La independència de Catalunya i els criteris de Montenegro

Tot i que en el seu moment hom insistí que la independència de Crna Gora (Montenegro) era un procés únic, resultat de la pròpia realitat constitucional de la Unió Estatal de Sèrbia i Crna Gora, la Unió Europea, amb l'acord tàctic de Podgorica, Belgrad i Moscou acordà com a condicions:

- la celebració d'un referèndum d'independència obert a tots els ciutadans del cens electoral.

- que aital referèndum fos participat de forma majoritària. És a dir, que l'abstenció no depassés el 50%.

- que dels vots emesos, si més no un 55% fossin favorables a la independència.

El referèndum se celebrà, i Crna Gora esdevingué independent. No entrarem a discutir la qüestió nacional sud-eslava. El cas és que va primar l'opinió política dels pobles de Crna Gora per damunt de l'estatus polític vigent.

Un estudi del Grup de Recerca Identi.Cat fa una estimació de la situació al Principat de la llengua i de la identitat, així com del projecte polític territorial. Els resultats que ens interessen diuen:

- Un 59% de la població votaria en el referèndum d'independència. Criteri superat.

- Entre un 52 i un 62% dels que hi votessin, ho farien a favor. L'interval se situaria per damunt del 50%, però depassar del 55% dependria de la decisió final dels indecisos.

També llegim:

Pel que fa a la identitat nacional, un 31,3% de la població declara que se sent tan catalana com espanyola, segueix un 22,6% que se sent només catalana, un 19,4% que se sent més catalana que espanyola i amb percentatges molt més baixos trobem aquella part de la població que se sent només espanyola (6,8%) o més espanyola que catalana (5,7%). Hi ha un percentatge més elevat de població que ha nascut als països catalans entre els qui se senten «només catalans» o «més catalans que espanyols» i n’hi ha menys entre els qui se senten «més espanyols que catalans», «només espanyols» o «altres situacions».

Això vol dir que els qui es consideren catalans o més catalans que espanyols són més que els qui es consideren "tan catalans com espanyols".

La 'proposta Romagnoli' d'un estat rom

Roma, 20 mag. - (Adnkronos) - Creazione di uno Stato Rom. E' questa la proposta di Luca Romagnoli, segretario del Movimento Sociale Fiamma Tricolore, che interverra' oggi in aula a Strasburgo al dibattito straordinario sulla questione nomadi. Per l'eurodeputato di Fiamma, "e' tempo di abbandonare l'idea romantica del gitano libero, musicante o metallurgico. Perche' -incalza Romagnoli- non fare subito un censimento di quei circa 100.000 zingari di incerta identita' che vivono in Italia? Chi tutela i bambini che chiedono l'elemosina (l'articolo 671 del codice penale vieta l'impiego di minori nell'accattonaggio), vendono le rose, vengono sfruttati pulendo i vetri delle auto ai semafori?"

La creació d'un Estat Rom, proposada per Luca Romagnoli, no és més que una paròdia provocadora de Fiamma Tricolore. La proposta té lloc quan fa 60 anys de la creació d'un Estat Jueu a Palestina, l'Estat d'Israel.

El subtext de Romagnoli és el següent:
- l'Estat d'Israel no es veu com el producte del moviment sionista (aprofitat pels imperialismes britànic i nord-americà) sinó merament com un 'invent' promogut per les potències europees gentils per desfer-se de la població jueva. Aquesta visió és històricament falsa: les potències europees van contribuir al genocidi nazi i, després de la guerra, van posar obstacles a la migració voluntària cap a Palestina.
- l'Estat Rom no seria el producte d'un moviment intern del poble rom, sinó que seria una solució de 'seguretat' impulsada per les potències europees paies per desfer-se de la població gitana. En l'actualitat, el poble rom no demana pas un "territori propi", sinó drets civils i un tractament específic a nivell europeu.

Els mecanismes pels quals la dreta (ja no tan sols la Fiamma Tricolore sinó la dreta liberal-conservadora i també l'ala dretana de la socialdemocràcia) aconsegueix desviar l'atenció dels conflictes socials cap a un conflicte "entre cultures" o "entre estils de vida", són els mateixos ara que en els anys 1930. Aquesta dreta ha renunciat (relativament fa poc) a l'antisemitisme (una renúncia parcial, car encara hi recorren quan es tracta de linxar mediàticament portant-veus jueus de l'esquerra alternativa). Ara utilitza el mateix discurs contra l'anomenada "població islàmica". I, llavors com ara, reben els roms. Els roms són un "mal exemple" per al proletariat europeu, ja que no s'han integrat a la "normalitat assalariada". És evident que esclaten tensions interètniques a Europa i que girar-hi l'esquena com fa l'esquerra 'bonista' és inhumà. Però no sé si som conscients de la quantitat de valor que ens roben de dia en dia els nostres compatriotes paios-gentils-blancs-cristians 'de dalt', i del valor d'aquella cartera que ens pispà aquell dia una membre de les 'minories visibles'. Comptem un valor i l'altre, siguem materialistes per una vegada a la vida!!!

Assistir als actes del propi centenari: Moisès Broggi fa cent anys

Comentava Josep Maria Espinàs, en un article recent, que alhora de valorar figures senyeres de l'època coetània hi ha una primera fita destacada, que és la que coincideix amb el 25è aniversari de la mort, ja que ha passat prou temps com per valorar el personatge sense la força dels 'hereus' directes i que la commemoració serveix d'entrada als actes del centenari del naixement.

Espinàs, de 81 anys, s'havia d'esmenar tot seguit en aquell mateix article. Car, certament, el 25è aniversari de la mort d'una celebritat només precedeix el centenari del naixement, si l'aital celebritat ha mort abans del 75 anys. Però aquesta edat, avui dia, es troba a la part baixa de les esperances de vida mitjana de les poblacions dels 'països avançats'. És habitual, doncs, primer el centenari. De vegades, les dues commemoracions coincideixen, com ha estat el cas de Mercè Rodoreda, que va nèixer el 1908 i va morir el 1983.

Res no sembla que hagi de limitar l'augment de l'esperança de vida que es registra al nivell mundial. Fins i tot es debat si també augmenta l'edat màxima de la vida humana. En el Gènesi, per exemple, recollint una mostra de saviesa mesopotàmica, se'ns que els dies de la vida dels humans no seran pas superiors a 120 anys. A hores d'ara únicament una persona ha pogut presentar papers inequívocs que mostraven haver superat aquesta edat: es tracta d'una dona arlesana, J. L. Calment que va nèixer el 1875 i va morir 1998. Però, l'augment de l'esperança de vida mitjana i l'augment general de la població fa obligat que el nombre de centenaris creixi. I que també creixin les celebritats que arriben a 100 anys.

Avui fa 100 anys, precisament, el cirurgià Moisès Broggi. Ja fa 15 anys que es va retirar del quiròfan, però la seva activitat científica i literària es manté amb un nivell considerable.



Per fer-nos una idea del que suposa fer 100 anys, n'hi ha prou amb assistir al testimoni de Broggi de primera mà dels bombardejos feixistes de Barcelona en la guerra del 36, quan era cap d'urgències de l'Hospital Clínic. Fou en mig d'aquells bombardejos que Broggi va fer els 30 anys.

Qui no ha fet encara 100 anys, però ja es troba en el centèssim any de la seva vida extrauterina és en Manoel de Oliveira (*12.12.1908). El cineasta portuguès acaba de rebre a Canas una palma d'or a la seva trajectòria com a realitzador experimental. Una carrera que comença el 1931 a Douro, faina fluvial, i que en la darrera dècada compta amb 14 films. Clint Eastwood, una de les persones que el felicitava ahir, no havia fet l'any quan Oliveira inaugurava la seva extensa i arriscada filmografia.

Nova jornada de protesta contra el Caufec

Obres del Caufec el passat dissabte, en l'antiga zona de seguretat forestal del Parc de Collserola

Quatre persones s’encadenen aturant les obres del pla Caufec en defensa de Collserola ('No al Pla Caufec' a moviments.net)

Avui dilluns 19 de maig hi ha hagut una nova jornada de protesta activa contra el Pla Caufec. Quatre persones s'han encadenat en els bidons de ciment que hi ha a l'entrada de les obres. A banda de desallotjar els protestataris, l'acció policial combinada dels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana ha fet fora de la via pública el grup de suport. La policia també ha amenaçat de denunciar un fotògraf d'aquest grup de suport. Però han estat els quatre encadenats els que han estat retinguts durant hores, i alliberats "amb càrrecs".

L'escenificació de la revolució ('Teatre en temps de guerra i revolució', diversos autors, Punctum, abril del 2008)

Coordinat i editat per en Francesc Foguet i Boreu (*Linyola, 1971) aquest volum desgrana les experiències viscudes pel teatre del nostre país durant la guerra del 36, en particular a Barcelona, si bé hi ha dos capítols dedicats al País Valencià (a càrrec d'en Josep Lluís Sirera, *València, 1954) i a Mallorca (a càrrec d'Antoni Nadal, *Palma, 1958). En l'obra col·laboren, a més, en Xavier Diez (*Barcelona, 1965), l'escriptor Jordi Coca (*Barcelona, 1947, amb un capítol dedicat a la dramatúrgia catalana dels anys 1930), Manuel Aznar Soler (*València, 1951), Joan Martori (*Barcelona, 1957), Jordi Lladó (Balsareny, 1957), Núria Santamaria (*Barcelona, 1964) i el dramaturg Manuel Molins (*Alfara, 1946). És la plasmació escrita de l'exposició homònima organitzada pel Memorial Democràtic. L'exposició es dedicava a presentar, potser d'una forma poc crítica, els precedents que van conduir a les transformacions impulsades pel Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP), afiliat a la CNT. Aquests precedents expliquen que la CNT considerés el teatre com un element central del "front de cultura", un dels tres fronts de lluita del moment al costat del front de guerra i del front de treball. El SUEP tirà endavant el projecte col·lectivitzador ja el mateix mes de juliol, amb el suport del sindicat d'espectacles de l'UGT (minoritari a Barcelona), amb un doble objectiu: envers els treballadors dels espectacles quant a la forma, i envers al públic quant a continguts. Fou en col·laboració amb la Generalitat que es creà el Comitè Econòmic del Teatre (CET), amb representants dels treballadors del teatre, que establí un salari universal per a tots els treballadors, amb independència de categories. A partir de l'estiu del 37, amb un Sindicat de la Indústria de l'Espectacle (SIE) en creixement en detriment del SUEP, el CET cedeix protagonisme a un altre organisme de nova creació, el Consell Central del Teatre. La col·lectivització és substituïda per l'estatització i, particularment, per la municipalització. En tot cas aquesta municipalització quedarà estroncada amb la victòria franquista.

La col·lectivització a d'altres ciutats es va fer esperar una mica més: a Alacant arrenca l'1 d'agost del 1936, i a València el dia 13. En canvi, el gir municipalitzador ja comença abans que a Barcelona, degut al pes relatiu de l'UGT damunt la CNT, de forma que el Teatre Principal de Castelló ja era de titularitat municipal des del setembre del 1936. Titularitats a banda, Max Aub recordava a la València del període (que atreu dramaturgs castellans refugiats com Jacinto Benavente) que l'objectiu no podia ser simplement la socialització dels teatres sinó la socialització del teatre, de totes les facetes de la producció teatral. El llibre ens parla doncs no tan sols de l'organització dels teatres sinó també de la dramatúrgia i dels muntatges, de la instrucció teatral (especialment de l'Institut del Teatre, de Barcelona), i no es queda únicament amb el teatre professional de prestigi, en castellà o en català, sinó que ens fa una pinzellada del teatre popular del Paral·lel (amb especial esment a la figura inevitable d'en Josep Santpere) i del teatre amateur, amb presència arreu del territori. Al Principat s'havia creat la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA) ja el 1932 i, durant el període de guerra, s'apropa al projecte del SUEP.

Punt a banda és la situació a Mallorca que, com les Pitiüses, queden sota control facciós ben aviat. Com en totes les altres facetes, Mallorca serà la primera a tastar el projecte teatral del "franquisme". La tímida recuperació del català en el període anterior queda estroncada. El teatre en català queda retallat a obres folclòriques, reduïdes a diades assenyalades del calendari religiós.

Sant Joan Despí: el crepuscle de l'estiueig modernista

El modernisme, entès com a moviment cultural complet (i sempre hi ha el dubte d'on acaba la consciència del creador i comença la construcció del crític i de l'historiador de l'art), entra en crisi ja en la primera dècada del segle XX. El noucentisme li reclama el lloc. Naturalment aquesta afirmació mereix totes les matisacions possibles. Però fa el cas per explicar com, en una època on el modernisme declina ja a Barcelona, desertat per la burgesia que el reclama per a les seves cases urbanes, se l'exporta als llocs d'estiueig i també se l'exporta a les instal·lacions industrials. Malgrat la sornegueria popular contra l'estrambòtica experimentació del modernisme crepuscular, sempre hi ha hagut una línia inconformista que s'ha fet seva la reivindicació del modernisme.

Sigui com sigui, com que enguany celebrem el Pont de la Pasqua Granada quan toca (i no com l'any passat, que el mogueren perquè anéssim a votar en aquelles eleccions muncipals) aprofitem per fer turisme i visitar un dels pobles veïns de la nostra riba esquerra del Baix Llobregat: Sant Joan Despí. I visitarem tres mostres del seu patrimoni modernista.

La Torre de la Creu o Casa dels Ous:


Obra de Josep Maria Jujol, aquesta Torre de la Creu, anomenada popularment Casa dels Ous, fou construïda entre el 1913 i el 1916. La seva situació, al costat de línia de ferrocarril (que no arriba a Sant Joan Despí fins el 1891), fa d'aquest edifici el més emblemàtic de la població.





Cases Auriga:


Les Cases Auriga (la Vil·la Elena i la Vil·la Josep) es van construir abans que la Torre de la Creu, el 1910. Molta gent de Sant Joan Despí, però, la considera superior


La Vil·la Elena és obra d'Ignasi Mas i Morell (1881-1953). Correspon a la primera època de Mas i Morell, titulat el 1907, que el mateix any signa els projectes Planiol, a Barcelona, i les Escoles de Sant Pol de Mar. L'obra més coneguda de Mas i Morell, és la Plaça de Bous 'la Monumental' de Barcelona

Casa Gamisans:


La Casa Gamisans es troba en la cantonada del Passeig Maluquer amb el carrer Francesc Macià. La façana diu que fou construïda el 1923.

Daniel Mach, en català a l'Assemblea Francesa

Els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures. Daniel Mach (7 de maig del 2008), paraules pronunciades a l'Assemblea Francesa i interrompides amb l'estirabot "interdit de s’exprimer autrement qu’en français dans l’hémicycle".

I en declaracions a Vilaweb una frase que potser hauria de ser doctrina general: La UMP i el socialisme anem d'acord per promoure legalment el català.

l'intervenció en .mp3

L'autonomia de Santa Cruz

El poble cruceño ha aprovat un Estatut d'Autonomia en el marc de la República de Bolívia. La participació ha estat d'un 60% i els vots favorables suposen un 85%. Això equival a un 50% de la població cruceña. Certament, el marge és minso, però la victòria no és qüestionable.

El govern bolivià d'Evo Morales insisteix en la il·legalitat de la consulta. De totes formes seria un error ignorar els resultats. Com també és un error caure en una determinada demagògia contra el 'separatisme' cruceño i en una apologia del centralisme bolivià. Si hi ha un futur per les Amèriques aquest no es pot construir amb una adhesió cega a unes fronteres estatals i una retòrica patriòtica. Tampoc no es pot blasmar alegrement l'autonomisme cruceño parlant de "regió rica", de "població europea i criolla", etc.

Tot i així és un fet que el conflicte de Santa Cruz és, sobretot, un conflicte intern. La mateixa dreta unitarista quan governava a la capital, ara es transforma en autonomista per tal d'aplegar el màxim suport. Es volen disfressar els conflictes socials en el si de Santa Cruz com un conflicte entre la Bolívia Oriental (altiplà, regions més desenvolupades) i la Bolívia Occidental (serra, regions menys desenvolupades) o entre la Bolívia indígena i la Bolívia criolla.

Tot i així, si Bolívia vol avançar i ho haurà de fer a través d'un règim d'autonomies per aquelles regions que ja han manifestat la seva voluntat en aquest sentit. L'autonomia regional, combinada amb l'autonomia dels pobles, no serà un afebliment d'un govern central veritablement progressiu. Si ho serà en canvi una posició anti-autonomista de principi que deixi entreveure la finalitat de crear una nova casta burocràtica que substitueixi simplement a la plutocràcia compradora que històricament ha detentat el poder.