dissabte, 18 de novembre de 2017

Les cinc coalicions electorals constituïdes vàlidament davant de les eleccions del 21D

Demà es publicaran al DOGC i al BOE les candidatures presentades a les eleccions del 21D. Ahir expirava el termini per presentar-les, de manera que avui ja circula la seva composició. En tot cas, el que si ja fa dies que es va publicar és la llista de coalicions electorals vàlidament constituïdes davant la Junta Electoral Central. Són un total de cinc i les veurem per ordre de presentació:
- C1. "Recortes Cero - Grupo Verde". El pacte de coalició el signen Esteban Cabal, president de Los Verdes - Grupo Verde (LV - GV), José Salvador Villalba, membre del Comitè Executiu de la Unificación Comunista de España (UCE) i Francisco Javier Arias Carmona, secretari general del Partido Demócrata Social Autonomista.
- C2. "Esquerra Republicana - Catalunya Sí (ERC-CatSí)". El pacte de coalició el signen Marta Rovira, secretària general d'Esquerra Republicana, i Santiago Valls, president de Catalunya Sí.
- C3. "Junts per Catalunya (JUNTSxCat)". El pacte de coalició el signen David Bonvehí, membre de la direcció executiva nacional del Partit Demòcrata Europeu Català, i Carles del Pozo, membre del Comitè Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya.
- C4. "Catalunya En Comú-Units Podem (CatComú-UnitsPodem). El pacte de coalició el signen Vanessa Maxé, presidenta de Catalunya En Comú, Pablo Echenique, representant legal de Podemos, Marta Ribas i David Cid, coordinadors nacionals d'Iniciativa per Catalunya Verds, Núria López Barcardí, presidenta de Barcelona En Comú, Joan Josep Nuet, coordinador general d'Esquerra Unida i Alternativa.
- C5. "Unidos y Socialistas+ por la Democracia (UNIDOS-DEf-Socialistas). El pacte de coalició el signen Enrique Martínez Herrera, secretari general de Unidos por la Solidaridad Internacional i Juan Camprubí, secretari general de Democracia Efectiva.

De les cinc coalicions n'hi ha tres (C2, C3 i C4) que són integrades per partits amb representació parlamentària en l'anterior legislatura. Uns altres partits parlamentaris, Ciutadans, Partit dels Socialistes de Catalunya, Partit Popular i Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent presentaran llistes de partit. No obstant, cal dir que la C2 recollirà també candidats d'altres partits parlamentaris (Demòcrates de Catalunya, Avancem i MES), i que la llista del PSC ha fet una coalició informal, Units pel Seny i el Catalanisme, amb Units per Avançar.

divendres, 17 de novembre de 2017

Autocrítica i llistes electorals

Després de la manifestació-concentració multitudinària del carrer Marina de Barcelona demanant la llibertat dels Jordis i dels consellers del Govern (legítim) de Catalunya, en presó preventiva, va arribar el torn de l'autocrítica. Els membres del Govern (legítim) de Catalunya que són a l'exili flamenc iniciaren un discurs indicant que havien renunciat a desplegar la República Catalana el 27O per manca de preparació davant de la intenció del Govern d'Espanya de fer-hi una repressió cruenta. Aquesta autocrítica no era clar si era tant una autocrítica com una al·locrítica a l'independentisme del "tenim pressa". El periodista Antoni Bassas ha indicat que ara ja no és hora de carrer sinó de despatxos.

No cal dir que aquest discurs fou rebut amb joia per l'unionisme. S'interpretava com l'anunci del final de l'unilateralisme i l'admissió que el Procés s'havia basat en mentides.

A mesura que ha avançat la setmana, l'autocrítica ha pres una altra color. S'admet la validesa de l'Octubre Català, bo i admetent que entrem en una fase en el qual el desplegament de la República s'haurà de basar en l'ampliació de majories i en el diàleg amb Espanya i amb la Unió Europea.

L'atenció mediàtica, de totes maneres, gira al voltant de la qüestió de les llistes electorals. Avui expira el termini per presentar-les. Ja tenim més o menys configurades les set llistes principals:
- Ciutadans (Cs), que aspira a fer un govern constitucionalista amb Inés Arrimadas de presidenta.
- Partit Popular (PP), que aspira a recollir els rèdits d'ésser el partit administrador de la Generalitat, i que ha proposat una sèrie de punts programàtics comuns als constitucionalistes.
- el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que vol ésser la candidatura pont entre els blocs unionista i separatista, i entre les esquerres i les dretes. Prova d'això és el que fet en la llista hi hagin incorporats destacats dirigents d'Units per Avançar (UxA), que reclama l'espai del catalanisme central no-independentista, o que hi siguin noms propers a les tesis de l'esquerra hispànica.
- Catalunya En Comú-Podem, que també aspira a aquesta funció de candidatura pont, però amb una orientació cap a la formació d'un "govern de progrés".
- Junts per Catalunya (JxCat), que és la llista del President Puigdemont, articulada al voltant del PDeCat, però protagonitzada per un ample ventall de personalitats del Procés, inclosos Jordi Sànchez (que ja ha deixat la presidència de l'ANC) i Aurora Madaula.
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) presenta una llista en la que hi participaren Demòcrates de Catalunya però també les formacions socialdemòcrates independentistes (Avancem i Nova Esquerra Catalana).
- Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent (CUP-CC) és la llista que més clarament reivindica l'Octubre Català i més decididament defensa l'obertura efectiva del Procés Constituent.

Cadascuna d'aquestes llistes interpreta de manera diferent les eleccions del 21D. Com es relaciona el Govern (legítim) de Catalunya amb les eleccions del 21D? És evident que hi participa, però són diverses les veus que des d'ERC i des de Demòcrates reclamen una certa dualització entre el "Govern de la República" (el de Puigdemont) i el Govern de la Generalitat que surti del 21D. Aquest segon Govern tindria sobretot una tasca administrativa, i cediria el rol constituent/republicà al primer. És clar que es fa difícil pensar què passaria si el 21D indiqués una "cohabitació" arran de la victòria de les forces constitucionalistes (comptant-hi o no els comuns).

S'acaba l'èpica i comença l'aritmètica? Difícil admetre-ho, quan la pressió sobre l'independentisme creix en forma diversa, des de denúncies per "delictes d'odi" contra opinions o acudits molestos fins a entorpiments administratius.

divendres, 10 de novembre de 2017

Repressió i resistència

La segona setmana de la República Catalana ha quedat marcada per les mobilitzacions en protesta contra l'empresonament de la major part de l'autodenominat "Govern Legítim de Catalunya", escaiguda el dijous 2 de novembre. El mateix dijous i el divendres es convocaren concentracions davant dels Ajuntaments, seguides en alguns casos de marxes de torxes i manifestacions. El cap de setmana es feren encartellades centrades en la demanda de llibertat immediata dels presidents d'Òmnium i de l'ANC, i del vicepresident Junqueres i dels set consellers. Mentrestant, a Brussel·les, el president Puigdemont i els consellers que l'acompanyaven havien d'enfrontar la demanda d'extradició del Govern d'Espanya, i han anunciat la formació d'un òrgan que sigui a la pràctica l'òrgan de govern (a l'exili) de la República.

La línia repressiva de les institucions espanyoles persegueix fonamentalment que els mateixos que van declarar la República declarin la nul·litat d'aquesta declaració. La falera dels partits independentistes per concórrer a les eleccions del 21D no fa sinó animar aquest sentiment de derrota. El dijous 9 de novembre, els membres de la Mesa del Parlament encausats per rebel·lió/sedició van ser empesos a declarar en el Tribunal Suprem en aquest sentit. Com a mostra mínima d'agraïment, se'ls posà en llibertat amb càrrecs previ pagament d'una considerable fiança, fins al punt que la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va haver de passar una nit a la presó abans de poder aplegar els 125.000 € exigits.

Si bé la repressió sobre el Govern, la Mesa del Parlament i les direccions d'Òmnium i de l'ANC és la més cridanera pels empresonaments provisionals que ha suposat, aquesta també cursa a la menuda en forma de denúncies i amenaces de denúncies. Així són en el punt de mira els docents.

La persecució dels docents explica l'alt seguiment relatiu de la vaga general del 8 de novembre en el sector. En línies generals l'aturada de país del 8 de novembre fou molt menys massiva que la del 3 d'octubre. Ara bé, també fou més militant, com demostraren les accions de bloqueig coordinades principalment pels Comitès de Defensa de la República (CDRs). Els CDRs són a la pràctica l'únic òrgan en funcionament de la República, amb l'avantatge de no trobar-se tampoc en la intersecció amb els òrgans autonòmics. El Govern d'Espanya, en aquest sentit, ja ha anunciat investigacions de tota mena sobre els talls del 8 de novembre, incloent-hi investigacions sobre les famílies que hi van dur canalla.

A un mes i 10 dies de les eleccions al Parlament del 21 de desembre, hom pensaria que l'atenció mediàtica fos centrada exclusivament en la formació de coalicions i candidatures. I sí que n'hi ha, d'atenció. En poques hores, els principals partits decidiran finalment com s'hi presenten. Ja s'han anunciat llistes, com ara la inclusió de membres d'Units per Avançar en les llistes del PSC. En aquesta dinàmica preelectoral té lloc la decisió de Barcelona en Comú de mantindre o no el pacte amb el PSC. Hom pensaria també que la dinàmica seria la de dos compartiments estancs: constitucionalistes i independentistes. La cosa és més complexa. Cs ha criticar que el PSC incorpori Espadaler, conseller d'Interior quan el 9N2014, a les llistes. El PP fa valer contra Cs i PSC la responsabilitat que ha pres en fer-se càrrec de la Generalitat. Puigdemont té temps per demanar una llista unitària i per afavorir les maniobres oportunes. Els programes que presenten els partits independentistes no podien més desencoratjadors per a la República.

I tanmateix, el carrer és protagonista. Demà ANC i Òmnium convoquen una manifestació al carrer Marina de Barcelona en clau de resistència. I col·lectius espanyolistes han anunciat bloquejos a l'entrada de Barcelona per impedir l'entrada de manifestants independentistes.

divendres, 3 de novembre de 2017

República Catalana: el pal i la pastanaga del 21D

La proclamació de la República Catalana el divendres 27 d'octubre anà acompanyada amb la resposta institucional del Senat i del Govern d'aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola en clau substitòria. El cessament del Govern ja havia estat anunciat en la proposta duta al Senat, però la sorpresa fou l'anunci per part de Rajoy de dissoldre també el Parlament de Catalunya i convocar eleccions per al dijous 21 de desembre.

Les manifestacions massives del divendres en celebració de la declaració d'independència anaren seguides amb una calma inusitada durant el cap de setmana. És fàcil atribuir-ho a la tàctica de "no-confrontació" del Govern (cessant/legítim) de la Generalitat, però el cas és que el moviment independentista semblava impressionat per la convocatòria del 21D i les contradiccions que això implicava. Reconèixer les eleccions del 21D, i qualificar-les de plebiscitàries era tornar a la roda processista? Era reconèixer Rajoy en les facultats de President de facto de la Generalitat? Era admetre la insuficiència del referèndum de l'1O i de les declaracions del 10O i 27O? Era un capgirament de papers en les crides de "votarem" o d'"estafa antidemocràtica"?

El dilluns 30 d'octubre la sensació de desorientació creixia. Hom ja podia blasmar JxSí d'haver incomplert els compromisos electorals del 27S2015, en no haver fet cap feina de "creació d'estructures d'estat" o de "creació de complicitats internacionals". El Govern d'Espanya havia rebut un suport exterior notable en les mesures adoptades durant el cap de setmana. La manifestació de SCC del diumenge 29 d'octubre a Barcelona semblava indicar bàsicament, més que una reivindicació la celebració de l'aturada irreversible del Procés independentista.

Una part important del Govern Puigdemont, inclòs el president, viatjà a Brussel·les. La citació per rebel·lió dels consellers a l'Audiència Nacional del 2 de novembre, fou resposta per la majoria del govern, excepte els consellers que romangueren amb Puigdemont a Brussel·les. La presó preventiva dictada contra els consellers que acudiren a l'Audiència Nacional esmicolà totes les il·lusions sobre un "155 tranquil" i sobre unes eleccions del 21D en normalitat.

El PDeCat ara oscil·la entre les propostes de Santi Vila d'encapçalar un espai moderat que inclogui un "independentisme legal" i les que segueixen la línia de Puigdemont. Aquest debat coincideix amb la possible coalició unitària de l'independentisme en les eleccions del 21D (l'abstencionisme ha quedat pràcticament descartat fins i tot per amples sectors de la CUP). La setmana vinent es resoldrà aquesta i altres possibles coalicions.

En les darreres hores creixen les demandes d'una major activitat al carrer i d'una convocatòria de vaga general.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Bifurcació

La bifurcació s'ha produït. El Parlament de Catalunya ha proclamat solemnement la República catalana. El Senat d'Espanya ha aprovat les mesures que permeten el Govern d'Espanya de cessar el Govern de la Generalitat i assumir directament o indirecta les seves funcions.

L'escenari de poder dual de les darreres setmanes cristal·litza, doncs, institucionalment. En aquesta darrera setmana, la manifestació de dissabte per la llibertat dels Jordis ens transformà en un clam contra les mesures "suspensives" proposades pel Govern d'Espanya al Senat. Els tràmits del Senat han avançat sense obstacle, amb un PP que aconseguia barrejar-hi PSOE i C's.

La fase final culmina el dijous 26, quan el darrer intent d'arribar a un acord de "ni DUI ni 155" saltava pels aires. Ara, doncs, som en un escenari de "sí DUI i sí 155".

És un escenari dramàtic? De moment la calma regna en els carrers. Els més implicats ja tenen assumit quina de les dues institucionalitats és la seva. Els no-implicats no veuen per què han d'implicar-s'hi. I equidistants i equipropers ja faran per definir la seva posició més enllà d'una lleialtat incondicional a cap de les parts.

Són dues declaracions simbòliques? Podria ser el cas, que ni la DUI ni el 155 siguin aplicats amb tota la contundència que preveuen les normes respectives. Aquesta és una topada complexa, on jugar el rol de víctima és tan rellevant com fer demostracions de força. El 155 serà efectiu si s'aplica quirúrgicament d'entrada, i més a poc a poc amb mesures que aconsegueixen l'efecte espanyolitzador sense despertar més anticossos dels necessari. I gairebé podem dir el mateix de la DUI. L'aplicabilitat tova facilita lleialtats duals, però trencar la baralla massa d'hora pot suposar quedar-se amb les pitjors cartes.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Tercera setmana d'octubre: requeriments i repressió

El tercer cap de setmana d'octubre era marcat per la pregunta del Govern d'Espanya al President de la Generalitat (República catalana suspesa) sobre si s'havia proclamat el 10 d'octubre la independència o no, i pel requeriment que tornés a la legalitat constitucional-estatutària. La pregunta havia d'ésser resposta abans del matí de dilluns dia 16 i el requeriment abans del dia 19.

El dilluns al matí la resposta del President de la Generalitat girava al voltant de l'oferta de diàleg i el recordatori que els efectes de la Llei del Referèndum de l'1 d'octubre s'havien suspès el 10 d'octubre per facilitar aquest diàleg.

La resposta del Govern d'Espanya arribà per dues vies. La via directa fou considerar la resposta de Puigdemont massa ambígua i, per tant, insuficient, bo i emplaçant la qüestió per a la resposta del requeriment que tenia com a termini el dijous 19.

La via indirecta arribà a través de l'Audiència Nacional, que havia citat novament el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, el president de l'ANC, Jordi Sànchez, i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart. La fiscalia sol·licità la presó provisional per a tots tres, i la jutgessa l'acceptà per als dos Jordis. Són els primers empresonats pels fets del 20-S, sota el càrrec d'aixecament tumultuari pacífic (i, per tant, "sedició"), però el fet és que la maquinària policial-fiscal-judicial tot just comença a accelerar-se sobre els casos del 20-S i de l'1-O.

L'empresonament dels dos Jordis implicà la represa del carrer per part de l'independentisme en concret i de l'autodeterminisme en general. Les cassolades de la mateixa nit de dilluns foren seguides la nit de l'endemà amb una marxa/concentració d'espelmes a l'Avinguda Diagonal de Barcelona entre Passeig de Gràcia i la plaça Francesc Macià. Mobilitzacions semblants multitudinàries tingueren lloc en nombroses poblacions.

Un símptoma dels temps el tenim en la resposta a la concentració d'espelmes de Barcelona. Els participants deixaren les espelmes al llarg de l'Avinguda Diagonal, i vessaren un munt de cera. La neteja pels serveis municipals, iniciada en concloure la mateixa concentració, no conclogué fins la tarda de l'endemà. El col·lapse circulatori, és clar, fou popularment atribuït als excessos dels manifestants. Però, en canvi, tant el PP de Barcelona com el PDeCat de Barcelona triaren com a objecte de les crítiques no pas els manifestants sinó el govern municipal de Barcelona.

El dijous 19 el President Puigdemont responia el requeriment del Govern d'Espanya reiterant l'oferta de diàleg, i recordant que és per aquesta oferta que s'ha suspès l'aplicació dels resultats del referèndum. Avisava que si el Govern d'Espanya responia seguint el procediment de l'article 155 de la Constitució, la resposta seria una declaració solemne de la independència per part del Parlament de Catalunya.

El Govern d'Espanya respongué immediatament considerant que la resposta no era satisfactòria. Així pel dissabte 21 es convocà un Consell de Ministres extraordinari on s'aprovarà la proposta de mesures que haurà de debatre el Senat la setmana vinent (amb ple per a divendres 27). Les mesures han estat pactades pel PP amb PSOE i Cs, i inclourien una intervenció sobre els Mossos d'Esquadra i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, així com competències dels departaments de Presidència i d'Economia. S'obriria un període de transició fins a la convocatòria d'eleccions autonòmiques per al 28 de gener.

L'escenari plausible per a la propera setmana, doncs, és el de 155+DI. El distanciament entre l'Estat espanyol i la proto-República catalana ja es manifesta en les tensions existents en els cossos policials, amb uns Mossos teòricament units sota Trapero, i una Guàrdia Civil implicada en accions de retirada clandestina d'estelades en edificis particulars. Es manifesta també en la força que pren el moviment dels Comitès de Defensa de la República (CDR).

Que puguin haver-hi ordres contraposades ja no sobre el referèndum sinó sobre la vida quotidiana fa vertígen. Els moviment blanc de Parlem/Hablemos del 7O torna a guanyar visibilitat. La Taula per la Democràcia convoca per demà dissabte una manifestació a Barcelona per demanar la llibertat dels dos Jordis. Catalunya En Comú s'ha manifestat contrària a l'aplicació de l'article 155. El PSC haurà de debatre que fan els seus senadors el divendres 27.

El Govern d'Espanya ha rebut aquesta setmana l'adhesió més clara de les institucions europees i confia que disposarà de la lleialtat del gros de l'Administració de la Generalitat. Però haurà de gestionar bé el pal i la pastanaga, ja que en períodes turbulents, els lligams causa-efecte perden linealitat.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Segona setmana d'octubre: La República catalana dels 8 segons

El segon cap de setmana d'octubre va suposar la represa del carrer, després de la jornada d'aturada nacional i vaga general del 3 d'octubre. La represa, però, tingué un caràcter diferent, mobilitzants sectors socials que no s'havien sentit pas interpel·lats ni pel referèndum de l'1-O ni per la vaga del 3-O. Així, el dissabte 7 d'octubre, al migdia, hi hagué concentracions als ajuntaments sota el lema de "Parlem/Hablemos", amb els assistents vestits de blancs. Aquest moviment vol ser l'expressió d'una tercera via ciutadana, alertada per la confrontació dels governs de Rajoy i de Puigdemont, i que reivindica el diàleg front les sortides unilaterals representades per la declaració d'independència (DI) o la intervenció de l'autonomia (155).

El diumenge 8 d'octubre tingué lloc a Barcelona una manifestació massiva de partidaris de la unitat d'Espanya, és a dir de l'espanyolitat política de Catalunya. Era l'expressió de posicions cada vegada més explicitades a mesura que l'1-O i el 3-O havien mostrat la força i determinació de l'independentisme. La manifestació del 8-O assenyalava la unitat d'un espai sovint marcat per confrontacions entre partits polítics i sectors ideològics.

Aquesta mobilització de l'espanyolisme té dues cares. D'una banda, en arrossegar una majoria fins ara menys mobilitzada, aconsegueix presentar un rostre més divers i d'aspecte més genuí. De l'altra, empeny les posicions de l'ultra-dreta espanyolista cap a exhibicions més radicals. Els indicidents a Palma del 7 d'octubre i, especialment, a València del 9 d'octubre, assenyalen la violència d'aquests sectors.

Amb els resultats de l'1-O ja publicats per la mateixa Generalitat, l'article 4 de la Llei del Referèndum empenyia el Parlament de Catalunya a fer una declaració solemne de la independència de la República catalana. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, havia sol·licitat la compareixença al Parlament el 10 d'octubre, a les 18h. Una concentració d'ANC, Òmnium i Universitaris per la República al Passeig Lluís Companys instal·là una pantalla gegant per seguir la compareixença i, de pas, allunyar la gent del perímetre del Parlament. De fet, els Mossos d'Esquadra, durant aquell dia, mantingueren acordonat tot el Parc de la Ciutadella. Puigdemont comparegué, però no a les 18h, sinó a les 19h. I proclamà la independència de la República catalana per, vuit segons més tard, suspendre els efectes de la dita proclamació. Això no impedí després que els diputats de JxSí i la CUP signessin la DI.

Ostensiblement, la suspensió fou pronunciada per deixar temps a una negociació amb el Govern d'Espanya, amb la mediació de la Unió Europea i altres actors internacionals. Però no hi ha dubte que en la suspensió influeixen altres fets. D'una banda la mala consciència d'un referèndum de l'1-O amb baixa participació (42%), amb poca mobilització del vot negatiu, amb obstacles propiciats per la intervenció policial espanyola i amb irregularitats derivades de la introducció amb calçador del "cens universal". De l'altra banda, l'oposició social, no tan sols la manifestada amb les mobilitzacions del cap de setmana, sinó el reguitzell d'anuncis de grans empreses, financeres i industrials, de traslladar la seu social fora de l'àmbit de la projectada República catalana.

L'11 d'octubre fou, doncs, el moment de valorar aquesta suspensió. Jugada mestra "a l'eslovena" o nova retirada per propiciar un nou cicle processista amb l'obertura d'unes noves eleccions plebiscitàries? Mariano Rajoy, en compareixença al Congrés, anuncià un requeriment a Carles Puigdemont per tal que aclarís si la independència havia estat o no proclamada, i comminant-lo a retornar a la normalitat constitucional. És a dir, comminant-lo a retornar al 5 de setembre. Puigdemont té fins el 16 d'octubre per respondre aquest requeriment i sembla que esgotarà el termini.

El 12 d'octubre fou de nou una jornada de mobilitzacions per als partidaris de la Constitució i de la unitat d'Espanya, amb una nova manifestació massiva a Barcelona. L'ambient, però, era un altre, en tant que la suspensió de Puigdemont era llegida majoritàriament com el signe de rendició del "processisme". Aquest camp haurà de decidir ara com reacciona si realment Puigdemont es fa enrere el 16 d'octubre: amb més mà dura fins a aconseguir objectius més ambiciosos o amb una mà estesa per aprofundeixi en les divisions al si de l'independentisme.

Avui 13 d'octubre és dia de comunicats i de reunions. L'ANC, la CUP i Demòcrates ja s'han posicionat clarament en sol·licitar Puigdemont que aixequi la suspensió en tant que l'Estat Espanyol i la Unió Europea han donat proves clares de no voler ni negociar ni mediar. Artur Mas, d'altra banda, defensa la continuïtat de la suspensió fins que el "factor extern" no sigui aclarit. Ara bé, com pot haver-hi reconeixement exterior de la declaració de la independència mentre aquesta roman suspesa?

En els propers dies serà clau l'organització de base, representada pels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR que també pot indicar la R de República o la R de Revolució). Aquesta perspectiva local és encara més important en la mesura que l'aplicació de la independència i l'inici del procés constituent no podrà ser pas uniforme a tot el territori que fins ara constituït la Comunitat Autònoma de Catalunya. L'element popular és vital si hom vol fer front als sabotatges iniciats per l'alta burgesia. L'aprofundiment de les contradiccions de classe, és clar, també poden fer qüestionar/acceptar la divisió identitària que ara com ara afecta les classes populars, especialment les de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.