Tres visions de la caiguda del mur de Berlín

La nit del 9 al 10 de novembre de fa 20 anys, la pressió popular va conduir a l’inici de la demolició del mur de Berlín. Els actes commemoratius oficials d’ahir contrasten amb la memòria dels qui participaren en les mobilitzacions. Segons es dedueix dels actes commemoratius d’ahir els “enderrocadors del mur” foren Helmut Kohl, George H. W. Bush i Mikhail Sergèievitx Gorbatxev. Déu n’hi do. Aquesta és la mateixa beneitura que atribueix a Ronald Reagan i a Karol Wojtiła l’esfondrament dels règims de l’Europa Oriental i la mateixa “desintegració” de la Unió Soviètica. Una beneitura que, encara que sembli increïble, és compartida no tan sols pels reaganomaníacs, ans per àmplies capes de les esquerres alternatives. Fins i tot entre la gent que no ho va viure pas en directe, i es limitava a seguir-ho a través de la premsa oficialista de l’Europa Occidental, la sensació dominant era que les elits polítiques dels països de l’OTAN eren tan atenallades per la por com els seus correligionaris del Pacte de Varsòvia. És evident que els antics buròcrates (més weberians que marxistes) de l’Est, com els seus correligionaris de l’Oest, se saberen sobreposar de l’ensurt i que, en qüestió de setmanes o mesos, van saber dominar en profit propi totes aquelles mobilitzacions, emprant-ne a profit propi el caràcter insurgent que tenien. Però fins molt tard, uns i altres confiaven en no haver de canviar massa coses, no fos que saltés enlaire allò que ells tenien per essencial: la butaca. La reescriptura posterior de la història, fent passar la cua per cap, fou, doncs, quelcom fàcil, car qui controla el present, governa el passat. És el mateix principi pel qual sembla que el senyor Kohl també fos l’artífex de les independències d’Eslovènia i de Croàcia. No exagerarem mai el profund efecte corrosiu d’aquesta visió conspirativa i idealista dels processos històrics.

Però qualsevol procés històric té diferents facetes. Com la rondalla dels tres gimnosofistes cecs que interpretaven l’elefant segons si el prenien per la pota, la trompa o la cua, podem trobar visions diferents d’aquell fet del 9 de novembre del 2009. N’he triat tres publicades aquests dies:

- “El Mur antifeixista de Berlin era el que calia enderrocar, ens diuen; el que va marcar la línia de separació entre una Europa capitalista i imperialista i una Europa on l'educació, la sanitat, l'habitatge, l'ocupació, i la producció social eren les premises bàsiques de l'estat. El Mur antifeixista construït per a preservar les conquestes socials, econòmiques i polítiques de les classes populars era el que calia enderrocar. El Mur antifeixista que va permetre, des de l'internacionalisme revolucionari, ajudar a desenes de pobles en els seus processos d'emnacipació nacional, era el que calia enderrocar. I enderrocar-lo a canvi de la llibertat, de la llibertat de mercat: tancament d'indústries, desaparició de l'agricultura, privatització dels serveis socials, atur i precarietat, emigració, creixement del feixisme, persecució de minories ètniques i d'idees polítiques. Aquesta és la llibertat que ha aportat a l'antic bloc socialista la desaparició del Mur de Berlin”. Aquiles Rubio, militant d’Endavant. (article sencer).

- “Les manifestacions massives del moviment popular democràtic en la RDA contra el règim de Honecker i per la reunificació van tenir el seu punt de partida a Leipzig, on el 4 de Setembre 1989 va celebrar el primer concentració al pati de l'església de Sant Nicolau. Aviat se celebraren en altres ciutats de la RDA, com a l'est de Berlín, Dresden, Halle, Karl-Marx-Stadt, Magdeburg, Plauen, Rostock i Schwerin, manifestacions massives regulars. Les forces de seguretat de la RDA en part actuaren en part amb força contra els manifestants, especialment a partir del 2 d’octubre del 1989 i també durant les celebracions del 40è aniversari de la fundació de la RDA el 7 i 8 d’octubre del 1989. L’obertura del mur de Berlín el 9 de Novembre de 1989 arribà después de la dimissió del líder del SED, Erich Honecker, el 18 d’octubre, i pocs després de la de tot el govern de la RDA sota la pressió de les protestes massives”. Die Rote Fahne, òrgan del Partit Marxista Leninista d’Alemanya. I citen la frase d’un treballador que participà en aquell moviment: “Es war das Volk, das die Geschichte machte und nicht die Herren Kohl, Bush und Gorbatschow!” (Fou el poble qui va fer història i no els senyors Kohl, Bush i Gorbatxev!)

- “Què, doncs, ens han donat els fets del 1989 per a celebrar? En el sentit que encarnaven una recalibració d’estructures d’explotació i de poder polític, res de res. Una aliança imperialista s’ensorrà però el buit deixat pel seu col·lapse fou ràpidament omplert amb una altra. El capitalisme burocràtic d’estat fou substituït pel capitalisme neoliberal de mercat. Però, amb tot, hi hagué un munt a celebrar. Un guany menys tangible però rellevant fou el soterrament de l’estalinisme. Durant més de mig segle havia dominat l’esquerra mundial, perfeccionant la tècnica característica d’assenyalar l’esquerra mentre girava a la dreta. La tasca de reclamar el marxisme com la teoria de l’autoemancipació de la classe treballadors esdevingué una mica més directa. Més visiblement, la institucionalització de les llibertats cíviques—inclosos els drets de reunió i d’organització sindical—per tota l’Europa de l’Est representà una victòria històrica per als milions que havien pres els carrers. A l’Alemanya de l’Est un període de 40 anys en els quals l’acció col·lectiva fou sistemàticament reprimida concloïa tronadorament, mentre el país era sacsejat amb unes 2.600 manifestacions públiques, més de 300 concentracions, més de 200 vagues, una dotzena d’ocupacions de fàbriques i d’amotinaments militars. D’una població total de 17 milions, si més no, diversos milions (i potser fins a cinc milions) prengueren part, fent una demostració del potencial que sorgeix quan l’ordre establert es trenca davant la protesta col·lectiva.”. Gareth Dale, article a l’International Socialism Journal.

Certament, el resultat final de la desaparició del mur de Berlin ha estat el refermament de la “llibertat abstracta” (de la llibertat d’esclavitzar o de la llibertat de triar amo). I aquest esperit era el que desinhibidament es manifestava en els actes commemoratius oficials d’ahir. El “mur de Berlin” constitueix, de fet, un lloc comú en el discurs de l’immobilisme oficialista. Justament per això, les mobilitzacions populars foren llavors hàbilment reconduïdes (i també manipulades ara, 20 anys després).

La propaganda oficial, però, s’ho hauria de pensar dues vegades, d’ací a cinc anys, quan toqui commemorar el 25è aniversari de la “caiguda del mur”. Perquè hi ha molts murs que no eren el 1961 o el 1989, i que s’alçaren després. Com diu aquest article de Vilaweb: el mur en la frontera entre els EUA i Mèxic, els murs de la Unió Europea, el mur de Palestina, la Línia Verda de Xipre, les “Peace Lines” de Belfast o Derry, el mur entre Botswana i Zimbabwe, la Zona Desmilitaritzada de Corea, el mur del Sàhara Occidental, la Línia de Control de Caixmir, les tanques de Rio de Janeiro, etc. Desenganyem-nos. Cap d’aquests murs, línies o zones, no caurà perquè un Reagan digui “Senyor Gorbatxev, enderroqui aquest mur”.

I, alhora, la caiguda del mur de Berlín, mostra que no hi ha res inabatible. Justament, en el darrer número de Lluita, aquesta és la idea en la qual coincideixen Josep Guia, Pere Mayans i Toni Strubell, des de diferentes perspectives. Ni les fronteres ni els règims existents no han de durar per sempre. Però tampoc no canviaran espontàniament ni per les bones.

Disset empreses subcontractades per al túnel 2 Valires

El 2005, el Govern d’Andorra encomanà a la Unió Tècnica d’Empreses Dragados-Dragasa-TP Armengol la construcció del túnel 2 Valires que havia d’accelerar les comunicacions directes entre la Massana i Encamp. Encara que la data inicial prevista d’acabament de les obres era el 2008, les dificultats materials del projecte l’ajornaren al 2011. “L’accident” s’esdevé el migdia de dissabte passat, amb l’esfondrament de l’accés principal oest, mentre els treballadors feien una injecció de formigó en mig d’un temporal de neu. Onze treballadors quedaren sepultats sota l’estructura de bastides i cimbres, dels quals cinc van perdre la vida, un d’ells a resultes de la hipotèrmia patida abans de no ser rescatat després de dotze hores colgat sota la runa. Amb aquestes víctimes mortals, un total de sis treballadors han perdut la vida en la construcció de 2 Valires.

En l’anterior sinistre mortal, on va morir un treballador en caure el vehicle que conduïa per un tal·lus, ja es va posar de manifest una irregularitat patent: el treballador no tenia permís de conducció. D’irregularitats, és clar, hi ha en totes les obres. La tragèdia és que únicament si hi ha morts pel mig trobem anuncis d’investigacions i de depuracions.

En aquest cas, i com és pertinent, s’elabora en aquests moment un report tècnic sobre les causes i circumstàncies de l’esfondrament.

De moment, ja ha transcendit el que són dades evidents. Els 30 treballadors que hi havia dissabte a la boca oest de 2 Valires eren contractats sota empreses diferents. En total, per les obres de 2 Valires han passat o hi són encara 17 empreses. Ben pocs dels treballadors han estat mai sota contracte d’una de les tres empreses de l’UTE. Això és el pa de cada dia, de fet. Les grans empreses de construcció, com a norma general, no tenen en plantilla cap treballador de la construcció. Això, naturalment, es considera el més normal del món, i ningú no ho troba escandalós, a no ser que hi hagi morts pel mig. Però llavors ja és massa tard.

La conurbació de Rhein-Main: Frankfurt més enllà dels límits municipals

La població del terme municipal de Frankfurt, integrat per 16 districtes (Ortsbezirke) i 46 barris (Stadtteile) és de 670.095 persones d’acord amb el cens del 2008. No obstant, l’àrea urbana (que ocupa la gairebé totalitat del muncipi) s’estén a d’altres municipis fins molt enfora, tot cobrint una població total de 2.517.561 persones. Al voltant d’aquesta àrea urbana central i englobant d’altres àrees urbanes amb una forta interconnectivitat es defineix una regió metropolitana (Metropolregion), definida, per exemple, en la Planungverband Ballungsraum Frankfurt/Rhein-Main. Aquesta associació de planificació de la conurbació de Frankfurt/Rhein-Main inclou, a més dels municipis de l’àrea metropolitana de Frankfurt, d’altres municipis que segueixen el curs del Rhein, del Main (tributari del Rhein) i d’altres afluents del Rhein. És, doncs, una regió metropolitana que engloba diverses àrees urbanes, separades per zones semirurals i rurals.

El principal centre urbà de la regió és Frankfurt-Offenbach. Al sud queda la ciutat de Darmstadt, i a l’est (riu avall) la conurbació de Mainz-Wiesbaden. A l’oest de Frankfurt i de Darmstadt hi ha Aschaffenburg, i al sud de Mainz-Wiesbaden i Darmstadt queda Worms. Mainz i Wiesbaden queden separades pel Rhein, una davant de l’altra, i mentre la primera fa de capital de l’estat de Renània-Palatinat (on també recau Worms), la segona fa de capital de l’estat de Hesse. Aschaffenburg queda dins els límits de l’estat de Baviera. Darmstadt és la capital del districte governamental (Regierungsbezirke) homònim, el més meridional de Hessen (i on són adscrites Frankfurt i Wiesbaden). La regió metropolitana FRM s’estén cap al nord, per incloure la regió de Taunus, la comarca de Limburg-Weilburg, part de la regió històrica d’Oberhessen (Wetterau, Gießen, Vogelsberg) i les comarques de Main-Kinzig i Fulda. És en aquests límits septentrionals que la regió metropolitana FRM tendeix a créixer i a unir-se amb les conurbacions de la Baixa Renània.

En darrer terme la regió metropolitana FRM és una de les branques centrals de l’anomenada Banana Blava que reuneix les regions metropolitanes de Londres, Amsterdam, Brussel·les, Colònia, Zurich i Milan. Els eixos fluvials del Rhein, i dels seus afluents en aquesta zona, el Main i el Lahn, foren la base dels posteriors eixos de transport ferroviari i per carrereta, per no oblidar la importància de l’Aeroport de Frankfurt en el tràfic aeri europeu i mundial. Damunt de la base del desenvolupament industrial, la regió FRM és un important centre financer (Frankfurt és la seu de la Borsa de l’Europa continental més important, i és seu del Banc Central Europeu), comercial i logístic.

Malgrat l’enorme paper de Frankfurt en la regió, i el fet que una part notable de la població de FRM s’hi desplaça amb freqüència (i n’hi ha que hi van i tornen de dia en dia, fins i tot de les zones més perifèriques de la regió), la regió FRM es defineix sovint com a policèntrica. El fet que Wiesbaden i Mainz siguin capitals estatals, o que Darmstadt sigui la capital del govern regional, pal·lia l’efecte de concentració, com també ho fa l’efectivitat i profusió del transport públic (Rhein-Mainz Verband, RMV). La Planungsverband de la conurbació té, a més, relacions equilibrades amb les diferents administracions territorials (municipal, comarcal, regional, estatal i federal), de forma que les àrees limítrofes entre administracions, més que no quedar abandonades per les diferents administracions limítrofes són l’arena de la competència d’unes i altres autoritats, mogudes a més per la competència continuada entre els aparells polítics de la CDU i de l’SPD.


Mostra un mapa més gran

Chris Harman (1942-2009)

Avui, 92è aniversari de la Revolució d’Octubre, s’ha mort sobtadament a Egipte, Chris Harman, editor de l’International Socialism Journal i un dels més destacats teòrics del Socialist Worker Party (SWP) britànic. Harman pertanyia a la tradició del trotskisme de Tony Cliff o de Duncan Hallas, assenyalada per la definició que feia de la Unió Soviètica de “capitalisme d’estat”, en oposició a la tesi trotskista ortodoxa de “l’estat obrer degenerat”. Harman quedà vinculat a aquesta línia en els seus temps d’estudiant a la London School of Economics. En la col·lecció dels seus articles es ressegueixen els debats interns de l’SWP sobre la situació a les Illes Britàniques i sobre el context internacional en les quatre dècades que van des del maig del 1968 fins a l’esclat de la “Gran Recessió”. Ell mateix feia una selecció dels seus llibres més destacats:
- How the Revolution was Lost (1974), que segueix bàsicament la visió de Trotski quant a la “degeneració burocràtica”, entrelligada per la fallida de la revolució a Europa (1919-23).
- Why Labour fails (1979), una anàlisi de la impotència del govern laborista britànic davant la crisi econòmica, que obriria la porta a la contrareforma thatcheriana.
- Gramsci against Reformism (1983), que inaugurà una revalorització de la figura del comunista sard en l’entorn de l’SWP.
- The Fire Last Time: 1968 And After (1988), sobre el cicle obert amb la primavera de 1968 i el seu tancament, particularment amb la victòria del thatcherisme.
- How Marxism Works (1997).
- The Lost Revolution: Germany 1918-23 (1997), on es considera la fallida de la revolució a Alemanya com el punt cabdal en l’evolució posterior del segle XX.
- The Prophet And The Proletariat: Islamic fundamentalism, class and revolution (1999), un llibre ben influent en les posicions, sovint discutides, de l’SWP en les aliances contra les agressions imperialistes d’Irac o d’Afganistan.
- A People’s History of the World (1999), obra dedicada a una crítica de la historiografia burgesa.
- Zombie Capitalism: Global Crisis and the Relevance of Marx (2009), que serà, malauradament, el seu darrer llibre.

El Tractat dels Pirineus del 7 de novembre de 1659

Fa 350 anys se signava un Tractat de Pau entre els representants del Rei Cristianíssim i del Rei Catòlic. Com d’habitud, havia de ser un tractat perpetu i, en aquest sentit, els signataris bé podien sentir l’alè de la immortalitat al clatell en el moment d’estampar-hi el nom. La perpetuïtat, és clar, podia ser de setmanes o de generacions, i ja s’entenia que unes clàusules durarien més que unes altres. Una de les clàusules és encara viva en l’actualitat, i és la que provocà eventualment l'adscripció del Rosselló i del Vallespir, del Conflent i del Capcir, de mitja Cerdanya, als dominis del Rei Cristianíssim. I és viva perquè la República Francesa és hereva d’aquell estat dinàstic, de la mateixa manera que el seu homòleg castellà no tan sols és hereu de l’altre estat dinàstic, sinó que encara es dota de dinastia (que, gens casualment, és filla, salvades enquestes de paternitat, del Rei Sol d’aquells dies). A dreta llei, hom pot dir que en Lluís XIV de França (II de Catalunya) ja era comte de Rosselló i de Cerdanya des de la mort de son pare, com també ho era de Barcelona, pel fet que la Generalitat de Catalunya, en ús de la seva sobirania, havia trencat amb el comte originari, en Felip IV de Castella (III de Catalunya). Però no ens enganyem. Per als protoestats dinàstics que encarnaven els dos reis, suportats per les aristocràcies respectives de l’Illa de França i de Castella, el que es tractava era de repartir-se el pastís pirinenc, i si calia remuntar els drets respectius als temps d’Heracles, no hi havia cap problema.

Un dels mites que acompanya el tractat dels Pirineus és la idea que és una frontera natural. Ho és en certa mesura. És evident, per exemple, que Andorra i Cerdanya formen part del vessant sud, en quedar en la Conca del Segre, de la mateixa forma que és evident que Aran fa part del vessant nord, en quedar en la Conca del Garona. Però el que no queda tan clar és quin és l’autèntic eix central del Pirineu, ben clar en la línia que separa l’Aragó de Gascunya. Però com triar-lo en les serralades basques que el connecten amb la Serralada Cantàbric? O per quins set sous l’Albera és més Pirineu que les Corberes?

La qüestió no és menor. Per exemple, a la “part occidental” hom assum el riu Bidasoa, però tan "legítim" és aquest riu com l'Artibai o el Barbadun, o el Deba o l'Ibaizabal. A més, no havíem quedat que la frontera era una serradala? Què hi fa un riu, ara? Justament és a l’illa dels Faisans, una illa fluvial del Bidasoa, i per tant “terra de ningú”, on se signa el tractat. Per Felip IV signaven Luis de Haro i Pedro Coloma. I per Lluís XIV, el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne. Una diferència notòria de delegacions, ja que Mazzarino era l’autèntic cap del govern francès, ja que el rei en aquella època tot just passava dels vint anys. Fet i fet, les dues potències havien estat en guerra (amb pujades i baixades) des de 1635 (en vida de Lluís XIII i del cardenal Richelieu), en el marc del conflicte conegut com la Guerra dels Trenta Anys, de forma que el Tractat dels Pirineus (1659) pot considerar-se un epíleg de la Pau de Westfàlia (1648). En el marc d’aquest conflicte, les dues corones van haver d’encarar tota mena de rebel·lions, revolucions i conspiracions, que si bé no tenen la claredat de la Revolució Anglesa sí assenyalen la insuficiència dels sistemes polítics per fer front a les noves realitats econòmiques i socials. La minoritat de Lluís XIV, sota la regència de la reina Anna i el govern de Mazzarino, havia estat certament tempestuosa. I, de mentres, Felip IV havia assistit a la “separació” del Regne de Portugal i del Principat de Catalunya, i si bé havia aconseguit de vèncer el segon, el primer encara campava per lliure. Si Richelieu havia donat suport a la Generalitat revoltada (1641), cal recordar que la cort espanyola havia patrocinat el moviment de la Fronda encapçalat pel príncep Lluís II de Condé.

A l’Illa dels Faisans era evident qui havia guanyat. I això s’havia de reflectir en la quantitat de territoris que Espanya havia de cedir a França. Per a Luis de Haro calia minimitzar les pèrdues a Flandes. I per als delegats francesos era prioritari aconseguir una “frontera pirinenca” el més favorable possible per a futures incursions. Potser per això les negociacions van anar força fluides. A Flandes, els delegats espanyols cedien places ja del tot perdudes, com Avesnes, i encara obtenien la contrapartida del perdó del Príncep de Condé per part del Rei de França. També se cedia el comtat d’Artois i places de l’Hainaut. Però, en definitiva, es mantenien una base territorial suficient en les fronteres nord-orientals del Regne de França per a futurs “imprevistos”.

La cessió de tot el Comtat de Rosselló, de la Vegueria de Conflent i, possiblement, de la meitat del Comtat de Cerdanya era, com les anteriors, més un reconeixement de la legalitat de l’ocupació francesa, que una cessió pròpiament dita. De fet, l’articulat del Tractat parlava d’una redefinició de la frontera de França i d’Espanya d’acord amb un criteri científic, que havia de combinar història i geografia. Ben manipulades, és clar, car pràcticament tot el comtat de Cerdanya, com hem dit, queda en la Conca de l’Ebre. El criteri històric aprofitava la manera com el rei Jaume I d’Aragó havia dividit els seus dominis entre els dos fills supervivents. Per tal d’assegurar la viabilitat geopolítica del Regne de Mallorques, conferit a Jaume II el 1276, hi havia vinculat els comtats de Rosselló i Cerdanya, el senyoriu de Montpeller, i la resta de dominis “ultrapirinencs” que havien escapat al Tractat de Corbeil (1258). En temps de Pere el Cerimoniós, el Regne de Mallorques fou reintegrat a la Corona. Entre mentres i després, el Rosselló va patir diverses invasions. El 1475, el comtat de Rosselló fou “cedit provisionalment” pel rei Joan II d’Aragó, com a garantia de deutes envers la corona francesa (contrets en la lluita contra la Generalitat de Catalunya, que havia provat debades de desfer els efectes dinàstics del Compromís de Casp). El 1493, el rei Ferran II va recuperar el Rosselló i, des de llavors, Perpinyà havia seguit els destins de Catalunya, castellanització inclosa. Des del 1641, els Borbó s’havien ensenyorit del Rosselló, bo i que en la qualitat de comtes.

En les converses que conduirien a la Pau de Westfàlia, a Münster (1647), hom havia parlat de la “frontera natural”. En els esquemes d’aquelles negociacions, quedaven de la part de França no tan sols els comtats de Rosselló i de la Cerdanya sinó també dues places del comtat d’Empúries: Roses i Cadaqués. En la conferència de Madrid (1656), els representants espanyols havien parlat de restaurar la frontera tal com era el 1640, i els francesos van oferir renunciar al Roselló a canvi de tot Navarra (la Baixa Navarra ja era en unió personal amb la corona francesa des de l’entronització dels Borbons a París). De totes formes, cal dir, que en aquestes negociacions, així com en les converses de Lió (1658), entre Antonio de Pimentel (de la part espanyola) i de Hughes de Lionne (de la part francesa), la qüestió central eren els territoris de la monarquia hispànica heretats de l’antic Casal de Borgonya. De les converses de Lió sorgí l’anomenat Pacte de París. En el Pacte de París es postulava la cessió del Rosselló, però deixava a banda, en una situació ambígua, la Vegueria del Conflent. D’aclarir-ho s’encarregaria una comissió d’experts, amb Pèire de Marca i Ramon Trobat, i d’altres provats francòfils i filoborbònics. El mite de les “fronteres naturals” del Regne de França (repetit per borbònics, “revolucionaris” i napoleònics) era del tot ajustable. Si, feia uns anys, Pèire de Marca i d’altres haurien assenyalat el riu Ebre i parlat de les expedicions de Carlemany i de la Marca Hispànica, ara calia ser més “realista” i assenyalar la línia de l’Albera com l’eix central indiscutible del Pirineu. També hi haurien inclòs tot el comtat de Cerdanya, si no fos perquè en aquest comtat les posicions de les tropes franceses eren més febles. Mentrestant, de la part espanyola, el Consell d’Aragó (un òrgan de la Cort Madrid encarregat d’assessorar en temes dels reialmes “llevantins”) recomanava el plenipotenciari Luis de Haro de no renunciar al Rosselló (i, particularment, al Castell de Salses). Però Haro també rebia pressions de la Cort quant a mantindre la viabilitat territorial del Flandes hispànic. Els debats territorials es barregen amb els debats personals. Ja en el Pacte de París s’havia postulat l’enllaç matrimonial entre Lluís XIV i la infanta Maria Teresa d’Àustria (filla de Felip IV). També hi havia l’afer del Príncep de Condé que just era en la línia de successió després dels post-adolescents Lluís XIV i Felip d’Orleans. I no pas menys precària era la successió de Felip IV, malgrat el naixement de dos nous fills mascles, que no prometien res de bo. Aquesta precarietat es resoldria com es va resoldre, amb un nét del matrimoni anunciat de Lluís XIV i Maria Teresa d’Àustria entronitzat com a rei d’Espanya (1700).

El Tractat del Pirineu, contra el que es pensa generalment, no tancà la qüestió de la frontera “natural”, ni molt menys. Per exemple, si bé tot el comtat de Rosselló era reconegut al rei de França, encara calia traçar la línia a través del Comtat de Cerdanya i de la Vegueria de Conflent. La Comissió prevista pel tractat va arribar a determinar, per una curiositat numerològica, que 33 pobles del Comtat de Cerdanya passarien al Rei Cristianíssim. El Tractat de Llívia, doncs, en el cúmul d’arbitrarietats, deixà aquesta vila, en tant que vila, en el sector espanyol, ja que no se la podia sumar als 33 pobles. Pel que fa al Conflent hom va decidir que tot sencer quedava de "la part de França".

Les autoritats del Principat de Catalunya no van tindre comunicació formal del fet del traspàs dels dos comtats fins el 1702, en les Corts que juraren el nét de Lluís XIV. No obstant, no van ratificar mai el Tractat, que contravenia evidentment les Constitucions Catalanes. Però les Constitucions Catalanes, ja aixafades al nord de l’Albera (després del miratge del “Consell Sobirà del Rosselló”), tenien els dies ben comptats al sud...

Tractat dels Pirineus: els articles 55-59 (350 anys de la partició)

Article 55: “En virtut del present Tractat, tots els Catalans i d’altres habitants de la dita província, tant Prelats, Eclesiàstics, Religiosos, Senyors, Gentilhomes, burgesos, d’altres habitants, tant de les viles com del camp, sense cap excepció, podran reentrar, reentraran i seran efectivament deixats o restablerts en la possessió i gaudi factible de tots els llurs bens, honors, dignitats, privilegis, franqueses, drets, exempcions, constitucions i llibertats, sense poder ésser registrats, molestats ni inquietats, en general ni en particular, per cap causa i pretext que sigui, per raó de tot allò que ha passat des de la naixença de la present guerra: i a aquests fins, Sa Majestat Catòlica acordarà i farà publicar, en bona forma, les seves declaracions d’abolició i de perdó, en favor dels Catalans, la qual publicació es farà el mateix dia que la de la pau: En seguit d’aquestes declaracions, serà permès a tots i cadascú en particular, o de retornar en persona a les llurs cases, en gaudi dels llurs béns, o, en cas que vulguin establir el llur sojorn fora de Catalunya, ho podran fer, i enviar al dit país de Catalunya, els llurs agents i procuradors, per prendre en el llur nom, i per ells, la possessió dels dits béns, fer-los cultivar i administrar, percebre’n els fruits i ingressos, i fer-la transportar per tot allà on els semblarà bo: sense que puguin ésser forçats a anar en personar a prestar els homenatges dels llurs feus, als quals els llurs procuradors podran satisfer en el llur nom: i sense que la llur absència pugui impedir la lliure possessió i gaudi dels dits béns, que tindran així tota facultat i llibertat de canviar o d’alienar per venda, donació, o altrament; A la càrrega nogensmenys que els qui seran comesos per règim i cultura dels dits béns, en siguen suspectes als governadors i magistrats del lloc on els dits bén siguen situats: en aquell cas, serà proveït pels propietaris, d’altres persones agradables i no suspectes; demoraran nogensmenys a la voluntat i al poder de Sa Majestat Catòlica, de prescriure el lloc del llur sojorn a aquells dels dits Catalans dels quals Ella no n’haurà pas de grat el retorn en el País: sense tota vegada que les altres llibertats i privilegis que els haurà estat acordats, i dels quals gaudin, puguin ésser revocats ni alterats. Com així demorarà a la voluntat i al poder de Sa Majestat Cristianíssima, de prescriure el lloc de llur sojorn als del Comtat de Rosselló”.

L’article, doncs, estableix una amnistia sobre les persones i béns dels catalans que en el decurs de la guerra han quedat refugiats en un dels dos bàndols respectius. La mesura fa referència a alguns rossellonesos que prengueren les armes en pro del monarca habsburguès, però sobretot als naturals del Principat de Catalunya que, d’ençà de la Revolta dels Segadors (juny del 1640) o de la proclamació de la República Catalana (gener de 1641), entraren en enfrontament directe amb el Rei Catòlic. A efectes pràctics, però, el mateix articles estableix limitacions a l’amnistia i possibilita al Rei Catòlic i al Rei Cristianíssim de restringir els moviments d’aquells qui consideri “suspectes”.

Article 56: “Les successions testamentàries, o d’altres qualssevol donacions entre vius o d’altres, dels habitants de Catalunya i del Comtat de Rosselló, recíprocament dels uns als altres, els demoraran igualment permeses i inviolables: i en cas que sobre el fet de les dites successions i donacions, o d’altres actes i contractes, s’arribi entre ells a diferències sobre els quals i fossin obligats de pledegar i d’entrar en procés, la Justícia els serà feta de cada costat, amb igualtat i bona fe, per aquells que siguin en l’obediència de l’altre partit”.

Aquest article forma part de les concessions pensades per pal•liar l’oposició a la partició, a banda i banda de l’Albera. Tampoc no és gran cosa, ja que en moltes altres regions “frontereres” entre les dues comarques (Andorra, Foix, Navarra) hi havia poblacions senceres que utilitzaven les administracions de justícia i els registres dependents dels dos monarques. En tot cas, és una garantia contra expropiacions encobertes a través de la invalidació de testaments i donacions.

Article 57: “Els Bisbes, Abats, Prelats, i d’altres, proveïts durant la guerra de beneficis Eclesiàstics, amb aprovació del nostre Sant Pare el Papa, o per autoritat Apostòlica, demorant en les terres d’un dels partits, gaudiran dels fruits, rendes i ingressos dels dits beneficis, que es trobaran en l’extensió de les terres de l’altra partit, sense cap molèstia ni impediment de cap causa, raó o pretext que pugui ésser: a aquest fi podran cometre pel dit gaudi i percepció dels fruits, de persones no suspectes, després d’haver tingut l’acord del Rei (o dels seus Oficials i Magistrats) sota la dominació del qual es trobaran situats els dits fruits, rendes i ingressos”.

Article 58: “Aquells dels habitats del Principat de Catalunya, o Comtat de Rosselló, que hagin gaudit per donació, o confiscació acordat per un dels Reis, dels béns que pertanyien a qualsevol persona del partit contrari, no seran obligats de fer cap restitució als propietaris dels dits béns, dels fruits que hauran percebuts en virtut de les dites donacions i confiscacions al llarg de la durada de la present guerra: Ben entès, que l’efectes de les dites donacions i confiscacions cessarà el dia de la publicació de la pau”.

Aquest article vol resoldre la situació dels beneficiaris de les confiscacions fetes en represàlia, sobretot pel Rei Catòlic, contra els partidaris del bàndol contrari.

Article 59: “Es delegarà als Comissaris d’una part i de l’altra, dos mesos després de la publicació del present Tractat, que es reuniran en el lloc on serà respectivament convingut, terminar-hi amistosament totes les diferències que puguessin trobar-se entre els dos partits; els quals Comissaris tindran l’ull a fer un tracte igual dels subjectes d’un costat i de l’altre, i no permetran que els uns reentrin en la possessió dels llurs béns, sense que alhora i al mateix temps els altres reentrin en la possessió dels llurs: igualment treballaran els dits Comissaris (si hom ho jutja adient) a fet una justa evaluació d’una part i de l’altre dels béns d’aquells que no voldran pas tornar a habitar en els país que han abandonat, on que un dels dos Reis no vulgui pas admetre, havent-li prescrit un altre sojorn, segons que el que s’ha dit abans; a di que feta la dita evaluació, els mateixos Comissaris puguin manegar en tota equitat els canvis i compensions dels dits béns, per més gran comoditat, i amb igual avantatge de les parts interessades, prenent guàrdia que cap no hi sigui lesionada: i en fi disposaran els dits Comissaris totes les tries en relació al comerç i a la freqüentació dels subjectes d’una part i de l’altra, i totes aquelles que estimaran que puguin contribuir més a la utilitat pública, i a l’afermament de la pau: i tot el que s’ha dit en els quatre articles immediatament precedents i en aquest, pel que fa al Comtat de Rosselló i dels seus habitants, s’ha d’entendre de la mateixa manera, de la vegueria de Conflent, i de la part del Comtat de Cerdanya, que pugui, o hagi de demorar en pròpietat pel present Tractat a Sa Majestat Cristianíssima, per la declaració dels Comissaris abans dits, i dels habitants de la dita vegueria de Conflent, i de la part susdita del Comtat de Cerdanya: com així s’hauria d’entendre recíprocament dels habitants del Comtat de Cerdanya, i de la part de la vegueria de Conflent que pugui o hagi de demorar a Sa Majestat Catòlica pel present Tractat i les declaracions dels dits Comissaris”.

S’assigna, doncs, una segona funció a la Comissió que elaborarà el Tractat de Llívia: no tan sols la de resoldre la partició del Comtat de Cerdanya i de la Vegueria de Conflent, sinó també la de gestionar aquelles situacions previstes en els articles 55-58. Uns articles que, com hem vist, volen fer creure que hom tornarà a la situació de 1635-1640, únicament amb un reajustament dels límits entre els dominis del Rei Cristianíssim i del Rei Catòlic.

El Tractat dels Pirineus: l’article 48 (350 anys de la partició)

“En quart lloc [després d’enumerar una sèrie de bescanvis territorials en altres fronts], del costat d’Espanya, el dit Senyor Rei Cristianíssim restituirà al dit Senyor Rei Catòlic les places i port de Roses, Fort de la Trinitat, Cadaqués, la Seu d’Urgell, Tuixén, el Castell de la Bastida, la vila i plaça de Bagà, la vila i plaça de Ripoll, i el Comtat de Cerdanya, dins el qual són Bellver, Puigcerdà, Querol, i el Castell de Cerdanya, en l’estat que es trobin en el present; amb tots els castells, llocs fortificats o no-fortificats, viles, ciutats, vilatges i d’altres llocs, pertanyents, dependents i annexats a les dites places de Roses, Cadaqués, Seu d’Urgell, i comtat de Cerdanya, encara que no siguin ací nombrades i especificades: Ben entès, que si qualsevol dels llocs, viles, places i Castells abans nombrats, es trobessin dins la vegueria de Cerdanya, en els monts Pirineus del costat de França, demoraran a Sa Majestat Cristianíssima, conformament i en virtut de l’article 42 del present Tractat, no obstant el contingut d’aquest, en el qual cas és derogat en aquest sentit”.

Aquest article reflecteix quina era la situació del front pirinenc (entenent front tal com era en l’ocupació territorial militar de l’època) entre les dues Corones. I s’estipula una sèrie de cessions territorials a l’efecte. El Tractat, però, diferencia clarament aquestes “restitucions” de les “cessions” pròpiament dites. En un cas i en l’altre, i com hem vist en els articles anteriors, hi ha un reconeixement explícit de l’estat de coses anterior a l’esclat de la guerra, el 1635, i per tant del fet que Sa Majestat Catòlica era sobirana en tot el territori del Principat de Catalunya i dels Comtats de Rosselló i Cerdanya. Aquest reconeixement suposava per part del Rei Cristianíssim una renúncia a les seves pretensions legals als dos Comtats i al Principat en base al jurament que li prestaren les autoritats d’aquests territoris el 1643. Però alhora, permet al Rei Cristianíssim de fruir directament al seu albiri dels territoris que ara li “cedeix” el Rei Catòlic. A canvi, el Rei Cristianíssim anuncia la restitució dels territoris del Principat de Catalunya i del Comtat de Cerdanya (sota la reserva, en aquest cas, de la línia pirinenca que havia de determinar la Comissió ulterior) que eren en mans encara del monarca francès. Les cessions més importants són, a l’Empordà, Roses i Cadaqués; a la Cerdanya, Puigcerdà i Bellver; a l’Urgell, la Seu. L’article 48 no aporta, doncs, res que ja no establís l’article 42, però deixa clar que el Rei Cristianíssim no detindrà l’ocupació de territoris que ell mateix reconeix al Rei Catòlic.

L'onze de l'onze del nou, a les onze hores i onze minuts del matí

A finals d’octubre del 1918, la Gran Guerra era dada i beneïda. Hom va tindre, però, l’humorada de fer signar l’armistici l’11 de novembre, a les 11 i 11 del matí. Aquell armistici que havia de posar fi a totes les guerres (i que, comeptat i debatut, havia d’ésser la penúltima guerra a l’Europa Occidental, seguida únicament per la contesa de 1936-1945) jugava dos amb 4 onzes. L’11 té una importància numerològica en la reivindicació catalana, per la remembrança de la data de l’11 de setembre de 1714. Potser per això des de 10mil.cat es proposa emprar l’11 de novembre, a les 11 i 11 del matí d’enguany (2009) per fer una acció d’internacionalització de la causa catalana. De moment hem penjat un bànner a la capçalera amb el lligam corresponent. L’11 de l’11 a les 11 i 11, ben mirat, també són dues quatribarrades consecutives. [Continuarà...]