dimarts, 30 de desembre de 2008

Qüestions a Obama: què li demanen al president electe

Ahir va obrir-se en la pàgina web de l'equip de transició Obama-Biden, que ha d'assumir la presidència de la unió nord-americana el mes vinent, un espai obert de qüestions.

Les guanyadores, de moment, són, en economia:

"Em preocupen els bancs que ha rebut diners dels contribuents i que no se'ls hi ha demanat comptes. Es corregirà això una vegada el president-electe Obama sigui en el càrrec?" Dorothy, Tucson Az

En seguretat nacional:

"Eliminarà el president Obama les escoltes domèstiques sense ordre de ciutadans dels EUA amb la modificació del "Terrorist Surveillance Program" (TSP)? Va la quarta esmena a restaurar-se, o s'afeblirà encara més amb l'administració d'Obama?" Dave D, Santa Clara, CA

En política exterior:


"Què farà el president Obama per aconseguir un estat palestí independent i posar fi a la violència a Cisjordània i Gaza?" Katherine, Virginia.

En educació:

"Sé que molts mestres que són familiaritzats amb la "No Child Left Behind Act". Creuen que si bé la intenció de la llei era bona, queda MOLT enrera dels seus pretesos objectius. Com millorareu o canviareu aquesta llei?". Dan, NJ

En sanitat:

"En tots els altres països del primer món, hi ha un nivell mínim d'atenció sanitària universal per a tots els ciutadans. Què farà la vostra administració per proveir d'assistència sanitària veritablement universal i costejable per a tots els ciutadans dels EUA, amb independència de la seva situació laboral?" Victor, San Diego

En energia i ambient:


"Seran els projectes ferroviaris de trànsit i interurbans un component principal del paquet d'estímul en infrastructures, més que no pas centrar-se en projectes de carreteres?" John B., Chicago

En ciència i tecnologia:

"Com encoratjarà l'administració Obama les generacions futures d'americans per esdevenir els científics i enginyers líders en el món?" Dan Fisher, Sacramento, CA

Qüestions addicionals:

"Heu declarat durant la vostra campanya que no donaríeu suport als drets de matrimoni dels ciutadans GLBT
. Com garantireu que els americans gais, lesbianes, bisexuals i transexuals tindran els mateixos drets que les parelles casades?" Al, Austin, TX

---------
Encara que poden variar algunes posicions, en tot cas aquestes qüestions i d'altres les respondran Obama el dia de Cap d'Any. De la forma que ho faci, donarà idea del grau de continuïsme de la seva administració. És cert que moltes qüestions bàsiques formen part de l'estructura política i que Obama ja s'havia implicat al llarg de tota la campanya de no canviar-la el més mínim. Però d'altres aspectes no formen part d'aquesta estructura o únicament ho fan de forma tangencial i és en mans d'Obama fer-hi canvis (o proposar-los, si més no).


diumenge, 28 de desembre de 2008

Gaza: la ciutat-ostatge

La demostració de força de l'Estat d'Israel a Gaza obeeix a diverses raons. Aparentment, la primera, és destruir completament la ja ben deteriorada capacitat militar de Hamas. És curiós que els apòlegs gentils d'aquestes mesures "contra el terrorisme" no gosarien mai de justificar les mateixes operacions si anessin a càrrec d'un exèrcit gentil. Encara que cal dir-ho tot, ja que els mateixos "progres" que ara se solidaritzen a Gaza no dubten d'animar amb vots i calers una pluja immensa de plom contra els afganesos (deu ser que aquests "progres" volen revenjar-se de la desfeta dels 1980 en aquell país?) .

La segona lluita, per part del partit Kadima, és oferir arguments de pes contra els sectors israelians que acusen l'actual govern d'haver traït l'esperit de l'estat jueu, de renunciar a Judea i Samaria, etc., etc., etc. Aquests sectors poden semblar poc importants, però generen prou força com per ser la principal causa de perill vital per als dirigents polítics israelians (com mostrà el cas de Rabin). El govern demostra que les operacions a Gaza són d'una escala que únicament poden realitzar les Forces de Defensa Israelianes (IDF) i per tant fora de l'abast del sector més anti-governamental de la dreta (religiosa o no) nacional. El govern també vol oferir un gest de tranquil·litat als qui pensen que un procés eventual de pau destruïria els darrers fonaments d'estat social d'Israel.

Encara n'hi ha diferents lluites, dins i fora de Gaza. Per Hamas, els atacs suposen un fort deteriorament de la seva posició absoluta a Gaza, però no de la relativa, que s'enforteix automàticament, com també s'enforteix el seu pes en la diàspora palestina i en el moviment de solidaritat amb Palestina en general.

Les mobilitzacions a Europa per la qüestió de Gaza mostren com la qüestió serveix també per als posicionaments dels marges polítics d'aquests països. En línies generals, la població "musulmana" d'aquests països capitalitza unes protestes on abans predominava l'element "autòcton". Això s'acompanya una sèrie de desplaçaments entre allò que, simplificadament, es coneix com a pro-Israel i com a anti-Israel. Els sectors antisemites tradicionals d'Europa adopten posicions cada vegada més desinhibidament admiradores d'Israel (cosa que justifiquen, tot arguint que el poble jueu s'ha redimit en construir Israel i en abstenir-se d'influir en els altres països). I de l'altra, els sectors anti-Israel, de tant acusats d'antisemites, assumeixen el nom i adopten les conxorxes judaiques que la dreta ex-antisemita ha abandonat pel marge del camí.

Però de mentres, hi ha els fets. Gaza es troba sota ocupació d'Israel. En tractar el conflicte amb Hamas com un conflicte exterior, i no pas com un conflicte de seguretat públic, el govern israelià perd les justificacions "anti-terroristes". Però a hores d'ara, tampoc no les necessita. Perquè la pressió internacional, enforteix el govern israelià front els seus opositors (tant de la banda "dura" com de la banda "tova"). Potser és una guerra que no poden guanyar, però segur que tampoc no la poden perdre... a curt termini.

Sarkozy seria coronat emperador d'Europa si prospera una revisió del Tractat de Lisboa

El Tractat de Lisboa, que hauria de suplir el fallit Tractat que establia una Constitució per a Europea, va rebre un sotrac fa uns mesos amb el resultat negatiu del referèndum celebrat a la República d'Irlanda. Nicolas Sarkozy ha tancat en les darreres hores un acord pel qual se celebraria un segon referèndum, en el qual únicament podran votar aquells ciutadans que obtinguin un certificat de responsabilitat política. Aquest certificat seria una de les innovacions del Tractat de Lisboa 2.

Una altra de les innovacions introduïdes en el Tractat seria una racionalització de les institucions comunitàries. En l'actualitat el Consell, la Comissió i el Parlament de la Unió Europea es reparteixin seus a Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg, a banda d'un nombre gens menyspreable de delegacions repartits al llarg i a l'ample de la Unió. Per tal de racionalitzar, s'ha optat per fusionar aquestes tres institucions en una única seu, que seria compartida amb la Presidència de la República Francesa, als Camps Elissis. A canvi, Sarkozy derivaria part de les seves atribucions al primer ministre François Fillon.

Encara queda per tancar el nom del càrrec que assumiria Sarkozy al capdavant de la Unió Europea. Una enquesta oberta a la ciutadania europea contemplaria:
1.- Emperador d'Europa.
2.- President de la Unió Europea.
3.- Delegat Superior d'Afers Generals lligats al desenvolupament de la Unió Europea.
4.- Secretari Adjunt de Direcció i Coordinació Generals de la Unió Europea.
5.- Alt Representant de la Unió Europea per a la Refundació del Capitalisme.

dissabte, 27 de desembre de 2008

El camí dels reis ('El cant dels ocells', Albert Serra, 2008)

En el relat evangèlic de Mateu, la visita "d'uns mags de l'orient" serveix per justificar el caràcter excepcional, ja innat, de Jesús. Aliens al poble jueu, aquests mags de l'orient constitueixen un referent extern per identificar Jesús amb les promeses messiàniques, en part polítiques o en part religioses. Així, els mags es presenten a Jerusalem i demanen "On és el rei dels jueus que ha nascut? Perquè hem vist el seu estel a l'orient i hem vingut a adorar-lo". Herodes, orientat per les interpretacions dels sacerdots i dels mestres de la llei, els envia a Betlem. Guiats encara per l'estel que ja havien vist a orient, arriben a la casa on troben l'infant amb la seva mare, Maria, i l'adoren de genolls, tot presentant-li or, encens i mirra. En un somni, els mags seran aconsellats de tornar a Jerusalem i de prendre un camí diferent per arribar de nou al seu país. I quan són anats, en un altre somni, Josep conduirà l'infant i la seva mare a Egipte. Uns i altres han de defugir la còlera d'Herodes. Mentre Mateu explica l'adoració dels mags, Lluc explica la història dels àngels que aplegaren els pastors de l'àrea de Betlem. Una i altra epifania són la base de El cant dels ocells, una cançó popular catalana on successius ocells, cadascú a la seva manera, celebren que "Jesús és nat". Des del 1939, Pau Casals incorporà la melodia d'aquesta nadala als seus concerts. Una gravació realitzada a Prada el 1950 és la que incorpora Albert Serra al seu film homònim ("El cant dels ocells", Andergrau Films SL, Eddie Saeta SA, Televisió de Catalunya. 2008). D'acord amb la tradició, que fa els mags reis (Lluís Serrat Masanellas, Lluís Serrat Batlle i Lluís Carbó) assistim al seu viatge (imatge: Neus Ollé i Jimmy Gimferrer; so: Joan Pons i Jordi Ribas) per paisatges desolats, fins arribar a la fi a la casa de Betlem on hi ha Josep (Mark Peranson) i Maria (Montse Triola). Les aparicions de l'Àngel (Victòria Aragonès) faran retornar els reis al seu país per uns altres camins, menys atlàntics i més mediterranis, sense la càrrega d'un objectiu a complir, i amb barreja completa d'intèrprets i personatges.

dijous, 25 de desembre de 2008

L'Any Macià: una oportunitat per reflexionar sobre les claus del redreçament nacional

Amb motiu del 75è aniversari del traspàs de Francesc Macià, que s'escau avui, i del 150è aniversari del seu naixement, que es commemorarà el proper 21 d'octubre, la Generalitat de Catalunya impulsa l'Any Macià. L'acte d'ahir, 24 de desembre, encapçalat pel president Montilla, no mostrà cap sorpresa. El govern Montilla té tot el dret del món de fer passar Macià com el fundador de la Generalitat restaurada. No obstant, el mateix Macià reconeixia que el 17 d'abril de 1931 fou el dia més trist de la seva vida. Fou aquell dia, precisament, que Macià es convertí en el fundador de la Generalitat restaurada: paradoxa amarga per un republicà de refundar una institució d'orígens monàrquics, tal com feia veure, sorneguerament, Josep Pla.

L'Any Macià, més enllà de per fer apologia de les misèries dels nostres dies, hauria de servir per analitzar la figura de Francesc Macià com un microcosmos del mateix redreçament català. Hi tenim el punt de partida: un coronel d'enginyers de l'exèrcit espanyol. És a dir, una Catalunya integrada en l'aparell polític de la monarquia espanyola. Hi tenim el punt de trencament: Francesc Macià es nega a solidaritzar-se amb els oficials espanyols que han reventat les seus del Cu-Cut i de la Veu de Catalunya. Catalunya se n'adona que, si vol sobreviure com a poble, li cal un estat propi, no d'un on és rellogada malvolguda. Francesc Macià, diputat a Madrid per les Borges Blanques, fa aquesta transició de mica en mica. Això culminarà en l'època dels anys 1920: la fundació d'Estat Català, els fets de Prats de Molló, la Constitució de l'Havana, etc. En els anys 1920, la projecció internacional de Catalunya, a través o no de Francesc Macià, arriba a un màxim. Francesc Macià és lloat i blasmat com a exemple d'un nacionalisme d'alliberament socialment progressiu. El Pacte de Sant Sebastià, de 1930, assenyala el punt d'inflexió d'aquest període. Fou el Pacte de Sant Sebastià la raó de més pes per fer-se enrera de la proclamació de la República Catalana (14 d'abril) i convertir-la en una restauració de la Generalitat de Catalunya (17 d'abril). Es farà tot el possible perquè aquest retrocés tingui el menor nombre possible d'efectes pràctics. El procés de redacció i aprovació de l'Estatut de Sau és encara un procés sobirà. Quan arribi el moment d'aprovar-lo a les Corts Espanyoles, el Pacte de Sant Sebastià ja haurà deixat pas a una Constitució de la República Espanyola, ja consolidada. De mentres, Macià, com un renovat Prat de la Riba, cobreix amb voluntarisme els dèficits de la Generalitat Provisional. I quan arribi retallat l'Estatut de 1932, la resposta serà construir un Estatut Interior on es declarin els valors de la nova societat.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Una revista de relats de ficció en català: La Lluna en un Cove

El proper mes de gener i, amb una periodicitat mensual, apareixerà la revista "La Lluna en un Cove", que editada des d'Ontinyent, ofereix per cada número vora una desena de relats breus de ficció. L'impulsor és Lluís Miquel Pérez (*Ontinyent, 1977), bàsicament conegut com a fotògraf i documentarista, que ha bastit el projecte a partir de l'experiència dels magazins literaris de ficció dels països de llengua anglesa. Com per a cada número hi ha un marge de tres mesos, si us decidiu a col·laborar-hi encara podríeu entrar en el tercer número, corresponent al mes de març.

divendres, 19 de desembre de 2008

El muniquisme de Swiss International Airlines

Fa cosa d'un mes, un grup espanyolista inicià una campanya contra l'ús del català en les comunicacions amb el passatge en els vols Zuric-Barcelona de Swiss International Airlines. La resposta de Swiss International Airlines ja ha arribat en forma de "Pacte de Munic", segons reporta Racó Català.

En la retòrica dels punys i de les pistoles virtuals és evident qui té les de guanyar: el més "feixista". Perquè els "demòcrates" tendeixen a aplicar el sacrosant principi de la tolerància i, per tant, a cercar acords i convivències amb els "feixistes".

Als die Nazis die Kommunisten holten, habe ich geschwiegen, ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Gewerkschafter holten, habe ich geschwiegen, ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Sozialisten einsperrten, habe ich geschwiegen, ich war ja kein Sozialist.
Als sie die Juden einsperrten, habe ich geschwiegen, ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten, gab es keinen mehr, der protestieren konnte.


Que deia Niemöller.

L'argumentari dels ultraespanyolistes aclaria als suïssos que el català no mereixia pas més o menys respecte que el respecte que el zuriquès. I és un argument impecable... si no fos perquè oblidava d'afegir que el zuriquès mereixia el mateix respecte que qualsevol altra llengua, inclosa la "castellana" o l'"alemanya".

Però la cosa no va de filologies sinó de subjeccions. No és una qüestió de supremacisme lingüístic sinó de supremacisme ètnic i/o territorial. Tolerar que la llengua catalana sigui emprada amb normalitat va en contra d'aquest supremacisme.

Similarment, la intel·lectualitat alemanya difícilment podia tolerar que la construcció nacional txeca culminés amb la proclamació de República Txecoslovaca (1918). Menys de vint anys després, el 1937, Alemanya signà amb França i Anglaterra el Pacte de Munic, que conduí a la destrucció de Txecoslovàquia.

Setanta anys després, però, un passeig per Praga ens informa del grau de germanicitat de la ciutat de Kafka.

dijous, 18 de desembre de 2008

Qüestió de temps: quinze dies no són res

La veritat que fa mandra comentar la darrera tempesta política de l'oasi (parlamentari) català. La unitat del tetrapartit ha quedat trencada arran del vot del PSC-PSOE al Congrés espanyol d'aquesta tarda, on s'ha aixecat el vet del Senat espanyol a la Llei de Pressupostos espanyols de l'any 2009. Els elements de l'òrbita del PSC-PSOE ens juren i perjuren que això no vol dir res i que la data clau és el... 31 de desembre. El 31 de desembre (de 2008) expira l'enèssim termini per a l'acord de finançament entre l'Estat (espanyol) i la Generalitat (espanyolista) de Catalunya. I sabem que expirarà amb la mateixa seguretat i que aquell dia veurem l'Home dels Nassos. I quins nassos!!!

Pel 31 de desembre queden 13 dies. O 12. No és impossible que ara vagi de veres. Com tampoc no és impossible que ERC tingui la dignitat de trencar el tripartit. Com igualment no és impossible que un terratrèmol esberli Barcelona i s'empassi en una falla fins llavors desconeguda la Generalitat de Catalunya. Però en tots tres casos aixecaríem una cella... d'incredulitat o de sorpresa.

13 dies. En 13 dies, Zapatero ens durà un finançament adient per a les necessitats dels catalans?

130 dies. En 130 dies, haurà ja estat desallotjat el PSOE de la Generalitat?

1300 dies. En 1300 dies, Obama hauria convertit els Estats Units en el paradís del socialisme?

13000 dies. En 13000 dies, hauran ja quedat agranats als fems de la història les cadenes de totes les formes d'opressió?

130000 dies. En 130000 dies, la Humanitat ja serà digna d'aquest nom?

1300000 dies. En 1300000 dies, haurem fet realitat l'optimisme de Kardaixev?

13000000 dies. En 13000000 dies, què no serà possible si algunes de les respostes anteriors són afirmatives?

La futurologia és complicadíssima. Ara bé, per dir que el 31 de desembre, res de res, no cal bola de vidre.

dimarts, 16 de desembre de 2008

La tempesta entre dues calmes (Albert Sánchez Piñol: Tretze Tristos Tràngols; Ed. La Campanya, Barcelona, 2008)

Abans dels èxits editorials que han estat els granotots de La pell freda (2002) i els escriptors per compte aliena de Pandora al Congo (2005), Albert Sánchez Piñol (*Barcelona, 1965), antropòleg de formació, havia analitzat els viaranys dels dictadures africanes del període neocolonial (Pallassos i monstres, 2000) i havia publicat dos reculls de narracions breus (Compagnie difficili, juntament amb Marcello Fois, 2000; Les edats d'or, 2001). A l'espera del tercer lliurament de la trilogia, la Campanya ha editat enguany "Tretze Tristos Tràngols". Es tracta de tretze contes que reflecteixen els tràngols que produeixen les successives i ascendents onades migratòries (és a dir, el procés d'autoctonització), les regles ineluctables de la competència intraspecífica, el cicle viciós de la desraó, el messianisme polític, l'ostracisme social, la família, la glòria, la justificació a través dels avantpassats, els límits de la resistència, les paradoxes d'avaluar les intencions d'altri, la càrrega de responsabilitats no volgudes, els càlculs d'interessos que fallen per inèrcia i, el pitjor de tots els tràngols, el temps (omnes vulnerant, ultima necat). La tristor de l'escenari depèn de l'ànim del lector, és a dir de si ha passat pel tràngol, si hi passa o si tem de passar-hi.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Les cinc qüestions que voldria saber (meme procedent de Marc Belzunces)

Marc Belzunces, que aquests dies es troba en mig d'un procés per objecció de consciència electoral contra l'estat espanyol, proposa que els blocaires fem 5 qüestions que voldríem saber.

Per entendre'ns es tracta de formular qüestions que es puguin respondre amb un colp de veu. És allò de demanar a un supercomputador quin és el sentit de l'univers, de la vida i de tot, i que aquest d'amolli: 42.

Fem la prova:

1. Quin és el destí de la nació catalana, retrobar-se com a poble sobirà o desaparèixer?

2. Quin és el destí de la humanitat capitalista, tal com ho plantejava Rosa Luxemburg: socialisme o barbàrie?

3. Contactarà mai la humanitat, a l'estil de Juan Posadas, amb una civilització extraterrestre socialment i tecnològicament molt més avançada?

4. Quin és el destí del llinatge humà: el post-humanisme o trans-humanisme tal com el veia JD Bernal, o l'extinció pura i dura?

5. Realment, tal com anuncia Max Tegmark, a mitjans del segle XXI coneixerem ja l'estructura matemàtica del metaunivers (és a dir, de l'univers-univers)?

---
Però ben mirat, si el nostre metaunivers té una determinada topologia, cap d'aquestes cinc qüestions té una resposta nítida, sinó probabilística. El present s'escindeix en tots els futurs possibles. I, per tant, totes i cadascuna d'aquestes respostes dependen de si: 1) avança o no avança el projecte de l'esquerra independentista; 2) avança o no avança un moviment socialista internacional digne de la denominació; 3) fem o no fem a través de projectes de recerca SETI i derivades; 4) introduïm la racionalitat en els afers d'espècie (tal com demana l'Eudald Carbonell); 5) aprofundim personalment en matemàtica i física per entendre el que es cou en les "ciències fonamentals".

Per això mateix no he fet cap qüestió personal. Ni en el cas hipotètic que volgués conèixer res del meu passat, present o futur, no voldríem perdre el delit de saber-ho pas a pas.

---
I ara, fem per respondre les qüestions de Belzunces. Juguem a supercomputador:

1.- Quantes espècies intel·ligents hi ha a l'univers?

Si per intel·ligent considerem una intel·ligència manipulativa que sigui d'un nivell d'efectivitat raonablement anàleg a l'humà, el nombre és infinit, perquè crec que el metaunivers ho és. En tot cas, i per mullar-me més, diria que a la Via Làctia en deu haver una desena d'espècies "intel·ligents" operatives en el "present" (com que la Via Làctia té 100.000 anys-llum de diàmetre, considerarem present qualsevol cosa que tingui lloc entre fa 500.000 anys i d'ací a 500.000 anys).

2.- Quina data proclamarem la independència de Catalunya?

La finestra és aquest primer terç del segle XXI, segons com (si veiem el procés de construcció europea fortament paralitzat) podríem comptar fins el 2050. Si passa d'això, em faig "sennacisto".

3.- Quan s'aconseguirà que l'ésser humà sigui immortal?

No s'aconseguirà. Ni tan sols no s'aconseguirà que la humanitat sigui immortal. Tot el que té un començament té un final.

4.- Quan la intel·ligència artificial superarà a la humana?

En un cert sentit, aquest procés ja ha començat. Però segurament en el sentit que ho planteja Belzunces, caldrà esperar a la segona meitat del segle XXII. Més que de superació, la gent de l'època parlarà de simbiosi. I la màquina fara: "sí, sí, simbiosi".

5.- Quina és la combinació guanyadora del proper sorteig de la Primitiva?

5, 12, 23, 34, 36, 41

diumenge, 14 de desembre de 2008

Bernard Madoff, un boc expiatori massa sucós

L'afer Madoff creix amb força. Llegint els detalls del cas, costa molt de destriar què és i què no és legal en el procés de superfinancialització de les economies altament desenvolupades. Les simplificacions no són bones i la superfinancialització no és únicament un fong sapròfit de l'economia real, sinó un motor indispensable per mantenir el seu funcionament en l'actual esquema de classes (polarització de la propietat i de la gestió dels mitjans de producció). Quan les coses van bé el castell de cartes de la financialització és lloat com a l'oli indispensable per mantenir la circulació de capitals quan en circuits rendibles. Però quan les coses van bé es preparan les febrades, els esclats de bombolla, i tot són nervis.

L'afer Madoff també qüestiona alguns arguments sentits en els darrers mesos. Se'ns havia perjurat que els sistema financer "espanyol", per obra i gràcia del Banc d'Espanya, havia fet de formiguetat tots aquests anys, la qual cosa li havia donat una invulnerabilitat certíssima en comparació dels seus homòlegs de banda i banda de l'Atlàntic anglosaxó i de banda i banda del Canal de la Mànega. No és estrany que la premsa econòmica internacional (i alguna de catalana, en particular) hagi fruït amb delit amb els esquitxos ibèrics de les piràmides de Madoff.

Quan el savi assenyala la Lluna, el ximple mira el dit. I tots els ximples mirem l'afer Madoff. I els que tenen ràbia als nova-iorquesos i/o als jueus no s'estan d'assenyalar la procedència nacional de Madoff. Hi ha un cert proto-feixisme econòmic, amb ínfules d'anti-capitalisme, que cal defugir com de la pesta. Hi ha un dèficit d'anàlisis materials, i un excés d'anàlisis morals i sentimentals.

Potser podríem fer una ullada aquesta conferència de Rick Wolff:


Capitalism Hits the Fan: A Marxian View from UVC-TV 19 on Vimeo.

O podríem llegir aquest article, més recent del mateix autor.

Una inquietud, però, ens atenalla. Tenim la sensació que no ens manquen metges que ens diguin de quin mal hem de morir. Molt patòleg i poc terapeuta. I els pocs terapeutes que hi ha reclamen amputar el dit Madoff. Gottfried Feder faria fortuna aquests dies... malauradament.

dijous, 11 de desembre de 2008

Fins que surti el SÍ

Tal com es va fer en el seu moment amb el Tractat de Niça, quan un referèndum amb victòria del NO a Irlanda fou corregit mesos després amb un altre referèndum amb victòria del SÍ, sembla que el govern de la República d'Irlanda i el Consell Europeu volen resoldre de la mateixa forma el NO d'Irlanda al Tractat de Lisboa.

D'aquesta forma, la jurisprudència europea en matèria de referèndums ens ensenya que un NO referendari sempre es pot corregir amb un SÍ posterior. Bo de saber-ho.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Didi Julià arriba a Xicago

En els processos ens agrada veure punts de no retorn. La historiografia del Baix Imperi Romà, des d'Herodià fins a Gibbon, ens ha identificat una sèrie de punt de no retorn. El dia (any 193 CE) que Didi Julià es va apropar a la guàrdia pretoriana i, directament, va comprar el càrrec d'August és un d'aquests punts.

Barack Obama va deixar lliure el mes de novembre passat el seu escó com a senador federal dels EUA. En aquests casos, i pel que resta de termini, Illinois atribueix el nomenament d'un substitut directament al governador. Blagojevich, el Governador d'Illinois, segons una denúncia que ara és en mans de les autoritats federals, hauria posat en venda el càrrec de senador, a canvi de (alternativament):
- el nomenament de Secretari federal de Salut i Serveis Humans.
- el nomenament de Secretari federal d'Energia.
- ambaixador.

També hi havia l'oferta d'acceptar un càrrec lucratiu en un sindicat, a canvi de nomenar un senador addicte a aquest sindicat.

Finalment, si no rebia ofertes, Blagojevich considerava de nomenar-se ell mateix, senador.

Fet i fet, Blagojevich ja tenia els dies comptats com a governador, i s'havia de buscar un refugiet. Com tothom, vaja. Com tothom que s'ho pugui pagar.

dilluns, 8 de desembre de 2008

La vaga general de dimecres 10 a Grècia

Els esdeveniments d'Atenes, de Tessalònica i d'altres ciutats de Grècia han sorprès (com sempre passa en aquests casos) als seus propis protagonistes. La premsa internacional s'afanya a reduir-ho tot a actes de vandalisme, a passivitat policial, a corrupció governamental, a irresponsabilitat d'organitzacions d'esquerres, a la propaganda anarquista, etc. I ja és una reducció prou complexa, però insuficient. Uns lamenten i uns altres condemnen, però ni uns ni altres no poden fer gaire cosa més que esperar. Si hagués estat un aixecament d'immigrants la cosa l'haurien pogut controlar amb "incontrolats". Però el cas és que la situació pel jovent grec autòcton no difereix gaire de la situació del jovent grec al·lòcton.

Un punt nodal per saber si la cosa anirà a més o no, serà la vaga general convocada pel 10 de desembre del 2008. La vaga general té com a eix la protesta contra les mesures "anti-crisis" del govern grec. En aquella jornada, les manifestacions començaran a partir de les 10 del matí.

diumenge, 7 de desembre de 2008

L'any i els dies ('Vine al Sud! Guia lúdica del País Valencià')

Entre el 9 i el 16 de maig de 1957, amb l'ajut econòmic d'Oriol Folch, Joaquim Maluquer i Pere Figuera, emprenien un viatge al País Valencià. La finalitat era "conèixer-ne la catalanitat o valencianitat" i al llarg del viatge realitzaren "tota mena d'experiments lingüístics" (No tot era Levante Feliz, Xavier Ferré, 2000; Ed. Alambor, Benicarló, p. 151). En arribar a Monòver els joves barcelonins (Maluquer tenia 27 anys) anoten "tothom parla el valencià". I encara més, Maluquer diu, de Monòver: "a qui interrogo en castellà em respon amb un fort accent valencià, i davant meu parlen entre ells el valencià, essent el primer cas observat en tot el país valencià, d'uns funcionaris públics que s'expressin en valencià davant d'algú que el hi parla castellà". Una mica de mig segle després, Núria Cadenes dedica el seu darrer llibre "Vine al Sud! Guia Lúdica del País Valencià" (Columna, Barcelona, juny del 2008), senzillament, "Per a Monòver". A la mateixa edat que Maluquer experimentava lingüísticament amb els funcionaris monoverins, Núria Cadenes establí la seva residència a València. Així els relats de Vine al Sud! (relats de viatge i de vivències, i de lectures, faltaria més) no es fan únicament des del punt de mira d'una barcelonina d'arrels ceretanes i empordaneses, sinó també des del punt de mira d'una urbícola valenciana. La finalitat del llibre és una "planera incitació al viatge lúdic al nostre sud no gens indòmit, a la part del país que ens queda de València en avall", i per tant el destinatari és l'habitant de dellà lo riu Ebre, preferentment barcelonauta. Els relats són tretze, i ens duen des de la Todolella a Elx, des d'Alcoi al Cabanyal. Els vuit primers cobreixen els primers nou mesos des de l'any, des de Sant Antoni fins a la Mare de Déu de la Salut. Els cinc darrers ja no són únicament viatges en l'espai, sinó també viatges en els temps, en els dies de Jaume I, dels Borja, de Joan Baptista Basset, de Josep Renau i de Joan Fuster. De la fundació a la refundació.

Quaranta anys del Monument a Francesc Matheu

Resulta tranquil·litzador comprovar la recapitació de l'estàtua de Francesc Matheu, que aquest estiu descobríem decapitada. Com que tampoc no hi passem cada dia, ignorem quan fou desfet el tort. Amb el cap a lloc, la gespa recobra la verdor. I les valles grogues han estat substituïdes per una reixa verda.

Ramon Panyella es demanava de qui va ser iniciativa la col·locació d'aquest bust. La resposta ja la diu l'epígraf: Barcelona. Únicament l'Ajuntament de Barcelona pot parlar legalment en nom de Barcelona. El cas és que la lectura de l'hemeroteca de la Vanguardia ens revela que fou portada l'11 de desembre de 1968.

I ens recorda que el bust original era obra d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (1906-1992), que fou veïna d'Esplugues (on hi ha algunes estàtues seves exposades en jardins).

Ignorem els detalls de la decapitació, de si el cap fou retrobat o si és nou. Si és còpia (ho és, em sembla), hi ha respecte per la forma de treballar de Fàbregas.

Era una època que el règim (el franquista i el porciolista) volia congraciar-se amb un cert passat "catalanista". Porcioles havia estat simpatitzant, i potser militant, de la Lliga Catalana abans de la guerra. L'homenatge a Matheu en la Ciutat Universitària tenia, doncs, una missió de congraciament. Però, és clar, Matheu fou homenatjat, bàsicament, com a poeta "opositor" a la normativa fabriana. Matheu, en la seva tasca editorial, mai no acceptà les normes de l'IEC.

Però reduir Matheu a això, a aquesta oposició, és injust. Deixem que un Matheu, un dels diversos Matheus parli:

POBRA PÀTRIA!

Nostra pàtria endogalada
i escarnida i sabrejada,
catalans, avui veiem;
i la llengua ha de ser muda,
i la mà no pot dar ajuda,
i ab la ràbia continguda
nostres cors assadollem.

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

Com un roure que l’esbranquen,
de la pàtria ens en arranquen
tot lo noble i fort i gran;
ni els tresors d’antiga herència,
ni els esplets de nova ciència,
ni el treball, ni la consciència,
res per viure ens deixaran.

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

Nostres naus arraconades,
empobrides i corcades,
van podrint-se dintre el port;
nostra indústria feinadora,
l’han ferida ab mà traïdora;
lo Dret vell espera l’hora
com un condemnat a mort...

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

Pobra pàtria malferida!
Pobra mare adolorida!
On hi ha mal com lo teu mal!
En ta sort desesperada,
què espera ara ta fillada?
Quina sang li has enconada,
que no et sap trencar el dogal!

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

Oh, vindrà, vindrà el gran dia
que es desperte qui dormia,
i els més sords hi sentiran!
Ah, llavors, tothom alhora,
quin esclat de «via fora»!
Fins los morts, en sonar l’hora,
de la tomba s’alçaran!

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

"Socialism", la tercera entrada més sol·licitada de la versió digital del Merriam Webster

Podem llegir els mots més buscats pels usuaris del Merriam Webster On-line.

És curiós que entre els cinc mots més buscats hi hagi el de "socialism". Segurament el fet que els conservadors nord-americans hagin acusat Obama i Clinton i Edwards de socialistes durant tot l'any ha despertat l'interès. Un espectre, però espectre a la fi. Com el 1848.

Polsador de semàfor bilingüe a Esplugues



"BITTE DRÜCKEN" diu el polsador. Ho diu just per davant del Deutsche Schule Barcelona, en el Terme Municipal d'Esplugues. En tot cas, quan l'alumne, professorat i personal hi pitja (Bitte Drücken vol dir "si us plau pitgeu"), el semàfor respon en català: ESPEREU. És el que tenen aquests semàfors amb polsador. Cal pitjar-hi perquè hi hagi la possibilitat que es posi en verd. Però després de pitjar-hi cal esperar. És de suposar que aquest "espereu" es farà antipàtic als vianants, en contradistinció a l'amable "bitte drücken". El bilingüisme asimètric ja les té, aquestes coses. En fer la foto, havia pensat de pitjar-hi. Hauria quedat millor amb l'espereu encès. Però això hauria activat tard o d'hora el semàfor (més tard que d'hora, tot s'ha de dir) i el trànsit per l'Avinguda Jacint Esteve hauria quedat interromput durant uns preciosos segons. I hauria estat una llàstima. Perquè amb les obres del Pla Caufec, l'Avinguda Jacint Esteve s'ha convertit en una via rapidíssima. Tan ràpida, que ni la rossa quitxalla del Col·legi Alemany pot aspirar a un semàfor que es posi verd sense pitjar-hi.


Mostra un mapa més gran

divendres, 5 de desembre de 2008

Per una Constitució Catalana (Plaça Sant Jaume, 081205)

Fotografies de la concentració del 5 de desembre del 2008 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona:


El bloc del Partit Republicà Català


República Catalana


Joaquim Auladell pronuncia un discurs




Pancarta de Catalunya Acció




Lectura de les adhesions al Manifest


El Cant dels Segadors clou l'acte



dimecres, 3 de desembre de 2008

Entre el néixer i desnéixer ('Maria Mercè Marçal, Des del Cos)

Isabel Segura Soriano és la comissària de l'exposició 'Maria-Mercè Marçal, des del cos', que aquests dies, i fins el 15 de febrer es pot veure a la sala "La vitrina de les fotògrafes", del Palau Robert, de Barcelona. Una primera fotografia, d'una pintada a Gandia, feta arran de la notícia de la mort de la poeta, i signada per l'AEN-CEPC, reprodueix la Divisa que apareixia a 'Cau de llunes' (1977): 'A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel'. De la pintada fa ara més de 10 anys (es va fer l'estiu de 1998, quan l'AEN encara no s'havia integrat del tot en la CEPC, ni la CEPC s'havia integrat en l'actual SEPC). Des de les pàgines de Lluita (n. 262, juliol-agost del 2008), Laia Climent deia "aquest aniversari marçalià que ara tenim ocasió de celebrar podria servir definitivament per superar controvèrsies literàries, socials i polítiques i integrar la poeta al cànon català, un cànon que no ha d'oblidar la necessitat de lluitar socialment i políticament des de l'escriptura". En certa mesura, la integració en el cànon és un fet, per bé que mai no pot hom demanar universalitats de criteri entre crítics i lectors. Les controvèrsies, però, no poden superar-se així com així. Fora de la pintada, la resta de l'exposició gira explícitament al voltant de tres eixos: la literatura, la maternitat i la mort. L'exposició la integren fotografies de Pilar Aymerich (*Barcelona, 1943), de Colita (*Barcelona, 1940) i de Montserrat Manent; reproduccions de poemes manuscrits de Marçal; el programa de Mercè Vilaret (1943-93) que el Circuit Català de RTVE li va dedicar, el 1981, en el marc d'una sèrie sobre poetes catalans contemporanis (amb entrevista de Benet i Jornet); i un vídeo amb intervencions musicals de Marina Rosell i Miguel Poveda. Literatura, maternitat i mort. Si Benet i Jornet la burxa sobre la divisa i li retreu que la seva poesia sigui bàsicament poesia amorosa, ella respon que no hi veu cap oposició. Quant a la maternitat i la mort, l'autora reconeix l'atzar de la primera i, òbviament, també involuntàriament, "covava l'ou de la mort blanca sota l'aixella".

En tot cas la voluntat de l'exposició, en paraula de Segura, és "donar continuïtat al diàleg que la mort no interromp". Al capdavall, la poeta declarava que la poesia (la seva poesia) és "com una segona memòria".

El 18-19 de maig del 2007 van tenir lloc a Sabadell, les I Jornades Marçalianes, organitzades per la Fundació Maria-Mercè Marçal. La continuïtat d'aquesta trobada (les II Jornades Marçalianes) es produirà la setmana vinent, el divendres 13 i el dissabte 14 de desembre, justament a lex Cotxeres del Palau Robert. Antoni Pladevall, Lluïsa Julià, Neus Aguardo, Ramon Balasch, Blanca Garí, Montserrat Abelló, Teresa Pascual i Carme Riera hi faran ponències sobre les empremtes en la poesia de Marçal. Les jornades porten per títol 'Saba vella per a les fulles noves'. I tan sovint com insistim, cegament, sordament i mudament, d'inundar de saba nova fulles velles!

diumenge, 30 de novembre de 2008

Quaranta anys no són res ('Forasters', Ventura Pons, 2008)

Quaranta anys és, diuen les tradicions orientals, l'edat del seny. Segons aquestes mateixes tradicions, quaranta anys és el termini que exhaureix una generació i, per tant, propi per a malediccions duradores. En quaranta anys no tan sols tornem com són ara els nostres pares si no, a més, amb deu anys de mitjana al capdamunt. Això els passa als habitants de la finca que retrata Forasters, el darrer film de Ventura Pons (Els Films de la Rambla), que adapta l'obra teatral homònima de Sergi Belbel. L'obra de Belbel s'ha trobat no fa gaire al mig d'una "polèmica" a Rojals (Baix Segura), sobre el llenguatge desinhibidament "xenòfob", "homòfob", "misògin", etc., que gastava. El film de Ventura Pons potser rebaixa el to (lògic, d'altra banda, en l'adaptació cinematogràfic de qualsevol obra teatral), però no li resta pas duresa. I la duresa, al capdavall, és el resultat del sotrac (un càncer terminal) que castiga dues vegades, amb un interval de quaranta anys, mare i filla (Anna Lizaran/Aida Oset). Al costat tindran, la mare al seu marit (Joan Pera) i la filla al seu germà (Dafnis Balduz/Manel Barceló). La malaltia obliga a bandejar un avi de casa, en el primer cas al sogre de la malalta (Joan Borràs), i en el segon al seu propi pare. Per acabar-ho d'adobar, sorollosos veïns nou-arribats (els "forasters") pertorben la "pau" de la malalta: en el primer cas, una família andalusa, i en el segon cas un grup musical amazic. Però no tot han de ser línies paral·leles o malediccions cícliques. A la decadència final de la darrera generació de la família, Rosa (Georgina Latre) i Marc (Nao Albet), han de succeir les figures catàrtiques de Manuel (Roger Príncep/Santi Pons) i d'Alí (Daniel Dantas).

divendres, 28 de novembre de 2008

Un estudi complet i centrat de la lingüística de Castigaleu ('La llengua de Castigaleu (Ribagorça)', de Jordi Moners, CERib, 2008)

El mes de juny apareixia aquest volum, el primer de la col·lecció de llengua de Riparcurtia Monografies, projecte editorial del Centre d'Estudis Ribagorçans. Si bé, com assenyala Artur Quintana en el pròleg, la lingüística ribagorçana ha rebut en el darrer segle una gran atenció per part dels romanistes, no sovintegen monografies exhaustives d'una parla local. I en aquest sentit aquesta obra de Jordi Moners (*el Prat de Llobregat, 1933) és exemplar. El punt de partida ha estat una recopilació lingüística, iniciada el 1995, i conclosa en bona mesura el 2001, feta a partir de pràcticament tot el centenar d'habitants del municipi (tant els del nucli urbà com de les aldees). El treball, doncs, no tan sols ocupa un determinat espai geogràfic (el terme municipal de Castigaleu) sinó també una determinada època (el tombant del segle XX a XXI) i se centra en una determinada generació (els nascuts entre 1920 i 1950). La metodologia de la recopilació ha estat "la forma indirecta, i sobretot pel sistema d'escoltar les tertúlies o converses de la gent, i enregistrar-les amb paper i llapis o amb la magnetofonia", és a dir una enquesta directa, que cerca l'estat d'ànim més natural, relaxat i espontani de l'informador. A partir d'aquesta feina s'aixeca un estudi lingüístic complet i centrat: fonètica i fonologia (amb el quadre de transformacions del romànic al català de Castigaleu), morfosintaxi, lèxic (amb un diccionari de 7.000 mots, dels quals més de mil no són recollits en el Diccionari Alcover-Moll) i paremiologia. En l'apèndix s'inclouen algunes mostres de literatura popular.


Mostra un mapa més gran


Potser l'elecció més encertada de l'exposició és la renúncia explícita una dialectologia comparada. Hi ha, és clar, referències al marc lingüístic de Castigaleu: ribagorçà, català nord-occidental i català general, i les influències de contacte amb el castellà, l'aragonès i el gascó. Però, en essència, es tracta d'un treball de microlingüística, especialment útil per als parlants de Castigaleu i de la Ribagorça que hi trobaran una guia d'orientació ortogràfica en mots no recollits pels diccionaris.


D'esquerra a dreta: Artur Quintana (de la Iniciativa Cultural de la Franja), Jordi Moners, Higinio Ciudad (alcalde de Castigaleu) i Ramon Sistac (Centre d'Estudis Ribagorçans), en l'acte de presentació del llibre a Castigaleu, el passat 6 de setembre (Foto: Sigrid Schmidt von der Twer)

dilluns, 24 de novembre de 2008

Churchill i Flemming: A Wondrous Fable



L'anunci de la Marató de TV3 potser té bones intencions. És clar que si es tracta de malalties mentals, el recurs a la il·lusió i a la confusió de la realitat amb la imaginació, no sembla forassenyat.

La història de Churchill i Flemming és un mite, una rondalla en circulació. La història diu que a Escòcia, el 1885, Winston Churchill va ser rescatat a punt d'ofegar-se d'una bassa per un fill de pagès, Alexander Flemming. El pare de Winston Churchill va voler compensar el pare del salvador, el qual refusà els diners però sí acceptà l'oferiment de Churchill de pagar els estudis al minyó. Anys a venir, Flemming descobriria la penicil·lina (1928). El 1943, Churchill malalt, hauria estat salvat una vegada més per Flemming, ara indirectament, a través de la penicil·lina.

El cas és que Churchill el 1885 tenia 11 anys, i Flemming en tenia 4. No hi ha cap biògraf de Churchill que hagi mostrat el jove Winston en perill de mort en semblants circumstàncies. Flemming era, efectivament, fill d'un pagès d'Escòcia, el setè de vuit germans (comptant germans i mig-germans). Pel que fa a la carrera mèdica d'Alexander Flemming, l'autèntic impulsor fou el seu germà gran Thomas (també metge), ajudat d'una herència familiar.

Churchill, efectivament, va caure malalt a Orient Mitjà (en l'època de la Conferència de Teheran, el 1943) de pneumònia. Però no fou tractat pas amb penicil·lina (prohibitiva llavors encara), sinó amb sulfadiazina. La sulfadiazina és un exemple dels únics fàrmacs antimicrobians coneguts abans dels antibiòtics, les sulfonamides. A diferència dels antibiòtics, produïts originalment per fongs i bacteris, les sulfonamides són un producte de síntesi química.

Sí que sembla que Churchill va consultar en una ocasió Flemming per un cas d'infecció estafilocòcica el 1946, però justament perquè la penicil·lina (encara prohibitiva llavors, i si no recordeu el Tercer Home de Graham Greene) no li havia funcionat. Ja en aquella època Flemming era especialment preocupat pels casos d'infeccions resistents als antibiòtics.

I quin és l'origen de la rondalla. Cal tenir present que en l'imaginari de post-guerra, Churchill i Flemming esdevenen autèntics sants laics. Ja el 1945, l'any que Flemming va rebre el Premi Nobel de Medicina juntament amb Florey i Chain (els grans artífexs de la producció sintètica de penicil·lina), el mateix Alexander Flemming es referia a la historieta de Churchill com "a wondrous fable".

El concepte de sobirania cultural a Quebec

Quebec es troba en campanya electoral (les eleccions a l'Assemblea Nacional, el 8 de desembre). El Partit Quebequès ha fer èmfasi en el concepte de sobirania cultural.

Pauline Marois ha afirmat que "un govern del Partit Quebequès s'implicaria a l'endemà de les eleccions a endegar una negociació amb el govern d'Ottawa per tal de transferir a Quebec tota la responsabilitat en matèria de cultura... El govern de Quebec ha d'ésser l'únic mestre d'obra del finançament públic de cultura. Ha de rebre totes les sumes, actualment sota control federal que serveixen al finançament dels mitjans culturals. Aquesta transferència contempla els programes culturals de Patrimoni Canadà, Telefilm Canadà, l'ONF, el Consell de les Arts del Canadà i la CRTC".

Val a dir, que aquesta reivindicació es fa en un context federal on les autoritats d'Ottawa sostenen formalment la igualtat entre totes les llengües oficials, i particularment entre el francès i l'anglès.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Europeana es mor d'èxit

La inauguració d'Europeana, una mena de repositori virtual de la cultura europea, es va morir d'èxit d'aquest divendres, el dia de la seva inauguració.

Va rebre fins a 10 milions de clics per hora. Val a dir, que els portals d'internet l'havien situada en portada i qualificada d'enciclopèdia virtual d'Europa. I, per exemple, Vilaweb destacava que el català era una de les llengües europees utilitzades en peu d'igualtat. Això darrer més que res era el resultat de la participació catalana en el projecte i el fet que els mandats de política lingüística de la Unió Europea ja no es vinculen estrictament al caràcter oficial de les llengües.

És clar que el volum de trànsit a Europeana pot tenir altres explicacions més tèrboles. Les estratègies robòtiques d'access denial es poden fer servir per fer caure pàgines d'internet.

En tot cas, diuen que a mitjans desembre Europeana tornarà a funcionar més blindada.

Hi ha qui assenyala que l'èxit d'Europeana mostra algunes transformacions en les adscripcions nacionals del continent. De forma creixent, una identitat europea emergiria, especialment en les regions de contacte entre els grans grups lingüístics, les ciutats més dinàmiques i amb més bescanvi de població i en les anomenades "nacions petites". Cada vegada la història i la geografia es veuen amb una perspectiva més europea. Tampoc no és una novetat del tot: la història mitjaval ens mostra una identitat comuna (sota el nom de Cristiandat) feta tota d'una complexa xarxa de reialmes, llengües, viles i contrades. Segons aquesta visió, la Modernitat hauria estat un parèntesi de divisions nacionals. Al principi haurien dominat els processos d'acreció nacional i de divisió continental, seguits per una consolidació estantissa que esclataria en mig dels moviments reivindicatius de les nacions sense estat i del procés de construcció europea. Aquest procés, més que no pas un indici de la fortalesa d'Europa, seria el resultat de la seva feblesa. Allò que Europa va aconseguir lluitant contra ella mateixa (en les successives guerres, avui vistes com a guerres civils, de 1870, 1914 i 1939), ho perd ara. Però és clar que la visió és esquemàtica. La unió d'Europa funciona bé en els entorns merament formals, però s'esquerda sempre que hi ha una crisi. Fins i tot en política cultural, els diferents estaments (estatals i subestatals) recel·len d'una europeïtat que sovint es presenta com un mer condomini franco-alemany.

divendres, 21 de novembre de 2008

Grup ultraespanyolista amenaça Swiss International Airlines i pronuncia greus difamacions contra el poble català

Podeu trobar el text de la lletra en qüestió en els fòrums de Racó Català. Allò que va impulsar un membre del grup ultraespanyolista Unión, Progreso y Democracia, Manuel Opazo, fou el fet que en un vol Zuric-Barcelona no es va fer servir la llengua espanyola en la megafonia. Curiosament aquest partidet és dels que es proclamen partidaris del "liberalisme lingüístic". Una mica com allò del "lliure mercat": en sóc partidari si la transacció m'afavoreix, sinó crido a l'intervencionisme estatal, a la pietat empresarial i a la mobilització popular.

Si bé és legítim que Opazo sol·liciti l'ús del castellà en aquest vol, com es menja que en la mateixa lletra blasmi el Govern Balear per haver sol·licitat el mateix (l'ús del català en els vols d'Air Berlin)?

En la lletra hom pronuncia un frase falsa, però interessant: "3 millones de catalanes, de los cuales como máximo 700.000 dominan la lengua catalana". Possiblement, únicament una definició estricta de català que combinés llengua, llinatge i lloc de residència podria donar lloc a 3.000.000 de persones. Però, els 700.000? Que són, potser, les persones amb nivell D de català? La trampa es veu de seguida quan parla de "40 millones de españoles". És a dir, que els 700.000 d'hipercatalans i els 3.000.000 de catalans estrictíssims sí que compten, després de la garrotada, com a "españoles". Per cada dues paraules de la lletra reivindicant la llengua castellana, n'hi ha tres que ataquen la llengua catalana.

Després la lletra entra en el garbuix típic de llengües i dialectes. És evident que, en sentit estricte, no existeix la llengua catalana. Però tampoc no existeix la llengua castellana ni la llengua alemanya (ni la llengua suïssa-alemanya, ni llengua alt-alemanya, etc., etc., etc.). Si en sentit estricte, no hi ha llengües, de què es queixa el senyor Opazo? Ben mirat, en el vol en qüestió hom se li va adreçar en dos dialectes indo-germànics, dels quals un pertanyia al mateix grup dialectal que el dialecte que parla el senyor Opazo.

Més greus són les difamacions a l'estil de "comportamientos similares que se
están dando actualmente en regiones de España, se dieron en la época nazi. En
aquella época muchos decidieron mirar hacia otro lado
". La reductio ad Hitlerium ja fa molta pudor. Si Hitler promogué l'alemany de la mateixa forma que Pujol promogué el català, què no direm de qualsevol govern europeu dels nostres dies. Podríem fer l'experiment de retirar el txec o el polonès de la llista de llengües oficials: què dirien txecs i polonesos? el mateix que Hitler? Fer servir la comparació amb l'època nazi hauria de merèixer una condemna sense pal·liatius. O és que hem oblidat què van dir les organitzacions jueves quan el moviment animalista PETA va comparar el tracte als animals no-humans amb el tracte que els alemanys infringiren als jueus en l'època nazi?

Certament, l'espanyolisme destrueix les neurones de la racionalitat. Perden l'oremus de seguida. Però tot té remei. Avui gairebé cap ultraespanyolista sent coïssor quan sent parlar portuguès a Portugal sense traducció directa automàtica al castellà. L'espanyol, impassible l'ademan, oblida la colònia tan bon punt aquesta s'independitza. Prenguem-ne nota, doncs.

dimecres, 19 de novembre de 2008

La cúpula de la mar salada

Diuen que en el domini de l'estètica, l'ètica hi ha d'entrar de puntetes. Una mica amb la mateixa prevenció que hom diu que en l'àmbit de l'ètica, la racionalitat ha de guardar un silenci respectuós. Potser sí que això sembla raonable si veiem els abusos que en nom de l'ètica s'han fet en l'estètica (la censura moral de l'art). En valorar l'obra d'art, és clar, sempre hi ha consideracions de contingut, d'allò que expressa. També n'hi ha consideracions tècniques, de l'esforç material i mental que ha suposat el treball artístic. Però, en definitiva, l'experiència estètica va més enllà. I això diuen uns quants dels qui han vist i gairebé tocat la "cúpula de l'aigua", la "mar d'estalactites" que Miquel Barceló ha fet en la Sala XX, la "Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions" del Palau de les Nacions de Ginebra.

Diuen que, quan el savi assenyala a la Lluna, el ximple li mira el dit. Mirem, doncs, el dit que assenyala el sostre de la cova de Barceló. O dits. Els dits "progres" lloen l'obra, celebren el geni de Barceló i l'esperit de l'Aliança de Civilitzacions. Els dits "conservis" blasmen l'art degenerat, el balafiament de recursos públics i les Nacions Unides com a "govern mundial". La veritat és que tot es congria per aquesta mena de judicis maniqueus: les Nacions Unides i l'Aliança de Civilitzacions ja formen part de l'imaginari de les guerres culturals entre progres i conservis. A més, hi ha la qüestió dels diners. Quan ha costat l'obra de Barcelona? Quan ha cobrat l'artista? Quan ha pagat Espanya per la inauguració de la sala?. Preguntes similars a aquelles altres que han deixat tants i tants lloros sense xocolata.

És clar que no tot és la lluita entre "progres" i "conservis". Al capdavall, el govern Zapatero ha utilitzat la renovació de la Sala XX com una eina de propaganda personal i nacional. Personal perquè Zapatero es creu l'inventor de l'Aliança de Civilitzacions (mer reflex genuflex del paradigma huntingtonià del "Clash of Civilizations"). I nacional, perquè el govern volia sentir el secretari general de les Nacions Unides agrair Espanya per la seva solidaritat amb la causa de la pau. En aquest sentit, Barceló servia de peó a l'Espanya de Zapatero, i la universalitat de l'obra artística es converteix en un exercici de patrioterisme embafador. Damunt l'esquena del nostre poble, negat i perseguit, l'Espanya de Zapatero fa una campanya d'imatge mundial sensacional.

D'altra banda, tota la mala fel que treu el Partit Popular i el seu entorn mediàtic, se centra en la figura de Barceló. Poc els hi falta per fer una retrospectiva de Barceló per a la pròxima exposició d'entartete Kunst. La mala bava no fóra tanta si Barceló fos un d'ells. Perquè quan Zapatero diu que Barceló és "un genio, un genio español", és perquè ni ells s'ho creuen, que ho han de dir amb tant d'èmfasi.

Una cosa, però, trobo a faltar en l'obra de Barceló. Hi ha estalactites, sí, però no estalagmites. N'hi hauria d'haver. Així quan els botxins aspirants al Premi Noble de la Pau entrin per reunir-se no ho tindran tan fàcil per asseure's en còmodes butaques. O, millor encara, fora butaques i que s'asseguin en les estalagmites.

dimarts, 18 de novembre de 2008

La Barcelona de l'aiguafang, del Marinetti i dels esclaus japonesos

Amb el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (RBA, Barcelona, març de 2006), Joan lluís Lluís presentava una guia de la literatura utòpica feta des del nostre país. Literatura utòpica en el sentit que l'acció se situa en un lloc imaginari o, per dir millor, en una history line diferent a la de l'autor i del lector. En línies generals, la literatura utòpica (eutòpica, de vegades, però distòpica les més) cerca una finalitat de denúncia/paròdia social. Hi ha coses que no es poden dir en un marc realista sense traspuar un moralisme intens: en el marc irrealista (o alterrealista les coses es poden fer més dissimulades. Altrament el missatge de l'Andrea Víctrix de Villalonga o de l'Últim evangeli de Bofill se'ns faria difícil de pair.

En tot cas, Joan-Lluís Lluís a Aiguafang (La Magrana, Barcelona, setembre de 2008) ens ofereix una novel·la utòpica atípica. L'entorn se'ns descriu amb la naturalitat que el veurien les persones pujades en ell. Som a Barcelona, ben entrat en el segle XXI. De fa anys la ciutat és víctima d'una corrosiva pluja d'aiguafang que ha obligat les "autoritats" a tapar amb lones negres els monuments històrics. Tres personatges solitaris creuen trajectòries. El primer és un repartidor d'Ikea de professió, assassí en sèrie de vocació (l'assassí del martell). El segon és un esclau japonès: un de tants refugiats de l'ensorrament de l'economia i de la societat japoneses i que ha acabat en mans d'un matrimoni de la plaça de Sant Just que, a més de fer-lo treballar en les tasques domèstiques el prostitueixen els caps de setmana. La tercera és una jove sense casa, que es refugia en el terrats de les finques mig abandonades, malalta de Marinetti, una síndrome onírica de curs progressiu.

La Barcelona de l'Aiguafang no és gaire diferent de la nostra. El seu cataflà és tan sols una mica més relaxat que el barceloní dels nostres dies. Barcelona segueix com una ciutat multicultural, feta de capes d'immigrants, on cada capa menysprea les més recents i observa amb reticència les més antigues. Per això són tan menyspreats els japonesos, els darrers en arribar. L'obsessió per la seguretat ha fet que la policia hagi estat complementada amb fortes dotacions de dogmen. No obstant, fins i tot en aquesta societat, ningú no deixaria de considerar els tres protagonistes com a elements marginals, d'una marginalitat invisible i gairebé normalitzada.


La Barcelona de l'Aiguafang no és ben bé un lloc imaginari. És una projecció de futur, que per moltes persones ja és present

dilluns, 17 de novembre de 2008

La promesa d'un nou Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

El 1932, Pompeu Fabra parlava del "Diccionari General de la Llengua Catalana" (1932) com "el canemàs del futur Diccionari de l'Institut". Aclaria també que "el present Diccionari no pretén contenir tots els mots avui inventariats: això està reservat al futur gros diccionari de l'Institut". En l'actualitat hom ja disposa de la 2a edició del Diccionari de la llengua catalana. Però sap a poc, i la realitat és que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana fa més patxoca...

Salvador Giner ara promet un Diccionari que sí serà el "futur Diccionari de l'Institut".

Paga la pena de llegir l'advertiment d'en Pompeu Fabra: "En el futur Diccionari de l'Institut, en què els mots figuraran distribuïts en dues llistes alfabètiques distintes (com, per exemple, el Webster, anglès, o en el Petrocchi, italià), poden acollir-se -separats dels que vagin dels mots d'ús general en la llengua- des del mot antic completament caigut en desuetud fins al mot dialectal més insignificant i àdhuc els castellanismes i tots altres mots jutjats avui inacceptables que trobem usats en els escrits dels autors renaixentistes. Poden acollir-s'hi i àdhuc convé que s'hi acullin". En tot cas, això no hauria de ser "un encoratjament a usar-los, cosa ben perillosa en els moments actuals en què molts, desitjosos de millorar llur català, van a la recerca del mot estrany amb què reemplaçar l'habitual, sia aquest bo o dolent".

divendres, 14 de novembre de 2008

Els deu punts del FSM-2009

[Del Fòrum Social Mundial, que es reunirà a Belém del 27 de gener a l'1 de febrer del 2009:]

1. Per la construcció d'un món de pau, justícia, ètica i respecte per les diferents espiritualitats, lliure d'armes, especialment nuclears;

2. Per l'alliberament del domini mundial pel capital, les corporacions multinacionals, de la dominació imperialista, patriarcal, colonial i neo-colonial i dels sistemes desiguals del comerç, a través de la cancelació del deute dels països empobrits;

3. Per un accés universal i sostenible a la propietat comuna de la humanitat i de la natura, per la preservació del nostre planeta i dels seus recursos, particularment l'aigua, els boscos i les fonts renovables d'energia;

4. Per la democratització i la independència del coneixement, de la cultura i de la comunicació i per la creació d'un sistema de coneixement i adquisició compartits amb el desmantellament dels drets de propietat intel·lectual;

5. Per la dignitat, diversitat, assegurar la igualtat de sexe, raça, etnicitat, generació, orientació sexual i eliminació de totes les formes de discriminació i casa (discriminació basada en l'ascendència);

6. Per garantir (durant tota la vida de totes les persones) els drets econòmics,l socials, humans, culturals i ambientals, particularment els drets a l'alimentació, la salut, l'educació, l'habitatge, l'ocupació i una feina decent, comunicació i seguretat alimentària i sobirania;

7. Per la construcció d'un ordre mundial basat en la sobirania, l'autodeterminació i en els drets dels pobles, inclosos les minories i els migrants;

8. Per la construcció d'una economia democràtica emancipadora, sostenible i solidària, enfocada en cada poble i basada en un comerç ètic i just;

9. Per la construcció i l'expansió d'unes estructures i institucions polítiques i econòmiques locals, nacionals i globals, veritablement democràtiques, amb la participació del poble en les decisions i el control dels afers i els recursos públics;

10. Per la defensa de l'ambient (amazònic i d'altres ecosistemes) com a font de vida per al planeta Terra i pels pobles originaris del món (indígenes, afro-descendents, tribals i riberencs), que demanen els llurs territoris, llengües, cultures, identitats, justícia ambiental, espiritural i dret a viure.

dijous, 13 de novembre de 2008

La polèmica de 'Forasters' a Rojals

Quina se n'ha feta! Els mitjans de comunicació van plens de Rojals, una població del Baix Segura (en l'àrea lingüística castellana), on la professora de l'Escola Municipal de Teatre ha estat suspesa "de empleo y sueldo" per deixar llegir als seus alumnes, de 14 anys, una obra teatral de Sergi Belbel (Forasters), que tot just ara (veges coincidències) Ventura Pons ha adaptat al cinema.

Aparentment, el nus de la polèmica es troba en el llenguatge de part de l'obra. Un llenguatge dur, ple de referències homòfobes, xenòfobes, ginòfobes, efebòfobes, etc. La intenció de Belbel era exposar els espectadors a un llenguatge que no és gens políticament correcte però que és el pa de cada dia. Millor dit, és un llenguatge políticament incorrecte però socialment tolerat. En tot cas, la llengua vehicula els més baixos instints de les línies d'enfrontament de les nostres societats (autòctons contra forasters, normosexuals contra desviats, etc.) amb un recurs continu a la violència i a la deshumanització.

S'entén, però, que hi hagi pares preocupats. Uns, directament, pel llenguatge. Uns altres, més indirectament, perquè sospiten que l'obra pot animar els instints políticament incorrectes de la quitxalla.

Allò que s'hauria d'haver resolt amb el diàleg, s'ha resolt demagògicament. Ja ens podem imaginar que algú li tenia ganes a la professora. 'Forasters' hauria estat la mera excusa.

La desproporció de l'expedientament i els tics de censura ha desfermat la polèmica. Belbel i Pons han sortit el pas. Esperem, si més no, que això serveixi de promoció al film de Ventura Pons. I esperem també que a Rojals corregeixin els excessos censors i hiperprotectors.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Premi a la Unió de Botiguers i Comerciants d'Esplugues

Sense que serveixi de precedents, el Telenotícies va connectar amb Esplugues de Llobregat no per oferir cap notícia truculenta. O potser sí que és truculenta per alguns... En tot cas, la Unió de Botiguers i Comerciants d'Esplugues ha estat premiada per la Generalitat a la 5a edició del premi CCC a la millor iniciativa lingüística comercial en la categoria d'entitats territorials. Cal certament felicitar la tasca de la normalització i visibilització/audibilització de la llengua catalana en tots els barris d'Esplugues de Llobregat.

dijous, 6 de novembre de 2008

La dinastia espúria dels Borbons-Puigmoltó

'Amb la intenció evident de conculcar la figura de ses majestats en el transcurs d'una manifestació en què es titllava la dinastia borbònica de força ocupant de la comunitat autònoma catalana'

Vet ací un fragment de la sentència condemnatòria que l'Audiencia Nacional de Madrid ha imposat contra Eric Stern i Jaume Roura per "injúries a la corona espanyola".

Tot va començar amb una manifestació d'Onze de Setembre. Per si cal recordar-ho, la Diada de l'Onze de Setembre commemora la capitulació de Barcelona a mans del Duc de Berwick. El Duc de Berwick, com a fill natural de la branca catòlica dels Stuart, operava al servei de les Dues Corones, encapçalades per avi i nét. El cognom de Lluís XIV i Felip V podia haver estat referit de moltes formes. El membre fundador de la nissaga tenia el malnom de Capet, i Capets són, si més no per la línia patrilinial oficial. Però la branca primogènita dels Capet es va extingir un fadristern que duia el títol de comte de Valois en fou successor. Més tard també s'extingirien en ràpida successió les diferents línies dels Valois: els Valois-Valois, els Valois-Orléans i els Valois-Angulema. Fou així com la nissaga, també Capeta, dels ducs de Borbó arriba al tron de França per l'únic Borbó mitjanament digne que hi hagi hagut: el rei Enric de Navarra. La resta és història. El cas és que, bé sota Lluís XIV, o bé sota el seu nét Felip V, o sota el seu besnét Carles III, va desballestar-se tot el tramat polític de la Catalunya sobirana. Per si fos poc havien de seguir l'ominós Ferran VII i la seva filla Isabel II. "Se acabó para siempre la espúrea raza de los Borbones", deien els revolucionaris de 1868. Error. Als Borbons se'ls ha fet fora en nombroses ocasions (1705, 1808, 1868, 1931), però sempre tornen (1707-15, 1813-4, 1874-5, 1975).

Diu la Constitució Espanyola que la Corona encarna la "unitat" de l'estat espanyol. Sembla lògic, doncs, que en una manifestació política independentista hom prengui aquesta "figura" per cremar-la en efígie. Entra dins del sou, i gairebé dels supòsits de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado i de la Constitución Española.

La figura personal no era l'objectiu del conculcament. Ni tan sols la monarquia (dels perills de les manifestacions purament anti-monàrquics ja en parlarem en una altra ocasió). Era Espanya l'objectiu de conculcament. Perquè tot conculcament que no fem nosaltres, sera fet contra nosaltres.

Però no fem com Joseph K. No ens demanem la lògica del sistema d'inspectors, de jutges d'instrucció, d'advocats, de fiscals i de tribunals. Sortim-hi... que ens hi va la pell.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Un vot de rebel·lia: McCain/Palin

D'aquí a unes hores començaran els recomptes de les eleccions presidencials nord-americanes. És difícil preveure si el recompte serà smooth com el del 2004, o més enrevesat com el del 2000. Els tripijocs per deixar fora del cens a elements de l'obamisme sociològic és a l'ordre del dia de l'estratègia dels republicans.

Bàsicament, hi ha dos escenaris:
- ràpida (nit de dimarts, matinada en l'hora catalana) declaració d'Obama com a candidat victoriós.
- indecisió durant hores, dies o, fins i tot setmanes.

A hores d'ara gairebé tothom dóna per segura la victòria d'Obama. La candidatura de McCain/Palin és, sobretot, una candidatura de resistència. Fou el convenciment que tocava victòria demòcrata la que facilità la victòria de McCain mentre els seus rivals treien el peu de l'accelerador de les respectives campanyes. Però en les darreres setmanes, les enquestes apunten a una reducció de l'avantatge en vot popular d'Obama. Sarah Palin ha pronosticat que justament aquesta tendència farà que "arribin a la victòria en el moment just". Potser si per comptes d'unes hores, quedessin unes setmanes, no aniria del tot desencaminada.

Els darrers "endorsements" d'Obama han estat més patits que rebuts. La base popular forta d'Obama (en part heretada de Clinton) pot haver-se sentit una mica decebuda. Però per decebuda que se senti per les polítiques d'Obama aquesta base popular és fidelíssima al vot demòcrata. Tan fidel com ho era el "Solid South" en temps de les "Jim Crow laws". En canvi, per a la base popular de McCain, els "endorsements" patits per Obama el confirmen com el candidat dels "anti-patriotes". La base conservadora (religiosa o no) ho té ben fàcil per presentar Obama com el candidat de la "plutocràcia liberal", de la porno-indústria, de l'elitisme contra-cultural i de les burocràcies minority-oriented. Aquesta base ha anat superant la recansa que li produïa McCain (en part pel fenomen Palin) i no hi ha cap indici que assenyali una deserció electoral.

Entre les dues bases, hi ha els indecisos. Indecisos a nivell individual i indecisos a nivell d'estat (swing states) decidiran aparentment les eleccions. A diferència de l'escaigut en el 2000 i en el 2004, hi ha indicis d'una major permeabilitat territorial de les dues campanyes (particularment d'Obama en red states com Nevada). Però la impermeabilitat social continua. La polarització "cultural" dels Estats Units no ha davallat ni un gram, i l'arrenglerament és avui més sòlid que mai (i en aquest sentit, pel que fa a les minories més actives, eines com blogs, confidencials, e-pundits, Facebooks, Second Lifes i companyia, afua la tendència ja ben patent als llarg dels anys 1990). La polarització també implica que els sectors "extrems" siguin satel·litzades per les dues ribes mainstream del "liberalisme" i del "conservadurisme". Tot esdevé carn de "culture war": des de l'estudi genètic de les poblacions salvatges de l'ors bru fins als partits de hockey de dissabte i diumenge al matí.

Però la polarització no és simètrica. Cada bàndol té un punt més fort que l'altre. I en el punt de victimisme, els conservadors guanyen. Això fa que el vot conservador sigui un vot victimista. Una victòria hipotètica de McCain tindria moltes lectures. Una rebel·lió implícita de la majoria blanca? Una rebel·lió de les "middle classes" contra els sectors populars que menen una vida més precària? Una rebel·lió de "red-necks" culturals contra les elits secularitzades del món acadèmic i científic? Una rebel·lió de les "small towns" i dels suburbis residencials contra les metròpolis i els seus centres (bé dilapidats i/o víctimes d'una gentrification de "Bourbon Democrats")? Una rebel·lió de la "law-abiding people" contra els "petty criminals"? Una rebel·lió de la gent que hipòcritament ha d'acceptar i auto-imposar-se les normes morals i sexuals i els qui ni les accepten, ni se les imposen ni les imposen a d'altres? Una rebel·lió de la "church-going people" contra els "secular humanists"?

diumenge, 2 de novembre de 2008

Banco Português de Negócios, terra de fraternidade

A Vilaweb destaquen que la "nacionalització" del Banc Portuguès de Negocis (BPN) és la primera que es fa a Portugal des del llunyà 1975, en mig de la complexitat de la revolució post-caetanista. Molt ha plogut des de llavors. La fraternidade que ara es canta, però, no és però la de Grandola Vila Morena, sinó la del salvament de la confiança en el sistema financer.

A la pàgina del BPN encara ens diuen que "faça chuva ou faça sol" podrem gaudir, amb el "Super Rendimento Duo" de rendiments astronòmics. Ningú no ven "duros" a quatre pessetes, però. En tot cas, es deixen quatre pessetes per rebre'n després un "duro". Tota la superstructura financera recolza en l'economia real (l'explotació útil del treball humà). Però és la reducció de la taxa viable d'explotació i de la utilitat real de la mateixa (per la caiguda de la demanda efectiva) la que exigeix contínuament engreixar i enriquir la superstructura financera. Cal una nova bombolla, sigui de tulipans o del sector immobiliari de l'Antàrtida, per sortir de l'atzucac.

De mentres, les ràdios i les televisions llencen filípiques contra els abusos del "lliure mercat" i canten lloances als salvadors neokeynesians. Sona a la ràdio la nova versió de la Grandola Vila Morena. Els Caetanos de Chicago i de Viena tornen a les clavegueres dels anys 1940-1960.

La demonització d'Esteban González Pons

Esteban González Pons ha estat en les darreres hores víctima de la seva pròpia medicina, amb un linxament mediàtic insòlit en el qual els mitjans de comunicació "progressistes" i "conservadors" de les Espanyes coincideixen fraternalment. I tot perquè González Pons ha criticat alguns comentaris de Sofia Oldenburg (àlies reina d'Espanya) fets a través d'un llibre de Pilar Urbano. González Pons trobava que una reina no pot fer unes declaracions que poden fer enrabiar "mig país". Concretament, Pons es referia a unes declaracions de la citada princesa greco-danesa sobre el fet dels "matrimonis gais" (que ella troba bé, però que no troba bé que utilitzin el mot "matrimoni").

González Pons, que coqueteja entre la dreta irracional i la civilitzada, va caure en l'ull de l'huracà del PP-PP. Fou desautoritzat. Fins al punt que González Pons va haver d'aclarir que allò que havia ho havia dit "a títol personal".

El paperam, en tot cas, l'han fet portant-veus del PSOE, més monàrquics que la reialesa, que han blasmat contra González Pons. Que tingui cura Pons, no sigui que l'enviïn a l'Audiència Nacional on farà companyia als redactors d'El Jueves i als patriotes gironins. Un tal Hernando del PSOE n'ha fet befa, tot dient que cada vegada que obri la boca haurà de dir si "parla en nom d'Esteban, de González, de Pons, de Rajoy o del PP".

Mentrestant, al PSOE-PSC, Joan Ferran ha fet unes àcides declaracions sobre les declaracions de la monarca. Ningú no l'ha desautoritzat, perquè en els vents que corren convé que el PSC-PSOE guanyi una imatge radicalota. Per conveniència i per moda.

Potser hi ha qui pensarà que no n'hi ha per tant, i què és això de defensar l'ex-conseller Pons. Però si n'hi ha. Perquè cal identificar els mecanismes mentals d'un espanyolisme insadollable que no dubta en mossegar els seus propis adeptes quan aquests s'aparten un milímetre de la línia ortodoxa. Roma no paga traïdors. I Madrid, tampoc.

dissabte, 1 de novembre de 2008

L'apoteosi del neokeynesians: gira la roda

[Bertolt Brecht, traduït per Feliu Formosa:]

Ai, hem tingut molts amos,
eren tigres o hienes,
eren porcs i eren àguiles
i a tots els engreixàvem.
Fossin bons o dolents, nosaltres, què n'hem tret?
Si una bota és igual a una altra bota
i ens trepitjava sempre? Intentem de comprendre:
no ens calen altres amos, sinó acabar amb els amos!

Perquè la roda mai no deixa de voltar
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt.
Prò per a l'aigua de sota, això vol dir només
que dia rera dia la roda cal fer anar.

---
Reunió de pastors, ovella morta. Ningú no nega que siguin diferents (tigres, hienes, porcs i àguiles, bons i dolents). Els vulgareconomistes del segle XIX sabien perfectament on calia posar l'èmfasi per no perdre el favor de l'opinió pública: en la llibertat en abstracte, en la iniciativa en abstracte, etc. Els defensors (abstractes) del lliure-mercat, de Viena o de Chicago, cedeixen el pas als defensors (abstractes) de la intervenció de l'estat, de Londres o Massachussetts. Els mateixos partits (Laborista o Conservador, Social-cristià o Social-demòcrata, Demòcrata o Republicà) que abans defensaven a capa i espasa el paradigma neofisiòcrata del deixar-fer-deixar-passar, es reciclen a una neomercantilista crida a la "refundació del capitalisme".

Bretton Woods torna. I un nou New Deal prometen els partidaris esquerranosos d'Obama. Esperem que tant de mirar a 80, 70 o 60 anys endarrera, no se n'adonin del factor cabdal del boom econòmic dels 1950 i 1960: la Segona Guerra Mundial i la seva reconstrucció.

---
[Bertolt Brecht, traduït per Feliu Formosa:]

S'escometen amb fúria
i es maten per la presa.
Diuen que són uns lladres
els altres, i ells són bons.
Veiem com entre ells no cessen els insults
ni les baralles. Però així que nosaltres
no els volem engreixar,
heus aquí que, de sobte, es posen tots d'acord.

---

I de nou l'espectre de sempre. McCain acusa Obama de comunista. Les organitzacions progressistes titllen de comunisme corporatiu els plans elaborats per Paulson. El govern de Fernández ha de defensar-se de les acusacions de comunisme de pensions. I les propostes de Sarkozy sobre el blindatge dels capitals europeus són llegides a la Xina com una declaració de nacional-comunisme. Els únics que, aparentment, es lliuren de l'espectral llufa són els responsables del Partit Comunista Xinès, un dels pocs partits que es mantenen en l'ortodòxia de Chicago. Perquè poden.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

El 'cas Benach' i possibles recomanacions

Ernest Benach ha hagut de sortir al pas d'una notícia publicada en el diari ABC al voltant dels gairebé 10.000 € d'arranjaments que s'ha fet fer en el seu cotxe oficial.

La informació de l'ABC és interessada, és clar. En definitiva, l'ABC suggeriria que tot aniria molt millor sense President del Parlament de Catalunya ni sense Parlament de Catalunya. Hi som d'acord. Com que les autonomies són una despesa, fora autonomies: independència. Haurem d'afegir l'ABC al llistat de publicacions independentistes.

És clar que apareixen reflexions al voltant del cotxe d'en Benach. La següent escala pot reflectir el vostre grau d'acràcia (0-7):

0. Em semblen justificats els arguments de Benach. Al capdavall, els arranjaments es fan per aprofitar les hores de cotxe oficial per fer feina de despatx.

1. Em semblen injustificada la xifra. Els arranjaments es podrien haver fet a més bon preu. Tinc un cosí...

2. En cap cas s'haurien d'haver fet aquests arranjaments. Un lap top és un lap top i no necessita tauleta...

3. Cotxe oficial? Que en Benach no té un salari per comprar-se'n un? O no el podria compartir amb companys de la Mesa o del Grup Parlamentari? Que no podria prendre el transport públic? Si em parleu de les visites oficials, us diré que enviï mails de salutació als pobles que no tinguin estació de tren o parada de cotxe de línia!

4. President del Parlament? Que 135 homes i dones adults no poden gestionar-se assembleàriament? Ni Presidents ni Presidentes, tots diputats i arromangar-se...

5. Parlament? Que nassos cal un Parlament? Tothom sap que votaran el que digui el partit. No seria més fàcil repartir els 135 vots entre els partits, i legislar automàticament a través d'una interfície wiki.

6. Generalitat? Que nassos cal una Generalitat? O som estat o no som estat! Com que no ho som, no cal Generalitat.

7. Institucions públiques? Au va. Fora! Privatitzeu-les o, millor encara, deixeu-les en sistema d'aprisió per al primer que pugui. A veure qui és el primer que enxampa el cotxe d'en Benach!!!

diumenge, 26 d’octubre de 2008

L'exportació de la crisi (La crisi en els seus textos - 081026)

Si a començaments d'octubre encara hi havia qui pensava que la crisi financera afectaria més als Estats Units que a Europa, o que els Estats Units i Europea serien diferencialment més afectats que no pas les "economies emergents", sembla ara que les coses no es veuen d'aquesta manera. La Declaració de Caracas del passat 11 d'octubre assumia que la crisi financera del EUA és una crisi econòmica global, exposava les línies per les quals poden veure's afectades les economies del Sud i una sèrie de remeis (remeis reformistes, sí, però fins i tot massa radicals perquè siguin tinguts en compte en la "refundació sarkoziana del capitalisme").

Stephen Jen és en l'actualitat el principal estratega monetari de la Morgan Stanley. També és un dels noms "neokeynesians" que sonen en la restructuració del Fons Monetari Internacional. Ara que tothom lliga caps i veu el moviment de capitals des de la bombolla dot.com a la bombolla immobiliària, i d'aquesta a la de les hipoteques d'alt risc, queda la qüestió del proper moviment. No sembla que cap sector productiu (per molt innovador) sigui gaire prometedor. Segons Jen, d'ençà de la caiguda de Lehman Brothers, el nou moviment ja ha començat i s'adreça cap als mercats monetaris emergents. Segons Jen, "fins ara, el sector financer dels EUA ha estat l'epicentre de la crisi global. Tem que un aterratge forçós en els valors i les economies dels països emergents esdevindrà el segon epicentre en els propers mesos, amb retroefectes molt perjudicials en el món desenvolupat".

Moviments d'aquesta mena, ja s'havien produït en la dècada passada. La crisi dels Tigres asiàtics i les crisis en l'Amèrica Llatina (amb l'Argentina com a exponent més clar) en són exemples. Però ara la situació afectaria simultàniament no tan sols aquestes dues regions sinó també l'Europa oriental (gran part de la qual ja es troba integrada en la Unió Europea). Krugman parla de "la mare de totes les crisis monetàries".

dimarts, 21 d’octubre de 2008

La crisi en els seus textos (2008 - setmana 43)

David Fernández a les pàgines de Vilaweb es demana on són els "Chicago Boys". La roda gira i ara sembla que és l'hora dels neokeynesians. Aparentment, els discursos sobre el free-market (abans deien free trade) deixen pas a intervencionismes mitigats à la Brown. Els únics que protesten pel canvi són els que s'ho van creure: els minarquistes i els anarco-capitalistes. És un canvi temporal, és clar. De fet, Naomi Klein adverteix que la "ideologia del lliure mercat" perviu i que cal resistir a la doctrina de xoc que Wall Street començarà a predicar tan bon punt vegi més o menys encarada l'actual crisi financera.

És a dir, que la solució Brown no va pel camí de les recomanacions d'Enric Duran:

Les solucions passen per reformular totalment el sistema financer internacional, de manera que la creació de diners deixes d'estar en mans privades i passes a mans públiques, com a part d'un pla de transformació integral que hauria de portar a posar l'economia en mans de la política i no com ara que és al revés.

En aquest sentit l'intervencionisme brownià té com a objectiu salvar el "lliure mercat". I no és demagògia, com sí que ho és la defensa del "lliure mercat" (més aviat, del mercat de les grans corporacions oligopolístiques) per a "crear ocupació". De fet, mentre el "lliure mercat" pugui generar un nivell de vida absolut suportable per a un sector prou elevat de la població (i així mantenir, alhora, la demanda efectiva), la cosa rutllarà (de moment ha rutllat). En aquest sentit, però, Rick Kuhn opina que el gir neokeynesià de salvament del lliure mercat i de la demanda efectiva no reeixirà a superar la situació:

La regulació financera i fins i tot una expansió de la propietat estatal, que conservadors i partidaris de la social-democràcia tradicional titllen de 'socialisme', no pot superar aquesta tendència. Els governs aviat demanaran que 'tothom' s'estrenyi. La desocupació pujarà, mentre els empresaris i el govern proven d'animar els beneficis amb una davallada salarial.

Punt inquietant, a banda, són els continus paral·lels que hom fa de la situació present amb l'oberta el 1929. El món és ben diferent. En aquella ocasió, el New Deal parà part del colp social (però hom no l'inicià fins el 1933). Però l'economia no es recuperà del tot fins passada la guerra. Això és el que inquieta. No és que la Segona Guerra Mundial comencés per animar el capitalisme, ni molt menys. Sinó que la Segona Guerra Mundial fou possible per la crisi desequilibradora de les grans potències del moment (Gran Bretanya i els Estats Units) i que feia la situació atractiva a Alemanya i al Japó per iniciar una expansió en els seus respectius continents. La crisi afebleix relativament Europa i els Estats Units, i hom ha de veure encara quin serà el grau d'afectació de Brasil, Índia, Xina, Rússia, etc.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Correllengua a Esplugues (2008)

Aquesta setmana el Correllengua ha arribat a Esplugues de Llobregat, organitzat per la CAL d'Esplugues. El dimecres dia 15, Jordi Esteban i Antoni Fernández (Veu Pròpia) presentaren la iniciativa Xerrem (grups de conversa en català) al local de l'Espluga Viva. El dissabte dia 18, la pluja va obligar a dur el Correllengua a l'interior del Casal de Cultura Robert Brillas. Al matí, Vermut Popular, amb una demostració de txalaparta i del Grup Asanf, com a exemples de la música d'arrel del País Basc i Amazígia. I el plat fort va ser al vespre...



... De primer, amb el III Chill-out Literari aborigen a càrrec de Marcel Casellas, acompanyat de Pau Puig i Oriol Pi de la Serra, i amb la col·laboració de Lord Alorda i d'en Carolino de Folgueroles...



...i, havent sopat, seguiren els concerts de Marta Rius i les noves dones de la vella cançó...



...i d'Aramateix...



I avui, a les 19.00, també al Robert Brillas, hi haurà el recital poètico-musical Les veus de l'Alguer.