dilluns, 12 de setembre de 2016

Tres visions per al curs 2016-2017

L'Onze de Setembre assenyala l'inici del curs polític. Per al curs 2016-2017 hem seleccionat tres posicionaments al voltant de les consignes bàsiques del moment.

Corrent Roig, en una "declaració davant de l'onze de setembre", presenta les consignes següents: "Fora les urpes del Tribunal Constitucional!", "Referèndum unilateral i vinculant!" i "Pla d'Emergècia Econòmic i Social". En aquesta declaració es considera urgent fixar la data del referèndum unilateral, que entenen com a punt de partida per a un procés constituent. La declaració ataca els arguments que diuen que el referèndum unilateral divideix la classe treballadora, i demana a la classe treballadora que repudiï la "unitat forçada". El rebuig a la unitat forçada és necessari, segons Corrent Roig, per a la construcció d'una "lliure confederació de repúbliques lliures". Pel que fa al Pla d'Emergència Econòmic i Social, aquest hauria de derogar la reforma laboral, posar fi a la precarietat extrema i al tancament d'empreses, apujar el SMI, aturar els desnonaments, revertir les retallades i privatitzacions i suspendre el pagament del deute "mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin cobertes". Corrent Roig critica la CUP per no haver aprofitat la qüestió de confiança de les properes setmanes per arrencar concessions significatives. Corrent Roig, això sí, destaca que farà costat a Puigdemont sense vacil·lacions "en cada confrontació real amb l'Estat en defensa de la sobirania catalana". Pel que fa als pressupostos que prepara el conseller Junqueras s'hi manifesta en contra en veure'ls com a "presoners de la UE i la troika". La declaració conclou amb una crida a "recuperar la lluita massiva al carrer".

Lluita Internacionalista, d'altra banda, presenta les següents consignes: "Fora les mans del TC i el govern central del Parlament i de Carme Forcadell!", "Contra les retallades i per la recuperació de drets" i "DUI o RUI: 'Sr Puigdemont, posi data i tregui les urnes!'". Pel que fa a la qüestió de confiança, LI posa com a única condició "que el Govern posi data dins del 2017 a la proclamació de la República Catalana (DUI) o a la convocatòria d'un Referèndum Unilateral d'Independència (RUI)". La posició de la LI és el que "els resultats del 27S legitimen la proclamació de la República Catalana", però admet el valor de la RUI "per ampliar la base de la ruptura amb l'estat". La LI separa qüestió de confiança i pressupostos, ja que defineix el mandat de la CUP-CC així: "cap a la República sense més retallades". Així doncs, expressen el seu vot negatiu als "pressupostos que segueixin per la via de les retallades", ja que "només des d'una política social i el compromís de les classes populars hi haurà independència". Malgrat tot, LI es mostrava favorable a "les ampliacions pressupostàries que facin falta per resoldre les necessitats socials com per fer possible la RUI/DUI".

Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional contrasta, d'una banda, "autonomisme", "processisme" i ""el canvi"" amb "independència" i "canviar-ho tot", amb la consigna "Als Països Catalans desobeïm per la independència". El manifest denuncia tant els qui "fa dècades que parlen amb l'esquerra i ens governen amb la dreta" com els que "per davant fan discursos patriòtics i per darrera pactes amb l'estat". Així fan una crida a la "desobediència a l'estat" i a la "impugnació de tot el que han significat quaranta anys d'autonomisme, corrupció i gestió al servei dels poderosos".

dimecres, 7 de setembre de 2016

La no-inscripció del Partit Demòcrata Català

La finalitat del registre de partits polítics de l'estat espanyol és, teòricament, de caire informativa. Resulta, doncs, curiós la mena de judicis que s'expressa en la denegació de reconeixement del Partit Demòcrata Català (PDCat). Els arguments basats en el nom o en les sigles eren perfectament aplicables a Demòcrates de Catalunya, inscrita fa uns mesos. La discrecionalitat en aquests arguments per denegar un registre és del tot escandalosa. Però no pas menys preocupant és el fet que hom entri a valorar els objectius polítics del PDCat. Que les intencions o objectius polítics puguin ser jutjades pel Registre és possible en bona mesura per la Llei de Partits que, en el 2002, s'aprovà amb els vots, també, de CiU. Això és una lliçó sobre qualsevol normativa que limiti els drets d'expressió o d'associació: tard o d'hora s'aplicarà contra qualsevol projecte que tingui una intencionalitat emancipadora. El rigidisme en la interpretació constitucional que segreguen els òrgans de l'estat espanyol no és, però, cap indici de fortalesa, sinó de duresa i, per tant, de fragilitat.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Resoldre l'obstrucció de la investidura

En el darrer any hem vist com la clàusula dels dos mesos per formar govern entrava plenament en la política del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats d'Espanya. En el primer cas, com a amenaça, conjurada amb la candidatura in extremis de Carles Puigdemont. En el segon cas, com a realitat, amb la dissolució automàtica de les Corts Espanyoles que conduí a les "segones eleccions" del 26J. Ara, encara, torna a presentar-se al Congrés i la perspectiva d'unes "terceres eleccions" el 25D sembla prendre forma.

Els ponents de la Constitució espanyola ja van establir mecanismes per minimitzar la durada dels governs "en funcions". Destaca particularment el fet que la moció de censura per part del Congrés només pot tindre caràcter constructiu. Dit d'una altra manera, la moció de censura és alhora l'acte d'investidura del candidat que presenten els diputats censuradors. Cap moció de censura no ha prosperat en el Congrés. Tampoc no ha fallat mai una qüestió de confiança. Però tant una fallida de la qüestió de confiança, com la dimissió o defunció del President del Govern o, més habitualment, la dissolució de les Cambres, comporta el pas a un "govern en funcions" sense que hi hagi un recanvi autonàtic. En tots tres casos cal iniciar un període d'investidura del President del Govern per part del Congrés.

Una manera de resoldre aquestes situacions seria amb l'elecció directa del President del Govern. Això podria formular-se amb una "tercera urna" en les eleccions generals, o en la inclusió del nom del candidat a la Presidència del Govern en les paperetes del Congrés dels Diputats. Així es faria realitat allò del "cap de la llista més votada", que tant agrada al Partit Popular.

Però aquesta manera, afebleix la relació entre Govern i Congrés. Per no afeblir-la, hom podria mantindre el mecanisme actual d'investidura amb una modificació. Per exemple, la investidura podria recaure en el candidat que hagués rebut més vots de part dels diputats, de la mateixa manera que hom elegeix al President del Congrés. Els candidats podrien haver estat proposats de la mateixa manera que ara hom presenta únicament un. Però en haver pluralitat, els vots negatius contra un candidat han de ser per fina força afirmatius envers algun, i encara que hi hagués molts vots en blanc, algun candidat hauria de guanyar els altres. A la pràctica, aquest sistema atorgaria la presidència al "cap de la llista més votada", però sempre podrien haver coalicions que el desplacessin, cosa que no passaria amb un sistema d'elecció directa.

Sense aquests mecanismes, veiem com es pot caure en una situació d'obstrucció. PP i Podemos, a més dels grups minoritaris, van propiciar amb un "no" les eleccions del 26J, bo i que el "no" no fos en cap cas un "no" solidari. Ara anem camí de veure un "no" potser més solidari, però que no serà creïble si la majoria que vota contra Rajoy no és capaç de votar un candidat i evitar les eleccions automàtiques del 25D.

dimecres, 17 d’agost de 2016

Classes d'unitat

La tendència política partidària al Principat gira cada vegada més en la contraposició entre l'espai d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el de "En Comú Podem" (ECP). No són tan sols els resultats electorals, sinó l'arrenglerament mediàtic al voltant de les serps d'aquests estiu, particularment l'ús del Born. Són diverses les veus que han expressat un cert malestar per aquesta polaritat i que fan una crida a "més Badalona i menys Barcelona" per citar dues experiències municipals.

"Totes les lluites, tots els colors", semblen dir aquestes veus. I pateixen per una contraposició a les "llibertats nacionals" i les "llibertats socials" que traspuaria aquesta confrontació. Però de colors i d'eixos n'hi ha més de dos, i molts debats giren justament al voltant d'aquesta qüestió: les interseccions i sinèrgies entre les "lluites".

L'esquerra independentista orgànica sol partir d'una visió una mica esquemàtica d'aquestes "lluites" i "colors". En particular, perquè se li fa difícil col·laborar amb sectors que no tenen el mateix programa d'emancipació.

En un esforç de simplificació, des d'altres rodals, s'insisteix en la prioritat estratègica de tal o tal lluita. La resposta davant d'aquestes prioritats sol ser la desfiguració dels qui les plantegen. Hi ha una certa visió compartimentalitzada de les lluites que fa que insistir en una es vegi com un abandonament de l'altra.

En termes de més de fons, hi ha la qüestió de classe. És a dir, com es relaciona la classe amb la nació, la classe amb el gènere, etc. La unitat de classe es presenta, en determinats esquemes, com situada en perill pels factors ofuscadors de la nació, el gènere, etc. Però el vaccí proposat contra aquesta ofuscació pot empitjorar força el programa. Les pintades de l'estil "Nación o Clase", fetes a Catalunya, s'interpreten com un rebuig classista (de la classe treballadora) a la reivindicació nacional catalana. Quant al gènere, hom insisteix en els perills del feminisme burgès, etc. Aquesta crida a la unitat, feta d'aquesta manera, acaba per enfortir l'identitarisme invisible, que és justament el més allunyat de l'emancipació.

dilluns, 27 de juny de 2016

Què ha fet l'electorat de la circumscripció de Barcelona, el 26J?

Bàsicament han fet el següent:
- 1.323.321 persones s'han abstingut.
- 0.690.477 han votat En Comú Podem.
- 0.443.419 han votat Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE.
- 0.435.952 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-CATSÍ.
- 0.356.361 han votat Partit Popular
- 0.322.678 han votat Convergència Democràtica de Catalunya.
- 0.303.415 han votat Ciutadans.
- 0.047.478 han votat PACMA.
- 0.021.086 han votat en blanc.
- 0.015.934 han fet vot nul.
- 0.008.304 han votat Recortes Cero-Grupo Verde.
- 0.003.264 han votat Partit Comunista del Poble de Catalunya.

dijous, 23 de juny de 2016

L'antifrau com a frau

L'escàndol dels contactes del Director de l'Oficina Antifrau amb el Ministre d'Interior per tal de moure escàndols contra CDC, ERC i altres formacions associades al procés independentista posa ara en qüestió la credibilitat de tota una sèrie de persecucions contra la "sociovergència sanitària". En la llei del pèndol, ara podria hom passar-se de frenada en les exoneracions. El descrèdit del "vigilant" (qui vigila el vigilant?) no fa més que refermar la idea d'una lluita nua pels recursos públics, on les denúncies de corrupció són eines per fer encara més corrupció.

Fa unes setmanes qui queia eren Manos Limpias i Ausbanc, unes altres entitats "vigilantes" ara perseguides per extorsió i delictes diversos. Les crides a la netedat, a la integritat, a la decència, gairebé sempre amaguen hipocresia, desvergonyiment i la més putrefacta brutícia.

dimarts, 31 de maig de 2016

Condemna de l'equidistància

Quan el savi protesta, el ximple mira com protesta. La protesta de la protesta apareix com una attitud irreverent, en tant que la protesta és vista com a legítima per part de massa professors universitaris contestataris. És més fàcil épater amb la protesta contra la protesta que amb la protesta. Cal dir que la protesta apareix sovint com a ratificació. Desallotjament -> Protesta -> Ratificació del desallotjament. Els protestataris de la protesta protesten davant de les formes de la protesta. Les formes són massa violentes, diuen. Sempre són massa violentes, i si ho són massa poques són tan violentes. Algú intenta anar més enllà i qualificar de violenta la violència contra el dret a la propietat. Els equidistants condemnen tota forma de violència, la d'uns i la d'altres. Aquesta semblava, fins fa no gaire, la més còmoda de les posicions. La posició dels "ni..." - "ni...". Però no són bons temps per a l'equidistant. El front d'ordre carrega amb més força contra els equidistants que contra els subversius (que són el mirall de l'ordre, al capdavall, ni que sigui d'un altre ordre).

El discurs de la llibertat, útil per justificar tota mena de violències, deixa pas al discurs de l'autoritat, del monopoli de la violència, de la seguretat jurídica, etc. Hom renuncia ja al dret natural, massa feble per ser creïble. L'equidistant, aferrat als seus principis morals, haurà de pendre partit si no vol pendre mal. Fet això, el principi moral es relativitza i l'haurà d'utilitzar segons dictin els interessos de partit.