dissabte, 23 de setembre de 2017

Situació de poder dual a la Catalunya del setembre del 2017

El Procés Català ha conduït finalment a una situació de "xoc de trens" o de "xoc de legitimitats", marcada per l'explicitació d'una doble acusació mútua de "colpisme" entre el Regne d'Espanya i la Generalitat de Catalunya.

Cap situació de poder dual no és equilibrada. Hi ha un poder establert i un poder emergent. Un poder amb més capacitat coercitiva i un altre amb menys capacitat.

Però la situació de poder dual crea un mirall discursiu, tant se val si no és pla (no hi ha miralls perfectament plans). El Govern d'Espanya s'aferra a la Constitució, i al Tribunal Constitucional com a intèrpret. La Generalitat de Catalunya s'aferra a dues lleis del Parlament de Catalunya aprovades el 6 i 7 de setembre i que suposen en elles mateixes una interpretació dels textos constituents. Són aquestes dues lleis les que fan parlar al Govern d'Espanya i als seus aliats de "colp d'estat" de la Generalitat o de "sedició". Alhora, és la persecució dels efectes d'aquestes dues lleis allò que fa parlar al Govern de la Generalitat i als seus aliats de "colp d'estat" (o "autocolp").

Hom parla dels equidistants, però cal dir que en qualsevol binarisme blanc-negre, els matisos poden anar fins i tot més enllà que la mera escala de grisos. Així doncs, fenòmens com la passivitat, el suport crític, la doble crítica o els esforços per aconseguir una entesa, no poden ésser menyspreat. Que la lògica del poder dual vulgui reduir-ho tot a un "amb nosaltres o contra nosaltres" no vol dir que això funcioni.

Els relats de valor sobre la situació de poder dual, els discursos sobre la violència, sobre les amenaces o sobre l'anarquia, tenen lloc, no oblidem-ho, en la ressaca de l'atemptat gihadista de Barcelona i Cambrils del passat 17 d'agost. El poder dual ens pot fer oblidar que existeixen altres poders més enllà de la dualitat. Poders que, d'una manera o una altra, poden beneficiar-se de la deslegitimació mútua.

Què fer? Cal sumar-se a un dels dos poders amb l'aspiració de dirigir-lo? Cal sumar-s'hi però tan sols com a força subalterna? Cal mantindre's al marge de "lluites de palau" o de "lluites de carrer"? Cal aguardar una prudent espera per sumar-se al carro dels vencedors? Cal afermar una posició pròpia (una "tercera via", de la mena que sigui) a l'espera de poder liderar la sortida superadora dels dos poders? O cal entrar en el conflicte amb una posició independent i amb la voluntat de destruir totes dues legitimitats?

divendres, 8 de setembre de 2017

Vint-i-cinc posicionaments sobre el Referèndum de l'1 d'Octubre

Després d'haver fet la setmana passada un repàs dels posicionaments generals sobre el referèndum de l'1 d'octubre, aprofitarem que ara aquest referèndum ja ha estat convocat per sistematitzar-los en vint-i-cinc possibilitats. Aquestes vint-i-cinc possibilitats resulten de creuar dos eixos:
- el primer eix compta els posicionaments sobre les relacions entre Catalunya i Espanya: independència, confederació, federació, autonomia, integralitat.
- el segon eix compta els posicionaments sobre el mateix referèndum: votar-hi Sí, votar-hi No, votar-hi en Blanc, fer-hi un vot nul o abstindre's-hi.

Tenim doncs vint-i-cinc casos:
- Cas 1. Independentistes pel Sí. És l'opció partidària de la República Catalana independent que resultaria de l'aplicació de la Llei de Transitorietat jurídica.
- Cas 2. Confederalistes pel Sí. És l'opció que entén aquesta República Catalana com un pas necessari per establir després unes relacions confederals amb el Regne d'Espanya.
- Cas 3. Federalistes pel Sí. És una opció pragmàtica que entén que la victòria del Sí l'1-O podria obrir la porta a una reforma constitucional d'Espanya en clau federal.
- Cas 4. Autonomistes pel Sí. És una opció que creu que el Sí en l'1-O podria conduir a un enfortiment de l'Estat de les autonomies
- Cas 5. Integralistes pel Sí. És l'opció dels que pensen que la victòria del Sí provocaria un col·lapse que tan sols es resoldria amb l'establiment d'un estat unitari espanyol.
- Cas 6. Independentistes pel No. És l'opció dels independentistes monàrquics, contraris a una República Catalana.
- Cas 7. Confederalistes pel No. És l'opció dels que consideren que una derrota plebiscitària de l'independentisme enfortirà les tesis confederals.
- Cas 8. Federalistes pel No. És l'opció sostinguda dels qui creuen que cal aturar la independència a les urnes per tal d'obtindre l'energia suficient cap a una reforma federalitzant de la Constitució.
- Cas 9. Autonomistes pel No. És l'opció pragmàtica dels qui creuen que cal evitar de totes totes una victòria del Sí l'1-O.
- Cas 10. Integralistes pel No. És l'opció militant de sectors que, interpel·lats sobre la seva espanyolitat, no contemplen la callada per resposta.
- Cas 11. Independentistes de Vot en Blanc. És l'opció d'independentistes que, malgrat creure en la necessitat d'un referèndum unilateral, no comparteixen l'esquema traçat pels acords de JxSí-CUP.
- Cas 12. Confederalistes de Vot en Blanc. És l'opció dels qui consideren que s'hauria d'haver inclòs una opció confederal en la papereta.
- Cas 13. Federalistes de Vot en Blanc. És l'opció dels sectors federals que voldrien refusar d'aquesta manera el binarisme de la pregunta.
- Cas 14. Autonomistes de Vot en Blanc. És l'opció dels qui consideren incorrecte menysprear l'estatus actual de Catalunya entrant en el joc de la pregunta binària.
- Cas 15. Integralistes de Vot en Blanc. És l'opció d'aquells que consideren que la mera resposta a la qüestió és inacceptable, però que no volen optar per opcions allunyades del vot vàlid.
- Cas 16. Independentistes de Vot Nul. És l'opció dels independentistes que senten la necessitat d'expressar matisos a la pregunta binària.
- Cas 17. Confederalistes de Vot Nul. És l'opció dels confederalistes que volen explicitar la seva proposta en la papereta.
- Cas 18. Federalistes de Vot Nul. És l'opció federal basada en incloure una casella de tercera via i signar-la.
- Cas 19. Autonomistes de Vot Nul. És la resposta no-abstencionista dels autonomistes que rebutgen la validesa del referèndum.
- Cas 20. Integralistes de Vot Nul. És l'opció dels qui volen aprofitar la papereta per consignar la seva creença en una Espanya unitària.
- Cas 21. Independentistes per l'abstenció. És l'opció defensada pels independentistes d'ICV i d'altres sectors que consideren que aquest no és el referèndum que pot dur la independència a Catalunya.
- Cas 22. Confederalistes per l'abstenció. És l'opció dels qui consideren que aquest referèndum no els interpel·la gens.
- Cas 23. Federalistes per l'abstenció. És l'opció dels federalistes que no volen enfortir el binarisme acudint als col·legis electorals.
- Cas 24. Autonomistes per l'abstenció. És l'opció triada per partidaris de no secundar la liquidació de les normes que protegeixen l'Estatut d'Autonomia.
- Cas 25. Integralistes per l'abstenció. És l'opció dels qui consideren que Espanya no pot ser sotmesa a votació.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Posicionaments davant del Referèndum de l'1 d'Octubre

"Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?". Aquesta és la qüestió proposada als "ciutadans de Catalunya" en el referèndum projectat del Primer d'Octubre. Com més a prop som d'aquesta data, ara ja 29 dies de distàncies, més clars són els posicionaments:
- L'abstenció. Cal distingir-hi, com en tota convocatòria, l'abstenció passiva de l'abstenció activa. Però, a més, caldria distingir a més una abstenció militant, que cerca no tan sols una baixa participació en el referèndum sinó que aquest referèndum no es pugui fer a tota o una part del territori de Catalunya. La posició del Govern d'Espanya i dels partits que li donen suport és la d'utilitzar les eines de l'estat de dret per impedir el referèndum o, en el seu defecte, per impedir-ne els efectes. Alguns grups més radicalitzats optaran per mesures físiques d'impediment, però de moment tampoc no s'han explicitat massa. La posició d'una gran part dels Comuns és més aviat d'una abstenció activa no gaire militant, basada sobretot en les mancances de la convocatòria de l'1 d'octubre en termes de garanties democràtiques i, particularment, de vinculació real. Així doncs, aquests sectors defensen un referèndum de debò, i per això s'abstenen i defensen l'abstenció per a l'1 d'octubre. Altres sectors d'abstenció activa són els més clàssics, vinculats a l'anarquisme, i que s'oposen al fetitxisme de les urnes en tota ocasió. Entre els rengles de l'abstenció passiva, a més de les raons habituals, apareixen és clar les pors davant d'un referèndum que compta amb l'oposició explícita de qui té el monopoli de la violència legitimada.
- El vot favorable (). Aquesta és la posició de l'independentisme oficial vinculat a Junts pel Sí i a les plataformes independentistes majoritàries (ANC, Òmnium, etc.). També és la posició de l'actual Govern de la Generalitat, per bé que la posició governamental sembla que se centrarà en fer crides a la participació o, fins i tot, al desenvolupament cívic de la jornada. També fan campanya activa pel Sí l'esquerra independentista i sectors de l'independentisme d'esquerres, en bona mesura sota l'impuls de la CUP. Ara bé, també cal esmentar el posicionament favorable al Sí de sectors que no es consideren independentistes però que veuen en la República Catalana un instrument per somoure l'statu quo vigent.
- El vot contrari (No). No existeix a hores d'ara cap campanya organitzada a favor del No, possiblement per la dificultat que sempre entranya la negativa en un plebiscit. Alguns dels elements que farien una campanya pel No se situen ara a l'abstenció activa, i tan sols farien campanya pel No en cas d'un referèndum acordat. Caldrà veure què decideix Podem Catalunya, però tampoc no sembla que vagin a orientar-se a protagonitzar una campanya pel No. Malgrat tot, la mobilització del No podria produir-se precisament al marge d'entitats polítiques i cíviques si hi ha veritables indicis que el referèndum és de debò, i que l'abstenció no hi serà comptada. El fet que la pregunta final incorporés una referència a la república fa que alguns sectors de l'independentisme monàrquic poguessin optar també pel No.
- El vot en blanc. Tampoc no hi ha cap campanya organitzada, si bé aquesta opció podria atreure a sectors que es volen desmarcar d'una abstenció massa associada al Govern del PP. No obstant, la natura semiclandestina d'aquest referèndum pot desaconsellar participar-hi sense emetre un vot actiu.
- El vot nul podria reflectir descontentament amb la qüestió plebiscitada o amb la forma amb la qual s'ha convocat el referèndum. És el vot més enginyós i per tant també el més personal. És clar que la nul·litat la declara qui recompte, i no qui emet el vot.

dilluns, 28 d’agost de 2017

La Protoconstitució de la República Catalana

Per fi ha arribat la proposició de Llei de Transitorietat Jurídica que, en cas de victòria de la independència en el referèndum de l'1 d'octubre, funcionaria com una mena de proto- o preconstitució de la proto- o preRepública Catalana. Podeu llegir-la en format ben incòmode a Vilaweb o a Nació Digital

El text es presenta com una proposició de llei del Grup Parlamentari de Junts pel Sí i del Grup Parlamentari de la Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent.

La Llei no substitueix "la Constitució que ha d'elaborar l'Assemblea Constituent i ratificar la ciutadania, un cop proclamada la independència de Catalunya".

Segons aquesta llei, "Catalunya es constitueix en una República de Dret, democràtica i social", de la qual ella mateixa és "la norma suprema de l'ordenament jurídic català".

La Llei regula aspectes com la nacionalitat (art. 7-9) i la continuïtat jurídica (art. 10-21). També inclou un apartat de drets i deures (Títol III) i de sistema institucional (Títol IV). El Títol V es dedica al poder judicial i administració de justícia, amb la mateixa idea de continuïtat. El Títol VI és el de Finances.

El caràcter provisional de la llei es manifesta en el Títol VII dedicat al Procés constituent.

diumenge, 20 d’agost de 2017

El consort de la reina

La Constitució Espanyola del 1978 dedica tot un article, l'article 58, a la figura que ella anomena "la reina consorte o el consorte de la reina":

"La Reina consorte o el consorte de la Reina no podrán asumir funciones constitucionales, salvo lo dispuesto para la Regencia".

D'aquest article ens pot cridar l'atenció el fet que diferenciï terminològicament "la reina consort" del "consort de la reina". És a dir, que quan hi ha un rei, de la consort en diem reina, però quan hi ha una reina, del consort no en diem rei. La legalització del matrimoni homosexual encara complica més la situació, però no hi entrarem.

Aquest article, d'altra banda, pel que fa al contingut sí té un precedent:

"En el caso de que llegue a reinar una hembra, su marido no tendrá autoridad ninguna respecto del Reino, ni parte alguna en el Gobierno" (article 184 de la Constitució del 1812)

En el mateix sentit, en la Constitució de 1876, es diu:

"Cuando reine una hembra, el Príncipe consorte no tendrá parte ninguna en el Gobierno del Reino" (article 65)

La desigualtat de l'article 58 de la Constitució del 1978, doncs, és inferior a la registrada en les constitucions anteriors. Però en la de 1876 encara s'atorga el títol de "Príncep consort".

Val a dir que el consort de la Reina Isabel II sí va utilitzar el títol de Rei, sovint amb la denominació de "rey consorte". Així doncs, de la parella se'n deia "Sus Majestades los Reyes Doña Isabel y Don Francisco de Asís". Ara bé, el rey consorte Don Francisco no va rebre numeració (no va ser "Rey Francisco I") ni se li atribuïren funcions constitucionals.

Si remuntem als temps preconstitucionals, el consort de la reina Isabel I de Castella, que fou el rei Ferran II d'Aragó, sí fou reconegut per la historiografia posterior com a Ferran V de Castella. Però el cas d'aquest matrimoni té especificitats, ja que el mateix Ferran d'Aragó tenia certs drets personals sobre la corona de Castella. Qui no els tenia fou el marit de la successora de la reina Isabel I de Castella, la reina Joana I. El seu marit, Felip d'Habsburg i Borgonya, fou reconegut com a rei consort, i la historiografia posterior el designà com a Felip I de Castella.

L'ús de no atorgar al consort de la Reina el títol de Rei és quelcom generalitzat a les monarquies actuals del nostre entorn. El consort de la Reina Elisabet II d'Anglaterra rep el títol de "Príncep Felip" i de "Duc d'Edinburg", però no mai el de "rei consort". El consort de la Reina Margarida II de Dinamarca va rebre tan sols el títol de Príncep, per bé amb la dignitat d'Altesa Reial, i tan sols entre el 2005 i el 2016 va disposar del títol de "Príncep Consort".

També el marit de la Reina Victòria d'Anglaterra fou conegut únicament com a Príncep Albert. En temps més reculats, però, el consort de la reina d'Anglaterra rebé més reconeixement. El consort de la reina Maria II fou reconegut ell mateix com a rei Guillem III, i fins i tot podem dir que els dos foren igualment reis titulars, o potser que ell ho fou més que ella, com a campió de la Revolució de 1688. El marit de la reina Maria Tudor va rebre el títol de "Rei d'Anglaterra, de França i d'Irlanda", en el benentès que ho era jure uxoris.

El text de la Constitució de 1978, és clar, no impedeix que el consort de la Reina rebi el títol de Rei i el tractament de "Sa Majestat".

divendres, 4 d’agost de 2017

Cues a l'aeroport

Des de l'inici de la campanya estival de turisme, han estat recurrents les notícies a l'Aeroport del Prat sobre les "cues". Al principi fou la qüestió del control de passaports/DNI, que ara s'ha fet generalitzat per a tota mena de vols, inclosos els que es fan dins l'espai Schengen. Ara la qüestió és el control de seguretat, externalitzat per AENA a l'empresa Eulen, i que es veu afectat per la vaga dels treballadors.

És simptomàtic que tots dos problemes tinguin a veure amb la "seguretat" i el "control". A hores d'ara, el major temps d'espera dels passatgers en un aeroport té a veure amb les cues de facturació d'equipatge i d'obtenció de la targeta d'embarcament. Aquests dos serveis, particularment el primer, tenen un caràcter peremptori: fet i fet garantir que les maletes arribin a port és una preocupació rellevant de tot viatge aeri.

El temps d'espera degut als controls de seguretat, ara duplicats amb la revisió de passaports/DNI per fer un registre digital (inútilment duplicat) de tots els passatgers és menys justificable. Mentre la premsa debat sobre si hi ha prou policies en el control de passaports o si els treballadors del control de seguretat fan o no fan vaga, hom oblida la qüestió de fons, que és la utilitat d'aquests controls. Aquests controls s'han endurit com a conseqüència d'atemptats terroristes, molts dels quals no han tingut a veure amb els avions. Es tracta sovint d'enduriments demagògics, de natura estranya, que semblen un càstig col·lectiu a tota la població per accions que han fet persones d'identitats extra-europees. Els departaments implicats, públics o privats, guanyen quota de poder amb aquests enduriments, i com que són part també en la decisió de l'enduriment no hi ha esperança d'una avaluació tècnica neutral sobre la utilitat d'aquests controls i de les mesures que apliquen. La prohibició de dur líquids en la cabina de l'avió n'és un exemple.

Qualsevol qüestionament profund de la causa real de les cues a l'aeroport, la demagògia securitària, és atenallat pel fet que la indústria que el suporta no dubta a utilitzar l'espantall del terrorisme.

dimarts, 18 de juliol de 2017

De confiscacions i convocatòries electorals

A mesura que s'acosta la convocatòria de referèndum del Primer d'Octubre, més creix també l'astracanada en els rengles anti-referendistes. Si en les dues setmanes passades havia planat sobretot l'espectre de confiscacions patrimonials de responsables del referèndum, enteses gairebé com a procediments automàtics, ara el Delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ja parla de convocar eleccions autonòmiques des del Govern espanyol.

Se suposa que el redactat de l'article 155 ho permet tot.

"Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general."

Malgrat que Mariano Rajoy havia insistit que les "mesures necessàries" seran proporcionals i ajustades a dret, també hem sentit a la Vicepresidenta Sáenz de Santamaría recordar que en un altre context un govern com el de Puigdemont no hauria durat ni tres dies.

En certa mesura, el govern Puigdemont-Junqueras espera que el govern Rajoy caigui precisament en aquest parany: vulnerar la legalitat vigent. Col·lapsada la legalitat vigent, en mans del mateix Gobierno, hauríem arribat doncs a un moment constituent.