Comença el vot anticipat en la Consulta per la Independència del 13-D

El proper 13 de desembre, un total de 712.788 persones, de 159 municipis catalans, són convocades a aquesta consulta. Cal recordar que fa tres mesos ja va votar un municipi, Arenys de Munt, i que hi ha 48 municipis més que han manifestat la seva intenció de continuar les consultes en dates com el 28 de febrer o el 25 d’abril. Si comptem el conjunt d’aquests 208 municipis, tenim una població total de 1.546.729 (l’11,28% de la població dels Països Catalans) i una superfície de 6175 km² (el 8,76% del territori).

Els esforços de les coordinadores municipals, subcomarcals i comarcals que s’han creat per organitzar la consulta, se centren a hores d’ara en estimular la participació. En algunes localitats s’ha facilitat el vot anticipat, que arrencava el passat divendres a Taradell, i aquest dilluns a Sant Cugat del Vallès.

Per tal de veure quina és la situació de cada municipi podeu consultar, entre d’altres, les planes de Coordinadora per la consulta sobre la independència i de la Campanya Vull Votar.

Sense cap restricció territorial, aquests dies se celebra a Facebook una consulta. Prop de 50.000 persones ja hi han participat.

A Barcelona, aquest 29 de novembre, al migdia, tindrà lloc l’acte central de la Campanya del 13-D, en l’espai del Fòrum.

I després del 13-D, què? Hom ha assenyalat que d’aquells municipis on el nombre de vots afirmatius superi la meitat del cens convocant, haurien de sortir unes assemblees municipals que duguessin endavant el manament popular obtingut. Per a Carles Castellanos, de l’MDT, es tracta de “de preparar el terreny per a la creació d’una assemblea nacional dels Països Catalans fonamentada en assemblees territorials i en una assemblea de representants electes i amb la capacitat d’integrar la part més conscient i activa del moviment associatiu”. És clar que cal tenir present, com diu en el darrer número de l’Accent, en Jaume Soler, d’Endavant, que “només cal veure la desena llarga d’entitats que conformen la Coordinadora per la consulta sobre la Independència per a veure’n el caràcter heterogeni (i no precisament en un sentit positiu i pluralista), i per tant, la imprevisibilitat de tot el procés”. De l’esforç, doncs, de l’esquerra independentista dependrà que siguin el “preludi de la independència” tal com les qualificava un comunicat recent del PSAN.

Segle i mig de l’aparició de “L’origen de les espècies”

El dijous 24 de novembre del 1859 es posava a la venda “On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life”. L’autor era “Charles Darwin, M. A. [Master of Arts], Fellow of the Royal, Geological, Linnæan, etc., Societies; Author of ‘Journal of Researches During H. M. S. Beagle’s Voyage Round the World’”. La nota editorial diu “London: John Murray, Albemarle Street”.

El preu de venda era de 15 xílings. Dos dies abans, la casa editorial havia celebrat la sessió de vendes d’autumni. En total, Murray havia imprès 1.250 exemplars, dels quals 5 havien d’anar al registre de Stationers’ Hall i uns 75 foren reservats per la casa editorial per a la presentació i per a revisió (de cara a possibles errades que calgués esmenar en properes edicions). Dels 1.170 exemplars a la venda el 22 de novembre, els llibreters se’ls quedaren tots. I quan se’l posà a la venda el dijous 24 de novembre, tots els llibres foren venuts, ja que la gran majoria s’havien encomanat de bell antuvi. Els continguts bàsics del llibre, de fet, ja eren coneguts pel públic “instruït”, particularment pels articles publicats l’1 de juliol del 1858 per la Linnean Society (*).

Els nivells d’administració territorial a Alemanya: federal, estatal, regional, comarcal i municipal

Ara que la Generalitat Valenciana anuncia la introducció d’uns àmbits d’actuació, i el Parlament de Catalunya es disposa a discutir una reforma de la Llei de governs locals, amb la substitució de les actuals províncies (i les respectives diputacions provincials) per les vegueries (i els respectius consells de vegueria) i es discuteix com es gestiona la divisió territorial autonòmica actualment basada en comarques per una de basada en vegueries, podem aprofitar per fer una ullada breu a com s’organitzen les entitats locals territorials de la República Federal d’Alemanya.

El nivell local

La corporació territorial bàsica és el municipi (Gemeinde, politische Gemeinde, Kommune), que constitueix l’àmbit fonamental de l’autonomia local. En total, a la República Federal d’Alemanya trobem 12.005 municipis, amb una superfície mitjana de 29,37 km² i una població de 6.849 habitants.

La seu municipal de Gießen (Hessen, Alemanya)

Correspon a l’autonomia municipal decidir la seva política territorial. Entre les entitats submunicipals cal esmentar l’Ortsteil (districte local), l’Stadtteil (districte urbà), el Gemeindeteil, l’Ortsbezirk o el Dorfschaft. Algunes d’aquestes entitats poden trobar-se alhora subdividides (Dorf, Ort). Encara que aquestes subdivisions no gaudeixen de la consideració d’administració territorial, sinó de descentralització municipal, disposen normalment d’òrgans d’elecció directa (Ortschaftsrat, Ortsrat, Ortsbeirat, Dorfvorstand). Aquesta autonomia submunicipal és la contrapartida a la tendència d’agregacions municipals de les darreres dècades.

Edifici central de la Universitat de Giessen. Els diferents municipis poden acollir-se a diferents règims, en el marc de la legislació estatal. Giessen o Marburg, per exemple, tenen la consideració de ciutat universitària (Universitätsstadt).

El nivell comarcal

Amb l’excepció d’algunes ciutats, que tenen l’estatus de “kreisfrei” (p. ex. Darmstadt) o que constitueixen estats federats (Hamburg, Berlin i els dos municipis de l’estat de Bremen), la resta de municipis s’integren en comarques (Kreisen, Landkreisen). De la mateixa manera que els municipis, les comarques són corporacions territorials. En els estats de Renània-Palatinat i de Saxònia-Anhalt, a més de municipis i comarques, també tenen consideració de corporacions territorials, algunes agrupacions municipals (Verbandsgemeinden). La divisió comarcal dels diferents estats alemanys sempre ha tingut la vocació de reflectir la realitat econòmica i en aquest sentit se la concebia com una eina de superació de l’atzarosa divisió territorial de l’Antic Règim. Normalment, les comarques reben el nom, en conseqüència, del municipi que fa de cap de comarca. N’hi ha algunes excepcions a aquesta norma, com és el cas del Wetteraukreis, que va adoptar el nom històric-geogràfic (Wetterau) en detriment de la designació per la ciutat que fa de cap de comarca (Friedberg).

El fet que hi hagi ciutats que queden fora de la divisió comarcal provoca algunes situacions paradoxals. Per exemple, el Landkreis de Darmstadt, no inclou la ciutat de Darmstadt, però sí tots els municipis limítrofs. No obstant això, la seu comarcal és a Darmstadt, és a dir, formalment fora del territori comarcal.

La divisió del territori federal en comarques és més homogènia que no pas la de municipis o la d’estats. Això fa que siguin la unitat fonamental per tota una sèrie de programacions territorials. Per comarques es matriculen els vehicles. I les comarques, per norma general, són la base per determinar els districtes electorals.

Landamt (consell comarcal) de Giessen, situada al costat de la seu municipal.

Entre la comarca i el municipi, existeixen agrupacions municipals que no tenen rang de corporació territorial. Sovint, aquestes mancomunitats de municipis (Amt, etc.) tenen funcions ben específiques, a través de la delegació de funcions municipals.

El nivell regional

En la majoria de casos, no existeixen corporacions territorials entre les comarques i els estats. És clar que en els estats-ciutats (Hamburg, Berlin, Bremen) no existeixen ni tan sols les comarques i, en el cas d’Hamburg i de Berlin, no hi ha tampoc municipis. No obstant, sí que hi ha algunes regions que disposen de corporacions territorials pròpies. En el cas de la Regionalverband Saarbrücken (en el Sarre) i la Sädteregion Aachen (la regió urbana d’Aquisgrà), l’existència d’una corporació territorial per damunt de la comarca permet la gestió específica d’una regió econòmica altament integrada. També gaudeix de rang d’administració territorial la Regió de Hannover (en l’estat de Baixa Saxònia), per una combinació de raons històriques i particularitat econòmiques. Per raons similars, les set regions (Bezirke) de Baviera també gaudeixen de la consideració d’administració territorial.

A nivell regional, però, també trobem altres divisions que no tenen el caràcter de corporació territorial: Regionalverbände, Regierungsbezirke, Landschaftsverbände. Normalment serveixen per a la descentralització de serveis estatals i, en menor grau, federals.

La seu de la presidència de districte de Mittlehessen, a Gießen. L’estat de Hessen s’estructura en tres regions: Südhessen, Mittlehessen i Nordhessen, amb capitals respectives a Darmstadt, Gießen i Kassel. Els seus òrgans, els Regierungsbezirke (districtes de govern), tenen caràcter d’òrgan descentralitzat de l’estat de Hessen, i duen per nom el de la capital regional respectiva. Si bé la divisió regional de Hessen no és històrica, sí que reflecteix la realitat geogràfica i lingüística que hi havia sota les divisions anteriors al 1945.

En el nivell regional és on trobem més disparitat entre les divisions que hom faria d’acord amb criteris lingüístics, o les que seguiria per raons històriques o geogràfiques, o les que simplement reflecteixen les agrupacions actuals. En cap moment, però, no hi ha hagut pressions de cap mena, des d’instàncies federals o estatals, per imposar les divisions administratives, per exemple, a les demarcacions religioses, per exemple.

Antiga seu de l’autoritat provincial d’Oberhessen, a Gießen. En l’època del Segon Imperi i de la República de Weimar, Hessen era dividit en quatre províncies, una adscrita a Prússia i tres adscrites al Gran Ducat (i després Estat Popular) de Hessen. Els estudis dialectològics i antropològics sovint vacil·len en emprar aquesta antiga divisió provincial o bé triar l’actual divisió regional, i allò que un autor caracteritza com a Oberhessisch, un altre ho expressa com a Mittlehessisch, sense que els termes puguin acceptar-se com a completament equivalents.

Setze estats

Per damunt de municipis i comarques, les altres corporacions territorials són els estats federats (Länder, Gliedstaaten) i la pròpia federació (Bund, Gesamtstaat). Els estats reben la denominació genèrica de Bundesländer, però la constitució de cada estat pot emprar altres denominacions.

Els estats actuals tenen orígens històrics ben diversos, però la seva continuïtat històrica parteix dels processos constituents del 1946-1947, que es van fer en l’Alemanya ocupada per les quatre potències aliades (Estats Units, Gran Bretanya, França i Unió Soviètica). Sota els auspicis nord-americans es constituïren quatre estats (la ciutat-estat de Bremen, Hessen, Württemberg-Baden i Baviera), uns altres quatre en la zona britànica (la ciutat-estat d'Hamburg, Baixa Saxònia, Nordrenània-Westfàlia i Schleswig-Holstein), tres més en la zona francesa (Baden, Renània-Palatinat i Württemberg-Hohenzollern) i cinc en la zona soviètica (Brandenburg, Mecklenburg, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Turíngia). Les regions orientals havien estat annexionades a la Unió Soviètica a i la República de Polònia, mentre que Berlín mantenia un estatut propi, i el Sarre (Saarland) es constituïa en un estat separat fora de l’àmbit de les quatre zones, sota protecció directa de la República Francesa. De tots aquests territoris, els vuit estats de la Bizònia (àrea combinada sota ocupació anglo-americana) i els tres de la zona francesa foren combinats per formar, el maig del 1949, la República Federal d’Alemanya. Com a resposta a aquesta proclamació, els cinc estats de la zona soviètica constituïren la República Democràtica d’Alemanya (setembre del 1949). El 1952, Baden, Württemberg-Baden i Württemberg-Hohenzollern es combinaven en un sol estat, Baden-Württemberg. La República Federal d’Alemanya passava a ser integrada per nou estats, als quals calia sumar Berlín Occidental (amb un estatus especial). Aquell mateix any, la República Democràtica d’Alemanya substituïa els cinc estats per una sèrie de 14 districtes (Bezirke), mentre Berlin Oriental es transformava en “Berlin-Hauptstadt der DDR”. El 1957, s’integrava a la República Federal d’Alemanya, l’estat de Sarre. El 1990, la DDR recuperava els seus cinc estats, els quals s’integrarien a la BRD per sumar, juntament amb la ciutat estat de Berlin, un total de 16 estats. Aquest procés històric fa que tots i cadascun dels 16 estats tingui una realitat constitutiva prèvia a la de l’estat federal. Això contrasta amb la realitat de la República Federal d’Àustria, on els diversos estats federats es constituïren arran de la proclamació de la República Federal, i no pas prèviament.

Trajectòries (no tan) insòlites (XI): Parvus i els serveis secrets alemanys, qui utilitzà qui?

Quan es prepara una conflagració interimperialista, o quan qualsevol imperi troba una resistència inesperada en les terres que vol conquerir, els paladins de l’imperi respectiu mobilitzen tots els recursos a l’abast per preparar la guerra. I, és clar, això implica també un esforç de propaganda. Cal la solidesa interna de l’imperi, i això requereix fer una crida a la “solidaritat” entre tots els qui l’integren. La consigna llavors és “pau entre classes, guerra entre pobles”. El “poble enemic” és normalment vilipendiat per la propaganda, deshumanitzat. Però aquesta línia propagandística té un límit. I llavors convé combinar-la amb la idea que la guerra es fa, en darrer terme, pel bé del propi “poble enemic” i que, en realitat, l’únic enemic són els dirigents obtusos d’aquell poble, i que no es tracta pas d’una guerra d’agressió sinó d’una guerra d’alliberament. Així “la unitat sagrada” que hom aplica al propi imperi pot combinar-se amb una crida a “la revolució” en l’imperi del veí. La Segona Internacional totes aquestes maniobres se les sabia de memòria. Havia denunciat esforçadament les violències de les conquestes colonials i també l’escalada armamentística a la pròpia Europa. Calia posar per endavant la solidaritat de la classe treballadora de tots els països i la solidaritat envers els pobles colonitzats. En la realitat, però, la cosa fou molt més complicada. El sector dretà de la socialdemocràcia alemanya, per exemple, no veia clar per què s’havia de denunciar el colonialisme alemany quan aquest era molt més incipient que no pas l’anglès o el francès. Ni tampoc no veia quina solidaritat calia haver envers les elits “tribals” dels pobles africans que, si s’enfrontaven al colonialisme europeu, era simplement per no haver de repartir el pastís que resultava de l’explotació del treball de les pròpies masses africanes. I qui deia l’Àfrica, deia Rússia. O no valia potser més un sistema de sufragi universal com el de l’Imperi Alemany respecte l’autocràcia tsarista? Unes objeccions, doncs, que recorden als qüestionaments que es fan sovint a la posició de l’esquerra nord-americana davant l’Iran i una possible intervenció “bonhomiosa” de l’exèrcit nord-americà: no valdrà més desfer-se dels aiatol·làs ni que sigui a través d’Obama-Clinton? Alexander Parvus hauria caracteritzat aquestes objeccions com una mera excusa per a la col·laboració de classe i per a l’abandonament dels postulats socialistes i revolucionaris.

Alexander Parvus havia nascut amb el nom d’Israel Lazarevič Gelfand, el 27 d’agost del 1867 (8 de setembre del 1867 en el calendari gregorià). La seva localitat natal era Berazino, un poblet (shtelt) de la regió de Minsk. Com la majoria de la població de Berazino, el pares d’Israel Lazarevič eren tots dos jueus. La família, però, es mogué aviat cap al sud, a Odesa. Odesa era tot un contrast amb Berazino: pel clima, per la grandària de població i per la seva diversitat. Odesa era una ciutat comercial i, encara que havia perdut l’estatus de port franc de la Mar Negra, era poblada per la més diversa varietat de nacionalitats. L’arribada del ferrocarril va dinamitzar Odesa. Pel que fa a la població jueva, constituïa més d’un terç dels habitants. Les pugnes entre grecs i jueus, i entre jueus, d’una banda, i ucraïnesos i russos eren a l’ordre del dia, i esclataren en forma de pogroms anti-jueus el 1871 i el 1881. Arran del segon pogrom, una part dels joves jueus optaren per emigrar a Palestina, llavors sota control otomà. D’altres s’hi quedaren i s’hi organitzaren. Fou en aquest context que Gelfand entrà en la lluita política dels estudiants jueus. El 1886 esclatà un nou pogrom, i Gelfand optà per emigrar a Zürich. El 1891 s’hi doctorà en filosofia, sempre mantinguent un contacte amb els moviments polítics radicals. Progressivament es decantà cap al socialisme i, en passar a Alemanya, es va afiliar al Partit Socialdemòcrata (SPD).

Dins de l’SPD i de la Segona Internacional, Alexander Parvus, el pseudònim que havia adoptat per escriure en la premsa, quedà arrenglerat amb l’esquerra. A Alemanya, la figura més destacada en la denúncia dels perills del possibilisme i de l’oportunisme era Rosa Luxemburg, que anava molt més enllà de la posició ortodoxa de Kautsky, sovint considerat “l’hereu” directe d’Engels (traspassat el 1895). Parvus mantenia el contacte amb els socialdemòcrates suïssos i també amb el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. La natura del règim tsarista havia dut a l’exili a un bon nombre de socialdemòcrates russos, de manera que el seu partit havia de combinar una “organització interna” i l’organització dels elements exiliats. Parvus col·laborà en l’arrencada, el 1900, d’Iskra, dirigida per Vladimir Uljanov, que havia adoptat el nom de Lenin pel riu Lena, de la mateixa fora que el socialdemòcrata rus oficial, Georgi Plekhanov, havia adoptat el pseudònim de Volgin. Els centristes com Kautsky i Plekhanov de vegades se’n duien les mans el camp en veure en els esquerranistes tendències que consideraven més blanquistes que marxistes, o per les aproximacions heterodoxes que feien a la teoria marxiana del valor. Però els centristes compartien amb els esquerranistes la visió que el principal perill teòric de la socialdemocràcia venia de les temptacions dretanes, exemplificada llavors en l’entrada del socialista Alexandre Millerand en un govern de “defensa republicana” (1899) com a ministre de Comerç.

Parvus encara era un ciutadà rus quan esclatà la guerra russo-japonesa. A la derrota russa, seguí la revolució del 1905 que obligà a la socialdemocràcia a reflexionar sobre la relació entre les guerres imperialistes i la revolució. Parvus aconseguí d’entrar a Sankt-Peterburg i fou actiu en el moviment revolucionari. Detingut, fou condemnat a tres anys d’exili a Sibèria, però reeixí a escapar, i retornà a Alemanya.

El prestigi de Parvus en el moviment socialdemòcrata era ja considerable. Però un escàndol vinculat al finançament del partit rus va afectar la seva imatge. Havia arribat a un acord amb Maksim Gorkij per representar a Alemanya Els baixos fons. Gorkij, que havia col·laborat financerament amb el partit rus en altres ocasions, hi va accedir. Després d’unes 500 representacions, però, Gorkij no havia cobrat la seva part i protestà davant els socialdemòcrates alemanys. A petició de Rosa Luxemburg, amiga personal de Parvus, Gorkij accedí a resoldre la qüestió de forma interna sense anar pels tribunals burgesos, i Parvus finalment lliurà a l’autor rus els 130.000 marcs pledejats.

Sense trencar-hi mai completament, Parvus s’allunyà de l’activitat socialdemòcrata. Tampoc no tenia res d’estrany després del desencís produït per la derrota de la revolució del 1905. Parvus s’instal·là a Istanbul i hi establí una companyia dedicada al comerç d’armes. Políticament, s’apropà als cercles dels anomenats “Jön Türkler” o “Genç Osmanlilar”, que volien una reforma profunda de l’Imperi Otomà, en marxa arran de la Constitució del 1908. Parvus hi col·laborà com a assessor financer i polític i, a partir del 1912, com a editor del diari Turk Yurdu.

El 1914 esclatà la Gran Guerra. La socialdemocràcia alemanya votà els crèdits de guerra. El socialisme francès se sumà a l’entusiasme patriòtic contra Àtila. A Rússia, es produïa un rearrenglerament de les forces d’esquerra, amb un sector que adoptava un criteri “defensista” (oboronci) contra “l’agressió alemanya”. Els socialdemòcrates partidaris de la pau quedaren en minoria mentre assistien a la mort no declarada de la Segona Internacional. Dins dels “socialdemòcrates pacifistes” tampoc no hi havia unitat de criteri. Per a Parvus la Gran Guerra era una oportunitat revolucionària, particularment per a Rússia. Si, com deia Lenin, calia transformar la “guerra entre pobles” en una “guerra entre classes”, Parvus tenia algunes receptes per dur-ho a la pràctica. Però hi havia dos Parvus: el públicament vinculat encara amb l’esquerra del moviment socialdemòcrata rus i alemany, i el privadament implicat en conxorxes més fosques.

En aquest sentit no queda clar si fou Parvus qui anà a cercar els serveis secrets alemanys per “utilitzar-los” com una eina de cara a esperonar moviments insurreccionals a Rússia, o si foren els serveis secrets alemanys els que l’empraren a ell de cara a afeblir el seu enemic oriental. O, si en els tractes, Parvus pensava sincerament en fer avançar la revolució a Europa (per la baula més feble de totes: Rússia) o únicament en engrandir la seva riquesa i influència (o aconseguir la nacionalitat alemanya). És el mateix que demanar-se de si Parvus traficava legalment amb armes per, eventualment, posar els seus serveis als futurs revolucionaris, o si ho feia per un pur interès crematístic.

Com a home de negocis a Istanbul, Parvus havia tingut tractes amb la Krupp alemanya, però també amb la Vickers Limited anglesa. Els contactes amb empreses alemanyes l’havien apropat al cercle de Hans von Wagenheim, l’ambaixador alemany a la Sublim Porta. Fou a través de Wagenheim, quan Turquia no havia entrat en la guerra (ho faria després, al costat de les “Potències Centrals”), que Parvus viatjà secretament a Berlin, el 6 de març del 1915, per presentar un memoràndum titular “Preparació de mobilitzacions polítiques massives a Rússia” a les autoritats alemanyes. La recepta de Parvus combinava l’assistència als sectors “no-defensistes” de la socialdemocràcia russa (principalment, els bolxevics) i als moviments d’alliberament nacional d’Ucraïna, Bielorrússia, Polònia, Lituània i Livònia. Naturalment, el que no deia el pla era que l’ensorrament de l’Imperi Rus en línies socialistes bé podria encomanar-se ràpidament a tot Europa.

A partir del 1915, arran de la Conferència de Zimmerwald, el pes de la fracció bolxevic de la socialdemocràcia russa creix en projecció internacional, encara que només fos en els cercles de l’esquerra socialista. Part de la direcció bolxevic residia a Zürich i una altra part a París. Parvus, com de bell antuvi, assistia financerament les seves activitats. Però no tots els diners provenien dels negocis de Parvus, sinó que una bona part ja venien dels serveis d’intel·ligència de l’Imperi Austro-Hongarès. La mala imatge de Parvus i les sospites quant a les seves relacions amb Alemanya i Àustria, que podien posar en perill l’hospitalitat francesa, van fer que el seu ajut no fos sempre acceptat. Part de les operacions financeres de Parvus es feien a través d’entitats daneses i sueques, situades en territori neutral. Però Parvus disposava de la seva pròpia organització d’agents, i cada vegada més eren en aquestes operacions de sabotatge contra interessos russos (financers, militars, etc.) en el que es gastaven els fons alemanys i austríacs.

El paper de Parvus en el retorn de Lenin a Rússia, el març-abril del 1917, des de Suïssa fins a Sankt-Peterburg, a través de territori alemany, no queda del tot clar, així com el paper que hi jugaren els serveis secrets alemanys i suïssos, o les pròpies organitzacions socialdemocràtes de Suïssa i d’Alemanya. Lenin, en tot cas, complí amb escreix la “seva part”: el novembre del 1917 els bolxevics assolien el poder a Sankt-Peterburg i a Moscou, i la naixent República Soviètica signava mesos després el Tractat de Brest-Litovsk.

Els tractes de Parvus amb els serveis secrets alemanys i austríacs, ben abans de la fi de la guerra, ja eren quelcom públic. És cert que part de les acusacions llençades pel Govern Provisional rus durant l’estiu del 1917 eren fabricades. Però, en tot cas, quan va rebre proves concloents de la connivència de Parvus amb les autoritats de les Potències Centrals, Rosa Luxemburg hi trencà definitivament.

Malgrat haver aconseguit deixar fora Alemanya de la guerra, les Potències Centrals (i Turquia) sucumbiren un any després de l’ascens al poder dels bolxevics a Rússia. El descrèdit de Parvus com a “provocador” era ara contemplat de forma diferent pels socialdemòcrates de dreta que havien format el govern del nou Reich sense kàiser. Però Parvus es mantingué al marge dels esdeveniments revolucionaris d’Alemanya, tancats provisionalment el febrer del 1919 amb la repressió de l’aixecament espartaquista.

Els darrers cinc anys de la seva vida, Parvus els passà en una luxosa mansió de l’Illa del Cigne, a Berlin, allunyat de les anades i tornades dels primers anys de la República Alemanya. Va escriure les seves memòries, i encara es considerava socialdemòcrata i revolucionari.

No cal dir que la figura de Parvus fa avui dia servei, particularment, als imperialistes i reaccionaris de tota mena. El seu caràcter secret i conspiratiu el fa especialment mal·leable per entrar en tota mena de teories conspiratives. Això val especialment per Rússia, on Parvus mostraria les connexions entre “el radicalisme jueu”, “la socialdemocràcia” i “els serveis secrets occidentals” per minar la potència russa (o paneslava, o panortodoxa). A Alemanya no hi manquen els que l’utilitzen per mostrar que en la Gran Guerra, el Kàiser era l’autèntic home progressiu, delitós de destruir la tirania tsarista a qualsevol preu, i que alhora combat el capitalisme financer franco-britànic. Ben mirat, si Parvus vivia a Alemanya, un “derrotisme revolucionari” correctament interpretat l’hauria dut a combatre el kàiser i no pas el tsar. Però potser Parvus compartia la idea de la dreta i del centre de l’SPD que més valia un kàiser que no un tsar, i un Reichstag que no una Duma. Els antisemites purs es rabegen en la idea d’un home ressentit encara pels pogroms d’Odesa. En un cert moment, l’antiimperialista acabà per servir als imperialistes, però tot fet sense mala fe. No debades es feia dir Alexander Parvus, per oposició a aquell Alexander Magnus que tan admiren els imperialismes de tots els temps.

El 27 grans electors del Sacre Imperi Romano-Germànic 2.0 trien president

Habemus presidentem! La fummata bianca s’elevava en Cònclave de Caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, altrament denominat Consell Europeu, reunit ahir a Brussel·les. És normal que els ciutadans europeus (o comunitaris) es facin un embull amb les institucions de la Unió. Hi ha un Parlament Europeu, un Consell de la Unió Europea, una Comissió Europea, un Consell Europeu, un Tribunal de Justícia, un Consell Econòmic i Social, un Consell de les Regions, a més d’altres nombroses institucions. Els que van amb les doctrines de Locke i Montesquieu a la mà, ens expliquen que la cosa no és tan complicada:
- hi ha un Poder Legislatiu, representat per una Cambra Alta (el Consell de la Unió Europea) i una Cambra Baixa (el Parlament Europeu). La particularitat d’aquest poder legislatiu és que la Cambra Baixa no fa lleis.
- hi ha un Poder Executiu, representat per la Comissió Europea.
- hi ha un Poder Legislatiu, representat pel Tribunal de Justícia.

En aquest esquema, el Consell Europeu fa les funcions que faria un Consell d’Estat en una República Popular Europea, és a dir fa de “capitania col·legiada de l’Estat”. El Consell Europeu és integrat per 27 representants dels estats membres que, o bé són caps d’estat (Xipre, França) o caps de govern (Àustria, Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Suècia, Regne Unit). Per això encara rep el nom originari de Cimera de Caps d’Estat i de Govern. En realitat, el nombre total de membres és de 28, car el President de la Comissió Europea també en fa part. En fa part, amb veu, però sense vot. Les votacions són a càrrec dels 27 representants, per un complex sistema d’1 estat, 1 vot, per algunes coses, i de vots ponderats d’acord amb la població de cada estat i per altres fórmules matemàtiques un xic farragoses.

Després de la Butlla d’Or, en el segle XIV, el Consell d’Electors del Sacre Imperi Romano-Germànic consistia en una reunió de 3 bisbes (de Köln, de Mainz i de Trier) i de 4 prínceps (el Comte Palatí del Rin, el Duc de Saxònia, el Comte-Marquès de Brandenburg i el Rei de Bohèmia). Arran de la Guerra dels Trenta Anys, el nombre d’electors pujà a 8 (amb l’afegitó del Duc de Baviera). Arran de la Guerra dels Nou Anys, el nombre d’electors pujà a 9 (amb l’afegitó del Duc de Brunswick-Lüneburg). El 1777, el nombre d’electors disminuí a 8, ja que el Duc de Baviera heretà el Comtat Palatinat de la Renània, i no era qüestió que tingués dos vots una mateixa persona. El 1801, els electors baixaren a 6, ja que els bisbats de Trier i Köln foren liquidats com a estat per l’onada napoleònica. El 1803, el nombre pujà a 10, amb l’addició dels Ducs de Württemberg, del Comte-Marquès de Baden, del Comte Territorial de Hesse-Kassel i del Duc de Salzburg. El 1805, de la mateixa manera que el Bisbe de Mainz s’havia reconvertit en un príncep secular, el Duc de Salzburg es reconvertí en el Gran Duc de Würzburg. El 1806, l’Imperi Romà de la Nació Alemanya fou liquidat per Napoleó. Els títols electorals, però, sobrevisqueren sense cap aplicació pràctica. Tampoc no és que haguessin tingut gaire importància aquests Col·legis Electorals més enllà del segle XV, quan de manera continuada i amb l’única excepció de l’Emperador Carles VII, es limitava a elegir el primogènit dels Habsburg.

El paral·lelisme és força clar. El President del Consell Europeu s’ha presentat en la premsa com una mena de “Cap d’Estat” de la Unió Europea. Això mateix ha fet a algns comentaristes de demanar-se com és que aquest President no és elegit per sufragi universal directe, com el President de la República Francesa, o indirecte, com el President de la República dels Estats Units d’Amèrica. I se’ns ha dit, que hom no opta per aquesta opció per defugir un sistema presidencialista. Ha! Ha! Ha! I per què, doncs, no el tria el Parlament Europeu? Que potser és per evitar un sistema parlamentarista?

Hi ha un altre punt sobre el President del Consell Europeu. Fins ara, aquestes funcions les feia, de forma rotatòria, el president o primer ministre de l’Estat que presidia el Consell de la Unió Europea. Per exemple, ara el president era el Primer Ministre de Suècia. Fet i fet el Tractat de Lisboa deixa entreveure que el més natural seria que el President del Consell Europeu fos també el President de la Comissió Europea. Barroso fou reelegit per aquest càrrec fa unes setmanes, però ja llavors se’ns havia dit que no acumularia aquesta altra presidència. Les males llengües diuen que la crisi també ha afectat el ritme de contractació de conferenciants de preus milionaris i que, per tant, calia recol·locar una d’aquestes patums. Per això sonava el nom de Tony Blair.

En tot cas, els 27 electors, amb els seus vots ponderats, reunits en cònclave, han optat per elegir President a un d’entre ells. L’afortunat és el neerlandès Herman Van Rompuy que compaginarà el càrrec, si més no, de moment, amb el de primer ministre de Bèlgica. Van Rompuy és membre de la democràcia cristiana flamenca (CD&V), forjat en el Banc Central belga i en l’ortodòxia pressupostària, amb una certa pinzellada “compassiva”. Es tracta d’un candidat de compromís, que no satisfa ningú, però que tampoc no genera urticària intensa a cap estat membre.

Quina llei electoral couen? (Moviments arran del ‘cas Pretòria’)

Hi ha dues lleis que, teòricament, hom hauria esperat d’aquesta primera legislatura de la tercera etapa estatutària de la Generalitat de Catalunya. Una és una Llei de Governs Locals que, en particular, determini la “veguerització” del Principat, la creació dels Consells de Vegueria, els quals han de substituir les Diputacions Provincial, alhora que es redefinís les funcions dels Consells Comarcals. L’altra, directament vinculada a aquesta, és una Llei electoral pròpia. Mentre les Corts Valencianes i el Parlament Balear van formular lleis electorals pròpies ja en els anys 1980, unes per tal de fixar la barrera del 5% i l’altre per adaptar les circumscripcions als diferents àmbits insulars, el Parlament de Catalunya no ha treballat mai seriosament en una llei electoral. Fa uns mesos fèiem còmputs que mostraven com, al capdavall, una llei electoral pròpia no hauria alterat gaire la correlació de forces parlamentàries entre el PSC-PSOE i CiU.

En tot cas, la Llei Electoral tira endavant. Per pura lògica, no pot ésser aprovada abans de la Llei de Governs Locals. Però és possible aprovar-la de totes maneres, si la Llei Electoral defineix autònomament la qüestió de la circumscripcions. En tot cas, però, els debats sobre la Llei Electoral no inclouen pas únicament aquest punt de la representativitat territorial. El document bàsic (*) per a la Llei és un report que defineix els punts bàsics d’aquesta llei de la següent forma:
- per a l’estímul de la participació electoral: s’ha proposat 1) la possibilitat del vot anticipat en persona, en oficines postals, durant 14 dies des de l’inici de la campanya electoral; 2) la possibilitat del vot per Internet, amb les condicions tècniques necessàries; 3) la publicitat dels procediments pels quals s’elaboren les llistes electorals; 4) l’equilibri sexual de les llistes, de forma que, per cada cinc noms consecutius no hi hagi més ni menys de tres persones del mateix sexe.
- per a la representació proporcional i territorial: s’ha proposat 1) substitució de les 4 circumscripcions provincials per 7 circumscripcions d’àmbit territorial o vegueria; 2) adjudicació de 2 escons mínims a cada circumscripció i repartiment proporcional dels altres 123 escons segons la població.
- per a la proximitat entre votants i representants, s’ha proposat la substitució de la llista tancada per una llista desbloquejada on cada elector, si ho vol, pot donar vots preferents a alguns candidats de la llista.
- per a la transparència i autogovern democràtics del procés electoral s’ha proposat: 1) prohibició d’actes institucionals de caire propagandístic durant el període electoral; 2) imparcialitat i pluralisme en la informació dels mitjans públics; 3) subvenció pública de les llistes amb més del 2% dels vots, segons els vots obtinguts; 4) sancions a les llistes que facin un excés de despesa o acceptin donacions privades il·legals; 5) creació d’una Sindicatura Electoral de Catalunya, elegida pel Parlament de Catalunya.

En resum, les novetats potencials de la Llei, fora dels aspectes propagandístics, respecte a la situació actual giraria al voltant de dues qüestions:
- introducció de set circumscripcions electorals, per comptes de les quatre. D’acord amb l’esquema assenyalat, el repartiment d’escons seria, aproximadament, de 85 diputats per a la Regió de Barcelona, 13 diputats per a la Regió de Girona, 11 diputats per a la Regió de Tarragona, 10 diputats per a la Regió de Vic-Manresa-Igualada, 8 diputats per a la Regió de Lleida, 5 diputats per a les Terres de l’Ebre, 3 diputats per a la Regió de l’Alt Pirineu i d’Aran. No obstant això, aquest mapa no és pas tancat. La reivindicació d’una Regió d’Anoia-Penedès, d’una Regió de l’Alt Ter o d’una circumscripció pròpia per a Aran, podrien deixar el mapa en 10 circumscripcions. Però ni això ni canvis en la ponderació territorial (des d’eliminar-la fins a reduir-la a un únic diputat-base), no altera notablement, més enllà d’un marge d’1-2 diputats, els resultats de cap formació política de les sis que obtingueren representació electoral el novembre del 2006.
- introducció de llistes desbloquejades. En definitiva, la nova llei deixarà en mans dels partits la forma de confeccionar les respectives llistes de cada circumscripció, bé ho facin a través d’eleccions primàries, d’assemblees de representants o d’un comitè reduït triat per l’òrgan democràtic de direcció del partit. Però l’elector podria designar, dins d’aquesta llista, un o més noms, com a opcions preferencials. Ja hem dit en una altra part que això pot fer anguniós el recompte. Recordem que a Barcelona la circumscripció tindria 85 diputats, la qual cosa pot donar una idea de les combinacions possibles. Aquesta proposta, però, impedeix una persona de votar candidats de diferents llistes, o votar candidats que hagin estat exclosos de la llista preparada pel seu partit, o que siguin independents de partit o d’agrupació electoral.

La “forma de vot” és justament l’aspecte més visible de qualsevol proposta de llei electoral. Les circumscripcions, al capdavall, són el resultat de la divisió territorial, i és en aquest pla on tindrà lloc la discussió. D’altra banda, el mecanisme de proporcionalitat i territorialitat restringeix fortament qualsevol proposta “a l’alemanya”.

Hem de recordar que les llistes tancades, en l’Europa Occidental, únicament persisteixen en els dos estats ibèrics. I a l’Europa Oriental són presents a Romania, Bulgària, Sèrbia i Polònia.

La llista ‘desbloquejada’, doncs, sembla l’única alternativa viable en el marc actual. No obstant, el mateix president Montilla hi ha parlat en contra, en unes declaracions que li van valdre una bona sèrie de crítiques. Segons Montilla, les llistes ‘desbloquejades’ fomenten el personalisme i, implícitament, assenyalava la immaduresa de l’elector que es deixaria dur per un concurs de ‘popularitat’. L’expressió no cal prendre-se-la a broma, ja que, de fet, és tota una declaració del fet que el PSC-PSOE tindria molta i molta cura a elaborar la llista ‘desbloquejada’ de tal forma que s’evitessin ‘temptacions’ per part de l’electorat. És a dir, desenes i desenes de noms grisos i grisos i grisos. Tanmateix, això és el que hi ha ara.

El que fa patir és caure en una mesa electoral amb llistes desbloquejades. El recompte introduiria dues fases:
- recompte dels vots emesos per persona, tot classificant-los en nuls i vots vàlids, i els vots vàlids entre vots en blanc i vots explícits a una llista. Aquesta és la part actual.
- fase addicional de recompte de vots preferencials a un candidat.

En la segona fase és vital decidir quants vots preferencials pot atorgar una persona. Una de les idees del document dels ‘experts’ era fixar aquesta quota en:
- de la llista 85 candidats de Barcelona, cada elector podria seleccionar preferentment un màxim de 9 candidats.
- de les llistes de les circumscripcions Central, de Girona, de Lleida, i del Camp de Tarragona, un màxim de 3 diputats preferencials.
- de les llistes de les circumscripcions de les Terres de l’Ebre i de l’Alt Pirineu i Aran, un únic diputat preferencial.

La cosa seria relativament fàcil en el cas de les dues darreres circumscripcions. En la segona tanda seria fàcil de quadrar, dins dels vots vàlids explícits, els qui no fan tria preferencial de candidat, i els que sí que ho fan. Però, i a Barcelona? Com quadrar a Barcelona, paperetes vàlides i explícites, en les quals hi podrà haver 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 o 9 vots prefencials? I què passa si una persona assenyala 10 vots preferencials: es compten tots com nuls? El sistema presenta unes dificultats en el recompte que no es poden resoldre de manera senzilla, si més no fins que no s’introdueixin mètodes informàtics fiables.

El cost de “recompte”, però, podria ser aigualit si continuem la lectura del report. Com que una llista desbloquejada podria eliminar la paritat homes-dones, o fomentar la competència entre candidats d’un partit (oh, horreur!), l’aigualiment consistiria en restringir la validesa d’aquests vots de la següent forma:
- hom comptaria els vots de llista per assignar el nombre de diputats que, a cada circumscripció, li correspon a cada partit.
- per nomenar els diputats, hom començaria pels candidats que haguessin obtingut un nombre de tots preferents igual o superior a un 5% dels vots obtinguts per la llista.

No és, fet i fet, un aigualiment excessiu. Però és evident que, a Barcelona, especialment, resulta dur haver de comptar vots individuals si, finalment, no han d’arribar a la quota. Això es pot dir també de les candidatures menors, però és que no hem d’oblidar que també haurem de comptar les preferències individuals de les candidatures menors. Si no ho informatitzen, només tindrem “l’opció Belzunces” per no tornar-nos micos.

Una alternativa a aquesta forma de llista desbloquejada és estendre la idea d’un únic vot preferencial a totes les circumscripcions. D’aquesta forma és molt més fàcil de quadrar paperetes. Senzillament, de les paperetes de partits hi haurà un grup amb vot personal i un grup sense vot. Encara que això allarga el recompte, pagaria la pena si després l’assignació dels escons depengués directament del nombre de vots i que, només en cas d’empat, hom s’orientés per la llista originària. A efectes pràctics, és evident que, salvades algunes excepcions, la llista originària es mantindria en bona mesura. També d’aquesta manera la relació entre representat i representant seria més directa: “jo el vaig votar a vostè” seria una frase més literal.

En totes aquestes reflexions, naturalment, no cal perdre mai de vista que la regulació electoral bàsica és competència de l’estat. Malgrat la diversitat de sistemes electorals que hi ha a Europa, a la pràctica, a tot arreu hom troba deficiències ben similars. En un context de sufragi universal, cada persona té un vot, però això s’ha de lligar amb uns interessos de classe que, demogràficament, són cada vegada més desproporcionats. Campanyes propagandístiques embrutidores han fet, fins ara, la seva feina per lligar aquesta contradicció. Gràcies a això, a l’èxit d’aquestes campanyes alienadores, podem “gaudir”, encara, de democràcia.

Rodaran xoriços (21-N, a les 18h): després de la caiguda del “comte” de Santa Coloma

El passat 31 d’octubre una macro-manifestació recorria els carrers de València sota la consigna ‘No a la corrupció’. En un sentit ben similar, a Barcelona, es convoca una concentració a la Plaça Sant Jaume a Barcelona pel dissabte 21 de novembre.

Vet ací la convocatòria: “Aquí fa pudor de xoriço... Qui té por que s'estiri la manta? Nosaltres, la gent corrent amb la vida fotuda? Arribar a fi de mes és cada cop més difícil, mentre fa una pudor de xoriço que empesta, i els de Dalt parlen molt però no pensen fer res, diuen que ‘no són tots iguals’, però en realitat tots formen part de fraccions del mateix Partit, el Partit dels xoriços. Ens han xoriçat amb la Crisi i no s'ha canviat res. Ens han xoriçat la Ciutat venent-la al millor postor i omplint-se les butxaques, mentre nosaltres paguem els plats trencats - i salvem els Bancs que tornen així a xoriçar-nos. Ens han xoriçat la Paraula. I a sobre hem de sentir que estiraran la manta que tenen sota els seus peus!”.

Hom debat sovint, en aquestes convocatòries, la conveniència de centrar-se en la “corrupció legal” (és a dir, la corrupció il·legal), tot oblidant les anàlisis d’oportunitat (inoportunitat) de les polítiques practicades per les classes dirigents del nostre país. L’espectre de la Itàlia post-tangentopolitana se’ns abraonaria, diuen, si el convoquem massa. Però la corrupció legal posa damunt la taula la compra de voluntats, la materialitat d’interessos, la nuesa de l’emperador. És el símptoma, d’acord. Però pel fum se sap on és el foc.