Un referèndum per als sis comtats dels nord d'Irlanda

Pren cos la proposta de fer un referèndum oficial i vinculant a Escòcia sobre la independència del país o sobre mantenir l'adscripció dins del Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord. El Partit Nacionalista Escocès (SNP) ha sapigut resistir l'envit del govern britànic de Cameron-Clegg, com indica l'augment de les xifres de sol·licitud de militància.

La independència d'Escòcia tindria conseqüències en el Regne Unit. Des de Cornualla es fa pressió ja per esdevindre un país constitucionalment reconegut, al nivell d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Des de Gal·les, hom veu l'impacte que tindria la separació d'Escòcia, en un Regne Unit encara més anglès.

I des d'Irlanda del Nord? El vice-primer ministre, Martin McGuinness proposa ara la realització d'un referèndum als sis comtats sobre el seu futur. Caldria triar entre la reunificació amb la República d'Irlanda del Sud, o mantenir-se dins de l'ens conegut com a "Regne Unit". El referèndum es faria en el 2016, és a dir en el Centenari de l'Aixecament de Pasqua. La proposta de McGuinness hauria de rebre el suport del DUP, el partit unionista majoritari, i del propi govern de Cameron-Clegg.

La lluita per la sobirania econòmica

Després de les mobilitzacions contra les retallades socials de la Generalitat a Alacant i a València, o les protestes contra el Govern Balear a Felanitx, ahir es convocaven manifestacions a Barcelona i d'altres ciutats "contra la dictadura financera".

Ostensiblement, són els grans poders financers els que exigirien als governs autonòmics i estatals una política d'austeritat en les despeses socials i una nova contrareforma laboral. En un cas i en l'altre es tracta d'augmentar la taxa d'explotació del treball, de disminuir el percentatge d'ingressos agregats que van a parar a les classes treballadores en forma de salaris o de prestacions públiques. Alhora, el desmantellament de serveis públics de tota mena obre "oportunitats de negoci". S'opera en una lògica d'expropiació, que recorda a la lògica de l'acumulació primitiva. N'hi ha prou a recordar ara mateix la crisi de les "preferents" que ha blocat l'accés a estalvis a moltes famílies treballadores i d'altres classes populars que havien confiat en la solidesa i honestedat de la Caixa i d'altres entitats. O recordar amb quina irresponsabilitat es concedeixen "altes" a treballadores i treballadors que pateixen malalties o incapacitats de llarga durada. Sobre la lògica de la "medicina de lliure mercat" en parlava no fa pas gaire Michael Parenti a partir d'una experiència viscuda en carn pròpia.

Aniríem errats, però, si pensessim que les mesures d'austeritat i de liberalització segueixen un interès pur en preservar l'ampliació del capital. La mà invisible, en aquest cas, es fa servir de dits ben visibles. Posem un exemple. La retallada de la jornada laboral (i salari) d'una part dels interins de la Generalitat de Catalunya suposarà un estalvi en 2 anys de 30 milions d'euros. És una xifra irrisòria si pensem amb l'estalvi de 800 milions d'euros que s'aconseguiria fixant un salari màxim en l'administració, i netejant en profunditat els abusos en el conceptes de dietes i diversos. O considerem també el fet que l'estalvi que s'aconsegueix en tancar un servei propi pot ésser superat amb escreix amb els costos d'externalitzar-lo. Els dits visibles, però, són els que tenen nebots als quals col·locar en alts càrrecs del sector públic, o els que tenen nebots als quals fer concessions públiques generoses i que gairebé sempre freguen la més pura il·legalitat. El capital considera que els costos de mantindre aquests "alts paràsits" són costos de gestió que són assumibles si aconsegueixen exprimir més les classes treballadores. A mesura que es desmantellen els serveis socials, l'estat burgès es desproveeix de maquillatges embellidors i deixa veure l'essència d'eina repressora. A l'eina repressora cal afegir, a més, a través de l'endeutament públic i de l'inflament dels interessos corresponents, la tasca encomiable de buidar les butxaques dels "petits contribuents" a major glòria dels grans inversors. Les grans fortunes evadeixen impostos per poder dedicar-se a deixar diners a unes arques públiques buidades pels "conservadors fiscals".

Hi ha xifres que convé no oblidar. El nivell de PIB del nostre Principat és del 110% comparat amb la mitjana de la Unió Europea dels 15 (els 15 estats membres incorporats amb anterioritat del 2004) i malgrat això la despesa social és del 74%. La pressió fiscal sobre les classes populars en el Principat no va gaire endarrera de la mitjana UE-15 (i, possiblement, ara la superarà). Existeix, doncs, un dèficit social, del qual un 40% és directament atribuïble a l'espoliació fiscal de l'estat espanyol i un 60% el podem atribuir a l'espoliació autòctona. La diferenciació entre un apartat i l'altre pot no semblar gaire pertinent, si atenem que l'alta burgesia del Principat (la representada per organitzacions com "Puente Aéreo") té un sòlid interès en la preservació de tots dos apartats. Els servidors fidels d'aquesta elit en l'àmbit polític, acadèmic i comunicatiu els faran tota la feina bruta que calgui per impedir que el gros de la població lligui caps.

Ahir comentàvem l'inici d'una campanya política de l'esquerra independentista del Baix Llobregat. També ahir, en la manifestació de Barcelona, Endavant deixava sentir la seva veu amb una crida a la "sobirania econòmica" per cinc raons:
- 1. ser lliures d'imposicions espanyoles, espolis econòmics i polítiques centralistes que ens perjudiquen i empobreixen com a poble.
- 2. ser lliures d'imposicions neoliberals de la UE, d'agències de Ràting i d'institucions financeres internacionals que només promouen més retallades i privatitzacions.
- 3. tenir una banca pública destinada a promoure l'economia real i no l'especulació financera.
- 4. tenir una política fiscal realment sobirana i socialista que garanteixi uns serveis públics justos i universals i que acabi amb l'atur i la pobresa.
- 5. poder decidir sobre el nostre futur com a poble i posar l'economia al servei de les persones i del medi ambient, i no al servei dels beneficis privats.

Rarament apareixen plegats aquests arguments fora de l'àmbit de l'esquerra independentista. La dissociació entre la reivindicació independentista i les altres reivindicacions populars, o la dissociació entre aquestes darreres, és molt més perillosa que no pas sembla. D'una banda, es perden energies que podrien potenciar-se plegades. De l'altra, facilita les coses a l'oportunisme autonomista i al neoxovinisme espanyol i francès, que malden per treure benefici de la indignació popular.

Ara és l'hora: poder popular

Ahir arrencava la campanya de l'esquerra independentista del Baix Llobregat amb motiu de l'ofensiva capitalista que es manifesta en les privatitzacions, en la desocupació i en la precarietat de les condicions laborals i d'habitatge. Les classes populars de la comarca del Baix Llobregat hi són particularment castigades.

L'acte inaugural es va fer al Centre Cívic Sant Pancraç, a Sant Joan Despí. La CUP de Sant Joan Despí va convidar la pratenca Elena Idoate a fer una xerrada que va rebatre els arguments tècnics al voltant de la "crisi del deute sobirà". De fet, és aquesta "crisi" la que justifica ideològicament les polítiques d'austeritat pública i de retallades. Idoate va assenyalar que l'augment de la desocupació dels darrers mesos (que supera de llarg el 20% a casa nostra) té molt a veure amb les retallades. A la destrucció directa i indirecta de llocs de treball vinculats als serveis educatius, sanitaris i socials, cal afegir també el fet que el deteriorament d'aquests serveis suposa també un augment del temps dedicat a la cura d'infants i de malalts en l'àmbit de la llar treballadora. Així doncs, si l'esclat de la bombolla immobiliària en el 2008 afectà una mà d'obra majoritàriament masculina, en els darrers dos anys, el contagi passà a sectors industrials i, particularment, de serveis, on la mà d'obra femenina arriba a ser majoritària. A més de la desocupació, la dona també pateix, degut a l'estructura patriarcal, una major càrrega de feina a la llar. Aquesta tendència s'agreujarà encara més, amb la continuació de les polítiques de retallades.

Idoate ha repassat els nombre de la crisi del deute. En l'actualitat, l'estat espanyol té un nivell d'endeutament que depassa lleugerament el 60% del PIB. El 60% era la xifra contemplada en els criteris de convergència del Tractat de Maastricht, i en l'actualitat estats com el francès o l'alemany el depassen amb escreix (80-90%). El problema, segons Idoate, es troba més aviat en el deute privat, que quintuplica el deute públic. De fet, del deute total, tan sols un 16% es correspon al sector públic, mentre que un 20% té a veure amb el deute familiar (derivat, alhora, de la bombolla immobiliària). La resta del deute se la reparteixen, a parts iguales, les empreses productives (de béns i de serveis) i les empreses financeres. Amb un deute total que equival al producte interior brut de cinc anys (o de sis, si es té present la tendència a la recessió), som davant d'un deute impagable. Per a l'economia catalana, però, l'aspecte més negatiu és la manca de perspectives productives o extractives, mancança que fou a la base de la bombolla immobiliària.

En les intervencions del públic, es va esmentar la taxa Tobin. Idoate va respondre que la solució passa no pas per taxar les transaccions financeres internacionals, sinó per sotmetre el sistema financer a les necessitats populars.

En les conclusions, Idoate reiterà la necessitat d'espais de confluència de lluita. En aquest sentit, Josep, de la CUP de Sant Joan Despí, recordà que l'endemà (per avui) hi ha convocada una manifestació contra la "dictadura financera", que sortirà de la Plaça Catalunya a les 17h.

Accepteu que Escòcia hauria de ser un país independent?

Curta i ras, aquesta és la qüestió que el primer ministre escocès Alex Salmond (i el govern britànic de Cameron-Clegg) formularan als escocesos. Segons Salmond, el referèndum es faria en el 2014, mentre que el govern britànic vol que se celebri abans de l'estiu del 2013.

Amb aquesta qüestió, Salmond es desdiu de la idea de convocar un referèndum amb tres respostes, a l'estil que acostuma a defensar, en les nostres latituds, ICV. L'independentisme escocès sap que això comporta un risc, però que no pas menys perillosa era la via de semblar als ulls del public escocès i europeu que es feia un independentisme especulatiu (un independentisme anti-independència).

Val a dir que la qüestió plantejada és fins i tot més planera que no pas la que votaren centenars de milers de catalans entre el 13 de setembre del 2009 i el 10 d'abril del 2011. En aquell cas s'especificaven tota una sèrie de tres distintius d'aquell estat (que si democràtic, que si social, que si integrat a la Unió Europea, etc.). En el cas d'Escòcia, allò que es demana és la independència. Sí o no?

En el cas que la independència guanyés el referèndum del 2014 (si és que el govern britànic accepta convocar-lo en aquella data), el procés de transició cap a la independència culminaria en el 2016. En el curs dels dos anys hauria hagut un procés constituent, en el qual, ara sí, es decidirien els aspectes més diversos (monarquia o república; organització federal o unitària; pertinença a la Unió Europea, a l'Espai Schengen o a la Zona Euro, etc.).

La insubmissió fiscal i el rol de l'Agència Tributària Catalana

Ahir es presentava a Barcelona la campanya "Diem Prou", que proposa als contribuents del Principat de deixar de pagar a l'estat una sèrie d'impostos. Els pagaments s'haurien de fer a l'Agència Tributària Catalana. Actualment, tan sols un 5% dels ingressos fiscals són recaptats per l'Agència Tributària Catalana. La campanya s'adreça als estrats mitjans de la població, els que paguen IVA i impost de societats. Alguns dels participants començaran a fer aquesta insubmissió el mes d'abril, amb motiu de l'abonament del primer trimestre de l'IVA.

Sens dubte, la iniciativa suposarà tot un repte per al Govern d'Artur Mas. CiU diu representar primordialment aquests sectors socials. També CiU ha centrat els seus arguments justificatius en l'espoliació fiscal de la qual és víctima el Principat (vora un 10% del PIB). CiU ha substituït, però, la reivindicació de la independència (per la qual Mas votà favorablement l'abril del 2011) i, àdhuc, la del concert econòmic, en benefici d'un dubtós pacte fiscal. És simptomàtic, també, que Carme Chacon s'hagi declarat contrària del pacte fiscal, del concert econòmic i de la independència. El cas és que de pacte fiscal ja en tenim, precisament el pacte fiscal que fa que l'Agència Tributària Catalana tan sols recapti el 5% dels diners dels contribuents del Principat.

Els promotors de la iniciativa, de fet, han assenyalat que correspondrà a l'Agència Tributària Catalana decidir què faran amb els diners. Ben galdós paper seria que lliuressin els diners a l'Agència Espanyola, i prou.

Queda també en l'aire la qüestió de la repressió que anirà associada a aquest moviment de desobediència fiscal. N'hi ha prou a recordar la repressió associada a la insubmissió fiscal en la qual el contribuent dedueix la porció dels impostos destinada a finalitats odioses (balafiament en l'exèrcit o en la monarquia, o pagament d'interessos per deute odiós). L'independentisme organitzat se la juga tant o més que el propi govern Mas en donar resposta a aquestes amenaces repressives.

Entre la SOPA i la PIPA

Déu n'hi do la que s'ha format aquesta setmana amb el debat de les lleis "contra la pirateria informàtica" (SOPA i PIPA, els backònims dels quals són Stop Online Piracy Act i Protect Intellectual Property Act, respectivament) al Congrés nord-americà. L'Administració Obama es veu pressionada pels grans lobbies interessats en la protecció de la "IP" (Intellectual Property, entesa fonamentalment com a propietat corporativa) i pels no pas menys grans lobbies que es basen en el maneig indiscriminat d'informació. Obama podria veure afectats els seus donatius si queda malament amb els primers. Però el segon lobby va fer un gran acte de pressió a través del tancament de webs durant la jornada de dimecres, particularment per part de Wikipedia i Reddit, i també amb el suport de Google. La resposta a aquesta apagada ha estat l'operació contra Megaupload. Però també la resposta ha estat l'aturada del procés d'aprovació de SOPA i PIPA, que arriba després dels atacs d'Anonymous a pàgines webs de l'Administració nord-americana.

El colp contra Megaupload demostra fins a quin punt SOPA i PIPA no són imprescindibles per al Govern nord-americà. La força bruta de qui controla efectius policials i qui té influència sobre els dipòsits financers no es pot comparar amb l'exercida per Anonymous o per Wikipedia-Reddit. No és el mateix introduir-se en els ordinadors del Departament de Justícia que hackejar-los una pàgina web corporativa. I Wikipedia o Google saben que no poden anar molt més enllà d'una jornada de "tancament" sinó volen perdre pistonada en favor de competidors potencials.

En tot cas, el col·lapse de la bombolla financera fa poc més de tres anys implica que la lluita pels recursos entre els diferents sectors de la burgesia (nord-americana i mundial) es fa més espectacular. Les eleccions presidencials del 2012, ara en la fase de primàries, i després, en la tardor, en la fase final, en seran un bon aparador.

Romney vs. Gingrich

A mesura que cauen candidats com Rick Perry, queda cada vegada més configurades les primàries presidencials republicanes als Estats Units entre Mitt Romney i Newt Gingrich. La dreta religiosa i l'ultraconservadorisme fiscal del Tea Party Movement poden sentir-se un xic orfes en aquesta elecció. Romney, ex-governador de Massachussetts, és vist com un "moderat" per als conservadors, i cal recordar que el mormonisme encara no ha estat digerit (com sí ho ha estat el catolicisme, en part) per part de la dreta religiosa clàssica. És cert que la dreta religiosa clàssica sap fer la vista grossa quan toca i, per exemple, en el 1980 va estimar-se més el divorciat recasat Ronald Reagan al new-born Christian Jimmy Carter. Vuit eleccions més tard, però, el suport de masses per a un candidat republicà s'haurà d'extreure de la demagògia minarquista. Ron Paul, el candidat més proper a les tesis del "right libertarianism", és poc donat a fer els compromisos necessaris per arribar a aconseguir una candidatura pel Partit Republicà. Cal no descartar, però, que arribi a presentar-se en solitari. Si ho fa, Obama ho tindrà més senzill per aconseguir la reelecció.

Gingrich, com Reagan, és un divorciat recasat, que també té un seguici entre el conservadorisme religiós, però també en el nacional-conservadorisme. Els atacs que ha fet contra Romney (presentant-lo com un exemple del crony capitalism), podrien fer de Gingrich una figura reclutadora del "paleoconservadorisme" més o menys proteccionista i aïllacionista.

De moment, els atacs de Gingrich han estat força inefectius, fins i tot contraproduents. En la lògica del conservadorisme republicà, afermada pel Tea Party Movement, cal confiar en el "free market". I això vol dir que ni tan sols es pot legislar per defensar el "free market" contra la formació d'oligopolis i corrupteles. La corrupció i el cunyadisme, segons aquestes tesis, només es poden eliminar des de l'espontaneïtat. Corrupció i cunyadisme encareixen els productes, i els consumidors, en fugir-ne, enfonsant a la llarga les empreses que hi cauen. A la llarga, com deia Keynes, tots morts.

Des del seu blog, Paul Krugman reprenia la idea que l'embogiment doctrinari del Partit Republicà el condueix a un atzucac en el qual tots els candidats, o són ximples (fools) o són un frau (fraud). En el primer cas, des de la ximpleria, s'empassen la doctrina. En el segons cas, des de la intel·ligència, saben què han de dir per no ésser atacats pels Limbaugh de torn.

A hores d'ara, per cada afiliat republicà hi ha dos de demòcrates. Siguin Gingrich o Romney l'elegit final, Obama ho té més fàcil que no pas ho sembla. La paradoxa la mostren les enquestes. Quan es compara Obama amb un candidat republicà indeterminat, la victòria sembla encara al segon. En canvi Obama guanya en les enquestes tants si s'enfronta a Romney com, sobretot, a Gingrich.

La sensació de bona part de l'electorat potencial és que tant hi fa. Les polítiques seran les mateixes amb un president que un altre. El sistema permet que hom triï president, però no permet que hom triï un programa polític.