diumenge, 20 d’agost de 2017

El consort de la reina

La Constitució Espanyola del 1978 dedica tot un article, l'article 58, a la figura que ella anomena "la reina consorte o el consorte de la reina":

"La Reina consorte o el consorte de la Reina no podrán asumir funciones constitucionales, salvo lo dispuesto para la Regencia".

D'aquest article ens pot cridar l'atenció el fet que diferenciï terminològicament "la reina consort" del "consort de la reina". És a dir, que quan hi ha un rei, de la consort en diem reina, però quan hi ha una reina, del consort no en diem rei. La legalització del matrimoni homosexual encara complica més la situació, però no hi entrarem.

Aquest article, d'altra banda, pel que fa al contingut sí té un precedent:

"En el caso de que llegue a reinar una hembra, su marido no tendrá autoridad ninguna respecto del Reino, ni parte alguna en el Gobierno" (article 184 de la Constitució del 1812)

En el mateix sentit, en la Constitució de 1876, es diu:

"Cuando reine una hembra, el Príncipe consorte no tendrá parte ninguna en el Gobierno del Reino" (article 65)

La desigualtat de l'article 58 de la Constitució del 1978, doncs, és inferior a la registrada en les constitucions anteriors. Però en la de 1876 encara s'atorga el títol de "Príncep consort".

Val a dir que el consort de la Reina Isabel II sí va utilitzar el títol de Rei, sovint amb la denominació de "rey consorte". Així doncs, de la parella se'n deia "Sus Majestades los Reyes Doña Isabel y Don Francisco de Asís". Ara bé, el rey consorte Don Francisco no va rebre numeració (no va ser "Rey Francisco I") ni se li atribuïren funcions constitucionals.

Si remuntem als temps preconstitucionals, el consort de la reina Isabel I de Castella, que fou el rei Ferran II d'Aragó, sí fou reconegut per la historiografia posterior com a Ferran V de Castella. Però el cas d'aquest matrimoni té especificitats, ja que el mateix Ferran d'Aragó tenia certs drets personals sobre la corona de Castella. Qui no els tenia fou el marit de la successora de la reina Isabel I de Castella, la reina Joana I. El seu marit, Felip d'Habsburg i Borgonya, fou reconegut com a rei consort, i la historiografia posterior el designà com a Felip I de Castella.

L'ús de no atorgar al consort de la Reina el títol de Rei és quelcom generalitzat a les monarquies actuals del nostre entorn. El consort de la Reina Elisabet II d'Anglaterra rep el títol de "Príncep Felip" i de "Duc d'Edinburg", però no mai el de "rei consort". El consort de la Reina Margarida II de Dinamarca va rebre tan sols el títol de Príncep, per bé amb la dignitat d'Altesa Reial, i tan sols entre el 2005 i el 2016 va disposar del títol de "Príncep Consort".

També el marit de la Reina Victòria d'Anglaterra fou conegut únicament com a Príncep Albert. En temps més reculats, però, el consort de la reina d'Anglaterra rebé més reconeixement. El consort de la reina Maria II fou reconegut ell mateix com a rei Guillem III, i fins i tot podem dir que els dos foren igualment reis titulars, o potser que ell ho fou més que ella, com a campió de la Revolució de 1688. El marit de la reina Maria Tudor va rebre el títol de "Rei d'Anglaterra, de França i d'Irlanda", en el benentès que ho era jure uxoris.

El text de la Constitució de 1978, és clar, no impedeix que el consort de la Reina rebi el títol de Rei i el tractament de "Sa Majestat".

divendres, 4 d’agost de 2017

Cues a l'aeroport

Des de l'inici de la campanya estival de turisme, han estat recurrents les notícies a l'Aeroport del Prat sobre les "cues". Al principi fou la qüestió del control de passaports/DNI, que ara s'ha fet generalitzat per a tota mena de vols, inclosos els que es fan dins l'espai Schengen. Ara la qüestió és el control de seguretat, externalitzat per AENA a l'empresa Eulen, i que es veu afectat per la vaga dels treballadors.

És simptomàtic que tots dos problemes tinguin a veure amb la "seguretat" i el "control". A hores d'ara, el major temps d'espera dels passatgers en un aeroport té a veure amb les cues de facturació d'equipatge i d'obtenció de la targeta d'embarcament. Aquests dos serveis, particularment el primer, tenen un caràcter peremptori: fet i fet garantir que les maletes arribin a port és una preocupació rellevant de tot viatge aeri.

El temps d'espera degut als controls de seguretat, ara duplicats amb la revisió de passaports/DNI per fer un registre digital (inútilment duplicat) de tots els passatgers és menys justificable. Mentre la premsa debat sobre si hi ha prou policies en el control de passaports o si els treballadors del control de seguretat fan o no fan vaga, hom oblida la qüestió de fons, que és la utilitat d'aquests controls. Aquests controls s'han endurit com a conseqüència d'atemptats terroristes, molts dels quals no han tingut a veure amb els avions. Es tracta sovint d'enduriments demagògics, de natura estranya, que semblen un càstig col·lectiu a tota la població per accions que han fet persones d'identitats extra-europees. Els departaments implicats, públics o privats, guanyen quota de poder amb aquests enduriments, i com que són part també en la decisió de l'enduriment no hi ha esperança d'una avaluació tècnica neutral sobre la utilitat d'aquests controls i de les mesures que apliquen. La prohibició de dur líquids en la cabina de l'avió n'és un exemple.

Qualsevol qüestionament profund de la causa real de les cues a l'aeroport, la demagògia securitària, és atenallat pel fet que la indústria que el suporta no dubta a utilitzar l'espantall del terrorisme.

dimarts, 18 de juliol de 2017

De confiscacions i convocatòries electorals

A mesura que s'acosta la convocatòria de referèndum del Primer d'Octubre, més creix també l'astracanada en els rengles anti-referendistes. Si en les dues setmanes passades havia planat sobretot l'espectre de confiscacions patrimonials de responsables del referèndum, enteses gairebé com a procediments automàtics, ara el Delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ja parla de convocar eleccions autonòmiques des del Govern espanyol.

Se suposa que el redactat de l'article 155 ho permet tot.

"Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general."

Malgrat que Mariano Rajoy havia insistit que les "mesures necessàries" seran proporcionals i ajustades a dret, també hem sentit a la Vicepresidenta Sáenz de Santamaría recordar que en un altre context un govern com el de Puigdemont no hauria durat ni tres dies.

En certa mesura, el govern Puigdemont-Junqueras espera que el govern Rajoy caigui precisament en aquest parany: vulnerar la legalitat vigent. Col·lapsada la legalitat vigent, en mans del mateix Gobierno, hauríem arribat doncs a un moment constituent.

divendres, 2 de juny de 2017

Trajectòries (no tan) insòlites (XXVII): Karl-Heinz Kurras i el 2 de juny del 1967

Avui fa cinquanta anys moria assassinat per la policia, en el decurs d’una protesta, Benno Ohnesorg. “Der Tod des Demonstranten” marcaria un punt d’inflexió en el moviment estudiantil de Berlin Occidental, amb conseqüències a tota la República Federal d’Alemanya. El juny del 67, en certa mesura, anunciava allò que s’esdevindria el maig del 68. Com sempre, el fet galvanitzador no assenyala més que un corrent de fons. Sense el corrent de fons, de fet, no s’explicaria que un estudiant com Ohnesorg assistís, a 26 anys, a la seva primera gran manifestació política.

Ohnesorg era una espècie d’estudiant etern, de profunds interessos artístics, musicals i literaris, amb gust per l’aprenentatge de llengües. Nascut a Hannover el 15 d’octubre del 1940 havia arribat a Berlín Oest la tardor del 1963, matriculat a l’Escola Superior Estatal de Belles Arts. El 1964 s’havia matriculat a la Universitat Lliure de Berlín per fer estudis de romanística i germanística. Membre de l’Associació d’Estudiants Evangèlics, tenia fermes conviccions pacifistes i antiimperialistes. Participà en la Trobada de Joves d’Alemanya celebrada a Berlín Est de 16-18 de maig del 1964, sota l’organització de les Freie Deutsche Jugend (l’organització juvenil de la República Democràtica d’Alemanya). La del 2 de juny del 1967 no era la seva primera manifestació, car havia participat en alguna concentració contra la política educativa del govern municipal de Berlín Oest.

El 2 de juny del 1967 s’havia convocat una concentració de protesta davant la Deutsche Oper de Berlín, a Charlottenburg, contra la visita del xa de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlavi. Pahlavi i els seus hostes alemanys havien d’assistir a una representació de la Flauta Màgica de Mozart. Pahlavi encarnava a la perfecció les tiranies servils al neocolonialisme. En particular, hom podia recordar el seu rol en el colp d’estat del 1953 contra el govern de Mohammad Mosaddegh, colp d’estat en el qual l’emperador Pahlavi i el seu partit ultramonàrquic servien clarament els interessos petroliers anglo-americans. Benno Ohnesorg assistí amb la seva dona embarassada, Christa, amb la qual s’havia casat el 27 d’abril. A la casa de Prinzregenstrasse, havien preparat una pancarta amb el text “Autonomie für die Teheraner Universität”

La concentració anti-Pahlavi transcorregué pacíficament fins que els estudiants que hi participaven començaren a ésser assaltats per manifestants pro-Pahlavi. Davant la violència entre els dos grups s’hi interposà violentament la policia oest-berlinesa. Els manifestants anti-Pahlavi es començaren a disperar. Els Ohnesorg, acompanyats d’un amic, Dietz Bering, anaren a parar al pati del número 66 de Krumme Strasse, juntament amb altres manifestants. Fou allà on fou mort d’un tret per un policia de paisà.

Aquest policia era Karl-Heinz Kurras, inspector de la policia (Kriminalobermeister) de Berlín Oest. No tenia cap oportunitat de negar la seva autoria, havent-hi testimonis (policials i civils). En el seu descàrrec afirmà que el tret havia estat accidental o bé disparat com un tret d’advertiment, en sentir-se assetjat per un grup de manifestants armats amb arma blanca. El mes de juliol va afirmar que “si hagués tingut una intenció deliberada d’atacar, com era el meu deure, hauria mort 18 homes com a poc”. Fou acusat al capdavall d’homicidi involuntari. La seva defensa fou sufragada amb una donació de 60.000 marcs del Sindicat de Policia.

Des d’un primer moment, els estudiants s’organitzaren davant d’aquestes maniobres d’encobriment. A mesura que avançava el procés judicial també guanyaven en determinació les mobilitzacions estudiantils. Poc després de l’enterrament d’Ohnesorg a Hanover se celebrà una conferència a la universitat amb el títol “Universitat i democràcia: condicions i organització de la resistència”. Rudi Dutschke (nascut el 1940) i altres dirigents estudiantils eren partidaris d’una acció radical i això els va fer topar amb professors d’esquerres com Jürgen Habermas (nascut el 1929). Habermas va arribar a caracteritzar el posicionament de Dutschke de “feixisme d’esquerres”.

“Feixisme d’esquerres” era un terme inacceptable per als estudiants mobilitzats, perquè justament associaven els problemes de la societat de l’Alemanya Occidental amb la manera com s’havia gestionat l’impacte del nazisme, del veritable feixisme. L’assassinat d’Ohnesorg era un bon exemple per ells, i calia pensar que la protecció que rebia Kurras tenia a veure amb els seus vincles amb l’extrema dreta, reciclada des del 1945, en el sistema policial i judicial.

El judici de Kurras començà l’octubre del 1967. El 21 de novembre el Tribunal Penal de Moabit absolgué Kurras del delicte d’homicidi involuntari, en valorar que Kurras es trobava en el moment de disparar en una situació de risc per a la seva vida.

Aquesta sentència fou revisada pel Tribunal Suprem a petició de la fiscalia i de l’acusació particular del pare d’Ohnesorg. L’octubre del 1968, el Tribunal Suprem anul·là la sentència, amb una forta crítica a l’actuació policial.

Kurras, doncs, havia d’ésser jutjat de nou per un Tribunal Penal de Berlín. El 20 d’octubre del 1970 s’inicià aquesta vista, en la qual es tingueren en compte proves menystingudes en el judici anterior. No obstant, el 22 de desembre era absolt de nou, ja que el jutge concloïa que no es podia provar la culpabilitat penal de l’acusat.

Amb aquesta sentència, Kurras va veure aixecada la seva suspensió i reingressà en el cos després de gairebé quatre anys. En l’interval havia treballat com a guàrdia de seguretat i havia tingut un procés per possessió il·legal d’armes pel qual fou condemnat. Kurras fou destinat al centre de control de ràdio. En principi, en aquesta posició no tenia dret a un arma, però el juliol del 1971 se li facilità una al·legant que se sentia amenaçat per la Fracció de l’Exèrcit Vermell (RAF), un dels grups armats que precisament havia sorgit del moviment estudiantil que ell mateix havia desencadenat el 2 de juny del 1967. Anà de nou a judici el 1977 arran d’atacar un fotògraf que l’havia retratat davant de casa: el judici creuat es resolgué amb dues absolucions. En el 1987, Kurras es retirà de la policia amb el nivell de Kriminaloberkommissar.

Seríem doncs davant d’una trajectòria típica. Nascut a Barten (Prússia Oriental, avui Barciany, República de Polònia), fill d’un policia, l’1 de desembre del 1927. El seu pare, recrutat per la Wehrmacht, va caure durant la guerra. El 1944, mentre acabava el seus estudis de secundària, participà com a voluntari en el Servei de Guerra. Allistat després en l’exèrcit acabà la guerra en Berlín. El març del 1950 ingressà en la policia de Berlín Oest, arribant al grau de Kriminalobermeister el 1959.

El maig del 2009, però, Cornelia Jabs descobrí que Kurras havia estat un informant de l’Stasi i que, en reconeixement dels seus serveis, havia rebut l’alta en el Partit Socialista Unificat (SED), com a membre secret. Kurras, llavors de 82 anys, no tan sols no negà els fets sinó que afirmà a la premsa, amb el seu estil habitual, que no l’avergonyia pas haver estat membre del partit comunista. No cal dir que la premsa conservadora trobà en aquesta revelació una mina. Kurras, a qui el moviment estudiantil d’esquerres, havia presentat com un policia d’extrema dreta, protegit per ex-nazis de la policia i de la judicatura, ara resultava ésser un agent de l’Stasi. El gener del 2012 hom va fer una investigació més exhaustiva. Hom no trobà cap vincle entre l’Stasi i l’assassinat d’Ohnesorg. De fet, l’Stasi trencà relacions amb Kurras arran de l’assassinat d’Ohnesorg el qual, d’altra banda, fou denunciat per la premsa i per les autoritats de la DDR. Aparentment, l’Stasi no volia mantindre relacions amb un policia que era focus d’atenció mediàtica. La investigació del 2012 també mostrà els companys i superiors de Kurras ignoraven el seu lligam amb l’Stasi o el SED i que l’havien encobert senzillament per un esperit de cos. En qualsevol cas, no es presentaren nous càrrecs contra Kurras, que es morí a Berlín el 16 de desembre del 2014.

La biografia de Kurras, doncs, serà de nou examinada amb el 50è aniversari dels fets del 2 de juny del 1967 davant l’Òpera Alemanya de Charlottenburg. No hi mancaran les referències al fet que l’enderrocament del xa de Pèrsia, escaigut el 1979, fos obra dels qui després aixecarien la República Islàmica d’Iran. També hom assenyalarà que els fets del 2 de juny del 1967 van produir una radicalització del moviment estudiantil que duria a les accions armades de la RAF o del Moviment del 2 de Juny. Esmentar que Kurras fos militant secret del SED o agent de l’Stasi en el 1967 mateix no hauria alterat gaire el mateix moviment estudiantil del qual tan sols una part minoritària tenia cap esperança en el caràcter progressiu de la DDR.

Hom examinarà la situació de Kurras, a 18 anys, a Berlín. Hi va quedar en la zona d’ocupació soviètica. Allà començà a estudis professionals de gestió i, fos per conveniència o per convicció, ingressà en el Partit Comunista d’Alemanya (KPD). L’abril del 1946, el KPD i l’SPD es fusionaren, si més no, en la zona soviètica per donar pas al Partit Socialista Unificat (SED). El desembre del 1946, Kurras fou arrestat per la policia secreta soviètica per possessió il·legal d’armes. El gener del 1947 el condemnaren a deu anys d’empresonament, alhora que era expulsat del SED. El febrer del 1950 fou alliberat i el trobem, com hem dit, passant al sector occidental i fent-se policia el mes de març. L’historiador Sven Felix Kellerhoff, que reconstruí en el 2009, aquests moviments d’acord amb els documents soviètics, dubta de si el seu internament no era una tapadora per introduir-lo com a informador en el Camp N. 7 de Sachsenhausen entre el 1946 i el 1949, i de fer-lo entrar en la policia de Berlín Oest en el 1950.

Els arxius de la policia de Berlín Oest indiquen que un company de Kurras va notificar els seus superiors que aquest era simpatitzant del KPD la primavera del 1955. Però el KPD, al capdavall, era un partit legal de la República Federal d’Alemanya (on se li havia impedit d’operar amb el nom de SED): no seria il·legalitzat fins l’agost del 1956. Segons els arxius de la DDR, el 19 d’abril del 1955 un agent de l’Stasi esmenta que Kurras volia passar-se a Berlín Oriental i ingressar en la Volkspolizei. Del 26 d’abril data el compromís d’adhesió de Kurras, que fou nomenat agent del Abteilung IV der Verwaltung Gross-Berlin der Staatssicherheit: amb el sobrenom d’Otto Bohl havia de servir romanent en el seu destí de la Policia de Berlín Oest. A banda de facilitar documents sobre el funcionament intern de la Policia de Berlín Oest, Kurras hauria participat en el seguiment de refugiats de la DDR.
El 15 de desembre del 1962 Kurras sol·licità l’ingrés en el SED, del qual compartia, segons escrivia, l’objectiu de crear “una Alemanya democràtica”. El 1964 rebé l’ingrés al partit. L’assassinat d’Ohnesorg interrompé aquesta tasca d’agent secret. Una setmana després de l’assassinat, l’Stasi revisava la situació de Kurras i es demanava si no podia tractar-se d’un agent provocador infiltrat. Sense proves d’aquest extrem, sí que constataven la seva debilitat per les armes de foc i que, en qualsevol cas, calia cancel·lar temporalment la connexió amb Kurras.

dilluns, 8 de maig de 2017

Què han fet els 47.568.588 inscrits en la segona volta de les presidencials franceses?

- Un 43,63% (20.753.798) han votat la candidatura d'Emmanuel Macron.
- Un 25,44% (12.101.416) s'han abstingut.
- Un 22,38% (10.644.118) han votat la candidatura de Marine Le Pen.
- Un 6,35% (3.019.724) han votat en blanc.
- Un 2,21% (1.049.532) han votat nul.

Si fem cas a la lectura segons la qual no votar Macron era fer el joc a Le Pen, el 56,37% dels inscrits serien fachos.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Què han fet els nord-catalans amb dret de vot a la primera volta de les presidencials del 23 d'abril del 2017?

Els inscrits en aquesta ronda electoral eren 347.914, és a dir un 75% de la població del Departament. D'aquests 347.914:
- 80.169 (23% dels inscrits) han votat Marine Le Pen.
- 73.984 (21%) s'han abstingut.
- 56.392 (16%) han votat Jean-Luc Mélenchon.
- 49.245 (14%) han votat Emmanuel Macron.
- 45.865 (13%) han votat François Fillon.
- 13.455 (4%) han votat Benoît Hamon.
- 9.741 (3%) han votat Nicolas Dupont-Aignan.
- 4.634 (1%) han votat Jean Lassalle.
- 4.563 (1%) han votat en blanc.
- 3.053 (1%) han votat Philippe Poutou.
- 2.580 (1%) vots han estat anul·lats.
- 2.303 (1%) han votat François Asselineau.
- 1.477 han votat Nathalie Arthaud.
- 453 han votat Jacques Cheminade.

dimecres, 12 d’abril de 2017

La Cambra de Representants del Poble Català com a element institucional per desencallar el Procés

Des del Pacte Nacional per a l'Autoderminació, hom contempla la institució d'una "Cambra de Representants del Poble català". Aquesta Cambra, en tant que no regida per la Constitució espanyola, ofereix unes capacitats que no pot oferir el Parlament de Catalunya, en tant que organisme de l'Estat espanyol.

Aquesta Cambra de Representants seria elegida pel Cens Electoral Català, elaborat a partir del Cens Nacional del Poble Català. La Cambra, una vegada elegida, redactaria un Projecte de Constitució, que seria sotmès a referèndum. Seguiria una consulta d'autodeterminació del Poble Català on es demanaria sobre la creació d'un Estat Català sobirà. A diferència del referèndum constituent, la consulta requeriria la presència d'observadors amb mandat de la comunitat internacional. En cas afirmatiu, s'obririen dues possibilitats: la declaració unilateral d'independència i l'assumpció del poder per la Cambra de Representants del Poble Català o l'inici d'un procés de negociació per arribar a una independència pactada.