dimarts, 25 de març del 2008

Per què Josep Benet no va guanyar les eleccions del 1980?

O per què les va guanyar Pujol? Són qüestions històricament debatudes, i es tornaran a debatre arran de la mort de Josep Benet.

L'aritmètica electoral atribueix la derrota de Benet al fet, simplement, que no fou el candidat de les esquerres. Dit d'una altra manera, fou el PSC-PSOE qui, en presentar Joan Reventós, va trencar l'Entesa. L'aposta de Reventós era forta i permetia al PSC-PSOE de no patir la crossa del PSUC o dels Nacionalistes d'Esquerra. L'aposta la perderen. O, més ben dit, la va guanyar Jordi Pujol.

Hi ha, però, una altra perspectiva. Les eleccions les va guanyar Pujol perquè Pujol encapçalava el principal partit no-sucursalista. Fet i fet que, de llavors ençà, Convergència i Unió hagi estat sempre la força amb més diputats al Parlament, i que, amb l'única excepció del 1999, hagi estat la més votada, s'explica bàsicament per aquest motiu.

I, al capdavall, Josep Benet ha acabat per donar la raó a aquesta lògica. Vegem, si no, un extracte de la lletra que va enviar, ja malalt, a Josep Antoni Duran i Lleida:

---
Benvolgut amic, hospitalitzat, com em trobo des del passat dia 10 [de febrer], no he pogut parlar-te personalment, com volia i et vaig prometre, de la meva posició davant les eleccions del dia 9, ho faig, doncs, ara per escrit.

Estic molt i molt preocupat perquè aquestes eleccions no són unes eleccions corrents, normals, tot al contrari, són unes eleccions que s’han convertit per a la nació catalana en les més difícils i crucials de 1977 ençà, és a dir, des de les primeres de la transició. Car és evident que amb la nova legislatura que naixerà d’aquestes eleccions s’intentarà, entre altres accions contra Catalunya, canviar la llei electoral espanyola per tal de limitar o fer desaparèixer de les Corts els partits nacionals de les nacionalitats perifèriques; així com és segur que amb el pretext de la sentència del T.C. sobre el nou Estatut català s’intentarà de sotmetre Catalunya a una nova LOAPA –aquella LOAPA que votaren els dos grans partits majoritaris espanyols i, lamentablement, també el PSC. Em dol de recordar-ho però cal fer-ho. Alhora que continuarà l’ofegament de la nostra economia del que ja ens parlava el nostre enyorat Ramon Trias Fargas i els atacs contra la nostra llengua i la nostra cultura

Per tot això crec que és un error gravíssim que hi hagi catalanistes que anunciïn que s’abstindran en aquestes eleccions i encara considero més greu que proposin el vot nul. Votar nul en aquestes eleccions és facilitar la victòria als enemics de la nostra nació.

És hora de reaccionar.

Crec, doncs, que cal votar un partit que sigui fidel al II Congrés Catalanista de 1885, que establia que només podien defensar amb total llibertat els interessos de la nació catalana els partits catalans que depenien exclusivament de Catalunya, per tant només aquells que tenen grup parlamentari propi en el Congrés de Madrid.

Per tot el que acabo d’exposar-te crec que tu ets el millor candidat català en aquestes eleccions, per la teva experiència, el teu nacionalisme i la teva fidelitat al partit de Manuel Carrasco i Formiguera, per tant compta amb el meu vot.

Amb esperança, una cordial abraçada,

Signat: Josep Benet i Morell. 29/2/2008

P.S.: Pots fer l’ús que creguis oportú d’aquesta carta


---
Després de voltar durant gairebé 125 anys, tornem al II Congrés Catalanista i a una de les seves lliçons bàsiques.

Segurament, algú arguirà que el PSUC era una partit català, car la relació amb el PCE era fraternal.

Certament, algú arguirà que ERC és formalment independent del PSC-PSOE. Com també s'arguirà el mateix d'ICV-EUiA, tot i doblement lligada a IU al PSC-PSOE.

Però no som al 1885. En aquella època el catalanisme era una gota en una mar de catalans desnacionalitzats. Ara, potser és una gota més grossa, però la mar... Justifica això la liquidació de les formacions polítiques catalanes? Benet pensava que no. Però molts 'catalanistes' pensen que sí. Que és millor deixar al PSOE la política, i dedicar-se exclusivament a la 'cosa cultural'. Justament, el mateix raonament de Teodor Llorente en la València de la Primera Restauració.

dissabte, 22 de març del 2008

El Pla Caufec, a 22 de març del 2008

Dues imatges d'avui sobre les obres del Pla Caufec.




- Més imatges.

La solució dels conflictes nacionals a Euràsia

[Ens ha arribat aquest text d'un univers paral·lel]



Gràcies a 1984, de George Orwell, haureu sentit a parlar d'Oceania, Euràsia i Estàsia, els tres estats totalitaris que dominen un escenari distòpic de com podria haver evolucionat la segona post-guerra mundial. Nosaltres tenim novel·les distòpiques similars a Euràsia. Novel·les que exploren que hauria passat si hagués guanyat l'Alemanya Nazi, o si els churchil·lians haguessin menat una tercera guerra mundial contra la naixent Euràsia. També s'explora què hauria passat si el neobolxevisme hagués estat derrotat per la vella guàrdia i la Unió Soviètica hagués perdurat (en el vostre univers, d'altra banda, no perdura més enllà del 1991). En totes aquestes novel·les, segregades per l'aparell de propaganda del Front Popular d'Euràsia, ocupen un lloc especial els odis nacionals intestins a Europa. El subtext és clar: a Euràsia, a la nostra Euràsia de l'any 60 (l'any 2008 de l'era comuna), no hi ha problemes nacionals.

Suposareu, tal com diu la propaganda oficial d'Oceania (quan són en guerra amb Euràsia), que tota la diversitat nacional d'Euràsia fou esclafada. No és ben bé així. Euràsia és l'Imperi multinacional per excel·lència. Si bé la llengua oficial és la eurasia lingvo, totes les instàncies de l'Estat, del Front i del Partit utilitzen les llengües nacionals de cada territori. Si bé, en un districte, és habitual que el primer secretari del Partit sigui foraster, el coordinador general del Front local i el president de districte són sempre fills del país. Aquesta política ha servit perquè ningú ja no senti la pertinença a Euràsia com quelcom d'imposat. Ningú no recorda que Euràsia, en els seus orígens, no fou més que l'extensió de l'imperi rus, primer sota la forma d'ocupació soviètica, després com a d'Unió Eurasiàtica i, finalment, sota el nom definitiu i imprescriptible d'Euràsia.

Certament hi ha hagut algunes dificultats en els districtes "multiètnics". Això és vàlid també per totes les grans ciutats. El Partit, en tot cas, ha fixat amb netedat, en tots aquests casos, quina és la nació a la qual pertany la localitat en qüestió. I s'han constituït associacions culturals per les altres nacionalitats, integrades en l'aparell administratiu de l'Estat.

Tot aquest escrit que us adreço té únicament una missió orientadora. M'han arribat editorials dels vostres diaris on planyen que hi hagi qüestions nacionals obertes a Europa. Alguns d'aquests editorialistes ploren encara la desaparició de l'Imperi Austro-hongarès i de l'Imperi Otomà, autèntiques encarnacions de l'esperit multinacional. Curiosament, en els articles més recents, veig que ploren fins i tot la desaparició de Txecoslovàquia i de Iugoslàvia. Em resulta curiós, perquè Txecoslovàquia i Iugoslàvia van nèixer de les cendres dels imperis Austríac i Turc. Si llegim els editorials d'entre-guerres, els mateixos que defensaven l'Imperi Austríac condemnaven Txecoslovàquia, una presó de pobles dirigida pels txecs contra alemanys, eslovacs, hongaresos i rutens (=ucraïnesos). O condemnaven Iugoslàvia, com una presó dirigida pels serbis, amb co-direcció croata i eslovena, contra hongaresos, romanesos, alemanys, italians i albanesos. Similarment, veuen com ara Kosovo esdevé una presó de pobles dirigida pels albanesos contra els serbis i d'altres minories. I tenen tots raó (això sí, si afegeixen que l'Imperi Austríac era una presó de pobles dominada pels alemanys, i l'Imperi Otomà una presó dirigida pels turcs). A Euràsia tot això ho hem resolt: som una presó de pobles els carcellers de la qual pertanyen a totes les nacions i a no cap d'elles.

dijous, 20 de març del 2008

La memòria i la veritat (Mirant al Cel, Jesús Garay, 2007)

En la memòria de guerra dels nostres avis, els bombardeigs, viscuts en els barris de Sants i de la Torrassa, ocupen un lloc central. Un altre punt de record, exclusiu dels avis, és el front, del qual rarament es parlava. Un tercer és la misèria i la picaresca, la plena crudesa de les quals no es viurà fins perduda la guerra. Els bombardeigs aeris de població civil, fins llavors assajats pel colonialisme espanyol i italià a l'Àfrica, i pel colonialisme japonès a la Xina, entren per primera vegada a Europa el 1936. D'aquella guerra d'Espanya el bombardeig més recordat és el patit el 26 d'abril del 1937 per Gernika. Una localitat triada deliberadament pel seu simbolisme en el moviment nacional basc. El bombardeig de Gernika fou a càrrec d'una unitat alemanya, comandada des d'Alemanya. També l'aviació italiana, amb base a Son Sant Joan, ataca des de Mallorca d'acord amb el comandament directe de Roma objectius militars i civils situats entre Cartagena i Portbou. Però serà la regió industrial de Barcelona, Sabadell, Terrassa i Granollers, la que rebrà el gruix dels atacs.

El més important dels atacs a Barcelona tingué lloc entre el 16 i el 18 de març del 1938, amb un bombardeig continuat del centre urbà durant més de 24 hores. Han transcorregut, doncs, 70 anys justos, el punt on la memòria popular ja ha estat pràcticament del tot substituïda per la memòria històrica. Una substitució que no ve menada únicament per factors biològics (al capdavall, hi ha gairebé un 10% de la població que té edat per tindre'n algun record), sinó per la pruïja academicista de la neutralitat. Millor això, en tot cas, que l'oblit ignorant, i per això cal saludar l'exposició "Quan el refugi és al subsòl", instal·lada al vestíbul de l'estació de metro de Plaça Universitat. Aquesta exposició s'emmarca en la iniciativa Barcelona Bombardejada.

Mirant al cel, de Jesús Garay (*Santander, 1949), combina un documentari sobre els bombardeigs, la defensa antiaèria i els refugis, amb una ficció sobre un altre documentari, frustrat. Una dona vol realitzar un documentari sobre els bombardeigs de Barcelona, que aplegui un defensor de les bateries antiaèries del Carmel i un aviador 'camicia nera'. L'antiaeri és el seu mateix avi que, a 89 anys, és afectat de demència senil. L'aviador, ex-aviador, és ara un reputat estudiós de la literatura mitjaval italiana, convidat estel·lar d'un simposi sobre Dante Alighieri a la Universitat de Barcelona. A través d'aquest fictici i poc verosímil padovà, Mario Brindisi, que ha viscut i viu a esquenes del seu passat feixista, el guió de Jesús Garay i Carlos Monte explora el conflicte de la memòria i la veritat, de la culpa i del perdó, de l'agressor i l'agredit.

La part de documentari combina els testimonis d'infants, adolescents i joves que visqueren aquells dies, amb el d'historiadors. Entre els infants hi ha Juan Goytisolo, ara de 77 anys, que hi va perdre la mare, i que es demana on acaba el record i comença el record del record, el record elaborat. Entre els joves hi ha el tinent Francisco Folch, de 90 anys, llavors artiller al Carmel i ara president la Associació d'Ex-Combatents i Víctimes de la Guerra. També hi ha una combinació d'imatges d'arxiu amb recreacions històriques, complementades amb imatges actuals dels refugis (en general, protegits i visitats, ergo academitzats) i dels nius d'artilleria (universalment oblidats, però plens de grafits). Tot emmarcat per l'excel·lent tasca compositora de Fermín Muguruza.

dimecres, 19 de març del 2008

Una crítica de la crítica literària (Tzvetan Todorov: La literatura en perill, 2007)

Tzvetan Todorov va nèixer a Sofia el 1939, fill d'un matrimoni de bibliotecaris: "El pare i la mare constantment s'empescaven projectes de noves prestatgeries [...] els llibres s'acuulaven a les habitacions i als passadissos, formant piles fràgils entre les quals jo m'havia d'enfilar". Predestinat a la càrrera literària, però conscient de les pròpies limitacions (una consciència que sovint és la que separa qui esdevindrà escriptor i qui no), va decidir-se pels estudis literaris. Si a Sofia topava amb un oficialisme que reduïda tota la literatura, passada, present i futura, a la versió post-estaliniana del marxisme-leninisme, a París (on aniria a raure el 1963, i on ha viscut des de llavors) es trobava amb un estudis literaris compartimentats per llengües i per períodes. Gens entusiasmat amb la idea de dedicar-se simplement a la literatura búlgara contemporània, Todorov va ésser prou afortunat per topar amb un atípic Roland Barthes. En els anys següents contribuiria a la transformació dels estudis literaris a França. Una transformació de la qual en resultaria decebut quan aquesta es traslladà a l'ensenyament secundari. A "La literatura en perill" (Galàxia Gutenberg, 2007; tr. Isabel Margelí Bailo) Todorov se sent frustrat per no poder ajudar gaire als seus propis fills al liceu, on s'afirma que els estudis literaris han de tindre "com a primer objectiu fer-nos conèixer les eines de què se serveixen" i no pas "a reflexionar sobre la condició humana, l'individu i la societat, l'amor i l'odi, la joia i la desepesrança". Efectivament, el liceu havia assumit la transformació viscuda pels estudis literaris en la universitat durant els anys 1960 i 1970, amb l'adopció de l'estructuralisme. Hom passava d'una explicació del text i d'un emmarcament històric i nacional a una recerca del sentit intern del text i a una visió de la literatura deslligada del món. No és que Todorov enyori aquella contextualització, que Borges parodia a Pierre Menard, autor del Quijote (el Quixot de Cervantes i el Quixot de Menard són obres contextualment ben diferents, per bé que siguin textualment idèntiques). Però que el "pèndol s'hagi anat a l'altre extrem" és, segons Todorova, una de les causes de la caiguda d'interès de l'alumnat per cursar una carrera literària. El perill no s'aturaria, naturalment, a la universitat, car la idea que "la literatura només parla de si mateixa" es transmet als mateixos escriptors. Todorov caracteritza la literatura francesa contemporània (i, per extensió, la europea i, en menor mesura, la mundial) com dividida en tres tendències: formalista, nihilista i solipsista.
- el formalisme és la "negació de la reflexió", és a dir un intent deliberat de defugir la màxima aristotèlica segona la qual "la poesia imita l'art".
- el nihilisme és la "reflexió de la negació", és a dir el reflex de la buidor del món exterior.
- el solipsisme salva de la buidor del món exterior el propi jo de l'autor.
Els capítols centrals del llibre Todorov els dedica a fer remuntar aquesta "estètica moderna" més enllà de la "post-modernitat". Així "la tesi segons la qual la literatura no estableix una relació significativa amb el món" és hereva de dues tendències modernes: la revalorització de l'artista creador i de l'obra com a microcosmos, d'una banda, i de l'altra la consideració de la bellesa com a finalitat de la poesia. No es tracta ja d'una bellesa sorgida de la satisfacció d'una necessitat (la bellesa funcional) sinó d'una bellesa contemplativa: artesà i artista s'escindeixen. Progressivament, hom passa d'un ensenyament literari basat en la retòrica (per a aprendre a escriure) a un de basat en la història literària (per a aprendre a llegir). Així, "és l'envà del museu o de la galeria allò que transforma un objecte qualsevol en obra d'art: per tal que es desencadeni la percepció estètica, n'hi ha prou que s'hi exposi allà penjat". Tot aquest moviment Todorov l'atribueix a la secularització d'Europa, és a dir a les transformacions ideològiques dels segles de les Llums. És clar que hi ha una base material: "l'artista deixa de produir obres per a un mecenes que les hi demana, i les destina a un públic que les hi compra". La determinació del valor de l'obra d'art es veu, doncs, alterada. I això precipitarà, ja arribats al segle XX, un aprofundiment "de l'abisme entre literatura de masses i la literatura d'art". Todorov descriu molt bé aquest darrer fenomen quan assenyala que "l'acollida favorable reservada a un llibre per part d'un gran nombre de lectors esdevé el senyal de la seva desfeta en el pla artístic i provoca el menyspreu o el silenci de la crítica". Una altra raó, gens menor, per aprofundir en la "desparició" de tota relació entre l'obra i el món es troba en la necessitat de negar "les teories marxistes del 'reflex'".
En el dos darrers capítols, Todorov assaja una resposta contra aquests perills. Torna, de nou, a la infantesa, quan els textos li satisfeien la curiositat, el feien viure aventures, sentir espant i alegria, tot plegat "sense patir les frustracions que assetjaven les meves relacions amb els nois i les noies de la meva edat". Per a què la literatura "serveixi" en aquest sentit, "cal prendre-se-la en aquell sentit ampli i sòlid que va prevaler a Europa fins al final del segle XIX". Mentrestant, Todorov troba lògic que el lector ordinari estigui en contra "dels professors, crítics i escriptors que li diuen que la literatura només parla d'ella mateixa o que tan sols ensenya la desesperança". Si la literatura "preserva la riquesa i la diversitat d'allò viscut", la filosofia "afavoreix l'abstracció, que li permet formular lleis generals". La literatura, segons Todorov, constitueix una forma d'educació negativa (en el sentit d'alliberament de la ideologia dominant) i d'una forma d'eixamplament del nostre horitzó, en mots de Kant, "pensar posant-se en el lloc d'un altre ésser humà".
La finalitat de la crítica de la crítica de Todorov no és altra que la de redreçar l'ensenyament literari a França, la de fer-ne crèixer el mercat, força escadusser si no ha de servir per res més que "la sola reproducció dels professors de lletres". Allunyats dels formalismes, els estudis literaris "trobarien el seu lloc al si de les humanitats, al costat de la història dels esdeveniments i de les idees". Unes humanitats enteses com a preparació "per a totes les professions que es basen en les relacions humanes".

dimarts, 18 de març del 2008

Història de la Corona d'Aragó (Edicions 62, Barcelona, 2007)

Ja hem pogut fullejar "Història de la Corona d'Aragó" (Edicions 62, Barcelona, octubre del 2007), obra dirigida per Ernest Belenguer (*València, 1946) i que apareix en dos volums, el primer dedicat a "L'època medieval (1137-1479): De Peronella i Ramon Berenguer IV a Ferran II" i el segon dedicat a "L'època moderna (1479-1715): Ferran II i els Àustria". El primer volum, coordinat per Antoni Furió (*Sueca, 1950), compta amb col·laboracions de Prim Bertran Roigé, Giuseppe Galasso (*1929), Ferran Garcia-Oliver (*Beniopa, la Safor, 1957), Enric Guinot, Paulino Iradiel, Rafael Narbona, Flocel Sabaté (*Carme, Anoia, 1962), Josep Maria Sans i Travé (*Solivella, Conca de Barberà) i Josep Torró. En el segon volum col·laboren Joaquim Albareda (*Manlleu), Nicoletta Bazzano (*Siracusa, 1967), Francesco Benigno, Jordi Buyreu, Àngel Casas, Carmen Corona, Miquel Deyà, Amparo Felipo, Ignasi Fernández Terricabras (*Barcelona, 1966), Valentí Gual (*Barcelona, 1962), Carlos José Hernando, Francesco Manconi, Carme Pérez, Miquel Pérez Latre, Antoni Simon (*Girona, 1956) i Xavier Torres (*Barcelona, 1955).
Es tracta, sobretot, d'una història política al voltant dels monarques del Casal de Barcelona descendents del matrimoni entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d'Aragó. Hom fa generosa referència, és clar, a l'estructura demogràfica i econòmica que sustenta aquesta bastida política. Hi ha la voluntat d'oferir un tractament equilibrat als regnes orientals de la Corona (Sardenya, Sicília i Nàpols) respecte als de ça mar.
Pel que fa al moment de l'aparició de l'obra, Belenguer ho té clar: "Enguany [2007] fa tres-cents anys de l'inici de la desfeta i potser per això Edicions 62, l'editorial que més catalanisme ha projectat des de la seva fundació, publica ara aquesta HISTÒRIA DE LA CORONA D'ARAGÓ". El treball no és tan sols el record d'un "esdeveniment culminant de la nostra història en la seva defallida com a regnes i territoris independents", sinó "una síntesi absolutament moderna, històrica i alhora arrelada al nostre present, com a guia del que poden tornar a ser territoris units per la cultura". Volgudament, són els "moments estel·lars" els qui marquen l'estructura de l'obra: la unió dinàstica amb Aragó (1137), la unió dinàstica amb Provença (1166), la batalla de Muret (1213), la conquesta de València (1238), la coronació del rei Pere a Palerm (1286). I la descarregada: el compromís de Casp (1412), la guerra contra el Trastàmara (1462-74), la unió dinàstica amb Castella (1479), la inclusió en l'Imperi dels Habsburg (1516), les Germanies (1519), el Corpus de Sang (1640) i la Guerra de Successió (1706-15). La seqüència de nou segles que va de la conquesta fundacional carolíngia a la conquesta demolidora borbònica ha estat contínuament revisada pels historiadors catalans de les darreres deu generacions. Hom passa el film una i una altra vegada, el rebobina, el fa avançar cap endavant, el posa en frame to frame, l'amplia, el filtra, el computa, el critica, en llegeix les valoracions dels coetanis i de la posteritat, i no acaba ben bé de treure l'entrellat. No és que Belenguer o Furió tinguin la pretensió de treure'l, però en aquests dos volums ens lleguen una nova oportunitat per contemplar fets i processos en el seu just marc temporal.

dilluns, 17 de març del 2008

Les llengües de Catalunya

Llegim al blog d'en Pere Mayans el llistat de llengües que, segons la Carme Junyent, tenen més de 2000 parlants.

Llengües indo-germàniques:
- portuguès.
- espanyol.
- català.
- francès.
- italià.
- romanès.
- alemany.
- polonès.
- txec.
- eslovac.
- serbocroat.
- búlgar.
- albanès.
- letó.
- lituà.
- armeni.
- paixtu.
- panjabí.
- hindi-urdú.
- marati.
- nepalès.
- bengalí.

Llengües ugro-fineses:
- estonià.
- hongarès.

Llengües caucassianes:
- georgià.

Llengües afro-asiàtiques:
- amazic.
- àrab del Magrib.

Llengües níger-congo:
- wòlof.
- bàmbara.
- manding.
- soninke.
- àkan.
- edo.
- ioruba.
- bubi.
- fang.

Llengües coreanes.
- coreà.

Llengües sino-tibetanes.
- tibetà.
- xinès.

Llengües austronèsies.
- filipí.

Llengües ameríndies.
- nàhuatl.
- quítxua.
- guaraní.

El dret d'autodeterminació de Mitrovica

Quan, durant la Segona Guerra Mundial, Alemanya impulsava la revisió del fronteres arran del Tractat de Versalles, Albània va annexionar-se gran part de les regions de majoria albanesa que havien estat adscrites al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (després, Regne de Iugoslàvia). Però Mitrovica i d'altres localitats quedaren formalment encara sota el nou Estat Serbi. Ja sabem que a la pràctica qui tallava el bacallà en aquells anys eren els nazis i que l'estat albanès no era més que un protectorat italià. Però el precedent, val.

I val perquè quan, el 1945, es van recuperar les fronteres de Versalles, Tito tenia tota la llibertat per dissenyar les fronteres internes de Iugoslàvia. Per a Tito calia establir un equilibri entre:
- el reconeixement de les entitats nacionals promogudes per l'aristocràcia i la burgesia (croats, bosníacs, serbis).
- la protecció de les nacions iugoslaves amb llengua pròpia (eslovens i macedonis).
- la protecció de les minories no-iugoslaves, particularment l'hongaresa i l'albanesa.
- i, per damunt de tot, la protecció de la integritat iugoslau com a espai geogràfic on els "constructors del socialisme" podrien dur a terme la seva política.
Així, es definí una província de Kosovo que no fos territorialment tan aclaparadorament albanesa. La concessió de l'autonomia (especialment, entre el 1968 i el 1974) també servia per contrarestar el pes de la "Sèrbia Central" en el si de la federació. Alhora, els processos emigratoris diferencials a Kosovo havien afavorit el creixement proporcional de la població albanesa a la província.

Amb la desintegració de Iugoslàvia, les fronteres republicanes fetes per a impedir la secessió foren "respectades". En un "respecte" que va servir per justificar tota mena d'abusos. Sense arribar a la intensitat violenta de les regions més civilitzades de l'antiga Iugoslàvia, a Kosovo també es va viure el mateix "respecte" a les fronteres.

Així, la integritat territorial de Kosovo no s'ha pogut discutir mai:
- el govern provincial (ara, estatal) acceptà i defensà les fronteres del 1945, tot al més quan el projecte de reunificació amb Albània era desat a les golfes.
- les autoritats colonials de l'OTAN han maldat sempre per mantindre indefinidament l'estatus quo. Quan aquesta situació es feia insostenible, van optar per acceptar la solució independentista. Amb dues condicions: a) la integritat territorial de Kosovo b) la renúncia a la unificació amb Albània.
- les administracions i organitzacions sèrbies, de dins i de fora de Kosovo, tampoc no s'han plantejat mai (o gairebé mai) la "integritat territorial de Kosovo" i la "pertinença de Kosovo a la República de Sèrbia".

Però amb la independència efectiva de Kosovo, resulta que:
- el govern de Belgrad ja no pot mantindre la ficció d'un Kosovo sota sobirania sèrbia, però administrat per l'OTAN.
- sense aquesta ficció, creix l'exigència de participar activament en la vida de Kosovo o, si més no, en la vida de les comarques de majoria sèrbia que fan frontera amb la "Sèrbia Central".
- amb un govern provincial esdevingut govern estatal, els serbis de Mitrovica i d'altres localitats properes a la Sèrbia Central han de demanar o l'administració directa de sèrbia o la creació d'un nou govern provincial kosovar.

Així podria haver l'escenari d'una annexió efectiva de Mitrovica per part de la República de Sèrbia. La retirada de la policia de Nacions Unides de la comarca podria assenyalar la intenció de no oposar-se militarment a aquest moviment. Una nova topada militar entre Sèrbia i l'OTAN a Kosovo té unes implicacions que no tenia el 1999, amb una Rússia ara molt més enfortida.

L'aplicació del dret d'autodeterminació a Mitrovica i d'altres localitats similars de Kosovo és, però, bastant impensable en l'escenari actual. Però fa dos o tres anys encara era impensable que una frontera provincial del 1945 es transformés en una frontera estatal del segle XXI. En tot cas, les autoritats de Pristina, Belgrad, Brussel·les, Washington i Moscou es juguen el prestigi a Mitrovica i, de mentres, aconsegueixen convocar la solidaritat increbantable dels nacionalismes respectius. "Autodeterminació? Kio estas tio?"

dissabte, 15 de març del 2008

Una retirada sostenible

Ara fa cosa d'un any, James Lovelock va publicar aquest llibre, The Revenge of Gaia, que al nostre país va editar Columna en traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Lovelock és conegut fonamentalment pel gran públic com l'autor de la Teoria de Gaia. Per Crispin Tickell la teoria ja ha estat assumida en la forma de la ciència del sistema Terra: "El sistema de la Terra es comporta com un sistema únic i autoregulat, constituït per components físics, químics, biològics i humans. Les interaccions i reaccions entre aquests components són complexes i presenten una variabilitat temporal i espacial de diverses escales". Lovelock dedica dos capítols, Què és Gaia? i La biografia de Gaia per aprofundir en els aspectes teòrics. D'especial interès és la descripció que fa Lovelock del destí ineluctable de Gaia: l'augment continu de la radiació solar al llarg dels propers centenars i milers de milions d'anys acabaran per destruir-ne el mecanisme. Lovelock ens diu: "d'aquí a mil milions d'anys, més o menys, i molt abans que el Sol posi fi a la vida, l'escalfor rebuda per la Terra superarà els dos quilowatts per metre quadrat, més d'allò que sabem que Gaia pot aguantar". Però Lovelock dedica la major part de l'espai al problema més urgent que veu en l'actualitat: l'escalfament mundial. Per Lovelock la reducció de les emissions antropogèniques de gasos d'efecte hivernacle i, particularment, de CO2 passen per damunt d'altres consideracions, i d'ací la seva defensa aferrissada de l'energia nuclear. En aquest punt Lovelock alerta dels pensaments simplistes en matèria ecològica i dels efectes que algunes intervencions benintencionades podrien tindre damunt Gaia. El capítol potser més interessant és el titulat "Tecnologia per a una retirada sostenible". Aquestes tecnologies haurien d'anar adreçades a mitigar el sobre-efecte hivernacle, però també afirma que "sense adonar-nos-en, anem evolucionant cap a un estat en què bona part del temps el passem fent servir aparells de baix consum energètic[...] Una civilització ultratecnificada amb baix cost energètic és perfectament possible[...]". No és Lovelock, naturalment, sant de la meva devoció (en el fons, sóc un humanista), però adopta una posició racional davant dels problemes.

Pujada al Puig d'Ossa des de Finestrelles

El senyor Hamilton, MP, considera la colonització xinesa del Tibet una amenaça

Això ha dit el senyor Hamilton, laborista, membre del Parlament britànic:

“The influx of Chinese settlers in Tibet is a serious threat and is making the Tibetans a minority in their own land. When we were in Lhasa (capital of Tibet) we saw Chinese everywhere and more were due to arrive and many will have come now because of the introduction of the railway line from China to Tibet”.

La frase retrata certament quina ha estat política de la República Popular Xinesa en el Tibet. Es tracta d'una política de colonització, que afavoreix la migració xinesa cap al Tibet. El xovinisme Han permea totes les institucions de la República Popular Xinesa. La Regió Autònoma del Tibet és una enganyifa. El Tibet no té reconegut el dret d'autodeterminació, és a dir el dret de la Regió Autònoma del Tibet de constituir-se en estat independent si aquesta és la voluntat dels tibetans i de les altres nacionalitats autòctones del Tibet.

Dit això, imaginem que algú hagués dit una cosa semblant en els anys 1960 sobre Catalunya:

“The influx of Spanish settlers in Catalonia is a serious threat and is making the Catalans a minority in their own land. When we were in Barcelona (capital of Catalonia) we saw Spanish everywhere and more were due to arrive and many will have come now because of the introduction of new highways from Spain to Catalonia”.

Com llegiríem aquestes paraules?

Pel govern xinès els mots de Hamilton són condemnables. Pel govern xinès, els tibetans són xinesos, i Tibet és Xina.

Pel govern espanyol els mots de l'hipotètic paràgraf citat són condemnables. Pel govern espanyol, els catalans són espanyols, i Catalunya és Espanya.

Objectivament, el tibetà és una llengua diferent del xinès. Objectivament, el català és una llengua diferent de l'espanyol. Per això, a la República Popular Xinesa hom parla de Han per referir-se a la porció majoritària de la població (la que parla alguna llengua del grup xinès). Per això, a Espanya es juguen amb els noms de la llengua (espanyol o castellà). Però si la Xina reconeix l'etnicitat tibetana, no s'esdevé el mateix a Espanya. Per a Espanya els catalans són tots els "espanyols" que viuen a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Els espanyols han estat més hàbils que els xinesos. No pel fet que hi hagi moltíssims catalans que se sentin espanyols (hi ha, proporcionalment, encara més tibetans que se senten xinesos que no pas catalans que se sentin espanyols), sinó pel fet que han aconseguit reafirmar millor la pertinença de Catalunya (d'una part de Catalunya) a Espanya.

No és tan diferent la immigració xinesa al Tibet de la immigració espanyola a Catalunya. Que ningú no s'imagini, en un cas o en l'altre, una política activa de colonització amb tots els ets i uts. No, el moviment demogràfic és voluntari i, fins i tot, sota el franquisme o sota el Partit Comunista Xinès, cal tindre present que la policia pot repatriar a qui vulgui.

Allò que diferencia un immigrant d'un colonitzador és l'actitud. El primer ha anat a viure a un país diferent. El segon ha anat a viure a un territori que cal incorporar al seu país. El primer en no pocs casos acabarà fent costat als seus conveïns de nació oprimida: això passa ara a Lhassa, en directe, ja que entre els manifestants massacrats hi ha xinesos i fills de matrimonis mixtos.

Una d'escàndols sexuals: Eliot Spitzer i Rodrigo de Santos

El problema de la moral sexual és que qualsevol codi moral absolut en aquest aspecte condueix a la condemna moral d'absolutament tothom. Qui més qui menys serà acusat d'homosexualitat, d'autosexualitat, de sadisme, d'exhibicionisme, de voyeurisme, de fetitxisme, de zoofília, de fitofília i/o de litofília. L'única forma d'evitar aquesta condemna moral absoluta és la discreció i la hipocresia. I una certa dosi de prudència: no acusis de pervertit a ningú que no ho sigui més que tu. Des res serveix a aquestes alçades recordar l'adagi: 'Nostre Senyor dels pecats del piu se'n riu, i els de la figa ni se'ls mira'.

Eliot Spitzer ha hagut de dimitir aquesta setmana de governador de Nova York. Spitzer, de 49 anys, porta més de 20 anys de casat i té tres filles, d'entre 14 i 19 anys. El motiu de la dimissió ha estat que una investigació federal que resseguia uns moviments monetaris que feien pensar en pagament de soborns o en un xantatge, va posar de manifest que Spitzer havia arribat a pagar uns 4.300 $ per un servei de prostitució. En total, Spitzer s'ha gastat 80.000 $ en els darrers anys, tant en l'època que era fiscal general com ara que era governador. Per justificar la dimissió Spitzer ha dit: "Over the course of my public life, I have insisted—I believe correctly—that people take responsibility for their conduct. I can and will ask no less of myself. For this reason, I am resigning from the office of governor". Spitzer és demòcrata. Per això els comentaristes conservadors el presenten com un sàtir balafiador, i els demòcrates com un malalt, un prostitution-addicted. Ja hem dit en alguna ocasió que la diferenciació entre malaltia i crim és purament convencional.

El cas de Javier Rodrigo de Santos, ex-tinent de batle i ex-regidor d'urbanisme a Palma, és més complex. Presumptament, Rodrigo de Santos es gastà sense motivació 40.000 € de la tarja de crèdit de la cort de Palma. Presumptament, de Santos se'ls hauria gastat en clubs de prostitució homosexual. A diferència de Spitzer, Santos es gastava els diners directes del contribuent (Spitzer es limitava als diners indirectes rebuts en concepte de sou i complements). Però si Spitzer és, com a demòcrat, moderat en qüestions de moral sexual, de Santos, com a membre del PP, hi era més radical i clerical. De nou es reprodueix l'esquema:
- Pels mitjans de comunicació propers al PP i, en especial, per El Mundo, de Santos és una persona malalta, addicte a la prostitució homosexual.
- Pels mitjans de comunicació hostils al PP, de Santos és un hipòcrita sexual i un poca-vergonya malversador.

La incorrecció ètnico-política de Marta Ferrusola

Vinga a parlar ahir de Geraldine Ferraro, i avui toca fer-ho de Marta Ferrusola. A banda del sidèric cognom, encara trobarem algun altre paral·lelisme entre les dues dones. Ferraro va arrencar la seva carrera política a mitjans del 1970, amb 40 anys complerts, després d'haver fet de mestre, d'advocada i d'haver pujat tres fills. Ferrusola mai no va entrar en la carrera política, i això no s'explica simplement per haver dut una floristeria i haver pujat unes quantes criatures. S'explica també per les condicions polítiques de la Catalunya del seu moment. A més, sota l'ombra de Pujol, Ferrusola no podia aspirar a cap càrrec polític electe. En tot cas, Ferrusola ha estat força més que la primera dama durant 23 anys (1980-2003).

No entrarem a això, i ens fixarem únicament en les declaracions polèmiques més recents. Entrevistada a Ràdio Teletaxi, hom la burxa amb la qüestió (9min 30s):

JUSTO MOLINERO: Li molesta que el president de la Generalitat sigui andalús?
MARTA FERRUSOLA: Un andalús que tingui el nom en castellà, sí, molt

Ferrusola continua tot dient que el president ha de parlar bé [el català] i que si es tractés d'un conseller seria més comprensiva.

Ja la tenim liada. Fixeu-vos que Ferrusola no diu que li molesti que un andalús sigui president de la Generalitat. Si l'aital andalús tingués el nom en català i parlés correctament el català, en principi, Ferrusola no hi diria res.

Apareixen, doncs, dues alternatives:
- imaginem que José Antonio Samaranch hagués estat elegit president de la Generalitat. Com ho trobaria Ferrusola? Malament. I si Samaranch es fes dir "Josep Antoni Samaranch"? Ja no podria dir-hi res. Cal recordar que José Montilla, durant un període, apareixia en els papers amb el nom de Josep Montilla. Recordem com el Joan Ignasi Pujana del 1979, vencedor de les eleccions a l'Hospitalet de Llobregat, es transformà després en la propaganda electoral en Juan Ignacio Pujana.
- imaginem que Joan Clos hagués estat elegit president de la Generalitat. Com ho trobaria Ferrusola? Malament. El català de Joan Clos és pre-renaixentista, curull d'aconteixements i de tota casta de barbarismes a la deriva. I si Joan Clos se sotmetés a un tractament exhaustiu contra aquestes derives (no tan sols les lèxiques, sinó també les sintàctiques)? Ja no podria dir-hi res.

Com que el sil·logisme de Ferrusola impedeix, segons la doctrina de la santíssima correcció política, de qualificar-la dreturerament de racista (o és que hi ha una raça andalusa?) o de xenòfoba (o és que els andalusos són forasters a Catalunya?), cal aplicar-hi uns altres arguments:
- Ferrusola defensa l'aculturació dels andalusos de Catalunya, tot canviant-los els noms de font i tot fent-los parlar el català sense accent andalús, sense prèstecs andalusos i sense sintaxi andalusa.
- Ferrusola, en paraules de Jaume Bosch, ha fet unes declaracions "sectàries, intransigents i excloents". Sectàries perquè Ferrusola no hauria atacat Montilla si Montilla hagués estat un conseller de CiU (estil Maria Josep Cuenca). Intransigents, perquè no transigeix amb el fet que Montilla s'hagi estimat més de dir-se José, Jose o Pep, per comptes de Pep o Josep. I excloents perquè exclou Montilla per no parlar bé el català.

Molt rebé, doncs, senyor Bosch. Ara imaginem-nos un president del govern d'Espanya que parlés el castellà amb la mateixa correcció que gasta Montilla amb el català. Ens hauríem de remuntar potser a l'època del marquès d'Esquilache.

No frivolizem, tampoc. Els comentaris de Ferrusola es faran servir per fer veure que hi ha un sentiment xenòfob a Catalunya. I, certament, n'hi ha. Però tothom sap quina és l'efectivitat d'aquest sentiment xenòfob. N'hi ha prou amb una paraula malsonant en castellà, un colp a la taula o una simple mirada per arronsar els portadors d'aquesta xenofòbia, d'aquest tremolós i tímid xovinisme català. Tot queda en un comentari dit a mitja veu (o en una Ferrusola que acceptaria de president de la Generalitat an en Matthew Tree), o en una sornegueria de taverna (que condemna Carod-Rovira per mig-aragonès, o Víctor Alexandre per mig-castellà). Un joc inofensiu al qual li deuen quedar una o dues generacions tot al més. Però que ningú no n'estigui orgullós de la desaparició d'aquesta ràbia: hi ha hagut un genocidi programat pel mig per fer-la possible, i la ràbia espanyola o europea que la succeirà contra el futurs nou-vinguts és mil vegades més forta i farà anar de corcoll les futures generacions de Jaumes Boschs que encara hagin de persistir.

divendres, 14 de març del 2008

La incorrecció lògico-política de Geraldine Ferraro

De les eleccions presidencials nord-americanes que tenim memòria les més discretes i oblidades són les del 1984, quan Ronald Reagan fou reelegit president. A casa, és clar, no cal dir-ho, anàvem amb els demòcrates (malgrat els penjaments que encara rebia Mr. Cacahuet). Els candidats demòcrates més interessants, Gary Hart i Jesse Jackson, no foren nominats. Fou Walter Mondale, que havia estat vicepresident amb Carter, qui es va fer amb la nominació. Com a candidata vicepresidencial havia triat Geraldine Ferraro, la primera dona en aparèixer el ticket d'un major party. La primera i l'última, de moment. Però d'això ningú no hi va fer cap, ni a Amèrica ni overseas, i Reagan va guanyar sense baixar de l'autobús. Ignor si hi ha universos paral·lels on Mondale-Ferraro s'imposaren a Reagan-Bush, però si hem de fer cas als ultra-reaganistes, en aquest univers la Unió Soviètica arriba sana i estàlvia al segle XXI. Potser per això érem demòcrates a casa.

No és que no ho sigui ara, de demòcrata. Però és que amb internet per mig és més fàcil enamorar-se de Brian Moore o de Róger Calero.

Però tornem a Ferraro. Quan Ferraro fou nominada com a vicepresidenta, es trobava en el seu tercer període com a representant al Congrés del 9è districte de Nova York (que corresponia llavors a un sector de Queens). Ferraro, a diferència de la majoria de dones nord-americanes de l'època, no mudà el cognom patern pel marital en casar-se. En qualsevol cas, es digués Ferraro o Zaccaro, això no hauria amagat la seva pertinença a la comunitat italo-americana (i, per tant, al catolicisme ètnic). En aquella època Ferraro havia de justificar encara la seva candidatura: "the daughter of an immigrant from Italy has been chosen to run for vice president in the new land my father came to love".

En qualsevol cas, Mondale-Ferraro perderen de forma inapel·lable. Ferraro, a més, ja no va concòrrer a les eleccions congressuals del 1984. El 1992 i el 1998 fou candidat al Senat dels Estats Units per Nova York, però en totes dues ocasions va perdre. Amb Bill Clinton, Ferraro fou ambaixadora en el Comitè de Nacions Unides sobre Drets Humans. Potser per això i pel fet d'haver estat la primera dona en la papereta presidencial d'un partit majoritari, Ferraro s'integrà a la Campanya de Hillary Clinton per la nominació demòcrata d'enguany.

Però Ferraro no ha tornat als titulars internacionals des de 1984 fins ara mateix. El passat 7 de març, en declaracions a The Daily Breeze (un diari de Torrance, Califòrnia), Ferraro deia: "If Obama was a white man, he would not be in this position". No era cap comentari nou, i les hemeroteques aviat posaren de manifest que, el 1988, havia dit "if Jesse Jackson were not black, he wouldn't be in the race". Realment, Ferraro el 1988 havia volgut dir que les "idees radicals" de Jackson només eren mitjanament acceptades per la seva raça. I ara Ferraro, vint anys després, vol dir que la inexperiència d'Obama només és acceptable perquè és negre.

Si el 1988 les declaracions de Ferraro ja havien somogut una mica la campanya demòcrata (encara la somouria molt més la publicació de l'afer de Gary Hart, el favorit de nou, amb Donna Rice), ja us imagineu la cafarnaum que es muntà després de la nova versió del 2008.

Ferraro no es va voler fer enrera, ni molt menys (ja se sap que la moderna inquisició és comprensiva amb els penedits). Quan li van dir que si Obama ha estat tan sols senador, ella, el 1984, no havia estat més que representant, Ferraro va dir que, efectivament, ella havia estat candidata vicepresidencial només pel fet de ser dona. En aquest punt, l'argument es girava contra la pròpia Clinton. El pitjor de tot és que si McCain guanya hi haurà la sensació que haurà guanyat pel fet ser "home" (si s'enfronta a Clinton) o "blanc" (si s'enfronta a Obama).

L'11 de març, la gent de Breeze, conscients que havien descobert una mina que multiplicava visites i comentaris a la seva versió digital, anà a retrobar Ferraro. Ara Ferraro s'explicava millor. Deia que si Obama encapçalava les primàries a hores d'ara és perquè s'enfrontava a una dona, i que si ell mateix fos una dona (blanca o negra) no tindria res a fer. En aquest punt els de la Campanya de Clinton ja havien arribat a la roba interior en l'esquinçament de vestidures. Però Ferraro continuava i deia les paraules màgiques:

"I really think they're attacking me because I'm white. How's that?"

El 12, Ferraro renunciava al seu càrrec en el comitè de finançament de Clinton, "per deixar de fer mal a la campanya". Traduïm: "Eppur si muove".

Ferraro s'ha convertit en l'heroïna de les víctimes del racisme anti-blanc. Un racisme curiós ja que els perpetradors d'aquest racisme són també blancs: els blancs que voten Obama, els blancs que ataquen Ferraro, els blancs que deploren els comentaris racistes dels clintonians. Els denunciadors del racisme anti-blanc no tenen més remei que reconèixer que l'aital racisme és, essencialment, un auto-racisme.

La solidaritat que des del nacionalisme blanc atorguen a la martiritzada Ferraro ens mostra, també, que als italians ja els han atorgat definitivament la whiteness.

Però ens interessa més una qüestió. Com cal analitzar els sil·logismes que comencen tot dient 'si Obama no fos negre...'? O els sil·logismes que fan 'si Obama fos una dona'?

Al capdavall, Obama és negre perquè va nèixer a Hawaii i va criar-se a Illinois. Si el pare l'hagués pujat, per exemple, a Kènia, no seria negre. Si hagués pujat a l'Amèrica espanyola seria mulato. Obama no és un "white man", perquè per ésser un "white man", als Estats Units, hom ha de tindre tots els avantpassats coneguts classificats en la categoria racial dels "white men". En canvi, per la norma de l'one-drop, Obama és un "black man" a tots els efectes.

Fetes aquestes consideracions, però, fins a quin punt podem plantejar-nos que passaria si tal persona tingués una altra condició (racial, sexual, etc.)? Crec que gens, perquè una persona que disposés d'unes altres condicions congènites, ja no seria la mateixa persona. Si Obama no fos negre, no es diria Obama de cognom. Si Obama no fos un home, no es diria Barack de nom. Si el seu curs vital hagués estat una mica diferent en algun moment crucial, mai no s'hauria dedicat a la política. Si hagués nascut a Kènia, no hauria estat clara la seva condició de "native-born citizen". Si Obama fos blanc (és a dir, se l'acceptés com a blanc) ningú no diria "clar, com que és blanc va al capdavant de la nominació demòcrata". Sovint la política utilitza aquests sil·logismes infal·libles:

- Si Obama guanya la nominació direm que l'ha guanyat perquè és negre i perquè els blancs són víctimes del racisme.

- Si Obama perd la nominació direm que l'ha perduda perquè els blancs, víctimes del racisme, s'han vist obligats a votar Clinton.

També hi ha l'altra opció:

- Si Obama guanya la nominació direm que els blancs volen rentar-se la cara per tal de continuar amb el seu racisme implícit.

- Si Obama perd la nominació direm que els blancs, racistes inguaribles, han obeït les consignes de Ferraro per fer Clinton la candidata.

És un tipus de raonament que serveix per confirmar la pròpia creença. Ergo, no és un tipus de raonament en absolut.

dimarts, 11 de març del 2008

Resultats eleccions 9-M

Ací teniu el global de les eleccions al Congrés de Diputats del passat 9 de març a les circumscripcions de Barcelona, València, Alacant, Illes, Tarragona, Girona, Castelló i Lleida.


Suma %
PSOE 2994389 32,00%
Abstenció 2425327 25,92%
PP 2223289 23,76%
CiU 774317 8,28%
Esquerra 296473 3,17%
Altres 189827 2,03%
ICV-EUiA 181753 1,94%
EU 87407 0,93%
Blanc 86375 0,92%
Nuls 42539 0,45%
Bloc-IDPV 29679 0,32%
U.Illes 25576 0,27%
Total 9356951 100,00%

La nena de 8 anys d'un anunci de Hillary resulta ésser una partidària d'Obama de 18

En publicitat els costos que més pugen són, justament, els de la publicació en revistes, ràdio, televisió o internet. Les altres despeses, per comparació, resulten relativament assumibles. Ens referim al treball de fotògrafs, models, realitzadors de vídeo, il·luminació, so, editatge, disseny, etc. Per això resulta estrany que una agència com Getty Images faci negoci a través del seu amplíssim repositori fotogràfic i videogràfic, cedint imatges a creatius de publicitat.

La majoria d'aquestes imatges ens mostren, per dir-ho així, a ciutadans anònims, que són tot sovint actors i models poc coneguts i que tan sols s'hi dediquen semiprofessionalment a posar-hi.

Ja hi ha hagut algun disgust per la transformació d'alguna fotografia anodina en una d'insultant per fer una campanya publicitària cridanera.

Però ara hi ha hagut un altre fet que posa de manifest l'estupidesa d'obtindre d'aquesta forma imatges per a campanyes publicitàries.

Guaiteu aquest vídeo de YouDecide2008.com:



En resum, que en l'anunci absolutament paranoic de Clinton apareix una criatura de 8 anys, entre unes quantes d'altres. Se'ns demana si no voldríem que en una situació així (un macroatac terrorista a les 3 de la matinada, o qui sap si una invasió al·lienígena o veneçolana) el president fos una persona experimentada (és a dir algú que ja hi hagi passat per la Casa Blanca ni que sigui de primera dama). El que passa és que la tendra criatura de 8 anys és nascuda el 1990. S'han escolat 10 anys i ara ja és una dona (segons en quina jurisdicció) de 18 anys. Per acabar-ho de reblar el germà de la noia, obamista convençut, va reconèixer la germana i ho va comunicar a la família. I Casey Knowles es posà en contacte amb la campanya d'Obama i amb la premsa per explicar la seva posició política, favorable a la candidatura d'Obama.

La nena de Clinton ja ha tingut els seus cinc minuts de fama. I ha ensorrat una mica més les possibilitats de la senadora nova-iorquesa. En definitiva, que John McCain és més a prop de la Casa Blanca. I potser ens hauríem d'alegrar, perquè és el candidat menys conservador dels qui queden dempeus.

diumenge, 9 de març del 2008

Amics del PP, no defalliu! Si Espanya fos independent hauríeu guanyat!!!

Zapatero ha revalidat la majoria. Ja ningú no li pot discutir res. Literalment, qui li discuteixi res, potser es trobarà una citació judicial "por incitación al odio". Si de cas, no li discutim res.

Però si Espanya fos independents. És a dir, si Galícia s'integrés a Portugal, la Navarra completa es constituís en estat independent, les nostres comarques trenquessin amb l'estat espanyol i els territoris africans fessin la seva via, el PP hauria guanyat. Rajoy hauria sigut president. I els espanyols no haurien de suportar un govern que legalitza els matrimonis homosexuals (i la poligàmia en aquesta legislatura) i que ataca als bisbes (incloses les bisbesses, tal com exigirà la nova llei de gènere).

En aquest sentit es demostra una vegada més la raó que tenia Karl Marx quan li deia a Kugelmann allò de "Cap poble que oprimeix uns altres pot ser lliure".

dijous, 6 de març del 2008

La difamació contra el poble català com a eina electoral espanyola: el cas de la política lingüística de la Generalitat

Tothom té dret a qüestionar si el català ha d'ésser o no la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Ara bé, pocs es fan la mateixa qüestió a Castella pel castellà o a l'Illa de França pel francès. I qualsevol passejada per qualsevol ciutat mitjana o poble de Castella o de l'Illa de França revela de seguida l'existència d'una societat multilingüe. A més, els qui qüestionen l'ús del català com a llengua vehicular de l'ensenyament ho fan directament per substituir-la pel castellà, pel francès o per l'italià... Molt poques vegades els crítics del català com a llengua vehicular de l'ensenyament critiquen l'existència de llengües vehiculars a l'ensenyament (amb una defensa de l'espontaneïsme lingüístic) o, directament, critiquen el control i propietat públics en l'ensenyament (amb una defensa de l'educació com a servei privat en un mercat lliure), o, encara més directament, denuncien la categorització d'ensenyament (al més pur estil dels Lacan o dels Derrida).

Ens agradi més o menys, o no gens, hi ha, per a la Comunitat Autònoma de Catalunya una Llei de Política Lingüística, que estableix la malanomenada immersió lingüística en català (en gascó a Aran).

Tota la discussió que l'espanyolisme promou sobre aquesta llei i sobre l'aspecte particular de l'ensenyament és poc clara. No se sap si es defensa un model bi- o multi-comunitari, o un model uni-comunitari amb dues o més llengües vehiculars. Ni si els models en qüestió s'aplicarien amb uniformitat a totes les comarques afectades, o a unes d'una forma o d'una altra.

En això de la política lingüística, com deia Joan Fuster, tota política que no fem serà feta contra nosaltres. I, així és, i malgrat tots els discursos pseudo-llibertaris que gasten els ciudadanos a fi de comptes només proposen una altra política lingüística que acceleri encara més el ritme de la substitució lingüística.

Si bé l'ensenyament és el buc insígnia de la dita llei, no s'esgoten els arguments en aquest punt.

Però si és legítima la discussió sobre la realitat i la legalitat, no ho és gens la difamació. Dir falsedats sobre la situació real o sobre el text de les lleis cerca directament l'estímul de la catalanofòbia, vehicle preferit pel criptofeixisme espanyol per guanyar pes social, a la metròpoli i a les colònies.

La Plataforma per la Llengua ha denunciat aquest seguit de manipulacions, protagonitzades per partits polítics i mitjans de comunicació espanyols: "És absolutament fals que a Catalunya hi hagi sancions per tenir el rètol en castellà. Fer aquest tipus d'afirmacions és mentir de la manera més cínica. A Catalunya, si hi ha sancions pel tema lingüístic -i cal dir que n'hi ha ben poques-, és pel fet de no complir la Llei 1/1998 de política lingüística, que explicita concretament en el seu article 32 que la retolació de les empreses i establiments d'atenció al públic "ha de ser com a mínim en català". Per tant, no es posen multes perquè el rètol sigui en castellà, en anglès, en àrab o en francès; se'n posen perquè el comerç o establiment en qüestió no té el rètol almenys en català".

La Plataforma per la Llengua, en una línia defensada reiteradament per lingüistes com Albert Branchadell, proposa:

  1. Reconeixement ple de l'oficialitat del català per a tot l'Estat espanyol en els mateixos termes que la Constitució tracta el castellà, i assoliment del caràcter plurilingüístic de l'Estat en l'ús institucional.
  2. Ús normal del català al Congrès i al Senat.
  3. Modificació de les més de 150 normatives de l'Estat que imposen únicament el castellà tant en el domini lingüístic català com arreu de l'Estat.
  4. Ús del català en els documents personals públics que emet l'Estat, en les monedes i en els segells.
  5. Exigència i equiparació del català al castellà en les places públiques i en el funcionariat de l'Estat.
  6. Que la relació de la ciutadania amb l'Administració de l'Estat, oralment i per escrit, pugui ser també en en català sense necessitat de traducció. I que aquest els correspongui en la mateixa llengua.
  7. El Reconeixement de la unitat de la llengua

La Plataforma per la Llengua posa els exemples de Canadà, Bèlgica, Finlàndia o Suïssa. Aquests estats, però, presenten diferències importants quant a tradició política respecte Espanya:
- Canadà reconeix en peu d'igualtat les llengües anglesa i francesa. Ara bé, en la identitat canadenca l'aspecte lingüístic juga un paper inferior, ja que la llengua anglesa també és l'hegemònica als Estats Units o a Gran Bretanya. Fer el sacrifici de reconèixer el francès no fou tan gran sacrifici, en la mesura que servia per retallar arguments als partidaris de la independència de Quebec.
- Bèlgica reconeix en peu d'igualtat les llengües francesa, neerlandesa i alemanya, d'acord amb la seva territorialitat i amb l'establiment de tres comunitats constitutives de l'estat. Aquesta solució, però, no va arribar més que com a conseqüència del moviments regionals de Flandes. I, en tot cas, a Bèlgica ja l'interessava de desmarcar-se d'una imatge excessivament francòfona, la qual forçava la seva satel·lització respecte de París.
- Finlàndia és un cas més similar a Espanya. Finlàndia és un estat d'origen dinàstic, creat pels Romanov a partir d'una cessió territorial de Suècia. La resistència política i cultural front la russificació tingué de forma desproporcionada elements suecs i alemanys. Només tardanament es forma un moviment nacional finès amb cara i ulls. Davant la perspectiva que els russos explotessin les tensions nacionals entre suecs i finesos, el govern de Finlàndia (primer autònom i després independent) sempre va cercar la complicitat dels suecs (que, altrament, tan sols suposaven un 10% de la població).
- Suïssa s'originà inicialment com una confederació de comunitats alpines que s'havien lliurat del procés de feudalització política comú al Regne de França i a l'Imperi Alemany. La major part del territori suís i la major part de la població pertanyen al domini lingüístic germànic. La fracció llatina, bàsicament de llengua arpitana, és minoritària. No obstant l'extensió del francès com a llengua de cultura va constituir sempre un contra-equilibri a l'adopció de l'alemany com a llengua nacional. No sense pugna, s'imposà finalment un model federal, amb tres llengües oficials, l'alemany, el francès i l'italià, i el reconeixement, a més de quatre llengües nacionals (les citades i el rumantsch).

Pensar que el Regne d'Espanya abandonarà l'actual política monolingüista és pot pensar, és clar. Però el govern espanyol no té cap mena de pressió exterior en aquest sentit (com sí ho tenia una Finlàndia acabada d'independitzar el 1918). I la pressió interior únicament funciona si l'independentisme apareix com a opció viable per la nació oprimida (el cas dels franco-canadencs o dels flamencs). D'altra banda Espanya es presenta al món com la "lideresa" de la comunitat hispanohablante (allò que deia l'Aznar: ¿cómo me podía negar a dar apoyo a los Estados Unidos en la qüestión de Irak si hay 30 millones de hispanos en América?), amb la qual cosa no contempla ni l'opció peruana (llengües oficials: espanyol, quítxua i aimara) ni la paraguaia (llengües oficials: espanyol i guaraní).

Dit d'una altra manera, el plurlingüisme a l'estat espanyol no arribarà perquè els catalans el demanin, sinó perquè els catalans demanin un estat propi i unificat, i això condueixi a les autoritats espanyoles, franceses i europees a afluixar la mosca...

dimecres, 5 de març del 2008

Vot útil

Vet ací un col·loqui sobre el 9 de març a la demarcació de Barcelona:


MIQUEL: Trobo molt bé lo que diu la CUP i el diumenge m'abstindré.

JOANA: Bé, Miquel, no és cert que la CUP demani l'abstenció. També deixa oberta la recomanació d'un vot nul. I això és el que faré: ficaré un paper que digui en lletres més grans 'INDEPENDÈNCIA'.

RAÜL: Uf! Però ni l'abstenció ni el vot nul són comptats per res. El que hem de fer és votar en blanc. Mostrar clarament que no hi ha cap opció política que ens satisfaci.

TERESA: Això és un error! Ni l'abstenció ni el vot nul ni el vot en blanc són vots explícits. Jo votaré el Partit Republicà Català!

FRANCESC: I ara! Però si aquests no treuran cap diputat! Això és llençar el vot. Hem de votar tots ERC, que és l'única força que pot treure representació i no amaga la paraula independència en els cartells. La posa entre parèntesi, és cert, però no l'amaga.

MARIA: T'equivoques, Francesc. ERC no és una força independentista encara que ho digui. A més, el que cal és agrupar el vot catalanista. I per això hi ha en Duran: jo votaré CiU.

JOSEP: No calculeu gens bé. Aquestes eleccions no són més que unes eleccions espanyoles i el que hi ha en joc és qui serà president del govern espanyol. A Catalunya li convé, mentre no s'avança en el camí de la independència, un president com Zapatero. I per això, per tal d'aturar al PP, votaré la Carme Chacon.

IRENE: No hi toques, Josep! Aquest discurs de "PP, feixista" és contraproduent i il·lusori. A més, ens cal que el PP no radicalitzi el seu discurs dretà. I la millor forma que conservar el PP dins del sistema democràtic és que torni al poder. Una bona alternança política a Espanya és la millor garantia d'estabilitat, i aquesta estabilitat és necessària perquè avanci pacíficament l'independentisme a Catalunya.

JOSEP: Tens raó, Irene. D'altra banda, contra el PP vivíem millor. Llàstima que no es presenti l'Aznar, però la Dolors Nadal tota sola ja em val... La votaré! (Surt).

IRENE: Eh?

MARIA: I tant, Irene. Amb el PP el sobiranisme haurà de madurar o extingir-se. És en els moments crítics que Catalunya respon. Et faré cas! (Surt).

FRANCESC: Gràcies, Irene. Malgrat el cas Montilla, el simplisme del vot útil a ERC m'havia encegat. Fa més per l'independentisme de Catalunya un Ángel Acebes que cinc-cents Ridaos. (Surt).

IRENE: Bueno, Francesc, això és cert però...

TERESA: Res, Irene, res. Que Rajoy president i Losantos ministre... i en dos anys Catalunya independent! (Surt).

IRENE: Però, bé, l'estratègia de la tensió de vegades...

RAÜL: De vegades no surt bé. Però ara vivim un moment de creixement exponencial del sobiranisme i el dic de contenció del PP s'esquerdarà de tan inflexible que és. (Surt).

IRENE: Però, Raül, on veus aquesta exponencialitat?

JOANA: Enlloc, Irene. Però l'exponencialitat apareixerà amb la catalanofòbia segregada per Rajoy. Així que el votaré! (Surt).

IRENE: Però que això del PP ho deia de conya! Ho deia de conya! (Surt esperitada).

MIQUEL: Calma, Irene, que no n'hi ha per tant. Facin el que facin, la nit del 9 de març tothom haurà guanyat. Fins i tot nosaltres!

diumenge, 2 de març del 2008

935 mentides en 2 anys: The War Card

Tal com ens recorda el present número de Monthly Review aquest mes farà cinc anys de l'inici de la invasió aliada a l'estat iraquià, que es perllonga fins els nostres dies en una situació d'ocupació permanent. Destruir Irac? Aconseguir petroli? Protegir Israel? Transvasar enormes quantitats de diners públics (de les classes populars dels Estats Units) a butxaques privades? Estimular l'economia mitjançant un programa de keynesianisme econòmic? Defensar l'imperi americà? Els analistes encara es barallen per valorar els motius reals de la invasió. En tot cas, els motius oficials foren: 1. l'existència d'armes de destrucció massiva; 2. la connexió entre el saddamisme i Al-Qaeda. Per destrucció massiva s'entenen armes nuclears, químiques i biològiques, com si amb l'armament convencional no es puguessin cometre genocidis massius. I per connexió amb Al-Qaeda, cal dir que no hi ha govern en aquest planeta que no tingui algun vincle amb els qui financen, promouen o toleren Al-Qaeda.

Mentiren, doncs, els màxims elements de l'administració Bush entre l'11 de setembre del 2001 (el dia de la massacre islamista de Nova York) i el 19 de març del 2003?

Perquè mentissin s'han de donar dues condicions:
1. Que part dels motius oficials no tinguessin base real.
2. Que l'administració Bush sapigués que part dels motius oficials no tenien base real.

The Center for Public Integrity ha publicat ara The Card War. S'hi fa un exhaustiu recull de declaracions oficials del president Bush i de 7 membres de la cúpula de la seva administració, durant els dos anys posteriors a l'11-S. I mostren com en 935 casos les declaracions no s'ajustaven amb la informació de la qual disposaven.

Tot val en la guerra, ens diuen. Sí, tot s'hi val. Fins i tot finançar els mateixos grups que després et claven atemptats suïcides amb avions contra gratacels a Nova York.

dissabte, 1 de març del 2008

Salveu al sots-tinent Henry Windsor

El sots-tinent Windsor ha estat traslladat d'Afganistan a Anglaterra. Teòricament, donada la filtració a la premsa (primer a la premsa groga-groga per a preadolescents, i després a la premsa groga per a postadolescents), ja no es podia garantir la seva seguretat ni la de seva unitat. Les autoritats britàniques disposaven d'informació referent a la intenció d'algun grup islamista de fer alguna acció contra ell.

La qüestió és, però, realment podem considerar Anglaterra un lloc segur? Si els islamistes volen, no podríem caçar el sots-tinent Windsor (i tota la família), a la mateixa Britannia. Certament, els qui reien quan Joanot Martorell situava Guillem de Varoic en el mig d'una invasió mora (de canaris moros, a més a més) a Anglaterra, ara ja no riuen tant. La resposta és, òbviament, que a Anglaterra el sots-tinent Henry Windsor gaudirà de més protecció relativa, i els costos de custodiar-lo seran inferiors.

El coll de Natalie Portman


Natalie Portman (*1981), retratada el 2006 per Erik Vanden

Suetoni ens explica això de Cal·lígula:

Quotiens uxoris uel amiculae collum exoscularetur, addebat: "tam bona ceruix simul ac iussero demetur". (Suetonius, Vita Gai, XXX).

Potser per això resulta temptador imaginar-nos un Henry Tudor (1491-1547) igualment seduït per les bonae ceruices de dues de les seves sis dones: Anne Boleyn (decapitada per espasa el 19 de maig del 1536) i Katherine Howard (decapitada d'una destralada el 13 de febrer del 1542). Així se l'imaginava clarament George Sidney (1916-2002) a Young Bess (1953) i Charles Laughton (1899-1962) acarona successivament els colls d'unes desprevingudes Elaine Stewart (*1929), Dawn Addams (1930-1985) i Deborah Kerr (1921-2007).

Sense ésser tan explícit, també ho deixa entendre Justin Chadwick (*1968) a The Other Boleyn Girl, basada en la novel·la homònima (2002) de Philippa Gregory (*1954). Així resulta ambígua la mirada d'Eric Bana (*1968) al bescoll o clatell de Portman, mentre aquesta prega en una capella.



Tant a la novel·la de Portman com al film de Chadwick, l'escena final és la de l'execució de Boleyn. Diuen els cronistes que la reina va pronunciar llavors uns darrers mots de lleialtat al rei:

Good Christian people, I am come hither to die, for according to the law, and by the law I am judged to die, and therefore I will speak nothing against it. I am come hither to accuse no man, nor to speak anything of that, whereof I am accused and condemned to die, but I pray God save the king and send him long to reign over you, for a gentler nor a more merciful prince was there never: and to me he was ever a good, a gentle and sovereign lord. And if any person will meddle of my cause, I require them to judge the best. And thus I take my leave of the world and of you all, and I heartily desire you all to pray for me. O Lord have mercy on me, to God I commend my soul.

A Anne of the Thousand Days (1969), Charles Jarrott (*1927) saltava de l'escena de la decapitació amb Geneviève Bujold (*1942) a la salva de canons i a la perspectiva de la filla d'Anne, Elizabeth com a futura reina. A Henry VIII (2003), de Pete Travis, Helena Bonham Carter (*1966) presenta una Anne menys hieràtica, i el botxí aixeca el cap de la reina per dir allò de "So perish all the King's enemies!". Chadwick queda a mig camí. Tampoc no és qüestió d'aixafar el film, i n'hi ha prou amb dir que per a Portman aquesta escena fou la més difícil de rodar. També podem dir que si en el film de Travis era Assumpta Serna (*1957) qui feia de Caterina d'Aragó (1485-1536), en el de Chadwick és Ana Torrent (*1966).

Pel que fa a Scarlett Johansson (*1984), en el seu paper de Mary Boleyn, se salva de l'espasa. Ara bé, Johansson farà properament de Mary Stuart...


Anne Boleyn fou la primera reina d'Anglaterra en patir la pena capital. En seguirien dues més, Catherine Howard i Jane Grey. Retrats com el de la imatge començaren a circular en temps d'Elisabet I, filla d'Anne, en una època on se la tingué com a màrtir de la fe anglicana, víctima d'una conspiració catòlica.

Deu punts de la COS per no recòrrer al no-vot

La Coordinadora Obrera Sindical (COS) s'ha sumat a la posició del CUP de demanar el no-vot (abstenció activa, vot en blanc o vot nul).

No es tracta d'una posició apriorística contra les eleccions espanyoles, ni per ser eleccions ni per ser espanyoles.

La justificació la trobem en el fet que per la COS hi ha deu punts mínims per justificar un vot:

1- Una política feta des del treball col·lectiu, des de la base, participativa i sense exclusions de cap mena (per origen, raça, sexe, religió, edat, opció sexual,etc.)

2- Una política transparent i responsable.

3- Una política que faci de les intitucions una eina més de transformació social i política. *Si nosaltres mantenim les institucions amb els nostres impostos, nosaltres hem de decidir*.

4- Una política, que des de la base, impliqui els moviments populars i socials.

5- Una política que ajudi a la construcció i transformació de la nostra societat, des de la proximitat més directa, fins a la solidaritat sincera amb els pobles de tot el món.

6- Una política anticapitalista. Que tingui com a eixos vertebradors la defensa del territori, el pacifisme, el feminisme, la defensa dels interessos dels i de les treballadores, i l'alliberament del nostre país.

7- Una política que ens defensi de les agressions, de les amenaces i de les tortures; que planti cara a la repressió que pateixen companys i companyes arreu del país, en mans dels aparells de l'Estat i que dóna total impunitat a l'actuació dels feixistes.

8- Una política que ajudi des de la base a la integració social dels i les nouvingudes als nostres barris i pobles, advocant pel respecte mutu, la solidaritat, la justícia, la cultura i la preservació de la identitat.

9- Una política al nostre servei, al servei del Poble Treballador dels Països Catalans, que defensi els serveis i la gestió pública d’allò que hem pagat entre totes i tots. Una política radicalment contrària a la privatització dels serveis públics.

10- En definitiva, una política que ens faci més lliures com a persones, com a classe i com a poble.

Minut a minut... la independència?

Diu Ariel Gerondi, que entén d'aquestes coses, que la independència de Catalunya arribarà sense que fem res. Una visió crítica de l'independentisme potser diria que arribarà si els independentistes no tornen a pifiar-la.

Potser en aquesta línia de pensament cal interpretar l'anunci amb el que ens delecta en Joan Ridao. Mig minut de tele costa un ou, però si és un espai gratuït hi ha més marge de maniobra (paga el contribuent, que diríem, és a dir el treball dels contribuents cutres i dels explotats pels contribuents més enlairats). Així Ridao i els seus assessors gasten 25 dels 30 segons en posar un rellotge que fa compte enrera cap a la independència.

No posen data, és clar. El 2014 era la data manegada pels independentistes hereus dels anys 1980. Però el 2014 és en aquest sexenni... Alexandre Deulofeu, diuen els cabal·listes, pronosticava un any 2029 per a la reunificació. Ja vam parlar fa unes setmanes d'universos paral·lels on Catalunya és independent en algun moment del segle XXI.

D'altra banda, al redòs de la independència de Kosovë, del neo-imperialisme rus i de l'eurabització, uns altres ens dibuixen aquest mapa d'Europa del 2067:


Catalunya s'integra al Dar el-Islam, però fins i tot en aquestes circumstàncies el Xarq-al-Andalus no pot presentar-se com a emirat independent. Quina ràbia!!!

Vist el mapa haurem de dir: l'autonomia islàmica que ens cal és la de Portugal!!!