dilluns, 29 de juliol del 2013

Gibraltar a la sabata

La nova ronda de provocacions i amenaces contra el poble gibraltareny ha assolit un punt àlgid amb una vaga de zel de les forces policials espanyoles de la frontera que va generar considerables retencions de trànsit el diumenge 28. El govern espanyol, arraconat pels escàndols de corrupció, vol recórrer a la propaganda patriòtica, ara contra Gibraltar i sempre contra els Països Catalans i els altres territoris ocupats. Gibraltar, però, és diferent. No forma part del Regne d'Espanya si no que és reconegut internacionalment com a territori britànic. Els ciutadans de Gibraltar, a més, s'han expressat a les urnes repetidament com a partidaris de mantindre els vincles amb el Regne Unit i, en qualsevol cas, no integrar-se en l'estat que ha esdevingut l'home malalt de la Unió Europea.

El govern de Cameron també és un govern assetjat. No pot permetre's demostrar feblesa davant de l'estat espanyol. Aquesta feble situació compartida pels governs de Rajoy i de Cameron, salvant les distàncies, podria ser una recepta d'una escalada a Gibraltar? Sembla poc probable. Però en cas d'esclatar un conflicte armat, caldria veure quines serien les attituds de l'OTAN, de la Unió Europea i, particularment, dels Estats Units.

divendres, 26 de juliol del 2013

El Consell de la Transició Nacional i les eleccions europees

Entre les coses que suggereix el report del Consell de la Transició Nacional hi ha la data del referèndum. És curiós que digui una cosa concreta en aquest punt. Que, com el maig del 2014, hi ha eleccions europees, no es poden fer consultes ni referèndums ni tres mesos abans ni tres mesos després dels comicis europeus. Conveniències a banda, aquesta afirmació és ben estranya i no se sustenta en cap norma electoral que puguem recordar. De fet, les eleccions europees són quinquennals, de manera que corren en relació a les eleccions quatriennals (a l'estat espanyol, les generals, les autonòmiques i, particularment, les municipals, són quatriennals). Eventualment, hi ha superposicions entre les eleccions europees i les altres, que solen resoldre's amb coincidència de dia, o amb juxtaposició en pocs mesos. En altres estats de la Unió Europea hi ha situacions semblants.

El report del Consell de Transició Nacional ha estat saludat amb molt d'entusiasme per la "precisió" i "coratge" que demostra. En realitat no és més que in instrument per justificar el dilacionisme amb el qual "corregir" l'acceleració produïda pel moviment independentista de base. Però aquest esforç dilacionista té un problema. L'única cosa que manté dempeus el govern de CiU és l'esperança que suscita el "procés". Comentaristes propers al PSC-PSOE diuen que aquesta esperança tornarà frustració. Això és el que ells desitgen. Perquè l'esperança en altres també pot convertir-se en acció per un mateix, en maduració del contingut real de l'alliberament nacional, justament allò que reflecteix, ni que siga imperfectament, la campanya "Independència per Canviar-ho Tot"

dilluns, 22 de juliol del 2013

Protegir el corrupte, identificar el manifestant i violar-li drets fonamentals: Elx, 18 de juliol

El dijous 18 de juliol es convocaren actes arreu del territori de l'estat espanyol per protestar contra la continuïtat al govern de Mariano Rajoy qui, presumptament, va rebre sobresous en negre de trames vinculades al corruptors finançadors del PP, fins i tot quan era ministre. Hom insisteix en la presumpció d'innocència de Rajoy. No tenen tanta sort els manifestants, dels quals la policia presum la culpabilitat. Per això es produïren un gran nombre d'identificacions, particularment en les concentracions menys nombroses i justament les més perilloses en produir-se en localitats com Elx. Eren cinquanta els manifestants elxans que s'havien concentrat davant la seu del PP local. Entre els manifestants hi havia Paco Muñoz Giménez, militant entre d'altres del Grup Antimilitarista Tortuga. La policia identificà els manifestants, tot demanant-los el DNI. Muñoz s'identificà també però comunicà a l'agent policial que no duia al damunt el DNI. El policia explotà. No perquè no dugués el DNI, sinó perquè "a mi no me hables en el valenciano de los cojones". Muñoz s'havia topat amb un agent de la famosa policia lingüística que compagina la protecció a partits mafiosos i la conculcació del dret de reunió i manifestació amb una campanya continuada de difusió de les normes no-escrites de la sociolingüística espanyola. El valencià, d'acord amb les tesis sociolingüístiques, no és un vehicle de comunicació, sinó una cosa "de los cojones". L'agent sociolingüístic feia valdre el seu dret a exercir funcions públiques a Elx sense haver d'ésser component passiu d'accions comunicatives fetes en llengua catalana. Muñoz havia violat aquest precepte i, en conseqüència, fou detingut i traslladat a comissaria.

Com és sabut, l'aparell legal de l'estat espanyol no empara explícitament les accions de les Forces Sociolingüístiques dels Cossos de Seguretat. Per això, Lluís Xavier Flores, que va concórrer en una violació dels preceptes implícits de l'antroponímia castrense (dir-se Lluís Xavier per comptes de Luís Javier) ha estat denunciat per la policia local del Campello per "intentar fugir" i "altercats", amb una petició de multa de 400 €. "Intentar fugir", en aquest cas, vol dir "intentar eludir les normes sacrosantes de la superioritat de la llengua castellana per damunt de la valenciana" i "altercats" vol dir "altercats que posen en perill el procés d'uniformització lingüística del territori nacional espanyol".

divendres, 19 de juliol del 2013

Sanitas i la política lingüística

Com s'imposa una llengua? Un exemple de manual el tenim en aquest vídeo de 8TV:

És un exemple de manual. Que se sàpiga, Sanitas no té una norma explícita que indiqui que el castellà sigui l'única llengua utilitzable per comunicar-s'hi. És cert que la pàgina web d'aquesta mútua és exclusivament en castellà, però res més.

Els metges ordenen l'ingrés de la pacient a l'Hospital Quirón de Barcelona a les 19.16. Indiquen, entre d'altres coses, en el report corresponent, "sembla observar-se col·lecció preuterina en contacte amb histerorràfia". La resposta de Sanitas, ja prop de la mitjanit era denegar l'ingrés explícitament pel fet que el report no era en castellà. Els metges, obedients, el tradueixen, i ara diuen "parece observar-se col·lección preuterina en contacto amb histerorrafia". El report de les 23.50 ja empra el castellà, encara que sigui amb alguna falta ortogràfica ("observar-se") i lèxica ("amb", quan en castellà estàndard s'utilitza la preposició "con").

Ara desfilaran els aclariments i els desmentiments. Potser ens explicaran que algun administratiu de Sanitas no té encara prou nivell de català, i que si hi ha cap voluntari per fer-li classes. Però el missatge tramès als metges és clar: "si estimeu els vostres pacients, no jugueu amb la llengua catalana".

Algú dirà que això ja ho resoldrem amb la independència. Depèn amb quina independència. Amb una independència amb el castellà com a llengua oficial sempre hi haurà algú que podrà exigir traduccions al castellà de qualsevol documentació que li arribi en català (a l'inrevés, no, és clar, ja que els catalans mantindran la fortuna de ser blingües). I amb una independència amb la sanitat en mans privades, qualsevol arbitri de les companyies d'assegurança mèdica serà llei (com ja ho és, en bona part, ara mateix).

Sobre Sanitas hauria de caure tot el pes de la llei (de la llei vigent, l'actual, l'estatal i l'autonòmica) per aquesta acció de terrorisme lingüístic.

dimarts, 16 de juliol del 2013

Narcís Serra admet que ni ell ni Todó ni Loza no eren gaire importants a Catalunya Caixa

Potser aquest és el missatge que Serra volia transmetre en la Comissió del Parlament. Serra atribueix la fallida de Catalunya Caixa al context internacional i a la insuficiència dels ajuts públics. La gestió concreta de Todó o de Loza hauria estat irrellevant. Lo que no acaba de lligar és que si l'equip gestor és irrellevant, com se justifiquen els elevats sous i les pensions exagerades que havien pactat per contractar-los. Els gestors reben morterades de diners perquè generen diferència, perquè forneixen excel·lència i comuniquen una estratègia a tota l'organització. Els subordinats, que tracten les qüestions quotidianes, apliquen mecànicament aquesta estratègia i, per tant, l'escala salarial ha de davallar ràpidament. Ara resulta, però, que els capitans del vaixell eren irrellevants, irresponsables, inimportants. I que, si perderen la batalla i la guerra, fou per causes imponderables.

diumenge, 14 de juliol del 2013

Deute, desobediència i poder constituent

No fa pas tants anys, programar jornades i trobades a Barcelona en el mes de juliol era força arriscat. Les necessitats prements del present i lo fotut que es presenta el futur empeny a la reflexió. Això explica, per exemple, que Assessorament i Formació de la CUP hagi preparat dues jornades de formació en menys de quinze dies. La primera, feta en l'Ateneu Fort Pienc, el passat 27 de juny, duia per títol "Quina llei electoral per a quina democràcia real". La segona, feta al Casal Jaume Compte de Sants, ahir dissabte 13 de juny, es titulava "Deute i experiències de desobediència local".

Correspongué a Eulàlia Reguant, del Grup de Treball de Sobirania Econòmica de la CUP, introduí aquesta jornada de formativa amb una "perspectiva global" del deute. Reguant proposava una definició del "deute il·legítim" que inclogués no tan sols el "deute odiós" (odiós quant a origen, quant a manca de legitimitat o legalitat en contraure'l) sinó també aquell deute que genera condicions que violen la sobirania i/o els drets humans. Continuà després Yolanda Fresnillo, de l'Observatori del deute en la globalització, que parlà de l'Equador, de l'Argentina, de Nigèria i d'altres experiències de gestió de crisis de deute sobirà.

A partir de llavors, el programa patí un canvi, ja que Diego González Cadenas, investigador en dret constitucional de la Universitat de València, arribà amb retard, tot just procedent de Caracas. Així doncs, hom passà a escoltar, de la mà de Josep Maria Bellmunt, la proposta de "sobirania fiscal" que impulsa "Catalunya diu Prou", mentre Montserrat Vinyets desgranava com Sant Celoni celebrà un referèndum sobre un àrea residencial estratègica sense esperar el permís de l'estat espanyol (que el denegà quan el referèndum ja s'havia fet). Les intervencions de ponents i de públic giraren al voltant del perill de voler adormir les mobilitzacions i les desobediències amb accions simbòliques o amb propostes tecnicistes. Aquestes reflexions es reiteraren a la tarda amb les experiències locals de Moià, de Navàs i de Reus. Ja al matí, Enric Pons, de la Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute, havia indicat que l'auditoria cal entendre-la com una eina de mobilització i conscienciació, més que no pas com un instrument purament tècnic de detecció d'il·legalitats.

González Cadenas parlà justament de "El contramodel islandès: hegemonia i poder constituent". Desgranà les causes del fracàs d'aquest model islandès (reclamar, no ho oblidem, per amples sectors de la mateixa CUP-AE durant la campanya electoral del novembre del 2012) des d'una perspectiva gramsciana. Més enllà de què va fer o no va fer la coalició de centre-esquerre, Cadenas fustigà els propis treballs de la Comissió Constitucional. Fetitxització de la democràcia liberal, rebel·lió sense revolució, reconstitucionalització del model de producció.

La xerrada de Cadenas encara em planava pel cap durant la jornada d'avui diumenge que ha preparat el Procés Constituent a Catalunya. La jornada era pensada per debatre els "deu punts" del Procés Constituent, però no pas per decidir-hi res. Ara bé, el contingut dels debats influirà en bona mesura en l'orientació que prengui el mateix Procés Constituent. La topada entre la lògica emancipatòria i la lògica capitalista planava per tot. És simptomàtic que el punt que ha atret més als participants hagi estat el segon ("Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat."). Però igualment és simptomàtic que la cessió de La Salle Bonanova per part dels Germans de La Salle. Les consignes de "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats" s'encreuen amb propostes d'austeritat i de decreixement, d'emprenedoria i de limitació de les ingerències de l'administració, de nacionalisme econòmic (tant se val si català, espanyol, mediterrani o europeu).

La veu de Cadenas, la de Gramsci, tornaven a ressonar, ara de manera més directa, en un debat que sí arribava a una conclusió la de la incompatibilitat entre el capitalisme i qualsevol mesura extensible en el temps i en l'espai de "repartiment del treball" o de "salaris i pensions dignes". I de Gramsci a Lenin, que deia: "per desgràcia, queda encara en el món molta i molta petita producció i aquesta engendra el capitalisme i la burgesia constantment, cada dia, cada hora, per un procés espontani i en massa".

divendres, 12 de juliol del 2013

El parany de la candidatura unitària 'catalana'

Les propostes sobre una candidatura 'unitària' catalana a les eleccions parlamentàries europees amaguen tota una sèrie de paranys. Òbviament si es tracta de defensar una unió de partits, CiU, ERC i ICV (amb possibles sectors del PSC i d'altres de partidets més minoritaris), la violència de la proposta és escassa. Al capdavall, aquests partits tenen, més enllà de diferències quantitatives de poc èmbalum, moltes coses en comú. Veure'ls, plegats, fins i tot, seria sanitós per als qui es fan il·lusions sobre les capacitats transformadores d'alguns d'ells.

La funció d'aquests partits, no obstant, els empeny a mantindre les distàncies. Macrocoalicions post-electorals i, encara més, pre-electorals, els és lesiu, ja que minva la capacitat d'aquests partits de vehicular les tensions socials, territorials, sectorials, culturals, ideològiques, religioses, presents en les nostres societats.

Cal remarcar però algunes coses addicionals:
- una candidatura 'unitària', feta en el marc d'aliança de partits (i partidets) existents, enforteix les burocràcies partidàries. Una alternativa seria una candidatura 'des de la base' que, si bé programàticament, tendiria a la defensa de l'status quo, si més no faria suar una mica més a les dites burocràcies partidàries.
- una candidatura 'unitària' catalana, lluny d'ésser un impuls al procés d'independència, podria ser el toc de campana d'un retrocés. En efecte, tornaríem a la idea de "partit català fort en el marc del sistema polític espanyol", cosa que afavoreix la concepció regionalista/resistencialista.
- una candidatura 'unitària' catalana perjudica la imatge exterior, ja que recorda formes de "partit únic".

Les eleccions europees són les eleccions més inútils a les que ens convoquen de tant en tant. La manca de preparació fa que ara com ara no poguem articular una candidatura trencadora/revolucionària/socialista/anticapitalista que, des del marc dels Països Catalans, presenti candidats a les circumscripcions que ens corresponen (la de l'estat espanyol i la del sud-oest de l'estat francès). Potser millor, ja que això pot ajudar-nos a fer una campanya unitària de boicot i denúncia de la Unió Europea i dels Estats que la integren.

dimarts, 9 de juliol del 2013

La comptabilitat del PP, d'ETV i d'Intereconomia Corporacio

Mentre la premsa seriosa segueix els papers de l'ex-tresorer del PP, Luís Bárcenas, a través de "El Mundo", la xarxa d'Anonymous comenta i analitza fil per randa els llibres de comptabilitat del PP.

Un article de El Confidencial.com presenta tota una sèrie d'exemples de "despeses supèrflues" que haurien irritat l'opinió pública.

Supèrflues, segons per què, és clar. Entre els fragments que destaca aquest article de El Confidencial.com, trobem aquest tall:

Aparentment, aquests assentaments consignen deutes comercials contrets pel PP de Catalunya per serveis "de subministradors que no tenen la condició estricta de proveïdors". Aquests deutes s'abonen a càrrec de "despeses de subministrament". Cal demanar-se quina mena de "subministraments" feien els mitjans de comunicació i productores de la imatge. Pot semblar curiosa la coincidència en el mateix dia (dimecres 27 de juny del 2012) entre un assentament a ETV Llobregat TV SL i un altre a Intereconomia Corporacio. És cert, que ETV prestava senyal en aquella època a un dels canals del Grup Intereconomia (Business TV, tal com comentava aquest article d'Iban Garrido).

dijous, 4 de juliol del 2013

La roda de fer caure presidents

De la mateixa manera que Mubarak fou destituït tècnicament per un pronunciament militar, Mursi també ho ha estat ara. Com en aquella ocasió, l'exèrcit revesteix el colp d'estat fent ús de les forces vives (institucions estatals, direccions polítiques, prohoms religiosos) per oferir una sensació de continuïtat de poder. En totes dues ocasions, l'exèrcit ha hagut d'actuar a causa d'enormes mobilitzacions populars. Les mobilitzacions populars no han estat suficients per enderrocar el govern i han necessitat la intervenció d'un exèrcit que és, als ulls de molta gent, l'única institució veritablement nacional. Com en l'altra ocasió hi haurà eleccions presidencials. Si llavors foren els Germans Musulmans, ara el relleu és El Baradei. Comencen les juguesques per saber quan començaran (2014, 2015) les mobilitzacions per enderrocar El Baradei.

dimecres, 3 de juliol del 2013

Assange, Manning, Snowden, i la decadència del bloc nord-atlàntic

Les hores de detenció de l'avió presidencial bolivià a Viena són una nova baula en la cadena que enfonsa el bloc imperialista nord-atlàntic. Evo Morales ha estat víctima col·lateral de la persecució contra Edward Snowden. Aquesta persecució, paral·lela al processament de Manning o al confinament diplomàtic de Julian Assange, tenen quelcom en comú. És una persecució que vol silenciar la denúncia de crims de guerra, de la diplomàcia secreta i de la vulneració del dret d'intimitat. El coratge i sacrifici d'Assange, Manning i Snowden contrasta amb les connivències defensistes i racistes ja no tan sols dels sectors polítics dels règims nord-atlàntics sinó d'una àmplia capa de l'oposició d'esquerres (hauríem de dir, pseudoesquerres). En el món de contrastos imperialistes multipolars, el derrotisme revolucionari és molt més ben representat en Assange, Manning i Snowden que no pas en determinats rodals de l'esquerra oficial europea i nord-americana.