dilluns, 23 d’abril de 2018

Revolucions de color: el groc català

Les "revolucions de colors" és un terme que ha fet fortuna en la darrera dècada per descriure una sèrie de processos de participació de masses, fonamentats en una resistència no-violenta, amb elements de desobediència civil, que, a través de manifestacions, vagues, etc., cerquen una transformació del govern, del règim o de l'estat. Tot sovint s'originen com a protestes contra governs o règims que són percebuts com a corruptes o autoritaris, que constituirien un obstacle per a la democràcia. El moviment s'identifica amb un color i s'organitza a través de l'activisme de base, d'organitzacions no-governamentals, més que no pas dels partits polítics opositors.

Retrospectivament, hom ha considerat un primer exemple la "revolució groga" de Filipines del febrer del 1986, que conduí a la caiguda del president Ferdinand Marcos.

Però el primer cas fou la "revolució rosa" de Geòrgia del novembre del 2003, que conduí a la convocatòria d'eleccions el març del 2004. Aquesta revolució s'articulà a través del moviment de resistència cívica Kmara.

Més clara fou la situació de la "revolució taronja" d'Ucraïna, que arrenca el novembre del 2004, i que conduí també a unes noves eleccions.

La revolució groga a Catalunya es diferencia d'alguns d'aquests precedents en el sentit que no tan sols cerca un canvi de govern o de règim, sinó també un canvi territorial, pel que l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria la República de Catalunya. Però la recepció mediàtica que rep té aspectes semblants. Així, tota la "revolució de color" esdevé sospitosa per a uns i irreprotxable per a uns altres. Els interessos geopolítics hi juguen un paper, però també cal tindre present les dinàmiques socials internes. En aquest sentit, la "revolució groga catalana" ha estat identificada com una revolució de classe mitjana, que topa doncs amb una oposició bimodal, tant de les elits com de les classes populars. Les revolucions de colors sovint acaben generant moviments contraris que adopten parcialment les mateixes estratègies. A Catalunya encara no ha eclosionat un "moviment taronja", però l'experiència de Tabàrnia assenyala en aquesta direcció.

dijous, 19 d’abril de 2018

Llarena contra Montoro

La frase de José María Aznar segons la qual abans es dividiria Catalunya que no pas es dividiria Espanya és en certa manera un profecia autocomplerta. Si la gestió del Procés ha estat reeixida per a Espanya és fonamentalment perquè ha cristal·litzat a Catalunya aquesta divisió entre unionistes/constitucionalistes i separatistes/independentistes. Alhora, l'adhesió als elements bàsics del "règim del 1978", incloent-hi la Corona, les Forces Armades, etc., sembla haver augmentat a Espanya (Catalunya inclosa) i, sobretot, haver-se fet més transversal.

Ara bé, la repressió judicial de la "rebel·lió d'octubre" trenca aquesta dinàmica en un sentit. La causa se substancia al Tribunal Suprem, a Madrid, i d'aquesta manera el conflicte es visualitzat com un conflicte Espanya-Catalunya, i així se l'acaba veient fora d'Espanya, quan es tracta de donar la raó als "tribunals espanyols" o als "polítics catalans". La inoperància de C's Catalunya hi ajuda, també cal dir-ho.

En aquesta setmana, però, la situació entra en una nova etapa, amb la visible col·lisió entre el Tribunal Suprem i el Ministeri d'Hisenda. El Tribunal Suprem estima en 2M € la malversació de cabals públics per organitzar l'1-O. Des del Ministeri d'Hisenda i des de la Presidència del Govern s'ha afirmat en més d'una ocasió que no s'ha utilitzat per a l'1-O "ni un euro de diner públic".

L'expressió "ni un euro de diner públic" en els llavis de dirigents del PP fa una lògica basarda. L'experiència del rescat bancari o de rescats viaris diversos, en els que se'ns ha promès "ni un euro de diner públic" ha estat ben amarga. Perquè si calia esmerçar un euro o un milió d'euros bé valia la pena per tal no esmerçar-hi els 40.000 milions d'euros que podria acabar costant el rescat bancari.

Quan el Jutge Llarena del Tribunal Suprem, jutge instructor de la "rebel·lió d'octubre" requereix al Ministre Montoro que li trameti la documentació en la qual es basa el ministre per dir "ni un euro de diner públic" trascendeix una topada entre Jutge i Ministre.

En el Partit Llarena trobem al Tribunal Suprem i a la majoria del Poder Judicial. Llarena és el jutge estrella del moment. L'home que a base de presons provisionals, encausaments espectaculars i euroordres d'extradició ha dut l'independentisme al marasme de la "lluita antirepressiva". Llarena recolza en els reports de la Guàrdia Civil, tant pel que fa a la violència de la rebel·lió com pel que fa a les quanties malversades. Així doncs, és simptomàtic que Albert Rivera, líder de C's, digui que no sap si creure a "Montoro o a la Guàrdia Civil". La Guàrdia Civil, doncs, suma per al Partit Llarena. I C's s'hi apunta. També s'hi apunta VOX, acusació particular del cas, i que gràcies a la seva iniciativa obstaculitzà l'alliberament del Joaquim Forn, l'antic Conseller d'Interior, quan ho sol·licità fa unes setmanes la mateixa fiscalia. Seria, però, simplificar dir que aquest "moviment" és purament d'extrema dreta. Més correcte seria dir que és un moviment de patriotisme contundent, de patriotisme judicial contundent, d'imperi de la Llei, i això no és patrimoni de la dreta sinó que és assumit per l'esquerra hispànica.

El Partit Montoro pot semblar feble davant de la solidesa del Partit Llarena. Però sembla que Montoro compta amb el favor del Partit Popular. És cert que hi ha hagut alguna declaració distanciada d'Andrea Levy, però també Javier Maroto ha dit alguna cosa en detriment de Cristina Cifuentes, i això no ha tingut un impacte en la solidesa real del PP per defendre "els seus". Els anti-Montoro no volen tan sols la dimissió del ministre, sinó que també assenyalen a la vicepresidenta i al president. La temptació del Partit Montoro de jugar el paper de "poli bo" envers l'independentisme català podria ser real, i alguns ja afirmen que la causa de la rebel·lió serà separada del Tribunal Suprem per anar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i encara a òrgans judicials catalans inferiors. La topada de Llarena amb Montoro seria, doncs, anàloga a la topada de McCarthy amb les Forces Armades.

divendres, 6 d’abril de 2018

L'eurofòbia canvia de bàndol

La detenció de Carles Puigdemont a Flensburg, el seu empresonament i la decisió de la fiscalia de Schleswig-Holstein de formular el càrrec d'alta traïció contra ell, aprofundiren els tics euròfobs i germanòfobs de l'independentisme català. De fet, des del mateix mes d'octubre, aquesta tendència havia crescut fins al punt que semblava fer bona la identificació que feia C's del Procés amb el Brexit o amb els populismes eurofòbics. Per a l'esquerra unionista, això era un exemple de la deriva identitària i ultradretana dels processistes.

Però la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein de refusar el càrrec d'alta traïció ha canviat la torna. Sí. Puigdemont ha estat posat en llibertat, però només sota una fiança quantiosa de 70.000 € i amb diverses mesures cautelars, que l'obligaran a fixar residència a Berlín. I sí, Puigdemont ha estat exonerat però no pas de malversació. I el Tribunal ha ratificat que no hi ha raons per assumir que la justícia espanyola no pugui ser neutral en aquest cas.

Però la lectura que s'ha fet en l'unionisme ha estat profundament negativa. De poc ha servit els intents del Govern d'Espanya i del Partit Popular per fer una crida al respecte a les decisions judicials. Tampoc no sembla que hi hagi confiança en els moviments que s'anuncien des del Tribunal Suprem d'Espanya, que podria recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. D'altra banda, la decisió del tribunal alemany és més desfavorable a Puigdemont, que no pas la decisió del tribunal escocès sobre Ponsatí, o la del tribunal belga sobre Comín, Serret i Puig, ja per no esmentar l'attitud de les autoritats suïsses. En Alemanya s'havien dipositat moltes esperances, i sembla que s'assum que s'han fet bocins.

Que "De Verdad" comenti la situació des d'una crítica a l'imperialisme alemany forma part de la coherència d'aquest mitjà i de les seves posicions. Però que C's, a través d'Albert Rivera, faci declaracions incendiàries sobre la discriminació d'Espanya l'allunya del seu posat europeista habitual. Les estridències de diferents mitjans parlant de "jueces nazi-rojos", de boicots als productes alemanys, o de crida a trencar amb la UE, amb la OTAN i arrenglerar-se amb Rússia, són més notables en procedir de mitjans que dilluns lloaven a la fiscalia alemanya.

Certament, que si la decisió del tribunal hagués estat una altra, aquest fenòmen l'hauríem vist en els mitjans processistes. El conflicte entre "independentistes" i "constitucionalistes" és projectat internacionalment de manera negativa, veient conspiracions on senzillament es produeixen decisions desapassionades. La separació de poders i la sobirania nacional són garanties que, si s'afebleixen, poden acabar produint un efecte boomerang.

És clar que no tothom que entra en el debat "independentista"-"constitucionalista" ho fa en aquesta mateixa clau. És evident que alguns actors l'utilitzen per promoure les seves posicions ideològiques generals i les seves preferències geopolítiques a nivell continental. Però la majoria dels actors, no interessats especialment en aquests debats "secundaris" farien bé de no deixar-se dur per rampells conjunturals.

En les properes hores, d'altra banda, sembla que Roger Torrent tornarà a proposar com a candidat a la Presidència de la Generalitat a Jordi Sànchez. Ara ho fa emprant una decisió de Nacions Unides favorable al respecte dels drets que Sànchez té com a diputat, i dels quals no se'l pot privar per una presó provisional. La conflictivitat que això implica amb els grups parlamentaris de C's, PSC i PP, podria fer que l'atenció la setmana següent torni al Parlament.