dilluns, 13 de març de 2017

La condemna de Mas, Ortega i Rigau per "desobediència" i l'opinió de la Comissió de Venècia sobre la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional

Avui s'ha fet pública la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que condemna Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per un delicte de desobediència en relació a la convocatòria del 9N2014. El TSJC els absol, no obstant, del delicte de prevaricació. Artur Mas ha estat condemnat a una pena-multa de 36500 € i a una inhabilitació per a càrrecs públics electius i funcions de govern de dos anys. Joana Ortega ha estat condemnada a una pena-multa de 30.000 € i a una inhabilitació de 21 mesos. Irene Rigau ho ha estat a una pena-multa de 24.000 € i a una inhabilitació de 18 mesos. La sentència es pot recórrer, de manera que Rigau podrà continuar de moment el seu mandat parlamentari. La desproporció de la condemna per una consulta, la del 9N2014, que no tingué cap conseqüència "il·legal", és ben espectacular. La condemna es basa essencialment en un delicte de desobediència a la providència del Tribunal Constitució del 4 de novembre del 2014.

Aquest és tan sols un dels processos oberts a l'independentisme institucional català. El Tribunal Suprem jutja Francesc Homs pels mateixos fets. D'altra banda, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i altres membres de la Mesa del Parlament, es troben encausats per delictes similars de desobediència del TC.

Avui mateix, la Comissió de Venècia del Consell d'Europa ha publicat la seva opinió sobre la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que el PP precisament impulsà per tal que el mateix TC pogués prendre mesures en casos de desobediència a les seves providències i sentències.

Aquesta opinió remarca els següents punts:
- les disposicions del Tribunal Constitucional tenen un caràcter final i vinculant. D'acord amb la supremacia de la norma constitucional, les sentències del Tribunal Constitucional tenen validesa per a tots els òrgans públics i individus. Així, desconsiderar les disposicions del TC és equivalent a desconsiderar la Constitució i el Poder Constituent. Quan un càrrec pública refusa de complir una disposició del TC viola l'imperi de la llei, la separació de poders i la cooperació lleial dels òrgans de l'estat. Són legítimes, doncs, les mesures per fer efectives les disposicions del TC.
- l'esmena de la LOTC atribueix al TC la tasca d'executar les seves pròpies decisions. En cas de refús a executar una decisió del TC, el mateix TC pot prendre una sèrie de mesures, com la imposició de penes coercivites repetitives i la suspensió del càrrec públic que refusa d'executar la decisió.
- el dret comparat mostra que atorgar al TC la responsabilitat d'executar les seves pròpies decisions és excepcional. Normalment, i com es feia a Espanya abans de la reforma, l'execució s'atribueix a altres poders estatals. La Comissió de Venència considera que atribuir la responsabilitat general i directa de l'execució de decisions del TC al mateix TC podria perjudicar la percepció que el TC tan sols actua com a àrbitre neutre, com a jutge de lleis. Per això sol·licita que es reconsideri la reforma de la LOTC.
- l'opinió de la Comissió de Venència no veu malament que el TC tingui la facultat, en cas de veure desobeïda una decisió seva, de sol·licitar al govern nacional que substitueixi l'execució o que sol·liciti als tribunals ordinaris l'inici d'un procés penal. Alhora, també veuen com a correcta que el TC sol·liciti informació o reports sobre l'execució de les seves decisions.
- en canvi, sí que veu problemàtic que el TC pugui imposar multes o suspensions de càrrec en casos de desobediència.
- l'opinió considera que caldria especificar l'abast personal de la suspensió de càrrec prevista per la llei. Veu preocupant que l'article 92 de la nova LOTC no exclogui els càrrecs d'elecció directa. La llei, segons aquesta opinió, hauria de preveure un tractament diferenciat pel que fa a les multes entre autoritats públiques, càrrecs públics i individus.

divendres, 24 de febrer de 2017

El tesseracte català: el Procés del 2017 arriba a la cruïlla

Fa més de deu anys, amb motiu de l'estatut, comentàvem les posicions teòriques possibles al voltant del referèndum. Per fer-ho classificàvem els potencials votants amb quatre variables binàries, una de les quals era si s'orientaven a votar Sí o a votar No a l'Estatut. Les tres altres variables eren de posició política: espanyolista/catalanista, autoritari/llibertari i individualista/col·lectivista. La dècada que ha seguit ha anat marcada per l'aprovació de l'Estatut i la impugnació de l'Estatut; pel desencís per la formació del segon tripartit i la consegüent onada de mobilitzacions d'allò que ara s'anomena el nou independentisme, i que cristal·litzà en el cicle dels referèndums populars sobre la independència; la sentència del Tribunal Constitucional accelerà aquest moviment i alhora provocà un terrabastall en el sistema política de partits; l'esclat de la bombolla immobiliària i la gran recessió encengué alhora aquesta reivindicació i d'altres, amb un període d'intensificació del consum de produccions ideològiques.

En aquest magma de mobilitzacions al carrer, de parlaments desobedients, de "grassroots movements" i de "astroturf movements", les entrades d'informació són contínues i volàtils. Sovint passa per nou quelcom que s'ha repetit, i també passa desapercebut com a repetit quelcom que és nou. Dimecres passat, per exemple, produïa un cert moviment un article de Roger Palà amb el títol de "La nova dreta independentista catalana". "Nova dreta independentista" és un sintagma que podria ser destinat a prendre i que, si bé en la ploma de Palà és un penjament, qui sap si els referits en l'article no se'l faran seu. "Nova dreta independentista" (NDI). El nom és provocador en més d'un aspecte. "Dreta independentista" es construeix a partir del sintagma "Esquerra independentista" (EI), aquest sí, utilitzat profusament en els darrers vint anys per a l'espai independentista "clàssic" que no s'havia incorporat a ERC. "Nova dreta independentista" té ganxo si pressuposa que ha superat la "vella esquerra independentista" en visibilitat i en factibilitat. En qualsevol cas, és una formulació que abona la idea dels dos eixos (utilitzada per l'EI), l'eix "social" i l'eix "nacional". Si hi ha dos eixos, l'esquerra independentista haurà de relacionar-se amb la dreta independentista i amb l'esquerra unionista d'alguna manera per fer-los avançar.

Particularment des del 2011, en algunes campanyes de l'EI, especialment en les de la CUP, hom parlava de tres eixos: el nacional, el social i el democràtic. Sobre aquest tercer eix ha gravitat la idea de la "nova política". Una "nova política" menys verticalista, menys unidireccionalista, menys dogmàtica, menys rígida, etc., ha estat reivindicada per sectors no tan sols de l'EI sinó també de la dreta independentista (refundació de CDC en el PDeCat), de la dreta unionista (pensem en C's) i de l'esquerra unionista (que, precisament, és la que més ha utilitzat i contra la qual s'ha utilitzat més el sintagma "nova política".

Així doncs, si prenem la formulació de Palà, la NDI existeix, perquè existeixen també la NEI, la NDU i la NEU. I si existeixen aquestes quatre, també han d'existir en bona lògica les seves correspondències velles. Ja posats, doncs, i atenent a la simple composició, per exemple, de l'Ajuntament d'Esplugues, podríem sentir-nos temptats a fer un quadre d'atribucions:
- NDI (nova dreta independentista): PDeCat.
- NDU (nova dreta unionista): C's.
- NEI (nova esquerra independentista): CUP.
- NEU (nova esquerra unionista): Canviem.
- VDI (vella dreta independentista): ERC.
- VDU (vella dreta unionista): PP.
- VEI (vella esquerra independentista): ICV.
- VEU (vella esquerra unionista): PSC.
Però no farem aquestes atribucions encara que ICV a Esplugues es declari independentista o que ERC a Esplugues es decanti cap a la dreta. Al capdavall això de dreta i esquerra té un punt d'arbitari.
Discutint aquest esquema algú em feia veure que podríem afegir un quart eix als tres eixos que hem contemplat fins ara. I és l'eix "metropolità-comarcal". Les expressions de cadascun dels vuit blocs citats són diferents segons si tenen lloc a l'àrea metropolitana de barcelona o a la resta de la CAC. Però, de manera més general, es pot entendre com una dualitat entre les àrees urbanes més intenses i les àrees semiurbanes i rurales.
Així doncs, quatre eixos binaris, tornem a generar un tesseracte. Repassem els eixos binaris:
- eix nou (N)-vell (V). És una distinció potser més basada en l'attitud que no en res més. La V indica una certa inèrcia però alhora una major robustesa. La N indica certament empenta, però la supèrbia juga males passades.
- eix dreta (D)-esquerra (E). Aquest eix l'hem d'entendre com l'entén Roger Palà. La D, bàsicament, considera que els interessos de la classe dominant/dirigent són els que millor informen l'interès col·lectiu de la societat. L'E, bàsicament, sosté que són els qui pitjor ho fan.
- eix independentista (I)-unionista (U). La I vol dir que hom defensa la independència d'un estat català. La U vol dir que hom defensa la unitat de l'estat espanyol.
- eix comarcal (C)-metropolità (M). Aquest eix semblaria el més automàtic de tots, però va una mica més enllà de la residència i entra en el domini de la identificació i en com es fa front a la dicotomia ciutat-camp.
El tesseracte va determinat per setze vèrtex. Cadascú s'ha de situar en un d'aquests vèrtex. La vida és triar. Cal repassar cadascuna de les dicotomies i apuntar-se a una de les setze possibilitats: NDIC, NDIM, NDUC, NDUM, NEIC, NEIM, NEUC, NEUM, VDIC, VDIM, VDUC, VDUM, VEIC, VEIM, VEUC i VEUM.
Potser algú de vosaltres no es vol posicionar en una de les quatre dicotomies. O potser vol adoptar-hi una posició intermèdia. O potser considera que aquella dicotomia és l'única rellevant. Llavors farà bé de parar atenció a l'aresta que l'uneix. En total el tesseracte té trenta-dues arestes. L'aresta NDI connecta NDIC i NDIM, i així successivament, tenim les arestes NDU, NEI, NEU, VDI, VDU, VEI, VEU, NDC, NDM, NEC, NEM, VDC, VDM, VEC, VEM, NIC, NIM, NUC, NUM, VIC, VIM, VUC, VUM, DIC, DIM, DUC, DUM, EIC, EIM, EUC i EUM.
El tesseracte té un total de 24 cares, cadascuna de les quals pot servir per aquelles persones només interessades en dos eixos. Tenim les cares següents: ND, NE, VD, VE, NI, NU, VI, VU, NC, NM, VC, VM, DC, DM, EC, EM, DI, EI, DU, EU, IC, IM, UC, UM.
El tesseracte, finalment, disposa de 8 cel·les, cadascuna de les quals encercla una característica: N, V, D, E, I, U, C i M.
És clar que algú podrà dir que no vol situar-se dins de cap vèrtex, ni tampoc damunt d'una aresta, d'una cara o d'una cel·la. Per orientar-se en el tesseracte hi ha un sistema de quatre coordenades, cadascuna de les quals pot anar del 0 a l'1. Per mantindre la nomenclatura, el punt (0,0,0,0) es correspon a la nova dreta independentista comarcana i el punt (1,1,1,1) a la vella esquerra unionista metropolitana. Entre el 0 i 1 hi ha un nombre infinit de posicions i cadascú pot graduar-s'ho bé. El centre geomètric és el punt (0,5;0,5;0,5;0,5). Cadascú pot aplicar-se l'escala a ell mateix o pot demanar els altres que li diguin on és. La tetradimensionalitat embolica una mica a nosatres, criatures de Spaceland, però penseu que podríem haver-hi inclòs més eixos, més matisos.

dimarts, 21 de febrer de 2017

El G-16: qui és qui a la societat civil barcelonina

L'Operació Diàleg del govern Rajoy per remuntar la desafecció es troba entre l'espasa i la paret. L'espasa és la mateixa maquinària que fa que qualsevol diàleg bilateral amb la Generalitat sigui considerat com una "traïció" a la Constitució. La paret és la pròpia Generalitat que sembla haver assumit que el Govern Rajoy no té res a oferir. Com ja va passar a l'inici de la crisi del 2008, tornen ara als diaris informacions sobre el G-16, grup que encarnaria la societat civil catalana més ben disposada al diàleg, i amb la qual caldria comptar per tal que l'Operació Diàleg aconsegueixi alguns fruits comestibles.

El G-16 tindria una composició orgànica, però és clar que també hem de comptar amb el factor humà. El guarisme 16 assenyala el nombre d'entitats implicades.

Vegem-les:
- Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona. Fundada en el 1886, és una corporació de dret públic. Des del 2002 el seu president és en Miquel Valls i Maseda.
- Foment del Treball Nacional. Aquesta associació patronal deriva en darrer terme de la Reial Companyia de Filats de Cotó del Principat de Catalunya (creada en el 1771). El president és en Joaquim Gay de Montellà i el secretari general és en Joan Pujol.
- Cercle d'Economia. Associació cívica fundada el 1958. El president és en Joan Josep Bruguera i el director general és en Jordi Alberich.
- Institut Agrícola de Sant Isidre. Associació d'empresaris agraris fundada el 1851. El seu president és en Baldiri Ros Prat.
- Futbol Club Barcelona. Club esportiu fundat el 1899. Des del 2014 el seu president és en Josep Maria Bartomeu i Floreta.
- Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona. Club fundat en el 1900, pren actualment la forma de societat anònima deportiva. El president és en Chen Yansheng.
- Reial Club de Tenis Barcelona. Club esportiu fundat el 1899. Des del 2008 el seu president és n'Albert Agustí García-Navarro.
- Reial Club de Polo de Barcelona. Societat hípica fundada el 1897. Des de fa un any n'és president en Curro Espinós de Pascual.
- Club Natació Barcelona. Club esportiu fundat el 1907. Des del 2014 n'és president en Bernat Antràs.
- Centre Excursionista de Catalunya. Entitat esportiva i cultural fundada el 1876. El seu president és en Josep Manel Puente i Pubill.
- Ateneu Barcelonès. Associació fundada el 1860. L'actual president és en Jordi Casassas Ymbert, si bé enguany hi haurà unes disputades eleccions
- Cercle del Liceu. Club privat fundat el 1847. L'actual president és n'Ignasi García-Nieto Portabella.
- Reial Cercle Artístic de Barcelona. Institut d'art fundat el 1881. El president és en Josep Fèlix Bentz Oliver.
- Orfeó Català. Associació coral fundada el 1891. Des del 2010 la presidenta és na Mariona Carulla.
- Cercle Equestre. Club fundat el 1856. El seu president és n'Alfons Maristany Cucurella.
- Reial Automòbil Club de Catalunya. Club automobilístic fundat el 1906. Des de l'any passat n'és president en Josep Mateu.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Deu propostes per no repetir l'experiència de Syriza

Amb el títol de "Deu propostes per vèncer la Unió Europea", Eric Toussaint, del Comitè per a l'Abolició del Deute Il·legítim, i altres membres de l'esquerra de l'esquerra de l'europea volen vaccinar-se de les errades comeses per Syriza durant l'any 2015 en les seves relacions amb la UE. El text de Toussaint ha estat modificat i signat per gent de Podemos-IU, del Bloco d'Esquerda, de Die Linke, del NPA i d'Ensemble!, d'Unitat Popular i d'Antarsya, de l'esquerra radical danesa i per activitats de Xipre, Eslovènia, Bòsnia-Hercegovina i Hongria.

Vet ací les deu propostes:
-1. Un govern d'esquerres ha de desobeir la Comissió Europea d'un manera ben transparent i en línia amb els seus compromisos previs.
-2. Crida a una mobilització popular tant a nivell nacional com europeu.
-3. Llençar una auditoria del deute amb participació ciutadana.
-4. Establir controls dels flux de capital.
-5. Socialitzar els sectors financer i energètic.
-6. Crear una moneda complementària i no-convertible i defensa el dret d'abandonar l'eurozona.
-7. Realitzar una reforma fiscal radical.
-8. Desprivatitzar companyies privatitzades amb el preu simbòlic d'un euro.
-9. Dur a terme un pla d'emergència àmplia per a la creació de feines socialment útils i per a la justícia econòmica.
-10. Iniciar un procés constituent genuí. "Això no implica canvis constitucionals dins del marc de les institucions parlamentàries existents. Implica dissoldre el parlament i elegir una assemblea constituent per vot directe".

dijous, 22 de desembre de 2016

Les tasques del Pacte Nacional pel Referèndum

La darrera reunió del Pacte Nacional pel Dret de Decidir va comprometre's a transformar les eleccions del 27S2015 en el referèndum que l'estat espanyol "no ens deixava fer". Aquest compromís va fracassar. La tasca principal del Pacte Nacional pel Referèndum és redreçar aquest fracàs.

Seria desitjable que hom reconegués el fracàs del cicle 9N2014-27S2015, però no és quelcom imprescindible. Cal assumir la realitat i la realitat és que el processisme devora i menysprea el seu passat.

Així doncs, demà, 23 de desembre, comença de bell nou el procés amb aquest Pacte Nacional pel Referèndum.

Les parts que s'hi trobaran parteixen de posicions diferenciades. L'acord comú, però, és el desig de celebrar un referèndum vinculant i amb garanties sobre la independència de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Així doncs, el Pacte Nacional pel Referèndum haurà de treballar per fer possible aquestes dues condicions per al referèndum: que sigui vinculant i que tingui garanties democràtiques.

Alguns dels assistents, minoritaris, del Pacte de demà sostindran que l'única manera que el referèndum sigui vinculant és que sigui un referèndum pactat amb l'estat espanyol. Si hom triés aquesta via, però, caldria compromís per dur-la a terme. És a dir, que caldria que el diàleg bilateral Estat-Generalitat tingués permanentment aquesta qüestió en l'agenda.

Una alternativa al referèndum pactat, és un referèndum unilateral vinculant. De fet, hom suposa que aquest és l'escenari que contemplen JxSí-CUP, i que el contemplen amb una data límit situada en el setembre del 2016. La combinació de la transitorietat jurídica amb aquest referèndum unilateral vinculant exigeix, però, capacitat de confrontació amb l'estat espanyol.

Entre la via pactada i la via unilateral hi ha, a més, escenaris intermedis que cal no obviar. Una crisi institucional greu a l'estat espanyol obriria la possibilitat a una via pactada extra-constitucional, potser amb mediació internacional i tot.

Cal sentir també les veus que qüestionen la necessitat o la prioritat del referèndum. El 27S2015, al capdavall, pot interpretar-se com un SÍ a la independència. D'altra banda, la tasca de construcció de sobirania, de construcció nacional, que depassa a més les fronteres autonòmiques, és imprescindible amb o sense referèndum principatí. Finalment, la vida quotidiana imposa agendes a l'esquerra independentista que tan sols poden compatibles amb una convocatòria no-especulativa de referèndum.

dimecres, 7 de desembre de 2016

Les 28 persones que somouen Europa, segons Politico.eu

Aquesta llista que ha elaborat Politico.eu reflecteix quines són les pors que l'establishment mundial té sobre l'evolució a curt termini del subcontinent europeu. Són 28 noms, un per cadascun dels 28 estats de la Unió Europea:
1- Sadiq Khan (Regne Unit). Presentat com "l'alternativa", Khan és l'únic polític laborista que té un càrrec de primera fila, el de batlle de Londres. Khan, en tant que musulmà en una ciutat de tradició cristiana anglicana, encarnaria el cosmopolitisme de Londres en un moment que Anglaterra viu amarada de nacionalisme.
2- Frauke Petry (Alemanya). Presentada com "la parvenu populista", Petry és la dirigent de l'AfD, partit que co-fundà en el 2013 després d'haver-se anat a norris la companyia química que havia creat amb la seva mare. Petry ha situat l'AfD com a força emergent en adoptar clarament un discurs anti-immigració, i en presentar-se com l'oposat a tot allò que representa Merkel.
3- Michael O'Leary (Irlanda). Presentat com "el volcà de baix cost", en els més de 20 anys que porta com a CEO de Ryanair l'ha convertit en el paradigma de les companyies aèries de baix cost. O'Leary simbolitza una casta plutocràtica que després d'haver demandat polítiques des-regulatòries, tremola ara amb el gir nacional-populista que pren en diferents països, particularment a Gran Bretanya.
4- Jarosław Kaczyński (Polònia). Diputat del partit "Llei i Justícia" (PiS), és considerat l'inspirador de l'actual govern polonès (per això se'l presenta com "el conductor des del seient del darrera"), que vol posar fre a un liberalisme que ha estat sovint acompanyat de corrupció i desmoralització nacional.
5- Ada Colau (Espanya). Presentada com el "vot decisiu", l'alcaldesa de Barcelona encarna una alternativa populista no-racista construïda des dels moviments socials de base, que pot ser decisiva en el moment de decidir el futur de Barcelona, Catalunya i Espanya
6- Daniel Ek (Suècia). Presentat com "el pinxadiscos", Ek és el CEO i co-fundador de Spotify, companyia creada en el 2006 i que ha marcat una via d'accés a arxius digitals musicals respectuosa amb els drets d'autors i intèrprets.
7- Recep Tayyip Erdoğan (Turquia). El president de Turquia ha superat en els darrers mesos un colp militar que, paradoxalment, ha reforçat el poder del seu projecte, islamista i nacionalista, per a Turquia, amb una projecció creixent en tota la regió, per la qual cosa és presentat com el "vell puny de ferro".
8- Federica Mogherini (Itàlia), presentada com l'"alta representant", Mogherini és la vicepresidenta de la Comissió Europea i la titular de les funcions d'Afers Exteriors i de Política de Seguretat. Una de les figures principals del Partit dels Socialistes Europeus, Mogherini malda per conservar la influència diplomàtica de la Comissió.
9- Andreas Georgiou (Grècia). Presentat com el "comptador de faves", Georgiou es va fer càrrec de l'Autoritat Estatal Hel·lènica en el 2010, després d'una carrera de 21 anys al Fons Monetari Internacional. Georgiou renuncià l'estiu del 2015, quan Syriza ja havia assolit el poder. Georgiou fou acusat d'haver malmès l'interès nacional en "inflar" les dades de dèficit, i ara podria enfrontar-se a una condemna de fins a 10 anys de presó. Georgiou simbolitza els comptables de l'austeritat que, un nou cicle expansiu, amenaça d'agranar.
10- George Soros (Hongria). Presentat com el "flagell de l'il·liberalisme", Soros encarna el globalisme liberal com ningú (el seu origen jueu, de Budapest, en una llar esperantista, i enriquit a través de complexes operacions monetàries). Cap iniciativa liberal o progressista no és digna de tal nom si no té un vincle més o menys directe amb Soros.
11- Isabel Dos Santos (Portugal). Presentada com la "inversora estrangera", és la filla nascuda a Bakú de mare russa del president José Eduardo dos Santos. És considerada com la dona més rica d'Àfrica, amb immenses inversions a Angola i a Portugal, i a altres països africans i europeus
12- Sebastian Kurz (Àustria). Presentat com la "cara nova", és des de fa tres anys Ministre d'Afers Exteriors i Integració del govern austríac. Membre de l'ÖVP, encarna els esforços dels populars europeus per no perdre pistonada en l'onada nacional-populista europea, combinant-la amb els valors clàssics liberal-conservadors.
13- Dalia Grybauskaitė (Lituània). Presentada com la "dama de ferro", la presidenta de Lituània és coneguda com la magnòlia d'acer. Per incompareixença d'altres, encarna l'ala de la UE més disposada a parar els peus a Rússia.
14- Jeppe Tranholm-Mikkelsen (Dinamarca). Presentat com el "secretari general de quatre estels", Tranholm-Mikkelsen ocupa la secretaria general del Consell de la Unió Europea, la "Cambra Alta" formada pels governs i ministres dels estats membres. Tranholm-Mikkelsen encarna els esforços per conservar les estructures de la UE.
15- Alice van den Abeele (Bèlgica). Presentada com la curadora del carrer, és una de les fundadores del Museu Iconoclast d'Art del Mil·lenni de Brussel·les (MIMA), que vol donar veu a l'art implicat en la cohesió social i en la identitat moderna.
16- Edouard Perrin (França). Presentat com el "reporter tenaç", fou ell qui destapà l'escàndol conegut com a LuxLeaks, que revelava els tractes de favor del govern luxemburguès per atreure empreses en plena deslleialtat als seus socis comunitaris. Perrin fou imputat per aquesta investigació i conduït davant de la justícia luxemburguesa.
17- Mustafa Akıncı (Xipre). Presentat com el "constructor de ponts", el President de la República Turca de Xipre del Nord és considerat una peça clau per a la reunificació efectiva de Xipre. En el 2017 podria celebrar-se el referèndum d'un acord que, sens dubte, no serà fàcil ni tan sols de tancar.
18- Ynge Slyngstad (Noruega). Presentat com el "capitalista verd", és el CEO de la NBIM, la companyia que gestiona el Fons Governamental de Pensions de part del Banc Central de Noruega. Es tracta del fons públic d'inversió més gran del món, derivat en bona part dels ingressos petroliers. La seva decisió de desinvestir en companyies relacionades amb la mineria de carbó i amb les centrals tèrmiques de carbó, ha estat saludat com un compromís ecologista. Això i les crides a reduir la paga dels grans executius i a augmentar el paper decisori dels accionistes, el converteix en el model del "capitalista bo".
19- Marietje Schaake (Països Baixos). Presentada com la "liberal de pedra picada", l'eurodiputada liberal (ALDE, Democrats 66) encarna els difícils equilibris d'aquesta família ideològica. Si tradicionalment els liberals europeus havien patit l'entrepà de democristians (ara populars o demòcrates de centre) i socialdemòcrates, s'afegeix la dificultat d'ara de bregar amb les tendències autoritàries i proteccionistes emergents.
20- Andrej Babiš (Txèquia). Presentat com el "Trump bohemi", el fundador del holding Agrofert (sectors agroalimentari, químic, construcció, logística, energia, comunicacions) és des del 2014 és ministre de finances de la República Txeca. Com Trump, les seves controvèrsies pels seus lligams oligarques no impedeixen que gaudeixi d'una gran popularitat tant pels seus èxits empresarials com pel curs que han pres les finances txeques en els darrers mesos.
21- Dana Reizniece-Ozola (Letònia). Presentada com la "Gran Mestra", aquesta destacada jugadora d'escacs és des del passat mes ministra de finances de Letònia, després d'haver ocupat la cartera d'economia. La seva formació en administració d'empreses i dret, i l'experiència en el sector tecnològic, com a gestora de projectes de tecnologia espacial, informen la seva tasca com a ministra.
22- Pekka Rantala (Finlàndia). Presentat com "l'artista del rellançament", Rantala té la tasca de revifar la companyia telefònica Nokia que, després del seus anys daurats en els 1990, ha anat en declivi. El rellançament es basarà en una telefonia mòbil pensada per als mercats emergents i per cobrir les necessitats de dispositius de realitat virtual i augmentada.
23- Irina Bokova (Bulgària). Presentada com la "croada preservacionista", la directora general d'UNESCO combina la defensa dels valors de la igualtat i l'educació amb la lluita per la protecció dels béns intel·lectuals, del patrimoni material i immaterial de les cultures humanes.
24- Khaled Omar Harrah (Síria). Presentat com "el primer a respondre", ha estat triat en representació de la "Defensa Civil Siriana", els Cascos Blancs, al servei dels quals fou mort l'agost del 2016 en un atac aeri contra Alep. La caiguda d'Alep, que sembla imminent en aquest mes de desembre, assenyala una de les derrotes més clamoroses del bloc nord-atlàntic en les seves operacions de "canvi de règim".
25- Jelena Milić (Sèrbia). Presentada com "l'audaç atlantista", dirigeix el Centre d'Estudis Euro-Atlàntics de Belgrad i és una de les veus que vol que l'entrada de Sèrbia a la Unió Europea sigui també una entrada en l'OTAN. La correlació de forces en tots els Balcans, però, semblen anar en contra de conceptes "nord-atlantistes" bo i més si es fan "contra Rússia".
26- Daphne Caruana Galizia (Malta). Presentada com la "fúria bloguera", Galizia és coneguda per la seva activitat de denúncia contra els casos de corrupció política de Malta, que l'han confrontat amb la casta política de l'illa.
27- Marian Godina (Romania). Presentat com el "poli honest", Godina va saltar els titulars després d'una actuació rutinària com a policia de trànsit de Braşov (Transilvània). Godina confiscà el carnet de conduir d'un xofer que arran d'una infracció gairebé havia arrollat un vianant. El xofer era el xofer de la directora local de la Creu Roja. La directora local no badà boca en el moment, però protestà davant les autoritats, i Godina fou cridat a files pels seus superiors. Godina protestà de la situació en la seva pàgina de Facebook i una onada de solidaritat, va fer que la fiscalia intervingués en la seva defensa contra aquest abús de poder.
28- Shpend Ahmeti (Kosovo). Presentat com el "constructor nacional", Ahmeti és l'actual batlle de Pristina i una de les figures més conegudes de Vetëvendosje! Ahmeti és un polític de gestos, però una bona part de la societat de Pristina ja vol aquests gestos, sempre que siguin un preludi de superar les mancances en serveis bàsics que parteix la ciutat.

diumenge, 27 de novembre de 2016

El rol constitucional del partit comunista

Constitució cubana (2002). Article 5. El Partit Comunista de Cuba, martià i marxista-leninista, avantguarda organitzada de la nació cubana, és la força dirigent superior de la societat i de l'Estat, que organitza i orienta els esforços econòmics cap a les altes finalitats de la construcció del socialisme i l'avançament cap a la societat comunista.

Constitució xinesa (2004). Preàmbul. [...] La victòria en la revolució neodemocràtica xinesa i els èxits en la causa socialista han estat assolits pel poble xinès de totes les nacionalitats, sota la direcció del Partit Comunista de Xina i la guia del marxisme-leninisme i del pensament de Mao Zedong, sostenint la veritat, corregint errors i superant nombroses dificultats i dureses. La Xina romandrà en el primer estadi del socialisme durant molt de temps. La tasca bàsica de la nació és concentrar el seu esforç en la modernització socialista en la línia del socialisme d'estil xinès. Sota la direcció del Partit Comunista de Xina i la guia del marxisme-leninisme, pensament de Mao Zedong, teoria de Deng Xiaoping i l'important pensament de tres representa, el poble xinès de totes les nacionalitats continuarà adherit a la dictadura democràtica popular i a la via socialista, perseverà en la reforma i l'obertura al món exterior, millorarà constantment les institucions socialistes, desenvoluparà l'economia socialista de mercat, desenvoluparà la democràcia socialista, millorarà el sistema legal socialista i treballarà dur i en confiança per modernitzar la indústria, l'agricultura, la defensa nacional i la ciència i tecnologia del país i promourà el desenvolupament coordinat de les civilitzacions material, política i espiritual, per convertir Xina en un país socialista que és pròsper, poderós, democràtic i culturalment avançat.

Constitució vietnamita (2013). Article 4. El Partit Comunista de Vietnam - l'avantguarda de la classe treballadora vietnamita, simultàniament avantguarda dels treballadors i de la nació vietnamita, representant fidel dels interessos de la classe obrera, treballadors i de tota la nació, actuant segons la doctrina marxista-leninista i el pensament de Ho Chi Minh, és la força dirigent de l'Estat i de la societat[...].

Constitució laosiana (2003). Preàmbul. [...]D'ençà dels anys 1930, sota la direcció correcta de l'antic Partit Comunista Indoxinès i l'actual Partit Revolucionari del Poble Lao, el poble laosià multiètnic ha dut a terme difícils i àrdues lluites de grans sacrificis fins que reeixirien a esclafar els jous de dominació i opressió dels règims colonials i feudals, alliberar completament el país i establir la República Democràtica Popular de Lao el 2 de desembre del 1975, obrint així una nova era d'independència genuïna per al país i de llibertat per al poble [...].

Constitució coreana (1998). Preàmbul. [...] La RPDC i tot el poble coreà sostindran el gran líder Camarada Kim Il Sung com el president etern de la República, defensaran i duran a terme les seves idees i iniciatives i completaran la revolució iutxe sota la direcció del Partit dels Treballadors de Corea.[...].