dilluns, 5 de novembre de 2018

Què han fet els neocaledonians en el referèndum del 4 de novembre del 2018

Nova Caledònia és actualment una "col·lectivitat sui generis" dins de la República Francesa. L'estatus actual remunta a la conflictivitat dels anys 1984-1988. Al moviment descolonitzador o independentista, se sumaven les tensions entre la població aborígen ("kanakes") i l'eurodescendent ("caldoches"), entre la Noumea blanca i la resta del territori. Per considerar completada la descolonització les autoritats franceses proposaren un referèndum el 13 de setembre del 1987 ("Voulez-vous que la Nouvelle-Calédonie accède à l'indépendance ou demeure au sein de la République française", amb les opcions d'Indépendance i de République française"). Però aquest referèndum fou boicotat pels independentistes, assolí una participació del 59,1% (amb un 98,3% dels vots emesos favorables a demorar al si de la República Francesa). El 26 de juny del 1988 fou possible la signatura a Matignon d'uns acords entre la delegació independentista de Jean-Marie Tjibaou i la delegació anti-independentista de Jacques Lafleur, de manera que s'obria la porta a un Pacte de 30 anys per a l'exercici de l'autodeterminació. El 6 de novembre del 1988, en un referèndum nacional, obert a 38.025.823 francesos ("Approuvez-vous le projet de loi soumis au peuple français par le président de la République et portant dispositions statutaires et préparatoires à l'autodétermination de la Nouvelle-Calédonie") aquests acords foren aprovats (per 8.986.489 vots a favor i 2.474.548 en contra). Aquest referèndum tornà a manifestar la divisió territorial de la Nova Caledònia, ja que mentre la província Sud el refusava (57,19% dels vots emesos), les províncies del Nord (80,99% dels vots emesos) i de les Illes Lleialtat (85,10% dels vots emesos) l'aprovaven. En el 1998 se signà l'acord de Nouméa, que concretava la celebració de fins a tres referèndums d'autodeterminació, el primer dels quals tindria lloc entre el 2014 i el 2018.

El Congrés de la Nova Caledònia aprovà el 19 de març del 2018 la celebració del primer referèndum per al 4 de novembre del 2018. En aquest referèndum no voten tots els ciutadans francesos residents a la Nova Caledònia. Hi són exclosos un 17%, essencialment francesos d'altres territoris (els dits "zoreilles") que s'han establert amb data posterior al 1994. En total, els inscrits per al referèndum foren 174.154, dels quals un 63% serien kanaks. Cal distingir entre el concepte sociològic de kanak, el que depèn del dret consuetudinari (un 80% del primer) i el referit a l'estatut civil (20%).

En definitiva els inscrits entren en alguna d'aquests categories:
- els inscrits en la consulta del 8 de novembre del 1998 sobre l'acord de Noumea.
- els que tinguin o hagin tingut l'estatut civil consuetudinari de Nova Caledònia.
- els nascuts a Nova Caledònia abans del 31 d'octubre del 1980 i que tinguin el centre d'interès material i moral a la Nova Caledònia, i per tant siguin inscrits en la llista electoral provincial respectiva.
- els nascuts a Nova Caledònia després del 31 d'octubre del 1980, en les mateixes condicions que els anteriors, però amb inscripció d'ofici.
- els nascuts a Nova Caledònia des de l'1 de gener del 1989 que s'hagin inscrit en eleccions congressuals i assembleàries i que tinguin si més no un progenitor inscrit en la consulta del 8 de novembre del 1998.

La pregunta en el referèndum d'ahir fou "Voleu que Nova Caledònia accedeixi a la plena sobirania i esdevingui independent?".

Dels 210.945 electors habituals de Nova Caledònia:
- 78.734 (37,32%) votaren No.
- 60.199 (28,54%) votaren Sí.
- 36.062 inscrits (17,10%) s'abstingueren.
- 35.950 (17,04%) eren exclosos del referèndum.
- 1125 (0,53%) emeteren un vot declarat nul.
- 1000 (0,47%) votaren en blanc.

A la Província Sud, la més poblada, guanyà el No (73,71% dels vots emesos). A la Província Nord guanyà el Sí (75,82% dels vots emesos), com a també a les Illes Lleialtat (82,18% dels vots emesos).

De les 33 comunes, el sí guanyà a Hienghène (94,75% dels vots emesos), Bélep (94,45%), Pouébo (94,25%), Canala (93,42%), Yaté (88,23%), Maré (84,58%), Ouvéa (84,18%), Houaïlou (83,90%), Poum (83,67%), Thio (83,08%), Touho (82,60%), Lifou (79,92%), Ponérihouen (79,64%), Poindimié (79,26%), Kaala-Gomen (75,42%), Kouaoua (73,54%), Sarraméa (72,90%), Ouégoa (69,84%), Voh (68,57%), Île des Pins (67,32%), Koné (64,32%) i Poya-Nord (64,16%). El no guanyà a Poya-Sud (97,95% dels vots emesos), Farino (90,82%), Nouméa (80,51%), Dumbéa (78,24%), Païta (74,10%), Le Mont-Dore (71,80%), La Foa (70,04%), Boulouparis (69,74%), Bourail (69,09%), Koumac (63,53%), Moindou (55,51%) i Pouembot (53,47%).

De les comunes on guanyà el sí, únicament Koumac i Pouembot fan part de la Província del Nord. La resta de comunes on guanyà el sí són les que constitueixen el litoral occidental de la província sud.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Una Superlliga Europea de Futbol

Fa 90 anys, els campionats de futbol a Espanya eren regionals, deixant de banda la competició per KO que constituïa el Campionat d'Espanya (la Copa del Rei). La temporada 1928-1929 suposà la introducció d'un campionat de lliga nacional. En un principi, aquesta Lliga Espanyola, amb dues divisions, havia d'ésser compatible amb els diferents campionats regionals. I així fou al començament. Però els campionats regionals acabarien per caure en popularitat durant la dècada dels 1930 i, ja passada la guerra, tindrien l'última temporada el 1939-1940. En els anys 1950 la UEFA comença a organitzar competicions regulars de clubs. El sistema continental quedarà configurat en tres competicions principals: la Copa d'Europa, la Recopa i la Copa de la UEFA. Posteriorment, ja en els anys 1990, s'articularan en dues, les actuals Lliga de Campions i l'Eurolliga. Però en aquest estadi la competició de regularitat en el futbol europea continua siguent la lliga nacional: la Liga, la Premier, etc.

Aquesta setmana l'Spiegel publicava informacions sobre els contactes per crear una Superlliga Europea.

L'esquema de construir una Lliga Europea de primer nivell, amb una o dues divisions, mentre que les lligues nacionals hi serien supeditades, tal com passa ara amb les lligues regionals respecte de les nacionals, no és una idea nova ni de bon tros. Al capdavall, la transformació de la Copa de Campions d'Europa en una Lliga de Campions amb dues fases, així com la fusió de la Recopa i de la Copa de la UEFA en una mena de "Segona Divisió Europea", ja jugava en aquest sentit. Però aquestes competicions eren considerades encara complementàries a les lligues nacionals, no pas substitutives.

Ja en el 1998 la companyia italiana Media Partners investigà aquesta possibilitat d'una Superlliga. En certa forma la consolidació del format Champions/EuroLeague ho desencoratjà. Els grans clubs europeus participaven ja durant bona part de la temporada en tres o quatre competicions majors (lliga nacional, copa nacional, copa de la lliga nacional, competició europeu) i el calendari ja quedava prou atapeït. Un dels arguments en favor de la Superlliga era garantir als grans clubs una presència continental cada temporada, però això ja quedava garantir amb escreix amb el sistema Champions/EuroLeague.

El juliol del 2009 la idea d'una Superlliga fou represa per Florentino Pérez, el president del Real Madrid C.F. Arsène Wenger, entrenador llavors de l'Arsenal, pronosticava que en deu anys hom adoptaria aquest format sobretot per la pressió dels grans clubs. El fet que la proposta tingués una certa ferum elitista la féu impopular. En el 2012, el jugador Clarence Seedorf es declarava partidari d'una Superlliga, però amb una idea més oberta. I, en el 2013, l'entrenador Gordon Strachan pensava en un futur on el Celtic i els Rangers abandonarien la Lliga Escocesa per incorporar-se a una Lliga Europea de 38 clubs, amb dos nivells (Primera Europea i Segona Europea).

En el 2016, la UEFA mantingué una sèrie de contactes amb els clubs europeus més rellevants. S'explorava una Superlliga tancada integrada pels 16 millors equips. Aquests 16 equips jugarien en dos grups una temporada regular. Els primers quatre classificats de cada grup llavors iniciarien una sèrie d'eliminatòries. La idea no fou del tot ben rebuda, i en el seu lloc es proposà una reforma del sistema Champions/Euroleague favorable als equips de les lligues nacionals més potents.

Les filtracions publicades a Der Spiegel ofereixen més detalls d'aquesta proposta de Superlliga. Es va arribar a considerar la possibilitat d'exonerar els clubs participants no tan sols de competir en les lligues nacionals sinó també d'haver de cedir jugadors a les seleccions nacionals europees.

Aquestes filtracions també parlen de com la Superlliga pren força renovada en les darreres setmanes. Sembla que hi ha una llista ja de 16 clubs disposats a establir aquesta lliga per tal de fer la primera edició en la temporada 2021-2022. Fins a aquella temporada caldria tancar els detalls sobre quins serien els 16-24 clubs que hi prendrien part en la primera temporada, les vies de promoció i de descens (si és que n'hi ha), i les relacions amb la UEFA, les Federacions nacionals i les Lligues nacionals. El més probable és que la cosa quedi en una nova reforma de la Champions League. Però la possibilitat d'una escissió del futbol de clubs amb l'establiment d'una Superlliga del tot aliena a la UEFA no resta exclosa.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Una solució contra el populisme electoral

Diversos processos electorals han fet créixer les alarmes sobre la idoneïtat del sufragi universal, igual, directe, lliure i secret en uns contextos socials i comunicatius diferents dels que van convidar a la introducció d'aquest sistema en els segles XIX i XX. El col·lapse dels partits polítics clàssics, així com de les ideologies tradicionals (conservadorisme, liberalisme, democràcia-cristiana, socialdemocràcia) ha alterat el panorama amb el sorgiment de "nous actors" caracteritzats pel populisme, l'antielitisme, el replegament identitari o l'autoritarisme antiliberal. La dinàmica de les xarxes socials facilita l'extensió d'aquests moviments. Molts votants actuen cada vegada més com a "trolls", cercant les opcions més destrellatades, a través de les quals expressen les seves frustracions personals. Hom parla de "perdedors de la globalització", però sota aquest sintagma apareixen diferents comportaments que poden anar des del nativisme fins al patriarcalisme, però que també inclouen les "polítiques d'identitat" que no deixen d'ésser més que l'altra cara de la moneda de l'"identitarisme".

Aquests "nous actors" poden prendre la forma de dos o tres contendents. Així tenim propostes "d'extrema dreta", "d'extrema esquerra" i "d'extrem centre", i combinacions entre elles, de manera que tot el panorama polític pot quedar cooptat per aquests moviments, que combinen fanatisme i irresponsabilitat.

Fins ara hom confiava en el fet que el sufragi universal té una sèrie de frens: 1) el sistema electoral; 2) el bicameralisme; 3) la independència del poder judicial; 4) l'existència de mecanismes de fiscalització de l'acció de govern, com ara un intèrpret constitucional, un ombudsman, un tribunal de comptes, etc.; 5) l'establiment constitucional de majories reforçades per a certs aspectes considerats crucials; 6) les forces armades i els cossos de seguretat de l'estat; 7) la Corona.

Però tots aquests frens poden ésser superats per un moviment populista. Alguns sistemes electorals, pensats per garantir majories estables, ja han estat aprofitats per partits com Syriza. El bicameralisme no resisteix un moviment populista potent de cicle llarg. Els jutges poden veure's arrossegats per aquestes dinàmiques, si són prou insistents, i el mateix podem dir de les altres institucions.

Una solució contra el populisme electoral seria una reforma del sufragi. Particularment caldria incidir sobre el sufragi passiu, establint nivells d'exigència més elevats, particularment a les noves formacions. L'ús de llistes obertes o desbloquejades pot facilitar candidatures més flexibles. L'establiment d'un carnet per punts tant pel que fa al sufragi passiu com l'actiu ajudaria a retirar elements incívics d'aquests processos. Una ponderació del vot d'acord amb el nivells de renda, de patrimoni, d'estudis o d'altres mèrits trencaria el sufragi igual, però ajudaria a una representació més responsable. Finalment, mecanismes de participació més orgànics, que complementin el simple sufragi ajudarien als elements més actius de la societat civil a modular les decisions dels representants públics.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

El conservacionisme racial català: un manifest de maig del 1934

Crec que és interessant llegir íntegrament aquest text:

Per la conservació de la raça catalana

Ara que Catalunya torna a recobrar la seva personalitat política i té davant d'ella noves responsabilitats, s'ha de procurar que tota l'estructuració social i econòmica del nostre poble es basi fermament damunt una població creixent i sana, homogènia quant al sentiment patriòtic i amb una clara visió dels destins de la nostra pàtria. La població catalana travessa, però, un període molt crític semblant, en certa manera, al que es produïa en els països decadents políticament o econòmicament que foren treballats profundament per totes les malvestats de la darrera guerra mundial, però amb arrels més pregones perquè la nostra davallada demogràfica ja ve de lluny i ofereix en alguns llocs de Catalunya caràcters essencialment greus que poden fer pensar en transformació o retrocés de la capacitat genètica. Al costat d'aquesta possible causa de caràcter constitucional hi ha tot el problema de la limitació de les naixences amb greus conseqüències de caràcter fisiològic, moral, econòmic, social i fins potser polític.

Per compensar el desequilibri entre els nous contingents humans que produïm i els que ens calen per a portar endavant les nostres activitats, hem d'acudir forçosament a la immigració forastera difícilment controlable perquè, suposant que fos possible limitar el nombre dels nouvinguts d'acord amb les necessitats de cada moment, ja no ho seria poder efectuar una tria qualitativa. Però, tot i que no poguéssim vigilar o dirigir la barreja de races - en el sentit polític del mot - almenys no hauríem de romandre desprevinguts davant les possibles conseqüències d'aquella. Adhuc en el cas extrem que els catalans, diguem-ne autòctons, haguessin de restar en franca minoria en un futur més o menys pròxim, hauríem de veure quines seran les característiques dels nous catalans descendents d'immigrats o producte de barreja.

Fóra incomprensible que les actuals generacions que es troben en el moment crucial quan pot començar-se a comprovar una transformació essencial de la nostra raça no es decidissin a emprendre un estudi d'aquest experiment de tanta transcendència per a la Catalunya de demà. Biòlegs, higienistes, antropòlegs, historiadors, demògrafs, economistes, sociòlegs i juristes han de col·laborar en aquesta tasca humanitària i patriòtica d'assentar les bases científiques d'una política catalana de la població. Creuen els que signen aquesta crida que és d'urgent consideració anar a l'aplegament de voluntats dins una Societat Catalana d'Eugènica que analitzi les nombroses qüestions i els diferents problemes de tot ordre i urgent resolució que comporta la situació, que breument s'ha exposat, per a la vida catalana i ho faci amb relació amb els estudis que puguin efectuar els altres pobles peninsulars i els altres països. També hauria de coordinar la recerca dels adequats mitjans de defensa de la nostra raça amb les obligacions internacionals que es deriven dels convenis de la Societat de Nacions, que el Govern de la Generalitat ha de fer complir.

Tots els que simpatitzin amb aquesta iniciativa poden dirigir-se a l'Institut d'Investigacions Econòmiques (Laietana, núm. 18, cinquè), per tal que siguin convocats oportunament a la reunió de constitució de la Societat Catalana d'Eugènica.

Jaume Alcober; J. M. Batista i Roca; J. M. Bellido; J. Calicó; Albert del Castillo; Leandre Cervera; Pompeu Fabra; J. M. Girona i Cuyàs; F. Masgoriç i Anglaseli; E. Mira; P. Nubiola; Antoni Peyri; Jaume Pi i Sunyer; H. Puig i Sals; J. de C. Serra-Ràfols; Anfós Trias i Maixencs; J. A. Vandellós; Salvador Vives.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Converses telefòniques i monarquia

La fugida de seus socials d'empreses barcelonines cap a altres terres desencadenada a començament d'octubre del 2017 ha mogut tota mena de discussions. Ja no sols per les empreses que fugien, sinó per les que no ho feien. Una de les que no ho va fer fou SEAT, i fonts de SEAT afirmaren poques setmanes després que els havien arribat a trucar de la Casa Real ("de la Zarzuela"). En saber-se més detalls ara, es veu que les trucades les va fer el mateix monarca. Si pensem que aquesta fuita d'empreses fou la que justificà a Puigdemont en el seu gir cap a la prudència, cap a la dilació de la DUI el 4 d'octubre, cap a la suspensió del 10 d'octubre i cap a la desbandada posterior al 27 d'octubre, hom podria dir que el Rei salvà més Espanya amb aquestes trucades particular que no pas amb el discurs del 3 d'octubre del 2017.

El 20 de juny del 1933, el rei Alfons XIII, en l'exili de Fontainebleau, es trobava amb els quatre principals líders monàrquics, José Calvo Sotelo, Luis Miranda, el Marquès de Torres de Mendoza (Emilio María de Torres y González-Arnau) i el Comte de Riudoms (Juan Nepomuceno Pérez-Seoane y Roca de Togores). Havien de tractar la situació dinàstica després de la decisió del Príncep d'Astúries, de renunciar formalment i explícita als drets de successió de la Corona, per tal de contraure matrimoni amb Edelmira Sampedro. La renúncia del príncep Alfons, traspassava els drets successoris (constitucionals i històrics) a l'infant Jaume. No obstant, l'infant Jaume era sordmut, i es considerà que això era un impediment en el món contemporani, ja que no podria mantindre una conversa telefònica. Fou així com l'endemà l'infant Jaume renuncià també als drets successoris, que recaigueren, doncs, en l'infant Joan. L'infant Joan, esdevingut príncep d'Astúries, rebria de mans del seu pare la successió en el 1941, i la cediria formalment el 1977, al seu fill, Joan Carles, que ja havia esdevingut Rei en virtut de la Llei de Successió del 1947 i del nomenament com a Príncep d'Espanya del 1969. El fill de Joan Carles I, Felip VI, pujaria al tron a través d'una abdicació.

Així doncs, el besavi de l'actual monarca esdevingué l'hereu dels drets successoris (de la dinastia històrica, que diu la Constitución del 1978) essencialment a la desgràcia del seu germà de no poder mantindre converses telefòniques. Deixant de banda les importants trucades que feren el Comte de Barcelona i el seu fill en les atzaroses dècades que els tocà d'exercir les seves monàrquiques funcions, certament podem dir que les converses telefòniques adquiriren plena rellevància en el 2017. Potser avui l'infant Jaume ho podria haver arreglat amb un Whatsapp punyent, però això ja és una altra història.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Unitat i independència

Que un primer aniversari pot rellançar un procés revolucionari que semblava estagnat és quelcom ja conegut arran de la Festa de la Federació, celebrada a París el 14 de juliol del 1790 en commemoració de la Presa de la Bastilla. Potser aquesta expectativa també s'ha generat en el cas de l'Octubre Català. Després de mesos i mesos de neoprocessisme, l'independentisme sembla esquerdar-se entre els dits neoprocessistes i els anomenats hiperventilats. Però el neoprocessisme consisteix en equilibris, en nedar i guardar la roba. Aquests equilibris es veuen enfortits si el neoprocessisme acaba per veure's ell mateix com el "just punt mitjà" entre els "hiperventilats" i els "equidistants".

Seria erroni pensar que el neoprocessisme, per la seva natura vacil·lant, no és perillós. Pot repartir colps, com han testimoniat les darreres hores, als "hiperventilats", i val més que els "equidistants" i els "constitucionalistes" no pensin que gaudeixen d'immunitat. El Conseller Buch, al mateix temps que acusa la CUP gairebé de terrorisme ja indica que, si per ell fos, Jusapol no hauria tingut dret a manifestar-se a Barcelona. Si Buch impulsa una estratègia de repressió desmobilitzadora contra tot el qui es mogui, no se n'escaparà ni un, ni tan sols la fracció mobilitzada del neoprocessisme.

En el discurs d'inici del curs legislatiu, el President Torra ha repetit una estratègia suada: la de recórrer a una referèndum quan no hi ha cap proposta ni de gestió ni d'avenç. Ja ho va fer Artur Mas en la legislatura del 2012, secundat no sols per CiU i ERC, sinó també per ICV. I Carles Puigdemont ho repetí en la qüestió de confiança de setembre del 2016. Ara Torra proposa un tercer referèndum, i ho fa imposant al Govern d'Espanya un ultimàtum que expiraria el novembre per celebrar-lo de manera acordada.

El neoprocessisme redobla les crides a la "unitat". I en nom de la "unitat", també, el Govern Sánchez dirà "no" a Torra i demanarà unitat també a PP i a Cs. Els interpel·lats a la unitat, parlaran de la necessària independència dels partits o dels sectors que representen. I es repetirà aquesta parella de contraris que és la unitat-independència.

dimarts, 25 de setembre de 2018

El Pla de Govern de la XII legislatura... autonòmica

Avui, el President Joaquim Torra ha fet públic el pla de govern de la present legislatura, la XII des de la restauració autonòmica del 1980.

El Pla segueix l'esquema d'allò presentat fa uns mesos en el ple d'investidura:
- Eix 1. Un país cohesionat amb drets i oportunitats per a tothom, que aplega 5 àmbits, 21 objectius, 283 mesures i 82 indicadors.
- Eix 2. Una economia pròspera, responsable i sostenible (Per un nou model productiu i una fiscalitat justa), que aplega 8 àmbits, 35 objectius, 397 mesures i 119 indicadors.
- Eix 3. Una societat enfortida democràticament, lliure i justa (Per a una governança compartida), que aplega 7 àmbits, 30 objectius, 287 mesures i 102 indicadors.
- Eix 4. Una Catalunya oberta al món, que aplega 2 àmbits, 7 objectius, 55 mesures i 20 indicadors.

Dins de l'eix 2, trobem l'àmbit 2.5, de "polítiques agroalimentàries", que considera com a principal objectiu "assegurar la transferència tecnològica i la competitivitat del sector agroalimentari". Així se cerca assolir un Pacte nacional per la política alimentària de Catalunya. Entre les lleis previstes hi ha la de creació de l'Agència de Control Oficial de la Cadena Alimentària, i la Llei d'ordenació vitivinícola.