC. Els solsticis cauran el 21 de juny a les 14:58UTC i el 22 de desembre a les 03:28UTC.

Tindrem lluna nova el 21 de gener (20:53UTC), el 20 de febrer (07:06UTC), el 21 de març (17:23UTC), el 20 d’abril (04:12UTC), el 19 de maig (15:53UTC), el 18 de juny (04:37UTC), el 17 de juliol (18:32UTC), el 16 d’agost (09:38UTC), el 15 de setembre (01:40UTC), el 14 d’octubre (17:55UTC), el 13 de novembre (09:27UTC) i el 12 de desembre (23:32UTC). És a dir que el 2023 serà un any de 12 novilunis.

El 2023 serà un any de dos eclipsis solars, el primer total i el segon anular, cap d’ells visible des de Barcelona:
- el dijous 20 d’abril del 2023, amb màxim a les 04:16:49UTC. Més que un eclipsi total és un eclipsi híbrid. Serà total per a una franja que creuarà, entre d’altres terres, la Península de North West Cape i l’illa de Barrow a Austràlia, zones orientals de Timor-Leste, l’illa de Damar i zones de la Papua Occidental. En altres zones d’aquesta franja se l’observarà com a eclipsi anular. Serà eclipsi total per a Austràlia i els arxipèlags del sud-est asiàtic. Serà l’eclipsi 52 dels 80 que integren el Saros 129.
- El dissabte 14 d’octubre del 2023, amb màxim a les 17:59:27UTC (cobertura anular del 95,2% del disc solar). La franja d’anularitat d’aquest eclipsi creuarà els Estats Units d’Oregon a Texas, passarà per la península de Yucatán i zones d’Amèrica Central, Colòmbia i Brasil. Com que serà visible com a eclipsi parcial a gairebé tot el Nou Món se’l pot definir com a “Gran Eclipsi Americà”. Aquest eclipsi serà el 44 dels 71 que integren el saros 134.

En el 2023 tindrem dos eclipsis lunars, el primer de caràcter penumbral i el segon de caràcter parcial, tots dos visibles des de Barcelona:
- el divendres 5 de maig del 2023 hi haurà un eclipsi penumbral que assolirà el màxim a les 17:22:55UTC. Serà visible a la major part del Vell Món. En el cas de Barcelona la Lluna sortirà a les 20:55CEST, amb la penombra cobrint vora un 29% del disc lunar. A les 21:31CEST, la Lluna ja haurà sortit completament de la penombra. Aquest serà l’eclipsi 24 dels 73 que integren el saros 141.
- el dissabte 28 d’octubre del 2023 hi haurà un eclipsi parcial lunar visible des de tot Vell Món. El màxim tindrà lloc a les 20:14:00UTC. Tot l’eclipsi serà visible des de Barcelona, des de l’entrada de la Lluna a la penombra (20:01:44CEST) fins a que hi surti (00:26:19CEST). En el màxim (22:14:00CEST), el 88% del disc lunar serà cobert l’ombra de la Terra (la fase d’umbralitat anirà de les 21:35:18CEST a les 22:52:37CEST). Aquest eclipsi serà l’11è dels 72 que integren el saros 146.

Entre les principals conjuncions del 2023 podem citar, d’acord amb el calendari d’Astropixels:
- el 3 de gener, a les 19:35UTC, la Lluna ocultarà Mart.
- el 22 de gener, a les 22UTC, Venus se situarà a 0,3°S de Saturn.
- el 31 de gener, a les 04:24UTC, la Lluna tornarà a ocultar Mart.
- el 4 de març, a les 04UTC, Venus se situarà a 0,5°N de Júpiter.
- el 22 de març, a les 19:54UTC, la Lluna ocultarà Júpiter.
- el 24 de març, a les 10:28UTC, la Lluna ocultarà Venus.
- el 17 de maig, a les 13:15UTC, la Lluna ocultarà Júpiter.
- el 10 de juliol, a les 05:21UTC, Mart se situarà a 0,6°N de Regulus.
- el 28 de juliol, a les 18:21UTC, Mercuri se situarà a 0,1°S de Regulus.
- el 16 de setembre, a les 19:19UTC, la Lluna ocultarà Mart.
- el 21 de setembre, a les 07:50UTC, la Lluna se situarà a 0,9°N d’Antares.
- el 18 d’octubre, a les 13:17UTC, la Lluna se situarà a 0,9°N d’Antares.
- el 9 de novembre, a les 09:28UTC, la Lluna ocultarà Venus.
- el 14 de novembre, a les 19:42UTC, la Lluna se situarà a 0,9°N d’Antares.

Les màximes elongacions de Mercuri seran el 30 de gener (matutina, 25°), l’11 d’abril (vespertina, 20°), 29 de maig (matutina, 25°), el 10 d’agost (vespertina, 27°), el 22 de setembre (matutina, 18°) i el 4 de desembre (vespertina, 21°).

Venus comença l’any com a estel vespertí. Assolirà l’elongació màxima (45°E) el 4 de juny a les 11UTC, i farà la conjunció inferior el 13 d’agost a les 11UTC (amb una distància a la Terra de 0,289 UA). Passat al cel matutí hi assolirà la màxima elongació (46°) el 23 d’octubre a les 22UTC. Tancarà, doncs, l’any com a estel matutí.

Mart comença l’any com a estel vespertí a la constel·lació del Bou. Farà la conjunció amb el Sol el 18 de novembre a les 05UTC, en la constel·lació de les Balances. Clourà l’any 2023 com a estel matutí en la constel·lació de Sagitari.

El 30 de maig a les 21UTC Mart farà l’afeli, situant-se a una distància màxima de 1,66594 UA del Sol. El 12 de juliol serà el solstici que marcarà l’inici de l’estiu a l’hemisferi nord i de l’hivern a l’hemisferi sud.

Júpiter comença l’any com a estel vespertí en la constel·lació de Peixos. El 20 de gener a les 12UTC assolirà el periheli, amb una distància mínima al Sol de 4,95101 UA. La pèrdua d’elongació el durà a la conjunció amb el Sol l’11 d’abril a les 21UTC. Convertit en estel matutí guanyarà elongació fins arribar a l’oposició amb el Sol el 3 de novembre a les 04UTC, ja en la constel·lació del Carner. Serà el moment de l’any més favorable per observar-lo, quan se situï a una distància de 3,983 UA de la Terra, assolint una magnitud de -2,91 i un diàmetre angular de 49,5 segons d’arc. Entre el 4 de setembre i el 31 de desembre seguirà un moviment retrògrad. Tancarà, doncs, l’any com a estel vespertí en aquesta constel·lació.

Saturn comença l’any com a estel vespertí en la constel·lació de Capricorn. La pèrdua d’elongació respecte del Sol culminarà en la conjunció del 16 de febrer a les 16UTC. Passat al cel matutí Saturn guanyarà elongació, ja des de la constel·lació d’Aiguader, fins a arribar a l’oposició amb el Sol el 27 d’agost a les 08UTC. Aquest serà el millor moment per observar Saturn, que es trobarà a una distància de 8,763 UA, assolint una magnitud de +0,42 i un diàmetre aparent de 18,96 segons d’arc. La inclinació dels anells és cada vegada inferior, i enguany ja serà de menys de 10° sobre el pla de visió de la Terra. Entre el 17 de juny i el 4 de novembre Saturn seguirà un moviment retrògrad. Saturn tancarà l’any com a estel vespertí ja ben entrat en la constel·lació de l’Aiguader.

Durant el 2023, Urà continua en la constel·lació del Carner. El 9 de maig a les 21UTC tindrà lloc la conjunció amb el Sol. L’oposició serà el 13 de novembre a les 18UTC, quan la distància a la Terra serà de 18,631 UA, la magnitud aparent de +5,63 i el diàmetre aparent de 3,78 segons d’arc.

Durant el 2023 Neptú continua transitant des de la constel·lació de l’Aiguader fins a la de Peixos. Farà conjunció amb el Sol el 15 de març a les 23UTC. L’oposició tindrà lloc el 19 de setembre a les 10h, moment en el que la distància a la Terra serà de 28,902 UA, la magnitud aparent de +7,81 i el diàmetre aparent de 2,36 segons d’arc.

Pel que fa als perihelis cometaris previstos podem esmentar:
- el C/2022 E3 (ZTF) podria assolir una magnitud de +4 durant algunes matinades del mes de febrer. El seu pas pel periheli serà el 12 de gener.
- el 2P/Encke podria assolir una magnitud de +7 durant algunes matinades del mes d’octubre. El seu pas pel periheli serà el 22 d’octubre.
- el 103P/Hartley 2 podria assolir una magnitud de +7 en algunes nits del mes de novembre. El seu pas pel periheli haurà estat el 12 d’octubre.
- el 62P/Tsuchinshan 1 podria assolir una magnitud de +7 en algunes nits del mes de desembre. El seu pas pel periheli serà el Dia de Nadal.

Del calendari de pluja d’estels del 2023 de l’Organització Internacional de Meteors destaquen:
- els quadràntids, amb pic el 4 de gener (ZHR=110). La visió òptima serà a la matinada, ja sense la lluna.
- els perseids amb pic el 13 d’agost (ZHR=100). El 14 d’agost la Terra creuarà el rastre de pols emesa l’any 68 a.C. pel cometa 109P/Swift-Tuttle. Com que la lluna nova serà el 16 d’agost, les condicions semblen excel·lents per a l’observació.
- els gemínids, amb pic el 14 de desembre (ZHR=150). El màxim no serà pertorbat per la Lluna.

Pel que fa al calendari cosmonàutic destaquem:
- el 24 de setembre la nau OSIRIS-REx retornarà a la Terra després d’un viatge de més de 7 anys, transportant a bord mostres preses l’octubre de 2020 de l’asteroide 101955 Bennu.
- el Türksat 6A, el primer satèl·lit de fabricació turca, serà llençat en el marc de la cooperació amb SpaceX.

La NASA Osiris-REX retornarà a la Terra l’octubre del 2023, si tot va bé, la mostra que va prendre en el 2020 de l’asteroide Bennu

El nostre 2023 i el d’altres

En el calendari electoral del nostre 2023 trobem les presidencials txeques (12-13 de gener), les generals nigerianes (25 de febrer), les parlamentàries estonianes (5 de març), les parlamentàries finlandeses (2 d’abril), les generals turques (18 de juny), les generals guatemalenques (25 de juny), les generals sudaneses (juliol), les generals luxemburgueses (8 d’octubre), les generals paquistaneses (octubre), les parlamentàries poloneses (11 de novembre), les generals bangladeshís (desembre) i les generals espanyoles (15 de desembre).

L’1 de gener del 2023 Suècia assumeix la presidència del Consell de la Unió Europea. Aquesta presidència del primer semestre tanca la terna 11, de forma que l’1 de juliol del 2023 començarà la T12, amb la presidència d’Espanya durant el segon semestre de l’any. La intenció de Pedro Sánchez és romandre en el càrrec durant aquesta presidència coronant-la amb les eleccions generals espanyoles.

L’agenda política del 2023 contempla, entre d’altres:
- 1 de gener: entrada de Croàcia en l’Eurozona, de la qual esdevindrà el 20è estat membre. És la primera ampliació de la unió monetària des del 2015.
- 1 de gener: Luiz Inácio Lula da Silva jurarà el càrrec de president del Brasil.
- 6 de maig: coronació dels reis Carles (III) i Camila de Gran Bretanya a l’Abadia de Westminster.
- caldrà veure en què queda el Pacte de Lliure Associació de Micronèsia i de les Illes Marshall amb els Estats Units, que expira en el 2023. Joseph Yun és l’enviat presidencial nord-americà per negociar-ne la continuació.
- caldrà veure si finalment entra en funcionament la Confederació de l’Àfrica Oriental com a transformació de la Comunitat actualment integrada per Sudan del Sud, Uganda, Kènia, Tanzània, Ruanda, Burundi i Congo-Kinshasha.
- la commemoració a la Índia pel fet d’esdevindre el país més poblat de la Terra després de superar en algun moment d’enguany la Xina.

El calendari esportiu del 2023 contempla entre d’altres convocatòries:
- els Jocs Mundials Universitaris d’Hivern, amb seu a Lake Placid (del 12 al 22 de gener).
- el Campionat Mundial de la Federació Internacional d’Hoquei sobre Gel, co-organitzat per Finlàndia i Letònia (del 12 al 28 de maig).
- el Mundial de Futbol sub-20 d’Indonèsia (del 20 de maig a l’11 de juny).
- la Copa d’Àsia de Futbol, organitzada a Qatar (del 16 de juny al 16 de juliol).
- els Jocs Europeus, amb seu a Cracòvia i altres indrets de la Petita Polònia (del 23 de juny al 21 de juliol).
- el Mundial de Futbol femení, co-organitzat per Austràlia i Nova Zelanda (del 20 de juliol al 20 d’agost).
- el Mundial de Netball, amb seu a Ciutat del Cap (del 28 de juliol al 6 d’agost).
- la Superlliga africana de clubs de futbol (agost).
- el Mundial de Bàsquet, co-organitzat pr Filipines, Japó i Indonèsia (del 25 d’agost al 10 de setembre).
- el Mundial de Rugby de França (del 8 de setembre al 28 d’octubre).
- els Jocs Asiàtics de Hangzhou (del 23 de setembre al 8 d’octubre).
- el Mundial de Criquet d’Índia (d’octubre al 26 de novembre).
- els Jocs Panamericans de Santiago de Xile (del 20 d’octubre al 5 de novembre).

Entre les cites culturals i científiques del nostre 2023 destacarem:
- el febrer s’inaugurarà l’Observatori Vera C. Rubin a Cerro Pachón (Xile), per bé que fins el 2024 no serà a punt per emprendre el seu ambiciós programa sinòptic.
- el Concurs d’Eurovisió, que se celebrarà a Liverpool entre el 9 i el 13 de maig.
- la Commemoració del 50è aniversari de la inauguració de la Sydney Opera House.
- l’entrada en funcionament de la Font Europea de Neutrons per Espal·lació, amb seu física a Lund i centre de gestió a Copenhague.

El nostre 2023, amb guerra, inflació, recessió i altres calamitats no és per llençar coets. El segon lliurament de The Purge, sota el subtítol de The Anarchy, de James DeMonaco imaginava un 2023 des del 2014. El 21 de març del 2023, com cada any, tenia lloc als Estats Units “La Purga”, un període de 12 hores on el govern dels “Nous Pares Fundadors” deixava fer i deixava passar tota mena de crims de forma impune. En una societat tan polaritzada, aquestes 12 hores resultaven necessàries per salvar una economia que anava cap al col·lapse. Doncs això.

L’envelliment en vertebrats s’associa a una reducció en l’abundància d’ARN missatgers llargs

Transcriptòmica: L’envelliment es manifesta com un augment del risc de morbiditat i de mortalitat. De teories biològiques sobre l’envelliment n’hi ha moltes, abordades des de diferents visions. La transcriptòmica, que és la ciència de la transcripció de l’ADN en molècules d’ARN (particularment, d’ARN missatger), és una d’aquestes perspectives. Thomas Stoeger, Richard I. Morimoto, Alexander V. Misharin, G. R. Scott Budinger i Luis A. Nunes Amaral, de la Northwestern University, són els autors corresponsals d’un article publicat divendres a la revista Nature Aging en el que analitzen dades transcriptòmiques de múltiples estudis en ratolins i en humans referits a l’edat. Han trobat que la longitud dels transcrits explica la majoria dels canvis transcripcionals associats a l’edat que s’observen en ratolins i en humans. Això explica que l’envelliment s’associa a una reducció de l’abundància relativa de transcrits llargs. D’altra banda, intervencions antienvelliment poden contrarestar aquesta reducció. Stoeger et al. han comprovat, a més, que tant en humans com en ratolins, els gens amb transcrits més llargs s’associen amb l’extensió de la longevitat, mentre que els gens amb transcrits més curts s’associen amb un escurçament de la longevitat.

En humans s’observa un desequilibri en la longitud dels transcrits gènics amb l’edat.

Transcriptoma i envelliment

En principi, el genoma d’un organisme roman inalterat al llarg del seu desenvolupament, gairebé idèntic en totes i cadascuna de les cèl·lules que l’integren. El genoma és el conjunt de gens i resideix en l’àcid desoxiribonucleic (ADN) dels nuclis cel·lulars. L’expressió d’aquest genoma d’ADN requereix, com a primer pas, la seva transcripció en molècules d’àcid ribonucleic (ARN). Una part d’aquests transcrits són ARN missatgers que, transferits al citoplasma, seran traduïts a proteïna. Si el conjunt de proteïnes d’una cèl·lula o organisme es denomina proteoma, el conjunt de transcrits d’ARN es denomina transcriptoma. Mentre el genoma roman constant, transcriptoma i proteoma es troben en un estadi fluctuant. El transcriptoma ha de respondre de manera ràpida, selectiva, reproduïble i forta a un ample ventall d’estímuls moleculars i fisiològics. Bona part de la regulació gènica és una regulació de la transcripció, fins al punt que hi ha una identificació estreta entre “expressió gènica” i “transcripció gènica”.

Dels 20.000 gens del genoma, n’hi ha milers que experimenten canvis de transcripció associats a l’edat de l’organisme. Val a dir que bona part d’aquests canvis són relativament petits si ho comparem amb les fluctuacions pròpies de la regulació gènica clàssica. Així doncs, no sembla que l’envelliment consisteixi en un afebliment general de la transcripció de gens. Stoeger et al. treballen amb la hipòtesi que la base transcriptòmica de l’envelliment ha d’ésser més subtil, però no pas menys global. No s’ha de cercar, doncs, en els canvis d’expressió de gens individuals, sinó en canvis d’expressió de tot el genoma.

Diversos estudis han assenyalat de tota manera que la formació d’ARN disminueix amb l’edat. Això s’ha atribuït a l’acumulació de dany d’ADN amb l’edat, la qual cosa afectaria especialment els gens de més longitud, que són els que requereixen transcrits d’ARNm més llargs. Alternativament, l’envelliment també podria afectar específicament proteïnes que actuen com a factors de transcripció o microARNs (ARNmi) que tenen un paper regulador.

El transcriptoma de 17 teixits de ratolins C57BL/6J

Stoeger et al. han seqüenciat l’ARN de mostres de 17 teixits de ratolins C57BL/6J de colònies del National Institute on Aging. Les mostres procedien de ratolins mascles de 4, 9, 12, 18 i 24 mesos d’edat. Per a cada d’edat es consideraren inicialment sis ratolins.

L’abundància de transcrits de cada gen per a cada teixit en ratolins de 4 mesos d’edat servia com a línia de base. L’abundància en les edats posteriors hi era referida. L’abundància de cada transcrit gènic era normalitzada per l’abundància d’ARN total de l’edat i teixit respectius.

Stoeger et al. tenien presents tots i cadascuns dels gens codificants de proteïna del ratolí. Consideraren 2.236 trets individuals, dels quals 310 es corresponien a llocs d’unió de factors de transcripció, 1.912 a llocs d’unió d’ARNmi i 14 corresponents a característiques estructurals (nombre d’exons, contingut de GC, nombre cromosòmic, nombre de transcrits alternatius, longitud del gen i longitud de l’ARNm madur).

D’aquests 2.236 trets, els més consistentment informatius sobre l’abundància relativa de transcrits en relació amb l’edat eren els de la longitud mediana de molècules madures de transcrit (l’ARN m). Hi seguien el nombre de factors de transcripció, la longitud del gen i la longitud mediana de la seqüència codificant.

Hi ha una correlació entre els trets vinculats a la longitud (longitud del transcrit madur, longitud del gen i longitud de la seqüència codificant). Stoeger et al. han trobat 68 casos en els que l’expressió relativa d’un gen era multiplicada per 4 en relació a l’edat basal (4 mesos) en els 17 teixits estudiats. En aquests 68 casos, 63 tenien trets de longitud com entre els cinc trets més explicatius. Per Stoeger et al. que els trets relacionats amb la longitud siguin més explicatius que els trets relacionats amb llocs d’unió a factors de transcripció o ARNmi mostra que l’impacte de l’edat sobre el transcriptoma té un caràcter força global.

Aquests canvis en el transcriptoma ja són visibles a 9 mesos d’edat. Una correlació de Spearman mostra que a 9 mesos d’edat ja són afectats 10 dels 17 teixits estudiats. A 24 mesos, l’afectació ja arriba a 14 dels 17 teixits estudiats.

La longitud dels transcrits i l’edat en altres organismes

Stoeger et al. revisen estudis similars realitzats en ratolins i en rates per altres grups en els darrers anys. Hi troben una correlació semblant. També la troben en estudis transcriptòmics sobre peixos killi.

En aquests estudis es consideren teixits sencers. En ells, el 60%-80% dels teixits mostren una reducció relativa de l’abundància de transcrits llargs associada a l’edat. Per això Stoeger et al. es fixen també en estudis transcriptòmics realitzats en cèl·lules de ratolí separades per citometria de flux en el marc del projecte Tabula Muris Senis: allà troben que en la majoria de tipus cel·lulars analitzats és present aquest empobriment relatiu de transcrits llarg.

Pel que fa a humans, Stoeger et al. reanalitzen dades del consorci GTEx. Aquest projecte ofereix dades transcriptòmiques de teixits humans procedents d’autòpsies. També ací apareixen una correlació negativa entre la longitud de transcrits i els nivells d’expressió relatius amb l’edat.

El cervell és un dels teixits més afectats per la reducció relativa d’expressió de gens de transcrits llargs associada a l’edat

En humans el desequilibri transcriptòmic és més fort en els teixits cerebrals que en altres teixits. Això és quelcom que es manté quan s’exclouen en l’anàlisi gens vinculats a processos inflamatoris o neuronals, o quan es normalitzen les dades per sexe.

La capacitat d’intervenció

El National Institute of Aging ha inclòs 11 intervencions antiedat que tenen la capacitat potencial d’estendre la longevitat en ratolins. Stoeger et al. han comprovat que 7 de les 11 intervencions tenen la capacitat d’induir un augment preferencial de transcrits llargs. Es tracta de l’excés del FGF21, l’heterozigositat Myc, la rapamicina, el resveratrol, la deleció de la S6K1, la senolítica i la mutació Snell del gen Pit-1. No tenen aquesta capacitat, les 4 altres intervencions: la mutació Ames del gen df, menjar cada dos dies, la mutació Little del gen del receptor de la GHRH i la metformina.

Gens pro-longevitat i anti-longevitat

Els estudis d’envelliment classifiquen els gens en “pro-longevitat” o “anti-longevitat” en la mesura que mutacions de pèrdua de funcions provoquin, respectivament, una disminució de la longevitat o un augment. Val a dir que la majoria de gens (97%) no pertanyen a cap de les dues categories. Els 665 gens que sí entren en aquestes categories mostren un desequilibri transcriptòmic associat a la longitud comparable al de la resta de gens.

Stoeger centren l’anàlisi en el 5% de gens amb la longitud mediana de transcrit més curta i el 5% de gens amb la longitud mediana de transcrit més llarga. Els gens curts són molt poc representats entre els gens pro-longevitat i es troben enriquits en el grup de gens anti-longevitat. Els gens llargs, en canvi, es troben enriquits entre els gens pro-longevitat i empobrits entre els gens anti-longevitat.

En processos biològics com la branca anabòlica de la proteostasi, la funció mitocondrial, el manteniment telomèric, l’organització de la cromatina i la funció immune trobem un enriquiment de participació de gens curts i un empobriment de participació de gens llargs. El fenomen invers el trobem en processos biològics com la regulació transcripcional, els processos de desenvolupament, la unió a ATP, l’estructura citoesquelètica i l’activitat sinàptica.

La transcriptòmica de l’envelliment

Stoeger et al. ens mostren com es pot combinar un estudi experimental amb la reanàlisi d’estudis ja publicats. Això els permet definir un desequilibri transcriptòmic associat a la longitud que en la majoria de teixits de vertebrats conduiria a un empobriment de l’expressió de gens llargs. Aquest fenomen hauria conduït a forçar que els gens implicats en processos pro-longevitat (com el manteniment dels telòmers) siguin gens més aviat curts. Que diferents intervencions anti-edat siguin capaces de contrarestar aquest desequilibri mostra el potencial existent en aquest camp.

Lligams:

- Aging is associated with a systemic length-associated transcriptome imbalance. Thomas Stoeger, Rogan A. Grant, Alexandra C. McQuattie-Pimentel, Kishore R. Anekalla, Sophia S. Liu, Heliodoro Tejedor-Navarro, Benjamin D. Singer, Hiam Abdala-Valencia, Michael Schwake, Marie-Pier Tetreault, Harris Perlman, William E. Balch, Navdeep S. Chandel, Karen M. Ridge, Jacob I. Sznajder, Richard I. Morimoto, Alexander V. Misharin, G. R. Scott Budinger & Luis A. Nunes Amaral. Nature Aging (2022).

- Amaral Lab.

- Interventions Testing Program (National Institute on Aging).

- Tabula Muris Senis.

- Genotype-Tissue Expression (GTEx) consortium.

Les seqüeles post-agudes de la covid-19 es relacionen amb estats moleculars de la fase aguda de la infecció

Transcriptòmica: Sota el nom de covid persistent hom inclou tot un ventall de seqüeles post-agudes de la infecció per SARS-CoV-2. La covid persistent és un condició debilitant, clínicament heterogènia i d’etiologia poc conegudes. Un grup d’investigadors de la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, encapçalat per Ryan C. Thompson, i coordinat per Alexander W. Charney i Noam D. Beckmann han realitzat una investigació transcriptòmica de 165 pacients hospitalitzats per covid-19 a qui feren després un seguiment clínic en el període post-agut. Ara la revista Nature Medicine en publica un article en el que Thompson et al. conclouen que les signatures d’expressió gènica de les seqüeles post-agudes ja eren presents en el transcriptoma sanguini durant la infecció aguda. Aquest transcriptoma sanguini és un reflex de cèl·lules del sistema immunitari innat i adaptatiu. Les seqüeles es poden agrupar en dos clústers. En la primera agrupació figuren seqüeles associades a una major expressió de gens relacionats amb la immunoglobulina, d’una manera dependent als títols d’anticossos específics contra la proteïna S del SARS-CoV-2. En la segona agrupació, les seqüeles s’associen a una expressió inferior de gens relacions amb la immunoglobulina, sense dependència dels anticossos anti-S. En una cohort externa aquesta relació ha estat validada. Així doncs, la múltiple etiologia de les seqüeles post-agudes de la covid ja seria detectable durant la infecció aguda.

Relació entre els símptomes post-aguts de covid-19 i la transcripció de diversos grups de gens

Les seqüeles de la covid-19

A hores d’ara s’han registrat al món més de 600 milions de casos de covid-19. Una fracció d’aquests casos arrossega seqüeles post-agudes en forma de fatiga, dispnea, anòsmia, etc. Hom pensa que aquests símptomes post-aguts són el resultat d’elements de la resposta del sistema immunitari a la infecció per SARS-CoV-2.

En aquest estudi, Thompson et al. obtingueren perfils d’expressió gènica i de títol d’anticossos en sang de pacients hospitalitzats per covid-19 a qui seguiren clínicament en el període post-agut. En els pacients s’identificaren signatures d’expressió gènica específiques de tipus cel·lular en la fase aguda de la infecció que vinculaven diversos tipus de cèl·lules immunitària a seqüeles post-agudes presents un any després de l’alta hospitalària. Com a mínim, hi hauria dues etiologies independents entre elles, una de les quals seria dependent dels nivells d’anticossos anti-S desenvolupats en la fase aguda de la infecció.

Un estudi transcriptòmic amb 567 individus en el marc del biobanc de Mount Sinai

Entre abril i juny del 2020 foren recrutats al Mount Sinai COVID-19 Biobank Study 567 individus, incloent-hi 495 persones hospitalitzades per covid-19 i 72 controls (alguns d’ells sans i d’altres de pacients hospitalitzats per altres causes). La sang era recollida en el cas dels pacients hospitalitzats durant l’estada, i en el cas dels controls sans en una visita externa. En total es realitzaren 1.392 seqüenciacions d’ARN.

Una fracció dels pacients que van rebre l’alta hospitalària foren visitats més de sis mesos després de l’alta, i se’ls oferí de respondre una enquesta sobre símptomes post-aguts. L’enquesta fou resposta per 232 individus (amb una mediana de 363 dies després de l’alta hospitalària), dels quals de 165 n’hi havia dades de RNA-seq de la fase aguda.

Entre aquests 165 individus, n’hi havia 50 dels qual es disposava la data d’administració de la primera dosi de vaccí anti-covid-19. Entre aquests 50 no s’hi trobà cap associació significativa entre haver rebut el vaccí i la simptomatologia post-aguda. Dels 165 individus, n’hi hagué 14 que reportaren reinfeccions.

Entre els pacients hospitalitzats inclosos en aquest estudi no s’observa una associació entre la severitat de la fase aguda o l’ingrés a una unitat de cures intensives i els símptomes post-aguts. Tampoc no hi ha una associació pel que fa a l’edat. Sí que hi ha una relació entre el sexe i la pèrdua de cabell com a símptoma post-agut. També hi ha algunes associacions amb comorbiditats prèvies, medicacions rebudes en la fase aguda i alguns resultats de laboratori (del total de 2780 tests realitzats). Hi ha una associació interessant entre problemes de son i els nivells d’anticossos anti-S en la fase aguda.

Dels 165 individus, Thompson et al. disposaven de dades de RNA-seq de 361 mostres de sang preses en la fase aguda. Amb eines bioinformàtiques es possible relacionar les dades transcriptòmiques amb les diferents fraccions de tipus cel·lular presents a la sang. Així doncs, per exemple, uns nivells superiors de cèl·lules plasmàtiques i uns nivells inferiors de cèl·lules T auxiliars fol·liculars en la fase aguda s’associen amb símptomes post-aguts de pneumònia i de miàlgia, respectivament.

Les cèl·lules plasmàtiques presenten un mínim de 100 gens amb expressió diferencials segons el major nombre de símptomes (problemes de son, problemes pulmonars, problemes digestius, problemes cutanis, problemes d’olfacte i de gust, etc.). També tenen força rellevància les cèl·lules T CD8⁺ i γδ, amb gens d’expressió diferencial vinculats a una pitjor qualitat de vida. Les cèl·lules T CD4⁺ de memòria en repòs i els neutròfils s’associaven amb problemes dentaris. Les cèl·lules T CD4⁺ de memòria activades s’associaven amb problemes cognitius.

D’acord amb els patrons d’expressió gènica de la fase aguda es possible dividir els símptomes post-aguts en dos grups:
- grup pulmonar de cèl·lula plasmàtica: problemes pulmonars i pneumònia.
- grup miscel·lani de cèl·lula plasmàtica: problemes de son, digestius, cutanis i d’olfacte i gust.

La principal diferència entre aquests dos grups és que els gens relacionats amb la immunoglobulina es troben reprimits en el primer grup i sobreexpressats en el segon grup.

La funció principal de cèl·lules plasmàtiques és la producció d’anticossos. Per això, Thomson et al. investigaren la relació entre els títols d’anticossos anti-S en la fase aguda i els símptomes post-aguts. Normalitzaren les RNAseq d’acord amb els nivells sanguinis d’IgG, IgA i IgM anti-S. D’aquesta manera discriminaren entre els gens d’expressió diferencial dependents del títol d’anticossos anti-S i els gens d’expressió diferencial independents. El clúster miscel·lani de cèl·lules plasmàtiques quedava atenuat amb aquesta correcció, mostrant doncs la seva dependència del títols d’anticossos anti-S. Els símptomes pulmonars i cutanis, en canvi, resultaven independent d’aquests títols. En canvi aquests símptomes pulmonars i cutanis sí eren dependents dels títols d’anticossos totals, en el sentit que uns menors nivells d’anticossos totals durant la fase aguda de la covid-19 s’associaven a una major simptomatologia pulmonar i cutània en la fase post-aguda.

L’etiologia dels símptomes post-aguts de la covid-19

Com també havien assenyalat altres estudis, Thompson et al. constaten la rellevància de la fase aguda de covid-19 en patogènesi post-aguda de la covid persistent. El tipus cel·lular sanguini més rellevant en aquest estudi són les cèl·lules plasmàtiques. En alguns casos durant la fase aguda de la covid-19 les cèl·lules plasmàtiques reprimeixen l’expressió de gens implicats en la producció i funcionalitat d’anticossos, i això es tradueix en la fase post-aguda en un major risc de patir simptomatologia pulmonar. En altres casos, les cèl·lules plasmàtiques, durant aquesta fase aguda, experimenten una sobreexpressió d’aquests gens, la qual cosa afavoreix l’aparició de símptomes post-aguts diferents com l’anòsmia. En aquesta segona simptomatologia tenen un paper important els nivells aguts d’anticossos específics adreçats contra la proteïna S del SARS-CoV-2.

Lligams:

- Molecular states during acute COVID-19 reveal distinct etiologies of long-term sequelae. Ryan C. Thompson, Nicole W. Simons, Lillian Wilkins, Esther Cheng, Diane Marie Del Valle, Gabriel E. Hoffman, Carlo Cervia, Brian Fennessy, Konstantinos Mouskas, Nancy J. Francoeur, Jessica S. Johnson, Lauren Lepow, Jessica Le Berichel, Christie Chang, Aviva G. Beckmann, Ying-chih Wang, Kai Nie, Nicholas Zaki, Kevin Tuballes, Vanessa Barcessat, Mario A. Cedillo, Dan Yuan, Laura Huckins, Panos Roussos, Thomas U. Marron, The Mount Sinai COVID-19 Biobank Team, Benjamin S. Glicksberg, Girish Nadkarni, James R. Heath, Edgar Gonzalez-Kozlova, Onur Boyman, Seunghee Kim-Schulze, Robert Sebra, Miriam Merad, Sacha Gnjatic, Eric E. Schadt, Alexander W. Charney & Noam D. Beckmann. Nature Medicine (2022)

- The COVID-19 Biobank.

- Microcoàguls amiloides de fibrina i alteracions plaquetàries en la covid persistent (agost del 2022).

- Fatiga, feblesa muscular, dificultats de la son, ansietat i depressió a 6 mesos de l’alta hospitalària per covid-19 (gener del 2021).

La historicitat de l’emperador Esponsià

Història antiga: Aquesta setmana ha aparegut un article a PLoS One, amb Paul N. Pearson, del Department of Earth Sciences de l’University College London, com a primer autor, en el que es conclou l’autenticitat de monedes amb l’efígie de l’emperador Esponsià, de la qual cosa es dedueix la historicitat d’aquest personatge. Fins ara hom havia assumit que les monedes eren una falsificació del segle XVIII i que Esponsià no havia existit. Hi havia bones raons per fer-ho. Les úniques notícies sobre l’emperador Esponsià eren un grapat de monedes que suposadament s’havien trobat en el marc d’un tresor desenterrat a Transilvània en el 1713. Les monedes d’Esponsià eren d’un estil i fabricació molt poc habitual. Pearson et al., en analitzar una d’aquestes monedes mitjançant tècniques no destructiva d’imatge i espectroscòpia, enumeren una sèrie d’indicis d’autenticitat. Per exemple, patrons profunds de micro-abrasió suggeririen un desgast extens per circulació. Taques superficials de minerals del sòl adherits per ciment autigènic i cobertes de productes d’oxidació són indicatives d’un prolongat enterrament i després d’una exhumació. Com que una de les monedes seria autèntica, Pearson et al. sostenen que caldria considerar Esponsià com un personatge històric. D’acord amb les pròpies monedes i el context històric, Pearson et al. pensen que Esponsià hauria estat probablement un comandant militar de la província de Dàcia durant la crisi dels anys 260s. Hauria exercit un control sobre aquesta província relativament aïllada, i les seves monedes de factura crua haurien servit a l’economia local durant un període apreciable.

Anvers i revers d’un aureus amb les inscripcions IMP SPONSIANI i C AVG. La factura crua d’aquesta moneda suposadament trobada a Transilvània en el 1713, juntament amb el motiu de l’època republicana del revers, feien pensar que es tractava d’una falsificació maldestra del segle XVIII. El cas és que cap font literària ni cap altra d’epigràfica parlen d’aquest emperador. Pearson et al., però, ens mostren que la moneda sí podria ser autèntica, i que Esponsià fou un personatge històric. En la crisi dels anys 260s, amb l’Imperi Romà dividit en tres parts, potser Dàcia en seria una quarta.

La moneda catalogada com a GLAHM:40333

Aquesta recerca fou concebuda per Paul N. Pearson, del Department of Earth Sciences, del University College London, i més conegut per les seves recerques geològiques i paleontològiques que no pas per contribucions arqueològiques. Els altres autors de l’article són Michella Botticelli (del Kevin Centre for Conservation and Cultural Heritage Research, de la School of Culture and Creative Arts de la University of Glasgow), Jesper Ericsson (curador de numismàtica de The Hunterian, centre adscrit a la University of Glasgow), Jacek Olender (del Kelvin Centre) i Liene Spruženiece (de la School of Geographical and Earth Sciences de la University of Glasgow). Tots cinc han participat en el disseny metodològic i la investigació. En l’obtenció de dades i l’anàlisi formal han participat Pearson, Botticelli, Olender i Spruženiece. Pearson realitzà l’adquisició de fons a través de la Royal Numismatic Society, i administrà el projecte juntament amb Ericsson, que hi aportà recursos. Pearson, Botticelli, Olender i Spruženiece participaren en l’elaboració de les imatges i en la validació dels resultats. L’esborrany inicial de l’article fou redactat per Pearson, i revisat per la resta d’autors. L’article fou tramès a PLoS One el 26 de maig. De l’edició se n’encarregà Melania Di Fazio, de la Sapienza. L’article fou acceptat el 24 d’agost i publicat el 23 de novembre.

Les fonts històriques sobre el període de l’Imperi Romà conegut com a “anarquia militar” o “crisi del segle III” (235-284 d.C.) que han arribat a nosaltres són escasses i confuses i, de vegades, poc o gens fiables. L’epigrafia i, particularment, la numismàtica ha ajudat a corroborar, matisar o descartar algunes de les dades historiogràfiques. Paul N. Pearson exposa un quadre del període que va de l’any 248 al 260 en un llibre publicat enguany. En aquest llibre Pearson publicava per primera vegada una fotografia de color d’alta resolució de la moneda catalogada com a GLAHM:40333, i que actualment es troba en The Hunterian, museu de la University of Glasgow. Aquesta moneda porta en l’anvers un perfil amb la inscripció IMP SPONSIANI… De l’emperador Esponsià no tenim més notícia que aquesta i altres monedes. Com que són monedes de pobre factura i amb una iconografia anacrònica, la majoria d’experts al llarg dels anys les han considerades unes falsificacions maldestres del segle XVIII. Pearson et al., però, ens mostren que tenen rascades superficials de desgasts i un matriu de terra adherida. Val a dir, que un falsificador de moneda antiga bé pot utilitzar tècniques d’envelliment artificial com l’abrasió o la tinció. El cas és que Pearson et al. no són conscients d’exemples de falsificacions que incorporin enganxar-hi partícules de pols o de sòl.

Una investigació més profunda sobre la moneda podia oferir o bé dades sobre la falsificació, o bé constituir un element d’interès històric sobre el període.

Segons el Roman Imperial Coinage, que se n’ocupa en el volum publicat en el 1948, les monedes esponsianes són un misteri sense resoldre. El principi indici documental el tenim en una nota manuscrita datada del març del 1713 de Carl Gustav Heraeus (1671-1725), inspector de medalles de la Col·lecció Imperial de Viena. La nota documentava l’adquisició de vuit monedes d’or de cinc dissenys diferents, aportades pel “Hof-Cammer-Rath Palm”, que les hauria rebudes d’una troballa a Transilvània. John David von Palm (1657-1721), conseller de finances en aquells moments crucials de la Guerra de Successió espanyola, hauria conduït, doncs, pel canal oficial aquesta descoberta de monedes antigues d’or.

Rastrejar el destí de les monedes individuals no és pas fàcil. A banda de les vuit monedes reportades per Heraeus en el 1713, en registres posteriors al 1730 n’hi ha unes altres 15 de semblants. Algunes d’aquestes monedes anaren a parar en el 1782 a la col·lecció de William Hunter (1718-1783), que les comprà del llegat de l’antiquari vienès Joseph De France (1691-1761). En el 1997 The Hunterian identificà quatre monedes com a pertanyents a les documentades el març del 1713 o bé estretament relacionades. Actualment, aquestes quatre monedes són custodiades a The Hunterian.

En la descripció de Heraeus apareixen cinc tipus. El primer tipus és una moneda d’Alexandre el Gran avui perduda i que podria haver una estatera autèntica d’aquest monarca macedoni. El tipus 2 és una moneda de Plauci, el tipus 3 una de Gordià III, el quart una de Filip i el cinquè una d’Esponsià. Pearson et al. hi afegeixen un tipus 6, una moneda d’argent d’Esponsià; i un tipus 7, una moneda d’argent de Gordià III. Les quatre monedes que es coneixen d’Esponsià es troben repartides entre Glasgow (on n’hi ha 1), Viena (on n’hi ha 2) i Sibiu (on n’hi ha 1). Els tipus 2-7 són monedes d’aparença romana, però d’una factura peculiar. Exhibeixen retrats de barbeta prominent i d’ulls saltants. La tipografia també és característica, particularment la lletra S. Pearson et al. pensen que totes aquestes monedes serien obra d’un mateix gravador. Com que entre les monedes hi ha de Gordià III (238-244) i de Filip (244-249), la data més antiga de manufactura seria l’any 244. Un altre tret ben remarcable és l’anvers i el revers del tipus 2, que són una còpia d’una moneda d’argent del període republicà (segle I a.C.). El revers dels tipus 5-6 són una còpia d’una moneda republicana de final del segle II a.C. El tipus 4 també barreja elements de les èpoqus republicana i imperial. També és remarcable la variabilitat entre els tipus i dins dels tipus pel que fa al pes, amb un coeficient de variació del 29,70% respecte d’una mitjana de 12,66 grams. Aquesta mitjana és força superior al pes dels aurei regulars de Gordià III (4,89 grams, amb un coeficient de variació del 5,8%) o de Filip I (4,62 grams, amb un coeficient de variació del 7%). Que els tipus 5-6 presentin en l’anvers un emperador desconegut en les fonts històriques gairebé és el de menys.

Durant el segle XVIII aquestes monedes foren acceptades com a genuïnament antigues. Eren considerades com a exemples d’imitacions bàrbares de monedes romanes, pròpies de les regions perifèriques de l’Imperi Romà. Esponsià, doncs, hauria estat un usurpador local efímer, en el context de les guerres civils dels anys 248 i 249 que posaren fi al regnat de l’emperador Filip. En la seva obra sobre monedes imperials de 1868, Henry Cohen, no obstant, afirmava que “je regarde ces pièces comme des coins modernes ridículament imaginés, et tres-mal faits”. En el 1923, R. Münsterberg feia un estudi sobre el tresor de monedes d’or trobat a Transilvània 210 anys abans en el que assenyalava que semblaven que no eren encunyades sinó elaborades a partir de motllos, una característica habitual en les falsificacions històriques. D’altra banda, Münsterberg deia que la variabilitat en el pes de cada tipus les feia inaptes per a la circulació monetària.

Imitacions i falsificacions acompanyen des de sempre a la numismàtica. Des del Renaixement s’ha fabricat noves monedes antigues. Imitacions fetes de bona fe han passat després per monedes autèntiques, i en d’altres ocasions la intenció inicial ja era la d’enganyar col·leccionistes. Pels falsificadors era més fàcil fabricar a partir de motllos que fer encunyacions. Les monedes resultants d’aquest procés s’havien de tractar amb calor o amb pintures per simular una pàtina d’oxidació, o se les erosionava artificialment per simular un desgast.

En el 1998, A. Bursche assumia que aquest conjunt de monedes eren el treball d’un falsificador sofisticat de principi del segle XVIII de Viena que reeixí en enganyar antiquaris. El falsificador coneixia prou el context històric per donar-hi un aspecte bàrbar. Inventar-se un emperador que no apareixia a les llistes històriques encara feia augmentar-ne el valor. Val a dir que la falsificació no era barata, i Pearson et al. calculen que hauria calgut una inversió en 20.000$ actuals només en or.

Pearson et al. recorden que les falsificacions de moneda antiga dels segles XVI-XVIII tendeixen a fer servir dissenys basats en monedes reals. Les monedes més falsificades a principi del XVIII són les d’estil clàssic, i no pas les d’una època de “decadència”. Els catàlegs de preus de moneda antiga del 1823 en endavant mostren que les monedes esponsianes no són especialment valuoses.

Pel que fa al nom Sponsianus, l’epigrafia coneguda només presenta un exemple: una inscripció funerària de Nicodemus Sponsianus del segle I d.C. que hauria format part del personal de la casa de l’emperadriu Lívia a Roma. Com que aquesta inscripció no fou descoberta fins els anys 1720, no hauria pogut inspirar al falsificador en el 1713.

Pel que fa a la historicitat d’Esponsià la prosopografia tendeix a deixar-lo de banda atenent al fet que només és testimoniat per monedes possiblement falses.

Tècniques d’imatge i d’espectroscòpia

Pearson et al. han investigat quatre monedes del tresor del 1713 actualment dipositades a Glasgow: una d’Esponsià, una altra de Gordià III i dues de Filip. Com a controls fan servir dues monedes d’or genuïnes del segle III, una de Gordià III i una altra de Filip I. Aquestes dues monedes procedeixen també de la col·lecció de Hunter del segle XVIII, però se n’ignora la procedència.

La microscòpia de llum visible i la imatge d’ultraviolat es prengué al Kelvin Centre, així com l’espectrometria d’infraroig r-FTIR. La microscòpia electrònica de rastreig es realitzà al Imaging, Analysis and Spectroscopy Centre (ISAAC), també de la Universitat de Glasgow.

La microscòpia electrònica de rastreig acoblada a un detector dispersiu d’energia permet analitzar la composició metàl·lica. L’aparell és enfocat cap a la superfícies superiors gastades del bust de l’anvers, i també a diversos punts representatius de l’anvers. D’ací hom dedueix el percentatge d’argent i de coure d’aquestes “monedes d’or”. Les dues monedes genuïnes consisteixen en or de molt alta puresa, sense rastre de coure i amb un percentatge d’argent inferior al 2%. Les quatre monedes investigades tenen continguts mesurables d’argent i de coure molt variables. La de Gordià III és la més pura de les quatre, amb un contingut d’or del 96,70%, d’argent del 2,77% i de coure del 0,78%. Les dues monedes de Filip tenen un baix contingut de coure, però arriben a percentatges d’argent del 4,73% i del 5,76%. La moneda d’Esponsià té un contingut d’argent del 3,38% i un contingut de coure del 3,39%.

Les imatges obtingudes confirmen que les monedes genuïnes foren encunyades. Les monedes investigades, en canvi, tenen signes d’haver estat fetes en motllos: hi ha manca general de detall de superfície i petits forats circulars indicadors de bombolles d’aire.

Els dissenys de les monedes investigades foren copiats de monedes genuïnes, però sense incorporar-hi el nivell normal d’estil, qualitat o detall. En les inscripcions hom troba errors ortogràfics i gramaticals. Tot indicaria que la factura d’aquestes monedes passava per sis fases:
1) gravació de dissenys d’anvers i revers en relleus negatius en un material dur, com ara bronze.
2) impressió d’una substància tova, com ara argila, en el gravat per produir relleus positius.
3) enduriment a foc d’aquests relleus positius.
4) impressió dels relleus de ceràmica en tauletes d’argila tova.
5) alineació de les tauletes de l’anvers i del revers en un sol marc.
6) introducció de metall fos en les tauletes, i neteja de les monedes obtingudes.

La microscòpia òptica i electrònica posa de manifest patrons de desgast, tant de desgast natural com de desgast deliberat. Ratllades i cràters són comuns en totes sis monedes, i amb unes orientacions indicatives de desgast natural.

Els dipòsits superficials de les monedes antigues són els que resten dels processos de neteja que segueixen al seu desenterrament. La fotografia d’ultraviolat revela dipòsits de fluorescència blanca que, en el microscopi òptic poden tindre un aspecte rogenc: es tractaria de calcita. Hom troba també materials de fluorescència taronja corresponents a la goma laca emprada pels conservadors de monedes.

Sobre l’autenticitat de les monedes

L’encunyació de monedes d’or de l’Imperi Romà era un procés altament centralitzat, que gairebé sempre es feia a Roma o, excepcionalment, en l’entorn de l’emperador quan es trobava en campanya. A mitjan del segle III es produí una crisi d’or com a resultat d’una caiguda en la producció de mines i d’una pèrdua del tresor imperial (pagament de la indemnització als perses del 244 d.C.; captura part del tresor pels gots arran de la Batalla d’Abritus del 251). Això es traduí e un enrariment de la moneda d’or i una fluctuació en el pes de les monedes individuals. Alhora, la inflació deixà l’or fora de la circulació diària, i la moneda d’argent patí una ràpida devaluació. No obstant, la puresa de les monedes d’or es mantingué relativament. El contingut d’argent i de coure les monedes investigadors seria indicatiu d’una encunyació local.

Els principals indicis d’autenticitat de les monedes investigades es corresponen al desgast i als signes d’entrrament.

La historicitat d’Esponsià

Les monedes d’Esponsià declaren l’autoritat de l’IMP SPONSIANI, amb un perfil de l’emperador amb corona radiada. És únic el fet que el nom aparegui en genitiu i no en nominatiu. El revers de la moneda conté la inscripció “C AVG”, encara que cal dir que aquest revers és la còpia d’un revers de denari del període republicà encunyat per Caius Augurinus.

Aquestes monedes no eren emeses amb un valor facial i serien bescanviades a pes. L’ús de dissenys antics serviria per inspirar confiança en la qualitat del metall emprat.

Pel que fa a Esponsià tot indica que mai no controlà una ceca oficial. Els historiadors posteriors no el registren perquè ni va governar Roma ni va posar en escac un emperador que sí que hi governés. L’àrea de la troballa de les monedes, Siebenburgen o Transilvània, era al centre de la província romana de Dàcia. Aquesta era l’única regió gran de l’Imperi Romà a la banda esquerra del Danubi. La conquesta de Dàcia per Trajà fou motivada en gran mesura pels seus recursos minerals. A mitjan del segle III d.C., Dàcia havia quedat com una província relativament aïllada, i sotmesa a incursions de sàrmates, gots i carps.

La descoberta de les monedes esponsianes a principi del segle XVIII va forçar els historiadors a donar-li un context històric. Hom pensà que s’hauria tractar d’un usurpador de la darrera època de l’emperador Filip (v. 248 d.C.). Però és estrany que en tresor hi hagi monedes encunyades amb la imatge de l’emperador Filip o del seu fill (Filip II). Peer això Pearson et al. creuen que seria més probable que les monedes esponsianes haguessin estat encunyades en els anys 260. En aquest cas, Esponsià seria un “usurpador” de l’emperador Gal·liè (260-268). En l’època de Gal·liè, l’Imperi Romà s’escindí en tres parts conegudes (amb la separació d’allò que ara els historiadors anomenen “Imperi de les Gàl·lies” a Occident, i “Imperi Palmirè” a Orient). Pearson et al. pensen doncs que Dàcia també s’hi hauria escindit en el 260, adoptant un règim militar propi. Aquest règim emeté medallons de metalls preciosos amb dissenys de l’època republicana i amb noms d’emperadors recents i prestigiosos, i del seu propi comandant local, Esponsià. L’artesania joiera d’Apulum hauria servit com a centre d’emissió de moneda. La moneda hauria servit per pagar en or i argent als comandants i quadres militars. Alhora, aquestes emissions haurien ajudat a estimular l’economia local.

Pearson et al. especulen en la probabilitat que el tresor trobat en el 1713 hagués estat enterrat pel seu propietari en el context de l’evacuació de la província de Dàcia en l’any 271 o en l’any 275. Aquesta evacuació tingué lloc sota l’emperador Aurelià. Aurelià posà fi a “l’Imperi de les Gàl·lies” i a “l’Imperi Palmirè”, i és probable que posés fi a “l’Imperi Dacià” amb aquesta mesura d’evacuació. Les fonts històriques (Flavius Vopiscus, Aurelius Victor, Eutropius, Festus, Orosius o Jordanes) afirmen que Gal·liè fou l’emperador que va perdre la província de Dàcia, però també atribueixen a Aurelià l’evacuació ordenada de les darreres tropes romanes.

Lligams:

- Authenticating coins of the ‘Roman emperor’ Sponsian. Paul N. Pearson, Michela Botticelli, Jesper Ericsson, Jacek Olender, Liene Spruženiece. PLoS ONE 17: e0274285 (2022).

- The Hunterian.

- Royal Numismatic Society.

Els gens ATP8B4 i ABCA1 en la malaltia d’Alzheimer

Exòmica: L’heretabilitat de la malaltia d’Alzheimer és d’un 70%. Mitjançant estudis d’associació de tot el genoma ha estat possible identificar variants genètiques associades amb un major risc de desenvolupar aquesta malaltia. En aquest treball d’identificació poden ser útils els estudis exòmics, que centren l’anàlisi genòmica en la fracció dels gens que apareixen en l’ARN missatger madur (els exons). Henne Holstege és la primera autora d’un article publicat ahir a la revista Nature Genetics que fa una comparació de les dades de seqüenciació exòmica de 32.558 individus, dels quals 16.036 han estat diagnosticats de la malaltia d’Alzheimer i els altres 16.522 fan de controls. Aquest estudi cas-control permeten Holstege et al. d’avaluar l’associació de la malaltia d’Alzheimer amb variants genètiques perjudicials rares. Com era d’esperar han trobat associació per a variants dels gens TREM2, SORL1 i ABCA7, com ja ho havien fet estudis genòmics previs. A més, però, aquest estudi exòmic posa de manifest que hi havia variants associades al risc de malaltia d’Alzheimer per als gens ATP8N4 i ABCA1. Menys clara és l’associació amb variants del gen ADAM10. Addicionalment, Holstege et al. assenyalen altres gens: RIN3, CLU, ZCWPW1 i ACE. Les variants perjudicials que mostren major associació són les que condueixen a una pèrdua de funció del gen afectat. Holstege et al. han trobat que aquestes variants apareixen amb una major freqüència gènica entre les persones que desenvoluparen un malaltia d’Alzheimer a una edat relativament primerenca. No és d’estranyar que els gens implicats participin en el processament de la proteïna precursora del beta-amiloide, en l’agregació de beta-amiloide, el metabolisme lipídic i la funció microglial.

Variants genètiques SORL1, TREM2, ABCA7, ATP8B4 i ABCA1 que condueixen a la pèrdua de funció s’associen a un major risc de desenvolupar la malaltia d’Alzheimer i de fer-ho a edats menys avançades

Els factors genètics de la malaltia d’Alzheimer

L’herència mendeliana explica menys d’un 1% dels casos de malaltia d’Alzheimer que apareixen a edats anteriors als 65 anys. En aquests casos la causa darrera és un al·lel autosòmic dominant. No obstant això, fins i tot en la resta de casos d’Alzheimer, l’heretabilitat és d’un 70%. Els factors genètics darrera d’aquesta heretabilitat són força complexos. Els estudis d’associació de tot el genoma han posat de manifest un total de 75 factors de risc genètics, com ja vam comentar el passat mes d’abril. Cadascun d’aquests factors genètics té una contribució modesta al desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer.

Els estudis que incorporen estratègiques de seqüenciació d’ADN han posat de manifest variants rares (amb una freqüència al·lèlica inferior a l’1%) dels gens TREM2, SORL1 i ABCA7 que tenen una contribució més elevada en el desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer. Aquestes variants rares condueixen a una pèrdua de funció o a un altre tipus de dany als gens respectius.

En aquest estudi, en el que han participat especialment Henne Holstege, Marc Hulsman, Gaël Nicholas i Jean-Charles Lambert, es persegueix la detecció de gens addicionals que presentin variants rares deletèries que s’associïn a un major risc de presentar la malaltia d’Alzheimer. Per fer-ho han de recórrer a la comparació de dades de seqüenciació genètica de milers de persones, tant de malalts d’Alzheimer com de controls. Així, Holstege et al. han harmonitzat dades de seqüenciació d’estudis realitzats a Europa i als Estats Units sobre els que han aplicat una anàlisi de càrrega de gens. El fet que les seqüenciacions es realitzessin en centres diferents comporta tota una sèrie de biaixos tècnics que han d’afrontar a través de procediments de control de qualitat.

Seguidament es comparava la càrrega de variants rares que presentaven 12.652 casos de malaltia d’Alzheimer (incloent-hi 4.060 que havien desenvolupat la malaltia abans de 65 anys) i 8.693 controls. D’aquesta comparació resulta la detecció de 7.543.193 variants. D’aquests variants se seleccionaren les que tenien freqüències al·lèliques inferiors a l’1% i que, d’acord amb una anàlisi bioinformàtica, indicaven una afectació en el producte gènic respectiu. Les variants foren classificades segons el nivell predit de perjudici.

En els cromosomes autosòmics (=no sexuals) del genoma humà hi ha 19.822 gens codificadors de proteïnes. D’aquests, Holstege et al analitzaren els 13.222 que tenien un recompte acumulat d’al·lels menors igual o superior de 10. Sobre aquests gens es realitzaren 31.204 tests de càrrega. D’aquests tests n’hi hagué 13, corresponents a 6 gens, que indicaven una càrrega diferencial de variants rares entre casos i controls. Els gens en qüestió són SORL1, TREM2, ABCA7, ATP8B4, ADAM10 i ABCA1.

Aquests senyals foren validats en una fase posterior que contemplava 3.384 casos d’Alzheimer i 7.829 controls. L’associació fou confirmada per a variants perjudicials rares dels gens SORL1, TREM2, ABCA7, ATP8B4 i ABCA1.

En una tercera fase, Holstege et al. consideraren els 75 gens que apareixen associats al risc de malaltia d’Alzheimer en estudis d’associació de tot el genoma. D’aquests 75 gens, n’hi ha 67 que presenten variants rares que es troben amb major freqüència entre els casos d’Alzheimer. A més dels gens ja esmentats, són particularment forts els senyals corresponents als gens RIN3, CLU, ZCWPW1 i ACE.

Aquests gens participen en funcions biològiques com el processament de la proteïna precursora del beta-amiloide (APP), en el metabolisme lipídic, en l’agregació de beta-amiloide (Aβ) i en processos neuroinflamatoris. Tots aquests són aspectes ben coneguts de la fisiopatologia de la malaltia d’Alzheimer. Els productes gènics de ABCA7 i ATP8B4 són transportadors de fosfolípids. Variants rares del gen ATP8B4 ja s’havien descrit com a associades a un major risc de desenvolupar esclerosi sistèmica. En el cervell, el gen ATP8B4 és predominantment expressat en la microglia (les cèl·lules no-neuronals del sistema nerviós). La mutació G395S del gen ATP8B4 és la que més repetidament apareix en els casos de malaltia d’Alzheimer estudiats per Holstege et al.

També és il·lustratiu el fet que el transportador de fosfolípids codificat pel gen ABCA1 sigui responsable de la lipidació de l’apolipoproteïna E (el gen de la qual ja fou descrit com a associat a la malaltia d’Alzheimer en estudis de genètica molecular clàssica). Una insuficient lipidació de les lipoproteïnes que contenen APOE augmenta la deposició de Aβ i la fibril·logènesi. Això és el que passa, per exemple, amb la mutació N1800H del gen ABCA1.

Lligams:

- Exome sequencing identifies rare damaging variants in ATP8B4 and ABCA1 as risk factors for Alzheimer’s disease. Henne Holstege, Marc Hulsman, Camille Charbonnier, Benjamin Grenier-Boley, Olivier Quenez, Detelina Grozeva, Jeroen G. J. van Rooij, Rebecca Sims, Shahzad Ahmad, Najaf Amin, Penny J. Norsworthy, Oriol Dols-Icardo, Holger Hummerich, Amit Kawalia, Philippe Amouyel, Gary W. Beecham, Claudine Berr, Joshua C. Bis, Anne Boland, Paola Bossù, Femke Bouwman, Jose Bras, Dominique Campion, J. Nicholas Cochran, Antonio Daniele, Jean-François Dartigues, Stéphanie Debette, Jean-François Deleuze, Nicola Denning, Anita L. DeStefano, Lindsay A. Farrer, Maria Victoria Fernández, Nick C. Fox, Daniela Galimberti, Emmanuelle Genin, Johan J. P. Gille, Yann Le Guen, Rita Guerreiro, Jonathan L. Haines, Clive Holmes, M. Arfan Ikram, M. Kamran Ikram, Iris E. Jansen, Robert Kraaij, Marc Lathrop, Afina W. Lemstra, Alberto Lleó, Lauren Luckcuck, Marcel M. A. M. Mannens, Rachel Marshall, Eden R. Martin, Carlo Masullo, Richard Mayeux, Patrizia Mecocci, Alun Meggy, Merel O. Mol, Kevin Morgan, Richard M. Myers, Benedetta Nacmias, Adam C. Naj, Valerio Napolioni, Florence Pasquier, Pau Pastor, Margaret A. Pericak-Vance, Rachel Raybould, Richard Redon, Marcel J. T. Reinders, Anne-Claire Richard, Steffi G. Riedel-Heller, Fernando Rivadeneira, Stéphane Rousseau, Natalie S. Ryan, Salha Saad, Pascual Sanchez-Juan, Gerard D. Schellenberg, Philip Scheltens, Jonathan M. Schott, Davide Seripa, Sudha Seshadri, Daoud Sie, Erik A. Sistermans, Sandro Sorbi, Resie van Spaendonk, Gianfranco Spalletta, Niccolo’ Tesi, Betty Tijms, André G. Uitterlinden, Sven J. van der Lee, Pieter Jelle Visser, Michael Wagner, David Wallon, Li-San Wang, Aline Zarea, Jordi Clarimon, John C. van Swieten, Michael D. Greicius, Jennifer S. Yokoyama, Carlos Cruchaga, John Hardy, Alfredo Ramirez, Simon Mead, Wiesje M. van der Flier, Cornelia M. van Duijn, Julie Williams, Gaël Nicolas, Céline Bellenguez & Jean-Charles Lambert. Nature Genetics (2022).

- Un càlcul del risc genètic de patir la malaltia d’Alzheimer d’acord amb 75 loci (abril del 2022).

“Leviathanochelys aenigmatica”, una tortuga marina gegant de 80 milions d’anys d’antiguitat trobada a Cal Torrades (Coll de Nargó)

Paleontologia: Ha causat sensació la presentació en societat de Leviathanochelys aenigmatica, una espècie de gran tortuga marina que visqué al Campanià Mitjà, i que ha estat descrita a partir d’un fòssil trobat al jaciment de Cal Torrades (Alt Urgell). Oscar Castillo-Visa (*Sitges, 1999), Àngel H. Luján, Àngel Galobart (*Sabadell, 1961) i Albert Sellés són els autors de l’article on es descriu aquesta espècie, publicat ahir a Scientific Reports. El jaciment de Cal Torrades era sota les aigües en el Cretàcic Superior, concretament en un dels mars epi-continentals que banyaven l’arxipèlag europeu en un context de clima subtropical. Les tortugues marines eren habituals en aquestes mars, però fins ara no se’n coneixia cap que superés el metre i mig en longitud de closca. Castillo-Visa et al. recorden que en aquest període sí que s’han descrit tortugues marines gegants a Amèrica del Nord. Així doncs, Leviathanochelys aenigmatica és, com indica el seu adjectiu específic, una tortuga marina excepcional. Val a dir, que les dades anatòmiques i histològiques assenyalen que seria un quelonoid basal. Com a trets diferencials presenta un procés addicional en el costat anteromedial de la pelvis, i un acetabulum amb una forta direcció ventral. El procés púbic accessori serviria com a punt addicional d’inserció del múscul recte abdominal, un tret avantatjós per la vida a mar oberta. D’acord amb la mida de la pelvis, Leviathanochelys seria d’unes dimensions semblants a Archelon, la tortuga marina gegant més gran coneguda de tots els temps. Castillo-Visa et al. atribueixen aquest gigantisme a les condicions de l’arxipèlag de l’Europa Cretàcica.

Fragments de la closca i de la cintura pelviana de l’espècimen MCD9884

Una tortuga marina gegant

Oscar Castillo-Visa, Àngel Hernández Luján i Albert Garcia Sellés són els qui han descrit l’espècimen, realitzat les anàlisis filogenètiques i dissenyat l’experiment comunicat en aquest article. Tots tres són membres de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, centre adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, i amb seu a Cerdanyola del Vallès. Castillo-Visa i Sellés també ho són del Museu de la Conca Dellà, d’Isona. Luján també és membre del Departament de Ciències Geològiques de la Facultat de Ciències de la Universitat Masaryk de Brno.

Castillo-Visa i Sellés realitzaren l’anàlisi histològica, i feren les figures incloses en l’article.

En les excavacions participaren Castillo-Visa i Àngel Galobart (de l’ICP i del Museu de la Conca Dellà), que també feren la feina de l’arxiu.

Tots quatre participaren en la redacció de l’article, que fou tramès a la revista el 6 d’abril del 2022. Després d’un procés de revisió, l’article fou acceptat el 17 d’octubre, i publicat el 17 de novembre.

Aquesta recerca ha rebut el suport de la Agencia Estatal de Investigación i de la Generalitat de Catalunya. Les anàlisi osteohistològiques es feren en el marc del projecte “Xarxes paleoecològiques dels jaciments de dinosaures del Cretaci català”, finançat pel Departament de Cultura de la Generalitat. Luján és investigador postdoctoral a través del programa Beatriu de Pinós de la Generalitat. Sellés rep el suport projecte VIGEOCULT de la Unió Europea. Els autors tenen paraules d’agraïment pel gestor de col·leccions del Yale Peabody Museum, per Eduardo Espílez (de la Fundación Conjunto Paleontológico de Teruel-Dinópolis), pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, i per Kelly A. Vega Pagán per la correcció lingüística.

Dins del concepte de Pan-Chelonioidea s’inclouen tots els Testudines Cryptodira amb un ancestre comú que aplega tortugues marines del passat i del present. En aquest grup trobem les tortugues més grans mai conegudes, com Archelon o Protostega, que pertanyien a la família de les Protostegidae, que constituiria la base del Chelonioidea. Ja en aquesta família apareixen diverses adaptacions anatòmiques a la vida marina, com la modificació dels autopodials en extremitat amb forma de raquetes, la modificació craniana per afavorir l’excreció de sal, la reducció de l’ossificació de la closca o el desenvolupament de fontanel·les a la carapaça i al plastró.

Els quelonioids aparegueren en el Cretàcic primerenc, i assoliren la major diversitat en el Cretàcic tardà. Els protostègids ja havien radiat prou ràpidament en el Cretàcic primerenc, i malgrat esdevindré la família dominant entre les tortugues marines, quedaren completament extingits al final del Cretàcic.

La gran època de les tortugues marines gegants fou el Campanià (fa 84-72 milions d’anys). Val a dir, però, que la majoria de formes gegants visqueren en la Mar Interior Occidental d’Amèrica del Nord. Fora d’aquesta zona hom ha descrit Ocepechelon (Marroc), Gigantatypus (Jordània), Protostega gigas (Europa Oriental). Aquest gegantisme seria el resultat de l’adaptació a condicions d’hàbitat i/o de la pressió de depredadors.

A l’Europa Occidental, fins ara, l’espècie de tortuga marina més gran del Cretàcic Tardà que s’ha descrit és Allopleuron hoffmanni, que fa 1,5 metres de longitud de closca. L’absència de tortugues veritablement gegants crida l’atenció quan els dipòsits marins d’Europa han preservat una bona quantitat de quelonioids d’aquest període.

És en aquest context que Castillo-Visa et al. reporten una espècie fins ara desconeguda de quelonioid basal gegantí, a partir d’un espècimen que en preserva la regió posterior de la carapaça i una part de la cintura pelviana. Tot i que les restes siguin fragmentàries, se’n pot deduir una dimensió colossal, comparable amb la d’Archelon, i que constituiria el primer exemple conegut de tortugues marines gegants a l’Europa del Cretàcic Tardà.

Cal Torrades és un jaciment situat als Pirineus Oriental de la Península Ibèrica (a-b). En aquesta localitat es troba restes de la pelvis (e) i ili (f) d’una tortuga gegant.

El jaciment de Cal Torrades és particularment valuós perquè és la primera localitat del Pirineu meridional que presenta restes de vertebrats marins del Cretàcic final. Altres jaciments de la regió es corresponen a ambients terrestres del Campanià i del Maastrichtià. Cal Torrades fou descobert com a tal jaciment en el 2016. Se situa entre la Serra d’Aubenç i la Serra de Carreu, prop de les poblacions de Pera-Rua i Valldarques. Es troba en la part inferior de la Formació Perles, consistent principalment en margues i calcàries margoses. Abunden en aquest part fòssils d’equinoderms, esponges, lamel·libranquis, foraminífers, etc. Gràcies a l’anàlisi dels foraminífers bentònics, Cal Torrades ha estat assignada al Campanià Mitjà.

Les restes del quelonioid gegant foren trobades a uns 20 cm per damunt del límit superior de la base d’arenisca. Per damunt d’aquesta base trobem una seqüència margosa ben desenvolupada, alternada amb nivells d’arenisca, producte d’un ambient de deposició d’alta mar de baixa energia. D’acord amb el conjunt de macroforaminífers bentònics, se’n pot deduir una fondària de 20 a 80 metres sota el nivell de mar de l’època.

Excavacions del 2016 al 2021

Al llarg de diverses campanyes entre el 2016 i el 2021 es recuperaren les restes d’aquest quelonioid. Com que totes les restes es trobaren de forma associada i amb una posició anatòmica coherent, Castillo-Visa et al. les assignen a un únic individu, catalogat com a MCD9884, en tant que dipositat al Museu de la Conca Dellà (MCD).

Es realitzaren anàlisi paleohistològics en la carapaça i l’ili esquerra de MCD9884. Se’n preparen seccions fines al Servei de Laboratori de la UAB, que s’observaren sota un microscopi petrogràfic.

En les anàlisis filogenètiques es tingueren en compte 96 taxa de tortugues marines, i 355 característiques cranianes i post-cranianes.

La descripció d’una nova espècie

Leviathanochelys aenigmatica és descrita com a nova espècie i nou gènere, dins del grup dels Chelonoidea (Baur, 1893). Els Chelonoidea són inclosos al seu torn en els Cryptodira (Cope, 1868), i aquests en els Testudines (Batsch, 1788).

El nom genèric de Leviathanochelys deriva de la combinació del Leviatà (el monstre marí bíblic) i del mot grec χέλυς (tortuga). L’epítet específic aenigmatica fa referència a les característiques anatòmiques peculiars.

L’holotip és MCD9884. Aquest holotip preserva la porció posterior de la carapaça, incloses les plaques neurals de la 5 a la 8, part de les plaques costals de la 5 a la 8, i una possible placa central vertebral (MCD9884a). També hi ha el pubis esquerre (MCD9884b), el pubis dret (MCD9884c), l’isqui esquerre (MCD9884d), l’isqui dret (MCD9884e), l’ili esquerre (MCD9884f) i l’ili dret (MCD9884g).

La localitat tipus és Cal Torrades, a Coll de Nargó, adscrit a la part inferior de la Formació Perles, del Campanià Mitjà.

El caràcter de quelonioid basal es diagnostica a través de la reducció de l’ossificació de les plaques costals, amb absència d’un contacte sutural entre costals i periferals; de les sutures de plaques marginals; de la forma poligonal de les plaques neurals; de l’àrea articular oval de l’ili; de la forma d’H de la pelvis; del procés públic allargat i lateralment pla; etc.

La classificació com a espècie diferenciada es fonamenta en dos caràcters autoapomòrfics:
a) un procés accessori en el marge anteromedial del pubis.
b) un acetabulum fortament dirigit en sentit ventrolateral.

Les anàlisis filogenètiques situen Leviathanochelys aenigmatica com a tàxon germà d’Allopleuron hoffmanni. En tots dos casos trobem una vinculació de la pelvis a la closca a través de lligaments i no per un contacte sutural.

L’amplada màxima de la pelvis de Leviathanochelys és de 889 mm. Supera en aquest sentit els 810 mm d’Archelon. La longitud anteroposterior del pubis de Leviathanochelys és de 395 mm, mentre que la d’Archelon és de 460 mm. Encara que és difícil fer una inferència de la mida corporal, Castillo-Visa consideren que Leviathanochelys podia ser tan gran com Archelon, del qual s’estima una longitud de fins a 3,74 metres.

Leviathanochelys i Archelon pertanyen a llinatges diferents, de manera que el gigantisme de tots dos evolució de manera independent. Entre els factors que propicien el gigantisme en tortugues marines actuals s’han citat la pressió dels depredadors, un deslliurament competitiu, la temperatura marina o la capacitat de migrar.

Segons les dades anatòmiques, histològiques i miològiques, Castillo-Visa et al. dedueixen que Leviathanochelys devia ser una de les tortugues marines pelàgiques més grans que hagin viscut en oceans europeus.

Lligams:

- A gigantic bizarre marine turtle (Testudines: Chelonioidea) from the Middle Campanian (Late Cretaceous) of South-western Europe. Oscar Castillo-Visa, Àngel H. Luján, Àngel Galobart, Albert Sellés. Scientific Reports 12: 18322 (2022).

- Parc Cretaci Museu de la Conca Dellà.

870.000 espermatozoides/mL/any: la reducció de la concentració espermàtica mitjana entre 1973 i 2018

L’epidemiòleg Hagai Levine té com una de les principals àrees de recerca els factors ambientals que poden afectar la reproducció masculina. Nombrosos estudis indiquen l’existència d’una tendència a la baixa en la qualitat del semen i altres marcadors de la salut reproductiva masculina. Fa cinc anys Levine realitzà una meta-anàlisi sobre la tendència en la concentració espermàtica i el recompte espermàtic total en homes d’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia, que posava de manifest una caiguda en aquests paràmetres entre el 1981 i el 2013. Ara Levine és el primer autor d’una nova meta-anàlisi, que apareix a la revista Human Reproduction Update, en la que s’inclouen dades de l’Amèrica Central i Austral, d’Àsia i d’Àfrica. Levine et al. feren recerques en les bases de dades de PubMed/MEDLINE i Embase per identificar estudis de recompte espermàtic publicats entre el 2014 i 2019. Revisaren 2936 abstracts i 868 articles sencers, identificant en 38 d’aquests estudis un total de 44 estimacions de recompte espermàtic que complien els criteris que havien preestablert. Sumant-hi els de la meta-anàlisi anterior, contemplen un total de 288 estimacions procedents de 223 estudis que cobreixen el període que va del 1973 al 2018. Globalment, troben que el recompte espermàtic davallà apreciablement entre el 1973 i el 2018. El model lineal més simple calcula una caiguda de 0,87 milions d’espermatozoides/ml/any, amb un interval de confiança del 95% entre 0,89 i 0,86. La caiguda és del 51,6%, i s’accelera en el període 2000-2018 (el declivi percentual per any passa de l’1,16% al 2,64%). El declivi, doncs, té un abast global, i no pas restringit als continents més desenvolupats, i a més presenta una acceleració en les darreres dues dècades.

La tendència a la baixa del recompte espermàtic

Aquest estudi fou concebut i dissenyat per Hagai Levine i Shanna H. Swan, professora de medicina ambiental i salut públic a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai. El disseny i execució de l’estratègia de cerca fou a càrrec de Levine i de l’arquitecta d’informació Rachel Pinotti. L’adquisició, anàlisi i interpretació de les dades fou realitzada per Levine, Niels Jørgensen, Anderson Martino-Andrade, Jaime Mendiola, Dan Weksler-Derri, Maya Jolles, Pinotti i Swan. Levine i Jolles feren l’anàlisi estatística. Levine, Pinotti, Swan i Jolles feren la feina administrativa, mentre que Levine i Swan supervisaven tot l’estudi. El primer esborrany de l’article fou redactat per Levine, Shawn i Jolles. Levine, Jørgensen, Martino-Andrade, Mendiola, Weksler-Derri, Pinotti i Swan revisaren l’article fins a la versió tramesa a la revista el 10 de juny. Després d’una nova revisió, conclosa el 29 de setembre, la revista acceptà l’article l’11 d’octubre, i el publicà el 15 de novembre.

Aquesta meta-anàlisi rebé el suport financer de The Grantham Foundation for the Protection of the Environment. Els autors agraeixen a Alexandria Albert el suport en la revisió de la literatura.

Levine et al. (2017) havien realitzat una revisió sistemàtica i una meta-anàlisi de regressió amb estudis sobre recompte espermàtic publicats entre el 1981 i el 2013, que abastaven els països més desenvolupats: Amèrica del nord, Europa, Austràlia i Nova Zelanda.

La primavera del 2020 feren una nova recerca encarada a estudis publicats entre el 2014 i el 2019. Ara tenien l’oportunitat d’analitzar també els països emergents d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Paral·lelament, en els darrers anys hom ha vist com la infertilitat masculina afecta especialment poblacions de renda baixa. La baixa qualitat espermàtica correlaciona amb una alta mortalitat i morbiditat. Un baix recompte espermàtica es relaciona també amb uns baixos nivells de testosterona, i s’associa a un major risc de càncer testicular i d’anomalies genitals.

Entre els autors hi ha epidemiòlegs, andròlegs i una bibliotecònoma mèdica. Han seguit els criteris de meta-anàlisis d’estudis observacionals en epidemiologia.

La recerca en les bases de dades de PubMed/MEDLINE i EMBASE pretenia identificar publicacions en llengua anglesa que reportessin dades primàries en recompte espermàtic humà. El període de la recerca era el 2014-2019, en el benentès que el període anterior era comprès en la meta-anàlisi del 2017. La recerca fou duta a terme el 15 de maig del 2020, amb els termes “sperm count”, i amb mots claus com ara ‘sperm density’ o ‘sperm concentration’. Eren deixats de banda els estudis únicament amb animals no-humans.

Els estudis elegibles eren classificats en dos grups: a) estudis sobre homes no seleccionats per l’estatus de fertilitat, com ara homes joves examinats per al servei militar o estudiants universitaris; b) estudis sobre homes les companyes dels quals haguessin tingut un infant o fossin en gestació, i per tant classificables com a ‘fèrtils’.

D’aquesta manera eren exclosos els estudis sobre participants seleccionats per la seva infertilitat o subfertilitat, pels seus paràmetres seminals o per anormalitats genitals, malalties o medicacions. També eren exclosos els estudis limitats a homes amb exposicions que podien afectar la fertilitat (ocupacional, post-operatori, fumadors, etc.). Sí que eren inclosos els estudis de candidats a vasectomia o a donadors de semen si la qualitat seminal no era criteri per incloure’ls-hi. S’excloïen els estudis que utilitzaven mètodes de recol·lecció del semen diferents a la masturbació, o els que empraven mètodes de comptatge alternatius a l’hemocitòmetre. També eren exclosos els estudis amb una mida mostral inferior a 10 homes.

L’examen del títol i del resum suposava un primer filtre per als estudis resultants de la cerca. Després seguia una revisió del text complet, assignant-lo a la categoria d’estudi exclòs o d’estudi inclòs. Hom tenia cura de no utilitzar una mateixa població més d’una vegada.

Els paràmetres principals eren la concentració espermàtica (SC) i el recompte espermàtic total (TSC). D’aquests paràmetres es considerava la mitjana, la desviació estàndard, el mínim, el màxim, la mediana i els percentils. També es tenien en compte el volum seminal (mitjana i mètode de mesura), la mida mostral, els anys de recol·lecció de la mostra, dades sobre covariats (grup de fertilitat, país, edat, temps d’abstinència reportat, etc.).

Models de regressió lineal simple foren aplicats per estimar SC i TSC com a funcions de l’any de recol·lecció de la mostra. Els models s’aplicaren a tots els homes, i al grup dels no-seleccionats i dels fèrtils. Els models de meta-regressió eren controlats per grup de fertilitat, edat, temps d’abstinència, etc. Hom diferenciava entre els continents més desenvolupats (NEA) i els continents en vies de desenvolupament (SAA). El període d’estudi era puntuat per als anys 1972, 1985, 1995 i 2000.

La revisió sistemàtica

En les bases de dades Levine et al. identificaren 2936 publicacions noves. D’aquestes es retiraren 151 registres duplicats, i 1917 foren descartades en llegir-ne el títol o el resum. Així doncs es revisaren els textos complets de 868 articles, excloent-hi 743. Els 125 articles restants foren sotmesos a un triatge en l’extracció de dades, de forma que 87 foren exclosos (44 d’ells eren publicacions múltiples). Quedaren, doncs, 38 estudis de mostres de semen corresponents a 14.233 homes, amb 44 estimacions úniques de mitjana de concentració espermàtica.

Sumant els inclosos en la meta-anàlisi del 2017, això suposa incloure 223 estudis i 288 estimacions, que cobreixen un període que va del 1973 al 2018, amb dades de 57.168 homes. Les dades cobreixen 53 països de 6 continents. De les 288 estimacions, 118 (41%) són d’homes NEA no-seleccionats, 35 (12%) d’homes SAA no-seleccionats, 81 (28%) d’homes NEA fèrtils i 54 (19%) d’homes fèrtils SAA.

La combinació de totes aquestes dades indica una tendència al declivi de la concentració espermàtica amb un ritme anual de 0,87 milions/mL (amb un interval de confiança del 95% entre 0,86 i 0,89, i una P < 0,001) entre el 1973 i el 2018. D’aquesta manera, la concentració espermàtica hauria tingut un declivi anual el 0,93%, que agregadament suposa una caiguda del 41,5% entre el 1973 i el 2018.

Si s’utilitza un model estratificat d’acord amb el grup de fertilitat, hom observa que la caiguda és superior entre els homes no-seleccionats (-1,23%, amb un interval de confiança del 95% entre -1,20% i -1,25%) que entre els homes fèrtils (-0,30%, amb un interval de confiança del 95% entre -0,27% i -0,30%).

Una tendència semblant s’observa pel que al recompte espermàtic total, amb una caiguda anual de 2,8 milions d’espermatoizoides (amb un interval de confiança del 95% entre 2,74 i 2,86).

El volum seminal no experimenta canvis en el període estudiat.

El declivi en la concentració espermàtica és present a tots els continents. La tendència, a més, s’accelera si hom considera únicament el període 2000-2018. Levine et al. esperen que aquestes dades despertin l’atenció del públic general i, especialment, dels qui prenen decisions.

Lligams:

- Temporal trends in sperm count: a systematic review and meta-regression analysis of samples collected globally in the 20th and 21st centuries. Hagai Levine, Niels Jørgensen, Anderson Martino-Andrade, Jaime Mendiola, Dan Weksler-Derri, Maya Jolles, Rachel Pinotti, Shanna H Swan. Human Reproduction Update: dmac035 (2022).

La petjada de la covid-19 en l’esperança de vida

Epidemiologia: Entre la primavera del 2020 i la del 2022, la pandèmia de covid-19 produí una intensa mortalitat, particularment en els pics de gener, abril i setembre del 2021 i el de febrer del 2022. Jonas Schöley, del Laboratori de Salut Poblacional de l’Institut Max Planck de Recerca Demogràfica, és el primer autor d’un article aparegut avui a la revista Nature Human Behaviour que tracta sobre els canvis experimentats en l’esperança de vida des de l’inici de la pandèmia de covid-19. Schöley et al. han fet estimacions de l’evolució de l’esperança de vida en 29 països d’Europa i d’Amèrica (Estats Units i Xile). Tenen en compte els canvis en la taxa de mortalitat per cada grup d’edat, i els comparen amb sotracs viscuts en èpoques passades. En el 2020 la caiguda de l’esperança de vida fou prou generalitzada, però en el 2021 hi ha diferències segons el país: mentre a l’Europa occidental hi havia un rebot en el sentit de recuperació de l’esperança de vida, a l’Europa oriental i als Estats Units continuaven els valors baixos d’esperança de vida. Hi ha una correlació negativa entre el dèficit d’esperança de vida durant la tardor del 2021 i la taxa de vaccinació. Si en el 2020, l’excés de mortalitat es concentrava en els grups d’edat avançada, en el 2021 aquest excés afectava grups més joves. Tot i que de manera inferior al 2020, l’any 2021 també fou un any on la pèrdua d’esperança de vida d’associà principalment a la covid-19.

Mentre que que a països com França, Bèlgica o Suïssa, en el 2021 es recuperà l’esperança de vida perduda en el 2020, en altres països la recuperació fou únicament parcial (Espanya, Itàlia, etc.), i en d’altres encara el 2021 fou un any de caiguda addicional de l’esperança de vida (Bulgària, Eslovàquia, etc.)

Pandèmia de covid-19 i caiguda en l’esperança de vida

Aquesta recerca fou concebuda per Jonas Schöley (de l’Institut Max Planck de Recerca Demogràfica, amb seu a Rostock), José Manuel Aburto (del Leverhulme Centre for Demographic Science and Departament of Sociology de la University of Oxford), Ilya Kashnitsky (del Centre Interdisciplinari de Dinàmica de Poblacions de la Universitat del Sud de Dinamarca, amb seu a Odense), Maxi S. Kniffka (Rostock), Hannaliis Jaadla (del Cambridge Group for the History of Population and Social Structure i de l’Institut Estonià d’Estudis de Població de la Universitat de Tallinn) i Ridhi Kashyap (Oxford). Tingueren cura de les dades Schöley, Kniffka, Kashnitsky, Luyin Zhang (Oxford), Jaadla i Kashyap. L’anàlisi formal fou a càrrec de Schöley, Kashnitsky, Kniffka, Zhang, Jaadla i Kashyap. Intervingueren en la investigació Schöley, Aburto, Kashnitsky, Zhang, Jaadla, Jennifer B. Dowd i Kashyap. La metodologia fou dissenyada per Schöley, Aburto, Kniffka, Zhang i Kashyap. El projecte fou administrat per Schöley. El programari fou gestionat per Schöley, Kniffka, Kashnitsky i Jaadla. La supervisió la realitzaren Schöley, Aburto i Kashyap. La validació fou a càrrec de Schöley, Aburto, Kashnitsky, Kniffka, Zhang, Jaadla, Dowd i Kashyap. Els gràfics foren elaborats per Schöley, Kashnitsky i Jaadla. La redacció original fou feta per Schöley, Aburto, Kashnitsky, Kniffka, Zhang, Jaadla, Dowd i Kashyap.

La recerca fou finançada per la Societat Max Planck, entre d’altres. Els autors agraeixen la tasca d’A. Karlinsky a la World Mortality Database.

Schöley, Aburto i Kashyap són els autors corresponsals. Trameteren l’article a la revista el 8 de març. Després d’un procés de revisió (en el que participaren, entre d’altres, Guillaume Marois, l’article fou acceptat el 17 d’agost, i publicat el 17 d’octubre.

L’esperança de vida és un indicador de la salut de la població. Un augment de la mortalitat es registra en forma d’un declivi de l’esperança de vida, mentre que una disminució de la mortalitat es manifesta en un augment de l’esperança de vida. Habitualment, quan es fan comparacions entre països s’utilitza una esperança de vida estandarditzada per l’edat, de manera que l’envelliment d’una població no alteri la comparació.

Durant la segona meitat del segle XX la majoria de països experimentaren un notable guany en termes d’esperança de vida. Entrat el segle XXI, els països de major renda han vist com s’alentia aquest avenç. La cosa empitjorà amb l’inici de la pandèmia de covid-19: una mortalitat sense precedents en els països de major de renda resultà en una reducció de l’esperança de vida. Aquesta caiguda en l’esperança de vida durant el 2020 fou força generalitzada, i castigà especialment països de l’Amèrica Llatina i de la Índia.

Hi hagué poques excepcions a la caiguda generalitzada de l’esperança de vida en el 2020: Noruega, Dinamarca, Nova Zelanda, Austràlia o Finlàndia (encara que, en aquest darrer cas, únicament si s’hi considera la població femenina).

Al llarg del 2021 l’impacte de la pandèmia de covid-19 sobre la mortalitat es va fer més heterogeni. Infeccions prèvies, intervencions no-farmacèutiques i la campanya de vaccinació es feren sentir en l’evolució de la pandèmia.

Schöley et al. han examinat els canvis produït en l’esperança de vida de 29 països des del 2019. A banda de 27 països europeus, consideren els Estats Units i Xile. Les dades procedeixen del projecte Short-Term Mortality Fluctuations. Distingeixen entre els canvis anuals en l’esperança de vida, i els dèficits en esperança de vida (aquests darrers calculats suposant que no hi hagués hagut canvis des del 2019). Amb tècniques de descomposició descriuen el rol dels diferents grups d’edat en aquests canvis, així com el pes de la mortalitat per covid-19. Tenen present la població total i la població distribuïda pels dos sexes.

La recuperació del 2021

Entre els 29 països estudiats, n’hi ha 8 que mostren una recuperació notable de l’esperança de vida al llarg del 2021: Bèlgica, Suïssa, Espanya, França, Anglaterra i Gal·les, Itàlia, Suècia i Eslovènia. N’hi ha 12 països on l’esperança de vida caigué encara més en el 2021: Bulgària, Xile, República Txeca, Alemanya, Estònia, Grècia, Croàcia, Hongria, Lituània, Polònia, Eslovàquia i els Estats Units. A Escòcia i Irlanda del Nord, l’esperança de vida no experimentà canvis en el 2021. És remarcable el cas de Noruega que mostrava en el 2021 una esperança de vida ja superior als valors del 2019.

En comparació amb el 2020, l’excés de mortalitat en el 2021 es desplaçà cap a grups d’edat més joves. Així, per exemple, als Estats Units la mortalitat per a majors de 80 anys en el 2021 ja havia tornat als valors pre-pandèmics, mentre que augmentava encara la mortalitat en grups menors de 60 anys.

La pandèmia de covid-19 trastocà la tendència dels darrers anys a reduir la distància en esperança de vida entre dones i homes. En efecte, la sobremortalitat per covid-19 afectà més homes que dones. Així a Espanya, l’avantatge en esperança de vida de les dones passà de 5,40 anys a 5,66.

La mortalitat oficialment registrada per covid-19 encara explica la major del dèficit d’esperança de vida del 2021.

En mirar dades d’octubre del 2021, Schöley et al. troben una associació entre un menor dèficit d’esperança de vida i una major taxa de vaccinació contra la covid-19.

La sobremortalitat de covid-19 en comparació amb sotracs dels darrers 120 anys.

Els registres històrics mostren com en la primera meitat del segle XX la majoria dels 29 països analitzats experimentaren xocs de sobremortalitat que interrompien momentàniament la tendència a l’augment en l’esperança de vida. En els 40 anys anteriors a la pandèmia de covid-19 la freqüència de crisis de mortalitat havia disminuït marcadament. Entre les excepcions a aquesta tendència hi hagué la crisi de mortalitat en l’Europa Oriental posterior a la caiguda del bloc soviètic. La crisi de la covid-19, en aquest sentit, és comparable amb magnitud a la crisi post-soviètica, i queda relativament lluny de les grans crisis associades a la Primera Guerra Mundial i a la pandèmia de grip del 1918.

Lligams:

- Life expectancy changes since COVID-19. Jonas Schöley, José Manuel Aburto, Ilya Kashnitsky, Maxi S. Kniffka, Luyin Zhang, Hannaliis Jaadla, Jennifer B. Dowd, Ridhi Kashyap. Nature Human Behaviour (2022).

- Human Mortality Database.