diumenge, 28 d’octubre de 2018

Una solució contra el populisme electoral

Diversos processos electorals han fet créixer les alarmes sobre la idoneïtat del sufragi universal, igual, directe, lliure i secret en uns contextos socials i comunicatius diferents dels que van convidar a la introducció d'aquest sistema en els segles XIX i XX. El col·lapse dels partits polítics clàssics, així com de les ideologies tradicionals (conservadorisme, liberalisme, democràcia-cristiana, socialdemocràcia) ha alterat el panorama amb el sorgiment de "nous actors" caracteritzats pel populisme, l'antielitisme, el replegament identitari o l'autoritarisme antiliberal. La dinàmica de les xarxes socials facilita l'extensió d'aquests moviments. Molts votants actuen cada vegada més com a "trolls", cercant les opcions més destrellatades, a través de les quals expressen les seves frustracions personals. Hom parla de "perdedors de la globalització", però sota aquest sintagma apareixen diferents comportaments que poden anar des del nativisme fins al patriarcalisme, però que també inclouen les "polítiques d'identitat" que no deixen d'ésser més que l'altra cara de la moneda de l'"identitarisme".

Aquests "nous actors" poden prendre la forma de dos o tres contendents. Així tenim propostes "d'extrema dreta", "d'extrema esquerra" i "d'extrem centre", i combinacions entre elles, de manera que tot el panorama polític pot quedar cooptat per aquests moviments, que combinen fanatisme i irresponsabilitat.

Fins ara hom confiava en el fet que el sufragi universal té una sèrie de frens: 1) el sistema electoral; 2) el bicameralisme; 3) la independència del poder judicial; 4) l'existència de mecanismes de fiscalització de l'acció de govern, com ara un intèrpret constitucional, un ombudsman, un tribunal de comptes, etc.; 5) l'establiment constitucional de majories reforçades per a certs aspectes considerats crucials; 6) les forces armades i els cossos de seguretat de l'estat; 7) la Corona.

Però tots aquests frens poden ésser superats per un moviment populista. Alguns sistemes electorals, pensats per garantir majories estables, ja han estat aprofitats per partits com Syriza. El bicameralisme no resisteix un moviment populista potent de cicle llarg. Els jutges poden veure's arrossegats per aquestes dinàmiques, si són prou insistents, i el mateix podem dir de les altres institucions.

Una solució contra el populisme electoral seria una reforma del sufragi. Particularment caldria incidir sobre el sufragi passiu, establint nivells d'exigència més elevats, particularment a les noves formacions. L'ús de llistes obertes o desbloquejades pot facilitar candidatures més flexibles. L'establiment d'un carnet per punts tant pel que fa al sufragi passiu com l'actiu ajudaria a retirar elements incívics d'aquests processos. Una ponderació del vot d'acord amb el nivells de renda, de patrimoni, d'estudis o d'altres mèrits trencaria el sufragi igual, però ajudaria a una representació més responsable. Finalment, mecanismes de participació més orgànics, que complementin el simple sufragi ajudarien als elements més actius de la societat civil a modular les decisions dels representants públics.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

El conservacionisme racial català: un manifest de maig del 1934

Crec que és interessant llegir íntegrament aquest text:

Per la conservació de la raça catalana

Ara que Catalunya torna a recobrar la seva personalitat política i té davant d'ella noves responsabilitats, s'ha de procurar que tota l'estructuració social i econòmica del nostre poble es basi fermament damunt una població creixent i sana, homogènia quant al sentiment patriòtic i amb una clara visió dels destins de la nostra pàtria. La població catalana travessa, però, un període molt crític semblant, en certa manera, al que es produïa en els països decadents políticament o econòmicament que foren treballats profundament per totes les malvestats de la darrera guerra mundial, però amb arrels més pregones perquè la nostra davallada demogràfica ja ve de lluny i ofereix en alguns llocs de Catalunya caràcters essencialment greus que poden fer pensar en transformació o retrocés de la capacitat genètica. Al costat d'aquesta possible causa de caràcter constitucional hi ha tot el problema de la limitació de les naixences amb greus conseqüències de caràcter fisiològic, moral, econòmic, social i fins potser polític.

Per compensar el desequilibri entre els nous contingents humans que produïm i els que ens calen per a portar endavant les nostres activitats, hem d'acudir forçosament a la immigració forastera difícilment controlable perquè, suposant que fos possible limitar el nombre dels nouvinguts d'acord amb les necessitats de cada moment, ja no ho seria poder efectuar una tria qualitativa. Però, tot i que no poguéssim vigilar o dirigir la barreja de races - en el sentit polític del mot - almenys no hauríem de romandre desprevinguts davant les possibles conseqüències d'aquella. Adhuc en el cas extrem que els catalans, diguem-ne autòctons, haguessin de restar en franca minoria en un futur més o menys pròxim, hauríem de veure quines seran les característiques dels nous catalans descendents d'immigrats o producte de barreja.

Fóra incomprensible que les actuals generacions que es troben en el moment crucial quan pot començar-se a comprovar una transformació essencial de la nostra raça no es decidissin a emprendre un estudi d'aquest experiment de tanta transcendència per a la Catalunya de demà. Biòlegs, higienistes, antropòlegs, historiadors, demògrafs, economistes, sociòlegs i juristes han de col·laborar en aquesta tasca humanitària i patriòtica d'assentar les bases científiques d'una política catalana de la població. Creuen els que signen aquesta crida que és d'urgent consideració anar a l'aplegament de voluntats dins una Societat Catalana d'Eugènica que analitzi les nombroses qüestions i els diferents problemes de tot ordre i urgent resolució que comporta la situació, que breument s'ha exposat, per a la vida catalana i ho faci amb relació amb els estudis que puguin efectuar els altres pobles peninsulars i els altres països. També hauria de coordinar la recerca dels adequats mitjans de defensa de la nostra raça amb les obligacions internacionals que es deriven dels convenis de la Societat de Nacions, que el Govern de la Generalitat ha de fer complir.

Tots els que simpatitzin amb aquesta iniciativa poden dirigir-se a l'Institut d'Investigacions Econòmiques (Laietana, núm. 18, cinquè), per tal que siguin convocats oportunament a la reunió de constitució de la Societat Catalana d'Eugènica.

Jaume Alcober; J. M. Batista i Roca; J. M. Bellido; J. Calicó; Albert del Castillo; Leandre Cervera; Pompeu Fabra; J. M. Girona i Cuyàs; F. Masgoriç i Anglaseli; E. Mira; P. Nubiola; Antoni Peyri; Jaume Pi i Sunyer; H. Puig i Sals; J. de C. Serra-Ràfols; Anfós Trias i Maixencs; J. A. Vandellós; Salvador Vives.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Converses telefòniques i monarquia

La fugida de seus socials d'empreses barcelonines cap a altres terres desencadenada a començament d'octubre del 2017 ha mogut tota mena de discussions. Ja no sols per les empreses que fugien, sinó per les que no ho feien. Una de les que no ho va fer fou SEAT, i fonts de SEAT afirmaren poques setmanes després que els havien arribat a trucar de la Casa Real ("de la Zarzuela"). En saber-se més detalls ara, es veu que les trucades les va fer el mateix monarca. Si pensem que aquesta fuita d'empreses fou la que justificà a Puigdemont en el seu gir cap a la prudència, cap a la dilació de la DUI el 4 d'octubre, cap a la suspensió del 10 d'octubre i cap a la desbandada posterior al 27 d'octubre, hom podria dir que el Rei salvà més Espanya amb aquestes trucades particular que no pas amb el discurs del 3 d'octubre del 2017.

El 20 de juny del 1933, el rei Alfons XIII, en l'exili de Fontainebleau, es trobava amb els quatre principals líders monàrquics, José Calvo Sotelo, Luis Miranda, el Marquès de Torres de Mendoza (Emilio María de Torres y González-Arnau) i el Comte de Riudoms (Juan Nepomuceno Pérez-Seoane y Roca de Togores). Havien de tractar la situació dinàstica després de la decisió del Príncep d'Astúries, de renunciar formalment i explícita als drets de successió de la Corona, per tal de contraure matrimoni amb Edelmira Sampedro. La renúncia del príncep Alfons, traspassava els drets successoris (constitucionals i històrics) a l'infant Jaume. No obstant, l'infant Jaume era sordmut, i es considerà que això era un impediment en el món contemporani, ja que no podria mantindre una conversa telefònica. Fou així com l'endemà l'infant Jaume renuncià també als drets successoris, que recaigueren, doncs, en l'infant Joan. L'infant Joan, esdevingut príncep d'Astúries, rebria de mans del seu pare la successió en el 1941, i la cediria formalment el 1977, al seu fill, Joan Carles, que ja havia esdevingut Rei en virtut de la Llei de Successió del 1947 i del nomenament com a Príncep d'Espanya del 1969. El fill de Joan Carles I, Felip VI, pujaria al tron a través d'una abdicació.

Així doncs, el besavi de l'actual monarca esdevingué l'hereu dels drets successoris (de la dinastia històrica, que diu la Constitución del 1978) essencialment a la desgràcia del seu germà de no poder mantindre converses telefòniques. Deixant de banda les importants trucades que feren el Comte de Barcelona i el seu fill en les atzaroses dècades que els tocà d'exercir les seves monàrquiques funcions, certament podem dir que les converses telefòniques adquiriren plena rellevància en el 2017. Potser avui l'infant Jaume ho podria haver arreglat amb un Whatsapp punyent, però això ja és una altra història.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Unitat i independència

Que un primer aniversari pot rellançar un procés revolucionari que semblava estagnat és quelcom ja conegut arran de la Festa de la Federació, celebrada a París el 14 de juliol del 1790 en commemoració de la Presa de la Bastilla. Potser aquesta expectativa també s'ha generat en el cas de l'Octubre Català. Després de mesos i mesos de neoprocessisme, l'independentisme sembla esquerdar-se entre els dits neoprocessistes i els anomenats hiperventilats. Però el neoprocessisme consisteix en equilibris, en nedar i guardar la roba. Aquests equilibris es veuen enfortits si el neoprocessisme acaba per veure's ell mateix com el "just punt mitjà" entre els "hiperventilats" i els "equidistants".

Seria erroni pensar que el neoprocessisme, per la seva natura vacil·lant, no és perillós. Pot repartir colps, com han testimoniat les darreres hores, als "hiperventilats", i val més que els "equidistants" i els "constitucionalistes" no pensin que gaudeixen d'immunitat. El Conseller Buch, al mateix temps que acusa la CUP gairebé de terrorisme ja indica que, si per ell fos, Jusapol no hauria tingut dret a manifestar-se a Barcelona. Si Buch impulsa una estratègia de repressió desmobilitzadora contra tot el qui es mogui, no se n'escaparà ni un, ni tan sols la fracció mobilitzada del neoprocessisme.

En el discurs d'inici del curs legislatiu, el President Torra ha repetit una estratègia suada: la de recórrer a una referèndum quan no hi ha cap proposta ni de gestió ni d'avenç. Ja ho va fer Artur Mas en la legislatura del 2012, secundat no sols per CiU i ERC, sinó també per ICV. I Carles Puigdemont ho repetí en la qüestió de confiança de setembre del 2016. Ara Torra proposa un tercer referèndum, i ho fa imposant al Govern d'Espanya un ultimàtum que expiraria el novembre per celebrar-lo de manera acordada.

El neoprocessisme redobla les crides a la "unitat". I en nom de la "unitat", també, el Govern Sánchez dirà "no" a Torra i demanarà unitat també a PP i a Cs. Els interpel·lats a la unitat, parlaran de la necessària independència dels partits o dels sectors que representen. I es repetirà aquesta parella de contraris que és la unitat-independència.