dilluns, 31 d’agost del 2009

Comença el curs 2009-2010, marcat pels cants de sirena de l'autonomisme

El passat 13 de setembre parlàvem d’un curs polític que crèiem que seria marcat per la crisi. No encertàvem en pensar que la crisi econòmica podria comportar un augment de la conflictivitat social o una deslegitimació del discurs “neoconservador”. Però sí en assenyalar que en aquest context la fallida estatutària quant a resoldre el problema del “finançament autonòmic” seria més sorollosa. Fallàvem en pensar en un curs polític marcat per les consignes d’unitat promogudes des dels partits parlamentaris quan, contràriament, el que ha dominat són crides divisòries, destinades a esperonar els respectius espais electorals.

De cara al curs 2009-2010 cal parar-hi molta atenció. Si fa un anys dèiem que “calia posar l’accent en les reivindicacions que menys poden ser assumides per les sucursals espanyoles i franceses”, el que urgeix enguany és contraposar la proposta independentista a la proposta autonomista, és a dir a la proposta unionista vehiculada per partits no-sucursalistes. El curs comença amb una ofensiva de l’autonomisme, especialment al Principat, per tal de reclutar al seu darrera tot el descontentament econòmic, social i cultural que hi ha en el nostre país. No n’hi ha prou a no ser part política o social de “sucursals espanyoles i franceses”, sinó que cal tampoc no fer part de les propostes unionistes que es disfressen de “defensa” de l’estatut o de “defensa” de l’autonomia. Anar-hi al darrera, en nom de la unitat dels “partits” catalans, suposaria fer volar pels aires les minses energies acumulades en els darrers anys.

diumenge, 30 d’agost del 2009

Lahn-Stadt: una experiència fallida de superagregació municipal

Encara avui, en les poblacions de la vall mitja del Lahn (en la fotografia, panoràmica des del Burg Gleiberg), pot veure’s una companyia de taxis que es fa dir “Lahn-City taxis”. És possiblement una de les poques restes d’una experiència efímera de “supermunicipi” que, agregà al voltant de Gießen, una sèrie de poblacions veïnes. La setmana passada parlàvem de l’agregació municipal feta el 1939 i, respectada en el període de post-guerra, que annexà a Gießen les localitats de Wieseck i Kleinlinden. D’altres agregacions municipals havien unit, al sud, les localitats de Grossenlinden i Leihgestern en la municipi de Linden. Això ha creat la incongruència que Grossenlinden i Kleinlinden (toponímicament emparentades) es trobin en municipis separats, la primera com a cap de municipi i la segona com a districte de Gießen. Doncs bé, el 1977 es va produir una superfusió municipal que donà lloc al municipi de Stadt Lahn, Ciutat del Lahn. Aquest supermunicipi (Großgemeinde) unia els de Gießen, Wetzlar, Wettenberg, Lahntal, Dutenhofen i Heuchelheim. Els sis municipis rebien ara la consideració de “stadtbezirken” (districtes municipals), al seu torn subdividits en un total de 23 “stadtteile” (sectors municipals). Stadt Lahn rebia la consideració de “kreisfreie Stadt”, és a dir de municipi no integrat en cap dels kreis (=comarques) de l’estat de Hessen.

L’agregació municipal coincidia amb una reorganització territorial de l’estat de Hessen. A diferència dels altres canvis, però, la unificació de Stadt Lahn no fou ben rebuda. En certa mesura des de poblacions com Kleinlinden, que no havien perdut la capitalitat municipal (en haver-la perdut en agregacions anteriors) la cosa no era del tot mal vista pels veïns. Per algunes de les poblacions menors, limítrofes entre els antics municipis, la mesura oferia un certs beneficis d’alleugeriment burocràtic. La visió des de Wetzlar i Heuchelheim no era pas tant positiva, car l’agregació municipal havia deixat les institucions centrals en Gießen. Wetzlar, per exemple, no tan sols havia perdut la capitalitat municipal sinó també la comarcal. Des de les poblacions situades a la dreta del Lahn, tant a Wettenberg com a Heuchelheim, la sensació de risc d’abandonament era forta.

En l’agregació hom havia pensat sobretot en l’eix Gießen-Wetzlar. Fora d’aquest eix, hom hauria defensat agregacions diferents. Per exemple, el límit municipal Gießen-Linden, que separava per exemple, poblacions vinculades (fins i tot, toponímicament) com Kleinlinden de Großenlinden, o l’Unterhof de l’Oberhof, s’havia mantingut.

En tot cas, després de 31 mesos d’experiència, el 31 de juliol de 1979, Stadt Lahn es va dissoldre en cinc municipis dels sis que l’havien integrat (Lahntal i Dutenhofen restaren fusionats en el nou municipi de Lahnau). Hom restaurà, alhora, la capitalitat comarcal tant a Gießen com a Wetlar.

El 20è aniversari de la desaparició de Stadt Lahn ha passat sense pena ni glòria. L’invent que Albert Osswald havia batejat com a “obra del segle” potser haurà d’esperar unes quantes dècades a que el creixement urbanístic lligui encara més els nuclis de població de la Vall Mitja del Lahn. Per llavors, però, potser el Gran Municipi serà el de la Conurbació del Rin-Main. Però això és una altra història.


Mostra un mapa més gran

dissabte, 29 d’agost del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (IV): Eugeni d’Ors, l’àngel caigut

En aquesta secció no hi podia mancar Eugeni d’Ors. La transmutació sempre és contemplada pels dos bàndols implicats com “la caiguda de l’àngel”, per part del bàndol que se sent traït, i com “la tornada del fill pròdig” per part del bàndol que se sent enfortit. Quan els dos bàndols són tan elevadament contraposats com ho és una Catalunya il·lustrada i democràtica i una Espanya feixista i dictatorial, la trajectòria insòlita (o no tan insòlita) es fa més atractiva. El canvi no és tan sols un canvi ideològic, sinó un autèntic canvi d’adscripció nacionalitària. El “desclassament”, en una societat post-estamentària, on les classes són pas compartiments tancats, és, gairebé ho diríem, quelcom natural. El “desnacionament”, en canvi, sembla més fort i potser més injustificat. No és només “col·laborar” amb Franco. La col·laboració de classe s’entén i s’havia anticipada llargament en tota la premsa catalanista d’esquerres. El trànsit absolut i violent, no a l’espanyolisme, sinó a l’espanyolitat o, per millor dir, a la castellanitat, depassava, però, la imaginació. El temps que tot ho cura o, potser la màxima de “pus parla català, déu li’n don glòria” ha fet que, en l’alçada del centenari, la figura de Xènius sigui més o menys “reivindicable”. Hom vol separar Luzbel de Lucífer i, fins i tot, com si fossin iazidís, a albirar-hi una redempció. Les defeccions personals, però, que coincideixen casualment amb els vents històrics de les victòries imperials són com els pecats contra l’Esperit Sant, que no tenen perdó

Eugeni d’Ors havia nascut a Barcelona el 28 de setembre de 1881. Ja abans d’iniciar els estudis de dret, havia començat la seva trajectòria literària sota el nom d’Eugeni d’Ors i, després, d’Octavi de Romeu (o Octavi Romeu o O. de R.). I és una trajectòria que comença a fer-se pública en català, cosa que, tanmateix, i malgrat els suposats avenços de la Renaixença, no passava de ser una opció minoritària entre els lletraferits de Barcelona de totes les classes. Hom troba articles i dibuixos d’Octavi de Romeu en “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya”, “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català” i en locals com “Els Quatre Gats” i el “Cercle Artístic de Sant Lluc”. Com, també fa, per exemple, Francesc Pujols, Eugeni d’Ors tradueix part d’aquesta obra per editar-la en castellà (La muerte de Isidro Nonell, 1905). I, com Francesc Pujols i tants d’altres coetanis, no s’està de definir el seu art de forma categòrica, i així parla d’art arbitrari o d’art subjectivista. Criats en el ventre del modernisme, aquesta fornada eclosiona vers el 1906. Com també els seus coetanis, Eugeni d’Ors presenta també un programa polític, l’imperialisme (p.ex., a la seva tesi doctoral Genealogía Ideal del Imperialismo), que recull part de les tesis pratdelaribanianes sobre “la Catalunya gran en l’Espanya gran” i que, només superficialment, poden vincular-se al regeneracionisme castellà de tonalitat molt més reaccionària.

L’estel d’Eugeni d’Ors, als 25 anys, és netament ascendent. Octavi de Romeu, primer, i Xènius, després, guanyen coneixença en les pàgines de “El Poble Català” i “La Veu de Catalunya”. El 1906 té secció com a fixa, amb el nom de Xènius, i sota la capçalera de Glosari. El mateix any passa de Barcelona a París, per fer-hi de corresponsal, la qual cosa enriquí més el Glosari. El propi Glosari es defineix com a “diccionari filosòfic portàtil” i explicita que el seu mètode és partir de l’anècdota per arribar a la categoria. És Xènius qui defineix el “noucentisme”, a partir del “subjectivisme” o “arbitrarisme”. Eugeni d’Ors s’interessa per la filosofia i, a través d’una pensió de la Diputació de Barcelona, es forma amb Henri-Louis Bergson (1859-1941), Georges Dumas (1866-1946) i Émile Boutroux (1845-1921). Atret especialment per Boutroux, amb qui comparteix preocupació sobre el significat de la ciència, la relació entre la ciència i la religió, i els problemes psicològics i filosòfics que hi ha al darrera. El 1908 presenta al III Congrés Internacional de Filosofia, de Heidelberg, els treballs Religio est libertas i Le residu dans le mesure de science par l’action, tots dos en francès, per bé que després també traduïts al català. La seva filosofia psicològica, com la de Boutroux, vol posar de manifest les limitacions del mètode científic deductiu-inductiu en el camp de l’ètica (la qüestió de la llibertat) i de l’estètica (la qüestió de la bellesa). El 1909 en el curs Lògica i metodologia de les ciències exposa més clarament aquesta lògica humanista (en contraposició a la lògica proposicional, centrada en la proposició), d’acord amb la qual la lògica o racionalització és, essencialment, un mecanisme de defensa contra els estímuls exteriors. La psicologia dorsiana es presenta com “la filosofia de l’home que Treballa i que Juga” i, per tant, com un pols entre la potència de l’esperit i la resistència de la natura. En les Gloses de Quaresma n’extreu d’aquesta psicològica un programa ètic, basat en una ètica individual, però amb una primacia dels interessos col·lectius, tal com mostrava l’ideal clàssic de la polis grega. Amb aquest bagatge va fer la segona tesi doctoral, en filosofia i lletres (1913), i es presentà, sense reeixir, al concurs de catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (1914)

Davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial, adoptà una posició de neutralitat activa, a través de l’associació dels Amics de la Unitat Moral d’Europa. En el marc de la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors és director de l’Escola de Bibliotecàries, pedra fundacional de la Direcció d’Instrucció Pública, de la qual passa a fer-se’n càrrec. Però Enric Prat de la Riba es mor, inesperadament, l’agost de 1917. Josep Puig i Cadafalch serà elegit nou president de la Mancomunitat. La mà esquerra de Prat de la Riba per guiar un equip de personalitats contraposades en la qüestió social, econòmica, religiosa, etc., és absent en el genial arquitecte. I ja la tenim. Eugeni d’Ors fa la seva, massa per al gust de Puig i Cadafalch, que estreny la disciplina en el si de la Mancomunitat. En aquella època el que avui anomenem “modernització de les administracions” s’entenia weberianament, i era massa per a Eugeni d’Ors.

En aquest punt sempre hi ha dos tipus d’explicacions. Uns s’estimen més les explicacions personalistes, el xoc personal entre Puig i d’Ors. Topen dues generacions (Puig té 50 anys, i d’Ors, 36), dues formes de veure les coses (més conservadora i historicista en Puig, més renovadora i pragmàtica en d’Ors), etc. Les altres explicacions se centren en els corrents socials i ideològics. La Mancomunitat, cada vegada més ambiciosa, ha de topar amb l’Estat. I la lluita de classes, amb totes les anades i tornades, es troba en el 1917 en un punt àlgid, a Barcelona mateix, sense anar a Petrograd. Segons les explicacions personalistes, d’Ors fa circular en ciclostil unes Gloses de la Vaga, de signe prosindicalista, per fer enrabiar Josep Puig i Cadafalch. I pronuncia d’Ors a Madrid una conferència de signe molt crític amb la Mancomunitat per la mateixa raó. Segons les explicacions conjuncturalistes, en canvi, d’Ors es veu arrossegat per les crítiques que rep la Mancomunitat (encara que sigui una institució de poder més voluntarista que efectiu) des de l’obrerisme barceloní i des de la intel•lectualitat madrilenya. A Madrid, deia d’Ors, els divendres, o fas una conferència o te la fan, i ell va optar per fer-la-hi.

Per pròpia voluntat o sota la pressió de Puig, què importa, d’Ors presenta la dimissió com a director de la Instrucció Pública de la Mancomunitat. El gener del 1920 els debats de l’Assemblea General de la Mancomunitat deixen clar que la majoria va amb Puig i Cadafalch, i interpreten els gestos de d’Ors com una amenaça a la Mancomunitat. El trencament, progressiu, és inexorable. L’abril del 1920 el cessen com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1921 deixa la direcció del Seminari de Filosofia. El Glosari de “La Veu de Catalunya” queda interromput, després de 14 anys. Passa a publicar un glosari, encara en català i sota el nom de Xènius, a “El Dia Gráfico”, on manifesta les seves simpaties pel moviment obrer en la sèrie d’articles El Nou Prometeu Encadenat. Paral·lelament, el febrer de 1920, inaugura un altre glosari, encara sota el nom de Xènius, però ja en castellà a “Las Noticias” sota l’encapçalament de Las obras y los días. Part dels articles d’història de l’art de “Las Noticias” seran recollits a Tres horas en el Museo del Prado.

De mica en mica, d’Ors inicia l’etapa més inquietant de la transformació. Les seves simpaties amb el moviment obrer encara traspuen a Guillermo Tell, si bé amb un to condescendenciós que, si l’haguessin vist representada, potser no hauria agradat gaire als sindicalistes. El gener de 1923 se’n va a Madrid, però no a llegir cap tesi (com la de dret, de 1906, o la de filosofia i lletres, de 1913) o a fer-hi cap conferència sorollosa (com la de 1919), sinó a viure-hi. Arriba al rompeolas de las Españas amb tots els afalacs de qui és percebut com un expulsat pel sectarisme catalanista. A l’ABC li cedeixen una secció lliure, també anomenada Glosario, on, si bé li donen llibertat, esperen comptar amb un crític d’art ben enlairat. El 1923, el pronunciamiento del Capitán General de la Cuarta Región Militar, Miguel Primo de Rivera posa fi a 47 anys de monarquia constitucional. El Directori Militar retalla primer la Mancomunitat, hi fa fer fora Puig i Cadafalch i la liquida finalment el 1925. L’any següent, per exemple, Eugenio d’Ors és elegit membre de la Real Academia Española de la Lengua. El 1927 fou corresponsal a París. La idea és triomfar a París, i per això hi fa publicar una sèrie d’assaigs biogràfics, sobre les seves teories estètiques i, amb una mica més d’èxit, una anàlisi de l’obra de Picasso. En l’ideal estètic d’Ors també es produeixen canvis i allò clàssic (romànic, renaixentista, neoclàssic, realista) deixa pas a una adhesió progressiva al barroquisme (gòtic, barroc, romàntic, modernista).

La col·laboració amb l’ABC havia situat Eugenio d’Ors en l’entorn polític de la dreta monàrquica espanyola. La caiguda de la Dictadura (1930) i de la Monarquia (1931) replantegen la situació. Mentre un sector de la dreta espanyola avança cap a posicions accidentalistes (en el sentit que, monarquia o república, l’important són els valors catòlics, espanyols, etc., etc., etc.), un altre s’ancora en el monarquisme (alfonsí o carlí) i un altre viatja cap a la forja d’un feixisme autòcton. Els tres sectors, clivellats per divisions personals, van saber sempre caminar més o menys units, i desfer-se dels divisoris. José María Gil-Robles, accidentalista, es fa dir “Jefe”, com un aspirant més al llistat de dirigents feixistes. Fet i fet, però, el mateix Miguel Primo de Rivera havia estat comparat, el 1923, amb Benito Mussolini i, durant la Dictadura, hom havia impulsat una Unió Patriòtica amb voluntat de “partit únic”. El 1933, el fill del desaparegut dictador, creava Falange Española la qual, més tard, confluí amb altres grups “nacional-sindicalistes” per crear la FE de las JONS. Pel que fa a José Calvo Sotelo, antic ministre de la Dictadura, el seu perfil era més proper al d’un més il·lustrat i tecnocràtic Salazar.

En l’aixecament militar del Divuit de Juliol, la direcció militar del colp cooptarà en les tasques de repressió massiva als falangistes castellans i als tradicionalistes (requetés) navarresos. El 1937, aquests dos sectors, juntament amb les restes cedistes i d’altres elements dretans, són “unificats” en la FET de las JONS, sota la direcció de Francisco Franco, que a partir de setembre de 1936 s’havia convertit en el Caudillo de la Nueva España. A aquesta Falange i a aquesta Espanya s’uneix Eugenio d’Ors. El seu glosario de l’ABC i de “El Debate” té continuïtat ara, fora del Madrid republicà, en la Pamplona sublevada, en “Arriba España”. Eugenio d’Ors és premiat amb la Jefatura Nacional de Bellas Artes, òrgan dependent directament del govern franquista instal·lat a Burgos. Aquest govern havia rebut ja el reconeixement de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. Així, per exemple, el 1938, era aquesta Espanya de Burgos la convidada a la Biennal de Venècia, i fou el jefe nacional d’Ors qui organitzà la presència espanyola. El març de 1939, l’Espanya de Franco entra en Madrid. “Arriba España” des de Pamplona, i la Jefatura Nacional de Bellas Artes des de Burgos, també entren en Madrid, i amb elles Eugenio d’Ors i el seu glosario. Les autoritats republicanes, durant la guerra i la revolució, havien traslladat bona part del patrimoni del Museo del Prado a Ginebra, i d’Ors va fer les gestions per recuperar aquests quadres.

Però el règim, a més de feixista, era catòlic. Eugenio d’Ors s’hi sabé adaptar. En aquest sentit cal destacar, el mateix 1939, a Gasteiz (Vitoria), la Exposición Nacional de Arte Sacro. Paral·lelament, la seva filosofia psicològica es cristianitzava a través d’una “introducció a la vida angèlica”. La superconsciència o super-jo, que en Freud era blasmat com a element internalitzat de repressió externa, es transformava en la part angèlica de l’esperit humà, controladora de l’element subconscient (l’id freudià).

La impaciència que havia mostrat envers Puig i Cadafalch, contrastava amb la mansuetud amb la que suportava els “desplantes” dels seus correligionaris, més derivats del menyspreu que tenien envers la “cultura” i els “intel·lectuals” que no pel seu llunyà catalanisme. Cal dir, però, que va dimitir de secretari perpetu de l’Instituto de España i que, voluntàriament, s’allunyà de Madrid, per bé que el 1953 fou creat catedràtic de Ciencia de la Cultura de la Universitat de Madrid (1953).

Hom ha volgut veure, en els darrers anys, entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú, on es va morir, el 25 de setembre del 1954, alguna reticència al caràcter manifestament anticatalà (més que no pas simplement anticatalanista del règim). També així es va llegir, en certs cercles, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués. En tot cas, però, el que volia dir el darrer Xenius, en tot cas, passats els 70 anys, que si hom havia de triar el veritable Xènius, entre el secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i el secretari del Instituto de España, entre l’home de la Mancomunitat i l’home de la camisa blava, el veritable era el segon, el falangista espanyol.

dijous, 27 d’agost del 2009

La traqueotomia de l’article 150.2

Ja és ben veritat que els estatuts d’autonomia ofeguen Catalunya. Fins i tot els autonomistes professionals s’ho ensumen i, darrerament, s’hi nota en l’autonomisme de l’Ebre en nord un cert nerviosisme davant la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya (STC 666/2009). La societat civil (a Barcelona, quan l’autonomisme diu “societat civil” es refereix a Òmnium Cultural i un parell més d’associacions per l’estil) diu que vol fer una manifestació contra la STC, i un vicepresident del Govern de la Generalitat diu que vol fer-la preventiva. El cas és que els estatuts ofeguen la nació catalana, però hi ha qui encara no ho sent, i és que no hi ha pitjor sord que qui no hi vol parar l’orella. Davant l’ofec, davant l’asfíxia, davant l’escanyament, la gran proposta del conseller Saura és fer ús de l’article 150.2 de la Constitució Espanyola. Aquest article, diu: “L'Estat podrà transferir o delegar a les Comunitats Autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l'Estat es reservi”. Saura, doncs, proposa que si la STC 666/2009 retalla greument la LO 6/2006, de 19 de juliol, la via serà recórrer a l’article 150.2. Sorprèn la proposta. En primer lloc, sembla que després de tantes i tantes retallades, la LO 6/2006, de 19 de juliol, serà declarada únicament anticonstitucional en aquelles parts de principi que constituïen un refugi per a les mentides de l’autonomisme. En aquest sentit la STC 666/2009 serà altament alliçonadora. En segon lloc, les lleis de transferència i de delegació també són sotmeses al Tribunal Constitucional i, per tant, a tota la jurisprudència constitucional. En tercer lloc, les lleis de transferència i de delegació són lleis de les Corts Espanyoles per a l’atorgament de competències que, en tot cas, resten sota el control últim de l’Estat. L’article 150.2, certament, té la virtut de poder alleugerir el feix de competències reservades a l’Estat que formula l’article 149.1. Ara bé, tota la pràctica prèvia de delegacions i transferències ha demostrat que l’Estat sempre s’ha reservat la direcció política de gairebé tots els sectors claus, inclosos l’educatiu i el sanitari. Això darrer, però, té poca importància quan l’autonomisme mateix es troba en situació d’unitat orgànica (a través del PSC-PSOE) amb el mateix govern espanyol i la direcció política de l’equip Zapatero. Tant és així que ja no sabem si dir-ne autonomisme o heteronomisme.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Ted Kennedy i la metàfora de Chappaquiddick

La mort del senador Edward Moore Kennedy suposa la desaparició física del darrer membre de la terna de germans presidenciables de la possiblement més il·lustre nissaga política. Dels tres, únicament el més gran, John F. Kennedy, va arribar a la presidència, arrabassant-la a un suorós Richard Nixon. Curiosament, però, la identificació dels Kennedy amb allò que s'anomena el liberalisme americà, no és tan forta en John F. Kennedy com ho és en el segon germà, Bob, i és més forta en el tercer germà, Ted, que no pas en el segon. Les limitacions del liberalisme americà són ben pregones, i en són testimoni clar les administracions dels presidents demòcrates posteriors a Lyndon B. Johnson: Jimmy Carter (1977-80), Bill Clinton (1993-2000) i Barack Obama (2009-). Malgrat la imatge que hagin pogut transmetre aquests tres presidents, tots tres en actiu, les seves polítiques no tan sols han estat lluny de les formulacions teòriques del liberalisme americà, sinó fins i tot de les aplicacions pràctiques, certament limitades, que feren presidents com els dos Roosevelt, Truman, el primer Kennedy o Johnson. Els liberals que ara veuen com Obama fa figa en la defensa d'un sistema sanitari de cobertura universal senten que tenen molt poques opcions. Es queixen de la demagògia de la dreta conservadora, i de l'eclèctica coalició entre patriotes rednecks, llibertaris de dretes, larouchistes, dreta cristiana, nativistes, etc., que tenen al davant. I cada paraula que pronuncien en aquest sentit, és hàbilment torçada pels mitjans de comunicació conservadors. Així doncs, els liberals nord-americans no s'acaben de desempellegar de la llufa de set-ciències elitistes que els know-nothings dretans els han penjat.

I tenen sort els liberals nord-americans, que els seus rivals "no sàpiguen res". Perquè més val que no recordin fets com ara que els governs de Carter i Clinton foren els més estalviadors (gasius en la despesa pública social) en les lluites contra els dèficits públics creats paradoxalment per les administracions nord-americanes del Partit Republicà.

Llavors ve la revisió històrica. I si... I si Bob Kennedy hagués estat el candidat demòcrata a la White House? Què hauria fet? Retirar les tropes de Vietnam? Això seria el que precisament faria Nixon (uns anys més tard) i hauria fet eventualment qualsevol altre guanyador de les eleccions del 1968. Podria haver revalidat la política "social" de Kennedy i Johnson i "afermar-la"? Naturalment, però aquesta política "social" tenia els dies comptats, ja que la crisi del 1973, en un context de completa dependència política del moviment obrer nord-americà, havia de posar fi a qualsevol política "social" coherent.

Però Ted Kennedy era diferent. Bob encara s'assemblava massa a John. Ted era el liberal nord-americà post-1968 per antonomàsia. I és clar, llavors tota la història dels EUA hauria canviat amb Chappaquiddick, que és sens dubte el topònim indígena nord-americà que amb més facilitat pronuncien i deletregen tots els comentaristes polítiques conservadors dels darrers 40 anys. Però Chappaquiddick és quelcom més que un incident farragós. És una metàfora. Chappaquiddick ha estat l'estratègia seguida per pràcticament tots els càrrecs públics liberals una vegada han assolit el poder. Davant la tromba d'aigua que genera la pressió mediàtica i lobbística de la dreta conservador (i dels blue dog democrats), l'heroi liberal, que havia seduït els votants social-progressistes, que havia conquerit el vot de les minories nacionals, que havia promès ESPERANÇA i CANVI, se surt del programa, i abandona la dita constituència a la seva sort. Comprensible, és clar, ja que si el càrrec públic liberal s'exposa a quedar atrapat en una companyia amb un tuf tan desagradable a "socialisme", tothom l'assenyalarà amb el dit. Entre l'adulteri públic i la denegació de l'auxili, el liberalisme nord-americà ha fet una tria. I, després, té les penques de dir que així és el sistema nord-americà, que així és el bipartidisme, i que si no fos així vindrien els republicans a fer la política que exactament acaben per aplicar ells mateixos.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Cesk Freixas, en la llista negra dels esclavistes

A hores d’ara, amb les dues formacions ultraespanyolistes del Parlament de Catalunya (PP i Ciudadanos) en contra, més d’un artista compromès deu sentir una mica d’enveja per Cesk Freixas. Que no passin ànsia, però, car les llistes negres del neomaccarthystes poden ser molt i molt llargues. Les llistes negres serveixen dos objectius: 1) marcar i aïllar els artistes inclosos; 2) deslegitimar la política artística i cultural de les institucions democràtiques. En el segon objectiu potser hi simpatitzaríem i tot, si no fos perquè la seva intenció envers aquestes institucions “democràtiques” és diametralment oposada a la d’una actitud que cerqués una veritable alternativa popular i autogestionada. Si volen desmantellar la “despesa pública” en “cultura” és per controlar-la millor a través de la seva “gestió privada”. Tots sabem quin és l’impacte de la “gestió privada” en mans d’aquest ultraespanyolisme: foment de l’alienació social i nacional i estimulació dels instints més baixos alhora que depressió de la intel·ligència i el raciocini. Com deia l’Ovidi, la gent que no vol que es parli, s’escrigui o es canti en català és la mateixa gent que no vol que es parli, s’escrigui o es canti.

Cesk Freixas és un cantautor en llengua catalana. Però en la inclusió en la llista negra, fer-ho en llengua catalana és, simplement, una condició sine qua non, però no, de moment, suficient. La suficiència Cesk Freixas se la guanya per una combinació de la seva edat, del seu compromís militant amb l’Esquerra Independentista, i del fet que no es va estar de participar, en els passats comicis europeus, com a interventor de la llista negra per excel·lència d’aquelles eleccions, la d’Iniciativa Internacionalista.

A partir del darrer d’aquests fets, es deriven els altres dos. Després de tres o quatre dècades amb el martelleig continu de l’artista neutre i enlairadament professional, encara hi ha gent com en Cesk Freixas, nascut i crescut entre martelleig i martelleig.

La inclusió en la llista negra d’en Cesk Freixas no impedirà pas que aquest dissabte 29 d’agost, el cantautor sigui present en l’Acústica 09, a Figueres. Serà una nova oportunitat per l’ultraespanyolisme per ferir-se i fer-se els màrtirs en la darrera edició del número de “la rebel·lió dels esclavistes”.

La nació i la llengua: lliçons de la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya

La qüestió de la nació i de la llengua sembla que són els principals esculls amb els quals toparà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-Principat en heure-se-les amb el Tribunal Constitucional d’Espanya. Una bona lliçó per als qui consideren aquestes qüestions merament simbòliques. Són simbòliques, és clar, i símbol de la contraposició entre dos sistemes simbòlics. També demostren que, d’acord amb els redactors i intèrprets de la Constitució, nació i nacionalitat no són el mateix. La nació és la nació espanyola, i això de nacionalitat no és més que una manera fina de dir regió. O, dit d’una altra manera, nació és nació en acte, i nacionalitat és mera potència (o impotència) de nació. En els seus conceptes nacionalitaris, els estatuts de la segona generació esquincen una nació en tres nacionalitats, que és una manera fina de dir que l’esquarteren en tres comunitats autònomes. Un dels tres estatuts, volia definir la respectiva “nacionalitat” de “nació”, i el TC treu la vermella: de nació només n’hi ha la nació espanyola, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. De tots els espanyols, sí, menys els portuguesos i els gibraltarenys, que mostren que l’Espanya constitucional no és més que un estat de l’esperit, una forma d’estar acastellanado per dir-ho à la Ortega y Gasset. És una “unidad de destino en lo universal” i, en “lo particular”, és clar, car l’espoliació de la nació catalana, a la qual les nostres burgesies regionals hi han col·laborat de grat o per força, n’ha estat fins fa quatre dies elements inseparables. Morta la gallina dels ous d’or, però, les coses podrien canviar en el futur. I en aquest sentit la sentència del TC ens ensenya un segon aspecte: la importància de la llengua. No és qüestió secundària. La sentència del TC impugna, de fet, l’oficialitat efectiva de la llengua catalana en el territori del Principat. No hi ha lloc, doncs, per la igualtat lingüística en el marc d’un estat dinàstic transvestit en “supranacional”. O “nosaltres sols”, o no hi ha “nosaltres”.

Algú podria dir que cap d’aquestes lliçons no és nova. Que, d’una forma o d’una altra, han estat formulades de forma recorrent durant més de deu generacions de catalans, de naixença o d’adopció. Però, de la mateixa forma que cada generació ha d’aprendre per ella mateixa fins i tot allò que la memòria familiar li podria llegar de forma més directa, també aquestes lliçons s’han de repetir periòdicament. Nacionalitàriament, és difícil dir coses noves, ans repetir les coses antigues és necessari perquè molts catalans encara no les han sentides, o no prou.

diumenge, 23 d’agost del 2009

Wieseck, 1234 anys d’existència

Els primers documents que parlen de Wieseck com a localitat poblada remunten la seva existència, si més no, a l’any 775. Enguany, doncs, compliria 1234 anys. Avui Wieseck és un Stadtteil (districte municipi) del Gemeinde Gießen. Amb una superfície de 12,4 km2 estesa pel nord del municipi és el districte de més gran àrea i també un dels menys densament poblats (la població total és de 8741 habitants). Ja hem dit que el topònim Wieseck és testimoniat des del 775, i per tant és molt més antic que el topònim Gießen (testimoniat el 1152, en la carta fundacional signada pel comte Wilhelm von Gleiberg, el qual esmentàvem la setmana passada). Ja d’antuvi, però, Wieseck es refereix doblement a la localitat i al curs fluvial que la rega. El riu Wieseck és un dels afluents per l’esquerra del riu Lahn el qual, al seu torn, és un dels afluents per la dreta del Rin. A diferència del Lahn, el Wieseck no és navegable. La localitat de Wieseck neix a la riba dreta del riu homònim i en aquest sentit s’hi ha estès, mentre que les terres que separaven la localitat amb la riba esquerra del Lahn són fonamentalment destinades a l’ús agrícola i, més modernament, industrial. El Wieseck no desaigüava en el Lahn fins a l’alçada de Gießen, que en el darrer quart del segle VIII no era més que una zona d’aiguamolls. L’any 778 es documenta la construcció d’una església, sota el patrocini de l’abat Beatus von Honau. En la imatge de la capçalera veieu la “Poart” que data del 1458 i que correspon a l’antiga fortificació de la vila. Les cròniques parlen d’un paorós incendi el 1646, del qual únicament haurien sortit indemnes tres cases.


Església de Sant Miquel. S’assum que ocupa el lloc de l’església originària del 778. L’edifici actual fou construït a finals del segle XIII, amb afegits de finals del segle XV, i remodelacions i reconstruccions posteriors.


Pedra commemorativa del 12è centenari de la fundació de Wieseck

Wieseck era adscrita a la província d’Oberhessen, que vam comentar en un post anterior. La distància amb la vila universitària de Gießen (el centre universitari de tot el Gran Ducat de Hessen, de la mateixa forma que Marburg era el centre universitari del rival Electorat de Hessen) era encara marcada. Wieseck es desenvolupa com a centre industrial. Aviat es convertirà també en un baluart del moviment obrer. És simptomàtic que en les eleccions del període de la República de Weimar (tant les del propi municipi de Wieseck com les eleccions al Landtag de Darmstadt i al Reichstag de Berlin), els vots emesos de Wieseck corresponents als partits obrers (l’SPD i el KPD) sumessin habitualment més del 80%. Això, naturalment, s’estronca el 1933 amb l’arribada del nazisme al poder. Les institucions estatals amb seu a Darmstadt, tradicionalment controlades per l’SPD, són desmantellades aviat. L’1 de novembre del 1938, el municipi de Gießen es desvincula de l’administració comarcal (esdevé una kreisfrei stadt), i l’any següent, el 1939, es produeix l’agregació a aquest municipi dels veïns Kleinlinden (al sud), Wieseck (al nord) i Schiffenberg (a l’est, del qual vam parlar en aquest post). Descomptant, Schiffenberg, un municipi bàsicament rural, Kleinlinden i, particularment, Wieseck havien estat baluarts d’un moviment obrer completament desarticulat i assimilat pel nazisme. Després de la guerra i dels seus bombardejos, i sota l’ocupació nord-americana, s’inicia la reconstrucció institucional. Hom va mantenir les annexions municipals de 1939, bo i que s’assegurava una descentralització. N’és símbol el fet que, per exemple, hom mantingui la doble denominació pel carrer que, a Wieseck, rep el nom de Gießener Straße, i a Gießen, el de Wiesecker Weg. Durant un temps, Wieseck tornà a ser un baluart electoral de l’SPD. No obstant això, per exemple, la composició actual de l’Ortsbeirat (Consell de Districte) és de 4 regidors de la CDU, 3 de l’SPD, 1 de la Llista Ciutadana “Wieseck”, i 1 altre de la Llista Ciutadana “Ambient i Pau”. Gràcies als pactes, però, l’SPD governa a Wieseck i, després de les darreres eleccions de juny, també ho farà en el conjunt municipal de Gießen.




El riu Wieseck, poc abans, d’entrar en la població homònima

dissabte, 22 d’agost del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (III): Oriana Fallaci

Fa uns dies Vicent Partal citava en el seu blog (Mails per a Hipatia) un passatge d’un dels darrers llibres d’Oriana Fallaci (1929-2006). Gairebé en demanava disculpes. Si fos 25 anys enrera, ningú no hauria trobat estrany que Partal cités Fallaci, ans hauria esperat que fos citada encomiàsticament. En canvi, ara, esmentar Fallaci, en els contorns ideològics de les esquerres és exposar-se a la condemna. Inversament, si Fallaci era abominació per a la dreta europea no fa ni dues dècades, ara aquesta mateixa dreta la cita (més que no pas llegeix) amb fruïció. Som, doncs, davant d’una trajectòria insòlita? Alguns seguidors de Fallaci, de la Fallaci dels darrers dies i de la Fallaci de fa més temps, protestaran, i no pas sense raó. La mateixa Fallaci, sense caure en falses i absurdes protestes de coherència, contestà alguna vegada àcidament a qui li recriminava (o felicitava) el canvi. Potser la Fallaci no ha canviat pas, i qui ho ha fet ha estat el panorama ideològic. Però tot moviment, inclòs tot moviment ideològic, és relatiu. La trajectòria de Fallaci pot ser (o no) insòlita no tant pel que ella faci o deixi de fer, sinó pel que si fan o deixen de fer els altres.

Oriana Fallaci va nàixer el 29 de juny de 1929 a Florència. Tenia, doncs, 11 anys, quan la Itàlia de Mussolini entra en la guerra de Hitler. El desembarcament aliat a Sicília, primer, i a Calàbria i a la Campània, després, destarotaran el règim mussolinià. La classe dirigent percep el naufragi. A través de la monarquia i del Gran Consell Feixista, Mussolini és destituït i empresonat; en el seu lloc hom nomena un militar, el mariscal Badoglio, com a nou cap de govern. Formalment, el govern Badoglio recalca els seus compromisos bèl·lics amb Alemanya. Però és clara la jugada. Els alemanys s’afanyen a desarmar l’exèrcit italià; els badoglians signen l’armistici amb els aliats i declaren la guerra a Alemanya. Itàlia queda dividida en dues zones, amb un límit mòbil, consistent en el front bèl·lic: al nord ocupació alemanya (sota el domini de la República Social Italiana d’un “alliberat” Mussolini i del seu Partit Feixista Republicà) i al sud ocupació anglo-nord-americana (sota el domini del Regne d’Itàlia desfeixistitzat). En aquesta època Oriana Fallaci té 14 anys. El seu pare, Edoardo, participa activament en el moviment antifeixista florentí. Oriana s’uneix al grup antifeixista “Giustizia e Libertà”, que combat amb les armes els ocupants alemanys i els feixistes que hi col·laboren. Oriana hi fa de correu.

Acabada la guerra, el 1946, Oriana comença a treballar com a corresponsal especial per a Il mattino dell’Italia centrale. La fama com a corresponsal internacional li arriba en els anys 1960, tant pels articles que fa als diaris com per revistes com L’Europeo o Epoca. El 1968 és quelcom més que testimoni presencial dels fets de la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco: les forces antidisturbis que massacren els estudiants la disparen i, creient-la morta, la deixen entre els pilons de cadàvers. L’actuació policial fou indiscriminada, certament. I els periodistes, identificats o no, foren especialment focalitzats. Però per a Oriana Fallaci, encara que fos molts anys més tard, hi havia la percepció clara que anaren a per ella pel seu color de pell i pels seus trets europeus.

Oriana Fallaci assisteix a d’altres moments del període, com la guerra del Vietnam, on les seves cròniques denuncien l’actuació de l’exèrcit nord-americà, però no estalvia tinta tampoc per denunciar les actuacions dels sud-vietnamites, tant dels governamentals com del Viet Cong. La crònica mexicana i vietnamita que ha ofert Fallaci l’enemista, òbviament, amb la dreta que valora uns i altres fets com una necessària lluita contra la insurgència. Fallaci també assisteix a la guerra Indo-Paquistanesa, però aquesta guerra queda més lluny per a l’esquerra-dreta italiana, que no sap quina carta jugar ni a Bengala ni a Caixmir, fora del cas, és clar, dels pro-soviètics acèrrims que defensen l’“autodeterminació” de Bangla-Desh i dels pro-xinesos acèrrims que defensen la “integritat territorial” de Paquistan. Un conflicte molt més proper és el grec, amb la Dictadura dels Coronels encetada el 1967. Fallaci entrevista un dels dirigents de l’oposició en l’exili, Alexandros Panagoulis, que es convertirà en la seva parella.

Oriana Fallaci és, en aquesta època, una entrevistadora demolidora. Burxa els cosmonautes de l'Apol·lo 12 quant a les frases espontànies que han de pronunciar en xafar la Lluna. Arrenca a Henry Kissinger, el 1972, la confessió que la guerra del Vietnam és una “guerra inútil”. En una entrevista amb Khomeini, el 1979, ja com a cap suprem de la “República Islàmica” d’Iran li retreu “l’apartheid” en el qual havien caigut les dones iranianes arran de la “revolució”.

Oriana Fallaci també segueix en els anys 1970 de prop les petjades terroristes de la dreta. El 1975 és de les primeres en denunciar l’existència d’una trama política darrera l’assassinat de Pier Paolo Pasolini. El 1976, quan Alexandros Panagoulis es mor en un aparent accident de trànsit, Fallaci investigarà la implicació del règim dels Coronels i a aquesta conclusió arribarà a Un Uomo.

Fins, pràcticament la segona meitat dels anys 1990, Fallaci és percebuda, en general, com una periodista independent, però compromesa en la denúncia dels abusos del poder (i del poder en general, encara que fos sense abús) i de l’opressió i discriminació contra la dona. Per a Fallaci opressió és opressió, bé sigui contra “un sobirà despòtic o un president electe”, contra “un general assassí o un líder estimat”, ja que el poder, per a Fallaci, és “un fenomen inhumà i odiós” contra el qual únicament cap “la desobediència envers l’opressor”.

Fallaci era especialment crítica amb els règims de l’islamisme polític i la seva política reaccionària envers la dona. L’exemple paradigmàtic era la República Islàmica d’Iran i el seu règim d’aiatol·làs. L’esquerra italiana, en els anys 1980, subscrivia en gran mesura aquesta visió. Els sectors de l’esquerra revolucionària, al capdavall, havien interpretat sempre la revolució islàmica com una maniobra de la classe dirigent iraniana per a impedir una revolució socialista. D’altra banda, si en aquella època hi havia una arena de conflicte per a l’islamisme polític es trobava a Afganistan, on els mujaidins eren combatuts per l’Exèrcit soviètic en persona. L’islamisme polític, en línies generals, tenia, entre els “progressistes” la mateixa bona imatge que podia tenir el catolicisme polític, és a dir gens ni mica.

La transformació del panorama ideològic que realitza l’imperialisme per poder transitar de l’època de la “guerra freda” (tancada entre els anys 1989 i 1991) a l’època de la “guerra contra el terrorisme” (oberta entre els anys 2001 i 2003) no es pot matar en quatre ratlles. Però és el marc on es transforma la percepció social que (uns i altres) puguin tenir d’Oriana Fallaci. Ja hem vist com Oriana Fallaci era capaç d’enamorar-se d’un grec malgrat els Coronels. Dir-ho així pot semblar ximple: s’havia enamorat d’un enemic dels Coronels. A més, si la dictadura dels Coronels era opressiva (que ho era), els grecs n’eren les primeres víctimes. Però d’on havien sortit els Coronels si no era “d’entre els grecs”, i on trobaven suport si no era “entre els grecs”. Si substituïm els grecs pels mexicans ho veurem una mica més clar. Oriana Fallaci podia dir “no m’agraden els mexicans”. I ho deia així: no se’n podia pas enamorar d’un. I la justificació partia de l’agressió viscuda a la Plaça de les Tres Cultures, a mans de les forces policials del règim priista. Certament, les víctimes de la Plaça de les Tres Cultures foren, fonamentalment, estudiants mexicans d’esquerres, però la conclusió de Fallaci, molts anys després, era “no m’agraden els mexicans”. I ja percebrem del tot el canvi, si és que n’hi ha cap, si substituïm grecs i mexicans per un concepte molt més tèrbol: musulmà.

Deia Theodor Adorno, capgirant el tòpic nazi del “jueu etern”, que el nucli del problema de l’antisemitisme es troba en l’“antisemita etern”. Què podien fer, però, els antisemites europeus quan feia ja més de mig segle que la juderia europea havia estat condemnada a l’exili i a l’extermini físic? El que deia Adorno que ha de fer l’antisemita etern: crear el seu jueu. És a dir, crear el seu musulmà.

Fallaci no era pas cap antisemita eterna, ben ans al contrari. Però les maniobres de substitució, necessàries per a recompondre (o resituar) la dreta europea després de la caiguda del bloc soviètic, es fan amb tal habilitat que és impossible no deixar-s’hi arrossegar. Fallaci podia denunciar el poder i l’abús del poder, quan el poder es plasmava en una opressió visible, descoberta i il·lícita. Però el poder podia jugar molt més brut encara. Molt més brut i tot, que amb Pasolini i amb Panagoulis.

De l’altra banda, hi ha en aquest mateix trànsit, la transposició del progressisme. Sempre ha sobtat que, si el detonant del canvi ha estat la caiguda del bloc soviètic, com és que han resultat gairebé igualment afectats els corrents progressistes que, de bell antuvi, des de 1921, des de 1937, des de 1956, des de 1968 o des de 1981, hi havien trencat amb el dit bloc. No sobta tant si entenem que el canvi de panorama ideològic que es produeix entre el 1989 i el 2001 és un canvi que s’imposa a aquests sectors dits progressistes. D’altra banda, alguns canvis en el progressisme europeu ja venien covats des de 1968 o potser de 1981, és a dir des dels diferents moments del cicle que va del declivi del gaullisme a l’entronització del mitterrandisme.

El 1979, Fallaci denunciava l’apartheid que patien les dones musulmanes a Iran, i el desafiava davant la mateixa persona de Khomeini. Però si la Matança de les Tres Cultures l’havia de portar a dir que “no m’agraden els mexicans”, també en aquest cas s’havia d’estendre el rebuig al règim khomeinista a tot el conjunt humà sobre el qual pesa l’etiqueta (voluntària o imposada, tant se val) de “musulmà”. Els “musulmans” que dirigeixen les societats iraniana, àrab, paquistanesa, etc., són equiparats als “musulmans” que “immigren” a Europa. Fallaci espera que l’esquerra italiana, que denuncia les intromissions del Vaticà en les llibertats individuals, serà també contundent amb el “Vaticà musulmà”. Però no ho és pas. L’esquerra italiana, com l’esquerra europea en general, tem instintivament caure pel pendent d’aquest discurs. De vegades, l’esquerra europea arriba a “racionalitzar” la situació, i a indicar que la seva obligació és denunciar l’obscurantisme europeu en primer lloc, ja que denunciar l’obscurantisme no-europeu és fer el joc a l’obscurantisme europeu. Entenguem-nos. Si, a l’Alemanya de 1915, hom vol denunciar l’opressió social i nacional que implica el tsarisme rus, hom acaba per fer, com feia la socialdemocràcia alemanya, articles on s’afirmi que “les baionetes alemanyes” duran la “llibertat” als pobles sotmesos a l’Imperi Rus. Si tothom fa el mateix, suggereix l’esquerra europea en un ínfim instant de lucidesa, anirem de cap a un xoc de civilitzacions real.

Però, incapacitada de verbalitzar, sigui pel segrest econòmic dels mitjans de comunicació social o per deficiències pròpies, l’esquerra europea traspua una imatge d’autoodi, d’autocomplex, que genera rebuig tant entre els barris de treballadors com entre la mateixa Oriana Fallaci. La solidaritat de l’esquerra amb els immigrants “musulmans” és percebuda com un signe de “traïció” envers els treballadors autòctons. I, en el pla cultural, l’esquerra sembla combinar la defensa de totes les cultures i de tots els colors, amb l’atac i la negació de la “cultura europea” i del color “blanc”. L’esquerra queda atenallada per aquest atac i, amb prou feines, pot barbullar més que acusacions de “feixisme”, “racisme”, “xenofòbia”, etc.

Quan Oriana Fallaci comença a escriure al Corriere della Sera i a La Repubblica que l’islamisme polític pot beneficiar-se del “clima de tolerància” que, suposadament, regna a Europa i que, degut a les nocions “multiculturals” dels governants europeus, hom camina inexorablement a la transformació d’Europa en Euràbia, des de l’esquerra no hi ha més que esgarips de “feixista”, “racista” i “xenòfoba”. Als tres adjectius s’hi uneix, un quart, “islamòfoba”, que Fallaci, naturalment, no replica.

L’esquerra posa Fallaci a parir. I la dreta? La dreta la beneeix. Com qui beneeix la filla pròdiga. La presenten com un cas de maduració. Contràriament, els esgarips de l’esquerra signifiquen, per a la dreta, l’existència d’una “coalició” entre els “marxistes” i els “islamistes”: la connexió “islamo-marxista” que és, precisament, la baula perduda entre la “guerra freda” i la “guerra contra el terrorisme” o, per dir-ho en uns termes més èpics, entre la “tercera guerra mundial” i la “quarta”.

L’esquerra s’hi veu completament ultrapassada. Perquè el discurs de Fallaci, i els d’altres per l’estil, renoven en amplis sectors populars (i no tan populars) de tot Europa (inclosos els euro-nord-americans) un sentit d’orgull i de ràbia. Aquests sectors podien demanar a l’esquerra i, sovint ho feien, per què l’orgull i la ràbia que eren "legítims" entre les “minories” no les podien sentir ells, que eren la “majoria” (la majoria blanca, s’entén).

Passada la setantena, Fallaci tornava a l’ull de l’huracà, però ara com a protagonista. Calia ser, com sempre, demolidora amb el poder. L’únic que calia era “definir” el poder. Per exemple, el poder podia ser el primer Fòrum Social Europeu (FSE), convocat el novembre del 2002 a Florència. Fallaci podia, doncs, comparar l’ocupació del FSE de Florència amb l’ocupació nazi que havia combatut seixanta anys abans. Fallaci també podia demanar a la població florentina de restar a casa i tancar botigues, i abstenir-se de col·laborar amb l’FSE.

I no és que Fallaci no s’enfrontés al “poder” de debò. El mateix novembre del 2002, un jutge suís va emetre una ordre de detenció contra Fallaci arran d’una denúncia interposada pel Centre Islàmic, l’Associació Somalí de Ginebra, i SOS Racisme. La denúncia se centrava en el contingut racista de La ràbia i l’orgull. El govern italià va denegar l’extradició en base a la protecció de la lliure expressió. Però Fallaci ja podia ser presentada com una “víctima”. I hom podia refermar la “ignominiosa” connivència entre els islamistes i els antiracistes, transformats aquests darrers, en aquesta mateixa “lògica”, en “autoracistes”.

El maig del 2005 hom presentà una nova denúncia, aquesta vegada, a Itàlia, per part de la Unió de Musulmans Italians, sota el pretext que “La força de la raó” contenia passatges ofensius a l’islam. El juny del 2006, un tribunal de Bergamo admeté a tràmit la denúncia i inicià el judici preliminar, per acabar decidint de citar-la per al judici definitiu el 18 de desembre d’aquella any. Fallaci notà, sorneguera, com les 18 frases del seu llibre havien tingut més pes que les “crides a mort” que s’havien fet contra ella des de la “comunitat musulmana” i les “difamacions contra el cristianisme” que aquesta mateixa “comunitat” havia fet al voltant del cas. Fallaci, autodefinida com a atea, també havia defensat els atacs patits aquell mateix 2005 pel Papa Ratzinger per “islamòfob”, i en tal mesura fou rebuda en audiència papal el 27 d’agost. Com si acceptés la caricatura que d’ella feia l’esquerra italiana, Fallaci passava a defensar totes les causes de la “dreta”, inclosa la defensa del “NO” en el referèndum, del juny del 2006, sobre la nova llei d’inseminació artificial (que independitzava el dret a la inseminació artificial de l’estat civil de la dona). Als Estats Units, Fallaci equiparava la immigració musulmana a Europa amb la immigració mexicana a Nord-amèrica, i deia que no sabia ben bé quina era pitjor.

Fallaci potser n’havia fet un gra massa. Inicialment, per exemple, als Estats Units, les posicions finiseculars de Fallaci foren saludades des de l’anomenada “dreta llibertària” que, de fet, sempre l’havia admirada pel seu coratge en la denúncia en la guerra del Vietnam. Ara, però, pensadors anglosaxons d’indubtable trajectòria “islamòfoba” mostraven el seu disgust per una Fallaci que, al seu parer, “no distingia entre els terroristes islàmics radicals i els venedors ambulants somalís que suposadament es pixen en les cantonades de les grans ciutats italianes” i que confonia la implacable crítica a l’islam com a religió amb la literatura difamatòria sobre “forasters bruts, carregats de malalties i sexualment amenaçadors”. Si una cosa cal agrair a Fallaci és, precisament, haver trepitjat a fons l’accelerador en aquest punt. D’aquesta forma hom podia veure més clar les intencions de tots plegats: dels islamòfobs en tant que islamòfobs, i dels islamòfils en tant que islamòfils.

Quan Fallaci es va morir el setembre del 2006, després d’anys de patir de càncer, encara quedava pendent el judici de Bergamo. Si els jutges “progressistes” italians havien tingut la intenció de fer una “màrtir” i contribuir així, potser no tan involuntàriament, a aprofundir les paranoies conspiratives d’Euràbia, només caldria desitjar no ser ateu, i dir “que Déu us ho pagui”.

divendres, 21 d’agost del 2009

La cançó improvisada (Memòria de la Glosa, Esplugues TV, CAL d’Esplugues)

CAL parlar de llengua és el programa mensual que, ideat per la CAL d’Esplugues, emet Esplugues TV. Durant els deu programes de la temporada 2006-2007, l’epíleg musical, coordinat i presentat per Marcel Casellas, es dedicà a la glosa, la cançó improvisada en llengua catalana. Corrandes, garrotins, jota improvisada, nyacres, cançons del pandero, perdiuetes, cançons de simbomba, etc., desfilaren pel programa. Els artistes convidats, entre d’altres, en Carolino, Mireia Mena, Mercè Galí, Miquel Ametller, Gregori Mestres, Mireia Mata, en Brillant, Catalina Canyelles, Carles Belda, Titot, finalitzaven la jornada de cada divendres de cap de mes en un directe a l’Avenç. Com que ningú no hi pensà a gravar aquests directes (el tercer manament és “no temptaràs la teva televisió local”), el DVD que recentment han editat la CAL d’Esplugues i ETV es limita a incloure els segments televisius. Amb això n’hi ha prou, però, per aconseguir l’objectiu volgut de l’espai, que era el d’oferir una introducció popular i amena a la cançó improvisada dels Països Catalans, tant pel que fa a les formes tradicionals, com a les propostes intercomarcalistes dels transglosadors.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Liechtenstein: un topoantropotopònim

Una recerca a través de Google ens confirma que l’únic ús a tot l’internet de l’embarbussador mot “topoantropotopònim” té lloc el 31 de maig del 2008 en un post en aquest blog que du per títol “Can Boixeres o Can Buxeres, un problema topoantropotoponímic”. Un topònim és un nom de lloc, en aquell cas, de Can Buxeres i del resultant Parc de Can Buxeres, en el terme municipi de l’Hospitalet de Llobregat. Un antropotopònim, com ens explica Gabriel Bibiloni, és el nom d’un lloc que es forma a partir del nom d’una persona. Can Buxeres és la contracció de la “Casa d’en Buxeres”. Segons Enric Moreu-Rey l’origen més probable d’aquest cognom, Buxeres, és gascó i faria referència al topònim “Bussières”, del qual hi ha exemples per Occitània, Arpitània i la França estricta. Quan el nom d’una persona prové del nom d’un lloc parlem de “topoantropònim”. I quan el nom d’un lloc ve d’un topoantropònim hem de parlar de topoantropotopònim. Però Can Buxeres és un lloc esquifit, per bé que en la infantesa ens pogués semblar un bosc impenetrable i perillós. Un exemple de topoantropotopònim més extens és el Principat de Liechtenstein. Liechtenstein és, més que un topònim estricte, un corònim, és a dir el nom d’una regió, de 160 km2, que constitueix un estat membre de les Nacions Unides (des de 1990) i reconegut per tots els altres estats d’aquesta organització llevat d’Eslovàquia (després veurem per què). Hem dit que és un corònim, i debades cercarem en el territori de Liechtenstein cap població o castell homònim. La capital de Liechtenstein es diu Vaduz i la població més populosa és Schaan, i cap de les altres 9 municipalitats du el topònim Liechtenstein per enlloc. La raó d’aquesta anomalia rau en el fet que el Principat de Liechtenstein porta el nom del Casal nobiliari que ostenta el títol de príncep i la presidència de l’estat, amb uns poders considerables, per cert, ja declarats per la pròpia constitució estatal. Així doncs, Liechtenstein és un antropotopònim o antropocorònim. Ara bé, per què els Liechtenstein es diuen Liechtenstein? La raó és una de les seves primeres possessions, un castell dit Liechtenstein. D’aquesta forma “von Liechtenstein” és un topoantropònim, i el Fürstentum Liechtenstein és un topoantropotopònim o topoantropocorònim. Vegem la seqüència dels fets.



Si volem anar de l’actual Principat de Liechtenstein fins al Castell de Liechtenstein haurem de fer camí, creuar gairebé tot el territori de l’actual Bundesrepublik Österreich (literalment, república federal del regne oriental) i arribar-nos a la Baixa Àustria, on trobarem el dit Burg Liechtenstein (foto). D’acord amb l’etimologia popular, de la qual l’onomàstic, segons ens diuen, hauria de fugir com de la pesta, Liechtenstein deu voler dir quelcom com ara “Pedres Lluentes” i farien referència a la tonalitat clara de les pedres que formaren el castell vers el 1135, i que participaren en les reconstruccions posteriors (1884 i 1949-1953). Si aquesta idea, altrament la més acceptada, és la correcta seríem davant d’un ctiriotopònim, és a dir del nom d’un lloc pres de l’edificació que el presideix.



La construcció del castell fou decidida per Hugo, que havia rebut les terres corresponents en infeudació. Gràcies a d’altres infeudacions Hugo i els seus descendents acumularen possessions disperses per Moràvia, la Baixa Àustria, Silèsia i Estíria. Probablement ja el mateix Hugo utilitzà l’apel•latiu de “von Liechtenstein”, car el nou castell era la més destacada de les possessions familiars i també la seu principal. Moltes de les infeudacions en mans d’aquest nou Casal de Liechtenstein les reberen de les diverses branques del Casal de Habsburg, convertits ja en amos i senyors de bona part del Regne Oriental (Àustria). Les possessions dels Liechtenstein no acompanyaven títols de sobirania, però sí constituïen la base patrimonial de la família, a través de les quals els membres del Casal podia mantenir una certa influència en la Cort dels Habsburg. Els feus i altres propietats es perden o es guanyen, en intrigues polítiques o en batalles campals. A través d’aliances matrimonials se’n guanyen de nous, però a cada generació cal dotar les filles en casar-se i els fills fadristerns, si bé bona part del patrimoni queda per al primogènit. Així, en el segle XIII, el Castell de Liechtenstein ja no forma part del patrimoni dels “von Liechtenstein”, els quals, tanmateix, a falta de cap altra possessió destacada, i per la força del costum, retenen el nom familiar, pel qual són senzillament coneguts a la Cort dels Habsburg, que és on s’estan la major part del temps, com a consellers en temps de pau i com a capitans en temps de guerra.



Els Liechtenstein, amb Castell o sense, eren, però, una família de la petita noblesa des del punt de mira de rang. No tenien cap possessió unmittelbar sinó totes en règim d’infeudació (per bé que fos una infeudació hereditària i gairebé automàtica). No eren per tant considerats “prínceps reials” ni tenien dret a seure en la Dieta Imperial (Reichstag). Certament tenien molta més influència i riquesa que la majoria de prínceps territorials, però això no els feia desistir de pujar de rang. Entraren en tractes, d’aquesta manera, amb el Casal de Hohenems, que eren, entre d’altres coses, Senyors (Herrn) de Schellenberg i Comtes (Graffen) de Vaduz. El 1699, els Liechtenstein compraren als Hohenems el Senyoriu de Schellenberg, i el 1712 adquiriren el Comtat de Vaduz. Tenien una lleugera idea de per on queien aquestes contrades, les quals no eren ni de lluny gaire importants en el patrimoni familiar. Sí garantiren, però, als Liechtenstein, a partir de 1699, un lloc en el Reichstag i la consideració de prínceps territorials. Malgrat tot, no adoptaren ni el nom de Schellenberg ni el de Vaduz, més que en la tirallonga dels títols respectius. La jugada, d’altra banda, era també beneficiosa per l’Emperador Leopold, ja que aconseguia col•locar un dels seus fidels en la llista (certament llarga) de prínceps sobirans de l’Imperi Romà de la Nació Alemanya. I no era cosa secundària, ja que l’emperador Leopold, a través d’una aliança amb Anglaterra, els Països Baixos i Portugal (a la qual s’afegiria després el Casal de Saboia), es disposava a entrar novament en guerra amb França. Anton Florian von Liechtenstein fou un fidel servidor de l’Emperador Leopold i, després, de l’Emperador Josep i, després, de l’Emperador Carles VI, que fou en el nostre país Carles Terç. Anton Florian havia acompanyat Carles, abans de ser emperador, a l’aventura hispànica, i exercí els càrrecs d’Intendent en Cap i de principal dels ministres del rei-arxiduc. Quan, el 1711, es va morir l’Emperador Josep, i Carles se n’anà a Viena a fer-se coronar emperador, Anton Florian l’acompanyà. El 1719, a 63 anys, Anton Florian rebia del seu senyor la plena dignitat de Príncep (Fürst), a través de la fusió del Comtat de Vaduz i del Senyoriu de Schellenberg en una nova i única entitat, que es diria Principat de Liechtenstein.



El príncep Anton Florian de Liechtenstein, doncs, esdevenia príncep d’un país en el qual no hi posaria mai els peus. Vaduz-Schellenberg rebien el nom d’un castell de la Baixa Àustria que, al capdavall, feia mig mil•lenni que ja no pertanyia al Casal de Liechtenstein i que, fet i fet, ja no era cap castell car restava en ruïnes des de l’època de les primeres guerra contra el Turc. Però això a la cort de Viena ja no tenia res d’estrany. El mateix Carles VI havia introduït l’etiqueta espanyola (=castellana) en el cerimonial de cort, com si encara aspirés a entrar una tercera vegada en Madrid a través de la Quadrúple Aliança, que aplegava ni més ni menys que Anglaterra, França, Saboia i Àustria contra el rei Felip V l’Animós, i en el decurs de la qual el mateix Duc de Berwick llençaria proclames als catalans prometent-los la restauració de les seves llibertats.



Pel que fa a Vaduz-Schellenberg tindre un senyor llunyà ja era el més habitual. El Senyoriu de Schellenberg era una de les nombroses particions de l’antic comtat carolingi de Rètia. El mateix origen tenia el Comtat de Vaduz, establert en el segle XIII, pels comtes de Werdenberg. El 1437 els comtes de Vaduz van comprar el senyoriu de Schellenberg, i els dos territoris restaren en unió personal. Des de 1499 havien quedat sota la protecció dels Habsburg, i havien passat de mans a mans fins anar a parar al Casal vorarlberguès de Hohenems que, com hem dit, els va vendre als Liechtenstein. I pels Liechtenstein, el seu Principat no era més que una part d’un immens patrimoni, destacada únicament pel fet de ser una plaça de sobirania. Fins i tot el títol de príncep, fet i fet, no el devien a l’adquisició de Vaduz-Schellenberg, sinó que l’havien adquirit de forma honorífica per part de l’Emperador el 1608.



El príncep Johann I Joseph, cap del Casal des de 1805, va corregir part de l’anòmala situació en comprar els terrenys que havien donat nom a la família. El castell, però, continuà en ruïnes fins a les obres de restauració del príncep Johann II (1884). Entre les dues dates hi havia hagut canvis en l’estatus jurídic de Vaduz-Schellenberg. El 1806, Napoleó va dissoldre el Sacre Imperi, i el 25 de juliol d’aquell any es va crear la Confederació del Rin, de la qual el Principat de Liechtenstein fou membre de ple dret, sota la sobirania del príncep Johann I Joseph i sota el domini efectiu de Napoleó, Protector de la Confederació. La Confederació del Rin es va dissoldre oficialment el 19 d’octubre de 1813, i va ocupar el seu lloc una Confederació Germànica més àmplia, creada el 20 de juny de 1815 sota la presidència (més nominal que efectiva) de l’Emperador d’Àustria. En aquesta Confederació, els dos estats més grans, Àustria i Prússia sumaven més de la meitat del territori i de la població, i això que part d’aquests dos estats quedava fora de la Confederació. El príncep de Liechtenstein tenia plena representació en la Confederació si bé com a resident a Viena, austracista convençut i amb gairebé tot el patrimoni en territori de l’Imperi, no era més que una caixa de ressonància de la voluntat dels Habsburg. La Confederació Germànica va vehicular amb èxit una guerra contra Dinamarca, el 1863, per a l’ocupació dels ducats alemanys de Schleswig i Holstein. Però la nova conquesta, que s’havia de repartir entre Prússia i Àustria, fou pretext de disputa entre les dues potències. En les deliberacions, Liechtenstein sempre votava amb Àustria, i aquesta manipulació fou un dels pretextos per desencadenar, el 1866, la Guerra Austro-Prussiana. La victòria prussiana de 1866 suposà, a més de la liquidació de la Confederació Germànica, l’annexió a Prússia de bona part dels estats alemanys que havien fet costat a Àustria. El Principat de Liechtenstein, per raons geogràfiques (queda englobat a banda i banda de la frontera entre la Confederació Helvètica i Àustria), se’n lliurà, i fins i tot el príncep Johann II es va permetre el gest de no signar el tractat de pau que Prússia oferí als vençuts i que tots els altres, inclosa Àustria, signaren. La guerra, però, passà factura a les arques dels Liechtenstein i, en el marc de les retallades, el 1868 suprimiren l’exèrcit del seu Principat. El 1871, Liechtenstein fou, a banda d’Àustria, l’únic estat ex-membre de la Confederació Germànica que no es va integrar en l’Imperi Alemany de la Prússia de Bismarck.



Liechtenstein passà, doncs, a ésser un estat independent sense confederacions de cap mena. A la pràctica, però, la dependència d’Àustria era clara. El príncep de Liechtenstein podia ser més austracista que l’Emperador i afirmar que els Habsburg encara tenien dret al Sacre Imperi, molt més que no pas el parvenu de Wilhelm von Hohenzollern. La Guerra del 14 aplegà de nou, com a aliats, Prússia i Àustria, i juntes compartiren la derrota el novembre del 1918. La derrota comportà la revolució. Els Liechtenstein veieren al seu senyor destronat. No obstant això, servaren les seves propietats, tant les que tenien a Viena i a la resta de l’Àustria Alemanya, com les que tenien a Moràvia i Silèsia, les quals recaigueren sota les sobiranies de les noves Txecoslovàquia i Polònia. Aconseguiren fins i tot servar el Principat de Liechtenstein, com a territori de sobirania, situació que quedà jurídicament normalitzada amb una Constitució (1921). D’aquesta guerra, però, el patrimoni familiar havia sortit encara més escaldat que de la primera. Per posar-hi remei, se signà una unió duanera i monetària amb la Confederació Helvètica. Des de llavors és el franc suís la moneda de curs legal. També des de llavors, bona part de la representació diplomàtica, abans conduïda a través d’Àustria, és ara menada, quan no directament, a través de Suïssa. El 1929, heretà el principat Franz (I) qui, com tots els seus predecessors, continuà a residir normalment en Viena. El príncep, de 76 anys, i sense hereus directes, es va casar amb Elisabeth von Gutmann, 22 anys més jove que ell, i filla d’una rica família ennoblida pels Habsburg prèvia conversió des de la religió jueva. El 1938, el príncep Franz va abdicar en favor del seu cosí tercer Franz Joseph.



La nova situació va fer que els Liechtenstein es traslladessin al principat que els devia el nom. La puixança de l’Alemanya nazi (que ells veien com una reencarnació de l’odiada Prússia) i la seva extensió vers Txecoslovàquia i Àustria, feren aconsellable pel príncep Franz Joseph d’establir la residència permanent a Vaduz. En general, el petit Principat respongué positivament al trasllat. Evidentment, no hi mancaven elements, principalment en la Unió Nacional, que defensaven obertament el nazisme i sostenien tesis pangermanistes. Alguns d’aquests recordaven, sorneguerament, que el príncep de Liechtenstein era encara, 70 anys després, encara formalment en guerra amb Prússia, i es delitaven especialment en difamacions envers la princesa Elisabeth. També hi havia d’altres, republicans, que desitjaven desfer-se del príncep i integrar-se com a nou cantó de la Confederació Helvètica. Entre el 1937 i el 1939, els Liechtenstein feren moure una gran quantitat de patrimoni (obres d’art, etc.) que tenien repartides en les possessions austríaques, txeques i poloneses i, o bé les situaren en territori del seu principat, o bé les trameteren a Londres.



La guerra del 39 va concloure amb una nova derrota germànica. A Polònia i Txecoslovàquia s’instal•laren govern prosoviètics, i Àustria fou dividida en quatre zones d’ocupació. D’una manera o altra, la majoria de les possessions dels Liechtenstein quedaren sota zona soviètica. I aquests nous ocupants no eren de l’estil tou de les socialdemocràcies austríaca i txecoslovaca. En general, els Liechtenstein aconseguiren de servar el patrimoni situat en territori austríac. En canvi, les possessions de Bohèmia, Moràvia i Silèsia quedaren afectades pels decrets Beneš, adreçats a les possessions dels alemanys. En total, la confiscació afectà 1.600 km2, és a dir deu vegades l’extensió del Principat de Liechtenstein. Durant llargues dècades, els Liechtenstein han maldat per recuperar-hi quelcom. Després de la caiguda del bloc soviètic, veieren el cel obert. Però, òbviament, els nous governs polonès i txecoslovac no eren pas proclius a reconèixer res. Per això, el 1993, quan Txecoslovàquia es va dissoldre en les repúbliques de Txèquia i Eslovàquia, Liechtenstein, com a mesura de pressió diplomàtica, es va negar a reconèixer cap de les dues (per bé que el contenciós el tenia, bàsicament, amb Praga i no amb Bratislava). És per això que ni Liechtenstein reconeix les dues repúbliques centre-eslaves, ni els dos estats centre-eslaus reconeixen el principat de Liechtenstein fins els nostres dies.



El 1945, els Liechtenstein sortien d’una tercera guerra encara més destructora que les dues anteriors. És clar que la majoria dels alemanys ja haurien volgut plorar amb els ulls del príncep de Liechtenstein. Com a primer recurs, vengueren part del seu patrimoni artístic, en una operació que, en essència, consistí en finançar aquesta curiosa família reial amb diners públics nord-americans, anglesos o francesos a través dels respectius museus nacionals. La font principal d’ingressos, però, fou el propi principat de Liechtenstein. L’antiga finca menyspreada esdevingué, com ja s’havia demostrat en el període d’entre-guerres, un punt d’interès per a tota mena de societats empresarials que trobaren en Liechtenstein un lloc d’acollida, lluny de les ànsies recaptatòries que mostraven els altres estats del món occidental. D’una manera o una altra, el Príncep de Liechtenstein és, amb una fortuna de 5.000 milions de dòlars, el cinquè mandatari més ric del món. Amb un bon nivell de vida entre la població general de Liechtenstein i, particularment, entre la ciutadana (el 66% de la població, però únicament el 33% de la mà d’obra), el príncep de Liechtenstein és avui dia possiblement més popular que no pas el 1921, el 1938 o el 1945. Fet i fet, en el 2003, hom va aprovar una Constitució que, respecte de la del 1921, ben al contrari de retallar atribucions executives als monarca, li les ampliava.



La Constitució del 2003, però, va posar Liechtenstein en l’ull de l’atenció dels organismes internacionals. En un moment on tothom lluitava (i lluita) per esdevenir “paradís fiscal”, els “paradisos fiscals professionals” no són pas ben vistos. Els amplis poders del monarca contribuïen a una governació menys transparent, com en part va demostrar l’anomenat “afer Liechtenstein”. “No és just”, protestava el Consell d’Europa. Ja hem dit que Liechtenstein ja no forma part de la napoleònica Confederació del Rin ni de l’habsburguesa Confederació Germànica. Però sí forma part del Consell d’Europa (des de 1978), del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (des de la fundació, el 1991), de l’EFTA (des de 1991), del Tribunal Penal Internacional (que no se n’hagin de penedir), de la Interpol, de l’Organització per a la Seguretat i Cooperació Europees, de l’Organització Mundial del Comerç, etc.



Deia el rei Faruk d’Egipte, ja destronat, que, amb el temps, només quedaran en el nom cinc reis, el d’Anglaterra i els quatre dels jocs de cartes. Durant un temps, la història semblava donar-li la raó (Grècia, etc.). Però amb la restauració a Espanya i a Cambodja, hi hagué qui ho dubtà. Amb els anni horribiles dels monarques anglesos i la revolució del Nepal, hi ha qui replanteja que per comptes de cinc en quedaran quatre. De moment, però, els Liechtenstein resisteixen. I ara viuen al seu principat i el castell que els dóna nom és de la seva propietat i fins i tot en treuen calerons com a atracció turística.

dimarts, 18 d’agost del 2009

El PSOE de Rubalcaba envia la Falange a Arenys de Munt pel 13 de setembre

El PSOE és un partit de moltes potes. Té una pota "eco-socialista", que es dedica a la creació de mutatges teàtrico-policials contra la dissidència. Té una pota "independentista", que es dedica a la convocatòria de manifestacions unionistes on puguin concòrrer feliçment els independentistes desinformats. Aquestes són les dues potes amb les quals el públic del Maresme es troba més intensament familiaritzat. Aviat, però, en coneixerà una tercera, de pota. Es diu Falange i, el ministeri Rubalcaba ha decidit de trametre-la a Arenys de Munt el 13 de setembre, dia d'una consulta popular que comentàvem fa uns dies. Així com en altres països el PSOE utilitza la pota Ertzaintza per reprimir els nacionalmente desafectos, en el cas d'Arenys utilitza la pota d'extrema-dreta, altrament dita feixista. És allò del poli bo i del poli dolent. O allò que explicava l'ambaixador britànic a Madrit, assetjat per manifestants que exigien l'espanyolitat de Gibraltar i que, interpel·lat telefònicament des del Pardo, "podemos hacer algo por ustedes?", l'ambaixador no podia estar-se de respondre: "sí, no ens enviin més manifestants". Això mateix podria dir el batlle d'Arenys de Munt, quan rebi l'amorosida trucada de Rubalcaba.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Adéu a l’article 11 de la Constitució Italiana?

Si, després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver un “miracle alemany”, al costat d’un “miracle italià” i un “miracle japonès” és, certament, per la destrucció prèvia que hi havien fet les potències aliades anglo-nord-americanes. Però el cert és que el “miracle” va anar més enllà de recuperar els nivells pre-1939 o pre-1929. Japó, Itàlia i Alemanya, en graus diversos, van atènyer un estatus més sòlid que el que havien tingut en el capitalisme d’entre-guerres. Part de l’explicació dels “tres miracles” (només part, però no una part menystenible) té a veure amb les condicions draconianes que els aliats anglo-nord-americans van imposar quant a la capacitat militar d’aquests tres estats. Així, mentre les cinc potències “vencedores” de la Segona Guerra Mundial esdevenien potències “atòmiques” i es llençaven a una cursa militar, Japó, Alemanya i Itàlia anaven “per feina”. Val a dir que la relació entre el “bloc vencedor” (descomptant l’URSS i la RP Xinesa) i el “bloc vençut” era simbiòtica. Japó, l’Alemanya Occidental i Itàlia quedaven sota l’esfera directa dels Estats Units, a través de pactes militars bilaterals (Japó) o de la integració en aliances més àmplies (Alemanya Occidental i Itàlia, a través de l’OTAN). Entre la fi de la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial s’escolen poc més de vint anys. La lletra del Tractat de Versalles (1919), per no parlar del seu esperit, queda en un no-res en qüestió dels primers anys del nazisme (1933-1935). En canvi, la Segona Guerra Mundial exercí una ombra històrica molt més allargada a través de la guerra freda. Si la Gran Guerra del 14 prometia ésser la “guerra que posaria fi a totes les guerres”, la del 39 la complia parcialment en el sentit que les pugnes “inter-imperialistes” es resoldrien per altres cabals diferents a una Tercera Guerra Mundial: guerres regionals (Grècia, Corea, Vietnam, Afganistan), pugnes comercials i industrials (CEE, EFTA, COMECON) i lluites simbòliques (cursa espacial, guerres culturals, etc.). La caiguda del bloc soviètic, entre el 1989 i el 1991, posa fi, efectivament, a aquesta “part de la història”. Abans de 1989 era gairebé impensable una “reunificació” d’Alemanya i, plantejar-ho, equivalia en molts àmbits a rebre la resposta de “si Alemanya es reunifica, tindrem una tercera guerra mundial en pocs anys”. Fins i tot després de la caiguda del mur de Berlín hi havia gent que plantejava seriosament el manteniment de dos estats separats. Un rere l’altre caigueren tots els paradigmes indiscutibles del període de la “guerra freda”. Per exemple, les àrees neutrals que servien de tap entre els dos blocs a Europa es veieren del tot somogudes: la tragèdia de l’àrea meridional (Albània, les guerres de Iugoslàvia), l’obertura de l’àrea central (amb Àustria ingressant a la Unió Europea i amb Suïssa com a membre de les Nacions Unides) i la transformació de l’àrea septentrional (l’ingrés de Suècia i Finlàndia a la UE fou coetani al d’Àustria, el 1995). L’OTAN s’estengué als estats que prèviament havien format part del Pacte de Varsòvia. I, alhora, aquesta expansió obria nous focus bèl·lics, tot començant per la Primera Guerra del Golf (1991). Els Estats Units restaren com a única superpotència però per això mateix havien de recobrir la seva actuació: les guerres es transformaren en “missions de pau” i en afer de “tota la comunitat internacional”. És en aquesta època que tropes alemanyes, italianes i japoneses entren en servei per primera vegada fora del seu territori des de feia dècades.

Sobreviuen encara algunes escorrialles jurídiques del període. Per exemple, l’article 11 de la Constitució Italiana diu: “Itàlia repudia la guerra com a instrument d’ofensa a la llibertat dels altres pobles i com a mitjà de resolució de les controvèrsies internacionals; consent, en condicions de paritat amb els altres estats, les limitacions de sobirania necessàries per a un ordenament que asseguri la pau i la justícia entre les nacions; promou i afavoreix les organitzacions internacionals dedicades a tal objectiu”. Fins ara, després de gairebé vint anys d’implicació en “missions internacionals de pau”, l’article 11 no havia donat gaire guerra. Al capdavall, les “missions de pau” no contemplen específicament la guerra “com a instrument d’ofensa a la llibertat d’altres pobles”. Ans al contrari, totes les guerres menades per aquestes “missions de pau” s’han presentat “com a instrument de defensa de la llibertat”. El calibre de la guerra d’Irac (2003) posava problemes a aquest engany, però enlloc com a Afganistan perquè la dreta italiana no replantegi l’article 11. D’acord amb les normatives legals i militars, els soldats italians en missions de pau tenen prohibida la realització d’ofensives militars. El passat dilluns dia 10, la premsa italiana es feia ressò de les intencions de reformar aquestes normatives, i així ho confirmaven els ministres de Defensa (Ignazio La Russa) i d’Afers Exteriors (Franco Frattini) del govern Berlusconi (*).

Fa temps que l’article 11 és paper mullat. De fet, la mateixa integració d’Itàlia en l’OTAN (1949), per bé que implícitament inclosa en el redactat de l’article (“consent les limitacions de sobirania...”), ja el tocava prou. La integració de l’Alemanya Occidental en l’OTAN (1955) va ser la justificació per a la Unió Soviètica per crear un Pacte de Varsòvia que inclogués l’Alemanya Oriental. Però ni tropes italianes ni alemanyes van formar part, per exemple, dels contingents que, sota la bandera de les Nacions Unides, intervingueren en la guerra de Corea. El 1999, però, Itàlia i Alemanya tenen un paper en l’operació de l’OTAN contra la Tercera Iugoslàvia. Deu anys després, amb la guerra d’Afganistan, la implicació és molt més gran i perllongada, ja que les operacions a Sèrbia no implicaren l’ocupació més que de la província de Kosovo, i les d’Afganistan impliquen l’ocupació d’amplis territoris que són tan o més hostils a les tropes euro-nord-americanes com ho foren a les soviètiques.

Algú dirà que no n’hi ha per tant. Durant els primers deu anys posteriors a la Segona Guerra Mundial es van signar molts documents amb aspiracions d’eternitat. Hom declarà la “neutralitat d’Àustria” com tan eterna com la suposada neutralitat eterna de Suïssa des del segle XIII. I, similarment, hom declarà que mai, mai, mai, Alemanya, Itàlia i Japó serien potències militars. No obstant, de bell antuvi, els pressupostos militars dels dos estats alemanys, d’Itàlia i del Japó, si bé comparativament menors, no deixaren de créixer, precisament, al redós dels respectius “miracles”. El “miracle”, en tot cas, és que aquells papers i tractats poguessin durar quaranta, cinquanta o seixanta anys. Que el Versalles de la Segona Guerra Mundial sigui soterrat o, a punt de fer-ho, i que La Russa i Frattini es deleixin per estampar-hi la signatura, ens apropa, com ho va fer el Pacte de Munich, a una nova conflagració mundial que, naturalment, ningú no denominarà Tercera Guerra Mundial. Per als afganesos, és clar, això no és una cosa de futur: ja la tasten, i de fa temps, aquesta conflagració.

diumenge, 16 d’agost del 2009

El comtat de Gleiberg: un tast d’història de l’Alemanya feudal


En la fotografia veieu restes de la fortificació que coronava Gleiberg (Burg Gleiberg) fa uns quants segles. Des d’aquest cim (308 metres d’alçada damunt el nivell del mar) hom té una panoràmica de la vall mitjana del riu Lahn, aproximadament des de Lollar fins a Gießen, a partir del qual el riu fa un revolt per passar per Heuchelheim i Wetzlar. En l’actualitat Gleiberg és la seu d’una comunitat residencial que fa part de Krofdorf-Gleiberg, al seu torn integrada en el municipi de Wettenberg i en la mancomunitat de Gleiberger Land. Gleiberg és, pròpiament, un estratovolcà extingit, actiu fa uns 60 milions d’anys. Pertany a la mateixa formació basàltica que testimonia l’antic sistema volcànic de Mittelhessen, que encara romandria marginalment actiu a Vogelsberg, Amöneburg i a Stoppelberg. La seva alçada relativa li confereix una importància estratègica com a torre de guaita i plaça forta. És característic, doncs, que ja en el segle X donés nom a un comtat estès per part de les terres que molt més tard havien de configurar l’Oberhessen. És possible que la fortificació arrenqués de l’any 900, i que els conradins (comtes de Lahngau) el fessin servir en la seva pugna amb els popponins. Més ben documentat és la instal·lació en el castell del conradí Heribert von der Wetterau (*925), que té lloc el 949. En l’època d’Heribert ja s’havia assumit del tot el caràcter hereditari dels títols comtals, per bé que encara formalment se’ls entenia com a càrrecs “nomenats” pel rei-emperador. Heribert fou successivament “investit” per l’autoritat reial dels títols de “comte palatí”, “comte de Kinziggau”, “comte d’Engersgau” i, ja el 976, “comte de Gleiberg”. Al voltant de Gleiberg, doncs, comença a configurar-se un “comtat”, sota el qual es barregen les funcions judicials i militars pròpies del comte amb el seu paper social de terratinent feudal. Heribert compagina aquestes funcions territorialitzades amb les funcions àuliques que li corresponen com a “comte palatí”. Així, l’estiu del 982 Heribert participa en les campanyes italianes de l’emperador Otto (II). Quan es mor (992), el testament d’Heribert reparteix entre els seus dos fills i les seves dues filles el patrimoni apropiat. La filla petita, Irmtrud, hereta el castell de Gleiberg, i les propietats i drets comtals annexos. Casada Irmtrud amb Friedrich von Moselgau, el comtat de Gleiberg passarà al cinquè fill mascle supervivent del matrimoni, Hermann I. A Hermann I el succeeix el seu fill, Hermann II, que mor sense descendència cap a l’any 1095. Ja hem comentat en un altre post que, l’any 1103, el rei Heinrich (V) s’apropià del comtat de Gleiberg, i que després va recaure en Clemència d’Aquitània, vídua del comte Conrad (I) de Luxemburg. Un nét de Clemència, Wilhelm inaugura una segona dinastia comtal, amb seu al Castell de Gleiberg. És d’aquest període (segle XII) que daten les restes actuals del castell. Amb l’extinció de segona nissaga comtal, a finals del del segle XII, hi ha un repartiment del comtat entre el Casal de Merenberg (que se’n queda la part occidental, inclòs el castell) i el Casal dels Comtes Palatins de Tübingen (que se’n queden l’oriental, inclosa la ciutat de Gießen). En aquesta mateixa època comença l’expansió del Comtat Territorial (Landgrafschaft) de Hessen que, el 1264, compra als comte palatí de Tübingen la ciutat de Gießen. Els senyors de Merenberg convertiren Gleiberg en la capital dels seus senyorius. En extingir-se el llinatge dels Merenberg, el Castell de Gleiberg recaigué en el Casal de Nassau-Weilburg (1328). El valor estratègic de Gleiberg era encara vigent, però el Castell deixà de ser residència senyorial, i començà a decaure. L’època dels comtats havia passat i, en el seu lloc, s’erigien landgraviats, ducats, principats i electorats més grans i amb un poder molt més centralitzat. Oblidat, el Castell de Gleiberg seria restaurat en el segle XIX. El topònim de Gleiberg, fins llavors destinat únicament a la muntanya pròpiament dita, és reclamat, i el veí poblet de Krofdorf l’afegeix com a cognom del seu. I, al voltant del castell, damunt del vell volcà, creix una població nova.



En el camí de Gießen a Gleiberg (en el fons, en el centre)




Vista des de Gleiberg




La torre és l’element emblemàtic que corona l’antic volcà

dissabte, 15 d’agost del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (II): l’evolució política de Jacques Doriot

La setmana passada ens ocupàvem de la trajectòria de Jorge Verstrynge, de jove simpatitzant de l’extrema dreta francesa fins a l’esquerra anti-imperialista i alterglobalitzadora espanyola. En cert sentit, la trajectòria de Jacques Doriot, que va nàixer mig segle abans de Verstrynge, pot ser definida de contrària: de socialista d’esquerres a participant actiu en la Legió de Voluntaris Francesos que, integrada en l’exèrcit alemany, lluità contra la Unió Soviètica. O, dit d’unes altres maneres, de comunista a feixista, d'antifeixista a anticomunista. Veurem, però, com la trajectòria de Doriot és més complexa que aquesta reducció, que tan importants com els canvis ideològics personal són els canvis de rerefons de la França del seu temps.

Jacques Doriot va nàixer el 26 de setembre del 1898 en la població picarda de Bresles (Oise). De ben jove, com molts altres de tot Picardia, emigrà a l’àrea metropolitana parisenca: s’instal·là a Saint-Dénis i trobà feina en la indústria metal·lúrgica (1915). Amb el transcórrer dels segles aquesta població (Catolacus en l’època romana) havia passat d’ésser lloc de pelegrinatge (santuari de Sant Dionís) i de mausoleu dels monarques francesos, a esdevindre un suburbi industrial al nord de París. El moviment obrer era considerablement fort i, des de 1892, el govern municipal era en mans dels socialistes. Doriot ingressà en la secció local de les Joventuts socialistes i, com bona part d’elles, expressava el seu desencant envers la política d’“unitat sagrada” que la Gran Guerra havia “imposat” a les direccions obreres. L’abril del 1917 és cridat a files. Participà en diverses accions bèl·liques i rep una croix de guerre per rescatar un company ferit de darrera les línies enemigues. Topà en diverses ocasions amb els oficials, i en una d’elles fou condemnat a un mes de presó per indisciplina. El novembre del 1918 conclou la guerra, però Doriot, traslladat a l’Armée d’Orient, en l’antic imperi otomà, no serà desmobilitzat fins el 1920. Doriot torna a Saint-Dénis amb la certa convicció que la guerra no havia estat més que una estossinada entre treballadors de diferents nacionalitats i que els ha impedit de menar la lluita de classes en cadascun dels seus països. Acabada la guerra, ja no hi ha excuses per a noves “unitats sagrades”, més encara quan el triomf de la revolució bolxevic és directament atacat, simultàniament, per les burgesies que abans havien estat enfrontades a mort.

El procés de liquidació dels “errors de la Segona Internacional” havia de comportar la superació de les velles fórmules i la transformació del socialisme francès en un nou Partit Comunista Francès (PCF) integrat en la Tercera Internacional que lideraven els bolxevics. El procés es completa el 1920, amb la fundació del PCF, a la qual se suma pràcticament tota l’esquerra del socialisme francès, Doriot inclòs. Però Doriot no queda especialment satisfet del procés, ja que la fundació del PCF, amb el manteniment d’un partit socialista rival “de dretes” (la SFIO), dividia en dos els referents polítics de la classe treballadora. La clau, doncs, era enfortir el PCF fins convertir-lo en l’únic partit obrer.

Doriot, a partir de la base que li donava la secció local de Saint-Dénis, adquirí ràpidament un gran protagonisme el PCF i, a 23 anys, ja n’era un dels principals dirigents, i el més jove dels més destacats. El 1921 viatja a Moscou com a representant de les Joventuts Comunistes Franceses en la Internacional dels Joves Comunistes. El 1922 és elegit membre del Comitè Executiu de la Internacional Comunista i, forma part, del seu Presídium. El 1923 és secretari de la branca juvenil del partit, la Federació Francesa de Joves Comunistes. Doriot denuncia incansablement la política imperialista francesa envers la vençuda Alemanya, expressada en el Tractat de Versalles i, molt especialment, en l’ocupació militar de l’àrea del Ruhr (d’importància estratègica per la producció carbosiderúrgica). Per Doriot era vital que el proletariat francès denunciés l’ocupació del Ruhr, ja que l’ocupació del Ruhr donava ales als moviments reaccionaris alemanys i, sobretot, enfortia el patriotisme francès i conduïa als perills d’una nova guerra. Per la mateixa raó, calia que el PCF fes campanya activa contra la intervenció francesa en el Rif marroquí. La campanya de mobilitzacions contra l’ocupació del Ruhr i la guerra del Rif fou durament reprimida, i Doriot fou arrestat i empresonat, per haver escrit articles que exhortaven els soldats a la desobediència. Des de fora, hom va promoure la seva candidatura a la Cambra dels Diputats pel districte de Saint-Dénis. Elegit diputat (1924), sortí de la presó, i renovà l’acta el 1928.

El 1931, als 33 anys, Doriot era elegit batlle de Saint-Dénis. El govern municipal, antigament controlat pels socialistes, havia estat sota control comunista des de feia uns anys, cosa que justificava l’apel·latiu de vila “rouge”. A Saint-Dénis les relacions del PCF amb els socialistes i amb els grups de l’esquerra burgesa eren relativament fluides. Doriot veia clarament com la divisió en l’esquerra era la principal amenaça per mantindre el govern municipal lluny de les mans de les dretes, que es delien per liquidar les polítiques pro-obreres i pro-populars impulsades des de feia anys. Aquesta posició de Doriot el va fer caure progressivament en desgràcia amb la direcció del PCF. Des del PCF i des de la Comintern hom parlava, de feia anys, de l’arrencada d’un “tercer període” (posterior al primer període revolucionari dels primers anys de post-guerra i al segon període contrarevolucionari que seguí a l’esclafament de les revolucions alemanyes i hongaresa). El mot d’ordre era enfortir els partits comunistes i, si s’esqueia, la creació de sindicats vermells que denunciessin el col·laboracionisme de classe dels sindicats majoritaris. Qualsevol col·laboració amb els socialdemòcrates era desqualificada, i els mateixos socialdemòcrates eren qualificats de socialfeixistes, és a dir de mera coberta “d’esquerres” d’un moviment netament reaccionari i anti-obrer. Per a Doriot, en canvi, això era absurd. Calia trobar punts d’acord i organitzar un Front Popular entre els diversos partits d’esquerres allà on el conservadorisme o l’extrema dreta suposessin una amenaça seriosa a les conquestes obreres.

Mentre Doriot denunciava els excessos del “tercer període” com a sectarisme d’extrema-esquerra, el mateix Doriot era denunciat com a “dissident de dretes”. A més, la direcció del PCF assenyalava que ja es feien alguns “esforços” de trobada amb intel·lectuals i moviments d’esquerres. Per Doriot ben poc valien aquests “esforços” si el PCF s’oposava a la formació de comitès obrers antifeixistes (els Comitès de Vigilància, els Comitès de Defensa Antifeixista) en les comunitats i en els barris. A banda de la discussió ideològica, no hi ha dubte que hi ha una part de ressentiment personal entre Doriot i Maurice Thorez, secretari general del PCF des de 1930. Desfer-se de Doriot, per part de la direcció de Thorez, no es contempla com quelcom possible d’immediat: Saint-Dénis és el municipi més populós governat amb un batlle comunista i Doriot és l’únic diputat comunista elegit a primera volta en els comicis de 1932. Doriot i els comunistes de Saint-Dénis resisteixen en mig d’una tendència a la baixa en el nombre de militants des de 1925. Per Doriot el problema del PCF era clar: el “sectarisme esquerrà”. Per Thorez aquesta anàlisi traspuava l’oportunisme de Doriot.

De totes formes, la situació es féu insostenible després dels fets del 6 de febrer del 1934, que havien mostrat l’espectre del feixisme francès. Com que ni tan sols això va modificar el parer de la direcció comunista, el mes de juny, la secció del districte de Saint-Dénis del PCF va votar per “350 vots contra un grapat” el trencament de relacions amb la direcció. Els doriotistes de Saint-Dénis consideraven que l’atitud de la direcció sabotejava la necessitat d’un front únic obrer contra el creixement del feixisme, sense el qual França acabaria com Itàlia i Alemanya.

D’aquest moment data una interessant entrevista entre Doriot i Trotski. Els trotskistes havien denunciat la política del “tercer període” des del començament i coincidien amb la idea del “front únic” proposat per Doriot, ja que es tractava d’un front únic des de la base, i no d’una mera connexió des de les cúpules dels partits comunista i socialdemòcrata. L’entrevista ens mostra, però, un Doriot que discrepa profundament del camí seguit pels trotskistes. Per Doriot és un error voler crear un partit comunista al marge del PCF i una internacional comunista al marge de la Comintern, ja que “no es poden crear arbitràriament aquestes organitzacions”. Doriot li diu a Trotski que “l’objectiu principal de l’hora actual és tallar-li el camí al feixisme, i per a això cal desenvolupar comitès de vigilància i lligar-los a les masses” i que “la nova organització de l’avantguarda proletària es concretarà en l’acció i no discutint tesis”. Pels doriotistes, els comitès de vigilància havien de ser un pas cap als soviets. I el Comitè de Vigilància de Saint-Dénis, que integrava antifeixistes de diferents tendències d’esquerres (PCF, SFIO, Partit radical, Partit radical-socialista, anarcosindicalistes, independents), n’havia de ser l’exemple pels de la resta de França. Per Doriot era clara la consigna “una sola classe, una sola CGT, un sol partit”, tal com ho expressa en L’Émancipation nationale.

Hi ha, però, un altre punt de discrepància entre Doriot i Trotski. Doriot adverteix Trotski obertament que “mai aprovarem els vostres a l’URSS”. Per a Doriot, la crítica a l’URSS que fan els trotskistes és irresponsable. Doriot considera que el seu problema és la direcció del PCF a París, no pas la Comintern, la qual, en tot cas, és manipulada per Thorez i companyia. Doriot sosté, així, que “l’URSS està rodejada d’un món hostil; ha de saber com utilitzar les diferències que es donen dins de la classe capitalista i com fer compromisos amb determinats estats per a trencar el blocs dels seus enemics”. Al capdavall, també els Comitès de Vigilància havien d’explotar les diferències que es donaven en la burgesia davant del creixement del feixisme a França.

En els mesos següents, però, la Comintern va començar a canviar la seva política de “tercer període”. L’experiència d’Alemanya, amb l’ascens del nazisme al poder; el creixement de l’extrema dreta a França; l’atzucac en el qual es trobaven la majoria de sindicats “vermelles”, etc., demanaven un canvi. El canvi es produí, i el 1935 es promovia la consigna de formació de “front populars”. Constituiria això, doncs, el reconeixement que Doriot tenia raó? No, en absolut. En la llista de membres potencials del Front Popular el PCF contemplava l’exclusió explícita de totes les seves escissions, doriotistes inclosos. El pacte es faria amb l’SFIO, amb altres grups escindits dels socialistes i amb els grups de l’esquerra burgesa “republicano-socialista”.

Des del juny de 1934, i d’abans enrera, la premsa del PCF (l’Humanité, etc.) havia denunciat que els “dissidents de Saint-Dénis” queien en el “camp de la contrarevolució”. Consideraven que la posició de Doriot partia de transformar la consideració marxista de la classe treballadora com a classe revolucionària per dissoldre-la en unes “classes populars” que serien, segons Doriot, l’autèntic subjecte revolucionari. També feien befa del “front únic” proposat per Doriot ja que, de moment, l’únic que havia aconseguit era trencar el “front únic” del PCF. Ara bé, durant el “tercer període” dir que Doriot feia part del “camp de la contrarevolució” indicava simplement que l’havien fotut fora del PCF, ja que, fora del PCF, tot era “contrarevolució”. Contràriament, durant el “quart període” del Front Popular, els socialdemòcrates i els republicans d’esquerres eren percebuts com a elements imprescindibles del “front popular”. Per excloure’n Doriot, calia que la seva definició com a “contrarevolucionari” fos més clara: per això la premsa del PCF va començar a definir-lo directament com a “feixista”.

El 1934, Doriot afirmava que el seu camí era el “camí de la revolució”. Exclòs de les maniobres de socialistes i comunistes en el Front Popular, Doriot continua a la recerca d’aquest camí de la revolució. El juny del 1936 funda el Parti Populaire Français (PPF). El nom és simptomàtic, en el sentit que substitueix “ouvrier” per “populaire”. Les consignes antifeixistes són oblidades, en la mesura que el feixisme francès sembla momentàniament afeblit després dels esdeveniments del febrer del 1934, i en la mesura que les consignes antifeixistes poden fer el joc als partidaris de l’escalada bel·licista contra l’Alemanya nazi. El mot d’ordre ara és “pau i independència”. El segon terme serveix per atreure finançadors (Gabriel Leroy-Ladurie, de la banca Worms) i elements “patriotes”. A la recerca d’eixamplament de base, del partit “de síntesi”, la crítica general al capitalisme es circumscriu progressivament al “capitalisme financer”. Per alguns dels elements “patriotes” del PPF parlar del “capitalisme financer” vol dir parlar del “capital jueu”. I jueu és Léon Blum, el socialista que el Front Popular eleva al govern francès. La política del Front Popular és implacablement contestada per l’òrgan del PPF, La Liberté, que veu en el govern de Blum un instrument per apuntalar el capitalisme financer francès damunt de les bases dels partits i sindicats obrers “oficials”. El PPF contrastava desfavorablement les tímides reformes de Blum amb els programes que, “fins i tot”, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya impulsen en els seus propis països. El PPF evoluciona cap a posicions més nítides de “revolució nacional” (juliol del 1936). De mica en mica, apareixerà un salut del partit, el crit “en avant, Jacques Doriot", i tota una altra sèrie de símbols de partit (insígnia, bandera, himne, etc.).

Doriot també acusava el Front Popular de Blum de fer pair als “proletaris” els arguments que la dreta francesa fa contra l’Alemanya de Hitler com a “amenaça nacional”. El PPF s’oposa frontalment a l’escalada bèl·lica contra Alemanya, tal com ho deixa clar en el seu Primer Congrés (novembre de 1936). El Front Popular, segons el PPF, no tan sols és una amenaça per les seves tendències bel·licistes antigermàniques, sinó també pel fet de ser enemic de les llibertats individuals i polítiques. El 1937, Doriot afirma que, contra el Front Popular, cal llençar un Front de la liberté, i en aquest sentit estableix contactes amb les formacions de dreta, inclosa la monàrquica Action française. La resposta del Front Popular és ràpida: s’obre una inspecció contra el Comú de Saint-Dénis i se’n decreta la invalidació. Això obliga a fer noves eleccions, i ara Doriot les perd. Doriot deixa de ser batlle de Saint-Dénis i, com a acte de protesta, renuncia també a l’acta de diputat. En el 2n Congrés del PPF (març del 1938) es parla de regenerar la pagesia, dels valors de la família, del problema de la qüestió jueva, etc. Hom ja no cita Marx, és clar, però sí Proudhon.

Les intervencions alemanyes a Espanya (1936) i Txecoslovàquia (1937), culminaren amb la invasió de Polònia, el 1939. Davant d’aquesta invasió, França i Anglaterra declararen la guerra a Alemanya (3 de setembre de 1939). Doriot és mobilitzat, però això no impedeix al PPF de fer campanya contra la guerra. És, però, una guerra estranya. La guerra era del tot oberta en els oceans, i hi havia moviments de tropes en el front occidental, però ben bé no havia començat cap guerra. L’existència d’un Pacte Germano-soviètic, i la col·laboració germano-soviètica en la invasió de Polònia, feia que el PCF se sumés tímidament als esforços "per la pau". El Pacte Germano-soviètic incloïa també l’annexió a l’URSS de Lituània, Letònia, Estònia i Finlàndia. Molotov, el ministre soviètic d’Afers Exteriors, considerava que la invasió de Finlàndia seria com anar a un aperitiu. “Un còctel, Molotov”, diuen que deien les unitats anti-tancs de l’exèrcit finlandès en llençar explosius al tancs soviètics. En tot cas, la resistència de Finlàndia, va animar els aliats occidentals a intervenir-hi, a través de Noruega. Això fou el pretext de Hitler per envair Dinamarca i Noruega i, més tard, els Països Baixos i França. La guerra ja anava de veres.

Doriot, a diferència d’altres elements “patriòtics”, no tenia cap sentiment “anti-alemany”. Ans al contrari, l’antic protestatari contra l’ocupació del Ruhr, justificava la invasió alemanya. Conclosa la campanya i format el govern de Pétain a Vichy, Doriot passà a defensar obertament la col·laboració. Per Doriot, únicament l’imperialisme britànic podia ser interessat en perllongar la guerra. A més, la derrota de la vella França havia de servir per construir una de nova, i ja no amagava la seva admiració pel corporativisme de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nacional-socialista. La unitat de classes en una França corporativa era ara el seu ideari social. S’assemblava perfectament a la caricatura que havien fet cinc anys abans els seus oponents del PCF.

Durant un temps Doriot residí a Vichy, convertida en la seu de l’Estat Francès del mariscal Pétain. Aviat, però, es desencantà del conservadorisme i del reaccionarisme de Vichy. No comprenia com encara aquella ultradreta destil·lava antigermanisme ni com, després de Mers-el-Kébir, no destil·lava encara prou antianglicisme. Se’n tornà a París, on es va fer una de les veus habituals de Radio Paris, juntament amb l’ultraconservador Philippe Henriot. Doriot podia compartir amb Henriot la mateixa fèrula anticomunista, antimasònica, antisemita, etc., però sens dubte anava molt més enllà quant al nivell de col·laboració que la Nova França havia de prestar a la Nova Alemanya.

La invasió alemanya de l’URSS, l’estiu del 1941, transformà el panorama bèl·lic. Doriot identificà ràpidament que l’obertura d’aquest front enfortiria les seves tesis hipergermanòfiles. En això coincidia amb Marcel Déat. Déat, quatre anys més gran que Doriot, també havia estat militant de la SFIO des d’abans de la Primera Guerra Mundial, si bé, amb la seva formació universitària, havia estat oficial en la guerra del 14. Com Doriot, havia tornat de la guerra amb un convenciment antibel·licista encara més gran. Però, a diferència de Doriot, en el Congrés de 1920, Déat s’arrenglerà amb la dreta de la SFIO i no es va unir al PCF. Déat fou expulsat el 1933 del SFIO, i havia derivat a una posició neosocialista de “ordre, autoritat i nació”, que el 1941 defensava a través del Rassemblement national populaire (RNP). El PPF de Doriot i el RNP de Déat aproparen posicions amb el Parti Franciste de Marcel Bucard que, a diferència dels dos primers, provenia de l’integralisme reialista catòlic. El panorama de l’extrema dreta parisenca es complementava amb el Mouvement Social Révolutionnaire d’Eugène Deloncle (més proper a les tesis del feixisme italià), el nacional-col·lectivisme de Pierre Clémenti i la Lliga Francesa de Pierre Constantini. Tots aquests grups confluïren en la creació de la Légion des Volontaires Français contre le Bolchévisme (LVF), que s’havia d’integrar en la Wehrmacht com a Infanterieregiment 638.

Doriot formà part del contingent de la LVF que entrà en el Front Oriental l’octubre de 1941, amb uns 2.452 efectius. La major part participà en les operacions de repressió “contra els partisans” a Ucraïna. Doriot, que arribà al grau de tinent, rebé la Eisernes Kreuz, el 1943, després de 18 mesos de servei actiu.

El desembarcament anglo-nord-americà a Normandia segellà el destí de l’Estat Francès de Pétain i Pierre Laval. El govern de Vichy va “exiliar-se” a Sigmaringen, en territori alemany. El desembre de 1944, Doriot viatjà a Sigmaringen i, si bé ell mateix s’estimà més instal·lar-se en Mainau, va maldar per augmentar-hi la influència del PPF, alhora que explorava la possibilitat de substituir Pétain i Laval a través d’un Comité de libération française (creat oficialment el 6 de gener de 1945). El PPF disposava d’òrgan propi a Sigmaringen, Le Petit Parisien, i d’una estació radiofònica, Radio-Patrie, en Bad-Mergentheim. Voluntaris del PPF participaren en missions de sabotatge darrera de les línies aliades, paratxutats per l’aviació alemanya. L’ofensiva alemanya de l’hivern del 1944-1945, malgrat alguns èxits inicials, no va poder capgirar el curs de la guerra i ni tan sols davallar la pressió que suposaven els bombardejos aliats. El 22 de febrer del 1945, Jacques Doriot es disposava a viatjar de Mainau a Sigmaringen, una gestió més en aquella cadena inacabable d’intrigues en la qual havia degenerat el col·laboracionisme francès. Com que el vehicle de Doriot era avariat, Doriot havia demanat al conseller Struve (membre de l’ambaixada alemanya davant l’Estat Francès) el seu. El xofer de Doriot, doncs, va recollir amb aquest vehicle el dirigent del PPF i una secretària del Comitè. Poc després d’haver passat Mengen, dos caces aliats van atacar el vehicle. El xofer va morir a la primera ràfega, i Doriot, en la segona, després d’haver sortit del vehicle. La secretària restà testimoni de l’atac que posà fi a la trajectòria de l’antic batlle comunista de Saint-Dénis.