divendres, 20 de febrer del 2015

Reforma electoral: fer dependre el nombre d'escons als nivells de participació

De nou sembla que es mouen les aigües en la qüestió de fer aprovar algun dia una Llei Electoral per a la C.A. de Catalunya. Com sempre, es reiteren els debats sobre la "representació". Relacions més directes, relacions més proporcionals, territorialitat, rol de partits i coalicions, etc. Paga la pena de no oblidar que qualsevol reforma haurà de complir el que determina la constitució espanyola i la llei orgànica (espanyola) de reglament electoral. Veurem si salten aquesta paret.

Del text de la ILP de Ciutadans pel Canvi una de les propostes més interessants era la de fer dependre el nombre d'escons als nivells de participació. Per exemple, 100 diputats de base, i 1 diputat addicional per cada punt percentual de participació. O, més directament, 1 diputat per cada punt percentual de participació (fins a un màxim de 100 diputats).

No crec que s'aprovi aquesta disposició.

Si s'aprovés, ningú ja no podria dir que quedar-se a casa, votar "amb els peus", no té cap trasposició. La tindria, i en forma d'estalvi.

dijous, 19 de febrer del 2015

Dir-ne "Ciutadans" o dir-ne "Podemos"

Ens diuen ara que el panorama polític de l'estat espanyol podria quedar configurat en quatre partits "centrals". Dos d'esquerres i dos de dretes. Dos de vells i dos de nous. Partit Popular, Partit Socialista Obrer Espanyol, Ciutadans, Podem. Hem dit els noms en català, seguint la pauta de traducció automàtica. Però aquesta pauta no l'apliquem sempre. De Syriza diem Syriza i no Coraes. Però "Syriza" ja és gairebé un mot català, i així ha cristal·litzat.

Els partits vells són citats habitualment en llengua catalana. Escriure el mot en castellà, "Partido Popular" o "Partido Socialista Obrero Español", és forçat. Però serveix per connotar el caràcter "espanyol" d'aquestes formacions polítiques i, per tant, el sucursalisme dels corresponents "Partit Popular de Catalunya" i "Partit dels Socialistes de Catalunya".

De manera similar, hi ha qui insisteix a dir "Podemos". Però és clar, "Podemos" també és una marca, la marca internacional, i en aquest sentit la forma "Podem" és subalterna.

I què passa amb "Ciutadans" o, amb la forma hipercorrecta, de "Ciutatans", o la imaginativa de "Ciudatans"? L'Operació Rivera, trenta anys després de l'Operació Roca, exigeix canvis. Així s'ha interpretat el canvi en la pàgina web.

Però ara resulta que dirigents del PP, parlant en castellà, es refereixen al partit en "Ciutadans". Ho fan en el sentit d'estrangerització.

La cosa prové de lluny. Fa 310 anys, quan els aliats preparaven l'assalt a les Dues Corones de Lluís XIV i Felip V, discutien quin era el millor indret per començar-lo. El príncep Jordi de Darmstadt defensava atacar per Barcelona. Galway, en canvi, defensava atacar el Llenguadoc, i aprofitar un aixecament calvinista. L'almirant de Castella s'oposava a totes dues idees. I, si seguim els mots del marquès de Sant Felip, va argumentar contra la idea de Darmstadt:

El golpe mortal para la España era atacar la Andalucía, porque nunca obedecería Castilla a rey que entrase por Aragón, porque ésta era la cabeza de la Monarquía, y rendidas las Castillas obedecerían forzosamente los demás reinos, y aun la Cataluña, y con más facilidad, ya que estaba inclinada a los austríacos; que sería pertinaz en el amor al rey Felipe Castilla, si presumían los reinos de Aragón darle la ley, y que entrar por la Cataluña no era más que introducir la guerra civil.

Finalment hom seguí el consell de Darmstadt, amb la conseqüència sabuda que ara regna a Espanya un Felip VI.

És clar que la qüestió de fer servir "Ciutadans" en castellà o de dir-ne "Podemos" en català, és cosa que és efectiva si manté en la subliminitat. Si la cosa s'explicita, perd efectivitat. El PP ja ha dit que és fals que hi hagi cap indicació de dir "Ciutadans" de manera sistemàtica o de referir-s'hi com a "partido catalán". I C's ja ha aclarit que la web bilingüe castellà-català, substituïda ara per una de monolingüe en català, tornarà amb una de plurilingüe en totes les "llengües d'Espanya".

divendres, 13 de febrer del 2015

Ελένη Γλύκατζη-Αρβελέρ: una presidenta bizantinòloga?

En qüestió de setmanes caldrà dirimir qui assumirà la Presidència de la Democràcia Hel·lènica. Ja han començat a sonar noms que siguin prou de consens per assolir la majoria reforçada. Cal recordar que les darreres eleccions es van haver de convocar en no aconseguir-se aquesta majoria. Un dels noms que son és el de Hélène Ahrweiler. Ahrweiler farà 89 anys el 29 d'agost. Nascuda a Atenes, com a Eléni Glúkatzi, filla d'una família pòntica, s'hi va graduar a l'Escola de la Filosofia. El 1953 passà a París on es doctorà en història i lletres a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis. El 1955 ingressà en el Centre Nacional de Recerca Científica. El nom d'Ahrweiler l'adquirí en casar-se amb un oficial de l'exèrcit francès, el 7 de novembre del 1958.

"Byzance et la mer" (1966), "Études sur les structures administratives et sociales de Byzance" (1971), "L'idéologie politique de l'empire byzantin" (1975) i "Byzance: les pays et les territoires" (1976) són algunes de les seves contribucions a l'estudi de l'Imperi Romà d'Orient.

dilluns, 9 de febrer del 2015

Joan Veny rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Fa poc que s'ha anunciat que el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany serà per a Joan Veny. No l'havia rebut encara, doncs. Nascut a Campos el 22 d'agost del 1932, el dialectòleg mallorquí té més de 82 anys i per al gran públic és conegut sobretot per l'Atles Lingüístic del Domini Català. Però l'Atles és una obra col·lectiva, sens menystindre l'aportació personal de Joan Veny i Lídia Pons i Griera. I Veny ha fet altres contribucions. Format a Barcelona, Lovaina i Poitiers, doctor en filologia romànica en el 1956, fou l'editor de "Els parlars catalans" (1978). Forma part de l'equip de redacció de l'Atlas Linguistique Roman. Als treballs purament dialectològics, cal sumar els seus estudis sobre història de la llengua i etimologia.

Com recordava fa prop de vint anys:

"Onomàstic i dialectologia tenen molts trets en comú. Com la geografia o la botànica, són disciplines territorials. No es poden dissociar de l'espai on tenen vida els noms de lloc i els dialectes. Onomàstica i dialectologia uneixen la llengua i la terra, estudien bàsicament el nom lligat a un espai; aquest és el seu punt de partença".

"Comparteixen altres aspectes: són testimonis eloqüents, densos, de les contingències de la història; ningú discutirà que tindríem una idea precària de les petjades de la dominació musulmana si només tinguéssim en compte la llengua general, normativa, i negligíssim l'empremta plasmada en noms de lloc i de persona i en les varietats dialectals."

"Un altre tret encara les agermana: les unitats dialectals i onomàstiques porten en general una càrrega entranyable, un pòsit de sentiment tel.lúric que fa que el parlant experimenti emotives sensacions escoltant o pronunciant topònims i mots del terrer, amb els quals ha conviscut des de la infància."