dilluns, 29 de novembre del 2010

28-N: i què han fet els principatins [cridats a vot]

Hi ha coses que convé dir. Perquè avui sembla que l'Artur Mas sigui el gendre ideal de totes les sogres potencials d'aquest Principat (o comunitat autònoma de règim comú), i les coses cal matisar-les. El 22,9% del cens electoral del Principat va votar ahir CiU. És moltíssim, certament. Congriar aquest suport és una fita notabilíssima. Però és un 22,9%, no pas una majoria aritmètica.

Convergència i Unió ha aconseguit 1.198.010 persones. D'aquestes, centenars de milers han votat afirmativament en el referèndum popular sobre la independència. Sense l'efervescència independentista dels darrers anys, ni el desgast del tripartit ni l'èxit electoral de CiU no haurien estat tan espectaculars. Certament, que és un independentisme tranquil, més de desig que d'urgència. I, alhora, la majoria dels prop d'1.200.000 vots de Mas no són pas independentistes (encara). En els propers mesos, la crisi del deute públic es farà més i més forta a la Unió Europea. L'Estat Espanyol i la Generalitat de Catalunya en resultaran encara més afectats. Mas té prou suport com per menar una política obedient als diktats que arribin des de Madrid, des de Brussel·les o des de Frankfurt. La tasca de Laporta, López Tena, Bertran o Strubell serà la de denunciar que aquesta obediència de Mas amaga els costos socials de la dependència. Ja veurem si la compleixin, o es deixen anar per les consignes pseudo-hayekianes.

Però tornem a la qüestió.

Dels electors de novembre:
- el 40,04% s'han abstingut.
- un 22,91% ha votat CiU.
- un 10,91% ha votat PSOE.
- un 7,34% ha votat PP.
- un 4,40% ha votat ICV-EUiA.
- un 4,17% ha votat ERC.
- un 2,02% ha votat C's.
- un 1,95% ha votat Solidaritat.
- un 1,77% ha votat en blanc.
- un 1,44% ha votat PxC.
- un 0,76% ha votat Reagrupament.
- un 0,42% ha votat nul. No sé quants cv hi han estat introduïts en les urnes.
- un 0,36% ha votat Eb-CenB, per tal de deixar el Parlament amb vacants.
- un 0,30% ha votat Els Verds-GVE.
- un 0,26% ha votat PACMA-Animalista.
- un 0,14% ha votat Des de Baix.
- un 0,13% ha votat la CORI.
- un 0,69% addicional ha votat unes altres coses.

diumenge, 28 de novembre del 2010

28-N: què han fet els espluguins [cridats a vot]

El 28-N no és el 20-J. Dels 40.000 espluguins que tenien dret de vot en el referèndum popular sobre la independència de la Nació Catalana, ara només tenien dret de vot 33.979. Es tractava, a més, d’elegir uns diputats que, sense mandat imperatiu, podran fer allò que els plagui (i els deixi fer la Constitució espanyola) en el Parlament del Parc de la Ciutadella.

Què han fet, però, els 33.979? El següent:
- 12.905 espluguins (37,98%) han optat per no anar a votar.
- 06.180 espluguins (18,19%) han votat Convergència i Unió (CiU).
- 05.372 espluguins (15,81%) han votat el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). No crec recordar cap elecció en la història recent on el PSC-PSOE hagi quedat per darrera de CiU. Alguna vegada havia de ser la primera.
- 03.603 espluguins (10,60%) han votat el Partit Popular (PP).
- 01.651 espluguins (04,86%) han votat Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA).
- 01.024 espluguins (03,01%) han votat Ciutadans (C’s).
- 00.937 espluguins (02,76%) han votat Esquerra Republicana de Catalunya.
- 00.611 espluguins (01,80%) han votat en blanc.
- 00.469 espluguins (01,38%) han votat Plataforma per Catalunya (PxC).
- 00.319 espluguins (00,94%) han votat Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Si no hagués estat pels companys de Sant Just Desvern, encara hauria estat el desastre més fort.
- 00.145 espluguins (00,43%) han votat Escons en blanc (Eb-CenB).
- 00.114 espluguins (00,34%) han vist el seu vot declarat nul.
- 00.103 espluguins (00,30%) han votat el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal (PACMA-Animalista).
- 00.103 espluguins (00,30%) han votat Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE).
- 00.101 espluguins (00,30%) han votat Reagrupament (RI.cat). És a dir, en Puiggròs i 100 més. - 00.054 espluguins (00,16%) han votat el Partit Pirata (Pirata.cat).
- 00.051 espluguins (00,15%) han votat Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 00.046 espluguins (00,14%) han votat la Coordinadora Reusenca Independent (CORI). Lamentem profundament no haver-nos trobat amb apoderats de la CORI en aquesta jornada de novembre.
- 00.031 espluguins (00,09%) han votat Des de Baix.
- 00.031 espluguins (00,09%) han votat Alternativa de Govern. Cada votant ha requerit 3 o 4 cartells.
- 00.023 espluguins (00,07%) han votat el Partit dels Pensionistes en Acció (PDLPEA).
- 00.017 espluguins (00,05%) han votat la Unificació Comunista d’Espanya (UCE). La ratio votants:cartells també es esfereïdora.
- 00.014 espluguins (00,04%) han votat el Partit Humanista (PH).
- 00.013 espluguins (00,04%) han votat el Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI).
- 00.011 espluguins (00,03%) han votat el Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC).
- 00.011 espluguins (00,03%) han votat el Partit Família i Vida (PFiV).
- 00.011 espluguins (00,03%) han votat el Partit Republicà d’Esquerra (PRE-IR).
- 00.010 espluguins (00,03%) han votat la Falange (FE de las JONS).
- 00.010 espluguins (00,03%) han votat el Partit Castellà (PCAS).
- 00.008 espluguins (00,02%) han votat Per Un Món més Just (PUM+J).
- 00.001 espluguí (00,00%) ha votat Gent Nostra (GN).

Podem alegrar-nos, també, que cap espluguí no ha votat el Moviment Social Republicà (MSR).

Ja sabem que els resultats no es poden extrapolar a les municipals. Un ensenyament, però, és clar. Si l’objectiu de les municipals és assolir la màxima representació possible damunt d’un programa amb cert sentit, una Entesa per Esplugues que inclogui unes reivindicacions populars bàsiques i que superi divisions nacionalitàries sota la premissa del dret d’autodeterminació, seria escaient. Si l’objectiu de les municipals és un altre, jo ja no dic res.

divendres, 26 de novembre del 2010

‘L’Ocupació a Europa 2010’: Quina moto ens vénen?

Ahir, jornada de Santa Caterina, la Comissaria d’Ocupació, Afers Socials i Oportunitats Iguals, presentava el report sobre la situació de l’ocupació laboral. Ja en el proemi, se’ns parla d’unes quantes xifres clares, com per exemple que en diversos estats de la Unió Europea, la taxa de desocupació per als joves de 15-24 anys sigui del 30%. També se’ns parla d’altres coses que són massa evidents. Continua la destrucció de llocs de treball, mentre que les oportunitats de trobar feina disminueixen. El temps mitjà de residència en l’atur creix de manera continuada, únicament pal·liat pel fet que augmenten el nombre de persones que deixa de buscar feina (població inactiva). Aquesta tendència persistirà, malgrat que cada vegada més regions d’Europa mostren xifres de creixement econòmic gens menyspreable.

Quines són les raons d’aquesta recuperació ‘sense-feina’? El report ens diu que la recuperació és encara fràgil. Se suposa que quan la recuperació sigui ‘robusta’, produirà un estímul en el ‘mercat laboral’. Se’ns consola dient que la taxa de desocupació sembla més o menys estabilitzada en termes continentals, i que les enquestes demostren una major ‘confiança d’empresaris i consumidors’.

El report també ens parla de “bons” (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Itàlia) i “dolents” (estat espanyol, estats bàltics, Irlanda). En els “dolents”, la taxa de desocupació és tan alta per la “falera” amb la qual es van llençar a la bombolla constructiva. Entre els “dolents”, a més, cal esmentar el poc ús de la “flexibilitat interna”, és a dir el manteniment de llocs de treball amb reducció jornada i de salari. Si ho apliquem als Països Catalans, les tres raons bàsiques de la “crisi laboral” serien: a) el fort investiment en el sector de la construcció durant els anys del ‘boom’ en detriment d’altres sectors; b) l’escala reduïda de les empreses, que ha precipitat el tancament de moltes d’elles; c) l’alta temporalitat i, en general, les fàcils condicions d’acomiadament.

El report també contempla la situació des d’una perspectiva de gènere. Se’ns diu que la ‘crisi laboral’ ha afectat més severament al sexe masculí damunt del femení. El report, però, ha d’advertir una cosa. Moltes dones treballen en sectors que mostren menys fluctuacions d’acord amb el cicle industrial (sector públic, sanitari, educació, sector social). Però com que tots aquests sectors es veuen i es veuran afectats per “l’ajustament fiscal”, podria augmentar fortament la desocupació femenina. I això sense oblidar que, la dona pateix una taxa d’activitat inferior i també un nivell salarial per hora treballada inferior.

Quant a l’efectivament dels arranjaments laborals de temps escurçat (STWA), el report afirma que els estats membres que els han aplicat han aconseguit minorar el creixement de la desocupació del 2008-2009 en 0,7 punts percentuals de mitjana. De totes formes, fins i tot les STWA són ara atacades pels mateixos defensors de la ‘flexiguretat’, car diuen que hi ha el ‘risc’ que aquestes mesuren ‘omplin de personal excedentari’ les empreses. Així doncs, en els països ‘bons’ (Alemanya) no cal descartar que la reducció de l’atur sigui només passatgera. El que és segur és que, fins i tot en el cas de recuperar les taxes d’ocupació d’abans del 2008, la majoria de la població de la Unió Europea haurà vist considerablement reduït el seu poder adquisitiu.

dijous, 25 de novembre del 2010

El Casal Independentista i Popular de l’Hospitalet debat les bases de la violència patriarcal


En Rubén Sanchez Ruiz és psicòleg i des de fa uns anys es dedica a l’atenció de víctimes de la violència de gènere. La CUP de l’Hospitalet, amb motiu de la Diada de la Violència contra la Dona, el va convidar ahir a fer una xerrada al Casal Independentista del carrer Provença. Per Rubén, la violència té un vincle estructural amb el patriarcat. Sota la premissa que “cap lluita no és més important que una altra”, insisteix en el fet que la violència contra la dona pervaeix tota la societat. És cert, però, que en determinades classes i sectors socials la violència es fa invisible estatísticament, en tant que es tracta fora dels serveis socials o de les comissaries policials. La base mateixa de la violència es troba en la “construcció de l’home masclista”, un concepte d’home basat en una triple negació (no és un nen, no és una dona, no és gai) i en els ideals de jerarquia, superioritats, bel·licositat i autosuficiència. Aquest model de masculinitat tradicional té la contrapartida en la opressió de la identitat contraposada, la dona. Per Rubén, doncs, és necessari atacar a l’arrel d’aquesta estructura social. Per això, a més de definir-se com a “antimasclista” es defineix com a feminista. Entre els àmbits d’aquesta lluita, assenyala la rellevància de la gestió i educació de les emocions i la construcció d’uns desitjos col·lectius que vagin més enllà de la individualitat que imposa un binomi entre allò que és “privat” (la vida quotiana) i allò que és “públic”.

dimecres, 24 de novembre del 2010

La ‘Greve Geral’ del 24 de novembre

La CGTP Intersindical Nacional i d’altres organitzacions convoquen avui una jornada de vaga general a Portugal, en protesta “contra les injustícies i imposicions practicades pel Govern del PS amb el suport de la dreta i pel poder econòmic i financer dominant”.

El manifest de la CGTP inclou les següents reivindicacions:
- Per l’investiment en el sector productiu, en la producció de béns i serveis útils al desenvolupament de la societat. Aquest investiment ha de produir la riquesa que garanteixi la sobirania nacional i redueixi l’endeutament extern i els dèficits.
- Per la creació d’una ocupació de qualitat, amb drets i pel combat a la precarietat.
- Per un salari mínim de 500 € a partir de l’1 de gener del 2011, i que arribi als 600 € en el 2013.
- Per un augment dels salaris, en tant que assegurament de la distribució de la riquesa, d’estímul del mercat intern, de millora de les condicions de vida i combat a la pobresa.
- Per fer efectiu el dret de la negociació i de la contractació col·lectiva, amb la revocació de les normes que posen en qüestió el dret de contractació efectiva.
- Per la millora de la protecció social, amb la protecció social de desocupació com a prioritat.
- Per uns serveis públics de qualitat, que garanteixin els compliments de les funcions socials de l’estat.

La situació de Portugal és habitualment retratada en la premsa en analogia a de Grècia o Irlanda (o a la dels estats espanyol i italià) com una crisi de “dèficit públic”. És cert que entre el 2008 i el 2009, el dèficit de l’estat portuguès passà del 2,8% al 9,3%. El dèficit es produí com a conseqüència d’una reducció dels ingressos fiscals, no pas a un balafiament en “polítiques socials”. A no ser que considerem “polítiques socials” les mesures de rescat dels grans grups financers i econòmics. D’altra banda, les 22 grans empreses portugueses presentaren en el primer semestre del 2010 uns guanys de 3.000 milions d’€. Per elles no hi ha crisi, degut precisament al control oligopolístic que exerceixen sobre el mercat portuguès, que els permet fer una política concertada de preus damunt de consumidors finals i empreses intermediàries. Els beneficis d’aquestes dues empreses equivalen a un 84% de la retallada pressupostària que ara amenaça a treballadors i pensionistes.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Yeonpyeong en el camí d’Agadir a Sarajevo

Després de les informacions aparegudes ahir sobre els comentaris de Siegried Hecker, ex-director del Laboratori nord-americà de Los Alamos, quant a la tecnologia nuclear de la RPD de Corea, llegim avui les notícies sobre els combats de l’illa de Yeonpyeong. Un “exercici” naval sud-coreà en les aigües d’aquesta illa, que inclogué el llençament de foc artiller, fou contestat el migdia de dimarts (hora coreana) per les forces militars nord-coreanes, amb el llençament de missils d’artilleria contra objectius navals i terrestres. L’intercanvi de foc continuà, amb diverses víctimes mortals.

Entre les reaccions internacionals, cal destacar la condemna que els Estats Units han fet de l’atac nord-coreà, si bé han insistit en la necessitat d’aturar els intercanvis de foc. La República Popular Xinesa, sense entrar en condemnes, ha reclamat un esforç per garantir la pau i l’estabilitat en la Península de Corea. Rússia ha qualificat d’inacceptable l’ús de la força.

La crisi de Yeonpyeong arriba en un moment d’augment de les tensions en l’Àsia Oriental. Cal no oblidar que els Estats Units disposen de 28.500 tropes en el sud de Corea. D’altra banda, la política xinesa respecte de la RPD de Corea és de considerar-la una “marca” davant de la presència nord-americana a Corea del Sud, amb la qual cosa hi ha un interès per garantir-hi l’estabilitat econòmica i política.

La primavera del 1911, esclatà una rebel·lió contra el soldà del Marroc. La intervenció “pacificadora” anà a càrrec de les tropes franceses (amb la subalternitat de les tropes espanyoles). Alemanya s’hi sumà, sense que se l’hagués convidada, el canoner Panther arribà l’1 de juliol del 1911 al port d’Agadir. Aquesta acció fou considerada una “provocació” no tan sols per França sinó també per Anglaterra. La Crisi d’Agadir del 1911, com la Crisi de Tànger del 1905, podien haver conduït a una nova guerra franco-germànica. El cas és que una guerra franco-germànica en el 1905 o en el 1911 hauria tingut un abast “mundial” ràpidament, amb la implicació inevitable, entre d’altres, d’Anglaterra, de Rússia o de Japó. No obstant, s’arribà a un acord en totes dues ocasions. El 1912, França i Espanya establien un règim de Protectorat sobre el Marroc, i Alemanya rebia cessions territorials a l’Àfrica Equatorial. En definitiva, cap de les potències no es considerava prou preparada per entrar en guerra oberta, o no hi veia la possibilitat de guanys que satisfessin els riscos. Dos anys després, la crisi de Sarajevo, les coses eren totes unes altres...

dilluns, 22 de novembre del 2010

Les propostes de ‘Des de baix’ en l’àmbit del treball

Des de baix es presenta com una canditatura “anticapitalista, sobiranista, ecologista, feminista, antiracista i internacionalista”. El punt de partida del seu “manifest provisional” es la caracterització de la situació actual en dues vessants fonamentals:
- la crisi històrica del capitalisme i la “fugida endavant dels amos del món en la seva recerca permanent de beneficis que no fa sinó incrementar els aspectes socialment i ecològicament més destructius del capitalisme global i que ens aboca a una crisi social i ecològica sense precedents”.
- la constatació que “els anhels de sobirania del poble català” són “enterrats sota una Constitució espanyola antidemocràtica i monàrquica".

El fet que els “sis eixos” del programa no siguin prou trenats i que, especialment, es caracteritzi la situació d’opressió nacional com quelcom merament degut a l’estructura política de l’estat espanyol i no pas a uns interessos de classe determinats que vehicula aquest estat espanyol, ha estat un cert impediment alhora d’ampliar els suports a aquesta candidatura. Tot i així, els impulsors inicials, Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, Corrent Roig i Lluita Internacionalista, han aconseguit l’adhesió d’activistes de “moviments socials” com Pep Riera. De totes formes, s’insisteix, lluny de l’electoralitis que gasten en determinats rodals, que la prioritat és “la lluita en el carrer”.

El primer punt del programa reclama “la fi dels plans d’ajust i les retallades dels drets socials i laborals”. Defensa l’expropiació del sistema bancari i la creació d’una banca pública, destinada a satisfer les necessitats bàsiques de la població. Aquesta claredat es difumina quan es tracta de la qüestió de l’organització del treball. En aquest terreny, es defensa la jornada laboral de 35 hores (amb la perspectiva d’anar cap a les 30) i posar l’edat de jubilació als 60 anys, sota la base d’un repartiment igualitari del treball domèstic i de cura. Es demana un salari mínim de 1200 euros però, com que no es demana un repartiment igualitari de tot el treball (ja que això implicaria la socialització dels mitjans de producció), el manifest ha de demanar “un ingrés social equivalent per a totes les persones en atur”. Sí que es reivindica un control social i democràtic de “els béns i els serveis públics”, i una política de “desprivatització”. També es reivindica un parc públic d’habitatges per a lloguer social (que no hauria de suposar més del 25% del salari), una moratòria hipotecària que aturi efectivament els desnonaments d’impagaments d’hipoteques i la fi del “mobbing immobiliari".

Cal arribar fins al tercer punt del manifest per trobar la defensa d’un “model econòmic i social sostenible”. En aquest cas, tal com s’havia fet amb la banca, es demana l’expropiació del sector energètic. Però més enllà d’això, el punt recull una sèrie de mobilitzacions parcials (no a la MAT, no al transvassament de l’Ebre, no a les centrals nuclears, no als transgènics, no al maltractament animal, etc.). Sí que cal destacar, però, la incorporació d’un “banc de terres públic” per garantir “un món rural viu” i “la sobirania alimentària”.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Les propostes de Solidaritat en l’àmbit del treball



Continuem aquesta sèrie, amb el pretext de l’acte que ha realitzat aquest vespre a la pista de bàsquet del Casino de l’Hospitalet de Llobregat, Solidaritat Catalana per la Independència. Introduït per Jordi San Nicolás, l’acte ha comptat amb els discursos successius d’Uriel Bertran, Alfons López Tena i Joan Laporta. Inevitablement, els discursos s’adrecen a allò que el Manifest Electoral aprovat el 24 d’octubre anomena “l’economia catalana en situació límit”.

Naturalment, tal com indica el Manifest del 24 d’octubre, “Solidaritat Catalana no presenta un programa polític per gestionar l’autonomia sinó una organització del poder públic per a la constitució d’un Estat propi”. El Manifest, doncs, es limita a esmentar “el sistema de valors catalans com l’esperit d’iniciativa, el treball i l’estalvi” i reivindica una “manera d’entendre el món amb els petits països d’Europa que compaginen el més alt nivell de dinamisme econòmic amb la més elevada protecció social”.

La situació d’opressió política i d’espoliació econòmica, efectivament, deixa un marge notable per pensar què s’esdevindria amb la superació de l’una o de l’altra. Aquest marge ofereix la possibilitat simultània de pensar en: 1) elevació notable de les pensions de jubilació i de viduïtat; 2) creació d’un sistema de beques-salari per contrarestar la tendència a la desqualificació laboral del jovent; 3) augment de la productivitat del treball a través d’una millora de les infraestructures i de més ajuts per a la innovació i la recerca.

És en aquest marge de maniobra en el qual Alfons López Tena, per molt hayekià que sigui (que ho és), en el seu discurs a l’Hospitalet, atribueix la xifra del 30% del fracàs escolar a la manca de beques. O el marge que permet al Manifest del 24 d’octubre de blasmar “el model de creixement basat en l’especulació immobiliària”. O recordar que, si parlem de funció pública, el nostre país té una de les taxes de funcionari/treballador en el sector privat més baixes (si no la més baixa) d’Europa.

Fruit d’aquest marge, en definitiva, és el següent compromís del Manifest del 24 d’octubre: “No acceptarem l’excusa de la manca de recursos de la Generalitat que es voldrà fer servir per rebaixar salaris públics, reduir les inversions, privatitzar serveis públics, augmentar els impostos, i retallar drets socials”. Un hipotètic govern autonomista del Principat sorgit de les eleccions del 28-N, sens dubte, aplicarà totes aquestes polítiques d’austeritat. Uns altres ‘hayekians’ (diferents d’en López Tena) cantaran lloances de les mesures. I uns quants ‘keynesians’ ens diran que no hi ha més remei i que cal calçar-se davant la maltempsada internacional o la inclemència dels mercats financers.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Les propostes de Reagrupament en l’àmbit del treball

Aquest vespre de dissabte, Reagrupament ha realitzat un acte electoral al barri de Sant Josep, de l’Hospitalet de Llobregat, amb la participació de Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis, i de l’hospitalenca Sandra Lomas, número 4 de Reagrupament en la llista de la circumscripció de Barcelona que encapçala Rut Carandell. Si Reagrupament partia inicialment, en el moment de constituir-se, del doble eix d’independència (proclamació unilateral des del Parlament de Catalunya) i de regeneració democràtica (o, més senzillament, democràcia), progressivament s’ha volgut incorporar un tercer eix amb distintivitat pròpia: l’eix del treball.

En les propostes d’aquest eix, ningú no amaga la influència que hi ha tingut el Cercle Català de Negocis. Fet i fet, dir-ne “treball” i no “economia” respon també a una part de l’ideari dels fundadors del CCN. I, alhora, és una perspectiva que té molt a veure amb quina és l’estructura social i econòmica dels Països Catalans, i del Principat en concret. A diferència d’altres zones del Primer Món desenvolupat (tant més centrals com més perifèriques), el pes de la “petita i mitjana empresa” és considerable. Tant és així, que Carner remarca sovint, com ha fet en l’acte d’avui, que una bona part de petits empresaris són alhora treballadors directes. Carner contrasta, doncs, totes aquestes capes professionals i empresarials amb les elits que encarnen les grans empreses i els grans entramats financers. Aquestes darreres tenen molta més mobilitat (és a dir, capacitat de tancar i deslocalitzar) i també tenen una capacitat d’influència més gran davant de les instàncies polítiques. Però el més rellevant seria el posicionament davant de la independència de Catalunya. Si el “poble petit” (per fer servir l’expressió de Carner) té un interès objectiu en la independència de Catalunya, a les “elits” ja els va bé la situació actual de dependència o, fins i tot, els hi convé més.

Aquests interessos socials es reflecteixen en el programa de Reagrupament. Per fina força, han de prendre la forma d’una reivindicació de “valors de sempre”, és a dir de valors forjats en l’època de la industrialització de Catalunya que és alhora l’època de la construcció de la Catalunya moderna. S’expliciten en “treball, esforç, iniciativa, creativitat, estalvi i visió de futur”.

En correspondència, es reivindica la “creació de llocs de treball estables i de qualitat”, que s’han de crear al voltant de tres eixos:
- adequar el mercat creditici a les necessitats d’empreses i emprenedors, mitjançant la participació i col·laboració de l’administració, les entitats financeres i el capital privat.
- crear un nou model de contracte laboral que faciliti l’accés i la mobilitat dels treballadors i una assegurança d’atur que promogui el reciclatge i la formació de qualitat.
- promoure un nou marc fiscal que prioritzi l’augment de les rendes personals disponibles i dinamitzi el consum.

Això, naturalment, demanaria un notable investiment en “infrastructures, comunicacions i mobilitat, energia, recerca i societat del coneixement”. D’una banda, això exigeix unes “polítiques d’estat” que impulsin “el talent i la recerca”, alhora que “una organització del treball enfocada a l’eficiència i la productivitat que permeti un millor conciliació de la vida familiar i que alhora eviti la discriminació per qualsevol raó”. De l’altra, hom promet una desregulació (“flexibilitzarem i simplificarem l’administració amb l’objectiu d’eliminar les traves legislatives innecessàries”) i una menor pressió fiscal.

En altres països d’Europa, programes com aquest tenen poc marge. Però als Països Catalans, perifèrics en el centre, i cèntrics en la perifèria, marcats per una espoliació fiscal de més de 35.000 milions d’€ anuals, pot haver marge pel miratge. Si més no, fins a la independència.

divendres, 19 de novembre del 2010

Un programa per a l’esquerra nord-atlàntica: el NALD 2010

Hi ha espais geogràfics que tenen una profunda connotació ideològica que va més enllà de l’adscripció nacional. Un exemple, el trobem en l’oposició “Espai Europeu” i “Espai Mediterrani”, amb la “gent d’ordre” adscrita al primer, i amb la gent més “alternativa” al segon. La proposta d’espais és també una proposta de centres i de perifèries. Així no és estrany que a Rússia, des de diferents coordenades ideològiques, hom es trobi més a gust amb la idea d’un “Espai Euroasiàtic” que no pas amb una idea “europea”. O que, a Anglaterra, hom es trobi més a gust amb un “Espai Euroatlàntic”. Aquest “Espai Euroatlàntic” és equivalent a l’Espai Nord-atlàntic. Que jo recordi, l’única organització que es reclama “nord-atlàntica” és l’OTAN, la qual cosa sembla connotar irremediablement aquest “Espai Euro-Nord-Americà”. No és estrany que aquest “espai” generi incomoditat en diversos rodals. L’Espai Euro-Atlàntic consolida el domini de l’anglosfera com a encarnació del gran capital financer internacional i també les USAF i l’OTAN com els braços militars del “superimperialisme”. Quebequesos, francesos, alemanys, etc., també poden recelar de l’hegemonisme de la llengua anglesa en aquest “espai”. Els defensors socialdemòcrates i social-liberals del “model continental” es posen pàl·lids davant dels discursos polítics i socials dominants a l’altra banda de l’Atlàntic (pensem en el Tea Party movement). En un altre ordre de coses la cimentació de l’Espai Euro-atlàntic, amb la complementarietat entre els hereus de l’antic Imperi Britànic i els Estats Units, ha estat una de les bases de la Pax Americana.

Per tot plegat, una iniciativa com el North-Atlantic Left Dialogue sembla un oxímoron. Aquest cap de setmana, a Berlin, se’n farà la tercera sessió anual.

Rick D. Wolff, de Xicago, hi ha presentat una sèrie de tesis sobre la situació de l’esquerra nord-atlàntica, atrapada entre els “partidaris de les formes neo-liberals del capitalisme” i els “partidaris del capitalisme d’estat de benestar”. Uns i altres s’adrecen a les “víctimes de la crisi”, el primers amb un programa populista d’austeritat i els darrers amb un programa igualment populista d’estímul finançat amb dèficit públic.

Marcar diferències pot ésser una cosa ben senzilla. N’hi ha prou amb parlar de la “socialització dels mitjans de producció” i de “planificació de la distribució de recusos productius i de productes”, per escandalitzar el més radicalot dels “keynesians”. El problema és com es compagina el projecte de transformació social “anti-capitalista” amb projectes inicials de caràcter immediat, a curt termini i populars.

Per fer aquesta combinació Rick D. Wolff proposa quatre línies d’actuació:
- programa d’ocupació pública directa en sectors com el transport públic, l’atenció als infants i l’ocupació de treballadors qualificats.
- programa d’encoratjament, organització, suport, ensinitrament i finançament de noves empreses gestionades col·lectivament pels treballadors. Vehiculació dels treballadors en atur envers aquestes empreses.
- polítiques de foment de l’ocupació femenina a través del sistema públic o col•lectiu de llars d’infants.
- finançament de les línies anteriors a través d’una major progressivitat fiscal i/o de reduccions en la despesa militar.

dimecres, 17 de novembre del 2010

El tigre celta, la joguina trencada d'Europa

En les darreres hores hi ha hagut un gran rebombori al voltant de les negociacions d'un "rescat financer" del sistema bancari sud-irlandès. Van Rompuy ha fet unes declaracions gens tranquilitzadores. El govern irlandès sembla preocupat pel fet que el "rescat financer" impliqui lliurar lligada de mans i peus l'autonomia en política fiscal i pressupostària.

Per una via o per una altra, al poble d'Irlanda només se li ofereix una sortida: l'austeritat.

Què vol dir aquesta "austeritat", però, és quelcom que paga la pena de remarcar. Primer de tot, de la mateixa forma que la "depressió econòmica" no es deu a una maltempsada, sinó a una autèntica crisi de "sobreproducció" (de manca de "demanda efectiva").

Rick D. Wolff la caracteritza en allò que fa referència a la Comissió de Reducció del Dèficit implantada per l'administració Obama:

"La Comissió cercar reduir els dèficits de Washington, ara que s'han multiplicat des del 2007 per cobrir els costos del rescat del sistema creditici (bancs, companyies d'assegurances, etc.) i els costos de de moderar, si més no, aquesta gran crisi capitalista. En segon lloc, cerca de posos els costos reals de la reducció del dèficit en la massa del poble treballador, en deixar intacta la distribució de riquesa i ingressos i el seu fonament, l'organització de la producció en una massa de treballadors que produeixen beneficis i un petit grup de persones que són els directors i principals accionistes d'empreses i que decideixen què fer amb aquests beneficis. Això és realment una guerra de classes."

En termes similars, fa quatre anys, però des del punt de mira de classe oposat, s'expressava Warren Buffett. Naturalment, Buffett era l'excepció. La ideologia que correspon a la situació descrita per Wolff es fonamenta en categories basades en estats i nacions. És "Irlanda" la que "pateix", o "Xina" la que "creix", fent abstracció de què s'esdevé dels grans grups humans que integren aquestes categories anomenades "Irlanda" i "Xina".

dimarts, 16 de novembre del 2010

Solidaritat Catalana per la Independència es presenta al barri de Can Vidalet


Aquest dimarts dia 16, a les 7 del vespre, ha tingut lloc l’acte de presentació a Esplugues de Llobregat de Solidaritat Catalana per la Independència, en el marc de la campanya de les eleccions al Parlament del proper diumenge 28 de novembre.

L’acte ha comptat amb les intervencions de David Costa (candidat al Parlament i membre del nucli local de Begues), de Jordi Anguera (membre de la coordinadora comarcal de Solidaritat al Baix Llobregat) i d’Anna Arqué (número 5 de la llista de Solidaritat a la circumscripció de Barcelona).

David Costa ha explicat la seva experiència personal com a adherit a Solidaritat. Present com a públic en l’acte fundacional de Solidaritat al Baix Llobregat (que tingué lloc a Cornellà aquest 31 de juliol), Costa es consciencià de la necessitat de fer un pas davant de la dimissió de les forces polítiques parlamentàries. Costa, que s’ha definit com un “independentista des de sempre”, va participar amb altres companys en una de les candidatures a les eleccions primàries del 4 de setembre, arran de les quals es confegiren les llistes electorals de Solidaritat. Justament per això, Costa reivindica el programa de regeneració democràtica que representa Solidaritat.

Jordi Anguera ha recordat que el mateix dimarts dia 16, Solidaritat ha realitzat deu actes simultanis de presentació en diverses localitats. Això mostra el caràcter de Solidaritat com un moviment de base ciutadana, arrelat al territori. També ha destacat la presència de Solidaritat en els mitjans digitals, una manera de superar el silenci informatiu dels grans mitjans de comunicació. Però l’autèntica força de Solidaritat és la tasca que fa per difondre quin és el pes que l’espoliació fiscal i la dependència política tenen sobre el benestar i les perspectives econòmiques de la població catalana. És un pes que suporten els catalans, sense distincions d’origen, de llengua o de sentiment nacional. Anguera ha desgranat les xifres de dèficit fiscal que pateix el Principat (22.000 milions d’euros anuals). Amb la independència, resolta aquesta espoliació, hi hauria fons suficients no tan sols per respondre amb les noves obligacions com a estat independent, sinó també per millorar substancialment el nivell de vida dels ciutadans (i, particularment, dels pensionistes) sinó també per fer les inversions necessàries que garanteixin una recuperació econòmica.

Anna Arqué, en la seva intervenció, ha reivindicat el paper que ha tingut la mobilització social, obligada a substituir la inoperància de les forces polítiques majoritàries. Arqué ha recordat la seva participació en la iniciativa legislativa popular (ILP) de maig del 2009, que volia impulsar un referèndum d’autodeterminació a través del Parlament de Catalunya. Aquesta iniciativa legislativa popular fou tallada de socarrel per la Mesa del Parlament, de forma que ni tan sols es permeté la corresponent recollida de signatures. Fou llavors que s’impulsà la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt. Com que aquesta consulta comptà amb el suport de forces parlamentàries, Arqué ha explicat que confiava que una ILP ara sí seria acceptada. No obstant, de nou, la ILP fou rebutjada unànimament per la Mesa del Parlament l’octubre del 2009. Seguiren les diverses onades de consultes (Arqué ha tingut un especial record per la del 20 de juny, quan la consulta arribà a Esplugues, Cornellà, Sant Feliu, etc.) i la manifestació del 10 de juliol. Però tres dies després, de nou, la Mesa del Parlament rebutjada propostes per convocar un referèndum oficial. Fou llavors que Arqué se sumà al projecte de Solidaritat Catalana per la Independència i que concorregué a les primàries del 4 de setembre.

Arqué ha assenyalat un punt que no es pot menystenir. Mentre d’altres formacions polítiques tenen greus problemes per complir la llei de paritat de sexes en les llistes, la llista de Solidaritat a Barcelona va haver de fer pujar homes en algunes posicions per tal de no trencar la paritat de sexes.

Les intervencions del públic han posat de manifest diversos aspectes. D’una banda, la necessitat d’un reforma de la llei electoral (que implanti les llistes obertes i els processos de primàries) i d’una limitació de l’acumulació de càrrecs i sous en les administracions públiques. De l’altra, la necessitat d’exposar els problemes econòmics i socials amb plena claredat, com els arguments més potents i més convincents per garantir una majoria social per la independència.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Veïns i Veïnes Associats d’Esplugues es presenta al Casal Robert Brillas

Aquest vespre, al Casal Robert Brillas s’ha presentat “Veïns i Veïnes Associats”. Un dels impulsors del projecte, Ricard Oliveras, l’ha contextualitzat en el marc de la història del moviment veïnal. Aquesta història, que viu un esclat reivindicatiu amb les associacions de veïns dels anys 1970 i primera meitat dels 1980, també ha passat per moments de frustracions, dels quals Oliveras ha posat com a exemple la mobilització fallida per tal de fer arribar el metro a Esplugues de Llobregat. Es tracta ara de bastir una associació d’àmbit local, complementària a les associacions de veïns (al capdavall, a Esplugues de Llobregat, no existeix una federació o una coordinació entre les A.VV. de barri). Si bé, en l’actualitat funciona ja una comissió de patrimoni, la idea és que “Veïns Veïnes Associats” disposi també d’altres comissions sectorials sobre els problemes més urgents.

Els objectius de Veïns i Veïnes es resumeixen en:
- contribuir i col·laborar en la millora d’Esplugues i la seva gent.
- col·laborar amb entitats culturals i socials per aconseguir els objectius que ens marquem en cada moment.
- tenir cura del medi.
- respectar i difondre la memòria del passat d’Esplugues per entendre el present i planificar el futur.
- tractar de resoldre casos i coses que afectin a Esplugues i a la seva gent.
- garantir el funcionament democràtic en tot allò que afecti a la ciutadania en les institucions locals.
- contribuir a la dinamització de la vida social d’Esplugues.
- tractar la multiculturalitat en la mesura real als nostres barris i treballar per al seu respecte.
- informar, assessorar i donar suport als veïns i veïnes en aquelles qüestions que els afectin.
- reivindicar tot allò que creiem just i donar suport a totes les propostes que s’ajustin als nostres objectius provinguin d’on provinguin.
- engegar, recolzar i participar de campanyes d’àmbit municipal, comarcal o nacional que fomentin la pau, la convivència i la justícia.

Fet i fet, Veïns i Veïnes neix d’un petit col·lectiu que, des de fa 7-8 anys, ha realitzat regularment davant del Ple municipal una sèrie de qüestions sobre problemàtiques diverses, particularment d’urbanisme i de problemes socials. La voluntat és seguir de prop l’Ajuntament, entès no tan sols com a Govern municipal (tot exigint-hi les responsabilitats oportunes) sinó també pel que fa a l’Oposició i a la col·lectivitat ciutadana. Oliveras ha remarcat dos compromisos organitzatius:
1) completa desvinculació econòmica de qualsevol administració (i per tant, renúncia a demanar subvencions).
2) compromís de no caure en dependències polítiques.

L’acte d’avui ha comptat amb la participació de representants de l’Associació de Veïns de Sarrià, que han fet una crida a “trepitjar carrer de forma conscienciada i reivindicativa” i a la capacitat de mantindre l’esforç i no defallir malgrat que cada reivindicació demana sovint anys abans d’oferir resultats positius. També han insistit en el fet que la qualitat dels associats (el grau de compromís) és fins i tot més rellevant que la quantitat.

Les intervencions del públic s’han centrat particularment en la qüestió de les dependències que generen les subvencions. Així doncs, Santi Campo, del Grup d’Estudis d’Esplugues, ha recordat que, al capdavall, el diner de les subvencions és diner públic. També ha refusat el concepte d’associació apolítica per defendre el terme d’apartidista.

Lluïsa Morera, de la ‘Crònica de la vida d’Esplugues’ ha recomanat a la junta directiva de Veïns i Veïnes que faci una ronda de reunions amb les entitats de la localitat.

La intervenció de Joan Puiggròs, que ha censurat el conformisme regnant a les associacions de veïns, ha donat lloc a una sèrie de rèpliques, per part de dirigents d’aquestes associacions de veïns. Des de l’A.VV. Finestrelles, s’ha recordat que la dependència de les subvencions públiques, si més no en el seu cas, és força relativa. L’A.VV. de la Plana també ha afirmat una trajectòria combativa i una attitud oberta als problemes d’altres barris.

La regidora Lídia Ibáñez (ICV) ha assenyalat la importància que l’oposició de l’Ajuntament sigui complementada amb un moviment veïnal i una mobilització popular àmplia i continuada, especialment en un context polític com el d’Esplugues.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Les assemblees de treballadors en atur en la tàctica del moviment obrer

La primera jornada de les XXV Trobades Independentistes de l’MDT, que aquest cap de setmana s’han celebrat a Pontons, va anar especialment adreçada a fer un toc d’alerta davant dels “quatre genets de l’apocalipsi”: el tacticisme, el reformisme, el sectorialisme i l’ideologisme. Vicis de dreta i vicis d’esquerra (si és que es poden categoritzar en un sol eix) que, més que ésser evadits absolutament (que no és possible), si ens han de servir per saber quan no fem les coses prou bé. El tacticisme trenca la dialèctica estratègia-tàctica, per absolutitzar la segona. El reformisme entronitza les reivindicacions possibles (és a dir, les acceptables en el marc actual de relacions de poder). El sectorialisme dilueix el moviment en una sèrie de lluites deslligades. I l’ideologisme prima la fidelitat teòrica a una sèrie de postulats apriorístics a qualsevol consideració pràctica.

En el debat de la tarda de dissabte, Carles Sastre dibuixa el panorama paorós de la situació econòmica, social i sindical dels Països Catalans. I és en el decurs d’aquest debat, que Xavi Oca esmenta l’experiència de les assemblees d’aturats dels anys 1970. És la mateixa època, que aquest moviment va aconseguir, en la forta crisi laboral de la segona meitat dels anys 1970, que les administracions locals (com ara a l’Hospitalet) potenciessin el “treball comunitari” com a via de creació de llocs de treball i, paral·lelament, de millora de les condicions d’uns barris construïts en mig de l’anarquia urbanística dels anys 1960. Des de fa uns anys, de primer a Barcelona i a Sabadell, les experiències de les assemblees de treballadors en atur es reprenen a la regió barcelonina (l’Hospitalet, Terrassa, Badalona, etc.). Les assemblees de treballadors en atur posen en primer pla quin és el desllorigador de la forta crisi econòmica i social en la qual vivim. O els mitjans de creació de riquesa s’encaminen a satisfer les necessitats socials (amb el treball de tothom, d’acord amb la seva capacitat i procurant d’augmentar aquesta capacitat mitjançant la formació i la sanitat), o aquestes necessitats socials quedaran cada vegada més i més descobertes.

No tot s’atura, però, en la relació directa capital-treball. Quan hom mira la precària situació dels “PIGS”, salta a la vista quin és un dels factors que constitueix una llosa per a la “productivitat”. Una pancarta a Dublin, aquests dies, ho deixa clar: “High Rents Are Killing Our Jobs”. La pancarta en concret fa referència al preu dels lloguers comercials, i com aquests suposen una pressió insuportable per a uns petits negocis que cada vegada fan menys caixa (òbviament, degut a la caiguda de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora irlandesa). Allò que paga una família catalana mitjana per tindre un sostre (d’hipoteca o de lloguer) constitueix una llosa no pas menys terrible. En les àrees centrals d’Europa el percentatge de salari destinat a l’habitatge (fins i tot incloent-hi serveis bàsics d’habitatge, com ara llum, aigua i calefacció) és força més baix que en les àrees perifèriques. Aquest factor és sovint menystingut quan es parla de la “competitivitat” de les àrees perifèriques. Òbviament, els treballadors de les àrees perifèriques no poden acceptar de forma permanent feines que impliquin salaris inferiors al cost d’allotjar-se. La seqüència de pèrdua de feina (més o menys estable), d’esgotament de la percepció contributiva per atur i, després, de la percepció no-contributiva, conclou en el desnonament i en l’exclusió social. I això, en un context, de milers d’habitatges buits a l’àrea metropolitana de Barcelona. Uns habitatges buits que, molts d’ells, es construïren sota condicions de “protecció oficial”. Cal demanar-se, a qui calia protegir oficialment, si a les constructores i a les burocràcies administratives, o als “usuaris” dels pisos. Com que per concedir les hipoteques amb les quals comprar aquests pisos de protecció oficial es demanen unes condicions d’ingressos inassolibles, els pisos queden buits. I una necessitat social bàsica queda sense cobrir, malgrat l’existència de mitjans per satisfer-la.

dijous, 11 de novembre del 2010

La lluita contra el joc en els Casals de la Gent Gran

Primer va ser a Mallorca, i ara ja és a València. La lluita contra els jocs "lucratius" en els Casals de la Gent Gran s'expandeix. Poc importa el fet que les juguesques es facin amb monedes de cèntims d'euros. La policia municipal ha intervingut alguna banca que superava 1 € de quantia. Aquest excés de cel per part de les administracions públiques sembla animat per denúncies dels grans locals del joc, fonamentalment bingos. Competència deslleial, diuen, com si el cartró del bingo el venguessin a 5 cèntims.

De petits, per evitar la corrupció dels diners, jugàvem al bingo i a les cartes amb galets crus. Ja ho diu la saviesa popular, que la vida és un cicle i que hom torna a l'estat de partida. Ara doncs, les partides de la gent gran es faran amb llenties o amb botonets. Tindran, però, el recurs de les màquines escurabutxaques i dels centres homologats. Potser per això mateix hem de trobar enraonades les mesures encaminades a davallar encara més el nivell adquisitiu dels pensionistes.

De mentres, les mateixes administracions impulsen campanyes per atreure jugadors de les loteries respectives. Ja diu la dita, que les loteries són els impostos dels ximples, encara que les categories de contribuent i de ximple, en els nostres rodals, són sinònimes d'acord amb la pràctica dels gestors polítics.

dimarts, 9 de novembre del 2010

La perifèria de la Zona Euro arrossegava la divisa europea a la baixa

En la narrativa sobre els PIGS (o PIIGGS, si a Portugal, Irlanda, Gran Bretanya i Espanya sumem Itàlia i Gran Bretanya) s'acostuma a parlar de la faula de la formiga i la cigala. No obstant això, el miracle ibèric basat en la bombolla constructiva-immobiliària-financera era contrastat en els anys de vaques grasses amb els tigres cèltics (principalment, Irlanda i Escòcia) que invertien en "sectors d'alt valor afegit". Aparentment, ara tots són en la mateixa olla (dels PIGS, o regions amb un alt endeutament sobirà), però les perspectives de les economies mediterrànies són incomparablement pitjors. Amb penes i treballs, Irlanda sortirà del pou en qüestió d'un parells d'anys, però no podem traslladar aquest 'optimisme' a les perspectives de l'economia catalana. La llosa diferencial degut a l'estatus polític dependent i fragmentat dels Països Catalans, no pot ser menyspreada, però el cert és que el model econòmic seguit en els darrers anys no és gaire diferent al practicat en els altres territoris de la Península.

La situació de l'àrea PIGS seria el principal motor de la devaluació de l'euro (respecte el franc suís, el dòlar nord-americana, el dòlar canadenc, el ien japonès). Una devaluació que, com tot, té una altra cara, ja que facilita les exportacions des de la Zona Euro. Ara bé, aquestes exportacions procedeixen majoritàriament de les àrees centrals (és a dir, d'Alemanya), la qual cosa fa agreujar la disparitat entre centre i perifèria dins de la Zona Euro.

I és aquesta disparitat la que genera més desconfiança envers la divisa comunitària. La disparitat també s'evidencia en el preu dels bons públics d'Alemanya en relació amb els països de l'àrea PIGS (principalment, Portugal i Irlanda).

No és únicament una qüestió d'endeutament públic, sinó de perspectives productives. El tractament rebut pel deute italià, doncs, és netament diferent del patit pel deute ibèric, irlandès o grec. Al capdavall, el nord d'Itàlia (la Padània) participa del nucli central de la Zona Euro. Els PIGS, en canvi, queden molt lluny de Frankfurt.

diumenge, 7 de novembre del 2010

La glòria certa d’un dia de setembre (D’Arenys de Munt al cel; Josep Manel Ximenis; Cim Edicions, Barcelona, 2010)


El 29 de setembre del 2009, en comentar “Les cròniques de la independència”, de la Patrícia Gabancho, dèiem que, a nosaltres, a diferència de la ucronia relatada en aquell llibre, sempre ens quedarà Arenys. Però, què és Arenys i què són les consultes sobre la independència? Agustí Barrera deia ahir que Arenys de Munt no és pas un lloc miraculós (com Lorda o Fàtima). Altrament, a Arenys Munt convergien una sèrie de factors i de persones (el propi Barrera, en Xavier Mitjà, en Jordi Bilbeny), una determinada composició política de l’Ajuntament arran de les eleccions del maig del 2007 (AM2000, ERC, CiU, PSC-PSOE, CUP), etc.

La finalitat del llibre d’en Josep Manel Ximenis (D’Arenys de Munt al cel: L’inici de les consultes independentistes) és contextualitzar la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt (i les successives que es feren el 13 de desembre, el 28 de febrer, el 25 d’abril, el 20 de juny), tant en la pròpia realitat d’Arenys com en la realitat més àmplia del Principat i dels Països Catalans. La preocupació d’en Ximenis davant del curs que prenien els esdeveniments el juny del 2010 (amb una contraofensiva de l’autonomisme per absorbir el ‘nou independentisme’) el premeren a escriure l’obra. Contactà amb l’editorial (CIM Edicions S. L.) abans de posar-se a aplegar materials i a redactar l’esborrany. Calia enllestir-ho tot per tal que el llibre fos a l’abast del públic abans del primer aniversari de la consulta d’Arenys de Munt. La precipitació es nota en certs detalls, com el fet que, malgrat la tasca correctora d’en Joan-Marc Passada, que un defecte del processador de text d’en Ximenis (que converteix automàticament les conjuncions “i” en majúscules) hagi passat al llibre. Però, en tot cas, la precipitació pagava la pena. És un llibre que té un valor polític i sentimental per a les persones que participen en el moviment per l’autodeterminació dels Països Catalans, del qual les consultes sobre la independència són una de les eines organitzatives i propagandístiques més potents.

El llibre ens informa de les arrels de la consulta del 13 de setembre, que tenen a veure amb factors locals (la tasca desenvolupada pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació i per la CUP) i amb factors nacionals (l’esperit de la manifestació de Brussel·les, l’impuls d’una ILP que seria frustrada unànimament per la Mesa del Parlament). També seguim tota una sèrie d’aspectes ben coneguts: la pressió del feixisme espanyol, les primeres propostes de dur la consulta a més municipis, la gran expectació generada, els resultats del 13-S i l’establiment de la gran diada del 13 de desembre.

La lliçó més poderosa del llibre d’en Ximenis es veure com la qüestió dels temps (dels ritmes) té un paper crucial. Les setmanes prèvies al 13 de setembre del 2009, i de fet les posteriors fins el 13 de desembre del 2009, adquireixen un ritme trepidant. Però els anys previs de dubtes també hi són reflectits: el lent procés d’acumulació de forces no ens és amagat. En la ressenya que Ximenis feia del seu llibre per a la revista Lluita, ens diu que “el període que va del 13 de setembre al 20 de juny coincideix amb el que seria un curs escolar”, però recorda que es tracta d’un primer ‘curs’ d’un cicle que, per completar-lo, cal arribar al 10 d’abril del 2011, a Barcelona, alhora que afirma que “la nostra llibertat només serà producte del nostre propi esforç i la de la nostra pròpia determinació”.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XXVI): Joseph Ratzinger i l’opció preferencial de la jerarquia catòlica

L’elecció, el 2005, de Joseph Ratzinger com a Papa de Roma (Benet XVI) fou un xic inesperada. No era pas comptat entre els cardenals de perfil baix ni tampoc entre els més joves (havia de fer els 80 anys el 2007). Tampoc no era italià, com italians havien estat els papes posteriors a Alexandre VI (amb les excepcions d’Adrià VI, neerlandès, en el segle XVI, i de Joan Pau II, polonès), sinó bavarès, i destinat a passar, per raons d’edat, com l’únic papa veterà de la Segona Guerra Mundial. Entre els rengles “progressistes”, Ratzinger encarnava la “intransigència”, l’església inquisitorial, els valors socials més reaccionaris. Però Ratzinger no sempre havia estat això. En la trajectòria de Ratzinger no trobarem cap tombarella sopresiva, amb la qual cosa no sé si és del tot adequat d’incloure’l en aquesta sèrie. Tammateix, l’evolució de Ratzinger és interessant per més d’un concepte.

Joseph Alois Ratzinger va nàixer el dissabte 16 d’abril del 1927 (Dissabte de Glòria) en el número 11 de Schulstraße de Marktl am Inn (Alta Baviera). Era el tercer (i darrer) fill de la família formada per l’oficial de policia Joseph Ratzinger i per la seva esposa, d’origen tirolès, Maria. Ratzinger pare serví en la Landespolizei bavaresa i en la Ordnungspolizei alemanya fins el 1937, quan es retirà a Traunstein (Alta Baviera). Els darrers quatre anys de la carrera policial de Ratzinger pare foren marcats per la “nazificació”, amb la qual topava pels seus posicionaments catòlics i conservadors. És simptomàtic el fet que cap dels tres fills no es casés. El fill gran, Georg, com també el petit, Joseph, foren ordenats sacerdotalment, després d’haver demostrat una ferma vocació des de la infantesa. La germana, Maria, també restà soltera, i acompanya Joseph com a assistenta fins a la seva mort, el 1991.

El 1939, Joseph Ratzinger ingressà en el seminari menor de Traunstein. L’edifici fou militaritzat el 1942, i els alumnes enviats a casa. Ratzinger reemprengué els estudis al Gymnasium de Traunstein. Molt s’ha parlat de militància de Ratzinger en les Hitlerjugend, però cal no oblidar que l’adscripció era poc menys que obligatòria, si més no per continuar els estudis a partir dels 14 anys. En complir els 16 anys, fou reclutat per servir en com a Luftwaffenhelfer, incorporant-se en el destacament de defensa de la planta de motors d’aeronaus de Ludwigsfeld (propietat de BMW). Més tard passaria a Unterföhring i, ja fora de Baviera, a Inssbruck i, després, a Gilching, on prestà servei en una unitat de telèfons, fins el 10 de setembre del 1944. Ratzinger passava llavors al servei laboral (Reichsarbeitsdienst), destinat a la frontera hongaresa, on treballà en les preparacions de defensa anti-tanc contra una penetració soviètica. El 20 de novembre, també fou rellevat d’aquesta tasca i, ja en el mes de desembre, de nou a Traunstein, fou reclutat per la Wehrmacht i destinat a la caserna d’infanteria de la ciutat. La seva unitat no seria destinada al front, sinó que més aviat era el front qui s’apropava a l’Alta Baviera. En els darrers dies de la guerra, Ratzinger abandonà la caserna de Traunstein per encaminar-se al poble on vivien els pares. Ratzinger ha atribuït a un “àngel especial” el fet de no haver patit represàlies per aquesta deserció, ni pels soldats que l’aturaren pel camí de casa, ni pels SS que hi foren hostatjats. Però sí que fou identificat com a soldat pels americans quan ocuparen la comarca i, així doncs, fou internat en el camp de presoners de guerra d’Ulm. Fins el 19 de juny, no va poder tornar a casa. El germà gran, Georg, encara va trigar més en tornar d’un camp de presoners d’Itàlia.

Tots dos germans ingressaren poc després en el seminari de Freising (Alta Baviera) i inciaren estudis universaris en el Herzogliches Georgianum de München. Joseph Ratzinger se sentí particularment atret per la filosofia de Theodor Steinbüchel (Die Wende des Denkens), de Martin Heidegger i de Karl Jaspers, que suposava una ruptura respecte del neo-kantianisme. En teologia, aquesta posició es plasmava en un apropament a les obres de sant Agustí i de sant Bonaventura, i el corresponent allunyament de les posicions tomistes. El 29 de juny del 1951, els dos germans Ratzinger foren ordenats sacerdots pel cardenal-arquebisbe Faulhaber de München. La tesi doctoral, defensada el 1953, tractà del “Poble i Casa de Déu en la Doctrina augustiniana de l’Església”, mentre que l’obra d’habilitació, llegida el 1957, tractà de l’escolàstica de sant Bonaventura. El 1958 esdevenia professor del seminari de Freising, i el 1959 guanyava una plaça a la Universitat de Bonn.

Bonn havia esdevingut des de feia 10 anys en la capital de la República Federal d’Alemanya, és a dir l’Alemanya de l’Oest, incorporada al bloc occidental conformat per l’OTAN i la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El “miracle alemany” havia donat estabilitat política i econòmica, però quin paper havia de jugar l’església catòlica en la nova situació? La lliçó inaugural a Bonn l’havia dedicada al “Déu de la Fe i al Déu de la Filosofia”. Com a pèrit teològic, va acompanyar el cardenal Frings, de Colònia, a les sessions del Concili Vaticà II (el segon concili ecumènic de l’era contemporània, i el primer en convocar-se després de gairebé noranta anys). Paral•lelament, el 1963, deixava Bonn per incorporar-se a la Universitat de Münster.

En el marc del Concili Vaticà II, Ratzinger apareixia arrenglerat amb Karl Rahner, una de les figures més destacades de la Nouvelle Théologie. Amb la Nova Teologia, Ratzinger compartia una preocupació per la persistència (i àdhuc ascens) del neoescolasticisme en la teologia catòlica. Com a remei, calia tornar a la lectura dels Pares de l’Església (i, particularment, sant Agustí), els quals podien oferir unes vies no purament resistencialistes als fets de l’era moderna o a la coexistència en un entorn de pluralisme religiós. En els anys del concili, les posicions de Ratzinger no són gaire diferents de les de Hans Küng i d’Edward Schillebeeckx. Els primers indicis de separació o d’escissió en aquesta “nova teologia” els trobem potser amb la fundació, el 1965, de la revista teològica Concilium, impulsada (a més de Rahner, Küng i Schillebeeckx) per Yves Congar i Marie-Dominique Chenu.

De totes formes, durant els primers anys, Ratzinger encara era identificat amb el grup que editava Concilium. El 1966, Ratzinger esdevenia catedràtic de teologia dogmàtica a la Universitat de Tübingen, el mateix centre on Küng era professor. S’apropava llavors el centenari del dogma de la infal•libilitat papal, i Ratzinger se sentia en l’obligació d’aclarir quin era el veritable paper del papat en l’església, sense caure en exageracions gairebé papòlatres, i insistint en el fet que les decisions papals havien de prendre’s escoltant una pluralitat d’opinions dins de la mateixa església. Dins del ventall teològic post-conciliar, la Introducció al Cristianisme (1968) de Ratzinger feia part del cantó “progressiu”.

Però, què volia dir “progressiu”? A diferència de França i d’Itàlia, la situació política de l’Alemanya Occidental havia impedit la presència creixent d’un partit comunista, alhora que el programa polític de l’SPD era força més moderat en gairebé tots els aspectes que els de la socialdemocràcia d’altres països de l’entorn. Però el moviment estudiantil alemany, potser precisament per aquestes particularitats, començava a fer sentir la incomoditat davant del sistema. La Universitat de Tübingen va notar, i de valent, les protestes estudiantils d’abril i de maig del 1968, coetànies a les protestes estudiantils i obreres del maig francès.

Per força, la nova situació havia de tindre un efecte polaritzador. Ratzinger el notava no únicament en el radicalisme d’esquerres dels estudiants, sinó també en el fet que els sectors de la dreta catòlica podien animar, com a resposta, un neo-ultramontanisme que trenqués amb l’església post-conciliar. Ratzinger percebia en el grup de Concilium i, particularment, en Küng, un ultramodernisme, igualment condemnable.

En el 1969 deixava Tübingen per traslladar-se a la Universitat de Regensburg (Baviera). L’allunyament envers el grup Concilium es consagrà el 1972, amb la fundació d’una revista rival, Communio. Communio recollia el sector “dretà” de la “nova teologia”: Hans Urs von Balthasar, Henri de Lubac i Walter Kaspers. Però Communio també havia de mirar cap als sectors més pre-conciliars, i defensar-hi les nocions d’ecumenisme cristià, de respecte envers les religions no cristianisme i respecte la llibertat de religió. Entre les propostes del Ratzinger d’aquells dies, hi havia el suggeriment d’una unificació del cristianisme alemany en la diversitat, al voltant de la Confessió d’Augsburg.

El 24 de març del 1977, Ratzinger esdevenia arquebisbe de München i Freisig i, mesos després, era creat cardenal pel papa Pau VI. El 1978, fou un any de tres papes, amb la mort de Pau VI, i les eleccions de Joan Pau I (mort en qüestió de setmanes) i de Joan Pau II. Joan Pau II, d’origen polonès, trencava un monopoli de més de quatre segles de papes “italians”. Polònia era llavors la baula més feble del Pacte de Varsòvia, i un paral·lelisme inevitable es podia traçar amb les eleccions posteriors de Margaret Thatcher com a premier britànic i de Ronald Reagan com a president dels Estats Units. El cicle obert en el 1967-68 es tancava. El 25 de novembre del 1981, Ratziger era nomenat cardenal-prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, la institució hereva directa de l’antic Sant Ofici, de la Inquisició Romana. Aquest càrrec exigia una dedicació completa, i Ratzinger va haver de renunciar a l’arquebisbat de München.

Especial dedicació va emprendre Ratzinger contra la teologia de l’alliberament, amb condemnes més o menys genèriques en el 1984 i el 1986, i amb la suspensió de figures com Leonardo Boff. Ratzinger tenia prou cura per dividir els aspectes de la teologia de l’alliberament per justificar-ne els aspectes més espontanis (de revolta contra la injustícia) i condemnar-ne els aspectes més racionalitzats (que Ratzinger acusava d’ésser un empelt de maxisme europeu en les societats del Tercer Món).

En aquest període, Ratzinger també refermà doctrines que havien quedat poc tancades després del Concili Vaticà II. Reiterà la condemna a la francmaçoneria, i considerà que l’ordenament sacerdotal de dones no era vedat simplement per la litúrgia romana sinó per la fe catòlica. Davant de nou paradigma que concep l’homosexualitat com una orientació sexual, Ratzinger acceptava el paradigma, però alhora mantenia la condemna vers les relacions homosexuals. En definitiva, en aquesta vessant, la jerarquia catòlica trobava un xibolet, mitjançant el qual postular una defensa de la “família” i de la “vida” en to abstracte, mentre castrava qualsevol intent de denúncia estructural (equiparat a la teologia de l’alliberament). Aquesta línia de “guerra cultural” i de "pànic moral" començà a girar-se en contra de la jerarquia catòlica justament per l’escàndol d’abusos sexuals a menors. La jerarquia catòlica, en molts casos, volia cobrir allò que era un atemptat contra el desenvolupat integral de la persona durant la infantesa en un “pecat d’orientació sexual” de tal o tal capellà. L’única defensa de la jerarquia ha estat la del ventilador (“ningú no és perfecte”) sense afrontar que les protestes justament s’adrecen contra l’ocultació i la protecció envers els abusadors.

Després de la mort de Joan Pau II, el 19 d’abril del 2005, Ratzinger esdevenia papa i triava com a nom Benedictus (Benet XVI), en doble homenatge a sant Benet de Núrsia i al papa Benet XV (el papa de la Primera Guerra Mundial). Ratzinger semblava un cardenal massa gran i massa marcat per al càrrec. Però ha sabut donar al Papat la dosi justa de victimisme com per atreure sectors socials molt influents i no únicament en els països de tradició catòlica. Ratzinger, capaç de percebre els interessos socials de la teologia de l’alliberament, no ha sabut veure que justament els interessos socials oposats són els que condueixen a una teologia de l’esclavatge.

divendres, 5 de novembre del 2010

Les vint-i-nou candidatures del 28-N a la circumscripció de Barcelona

El proper diumenge 28 de novembre del 2010, les persones majors de 18 anys i amb ciutadania reconeguda per l’estat espanyol de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, podran triar la composició del Parlament del Parc de la Ciutadella. Vegem, doncs, les diverses opcions que, a la província de Barcelona, tindrà aquest col·lectiu humà:
- La llista 06. Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Amb el compromís de, si hi ha majoria suficient, de proclamar la independència, la llista fou confegida arran de les eleccions primàries del 4 de setembre.
- La llista 13. Reagrupament Independentista (RI.cat). La llista a Barcelona és encapçalada per Rut Carandell (co-fundadora de la formació, amb Joan Carretero) i Carles Mora, batlle d’Arenys de Munt.
- La llista 15. Des de baix. Els dos primers noms de la llista són els d’Esther Vivas i Josep Bel, i en el número 4 trobem en Josep Riera. Es tracta, segons definició pròpia, d’“una candidatura anticapitalista, sobiranista, ecologista, feminista, antiracista i internacionalista”.
- La llista 08. Esquerra Republicana de Catalunya (Esquerra).
- La llista 22. Partido Obrero Socialista Internacionalista (P.O.S.I.).
- La llista 14. Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Ferran Nieto i Quim Boix encapçalen aquesta llista marxista-leninista, que vol plantar cara “contra les mesures i retallades que pateix tràgicament la classe treballadora”.
- Vot en blanc. No cal introduir cap papereta en el sobre.
- Vot nul. Teniu diverses opcions, però cal destacar la de votar amb el CV, ja que, com mínim se’l podran llegir els de la mesa.
- L’abstenció. Fruir el diumenge, sense més.
- La llista 02. Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA).
- La llista 21. Unificación Comunista de España (U.C.E.). Defensa un programa en quatre eixos: “redistribució de la riquesa, estalvi en les despeses de l’Estat, inversió productiva per sortir de la crisi en benefici dels interessos de la majoria, i defensa de la llibertat i la unitat de Catalunya amb la resta d’Espanya”.
- La llista 25. Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE). Proclamen com a objectiu, convertir Els Verds en la tercera força política.
- La llista 23. Por Un Mundo Más Justo (PUM+J). Les sis línies del programa són: 1) aconseguir el compliment dels objectius del mil·lenni per al 2015; 2) destinar un 0,7% dels pressupostos a aquests objectius; 3) millora de l’educació; 4) igualtat efectiva de drets i oportunitats entre dones i homes; 5) facilitar l’accés a l’habitatge i als mercats laborals; 6) distribuir la riquesa a Catalunya.
- La llista 19. Pirates de Catalunya (Pirata.Cat). La plataforma electoral inclou reivindicacions de drets civils (especialment: privacitat, llibertat d’expressió i pressumpció d’innocència), de la societat de la informació i coneixement (reducció del copyright i reforma del sistema de patents) i del dret a decidir-ho tot (democràcia directa, govern obert, transparència).
- La llista 03. Convergència i Unió (CiU).
- La llista 04. Gent Nostra. Encapçalada per Quim Romero (procedent de CiU), Gent Nostra té com a eix del programa “el canvi de la relació polítics-societat”, amb la mirada posada en les democràcies burgeses més avançades (elecció directa i personalitzada de representants, facilitat en la convocatòria de referèndums i consultes, etc.).
- La llista 05. Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (Eb-CenB). Tenen el compromís, si aconsegueixen representació parlamentària, de deixar els escons corresponents “en blanc”, en el benentès que és millor això que no que els ocupin uns altres.
- La llista 09. Partido de los Pensionistas en Acció (PDLPEA). Aquesta formació s’adreça a la defensa dels interessos dels grups socials que perceben o tenen dret a rebre una prestació pública (jubilats, vidus, orfes, etc.).
- La llista 07. PACMA (Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal)-Animalista (PACMA-Animalista). Es presenten amb un programa destinat a combatre globalment el patiment infringit a animals no-humans.
- La llista 18. Coordinadora Reusenca Independent (CORI). La candidatura juanxi és encapçalada per Ariel Santamaria, Carmen de Mairena i Pirata El del Gorro.
- La llista 28. Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republica (PRE-IR). És la llista que es reclama hereva del republicanisme federal de Pi i Margall.
- La llista 27. Alternativa de Govern. És la llista encapçalada per Montserrat Nebrera.
- La llista 29. Partit Humanista (PH). La campanya d’aquestes eleccions tindrà un fort component de crítica contra la banca i el sistema financer internacional i per la reivindicació dels drets laborals.
- La llista 16. Partido Castellano (PCAS). La candidatura castellanista inclou un 25% de candidats d’origen hispano-americà.
- La llista 01. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) (PSC).
- La llista 12. Partit Popular (P.P.)
- La llista 24. Família i Vida (PFiV).
- La llista 11. Plataforma per Catalunya (PxC).
- La llista 20. Unión, Progreso y Democracia (UPyD).
- La llista 17. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C’s).
- La llista 26. Movimiento Social Republicano (M.S.R.).
- La llista 10. Falange Espanyola de la J.O.N.S (FE de las JONS).

dimecres, 3 de novembre del 2010

L’onada republicana en les eleccions nord-americanes del 2 de novembre

Les xifres són clares. Seixanta-quatre escons de la Cambra de Representants han passat de mans demòcrates a republicanes. En unes eleccions com les d’ahir (mid-term elections) no s’havia produït aquest transvasament des de les eleccions del 1938. Els paral•lelismes amb aquella època es redueixen al fet que un president demòcrata (llavors Roosevelt, ara Obama) resulta clarament incapaç per evitar la continuació de la crisi econòmica (1937 fou un “downturn” en la recuperació post-1929, i 2009-2010 és un període de “jobless recovery”).

De totes formes, no es pot oblidar que qualsevol xifra electoral és incompleta si no es tenen presents les dades d’abstenció. A més, només en la Cambra de Representants, cal parlar de 435 eleccions, i més enllà de l’etiqueta de “republicà” o de “demòcrata” hi ha els posicionaments i els suports personals.

La lectura previsible des de l’Administració Obama refermarà l’abandonament dels tímids compromisos que el president tingué envers el poble nord-americà ara fa dos anys.

Aquesta lectura és la que ara fan els mitjans de masses (tant els “conservadors” com els “liberals”). És a dir, que les eleccions del 2 de novembre (i tot el procés electoral previ de primàries) assenyala un “gir cap a la dreta” de l’electorat nord-americà. A més, aquest gir cap a la dreta no es fa predominantment en nom d’uns valors suposadament religiosos (els de la dreta cristiana) o patriòtics (els de l’ultraintervencionisme del Gran Garrot), sinó directament en nom d’uns valors econòmics. Fet i fet, el moviment Tea Party reflecteix sobretot uns posicionaments de “conservadorisme fiscal”, de “anti-intervencionisme federal en l’economia”, de “desregulació” i de “privatització dels serveis comunitaris”. És clar, que bona part del moviment Tea Party és instrumentalitzat, amb més o menys èxit, per la dreta religiosa i pels sectors nacionalistes “euro-americans”. Però, en essència, el discurs de Tea Party és un discurs de “gestió econòmica”.

Les dades de participació ajuden a desfer aquest miratge. Els menors de 29 anys foren el 18% dels votants en les eleccions del 2008, mentre que han constituït tan sols el 10% en les eleccions del 2010. En canvi, els majors de 65 anys han passat del 15% en el 2008, al 24% en el 2010. Bona part del vot de la gent gran en contra dels candidats demòcrates ha anat impulsat (dins i fora del ‘tea party movement’) per l’amenaça que suposa el pla Obama contra Medicare. Així doncs, dels votants de més de 65 anys, els republicans han passat d’un suport del 48% (2008) al 58% (2010).

Els candidats republicans, en aquests comicis, han primat el discurs econòmic, majoritàriament en clau “neoconservadora”. En canvi, els candidats demòcrates, per norma general, han centrat el discurs encara en les “culture wars”, ja que únicament en aquests camps l’Administració Obama ha pogut fer algun avenç (d’altra banda, poc substancial). En certa mesura, és la situació paral•lela que hom troba a Europa entre els partits conservadors (el Partit Popular Europeu) i els socialdemòcrates (el Partit Socialista Europeu) i, en el nostre Principat, entre Convergència i Unió i el tripartit. En aquest sentit, les eleccions del 2-N als Estats Units són gairebé un anunci del que passarà el 28-N.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Les escissions en l'era del correu electrònic

El "centralisme democràtic" és una expressió que rarament se sent en les organitzacions dels nostres dies. I així va. A la safata del nostre correu electrònic podem llegir, en directe, els avatars de la pugna d'una patronal independentista, però també d'una assemblea de treballadors, d'una organització professional o d'una xarxa d'amics. La fase democràtica, per la pròpia natura, és divisiva. Només si es presenten dos o més alternatives a cada qüestió fonamental, hom pot fer una tria raonada. Feta la tria, pel principi de majoria, l'organització hauria de seguir l'estratègia adoptada com un bloc (fase centralista) fins al proper nus de debat. D'acord amb la natura de l'organització, pot haver-hi un faccionalisme simultani a l'execució de l'estratègia adoptada.

Però el que sí fa lleig, i molt, són aquestes lluites de palau electrònic. Ho vam veure el mes de gener amb una agrupació independentista, i ho veiem ara amb una patronal. En el primer cas, la cosa es va resoldre en qüestió d'hores. En el segon cas, la cosa dura ja prou temps, i segurament conduirà a l'existència de dues patronals independentistes. Pel camí, és clar, es perdran alguns efectius, i les dues patronals resultants, sumades, seran inferiors a la inicial.

L'impacte, però, d'aquestes lluites de palau electrònic excedeix l'organització en qüestió. Perquè, fora de l'organització, la percepció sol ser tremendament negativa. Hi ha casos on l'escissió pot ésser necessària i convenient, i basada en qüestions de principi que són nítides per a persones mínimament formades. Però si no és així, la percepció del públic és que l'escissió es basa en motius personalistes.

Les seccions de fel-i-mel (més de fel que de mel) dels digitals nostrats frueixen amb aquestes batalletes. Cada notícia genera hipervincles, comentaris, etc., que fan pujar les valoracions en OJD. Però el missatger fa la feina que toca, i tan sols reprodueix allò que les lluites de palau electrònic esbomben amb imprudència.

El remei es troba en guanyar una base social prou àmplia i uns mecanismes de democràcia continuada. Aquests mecanismes potser no fan impossible les lluites de palau electrònic, però sí que ajuden a controlar-les.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Un 41% de l’electorat brasiler du Dilma Rousseff a la presidència federal

La candidatura formada per Dilma Rousseff (del Partit dels Treballadors) i Michel Temer (del Partit del Moviment Democràtic Brasiler) ja havia aconseguit, en la primera volta, el 3 d’octubre, el 35% del suport electoral (47.651.434 vots) i ahir, en la segona volta, arribà al 41% (55.745.867 vots). Una victòria còmoda, amb més de 12 milions de vots més que la candidatura del socialdemòcrata José Serra. De les candidatures de la primera volta, únicament Marina Silva i Guilhermine Leal (del Partit Verd) havien aconseguit més d’1 milió de vots (concretament, 19.636.359). Aparentment, els vots del Partit Verd s’han repartit en segona volta entre la candidatura de Serra (9-10 milions) i la de Rousseff (8 milions), mentre que 2-3 milions haurien anat cap a l’abstenció (24.610.296 en la primera volta, i 29.189.624 en la segona).

Encara que les dues candidatures, era la de Rousseff la que es presentava com a “continuista” de la tasca presidencial de Lula, el programa de Serra introduïa tota una sèrie de propostes en educació, en sanitat i en benestar social no gaire dissimilars. L’actual període de creixement de l’economia brasilera, una de les “potències emergents” (i l’única situada en l’hemisferi occidental), és la que ha permès el “gir a l’esquerra” en el discurs polític. Però la campanya electoral també ha posat de manifest els costos socials i ambientals del desenvolupament brasiler, i la sensació que el “miracle brasiler” no es tradueix prou en el nivell de vida de les capes populars o només ho fa en la part austral del territori.

És interessant veure quines han estat les posicions dels diversos partits d’esquerres davant d’aquesta segona ronda electoral:
- El Partit Socialisme i Llibertat (PSOL) havia aconseguit 886.816 vots en la primera ronda. La consigna de la segona ronda, proclamada el 20 d’octubre, donava la doble opció de votar Rousseff o de votar en blanc o amb vot nul. Aquesta decisió fou protestada per la presidenta del PSOL, Heloísa Helena, que criticà la “manca d’identitat” del partit per donar aquesta mostra de suport a Rousseff.
- El Partit Socialista dels Treballadors Unificat (PSTU) aconseguí el 3 d’octubre, 84.609 vots. Per a la segona volta, recomanà el vot nul.
- El Partit Comunista Brasiler (PCB) havia aconseguit en la primera volta 39.136 vots. En la segona volta, orientà els electors a “derrotar Serra en les urnes i Dilma en els carrers”.