dimarts, 28 d’agost de 2018

Josep Fontana i la historiografia identitària catalana


Avui s'ha produït la defunció de l'historiador Josep Fontana. No cal dir de l'impacte d'aquesta notícia en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. En general, com és lògic en els obituaris, dominen les mostres de respecte, les glosses a la seva figura i el lament de ja no poder disposar de la seva persona. Fontana, nascut a Barcelona el 1931, fou catedràtic d'història contemporània, successivament, de la Universitat de València, de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra. Hom l'ha situat com el punt de connexió entre els historiadors de mitjan segle XX (Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives) i els dels nostres dies. De fet, per al gran públic, les obres més conegudes són les que ja ha escrit en el segle present: "La història dels homes" (2000), "Aturar el temps" (2005), "De en medio del tiempo" (2006), "La construcció de la identitat" (2006), L'ofici d'historiador (2010), "La formació d'una identitat" (2014), "El siglo de la revolución" (2017), "L'ofici d'historiador" (2018), etc. En aquestes hores, Fontana ha estat definit com un "catalanista d'esquerres". Aquest sintagma s'ha tornat gairebé en un oxímoron, en un moment on el panorama mediàtic "respectable" es troba polaritzat entre la "dreta catalanista" i l'"esquerra espanyolista". Així doncs, els missatges de condol de la dreta catalanista el presentaven gairebé com l'historiador nacional, i els de l'esquerra espanyolista recordaven la seva implicació política en el PSUC (1957-1980) i la dels darrers temps, que el van dur a tancar les llistes dels comuns en alguna de les últimes eleccions. Aquesta contradicció entre el compromís d'esquerres i l'identitarisme regional no és pas exclusiva de Fontana, sinó que fins fa quatre dies dominava encara sobre les formes de fer del PSC i d'Iniciativa (ara Comuns). Els esdeveniments dels darrers mesos han vist la impossibilitat d'aquesta contradicció. El Procés ha arribat a on ha arribat gràcies al fet que l'hegemonia dins seu l'ha pres gent procedent de l'antiga Convergència, particularment dels sectors liberals de dretes. D'altra banda, l'oposició al Procés ha tingut un caràcter netament popular i de classe obrera, per bé que s'hagi manifestat políticament més a través de C's que no pas de PSC i Comuns. És en aquest sentit que sorprén l'absència de crítica a alguns elements de la divulgació històrica realitzats per Fontana en les darreres dues dècades. Certament, Fontana no arribava als extremismes de la pseudohistòria catalanista, que és d'altra banda el corrent favorit pels consumidors processistes. Però amb les seves argumentacions de vegades fornia elements de respectabilitat a aquestes tesis. És simptomàtic que l'octubre del 2014, l'Editorial Eumo publiqués "una història de Catalunya" de Fontana que tenia com a títol "La formació d'una identitat". Aquest llibre arribava a les portes de la convocatòria d'un referèndum il·legal auspiciat no tan sols per Convergència sinó també recolzat en Esquerra, la CUP i Iniciativa. Líders destacats que són avui als Comuns hi van cridar a participar, bé fent campanya pel Sí-Sí o pel Sí-No. La tolerància que mostrà llavors el Govern Rajoy seria cabdal pels esdeveniments posteriors. Però en aquests esdeveniments no podem menysprear el rol que juga una determinada visió identitària i essencialista de la "catalanista". Poc importa si la base d'aquesta visió és "racial" o "social", perquè tant en un cas com en l'altre "l'excepcionalisme català" (amb el que ja coquetejava perillosament en el seu moment el cronista Ramon Muntaner) és el que justifica aquesta deriva "rupturista". En el cas de Fontana, el rupturisme era doble, d'una banda nacional però de l'altra també social. En aquesta concepció, Fontana podria afirmar que els orígens de "la primera comunitat humana que es pot identificar amb Catalunya" es troba en el protectorat carolingi derivat de la conquesta franca de Girona (785) i Barcelona (801)!. El mite carolingi no té més objectiu que assenyalar una etapa concreta de la història d'Espanya en la qual la ingerència franca justifica la "particularitat catalana". Fontana arriba a l'extrem d'identificar "l'estat feudal" del segle XII amb un estat nacional (!). En aquest llibre del 2014, Fontana divideix la "història de Catalunya" en onze etapes: 1) el procés formatiu (clara perspectiva presentista i teleològica); 2) l'expansió (confonent les categories de catalanitat i de Corona d'Aragó); 3) la crisi (identificant-la amb la "fi de la dinastia de Barcelona"!); 4) a l'ombra de l'imperi (exagerant el paper de la Guerra dels Segadors i minimitzant la contribució catalana a aquesta primera fase imperial); 5) el redreçament (per tal de justificar-hi els fets de la Guerra de Successió); 6) la repressió i la represa (caricaturitzant el segle XVIII i aquesta segona fase imperial); 7) el fracàs del projecte liberal (alimentant la llegenda negra d'una Espanya inadaptada en el segle XIX); 8) la formació del catalanisme; 9) la conquesta de l'autonomia; 10) la llarga nit del franquisme (repetint la visió maniquea del victimisme) i 11) la transició i recuperació de l'autonomia. Cert és que Fontana en els darrers temps havia donat mostres d'esmenar aquests excessos. També és cert que aquesta historiografia identitària no tindria cap sortida si no hagués estat promoguda des de tot un sistema de comunicació públic de masses. Però cadascú té la seva responsabilitat en els fets d'octubre del 2017.

divendres, 3 d’agost de 2018

L'amenaça electoral

La cimera bilateral entre els governs Sánchez i Torra ha posat de manifest més d'un paral·lelisme entre aquests dos governs. Són governs en minoria parlamentària, bo i més quan són governs de perdedors, és a dir formats a partir de la segona llista més votada i no pas de la primera. Un altre paral·lelisme és el fet que, de manera o menys explícita, fan de la capacitat de dissoldre el Parlament respectiu i convocar eleccions una amenaça per a l'oposició respectiva, la de la llista més votada, PP en un cas i C's en l'altre.

L'arquitectura del govern Torra és, però, una mica més complexa. Torra és membre de JxCat, i el seu govern també rep el suport d'ERC. Ara bé, les enquestes assenyalen que ERC seria la primera força en unes virtuals eleccions. Fos com fos, la suma entre ERC i una Crida Nacional seria superior en aquestes noves eleccions i potser fregaria la majoria absoluta.

És així com s'entén que ara Torra repeteixi el cicle anual pressupostari, a l'estil de Carles Puigdemont. Si no li aproven els pressupostos, convocarà eleccions anticipades. Els primers interpel·lats són els de la CUP, i de nou es visibilitzarà el cicle habitual de "no d'entrada" fins a un "sí crític".

Hom pensaria que en aquesta repetició no hi haurà els dramatismes d'exercicis anteriors. Doncs no. Perquè Torra diu que els pressupostos ajudaran a tornar a fer efectiva la República. "Tornar-la a fer efectiva". Durant uns dies? Unes hores? Uns minuts? Uns segons?.

divendres, 1 de juny de 2018

La presa de possessió dels governs de Torra i de Sánchez

Un dels darrers actes del Govern Rajoy i també dels darrers de l'aplicació de l'article 155 ha estat l'autorització de la publicació del Decret 3/2018, pel qual Quim Torra feia una segona configuració de Govern de la Generalitat, ara ja sense cap nom vinculat al Govern Puigdemont.

Pedro Sánchez ha estat investit President del Govern com a conseqüència de l'aprovació de la moció de censura presentada contra Mariano Rajoy. Sánchez ha comptat amb 180 vots favorables a la moció. Ha declarat que farà un govern del PSOE (84 diputats) i que adoptarà els Pressupostos Generals aprovats la setmana passada pel Congrés (ara en discussió en el Senat).

La presa de possessió del govern de Quim Torra tindrà lloc demà. La del govern de Pedro Sánchez segurament s'escaurà dilluns.

Les lògiques de bloqueig no han funcionat. De fet, el Govern Torra assum el marc vigent al mateix temps que defensa el rol de l'Espai Lliure de Brussel·les (dimecres mateix, Torra va visitar Waterloo). En el debat de la moció de censura Sánchez va retreure a Tardà que fes servir l'expressió "presos polítics", per bé que tampoc va enfilar-se gaire.

En definitiva, que Sánchez pot haver dit que Torra és supremacista i això no és obstacle per restablir les relacions Gobierno-Generalitat.

Qui ha quedat tocat és el "centre-dreta liberal" espanyol. El reciclatge de l'expressió de Rubalcaba de "Gobierno Frankenstein" no ha funcionat. Ja no som a la tardor del 2016 ni a la tardor del 2017. Si Rivera insisteix en tractar de leprosos els independentistes catalans, Sánchez pot respondre que tots els diputats compten per igual com a representació de la voluntat popular. Si Rivera diu que "només veu espanyols", Sánchez pot parlar de "l'Espanya plural" i de "territoris que se senten nació". Si molt convé, Sánchez titllarà Rivera de "nacionalista" i dirà que el PSOE representa el veritable "patriotisme". El relativisme discursiu, tan explotat pel "centre-dreta liberal", té aquesta cosa: hom pot girar el mitjó de nou i restaurar-lo en la configuració inicial.

Deia l'ex-vicepresidenta Sáenz de Santamaría que "la festa no ha fet més que començar". I és cert. Però de moment aquesta festa pren la forma d'una pugna ideològica dins del PP i, de manera més àmplia, en l'espai de la dreta, arrossegant C's i VOX. Articular hegemonia discursiva des de l'oposició és fàcil per a determinades veus de la dreta, però no per a totes.

divendres, 25 de maig de 2018

Moció de censura contra Mariano Rajoy amb Pedro Sánchez de candidat

La dura sentència de l'Audiència Nacional per la primera peça del Cas Gürtel ha deixat tocat el Govern Rajoy que tot just havia aconseguit d'aprovar en el Congrés els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2018. Certament que Rajoy ha provat de minimitzar l'impacte assenyalant que la sentència no és ferma i que, en el pitjor dels casos, només considera el PP responsable civil a títol lucratiu.

El líder de l'oposició, Pedro Sánchez (PSOE) ja ha anunciat una moció de censura. Serà la segona moció de censura de la legislatura, després de la presentada en el seu moment per Pablo Iglesias (Podem). Diverses formacions polítiques ja han expressat el seu suport incondicional a la moció de censura, entre elles Podem i les Confluències, però també ERC, PDeCat i Bildu.

Aquests suports han fet que C's es desmarqués de la moció, en considerar que el PSOE havia cercat el suport de "populistes" i de "separatistes". En canvi, C's defensava que Rajoy dissolgués les Corts i convoqués eleccions generals. Ara bé, aquesta dissolució ja no es pot produir, ja que primer s'haurà de substanciar la moció de censura de Sánchez.

D'aquesta manera, C's ha passat a dir que donarà suport a una moció de censura de caràcter instrumental, és a dir enfocada a dissoldre les Corts i convocar eleccions. Sánchez també té present un escenari de convocatòria d'eleccions, però ja ha remarcat que primer hi haurà un govern del PSOE i que aquest govern haurà de treballar per l'estabilització abans de convocar eleccions. Això suposaria un programa de reformes socials, de lluita contra la corrupció i de combat al "supremacisme català". C's parla de la necessitat d'un govern fort, però només concep aquest govern fort després d'unes noves eleccions generals.

Les acusacions mútues entre PSOE i C's que deriven d'aquest escenari faciliten la resposta del PP. Rajoy aprofita el fet que les mocions de censura tenen un caràcter constructiu per dir que l'únic que pretén aquesta és instaurar un govern del PSOE, violant el principi del "partit més votat". D'altra banda, com que la moció de censura compta amb el suport de Podem i d'ERC, Rajoy es pot despatxar a gust contra ella en nom del "Frente Constitucional".

La moció de censura requereix una majoria absoluta. Una abstenció, doncs, és a efectes mediàtics equivalent a un NO a la moció.

C's podria optar per donar suport a la moció únicament si Sánchez promet prèviament convocar eleccions seguidament. Ara bé, també podria acordar amb Rajoy refusar la moció (votant-hi en contra o en abstenint-s'hi) a canvi de la promesa de convocar eleccions tot de seguida. Però, com ha recordat, correspon al President del Govern convocar aquestes eleccions, i ni el PP ni el PSOE semblen tindre presa per concórrer a uns comicis que, demoscòpicament, els són poc favorables.

Mentrestant, la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat ha afirmat que el DOGC té l'obligació de publicar el decret de nomenament de consellers de Quim Torra. Veurem si el DOGC (és a dir, el Govern d'Espanya) hi fa cas o no. En el Parlament avui mateix s'ha visibilitzat la guerra dels llaços (de posar-lo o treure'ls) que va esquitxar les platges del Maresme el cap de setmana passat.

dimecres, 23 de maig de 2018

El PNV-EAJ com a àrbitre dels Pressupostos Generals de l'Estat i de l'Aplicació del 155 a Catalunya

El PNV-EAJ ha decidit donar suport a l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat per a l'exercici del 2018. L'aritmètica parlamentària havia atorgat al PNV-EAJ aquesta posició d'àrbitre per dues raons. D'una banda, perquè C's havia admès de participar en aquest pacte pressupostari amb el PP sense condicionar-lo a desoir les demandes del PNV-EAJ. D'altra banda, perquè el PSOE s'havia autoexclòs de qualsevol pacte pressupostari, com també ho feren algunes altres forces (Podemos i confluències, i diverses formacions autonòmiques).

El PNV-EAJ havia condicionat explícitament el suport als Pressupostos a l'aixecament de l'aplicació de l'article 155 a la C.A. de Catalunya. El PP insistia en què això ja no depenia pas d'ell, sinó de la capacitat del Parlament de Catalunya per investir un nou President de la Generalitat. Una vegada desaparegut aquest darrer obstacle, amb la investidura de Quim Torra (JxCat) apareixia un nou obstacle: la formació de govern. Com que el decret de nomenament de consellers de Torra no fou del grat del Govern d'Espanya i aquest, en virtut de l'article 155, és qui controla el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el 155 continua vigent a Catalunya en el moment que el PNV-EAJ es compromet a aprovar els pressupostos.

Fonts del PNV-EAJ consideren que la condició que ells havien posat es complirà de manera imminent: es formarà un nou Govern de la Generalitat i el 155 deixarà de tindre vigor a Catalunya. No queda clar si és que l'aprovació dels pressupostos es fa a canvi que el Govern d'Espanya publiqui directament el decret de Torra, inclosos els quatre consellers polèmics (Rull, Turull, Puig i Comín). Més aviat sembla que el PNV-EAJ confia (o sap) que Torra redactarà un nou decret, prèvia renúncia pública d'aquests quatre consellers.

El cas és que Quim Torra avui ha renunciat a fer l'acte de presa de possessió dels nous consellers o, de part d'ells. Dues conselleres són diputades d'ERC al Congrés i ja havien anunciat que no anirien a Barcelona perquè la prioritat era garantir els vots per si el PNV-EAJ decidia no aprovar els pressupostos. Però finalment ha estat el mateix Torra qui ha encomanat a la Comissió Jurídica Assessora un estudi sobre com afecta la no-publicació en el DOGC d'un decret altrament publicat en la web de la Generalitat.

Segons el ministre de Justícia, Rafael Catalá, el Govern d'Espanya ha fet un encàrrec anàleg per saber de quins marges disposar per blocar la publicació del Decret de Torra de nomenament de consellers.

El PSOE surt del debat pressupostari com la principal força que hi ha votat en contra. Farà servir aquesta carta en la seva pugna contra C's? Sembla que no gaire. El Tripartit del 155, PP-PSOE-C's, vol minimitzar el desgast mutu. Cada força té la seva funció. El PSOE agita un patriotisme constitucional d'esquerres i això ho mostra Pedro Sánchez denunciant el supremacisme i el racisme de Torra. C's agita un patriotisme civil de més càrrega sentimental. I el PP se centra més en un patriotisme sensat de caire institucional.

El PNV-EAJ impedeix amb el seu vot que PP-PSOE-C's es vegin obligats a col·laborar massa estretament, la qual cosa els perjudica electoralment tant, d'una banda, per Podemos i Confluències, com de l'altra per VOX.

Queda, doncs, per saber com es resol el nomenament del Govern Torra. Acceptaran Torra i Rajoy el dictamen comú d'algun ens jurídic? Cedirà un dels dos abans que arribi aquest dictamen?

diumenge, 20 de maig de 2018

Pendents del DOGC: el nomenament del Govern Torra

Ahir el nou president de la Generalitat, Quim Torra, signava els decrets de nomenament de consellers i d'estructuració departamental del seu Govern. D'acord amb la Constitució i l'Estatut, i les lleis corresponents, és funció del President prendre aquestes decisions. Com tota decisió d'un organisme públic, existeixen vies per recórrer-hi, a la qual hi són capacitades diferents instàncies.

La dinàmica tòxica de la "culpa per associació" fa que l'acte de publicació del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en principi automàtic, no ho sigui del tot. El DOGC encara és en mans del Govern d'Espanya, de manera que d'acord amb aquesta lògica, si el DOGC publica els decrets de Torra, el Govern d'Espanya seria còmplice dels nomenaments i, més concretament, de la reposició de quatre consellers del govern anterior, ara investigats per delictes de rebel·lió.

Com que el Govern Rajoy és marcat estretament per C's, PSOE i VOX, ha de vigilar. Així en un comunicat el Govern d'Espanya anunciava que el Secretariat del Govern estudiaria els decrets abans de publicar-los. Al mateix temps, s'anuncia un acord entre PP, PSOE i C's per no aixecar les mesures aprovades pel Senat i aplicades pel Govern en virtut de l'article 155. No s'aclaria, però, si això implicaria la destitució de Torra, la dissolució del Parlament o la convocatòria de les noves eleccions.

L'estratègia de Torra cerca precisament que les institucions espanyoles facin un pas en fals que justifiqui el "col·lapse" de la legalitat vigent. Però si cap institució comet una il·legalitat existeixen mecanismes per corregir-la que són previstos precisament per aquesta legalitat.

dilluns, 14 de maig de 2018

De la investidura al nomenament

Per simplificar de vegades diem que les Corts Generals fan les lleis. I no és del tot cert. Les Corts Generals, normalment, debaten els projectes de llei que els arriben del Govern, els aproven en forma de llei, però aquesta llei no entra en vigor fins després la sanció i promulgació del Rei, acte que rep la contrasignatura del President del Govern (o d'un Ministre). Així doncs, és el Rei el que conclou l'acte legislatiu.

De la mateixa manera, correspon al Parlament de Catalunya investir un dels seus membres com a President de la Generalitat. Això és el que ha fet avui el Parlament de Catalunya: investir Quim Torra i Pla com a President de la Generalitat. Però Torra encara no és el President de la Generalitat.

Correspondrà al Rei signar el nomenament del nou President de la Generalitat, que rebrà la contrasignatura del President del Govern d'Espanya. És un acte degut, que inicia la comunicació del President del Parlament. Signat el nomenament, aquest és publicat al DOGC. Llavors arrenca la darrera fase que culmina amb la presa de possessió del nou President, previ jurament.

La situació política extraordinària fa que aquests actes deguts siguin quelcom més que actes automàtics. D'una banda, Quim Torra viatjarà demà a Berlin a parlar amb el President de la República Catalana, Carles Puigdemont. De l'altra banda, demà també, el President del Govern Mariano Rajoy tindrà una trobada amb el seu modèlic cap de l'oposició, Pedro Sánchez. Aquestes dues trobades poden desencadenar canvis ulteriors en el procés de nomenament i de presa de possessió.

Nomenar Quim Torra com a President de la Generalitat tindrà un cost polític per al Rei i el President del Govern. Més encara quan s'han carregat les tintes sobre la hispanofòbia de Torra. En les lògiques de la "culpabilitat per associació", el Rei Felip VI, Rajoy i Sánchez hi sortirien esquitxats. Veurem quins arguments gasten C's o VOX en aquest sentit, segons com vagin les coses en les properes hores.

El cost de no-nomenar Torra també és notable. Hi ha poc marge per fer-ho mantenint la continuïtat institucional. Si finalment es produís aquest nomenament, passaríem a la fase de la presa de possessió. És previsible que Torra faci servir una fórmula contundentment republicana en aquest acte de presa de possessió, i caldrà veure els costos d'acceptar-la o de no acceptar-la per part dels organismes competents.

Si Torra pren possessió del càrrec no s'esgotaran els interrogants. Perquè llavors s'obrirà la qüestió de l'aixecament o no de les mesures aplicades en virtut de l'article 155 de la Constitució