divendres, 31 de desembre del 2010

Protestes contra la desocupació i la misèria a Tunísia

El passat 17 de desembre, Mohammed Bouazizi, de 26 anys, es calava foc en protesta contra la confiscació de mercaderies de venda ambulant que havia patit a mans de la policia. Bouazizi va sobreviure, però des de llavors s’han repetit els actes de protesta, individual i col·lectiva. La taxa de desocupació a Tunísia és, segons xifres oficials, del 14%. Però la taxa de desocupació juvenil és més elevada, i aquesta té un valor central si atenem al fet que la mediana d’edat en la població tunisina és de 25 anys. Un problema de formació? Segons xifres oficials, més del 50% dels treballadors en atur de Tunísia tenen titulació universitària. Una forma de rebaixar les dades de desocupació és el foment de l’auto-ocupació, un bon nombre dels quals es troba en una situació de pobresa. Per a molts, com Bouazizi, l’única sortida és una auto-ocupació informal en la venda ambulant, exposant-se, però, a decomisos i multes per part de les autoritats. A més, el declivi del sector turístic s’ha deixat notar fortament en els ingressos.

La passada setmana es registraren manifestacions en moltes localitats tunisines: Safakes, Kairouan, Sousse, Mednin, Ben Guerdane, Sidi Bou Zid, Gafsa, etc. A Sidi Bou Zid, una càrrega policial armada contra els manifestants va deixar mort un noi de 18 anys. També hi hagueren càrregues violentes i moltes detencions a Kairouan i a Mednin. El govern tunisí administrà la pràctica habitual d’acusar els manifestants de vandalisme i d’establir mesures de censura contra la premsa que informava de les protestes.

A Tunis hi ha hagut diverses manifestacions de suport, com l’organitzada per col·lectius d’advocats contra la repressió policial i per sindicats de docents. De mica en mica, el moviment sindical pren protagonisme en les protestes.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Les perspectives d’una intervenció militar a Costa d’Ivori

Com ja va passar durant la guerra del 2002 o durant la crisi del novembre del 2004 , Costa d’Ivori torna a les portades de la premsa internacional. De nou, la qüestió de la permanència en el poder del president Laurent Gbagbo centra el conflicte. De nou, se’ns explica la història contemporània de Costa d’Ivori que enguany complia el mig segle d’independència. Félix Houphouët-Boigny (1905-1993) encara es projecta en la història ivoriana. El ràpid creixement econòmic de Costa d’Ivori en els anys 1960 i 1970 (el miracle ivorià fonamentat en els cultius d’exportació) contrastà amb l’estagnació econòmica i l’endeutament dels anys 1980. Després de la mort de Houphouët-Boigny, el segon president del país fou Henri Konan Bedié. A partir d’aquesta època s’agreugen els conflictes entre les diferents nacions (baouilé, dioula, dan, anyin, etc.), entre el litoral i el rerepaís, entre la “població ivoriana” i els “immigrants” procedents de Burkina Faso o d’altres estats veïns. Houphouët-Boigny, ell mateix baoulié, va voler mantindre la cohesió interna de la Costa d’Ivori i les bones relacions amb els altres estats de l’Àfrica Occidental Francesa. La capital s’havia traslladat d’Abidjan a Yamoussoukro (la pàtrina natal de Houphouët-Boigny) i si bé la faraònica Basílica de Nostra Senyora de la Pau podria assenyalar el contrari, també en aquesta època hi havia hagut relativa cohesió entre la població musulmana (39%) i la cristiana (33%). La polaritat en els anys 1990 l’encarna el president Bedié (representant de la “ivoirité”) i Alassane Ouattara (home del nord). El 1999, el president Bedié s’exilià arran del colp d’estat que col•locà el general Robert Güéï en el poder. Güéï es presentà com l’home que posaria fi al crim en els carrers d’Abidjan i a la corrupció dels ministeris de Yamoussoukro. L’octubre del 2000 se celebraren eleccions, prèvia desqualificació d’Ouattara per una sentència del Tribunal Suprem [que considerava Ouattara de nacionalitat burkinabé]. El vencedor dels comicis era Laurent Gbagbo. Gbagbo, des de llavors, ha superat un intent de colp d’estat (19 de setembre del 2002) i una guerra civil (conclosa amb la formació d’un govern d’unitat nacional el mes de gener del 2003). La crisi de novembre del 2004 li va permetre de no convocar eleccions pel 30 d’octubre del 2005 (tal com era previst) i, sota els auspicis de la Unió Africana i del Consell de Seguretat de Nacions Unides, fou prorrogada la presidència durant un any. L’octubre del 2006, es renovà la pròrroga i, finalment, mitjançant un nou “acord d’unitat nacional”, es prorrogaren les eleccions fins el novembre del 2010.

El 31 d’octubre del 2010 es va fer la primera volta, amb noms que fan pensar que la història de la Costa d’Ivori va molt poc a poc. Laurent Gbagbo (Front Popular Ivorià) aconseguí 1.756.504 vots; Alassane Ouattara (Reagrupament dels Republicans), 1.481.091 vots; i Henri Konan Bedié (Partit Democràtic de la Costa d’Ivori-Reagrupament Democràtic Africà), uns altres 1.165.532 vots. Dels altres candidats, tan sols Albert Mabri (Unió per la Democràcia i la Pau a Costa d’Ivori) supera la xifrà dels 100.000 vots. Dels candidats d’esquerra, Francis Wodié (Partit Ivorià dels Treballadors) aconseguí 13.406 vots, i Henri Tohou (Unió Socialista del Poble), uns 2.423.

Encara que ja durant la primera volta hi hagué denúncies de coacció, per la presència de grups armats en el nord o en l’oest, o de frau directe, per part de l’FPI. La segona volta era prevista per al 28 de novembre. Quan Bédié recomanà als seus seguidors que votessin en segona volta a Ouattara, semblava segellat el resultat. El 29 de novembre es conegueren els primers resultats, del vot dels ivorians que resideixen en l’exterior i que, tal com havia passat en la primera volta, s’havien inclinat majoritàriament per Ouattara. El 2 de desembre, la Comissió Electoral Independent (CEI) anunciava uns resultats provisionals que donaven la victòria a Ouattara (54,1% dels vots emesos), alhora que xifraven la participació gobal en un 81%. El Consell Constitucional, però, va emetre un comunicat que desautoritzava els resultats publicats per la CEI, anul·lava els resultats de set regions del nord, de forma que donava per vencedor a Gbagbo (51%). El govern del primer ministre, Guillaume Soro, concedia, però, la victòria a Ouattara i davant seu presentava la dimissió.

D’aquesta forma s’obria una dualitat de “presidents” (Gbagbo contra Ouattara) i “primers ministres”. Gbagbo jurà el càrrec de president, acte al qual assistiren, dels ambaixadors, els d’Angola i Líban. La Unió Africana i Nacions Unides reconeixien Ouattara com a “president electe”, però es va decidir de trametre Thabo Mbeki com a mediador. Ouattara també comptà amb el reconeixement de França, de la Unió Europea i dels Estats Units.

No obstant, cal esperar a la setmana passada per veure uns moviments més clars contra Gbagbo. Des de la Secretaria d’Estat dels Estats Units s’anunciava una bateria de “sancions individualitzades” adreçades a Gbagbo i a una trentena de col·laboradors. Ahir, una delegació de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO), formada pels presidents de Benín (Yayi Boni), Sierra Leone (Ernest Bai Koroma) i Cap Verd (Pedro Pires) arribava a Costa d’Ivori amb l’objectiu de convèncer Gbagbo d’abandonar les pretensions presidencials i de marxar a l’exili. Altrament, la CEDEAO amenaçava amb una intervenció militar. El dia abans, els partidaris d’Ouattara convocaven una vaga general amb el mateix objectiu.

Les forces de la CEDEAO ja han intervingut en els darrers 20 anys en els conflictes de Libèria i de Sierra Leone. No obstant això, el conflicte en la Costa d’Ivori és molt més enverinat. Si, tal com sembla, l’exèrcit ivorià fa costat a Gbagbo, les tropes de la CEDEAO serien insuficients. El ministre de defensa francès, Alain Juppé, ja s’ha referit al fet que les tropes franceses intervindran en la Costa d’Ivori si hi ha mandat directe de les Nacions Unides. No obstant això, Gbagbo sap molt bé fins on pot arribar en els seus “desafiaments”, i és probable que posi preu a la renúncia a la presidència amb la formació d’un nou govern “d’unitat nacional”. Cal no oblidar tampoc que Costa d’Ivori era i és el principal productor mundial de cacao (gairebé el 40% de la producció mundial). Les persones que tenen “informació privilegiada” sobre quines són les intencions reals dels Estats Units i de França, poden fer realment l’agost si especulen bé sobre els preus del cacao.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Artur Mas impulsarà una nova reforma de l’Estatut ‘en profunditat’

Si en les darreres 48 hores era un rumor, un comunicat de Convergència i Unió publicat quan passaven pocs minuts de mitjanit ho confirmava. Una de les primeres mesures del nou govern de la Generalitat del Principat, serà, en paraules del seu president, Artur Mas, engegar una reforma de l’Estatut ‘en profunditat’. Encara que es desconeix quin serà el contingut exacte d’aquesta reforma, ja podem assumir que, degut a l’aritmètica parlamentària (Mas únicament té 62 dels 135 diputats), qualsevol projecte requerirà, si més no, el suport del PSC-PSOE o, alternativament, del PP o d’ERC. El tarannà del comunicat de CiU fa pensar que es vol un ampli consens, en el qual hi càpiguen totes les forces parlamentàries (amb l’excepció del Grup Mixt).

La reforma es faria d’acord amb l’article 222, és a dir pel mecanisme de “reforma interior”. Així doncs, la voluntat de la reforma no s’adreça a les “relacions amb l’estat”, sinó a allò que es denomina “l’Estatut interior”. Aquest procediment de reforma comença i acaba en el Parlament, i no requereix el pas del projecte per les Corts Generals espanyoles. De fet, el passat divendres Núria de Gispert hauria comunicat, en la visita a Madrid, aspectes de la reforma al govern espanyol. De totes formes, les Corts espanyoles i el Govern espanyol podrien ficar cullerada en la reforma de l’Estatut si aprecien que no és “interior”.

Entre les poques coses que s’endevinen amb una lectura entre línies del comunicat de CiU, hi ha l’argument bàsic de la reforma. Segons Mas, l’Estatut actual, redactat el 2005 i aprovat el 2006, ha quedat obsolet. El seu contingut responia a un període de relatiu creixement econòmic, que contrasta amb la realitat present (taxa de desocupació del 20%). Així doncs, un dels aspectes centrals de la reforma de l’Estatut seria plantejar en termes realistes i equilibrats la relació de “drets i deures”, especialment pel que fa als articles 24-26. També hi haurà un esforç de simplificació orgànica, amb la fusió de la Sindicatura de Comptes, del Síndic de Greuges i del Consell de Garanties Estatutàries en un únic organisme, adscrit al Departament de Presidència. Pel que fa a la divisió territorial, s’eliminaran les referències a les vegueries, i es reduirà el nombre de membres dels Consells Comarcals a 5 consellers. Quant al Departament d’Economia i Finances, degut a la gravetat de l’endeutament de la Generalitat, serà substituït per un Comissari directament nomenat pel Banc Central Europeu. Similarment els actuals Departaments de Cultura i d’Educació seran substituïts per Consells Socials que permetin la participació directa de la societat civil.

Per tal d’aconseguir el suport del PSC-PSOE, Mas hauria ofert als socialistes, un enfortiment de la Diputació de Barcelona i la refundació de la Corporació Metropolitana de Barcelona (eliminada per Pujol en 1987). CiU confia que aquestes cessions siguin revertides a través d’avenços electorals en les properes eleccions del mes de mai.

En canvi, CiU ha desmentit en el comunicat que hi hagi intencions de modificar el Capítol III del Títol I (de drets i deures lingüístics) per tal d’aconseguir el suport del PP i Ciutadans. No obstant això, la reforma de l’Estatut inclouria una prohibició expressa del vel integral, sobre la qual el regidor del PP a Badalona, Albert García Albiol ja hauria redactat una primera proposta. El suport del PP és clau per garantir que el projecte de reforma no serà dut al Tribunal Constitucional.

Els grups d’ICV-EUiA i d’ERC han pressionat per tal de mantindre intacte l’article 56 (“composició i règim electoral del Parlament de Catalunya”), ja que el primer esborrany de la Reforma havia proposat d’adoptar un sistema electoral que, d’aprovar-se, deixaria tots dos grups al límit de representació parlamentària. Menys esculls a l’acord ofereix la implantació d’un sufragi censitari.

Davant de les acusacions de poca transparència que es poden fer al procediment, el govern Mas ha respost creant un grup al Facebook en el qual tots els ciutadans majors de 18 anys podran fer arribar propostes de cara a l’Avantprojecte del nou Estatut.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Das Finanzkapital, de Rudolf Hilferding, cent anys després

Sense gaire soroll, enguany s’ha commemorat el centenari de la publicació de l’obra més coneguda de Rudolf Hilferding, Das Finanzkapital (El capital financer). L’obra apareixia en el tercer volum de Marx-Studien, la col·lecció editada per la Wiener Volksbuchhandlung, i co-dirigida pel propi Hilferding i per Max Adler.

Hilferding tenia llavors 33 anys. Des de l’època universitària, entrà en contacte amb el moviment socialdemòcrata, militant en la Unió d’Estudiants (Studentenvereinigung). Ja en aquella època havia compaginat els estudis de medicina amb els d’economia. A partir del 1901, s’establí com a pediatra, però sense abandonar l’interès per l’economia i la col·laboració amb l’SPD. El 1904 començà la col·laboració amb Max Adler, en els Marx-Studien, “fulls de teoria i política del socialisme científic”. A partir del 1906 deixà la pràctica mèdica, per esdevindre professor d’economia política (Nationalökonomie) de l’Escola de Partit de l’SPD i, des de l’any següent, redactor (politische Schriftleiter) del Vorwärts, l’òrgan central del partit.

El capital financer s’estructura en cinc parts:
- 1. Diners i crèdit (la necessitat dels diners, els diners en el procés de circulació, els diners com a mitjà de pagament, els diners en la circulació del capital industrial, els bancs i el crèdit industrial, la taxa d’interès).
- 2. La mobilització de capital (la societat d’accions, l’intercanvi de valors, l’intercanvi de mercaderies, capital bancaria i benefici bancari).
- 3. Capital financer i la restricció de la lliure concurrència (superació dels obstacles a l’equalització de les taxes de beneficis, càrtels i trusts, els monopolis capitalistes i el comerç, els monopolis capitalistes i els bancs, la transformació del capital en capital financer, la determinació de preus pels monopolis capitalistes i la tendència històrica del capital financer).
- 4. capital financer i crisis (les condicions generals de les crisis, les causes de les crisis, les condicions del crèdit en el curs del cicle econòmic, capital monetari i capital productiu durant la depressió, canvis en el caràcter de les crisis).
- 5. la política econòmica del capital financer (la reorientació de la política comercial, l’exportació de capital i la lluita pel territori econòmic, el capital financer i les classes, el conflicte sobre el contracte de treball, el proletariat i l’imperialisme).

L’obra era certament ambiciosa. El subtítol la definia com “un estudi sobre el desenvolupament recent del capitalisme”. Prova d’explicar la transició des del “capitalisme de lliure concurrència” cap al “capitalisme monopolista”. Així doncs, destaca els canvis en la propietat del gran capital (el desenvolupament de les societats anònimes participades per una multitud desigual d’accionistes) i en les relacions comercials (el pes de les grans companyies fins a forjar oligopolis i monopolis). Aquesta “concentració de capital” i aquesta “monopolització” condueixen al desplaçament creixent de la petita empresa i del petit capitalista. Alhora, els grans monopolis tenen un pes creixent sobre el control polític, de forma que la barreja entre la gran indústria i l’estat dóna lloc a un “capitalisme monopolista d’estat”.

Hilferding no tan sols posa de manifest el paper creixent de les institucions financeres en el control de la indústria. Aquest paper era vehiculat pels requeriments creixents de crèdit d’una indústria que requeria una innovació tecnològica creixent per mantindre la competitivitat, i que alhora s’enfrontava amb uns mercats més saturats. Les borses i els bancs adquirien protagonisme. Però, a més, Hilferding parla en la segona part d’un “capital fictici”, per fer referència a allò que autors posteriors definiran com la “financialització” del capital. Així, Hilferding confronta una economia financera-especulativa amb els sectors de l’economia real (que produeixen béns i serveis finals).

El llibre de Hilferding va rebre, dins del moviment socialdemòcrata, elogis generalitzats.

Otto Bauer la saluda com una obra llargament esperada, en el sentit que la dreta socialdemòcrata volia arguments per esgrimir davant de la petita i mitjana burgesia cada vegada més arraconada pels bancs, pels grans monopolis i per l’ofegament fiscal.

Karl Kautsky, encarnació del “centre ortodox”, considera Das Finanzkapital com el “quart volum del Capital”. Si el primer volum del Capital (l’únic publicat en vida de Marx, el 1867) presenta el mode de producció capitalista, els dos volums del Capital en desenvolupen els aspectes comercials (segon volum) i financers (tercer volum). El volum de Hilferding vindria a actualitzar i a aprofundir allò que apareix ja en els dos darrers volums de Das Kapital que havia editat Friedrich Engels.

Des de l’esquerra socialdemòcrata, Lenin definia l’obra de Hilferding com l’estudi teòric més valuós sobre el desenvolupament recent del capitalisme.

Però els judicis sobre l’obra de Rudolf Hilferding rarament poden desconèixer l’evolució posterior, no tan sols de Hilferding, de Kautsky i de l’SPD, sinó també els usos que ha tingut (i té) la teoria hilferdingiana sobre el “capitalisme monopolista d’estat”. Els grans poders financers de l’època es trobaven a Londres (i, després, a Nova York), mentre que el capitalisme alemany servava la importància relativa de la gran indústria (metal·lúrgia, química, etc.), amb la qual cosa era inevitable que servís de pretext per a la propaganda de l’imperialisme alemany. També la teoria tenia uns usos en marcar l’agenda de l’SPD i l’attitud davant de les reivindicacions dels treballadors de la petita i mitjana indústria.

L’agost del 1914 esclata la Primera Guerra Mundial. Hilferding i Kautsky, així com els altres membres del “centre”, es veuen arrossegats pels arguments de la dreta socialdemòcrata alemanya. L’SPD va fer possible l’aprovació dels crèdits extraordinaris de guerra i va contribuir a l’esperit de comunió nacional. Si calia, hom podia dir que els exèrcits alemanys contribuirien a destruir l’imperialisme tsarista a l’Europa Oriental. I, si calia, també hom podia clamar contra el capitalisme estatista-imperialista de França i contra el capitalisme bursari-especulatiu de Gran Bretanya.

Les perspectives inicials del “centre socialdemòcrata” pensaven en una guerra breu i en la resumpció, en la postguerra, del programa internacionalista, amb renovades forces i tot. Es repartien crítiques equilibrades al “social-xovinisme” de la dreta i també al “derrotisme” de l’esquerra, ja que si el primers feien el joc a l’imperialisme alemany, els darrers ho feien a l’aliança franco-russo-britànica.

Fos com fos, Hilferding havia estat ja mobilitzat el 1915 com a metge de campanya per l’exèrcit austro-hongarès. Mantingué la relació amb l’SPD i, el 1917, s’arrenglerà amb la fracció escindida, l’USPD, que trencava amb la dreta majoritària de l’SPD. Desmobilitzat el 1918, Hilferding s’integrà com a redactor en cap de Freiheit, l’òrgan central del patit. La fi de la guerra i el triomf de la revolució bolxevic alteraren les relacions entre l’SPD-USPD. L’ala esquerra de l’USPD confluí amb el nou KPD. La majoria de l’USPD, però, optaria per la reunificació amb l’SPD (1922). Alhora, la socialdemocràcia havia de fer-se amb responsabilitats de poder. Hilferding entrà com Ministre de Finances en el govern de “gran coalició” de Gustav Stresemann (agost-octubre del 1923). Abans i després d’ocupar el ministeri, Hilferding tingué una forta influència en la política econòmica propugnada per l’SPD i adoptada, segons els casos, pel govern alemany. El treball pràctic d’aquests anys arrossega també els posicionaments teòrics de Hilferding, expressats a Organisierter Kapitalismus (1927).

Aquesta etapa s’interrompria, primer, amb l’ascens de la dreta conservadora, que foragità l’SPD del govern. I, després, amb el propi ascens d’Adolf Hitler a la Cancelleria i l’inici de la nazificació. Hilferding, com bona part de la direcció de l’SPD, s’exilià. S’establí a Zürich, des d’on actuà com a membre de la presidència en l’exili de l’SPD (SoPaDe). El 1938, passà a França. Quedà atrapat amb l’ocupació nazi del 1940. L’11 de febrer del 1941, les autoritats de Vichy el lliuraren a la Gestapo, que el mateix dia el van assassinar.

divendres, 24 de desembre del 2010

El Govern Zapatero recorre la constitucionalitat de la Llei de Consultes Populars per via de referèndum

Una lectura de la Constitució Espanyola ens informa que els referèndums són convocats pel Rei, a petició del President del Govern i prèvia autorització de les Corts Generals. Aparentment, això no treuria la possibilitat d'una iniciativa de proposta de referèndum des de fora del Govern. És per això, que el Parlament del Principat va aprovar fa uns mesos una "Llei de consultes populars per via de referèndum" i que ara el Parlament Balear discuteix un projecte de llei en un sentit similar.

Les Corts Generals, el President del Govern i el Rei continuen en el mateix flux. L'única diferència és que la iniciativa partiria bé d'una assemblea legislativa de comunitat autònoma o bé de part del cos electoral.

Seria molt senzill, per al Govern espanyol de deixar fer i deixar passar i, després, en arribar-li qualsevol proposta de referèndum de decidir-hi d'acord amb el propi criteri.

Això és el que fins i tot pensaren fa més de mig any els impulsors d'una iniciativa popular per convocar un referèndum oficial sobre la independència de la Nació Catalana. Aquesta iniciativa aconseguí inicialment, gràcies als vots favorables de la majoria de la Mesa del Parlament del Principat, de passar el primer tràmit abans de començar a aplegar signatures.

Però és justament l'aplegament de signatures allò que ja preocupava al govern espanyol. El Govern Zapatero ja havia hagut de cedir després d'Arenys de Munt, el setembre del 2009, i ara va respondre ràpidament amb l'anunci que recorreria la llei que possibilitava aquella iniciativa popular. Una interpretació esbiaixada de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia també facilitava que aquest recurs tirés endavant. La Mesa del Parlament, però, s'avançà i va desfer la decisió presa inicialment, amb l'única excepció del president de la Mesa, Ernest Benach (qui, en deshonor seu, hem de dir que en tres ocasions havia votat en contra de l'admissió de propostes d'ILP en un sentit similar).

El gest de la Mesa del Parlament, però, no ha estat del tot agraït per part del Govern Zapatero, que ahir anunciava la interposició d'un recurs de constitucionalitat contra la citada llei.

El fet és que la sentència del TC sobre l'Estatut del Principat del 2006, ha suposat 'de facto' una reforma no tan sols de l'Estatut sinó també de la Constitució, tal com assenyalava ahir encertadament Vicent Partal. Ara, una lectura informada del bloc constitucional espanyol permet afirmar clarament que la Generalitat de Catalunya no té cap competència en matèria de referèndum. Sí que es deixa espai, però, a la convocatòria de consultes popular que no tinguin el caràcter de referèndum. Cal recordar, en aquest punt, que els referèndums, en l'ordenament jurídic espanyol, no són vinculants excepte en determinats supòsits del procés de constitució de noves comunitats autònomes.

Sigui com sigui, en el nou escenari, l'autonomisme queda ben escanyat.

dijous, 23 de desembre del 2010

Per què va servir la reforma dels estatuts? El Tribunal Suprem respon pel que fa a la normalització lingüística en l'ensenyament

Fa més de 30 anys, Xavier Romeu ja parlava de la polèmica quant a l'oficialitat-cooficialitat de la llengua catalana. Una lectura superficial de l'Estatut del 1979 convidaria a pensar que havia quedat garantida l'oficialitat de la llengua catalana, si més no en els territoris autonòmics del Principat, País Valencià i Illes Balears. Aquesta oficialitat, naturalment, podia ésser paper mullat en tota una sèrie d'àmbits. Però, en l'ensenyament, va facilitar un notable redreçament lingüístic. És simptomàtic, però, que la política menada per la Generalitat del Principat rebés l'estúpida denominació d'immersió lingüística. Per a bona part de la població del Principat, efectivament, hi havia una "immersió", en tant que la "llengua vehicular de l'ensenyament" no es corresponia després amb la llengua "normalitzada". En nom d'evitar el "conflicte lingüístic", es proposava, especialment al Principat, una pax linguistica en la qual es repartien territoris i àmbits entre les dues "llengües oficials".

De totes formes, la legislació i jurisprudència espanyoles ja havien deixat clar que la "llengua oficial" és el castellà, i que les altres llengües, en tot cas, són "co-oficials". La "llengua oficial" és la "llengua estatal" i les "llengües co-oficials" són "llengües autonòmiques". És això el que permet a les institucions estatals, en nom de la doble denominació del català/valencià separar aquesta llengua en dues.

Les reformes dels estatuts dels 2005-2006 serviren de ben poca cosa per superar aquests esquemes. Fins i tot, serviren per retrocedir en el reconeixement de la unitat lingüística.

Però la reforma de l'Estatut del Principat també obrí la porta a aquesta "llei orgànica de les Corts Generals" fos recorreguda davant del Tribunal Constitucional. El TC, que no s'havia pogut pronunciar (coses de la correlació de forces de llavors) en el 1979, sí ho podia fer ara. I ho va fer a cor què vols en la sentència publicada (en primer lliurament) el passat mes de juliol. La sentència considerava inconstitucional qualsevol tracte "preferent" per a la llengua catalana. És a dir, que sentenciava la llengua catalana a ser "cooficial" i a no passar, com deia Ana Mato, del PP, mai per davant de la llengua castellana.

Amb la sentència del TC ja escrita (gràcies a l'estupidesa de fer una reforma estatutària absolutament prescindible), ara arriben tres sentències del Tribunal Suprem que eliminen també qualsevol "tracte preferent" de la llengua catalana en l'ensenyament. Ja més enllà de drets lingüístics individuals, són les comunicacions genèriques les que en resultaren afectades. En certa mesura, tothom sap que la legislació de la Generalitat en matèria lingüística ja no es complia. Ara, amb aquestes sentències, s'aplana el camí no pas del bilingüisme, sinó del retorn al monolingüisme castellà.

Lés mobilitzacions populars són l'únic fre possible davant d'aquesta contraofensiva. La CUP han fet una crida a concentrar-se davant dels Ajuntaments de cada municipi aquest vespre a les 20h.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Michel Rocard i l’excepcionalisme francès

En el discurs anglosfèric és habitual que hom parli de l’estat francès com poc més que un model d’economia mixta, marcat pel pes “enorme” de l’administració o per la burocratització de les mateixes grans companyies franceses (algunes d’elles de titularitat estatal o bé recentment “desestatalitzades”). Aquesta “anomalia francesa” serviria per explicar també l’onada de protestes dels darrers anys a l’estat francès contra les contrareformes laborals, de les pensions, etc.

Els franciòlegs de banda i banda de l’Atlàntic (anglòfons o anglòfils) s’entretenen a cercar el “pecat original”. Enduts per la mateixa mitologia creada i fomentada per l’estat francès, reparteixen les culpes entre De Gaulle, els dos Napoleons, el rei Sol, Colbert, Clovis i Vercingetòrix, o bé entre l’Escola Nacional d’Administració, les grans centrals sindicals, l’attitud del PSF i del PCF o dels trotsquismes de l’NPA i de la LO.

L’estat francès és un estat dinàstic en el sentit que s’aixeca al voltant d’una dinastia que centralitza, encarna i usurpa els interessos de les classes feudals d’un territori determinat més o menys arbitràriament. Fet i fet, aquesta forma d’estat és la que dominà Europa de forma aclaparadora, amb les comptades excepcions dels estats pontificis, de Suïssa i d’un grapadet de ciutats-estats escampades. La Corona d’Aragó, al capdavall, també ho fou, d’estat dinàstic, car l’estructura comuna dels regnes i comtats que l’integraren es reduí durant molt de temps al rei, al governador general i al tresorer, els dos primers càrrecs vinculats a la nissaga del rei en Jacme.

Pràcticament, cal esperar a l’època dels Valois-Angulema (ja en el segle XVI) per veure un estat dinàstic francès comme il faut. El rei Francesc I s’aixeca com a emperador dels seus dominis. En els tres segles posteriors, la identitat francesa viurà entre la identificació amb la nació francesa pròpiament dita (o la versió restringida a l’Illa de França) i una aspiració a la universalitat, que encara fa possible el nou ordre napoleònic. L’ascens d’Anglaterra, primer, com a potència marítima i industrial, i la dels Estats Units, després, com a potència militar, industrial, financera i ideològica, dugueren la ‘grandeur’ pel camí del pedregar. Gairebé tot Occitània i dos comtats catalans es veieren arrossegats pel camí d’una francesització que ja no era ben bé una via de modernor o d’universalitat. El model d’estat francès, però, transcendeix també, en una còpia que sembla una farsa, en el model d’estat espanyol.

Quan des de l’Anglosfera hom blasma el model d’estat francès, no ens ho hem de prendre pas com un “xoc de civilitzacions”. Part de l’elit de l’estat francès té un bon interès en aproximar l’organització econòmica i política i els supòsits culturals i ideològics als que vigeixen en els Estats Units.

Un cable filtrat per Wikileaks, i que ha tingut ja ressò entre la premsa bretona i catalana, ens ofereix un comentari curiós de Michel Rocard. El cable fa referència a una conversa entre Craig R. Stapleton, llavors ambaixador dels EUA a París, i el polític del PSF, Michel Rocard. Som el 24 d’octubre de 2005. Encara cuegen els greuges envers el posicionament de l’estat francès quant a la guerra d’Irac. La transcripció del cable enviat per Stapleton ens diu:

Rocard, com l’ex-president Valéry Giscard d’Estaing, creu que la història de França permet de comprendre la política francesa. Rocard es remunta a l’època de la formació de l’estat-nació. La història dels altres estats-nació europeus és la de comunitats lingüístiques al servei dels seus interessos comercials. França es va crear amb la destrucció de cinc cultures: la bretona, l’occitana, l’alsaciana, la corsa i la flamenca [...] Som l’única nació europea que és una creació militar d’un estat no homogeni. Això fa difícil de governar França actualment i explica la dificultat de reformar-nos, la nostra lentitud.

Tots sabem què vol dir “reforma” en aquest context. Rocard s’enrecorda de Dunkirk, però oblida Perpinyà. En tot cas, de les paraules es dedueix que consideren que l’estat francès no és encara prou homogeni, o que potser caldria crear un sistema d’autonomies “regionals” per poder imposar les esmentades (contra)reformes.

dimarts, 21 de desembre del 2010

El subsidi dels 426 euros

Els telefems són un retrat de la (tele)realitat. En un programa-deixalles d’una cadena espanyola (en la deixalleria de la qual s’havia deixat veure Montilla-Mas fa unes setmanes), hom convidava a dos representants de la Unió Sindical de Controladors Aeris (USCA). En una de les intervencions, un dels representants d’USCA deia que el “decret d’alarma” recentment aprovat pel govern espanyol (amb el beneplàcit dels impresentables de CiU) era una “cortina de fum” per fer passar mesures impopulars com la supressió del subsidi dels 426 €. Llavors, una periodista afí al PSOE cridà indignada que era un desvergonyiment que un controlador aeri es posés a la boca el nom del col•lectiu de perceptors de 426 €. Evidentment, ningú no pot parlar en nom d’aquests perceptors, ni tan sols els mateixos perceptors.

També recentment, el Consell d’Europa, organisme purament àulic de pessebristes diversos, es posava les mans al cap pel fet que el salari mínim interprofessional (SMI) a l’estat espanyol fos tan baix. Bé, en tot cas, se’ns diu, és més elevat que l’alemany que és de 0 €. L’SMI de l’estat espanyol és tan alt, que el govern espanyol va haver-se de treure de la màniga fa uns anys un sub-SMI (IPREM) per calcular drets a prestacions o per computar el nivell de dret de qui té la nòmina embargada a subsistir. Precisament els 426 € es calculen com el 75% d’aquest IPREM.

La forta crisi laboral desencadenada en el 2008, havia fet que el govern espanyol presentés això dels 426 € com la panacea davant d’una situació que abocava milers de persones a una desocupació de durada indefinida. El màxim de cobrament de la prestació contributiva de desocupació és de 24 mesos, però per molts treballadors el dret de prestació (sí és que en tenien) s’exhauria molt abans. Els Thilos Sarrazins que semblen frissar amb la perspectiva d’una societat post-apocalíptica, ja blasmaven llavors els 426 €, en nom de la “laboriositat”. Si haguéssim de fer-los cas, pensaríem que el fet que les taxes de desocupació fossin del 5% a començament de la dècada i del 20% a final, seria degut a una caiguda en la laboriositat, i no pas a una contenció del crèdit o a una destrucció massiva del teixit productiu.

En tot cas, arribar a aconseguir la paga dels 426 € no era gens fàcil. I, cal recordar, que aquesta paga s’esgota en sis mesos. En els decrets que prorrogaren l’existència d’aquest ajut, ja aparegueren diverses retallades. Hom va excloure les persones entre 30 i 45 anys (és a dir, les que pateixen discriminacions en l’accés al món laboral tant pel fet de no tindre prou experiència com de ser massa vells) que no tinguessin càrregues familiars. I ara l’exclusió s’amplia encara més, amb la qual cosa augmentarà el nombre de persones desocupades que no perceben cap ingrés.

En una concentració avui a la Plaça de Sant Jaume, el moviment de treballadors sense feina denunciava aquesta supressió del subsidi no contributiu genèric de 426 €. Contra els qui pensen que hi ha comencen a haver-hi brots verds, alerten del fet que el nombre de creació de llocs de treball no compensa la suma formada per la destrucció d’ocupació i per la incorporació al mercat de treball de més persones. La idea de la “formació” propugnada des de les autoritats laborals queda en un no-res, en tant que no es fa cap política seriosa de reciclatge o (re)inserció laboral. Els cursets de formació molt sovint no són més que una forma de justificar la percepció a càrrec del Fons Social Europeu (FSE).

Les perspectives de l’any 2011 són encara més negres. El temps de permanència mitjà en situació de desocupació creixerà encara més. I, tanmateix, la capacitat productiva resta, el nivell de formació general de la població també s’eleva, de forma que les condicions per garantir les necessitats racionals de tothom, a través d’una distribució adequada de la feina (de totes les feines), i d’una correcta planificació dels recursos. És clar que quan hi ha una capa de la població acostumada a una vida privilegiada, i una elit que viu de la dependència nacional i de la submissió al capital financer internacional, els comptes no surten. N’hi ha pa per tothom, però certament no n’hi ha pa per a tants xoriços.

dilluns, 20 de desembre del 2010

La reivindicació del control democràtic del subministraments elèctrics


La Confederació d’Associacions de Veïns (Confavc) realitzava avui un acte de denúncia davant la seu d’Endesa a Barcelona, contra l’augment del cost efectiu dels subministraments elèctrics per a les famílies treballadores. Al llarg del 2010 hi ha hagut un augment dels rebuts del 9,4% (pujada del 2,6% el gener, pujada de l’IVA del 2%, pujada del 4,8% l’octubre), que contrasta amb l’1,9% d’IPC (calculat del gener del 2010 a l’octubre, i en dades estatals, desfavorables, doncs, als interessos de les classes populars catalanes). Si hom pren el període que arrenca l’estiu del 2008, l’augment de preus és del 31%.


La base d’aquests augments de preu és el caràcter consubstancialment oligopolista del mercat energètic. Formalment, el preu de l’energia es determina mitjançant subhasta trimestral entre els grans operadors, però aquest mateix mecanisme afavoreix els acords (tàcits o no tàcits) per garantir els beneficis empresarials (i la competitivitat, doncs, de les companyies). Les polítiques de preus, a més, graven especialment els petits consumidors domèstics (que paguen el 75% de la facturació elèctric, consumint-ne un 48%).

Des de la Confavc es consideren insuficients (i, fins i tot, contraproduents) mesures com la tarifa d’últim recurs (TUR) i la tarifa social. En el segon cas, per exemple, l’aplicació de la tarifa social es fa difícil quan la gran majoria dels comptadors de les capes populars afectades són de comunitat i no de llar.

La Confavc també ha tingut paraules crítiques per la política del govern espanyol. Des del 1996, l’anomenat dèficit tarifari mesura el deute contret pel govern espanyol envers les empreses elèctriques. Tècnicament aquest dèficit (ara de 20.000 milions d’€) s’hauria d’eixugar en el 2013. L’experiència del fons de transició a la competènica (de 4.000 milions d’€), cobert gràcies a conceptes integrats en la factura elèctrica dels consumidors finals, fa pensar que el dèficit tarifari també es resoldrà de forma similar.

Les reivindicacions de les associacions veïnals segueixen uns vuit punts:
- evitar les pujades abusives en el rebut de la llum, especialment quan les pateixen economies domèstiques castigades per la crisi.
- control de les tarifes elèctriques amb aplicació de criteris de progressivitat, bé en la pròpia tarifa o en l’IVA.
- control en la pujada de les tarifes socials i TUR, limitades a l’augment de l’IPC, i fer efectiu que “pagui més qui més consumeix”.
- consum més responsable, orientat a l’estalvi energètic i a l’estimulació de les energies alternatives.
- protecció dels consumidors davant fallades en el subministrament, i aplicació del Sistema Arbitral de Consum en les comercialitzadores d’últim recurs.
- transparència en les factures elèctriques i en les lectures dels comptadors.
- obertura de la comercialització de l’energia a cooperatives de consum.
- transparència en la gestió del “dèficit tarifari” i reversió dels cobraments excessiu a compte de l’impost per a la transició a la competència.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Les Taules Participatives de la CUP-L’H sobre la immigració i la cultura popular catalana


Avui arrenca el procés participatiu obert per la CUP de l’Hospitalet de Llobregat encarat a confegir un programa municipal independentista i popular, de cara a les eleccions del maig del 2011 però també més enllà. La primera sessió ha tingut en el Centre Cultural la Bòbila, en l’espai que uneix Can Vidalet i Pubilla Cases (o que, separa, segons es miri, els termes municipals de l’Hospitalet i d’Esplugues).


La primera taula ha versat sobre la immigració. La CUP, naturalment, entén com a immigració la rebuda per l’Hospitalet de Llobregat des d’indrets de fora dels Països Catalans. Si en els anys 1920, aquesta immigració procedia fonamentalment de Múrcia, i en els anys 1950 i 1960 d’Andalusia i d’Extremadura, la immigració dels darrers anys procedeix d’Amèrica Llatina, d’Àfrica, d’Àsia. En mig d’aquestes onades, hi ha immigracions com la gallega, present en les primeres onades, però present també ara en l’emigració gallega de joves “massa formats” per al mercat laboral de Galícia. La taula ha debatut el paper de les organitzations d’antics i nous immigrants, des de les cases regionals fins a les associacions i federacions, passant per formes alternatives com l’Espai Gallec dels Països Catalans. Sovint, en parlar de la immigració s’oblida l’emigració, és a dir les raons socioeconòmiques integrades dels països emissors i dels països receptors. També cal distingir entre els immigrants que sempre han tingut en ment la idea del retorn i aquells que ja han demostrat la intenció de quedar-s’hi. Quant a la famosa “integració”, s’ha remarcat el fet que la manca d’una eina sindical pròpia (en tant que el gros dels immigrants són, si més no inicialment, treballadors) condueix a situacions d’aprofitament per part de l’espanyolisme d’aquests col·lectius. Així, s’ha parlat del paper de les instàncies autonòmiques (i de les institucions dels països d’origen) en el finançament (i la orientació ideològica) de les associacions. Per la CUP, les qüestions d’immigració no s’han de deslligar dels problemes socials compartits pel conjunt de les classes populars. Deslligar-ho (o considerar que no hi ha alternativa) condueix a l’augment de la xenofòbia (o xenofòbies). És en el barris del nord de l’Hospitalet on les tensions inter-comunitàries poden donar lloc a problemes agreujats per la situació de forta crisi laboral per la qual passa la nostra comarca. En aquest sentit, s’ha denunciat el paper que l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat vol donar als “informes d’arrelament”, que afecten a la porció de població que té consideració d’“extracomunitària”.

La segona taula, conduïda per Xavi Berruezo (foto), s’ha centrat en qüestions lingüístiques i culturals, al voltant de la catalanitat de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat. S’ha introduït com a qüestió pendent la normalització lingüística del nomenclàtor urbà. Quant a la visibilitat del català en la rotulació (pública o privada), s’ha coincidit a assenyalar la importància de la pressió “des de baix”, ja que el neolerrouxisme utilitza l’argument que no hi ha una demanda popular favorable a la recatalanització. La segona part de la discussió ha anat al voltant de la presència de la cultura popular catalana en l’àmbit de les festes locals (de barri i de ciutat). S’ha coincidit en la necessitat de garantir la independència del moviment associatiu respecte de les directrius polítiques de l’Ajuntament (sovint imposades a través de subvencions més o menys condicionades) i en la necessitat de coordinar les entitats de cultura popular catalana per fer més pinya en les reivindicacions comunes.

divendres, 17 de desembre del 2010

Esplugues recorda en Jover


Josep Maria Jover, nascut el 1924, i traspassat fa uns mesos, va rebre un homenatge ahir a Esplugues de Llobregat. L’acte, organitzat per Laura Sanagustín, Jaume Marfany i Carme Porta (fotografia) va repassar, amb l’ajut d’una de les filles d’en Jover, la seva figura. L’afició d’en Jover per la fotografia (per fer-ne i per fer-se retratar) va fer possible discórrer ahir per bona part dels 86 anys de la seva vida.

Jover pertany a la generació que s’incorpora a la vida adulta en una Catalunya vençuda però que, a desgrat de l’ocupant, conserva i estén el sentiment catalanista. L’estén en l’àmbit de la pràctica esportiva, del coneixement del territori a través de l’excursionisme i de l’exercici quotidià de la catalanitat.

En els anys 1960, el trobem proper als nuclis del Front Nacional de Catalunya (FNC) que, a partir del 1969, donen lloc al PSAN i, de nou, a partir del 1974, al PSAN-P. L’estiu del 1976 participa en l’organització de la Marxa de Llibertat que, a través de diverses columnes que creuaven el territori, volien estendre els tres punts programàtica de l’Assemblea de Catalunya: 1) llibertat; 2) amnistia; 3) estatut d’autonomia. En el 1979, en les primeres eleccions municipals democràtiques, fa part, com a independent, de la llista de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). En el desembre del 1981, es produïren nombroses detencions de militants independentistes, entre ells alguns militants espluguins del PSAN-P, com en Marcel Caselles, amb els quals en Jover tenia molt bona sintonia humana i política. En Jover fou un dels dinamitzadors de les accions de solidaritat amb els patriotes detinguts.

En Jover havia estat barcelonista des de sempre. No fou, però, fins el 1983 que, juntament amb altres socis del club promogué la fundació d’una penya barcelonista a Esplugues de Llobregat. Llavors, en Jover ja s’havia jubilat de la Bultaco, degut als problemes cardíacs que arrossegaria ja la resta de la vida. En Jordi Claramunt recordava ahir els primers anys de la Penya Barcelonista l’Avenç d’Esplugues. En Jover en fou president els dos primers anys (entre el 1984 i el 1986). Més enllà de la fundació i de la primera presidència, Claramunt posava en Jover com a exemple, no tan sols de barcelonisme, sinó també de penyisme. Jordi Claramunt i Esteve Pi recordaven la jornada més gloriosa viscuda com a penyistes en companyia d’en Jover: la final de Wembley que donà al Barça la primera Copa d’Europa, la mateixa que s’havia escapat en tres ocasions (a Berna, el 1961; el 1975 en semifinals; i a Sevilla el 1986).

El germà d’en Jover feia un paral·lelisme entre el que suposà per al barcelonisme aquella final de Wembley i el que suposa ara per al catalanisme l’actual creixement de l’independentisme. Si Marfany es referia a la intervenció d’en Jover en el Correllengua del 2004, o l’Esteve Pi a l’estada d’en Jover en l’hostatgeria de Montserrat en el 2007, el germà recordava la darrera conversa al voltant de l’acte de jurament d’un regidor d’Esquerra a Ribes de Fresser. El nou regidor prometia el càrrec, però també promeria no acatar les parts de la constitució espanyola que ataquen el nostre poble i l’impedeixen avançar en el camí de la plenitud nacional.

dijous, 16 de desembre del 2010

ERC-ICV-EUiA es queden sense butaca a la Mesa del Parlament del Parc de les Feres

En la passada legislatura, en tres ocasions (maig del 2009, octubre del 2009, juny del 2010) els dos representants d’ERC i d’EUiA van fer costat als tres partits d’ordre (CiU-PSOE-PP) per refusar la possibilitat que s’apleguessin signatures per presentar una iniciativa legislativa popular que proposava un referèndum d’autodeterminació. És ben cert que, en una ocasió, els representants de CiU, ERC i d’EUiA van admetre a tràmit una iniciativa popular per fer una consulta sobre la independència per via de referèndum. Però també en aquella ocasió, després es van desdir tant CiU com EUiA. Amb aquest balanç de tres (o quatre) negatives per obrir una via de solució als greus problemes que la dependència genera en el nostre país, hom es demana per què hem de plorar pel fet que el tripartit d’ordre (CiU-PSOE-PP) els hagi deixat fora de la Mesa del Parlament.

dimecres, 15 de desembre del 2010

La diplomàcia espanyola i la negació del dret d'autodeterminació dels pobles

Wikileaks ofereix un filó informatiu amb el cablegate. No tant per les novetats que hi poguem trobar, com per la manera que s'expressen, amb sinceritat, a través de comentaris dels ambaixadors nord-americans, les intencions dels governs.

Vegem, per exemple, un cable enviat entre les ambaixades nord-americanes de Rabat, Madrid i París. El cable, del 2006, fa referència a una proposta de Miguel Ángel Moratinos, llavors ministre espanyol d'Afers Exteriors, quant al tractament que calia donar a la qüestió del Sàhara Occidental.

Oficialment, el Sàhara Occidental és un territori en el qual no s'ha produït la descolonització. La potència colonial és encara reconeguda a Espanya. I a Espanya se li suposa l'obligació de permetre l'exercici del dret d'autodeterminació del territori. L'ocupació marroquina i mauritana de 1975 va tallar la possibilitat d'aquest exercici. No obstant això, el consens internacional parla de la necessitat de celebrar un referèndum d'autodeterminació, en el qual es contemplaria bé la independència del territori (en tant que República Àrab Saharaui Democràtica, RASD) o la unió amb el Regne del Marroc. Quant a les aspiracions marroquines, cal assenyalar que aspiracions idèntiques s'havien formulat envers Mauritània, actualment un estat independent i membre de les Nacions Unides.

En el document filtrat, Moratinos proposa deixa de parlar en termes de "descolonització", d'"independència" o de "sobirania". Aquests termes s'haurien de substituir, en el llenguatge de la diplomàcia internacional referida al cas del Sàhara Occidental, per "regionalització", "autonomia" i "autogovern".

En definitiva, Moratinos feia una crida a preparar el terreny per a la considerada "única solució possible". Aquesta solució seria similar "a l'oferida per Espanya a Catalunya" durant la transició.

La proposta d'una Comunitat Autònoma del Sàhara Occidental fa part habitual del llenguatge que el Regne del Marroc fa servir. També es fa servir l'analogia amb les comunitats autònomes basques i catalanes de l'estat espanyol. El que no és tan habitual és que aquesta mateixa analogia la faci un ministre espanyol, ja no només per no quedar malament davant d'Algèria, sinó també per no oferir encara més arguments a l'independentisme català.

És simptomàtic que el document referit sigui del 2006, en la mateixa època que es feia la segona generació d'estatuts d'autonomia als Països Catalans.

Vet ací, doncs, que la pròpia existència d'un autonomisme català serveix clarament d'eina per negar el dret d'autodeterminació al Sàhara Occidental (i, òbviament, també els Països Catalans). Un autonomisme català que, encarnat en CiU, es disposa ara a votar l'extensió del dret d'alarma a l'estat espanyol, com un anunci de quina posició adoptarà en cas d'un conflicte obert.

D'altra banda, també és simptomàtic que la diplomàcia europea (ara en obert) proclami el Marroc com el soci número 1 en el món àrab (un món àrab dividit també per la qüestió del reconeixement de la RASD). La Unió Europea ha passat pàgina a les repressions violentes de les darreres setmanes a al-Aiun. El Marroc encara no format part de la Unió Europea, però l'existència d'interessos comuns entre la classe dirigent marroquina i l'imperialisme europeu (o franco-alemany) facilita unes relacions ben fluides. Els qui suposen la Unió Europea com un espai que garanteix la solució democràtica dels conflictes nacionals s'ho haurien de fer mirar.

També les persones que als Països Catalans donen suport a la causa saharaui, haurien de reflexionar sobre la pròpia attitud davant de la qüestió de l'autodeterminació del poble català. Ja que no fer prou per aconseguir l'exercici del dret d'autodeterminació per a la pròpia nació, serveix de coartada per continuar el procés d'assimilació del Sàhara Occidental dins del Regne del Marroc.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Els barcelonins comencen a decidir sobre la independència

Barcelona Decideix estrenava aquest cap de setmana el vot anticipat de la consulta popular sobre la independència. Ho feia al barri de la Barceloneta, i diumenge més de 2000 persones s'atansaren per exercir el dret de vot (poden votar-hi tots els empadronats a Barcelona majors de 16 anys). Els que han organitzat parades de vot anticipat saben perfectament què significa aquesta xifra.

També a Terrassa funciona la campanya de vot anticipat, car la consulta en aquesta ciutat del Vallès es farà el 23 de gener.

Tot plegat ens mostra que el suport al dret d'autodeterminació i el suport concret a la independència depassa els límits que uns i altres hi volen imposar.

divendres, 10 de desembre del 2010

A 30 dies del referèndum sobre la independència del Sudan del Sud

El proper 9 de gener del 2011, els ciutadans del Sudan del Sud són convocats a un referèndum per decidir entre la formació d’un estat independent al Sudan del Sud o el manteniment del territori en el marc de l’Estat Sudanès. La delimitació del territori que celebrarà el referèndum és el resultat de les negociacions que menaren a l’Acord de Naivasha entre el govern federal de Khartoum i el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLA/M). Fora del territori estricte del Sudan del Sud (definit per la divisió administrativa actual), l’Abyei celebrarà el seu referèndum particular. Dos territoris fronterers entre el Sudan del Nord i el Sudan del Sud, les Muntanyes de Nuba (Kordofan del Sud) i el Nil Blau, celebraran cadascun una consulta popular.

El passat mes d’abril tenien lloc les eleccions federals (a la Presidència i a l’Assemblea Nacional) del Sudan. El Congrés Nacional (NCP) d’Omar Hassan al-Bashir resultà clarament vencedor (amb un 68,24% dels vots emesos a les presidencials), però el domini de l’SPLM de Salva Kiir triomfà en el Sudan del Sud (amb un 92,99% dels vots emesos a les presidencials). Aquests resultats electorals foren reconeguts pels observadors internacional que, no obstant, denunciaren tota una sèrie d’irregularitats tant per part de l’NCP com de l’SPLM. Omar al-Bashir assumí la presidència federal, i Kiir, a banda de la presidència del Sudan del Sud, és vicepresident primer del govern federal.

En tot cas, el fet que els dos partits acceptessin els resultats de les eleccions d’abril i, ço que encara és més important, els procediments de confecció del cens electoral, fa que hi hagi confiança en la data del 9 de gener.

Els governs de Khartoum (NCP) i Juba (SPLM) ja havien acordat l’octubre del 2009, els esquemes bàsics del referèndum del 9 de gener. El quòrum pactat és del 60%, és a dir que de totes les persones amb dret de vot, haurien d’emetre vot el 60%. Si el 9 de gener no s’hagués arribat al quòrum, es faria un segon referèndum en un termini de 60 dies. Si es depassès el 60% (en primera o en segona convocatòria), la independència seria proclamada amb la majoria simple dels vots favorables.

Pel que fa a la posició dels governs estrangers, els Estats Units d’Amèrica han ofert públicament a Khartoum retirar Sudan de la “llista d’estats que patrocinen el territorisme” si el referèndum se celebra en el termini pactat i si se’n respecten els resultats. L’Aràbia Saudita, inicialment escèptica davant del referèndum, defensa que es faci d’una forma justa i lliure. En la ment de tothom hi ha el fet que el 85% del petroli sudanès és d’origen sud-sudanès.

No han faltat, però, veus “pro-confederals”. Així s’havia expressat la República Àrab d’Egipte, tot defensant una Confederació entre el nord i el sud del Sudan (l’antic Sudan anglo-egipci, recordem-ho). El mateix Bashir, però, va refusar en el seu moment d’embrollar el referèndum, tot insistint que la qüestió del 9 de gener serà triar entre “unitat o separació”. Bashir continuava per dir que “els nostres germans del sud refusen de moment la proposta de confederació. Si la separació fos el resultat del referèndum, les dues parts hauran de negociar sobre el futur de les relacions entre ells”. Efectivament, doncs, una proposta confederal seria el resultat del pacte entre dos estats independents. No obstant això, és ben difícil que, en cas que el Sudan del Sud esdevingui un estat independent, es restableixi una relació política estreta entre Juba i Khartoum, més enllà de la del veïnatge i la de la complementarietat econòmica entre els dos territoris. D’altra banda, Bashir és conscient que el triomf de l’opció “d’unitat” o, fins i tot, la de l’anul·lació de referèndum per manca de participació, suposaria l’enfortiment definitiu de l’estat sudanès, de l’NCP i de la seua pròpia projecció com a dirigent africà, àrab i islàmic.

Seran, en tot cas, els pobles del Sudan del Sud qui han de decidir-ho.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Wikileaks, el ‘cablegate’ i la detenció de Julian Assange

Des del 28 de novembre, Wikileaks publica 251.287 cables confidencials d’ambaixadors dels Estats Units. És cert que es tracta del nombre més elevat de documents confidencials filtrats al domini públic. Com és lògic, Wikileaks no diu quina ha estat la font de la filtració. Ara bé, el contingut dels cables que ha publicat ja Wikileaks i dels quals s’han fet ressò els mitjans de comunicació podria fer pensar malament. Per la pròpia natura d’aquests missatges, qui resulta retratada no és tant “l’activitat exterior del govern nord-americà” com els afers interns dels governs. Precisament, com mig món resulta afectat pels comentaris confidencials dels ambaixadors, el ‘cablegate’, degudament gestionat, pot donar molta corda. Els mitjans de comunicació catalans, sense anar més lluny, s’han fet ressò dels comentaris de l’ambaixada nord-americana a l’estat espanyol per assenyalar com Barcelona és una base d’activitats de la màfia russa, com la planta de Grífols al Vallès és estratègica en tant que productora d’immunoglobulina, o com Paco Camps és (o era) un potencial successor de Mariano Rajoy al capdavant del PP.

En línies generals, el cablegate mostra fins quin punt arriba la indignitat de la immensa majoria de governs dels suposats ‘estats independents’ que poblen la Terra. No els preocupa gens ni mica la situació de dependència política en la qual viuen envers els Estats Units, sinó que els preocupa únicament que no es noti. Sarkozy, ens diuen els cables, és l’emperador nu.

És curiós com la premsa oficial carrega contra Wikileaks i, seguidament, publica i comenta abastament el contingut dels cables. Amb tant de material, tenen per triar d’acord amb la línia editorial que els és pròpia.

Entre els governs ‘tocats’ hi ha Suècia. La ‘neutralitat sueca’ hi queda molt en entredit, ja no només per aquesta filtració, sinó per algunes d’anteriors, publicades a Wikileaks. No és estrany, doncs, que de Suècia hagi arribat la denúncia providencial que ha permès detenir el fundador i president de Wikileaks, Julian Assange.

La persecució contra Wikileaks també s’ha adreçat a la qüestió del finançament, i les autoritats suïsses han col·laborat en la congelació de diversos comptes bancaris a nom d’Assange.

Pel que fa a la persecució del propi portal de Wikileaks, els tancaments han tingut poc èxit. En l’actualitat, hi ha més de cinc-cents servidors mirall de Wikileaks, i el nombre va en augment. Els Pirates de Catalunya i la Carboneria són únicament dels dos exemples més destacats de miralls que funcionen des de casa nostra, al qual cal suma Wikileaks.cat.

S’alça, alhora, un moviment de solidaritat amb Wikileaks i amb Assange (Justice for Assange), que restarà detingut a Londres, si més no, fins el 14 de desembre.

En aquest punt, Assange, convé remarcar-ho, s’adscriu ideològicament a allò que podríem qualificar de llibertarianisme-conservador. Assange és contrari al ‘big government’, partidari de la lliure circulació d’idees, i de la transparència de les administracions i de les grans companyies. Bona part del corrent de suport a Assange comparteix aquestes visions, particularment a l’Anglosfera, si bé al continent europeu els suports s’adrecen a un perfil menys conservador i individualista.

Amb independència d’això, Wikileaks és ara un símbol contra la ‘diplomàcia secreta’. En aquests moments històrics, quan ja sigui a Corea, a l’estret d’Ormuz, al Carib, al Caucas, a la vall de l’Indus, pot esclatar eventualment la guspira que encengui una conflagració interimperialista, colpir la ‘diplomàcia secreta’ és essencial.

dimarts, 7 de desembre del 2010

El Banc de SAnTANder i l’home malalt de la Unió Europea

La situació econòmica, en el marc de la Unió Europea, de Letònia, de Grècia, de Portugal, d’Irlanda o, fins i tot, d’Itàlia i de Gran Bretanya, és preocupant. Però la situació de l’estat espanyol té unes particularitats que el fan l’autèntic ‘home malalt’ de la Unió Europea. La dimensió territorial i humana d’aquest estat dinàstic, les tensions nacionalitàries internes, el subdesenvolupament d’àmplies regions, l’atomització del sector productiu fins i tot en els indrets més puixants, etc., mostra unes particularitats en l’àmbit econòmic, polític i social. No és pas qüestió menor el propi origen de l’actual fase constitucional de l’estat espanyol. Portugal i Grècia, per processos diferents, trencaren amb les dictadures militars-corporativistes. En canvi a l’estat espanyol, tot va anar de llei a llei. La declaració d’estat d’alarma del passat 4 de desembre augura una espiral en la qual es fa difícil no recordar un paral·lelisme amb l’anterior Restauració Borbònica: la Constitució canovista del 1876 també va acabar en Directori Militar.

Entre les particularitats jurídiques de l’estat espanyol dignes d’esment, apareix el marc regulatori financer. La forma com s’han gestionat crisis hipotecàries als Estats Units o a França ha estat certament desastrosa. Però són un paradís normatiu en comparació a l’estat espanyol.

Des del dia 30 de novembre, José Luis Burgos acampa, en vaga de fam, davant de l’oficina del Banc de Santander en el número 5 de Passeig de Gràcia, ben a prop de la Plaça de Catalunya. Ahir, diada de la Constitució Espanyola, tingué lloc una concentració de suport.

Entre els grups presents, hi havia els membres de la Plataforma de Defensa i Moviment Ciutadà “loestaspermitiendo.com”, creada al voltant de la mobilització de Burgos. La narrativa segregada des del poder parla de la ‘crisi’ en termes gairebé meteorològics. Contra aquesta narrativa, aquests moviments formats al voltant d’ATTAC, ofereixen una descripció dels moments que confluïren en l’actual situació. Aquesta explicació, naturalment, requereix una certa traducció en un llenguatge més entenedor:
-1. En un primer moment, trobem la realitat de la tendència estagnació de les economies madures, la qual cosa amenaça l’extracció de plus-vàlua. La ‘deregulació’ del sector financer havia de comportar un estímul per a l’economia productiva (encarat, especialment, a la recerca, el desenvolupament i la innovació) i per al consum. El resultat fou el creixement gegantí dels mercats especulatius, els quals adquiriren una sofisticació enorme a partir de la dècada dels anys 1990.
-2. A la recerca de nous mercats, les entitats financeres havien d’entrar cada vegada en operacions més arriscades. Mitjançant diverses tècniques de compra-venda, aquestes operacions eren possible en tant que se les vinculava amb operacions menys arriscades.
-3. Les agències de qualificació tingueren un paper cabdal, en avaluar positivament molts dels nous productes financers.
- 4. L’autonomia creixent dels bancs centrals (Reserva Federal nord-americana, Banc Central Europeu, Banc d’Espanya) de les institucions ‘representatives’ (Govern, Parlament) havia de servir per evitar les temptacions pro-inflacionistes de suposats governs populistes. En realitat, servia per fer més opaca la gestió. El mite d’un Banc d’Espanya responsable, mentre els altres bancs centrals eren massa alegres, és un mite que, encara que fos real, no tindria cap importància, degut a la interconnectivitat del sistema financer.
- 5. Sempre en nom de la lluita contra la inflació, s’imposaven mesures polítiques de contenció salarial i de congelació-reducció de les pensions públiques, alhora que es reclamava la privatització dels sectors i serveis públics més rendibles. L’augment dels beneficis empresarials (principalment, de les grans empreses de serveis privatitzats) havia de contribuir a engreixar les operacions de les entitats financeres.
- 6. Els riscos del punt 2. i l’evolució de la distribució de la renda assenyalada en el punt 5. conduïen a una contradicció, i la bombolla financera esclatà. La manera de gestionar els riscos assenyalada en el punt 3. feia que fos impossible distingir entre “justos” i “pecadors”. En tot cas, sota una estat de ‘schock’, s’imposaren una sèrie de polítiques de ‘rescat’. Les entitats financeres afectades reberen de fons públics préstecs a molt baix interès. També hom prometia llavors (novembre del 2008) una revisió de les ‘regles del joc’. Resultava curiós com els antics ‘minarquistes’ cuitaven a justificar els ‘rescats’. Però és que ningú no aplica tal o tal mètode per amor metodològic, sinó tinguent en compte uns interessos concrets (la qual cosa fa que el mètode sigui canviat segons bufa el vent). Els diners del ‘rescat’, naturalment, no anaren pas a concedir crèdits a l’economia productiva (estagnant, recordem el punt 1.), sinó a la recerca de beneficis ràpids.
- 7. Les polítiques fiscals regressives dels darrers trenta anys, agreujades per l’ensorrament dels ingressos públics (com a conseqüència de la contenció del crèdit a empreses) i pel ‘rescat’ de la tardor del 2008, conduïren a una ‘crisi de deute públic’. Si el ‘rescat’ havia treballat a interessos baixos (1%), el finançament del deute públic es feia a interessos més alts i creixents.
- 8. Si les agències d’avaluació eren abans enormement generoses ara es tornaven exigents en el moment de valorar les perspectives del deute públic, especialment dels estats de la perifèria de la Zona Euro. Calia maximitzar l’interès d’aquest deute públic.
- 9. Per garantir el retorn del deute públic a l’interès desitjat, calia imposar un programa d’austeritat. Si bé aquest programa d’austeritat agreuja les xifres de consum i les dels ingressos públics, també ofereix un clima d’augment dels beneficis (mitjançant la contenció salarial) i d’obertura de nous mercats (privatització dels serveis públics, deteriorament del sistema públic de pensions).
- 10. L’endeutament públic tapava definitivament qualsevol discurs de ‘reforma del capitalisme’ dels responsables governamentals. L’ortodòxia interessada en matèria econòmica, lluny d’afeblir-se des del 2008, ha guanyat força.
- 11. En conseqüència, els beneficis de les elits econòmiques contrasten cada vegada més amb la pauperització creixent de les capes populars (petits i mitjans empresaris, treballadors assalariats, jubilats).
- 12. A efectes pràctics, els governs han quedat ‘intervinguts’ per les autoritats financeres internacionals (FMI, Banc Mundial), agències de qualificació, banca internacional, patronal, etc.
- 13. Les mesures polítiques i econòmiques adoptades per ‘sortir de la crisi’ resulten inoperants als ulls de les capes populars. En el millor horitzó imaginable, hom pensa en una recuperació laboral a partir del 2014, a condició de renunciar a més de la meitat del salari pre-2008.

Des d’ATTAC, les mesures propugnades més destacades són:
-1. investigació independent de les pràctiques bancàries, amb la finalitat de depurar les responsabilitats de cada entitat.
-2. investigació del Banc d’Espanya en els abusos comesos en els anys de la bombolla financera.
-3. quantificació del dany produït per les males pràctiques bancàries.
-4. revisió de tots els procediments de desnonament o de dació que s’hagin produït, amb especial atenció a les condicions de subscripció dels crèdits i a les tasacions realitzades.
-5. promulgació de les normes i creació dels fons necessaris per a garantir la devolució dels habitatges a les persones de renda baixa que l’hagin perdut per raons de disminució d’ingressos.
-6. creació de fons necessaris per a les famílies que no disposen d’accés als serveis bàsics per falta de pagament com a conseqüència de pèrdues imprevistes d’ingressos.
-7. creació d’una jurisdicció especial per a perseguir els abusos bancaris i promoure l’establiment d’un codi ètic per a les entitats financeres.

El drama és que aquestes mesures, en tallar la financerització, també impossibiliten una recuperació de l’economia en termes ortodoxos. I les propostes de banca ciutadana, com la reivindicada pel moviment 7-D, exigeixen no únicament un canvi de direcció política, sinó de classe dirigent.

dilluns, 6 de desembre del 2010

El 6 de desembre: descelebrem-ho a Molins de Rei

O a Begues. Aquestes són les dues poblacions del Baix Llobregat, els consistoris de les quals s’han declarat ‘moralment exclosos’ de la Constitució Espanyola. En total, són 110 els municipis que han donat suport a l’esperit del “Compromís municipal sobiranista de Sant Pere de Rodes”. El moviment arrencà el 5 de juliol, al Port de la Selva, i el 5 de setembre se signava l’esmentat Compromís. Al Vallès Occidental trobem localitats com Castellar, Sant Quirze, Sentment, Vacarisses o Viladecavalls. No cal prendre cap avió. N’hi ha prou a creuar l’Esplugues del 20 de juny; passar pel terme de Sant Just Desvern, hereus d’en Cardona i d’en Massagué; caminar per Roses de Llobregat i enfilar la carretera cap a Molins.

diumenge, 5 de desembre del 2010

La Maria Rosa Andreu, en l’independentisme

Esplugues Decideix, la CAL d’Esplugues, Llibertat.cat, els mitjans locals i nacionals de l’independentisme català recordaven la Maria Rosa Andreu, amb motiu del seu traspàs. La Maria Rosa, com el seu company, en Marcel Casellas, feren part del PSAN-P que, a partir del 1979, donaria lloc als Independentistes dels Països Catalans (IPC). L’onada repressiva patida per l’independentisme combatiu fou contestada pel Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). Amb l’ajut dels Consells Populars de Cultura Catalana (CPCC), detencions com les de Marcel Casellas el 1981 provocaren una onada de mobilitzacions populars. En el fil roig d’aquelles lluites per la independència, per la cultura popular i catalana, de solidaritat amb els patriotes catalans, de defensa de la terra, s’explica tot l’independentisme dels darrers trenta anys. Un torrent, desbocat, ple de força i encant que és present en composicions de Casellas, com ‘la Rosa’, ‘la Mai’, el ‘Fox per la Toia’.

dissabte, 4 de desembre del 2010

La batalla aèria de Reagan-Blanco

José Blanco, com a ministre espanyol de Foment, havia estat protagonista aquesta setmana amb l’anunci que la privatització de la gestió aeroportuària garantiria, en qualsevol cas, la supeditació de l’Aeroport de Barcelona-el Prat als diktats de Madrid. Un posicionament tan lògic com el que el portava a defensar els abusos pro-bancaris de la legislació hipotecària espanyola en relació a la legislació de països més desenvolupats. El govern Zapatero, d’altra banda, es troba en ple procés de quislingització, amb una identificació com més va més clara dels interessos de gran capital financer internacional. A canvi, Zapatero-Blanco demanen mà lliure per acabar de munyir allò que resti dempeus en l’anomenat arc mediterrani. Blanco ha deixat clar repetides vegades quines són les prioritats en infrastructures del seu ministeri (en Ramon Tremosa n’és testimoni). I són aquestes polítiques les que permeten a la Ford d’amenaçar d’anar-se d’Almussafes si la connexió ferroviària de València amb la xarxa europeu no millora substancialment.

Però Blanco ha passat ara a un primer pla polític arran de la vaga salvatge declarada des d’ahir per bona part dels controladors aeris d’AENA. AENA ha respós amb el tancament de gairebé tot l’espai aeri sota el seu (des)control. Aquesta vaga es declarava hores abans que entrés en vigor un Decret del Consell de Ministres espanyol que volia retallar una sèrie de drets dels controladors fixats per convenis.

La compareixença del ministre Blanco i del director d’AENA mostra fins a quin punt en el capitalisme espanyol es fa difícil de distingir ‘sector públic’ o ‘sector privat’. Una distinció altrament menor, car un sector i l’altre són sota els interessos de la mateixa elit (dominant més que dirigent, tot sigui dit). En tot cas, els dos personatges iniciaven la cantarella de sempre sobre els privilegis dels controladors aeris. Aquests privilegis salarials (40 vegades el salari mínim) són el resultat, tot s’ha de dir, d’una política històrica de col·locació elitista, de restriccions a la formació de nous controladors i de blindatge d’estructures burocràtiques (post-)franquistes. És clar que la base ideològica d’aquests privilegis salarials dels controladors és exactament la mateixa que fonamenta els privilegis salarials dels alts càrrecs de l’entramat oligopolístic que dóna suport als dos partits dinàstics alternants (PSOE i PP). Les retallades salarials dels controladors serviran per engreixar més tota aquest entramat.

Així doncs, no és el moment de comprar els discursos igualitaristes del ministre Blanco. Temps vindrà que els privilegis formatius s’esfondran i que tot elitisme professional serà esmicolat implacablement. Però això no vindrà de la mà de Blanco, de Zapatero o de Botín.

El ministre Blanco pot tindre a les mans una possible victòria com la de Reagan el 1981. La historiografia nord-americana ha tingut ben clara la rellevància d’aquells dies. La Professional Air Traffic Controllers Organization (PATCO) havia estat fundada el 1968. En la campanya electoral del 1980, la PATCO va donar suport a la candidatura republicana de Ronald Reagan, justament perquè la FAA (l’AENA d’aquell moment i d’aquella situació) havia comptat amb l’assistència continuada de l’Administració Carter. El suport no era gratuït, i Reagan va considerar que les reivindicacions generals de la PATCO eren del tot raonables. Entre aquestes reivindicacions, hi havia la jornada setmanal de 32 hores. El 3 d’agost del 1981, la PATCO, desencisada per la política de l’Administració Reagan i per la gestió de la FAA, es declarar en vaga. Reagan es va oposar a la vaga amb termes legals. La llei federal prohibia les vagues de sindicats governamentals, i la Taft-Harley Act del 1947 permetia el govern d’ordenar els vaguistes a tornar a la feina. Dels 13.000 controladors, només un 10% va tornar a la feina. Llavors, Reagan amenaçà la resta amb acomiadaments massius.

Fins aquí s’acaba el paral·lelisme entre el 3 d’agost nord-americà del 1981, i el 3 de desembre espanyol del 2010. El Secretari de Transports, Drew Lewis, a diferència de Blanco, podia disposar d’efectius de substitució i comptava amb una sèrie de plans de contingència. Mitjançant aquestes eines, juntament amb una gestió del tràfic aeri que prenia en consideració algunes de les indicacions realitzada per la pròpia PATCO en temps de Carter, el govern Reagan aconseguí de fer volar el 50% dels vols programats. Així doncs, el 5 d’agost, Reagan podia acomiadar els 11.345 controladors aeris que no havien tornat encara a la feina, alhora que els incapacitava indefinidament per qualsevol servei federal.

No és que tot fos un camí de roses. La formació d’un controlador aeri requeria per a la FAA uns tres anys. El reclutament d’alternatives es basà en gent que tenia una formació bàsica com a controlador, però que no exercia. Es va recórrer també als controladors militars. La FAA confiava en retornar a la normalitat en dos anys, però la cosa s’allargà en un deu anys. En el 1986 no va haver més remei que permetre la readmissió de part dels controladors vaguistes (que, el 1987, fundaren la NATCO).

Alan Greenspan, en un discurs del 2003, ho va veure amb molta claredat: ‘Potser la iniciativa interior més important, molt controvertida llavors, fou l’acomiadament dels controladors aeris l’agost del 1981. El President invocà la llei per dir que els empleats públics en vaga havien abandonat els llocs de treballs, una acció que incomodà els qui creien cínicament que cap President no recorreria a aquella llei. El president Reagan triomfà, com ja sabeu, però molt més important és el fet que la seva acció donà pes al dret legal dels empleadors privats, prèviament no del tot exercit, d’emprar la pròpia discrecció alhora de contractar i acomiadar treballadors’.

Les mesures del ministre Blanco, de moment, són un rotund fracàs respecte a les adoptades el 4 d’agost per Reagan-Lewis. La militarització del control aeri no ha suposat l’ocupació dels llocs de treball per militars, sinó únicament un intent de fer retornar els ‘vaguistes’ a la feina a través de la declaració d'un estat d'alarma. Blanco, naturalment, pot optar per totes les vies legals per desfer-se dels ‘vaguistes’. Però no té controladors a l’abast. I sap perfectament que qualsevol sinistre aeri serà atribuït a les mesures substitòries.

Quin serà el sou d’un controlador aeri en el 2020? No ho sabem. Però sí tenim una idea de com es determinarà. Les vagues salvatges, l’esquirolisme, l’instrusisme, etc., són factors rellevants en aquesta determinació. Els estats d'alarma i la militarització de la societat poden ser un altre factor rellevant.

divendres, 3 de desembre del 2010

Aturar els desnonaments


Casos com el desnonament d’en Lluís, de la Bisbal del Penedès, s’han visibilitzat gràcies a la xarxa creada al voltant de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques (PAH). És esclafant la connivència entre les entitats financeres que feren signar crèdits personals per comptes de crèdits hipotecaris, entre els notaris que anaven a preu fet, entre els legisladors que creen paradisos normatius per a la gran banca, entre el personal de justícia que treballa amb nombres i no persones, entre personal de serveis socials que intimida, etc. Però la connivència entre afectats, entre persones dels moviments populars i veïnals, entre persones ‘alliberades’ d’obligacions laborals, etc., pot canviar situacions que, viscudes individualment, acaben en drama. O, si d’han d’acabar en drama, que sigui un drama social...

dijous, 2 de desembre del 2010

40 anys d’associacions de veïns, al Museu de l’Hospitalet


Ahir s’inaugurava al Museu de l’Hospitalet, a Ca n’Espanya, l’exposició ‘40 anys de moviment veïnal a l’Hospitalet’, que serà present al segon pis d’aquest espai fins el proper 16 de gener del 2011, amb la intenció d’iniciar llavors una gira pels barris d’aquesta ciutat. L’exposició ha estat organitzada pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH), amb el suport, entre d’altres, de l’Institut Ramon Muntaner (que aplega centres d’estudis d’arreu dels Països Catalans) i del Memorial Democràtic. També ha comptat amb la col·laboració del Grup d’Estudis d’Esplugues.


En l’acte de presentació, Pilar Massana i Manel Domínguez, del CELH, han posat de manifest la rellevància del moviment veïnal en les transformacions viscudes pels barris de l’Hospitalet de Llobregat en els darrers trenta anys. Menys cofoi ha estat el parlament de Manuel Piñar, president de la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet (FAVL’H), pel qual hi ha hagut un canvi d’escenari però amb els mateixos actors. Així ha recordat que, avui, com fa trenta anys, el moviment veïnal es troba amb el repte de fer front als problemes quotidians dels veïns, com ara la manca de feina (a l’Hospitalet hi ha més de 20.000 treballadores en atur) i els problemes que suposa, p.ex. els desnonaments com a conseqüència d’impagaments dels terminis de les hipoteques. Precisament, avui al vespre, a les 18.30, al Centre Cultural de Bellvitge hi ha un assemblea veïnal sobre aquesta qüestió.

De totes formes, és natural que el pes de l’exposició giri al voltant de la primera dècada dels moviments veïnals. O, per ésser més estricte, del moviment veïnal legalitzat. En el context del franquisme, les primeres experiències del moviment veïnal neixen entre els partits de l’oposició obrera (el PSUC i d’altres partits comunistes, principalment) i els moviments cristians de base. La realitat de l’Hospitalet de Llobregat era marcada per l’onada immigratòria dels anys 1960 i el consegüents caos urbanístic del qual tregueren un bon pessic les oligarquies locals vinculades al règim. Aprofitant les escletxes d’aquell període, a barris com Santfeliu, sovint a l’entorn de la parròquia, es creen les primeres Associacions de Caps de Família. A partir del 1970 sorgeixen ja les primeres associacions de veïns. Són els anys que a Can Serra es construeix la Casa de la Reconciliació. El moviment veïnal segueix una etapa de creixement i d’organització. Així, si per exemple, es forma inicialment una ‘Associació de Veïns de Can Vidalet, Pubilla Cases i Florida’ (prescindint de les fronteres municipals), després es podran crear associacions a cadascun d’aquests barris. Un procés similar, es viu a Collblanc-la Torrassa.

El moviment veïnal dels anys 1970 anava més enllà de les lluites urbanístiques, encara que foren aquestes les que una mobilització més massiva aconseguiren generar (p. ex. reivindicació de la Carpa de Can Serra). També hi havia la reivindicació en l’àmbit de l’educació i cultura (garantir places d’ensenyament secundari per als joves, creació de biblioteques, etc.), o la d’equipaments sanitaris o esportius. Sense oblidar tampoc, la lluita democràtica (el moviment per uns ajuntaments democràtics).

Ja en 1978 apareixen les primeres reflexions sobre la “crisi” del moviment veïnal. Si hom esperava un creixement de les associacions amb el canvi polític, això no s’esdevingué. Després de les eleccions del 1979, les noves autoritats municipals s’ho veien d’una manera diferent. Han seguit, doncs, trenta anys de “crisi permanent” del moviment veïnal. Les AA.VV. de Can Serra, Pubilla Cases, Florida, Collblanc-la Torrassa, Santa Eulàlia, Ildefons Cerdà, Gornal, Bellvitge, Centre, Sant Josep, Santfeliu i Camí de la Fonteta han protagonitzat, malgrat tot, bona part de la vida reivindicativa de les tres dècades posteriors, com també ho fan les instàncies municipals (Federació) i supralocals (CONFAVC).

dimecres, 1 de desembre del 2010

7-D: una jornada d’acció contra el sistema bancari


Eric Cantona, veí ocasional de Sant Just Desvern i que, recentment, apareixia en un film de Ken Loach, as himself, ha prestat imatge a la iniciativa Bankrun 2010. La crida és ben senzilla: “El 7 de desembre del 2010, retirem els nostres diners dels bancs!”.

La proposta parteix de Géraldine Feuillien i de Yann Sarfati. La reivindicació final que tenen Feuillien i Sarfati és també senzilla: “un sistema bancari sa, equitatiu, abastable i responsable”. També hi ha una declaració il·lustrativa de la parella: “La nostra acció és una acció ciutadana que es desolidaritza de tot propòsit odiós o complotista que podrien sostindre en el nom del nostre moviment uns tercer en el curs d’intervencions en els espais de discussió que escapin al nostre control”.

L’objectiu de la mobilització és “sensibilitzar l’opinió pública quant al funcionament del sistema monetari”. Efectivament, la mixtificació regna sobre la “creació dels diners”, però és una mixtificació totalment lligada a la mixtificació que inverteix les relacions capitalistes quan ens ha d’explicar “qui crea riquesa i com”. D’això darrer, el manifest no diu res naturalment, fora d’explicar-nos que “les vagues i les manifestacions ja no serveixen de res”. Sí que es constata un fet polític de primer ordre, encara que expressat una mica tortament: “els nostres responsables polítics no poden respondre a la vegada als interessos dels mercats financers (sic) i als dels ciutadans”. Malgrat aquesta incapacitat de servir “a dos senyors”, el manifest fa una crida a recordar a aquests “responsables polítics” al servei de qui són.

En tot cas, la financialització de l’economia ha pres, especialment, en els “països occidentals” unes dimensions inoïdes. Ja no és que les grans finances controlin els sector productius, sinó que una quantitat immensa de la riquesa circula en allò de “D – D’”. La financialització de l’economia va permetre les darreres grans bombolles especulatives (les .com, les biotecnologies, la construcció, etc.). La desaparició progressiva, a partir de 1973, de les regulacions sobre el sector financer van possibilitar les bombolles, però també una de les palanques per fer possible una alta taxa de creixement econòmic en països de capitalisme madur.

Els impulsors del 7-D no desconeixen l’estret vincle entre finança – indústria – administració. Així doncs, fan referència al “paper que aquest sistema [financer] juga en la prosperitat dels imperis industrials, els interessos dels quals són tributaris dels conflictes armats, de la malaltia, de les penúries alimentàries i de la misèria que regna en els països que els forneixen de mans d’obra i de recursos naturals a costos irrisoris”. D’aquesta manera, el “sistema bancari sa” que reclamen el saben incompatible amb l’imperialisme. Ens diuen: “som conscients que aquest sistema no tindrà res a guanyar d’un món on regnés la pau i la prosperitat”.

La proposta d’una banca ciutadana

El manifest continua per exigir la creació d’una “Banca Ciudadana, al servei dels ciutadans”. Els fons de la “banca ciutadana” quedarien a l’abric de les febres especulatives. Una de les tasques principals d’aquesta banca ciutadana és prestar a una taxa zero fons a les empreses petites i mitjanes per tal de “relocalitzar llocs de treball”. Els autors del manifest recorden que aquest és un dels principis que s’apliquen en la “banca islàmica”, que refusa l’usura.

L’adreçament d’aquesta “banca ciutadana” es fa tant als “elements més fràgils” (jubilats, gent que cobra prestacions socials, treballadors pobres) com als “elements que encara resten de les classes mitjanes” (empresaris i autònoms). Uns i altres tenen a guanyar si s’anul•len els deutes públics, ja que els primers no patiran les retallades que es fan en nom de l’austeritat, i els segons es veurien alleugerits de càrregues fiscals. Si us hi fixeu, no és gaire diferent de la idea del Cercle Català de Negocis quan assenyala que el gros de petits i mitjans empresaris, per molt que es creguin o s’identifiquin amb les elits, no deixen d’ésser ‘treballadors’.

Una reivindicació de la tecnologia

Una de les raons de la convocatòria del 7-D és, precisament, la invisibilitat del rol jugat per l’entramat financer. La referència als “mercats finacers” que fan els analistes oficials els presenta, al capdavall, com a forces naturals, i no com a expressió d’una determinats interessos de classe. La “naturalització” té com a efecte que els ulls de les capes populars s’adrecin a altres aspectes. Així doncs, hom s’empassa arguments demogràfics que prescindeixen de l’augment de la productivitat de la força de treball. O s’empassa els arguments del “neo-luddisme”.

La conclusió del manifest es fixa en el paper contradictori de la tecnologia. Si, d’una banda, permet de produir “més, més ràpid i menys car”, de l’altra, directament, això suposa la destrucció de llocs de treball. Alhora, determinats desenvolupaments tecnològics, per manca d’interès comercial, queden sense aplicar. Així doncs, es tracta de “reconstruir un món on el treball ja no sigui viscut com una servitud, i l’absència de treball com un drama, perquè haurem sabut repensar-nos la manera amb la qual l’home de demà s’assegurarà la supervivència, l’educació, el benestar i la vellesa”. La llàstima és que no sabem ni com començar.

dilluns, 29 de novembre del 2010

28-N: i què han fet els principatins [cridats a vot]

Hi ha coses que convé dir. Perquè avui sembla que l'Artur Mas sigui el gendre ideal de totes les sogres potencials d'aquest Principat (o comunitat autònoma de règim comú), i les coses cal matisar-les. El 22,9% del cens electoral del Principat va votar ahir CiU. És moltíssim, certament. Congriar aquest suport és una fita notabilíssima. Però és un 22,9%, no pas una majoria aritmètica.

Convergència i Unió ha aconseguit 1.198.010 persones. D'aquestes, centenars de milers han votat afirmativament en el referèndum popular sobre la independència. Sense l'efervescència independentista dels darrers anys, ni el desgast del tripartit ni l'èxit electoral de CiU no haurien estat tan espectaculars. Certament, que és un independentisme tranquil, més de desig que d'urgència. I, alhora, la majoria dels prop d'1.200.000 vots de Mas no són pas independentistes (encara). En els propers mesos, la crisi del deute públic es farà més i més forta a la Unió Europea. L'Estat Espanyol i la Generalitat de Catalunya en resultaran encara més afectats. Mas té prou suport com per menar una política obedient als diktats que arribin des de Madrid, des de Brussel·les o des de Frankfurt. La tasca de Laporta, López Tena, Bertran o Strubell serà la de denunciar que aquesta obediència de Mas amaga els costos socials de la dependència. Ja veurem si la compleixin, o es deixen anar per les consignes pseudo-hayekianes.

Però tornem a la qüestió.

Dels electors de novembre:
- el 40,04% s'han abstingut.
- un 22,91% ha votat CiU.
- un 10,91% ha votat PSOE.
- un 7,34% ha votat PP.
- un 4,40% ha votat ICV-EUiA.
- un 4,17% ha votat ERC.
- un 2,02% ha votat C's.
- un 1,95% ha votat Solidaritat.
- un 1,77% ha votat en blanc.
- un 1,44% ha votat PxC.
- un 0,76% ha votat Reagrupament.
- un 0,42% ha votat nul. No sé quants cv hi han estat introduïts en les urnes.
- un 0,36% ha votat Eb-CenB, per tal de deixar el Parlament amb vacants.
- un 0,30% ha votat Els Verds-GVE.
- un 0,26% ha votat PACMA-Animalista.
- un 0,14% ha votat Des de Baix.
- un 0,13% ha votat la CORI.
- un 0,69% addicional ha votat unes altres coses.

diumenge, 28 de novembre del 2010

28-N: què han fet els espluguins [cridats a vot]

El 28-N no és el 20-J. Dels 40.000 espluguins que tenien dret de vot en el referèndum popular sobre la independència de la Nació Catalana, ara només tenien dret de vot 33.979. Es tractava, a més, d’elegir uns diputats que, sense mandat imperatiu, podran fer allò que els plagui (i els deixi fer la Constitució espanyola) en el Parlament del Parc de la Ciutadella.

Què han fet, però, els 33.979? El següent:
- 12.905 espluguins (37,98%) han optat per no anar a votar.
- 06.180 espluguins (18,19%) han votat Convergència i Unió (CiU).
- 05.372 espluguins (15,81%) han votat el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). No crec recordar cap elecció en la història recent on el PSC-PSOE hagi quedat per darrera de CiU. Alguna vegada havia de ser la primera.
- 03.603 espluguins (10,60%) han votat el Partit Popular (PP).
- 01.651 espluguins (04,86%) han votat Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA).
- 01.024 espluguins (03,01%) han votat Ciutadans (C’s).
- 00.937 espluguins (02,76%) han votat Esquerra Republicana de Catalunya.
- 00.611 espluguins (01,80%) han votat en blanc.
- 00.469 espluguins (01,38%) han votat Plataforma per Catalunya (PxC).
- 00.319 espluguins (00,94%) han votat Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Si no hagués estat pels companys de Sant Just Desvern, encara hauria estat el desastre més fort.
- 00.145 espluguins (00,43%) han votat Escons en blanc (Eb-CenB).
- 00.114 espluguins (00,34%) han vist el seu vot declarat nul.
- 00.103 espluguins (00,30%) han votat el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal (PACMA-Animalista).
- 00.103 espluguins (00,30%) han votat Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE).
- 00.101 espluguins (00,30%) han votat Reagrupament (RI.cat). És a dir, en Puiggròs i 100 més. - 00.054 espluguins (00,16%) han votat el Partit Pirata (Pirata.cat).
- 00.051 espluguins (00,15%) han votat Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 00.046 espluguins (00,14%) han votat la Coordinadora Reusenca Independent (CORI). Lamentem profundament no haver-nos trobat amb apoderats de la CORI en aquesta jornada de novembre.
- 00.031 espluguins (00,09%) han votat Des de Baix.
- 00.031 espluguins (00,09%) han votat Alternativa de Govern. Cada votant ha requerit 3 o 4 cartells.
- 00.023 espluguins (00,07%) han votat el Partit dels Pensionistes en Acció (PDLPEA).
- 00.017 espluguins (00,05%) han votat la Unificació Comunista d’Espanya (UCE). La ratio votants:cartells també es esfereïdora.
- 00.014 espluguins (00,04%) han votat el Partit Humanista (PH).
- 00.013 espluguins (00,04%) han votat el Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI).
- 00.011 espluguins (00,03%) han votat el Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC).
- 00.011 espluguins (00,03%) han votat el Partit Família i Vida (PFiV).
- 00.011 espluguins (00,03%) han votat el Partit Republicà d’Esquerra (PRE-IR).
- 00.010 espluguins (00,03%) han votat la Falange (FE de las JONS).
- 00.010 espluguins (00,03%) han votat el Partit Castellà (PCAS).
- 00.008 espluguins (00,02%) han votat Per Un Món més Just (PUM+J).
- 00.001 espluguí (00,00%) ha votat Gent Nostra (GN).

Podem alegrar-nos, també, que cap espluguí no ha votat el Moviment Social Republicà (MSR).

Ja sabem que els resultats no es poden extrapolar a les municipals. Un ensenyament, però, és clar. Si l’objectiu de les municipals és assolir la màxima representació possible damunt d’un programa amb cert sentit, una Entesa per Esplugues que inclogui unes reivindicacions populars bàsiques i que superi divisions nacionalitàries sota la premissa del dret d’autodeterminació, seria escaient. Si l’objectiu de les municipals és un altre, jo ja no dic res.

divendres, 26 de novembre del 2010

‘L’Ocupació a Europa 2010’: Quina moto ens vénen?

Ahir, jornada de Santa Caterina, la Comissaria d’Ocupació, Afers Socials i Oportunitats Iguals, presentava el report sobre la situació de l’ocupació laboral. Ja en el proemi, se’ns parla d’unes quantes xifres clares, com per exemple que en diversos estats de la Unió Europea, la taxa de desocupació per als joves de 15-24 anys sigui del 30%. També se’ns parla d’altres coses que són massa evidents. Continua la destrucció de llocs de treball, mentre que les oportunitats de trobar feina disminueixen. El temps mitjà de residència en l’atur creix de manera continuada, únicament pal·liat pel fet que augmenten el nombre de persones que deixa de buscar feina (població inactiva). Aquesta tendència persistirà, malgrat que cada vegada més regions d’Europa mostren xifres de creixement econòmic gens menyspreable.

Quines són les raons d’aquesta recuperació ‘sense-feina’? El report ens diu que la recuperació és encara fràgil. Se suposa que quan la recuperació sigui ‘robusta’, produirà un estímul en el ‘mercat laboral’. Se’ns consola dient que la taxa de desocupació sembla més o menys estabilitzada en termes continentals, i que les enquestes demostren una major ‘confiança d’empresaris i consumidors’.

El report també ens parla de “bons” (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Itàlia) i “dolents” (estat espanyol, estats bàltics, Irlanda). En els “dolents”, la taxa de desocupació és tan alta per la “falera” amb la qual es van llençar a la bombolla constructiva. Entre els “dolents”, a més, cal esmentar el poc ús de la “flexibilitat interna”, és a dir el manteniment de llocs de treball amb reducció jornada i de salari. Si ho apliquem als Països Catalans, les tres raons bàsiques de la “crisi laboral” serien: a) el fort investiment en el sector de la construcció durant els anys del ‘boom’ en detriment d’altres sectors; b) l’escala reduïda de les empreses, que ha precipitat el tancament de moltes d’elles; c) l’alta temporalitat i, en general, les fàcils condicions d’acomiadament.

El report també contempla la situació des d’una perspectiva de gènere. Se’ns diu que la ‘crisi laboral’ ha afectat més severament al sexe masculí damunt del femení. El report, però, ha d’advertir una cosa. Moltes dones treballen en sectors que mostren menys fluctuacions d’acord amb el cicle industrial (sector públic, sanitari, educació, sector social). Però com que tots aquests sectors es veuen i es veuran afectats per “l’ajustament fiscal”, podria augmentar fortament la desocupació femenina. I això sense oblidar que, la dona pateix una taxa d’activitat inferior i també un nivell salarial per hora treballada inferior.

Quant a l’efectivament dels arranjaments laborals de temps escurçat (STWA), el report afirma que els estats membres que els han aplicat han aconseguit minorar el creixement de la desocupació del 2008-2009 en 0,7 punts percentuals de mitjana. De totes formes, fins i tot les STWA són ara atacades pels mateixos defensors de la ‘flexiguretat’, car diuen que hi ha el ‘risc’ que aquestes mesuren ‘omplin de personal excedentari’ les empreses. Així doncs, en els països ‘bons’ (Alemanya) no cal descartar que la reducció de l’atur sigui només passatgera. El que és segur és que, fins i tot en el cas de recuperar les taxes d’ocupació d’abans del 2008, la majoria de la població de la Unió Europea haurà vist considerablement reduït el seu poder adquisitiu.