dimecres, 7 de desembre de 2016

Les 28 persones que somouen Europa, segons Politico.eu

Aquesta llista que ha elaborat Politico.eu reflecteix quines són les pors que l'establishment mundial té sobre l'evolució a curt termini del subcontinent europeu. Són 28 noms, un per cadascun dels 28 estats de la Unió Europea:
1- Sadiq Khan (Regne Unit). Presentat com "l'alternativa", Khan és l'únic polític laborista que té un càrrec de primera fila, el de batlle de Londres. Khan, en tant que musulmà en una ciutat de tradició cristiana anglicana, encarnaria el cosmopolitisme de Londres en un moment que Anglaterra viu amarada de nacionalisme.
2- Frauke Petry (Alemanya). Presentada com "la parvenu populista", Petry és la dirigent de l'AfD, partit que co-fundà en el 2013 després d'haver-se anat a norris la companyia química que havia creat amb la seva mare. Petry ha situat l'AfD com a força emergent en adoptar clarament un discurs anti-immigració, i en presentar-se com l'oposat a tot allò que representa Merkel.
3- Michael O'Leary (Irlanda). Presentat com "el volcà de baix cost", en els més de 20 anys que porta com a CEO de Ryanair l'ha convertit en el paradigma de les companyies aèries de baix cost. O'Leary simbolitza una casta plutocràtica que després d'haver demandat polítiques des-regulatòries, tremola ara amb el gir nacional-populista que pren en diferents països, particularment a Gran Bretanya.
4- Jarosław Kaczyński (Polònia). Diputat del partit "Llei i Justícia" (PiS), és considerat l'inspirador de l'actual govern polonès (per això se'l presenta com "el conductor des del seient del darrera"), que vol posar fre a un liberalisme que ha estat sovint acompanyat de corrupció i desmoralització nacional.
5- Ada Colau (Espanya). Presentada com el "vot decisiu", l'alcaldesa de Barcelona encarna una alternativa populista no-racista construïda des dels moviments socials de base, que pot ser decisiva en el moment de decidir el futur de Barcelona, Catalunya i Espanya
6- Daniel Ek (Suècia). Presentat com "el pinxadiscos", Ek és el CEO i co-fundador de Spotify, companyia creada en el 2006 i que ha marcat una via d'accés a arxius digitals musicals respectuosa amb els drets d'autors i intèrprets.
7- Recep Tayyip Erdoğan (Turquia). El president de Turquia ha superat en els darrers mesos un colp militar que, paradoxalment, ha reforçat el poder del seu projecte, islamista i nacionalista, per a Turquia, amb una projecció creixent en tota la regió, per la qual cosa és presentat com el "vell puny de ferro".
8- Federica Mogherini (Itàlia), presentada com l'"alta representant", Mogherini és la vicepresidenta de la Comissió Europea i la titular de les funcions d'Afers Exteriors i de Política de Seguretat. Una de les figures principals del Partit dels Socialistes Europeus, Mogherini malda per conservar la influència diplomàtica de la Comissió.
9- Andreas Georgiou (Grècia). Presentat com el "comptador de faves", Georgiou es va fer càrrec de l'Autoritat Estatal Hel·lènica en el 2010, després d'una carrera de 21 anys al Fons Monetari Internacional. Georgiou renuncià l'estiu del 2015, quan Syriza ja havia assolit el poder. Georgiou fou acusat d'haver malmès l'interès nacional en "inflar" les dades de dèficit, i ara podria enfrontar-se a una condemna de fins a 10 anys de presó. Georgiou simbolitza els comptables de l'austeritat que, un nou cicle expansiu, amenaça d'agranar.
10- George Soros (Hongria). Presentat com el "flagell de l'il·liberalisme", Soros encarna el globalisme liberal com ningú (el seu origen jueu, de Budapest, en una llar esperantista, i enriquit a través de complexes operacions monetàries). Cap iniciativa liberal o progressista no és digna de tal nom si no té un vincle més o menys directe amb Soros.
11- Isabel Dos Santos (Portugal). Presentada com la "inversora estrangera", és la filla nascuda a Bakú de mare russa del president José Eduardo dos Santos. És considerada com la dona més rica d'Àfrica, amb immenses inversions a Angola i a Portugal, i a altres països africans i europeus
12- Sebastian Kurz (Àustria). Presentat com la "cara nova", és des de fa tres anys Ministre d'Afers Exteriors i Integració del govern austríac. Membre de l'ÖVP, encarna els esforços dels populars europeus per no perdre pistonada en l'onada nacional-populista europea, combinant-la amb els valors clàssics liberal-conservadors.
13- Dalia Grybauskaitė (Lituània). Presentada com la "dama de ferro", la presidenta de Lituània és coneguda com la magnòlia d'acer. Per incompareixença d'altres, encarna l'ala de la UE més disposada a parar els peus a Rússia.
14- Jeppe Tranholm-Mikkelsen (Dinamarca). Presentat com el "secretari general de quatre estels", Tranholm-Mikkelsen ocupa la secretaria general del Consell de la Unió Europea, la "Cambra Alta" formada pels governs i ministres dels estats membres. Tranholm-Mikkelsen encarna els esforços per conservar les estructures de la UE.
15- Alice van den Abeele (Bèlgica). Presentada com la curadora del carrer, és una de les fundadores del Museu Iconoclast d'Art del Mil·lenni de Brussel·les (MIMA), que vol donar veu a l'art implicat en la cohesió social i en la identitat moderna.
16- Edouard Perrin (França). Presentat com el "reporter tenaç", fou ell qui destapà l'escàndol conegut com a LuxLeaks, que revelava els tractes de favor del govern luxemburguès per atreure empreses en plena deslleialtat als seus socis comunitaris. Perrin fou imputat per aquesta investigació i conduït davant de la justícia luxemburguesa.
17- Mustafa Akıncı (Xipre). Presentat com el "constructor de ponts", el President de la República Turca de Xipre del Nord és considerat una peça clau per a la reunificació efectiva de Xipre. En el 2017 podria celebrar-se el referèndum d'un acord que, sens dubte, no serà fàcil ni tan sols de tancar.
18- Ynge Slyngstad (Noruega). Presentat com el "capitalista verd", és el CEO de la NBIM, la companyia que gestiona el Fons Governamental de Pensions de part del Banc Central de Noruega. Es tracta del fons públic d'inversió més gran del món, derivat en bona part dels ingressos petroliers. La seva decisió de desinvestir en companyies relacionades amb la mineria de carbó i amb les centrals tèrmiques de carbó, ha estat saludat com un compromís ecologista. Això i les crides a reduir la paga dels grans executius i a augmentar el paper decisori dels accionistes, el converteix en el model del "capitalista bo".
19- Marietje Schaake (Països Baixos). Presentada com la "liberal de pedra picada", l'eurodiputada liberal (ALDE, Democrats 66) encarna els difícils equilibris d'aquesta família ideològica. Si tradicionalment els liberals europeus havien patit l'entrepà de democristians (ara populars o demòcrates de centre) i socialdemòcrates, s'afegeix la dificultat d'ara de bregar amb les tendències autoritàries i proteccionistes emergents.
20- Andrej Babiš (Txèquia). Presentat com el "Trump bohemi", el fundador del holding Agrofert (sectors agroalimentari, químic, construcció, logística, energia, comunicacions) és des del 2014 és ministre de finances de la República Txeca. Com Trump, les seves controvèrsies pels seus lligams oligarques no impedeixen que gaudeixi d'una gran popularitat tant pels seus èxits empresarials com pel curs que han pres les finances txeques en els darrers mesos.
21- Dana Reizniece-Ozola (Letònia). Presentada com la "Gran Mestra", aquesta destacada jugadora d'escacs és des del passat mes ministra de finances de Letònia, després d'haver ocupat la cartera d'economia. La seva formació en administració d'empreses i dret, i l'experiència en el sector tecnològic, com a gestora de projectes de tecnologia espacial, informen la seva tasca com a ministra.
22- Pekka Rantala (Finlàndia). Presentat com "l'artista del rellançament", Rantala té la tasca de revifar la companyia telefònica Nokia que, després del seus anys daurats en els 1990, ha anat en declivi. El rellançament es basarà en una telefonia mòbil pensada per als mercats emergents i per cobrir les necessitats de dispositius de realitat virtual i augmentada.
23- Irina Bokova (Bulgària). Presentada com la "croada preservacionista", la directora general d'UNESCO combina la defensa dels valors de la igualtat i l'educació amb la lluita per la protecció dels béns intel·lectuals, del patrimoni material i immaterial de les cultures humanes.
24- Khaled Omar Harrah (Síria). Presentat com "el primer a respondre", ha estat triat en representació de la "Defensa Civil Siriana", els Cascos Blancs, al servei dels quals fou mort l'agost del 2016 en un atac aeri contra Alep. La caiguda d'Alep, que sembla imminent en aquest mes de desembre, assenyala una de les derrotes més clamoroses del bloc nord-atlàntic en les seves operacions de "canvi de règim".
25- Jelena Milić (Sèrbia). Presentada com "l'audaç atlantista", dirigeix el Centre d'Estudis Euro-Atlàntics de Belgrad i és una de les veus que vol que l'entrada de Sèrbia a la Unió Europea sigui també una entrada en l'OTAN. La correlació de forces en tots els Balcans, però, semblen anar en contra de conceptes "nord-atlantistes" bo i més si es fan "contra Rússia".
26- Daphne Caruana Galizia (Malta). Presentada com la "fúria bloguera", Galizia és coneguda per la seva activitat de denúncia contra els casos de corrupció política de Malta, que l'han confrontat amb la casta política de l'illa.
27- Marian Godina (Romania). Presentat com el "poli honest", Godina va saltar els titulars després d'una actuació rutinària com a policia de trànsit de Braşov (Transilvània). Godina confiscà el carnet de conduir d'un xofer que arran d'una infracció gairebé havia arrollat un vianant. El xofer era el xofer de la directora local de la Creu Roja. La directora local no badà boca en el moment, però protestà davant les autoritats, i Godina fou cridat a files pels seus superiors. Godina protestà de la situació en la seva pàgina de Facebook i una onada de solidaritat, va fer que la fiscalia intervingués en la seva defensa contra aquest abús de poder.
28- Shpend Ahmeti (Kosovo). Presentat com el "constructor nacional", Ahmeti és l'actual batlle de Pristina i una de les figures més conegudes de Vetëvendosje! Ahmeti és un polític de gestos, però una bona part de la societat de Pristina ja vol aquests gestos, sempre que siguin un preludi de superar les mancances en serveis bàsics que parteix la ciutat.

diumenge, 27 de novembre de 2016

El rol constitucional del partit comunista

Constitució cubana (2002). Article 5. El Partit Comunista de Cuba, martià i marxista-leninista, avantguarda organitzada de la nació cubana, és la força dirigent superior de la societat i de l'Estat, que organitza i orienta els esforços econòmics cap a les altes finalitats de la construcció del socialisme i l'avançament cap a la societat comunista.

Constitució xinesa (2004). Preàmbul. [...] La victòria en la revolució neodemocràtica xinesa i els èxits en la causa socialista han estat assolits pel poble xinès de totes les nacionalitats, sota la direcció del Partit Comunista de Xina i la guia del marxisme-leninisme i del pensament de Mao Zedong, sostenint la veritat, corregint errors i superant nombroses dificultats i dureses. La Xina romandrà en el primer estadi del socialisme durant molt de temps. La tasca bàsica de la nació és concentrar el seu esforç en la modernització socialista en la línia del socialisme d'estil xinès. Sota la direcció del Partit Comunista de Xina i la guia del marxisme-leninisme, pensament de Mao Zedong, teoria de Deng Xiaoping i l'important pensament de tres representa, el poble xinès de totes les nacionalitats continuarà adherit a la dictadura democràtica popular i a la via socialista, perseverà en la reforma i l'obertura al món exterior, millorarà constantment les institucions socialistes, desenvoluparà l'economia socialista de mercat, desenvoluparà la democràcia socialista, millorarà el sistema legal socialista i treballarà dur i en confiança per modernitzar la indústria, l'agricultura, la defensa nacional i la ciència i tecnologia del país i promourà el desenvolupament coordinat de les civilitzacions material, política i espiritual, per convertir Xina en un país socialista que és pròsper, poderós, democràtic i culturalment avançat.

Constitució vietnamita (2013). Article 4. El Partit Comunista de Vietnam - l'avantguarda de la classe treballadora vietnamita, simultàniament avantguarda dels treballadors i de la nació vietnamita, representant fidel dels interessos de la classe obrera, treballadors i de tota la nació, actuant segons la doctrina marxista-leninista i el pensament de Ho Chi Minh, és la força dirigent de l'Estat i de la societat[...].

Constitució laosiana (2003). Preàmbul. [...]D'ençà dels anys 1930, sota la direcció correcta de l'antic Partit Comunista Indoxinès i l'actual Partit Revolucionari del Poble Lao, el poble laosià multiètnic ha dut a terme difícils i àrdues lluites de grans sacrificis fins que reeixirien a esclafar els jous de dominació i opressió dels règims colonials i feudals, alliberar completament el país i establir la República Democràtica Popular de Lao el 2 de desembre del 1975, obrint així una nova era d'independència genuïna per al país i de llibertat per al poble [...].

Constitució coreana (1998). Preàmbul. [...] La RPDC i tot el poble coreà sostindran el gran líder Camarada Kim Il Sung com el president etern de la República, defensaran i duran a terme les seves idees i iniciatives i completaran la revolució iutxe sota la direcció del Partit dels Treballadors de Corea.[...].

dissabte, 26 de novembre de 2016

L'elecció presidencial segons la Constitució de Vinaròs (1991)

El resultat de les eleccions americanes, on Hillary Clinton obtingué gairebé 2 milions d'avantatge en el vot popular, però va perdre clarament en el vot electoral, ens pot fer reflexionar sobre la forma d'elegir el cap d'Estat.

L'any vinent hi haurà eleccions a l'estat francès, i ja han començat les primàries. François Fillon, per exemple, té a tocar ja la nominació com a candidat dels Republicans, cristiano-demòcrates i altres grups de dreta. Se les haurà de ver, principalment, amb Marine Le Pen, i amb els candidats de l'esquerra i de l'extrema esquerra. Ho farà, com ho ha fet ara amb les primàries, amb un sistema de doble volta.

En el cas de l'estat espanyol, la cosa és més senzilla, amb una monarquia hereditària, que empra com a vehicle lleis orgàniques de les Corts Generals.

En L'Avantprojecte de Constitució Català del 1991, "el President de la República és elegit per sufragi universal dels ciutadans de Catalunya" (article 50.1). Ara bé, cal dir que "la circumscripció electoral és única en tot el territori de Catalunya" (article 50.2). I qui pot ser candidat? L'article 50.3 posa tres condicions, ésser major de 30 anys, ésser nascut a Catalunya, i haver estat presentat com a candidat per cinc Consells Comarcals.

Els Consells Comarcals són òrgans d'elecció indirecta, formats i elegits entre els regidors del municipi de la comarca (article 93). Els regidors, al seu torn, sí són elegits per sufragi universal.

Cal dir que el President de la República, en la Constitució de Vinaròs, no és el President del Govern. El President del Govern és elegit pel Parlament (article 61).

dissabte, 12 de novembre de 2016

Un repartiment proporcional en vots populars de la presidència dels Estats Units

Donald Trump ha estat reconegut com a president electe dels Estats Units d'Amèrica. Ha obtingut mig milió de vots menys que Clinton, però el fet de tenir una distribució territorial més difosa l'ha fet guanyat la majoria del Col·legi Electoral.

Amb un resultat tan renyit, a França, Clinton i Trump haurien anat a segona volta.

I si el repartiment de vots fos proporcional i el col·legi electoral investís el president, hi hauria o un empat tècnic o bé els representants llibertaris serien decisius.

Però no és el cas.

Imaginem, però, que repartim el mandat presidencial que s'estendrà entre el 20 de gener del 2017 al 20 de gener del 2021 segons la proporció de vots segons el cens de votants elegibles (251.107.000 persones):
- Hillary Clinton, amb un 24,22% dels vots sobre el cens global, seria presidenta durant 354 dies, entre el 20 de gener del 2017 i el 8 de gener del 2018.
- Donald Trump, amb un 24,00% dels vots, seria president durant 351 dies, entre el 20 de gener del 2017 i el 25 de desembre del 2018.
- Gary Johnson, amb un 1,65% dels vots, seria president durant 24 dies, del 25 de desembre del 2018 al 18 de gener del 2019.
- Jill Stein, amb un 0,50% dels vots, seria presidenta durant 7 dies, del 18 al 25 de gener del 2019.
- Evan McMullin, amb un 0,17% dels vots, seria president durant 3 dies, del 25 al 28 de gener del 2019.
- Darrell Castle, amb 0,07% dels vots, seria president durant 1 dia, el 29 de gener del 2019.

D'altres candidats se succeirien durant unes hores el dia 30 de gener. Però després i durant gairebé dos anys, la presidència nord-americana romandria vacant

divendres, 21 d’octubre de 2016

Relectures: "El desfile de la victoria - Fernando Díaz-Plaja (1976)"

Enguany fa quaranta anys, l'Editorial Argos publicava aquest llibre de Fernando Díaz-Plaja (1918-2012). Es tracta d'una novel·la ambientada en una ucronia o en una història alternativa. La seva línia temporal se separa de la nostra en la Batalla de l'Ebre, la tardor del 1938. Contra tot pronòstic, s'acumulen un seguit de circumstàncies que fan que el 2 d'abril del 1939 la guerra conclogui amb l'evacuació dels darrers reductes en poder dels facciosos. La República venç la guerra. Díaz-Plaja dedica alguns capítols a explicar-nos la història posterior. Espanya queda al marge de la guerra, bo i que envia una divisió de voluntaris a Rússia (la "División Roja") per auxiliar a la gran guerra patriòtica. El final de la Segona Guerra Mundial, com en la nostra línia temporal, suposarà un rearrenglerament, amb una guerra freda entre les potències occidentals i les orientals. En aquest context geopolític, Espanya s'arrenglera amb el bloc occidental. Tot i amb tot, en el sistema de partits polítics, el Partit Comunista d'Espanya conserva un lloc important, encara que en l'oposició. A la seva esquerra hi figuren el POUM i la FAI, la qual participa en els processos electorals. Ja fora de l'arc parlamentari, entre els grups d'extrema esquerra hi ha el Frente Revolucionario Intransigente (FRI). Però el govern gira al voltant del PSOE. Dels partits republicans, Unión Republicana és el més destacat. La dreta parlamentària és representada per la Izquierda Cristiana.

La novel·la s'ambienta en els anys 1960 d'aquesta línia temporal. Díaz-Plaja comet alguna inconsistència. Així ens presenta Carrillo com un jove prometedor, encara que Carrillo passaria llavors de la quarentena. També fa tornar Alejandro Lerroux de l'exili gairebé centenari. Bàsicament això es deu a la necessitat d'allargar les trajectòries vitals dels dirigents de la Segona República. Així Besteiro és el President del Govern malgrat passar dels noranta anys. De manera més realista, el president de la república és Fernando Valera.

Però allò que interessa a Díaz-Plaja és fer un joc de miralls. El protagonista de la novel·la és un fill rebel. En la nostra línia temporal seria un d'aquells fills del bàndol franquista que se suma a l'oposició d'esquerres. En la línia temporal de la novel·la és el fill de 22 anys d'un diputat del PSOE i líder del Sindicat de Tipògrafs.

El joc de miralls val per allò que fa referència al conflicte dreta-esquerra. Però, naturalment, Díaz-Plaja també fa referència a la qüestió de classe. El protagonista procedeix d'una família treballadora i el seu inconformisme el fa acostar-se als ambients de la burgesia desplaçada, d'on procedeix la seva xicota.

Certament, els miralls ja no poden oferir la mateixa imatge quan tenim present aquesta oposició de classe. Però també en el pla polític, la continuació de la Segona República no és homòloga a la dictadura franquista. La democràcia parlamentària fa que hi hagi un pluralisme polític, del qual s'exclou en tot cas un extrem, l'extrem dels monàrquics, dels falangistes i dels sectors que combateren amb Franco. Les famílies del règim franquista no tenien aquest instrument parlamentari d'actuació i el seu funcionament era més sord.

Les dues Espanyes havien tastat ja els canvis de sort en la guerra civil. Són aquestes experiències les que fa servir Díaz-Plaja per projectar-les en aquesta història alternativa.

En la novel·la les dues Espanyes segueixen dos moviments contradictoris. D'una banda hi ha el moviment de reconciliació. De l'altra hi ha la reacció contra aquesta reconciliació per part dels sectors més extrems. Hom podria pensar que l'evolució ulterior al 1976 de la nostra línia temporal es correspondria a una altra reconciliació en la línia temporal de la victòria republicana. És clar que en aquest cas no hauria hagut una restauració monàrquica i les tendències de l'estructures de l'estat serien cap a l'esquerra i no pas cap a la dreta.

Des del 1976, però, hi ha hagut altres canvis. L'evolució del bloc soviètic ha deixat pas a societats que poden assemblar-se al que hauria estat una República triomfadora que s'hagués hagut d'adaptar al triomf global del capitalisme. Si en la novel·la són les dretes les nostàlgiques, en una continuació de la mateixa ho haurien acabat de ser també les esquerres.

divendres, 30 de setembre de 2016

Salvar el bipartidisme o la legislatura

Deia ahir Susana Díaz que primer cal pensar en Espanya i després en el PSOE. "Espanya", en aquest context, vol dir el "sistema", però aquest sistema requereix un bipartidisme alternant. Un partit governa (amb coalició, si cal, amb d'altres de petits) i l'altre fa de cap d'oposició. Així el PSOE esdevé necessari com a contrapart del PP. Algú podria dir que el rol del PSOE el podria fer un altre partit. Quin? Ciutadans? Podria ser, però no pas a curt o mitjà termini. Podemos es troba més ben posicionat per fer el sorpasso que no pas C's. Certament, un Podemos en aquesta posició es sirizaria ràpid, i tot tornaria a la normalitat. Històricament, els partits liberals foren substituïts pels socialdemòcrates en moltes contrades sense cap sotrac per al capitalisme. Un nou relleu serviria per renovar la sàvia.

De totes formes, hi ha un dilema que explica la pugna entre Susana Díaz i Pedro Sánchez. La línia de Sánchez, que aboca a una terceres eleccions, resultarà probablement en un PP enfortit, que ja podria formar govern a començament del 2016, alhora que el PSOE potser també creixeria, en detriment de Podemos i C's. El bipartidisme seria salvat. La línia de Díaz, però, implicaria salvar la legislatura encara que fos a costa de desacreditar la capacitat opositora del PSOE. És clar que amb quatre anys de marge, unes poques abstencions aquest mes d'octubre per deixar investir Rajoy no haurien d'afectar les eleccions del 2020. L'objectiu, doncs, és similar. El que canvien són les formes d'arribar-hi.

dilluns, 12 de setembre de 2016

Tres visions per al curs 2016-2017

L'Onze de Setembre assenyala l'inici del curs polític. Per al curs 2016-2017 hem seleccionat tres posicionaments al voltant de les consignes bàsiques del moment.

Corrent Roig, en una "declaració davant de l'onze de setembre", presenta les consignes següents: "Fora les urpes del Tribunal Constitucional!", "Referèndum unilateral i vinculant!" i "Pla d'Emergècia Econòmic i Social". En aquesta declaració es considera urgent fixar la data del referèndum unilateral, que entenen com a punt de partida per a un procés constituent. La declaració ataca els arguments que diuen que el referèndum unilateral divideix la classe treballadora, i demana a la classe treballadora que repudiï la "unitat forçada". El rebuig a la unitat forçada és necessari, segons Corrent Roig, per a la construcció d'una "lliure confederació de repúbliques lliures". Pel que fa al Pla d'Emergència Econòmic i Social, aquest hauria de derogar la reforma laboral, posar fi a la precarietat extrema i al tancament d'empreses, apujar el SMI, aturar els desnonaments, revertir les retallades i privatitzacions i suspendre el pagament del deute "mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin cobertes". Corrent Roig critica la CUP per no haver aprofitat la qüestió de confiança de les properes setmanes per arrencar concessions significatives. Corrent Roig, això sí, destaca que farà costat a Puigdemont sense vacil·lacions "en cada confrontació real amb l'Estat en defensa de la sobirania catalana". Pel que fa als pressupostos que prepara el conseller Junqueras s'hi manifesta en contra en veure'ls com a "presoners de la UE i la troika". La declaració conclou amb una crida a "recuperar la lluita massiva al carrer".

Lluita Internacionalista, d'altra banda, presenta les següents consignes: "Fora les mans del TC i el govern central del Parlament i de Carme Forcadell!", "Contra les retallades i per la recuperació de drets" i "DUI o RUI: 'Sr Puigdemont, posi data i tregui les urnes!'". Pel que fa a la qüestió de confiança, LI posa com a única condició "que el Govern posi data dins del 2017 a la proclamació de la República Catalana (DUI) o a la convocatòria d'un Referèndum Unilateral d'Independència (RUI)". La posició de la LI és el que "els resultats del 27S legitimen la proclamació de la República Catalana", però admet el valor de la RUI "per ampliar la base de la ruptura amb l'estat". La LI separa qüestió de confiança i pressupostos, ja que defineix el mandat de la CUP-CC així: "cap a la República sense més retallades". Així doncs, expressen el seu vot negatiu als "pressupostos que segueixin per la via de les retallades", ja que "només des d'una política social i el compromís de les classes populars hi haurà independència". Malgrat tot, LI es mostrava favorable a "les ampliacions pressupostàries que facin falta per resoldre les necessitats socials com per fer possible la RUI/DUI".

Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional contrasta, d'una banda, "autonomisme", "processisme" i ""el canvi"" amb "independència" i "canviar-ho tot", amb la consigna "Als Països Catalans desobeïm per la independència". El manifest denuncia tant els qui "fa dècades que parlen amb l'esquerra i ens governen amb la dreta" com els que "per davant fan discursos patriòtics i per darrera pactes amb l'estat". Així fan una crida a la "desobediència a l'estat" i a la "impugnació de tot el que han significat quaranta anys d'autonomisme, corrupció i gestió al servei dels poderosos".