divendres, 25 de maig de 2018

Moció de censura contra Mariano Rajoy amb Pedro Sánchez de candidat

La dura sentència de l'Audiència Nacional per la primera peça del Cas Gürtel ha deixat tocat el Govern Rajoy que tot just havia aconseguit d'aprovar en el Congrés els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2018. Certament que Rajoy ha provat de minimitzar l'impacte assenyalant que la sentència no és ferma i que, en el pitjor dels casos, només considera el PP responsable civil a títol lucratiu.

El líder de l'oposició, Pedro Sánchez (PSOE) ja ha anunciat una moció de censura. Serà la segona moció de censura de la legislatura, després de la presentada en el seu moment per Pablo Iglesias (Podem). Diverses formacions polítiques ja han expressat el seu suport incondicional a la moció de censura, entre elles Podem i les Confluències, però també ERC, PDeCat i Bildu.

Aquests suports han fet que C's es desmarqués de la moció, en considerar que el PSOE havia cercat el suport de "populistes" i de "separatistes". En canvi, C's defensava que Rajoy dissolgués les Corts i convoqués eleccions generals. Ara bé, aquesta dissolució ja no es pot produir, ja que primer s'haurà de substanciar la moció de censura de Sánchez.

D'aquesta manera, C's ha passat a dir que donarà suport a una moció de censura de caràcter instrumental, és a dir enfocada a dissoldre les Corts i convocar eleccions. Sánchez també té present un escenari de convocatòria d'eleccions, però ja ha remarcat que primer hi haurà un govern del PSOE i que aquest govern haurà de treballar per l'estabilització abans de convocar eleccions. Això suposaria un programa de reformes socials, de lluita contra la corrupció i de combat al "supremacisme català". C's parla de la necessitat d'un govern fort, però només concep aquest govern fort després d'unes noves eleccions generals.

Les acusacions mútues entre PSOE i C's que deriven d'aquest escenari faciliten la resposta del PP. Rajoy aprofita el fet que les mocions de censura tenen un caràcter constructiu per dir que l'únic que pretén aquesta és instaurar un govern del PSOE, violant el principi del "partit més votat". D'altra banda, com que la moció de censura compta amb el suport de Podem i d'ERC, Rajoy es pot despatxar a gust contra ella en nom del "Frente Constitucional".

La moció de censura requereix una majoria absoluta. Una abstenció, doncs, és a efectes mediàtics equivalent a un NO a la moció.

C's podria optar per donar suport a la moció únicament si Sánchez promet prèviament convocar eleccions seguidament. Ara bé, també podria acordar amb Rajoy refusar la moció (votant-hi en contra o en abstenint-s'hi) a canvi de la promesa de convocar eleccions tot de seguida. Però, com ha recordat, correspon al President del Govern convocar aquestes eleccions, i ni el PP ni el PSOE semblen tindre presa per concórrer a uns comicis que, demoscòpicament, els són poc favorables.

Mentrestant, la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat ha afirmat que el DOGC té l'obligació de publicar el decret de nomenament de consellers de Quim Torra. Veurem si el DOGC (és a dir, el Govern d'Espanya) hi fa cas o no. En el Parlament avui mateix s'ha visibilitzat la guerra dels llaços (de posar-lo o treure'ls) que va esquitxar les platges del Maresme el cap de setmana passat.

dimecres, 23 de maig de 2018

El PNV-EAJ com a àrbitre dels Pressupostos Generals de l'Estat i de l'Aplicació del 155 a Catalunya

El PNV-EAJ ha decidit donar suport a l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat per a l'exercici del 2018. L'aritmètica parlamentària havia atorgat al PNV-EAJ aquesta posició d'àrbitre per dues raons. D'una banda, perquè C's havia admès de participar en aquest pacte pressupostari amb el PP sense condicionar-lo a desoir les demandes del PNV-EAJ. D'altra banda, perquè el PSOE s'havia autoexclòs de qualsevol pacte pressupostari, com també ho feren algunes altres forces (Podemos i confluències, i diverses formacions autonòmiques).

El PNV-EAJ havia condicionat explícitament el suport als Pressupostos a l'aixecament de l'aplicació de l'article 155 a la C.A. de Catalunya. El PP insistia en què això ja no depenia pas d'ell, sinó de la capacitat del Parlament de Catalunya per investir un nou President de la Generalitat. Una vegada desaparegut aquest darrer obstacle, amb la investidura de Quim Torra (JxCat) apareixia un nou obstacle: la formació de govern. Com que el decret de nomenament de consellers de Torra no fou del grat del Govern d'Espanya i aquest, en virtut de l'article 155, és qui controla el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el 155 continua vigent a Catalunya en el moment que el PNV-EAJ es compromet a aprovar els pressupostos.

Fonts del PNV-EAJ consideren que la condició que ells havien posat es complirà de manera imminent: es formarà un nou Govern de la Generalitat i el 155 deixarà de tindre vigor a Catalunya. No queda clar si és que l'aprovació dels pressupostos es fa a canvi que el Govern d'Espanya publiqui directament el decret de Torra, inclosos els quatre consellers polèmics (Rull, Turull, Puig i Comín). Més aviat sembla que el PNV-EAJ confia (o sap) que Torra redactarà un nou decret, prèvia renúncia pública d'aquests quatre consellers.

El cas és que Quim Torra avui ha renunciat a fer l'acte de presa de possessió dels nous consellers o, de part d'ells. Dues conselleres són diputades d'ERC al Congrés i ja havien anunciat que no anirien a Barcelona perquè la prioritat era garantir els vots per si el PNV-EAJ decidia no aprovar els pressupostos. Però finalment ha estat el mateix Torra qui ha encomanat a la Comissió Jurídica Assessora un estudi sobre com afecta la no-publicació en el DOGC d'un decret altrament publicat en la web de la Generalitat.

Segons el ministre de Justícia, Rafael Catalá, el Govern d'Espanya ha fet un encàrrec anàleg per saber de quins marges disposar per blocar la publicació del Decret de Torra de nomenament de consellers.

El PSOE surt del debat pressupostari com la principal força que hi ha votat en contra. Farà servir aquesta carta en la seva pugna contra C's? Sembla que no gaire. El Tripartit del 155, PP-PSOE-C's, vol minimitzar el desgast mutu. Cada força té la seva funció. El PSOE agita un patriotisme constitucional d'esquerres i això ho mostra Pedro Sánchez denunciant el supremacisme i el racisme de Torra. C's agita un patriotisme civil de més càrrega sentimental. I el PP se centra més en un patriotisme sensat de caire institucional.

El PNV-EAJ impedeix amb el seu vot que PP-PSOE-C's es vegin obligats a col·laborar massa estretament, la qual cosa els perjudica electoralment tant, d'una banda, per Podemos i Confluències, com de l'altra per VOX.

Queda, doncs, per saber com es resol el nomenament del Govern Torra. Acceptaran Torra i Rajoy el dictamen comú d'algun ens jurídic? Cedirà un dels dos abans que arribi aquest dictamen?

diumenge, 20 de maig de 2018

Pendents del DOGC: el nomenament del Govern Torra

Ahir el nou president de la Generalitat, Quim Torra, signava els decrets de nomenament de consellers i d'estructuració departamental del seu Govern. D'acord amb la Constitució i l'Estatut, i les lleis corresponents, és funció del President prendre aquestes decisions. Com tota decisió d'un organisme públic, existeixen vies per recórrer-hi, a la qual hi són capacitades diferents instàncies.

La dinàmica tòxica de la "culpa per associació" fa que l'acte de publicació del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en principi automàtic, no ho sigui del tot. El DOGC encara és en mans del Govern d'Espanya, de manera que d'acord amb aquesta lògica, si el DOGC publica els decrets de Torra, el Govern d'Espanya seria còmplice dels nomenaments i, més concretament, de la reposició de quatre consellers del govern anterior, ara investigats per delictes de rebel·lió.

Com que el Govern Rajoy és marcat estretament per C's, PSOE i VOX, ha de vigilar. Així en un comunicat el Govern d'Espanya anunciava que el Secretariat del Govern estudiaria els decrets abans de publicar-los. Al mateix temps, s'anuncia un acord entre PP, PSOE i C's per no aixecar les mesures aprovades pel Senat i aplicades pel Govern en virtut de l'article 155. No s'aclaria, però, si això implicaria la destitució de Torra, la dissolució del Parlament o la convocatòria de les noves eleccions.

L'estratègia de Torra cerca precisament que les institucions espanyoles facin un pas en fals que justifiqui el "col·lapse" de la legalitat vigent. Però si cap institució comet una il·legalitat existeixen mecanismes per corregir-la que són previstos precisament per aquesta legalitat.

dilluns, 14 de maig de 2018

De la investidura al nomenament

Per simplificar de vegades diem que les Corts Generals fan les lleis. I no és del tot cert. Les Corts Generals, normalment, debaten els projectes de llei que els arriben del Govern, els aproven en forma de llei, però aquesta llei no entra en vigor fins després la sanció i promulgació del Rei, acte que rep la contrasignatura del President del Govern (o d'un Ministre). Així doncs, és el Rei el que conclou l'acte legislatiu.

De la mateixa manera, correspon al Parlament de Catalunya investir un dels seus membres com a President de la Generalitat. Això és el que ha fet avui el Parlament de Catalunya: investir Quim Torra i Pla com a President de la Generalitat. Però Torra encara no és el President de la Generalitat.

Correspondrà al Rei signar el nomenament del nou President de la Generalitat, que rebrà la contrasignatura del President del Govern d'Espanya. És un acte degut, que inicia la comunicació del President del Parlament. Signat el nomenament, aquest és publicat al DOGC. Llavors arrenca la darrera fase que culmina amb la presa de possessió del nou President, previ jurament.

La situació política extraordinària fa que aquests actes deguts siguin quelcom més que actes automàtics. D'una banda, Quim Torra viatjarà demà a Berlin a parlar amb el President de la República Catalana, Carles Puigdemont. De l'altra banda, demà també, el President del Govern Mariano Rajoy tindrà una trobada amb el seu modèlic cap de l'oposició, Pedro Sánchez. Aquestes dues trobades poden desencadenar canvis ulteriors en el procés de nomenament i de presa de possessió.

Nomenar Quim Torra com a President de la Generalitat tindrà un cost polític per al Rei i el President del Govern. Més encara quan s'han carregat les tintes sobre la hispanofòbia de Torra. En les lògiques de la "culpabilitat per associació", el Rei Felip VI, Rajoy i Sánchez hi sortirien esquitxats. Veurem quins arguments gasten C's o VOX en aquest sentit, segons com vagin les coses en les properes hores.

El cost de no-nomenar Torra també és notable. Hi ha poc marge per fer-ho mantenint la continuïtat institucional. Si finalment es produís aquest nomenament, passaríem a la fase de la presa de possessió. És previsible que Torra faci servir una fórmula contundentment republicana en aquest acte de presa de possessió, i caldrà veure els costos d'acceptar-la o de no acceptar-la per part dels organismes competents.

Si Torra pren possessió del càrrec no s'esgotaran els interrogants. Perquè llavors s'obrirà la qüestió de l'aixecament o no de les mesures aplicades en virtut de l'article 155 de la Constitució

divendres, 11 de maig de 2018

Supremacisme i identitat

Quim Torra i Pla serà el quart candidat proposat per Roger Torrent en la present legislatura. Com els anteriors, és membre del grup de JxCat. Sembla que tindrà menys obstacles que els tres anteriors, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull.

Potser aquesta manca d'obstacles explica les reaccions que ha suscitat la seva candidatura. La ideologia nacionalista de Torra no és ben bé la mateixa que la de Turull, ni la de Puigdemont ni, molt menys encara, la de Sànchez. El patriotisme republicà de l'1-O no lliga gaire amb el perfil de Torra, no tant pel tema estricte de la república sinó per la qüestió identitària.

Hom podria pensar que qualsevol redibuixament de fronteres a l'Europa contemporània ha d'anar acompanyat d'una dosi d'identitarisme. Així, seria lògic que el republicanisme-català provi de trobar arguments centrats en la identitat catalana. Però els arguments de Torra hi van més enllà. En Torra, l'argumentari pro-independentista té com una columna vertebral el rebuig de l'espanyolitat (o hispanitat), no tan sols de l'espanyolitat de Catalunya, que també, sinó a l'espanyolitat integral. Així, doncs, aquesta espanyolitat ha d'ésser associada amb valors "negatius", de caire autoritari, reaccionari o conservador. Per contra, la Catalunya de Torra seria un exemple de "democràcia", de "progrés" i de "liberalisme". Això és supremacisme polític.

Però Torra no defensa únicament una Catalunya cívica d'acord amb el model de països semblants d'Europa que han assolit l'estatalitat en dates més o menys recents. Per Torra, la nació és nació cultural. Certament que en les seves expressions trobem una ambivalència entre les reivindicacions de "Països Catalans" i les reivindicacions centrades en la Catalunya estricta, però aquesta incoherència és general en el nacionalisme principatí. On Torra defuig la incoherència és en la vinculació de nació i llengua, en especial, i més extensament en factors culturals de tota mena. És així com s'entén la noció d'integració, que per a Torra és integració lingüística, com a base per a la integració cultural, i integració cultural com a base per a la integració política. El menyspreu a les persones pel fet d'emprar la llengua castellana, és una constant de Torra. La catalanitat és entesa en oposició a l'espanyolitat/castellanitat. Això és supremacisme cultural.

Encara més preocupant són els referents ideològics de Torra, que pouen en l'activisme cultural dels anys 1930, en el nacionalisme apolític de Nosaltres Sols i en les andanades antisindicalistes del "Capità Collons". Amb aquests referents, la qüestió ètnica es presentada de manera directa. La construcció de la Nació basada en aquests referents comporta una concepció idealista i essencialista de la catalanitat, entesa com a continuïtat de llinatge. Això és supremacisme ètnic.

dilluns, 23 d’abril de 2018

Revolucions de color: el groc català

Les "revolucions de colors" és un terme que ha fet fortuna en la darrera dècada per descriure una sèrie de processos de participació de masses, fonamentats en una resistència no-violenta, amb elements de desobediència civil, que, a través de manifestacions, vagues, etc., cerquen una transformació del govern, del règim o de l'estat. Tot sovint s'originen com a protestes contra governs o règims que són percebuts com a corruptes o autoritaris, que constituirien un obstacle per a la democràcia. El moviment s'identifica amb un color i s'organitza a través de l'activisme de base, d'organitzacions no-governamentals, més que no pas dels partits polítics opositors.

Retrospectivament, hom ha considerat un primer exemple la "revolució groga" de Filipines del febrer del 1986, que conduí a la caiguda del president Ferdinand Marcos.

Però el primer cas fou la "revolució rosa" de Geòrgia del novembre del 2003, que conduí a la convocatòria d'eleccions el març del 2004. Aquesta revolució s'articulà a través del moviment de resistència cívica Kmara.

Més clara fou la situació de la "revolució taronja" d'Ucraïna, que arrenca el novembre del 2004, i que conduí també a unes noves eleccions.

La revolució groga a Catalunya es diferencia d'alguns d'aquests precedents en el sentit que no tan sols cerca un canvi de govern o de règim, sinó també un canvi territorial, pel que l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria la República de Catalunya. Però la recepció mediàtica que rep té aspectes semblants. Així, tota la "revolució de color" esdevé sospitosa per a uns i irreprotxable per a uns altres. Els interessos geopolítics hi juguen un paper, però també cal tindre present les dinàmiques socials internes. En aquest sentit, la "revolució groga catalana" ha estat identificada com una revolució de classe mitjana, que topa doncs amb una oposició bimodal, tant de les elits com de les classes populars. Les revolucions de colors sovint acaben generant moviments contraris que adopten parcialment les mateixes estratègies. A Catalunya encara no ha eclosionat un "moviment taronja", però l'experiència de Tabàrnia assenyala en aquesta direcció.

dijous, 19 d’abril de 2018

Llarena contra Montoro

La frase de José María Aznar segons la qual abans es dividiria Catalunya que no pas es dividiria Espanya és en certa manera un profecia autocomplerta. Si la gestió del Procés ha estat reeixida per a Espanya és fonamentalment perquè ha cristal·litzat a Catalunya aquesta divisió entre unionistes/constitucionalistes i separatistes/independentistes. Alhora, l'adhesió als elements bàsics del "règim del 1978", incloent-hi la Corona, les Forces Armades, etc., sembla haver augmentat a Espanya (Catalunya inclosa) i, sobretot, haver-se fet més transversal.

Ara bé, la repressió judicial de la "rebel·lió d'octubre" trenca aquesta dinàmica en un sentit. La causa se substancia al Tribunal Suprem, a Madrid, i d'aquesta manera el conflicte es visualitzat com un conflicte Espanya-Catalunya, i així se l'acaba veient fora d'Espanya, quan es tracta de donar la raó als "tribunals espanyols" o als "polítics catalans". La inoperància de C's Catalunya hi ajuda, també cal dir-ho.

En aquesta setmana, però, la situació entra en una nova etapa, amb la visible col·lisió entre el Tribunal Suprem i el Ministeri d'Hisenda. El Tribunal Suprem estima en 2M € la malversació de cabals públics per organitzar l'1-O. Des del Ministeri d'Hisenda i des de la Presidència del Govern s'ha afirmat en més d'una ocasió que no s'ha utilitzat per a l'1-O "ni un euro de diner públic".

L'expressió "ni un euro de diner públic" en els llavis de dirigents del PP fa una lògica basarda. L'experiència del rescat bancari o de rescats viaris diversos, en els que se'ns ha promès "ni un euro de diner públic" ha estat ben amarga. Perquè si calia esmerçar un euro o un milió d'euros bé valia la pena per tal no esmerçar-hi els 40.000 milions d'euros que podria acabar costant el rescat bancari.

Quan el Jutge Llarena del Tribunal Suprem, jutge instructor de la "rebel·lió d'octubre" requereix al Ministre Montoro que li trameti la documentació en la qual es basa el ministre per dir "ni un euro de diner públic" trascendeix una topada entre Jutge i Ministre.

En el Partit Llarena trobem al Tribunal Suprem i a la majoria del Poder Judicial. Llarena és el jutge estrella del moment. L'home que a base de presons provisionals, encausaments espectaculars i euroordres d'extradició ha dut l'independentisme al marasme de la "lluita antirepressiva". Llarena recolza en els reports de la Guàrdia Civil, tant pel que fa a la violència de la rebel·lió com pel que fa a les quanties malversades. Així doncs, és simptomàtic que Albert Rivera, líder de C's, digui que no sap si creure a "Montoro o a la Guàrdia Civil". La Guàrdia Civil, doncs, suma per al Partit Llarena. I C's s'hi apunta. També s'hi apunta VOX, acusació particular del cas, i que gràcies a la seva iniciativa obstaculitzà l'alliberament del Joaquim Forn, l'antic Conseller d'Interior, quan ho sol·licità fa unes setmanes la mateixa fiscalia. Seria, però, simplificar dir que aquest "moviment" és purament d'extrema dreta. Més correcte seria dir que és un moviment de patriotisme contundent, de patriotisme judicial contundent, d'imperi de la Llei, i això no és patrimoni de la dreta sinó que és assumit per l'esquerra hispànica.

El Partit Montoro pot semblar feble davant de la solidesa del Partit Llarena. Però sembla que Montoro compta amb el favor del Partit Popular. És cert que hi ha hagut alguna declaració distanciada d'Andrea Levy, però també Javier Maroto ha dit alguna cosa en detriment de Cristina Cifuentes, i això no ha tingut un impacte en la solidesa real del PP per defendre "els seus". Els anti-Montoro no volen tan sols la dimissió del ministre, sinó que també assenyalen a la vicepresidenta i al president. La temptació del Partit Montoro de jugar el paper de "poli bo" envers l'independentisme català podria ser real, i alguns ja afirmen que la causa de la rebel·lió serà separada del Tribunal Suprem per anar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i encara a òrgans judicials catalans inferiors. La topada de Llarena amb Montoro seria, doncs, anàloga a la topada de McCarthy amb les Forces Armades.