divendres, 13 d’octubre de 2017

Segona setmana d'octubre: La República catalana dels 8 segons

El segon cap de setmana d'octubre va suposar la represa del carrer, després de la jornada d'aturada nacional i vaga general del 3 d'octubre. La represa, però, tingué un caràcter diferent, mobilitzants sectors socials que no s'havien sentit pas interpel·lats ni pel referèndum de l'1-O ni per la vaga del 3-O. Així, el dissabte 7 d'octubre, al migdia, hi hagué concentracions als ajuntaments sota el lema de "Parlem/Hablemos", amb els assistents vestits de blancs. Aquest moviment vol ser l'expressió d'una tercera via ciutadana, alertada per la confrontació dels governs de Rajoy i de Puigdemont, i que reivindica el diàleg front les sortides unilaterals representades per la declaració d'independència (DI) o la intervenció de l'autonomia (155).

El diumenge 8 d'octubre tingué lloc a Barcelona una manifestació massiva de partidaris de la unitat d'Espanya, és a dir de l'espanyolitat política de Catalunya. Era l'expressió de posicions cada vegada més explicitades a mesura que l'1-O i el 3-O havien mostrat la força i determinació de l'independentisme. La manifestació del 8-O assenyalava la unitat d'un espai sovint marcat per confrontacions entre partits polítics i sectors ideològics.

Aquesta mobilització de l'espanyolisme té dues cares. D'una banda, en arrossegar una majoria fins ara menys mobilitzada, aconsegueix presentar un rostre més divers i d'aspecte més genuí. De l'altra, empeny les posicions de l'ultra-dreta espanyolista cap a exhibicions més radicals. Els indicidents a Palma del 7 d'octubre i, especialment, a València del 9 d'octubre, assenyalen la violència d'aquests sectors.

Amb els resultats de l'1-O ja publicats per la mateixa Generalitat, l'article 4 de la Llei del Referèndum empenyia el Parlament de Catalunya a fer una declaració solemne de la independència de la República catalana. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, havia sol·licitat la compareixença al Parlament el 10 d'octubre, a les 18h. Una concentració d'ANC, Òmnium i Universitaris per la República al Passeig Lluís Companys instal·là una pantalla gegant per seguir la compareixença i, de pas, allunyar la gent del perímetre del Parlament. De fet, els Mossos d'Esquadra, durant aquell dia, mantingueren acordonat tot el Parc de la Ciutadella. Puigdemont comparegué, però no a les 18h, sinó a les 19h. I proclamà la independència de la República catalana per, vuit segons més tard, suspendre els efectes de la dita proclamació. Això no impedí després que els diputats de JxSí i la CUP signessin la DI.

Ostensiblement, la suspensió fou pronunciada per deixar temps a una negociació amb el Govern d'Espanya, amb la mediació de la Unió Europea i altres actors internacionals. Però no hi ha dubte que en la suspensió influeixen altres fets. D'una banda la mala consciència d'un referèndum de l'1-O amb baixa participació (42%), amb poca mobilització del vot negatiu, amb obstacles propiciats per la intervenció policial espanyola i amb irregularitats derivades de la introducció amb calçador del "cens universal". De l'altra banda, l'oposició social, no tan sols la manifestada amb les mobilitzacions del cap de setmana, sinó el reguitzell d'anuncis de grans empreses, financeres i industrials, de traslladar la seu social fora de l'àmbit de la projectada República catalana.

L'11 d'octubre fou, doncs, el moment de valorar aquesta suspensió. Jugada mestra "a l'eslovena" o nova retirada per propiciar un nou cicle processista amb l'obertura d'unes noves eleccions plebiscitàries? Mariano Rajoy, en compareixença al Congrés, anuncià un requeriment a Carles Puigdemont per tal que aclarís si la independència havia estat o no proclamada, i comminant-lo a retornar a la normalitat constitucional. És a dir, comminant-lo a retornar al 5 de setembre. Puigdemont té fins el 16 d'octubre per respondre aquest requeriment i sembla que esgotarà el termini.

El 12 d'octubre fou de nou una jornada de mobilitzacions per als partidaris de la Constitució i de la unitat d'Espanya, amb una nova manifestació massiva a Barcelona. L'ambient, però, era un altre, en tant que la suspensió de Puigdemont era llegida majoritàriament com el signe de rendició del "processisme". Aquest camp haurà de decidir ara com reacciona si realment Puigdemont es fa enrere el 16 d'octubre: amb més mà dura fins a aconseguir objectius més ambiciosos o amb una mà estesa per aprofundeixi en les divisions al si de l'independentisme.

Avui 13 d'octubre és dia de comunicats i de reunions. L'ANC, la CUP i Demòcrates ja s'han posicionat clarament en sol·licitar Puigdemont que aixequi la suspensió en tant que l'Estat Espanyol i la Unió Europea han donat proves clares de no voler ni negociar ni mediar. Artur Mas, d'altra banda, defensa la continuïtat de la suspensió fins que el "factor extern" no sigui aclarit. Ara bé, com pot haver-hi reconeixement exterior de la declaració de la independència mentre aquesta roman suspesa?

En els propers dies serà clau l'organització de base, representada pels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR que també pot indicar la R de República o la R de Revolució). Aquesta perspectiva local és encara més important en la mesura que l'aplicació de la independència i l'inici del procés constituent no podrà ser pas uniforme a tot el territori que fins ara constituït la Comunitat Autònoma de Catalunya. L'element popular és vital si hom vol fer front als sabotatges iniciats per l'alta burgesia. L'aprofundiment de les contradiccions de classe, és clar, també poden fer qüestionar/acceptar la divisió identitària que ara com ara afecta les classes populars, especialment les de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Primera setmana d'octubre

El referèndum de l'1 d'octubre sobre "el futur polític de Catalunya" fou un èxit organitzatiu, tant pel que fa al vessant de l'Administració com del poble organitzat a través dels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) o d'altres plataformes. És clar que això no pot fer oblidar la quantitat de col·legis tancats bé per l'acció de la policia (Mossos d'Esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil) o de col·lectius civils anti-referèndums. L'obertura d'un cens universal havia de resoldre aquesta pressió però el sabotatge informàtic va fer que fos pitjor el remei que la malaltia, en barrejar en la mateixa urna, vots del cens local amb els vots del cens universal, i en fer possible duplicacions de vot. La participació, en general, fou fluixa, amb nivells comparables amb la "consulta" del 9 de novembre del 2014: l'abstenció militant es va deixar notar. Tot i amb tot, d'acord amb la llei del referèndum, allò que importava era la resposta explícita a la qüestió de si Catalunya s'havia de constituir en República independent o no. I el Sí va guanyar-hi de manera aclaparadora.

El 2 d'octubre, però, no fou tan marcat pel propi referèndum com per les imatges de la repressió policial contra col·legis electorals. Més que el segrestament d'urnes, foren els 900 ferits i els quantiosos danys materials els qui protagonitzaren el relat majoritari de l'1-O. Precisament, fou aquesta actuació violenta de la policia contra els centres electorals la que donà una dimensió internacional a la "crisi constitucional d'Espanya" i a la qüestió catalana.

La Vaga General (o Aturada Nacional) del 3 d'octubre fou marcada, doncs, no tant pel referèndum com per la protesta contra la repressió policial i, més en general, contra l'actitud hostil de les institucions espanyoles davant de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català. Si el seguiment de la vaga fou desigual, les mobilitzacions oferiren imatges massives arreu del territori.

La jornada del 4 d'octubre fou, en general, una jornada de reacció. La dimensió del referèndum de l'1-O i de la mateixa vaga del 3-O ja va produir la resposta d'un discurs del Rei Felip VI que deixava entendre que tot valdria per reprimir la proclamació de la República Catalana. Vint-i-quatre hores després d'aquest discurs, Puigdemont responia amb un to més dialogant, encarat a aconseguir una mediació. Efectivament, els mediadors proliferaven d'arreu, des de l'església a autoritats civils internacionals, entitats de tota mena, etc. El recurs a la mediació produeix sens dubte un desencís davant d'allò que preveia la Llei de Transitoritetat Jurídica, un colp llegits el resultats del referèndum de l'1-O. Alhora, l'espanyolisme a Catalunya prenia consciència de la necessitat de fer-se sentit, d'organitzar-se més enllà de la protesta individual, i es va fer sentir amb una cassolada de protesta contra el discurs de Puigdemont, potser pensant que aquest discurs era el de la proclamació de la República Catalana.

El 5 d'octubre, possiblement davant de l'escalada viscuda en les dues jornades anteriors, fou marcada pel creixement de les veus partidàries del "diàleg", de les pancartes de "Parlem!", de més ofertes de mediació, etc. Però aquesta tendència era sabotejada amb una decisió del Tribunal Constitucional de suspendre preventivament el ple de Parlament de Catalunya del proper 9 d'octubre. Alhora, creixien les recriminacions dins del poder espanyol davant la tebiesa o de les ofertes de mediació.

Ara mateix hi ha la tendència de fer equivaldre la "declaració d'independència" (DI) amb "l'aplicació de l'article 155". Les veus que demanen evitar totes dues solucions coincideixen amb la decisió prudent de CaixaBanc i del Banc de Sabadell de traslladar les seus lluny de Barcelona a terres dels Països Catalans no afectades per la DI potencial. Es configuren, doncs, cinc sectors bàsics:
- els hiperventilats del 155, que fa temps que desesperen davant de la "passivitat" de Rajoy, que sembla haver-ho delegat tot a jutges, fiscals i policies.
- els addictes al govern Rajoy, que pensen que qualsevol qüestionament del govern enfortirà l'independentisme català.
- els partidaris del diàleg o la mediació.
- els addictes al govern Puigdemont, que supediten el seu desig de mediació a la unitat mateixa de JxSí, ANC i Òmnium.
- els hiperventilats de la DI, que la consideren imprescindible per iniciar qualsevol mena de mediació.

Si la setmana havia començat amb indicis de desbordament popular, en les darreres hores sembla que la institucionalitat hauria recuperat pistonada. Uns semblen esperar que es produeixi la DI o quelcom equivalent per actuar. Uns altres semblen esperar que es produeixi un nou fenomen repressiu. Les declaracions de Trapero, Cuixart i Sànchez per sedició a l'Audiència Nacional no han rebut gaire resposta popular de moment. D'altra banda, la convocatòria d'una concentració unionista a Barcelona pel diumenge 8 d'octubre, i les previsibles mobilitzacions independentistes vinculades al Ple del Parlament del 10 d'octubre podrien canviar de nou la tendència, i retornar el protagonisme al carrer.

dissabte, 23 de setembre de 2017

Situació de poder dual a la Catalunya del setembre del 2017

El Procés Català ha conduït finalment a una situació de "xoc de trens" o de "xoc de legitimitats", marcada per l'explicitació d'una doble acusació mútua de "colpisme" entre el Regne d'Espanya i la Generalitat de Catalunya.

Cap situació de poder dual no és equilibrada. Hi ha un poder establert i un poder emergent. Un poder amb més capacitat coercitiva i un altre amb menys capacitat.

Però la situació de poder dual crea un mirall discursiu, tant se val si no és pla (no hi ha miralls perfectament plans). El Govern d'Espanya s'aferra a la Constitució, i al Tribunal Constitucional com a intèrpret. La Generalitat de Catalunya s'aferra a dues lleis del Parlament de Catalunya aprovades el 6 i 7 de setembre i que suposen en elles mateixes una interpretació dels textos constituents. Són aquestes dues lleis les que fan parlar al Govern d'Espanya i als seus aliats de "colp d'estat" de la Generalitat o de "sedició". Alhora, és la persecució dels efectes d'aquestes dues lleis allò que fa parlar al Govern de la Generalitat i als seus aliats de "colp d'estat" (o "autocolp").

Hom parla dels equidistants, però cal dir que en qualsevol binarisme blanc-negre, els matisos poden anar fins i tot més enllà que la mera escala de grisos. Així doncs, fenòmens com la passivitat, el suport crític, la doble crítica o els esforços per aconseguir una entesa, no poden ésser menyspreat. Que la lògica del poder dual vulgui reduir-ho tot a un "amb nosaltres o contra nosaltres" no vol dir que això funcioni.

Els relats de valor sobre la situació de poder dual, els discursos sobre la violència, sobre les amenaces o sobre l'anarquia, tenen lloc, no oblidem-ho, en la ressaca de l'atemptat gihadista de Barcelona i Cambrils del passat 17 d'agost. El poder dual ens pot fer oblidar que existeixen altres poders més enllà de la dualitat. Poders que, d'una manera o una altra, poden beneficiar-se de la deslegitimació mútua.

Què fer? Cal sumar-se a un dels dos poders amb l'aspiració de dirigir-lo? Cal sumar-s'hi però tan sols com a força subalterna? Cal mantindre's al marge de "lluites de palau" o de "lluites de carrer"? Cal aguardar una prudent espera per sumar-se al carro dels vencedors? Cal afermar una posició pròpia (una "tercera via", de la mena que sigui) a l'espera de poder liderar la sortida superadora dels dos poders? O cal entrar en el conflicte amb una posició independent i amb la voluntat de destruir totes dues legitimitats?

divendres, 8 de setembre de 2017

Vint-i-cinc posicionaments sobre el Referèndum de l'1 d'Octubre

Després d'haver fet la setmana passada un repàs dels posicionaments generals sobre el referèndum de l'1 d'octubre, aprofitarem que ara aquest referèndum ja ha estat convocat per sistematitzar-los en vint-i-cinc possibilitats. Aquestes vint-i-cinc possibilitats resulten de creuar dos eixos:
- el primer eix compta els posicionaments sobre les relacions entre Catalunya i Espanya: independència, confederació, federació, autonomia, integralitat.
- el segon eix compta els posicionaments sobre el mateix referèndum: votar-hi Sí, votar-hi No, votar-hi en Blanc, fer-hi un vot nul o abstindre's-hi.

Tenim doncs vint-i-cinc casos:
- Cas 1. Independentistes pel Sí. És l'opció partidària de la República Catalana independent que resultaria de l'aplicació de la Llei de Transitorietat jurídica.
- Cas 2. Confederalistes pel Sí. És l'opció que entén aquesta República Catalana com un pas necessari per establir després unes relacions confederals amb el Regne d'Espanya.
- Cas 3. Federalistes pel Sí. És una opció pragmàtica que entén que la victòria del Sí l'1-O podria obrir la porta a una reforma constitucional d'Espanya en clau federal.
- Cas 4. Autonomistes pel Sí. És una opció que creu que el Sí en l'1-O podria conduir a un enfortiment de l'Estat de les autonomies
- Cas 5. Integralistes pel Sí. És l'opció dels que pensen que la victòria del Sí provocaria un col·lapse que tan sols es resoldria amb l'establiment d'un estat unitari espanyol.
- Cas 6. Independentistes pel No. És l'opció dels independentistes monàrquics, contraris a una República Catalana.
- Cas 7. Confederalistes pel No. És l'opció dels que consideren que una derrota plebiscitària de l'independentisme enfortirà les tesis confederals.
- Cas 8. Federalistes pel No. És l'opció sostinguda dels qui creuen que cal aturar la independència a les urnes per tal d'obtindre l'energia suficient cap a una reforma federalitzant de la Constitució.
- Cas 9. Autonomistes pel No. És l'opció pragmàtica dels qui creuen que cal evitar de totes totes una victòria del Sí l'1-O.
- Cas 10. Integralistes pel No. És l'opció militant de sectors que, interpel·lats sobre la seva espanyolitat, no contemplen la callada per resposta.
- Cas 11. Independentistes de Vot en Blanc. És l'opció d'independentistes que, malgrat creure en la necessitat d'un referèndum unilateral, no comparteixen l'esquema traçat pels acords de JxSí-CUP.
- Cas 12. Confederalistes de Vot en Blanc. És l'opció dels qui consideren que s'hauria d'haver inclòs una opció confederal en la papereta.
- Cas 13. Federalistes de Vot en Blanc. És l'opció dels sectors federals que voldrien refusar d'aquesta manera el binarisme de la pregunta.
- Cas 14. Autonomistes de Vot en Blanc. És l'opció dels qui consideren incorrecte menysprear l'estatus actual de Catalunya entrant en el joc de la pregunta binària.
- Cas 15. Integralistes de Vot en Blanc. És l'opció d'aquells que consideren que la mera resposta a la qüestió és inacceptable, però que no volen optar per opcions allunyades del vot vàlid.
- Cas 16. Independentistes de Vot Nul. És l'opció dels independentistes que senten la necessitat d'expressar matisos a la pregunta binària.
- Cas 17. Confederalistes de Vot Nul. És l'opció dels confederalistes que volen explicitar la seva proposta en la papereta.
- Cas 18. Federalistes de Vot Nul. És l'opció federal basada en incloure una casella de tercera via i signar-la.
- Cas 19. Autonomistes de Vot Nul. És la resposta no-abstencionista dels autonomistes que rebutgen la validesa del referèndum.
- Cas 20. Integralistes de Vot Nul. És l'opció dels qui volen aprofitar la papereta per consignar la seva creença en una Espanya unitària.
- Cas 21. Independentistes per l'abstenció. És l'opció defensada pels independentistes d'ICV i d'altres sectors que consideren que aquest no és el referèndum que pot dur la independència a Catalunya.
- Cas 22. Confederalistes per l'abstenció. És l'opció dels qui consideren que aquest referèndum no els interpel·la gens.
- Cas 23. Federalistes per l'abstenció. És l'opció dels federalistes que no volen enfortir el binarisme acudint als col·legis electorals.
- Cas 24. Autonomistes per l'abstenció. És l'opció triada per partidaris de no secundar la liquidació de les normes que protegeixen l'Estatut d'Autonomia.
- Cas 25. Integralistes per l'abstenció. És l'opció dels qui consideren que Espanya no pot ser sotmesa a votació.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Posicionaments davant del Referèndum de l'1 d'Octubre

"Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?". Aquesta és la qüestió proposada als "ciutadans de Catalunya" en el referèndum projectat del Primer d'Octubre. Com més a prop som d'aquesta data, ara ja 29 dies de distàncies, més clars són els posicionaments:
- L'abstenció. Cal distingir-hi, com en tota convocatòria, l'abstenció passiva de l'abstenció activa. Però, a més, caldria distingir a més una abstenció militant, que cerca no tan sols una baixa participació en el referèndum sinó que aquest referèndum no es pugui fer a tota o una part del territori de Catalunya. La posició del Govern d'Espanya i dels partits que li donen suport és la d'utilitzar les eines de l'estat de dret per impedir el referèndum o, en el seu defecte, per impedir-ne els efectes. Alguns grups més radicalitzats optaran per mesures físiques d'impediment, però de moment tampoc no s'han explicitat massa. La posició d'una gran part dels Comuns és més aviat d'una abstenció activa no gaire militant, basada sobretot en les mancances de la convocatòria de l'1 d'octubre en termes de garanties democràtiques i, particularment, de vinculació real. Així doncs, aquests sectors defensen un referèndum de debò, i per això s'abstenen i defensen l'abstenció per a l'1 d'octubre. Altres sectors d'abstenció activa són els més clàssics, vinculats a l'anarquisme, i que s'oposen al fetitxisme de les urnes en tota ocasió. Entre els rengles de l'abstenció passiva, a més de les raons habituals, apareixen és clar les pors davant d'un referèndum que compta amb l'oposició explícita de qui té el monopoli de la violència legitimada.
- El vot favorable (). Aquesta és la posició de l'independentisme oficial vinculat a Junts pel Sí i a les plataformes independentistes majoritàries (ANC, Òmnium, etc.). També és la posició de l'actual Govern de la Generalitat, per bé que la posició governamental sembla que se centrarà en fer crides a la participació o, fins i tot, al desenvolupament cívic de la jornada. També fan campanya activa pel Sí l'esquerra independentista i sectors de l'independentisme d'esquerres, en bona mesura sota l'impuls de la CUP. Ara bé, també cal esmentar el posicionament favorable al Sí de sectors que no es consideren independentistes però que veuen en la República Catalana un instrument per somoure l'statu quo vigent.
- El vot contrari (No). No existeix a hores d'ara cap campanya organitzada a favor del No, possiblement per la dificultat que sempre entranya la negativa en un plebiscit. Alguns dels elements que farien una campanya pel No se situen ara a l'abstenció activa, i tan sols farien campanya pel No en cas d'un referèndum acordat. Caldrà veure què decideix Podem Catalunya, però tampoc no sembla que vagin a orientar-se a protagonitzar una campanya pel No. Malgrat tot, la mobilització del No podria produir-se precisament al marge d'entitats polítiques i cíviques si hi ha veritables indicis que el referèndum és de debò, i que l'abstenció no hi serà comptada. El fet que la pregunta final incorporés una referència a la república fa que alguns sectors de l'independentisme monàrquic poguessin optar també pel No.
- El vot en blanc. Tampoc no hi ha cap campanya organitzada, si bé aquesta opció podria atreure a sectors que es volen desmarcar d'una abstenció massa associada al Govern del PP. No obstant, la natura semiclandestina d'aquest referèndum pot desaconsellar participar-hi sense emetre un vot actiu.
- El vot nul podria reflectir descontentament amb la qüestió plebiscitada o amb la forma amb la qual s'ha convocat el referèndum. És el vot més enginyós i per tant també el més personal. És clar que la nul·litat la declara qui recompte, i no qui emet el vot.

dilluns, 28 d’agost de 2017

La Protoconstitució de la República Catalana

Per fi ha arribat la proposició de Llei de Transitorietat Jurídica que, en cas de victòria de la independència en el referèndum de l'1 d'octubre, funcionaria com una mena de proto- o preconstitució de la proto- o preRepública Catalana. Podeu llegir-la en format ben incòmode a Vilaweb o a Nació Digital

El text es presenta com una proposició de llei del Grup Parlamentari de Junts pel Sí i del Grup Parlamentari de la Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent.

La Llei no substitueix "la Constitució que ha d'elaborar l'Assemblea Constituent i ratificar la ciutadania, un cop proclamada la independència de Catalunya".

Segons aquesta llei, "Catalunya es constitueix en una República de Dret, democràtica i social", de la qual ella mateixa és "la norma suprema de l'ordenament jurídic català".

La Llei regula aspectes com la nacionalitat (art. 7-9) i la continuïtat jurídica (art. 10-21). També inclou un apartat de drets i deures (Títol III) i de sistema institucional (Títol IV). El Títol V es dedica al poder judicial i administració de justícia, amb la mateixa idea de continuïtat. El Títol VI és el de Finances.

El caràcter provisional de la llei es manifesta en el Títol VII dedicat al Procés constituent.

diumenge, 20 d’agost de 2017

El consort de la reina

La Constitució Espanyola del 1978 dedica tot un article, l'article 58, a la figura que ella anomena "la reina consorte o el consorte de la reina":

"La Reina consorte o el consorte de la Reina no podrán asumir funciones constitucionales, salvo lo dispuesto para la Regencia".

D'aquest article ens pot cridar l'atenció el fet que diferenciï terminològicament "la reina consort" del "consort de la reina". És a dir, que quan hi ha un rei, de la consort en diem reina, però quan hi ha una reina, del consort no en diem rei. La legalització del matrimoni homosexual encara complica més la situació, però no hi entrarem.

Aquest article, d'altra banda, pel que fa al contingut sí té un precedent:

"En el caso de que llegue a reinar una hembra, su marido no tendrá autoridad ninguna respecto del Reino, ni parte alguna en el Gobierno" (article 184 de la Constitució del 1812)

En el mateix sentit, en la Constitució de 1876, es diu:

"Cuando reine una hembra, el Príncipe consorte no tendrá parte ninguna en el Gobierno del Reino" (article 65)

La desigualtat de l'article 58 de la Constitució del 1978, doncs, és inferior a la registrada en les constitucions anteriors. Però en la de 1876 encara s'atorga el títol de "Príncep consort".

Val a dir que el consort de la Reina Isabel II sí va utilitzar el títol de Rei, sovint amb la denominació de "rey consorte". Així doncs, de la parella se'n deia "Sus Majestades los Reyes Doña Isabel y Don Francisco de Asís". Ara bé, el rey consorte Don Francisco no va rebre numeració (no va ser "Rey Francisco I") ni se li atribuïren funcions constitucionals.

Si remuntem als temps preconstitucionals, el consort de la reina Isabel I de Castella, que fou el rei Ferran II d'Aragó, sí fou reconegut per la historiografia posterior com a Ferran V de Castella. Però el cas d'aquest matrimoni té especificitats, ja que el mateix Ferran d'Aragó tenia certs drets personals sobre la corona de Castella. Qui no els tenia fou el marit de la successora de la reina Isabel I de Castella, la reina Joana I. El seu marit, Felip d'Habsburg i Borgonya, fou reconegut com a rei consort, i la historiografia posterior el designà com a Felip I de Castella.

L'ús de no atorgar al consort de la Reina el títol de Rei és quelcom generalitzat a les monarquies actuals del nostre entorn. El consort de la Reina Elisabet II d'Anglaterra rep el títol de "Príncep Felip" i de "Duc d'Edinburg", però no mai el de "rei consort". El consort de la Reina Margarida II de Dinamarca va rebre tan sols el títol de Príncep, per bé amb la dignitat d'Altesa Reial, i tan sols entre el 2005 i el 2016 va disposar del títol de "Príncep Consort".

També el marit de la Reina Victòria d'Anglaterra fou conegut únicament com a Príncep Albert. En temps més reculats, però, el consort de la reina d'Anglaterra rebé més reconeixement. El consort de la reina Maria II fou reconegut ell mateix com a rei Guillem III, i fins i tot podem dir que els dos foren igualment reis titulars, o potser que ell ho fou més que ella, com a campió de la Revolució de 1688. El marit de la reina Maria Tudor va rebre el títol de "Rei d'Anglaterra, de França i d'Irlanda", en el benentès que ho era jure uxoris.

El text de la Constitució de 1978, és clar, no impedeix que el consort de la Reina rebi el títol de Rei i el tractament de "Sa Majestat".