dimarts, 30 d’agost de 2016

Resoldre l'obstrucció de la investidura

En el darrer any hem vist com la clàusula dels dos mesos per formar govern entrava plenament en la política del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats d'Espanya. En el primer cas, com a amenaça, conjurada amb la candidatura in extremis de Carles Puigdemont. En el segon cas, com a realitat, amb la dissolució automàtica de les Corts Espanyoles que conduí a les "segones eleccions" del 26J. Ara, encara, torna a presentar-se al Congrés i la perspectiva d'unes "terceres eleccions" el 25D sembla prendre forma.

Els ponents de la Constitució espanyola ja van establir mecanismes per minimitzar la durada dels governs "en funcions". Destaca particularment el fet que la moció de censura per part del Congrés només pot tindre caràcter constructiu. Dit d'una altra manera, la moció de censura és alhora l'acte d'investidura del candidat que presenten els diputats censuradors. Cap moció de censura no ha prosperat en el Congrés. Tampoc no ha fallat mai una qüestió de confiança. Però tant una fallida de la qüestió de confiança, com la dimissió o defunció del President del Govern o, més habitualment, la dissolució de les Cambres, comporta el pas a un "govern en funcions" sense que hi hagi un recanvi autonàtic. En tots tres casos cal iniciar un període d'investidura del President del Govern per part del Congrés.

Una manera de resoldre aquestes situacions seria amb l'elecció directa del President del Govern. Això podria formular-se amb una "tercera urna" en les eleccions generals, o en la inclusió del nom del candidat a la Presidència del Govern en les paperetes del Congrés dels Diputats. Així es faria realitat allò del "cap de la llista més votada", que tant agrada al Partit Popular.

Però aquesta manera, afebleix la relació entre Govern i Congrés. Per no afeblir-la, hom podria mantindre el mecanisme actual d'investidura amb una modificació. Per exemple, la investidura podria recaure en el candidat que hagués rebut més vots de part dels diputats, de la mateixa manera que hom elegeix al President del Congrés. Els candidats podrien haver estat proposats de la mateixa manera que ara hom presenta únicament un. Però en haver pluralitat, els vots negatius contra un candidat han de ser per fina força afirmatius envers algun, i encara que hi hagués molts vots en blanc, algun candidat hauria de guanyar els altres. A la pràctica, aquest sistema atorgaria la presidència al "cap de la llista més votada", però sempre podrien haver coalicions que el desplacessin, cosa que no passaria amb un sistema d'elecció directa.

Sense aquests mecanismes, veiem com es pot caure en una situació d'obstrucció. PP i Podemos, a més dels grups minoritaris, van propiciar amb un "no" les eleccions del 26J, bo i que el "no" no fos en cap cas un "no" solidari. Ara anem camí de veure un "no" potser més solidari, però que no serà creïble si la majoria que vota contra Rajoy no és capaç de votar un candidat i evitar les eleccions automàtiques del 25D.

dimecres, 17 d’agost de 2016

Classes d'unitat

La tendència política partidària al Principat gira cada vegada més en la contraposició entre l'espai d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el de "En Comú Podem" (ECP). No són tan sols els resultats electorals, sinó l'arrenglerament mediàtic al voltant de les serps d'aquests estiu, particularment l'ús del Born. Són diverses les veus que han expressat un cert malestar per aquesta polaritat i que fan una crida a "més Badalona i menys Barcelona" per citar dues experiències municipals.

"Totes les lluites, tots els colors", semblen dir aquestes veus. I pateixen per una contraposició a les "llibertats nacionals" i les "llibertats socials" que traspuaria aquesta confrontació. Però de colors i d'eixos n'hi ha més de dos, i molts debats giren justament al voltant d'aquesta qüestió: les interseccions i sinèrgies entre les "lluites".

L'esquerra independentista orgànica sol partir d'una visió una mica esquemàtica d'aquestes "lluites" i "colors". En particular, perquè se li fa difícil col·laborar amb sectors que no tenen el mateix programa d'emancipació.

En un esforç de simplificació, des d'altres rodals, s'insisteix en la prioritat estratègica de tal o tal lluita. La resposta davant d'aquestes prioritats sol ser la desfiguració dels qui les plantegen. Hi ha una certa visió compartimentalitzada de les lluites que fa que insistir en una es vegi com un abandonament de l'altra.

En termes de més de fons, hi ha la qüestió de classe. És a dir, com es relaciona la classe amb la nació, la classe amb el gènere, etc. La unitat de classe es presenta, en determinats esquemes, com situada en perill pels factors ofuscadors de la nació, el gènere, etc. Però el vaccí proposat contra aquesta ofuscació pot empitjorar força el programa. Les pintades de l'estil "Nación o Clase", fetes a Catalunya, s'interpreten com un rebuig classista (de la classe treballadora) a la reivindicació nacional catalana. Quant al gènere, hom insisteix en els perills del feminisme burgès, etc. Aquesta crida a la unitat, feta d'aquesta manera, acaba per enfortir l'identitarisme invisible, que és justament el més allunyat de l'emancipació.

dilluns, 27 de juny de 2016

Què ha fet l'electorat de la circumscripció de Barcelona, el 26J?

Bàsicament han fet el següent:
- 1.323.321 persones s'han abstingut.
- 0.690.477 han votat En Comú Podem.
- 0.443.419 han votat Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE.
- 0.435.952 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-CATSÍ.
- 0.356.361 han votat Partit Popular
- 0.322.678 han votat Convergència Democràtica de Catalunya.
- 0.303.415 han votat Ciutadans.
- 0.047.478 han votat PACMA.
- 0.021.086 han votat en blanc.
- 0.015.934 han fet vot nul.
- 0.008.304 han votat Recortes Cero-Grupo Verde.
- 0.003.264 han votat Partit Comunista del Poble de Catalunya.

dijous, 23 de juny de 2016

L'antifrau com a frau

L'escàndol dels contactes del Director de l'Oficina Antifrau amb el Ministre d'Interior per tal de moure escàndols contra CDC, ERC i altres formacions associades al procés independentista posa ara en qüestió la credibilitat de tota una sèrie de persecucions contra la "sociovergència sanitària". En la llei del pèndol, ara podria hom passar-se de frenada en les exoneracions. El descrèdit del "vigilant" (qui vigila el vigilant?) no fa més que refermar la idea d'una lluita nua pels recursos públics, on les denúncies de corrupció són eines per fer encara més corrupció.

Fa unes setmanes qui queia eren Manos Limpias i Ausbanc, unes altres entitats "vigilantes" ara perseguides per extorsió i delictes diversos. Les crides a la netedat, a la integritat, a la decència, gairebé sempre amaguen hipocresia, desvergonyiment i la més putrefacta brutícia.

dimarts, 31 de maig de 2016

Condemna de l'equidistància

Quan el savi protesta, el ximple mira com protesta. La protesta de la protesta apareix com una attitud irreverent, en tant que la protesta és vista com a legítima per part de massa professors universitaris contestataris. És més fàcil épater amb la protesta contra la protesta que amb la protesta. Cal dir que la protesta apareix sovint com a ratificació. Desallotjament -> Protesta -> Ratificació del desallotjament. Els protestataris de la protesta protesten davant de les formes de la protesta. Les formes són massa violentes, diuen. Sempre són massa violentes, i si ho són massa poques són tan violentes. Algú intenta anar més enllà i qualificar de violenta la violència contra el dret a la propietat. Els equidistants condemnen tota forma de violència, la d'uns i la d'altres. Aquesta semblava, fins fa no gaire, la més còmoda de les posicions. La posició dels "ni..." - "ni...". Però no són bons temps per a l'equidistant. El front d'ordre carrega amb més força contra els equidistants que contra els subversius (que són el mirall de l'ordre, al capdavall, ni que sigui d'un altre ordre).

El discurs de la llibertat, útil per justificar tota mena de violències, deixa pas al discurs de l'autoritat, del monopoli de la violència, de la seguretat jurídica, etc. Hom renuncia ja al dret natural, massa feble per ser creïble. L'equidistant, aferrat als seus principis morals, haurà de pendre partit si no vol pendre mal. Fet això, el principi moral es relativitza i l'haurà d'utilitzar segons dictin els interessos de partit.

dimecres, 25 de maig de 2016

El 26J a la circumscripció de Barcelona

Avui ja podem llegir al BOE les candidatures presentades per a les eleccions a les Corts espanyoles del proper 26 de juny.

Pel que fa a Barcelona, les llistes presentades per al Congrés dels Diputats són:
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), encapçalada per Meritxell Batet.
- Esquerra Republicana/Catalunya Sí (ERC-CATSI), encapçalada per Gabriel Rufián.
- Partit Popular (PP), encapçalada per Jorge Fernández Díaz.
- Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA), encapçalada per Ana Bayle.
- Familia y Vida (PFyV), encapçalada per Josep Maria Clotet.
- Ciutadans, Partido de la Ciudadanía (C's), encapçalada per Juan Carlos Girauta.
- Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), encapçalada per Francesc Homs.
- Recortes Cero-Grupo Verde, encapçalada per Esteban Cabal.
- En Comú Podem-Guanyem el Canvi (ECP), encapçalada per Xavier Domènech.
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC), encapçalada per Ferran Nieto.
- Escons en Blanc (EB).
- Unidos por el Futuro, encapçalada per Enric Martínez Herrera.
- VOX, encapçalada per Jorge Buxade.

Per al Senat, a Barcelona s'hi presenten:
- Carles Martí (PSC-PSOE)
- Erika Torregrossa (PSC-PSOE)
- Francesc Xavier Grau (PSC-PSOE)
- Santiago Vidal (Independent).
- Mireia Ingla (ERC-CATSI).
- Josefina Mascaró (ERC-CATSÍ).
- Núria Carreras (PP).
- Daniel Gracia (PP).
- Josep Tutusaus (PP).
- Alba García Roldán (PACMA).
- Olga Eyre (PACMA).
- Xavier Martí (PACMA).
- Ramón María Dorronsoro (PFyV).
- Francisco Javier Alegre (C's).
- Nuria Nadal (C's).
- Nito Fontcuberta (C's).
- Miquel Calçada (Independent).
- Joaquim Clavaguera (CDC).
- Clara Tarrida (CDC).
- Manuel Camuñas (Recortes Cero).
- Rosa Estefanía Pérez (Recortes Cero).
- Antonio Joaquín García Navarro (Recortes Cero).
- Óscar Guardingo (ECP).
- Maria Freixanet (ECP).
- Joan Comorera (ECP).
- Buenaventura Ramos (PCPC).
- Maila Surisca (EB).
- Eliseo Alba (EB).
- Alex Muñoz (EB).
- Vanessa González Fornas (Unidos por el Futuro).

dissabte, 7 de maig de 2016

El somriure d'Homs

La frase de Francesc Homs contra la campanya "Sense Por" és significativa. Recordem com el juny del 2015, Unió es despenjà del Procés, no pas renegant de la independència sinó del rupturisme. Ja seria més tard que faria l'evolució completa. Homs pot repetir el fet en nom de l'independentisme del somriure