divendres, 2 de juny de 2017

Trajectòries (no tan) insòlites (XXVII): Karl-Heinz Kurras i el 2 de juny del 1967

Avui fa cinquanta anys moria assassinat per la policia, en el decurs d’una protesta, Benno Ohnesorg. “Der Tod des Demonstranten” marcaria un punt d’inflexió en el moviment estudiantil de Berlin Occidental, amb conseqüències a tota la República Federal d’Alemanya. El juny del 67, en certa mesura, anunciava allò que s’esdevindria el maig del 68. Com sempre, el fet galvanitzador no assenyala més que un corrent de fons. Sense el corrent de fons, de fet, no s’explicaria que un estudiant com Ohnesorg assistís, a 26 anys, a la seva primera gran manifestació política.

Ohnesorg era una espècie d’estudiant etern, de profunds interessos artístics, musicals i literaris, amb gust per l’aprenentatge de llengües. Nascut a Hannover el 15 d’octubre del 1940 havia arribat a Berlín Oest la tardor del 1963, matriculat a l’Escola Superior Estatal de Belles Arts. El 1964 s’havia matriculat a la Universitat Lliure de Berlín per fer estudis de romanística i germanística. Membre de l’Associació d’Estudiants Evangèlics, tenia fermes conviccions pacifistes i antiimperialistes. Participà en la Trobada de Joves d’Alemanya celebrada a Berlín Est de 16-18 de maig del 1964, sota l’organització de les Freie Deutsche Jugend (l’organització juvenil de la República Democràtica d’Alemanya). La del 2 de juny del 1967 no era la seva primera manifestació, car havia participat en alguna concentració contra la política educativa del govern municipal de Berlín Oest.

El 2 de juny del 1967 s’havia convocat una concentració de protesta davant la Deutsche Oper de Berlín, a Charlottenburg, contra la visita del xa de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlavi. Pahlavi i els seus hostes alemanys havien d’assistir a una representació de la Flauta Màgica de Mozart. Pahlavi encarnava a la perfecció les tiranies servils al neocolonialisme. En particular, hom podia recordar el seu rol en el colp d’estat del 1953 contra el govern de Mohammad Mosaddegh, colp d’estat en el qual l’emperador Pahlavi i el seu partit ultramonàrquic servien clarament els interessos petroliers anglo-americans. Benno Ohnesorg assistí amb la seva dona embarassada, Christa, amb la qual s’havia casat el 27 d’abril. A la casa de Prinzregenstrasse, havien preparat una pancarta amb el text “Autonomie für die Teheraner Universität”

La concentració anti-Pahlavi transcorregué pacíficament fins que els estudiants que hi participaven començaren a ésser assaltats per manifestants pro-Pahlavi. Davant la violència entre els dos grups s’hi interposà violentament la policia oest-berlinesa. Els manifestants anti-Pahlavi es començaren a disperar. Els Ohnesorg, acompanyats d’un amic, Dietz Bering, anaren a parar al pati del número 66 de Krumme Strasse, juntament amb altres manifestants. Fou allà on fou mort d’un tret per un policia de paisà.

Aquest policia era Karl-Heinz Kurras, inspector de la policia (Kriminalobermeister) de Berlín Oest. No tenia cap oportunitat de negar la seva autoria, havent-hi testimonis (policials i civils). En el seu descàrrec afirmà que el tret havia estat accidental o bé disparat com un tret d’advertiment, en sentir-se assetjat per un grup de manifestants armats amb arma blanca. El mes de juliol va afirmar que “si hagués tingut una intenció deliberada d’atacar, com era el meu deure, hauria mort 18 homes com a poc”. Fou acusat al capdavall d’homicidi involuntari. La seva defensa fou sufragada amb una donació de 60.000 marcs del Sindicat de Policia.

Des d’un primer moment, els estudiants s’organitzaren davant d’aquestes maniobres d’encobriment. A mesura que avançava el procés judicial també guanyaven en determinació les mobilitzacions estudiantils. Poc després de l’enterrament d’Ohnesorg a Hanover se celebrà una conferència a la universitat amb el títol “Universitat i democràcia: condicions i organització de la resistència”. Rudi Dutschke (nascut el 1940) i altres dirigents estudiantils eren partidaris d’una acció radical i això els va fer topar amb professors d’esquerres com Jürgen Habermas (nascut el 1929). Habermas va arribar a caracteritzar el posicionament de Dutschke de “feixisme d’esquerres”.

“Feixisme d’esquerres” era un terme inacceptable per als estudiants mobilitzats, perquè justament associaven els problemes de la societat de l’Alemanya Occidental amb la manera com s’havia gestionat l’impacte del nazisme, del veritable feixisme. L’assassinat d’Ohnesorg era un bon exemple per ells, i calia pensar que la protecció que rebia Kurras tenia a veure amb els seus vincles amb l’extrema dreta, reciclada des del 1945, en el sistema policial i judicial.

El judici de Kurras començà l’octubre del 1967. El 21 de novembre el Tribunal Penal de Moabit absolgué Kurras del delicte d’homicidi involuntari, en valorar que Kurras es trobava en el moment de disparar en una situació de risc per a la seva vida.

Aquesta sentència fou revisada pel Tribunal Suprem a petició de la fiscalia i de l’acusació particular del pare d’Ohnesorg. L’octubre del 1968, el Tribunal Suprem anul·là la sentència, amb una forta crítica a l’actuació policial.

Kurras, doncs, havia d’ésser jutjat de nou per un Tribunal Penal de Berlín. El 20 d’octubre del 1970 s’inicià aquesta vista, en la qual es tingueren en compte proves menystingudes en el judici anterior. No obstant, el 22 de desembre era absolt de nou, ja que el jutge concloïa que no es podia provar la culpabilitat penal de l’acusat.

Amb aquesta sentència, Kurras va veure aixecada la seva suspensió i reingressà en el cos després de gairebé quatre anys. En l’interval havia treballat com a guàrdia de seguretat i havia tingut un procés per possessió il·legal d’armes pel qual fou condemnat. Kurras fou destinat al centre de control de ràdio. En principi, en aquesta posició no tenia dret a un arma, però el juliol del 1971 se li facilità una al·legant que se sentia amenaçat per la Fracció de l’Exèrcit Vermell (RAF), un dels grups armats que precisament havia sorgit del moviment estudiantil que ell mateix havia desencadenat el 2 de juny del 1967. Anà de nou a judici el 1977 arran d’atacar un fotògraf que l’havia retratat davant de casa: el judici creuat es resolgué amb dues absolucions. En el 1987, Kurras es retirà de la policia amb el nivell de Kriminaloberkommissar.

Seríem doncs davant d’una trajectòria típica. Nascut a Barten (Prússia Oriental, avui Barciany, República de Polònia), fill d’un policia, l’1 de desembre del 1927. El seu pare, recrutat per la Wehrmacht, va caure durant la guerra. El 1944, mentre acabava el seus estudis de secundària, participà com a voluntari en el Servei de Guerra. Allistat després en l’exèrcit acabà la guerra en Berlín. El març del 1950 ingressà en la policia de Berlín Oest, arribant al grau de Kriminalobermeister el 1959.

El maig del 2009, però, Cornelia Jabs descobrí que Kurras havia estat un informant de l’Stasi i que, en reconeixement dels seus serveis, havia rebut l’alta en el Partit Socialista Unificat (SED), com a membre secret. Kurras, llavors de 82 anys, no tan sols no negà els fets sinó que afirmà a la premsa, amb el seu estil habitual, que no l’avergonyia pas haver estat membre del partit comunista. No cal dir que la premsa conservadora trobà en aquesta revelació una mina. Kurras, a qui el moviment estudiantil d’esquerres, havia presentat com un policia d’extrema dreta, protegit per ex-nazis de la policia i de la judicatura, ara resultava ésser un agent de l’Stasi. El gener del 2012 hom va fer una investigació més exhaustiva. Hom no trobà cap vincle entre l’Stasi i l’assassinat d’Ohnesorg. De fet, l’Stasi trencà relacions amb Kurras arran de l’assassinat d’Ohnesorg el qual, d’altra banda, fou denunciat per la premsa i per les autoritats de la DDR. Aparentment, l’Stasi no volia mantindre relacions amb un policia que era focus d’atenció mediàtica. La investigació del 2012 també mostrà els companys i superiors de Kurras ignoraven el seu lligam amb l’Stasi o el SED i que l’havien encobert senzillament per un esperit de cos. En qualsevol cas, no es presentaren nous càrrecs contra Kurras, que es morí a Berlín el 16 de desembre del 2014.

La biografia de Kurras, doncs, serà de nou examinada amb el 50è aniversari dels fets del 2 de juny del 1967 davant l’Òpera Alemanya de Charlottenburg. No hi mancaran les referències al fet que l’enderrocament del xa de Pèrsia, escaigut el 1979, fos obra dels qui després aixecarien la República Islàmica d’Iran. També hom assenyalarà que els fets del 2 de juny del 1967 van produir una radicalització del moviment estudiantil que duria a les accions armades de la RAF o del Moviment del 2 de Juny. Esmentar que Kurras fos militant secret del SED o agent de l’Stasi en el 1967 mateix no hauria alterat gaire el mateix moviment estudiantil del qual tan sols una part minoritària tenia cap esperança en el caràcter progressiu de la DDR.

Hom examinarà la situació de Kurras, a 18 anys, a Berlín. Hi va quedar en la zona d’ocupació soviètica. Allà començà a estudis professionals de gestió i, fos per conveniència o per convicció, ingressà en el Partit Comunista d’Alemanya (KPD). L’abril del 1946, el KPD i l’SPD es fusionaren, si més no, en la zona soviètica per donar pas al Partit Socialista Unificat (SED). El desembre del 1946, Kurras fou arrestat per la policia secreta soviètica per possessió il·legal d’armes. El gener del 1947 el condemnaren a deu anys d’empresonament, alhora que era expulsat del SED. El febrer del 1950 fou alliberat i el trobem, com hem dit, passant al sector occidental i fent-se policia el mes de març. L’historiador Sven Felix Kellerhoff, que reconstruí en el 2009, aquests moviments d’acord amb els documents soviètics, dubta de si el seu internament no era una tapadora per introduir-lo com a informador en el Camp N. 7 de Sachsenhausen entre el 1946 i el 1949, i de fer-lo entrar en la policia de Berlín Oest en el 1950.

Els arxius de la policia de Berlín Oest indiquen que un company de Kurras va notificar els seus superiors que aquest era simpatitzant del KPD la primavera del 1955. Però el KPD, al capdavall, era un partit legal de la República Federal d’Alemanya (on se li havia impedit d’operar amb el nom de SED): no seria il·legalitzat fins l’agost del 1956. Segons els arxius de la DDR, el 19 d’abril del 1955 un agent de l’Stasi esmenta que Kurras volia passar-se a Berlín Oriental i ingressar en la Volkspolizei. Del 26 d’abril data el compromís d’adhesió de Kurras, que fou nomenat agent del Abteilung IV der Verwaltung Gross-Berlin der Staatssicherheit: amb el sobrenom d’Otto Bohl havia de servir romanent en el seu destí de la Policia de Berlín Oest. A banda de facilitar documents sobre el funcionament intern de la Policia de Berlín Oest, Kurras hauria participat en el seguiment de refugiats de la DDR.
El 15 de desembre del 1962 Kurras sol·licità l’ingrés en el SED, del qual compartia, segons escrivia, l’objectiu de crear “una Alemanya democràtica”. El 1964 rebé l’ingrés al partit. L’assassinat d’Ohnesorg interrompé aquesta tasca d’agent secret. Una setmana després de l’assassinat, l’Stasi revisava la situació de Kurras i es demanava si no podia tractar-se d’un agent provocador infiltrat. Sense proves d’aquest extrem, sí que constataven la seva debilitat per les armes de foc i que, en qualsevol cas, calia cancel·lar temporalment la connexió amb Kurras.

dilluns, 8 de maig de 2017

Què han fet els 47.568.588 inscrits en la segona volta de les presidencials franceses?

- Un 43,63% (20.753.798) han votat la candidatura d'Emmanuel Macron.
- Un 25,44% (12.101.416) s'han abstingut.
- Un 22,38% (10.644.118) han votat la candidatura de Marine Le Pen.
- Un 6,35% (3.019.724) han votat en blanc.
- Un 2,21% (1.049.532) han votat nul.

Si fem cas a la lectura segons la qual no votar Macron era fer el joc a Le Pen, el 56,37% dels inscrits serien fachos.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Què han fet els nord-catalans amb dret de vot a la primera volta de les presidencials del 23 d'abril del 2017?

Els inscrits en aquesta ronda electoral eren 347.914, és a dir un 75% de la població del Departament. D'aquests 347.914:
- 80.169 (23% dels inscrits) han votat Marine Le Pen.
- 73.984 (21%) s'han abstingut.
- 56.392 (16%) han votat Jean-Luc Mélenchon.
- 49.245 (14%) han votat Emmanuel Macron.
- 45.865 (13%) han votat François Fillon.
- 13.455 (4%) han votat Benoît Hamon.
- 9.741 (3%) han votat Nicolas Dupont-Aignan.
- 4.634 (1%) han votat Jean Lassalle.
- 4.563 (1%) han votat en blanc.
- 3.053 (1%) han votat Philippe Poutou.
- 2.580 (1%) vots han estat anul·lats.
- 2.303 (1%) han votat François Asselineau.
- 1.477 han votat Nathalie Arthaud.
- 453 han votat Jacques Cheminade.

dimecres, 12 d’abril de 2017

La Cambra de Representants del Poble Català com a element institucional per desencallar el Procés

Des del Pacte Nacional per a l'Autoderminació, hom contempla la institució d'una "Cambra de Representants del Poble català". Aquesta Cambra, en tant que no regida per la Constitució espanyola, ofereix unes capacitats que no pot oferir el Parlament de Catalunya, en tant que organisme de l'Estat espanyol.

Aquesta Cambra de Representants seria elegida pel Cens Electoral Català, elaborat a partir del Cens Nacional del Poble Català. La Cambra, una vegada elegida, redactaria un Projecte de Constitució, que seria sotmès a referèndum. Seguiria una consulta d'autodeterminació del Poble Català on es demanaria sobre la creació d'un Estat Català sobirà. A diferència del referèndum constituent, la consulta requeriria la presència d'observadors amb mandat de la comunitat internacional. En cas afirmatiu, s'obririen dues possibilitats: la declaració unilateral d'independència i l'assumpció del poder per la Cambra de Representants del Poble Català o l'inici d'un procés de negociació per arribar a una independència pactada.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Tres possibles qüestions per al referèndum de setembre del 2017

Aquestes són les tres qüestions que, segons informa Vilaweb, hauria contemplat el President Puigdemont per al referèndum d'independència del proper mes de setembre:
- ‘Vol que Catalunya sigui un estat independent?’
- ‘Vol que Catalunya sigui una república independent?
- ‘Vol que Catalunya continuï formant part d’Espanya?’.

Les tres qüestions són binàries i, òbviament, Puigdemont pensa que caldria una de les tres. La primera és la que més s'acosta a la del referèndum escocès del 2014, però també és la que engloba les dues qüestions del 9N2014 català. La segona introdueix el concepte "república", que ara mateix sembla l'opció favorita de la CUP-CC. La tercera inverteix el Sí/No i podria servir per atreure els sectors espanyolistes partidaris de fer el referèndum.

Ja hem dit alguna vegada que el "Sí" sempre surt beneficiat en una campanya binària, per la seva connotació positiva. És clar que a hores d'ara, el Sí s'associa a la independència, com mostra el nom mateix de Junts Pel Sí o l'assumpció del "No" per no pocs sectors unionistes.

Però i si combinessim les tres qüestions en la mateixa papereta.

Tindríem llavors vuit opcions de vot explícit, sense comptar les opcions de vot en blanc i de vot nul (per resposta simultània a les dues opcions d'una qüestió).

Aquestes serien les vuit opcions:
- sí-sí-sí: Partidaris d'una República Catalana Independent, però que seguiria formant part d'Espanya, potser a través d'alguna associació de caire confederal.
- sí-sí-no: Partidaris d'una República Catalana Independent, separada ja d'Espanya.
- sí-no-sí: Partidaris d'un Estat Català Independent, que seguiria formant part d'Espanya (p.ex. un Estat Català Independent integrat a la República Federal Espanyola).
- sí-no-no: Partidaris d'un Estat Català Independent, separat d'Espanya.
- no-sí-sí: Partidaris d'una República Catalana Independent, integrada en la Unió de Repúbliques Espanyoles.
- no-no-sí: Partidaris de l'statu quo actual.
- no-sí-no: Partidaris d'una República Catalana Independent separada d'Espanya.
- no-no-no: Aquesta podria ser l'opció de contraris a la independència de Catalunya que volen també sortir d'Espanya.

Les vuit opcions podrien col·lapsar en sis si no fem un aclariment. Una República Catalana no-estatal podria ser una opció assumida per l'anarquisme, sempre que aquesta República incorporés la idea de "comunalitat" per oposició a l'"estatalitat". Un Estat Català no-republicà podria ser efectivament una monarquia (encara que fos una monarquia sense rei, com l'Hongria d'entre-guerres). Llavors les vuit opcions adquireixen sentit. En el cas d'estat o república catalana independent, la pertinença a Espanya podria tindre un caràcter merament geogràfic, i no implicar cap unió política. Però aquests aclariments serien duts a terme una vegada s'aprovés una de les vuit opcions, en el marc del procés constituent que pertoqués.

dilluns, 13 de març de 2017

La condemna de Mas, Ortega i Rigau per "desobediència" i l'opinió de la Comissió de Venècia sobre la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional

Avui s'ha fet pública la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que condemna Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per un delicte de desobediència en relació a la convocatòria del 9N2014. El TSJC els absol, no obstant, del delicte de prevaricació. Artur Mas ha estat condemnat a una pena-multa de 36500 € i a una inhabilitació per a càrrecs públics electius i funcions de govern de dos anys. Joana Ortega ha estat condemnada a una pena-multa de 30.000 € i a una inhabilitació de 21 mesos. Irene Rigau ho ha estat a una pena-multa de 24.000 € i a una inhabilitació de 18 mesos. La sentència es pot recórrer, de manera que Rigau podrà continuar de moment el seu mandat parlamentari. La desproporció de la condemna per una consulta, la del 9N2014, que no tingué cap conseqüència "il·legal", és ben espectacular. La condemna es basa essencialment en un delicte de desobediència a la providència del Tribunal Constitució del 4 de novembre del 2014.

Aquest és tan sols un dels processos oberts a l'independentisme institucional català. El Tribunal Suprem jutja Francesc Homs pels mateixos fets. D'altra banda, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i altres membres de la Mesa del Parlament, es troben encausats per delictes similars de desobediència del TC.

Avui mateix, la Comissió de Venècia del Consell d'Europa ha publicat la seva opinió sobre la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que el PP precisament impulsà per tal que el mateix TC pogués prendre mesures en casos de desobediència a les seves providències i sentències.

Aquesta opinió remarca els següents punts:
- les disposicions del Tribunal Constitucional tenen un caràcter final i vinculant. D'acord amb la supremacia de la norma constitucional, les sentències del Tribunal Constitucional tenen validesa per a tots els òrgans públics i individus. Així, desconsiderar les disposicions del TC és equivalent a desconsiderar la Constitució i el Poder Constituent. Quan un càrrec pública refusa de complir una disposició del TC viola l'imperi de la llei, la separació de poders i la cooperació lleial dels òrgans de l'estat. Són legítimes, doncs, les mesures per fer efectives les disposicions del TC.
- l'esmena de la LOTC atribueix al TC la tasca d'executar les seves pròpies decisions. En cas de refús a executar una decisió del TC, el mateix TC pot prendre una sèrie de mesures, com la imposició de penes coercivites repetitives i la suspensió del càrrec públic que refusa d'executar la decisió.
- el dret comparat mostra que atorgar al TC la responsabilitat d'executar les seves pròpies decisions és excepcional. Normalment, i com es feia a Espanya abans de la reforma, l'execució s'atribueix a altres poders estatals. La Comissió de Venència considera que atribuir la responsabilitat general i directa de l'execució de decisions del TC al mateix TC podria perjudicar la percepció que el TC tan sols actua com a àrbitre neutre, com a jutge de lleis. Per això sol·licita que es reconsideri la reforma de la LOTC.
- l'opinió de la Comissió de Venència no veu malament que el TC tingui la facultat, en cas de veure desobeïda una decisió seva, de sol·licitar al govern nacional que substitueixi l'execució o que sol·liciti als tribunals ordinaris l'inici d'un procés penal. Alhora, també veuen com a correcta que el TC sol·liciti informació o reports sobre l'execució de les seves decisions.
- en canvi, sí que veu problemàtic que el TC pugui imposar multes o suspensions de càrrec en casos de desobediència.
- l'opinió considera que caldria especificar l'abast personal de la suspensió de càrrec prevista per la llei. Veu preocupant que l'article 92 de la nova LOTC no exclogui els càrrecs d'elecció directa. La llei, segons aquesta opinió, hauria de preveure un tractament diferenciat pel que fa a les multes entre autoritats públiques, càrrecs públics i individus.

divendres, 24 de febrer de 2017

El tesseracte català: el Procés del 2017 arriba a la cruïlla

Fa més de deu anys, amb motiu de l'estatut, comentàvem les posicions teòriques possibles al voltant del referèndum. Per fer-ho classificàvem els potencials votants amb quatre variables binàries, una de les quals era si s'orientaven a votar Sí o a votar No a l'Estatut. Les tres altres variables eren de posició política: espanyolista/catalanista, autoritari/llibertari i individualista/col·lectivista. La dècada que ha seguit ha anat marcada per l'aprovació de l'Estatut i la impugnació de l'Estatut; pel desencís per la formació del segon tripartit i la consegüent onada de mobilitzacions d'allò que ara s'anomena el nou independentisme, i que cristal·litzà en el cicle dels referèndums populars sobre la independència; la sentència del Tribunal Constitucional accelerà aquest moviment i alhora provocà un terrabastall en el sistema política de partits; l'esclat de la bombolla immobiliària i la gran recessió encengué alhora aquesta reivindicació i d'altres, amb un període d'intensificació del consum de produccions ideològiques.

En aquest magma de mobilitzacions al carrer, de parlaments desobedients, de "grassroots movements" i de "astroturf movements", les entrades d'informació són contínues i volàtils. Sovint passa per nou quelcom que s'ha repetit, i també passa desapercebut com a repetit quelcom que és nou. Dimecres passat, per exemple, produïa un cert moviment un article de Roger Palà amb el títol de "La nova dreta independentista catalana". "Nova dreta independentista" és un sintagma que podria ser destinat a prendre i que, si bé en la ploma de Palà és un penjament, qui sap si els referits en l'article no se'l faran seu. "Nova dreta independentista" (NDI). El nom és provocador en més d'un aspecte. "Dreta independentista" es construeix a partir del sintagma "Esquerra independentista" (EI), aquest sí, utilitzat profusament en els darrers vint anys per a l'espai independentista "clàssic" que no s'havia incorporat a ERC. "Nova dreta independentista" té ganxo si pressuposa que ha superat la "vella esquerra independentista" en visibilitat i en factibilitat. En qualsevol cas, és una formulació que abona la idea dels dos eixos (utilitzada per l'EI), l'eix "social" i l'eix "nacional". Si hi ha dos eixos, l'esquerra independentista haurà de relacionar-se amb la dreta independentista i amb l'esquerra unionista d'alguna manera per fer-los avançar.

Particularment des del 2011, en algunes campanyes de l'EI, especialment en les de la CUP, hom parlava de tres eixos: el nacional, el social i el democràtic. Sobre aquest tercer eix ha gravitat la idea de la "nova política". Una "nova política" menys verticalista, menys unidireccionalista, menys dogmàtica, menys rígida, etc., ha estat reivindicada per sectors no tan sols de l'EI sinó també de la dreta independentista (refundació de CDC en el PDeCat), de la dreta unionista (pensem en C's) i de l'esquerra unionista (que, precisament, és la que més ha utilitzat i contra la qual s'ha utilitzat més el sintagma "nova política".

Així doncs, si prenem la formulació de Palà, la NDI existeix, perquè existeixen també la NEI, la NDU i la NEU. I si existeixen aquestes quatre, també han d'existir en bona lògica les seves correspondències velles. Ja posats, doncs, i atenent a la simple composició, per exemple, de l'Ajuntament d'Esplugues, podríem sentir-nos temptats a fer un quadre d'atribucions:
- NDI (nova dreta independentista): PDeCat.
- NDU (nova dreta unionista): C's.
- NEI (nova esquerra independentista): CUP.
- NEU (nova esquerra unionista): Canviem.
- VDI (vella dreta independentista): ERC.
- VDU (vella dreta unionista): PP.
- VEI (vella esquerra independentista): ICV.
- VEU (vella esquerra unionista): PSC.
Però no farem aquestes atribucions encara que ICV a Esplugues es declari independentista o que ERC a Esplugues es decanti cap a la dreta. Al capdavall això de dreta i esquerra té un punt d'arbitari.
Discutint aquest esquema algú em feia veure que podríem afegir un quart eix als tres eixos que hem contemplat fins ara. I és l'eix "metropolità-comarcal". Les expressions de cadascun dels vuit blocs citats són diferents segons si tenen lloc a l'àrea metropolitana de barcelona o a la resta de la CAC. Però, de manera més general, es pot entendre com una dualitat entre les àrees urbanes més intenses i les àrees semiurbanes i rurales.
Així doncs, quatre eixos binaris, tornem a generar un tesseracte. Repassem els eixos binaris:
- eix nou (N)-vell (V). És una distinció potser més basada en l'attitud que no en res més. La V indica una certa inèrcia però alhora una major robustesa. La N indica certament empenta, però la supèrbia juga males passades.
- eix dreta (D)-esquerra (E). Aquest eix l'hem d'entendre com l'entén Roger Palà. La D, bàsicament, considera que els interessos de la classe dominant/dirigent són els que millor informen l'interès col·lectiu de la societat. L'E, bàsicament, sosté que són els qui pitjor ho fan.
- eix independentista (I)-unionista (U). La I vol dir que hom defensa la independència d'un estat català. La U vol dir que hom defensa la unitat de l'estat espanyol.
- eix comarcal (C)-metropolità (M). Aquest eix semblaria el més automàtic de tots, però va una mica més enllà de la residència i entra en el domini de la identificació i en com es fa front a la dicotomia ciutat-camp.
El tesseracte va determinat per setze vèrtex. Cadascú s'ha de situar en un d'aquests vèrtex. La vida és triar. Cal repassar cadascuna de les dicotomies i apuntar-se a una de les setze possibilitats: NDIC, NDIM, NDUC, NDUM, NEIC, NEIM, NEUC, NEUM, VDIC, VDIM, VDUC, VDUM, VEIC, VEIM, VEUC i VEUM.
Potser algú de vosaltres no es vol posicionar en una de les quatre dicotomies. O potser vol adoptar-hi una posició intermèdia. O potser considera que aquella dicotomia és l'única rellevant. Llavors farà bé de parar atenció a l'aresta que l'uneix. En total el tesseracte té trenta-dues arestes. L'aresta NDI connecta NDIC i NDIM, i així successivament, tenim les arestes NDU, NEI, NEU, VDI, VDU, VEI, VEU, NDC, NDM, NEC, NEM, VDC, VDM, VEC, VEM, NIC, NIM, NUC, NUM, VIC, VIM, VUC, VUM, DIC, DIM, DUC, DUM, EIC, EIM, EUC i EUM.
El tesseracte té un total de 24 cares, cadascuna de les quals pot servir per aquelles persones només interessades en dos eixos. Tenim les cares següents: ND, NE, VD, VE, NI, NU, VI, VU, NC, NM, VC, VM, DC, DM, EC, EM, DI, EI, DU, EU, IC, IM, UC, UM.
El tesseracte, finalment, disposa de 8 cel·les, cadascuna de les quals encercla una característica: N, V, D, E, I, U, C i M.
És clar que algú podrà dir que no vol situar-se dins de cap vèrtex, ni tampoc damunt d'una aresta, d'una cara o d'una cel·la. Per orientar-se en el tesseracte hi ha un sistema de quatre coordenades, cadascuna de les quals pot anar del 0 a l'1. Per mantindre la nomenclatura, el punt (0,0,0,0) es correspon a la nova dreta independentista comarcana i el punt (1,1,1,1) a la vella esquerra unionista metropolitana. Entre el 0 i 1 hi ha un nombre infinit de posicions i cadascú pot graduar-s'ho bé. El centre geomètric és el punt (0,5;0,5;0,5;0,5). Cadascú pot aplicar-se l'escala a ell mateix o pot demanar els altres que li diguin on és. La tetradimensionalitat embolica una mica a nosatres, criatures de Spaceland, però penseu que podríem haver-hi inclòs més eixos, més matisos.